El col·lectiu ha de fer front a moltes traves que dificulten la garantia dels drets humans
Els joves migrats sols viuen en la incertesa durant molts anys amb obstacles per poder regularitzar la seva situació, estudiar, treballar, accedir a la sanitat o a un habitatge.
Any rere any, milers de joves, a vegades
encara adolescents o infants, decideixen marxar sols del seu país i buscar un
futur millor a milers de quilòmetres de casa seva. Molts d’ells han arribat a
Catalunya, on l’expectativa d’una vida digna xoca amb una realitat crua: un
sistema —sota l’empara de la llei d’estrangeria— que sovint no els protegeix, i
els posa traves per accedir als drets humans bàsics. Sense una xarxa familiar o
referents adults que els sostinguin, aquests joves sovint fan front a
situacions molt complexes que dificulten el seu procés d’acollida, pas
imprescindible per encetar així el futur que han imaginat.
Entre 2017 i 2020, més de 8.000 infants i
joves van arribar sols a Catalunya. Les dades parlen per si soles: el 30,9%
dels joves atesos pel Servei Municipal de Detecció i Intervenció de Barcelona
es troben en situació de sensellarisme. Això repercuteix en altres drets, com
l’educació i la salut, on un 56% no té targeta sanitària. També són
significatives les dificultats per accedir a l’empadronament, un prerequisit
d’accés als serveis públics.
A través de cinc joves del Sud Global que han
arribat a Catalunya en els darrers anys, el projecte transmèdia del Social.cat ‘L’última frontera'. La
lluita pels drets dels joves que migren sols’ analitza quina és la lluita
diària a la qual han de fer front per gaudir dels drets més bàsics, com són el
dret a migrar sense traves administratives, el dret a la salut, a l’habitatge,
a l’educació i a la diversitat sexual i de gènere. Una lluita que compta,
sortosament, amb el suport de moltes entitats catalanes que actuen com a puntal
perquè els projectes d’aquests joves puguin tirar endavant.
L’Abdoulie, la Chaimae, el Nasser, la Lissa i
l’Abdou ens expliquen de quina manera desafien les adversitats que han hagut de
superar, i encara superen, per viure amb la dignitat que tot ésser humà mereix.
Tots ells estan travessant l’última frontera. El Social.cat us convida a
travessar-la amb ell.
L’Abdoulie L. Marreh va deixar Gàmbia fa tres anys. Ara viu a Manlleu, Osona. Parla un català perfecte, fa voluntariat i està estudiant un graduat en educació secundària per a adults. Vol ser infermer.
Abdoulie, i el dret a migrar
La primera frontera amb la qual topen els
joves és literal. Una frontera física, que un cop travessada, muta en lleis i
traves administratives molt complicades. Els joves que migren sols, si no reben
l’emparament de l’Estat per ser menors d’edat, queden durant anys sense una
situació legal que els permeti llibertat de moviment i de treball a l’Estat, el
que dificulta enormement els seus projectes personals i vitals.
Ho exemplifica bé l’Abdoulie L. Marreh, qui
actualment està estudiant un graduat en educació secundària per a adults a
Torelló, Osona. Vol ser infermer, per una vocació clara: ajudar les persones
més vulnerables. Amb només 21 anys, aquest jove de Gàmbia té les coses clares.
I va decidit a aconseguir-les. Tot i que no és gens fàcil per a l’Abdoulie. El
seu procés migratori i posterior acollida ha passat per moments molt
complicats, en els quals els seus drets han estat vulnerats.
Només tenia 18 anys quan va arribar a
Canàries després d’un viatge de vuit dies de travessia en pastera. Quan arriba
a terres espanyoles, comença a ensumar una altra realitat que està allunyada de
les seves expectatives: a Europa, ell és un jove migrant en una situació
administravia irregular. “Pensava que en tres o quatre mesos aconseguiria els
meus papers i podria treballar i estudiar”, explica l’Abdoulie, però la
realitat és ben diferent: tres anys després el jove encara no té regularitzada
la seva situació.
Després de ser destinat a la Península, va
passar de centre en centre sense poder decidir què volia fer, ni on, ni amb
qui. Alguns dies dormir al ras va ser l’única alternativa. Finalment, el jove
és traslladat a un centre per a joves migrats a Osona, on troba l’ajut d’alguns
educadors socials que l’acompanyen a acomplir el seu somni: estudiar.
“Pensava
que en tres o quatre mesos aconseguiria els meus papers i podria treballar i
estudiar”, explica l’Abdoulie
Però com, quan la situació administrativa no
es resol durant anys? “Cada cop van canviant les directrius i van afegint
dificultats. I el que et funciona un dia amb uns joves, de cop i volta, reps
una denegació per a un altre jove que has fet exactament el mateix
procediment”, explica Gerald Llach, educador social i coordinador de Joves, un
projecte d’inserció sociolaboral que es desenvolupa a Osona i que impulsa
l’associació Tapís, i en el qual ha participat l’Abdoulie. L’arbitrarietat, les
traves burocràtiques i les dificultats per aconseguir certs requisits per
regularitzar la situació —estudis, feina, padró— són com un peix que es mossega
la cua per a milers de joves.
“Vivim amb molt estrès perquè el procés
administratiu és molt difícil i lent”, certifica l’Abdoulie. La urgència de qui
pateix la manca de drets per una qüestió administrativa s’imposa a la lentitud
d’una administració que no dona una resposta àgil i diligent. Tot i això,
l’Abdoulie estudia, fa voluntariat, aprèn la llengua i va teixint vincles
estables, amb una xarxa de persones i entitats que li donen suport en la seva
acollida: “Jo soc un noi migrant que ve de fora que tinc molta sort de conèixer
gent catalana que em donen facilitats, necessites gent en el teu entorn amb qui
poder compartir les teves necessitats per avançar una mica. Però hi ha moltes
persones que pateixen la mateixa situació que jo que no tenen aquesta oportunitat”,
admet.
La marroquina Chaimae Benlemchkraf ensenya català i castellà a dones migrades al centre cívic del barri de Bonavista, Tarragona, on viu des del 2021. L’esclerosi múltiple que li han detectat des que viu a Catalunya, no l’atura en el seu objectiu: ajudar els altres.
Chaimae, i el dret a la salut
Per a la Chaimae Benlemchkraf,
parlar de salut és parlar d’un procés d’aprenentatge constant. Procedent del
Marroc, va arribar a Catalunya sense cap referent adult, l’any 2019, amb un
visat d’estudiant i, enmig de l’adaptació a una nova llengua, una nova ciutat i
una nova vida, va rebre un diagnòstic que ho canviaria tot: esclerosi múltiple.
El camí fins a posar nom a la malaltia va ser llarg. “No t’ho diuen
directament, has d’esperar molt”, recorda.
Entre visites, proves i derivacions, va
passar més d’un any abans de saber què li passava. Avui continua sotmesa a
controls mèdics constants, tractaments periòdics i una agenda marcada per les
visites a especialistes. Malgrat les dificultats, reivindica el valor dels
professionals que l’han acompanyada: “Hi ha metges que et diuen què tens i ja
està. Però també n’hi ha que t’ho expliquen tot, i això és molt important per a
mi”.
La seva experiència posa de manifest com la
salut no depèn només de l’atenció mèdica. També està condicionada per
l’habitatge, la mobilitat, les xarxes de suport o les barreres administratives.
Durant dos anys va viure en una residència de joves menors d’edat tutelats per
la Generalitat, situada al complex educatiu de la Laboral, als afores de
Tarragona, un entorn que considera poc adequat per a una persona amb una
malaltia crònica. “No és un entorn urbà. I si estàs malalta, no hi ha ningú que
et pregunti res. És molt dur”, explica. Amb un 68% de discapacitat reconeguda,
denuncia també les dificultats per accedir amb agilitat a l’atenció primària i
la manca de recursos d’acompanyament per a moltes persone1s migrades que no
dominen la llengua o desconeixen el funcionament del sistema sanitari.
Des de Regularización Ya, l’activista Paula
Rossi alerta que aquestes situacions no són casos aïllats. Tot i que el dret a
la salut és universal, assegura que moltes persones migrades es troben amb una
“carrera d’obstacles” burocràtica i administrativa per accedir-hi. L’empadronament,
la tramitació de la targeta sanitària, les barreres idiomàtiques o els
prejudicis continuen dificultant l’atenció efectiva. Segons Rossi, encara avui
es produeixen cobraments il·legals en serveis d’urgències i moltes persones
renuncien a anar al metge per por o desconeixement dels seus drets.
“Jo estava lluitant per
viure aquí. Al meu país d’origen no hi ha ni sistema de salut”, destaca la
Chaimae
“Les persones en situació administrativa
irregular viuen amb un temor constant i això fa que arribin tard als serveis
sanitaris i amb la salut molt més deteriorada”, assenyala. Aquesta realitat és
especialment perjudicial per a la salut mental dels joves migrats sols.
Precisament, aquesta és una de les principals preocupacions de les entitats que
treballen amb aquest col·lectiu. El mateix procés migratori, les experiències
viscudes durant el trajecte, la incertesa administrativa o les dificultats per
construir un projecte de vida propi poden tenir un impacte profund en el seu
benestar emocional.
La Chaimae coneix bé aquesta realitat perquè,
a més de conviure amb la malaltia, acompanya habitualment altres dones migrades
del seu barri a fer gestions o a anar al CAP. Quan alguna d’elles no entén
l’idioma, sovint fa d'intèrpret improvisada. “Llavors sí que ens escolten una
mica més”, diu. Per a ella, garantir el dret a la salut implica molt més que
tenir accés a una consulta mèdica: vol dir trobar professionals que escoltin,
sistemes que no excloguin i recursos que permetin viure amb dignitat. “Jo
estava lluitant per viure aquí. Al meu país d’origen no hi ha ni sistema de
salut”, recorda. Una frase que resumeix la distància entre el dret a la salut
reconegut sobre el paper i les dificultats que encara afronten moltes persones
per exercir-lo plenament.
El Nasser Boudrikech és un dels joves que han migrat sols a Catalunya que no ha tingut més alternatives que passar per situacions de carrer i moltes dificultats per aconseguir un sostre on viure.
Nasser, i el dret a l’habitatge
Un dels drets més vulnerats actualment entre
els joves que migren sols és l’accés a l’habitatge. Si per a joves amb xarxes
familiars i situació administrativa regular ja és un repte, per als que migren
sols accedir a una llar és un escull sovint infranquejable.
Per això, les situacions de sensellarisme
d’aquests joves són habituals. Segons dades del Servei Municipal de Detecció i
Intervenció de Barcelona, un 30,9% dels joves atesos que atenen es troben al
carrer.
El Nasser Boudrikech és un
dels joves que han migrat sols a Catalunya que no ha tingut més alternatives
que passar per situacions de carrer i moltes dificultats per aconseguir un
sostre on viure. El jove marroquí, després de viure en diferents províncies
espanyoles, va arribar a Barcelona el 2021, amb la intenció de treballar per
poder ajudar la seva família perquè les seves germanes poguessin estudiar al
Marroc.
Els sis primers mesos els va passar a una
furgoneta abandonada a la Zona Franca. Ell, igualment, va esforçar-se per
estudiar l’idioma, i al temps, va accedir a una plaça en un alberg per a
persones en situació de carrer. Allà comença a estudiar, i arriba a ser el primer
de la seva classe en un PFI d’Electricitat.
Però trobar un pis on viure esdevé
impossible, i per això truca a la porta de Migrastudium i la seva Xarxa
d’Hospitalitat. Allà entra a viure en diferents recursos de l’entitat: pisos
compartits, cases de famílies acollidores... Tot i que la seva situació legal
es va resolent i troba una feina, triga anys en poder emancipar-se per si sol.
I és que a banda de totes les dificultats —tenir feina, nòmines, documents—
encara ha de lidiar amb un altre mur: el racisme immobiliari.
“Truques per un pis i et
pregunten per l’origen. L’endemà et diuen que ja està llogat”, denuncia el
Nasser
“Truques per un pis i et pregunten per
l’origen. I clar, directament, no et diuen que no, però sempre hi ha barreres i
entens que no em deixaran aquest pis. Et diuen, et truco demà i demà et diuen
que ja està llogat”, admet el noi. Una discriminació que el jove ha viscut
“moltes vegades”, diu. “No només trucades, també missatges. Et pregunten pel
teu nom, de quin país ets. A vegades et diuen, si ets d’aquest país o d’aquest
altre, no”.
Una realitat que no només afecta el Nasser,
sinó a molts altres joves migrats sols. Ho corrobora Lucía Mendoza Palomar,
responsable de la Xarxa d’Hospitalitat de Migrastudium. “Ens passa amb els
joves que estan a la xarxa. En el moment de la sortida, quan ja tenen la
situació administrativa regularitzada, feines estables, i un contracte de feina
i ingressos que poden provar, quan es posen a buscar habitació o pis de
lloguer, es troben amb moltíssimes negatives que comencen en dir el seu nom o
quan els hi veuen la cara”, sosté Mendoza.
Està d’acord David Vázquez, educador social i
responsable del projecte Joves Migrants Sols de Càritas Diocesana de Barcelona.
“La realitat és que si no tenen una bona xarxa, que normalment és d’amics de la
mateixa comunitat o coneguts, costa molt trobar un pis. Fa dos anys que no veig
que cap jove hagi aconseguit llogar un pis”, assegura l’educador.
El Nasser fa set anys que va arribar a
l’Estat espanyol. Fa pocs mesos, per primera vegada, ha trobat, a Vallirana,
una casa que pot anomenar llar. “Per a mi era un somni viure en un lloc així,
tranquil i amb muntanyes. Un lloc on puc fer moltes coses que m’agraden. Estic
molt a gust a casa”.
Lissa Fuentes lluita pels drets de les persones LGTBIQ+. Tot i ser perseguida al seu país, Cuba, per ser una dona trans, l’Estat espanyol va denegar la seva sol·licitud d’asil després de quatre anys esperant la resolució.
Lissa, i el
dret a la diversitat sexual i de gènere
La Lissa Fuentes va marxar de
Cuba amb 21 anys perquè, per la seva condició de dona trans, començava a ser
perseguida per la policia. Després d’un periple d’anys a Moscou, ja que no
podia entrar a Europa amb passaport cubà, aconsegueix arribar a Barcelona,
ciutat que per ella era referent en polítiques LGBTIQ+.
Tot i que el seu procés de transició va ser
acompanyat des de Trànsit d’una forma molt respectuosa i satisfactòria, la noia
va haver de lluitar per poder estar legal al país. Malgrat que va demanar asil
a l’Estat espanyol per la persecució a la qual havia estat sotmesa al seu país,
quatre anys després d’iniciar el procés li arriba una notificació en la qual li
comuniquen la denegació de la sol·licitud.
“Va ser un cop dur, ja que jo pensava que
l’acceptarien. No m’ho esperava. La meva història era real, amb proves i
evidències. Sempre dic que tinc aquesta espina clavada. Va ser un sotrac molt
complicat, no li desitjo a ningú”, lamenta. Per sort, mentre esperava la
resolució d’asil, la Lissa va teixir una bona xarxa: va formar-se, va
apropar-se a moltes entitats socials que la van ajudar a defendre els seus
drets i finalment, va aconseguir el permís de residència i treball per
arrelament.
“Va ser un cop dur, ja que
jo pensava que l’acceptarien”, admet la Lissa, sobre la denegació de la seva
sol·licitud d’asil
La Lissa actualment és tècnica de l’entitat
ACATHI, referent en la lluita dels drets de les persones migrades LGTBIQ+, des
d’on ajuda a qui, com ella, arriba a Barcelona buscant el dret a la diversitat
sexual i de gènere negat a molts països. “Soc la primera que ells veuen quan
entren per la porta. Jo també he estat en aquell costat, picant porta a porta.
He anat a menjadors socials, he dormit en albergs, he rebut ajudes de menjar.
No em fa pena dir-ho. I tracto d’encaminar a aquestes persones de la mateixa
manera que em van encaminar a mi”, explica la Lissa.
Segons Rodrigo Araneda, president d’ACATHI,
les polítiques migratòries dels governs europeus són, en general, restrictives,
la qual cosa genera una “desprotecció” de les persones que arriben sol·licitant
asil. “Són aquestes persones les que haurien d’estar cobertes des del principi.
Però moltes vegades tenen un període d’espera molt llarg, en el qual es generen
vulnerabilitzacions i revictimitzacions. Moltes persones acaben en situació de
carrer o altres situacions que compliquen la seva incorporació als programes
d’acolliment”, resumeix.
A més, Araneda posa el focus en què les
persones LGTBIQ+ migrants pateixen circumstàncies que necessiten una atenció especial
en termes de coneixement de les seves realitats, per garantir “un espai segur
perquè realment puguin treballar amb tranquil·litat la sol·licitud d’asil”, una
qüestió que moltes vegades no es té en compte. “La protecció d’aquestes
persones queda a la sort que els treballadors que els atenen tinguin una
perspectiva específica i això vol dir que no es té en compte estructuralment
una atenció especialitzada sobre el col·lectiu LGTBIQ+”, critica.
Abdou Diallo va deixar Guinea per buscar millors oportunitats de futur. Ara viu a Ciutat Meridiana, ha estudiat múltiples cursos i espera que es regularitzi aviat la seva situació administrativa per buscar feina i poder treballar.
Abdou, i el dret a l’educació i el
treball
Per a l’Abdou
Diallo, arribar a Barcelona complia dos objectius clars: poder
estudiar per aconseguir un futur millor, la qual cosa no era possible al seu
país, Guinea; i viure a la ciutat que sempre havia somniat, ell que és seguidor
del Barça.
Però per aconseguir-ho, l’Abdou, que només té
20 anys, ha passat moments de molta angoixa: quatre anys després de la seva
arribada a l’Estat ha aconseguit un permís d’arrelament per formació, el que
inclou un permís de residència però no de treball.
Això el té lligat de peus i mans: ha fet
cursos de formació de tota mena, però no són formals ni oficials, i a més, no
pot treballar. Una situació que transita amb paciència, però que li esgota els
ànims. “Estàs menjant i estudiant, però si no tens feina ni papers, no estaràs
feliç”, diu l’Abdou, sobre la seva situació actual: viu en un pis de la
Fundació Bayt al-Thaqafa a Ciutat Meridiana amb altres dos joves migrats sols.
Està tranquil després d’anys d’entrar i sortir de diferents recursos, però el
noi vol avançar: vol tenir autonomia econòmica, poder treballar, formar-se
millor, i prosperar.
Que l’Abdou encara no pugui accedir a un
permís de treball té una causa legal que evidencia el maltractament i les
traves que les administracions infereixen als joves migrats sols. L’Abdou, que
va arribar amb 16 anys a les Illes Canàries en pastera després de 19 dies
travessant l’oceà, va ser sotmès a la prova de determinació d’edat —més
coneguda com la prova del canell— malgrat que el seu passaport indicava que era
menor d’edat. Tot i que aquesta prova compta amb denúncies de moltes
organitzacions per la seva falta de fiabilitat i de garanties jurídiques,
Fiscalia va determinar que era major de 18 i, per tant, va quedar fora de la
protecció i l’accés als drets que, com a menor d’edat li pertocaven.
“Estàs menjant i estudiant,
però si no tens feina ni papers, no estaràs feliç”, diu l’Abdou
L’Anna Coca, educadora social de la Fundació
Bayt al-Thaqafa i referent de l’Abdou, sap que la frustració d’aquests joves es
podria mitigar molt si les administracions facilitessin l’acollida i la
inclusió dels joves: “La pregunta no és si volen estudiar o no, sinó si el
nostre sistema realment els està donant les condicions mínimes perquè puguin
fer-lo. Un jove d’aquí pot triar el seu futur, ells han de triar com
sobreviure”, determina Coca.
Acabar
amb les fronteres i no defallir en l’intent
Tots aquests joves exemplifiquen a la
perfecció les dificultats que viuen els milers de persones que arriben sense
referents adults a Catalunya. Són anys de manca de drets, de frustració, de
neguits i, sovint, de malviure. Una realitat que, sense el suport i l’acompanyament
de moltes entitats d’aquest país, encara seria molt més dura.
Aquests joves, que passats uns anys estan
aconseguint amb perseverança i molta resiliència teixir-se un futur millor, són
ja part d’aquesta societat que sovint els ha estigmatitzat i els ha utilitzat
com a boc expiatori del deteriorament del benestar social. “Quan veiem
polítiques negacionistes o criminalitzadores el resultat és un còctel Molotov.
I, en canvi, quan mirem a la persona com una oportunitat el resultat és un
altre”, opina l’educador David Vázquez.
Les oportunitats que brinden a la resta de la
societat —joves amb valors, amb empenta, amb ganes de construir futurs millors
en la seva terra d’acollida, Catalunya— i les que tots buscaven per a si
mateixos —la Lissa per poder ser qui era; l’Abdoulie per poder estudiar; el
Nasser per ajudar les seves germanes; l’Abdou per poder treballar i la Chaimae
per no haver de sotmetre’s a una vida que no desitjava— són el reflex que
l’acollida dels joves que han migrat sols pot ser exitosa.
Caldria, però, que administracions, que
emparen les lleis d’estrangeria injustes, i aquells que alcen la veu contra
aquests joves, canviïn la mirada i puguin enderrocar l’última frontera, la que
ha fet que durant tants anys aquests joves hagin viscut sense garantia de
drets.
(Et convidem a conèixer millor el projecte
transmèdia 'L’última
frontera', així com ampliar les històries dels nostres testimonis: l’Abdoulie,
la Chaimae,
el Nasser, la Lissa
i l’Abdou;
també pots escoltar el pòdcast del projecte a Spotify i Ivoox)
