La lluita onomàstica per la catalanitat de la Catalunya Nord

378.000 persones tenen a les seues mans escollir la futura denominació del departament de l'Estat francès que integra la Catalunya Nord. Fins al dissabte 15 d'agost, escolliran entre l'opció jacobina i actual de «Pirineu Oriental», la seua renovació de «Pirineu Mediterrani» o la identitària de «Pirineu Català». Tot i que la darrera paraula està en mans del Consell d'Estat francès, un triomf de la denominació «Pirineu Català» seria un reconeixement a la identitat catalana i un cop a les polítiques de descatalanització de Reagrupament Nacional. 

Mapa de la Catalunya Nord amb la denominació de 'Pirineus Orientals'

Escrit per Moisés Pérez

A pesar que l'Estat francès ha practicat un nacionalisme poc tolerant amb les expressions identitàries que sortien a les seues fronteres, la flama de la catalanitat continua bategant a milers d'habitants de la Catalunya Nord, en aquells territoris de la Catalunya històrica que van quedar sota jurisdicció estatal francesa amb el Tractat dels Pirineus del 1659. Tot i les traves contra la llengua pròpia i l'embranzida jacobina de l'extrema dreta de Reagrupament Nacional, el sentiment de catalanitat perviu i es visualitza actualment en la batalla onomàstica per canviar el nom al departament que integra les actuals terres nord-catalanes.

La Catalunya del Nord es troba enquadrada dintre de l'artefacte administratiu francès de Pirineus Orientals, una denominació originària de la Revolució Francesa. Gràcies a l'empenta dels col·lectius i les organitzacions que treballen per preservar la catalanitat en aquests territoris, se celebra una consulta sobre el nom del departament. Hi ha 378.000 habitants inscrits que han d'escollir entre la jacobina i actual «Pirineu Oriental», l'actualització de «Pirineu Mediterrani» o la identitària de «Pirineu Català».

Aquesta darrera opció compta amb el suport d'Òmnium Cultural, Plataforma per la Llengua, l'escola La Bressola, el Casal de Conflent, la formació Unitat Catalana o el col·lectiu Crida 66, integrat per diverses personalitats del catalanisme més septentrional. Tanmateix, es va barallar la denominació «País Català», que va imposar-se en una consulta digital no vinculant l'any 2024 amb el 56% dels sufragis. En aquella ocasió, hi van participar 17.000 persones.

«La denominació 'País Català' era inviable. Els departaments francesos han de contenir referències geogràfiques, normalment lligades a rius o muntanyes. En aquest cas, l'única opció possible era 'Pirineu Català'», explica Jaume Pol, representant d'Unitat Catalana. «Tot i que era popular, es va descartar per prevenir reaccions de les institucions franceses. La denominació 'País Català' implica dir que el territori és català i no francès. I aquest extrem era insuportable dintre de l'esperit del Govern francès i del Consell d'Estat», complementa Pere Manzanares, impulsor de l'Escola Arrels i activista de llarga trajectòria per la catalanitat a la Catalunya Nord.

Una senda tortuosa

Com si es tractara d'uns dels recorreguts més exigents de les grandioses muntanyes dels Pirineus Catalans, la senda per assolir canviar de denominació al departament francès que inclou la Catalunya Nord és ben tortuosa. «No és segur que guanyi l'opció de 'Pirineu Català'. El resultat, segurament, serà ajustat», adverteix. De moment, hi han participat 31.828 persones, de les quals 21.022 ho han fet telemàticament i 10.800 de manera presencial. Les urnes estan obertes fins al 15 d'agost i el desenllaç es coneixerà en l'epíleg del mes.

La Catalunya Nord ha mostrat la seua identitat catalana. Amb aquesta votació, ho visualitzaria oficialment| 

«Ha votat prop d'un 10% del cens i és molt possible que ens puguem apropar a un 15%. Encara que sembla que és una participació prou baixa, no està gens malament perquè es tracta d'una consulta i no d'unes eleccions tradicionals», contextualitza Pol. La votació ha comptat amb detractors, especialment en les files del nacionalisme francès més exacerbat. «A la Catalunya Nord, els catalanistes no som ni de bon tros majoritaris i hi ha molta gent que considerava la consulta com a inútil. Defensaven que s'havien de centrar en altres qüestions», apunta Manzanares.

Siga com siga i en cas que l'opció «Pirineu Català» assolisca la victòria, no hi hauria una adopció immediata d'aquesta denominació. Estaria sotmesa a diversos sedassos per part de l'administració francesa. «Si guanya 'Pirineu Català', el Consell Departamental, això és, la institució promotora de la consulta, farà una avaluació. De fet, pot reconsiderar si traslladar el resultat o no al Govern francès i al Consell d'Estat si creu que hi ha hagut una baixa participació», alerta. «En cas que el Consell Departamental ho elevi a les institucions estatals, la pilota serà al terrat el Govern francès i, especialment, del Consell d'Estat», completa.

L'òrgan que ostentarà l'última paraula està constituït, segons exposa l'activista, «per jutges i juristes que han estat criats a l'escola jacobina». «No tenen cap sentiment favorable a l'expressió de les identitats, diguem-les així, regionals. No sabem si 'Pirineu Català' serà considerat una cosa massa identitària perquè pugui ser assumida per l'Estat francès», reflexiona. «És una institució de tendència jacobina i serà l'encarregada de decidir si s'accepta aquesta denominació», reforça Pol.

Triomf simbòlic

La victòria definitiva d'aquesta opció i la seua hipotètica validació per part de les institucions franceses tindrien un efecte simbòlic per al catalanisme més septentrional. «Només que la denominació 'Pirineu Català' s'imposés a la consulta ja seria una mitja victòria. No debades, l'assumpte es mediatitzaria al conjunt dels mitjans francesos», valora Manzanares. «Aconseguir el canvi a 'Pirineu Català' seria un reconeixement a la nostra identitat catalana, i més quan l'anhel d'aconseguir una Estatut d'autonomia queda molt i molt lluny dintre de la França jacobina», indica Pol.

«Seria una victòria simbòlica, però cal recordar que el nom no fa la cosa. No canviaria radicalment la situació de la Catalunya Nord envers l'ús de la llengua», matisa Manzanares, qui, al seu torn, veu que «podria donar una imatge positiva a la catalanitat» i «acumular arguments en defensa de la identitat i la llengua catalana enfront de l'ofensiva de l'extrema dreta de Reagrupament Nacional», exemplificada pel batlle de Perpinyà, l'ultradretà Louis Aliot. Seria un cop dels nord-catalans en consciència de país contra l'onada nacionalitzadora francesa, accelerada pels deixebles de Marine Le Pen.

 

[Font: www.eltemps.cat]

S’ha mort a cent tres anys Josep Vallverdú, degà de les lletres catalanes

L'autor lleidatà, una de les figures cabdals de la literatura catalana contemporània, deixa una obra extensíssima i el record inesborrable de Rovelló, que va iniciar generacions de lectors en la lectura  

Escrit per Alexandre Solano

L’escriptor Josep Vallverdú s’ha mort a cent tres anys, segons que ha avançat TV3 i ha confirmat el diari La Mañana de fonts de la família. Amb ell desapareix una de les grans figures de les lletres catalanes contemporànies, autor d’una obra vastíssima que abraça la narrativa, la poesia, l’assaig, les memòries, la traducció i, molt especialment, la literatura infantil i juvenil, de la qual fou un dels grans renovadors.

Vallverdú havia dedicat tota la vida a escriure, ensenyar i defensar la llengua catalana. Per a unes quantes generacions de lectors, el seu nom quedarà lligat per sempre a Rovelló, el gos entremaliat que esdevingué un dels personatges més populars de la literatura infantil catalana. Però la seva obra, de més de dos-cents títols, va molt més enllà d’aquest personatge. Fou novel·lista, poeta, memorialista, traductor, articulista i assagista, i mantingué fins a una edat molt avançada una capacitat de treball gairebé inabastable.

Nascut a Lleida el 9 de juliol de 1923, Vallverdú va ser testimoni de més d’un segle d’història catalana. Va viure la dictadura de Primo de Rivera, la República, la guerra, la postguerra i la repressió franquista, i convertí la fidelitat a la llengua i al país en el fil conductor de tota la seva trajectòria intel·lectual.

Una infantesa entre la monarquia i la República

Josep Vallverdú i Aixalà va néixer al número 34 del carrer del Carme de Lleida. El seu pare, també anomenat Josep, era l’hereu rebel d’un propietari carlí, caçador i profundament lligat a la terra. A diferència del padrí, era republicà, esportista, militant d’Acció Catalana i vinculat a l’ambient polític i cívic de la Lleida de la Joventut Republicana. D’aquell doble llegat familiar, Vallverdú en va rebre dues influències que l’acompanyaren tota la vida: del pare, els valors cívics i el compromís amb el país; del padrí, l’amor per la terra, la pagesia i la natura. Aquest paisatge moral i físic reaparegué sovint en la seva obra.

Va néixer durant les darreres setmanes de la Restauració i passà els primers anys sota la dictadura de Primo de Rivera. Va arribar a tenir ús de raó amb la República, de la qual conservà un record viu, igual com dels presidents Francesc Macià i Lluís Companys.

L’esclat de la guerra i de la revolució va trasbalsar la família. El seu avi, propietari i antirepublicà, fou detingut, i aquells anys els Vallverdú visqueren entre Puiggròs i Sant Martí de Maldà. L’avi en va sortir benparat, però el pare hagué de tornar a començar a Barcelona, on acabà traslladant-se tota la família. Per a Vallverdú, Lleida es va convertir durant un temps en la ciutat llunyana, devastada per la guerra, però mai no deixà de ser el seu gran espai de referència sentimental, cultural i literària.

Una universitat sota el franquisme

A Barcelona, ja a setze anys, acabà els estudis i el 1941 ingressà a la universitat. Era una institució marcada per les depuracions, l’expulsió de professors i els rituals feixistes del primer franquisme. Malgrat aquell ambient, una part dels estudiants provinents del pòsit del catalanisme republicà es van reconèixer i van mantenir viva una certa continuïtat cultural.

En aquell entorn va coincidir amb noms com Miquel Tarradell, Antoni Badia i Margarit, Frederic Roda, Pere de Palol i Josep Palau i Fabre. Pertanyien a una generació que hagué de formar-se culturalment sota la prohibició, la vigilància i la destrucció institucional del país.

Abans d’acabar la carrera, Vallverdú va sofrir una de les pèrdues més doloroses de la seva vida: la mort de la seva mare, Pilar Aixalà, a quaranta-dos anys. Per preservar-ne el record, va passar-se dues hores dibuixant-la de cos present al llit de mort. Es va llicenciar en filosofia i lletres el 1945, el mateix any que s’acabà la Segona Guerra Mundial. Durant els estudis havia conegut Isabel Arqué, futura pedagoga i membre d’una família vinculada a Alexandre Galí. Es van casar el 1952 i tingueren un fill, Eloi.

La relació entre pare i fill va marcar profundament la vida de Vallverdú. Durant anys, l’escriptor li va escriure puntualment un conte cada setmana, en una pràctica íntima que resumeix bona part de la seva concepció de la literatura: una forma de comunicació, d’acompanyament i de cura.

Rubió, Gaziel i els mestres d’una generació

La trajectòria professional de Vallverdú fou marcada per un cert nomadisme geogràfic i per una activitat incessant. Treballà com a mestre en diferents indrets i, alhora, començà a traduir de l’anglès i a obrir-se pas en el món literari.

En aquells anys entrà en contacte amb algunes de les grans figures de la cultura catalana del segle XX. Col·laborà amb Jordi Rubió, filòleg i ex-director de la Biblioteca de Catalunya represaliat pel franquisme, a qui ajudà en les seves recerques històriques a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

Durant una estada com a mestre a Sant Feliu de Guíxols també va conèixer Gaziel, l’antic director de La Vanguardia, amb qui establí una relació intel·lectual. Durant la seva vida freqüentà, així mateix, personalitats com Joan Triadú, Jaume Vicens i Vives i Manuel de Pedrolo.

Vallverdú havia assistit a les festes de l’Entronització de la Mare de Déu de Montserrat i va participar en algunes reunions dels primers nuclis de reorganització del catalanisme polític. Convidat per Josep Espar Ticó, va sovintejar les trobades del grup CC, encapçalat aleshores per Jordi Pujol. Malgrat tot, va defugir la implicació política directa. El seu camp d’acció fou sobretot cultural, lingüístic i pedagògic. Va exercir d’activista tenaç per la llengua, especialment després del trasllat a Balaguer i més tard a Lleida, on Isabel Arqué fundà l’escola Alba.

Lleida contra el “leridanismo”

Un dels episodis més significatius del compromís cívic de Vallverdú fou la publicació, el 1967, de Lleida, problema i realitat. El volum, escrit amb Francesc Porta, Simeó Miquel, Josep Lladonosa i Joan Gabernet, analitzava la realitat social, econòmica i cultural de les terres de Ponent a partir de perspectives diverses. El llibre va contribuir a desvetllar consciències en una ciutat dominada pel leridanismo oficial de les elits franquistes, un localisme espanyolista que pretenia presentar Lleida com una realitat separada, o fins i tot oposada, a la resta de Catalunya.

Vallverdú esdevingué, així, una de les veus centrals de la recuperació cultural de Ponent. La seva obra i la seva activitat pública van combatre la idea d’una Lleida perifèrica i desconnectada del país, i la van situar dins el mapa literari i intel·lectual català amb una veu pròpia.

L’escriptor tot-terreny

La vocació literària de Vallverdú s’havia manifestat de molt jove. A dotze anys ja va escriure un poema i l’any següent s’atreví amb uns Pastorets. Els primers tempteigs narratius els féu en castellà, però ben aviat optà pel català com a llengua literària i de compromís.

El 1960 publicà la seva primera novel·la en català, El venedor de peixos. Després van venir La caravana invisible i Trampa sota les aigües, que va obtenir el premi Joaquim Ruyra el 1963.

Cinc anys més tard rebé el premi Josep Maria Folch i Torres per Rovelló. El llibre, protagonitzat per un gos petit, viu i curiós, es convertí en la seva obra més coneguda i en un clàssic de la literatura infantil catalana. El personatge també fou adaptat a la televisió i entrà en l’imaginari de milers de famílies.

L’èxit de Rovelló va situar Vallverdú entre els quatre grans noms de l’editorial La Galera, juntament amb Sebastià Sorribas, Emili Teixidor i Joaquim Carbó. Aquells autors van ser decisius en la construcció d’una literatura infantil i juvenil moderna en català, capaç de crear lectors en un país que encara es ressentia de les conseqüències de la prohibició i la minorització lingüística.

La seva producció, però, fou molt més extensa. Va escriure novel·les, assaigs, poesia, articles, epistolaris i llibres de memòries. També va publicar, amb el fotògraf Ton Sirera, els volums de Catalunya visió, una obra singular que recorria el país amb una mirada alhora documental, literària i territorial.

Com a memorialista, va deixar títols com Vagó de tercera, Garbinada i ponent, Desmudat i a les golfes i Mosaic de tardor. En aquests llibres va reconstruir la pròpia vida i, alhora, bona part de la història cultural catalana del segle XX.

L’editor Isidor Cònsul el va definir com un “escriptor tot-terreny”. La fórmula sintetitzava una obra que desbordava els gèneres, les edats dels lectors i les fronteres entre literatura, pedagogia i testimoni.

La literatura com a escola de país

Mestre de professió, Vallverdú va entendre sempre la literatura com una eina de formació cívica i de transmissió cultural. La seva obra, rica en llengua i profundament arrelada al territori, fou durant dècades una porta d’entrada a la lectura en català per a milers de nens i joves.

No escrivia únicament per entretenir. En les seves novel·les hi havia una confiança profunda en la capacitat del lector jove per a comprendre el món, afrontar conflictes i formar-se un criteri propi. Aquesta vocació pedagògica, inseparable de la seva escriptura, el convertí en una figura estimada i respectada molt més enllà dels cercles estrictament literaris.

Va dedicar-se a l’ensenyament fins a la jubilació, el 1988. Molts dels seus alumnes el recordarien sempre com el professor Vallverdú, exigent, actiu i convençut que educar i escriure formaven part d’una mateixa responsabilitat.

Els grans reconeixements

Els reconeixements li arribaren de totes bandes. L’any 2000 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la distinció més important de la cultura catalana. La Generalitat li concedí la Medalla d’Or i la Universitat de Lleida el va investir doctor honoris causa i li atorgà també la Medalla d’Or.

Fou nomenat fill predilecte de Lleida i fill adoptiu de Sant Martí de Maldà, les Borges Blanques, l’Espluga de Francolí i Balaguer. Aquests reconeixements reflectien el vincle profund de l’escriptor amb les terres de Ponent i amb els diversos indrets on havia viscut i treballat.

Després de la mort d’Isabel Arqué, el 2012, es va casar amb Antonieta Vilajoliu. El festeig havia estat precedit per seixanta-dues cartes d’amor, una mostra més de la necessitat d’escriure que travessava tots els àmbits de la seva vida.

Un centenari en plena activitat

L’any 2023, quan va arribar als cent anys, el país li va dedicar l’Any Josep Vallverdú. A diferència de moltes commemoracions institucionals, que recorden figures ja desaparegudes, aquell homenatge es va fer amb el protagonista viu, lúcid i encara en plena activitat.

Durant aquells mesos inaugurà exposicions, participà en homenatges i taules rodones, presentà llibres i continuà escrivint. El centenari va servir per a reconèixer públicament una trajectòria excepcional, però ell no va abandonar mai la feina ni es va deixar distreure gaire pels fasts.

La seva obra continuava creixent amb nous llibres, poemes i articles. Per a Vallverdú, escriure no era tan sols una professió o una vocació: era una forma natural d’habitar el món.

Una baula entre dos segles

La mort de Josep Vallverdú deixa orfe un espai essencial de la literatura catalana contemporània. Se’n va un escriptor d’una fecunditat extraordinària, però també un testimoni privilegiat d’un segle convuls i un home que va dedicar la vida sencera a preservar, enriquir i transmetre la llengua catalana.

Amb ell desapareix una de les darreres grans baules vives entre la Catalunya republicana d’abans de la guerra, la resistència cultural sota el franquisme i la cultura catalana del present.

En resten els llibres, els personatges, els paisatges, les memòries i les paraules. I en resta, sobretot, aquella multitud de lectors que van aprendre a llegir en català seguint les passes inquietes d’un gos anomenat Rovelló. 

 

[Font: www.vilaweb.cat]

Dominic Keown, traductor a l’anglés d'«El llibre de la rosa als llavis»

Fa molts i molts anys, vaig col·laborar amb la revista El Temps. Hi escrivia, sobretot, ressenyes, però també algun article i alguna entrevista. A l’octubre de 1992 entrevistava Dominic Keown (Manchester, 1954). El títol de l’entrevista era “El català a la ciutat dels Beatles”. Llavors vaig pensar que era brillant; ara el trobo insuportablement tòpic.

«La cultura i la democràcia són indestriables» 

Dominic Keown

Publicat per Daniel P. Grau

L’explicació és que Dominic Keown era professor de català a la Universitat de Liverpool. Poc després, esdevenia fellow del Fitzwilliam College de la Universitat de Cambridge. Més tard, hi va guanyar una càtedra i recentment s’ha jubilat com a catedràtic emèrit. La seva tasca a Cambridge ha fet que l’estudi de la llengua, la literatura i la cultura catalanes hagi assolit una presència que mai no hi havia tingut, amb uns cinquanta alumnes anuals en una universitat que acull menys de tretze mil alumnes.

La trajectòria investigadora del professor Keown el situa com un dels més reconeguts entre els catalanistes internacionals, amb estudis punters sobre Ausiàs Marc, Joan Salvat-Papasseit, J. V. Foix, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Luis García-Berlanga o Bigas Luna, entre molts altres. La seva producció bibliogràfica inclou, a banda d’articles i llibres acadèmics, obres més pròximes a la divulgació: ha traduït Ausiàs Marc, Joan Fuster, Estellés…, amb la voluntat que els lectors anglesos puguin aproximar-se a les figures cabdals de la nostra literatura.

He repassat aquella entrevista d’El Temps i soc conscient que repeteixo algunes de les preguntes que li vaig fer. Si algú vol, podria comparar-ne les respostes: serà tot un exercici per veure com hem evolucionat…, o involucionat. 

Dominic Keown davant la casa d’Ausiàs Marc a València

Dominic, traduir El llibre de la rosa als llavis, de Joan Salvat-Papasseit, ha estat, en certa manera, com un retorn a la poesia catalana d’avantguarda, que va ser el centre d’atenció dels teus inicis investigadors, durant la dècada dels vuitanta del segle passat. Ha estat un encàrrec de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, oi?

Sí, amb tota la moguda del centenari d’Estellés aquí al País Valencià, una altra efemèride va passar completament desapercebuda: la mort de Joan Salvat-Papasseit el 1924. I la invitació a col·laborar amb el projecte de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona era magnífica.

Com deies, m’oferia l’ocasió de tornar a l’inici de la meva carrera. La meva tesi doctoral anava dedicada a l’avantguarda literària catalana, especialment al poeta de la Barceloneta. Fet i fet, la meva primera publicació d’envergadura, el 1982, fou una edició bilingüe dels seus versos editada per l’Anglo-Catalan Society.

I redescobrir aquest autor quaranta anys després, que tant m’havia inspirat en la meva primera època de dedicació a les lletres catalanes, ha estat una delícia.

Podríem dir que un dels centres sobre els quals ha pivotat la teva recerca ha estat Vicent Andrés Estellés.

Efectivament. I en termes ètics i estètics, és clar, hi ha molta similitud entre aquests dos escriptors. Ambdós són proletaris ideològics i, ensems, vernaculars: comparteixen una cosmovisió i una dissidència creativa que jo trobo irresistibles.

De fet, era gràcies a Salvat que vaig descobrir Estellés —literalment i literàriament parlant. En aquella època, a la Biblioteca de Catalunya, on feia la meva investigació, els bidells trigaven tant a dur-te el llibre sol·licitat que et posaves a llegir qualsevol cosa que els altres lectors havien deixat sobre la taula. I un dia, el volum que em va caure casualment a les mans va ser La clau que obri tots el panys. A life-changing experience, com diem en anglès.

Sis mesos després, emportat com si fos per una força major, em trobava a València, entrevistant el poeta de Burjassot al seu pis, decidit ja a fer la meva contribució a la recepció crítica de la seva obra.

Ben poca cosa existia en aquell moment. El magnífic pròleg de Fuster al primer volum de l’obra completa, el genial estudi de Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador, els quals, per a mi, sempre han estat els capdavanters i els conductors —per dir-ho d’alguna manera— dels estudis estellesians, algun altre article solt i ja paraves de comptar.

Doncs va ser en aquest punt que jo vaig iniciar la meva contribució. En una primera monografia, podia reflexionar sobre aquesta polaritat entre Salvat-Papasseit i Estellés. Trobava que la sensibilitat lírica que compartien el valencià i el català era extraordinària: la vitalitat proletària, el dinamisme subversiu, el col·loquialisme libidinal i la consciència nacional militant que irradiava de cada vers de la seva creació.

I aquesta visió, potser, seria un eix de la meva investigació: no tractar el burjassoter com a escriptor solitari —com solia fer-se al País Valencià— sinó com una veu més del cor català, per dissonant o contrapuntual que semblés ser.

Dominic Keown a la llibreria Fan Set

Una contribució del tot pertinent i necessària…

Sí. Vaig intentar eixamplar aquesta visió donant-hi una perspectiva més europea en una segona monografia, tal com queda evident en el títol: Polifonia de la subversió: la veu col·lectiva de Vicent Andrés Estellés.

Prenent la pauta bakhtiniana de l’intercanvi intergeneracional de la literatura, considerava la relació dialèctica entre el burjassoter i una colla d’altres poetes: Ovidi, Marc, Salvat i Espriu. I, més endavant, vaig adaptar aquest panorama més obertament a la tradició occidental amb una obra bilingüe de promoció internacional, After the Classics: The Selected Verse of Vicent Andrés Estellés.

Aquí oferia versió original, traducció i estudi crític de la relació personal del poeta amb els representants del cànon líric més evocats pel valencià: és a dir, Ovidi, Catul, Virgili, Horaci, Marc i Garcilaso de la Vega. Em pensava que seria un bon punt de partença per a l’assimilació del valencià per part d’un lector internacional. Evidentment, tots aquests escriptors —o la immensa majoria— són més que coneguts pel lector universal.

Com vas veure la commemoració de l’Any Estellés?

Un moviment dinàmic i commovedor. Curiosament, jo ja estava dos o tres anys jubilat, dedicant-me a la vida flonja i, de cop i volta, em va tocar tornar a pencar. I no recordava haver treballat tant en dècades. Vaig participar en més d’una vintena d’aplecs literaris a tot arreu del continent —una mitjana de gairebé dos per mes— i tot perquè em diguessin després que Estellés és un poeta exclusivament local!

Per a mi, els moments més emocionants van ser a l’Ateneu de Barcelona, les universitats de València, Londres i Glasgow i les jornades que vam organitzar al congrés de l’Anglo-Catalan Society i, així mateix, a la meva alma mater, el Fitzwilliam College de la Universitat de Cambridge. Totes molt animades amb una implicació força engrescadora per part de l’estudiantat.

A més a més, des d’una perspectiva personal, sempre és un goig per a mi poder assistir al sopar Estellés organitzat cada any per l’associació Bassot de Burjassot.

Fet i fet, poques vegades me’l perdo. I aquell any, per amenitzar molts d’aquests esdeveniments, podíem comptar amb la intervenció sempre emocionant del cantant Pau Alabajos. La vitalitat de la seva interpretació d’Estellés dinamitza no solament els versos sinó també els sopars!

Naturalment, va ser una gran llàstima que la Generalitat Valenciana decidís no participar en la celebració del poeta més popular en llengua catalana de segle passat: però potser aquesta coincidia amb la retransmissió en diferit d’alguna correguda de bous. Qui ho sap?

Hi ha tantes coses d’una importància transcendental que passen a València sense que el seu govern no se n’adoni o no hi prengui les mesures apropiades… Tot plegat em recorda uns versos de Robbie Burns, precisament el poeta escocès que va inspirar els sopars Estellés: “O wad some Power the giftie gie us / To see ourselves as ithers see us!” –“Tant de bo algun poder ens concedís el do / de veure’ns a nosaltres mateixos com els altres ens veuen”.

Dominic Keown i Daniel P. Grau a la llibreria Fan Set

Fuster es preguntava si podrien entendre Estellés més enllà de l’Ebre. Sempre he pensat que ell n’estava convençut i que la seva pregunta retòrica era, en el fons, tota una provocació. Tu vas més enllà i afirmes que Estellés és un autor del tot exportable, d’àmbit europeu.

Sí, he d’admetre que vaig caure en el parany que comentes que Joan Fuster havia preparat amb tant enginy. Fet i fet, amb aquesta provocació del suecà em va induir a escriure una sèrie d’articles i a editar una versió anglesa del seu Diccionari per a ociosos!

Estellés exportable? Sens dubte, i no sols en l’àmbit europeu, com molt bé sabia Joan Fuster. El director d’IVITRA, Vicent Martines —promotor de molts projectes d’exportació de cultura catalana—, em va comentar l’any passat, mentre ell donava suport a l’edició bilingüe de l’Hotel París que Hans-Ingo Radatz i jo mateix trèiem simultàniament a l’alemany i a l’anglès, que més de mil dues-centes universitats mundials havien comprat la versió electrònica d’After the Classics.

Ara bé: si calculem que la mitjana d’alumnat per universitat són uns vint mil —la universitat de València en té uns seixanta mil, per exemple— això significa que vora vint-i-quatre milions de lectors internacionals tenen accés immediat, al seu portàtil o al seu mòbil, a l’obra del burjassoter en la llengua franca del planeta. Déu n’hi do per a un escriptor suposadament poc exportable!

Quins altres autors creus que s’haurien d’estudiar a les universitats de fora del país?

Home! No sabria per on començar ni acabar amb aquesta pregunta. N’hi ha tants i tantes que la llista seria interminable. Les lletres, tanmateix, no gaudeixen del prestigi d’abans en l’acadèmia. En el decurs dels últims decennis, el món ha canviat i l’orientació curricular també ha canviat.

En la facultat de filologia d’avui, l’interès per la literatura d’ara, i no parlem de la dels segles anteriors, ha desaparegut. Almenys, aquest és el cas al Regne Unit, on la fixació tant per l’actualitat com pels estudis culturals ha relegat la lectura a un segon pla. Sembla que ara el protagonisme correspon a la contemporaneïtat i la corporalitat.

El cànon literari ha cedit el seu lloc a la visualitat, el cinema, els estudis de gènere, l’internet, YouTube, les festes, la música i la cuina, etc. L’art de llegir es conserva encara però com a accessori o cosí pobre. Breu: l’edat d’or de la literatura ha passat.

Toni Strubell, Dominic, Keown i Henry Ettinghausen visiten Pablo Hasél a la presó de Lledoners

Quan et vaig entrevistar el 1992 havies estat secretari de l’Anglo-Catalan Society. Ara n’ets el president d’honor, un càrrec vitalici. Llavors ja informava els lectors que havies nascut el dia de fundació de la societat…

En una vida com la meva dedicada a les lletres, s’hi nota prou la tendència al pastitx. César Vallejo va néixer un dia que Déu estava trist. Jo vaig néixer el dia de la fundació de l’Anglo-Catalan Society i, de forma encara més tragicòmica, la malastrugança aristotèlica ha determinat el curs de la meva vida.

Jo estava condemnat a ser catalanista —sense remei! Tant era així que, durant moltíssims anys, quan el president donava la benvinguda a l’assemblea general del congrés anual de l’Anglo-Catalan Society, em preguntava la meva edat sols per confirmar el número de la conferència.

En puc donar fer…

Tot i això, he d’admetre que és una societat que sempre m’ha encantat. Les altres associacions acadèmiques tendeixen a ser formals i jeràrquiques. Es guarden les distàncies entre les formes superiors de la vida universitària, d’una banda, i la fauna immunda dels investigadors i els doctorands d’altra. Tothom coneix el seu lloc i els seu rànquing individual. Això mai no ha estat el cas amb l’Anglo-Catalan Society, que, amb la seva barreja d’exiliats i defensors de la cultura marginada, sempre ha aportat una bona dosi d’informalitat i de proximitat humana.

És més: des del seu origen ha estat una associació compromesa i lluitadora, tant per la promoció de la personalitat catalana a les nostres illes com per la defensa d’artistes i intel·lectuals perseguits. Lamento dir que la llista és ben llarga: des de Carles Riba, Clementina Arderiu, Rosa Leveroni i Josep Pla fins a Clara Ponsatí i Pablo Hasél.

Per tant, la proximitat humana que caracteritza la nostra associació sempre m’ha deixat un bon gust a la boca. Els nostres fundadors —Josep Trueta, Joan Gili, Josep Maria Batista i Roca, Francis William Pierce, Robert Brian Tate, J. B. Trend i companyia— no eren solament acadèmics sinó defensors militants de la democràcia i dels seus valors humans.

Dominic Keown davant la casa d’Ausiàs Marc a València

Una bona colla d’intel·lectuals de diferents àmbits…

Fet i fet, és precisament la seva dedicació que em serveix d’inspiració per la campanya per la llibertat de Pablo Hasél que ocupa ara tot el meu temps. La feina dels centenaris de Salvat i Estellés ha donat lloc a un moviment contra l’empresonament del raper català.

Com a irlandès, la justícia britànica no és santa de la meva devoció, però l’espanyola la supera amb escreix: ofereix potser el millor exemple del concepte literari orwellià del doublethink de la novel·la 1984: és a dir, de la llibertat d’expressió i, alhora, de la total absència d’aquesta. O, en la magnífica versió del dictador militar Idi Amin: “Hi ha llibertat d’expressió. Tanmateix, no es pot garantir la llibertat posterior a l’expressió.” Breu: trobo que la cultura i la democràcia són indestriables.

Realment, sempre ho sabia. Amb l’exemple dels fundadors de l’Anglo-Catalan Society —la seva passió per la música, la literatura, el ball, etc., combinada amb el compromís de la seva defensa dels drets humans— he vist aquesta saviesa posada en la pràctica, exemple que m’ha servit d’inspiració avui, en la jubilació, per a la campanya.

Al setembre passat vas visitar Pablo Hasél a la presó…

Sí, i quina vergonya la situació del raper. Crec que, tot i l’evident injustícia del seu cas, el que més m’empipa és la manca de preocupació general. En un principi, hi hagué tota una sèrie de manifestacions i protestes, amb el glitterati de sempre de protagonistes: Almodóvar, Bardem i companyia. Tres anys més tard, un silenci absolut.

Tant era així que vam ser uns ancianets com ara Henry Ettinghausen, catedràtic emèrit d’estudis hispànics a la Universitat de Southampton, Toni Strubell, filòleg, historiador i exdiputat de Solidaritat per la Independència al Parlament de Catalunya, i jo mateix que vam haver de prendre la iniciativa i militar. El món està a l’inrevés.

Dominic Keown amb Josep Ballester, Jaume Pérez Montaner i Antoni Martí Monterde

En l’entrevista d’El Temps hi ha un parell de fotografies teves passejant pels carrers de València. En els peus de foto fas les afirmacions següents: “Al País Valencià s’ha de plantar cara i moure el cul” i “Si no ens ajuden, com a mínim que no facen tombarelles amb el nom de la llengua”. Et preguntava llavors, i et torno a preguntar ara, com veus la situació de la llengua catalana?

Si avui dia els historiadors parlen del mite de la transició espanyola i de com el franquisme institucional mai no havia desaparegut realment de l’estructura de l’estat, no n’hi ha evidència més clara que el camp lingüístic. Realment, per a nosaltres, que podem estudiar la sociolingüística catalana des de fora, sembla que estem mirant un esperpento de Valle-Inclán.

Els meus estudiants no s’ho acaben de creure i al·lucinen davant la seva exageració dramàtica. L’animadversió anticatalana té tota la histèria de l’odi reprimit dels anys de la suposada transició, quan se l’havia de tancar en l’armari de la desmemòria per salvar les aparences democràtiques. Ara ha tornat a lluir-se amb tota la violència d’una tragèdia de Shakespeare però en pla grotesc.

Les paraules de Joan Fuster resumeixen el cas apropiadament: “I és que en el temps que corren, de necieses polítiques, badomies acadèmiques diverses i filòlegs de claveguera, dir català al català s’està convertint ―ja ho és!― en una heroïcitat.”

L’absurditat, és clar, és que ell parlava dels anys seixanta i nosaltres vivim en el tercer decenni del segle XXI. Quina altra manera hi ha per a descriure la performance, fa poc, de l’extoreroconseller de cultura i la seva dansa macabra celebrant l’eliminació de subvencions a entitats valencianistes? Semblava una versió tètrica del sorteig de Nadal a l’inrevés. I amb quin pa es pot menjar la proscripció d’autors catalans del pla d’estudis de l’educació secundària valenciana. És com prohibir l’estudi de James Joyce als instituts escocesos.

En un univers en què un llibre electrònic d’Estellés està a l’abast de lectors de tot el planeta, el fet que els dirigents de cultura a València vulguin imposar límits geogràfics a la llista d’autors em sembla prou revelador del seu afany de reduir horitzons i controlar. No cal dir que una mentalitat que cerca d’anar contra l’avanç del progrés científic difícilment ens pot dur enlloc.

Mentre internet va erosionant les fronteres i a la Universitat de Hong Kong els alumnes llegeixen Salvat-Papasseit i Estellés en anglès i jo, des de casa a Cambridge veig TV3 a la televisió per mitjà d’una app, aquests senyors pensen que poden segellar el seu feu, atado y bien atado, com el rei Lear, fent del País Valencià una zona completament Catalan-free, a l’estil de Corea del Nord?

Realment, és la definició per antonomàsia d’una mentalitat tancada. Diuen que la ficció sembla més vertadera que la realitat. Deu ser per això que, en les classes de sociolingüística catalana a Cambridge solem acabar evocant les obres de Shakespeare i Valle-Inclán!

Més preocupant, tanmateix, és el suport que rep aquesta visió retrògrada de part de l’estat profund. És increïble, per exemple, que el sistema legal –llegiu guerra judicial– pugui interferir en temes fora de la seva competència.

La imposició d’una xifra, tan pedagògicament impracticable com arbitrària d’un 25% de docència en castellà en l’educació secundària a Catalunya, per exemple, em sembla un abús tan absurd i insultant com la solució salomònica d’obligar que Di Stefano jugués una temporada amb el Madrid i una altra amb el Barcelona.

Tampoc caldria tenir la perspicàcia d’un Joan Fuster per veure que la intenció real d’aquesta intrusió d’aficionats en el món de l’educació és tombar un programa de reconstrucció lingüística elaborada per experts en la matèria i que funcionava amb èxit.

Al Regne Unit el procediment es duu a terme d’una manera força diferent. Al País de Gal·les, per exemple, tots els partits polítics promouen la recuperació de la llengua, i el projecte, força ambiciós, ja que l’idioma no és cognat amb l’anglès, és aconseguir un milió de parlants —una tercera part de la població— abans de l’any 2050.

Hi ha discrepàncies i diferències d’opinió entre les faccions polítiques, evidentment. Però són exclusivament els educadors, els sociòlegs, els psicòlegs, els professors i els mestres —altrament dit: els experts— que tenen la responsabilitat i els recursos necessaris de resoldre les dificultats pedagògiques i realitzar aquesta ambició.

Malgrat tot, soc optimista. Els catalanoparlants coneixen l’adversitat, perquè aquest sempre ha estat el cas. Fet i fet, és l’única realitat lingüística que han conegut. Serà el poble que salvarà la llengua.

I voldria concloure amb una última analogia literària per il·lustrar el meu optimisme. El català pot perillar —i perillarà, sens dubte, en tots els seus àmbits. Els hereus de Franco i els seus companys de viatge aspiraran a extirpar-lo. Tanmateix, tal com ens ensenyen la Renaixença i la lletra del Tio Canya, l’idioma és recuperable, i ho serà sempre. I és precisament aquesta qualitat que més frustra i més trastorna els seus enemics. D’aquí ve la seva histèria i explica el dramatisme de les seves actuacions. I quina inseguretat psicopatològica, no? Intentar implementar una Solució Final de lingüicidi anticipant la probabilitat del teu fracàs.

Aquesta fòbia es veu representada en el matrimoni Macbeth. En el moment de la celebració de l’eliminació de la competència a la corona d’Escòcia, arriba l’imaginat fantasma del pretendent que acabes d’assassinar i t’ocupa el lloc en la festa. O, en el cas de la dona, la violència de la teva persecució de rivals no et deixa rentar les mans, per la visió que les tens tacades de sang.

Personalment, jo prefereixo la hilaritat del desenllaç valle-inclanesc d’aquesta obsessió que és més grotescament apropiada a València i a la seva infelicitat idiomàtica:

“Don Friolera: ¡Gotean sangre mis manos!

El coronel: ¡No la veo!

Doña Pepita: ¡Es un hablar figurado, Pancho!”

Allò que trobo més interessant, tanmateix, és que totes aquestes al·lusions dramàtiques van sortir de la boca dels meus estudiants de Cambridge quan comentàvem en classe la sociolingüística dels Països Catalans. Per a ells, la falta de lògica i raó que domina el tema resulta tan absurda, exagerada i supèrflua que sembla ser cosa de teatre, per no dir de circ.

I no deixa de ser revelador que els que protagonitzen la cacera contra la llengua autòctona revelen, per als meus alumnes, una introspecció tan hermètica que no aprecien que fora del seu feu i la bombolla del Parlament Europeu hi ha un món que mira, examina, analitza, assessora i critica la seva volguda ignorància.

En conclusió, tota aquesta escenificació em recorda una seqüència magistral del Discret encant de la burgesia, de Luis Buñuel. Aquí, els representants de la classe dominant estan asseguts en fila conversant tranquil·lament. De cop i volta, s’aixeca la cortina. Resulta que els creadors de la riquesa social es trobaven damunt un escenari, sense adonar-se’n, i el públic que els mira s’està petant de riure sense poder contenir-se.

Potser si els implicats en la repressió lingüística del català tinguessin present aquesta imatge i pensessin en l’avaluació que els farà a continuació l’opinió internacional, actuarien d’una forma més raonable, més informada i més educada.

Em sembla que després del que acabes de dir, els nostres lectors deuen tenir ben clar per què el 2023 et van concedir el Premi Internacional Ramon Llull de Catalanística…

El reconeixement per la feina feta sempre et dona una gran satisfacció, evidentment. Imagino que el jurat, que considerava els mèrits de la meva contribució a la promoció internacional de la cultura catalana, es degué fixar en els elements més cridaners o públics de la investigació: congressos, publicacions acadèmiques, conferències, simposis, etc.

Tot i això, jo prefereixo quedar-me amb un apartat més invisible, amb el treball de cada dia per dir-ho d’alguna manera. Com tu deus recordar —perquè hi vas ser professor de llengua catalana en un lectorat que vaig gestionar durant una dotzena d’anys amb una subvenció completa de la Generalitat Valenciana en l’època de Zaplana—, quan jo vaig arribar a Cambridge l’any 1996 el català era una assignatura optativa d’un curs amb una mitjana de dos alumnes anuals.

Un quart de segle més tard, quan em vaig jubilar, s’havia convertit en una disciplina de grau de tres cursos amb una cinquantena d’estudiants i una presència apreciable d’investigadors de postgrau. Enguany, concretament, té més graduats que algunes llengües estatals com ara el grec, el portuguès, l’italià i el rus.

Passa igual amb els cinc congressos en línia que vaig organitzar des de Cambridge per als alumnes de secundària dels Països Catalans. Havia llegit que la llengua autòctona perdia adeptes en els instituts per una percebuda falta de prestigi i vaig pensar que, amb l’organització d’una sèrie de classes sobre temes de selectiu per part de professors universitaris estrangers, el català aniria guanyant estatus.

Per tal de dinamitzar l’esdeveniment vaig afegir-hi un concurs engrescador, Catalan’s Got Talent, i la resposta va ser fantàstica. Una vintena de col·legis de tota l’àrea lingüística hi varen participar cada any, amb més de cinc-cents alumnes de batxillerat. Tot un èxit. I l’intercanvi amb els professors va ser inoblidable. Per a mi, tot i invisible, aquesta contribució —dirigida més aviat a la infraestructura educativa— em permet somniar en un bon futur per a la disciplina.

A casa, així mateix, hi ha hagut reconeixement. Els companys m’han honorat amb la presidència vitalícia de l’Anglo-Catalan Society. Crec que ara em puc permetre de penjar les botes i descansar un poc —almenys fins al proper centenari!

Mentre conversem, tenim damunt la taula la magnífica edició d’El llibre de la rosa als llavis que ha publicat l’Associació de Bibliòfils de Barcelona. La fullegem i gaudim de les impressionant serigrafies que Narcís Comadira ha preparat per a il·lustrar l’edició.

Tot d’una, la conversa gira cap a una altra de les grans passions de Dominic Keown: el futbol. De fet, més d’una vegada li he sentit dir que és la seva primera gran passió i ho puc confirmar perquè l’he vist patir i gaudir assegut al seu costat en els partits del Llevant. I la cosa li ve de lluny: va jugar amb els companys universitaris de Sheffield, Liverpool i Cambridge i per ca seva corre una fotografia amb amics en què, amb unes quantes pintes sobre la taula, explica l’estratègia del partit que han de jugar: impagable.

“El Barça ens va donar una bona alegria l’altre dia en guanyar la Supercopa al Reial Madrid”, em diu. Decidim deixar descansar una mica Salvat-Papasseit, Estellés i companyia i marxem cap al bar, a fer unes cerveses i veure el Llevant, que juga fora de casa. Enguany, la cosa se’ns està posant ben negra, però Dominic, també en el futbol, manté l’optimisme.

 

[Font: www.diarilaveu.cat/laveudelsllibres]

Carlo Sechi: «La pressió de l’italià contra l’alguerès es va intensificar el 1962»

Carlo Sechi (l'Alguer, Sardenya, 1946) va ser síndic de l’Alguer entre el 1994 i el 1998, va fundar Sardenya i Llibertat i ha estat impulsor de centenars d’iniciatives a favor de la llengua catalana a la seua ciutat. Dilluns passat va rebre el premi Especial del Jurat dels Premis Martí Gasull, que atorga Plataforma per la Llengua.

Carlo Sechi, a tocar del Palau de la Generalitat. Foto de l'autor

Escrit per Àlex Milian

—Parleu-nos de l’antic Alguer. Vostè naix el 1946. La seva infància devia ser de postguerra. A l’Alguer hi havia hagut un bombardeig?

—Jo soc nat el 6 de maig i a Itàlia encara hi era el rei, perquè la República és del 2 de juny. Jo visc l’època de la postguerra en una ciutat que estava destrossada pel bombardeig del 17 de maig del 1943, sí. Les tropes aliades havien bombardejat Càller i l’Alguer amb la justificació que eren ciutats amb aeroport militar, però van bombardejar les ciutats, no els aeroports!

—Intel·ligència militar.

—Però l’Alguer va ser una comunitat amb un desig enorme de reeixir, tot i que encara avui els més grans recorden «la fam del 43». No hi havia res de res, però hi va aparèixer la solidaritat. La gent testimonia que els propietaris de grans terres de conreu van ser generosos i van ajudar la gent que no tenia res. Això va ajudar una comunitat que tenia aquell desig de superar aquell moment tràgicament crític i posar-se en camí de la reconstrucció. Va haver-hi ajuts de l’Estat, però sobretot hi va haver una comunitat que es va saber autoorganitzar i, aprofitant les primeres aparicions del turisme, van reprendre les activitats tradicionals com la pesca, l’agricultura i l’horticultura.

Carlo Sechi, a l'acte de lliurament dels premis de Plataforma de la Llengua, abans de recollir l'Especial del Jurat.
// Plataforma per la Llengua

—Encara sort.

—L’Alguer, al voltant, tenia molts horts, sobretot del nucli antic cap a les platges del nord. I tenia molt èxit el tomàquet, que nosaltres diem pomata: gaudien d’un clima i una saó que li donava un gust extraordinari i es comença a vendre als mercats de Milà amb l’etiqueta Pomodoro d’Alghero.

—Un bon mercat.

—Això va significar un èxit per a un producte del territori d’altíssima qualitat. Els anys cinquanta són els anys de la represa, de la reconstrucció i el retorn a la normalitat. En aquell moment tota la gent parlava català.

—En aquell moment, sí?

—Sí, fins a començament dels anys seixanta, quan comença una pressió turística una mica més forta, no comença a canviar. Al principi dels anys seixanta, l’Alguer esdevé la capital turística de Sardenya. La Costa Esmeralda, que és la invenció de la destinació per un turisme de molt nivell econòmic, tot just es començava a teoritzar com a marca. L’Alguer ja estava renovant les seues infraestructures turístiques (hotels, restaurants, cafès, bars i sales de festes)...

—Fins a aquells seixanta, l’Alguer s’havia mantingut dins les murades?

—No. Entre els anys vint i trenta ja es comença a construir fora, perquè una part de les murades ja estaven destruïdes des de finals dels vuit-cents i començaments dels nou-cents. Fins a aquell moment, amb les murades, l’Alguer va créixer en vertical i amb diversos problemes. Al segle XVIII, la municipalitat disposa que si vols elevar una casa, no has de respectar l’estil anterior sinó al contrari: has de modernitzar la part vella d'acord amb la modernitat de la sobreelevació.

—Curiós.

—Llavors a principis del XX se surt de les murades i naix la ciutat moderna, que és la malla ortogonal de carrers perpendiculars...

—La zona del mercat?

—Sí, el mercat, els carrers Sàsser i Càller i XX de Setembre. L’Alguer moderna. Tot i això, després de la guerra la majoria de la població està dins del nucli antic en condicions que no són les òptimes. Hi havia molta gent vivint als baixos i hi vivien famílies de deu o dotze persones. En un ambient únic, la qual cosa causava problemes sanitaris. Això es resol en els anys cinquanta gràcies a un pla estatal d’habitatge social. I es donen cases a gent que no vivia en condicions. És llavors que naixen els nous barris, com el de Sant Agustí i el de la Pedrera. Això fa que la gran part de la població del nucli antic, que era la catalanoparlant, emigra a aquests dos barris que esdevenen nous enclavaments de la llengua, perquè és una comunitat que manté l’alguerès. Com que ara el nucli antic està tot comprat per inversions turístiques, bed & breakfasts, apartaments turístics que no són B&B, etc., els barris on avui encara es parla més català són Sant Agustí i la Pedrera.

—I el nucli antic és menys catalanoparlant.

—Els propietaris dels negocis ja no són algueresos, i per això no tenen gens d'interès a contractar gent que parli alguerès. Els algueresos sempre han mirat de protegir i tutelar la gent del lloc perquè parlessin alguerès, però molta gent ha venut les seves propietats del nucli antic i moltes cafeteries, restaurants i infraestructures turístiques són de no algueresos.

—Sardenya havia estat —i és— tradicionalment més terra de migració que d’immigració?

—A Sardenya, la migració sempre ha estat forta, sobretot cap al nord d’Itàlia.

—I de l’Alguer, també?

—També. Als anys seixanta comença una petita però significativa migració de joves que han estudiat cap al nord d’Europa. L’anglès els donava oportunitat de treball i han emigrat a Anglaterra, però també a Alemanya, Holanda, Bèlgica, etc. Això ha portat també un nombre significatiu de matrimonis mixtos, principalment d’homes algueresos i dones angleses i nord-europees.

—Han tornat?

—Molts són tornats a l’Alguer, han comprat casa i s’hi han instal·lat, però els fills no. Els fills es queden on hi ha oportunitat de treball. Aquest és el drama de l’Alguer i de gran part de Sardenya. Que l’ocupació és sobretot de sis mesos de turisme, però a l’hivern viuen dels ajuts de l’Estat, l’atur. Però què fan tot l’hivern? Estan asseguts al bar bevent-se el que han guanyat a l’estiu. Això és un desastre des del punt de vista social.

Al nucli antic han apujat molt els preus de les habitacions i els lloguers, de manera que amb allò que guanyen per treballar en el turisme, no tenen per molt més. No els compensa treballar amb els preus del lloguer.

—És el problema d’Eivissa, també. Tornem als anys seixanta. El Carlo Sechi petit vivia al nucli antic?

—Sí, a la plaça Cívica, la plaça central.

—I a què jugàveu?

—Hi havia una quantitat de minyons pels carrers enorme, perquè les famílies tenien molts fills. Nosaltres érem cinc germans, però no es considerava una família nombrosa. Les nombroses eren de set o vuit, i n’hi havia fins i tot de deu i onze. Però vivíem al carrer on hi havia la genialitat d’inventar jocs cada dia. També n’hi havia de tradicionals: els platerets, les bales, la baldufa... jocs que ja coneixien els grans...

—Com era el dels platerets?

—Els platerets els hi dèiem als taps de les ampolles...

—Ah, les xapes.

—Jugàvem amb la paret o fent un circuit i li dèiem Giro d’Itàlia.

—I les bales?

—Eren bales de vidre...

—Les boles o el gua...

—Jugàvem a diversos jocs amb les bales. Hi havia molta fantasia. Alguns jocs naixien una tarda i després s’oblidava.

—Ho deia per si mantenien jocs tradicionals comuns.

—Els noms eren totalment algueresos. Per exemple, el pirumbí es jugava amb un tros de llenya i se li feia punta als dos extrems, el feies saltar tocant-lo a una punta i el colpejaves. Després era un joc semblant al beisbol.

—Sí, al País Valencià li dèiem Boli Da-li i en llocs de Catalunya Bòlit...

—Aquest joc tenia una variant bosana, la forma de jugar a Bosa...

—La ciutat veïna del sud per la costa.

—En aquells anys arriben moltes famílies de Sardenya. El turisme comença a revifar i això crida gent de Sardenya: dels pobles dels voltants, gent que treballava al camp, artesans que feien fusteria o altres oficis, paletes, etc. Els seus fills eren al carrer, amb nosaltres, i van ser els primers que van aprendre la llengua i es van integrar.

—Per tant, als cinquanta els sards que arribaven aprenien català i s’integraven totalment.

—Sí, hi havia una comunitat molt solidària. I aprenien el català. Era una situació que s’havia repetit diverses vegades. Per exemple, del grup d’intel·lectuals de principis dels nou-cents (Palomba, Joan Pais, Josep Frank, Cipriani).

—El grup anomenat la Palmavera?

—Sí, d’aquell grup el més actiu va ser Ramon Clavellet (Antoni Ciuffo), que no era alguerès: era de família napolitana i vivia a Sàsser, però s’enamora de l’Alguer i d’aquesta llengua i esdevé l’heroi de la catalanitat, amb aquest viatge a Catalunya del que no tornarà mai més...

—Perquè desapareix a Catalunya sense deixar rastre.

—Sí. Ell intenta animar els algueresos a publicar La Sardenya Catalana. Fulla patriòtica dels catalans d’Itàlia, però els patriotes catalans de l’Alguer resten indiferents, no responen. La Palmavera i el catalanisme viuen aquell moment tancats en ells mateixos: Palomba va a Barcelona i torna; Pais publica la gramàtica i no va al Principat —i es lamenta que no l’han convidat. Si passem a la generació següent, la de després de la guerra, es repeteix la història: el més gran patriota sard és Antoni Simon Mosa, arquitecte, fill de farmacèutic, havia nascut a Pàdua i ve a Sardenya, i esdevé el gran patriota sard, però ho fa tot en català. Ell defensa les nacions sense Estat, la nació sarda però en català, perquè és defensor del catalanisme alguerès i promotor dels contactes amb la resta del territori catalanoparlant. Ell és el primer a participar en els Jocs Florals de la Llengua Catalana a Sud-amèrica. Porta els Jocs Florals a l’Alguer per animar als algueresos a participar-hi. I Simon és la figura més moderna del catalanisme alguerès, mentre que els altres mantenen una relació més tancada, romàntica i sentimental.

—I la generació següent ja és la vostra.

—El 1971 mor l’Antoni Simon; el 1974, Rafael Catardi i la segona meitat dels setanta arriba la meva generació, que agafa el testimoni, però modernitza el discurs: no perquè parlem la mateixa llengua estem lligats al catalanisme; intensifiquem les relacions, però seleccionem el catalanisme. Nosaltres entrem en relació amb el món polític d’esquerra nacionalista i fem actes públics que involucrin tota la comunitat algueresa. Reivindiquem la llengua a l’Alguer en qualsevol àmbit i no només en la relació amb els catalans. Els catalans estan salvant la seva llengua; nosaltres hem de fer això a l’Alguer per als algueresos, perquè als seixanta sí que s’havia produït la gran pressió de la llengua italiana.

—Als seixanta comença la substitució lingüística en l’àmbit familiar?

—Els principals cops contra l’alguerès van arribar el 1962, quan l’Estat italià fa la reforma escolar i porta l’obligatorietat d’estar escolaritzat fins als 14 (fins aquell moment era als 10). Això fa que els minyons als 10 anys deixaven l’escola per començar a treballar amb paletes, barbers, sabaters, al camp o a la pesca, ingressaven en un món laboral on la llengua de treball era l’alguerès. El segon fenomen és l’entrada a totes les cases de la televisió, exclusivament en italià. I el tercer és la forta emigració, numèricament més important, sobretot per la indústria petroquímica de Porto Torres. Tota la franja alta de treballadors d’aquesta indústria, els que cobraven més, fan cap a l’Alguer. Es tracta d’una nova immigració de gent econòmicament benestant que sempre parla italià i condiciona el comerç, la restauració, etc. I l’últim aspecte és el turisme: el turisme no ha mai ajudat la llengua mare en localitats així. A l’Alguer el turisme era predominantment nord-europeu i anglès. Quan sabíem que arribaven els turistes, fossin alemanys o belgues, nosaltres dèiem «demà arriben els anglesos».

—Foren d’on foren.

—Fossin d’on fossin. Tots aquests condicionants han portat a identificar l’italià com una llengua d’emancipació i l’anglès com la llengua estrangera que s’havia de practicar per als turistes. Aleshores era mític que els joves anaren a seguir les minyones angleses.

—Vostè va fer música i política. Com va començar aquesta doble dedicació?

—Jo vaig estudiar música perquè el meu pare era mestre d’escola i la meva mare, una dona que no tenia estudis però tenia gran interès per l’òpera lírica i ens ha fet estudiar música a tots. Després cadascú hem fet una altra carrera. Jo després he fet el Liceu clàssic i soc Llicenciat en Ciències Polítiques. Però de jove, quan van decidir introduir l’ensenyament de la música a l’escola mitjana, no hi havia professors i s’anava buscant gent que tingués competència musical. Jo havia estudiat violí, però no havia acabat els estudis. Tot i això, m’han demanat si podia fer de professor i després m’han habilitat en l’ensenyament de l’educació musical.

—I ha fet de mestre de música i de polític.

—La política arribaria més tard. L’activitat que em va ocupar sobretot l’època juvenil va ser l’esportiva. Jo vaig ser nedador i waterpolista, i a finals dels seixanta em van demanar de fer d’entrenador de waterpolo (de la gran, la primera i les juvenils). Però nosaltres fèiem waterpolo al port de l’Alguer...

—En una piscina?

—No. Al port. No era tan estrany. A Ligúria totes les ciutats de la costa tenen una activitat de waterpolo que començava al port; després es tancava en una dàrsena en una instal·lació més semblant a una piscina. Però nosaltres ho fèiem exclusivament a l’estiu i no hi havia estructures cobertes. A l’Adriàtic, a la Ligúria i a la Campània, i a la Sardenya, es jugava així.

—D’acord.

—El club de Waterpolo, que es deia Rari Nantes, era molt algueresista.

—Rari Nantes?

—Sí, ve d’una frase en llatí de Virgili a l’Eneida, «Rari nantes in gurgite vasto» («n’apareixen alguns nadant dispersos pel vast abisme»), que descriu l’estat dels troians després del naufragi dels seus vaixells per una tempesta llançada per Juno. Doncs en el waterpolo la llengua ens era molt útil, també per despistar els adversaris, que no ens entenien gens. I a poc a poc ens hem acostat a la política i el 1976 ens adherim al comitè per aplicar l’article 6 de la Constitució italiana, que és l’article que demana respecte a les minories. Allà és on he fet la primera intervenció pública per presentar una proposta de llei al Parlament, en nom del club Rari Nantes. En aquell moment es comença a reivindicar una avantguarda militant a favor de la llengua sarda i d’independentisme sard. I el 1978 creem a l’Alguer el moviment independentista d’esquerres Sardenya i Llibertat, que vol significar una adhesió a la idea de Sardenya independent però reivindicada en català, perquè volem remarcar la comunitat identitària de l’Alguer. I obrim relacions amb els partits catalans d’esquerra. Jo recordo un míting de Nacionalistes d’Esquerra a Barcelona amb Jordi Carbonell.

—En Carod-Rovira també hi era?

—No, encara no. Després tindrem relacions amb les noves institucions democràtiques catalanes, la Generalitat. Mentrestant, a l’Alguer aconseguim entrar a l’assemblea municipal el 1980 i comencem a fer coses en català. La llengua és ja un element significatiu de la nostra reivindicació. Fem tots els cartells electorals en català i algú s’espanta, però molts s’animen. I a poc a poc això engresca molta gent que poc després picarà a la nostra porta per unir-s’hi. Fins i tot l’església comença a fer una missa en català cada diumenge.

—No s’havia fet mai?

—No. Vam tindre sort que el bisbe de l’Alguer, que era una persona que venia de Bosa, tenia una ment molt oberta i va sol·licitar a l’església fer una missa en català. S’acull a la ConferènciaEpiscopal dels bisbes catalans i diu: «L’Alguer és una ciutat catalana. Si els bisbes catalans han aprovat el missal i tota la litúrgia en català, jo transfereixo la decisió a la ciutat catalana de l’Alguer». I l’abril de 1980 se celebra la primera missa en català de l’Alguer a Sant Francesc. I el 1982 són els capellans els que obren l’escola d’alguerès gratuïta (amb tres nivells). Les misses han funcionat fins al 2014, quan un nou bisbe de l’Alguer ha considerat que era un problema. Era una de les misses més freqüentades. S’havia constituït un cor que acompanyava la missa i cantava solament en alguerès.

—I l’escola continua?

—Enguany es fa la 43a edició. S’hi inscriu gent i fem activitats per a ells.

—I vostè és síndic des del 94 fins al...

—Del 94 al 98. Soc el primer síndic elegit per sufragi directe. Fins al 92 els elegia l’Assemblea Municipal. Era la majoria qui elegia el síndic. La reforma de les autonomies locals de l’Estat italià fa que passi a ser per sufragi universal. La meva satisfacció va ser que, sense un partit al darrere, simplement com el representant d’un moviment defensor de la comunitat algueresa, vaig guanyar contra el síndic proposat per Forza Italia, tres mesos després que Berlusconi guanyés les eleccions a escala estatal. Amb un percentatge del 64%. Jo ja havia estat regidor de Cultura i Esports i han valorat el meu treball fent propostes per la recuperació de la llengua i la vinculació a l’esquerra nacionalista. Això havia provocat un gran transvasament de músics i grups esportius d’aquí i d’allà; el Pujol ve a Sardenya, fa un pacte amb la regió i l’ajuntament; fan una gran exposició sobre l’art i la cultura catalana a Sardenya, etc.

—I, com a síndic, què és allò que et va satisfer més?

—La cosa que em va donar més orgull és la primera Assemblea Municipal, quan el secretari general proclama els noms dels elegits i diu «la parola al Síndaco d’Alghero, professore Carlo Sechi» i jo m’aixeco [s’aixeca de la cadira, com fa 32 anys] i dic «Senyors consellers...». Això una mica espanta, perquè cap síndic s’havia atrevit a parlar en català. I ja havia presentat mocions en català quan era regidor, però una cosa és fer-ho de regidor i una altra cosa fer-ho d’alcalde. En aquell moment, hi havia bona relació entre els grups, perquè avui podies tenir un pacte amb un partit, demà el trencaves i l’havies de refer amb un altre partit. La reforma electoral va portar un enfrontament molt dur i la dreta, de vegades, va ser un poc agressiva. Però sempre ho he resolt amb molta determinació i correcció. Mai he donat opció que m’atacaren per accions o decisions egoistes o personals.

[Font: www.eltemps.cat]