Nova rebequeria de Trump amb els topònims

El president dels EUA indigna les comunitats indígenes amb el canvi de nom del llac Ontario per llac Amèrica

Donald Trump anuncia el canvi de nom del llac Ontario a la Casa Blanca

El president nord-americà, Donald Trump, ha tornat a aixecar una gran controvèrsia en ordenar el canvi de nom d’un topònim dels Estats Units, en aquest cas el llac Ontario, per rebatejar-lo amb el nom de llac Amèrica. Si el gener del 2025, el cap de la Casa Blanca va decidir canviar el nom del Golf de Mèxic pel de Golf d’Amèrica com a represàlia per una disputa amb el govern mexicà, ara ha signat una ordre executiva per esborrar el topònim del llac Ontario arran de la guerra comercial amb el Canadà.

La decisió de Trump ha tingut, com era d’esperar, el rebuig de les autoritats canadenques. El primer ministre canadenc, Mark Carney, ha remarcat que el nom prové de la nació Huron-Wendat i va sorgir 400 anys abans de la creació de la Confederació canadenca i de la Declaració d’Independència dels Estats Units. Carney ha assegurat que el llac es continuarà dient Ontario “aleshores, ara i sempre”.

En la mateixa línia s’ha expressat el cap de la Nació Wendat, Pierre Picard, que ha recordat que el nom Ontario vol dir “el llac és bonic, el llac és gran” i ha qualificat el moviment de “cop al cor de la nostra identitat wendat”. Als Estats Units, el cap de la Nació Wyandotte, d’Oklahoma, descendents dels wendat desplaçats, Billy Friend, ha dit que els seus avantpassats, que parlaven wendat, van donar el nom a Ontario i ha acusat el president de voler “esborrar la història” i ha afegit que ningú ha notificat a les tribus el canvi de nom.

Qui sí que ha acatat amb rapidesa la decisió del president nord-americà és Google, que ja ha canviat el nom del llac per als usuaris dels Estats Units. El secretari d’Interior, Doug Burgum, pressiona ara Apple Maps perquè segueixi el camí de Google, segons ha dit en una entrevista a Fox Business. En canvi, MapQuest s’ha negat a canviar el nom del llac, tal com va fer amb el Golf de Mèxic, fet que li ha valgut disparar-se en el nombre d’usuaris fins a convertir-se en l’aplicació de navegació més descarregada dels últims dies.

El precedent del mont Denali

Trump ja va indignar les comunitats indígenes quan va ordenar el canvi de denominació de Denali, la muntanya més alta d’Amèrica del Nord. La muntanya tenia aquesta denominació oficial des de l’any 2015 quan l’aleshores president nord-americà, Barack Obama, va decidir posar-li aquest nom, en la llengua autòctona d’aquella zona d’Alaska en lloc de Mont McKinley, el nom d’un president dels Estats Units, admirat per Trump, que va governar el país del 1897 al 1901, any en què va ser assassinat. 

La modificació del nom del llac Ontario només tindrà efectes a nivell intern dels Estats Units, en els documents de les agències federals, però estarà mancat de reconeixement internacional, tal com ha passat amb el Golf de Mèxic.

 

[Foto: WhiteHouse - font: www.diaridelallengua.cat]

Catalonha Nòrd: lo referendum empoisonat

La consulta sul nom del departament a menat al manten de Pirenèus Orientals, mas son organizacion defectuosa e la manca d’engatjament dels elegits an mostradas de dinamicas que poirán marcar las eleccions de 2028

Escrich per Jòrdi Ràfols

Los resultats de la consulta ciutadana sul cambiament de nom del departament dich dels Pirenèus Orientals poirián ja daissar entreveire las dinamicas politicas que marcaràn las eleccions departamentalas de 2028, çò rapòrta Vilaweb. Los resultats de l’escrutinh per causir la futura denominacion oficiala del territòri de Catalonha Nòrd foguèron desvelats divendres 28 d’agost al sèti del conselh departamental, a Perpinhan, en preséncia de sa presidenta, Hermeline Malherbe. 

De resultats controversiats 

La consulta enregistrèt una participacion relativament nauta per aquel tipe d’escrutinh, amb près de 38 000 votants, siá lo 10% del còrs electoral de Catalonha Nòrd. Malgrat que «Pirenèus Orientals» arribèsse en cap amb lo 47% dels sufragis favorables (18 000 vòtes), mai de la mitat dels participants se prononcièron per un cambiament de nom. «Pirenèus Catalans» reculhiguèt lo 42% de las voses, çò es mai o mens 16 000 vòtes, mentre que «Pirenèus Mediterranèa» n’obteniá sonque lo 10%, çò es près de 4000 voses. La proposicion «Pirenèus Mediterranèa», presentada dins la tòca de diluir lo vòte al benefici de «Pirenèus Catalans», beneficièt del sosten discret de Louis Aliot, cònsol màger d’extrèma drecha de Perpinhan, e de Laurent Gauze, president de la Cambra de Comèrci e d’Indústria. 

Una consulta mal organizada 

Pasmens, d’associacions e organizacions culturalas engatjadas dins la defensa de l’identitat catalana denoncièron lo periòde causit per l’escrutinh, del 22 de junh al 15 d’agost, en plena sason toristica dins un dels territòris mai frequentats de l’estat francés. Segon elas, aquel calendièr auriá pogut pesar sus la mobilizacion dels electors.

Delà lo periòde estivenc e lo contèxt actual, marcat pels incendis en Conflent e sul litoral, los militants an tanben criticada la manca de comunicacion publica del conselh departamental per encoratjar la participacion. Fòra dels canals institucionals abituals, la consulta beneficièt pas de gaire de visibilitat. Demest los elegits de la majoritat socialista, a l’excepcion del vicepresident encargat de la catalanitat, Nicolas Garcia, cap d’eles cridèt pas oficialament los abitants a votar. Un silenci politic qu’auriá dirèctament pesat sus la mobilizacion en los mai joves, qu’èran tanben los mai favorables al nom «Pirenèus Catalans».

Fàcia al silenci dels elegits departamentals, los rets socials prenguèron lo relèu. Mantun messatge denonciava las dificultats ligadas al vòte en linha. «Lo sit consagrat al vòte es pas fisable», çò escriguèt una legeira, qu’afirmava aver descobèrt, après verificacion al près dels servicis departamentals, que son vòte èra pas estat enregistrat. Deplorava tanben aver pas recebut de bulletin dins sa boita. «En soma, caliá èsser vertadièrament motivat per votar…», çò planhiá. 

Una arma de doble talhant pels socialistas 

Amb un còst de 30 000 èuros, la campanha departamentala s’es conclusa per un fiasco politic per la majoritat actuala, en fragmentant lo camp socialista e en afortissent lo de l’extrèma drecha. Una operacion que probablement profecharà mai als opausants de Malherbe pendent las eleccions departamentalas de 2028.

[Sorsa: www.jornalet.com]

Borrando Jerusalén: Israel reemplaza nombres árabes históricos por nombres hebreos

Israel está sustituyendo nombres de lugares históricos árabes en Jerusalén, al tiempo que intensifica las medidas contra las instituciones y los funcionarios palestinos en la ciudad ocupada. 

Decenas de miles de fieles palestinos asistieron a las oraciones en Al-Aqsa.

The Palestine Chronicle

Principales novedades

• La gobernación de Jerusalén acusó a las autoridades israelíes de sustituir sistemáticamente los nombres árabes tradicionales de calles y monumentos por alternativas en hebreo.
• Según se informa, las autoridades retiraron los letreros que identificaban a Bab al-Amoud, o Puerta de Damasco, e instalaron un letrero que decía «Puerta Vieja».
• El ministro palestino para Asuntos de Jerusalén, Ashraf al-Aawar, fue detenido el miércoles cerca de la mezquita de Al-Aqsa, siendo esta su segunda detención en una semana.

Las autoridades israelíes están sustituyendo nombres árabes históricos en toda la Jerusalén ocupada, en lo que los funcionarios palestinos describen como un intento de remodelar la identidad de la ciudad y borrar su herencia árabe, islámica y cristiana.

La Gobernación de Jerusalén anunció el miércoles que las autoridades israelíes habían retirado los letreros con el nombre histórico de Bab al-Amoud, ampliamente conocido en inglés como Puerta de Damasco, y habían instalado un letrero que identifica el lugar como «Puerta Vieja».

Bab al-Amoud es una de las principales entradas a la Ciudad Vieja de Jerusalén y uno de sus monumentos palestinos más reconocibles.

La gobernación afirmó que el cambio no debe considerarse una decisión administrativa aislada, sino parte de una política israelí más amplia dirigida al panorama histórico y cultural de Jerusalén.

Según el comunicado, los nombres que dan nombre a las puertas, calles y monumentos de la ciudad forman parte de la “memoria nacional, histórica y cultural” de Jerusalén.

La gobernación advirtió sobre los «continuos esfuerzos por alterar el carácter histórico de Jerusalén», pero afirmó que los intentos de imponer nuevos nombres y realidades «no borrarían la historia de la ciudad ni la memoria colectiva».

La controversia surge en medio de una serie de medidas israelíes dirigidas contra instituciones y funcionarios palestinos en Jerusalén Este ocupada.

El martes, las fuerzas israelíes se apoderaron del Centro de Formación Profesional de Qalandia, gestionado por la agencia de la ONU para los refugiados palestinos, la UNRWA.

Las fuerzas israelíes evacuaron al personal, tomaron el control del recinto e izaron una bandera israelí en su patio. Posteriormente, el municipio de Jerusalén envió equipos al lugar para comenzar las obras, de acuerdo con los planes para establecer allí un complejo educativo municipal.

Un día después, las autoridades israelíes detuvieron al ministro palestino de Asuntos de Jerusalén, Ashraf al-Aawar, mientras asistía a una reunión familiar de duelo en Silwan, cerca de la mezquita de Al-Aqsa, según informó la gobernación de Jerusalén.

Según la gobernación, las autoridades israelíes habían detenido previamente a al-Aawar en su casa de Silwan y lo retuvieron durante varias horas antes de liberarlo sin dar ninguna explicación.

El año pasado, Israel también prohibió al ministro palestino la entrada a Cisjordania ocupada durante seis meses, una restricción que posteriormente se prorrogó.

Las autoridades palestinas llevan mucho tiempo acusando a Israel de intentar alterar la identidad palestina de Jerusalén mediante la expansión de los asentamientos, las demoliciones, las restricciones a las instituciones palestinas y los cambios en el paisaje físico y cultural de la ciudad.

Jerusalén Este ha estado bajo ocupación israelí desde 1967. Posteriormente, Israel anexó el territorio, una medida que no está reconocida internacionalmente.

La Resolución 478 del Consejo de Seguridad de la ONU y otras resoluciones de la ONU rechazan las medidas israelíes destinadas a alterar el carácter, la composición demográfica, el estatus jurídico o el estatus político de Jerusalén.

 

[Foto: vía redes sociales, QNN - reproducido en www.gerardodelval.com]

Ceuta / Septa

O réxime de Marrocos é froito das decisións da República Francesa e do goberno de Franco no proceso de descolonización

Migrantes marroquís en Ceuta o pasado 24 de agosto. 

Escrito por Rubén C. Lois González 

Catedrático da Universidade de Santiago de Compostela 

A comezos de xullo, durante as xornadas anuais sobre Xeopolítica que celebramos en Moaña, preguntáronme que pensaba da soberanía española de Ceuta. Non rematei por responder a pregunta, pero coa crise dos refuxiados africanos na cidade, vou contar a miña visión deste proceso. E importante indicar que Ceuta é o nome español, da Septa, polos sete outeiros que distinguiron os romanos e bautizaron a localidade. Sebta é empregado aínda polos árabes. Isto é importante: empezamos por unha deturpación do nome. Ademais, nunca se sinala que non hai tratado de límites asinado entre España e Marrocos. Os marroquís, Estado independente desde 1956, só recoñecen a soberanía española na Illa de Alborán, nin Septa, nin Melilla, nin o Peñón de Vélez Gomera, nin as Chafarinas, son consideradas españolas; só como territorios sen descolonizar, como fai o Estado español con Xibraltar. 

De aquí, pásase á segunda cuestión: que debe facer o goberno de Madrid nas súas relacións con Marrocos? Neste ámbito as cualificacións soen repetirse. O goberno de Marrocos chantaxéanos ou o réxime de Marrocos é unha ditadura. Pero aquí cumpre repasar a historia. O réxime de Marrocos é froito das decisións da República Francesa e do goberno de Franco no proceso de descolonización de 1956. Non outorgaron a liberdade aos marroquís, só negociaron coas súas elites encabezadas polo rei Mohammed (avó do actual). “O noso amigo El-rei”, como di o libro, fai o que quere coas maiorías parlamentarias e xa boicoteou gobernos socialistas, nacionalistas ou islamitas que podían mudar o status quo. Nin as autoridades francesas nin as españolas cuestionaron isto e favorecen a creación de empresas mixtas en sectores empresariais relevantes. Dar plena liberdade ás masas marroquís, recoñecer o dereito de autodeterminación dos bérberes, só aumentaría o risco para a españolidade de Septa en tanto colonia.

O pano de fondo da crise

Nesta crise hai outro actor moi importante, os inmigrantes pobres, polo tanto ilegais. Moitos deles son menores sós e deben ser acollidos en Europa, outros proveñen de espazos de conflito e teñen dereito a solicitar o asilo. Porén, o discurso hexemónico consiste en consideralos foco de problemas sanitarios, de seguridade e axentes desestabilizadores. Tanto a dereita fascistizada como sorprendentemente o Goberno de Madrid falan de expulsión e de centros de acollida onde agrupalos. Algúns destes inmigrantes queren retornar, pero sabemos que a abrasadora maioría desexa quedar. Cómpre xestionarlles acollida, formación e acceso a servizos públicos. Se non se queren manter en Septa, poden distribuírse. Pero 5.000 persoas menores e perseguidos pola situación nos seus países de orixe non os fai criminais ou alguén de quen desfacerse; son como os nosos avós e avoas que emigraron, moitos menores de idade sen compañía, para mellorar a súa vida. O debate que se abriu estes días, co PSOE incluído, demostra até que punto os fascistas están gañado o debate sobre a migración.

O pano de fondo de todo segue sendo a cidade de Septa/Ceuta. Primeiro, descubrimos que as posesións (coloniais) de España en África son máis fráxiles do que se pensaba. Actualizouse a idea de que os habitantes da cidade, que conta case cun 40% de poboación musulmá, queren ser cidadáns da UE con pasaporte español. Isto é indubidable, do mesmo xeito que os de Xibraltar desexan manter a cidadanía británica. O problema establecese entre unha sociedade derivada dun acto colonial, con dereito a defender os seus dereitos, e o territorio no que se asenta, froito dunha conquista violenta aos seus habitantes orixinarios. Outro tema lateral deriva da reivindicación dunha suposta urbe de catro culturas: cristiá, musulmá, hindú e xudía. As mesmas semella que na actualidade conviven de forma respectuosa, pero isto non foi así por moito tempo, cando os cristiáns retiñan todo o poder. Agora admítese o ensino do árabe e o amazigh, a festa do cordeiro e outras manifestacións da poboación árabe/bereber. Quizás a posibilidade de que se converta nun futuro próximo en maioría, e que o peso demográfico dos hindús e xudeus non supere o 1% conxuntamente axude bastante. A dinámica da sociedade ceutí será, sen dúbida, outra variable nunha ecuación xa complicada.    

Septa é unha posesión de orixe colonial que ofende aos marroquís. En paralelo, Europa atrae aos pobres africanos que queren construír un futuro. Polo tanto, non chamará atención que a xeopolítica dun Marrocos aliado con EE.UU. e Israel xogase a desencadear unha fonda crise.

 

[Foto: Marcos Moreno / Europa Press - fonte: www.nosdiario.gal]

A perda dos nomes de lugar relacionada coa actividade humana centrará a XI Xornada de Onomástica Galega

 

A Manuel Rivas invadiuno a tristeza cando soubo que a maquinaria pesada acabara coa Pena do Cuco, onde de cativo sentía a excitación dos que soñaban con voar mentres ollaba “en panorámica, o Arco Ártabro todo”. “Nunca pensei que me ía doer tanto a morte dunha pedra”, lembra n’As voces baixas. O episodio que narra o académico condensa desde a expresión literaria o tema da XI Xornada de Onomástica Galega, que baixo o título Onomástica e ecoloxía se centrará na perda da toponimia pola transformación do territorio derivada da interacción co ser humano, desde a provocada por industrias como as extractivas aos cambios na organización administrativa. O encontro, organizado polo Seminario de Onomástica da Real Academia Galega coa colaboración da Deputación de Pontevedra e o Museo de Pontevedra, será o sábado 10 de outubro no Edificio Castelao do propio museo. A inscrición, libre e gratuíta, pode realizarse xa nesta ligazón.

“Cando poñemos en relación ecoloxía e onomástica, facémolo desde unha perspectiva dupla: a perda da toponimia, entendida como un ecosistema en perigo, e as consecuencias que sofren os nomes de lugar pola transformación do territorio derivada da interacción do ser humano. En realidade, é esa mesma interacción a que produce a toponimia, mais neste tempos a aceleración da destrución do medio natural implica tamén a destrución dos propios nomes de lugar”, expón a académica Ana Boullón, que coordina o encontro xunto á académica correspondente Luz Méndez.

Os microtopónimos (os nomes de pedras, camiños, fontes, fragas ou veigas) son neste sentido moito máis fráxiles, xa que a toponimia maior, a dos lugares habitados, está protexida polo seu status legal. “De todas formas, os cambios na configuración da paisaxe derivados da destrución da natureza levan consigo a perda de todo tipo de nomes”, advirte a especialista. “Pensemos, por exemplo, naquelas aldeas que sepultaron os encoros nos vales máis vizoso dos ríos. É o caso de Maiorga (Pantón), no encoro dos Peares (Miño), Mourulle (Taboada), Portomeñe (O Saviñao) ou Castro Candaz (Chantada), no encoro de Belesar (Miño).  Algúns deles sobreviven unicamente como apelidos, último rastro dos núcleos antano habitados”, repasa. Canteiras, minas, lagoas artificiais ou mesmo urbanizacións son outros tipo de accións humanas que “devoran os nomes dos núcleos orixinarios e impoñen nomes de rúas que nada teñen que ver co territorio orixinal”, engade Ana Boullón.

Voces convidadas

O programa da XI Xornada de Onomástica permitirá afondar nalgúns destes casos desde diversas perspectivas. Tras a inauguración (10 horas) a escritora e académica Marilar Aleixandre pronunciará a conferencia de apertura, “Os nomes arrepóñense”, unha achega sobre a perda da microtoponimia, o seu valor cultural e a relación cos riscos ambientais e perda de espazos naturais. Deseguido será a quenda de Francisco Macías coa intervención “Os nomes que saíron do escuro”, sobre o impacto dos lumes do ano pasado na toponimia do Bierzo.

Sobre as consecuencias de cambios administrativos falará o catedrático de Xeografía da Universidade de Santiago de Compostela Valerià Paül, que pronunciará o relatorio “As comarcas na Galiza autonómica: entre a agonía e a resistencia”. O biólogo Miguel Á. Conde Teira participará con “Unha viaxe toponímica no tempo en Posmarcos: de 1396 a 2013”; a profesora Andrea Santiso exporá unha intervención didáctica sobre o impacto das industrias extractivas na microtoponimia desenvolvida no IES Val do Asma (Chantada); e o arqueólogo, toponimista e profesional do audiovisual Lukas Santiago falará sobre a recuperación da toponimia de Lourizán. O público poderá ademais ver o seu documental Paraíso roubado, que lle porá o ramo á xornada.

 

[Fonte: www.academia.gal]

D'on ve l’expressió 'xarnego' i des de quan i per a què s'utilitza a Catalunya?

Aquesta expressió té una llarga història i un origen remot que no és a Catalunya 

Escrit per Marc Pons
Foto: Arxiu Històric de Barcelona 

País Xarnego (llavors ducat d’Aquitània, possessió continental de la monarquia Plantagenet anglesa), 21 d’agost del 1451. Fa 575 anys. Fase final de la Guerra dels Cent Anys (1337-1453). Les tropes franceses, comandades per Jean de Dunois, més conegut com "el Bastard d’Orleans", conquerien la vall baixa del riu Adur (Aturri, en eusquera), amb Baiona, la capital del territori, i encaraven la recta final del conflicte més llarg de l’edat mitjana europea. L’ocupació francesa de la vall baixa de l’Adur tindria, en un futur no gaire llunyà, uns terribles efectes que explicarien la difusió de l’expressió 'xarnego'. Però, què era el País Xarnego? Per què l’anomenaven així? I com i per què es va difondre, també a Catalunya, aquesta expressió? 

Mapa contemporani de França, amb els dominis del sud-oest francès a finals de la Guerra dels Cent Anys

Què era el País Xarnego?

Durant més de mil anys (segles VI a XVIII), es va denominar País Xarnego al territori de contacte entre els bascos (de llengua i ètnia euscàriques), els gascons (de llengua romànica i ètnia cèltica) i els vikings (de llengua i ètnia escandinaves). Aquest territori gravitava al voltant de Baiona (la vella Lapurdum, fundada pels romans el segle I, abandonada el segle V i restaurada pels vikings el segle IX) i estava articulat pel corrent fluvial del riu que, a la capital i al marge dret (riba nord) era anomenat Adur —en gascó—, i al marge esquerre (riba sud) era anomenat Aturri —en eusquera. Aquest territori estaria format per Baiona i per les bastides (els establiments de població creats a cavall de l’any 1000) a banda i banda del riu fins a la ciutat d’Ortès (País de Bearn). 

Per què Xarnego?

El País Xarnego mai no va ser una unitat política pròpia i diferenciada. Però durant la llarga edat mitjana (el període durant el qual sorgeix el topònim Xarnego), sempre va estar enquadrat dins del ducat d’Aquitània, entitat semiindependent, inicialment vinculada al regne de França (843-1152) i, posteriorment, al d’Anglaterra (1152-1451). I aquest contacte va facilitar el mestissatge. El riu mai no va ser una línia divisòria, sinó un element de comunicació i d’intercanvi en aquell context històric entre les comunitats gascona i basca (els vikings, si bé van contribuir al progrés tecnològic de la navegació al territori, tenien un pes demogràfic minúscul i l’element cultural escandinau quedaria ràpidament dissolt dins de les altres dues comunitats cultural. 

Imatge de Barcelona a mitjan segle XVI / Font: Institut Cartogràfic de Catalunya

Què volia dir 'Xarnego'?

Aquesta característica toponímia sorgeix a partir de l’explosió demogràfica de l’any 1000 que es produeix arreu d’Europa i de la transformació de zones boscoses en terres de conreu. Aquelles empreses colonitzadores, dirigides pel poder i que es documenten com a rompudes, artigues o rabasses, es promovien amb establiments de grups homogenis que creaven la identitat del territori. L’expressió 'xarnego' —que donaria nom al país, i no a la inversa— significa mestís, i revela que a la vall baixa de l’Adur o Aturri, i des del segle XI, el mestissatge entre bascos i gascons era l’element dominant. En canvi, més al nord (entre Bordeus i Sent-Milió), sorgiria el País Gavai o Petita Gavatxeria, com un territori lingüístic d’oïl (francès) refractari al món d’oc (gascó) que l’envoltava.

Què va passar al País Xarnego després que l’ocupés el Bastard d’Orleans?

Un segle després de la fi de la Guerra dels Cent Anys, esclataven les mal anomenades Guerres de Religió (1562-1598), un conflicte que, darrere la qüestió confessional, ocultava les ambicions de les grans famílies nobiliàries del regne —per exemple, els Borbons— per a rellevar al tron els decrèpits Valois. Aquest conflicte devastaria la rica i poblada Occitània i impulsaria una important emigració cap a Catalunya. També un segle abans, el triomf dels remences catalans (1486), la primera revolució de la història moderna, havia impulsat l’inici d’una reforma agrària i l’existència dels primers excedents de producció als mercats. És a dir, havia transportat el país cap a un escenari econòmic precapitalista que necessitava una gran quantitat de mà d’obra. 

Barcelona. Avinguda Paral·lel (principi del segle XX) / Font: Pinterest

Com arriba l’expressió 'xarnego' a Catalunya?

L’expressió 'xarnego' arriba a Catalunya, amb tota probabilitat, amb l’emigració occitana —i més concretament amb l’originària de la Gascunya— dels segles XVI i XVII. Segons la investigació historiogràfica contemporània, aquest fenomen hauria estat decisiu en el redreçament demogràfic i econòmic del país —després de les crisis medievals— i en un canvi de paradigma cultural cap a una ideologia d’esforç i treball. Segons la documentació de l’època (fogatges, llibres parroquials, "matrícules de francesos"), cap al 1600, aquest fenomen seria majoritari en viles com Sant Boi o Mataró, o en barris com la Ribera de Barcelona. I, en aquell mateix moment, a escala de país, s’estima que entre un 30% i un 40% de la població era d’origen occità. 

Qui són els primers 'xarnegos' catalans?

La cultura popular —la que s’ha transmès oralment durant els darrers quatre segles— revela que l’expressió 'xarnego', malgrat el canvi d’escenari, no veuria alterat el seu significat. Els primers 'xarnegos' catalans serien els fills d’una parella mixta català-occitana o occità-catalana, durant els segles XVI i XVII. En aquest punt, és important aclarir que els occitans apareixen documentats com a "del regne de França", "de la diòcesi de Tarba" o "de Sant Flor", i en algun cas "del Laugarés" o "de la Marmanda", per citar-ne alguns exemples. En cap cas, els primers 'xarnegos' catalans van ser els fills d’un soldat napoleònic del segle XIX i d’una pagesa empordanesa, com havia explicat, erròniament, la tradició. La qual cosa no vol dir que aquest fenomen no s’hagués produït. 

Barcelona. Estació de França. Arribada d'un tren amb immigrants del sud peninsular (1960) / Font: Institut d'Història de Barcelona.

L’ús contemporani de l’expressió 'xarnego'

L’expressió 'xarnego' reapareix, amb relatiu vigor, amb la primera emigració peninsular a Catalunya (principis del segle XX). Però amb una curiosa particularitat que confirma que, passat el temps, el seu significat no ha variat. Durant les dècades del 1920 i 1930, l’expressió 'xarnego' continua significant 'mestís'. Però es projecta, únicament, als fills de les parelles en què un dels progenitors és castellanoparlant. És a dir, hi ha una idea de nació catalana basada en la llengua. Perquè, en canvi, la important emigració valenciana d’aquesta època quedaria fora d’aquesta classificació. L’alteració del seu significat popular (de "mestís català-foraster" a "foraster no-catalanoparlant") no es produiria fins després de la Guerra Civil (1939).

Després de la Guerra Civil

L’ocupació franquista de Catalunya (1939) va ser un dels daltabaixos més devastadors de la història del país. Catalunya va ser reclosa en una tètrica masmorra de terror, mort i silenci, dominada pels uniformes, les sotanes i la llengua castellana. En aquest duríssim context, i en alguns entorns, es va associar l’expressió 'xarnego' a tots aquests personatges de l’ocupació franquista, que no tan sols no parlaven català, sinó que, sabedors que la llengua era el nervi de la identitat nacional catalana, havien consagrat la seva existència a extirpar-la. Els 'xarnegos' dels primers compassos de la postguerra eren, per exemple, els falangistes que van assaltar biblioteques privades, com la Pompeu Fabra a Badalona, i van cremar-ne, al mig del carrer, tots els llibres.

Barcelona. Les tropes d'ocupació franquistes cremant llibres en català al carrer (1939) / Font: Blog Antonio Baños

La immigració dels 50 i dels 60

Posteriorment, en tan sols dues dècades (les que van del 1950 al 1970)l va arribar al país una gran onada immigratòria, que representaria entre un 30% i un 40% de la població catalana, i que procedia, principalment, del sud peninsular. Aquesta immigració —en moltes ocasions, tan econòmica com ideològica (fugint de la misèria i de l’opressió de l’oligarquia latifundista afecta al régimen)— va arribar en unes condicions socials i polítiques (imposades per qui perseguia la destrucció de la personalitat nacional catalana) que feien difícil el trànsit d’aquells nouvinguts cap a la llengua i la cultura del país d’acollida. En aquell context, i també en alguns entorns, es projectaria l’expressió 'xarnego' per a definir aquest fenomen. Però, en aquest cas, com en el dels sequaços de l’ocupació franquista, ja havia perdut el seu significat històric i tradicional.

El 'xarnego' del segle XXI

'Xarnego' sempre ha estat un sinònim de mestís. Al País Xarnego, a la Gascunya i a Catalunya. Des de fa més de mil anys. En l’actualitat, en ple segle XXI i amb el coneixement de la història que tenim, fer bandera d’una pretesa condició de 'xarnego' a partir de l’alteració del seu significat històric, o bé és una proclama d’adhesió personal als qui, el 1939, cremaven llibres en català al mig de carrer, o bé és una demostració de la ignorància més absoluta —amb bona o mala fe—, o bé és un exercici d’imbecil·litat en grau superlatiu, entesa des de la disciplina de la filosofia, que conceptua 'imbècil' com el difusor d’idees de to i contingut molt baix, generalment, amb mala fe. Que triïn on se senten més còmodes.

 

[Font: www.elnacional.cat]

Axuntar denuncia o incumprimento da Lei de uso e promoción do asturiano e do galego de Asturias

A asociación Axuntar denunciou un novo incumprimento por parte do Goberno do Principado de Asturias da normativa sobre protección lingüística ao non empregar o galego na sinalización de edificios públicos e estradas situadas en zonas galegofalantes. A entidade considera que a situación evidencia un descoñecemento ou un desprezo cara á realidade lingüística de milleiros de persoas. 

Sinalización en asturiano

Axuntar, a Asociación para a Normalización do Galego de Asturias, denunciou un novo incumprimento por parte do Goberno do Principado de Asturias da Lei 1/1998, do 23 de marzo, de uso e promoción do bable/asturiano. Nesta ocasión, a entidade critica a utilización do asturiano en distintos elementos de sinalización, tanto en edificios públicos como en estradas de titularidade autonómica, malia estaren situados en zonas nas que a lingua propia é o galego.

A asociación lembra que a disposición adicional da propia norma estabelece que o galego-asturiano debe recibir un tratamento similar ao asturiano en materia de protección, respecto, ensino, uso e tutela dentro do seu ámbito territorial. Por iso, considera que a actual situación supón un incumprimento da lexislación vixente.

Desde Axuntar sosteñen que, agás que exista unha intención de avanzar cara á desaparición da lingua de milleiros de habitantes, estas actuacións só poden responder a "un descoñecemento absoluto da realidade da zona ou a un desprezo tamén absoluto e imperdoábel pola cultura e o idioma".

Entre os exemplos citados figuran a sinalización dos xulgados de Castropol, onde aparece información en castelán e asturiano, pero non en galego, ou un sinal de entrada ao concello de Grandas de Salime na estrada AS-12, procedente de Pezós, no que figura a palabra "conceyu". A entidade critica que se empregue o asturiano nun territorio onde, aseguran, a lingua tradicional é o galego. 

A asociación considera ademais que o Goberno presidido por Adrián Barbón está a desprazar o galego do seu propio ámbito territorial e cuestiona tamén a utilización da denominación "eonaviego". Ao tempo, anima a cidadanía a comunicar novos casos semellantes nos 18 concellos galegofalantes de Asturias e a informar de erros detectados na toponimia oficializada nos últimos anos.

 

[Fonte: www.nosdiario.gal ]

A Real Academia Galega celebra a aprobación do novo Nomenclátor de Galicia

A Real Academia Galega (RAG) celebra a aprobación no Consello da Xunta de hoxe da proposta de revisión, corrección e actualización do Nomenclátor de Galicia (NG) de 2003, que a institución lle presentara á Comisión de Toponimia da Xunta de Galicia o pasado 18 de xullo. A ratificación supón o visto e prace final ao traballo dos especialistas do Seminario de Onomástica da RAG. O documento incorpora 1.665 nomes, ata chegar aos 42.909 topónimos que designan os 313 concellos de Galicia, as súas parroquias e mais os lugares ou entidades de poboación. Canto aos cambios, tras o estudo detallado de 4.398 casos, a Academia propuxo realizar cambios nuns 2.531 topónimos. Catorce corresponden a nomes de concellos, 12 tras as fusións, 182 ditames son sobre nomes de parroquias ou as súas advocacións e os demais 2.335 casos corresponden a nomes de lugar ou entidades de poboación. Todos os detalles das modificacións poden consultarse neste volume dispoñible na sección de publicacións de academia.gal.

Segundo a Lei de Normalización Lingüística (1983), os topónimos de Galicia teñen como única forma oficial a galega e correspóndelle á Xunta de Galicia a sanción final das denominacións das entidades de poboación que propón a RAG, respectando sempre as características dialectais de cada zona. O novo rexistro oficial entrará así en vigor tras a publicación no Diario Oficial de Galicia do decreto correspondente. O Seminario de Onomástica da Real Academia Galega agarda que en diante as vindeiras actualizacións deste documento en constante revisión se vaian aprobando de maneira anual ou bienal, como sucede noutras comunidades autónomas.

Cambios nos nomes de concellos

O Seminario de Onomástica ditaminou modificar os nomes dunha ducia de municipios, catorce no Nomenclátor de 2003, que non contemplaba aínda a posterior fusión de Cerdedo e Cotobade e mais de Oza dos Ríos e Cesuras. Para adaptárense ás Normas ortográficas e morfolóxicas do idioma galego, pasan a ser Cerdedo Cotobade e Oza Cesuras, sen guión, signo que tamén perde Mondariz Balneario. Alén destas cuestións ortográficas, o concello ourensán rexistrado ata o momento como Riós será definitivamente O Riós, en consonancia coas súas atestacións históricas e co uso que a poboación fai do artigo; o coruñés Porto do Son incorpora o artigo e recoñécese como O Porto do Son, algo que tamén acontece con O Campo Lameiro, A Ribeira de Piquín e O Castro de Caldelas. O contrario sucede con Pastoriza, que deixa atrás o artigo; Cangas engade o “apelido” e pasa a ser Cangas de Morrazo; A Cañiza restitúe a forma galega tradicional documentada desde antigo, A Caniza; e Alfoz recupera o seu nome histórico, Alfoz do Castrodouro.  Nesta ligazón poden consultarse as motivacións de todos estes cambios.

Tipos de modificacións e criterios aplicados

O Seminario de Onomástica revisou o Nomenclátor de 2003 e realizou dous tipos de análises: aquelas destinadas a solucionar problemas de tipo lingüístico e aqueloutras que atinxen incidencias de carácter xeográfico-administrativo.

Os criterios xerais que os especialistas da RAG seguen para ditaminar e, polo tanto, modificar ou manter a forma oficial dun topónimo son catro: malia que o primordial é a etimoloxía de cada unha das denominacións, téñense en conta tamén as atestacións escritas na documentación histórica, especialmente cando a etimoloxía é escura; a tradición gráfica consolidada nos últimos dous séculos, e mais o uso oral e escrito que a veciñanza e as principais institucións fan do topónimo. Procúrase ademais non realizar un novo ditame naqueles casos que presentaban dúbidas.  

Dentro do primeiro gran grupo de revisións, estudáronse 4.398 topónimos sobre os que se sinalaba algún posible problema lingüístico. Case o 60 %, un total de 2.531, foron obxecto dun novo ditame. As preto de 5.000 incidencias analizadas en total (hai topónimos obxecto de revisión por máis dun motivo) clasificáronse en seis grupos xerais: morfosintácticas (2.479), léxicas (927), gráficas (377), fonéticas (900), compostas (140) e advocacións de parroquias (128). 

A maior porcentaxe de problemas que presentaba o NG 2003 refírese á ausencia ou á presenza do artigo. Realizáronse 1.519 informes que respondían á necesidade de incluílo na denominación oficial de lugares como os do Barral, O Couto, O Curriño, O Torreiro, O Fixoi, O Ceán e As Pociñas, no concello coruñés de Abegondo; mentres que noutros 427 casos ditaminouse que cumpría eliminar o artigo en lugares como Vilar no mesmo municipio. 

Os problemas léxicos tamén foron motivo dun gran número de revisións, máis de 900. Especialmente importantes foron as investigacións que se levaron a cabo naqueles topónimos en que se detectou un nome total ou parcialmente distinto; ou aquelas en que se restituíu a forma patrimonial galega de topónimos que figuraban castelanizados no NG 2003, como os varios *A Rectoral que pasan a ser A Reitoral en Cabana de Bergantiños, Santiso, Xermade, Monforte de Lemos, Taboadela, Vilagarcía de Arousa, Ortigueira e Crecente.

Canto aos 128 problemas identificados nas advocacións de parroquias, 80 respondían á advocación errada, 45 estaban castelanizada e 3 carecían de advocación no anterior Nomenclátor.

Na revisión do NG advertiuse ademais a existencia de 13.788 topónimos con algún problema xeográfico-administrativo, que sumaban 16.752 incidencias. Malia que a cifra semella realmente alta, cómpre ter en conta que o 64 % corresponde a discordancias cos datos do INE. Hai, por exemplo, 8.817 topónimos que non figuran no relación estatal pero que si aparecían xa no Nomenclátor de Galicia de 2003. Neste casos, só se deixa constancia desta circunstancia, sen que sexa preciso o estudo e ditame do Seminario de Onomástica da Real Academia Galega.

Inclusión e exclusión de topónimos no Nomenclátor

Respecto da eliminación ou inclusión de novos topónimos, no Nomenclátor de Galicia actualizado figurarán 7 parroquias máis ca na versión de 2003. Unha delas é A Coruña, que se refire en termos administrativos a todo o núcleo urbano da cidade do mesmo nome; outra é Os Tilos, en Teo; dúas pertencen a Narón, Xuvia (Santa Icía) e Xuvia (San Martiño); e as demais son Santo Estevo e Teixeira, en Baralla; e Sevane, en Navia de Suarna. 

Danse ademais de alta 1.658 lugares. Algunhas incorporacións corresponden a novas entidades de poboación, se ben a maioría son nomes de aldeas con moi poucos habitantes que se incorporan á  nova listaxe autonómica grazas á información facilitada polos concellos, o Instituto de Estudos do Territorio e as persoas que colaboran con Galicia Nomeada, o proxecto da Academia e a Xunta para a xeolocalización de microtopónimos que designan leiras, montes ou veigas, mais que tamén serve de apoio de cara á corrección do Nomenclátor.

Hai así mesmo 111 novos lugares que responden á existencia de núcleos de casas co mesmo nome pero diferenciados por adxectivos ou locucións adverbiais (de Arriba, de Abaixo...); 33 son correccións na asignación de parroquia ou concello; e por último, 9 son lugares compartidos entre dúas parroquias, cando no NG 2003 só figuraban incluídos nunha delas.

Tendo en conta todos os diferentes posibles motivos, os concellos que máis entidades de poboación rexistran por primeira vez no novo Nomenclátor de Galicia son Foz (176), Lourenzá (56), Narón (53), Ourol (49) e Pontevedra (47). Chaman tamén a atención outros casos como o do Porto do Son, con 37 entidades de poboación máis, entre elas A Beira, O Campo, A Carballa, O Castro, Comandín, A Cascoña ou As Crabeiras. 

No que atinxe ás baixas, elimináronse 8 parroquias e 155 entidades de poboación que formaban parte do NG de 2003, gran parte delas por seren lugares adscritos a unha parroquia errónea (80) ou porque son nomes de terras, de avenidas, de rúas, de prazas, de aldeas asolagadas ou desaparecidas. 

O Nomenclátor de Galicia: unha obra en constante renovación

A revisión do Nomenclátor de Galicia é un traballo aberto, inacabado, pois tense constancia dun bo número de lugares das provincias de Ourense e Pontevedra que aínda non figuran no Nomenclátor e que están pendentes de estudo. En vindeiras edicións está ademais previsto facer unha revisión exhaustiva dos topónimos referidos aos barrios urbanos das cidades e vilas para valorar a súa inclusión neste documento oficial coa toponimia maior de Galicia.

O Seminario de Onomástica da Real Academia Galega agarda que as próximas modificacións sexan aprobadas de forma periódica, contando idealmente cunha nova versión do Nomenclátor cada ano que corrixa oficialmente con axilidade as constantes correccións de imprecisións detectadas, mais que tamén responda á nova realidade urbana en constante transformación, como xa se fixo para o caso do concello da Coruña, onde desenvolvementos urbanos como o recente Polígono de Visma implicaron a desaparición de dúas entidades de poboación, O Barral e O Coidal. Outras entidades tamén eliminadas na Coruña son O Corgo, desaparecida ao construírse o actual parque de Oza, ou Carracedo e As Cernadas, en Mato Grande. No lado oposto figuran entidades de poboación de nova creación que se engaden ao Nomenclátor, como O Monte Alfeirán ou O Monte de Mero, onde se prevé o desenvolvemento de novos espazos urbanos.

[Fonte: www.academia.gal]

L’exquisidesa de l’escriptura

'August' (Lleonard Muntaner) és una novel·la pòstuma de Christa Wolf, traduïda ara al català per Anna Soler Horta

Christa Wolf

Escrit per Anna Rossell

Filòloga, escriptora, crítica literària i gestora cultural

Publicat el 2012, mesos després de la mort de l’autora, el relat-novel·la curta August (Lleonard Muntaner), de Christa Wolf, ens submergeix en un període de la història d’Alemanya que canvià radicalment la vida de milions d’alemanys. A finals del 1944 l’avanç de l’Exèrcit Roig sobre els territoris alemanys de l’est (Silèsia, Prússia Oriental, Pomerània i els Sudets) forçà la fugida massiva de la població. Entre dotze i catorze milions d’alemanys van haver d’integrar-se en les zones d’ocupació aliades en condicions extremes de fam i pobresa. 

Aquest és el marc històrico-social d’August, traduïda al català per Anna Soler Horta. Tanmateix, la narració no esmenta explícitament la guerra ni els anys en què ubica la vida que relata. Les referències, exceptuant la toponímia, són indirectes. I és precisament aquest mode no explícit de narrar, sols donant a entendre, el que permet assaborir cada paraula, gaudir d’un text d’alta sensibilitat i qualitat literàries. 

Christa Wolf (1929 Landsberg a. d. Warthe, Prússia Oriental – 2011 Berlín) narra la història d’August, un nen de vuit anys que a finals de la Segona Guerra Mundial arriba en un tren de persones refugiades, bombardejat, a Mecklemburg. Ha perdut els seus pares i és internat en un castell reconvertit en sanatori on conviuen nens i adults refugiats amb personal sanitari i un mestre. Allà viurà experiències de malaltia i de mort, però també d’amistat, aprenentatge, humanitat, i naixerà la seva inclinació amorosa per Lido, una jove més gran, que l’ajuda i tracta amb tendresa. La tècnica narrativa —veu omniscient, estil indirecte lliure, monòleg interior i diàleg mínim— apropa el lector als personatges propiciant empatia. El protagonista, August, és qui va estirant el fil narratiu. El coneixem al principi com a conductor d’autobús turístic que fa el seu darrer viatge abans de jubilar-se. Ara, a l’Alemanya reunificada, els llocs que recorre li retornen els records de la seva vida i Wolf els desgrana per a nosaltres. La infantesa d’August té punts en comú amb la biografia de Wolf, que també fugí amb la seva família de Prússia Oriental, s’establí un temps a Mecklemburg i visqué a la RDA fins la seva mort a Berlín, on sempre residí.  

L’escriptura de Christa Wolf és delicada, minuciosa, exquisida: poques pinzellades, sovint una de sola, basten per situar-nos en moments i llocs, per donar compte dels canvis político-socials del país. El seu preciós i precís laconisme avala la qualitat de la seva ploma. Coneixem els personatges a través de petits gestos, del detall, i el seu protagonista, indirectament, per com el tracten els demés o pel que els demés pensen d’ell.  

El relat, un regal al seu marit amb motiu del seixantè aniversari del seu casament, és un gest d’afecte vers al seu marit, però també de reconeixement al socialisme en què Christa Wolf va creure malgrat les seves dissensions i les conseqüències que va haver d’afrontar per aquesta causa. De 1963 a 1967 fou candidata al Comitè Central del SED (Partit Unificat d’Alemanya, marxista-leninista), va participar sempre en els espinosos debats oberts al seu país tot prenent partit en contra de mesures adoptades pel SED, per exemple l’any 1965 per la política cultural restrictiva o el 1977 contra l’expatriació del cantautor Wolf Biermann, motiu pel qual fou expulsada de la junta directiva de la Societat d’Autors de la RDA. 

Malgrat tot Christa Wolf fou una de les escriptores més reconegudes de la RDA i obtingué premis prestigiosos en les dues Alemanyes. Com molts altres intel·lectuals dels seu país, va creure fins el final en una possible reforma del socialisme. Fou una de les oradores en la manifestació de l’Alexanderplatz, Berlín, el 4 de novembre del 1989; al manifest Pel nostre país, en què 31 ciutadans de la RDA varen signar contra la reunificació de les Alemanyes, es pronuncià a favor de la RDA i contrària a «la venda dels nostres valors materials i morals». Les seves obres han estat traduïdes àmpliament al català.

[Foto: Irene Eckleben/Bundesarchiv/Wikimedia Commons - font: www.nuvol.com]