El libro colombiano cruzó fronteras y generaciones

 

García Márquez frente a estanterías llenas de libros

Cada 23 de abril, el Día Mundial del Libro y el Día del Idioma Español recuerdan que una lengua también viaja a través de sus historias. La literatura colombiana encontró lectores internacionales gracias a novelas, cuentos, poesía y crónicas. En las mismas pantallas donde se consultan bibliotecas digitales, clubes de lectura o el login en 1xBet, los libros comparten espacio con otras formas de ocio. Su expansión mundial no nació de una sola campaña, sino de décadas de traducciones, editoriales, premios y recomendaciones.

García Márquez abrió una puerta inmensa

La publicación de Cien años de soledad en 1967 convirtió a Macondo en un lugar reconocible. La novela fue traducida a numerosos idiomas y consolidó a Gabriel García Márquez como figura central del boom latinoamericano. El Nobel de Literatura de 1982 amplió esa circulación y presentó su obra ante públicos.

Momento	Aporte a la difusión internacional
1967	Cien años de soledad alcanza lectores de varios países
Década de 1970	Nuevas traducciones fortalecen la presencia editorial
1982	El Nobel confirma el reconocimiento mundial
Siglo XXI	Otros autores amplían géneros, temas y estilos
Desde 2018	Programas públicos apoyan traducciones extranjeras

El éxito de García Márquez no cerró el camino detrás de él. Al contrario, animó a editores y lectores a buscar otras voces procedentes de ciudades, costas, montañas y selvas.

Una literatura más amplia que Macondo

Después del boom, nombres como Álvaro Mutis, Laura Restrepo, Héctor Abad Faciolince, Juan Gabriel Vásquez, Fernando Vallejo y William Ospina llegaron a catálogos extranjeros. Sus obras mostraron que la narrativa colombiana no responde a una única fórmula. Hay novelas históricas, relatos urbanos, poesía, memoria personal, literatura infantil y exploraciones de la naturaleza.

Entre los factores que impulsaron esa presencia aparecen:

• traducciones cuidadas por editoriales extranjeras;
• participación en ferias internacionales del libro;
• premios que despertaron nuevas lecturas;
• agentes literarios con redes fuera del país;
• festivales donde los autores dialogan con otros públicos;
• bibliotecas digitales que facilitan descubrir obras.

El entretenimiento digital reutiliza símbolos literarios. Algunos juegos de casino recurren a manuscritos, bibliotecas, personajes y mundos fantásticos para construir su estética, aunque una referencia visual nunca sustituye la complejidad de una novela. Así, las imágenes nacidas en los libros circulan después por otros formatos.

Traducir significa volver a escribir un mundo

Una obra no cruza fronteras únicamente porque exista interés. Necesita una traducción capaz de conservar ritmo, humor, silencios y referencias culturales. Reading Colombia ha financiado decenas de traducciones y publicaciones en distintos países desde 2018. En 2025, quince editoriales extranjeras recibieron apoyo para llevar nuevos títulos a otros idiomas.

La traducción evita que el catálogo internacional dependa siempre de los mismos nombres. Obras de autoras, escritores regionales y proyectos independientes encuentran así una entrada a librerías donde antes no estaban disponibles.

El 23 de abril mira al presente

El Día del Libro no funciona solo como homenaje a clásicos. Bibliotecas, ferias y centros culturales lo aprovechan para presentar novedades, recuperar obras olvidadas y acercar la lectura a otros públicos. En 2026, la Biblioteca de Escritoras Colombianas reunió la producción de 97 autoras en diez antologías, ampliando la memoria literaria disponible.

Los catálogos digitales permiten pasar de una recomendación a una muestra de lectura en segundos. Esa facilidad convive con series y tragamonedas temáticas, pero el libro conserva una ventaja particular: permite entrar en una voz, un ritmo y una mirada durante muchas páginas.

La fama mundial ya no depende de un solo autor

García Márquez sigue siendo la referencia más reconocible, pero la literatura colombiana circula por más rutas. Traducciones, festivales, editoriales independientes y programas públicos han construido una presencia diversa que no puede resumirse en un único estilo.

Cada 23 de abril, esa trayectoria vuelve al primer plano. El mejor homenaje no consiste únicamente en recordar títulos famosos, sino en descubrir una obra nueva, seguir a una editorial pequeña o abrir espacio para voces que todavía buscan su primera traducción.

 

[Fuente: www.lapiedradesisifo.com]

Francesc Serras: «Volem que comprendre la informació jurídica deixi de ser un privilegi»

TECOUS treballa per fer comprensible la informació jurídica en un ecosistema digital on la lletra petita continua generant barreres.

·         TECOUS vol oferir claredat legal per reduir barreres i desigualtats. 

Entitat redactora: Colectic 

En un entorn digital on la informació jurídica és omnipresent però sovint incomprensible, la lletra petita continua condicionant decisions quotidianes: contractes, compres, registres, subvencions o resolucions administratives. La complexitat, el llenguatge tècnic i la manca d’accessibilitat generen desconfiança i dificulten l’exercici efectiu dels drets. En aquest context, emergeixen iniciatives que busquen transformar aquesta experiència, fent que la comprensió de la informació legal sigui part essencial de la transparència i no un obstacle afegit.

Francesc Serras, cofundador de TECOUS, treballa per convertir documents jurídics extensos en interfícies clares, visuals i accessibles que permetin a qualsevol persona identificar allò essencial, entendre com l’afecta i prendre decisions informades. Des de la seva mirada, la claredat legal és una infraestructura necessària per reduir desigualtats informatives, reforçar la confiança i situar la informació jurídica al servei de les persones.

Com definiries TECOUS i quin problema intenta resoldre?

TECOUS és una iniciativa que transforma informació jurídica complexa en experiències digitals clares, visuals, accessibles i interactives. Vol resoldre el problema de rebre molta informació legal sense disposar de les eines per entendre-la, com passa amb termes i condicions, contractes, bases de subvencions o resolucions administratives. Tot i que la informació hi és, sovint es presenta en documents extensos, amb llenguatge tècnic o en blocs de text que generen frustració, desconfiança i distància entre ciutadania i institucions, afectant especialment persones amb menys coneixements jurídics o competències digitals.

TECOUS crea una capa de comprensió perquè les persones puguin identificar la informació important, entendre com els afecta i prendre decisions informades, sense eliminar ni modificar el contingut jurídic original.

Per què la lletra petita és també experiència d’usuari, i com ho heu integrat en el vostre model de disseny legal?

La lletra petita forma part de l’experiència d’usuari perquè apareix en moments de presa de decisions: registres, compres, cessió de dades personals, contractació de serveis o reclamacions. Una web pot ser fàcil d’utilitzar, però si la informació sobre drets i obligacions és incomprensible, l’experiència no és accessible. Sovint es dissenya perquè acceptar sigui fàcil, però no perquè entendre també ho sigui.

Per això, TECOUS integra la informació legal dins del recorregut de la persona i la presenta per capes: visió breu i visual, explicació en llenguatge clar i accés al text jurídic complet. Incorpora icones, navegació per temes, cercadors, audiodescripció i altres recursos d’accessibilitat perquè cada persona pugui entendre la informació essencial i aprofundir-hi quan ho necessiti.

Quins criteris utilitzeu per transformar un text legal complex en una interfície visual, clara i accessible sense alterar-ne el contingut jurídic?

El primer criteri és identificar drets, obligacions, terminis, imports, conseqüències i decisions importants per a la persona destinatària. L’estructura es reorganitza segons les seves necessitats, no necessàriament seguint l’ordre del document. S’utilitza llenguatge clar, frases curtes, exemples i elements visuals, evitant simplificacions que modifiquin el sentit jurídic, i cada resum es vincula al fragment original.

El document original es manté sempre disponible com a font jurídica. El resultat es valida des de perspectives jurídica, comunicativa, visual i d’accessibilitat, evitant que la presentació de la complexitat generi més barreres.

View this post on Instagram

A post shared by Tecous (@tecous.es)

Quins impactes heu observat en plataformes, entitats o administracions que han implementat TECOUS?

El primer impacte és convertir informació que sovint actua com una barrera en una eina útil per prendre decisions. Els impactes observats són principalment qualitatius: les persones localitzen més ràpidament la informació rellevant, redueixen la càrrega de lectura i entenen millor quines decisions han de prendre o quins passos han de seguir.

Han desenvolupat projectes com el del sandbox d’aprenentatge regulatori Cruïll(IA), amb l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades, per explicar quines dades es recullen i com s’utilitzen. També han fet una prova pilot amb la Generalitat de Catalunya per fer més comprensibles resolucions administratives i iniciaran treballs amb l’Ajuntament de Barcelona per fer més accessibles les bases de subvencions. Els resultats quantitatius s’estan avaluant, especialment en comprensió, confiança percebuda i reducció de consultes o incidències.

Com garantiu la traçabilitat i el compliment normatiu, especialment en relació amb el Reglament General de Protecció de Dades i altres regulacions?

La traçabilitat implica que cada resum, explicació o element visual es pugui relacionar amb el fragment original del document. Això permet comprovar que la informació no ha estat descontextualitzada, mantenir control de versions i saber quin contingut era vigent en cada moment.

En protecció de dades, treballen amb principis com la privacitat des del disseny, minimització de dades, transparència i responsabilitat proactiva. La informació s’ha de presentar de manera clara, per capes i en el moment rellevant. TECOUS no converteix en legal un document que no ho sigui: el contingut jurídic ha d’estar correctament elaborat i validat, i la seva funció és fer-lo més comprensible sense alterar-ne els efectes.

Quina és la visió a llarg termini del projecte?

La visió és que comprendre la informació jurídica deixi de ser un privilegi i es converteixi en un estàndard. La transparència no és només publicar un document, sinó garantir que les persones el puguin entendre, independentment dels seus coneixements jurídics o capacitats.

Imaginen una infraestructura de claredat legal integrada en normativa, tràmits administratius, contractes, resolucions i comunicacions, contribuint a convertir la comprensió en un nou estàndard de transparència a Europa. Fer la informació legal més clara és una manera de reduir desigualtats informatives, facilitar l’exercici efectiu dels drets i reforçar la confiança entre ciutadania i organitzacions. Volen que la informació legal sigui una eina que empoderi les persones, i no una barrera.

 

[Imatge: Pexels - font: www.xarxanet.org]

Dos terços dels cotxes ja tenen el manual digital en català

Volkswagen estrena un web d’atenció al client en la llengua pròpia i Ebro publicarà la versió catalana completa del seu portal 

Aliança per a la presència digital del català 

Trenta de les 46 marques de turismes associades a la Asociación Española de Fabricantes de Automóviles y Camiones (ANFAC) ja disposen de manuals digitals en català, ja sigui al web, a l’aplicació mòbil i/o a l’ordinador de bord, fet que representa un 65,2% del total després que les marques de cotxes Abarth, Alfa Romeo, Fiat, Fiat Professional, Jeep i Lancia, del conglomerat Stellantis provinents de la matriu Fiat Chrysler Automobiles, hagin publicat manuals d’ús i manteniment en català d’alguns dels seus darrers models, fruit de l’entesa amb el Departament de Política Lingüística segons ha anunciat el govern català.

Es tracta de l’Abarth 600, els Alfa Romeo Juniori Tonale, els Grande Panda, Panda LCE, Topolino, 600, Qubo L, Ulyssei Nuova 500, de Fiat, els Nuovo Doblò i l’Scudo, de Fiat Professional, els models Avenger, Avenger MCAi Compass J4U, de Jeep, i el Lancia Nuova Ypsilon. Amb aquests setze models, el nombre total de vehicles amb manuals digitals disponibles en català arriba als 322 models, fet que representa un augment del 209% respecte de 2024 i del 68% respecte de l’any passat.

De major a menor, les marques amb l’oferta més àmplia de manuals són Audi (62), Lexus (39), Toyota (37) i Volkswagen (30). Seguidament hi trobem Skoda (14), Hyundai (12), Mazda (11), BYD i Seat (10), Opel (9), Citroën, Cupra i Kia (8), Ebro –amb els manuals presents a l’ordinador de bord, i aviat al web– , Fiat, Ford, Land Rover i Nissan (7), Peugeot (6), MG (5), DS i Jeep (3), Alfa Romeo, Fiat Professional, Jaecoo i Omoda (2), i Abarth, Jaguar, Lanciai Silence (1).

Els deu models de cotxes més venuts durant el primer semestre de 2026 –Dacia Sandero, Seat Ibiza, Toyota Corolla, Peugeot 208, Toyota C-HR, MG ZS, Seat Arona, Peugeot 2008, Toyota Yaris Cross i Hyundai Tucson–  un 90 % té manual de propietari a disposició dels usuaris. I de les deu marques amb nombre absolut d’unitats més venudes –Toyota, Volkswagen, Seat, Renault, Kia, Peugeot, Dacia, Hyundai, Mercedes-Benz i BMW–  el percentatge de marques amb manuals en català representa el 60%. 

Webs en català

Pel que fa a l’accés en llengua catalana als webs de les marques del sector automobilístic, Volkswagen ha estrenat un web d’atenció al client en llengua catalana, on s’inclou un telèfon gratuït que ofereix, també, atenció oral en català. D’altra banda, i tal com va anunciar el Departament de Política Lingüística fa uns mesos, Ebro publicarà pròximament la versió catalana completa del seu web. 

El govern ha valorat l’avenç que aquestes incorporacions representen per complir amb l’objectiu del Pacte Nacional per la Llengua de garantir la presència normalitzada del català en l’etiquetatge i les informacions d’ús i maneig dels béns i productes, vetllar pel respecte als drets lingüístics dels consumidors, incrementar l’ús del català en el terreny del comerç i els serveis i promoure que les empreses aprofitin la llengua catalana com a eina per millorar les relacions amb els seus públics.

 

[Font: www.diaridelallengua.cat]

IA le scandale : acheter des millions de livres d’occasion légalement pour les détruire

Pour entraîner leurs modèles de langage et leur apprendre à « bien écrire », les géants de l’intelligence artificielle ne se contentent plus de parcourir le web ou de s’appuyer sur des bases de données numériques pirates.  

Écrit par Elizabeth Sutton 

Une méthode radicale et confidentielle, employée par la start-up Anthropic (créatrice de l’IA Claude), suscite une vive indignation dans le monde de l’édition : l’achat massif de livres physiques pour les numériser de manière destructive avant de les jeter.

Une usine à numériser baptisée Project Panama

Selon des milliers de pages de documents judiciaires rendus publics, Anthropic avait mis en place dès le début de l’année 2024 un plan secret au nom de code évocateur : le « Project Panama ». L’objectif affiché en interne était de « numériser de manière destructive tous les livres du monde », tout en insistant sur la nécessité absolue de garder l’opération confidentielle.

Pour y parvenir, l’entreprise a investi des dizaines de millions de dollars dans l’acquisition de stocks gigantesques de livres.

Outre le ciblage de bibliothèques publiques en manque de financement ou de grandes enseignes physiques comme The Strand à New York, l’entreprise s’est massivement tournée vers le commerce en ligne.

Des razzias automatisées sur les grossistes du web

Comme le souligne Siècle Digital, Anthropic a orchestré de véritables razzias en ligne auprès de mastodontes du livre d’occasion et de plateformes de revente en gros comme Better World Books ou le britannique World of Books.

Acheter des millions d’ouvrages un par un étant impossible, l’entreprise a passé des commandes automatisées par lots de dizaines de milliers d’unités.

Cette demande soudaine et artificielle via les boutiques en ligne a d’ailleurs fini par alerter certains libraires indépendants et revendeurs d’occasion. Ils ont ont réalisé après coup que leurs inventaires numériques web étaient “aspirés” non pas par des lecteurs, mais par les algorithmes d’un géant de la Tech.

Massicots et recyclage

La méthode logistique s’avérait ensuite particulièrement brutale pour les ouvrages reçus :

1. Les cartons acheminés par dizaines de milliers étaient stockés dans de vastes entrepôts.
2. Les reliures et les dos des livres étaient systématiquement tranchés à l’aide de massicots hydrauliques afin de détacher les pages.
3. Les feuilles volantes passaient ensuite dans des scanners industriels à haute vitesse pour intégrer la base de données de l’IA.
4. Une fois numérisées, les pages étaient immédiatement envoyées au recyclage.

Pourquoi détruire du papier à l’ère du numérique ?

Cette stratégie de la « terre brûlée » répondait à un besoin juridique. Face à une avalanche de procès pour avoir entraîné leurs modèles sur des bases piratées (comme Books3 ou Anna’s Archive), les entreprises de la Tech espéraient s’appuyer sur la doctrine américaine du « Fair Use » (usage raisonnable).

L’argument : posséder légitimement le support physique d’origine via un achat en bonne et due forme.

Un juge de San Francisco a d’ailleurs donné partiellement raison à cette interprétation, qualifiant l’entraînement sur des livres achetés légalement d’usage « transformateur ».

Un épilogue à 1,5 milliard de dollars

Malgré ce subterfuge matériel, la zone grise réglementaire a poussé Anthropic à négocier. L’entreprise a finalement conclu un accord à l’amiable, acceptant de verser 1,5 milliard de dollars de dédommagement aux auteurs et éditeurs plaignants.

Pour les syndicats d’auteurs (comme la Society of Authors), la révélation des coulisses du Project Panama illustre de manière presque trop littérale la façon dont l’IA “pille et détruit” la culture non dématérialisée pour s’en nourrir.

Regardez cette vidéo édifiante sur le sujet !

   

[source : www.idboox.com] 

Per què tants joves es giren d’esquena a la IA?

L'auge del moviment anti-IA defensa de protegir la privacitat i l'autonomia de l'usuari en un món en què els bots i l'automatització s'obren pas amb força

La demanda d'aparells sense IA ni connectivitat a internet, com ara l'iPod, s'ha disparat en els darrers mesos (f). Fotografia: Feureau/Wikimedia Commons 

Escrit per Catherine Thorbecke

La tendència tecnològica més engrescadora de l’any no té res a veure amb la intel·ligència artificial (IA). Són els anomenats cyberdecks: uns ordinadors personals estranys, de fabricació casolana i altament personalitzables que rebutgen de manera explícita la integració de la IA. Semblen attrezzo d’un film de cyberpunk, i solen fabricar-se a partir d’una Raspberry Pi i peces de recanvi. Una afeccionada a l’electrònica que té vídeos sobre cyberdecks que acumulen desenes de milions de visualitzacions diu: “Hem de protegir els cyberdecks de la IA i de les macrocorporacions.”

El furor pels cyberdecks s’afegeix al ressorgiment de l’iPod entre els internautes de la generació Z: molts usuaris, de fet, cerquen models que van sortir al mercat quan ells encara no havien nascut. L’any passat, les vendes d’iPods al portal de tecnologia recondicionada Back Market s’enfilaren gairebé d’un 50%; i al portal de vendes en línia eBay, la paraula clau “iPod” rebé més de 1.300 cerques l’hora.

El ‘cyberdeck’ de l’autora

La tecnologia analògica no ha passat mai de moda, però això no tracta exactament de nostàlgia. Quan Google anuncià que integraria la IA al seu motor de cerca, el trànsit del cercador DuckDuckGo, que no fa servir IA, repuntà. Pocs usuaris tenen un vincle emocional amb el seu cercador: la gent vol poder triar com funciona la tecnologia que fan servir. L’auge del moviment anti-IA –que defensa un maquinari i programari que protegeixi la privacitat i l’autonomia de l’usuari en un món en què els bots i l’automatització s’obren pas amb força– és una resposta lògica dels consumidors a una revolució tecnològica sobre la qual ningú no els ha demanat mai l’opinió.

És possible que la IA sigui inevitable, però Silicon Valley no aconseguirà mai que sigui atractiva. La tendència dels dispositius monofuncionals i anti-IA em recorda als inicis del sector tecnològic, quan les empreses competien per fer arribar al mercat artefactes estranys amb la promesa de connectar les persones i democratitzar la informació.

Amb el pas del temps, els gegants del sector consolidaren el seu poder i convertiren els seus dispositius en ecosistemes tancats i monopolístics, dissenyats per ser addictius i invasius. Les xarxes socials esdevingueren focus de discursos intolerants i perillosos, amb conseqüències especialment devastadores per als usuaris joves.

No és estrany, doncs, que la gent es decanti per màquines que fan menys. N’entenc l’atractiu. Els meus ginys favorits d’enguany han estat dispositius d’un sol ús que, sovint de manera subtil, refusen de participar en la cursa armamentística de la IA. Faig servir el meu lector electrònic diminut cada dia, precisament perquè l’única cosa que puc fer-hi és llegir llibres. Fa poc, vaig comprar un bloc de notes digital de l’empresa japonesa de papereria King Jim que l’única cosa que em permet de fer és escriure esborranys, sense la distracció d’internet ni la nosa dels suggeriments de la IA. I, per si no n’hi hagués prou, ve amb una funda transparent que sembla treta de mitjan anys 2000, el darrer gran moment cultural de tecnooptimisme.

Karen Hao, autora del llibre Empire of AI (“Imperi de la IA”), una crònica mordaç i incisiva sobre el naixement i creixement de la IA, ha estat una de les participants més destacades en The AI Resist List (“La llista de resistència de la IA”), un projecte que ofereix instruccions per als usuaris que vulguin purgar la IA del seu entorn digital. Alhora, algunes organitzacions ensenyen als usuaris a “enverinar” les seves dades d’ús per evitar que les grans empreses puguin fer-les servir per a entrenar la IA. Són dos senyals inequívocs del rebuig polític i cultural, com més va més ampli, a una tecnologia que s’ha implementat més de pressa que no pas pot entendre i consentir el públic, si més no, de manera informada.

De fet, el sector tecnològic ja ha començat a prendre’n nota. En una entrada al bloc publicada aquesta setmana, el president de Microsoft, Brad Smith, es referia explícitament a les crítiques dels estudiants universitaris als discursos de graduació que esmentaven la IA, i els considerava un “crit poderós d’atenció per al sector tecnològic”. Els joves, escrigué Smith, solen ser els primers d’adaptar les tecnologies noves, cosa que fa que el rebuig a la IA sigui encara més significatiu.

Smith té raó: la generació Z ha passat més temps que cap altra en un món regit pels algorismes. Sap perfectament què se sent quan les plataformes exploten l’atenció de l’usuari i optimitzen fins el detall més petit amb l’objectiu de mantenir-lo enganxat. També han vist la facilitat amb què la conveniència pot convertir-se en dependència: poques coses són més fàcils que delegar els deures i els treballs a la IA. Però, per desenvolupar l’intel·lecte, aquest esforç mental que es delega a la IA és, precisament, el més important. Bregar amb un problema és la manera com els joves aprenen a jutjar, a tenir bon gust, a ser resilients i a desenvolupar totes les habilitats que els caldran per prosperar en aquesta època de canvis ràpids.

Cal reconèixer que Smith ha gosat de fer allò que el seu sector ha de fer més sovint: parlar de la IA en termes que sonin humans i propers. L’article parla de les múltiples aplicacions de la tecnologia més enllà de l’àmbit estrictament tecnològic: els bombers que la fan servir per detectar incendis forestals abans no s’escampin, els operaris que l’empren per retirar mines terrestres a Ucraïna, entre més. Es miri com es miri, és un argument molt més potent a favor de la IA que no pas fingir que és conscient.

Però aquestes aplicacions, per útils que siguin, justifiquen l’adopció obligatòria de la IA en qualsevol àmbit? Els consumidors joves diuen que no. Serà una distinció clau per al sector tecnològic durant els anys vinents.

L’argument que sovint se sent a Silicon Valley és que resistir-se a la versió del progrés que defensa el sector tecnològic equival a rebutjar el progrés en si mateix. La idea que la IA és inevitable és, sens dubte, una manera molt convenient de simplificar els debats sobre els drets d’autor, la creativitat, els deepfakes o els costs ambientals de la IA. El furor anti-IA lluita contra aquest fatalisme, tot defensant que els únics responsables de triar quina tecnologia fan servir i quina no –i quines dades cedeixen i quines no– han de ser els usuaris.

Està condemnat al fracàs, el moviment anti-IA, ateses les desenes de milers de milions de dòlars que els gegants del sector han invertit en aquesta tecnologia? Probablement. Sigui com sigui: visca el moviment anti-IA!

[Font: www.vilaweb.cat]

Requiem pour l’album (≈1965-1995)

Avec le progrès, on sait aisément ce que l’on gagne, plus difficilement ce que l’on perd. Profitons donc de faire l’autopsie de ce ravissant cadavre qu’est le format de l’album pop. 

Extrait de la couverture de «The Dark Side of the Moon» (Pink Floyd, 1973), un des albums les plus connus et une belle métaphore des années 60. 

Écrit par Pierre Valentin

L’album a eu une naissance – la deuxième moitié des années 1960 – et une mort – autour des années 1990. Ce qui lui donne un âge de 25-30 ans au moment de son décès, soit peu ou prou l’espérance de vie d’un cheval ou d’un dauphin. Sur cette brève période, les albums se vendaient mieux que les singles, ce qui est d’autant plus remarquable qu’ils sont évidemment plus onéreux.

Avant cette parenthèse, les producteurs de musique voyaient généralement l’album comme une simple collection de singles, parfois enregistrés à plusieurs années d’écart et parfois même sélectionnés à l’insu de l’artiste. D’où le fait de préciser dès la couverture quelles chansons étaient présentes. Ainsi, le premier album des Beatles, Please Please Me – particulièrement significatif sur le plan symbolique dans la mesure où ils auront eux-mêmes largement initié l’avènement de l’album-roi – porte non seulement le titre d’un single présent en son sein, mais précise sur sa pochette le nom d’un deuxième («… With Love Me Do and 12 other songs»). Autrement dit, la distinction entre la compilation et l’album était franchement mince.

Avec les Beatles, mais aussi Bob Dylan ou les Beach Boys, l’album est devenu une affirmation artistique cohérente. Les couvertures se sont faites de plus en plus «artistiques» et le visage des artistes (voire leur nom!) ont même disparu de certaines d’entre elles. Dans le très influent Srgt Pepper’s Lonely Hearts Club Band (1967) des Beatles, puis leur Abbey Road (1969), des transitions se sont installées pour relier certains morceaux entre eux. Avec les grands albums de Pink Floyd dans la décennie 1970, il est devenu quasiment impossible d’extraire une chanson du reste de l’album, tant ce dernier était construit comme un tout cohérent, un peu sur le mode des symphonies classiques, avec plusieurs «mouvements» et des thèmes mélodiques ressurgissant à plusieurs reprises.

 

 

Puis, le téléchargement numérique, ancêtre du streaming, est arrivé, mettant fin à cette parenthèse dorée de l’album roi. Déjà, le CD augmentait la limite de durée à 80 minutes (plutôt que 40-60). Ce qui, comme le rappelle le compositeur Samuel Andreyev dans notre conversation Transmission, pouvait être un piège, ou un cadeau empoisonné. Nombreux sont les artistes à s’être rués sur cet espace qui serait «à remplir» en faisant des albums ballonnés, moins secs, trop gras. Aujourd’hui, la playlist personnalisée a enterré l’album. Comme une métaphore d’une époque où la fragmentation a remplacé la cohésion. Quoique la playlist propose elle aussi une forme de cohésion entre plusieurs chansons, selon d’autres critères que l’album: l’auteur de ces lignes étant un obsédé de la playlist, il serait particulièrement hypocrite de ne voir qu’une perte dans cette mutation.

Terminons cependant par trois constats guère réjouissants. D’abord, la fin de l’album coïncide avec l’explosion de l’écoute passive et la chute de l’écoute active. On entend certainement beaucoup plus de musique qu’avant; on en écoute moins. Ensuite, la fragmentation ne s’arrête pas en si bon chemin, et Spotify propose désormais de découvrir de nouveaux singles avec des extraits de 30 secondes, soit des morceaux de morceaux. Enfin, cette fascination pour la fragmentation, la différence, la transgression, la déconstruction – et, symétriquement, la diabolisation de la cohérence et de la cohésion, associée au fascisme – fut elle-même, ironie de l’histoire, initiée par ceux-là qui ont su consacrer le format de l’album: les artistes des années 1960-70.

C’est d’ailleurs une des lectures possibles de ce qui est sans doute la couverture d’album la plus connue: celle de The Dark Side of the Moon, de Pink Floyd. On y voit un rayon de lumière se diffracter dans les couleurs… de l’arc-en-ciel.

L’essayiste Pierre Valentin, notamment auteur de Malaise dans la génération Z (Gallimard, mai 2026), s’entretient avec des intellectuels sur sa chaîne YouTube «Transmission».

 

[Source : www.leregardlibre.com]

Lo còrs al sègle XXI

Es mai present a l’escòla còrsa e tanben dins los mèdias d’aquela illa. Pasmens, la transmission familiala demòra encara fragila e la lenga es encara menaçada

Escrich per Christian Andreu

Lo còrs (corsu en còrs) es una lenga romanica parlada dins l’illa de Corsega. Fins a fa gaire, foguèt considerada coma plan pròcha dels dialèctes toscans e de l’italian central, mas uèi a una identitat lingüistica pròpria e una importanta valor simbolica dins la societat còrsa contemporanèa. 

A l’ora d’ara, es una de las lengas minorizadas mai estudiadas de l’estat francés. Après de sègles de dominacion politica e culturala francesa venguèt mai e mai marginalizat dins l’administracion, l’escòla e los mèdias. Totun, dempuèi aperaquí 1950, lo nacionalisme còrs s’es fòrça desvolopat e aquò a permés un recobrament del sieu prestigi social dins l’illa.

Uèi, doncas, es mai present a l’escòla còrsa e tanben dins los mèdias d’aquela illa. Plan mai qu’ara fa sonque 50 ans. Pasmens, la transmission familiala demòra encara fragila e la lenga es encara menaçada per la lenga majoritària, lo francés.

Una lenga italoromanica

Lo còrs aperten al grop italoromanic. Los lors parlars son tras que pròches del toscan medieval, mai que mai dins lo nòrd de Corsega. La causa ne son los ligams politics e comercials que i aguèt tre l’illa e divèrsas vilas-estat italianas septentrionalas, dont especialament Pisa e Gènoa. 

Aital, pendent de sègles, la lenga de cultura e d’administracion foguèt l’italian. Lo còrs foguèt utilizat sonque coma lenga orala populara, mas l’italian foguèt la lenga escricha. Aquò provoquèt una diglossia al nivèl popular. Quand en 1769 l’estat francés annexèt l’illa, lo francés s’impausèt pauc a cha pauc dins l’administracion e l’ensenhament còrses. Aquel procès s’accelerèt fòrça pendent lo sègle XIX.

Val sens dire qu’a l’escòla lo francés obtenguèt un ròtle central pr’amor que foguèt presentat coma la sola lenga legitima de la Republica francesa. Las autras lengas dichas regionalas foguèron mespresadas coma patois arcaïcs. Al sègle XX tota una generacion foguèt educada sonque en francés. Aquò provoquèt una rompedura de la transmission intergeneracionala. 

Uèi es de mal dire quantes parlaires de còrs i a. Segon las lors competéncias o comprenesons o encara identificacions culturalas, i a una chifra o una autra. La majoritat dels estudis sociolingüistics estiman qu’i a entre 100 000 e 150 000 parlaires de còrs a l’ora d’ara. La populacion de l’illa es de 350 000 abitants.

Pasmens, i a fòrça corsofòns que son annadits o qu’an crescut dins de familhas de lenga còrsa. Tanben i a de diferéncias segon las regions. Dins las zònas ruralas lo còrs es mai viu, mas es mens viu dins los centres toristics francizats. Fòrça joves an una cèrta competéncia lingüistica en còrs e aquò entraïna de diferéncias nautas entre conéisser e utilizar la lenga insulara. 

Après la Segonda Guèrra Mondiala, la modernizacion economica e lo torisme accelerèron encara mai la francizacion de l’illa. Fòrça familhas causiguèron de transmetre sonque lo francés als mainatges per facultar lor integracion sociala e professionala E lo nombre de corsofòns patiguèt una regression.

Totun, a comptar de 1970, lo fenomèn se revirèt. Lo còrs se desvolopèt plan mai amb los nòus movements regionalistas que volián revalorizar la lenga còrsa coma un simbòl de l’identitat còrsa. Mai d’organizacions culturalas, d’intellectuals e de musicians tornèron emplegar lo còrs, e ara es presentat coma una valor de l’illa. 

Tanben cal dire que la musica joguèt un ròtle clau dins aquel procès. De musicians coma I Muvrini ajudèron a popularizar la lenga quitament al nivèl internacional. Puèi, lo còrs s’installèt dins los libres, lo teatre e la poesia. E dempuèi los ans 1980 l’estat francés a permés l’introduccion del còrs a l’escòla. Uèi es ensenhat a l’escòla primària e segondària.

Pasmens, lo còrs es pas sovent la lenga veïculara unica. Lo francés contraròtla fòrça lo sistèma educatiu. Cèrts cercaires an soslinhat que l’ensenhament actual entraïna mai una cèrta familiarizacion culturala amb lo còrs que non pas una vertadièra competéncia bilingua activa. 

La preséncia mediatica del còrs a fòrça aumentat dempuèi los ans 1980.

Uèi, se pòt trapar lo còrs a la television regionala publica, difusat dins de programas culturals, informatius, documentaris e d’emissions culturalas. La ràdio a tanben ajudat a la normalizacion lingüistica de la lenga insulara pendent d’annas, e uèi encara i a cèrtas emissions dins de ràdios localas qu’utilizan parcialament o totalament la lenga còrsa. 

Tanben, i a plusors revistas culturalas e publicacions literàrias en còrs. Amb Internet arribèron de podcastes, de canals de YouTube, d’Instagram e d’autres contenguts numerics en còrs. Aquò balha una cèrta modernitat a las practicas culturalas dels pus joves. Mas lo còrs es pas encara cooficial dins l’illa.

Segon la Constitucion francesa, d’efièch, la sola lenga oficiala de la Republica es lo francés. Malgrat aquò, i a de subvencions culturalas e de programas escolars, amb una senhalizacion bilingua e una cèrta promocion del patrimòni còrs.

La demanda de l’oficializacion del còrs

Uèi lo movement nacionalista còrs demanda  la cooficialitat lingüistica, pr’amor que lo còrs es encara una lenga vulnerabla. La principala menaça es la transmission familiala. Lo còrs es sovent après a l’escòla mas pas a l’ostal. E mèdias, administracion, universitat e l’economia son encara en francés. 

Per mantun cercaire lo còrs serà una lenga patrimoniala mas pas pus una lenga comunitària normala. I a cèrtas contradiccions. Se lo còrs es simbòl d’una identitat culturala fòrta e benefícia d’una preséncia escolara importanta amb una produccion culturala dinamica, cal sonhar la transmission intergeneracionala s’òm vòl salvar la lenga de l’illa.

Per o poder far, cal una melhora preséncia del còrs dins mond audiovisual, dins la musica, los rets socials e dins la creacion culturala numerica. Se lo còrs conquista aqueles espacis nòus d’usatge, serà mai utilizat pels joves. Lo reviscolament del còrs, pasmens, es estat estonant durant los darrièrs decennis e per aiçò uèi encara es parlat. 

Se la societat còrsa pòt melhorar la simpatia culturala de la populacion envèrs la siá lenga e l’emplegar mai per carrièras, lo còrs poiriá subreviure. Cal doncas que venga encara una lenga modèrna, urbana e numerica per pèrdre pas lo sieu ligam amb la comunautat de Corsega. E trobar, per ansin, un avenidor al costat de las autras lengas d’Euròpa.

[Imatge: savard.photo - sorsa: www.jornalet.com]