El gal·lès guanya parlants a la capital de Gal·les

Un 26,4% dels ciutadans de Cardiff saben parlar la llengua i ha augmentat de forma notable el nombre de treballadors municipals que la coneixen 

El nombre de ciutadans que saben parlar gal·lès a Cardiff ha augmentat de forma significativa els darrers anys, segons ha dit el líder del consell municipal de la ciutat, Chris Weaver. Segons les dades del Consell, ell nombre de persones a la capital de Gal·les que saben parlar la llengua ha crescut del 23,8% al juny de 2023 al 26,4% al desembre de 2025. D’aquesta manera, la ciutat ha complert amb els objectius que s’havia fixat sobre l’ús de la llengua gal·lesa abans del previst. Segons Weaver, aquesta és “la xifra més alta de totes les corporacions locals de Gal·les”.

L’informe del 2025-2026 mostra un progrés significatiu en el creixement tant del nombre de parlants de gal·lès a la ciutat com de la proporció de personal del Consell capaç de treballar en aquesta llengua, fet que deixa més a prop els objectius bàsics de l’estratègia de Cardiff bilingüe del Consell de principis d’any. 

També s’han fet avenços importants en l’objectiu de disposar de personal municipal bilingüe. El percentatge de tota la plantilla del Consell que acredita coneixements de llengua gal·lesa ha passat del 14,5% el 2022 al 21,3% el 2026.

Escola en gal·lès

L’augment del nombre de parlants de gal·lès a Cardiff és conseqüència també de l’increment del nombre de nens escolaritzats en gal·lès, que representan ja un de cada cinc a Cardiff. El  govern municipal s’ha proposat ara que el Consell de Cardiff sigui totalment bilingüe i que tant el gal·lès com l’anglès es facin servir amb naturalitat a l’administració. Tot i els avenços, els representants del grup liberal demòcrata han recordat que el nombre d’escoles en gal·lès és encara insuficient i que hi ha molta feina a fer.

Gal·les ha fet passos importants els darrers temps per revitalitza la llengua gal·lesa. El nou govern del país, liderat pel partit nacionalista Plaid Cymru, va protagonitzar el maig passat una fita històrica en dur a terme la primera reunió en llengua gal·lesa que mai ha fet un executiu gal·lès. Les institucions de Gal·les es van fixar fa uns anys l’objectiu d’arribar al milió de parlants de la llengua d’aquí al 2050. 

 

[Imatge: Cyngor Caerdydd - font: www.diaridelallengua.cat] 

Òscar Andreu: «La llengua és la columna vertebral del Països Catalans»

Òscar Andreu ha rondat Catalunya amb el seu monòleg 'Crida als ocells de colors llampants'. El text s’ha convertit en un llibre que duu per títol Manual de defensa del català, que va esdevenir el llibre de no-ficció més venut per Sant Jordi. «El pessimisme no serveix per a res; és allò que ens receptarien aquells que ens volen desapareguts», explica l’humorista i presentador. 

Escrit per Violeta Tena 

—Manual de defensa del català ha estat el llibre de no-ficció més venut el Sant Jordi d'enguany. Com ho has processat, això?

—No sé si he acabat de processar-ho, encara. Estic intentant tocar de peus a terra. Jo estava convençut que el llibre funcionaria, però no fins a aquest punt. Perquè, de fet, no és que fos el llibre més venut de no-ficció a Sant Jordi, sinó que aquesta setmana és el més venut en general. Ostres tu!

Així que ara se m’ha ajuntat una mica tot: la tele, la ràdio, el monòleg que inspira el llibre, la paternitat conscient —o com en diguin ara—, el fet que tinc cinquanta anys... Ha estat com una explosió. Ara la meua aspiració és que arribin les vacances.

—Una mica d’ansietat, tot plegat...

—Però aquest és el meu estat normal. És el que em permet fer moltes coses alhora. Ha estat així sempre, des que tinc consciència.

—Ves en cura, no et passe com al Buenafuente...

—No, no. Hi ha una diferència substancial entre el que fa l’Andreu i el que faig jo. Res a veure. Totes les qüestions que havia de patir en aquest sentit jo les vaig patir als catorze, als vint-i-un... i ja està. Feina feta, no fa destorb.

—De llibres sobre l’estat de la llengua, n'hi ha molts. Per què penses que el teu ha triomfat? Té a veure amb l’humor?

—Sí, crec que té a veure amb la clau humorística. Crec que una de les claus del llibre és haver tractat amb un humor un tema que és molt seriós. I ho és perquè de la llengua penja el país; del país penja la nació, i de la nació penja la cultura. La llengua és la columna vertebral dels Països Catalans.

Per a mi, la llengua és una eina de treball. I al llarg dels anys he acumulat uns coneixements que, arribats a un punt, sentia que havia de divulgar. I no ho volia fer des d’un vessant acadèmic, sinó més de la manera que jo puc controlar millor, que és l’humor. La idea ha estat confegir un text amb base acadèmica, però que pugui arribar a tothom.

—En la llista dels més venuts de Sant Jordi, al darrer li ha anat un llibre sobre la depressió i la sanació (On neix la llum, de l’Oriol Mitjà) i un altre sobre l’esperança i contra el desànim (Anatomia de l’esperança, de Francesc Torralba). En temps de pessimisme, la literatura és una guia cap a l’optimisme?

—És que no es podria entendre que fos una via cap a un altre cantó. El pessimisme em sembla una força absolutament reaccionària, i que no en duu enlloc, més que a la desaparició. Allò que jo no vull, com a catalanoparlant i, sobretot, com a català, és que la meua llengua desaparegui. Per tant, no puc abordar aquest fenomen des d’una òptica pessimista.

Tinc la impressió que darrerament hi ha una tendència a començar a mirar les coses amb un cert optimisme. Un optimisme que ens dona forces per fer un pas endavant i plantar cara. 

—De motius per a l’optimisme, però, n’hi ha ben pocs. El català recula al carrer. És una impressió, però també ho confirma l’Enquesta d’usos lingüístics de la Generalitat. Entre les moltes dades que hi aportava, que el castellà creix com a llengua habitual i la combinació català-castellà com a llengua d’identificació. Al País Valencià les coses no van molt millor. Digue’m tres raons per abonar-me a l’optimisme... 

—La primera és que hem de prendre consciència. Si no la prenem, estem venuts i anirem pel pedregar.

La segona està relacionada amb l’optimisme. El pessimisme no serveix per a res; és allò que ens receptarien aquells que ens volen desapareguts. El nostre pessimisme és una de les armes més poderoses que té l’Estat en contra nostra. Com diu Pere Calders, sabem que l’optimisme pot solucionar alguns problemes, mentre que el pessimisme mai no n’ha solucionat cap.

La tercera raó és molt senzilla: si no ho fem nosaltres, qui ho farà? I, encara, te n’afegiria una quarta, que està relacionada amb aquesta tercera: crec que hi ha poques coses que, com a humans, ens interpel·len més com a comunitat que la llengua i la seua dignitat. Aquesta és una lluita digníssima.

—Tanmateix, estem en un punt en què costa viure en català a Catalunya. Ja no cal dir al País Valencià o a les Illes.

—Si, és cert, costa. Però, com t’he dit, crec que vivim un moment de desvetllament, de presa de consciència. Quan trobes tots aquests indicis que t’assenyalen que estàs molt prop d’allò que en sociolingüística s’anomena substitució lingüística, t’has de moure. Durant molt de temps, hem comprat determinades motos a l’espanyolisme, però ara ja no ens les empassem.

Jo no puc viure cent per cent en català en el meu país i, per això, també ara, he fet aquest pas endavant. No és només que jo vulga viure cent per cent en català. És que vull que les generacions que venen al darrer nostre ho puguin fer, a Catalunya i als Països Catalans.

—En el llibre expliques que, de menut, et pensaves que el català era una llengua que s’havia inventat ta mare per parlar amb tu.

—Sí, perquè jo amb el pare parlava castellà, amb els companys parlava castellà i era només amb la mare que parlava en català. I faig la broma aquesta de dir que pensava que era una llengua inventada per ma mare, perquè realment jo vivia en un context que el 90% era castellanoparlant i els meus referents eren castellans. Era com, si d’alguna manera, se m’hagués amagat la cultura del meu país.

Jo he anat descobrint a poc a poc que existia un país, una llengua, una història i unes institucions que s’intentaren liquidar.

—En el llibre expliques la recepta màgica que et va donar la Carme Junyent l’última volta que us vau veure: «Parleu-lo!» N'hi ha prou, però, amb això?

—No, no n'hi ha prou, però sense això, res no pot ser. Perquè si nosaltres renunciem a parlar la nostra llengua, ningú la parlarà per nosaltres. Tot camí llarg comença per un primer pas i aquest primer pas és parlar-lo, per terra, mar i aire. No podem renunciar als nostres drets lingüístics. És una qüestió de drets i, per tant, de justícia. Lluitem per defensar els nostres drets i perquè no se’ns conculquin, com ha passat fins ara.

—En el llibre referencies els parlants gore-tex. Què són exactament?

—Jo en el llibre parlo dels xarnegos i de la gent que se sent especial per ser-ho. Però no ho és d’especial. Probablement, el 75% de la població catalana té dos, tres o quatre avis que van vindre de fora. Els xarnegos som majoria, són hegemònics. No ens correspon anar de víctimes, perquè no ho som.  

Els parlants gore-tex són la gent que porta aquí vint, trenta, quaranta anys i que no parlen català. Poden parlar altres llengües, dir «good morning», «buongiorno» o «kalimera», però no són capaços de dir bon dia. Perquè, si diuen bon dia, senten que estan traint alguna cosa. Per tant, són gore-tex, impermeables.

—I el supremacisme fràgil?

—És el que practiquen tota aquesta gent que, en comptes de celebrar que parlen una llengua majoritària al món, que ha estat imperial i sovint imperialista, i que, a més, és una llengua preciosa, en lloc de valorar tot això, se senten amenaçats. Els afectats per aquest supremacisme fràgil se senten insultats quan un català, un valencià o un balear els parla català. Veuen la nostra llengua com una agressió, i això és absurd. 

—Aquesta setmana s’ha presentat el primer balanç del Pacte Nacional per la Llengua, que és un intent per impulsar la llengua i la seua vitalitat. Tanmateix, hi ha una pregunta que sura al voltant de tota aquesta qüestió: realment ens podem en sortir sense una estructura d’Estat al darrere?

—Tenir un estat aniria molt bé, però crec que hi ha coses que es poden fer també sense tindre estat. Per exemple, tenim lleis: la del cinema, la de consum... El que no sé és si tenim polítics que estiguin a l'altura del país i de la tasca que suposa assegurar la pervivència d’aquesta llengua.

—Tot això que expliques està molt bé, però la impressió, tanmateix, dins el nostre món és que acabem autoreferenciant-nos. No té gaire mèrit que EL TEMPS publique una entrevista amb Òscar Andreu. El que tindria mèrit seria que La Razón et trucara per una entrevista...

—La Razón no em trucarà perquè no els interessa gens el meu discurs. Per a ells —com per a moltes altres— nosaltres formem part d’aquell ens que consideren la perifèria. Jo m’adreço a la gent que pot parlar la llengua, però que hi ha renunciat; a la gent que malgrat ser catalanoparlant ha comprat totes aquestes motos del bilingüisme. Jo entenc que algú puga tirar-nos en cara que soc una mica autoreferencial. Però és que parlem d’allò nostre igual que ells només parlen d’allò seu.

A mi m’agradaria que hi hagués lectors que els passara, amb el llibre, com a mi em va passar amb la Carme Junyent. Perquè quan jo vaig seure a parlar en ella, va donar forma a moltes de les intuïcions que jo ja tenia. Si el llibre serveix perquè la gent entengui què li ha passat al català i als seus parlants, jo ja m’hi dono per satisfet. Ens interessa molt arribar a tota aquella gent que té el català com a segona llengua. Cal que prenguin consciència de la importància de parlar català. 

 

[Foto: Ariadna Arnés - font: www.eltemps.cat]

 

Bachelierat: l’occitan e las autras lengas minorizadas seràn integradas als examens d’especialitat a partir de 2028

Los liceans que fagan una especialitat en occitan poiràn far l’examen correspondent en aquela lenga a partir de la session de bachelierat de 2028

Escrich per Jòrdi Ràfols

Lo bachelierat francés evoluirà a partir de 2028 per tal de prene melhor en compte los trajèctes bilingües en lengas dichas regionalas. Segon Le Monde, lo ministre de l’educacion, Édouard Geffray, a anonciat que los liceans qu’aurián seguit una especialitat en d’autras lengas de l’estat francés poirián d’ara enlà passar l’espròva correspondenta en aquela meteissa lenga.

Cossí foncionaràn las espròvas?

Concretament, un escolan qu’a estudiat una matèria d’especialitat – coma las matematicas o l’istòria-geografia – pendent las annadas de primièra e de terminala en una lenga coma l’occitan poirà passar l’espròva en aquela lenga al moment de l’examen. Lo subjècte demorarà identic a aquel prepausat en francés, mas serà traduch. Aquela mesura s’aplicarà pasmens a una sola de las especialitats finalas, ja que l’autra aurà obligatòriament d’èsser preparada e avalorada en francés. Per exemple, «un escolan qu’aja seguit l’especialitat de matematicas en breton la poirà passar en breton, e l’especialitat fisica-quimia en francés», çò diguèt Geffray.

Lo grand oral seguirà la meteissa logica, la partida que pòrta sus l’especialitat concernida poirà èsser presentada en la lenga causida.

Fins ara, los escolans escolarizats dins de filièras bilinguas devián passar lors espròvas en francés, levat quand la lenga dicha regionala constituissiá ela meteissa l’especialitat. Lo ministèri presenta aquela reforma coma una reconeissença dels trajèctes bilingües e assegura que remet pas en causa la plaça centrala del francés dins lo sistèma educatiu.

Jos pression de mobilizacions creissentas

Aquela nòva  disposicion arriba dins un contèxt de mobilizacion creissenta en sosten a las lengas pròprias non oficialas. Dempuèi la reforma menada per Jean-Michel Blanquer en 2019, divèrses grops e associacions an denonciat l’espaci limitat balhat a aquelas lengas dins l’examen del bachelierat. Aquelas demandas an recentament ganhat de vam, particularament amb las mobilizacions dels liceans bascos de Baiona pel drech de far lors examens en basco. Davant aquela pression sociala e associativa, lo Ministèri de l’Educacion a pauc a cha pauc dobèrt lo camin a una tièra de mesuras que permetràn fin finala d’administrar los examens de bachelierat dins las divèrsas lengas autoctònas de l’Estat, dont l’occitan.

[Sorsa: www.jornalet.com]

Gerard Furest: «La desnacionalització de Catalunya no és irreversible»

Activista pel país i la llengua catalana, Gerard Furest ha escrit 'Un país als llimbs. Vuit perspectives (i un pròleg)'. L'obra és un recull d'entrevistes per aixoplugar diverses mirades sobre els Països Catalans i la seua construcció nacional. Amb les ferides del procés encara surant, EL TEMPS entrevista el filòleg sobre els reptes nacionals que afronta Catalunya. Ho fem a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània, a València. 

L'activista Gerard Furest

Escrit per Moisés Pérez

—Hi ha veus que adverteixen d'un procés de desnacionalització a Catalunya. Ho comparteix?

—Penso que és un procés molt evident, del qual som conscients després de la gran il·lusió col·lectiva del procés. Ara estem en una etapa on hem de ser proactius, superar la passivitat. Fer coses per revertir aquesta situació. I ho hem de fer en un moment de reflux multifactorial, amb qüestions demogràfiques surant i d'altres d'ànim col·lectiu. Sí, estem en una fase de desnacionalització, però considero que no és irreversible.

—Com ho justifica?

—S'ha de tenir en compte que quan parlem de desnacionalització ens referim a descatalanització. Tenim exemples de nacions d'Europa, que estaven en una situació pitjor a escala lingüística, com ara el País Basc, i ho han revertit. Podem capgirar l'escenari si hi ha voluntat i, sobretot, si hi ha un bon diagnòstic de quina és la situació. Si el diagnòstic és dolent i aspirem a fer una independència exprés, llavors no ens en sortirem. Vuit anys després, hem d'aterrar i saber quina és la situació en l'actualitat.

—Quina seria per a vostè, doncs, la situació actual de Catalunya? Aquesta desnacionalització estarà fonamentada en indicadors, en símptomes.

—El símptoma més evident és el retrocés de la llengua. L'Enquesta d'usos lingüístics ho deixa palès: entre 2018 i 2023, és a dir, en només cinc anys, Catalunya ha passat d'un 36,1% de parlants habituals en català a un 32,6%. El problema, però, és més greu: per primera vegada, els parlants habituals joves estan per sota d'aquells que són d'origen i, per tant, tendeixen a la bilingüització. Fins ara, una part dels castellanoparlants es bilingüitzaven; una part dels catalans ho feien, però mantenien molta més fidelitat pel català, i ara, per qüestions mediàtiques i d'efectes de la globalització, entre altres causes, s'està donant aquest procés lingüístic a les generacions més joves. Recordem que els joves són el futur de la llengua i, en conseqüència, de la nació. Estem immersos en una cruïlla. 

—Catalunya, que havia estat un bastió de preservació del català, estaria immers en una dinàmica de regressió lingüística preocupant?

—Sense dubte. La pèrdua d'ús del català als joves és un problema de gran magnitud. Catalunya ha patit el supremacisme dels espanyols, però, de vegades, ha actuat amb paternalisme sobre el País Valencià. Moltes vegades s'ha dit que allí ningú parlava català i n'hi ha zones del País Valencià on es parla més català que a Catalunya. Hem de fer un diagnòstic encertat: al conjunt dels Països Catalans hi ha molts joves de pares catalanoparlants que s'estan parlant en castellà. Joan i Pere s'estan parlant en castellà. Aquesta pèrdua de l'ús del català es combina amb una regressió de la consciència nacional entre els joves, amb molts tendint a identificar-se com a catalans i espanyols o solament espanyols. Fa uns anys, el jovent era la franja més independentista.

—Com s'ha produït aquesta transformació lingüística i nacional del jovent?

—Una de les causes és haver treballat poc als joves. Per mantenir el lideratge de TV3, es va tancar un canal juvenil i s'han erosionat les trobades nacionalitzadores a Montjuïc del Club Super3. Has de prioritzar de manera estratègica els recursos, com ara quan es va encertar gastant-se milions d'euros amb l'anime en català de Bola de Drac o Musculman. Has de generar referents juvenils de caràcter audiovisual. A banda d'aquesta manca de treball, hi ha un altre element psicològic per la derrota al procés. Està àmpliament estudiat que els joves es volen sumar al cavall guanyador. Per què? Per què ostenten una identitat molt més fràgil, molt més líquida.

—Perceben el procés com una derrota de l'independentisme.

—Sí, no volen sumar-se a un exèrcit de derrotats. Com a joves, es van mobilitzar a Urquinaona en 2019 i amb les protestes a l'aeroport del Prat, però aquells mateixos que els van activar després no els van deixar anar fins al final. Arran, diguem-ne, d'aquesta manca de canya revolucionària, els joves han esdevingut banalment espanyols. Ara bé, si en un futur torna a haver-hi conflictivitat nacional, crec que els joves poden tornar a ser-hi. Açò no és el final de la història. Un país de mil anys no desapareix així com així. Sempre hi ha una brasa i un caliu. Ho dic perquè hi ha gent que es pensa que la nació catalana s'ha acabat amb el procés. I no. Estan ben equivocats.

—Si encara persisteix la sensació de derrota a l'independentisme pel procés, com es reactiva aquesta maquinària, diguem-ne, catalanitzadora?

—En primer lloc, ha d'haver-hi referents. Una persona sola no salva un poble, però tot el poble no pot ser salvat si no el condueix ningú. S'ha de tenir uns líders creïbles i el problema és que continuem amb uns referents que ja no ho són. Cal un relleu en els dirigents, uns lideratges forts i que hagin après alguna cosa del procés. Ja no es poden fer els mateixos discursos, ni aquests poden ser tous. Els nous referents han de tenir un marc mental i conceptual diferent, així com han d'atresorar voluntat de poder, sentit d'estat. Fa un temps, vaig escriure un article titulat «No hi haurà independència», en el qual explicava que no n'hi hauria perquè no tenim diplomàcia ni serveis secrets. Per a tenir un estat, has de tenir mentalitat d'estat. Necessitem una xarxa ben formada en diferents àmbits amb mentalitat d'estat. Ara bé, han d'estar alineats i tenir disciplina d'actuació.

—Aquesta mentalitat d'estat, de construir estructures nacionals, va ser-hi durant l'etapa de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat de Catalunya.

—Pujol va crear una gran maniobra d'il·lusionisme: ens va fer creure que érem un semiestat quan érem una comunitat autònoma. Ara bé, aquest moviment va generar autoestima en els catalans. No era del tot real, però va insuflar moral a una comunitat nacional que partia del franquisme. En aquell moment, tenies un país amb un 50% de catalanoparlants. En canvi, no hi havia una gran consciència nacional. Aquesta maniobra d'il·lusionisme ens va fer creure a l'etapa del procés que els Mossos d'Esquadra serien una mena d'exèrcit d'alliberament català i es va veure que eren una policia autonòmica. Arran d'aquesta experiència, sempre defenso l'autoorganització popular, que va possibilitar, en part, l'1 d'Octubre. Una nació no és una administració.

—En aquest magma de derrota i desencant sorgeixen opcions ultradretanes que capitalitzen el desencís, com ara Aliança Catalana. I ho fan a través de discursos xenòfobs.

—Aliança Catalana s'explica per diverses causes. Hi ha un factor europeu de creixement d'aquestes opcions i el desencant pel procés. Aliança Catalana recull el malestar català, però no canviaran res, perquè estan a favor del model turístic, que genera més migració. No ataquen els problemes de fons. Per a combatre Aliança Catalana de manera efectiva, cal deixar enrere la correcció política.

—Vostè què entén per correcció política? Moltes vegades s'empra aquesta expressió per emmascarar discursos contra els drets humans.

—La correcció política no és un programa ideològic, sinó que és una presó mental. És no dir que la demografia té un impacte lingüístic o dir que no ocorre res als serveis públics perquè vinguin 150.000 persones cada any a Catalunya. És evident que hi ha un impacte. Ara bé, hem de veure qui ho provoca. Aquest impacte no és responsabilitat del nouvingut. Qui ho genera són els empresaris, que aposten per un model econòmic amb sous baixos i fonamentat en l'explotació laboral dels immigrants. No volen gent ben pagada i incentiven el dúmping laboral. S'ha de parlar de drets i de deures, perquè la convivència és bidireccional.

—Què vol dir?

—Nosaltres defensarem els vostres drets, però vosaltres heu d'estar en les manifestacions per la llengua. Així, a la Sílvia Orriols li generes un problema, perquè li serà complicat excloure un nouvingut que defensi el català. TV3 hauria de tenir molt més nouvinguts que parlen català. Molts més racialitzats que parlin català. Com a referents, per donar exemple. La Catalunya del futur serà multiracial. La gent es creu que, si governa Orriols, reemigraran els nouvinguts, però és fals. L'extrema dreta no ho ha fet quan ha governat. Aquesta xenofòbia d'Aliança Catalana és un nou processisme, una altra maniobra d'il·lusionisme que s'ha empassat molta gent.

—Com es contraresten els discursos ultradretans d'Aliança Catalana?

—Amb el temps i l'emergència d'alternatives des de l'independentisme, hi haurà el desencís amb l'extrema dreta. Ara bé, calen propostes basades en els drets i en els deures, on nosaltres garantim la inclusió i l'acollida, però els nouvinguts compten amb l'obligació moral de respectar i defensar la llengua del nostre país. Ho hem de demanar tant als vellsvinguts com als nouvinguts.

 

[Foto: Laia Serchi | Laia Serch / Núvol - font: www.eltemps.cat]

 

L’APLEC fa campanya per promoure l’estudi del català als liceus de la Catalunya Nord

L’associació distribueix un total de 6.000 fullets informatius sobre l’opció d’estudiar la llengua pròpia a 41 col·legis públics i privats

L’Associació per a l’Ensenyament del  Català (APLEC) de la Catalunya Nord ha engegat una campanya per informar les famílies de tercera dels 41 col·legis públics i privats que tenen la possibilitat de triar el català al liceu com a Llengua Viva B o Llengua Viva C (amb menys hores de la llengua que en el model B). L’APLEC reparteix 6.000 fullets informatius sobre les opcions d’estudiar català al liceu, un material que inclou informació sobre els beneficis del bilingüisme i un cartell.

El català té una presència residual als liceus de la Catalunya Nord. D’acord amb les dades de l’Observatori de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana (OPLC), el 2024 només el 2,7 % dels alumnes seguien un ensenyament en català, tot i que el 68% dels centres oferien aquesta opció. Segons va informar Plataforma per la Llengua el desembre passat, bona part d’aquest fet és conseqüència de la reforma del batxillerat Blanquer, que va entrar en vigor l’any 2019, i minimitza molt el pes de la llengua pròpia per a l’obtenció del diploma.

El nombre d’alumnes s’ha reduït a la meitat els darrers anys. L’opció de català als liceus tenia 247 alumnes el 2002, va arribar a un pic de 588 el 2012, i a caure fins a 232 el 2024. Pel que fa a les xifres globals de totes les etapes educatives, l’any 2024, només el 19% dels alumnes de la Catalunya del Nord (15.727 alumnes dels 82.804) tenien contacte amb el català durant l’escolaritat, des de maternal fins al batxillerat, un augment de només 2 punts respecte del 17% del 2014.

[Foto: APLEC - font: www.diaridelallengua.cat]

Els rètols dels carrers d’Eivissa seran només en català

Fem-ho en Català força l’Ajuntament a retirar la licitació de la nova senyalització bilingüe, contrària a la normativa lingüística

L’Ajuntament d’Eivissa ha hagut de fer marxa enrere i retirar la licitació dels nous rètols dels carrers de la ciutat, que havien de ser en format bilingüe i incloure el tipus de via en català i castellà (carrer-calle, passeig-paseo, avinguda-avenida), segons ha informat l’associació Fem-ho en Català, que va presentar un recurs contra els plans del consistori. Els Serveis Jurídics de l’Ajuntament diuen que l’associació “no disposa de legitimació per interposar aquest recurs”, però n’accepten els arguments per tal de complir amb la normativa lingüística vigent.

El consistori reconeix que, “en el marc del compliment de la Llei 3/1986 i del Reglament de Normalització Lingüística de l’Ajuntament d’Eivissa” “des dels anys noranta, s’han anat substituint les velles plaques que identifiquen els noms dels carrers del municipi per d’altres íntegrament en català, sense fer distincions entre el genèric (tipus de via) i el topònim concret, una acció municipal que ha comptat, des dels seus inicis, amb una massiva acceptació per part de la ciutadania, sense que en cap moment hi hagi hagut cap queixa o denúncia expressa al·legant vulneració de drets lingüístics personals”.

L’Ajuntament admet que “la retolació de les vies urbanes al municipi d’Eivissa ha de ser únicament en català, inclosos els genèrics, atès que no es vulnera cap dret lingüístic, per la seva pròpia naturalesa identificativa i identitària” i assenyala que la retolació de les vies en dues llengües significa ”una passa enrere en el procés de normalització lingüística” iniciat per l’Ajuntament a partir dels anys noranta. L’Ajuntament ha ordenat l’”inici immediat” d’una nova licitació del contracte.

“Anomalia lingüística”

Fem-ho en Català ha assenyalat que “no existeix cap situació sociolingüística extraordinària que pugui justificar una desviació tan evident de la norma” i que “ja fa quaranta anys que es començaren a instal·lar els primers rètols indicadors de carrers i vies en català” i “no hi deu haver cap municipi a les Illes Balears que no els tengui normalitzats”. “Eivissa hagués esdevingut una anomalia en el paisatge lingüístic insular si no ho haguéssim aturat”, afegeix l’associació, que celebra que l’Ajuntament d’Eivissa hagi escoltat la seva demanda i que els seus tècnics l’hagin avalada. “Els carrers seran carrers i les avingudes seran avingudes. Clar i català”, conclou Fem-ho en Català.

[Foto: CC BY-SA 2.0 - font: www.diaridelallengua.cat]

L'activista alguerès Carlo Sechi, Premi Especial del Jurat a la tretzena edició dels Premis Martí Gasull i Roig

El jurat reconeix la seva trajectòria en la defensa de la llengua i la cultura catalana

L’activista alguerès Carlo Sechi, Premi Especial del Jurat dels Premis Martí Gasull i Roig

El jurat de la tretzena edició dels Premis Martí Gasull i Roig ha decidit lliurar el Premi Especial del Jurat a l'activista alguerès Carlo Sechi (Alguer, 1946). El guardó honorífic, que s'atorga per desena vegada, reivindica la seva trajectòria llarga i intensa en la promoció i defensa de la llengua catalana a l'Alguer, així com la seva implicació en projectes i institucions de tot el domini lingüístic. El guardó es lliurarà el dilluns 23 de febrer en una gala a la Sala Paral·lel 62 de Barcelona, en què també s'entregarà el Premi Martí Gasull i Roig i el Premi a la Innovació.

Sechi és un dels activistes culturals històrics de la ciutat. Professor de música jubilat i referent del món del waterpolo, durant els anys setanta va fundar el moviment de centreesquerra Sardenya i Llibertat, grup amb el qual va ser regidor de cultura i esport al Comú de l'Alguer i, posteriorment, síndic. Durant el seu mandat va impulsar nombroses iniciatives per contribuir a recuperar la llengua catalana: va promoure l'ús institucional del català a la ciutat, la retolació bilingüe, la programació d'espectacles de teatre i la creació d'emissores municipals.

Amb l'objectiu d'oferir ensenyament en català, va subscriure convenis de col·laboració amb diverses universitats del domini lingüístic. Paral·lelament, va treballar activament perquè l'Estat italià reconegués el català com una de les llengües del seu territori, un esforç que va culminar l'any 1999 amb l'aprovació de la llei de minories lingüístiques, que reconeix dotze llengües, entre les quals el català. En aquest sentit, a més de ser un gran activista alguerès, Sechi ha estat sempre un home dels Països Catalans, i ha tingut sempre molt clara la unitat de la llengua i la necessitat de mantenir relacions entre tots els territoris de parla catalana. 

Sechi també va fundar el 1985 l'Obra Cultural de l'Alguer, la qual va dirigir durant molts anys. També va ser un dels promotors i directors de la revista L'Alguer. Des d'aquesta entitat, va impulsar el 1988 la Biblioteca Catalana de l'Alguer, un projecte clau per garantir l'accés a llibres i materials en català i per reforçar la transmissió cultural i lingüística a la ciutat, que ara Plataforma per la Llengua ha reimpulsat. El 1996, va ser mereixedor de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, i des del 2022 és membre del Consell Consultiu de Plataforma per la Llengua. Amb aquesta trajectòria, el jurat considera que la constància, el compromís ciutadà i la visió integradora de Sechi el fan un clar mereixedor del guardó. 

En les edicions anteriors, el premi ha reconegut la feina de figures com l'editor Joan Vall Clara, la filòloga Blanca Serra, els lingüistes Albert Jané i Josep Ruaix, la cantant Maria del Mar Bonet, la mestra i activista Maria Teresa Casals, l'escriptor Josep Vallverdú i el pedagog Joaquim Arenas -mort aquest desembre-, així com l'editor i promotor cultural Eliseu Climent.

Geoffroy Lourdou i Mercè Miguel, noves incorporacions al jurat

En aquesta edició, el jurat dels premis ha incorporat l'entrenador de rugbi i president dels Amics de la Bressola, Geoffroy Lourdou, i l'emprenedora andorrana Mercè Miguel.  Pel que fa a la resta, n'han continuat formant part la professora de música valenciana Anna Chaler, l'activista cultural algueresa Irene Coghene, l'expresidenta del Parlament de Catalunya -i membre de la Junta Executiva de l'entitat- Carme Forcadell, l'exconsellera de Cultura del Govern de les Illes Balears Fanny Tur, així com el president de Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder, i la mare de Martí Gasull, Pilar Roig, vinculada al sector editorial i de l'art durant més de 40 anys.

La gala de lliurament, el 23 de febrer 

La gala de lliurament dels premis tindrà lloc el dilluns 23 de febrer a la Sala Paral·lel 62 de Barcelona. La presentarà l'actriu Txe Arana i comptarà amb les actuacions de Fades, Abril i els algueresos Gionta i Riccardo, guanyadors de la segona edició del CantAlguer. Els tres finalistes del Premi Martí Gasull i Roig són el Centre Artesà Tradicionàrius de Barcelona, la revista d'infants i adolescents Cavall Fort i la xarxa d'escoles associatives en català La Bressola, de la Catalunya Nord. El guanyador s'ha triat en un procés de votació popular que va tancar el dia 6 de febrer, i s'anunciarà en el marc de la gala.

A més, aquesta serà la quarta edició del Premi a la Innovació, un guardó que reconeix projectes transformadors que suposin un revulsiu per a la llengua catalana en el context actual. Els tres finalistes són el pòdcast de futbol ‘La Sotana’, el comunicador i creador de contingut sobre música ‘Cat Lletres’ i el projecte ‘Easy Catalan’, que fa vídeos per als que volen aprendre català.

La tretzena edició dels Premis Martí Gasull i Roig reconeix, de nou, l'exemplaritat de persones, entitats i projectes que fan avançar la llengua catalana des de diferents àmbits, tot recordant la trajectòria de Martí Gasull i Roig, ànima i fundador de l'organització.

[Imatge: Plataforma per la Llengua - font: www.racocatala.cat]

Beatrine Heilmann: «Els danesos estan molt tancats a aprendre groenlandès»

La directora de la Secretaria Lingüística de Groenlàndia ens rep per parlar del groenlandès, una llengua que, tot i tenir molts menys parlants i una situació política, històrica i social diferent, comparteix amb el català el bilingüisme asimètric 

Beatrine Heilmann

Escrit per Pau Torres Pagès

Tot i les dificultats de ser una llengua minoritària amb només 50.000 parlants, el groenlandès és un idioma robust, amb un estès ús social i presència cultural. El 2021, l’escriptora inuit Niviaq Korneliussen va guanyar el Premi de Literatura del Consell Nòrdic amb La vall de les Flors (Periscopi). El cantautor local Rasmus Lyberth continua tocant a ciutats d’arreu d’Europa i l’illa inaugurarà la seva acadèmia de cinema a principis d’any. 

Com a part del Regne de Dinamarca, Groenlàndia és majoritàriament bilingüe i els seus habitants també parlen danès. El 85% dels ciutadans del país són inuits i quatre dels cinc partits amb representació al parlament nacional Inatsisartut defensen la independència total de l’illa com a mínim a mitjà termini. Tot i tenir molts menys parlants que el català i una situació política, històrica i social diferent, les dues llengües comparteixen el bilingüisme asimètric. 

Per promoure i estandarditzar l’ús del groenlandès, el 1998 es crea l’Oqaasileriffik, la Secretaria Lingüística de Groenlàndia. El passat mes d’agost, la seva directora, Beatrine Heilmann, va rebre Núvol a la seu de l’organització a Nuuk.  

Com d’important és la llengua pels groenlandesos?

És molt important per la nostra identitat. Gran part de la nostra cultura originària s’ha perdut. Ens hem danesificat. Els groenlandesos s’esforcen per no perdre la llengua perquè ja hem perdut massa tradicions.

Com d’estès és el seu ús arreu de l’illa?

El danès s’utilitza sobretot aquí, a Nuuk. A les altres ciutats i assentaments, el groenlandès és l’única llengua. En l’administració encara s’usa sobretot el danès, però el groenlandès comença a guanyar terreny.

La Llei d’Autogovern del 2009 declara el groenlandès com l’única llengua oficial a Groenlàndia, però el dia a dia continua sent bilingüe.

Amb aquella llei, cal que tot estigui traduït al groenlandès. Anteriorment, la majoria dels documents oficials només es podien trobar en danès. Ara bé, també funciona al revés: si un document només existeix en groenlandès, s’ha de traduir al danès perquè la majoria dels treballadors del govern només parla aquesta llengua.

També passa en el context sanitari. La majoria dels doctors venen de Dinamarca. Com afecta això als pacients que se senten més còmodes en groenlandès?

Es pregunta als pacients si necessiten una persona que faci d’intèrpret. Quasi sempre hi ha algun treballador al centre que pot traduir. 

Quina és la situació de l’idioma en el sector educatiu?

A Nuuk, depèn de l’escola. No és un problema a la resta del país, on la llengua és molt viva. La situació a les universitats és diferent, la major part de la producció encara és en danès. És una àrea a millorar, però és una qüestió terminològica. Hem de crear guies lèxiques que els professors puguin utiliitzar per fer classe.

Groenlàndia està en un moment de desenvolupament econòmic i el govern ha anunciat que vol atraure més treballadors de fora. Hi ha una onada migratòria provinent de les Filipines i Tailàndia. Com afecta la llengua?

No crec que impacti massa. Els migrants asiàtics estan molt oberts a aprendre l’idioma. La majoria treballa en botigues o restaurants. Intenten parlar-lo i aprenen expressions simples per atendre els clients. Són de ment molt oberta.

No passa el mateix amb els parlants de danès, que estan molt tancats a aprendre groenlandès. Amb el danès tothom els entén, no els cal res més. En part és culpa nostra perquè canviem de llengua: si em parles en danès, et respondré en danès. Alguns groenlandesos comencen a mantenir la llengua en aquests casos per ajudar a l’aprenentatge.  

Quines opcions té algú que acaba d’arribar a l’illa per aprendre groenlandès?

Estem incrementant el nombre de materials, però encara no estan del tot desenvolupats. Molts simplement copien el mètode d’altres llengües i el tradueixen al groenlandès, però no tenim la mateixa estructura: combinem diversos morfemes en una sola paraula. Quan els materials segueixen el mateix mètode d’aprenentatge que amb el danès, acabes amb un groenlandès d’estar per casa: algunes expressions que no et permeten tenir una conversa sencera.

Com treballa la Secretaria?

El Consell Lingüístic aprova noves paraules i expressions. Estandarditzen l’ortografia i distribuïm els nous termes a través del nostre web. Tenim una llengua molt forta, però encara estem en procés de desenvolupar vocabulari en certes àrees tècniques. També creem programari: correctors, eines de transcripció, anàlisi de frases… 

Nuuk 

El kalaallisut (groenlandès occidental) és el dialecte més parlat, però també existeixen variants amb força diferències, l’inuktun (septentrional) i el tunumiit (oriental). Com els teniu en compte?

Tenim col·leccions de vocabulari. En llenguatge oral, els dialectes no estan limitats, però quan escrius has de seguir l’ortografia estandarditzada. És cert que es basa principalment en la variant occidental, però l’estàndard és neutre i incorpora paraules de l’inuktun i el tunumiit. Som tan pocs que no ens podem permetre dividir, això alentiria el procés. Necessitem l’estàndard per poder desenvolupar programari.

El diari local Sermitsiaq fa servir la intel·ligència artificial per traduir els seus articles. Com es poden utilitzar els avanços tecnològics i alhora mantenir la qualitat del text?

El seu sistema de traducció és robust quan es fa servir en el context del llenguatge periodístic perquè la IA es va entrenar amb l’arxiu del diari, però és limitat en altres àrees. No el pots fer servir en història o geografia, per exemple, àmbits amb una terminologia diferent. 

El groenlandès no està disponible com a opció per a la interfície dels mòbils. Treballeu perquè les grans empreses tecnològiques l’incorporin?

Només som 50.000 parlants i costa que ens facin cas. L’única manera d’assolir-ho és amb l’ajuda del govern danès. Els inuits del Canadà ho van aconseguir amb Microsoft, gràcies al suport del govern canadenc. Com a institució, som massa petits per convèncer les grans tecnològiques, necessitem l’ajuda del govern danès per arribar a acords.

Col·laboreu amb institucions lingüístiques d’altres comunitats inuits?

Sí, però amb certes limitacions. La llengua inuit del Canadà i d’Alaska està en procés de revitalització. En canvi, el groenlandès és més fort, quasi tothom a la comunitat l’utilitza. No ens trobem en la mateixa situació. Això sí, ens inspirem als uns als altres. 

 

 

[Fotos de l'autor - font: www.nuvol.com]

Lo Reialme Unit acusat d’empachar los mainatges de militars d’aprene lo galés

Lo Ministèri de la Defensa despensa près d’un milion de liuras per an per escolarizar los mainatges de militars dins d’establiments anglofòns de Galas 

Lo Ministèri britanic de la Defensa despensa mai o mens un milion de liuras esterlinas per an per enviar los mainatges de militars dins d'escòlas privadas del nòrd del país de Galas, per tal d'evitar que seguisson de corses en galés. Segon Diari per la llengua, una enquista de la BBC a revelat qu’aquela mesura a per mira de «minimizar las perturbacions dins l'educacion» dels enfants, sovent obligats de cambiar de residéncia a causa del trabalh de lors parents. Aital, per l'annada escolara 2024-2025, lo govèrn paguèt 1,019 milion de liuras a d'escòlas privadas per 83 escolans, e 942 000 liuras per 79 mainatges l'annada precedenta.

Aquela politica entraïna una viva polemica. Lo partit independentista galés Plaid Cymru a denóncia un «gaspilhatge d'argent public» e «un insulte a la lenga galesa». Son pòrtaparaula per l'educacion, Cefin Campbell, ramenta que «lo bilingüisme enriquís la vida e favorís lo desvolopament dels joves», e jutja qu'aquela decision illustra lo mesprètz persistent de Westminster envèrs Galas e sa lenga.

La polemica s'es amplificada après la publicacion, sul sit de la Royal Air Force d’Ynys Môn, d'un article que convida las familhas a causir d'escòlas privadas anglofònas se los establiments publics ensenhan «en partida o entièrament en galés».

 

[Sorsa: www.jornalet.com]