A defensa do activista propalestino Fergie Chambers denuncia «graves alteracións» na tradución da documentación extradicional

A defensa presentou un escrito ante a Audiencia Nacional asegurando que as autoridades estadounidenses alteraron de “mala fe” as traducións que achegaron na documentación remitida ao Estado español 

O empresario e activista propalestino, Fergie Chambers

 

Nun escrito remitido a pasada terza feira á Audiencia Nacional, a defensa do activista Fergie Chambers denunciou que as autoridades estadounidenses alteraron de “mala fe” as traducións que achegaron na documentación remitida ao Estado español, para elevar a gravidade dos feitos atribuídos a Chambers.

O equipo de avogados puxo en coñecemento do tribunal as discordancias detectadas, entre as que se atopan cuestións “tan graves” como cambiar a expresión “acción directa” por “violencia directa”, incorporar aos feitos relacionados coas protestas contra Elbit Systems “tres incendios” que non aparecen no orixinal ou cambiar a “activación” de botes de fume por “detonación”. Todos estes cambios foron despois reproducidos en documentos do procedemento no Estado español, mais non estaban na documentación orixinal. Pídese, aliás, que o Ministerio Fiscal se pronuncie e que manifeste se, á vista das substanciais discrepancias da tradución oficial e a real, mantén a mesma cualificación dos feitos. 

A defensa sinalou que isto é “relevante” porque inclúe presupostos de violencia, perigo, finalidade e autoría e considerou que existen motivos para sospeitar que “as alteracións máis relevantes poden responder a un exercicio de mala fe dos Estados Unidos dirixido a inducir a erro as autoridades españolas ao cualificar os feitos e decidir sobre a extradición”.

O que considerou “a máis grave de todas as alteracións”, e que levou as autoridades españolas a vincular Chambers coa “promoción de actividades terroristas”, é algo que non está nos cargos, pero que Estados Unidos “intenta armar en relación con este caso”. Así, até en catro ocasións, nas declaracións de terceiros nun chat no que non estaba Chambers, a expresión “global terrorism game” (“o xogo do terrorismo global”) é traducida como “actividades de terrorismo global”. “No orixinal, o que é un xogo de palabras en sentido figurado pasa a ser, na tradución ao español, un substantivo de acción”, apuntou a defensa.  

En total detectáronse 12 alteracións substanciais da tradución que elevan a “gravidade dos feitos” e poderían incidir na cualificación dos delitos no Estado español, o cal abriría a porta á extradición de Chambers.  

Ao respecto, o pasado mes de setembro, o Goberno español pediu agardar a decisión que adopte a Audiencia Nacional, “con todas as garantías”, sobre a petición de extradición a Estados Unidos do estadounidense e activista propalestino James ‘Fergie’ Chambers, encarcerado en Madrid desde xullo após ser detido en Eivissa. O Goberno de Donald Trump reclama a súa extradición por un presunto “apoio económico ao grupo Hamas”, que non está probado. Segundo explicou a ministra portavoz, Elma Saiz, na rolda de prensa posterior ao Consello de Ministros, o Executivo español “formalizou unha primeira fase” que permite continuar co exame da petición por parte do órgano xudicial. “Hai que deixar traballar agora a Audiencia Nacional e tamén a defensa do señor Chambers”, sinalou Saiz. “Cando se coñeza a resolución da Audiencia Nacional con todos os argumentos enriba da mesa, adoptarase unha decisión definitiva”, engadiu a ministra.  

Neste senso, a defensa do activista propalestino, encabezada polo avogado Baltasar Garzón, considerou que a decisión do Consello de Ministros de dar continuidade ao procedemento de extradición a Estados Unidos “senta un mal precedente” para a defensa da causa palestina e supón unha “clara discordancia” coa posición do Executivo español. “Debemos respectar a decisión acordada polo Consello de Ministros; non obstante, senta un mal precedente en torno á defensa da causa palestina e supón na práctica unha clara discordancia na postura do Executivo español”, sinalou Garzón.

O avogado sostén que o Estado español “non pode defender o dereito internacional e os dereitos do pobo palestino e a protección de quen presta axuda humanitaria e, ao mesmo tempo, permitir que prospere unha solicitude que presenta claros indicios de persecución política     por parte da Administración estadounidense”. 

Aliás, a parella de Chambers, Stella Schnabell, asegurou estar “desconsolada” pola decisión do Executivo español e subliñou que esta é de carácter formal e “non se basea en ningunha avaliación das acusacións do Goberno dos EUA contra Fergie”. Schnabell afirmou confiar en que os tribunais españois e, “en última instancia, o Goberno de España”, se neguen a participar na que cualificou de “persecución política” contra Chambers. Porén, considerou que a decisión de continuar co procedemento “envía unha mensaxe profundamente inquietante: que, mesmo no Estado español, a solidariedade co pobo palestino podería tratarse como un delito”. Segundo Schnabell, existe o risco de que “a represión da Administración Trump contra os movementos progresistas e a favor de Palestina se estenda a Europa”, o que, ao seu xuízo, podería sentar “un precedente perigoso para outros”.

 

 

[Foto: Adrià Riudavets / Europa Press - fonte: www.nosdiario.gal]

 

A vitoria de Lula no Brasil provoca unha vaga de reaccións internacionais: «É un triunfo do Sur Global»

Dirixentes de América Latina, Europa, Asia e África felicitan o presidente brasileiro pola súa reelección.

O presidente do Brasil, Lula da Silva, e o vicepresidente, Geraldo Alckmin, celebran a súa reelección durante un acto en São Paulo após coñecerse os resultados.

Escrito por Rafa Ruiz-Matas 

A vitoria de Luiz Inácio Lula da Silva na segunda volta das eleccións presidenciais do Brasil provocou numerosas reaccións internacionais. Unha das primeiras felicitacións chegou da presidenta progresista mexicana, Claudia Sheinbaum, que celebrou o resultado electoral cunha mensaxe en X: "Viva a democracia, gañou o pobo do Brasil. Parabéns, presidente Lula!". Sheimbaum é unha das poucas aliadas ideolóxicas de Lula na rexión, nun contexto marcado pola presenza de gobernos conservadores e de extrema dereita en América Latina e de dirixentes próximos ao bolsonarismo, como o presidente arxentino, Javier Milei, e o mandatario estadounidense, Donald Trump.

Tamén o presidente uruguaio, o progresista Yamandú Orsi, trasladou os seus parabéns a Lula, con quen mantivo unha conversa telefónica após coñecerse os resultados. "Acabo de falar co presidente electo do Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva, un amigo. Feliciteino polo triunfo e pola festa democrática que representa un proceso electoral", manifestou.

Pola súa parte, o presidente de Guatemala, Bernardo Arévalo, felicitou Lula pola súa "gran vitoria nas urnas" e o pobo brasileiro por unha xornada electoral que, segundo destacou, "consolida as súas institucións democráticas". Arévalo reivindicou a necesidade de gobernar "polo ben común" e de construír sociedades "máis xustas", ao tempo que expresou a súa vontade de reforzar as relacións bilaterais durante o novo mandato.

Desde o Perú, a dirixente conservadora Keiko Fujimori tamén felicitou Lula pola súa reelección e destacou a importancia de fortalecer a alianza estratéxica entre ambos os países. Fujimori avogou por impulsar a integración, a cooperación e o desenvolvemento sustentábel da Amazonía compartida, coincidindo coa proximidade do bicentenario das relacións diplomáticas entre o Perú e o Brasil.

A India e Suráfrica reivindican o papel do Sur Global

Fóra de América Latina, o primeiro ministro da India, Narendra Modi, trasladou os seus "máis sinceros parabéns" ao seu "querido amigo" Lula pola súa reelección. Modi expresou a súa intención de continuar traballando co mandatario brasileiro para "afondar e ampliar a asociación estratéxica" entre ambos os países, así como para reforzar a cooperación en distintos sectores.

O primeiro ministro indio destacou tamén a importancia de avanzar nas prioridades compartidas polo Sur Global e de traballar conxuntamente por "un mundo máis inclusivo, equitativo e sustentábel".

Na mesma liña, o presidente de Suráfrica, Cyril Ramaphosa, asegurou que o triunfo de Lula transcende as fronteiras brasileiras. "Esta vitoria terá repercusións máis alá do Brasil. É unha vitoria para o Sur Global e para as forzas progresistas de todo o mundo", afirmou.

Ramaphosa reafirmou o compromiso de Suráfrica de fortalecer as relacións bilaterais co Brasil e de continuar colaborando nos organismos multilaterais para construír "unha orde mundial máis xusta", baseada na solidariedade e no respecto ao dereito internacional.

Felicitacións desde Europa

A presidenta da Comisión Europea, Ursula von der Leyen, felicitou Lula pola súa reelección e destacou que "a democracia e o multilateralismo gañaron no Brasil". Nunha mensaxe publicada nas redes sociais, asegurou que a Unión Europea continuará colaborando co Goberno brasileiro nos próximos anos. "Seguiremos traballando estreitamente polo comercio libre e aberto, unha orde mundial baseada en regras e unha forte ambición climática", sinalou.

Pola súa parte, o presidente francés, Emmanuel Macron, trasladou os seus "máis sinceros parabéns" a Lula e destacou que "Francia e o Brasil teñen moito que construír xuntos". "Ante os grandes desafíos do noso tempo, fortalezcamos a nosa asociación estratéxica e manteñamos viva a amizade entre os nosos dous países ao servizo dun mundo máis xusto", manifestou.

No Estado español, o presidente do Goberno, Pedro Sánchez, aproveitou a vitoria de Lula para estabelecer un paralelismo coas eleccións xerais do próximo 29 de novembro. "Gran vitoria de Lula! O que pasou no Brasil pasará en España. A remontada do progresismo global acaba de comezar", afirmou nas redes sociais.

Sánchez vinculou así a remontada electoral do mandatario brasileiro cunha hipotética vitoria do PSOE nos comicios estatais, nos que os socialistas tamén parten por detrás do Partido Popular (PP) na práctica totalidade das enquisas publicadas, coa excepción do Centro de Investigacións Sociolóxicas (CIS). O presidente español procura trasladar ao escenario estatal o precedente de Lula, que conseguiu impoñerse na segunda volta das presidenciais brasileiras malia perder a primeira e partir en desvantaxe na maioría das sondaxes. Deste modo, Sánchez presenta o resultado do Brasil como exemplo da posibilidade de reverter as previsións electorais de cara ao 29-N.

O BNG celebra o triunfo de Lula fronte á ultradereita

Na Galiza, o BNG tamén celebrou a reelección de Lula. "Bora, Lula! Todo o apoio e parabéns a Lula e ao pobo brasileiro. Hoxe gañou a democracia, a xustiza social e a dignidade do pobo fronte á ultradereita", manifestou a formación nacionalista nas redes sociais, desde onde trasladou "un abrazo fraterno ao Brasil".

Pola súa parte, a eurodeputada do BNG, Ana Miranda, destacou que "o mundo é un pouco máis xusto co triunfo histórico de Lula" e asegurou que "o pobo brasileiro soberanamente decidiu virar a historia". "A democracia venceu o fascismo", afirmou Miranda, quen felicitou o mandatario brasileiro, o Partido dos Traballadores e os seus aliados, aos que cualificou de "exemplo de esperanza mundial".

Na mesma liña, o deputado do BNG no Congreso, Néstor Rego, celebrou o resultado cunha mensaxe nas redes sociais: "Viva o Brasil democrático, antifascista e soberano!".

[Foto: Leco Viana / Zuma Press / Europa Press - fonte: www.nosdiario.gal]

L’écrivain Thélyson Orélien, otage d’une époque qui a peur

À travers Thélyson Orélien, sur sa tête, son nom et son roman dont beaucoup parlent sans l’avoir lu, s’expriment les fantasmes et les angoisses d’une époque qui change trop vite, qui file à toute berzingue vers une destination inconnue. Sa soudaine irruption nous révèle à nous-mêmes et le miroir qu’il nous tend est insupportable à regarder.

Manosque, France au 28e édition du festival de littérature « Les Correspondances », le 24 septembre 2026

Écrit par Dorcy Rugamba

Dramaturge, acteur et metteur en scène. Auteur des « Enfants gâtés de Butare » aux Editions JC.Lattès

« Les Titans, par la ruse d’Héra à la colère implacable, s’enduisirent le visage d’un gypse éclatant pour se déguiser. L’enfant contemplait dans un miroir l’image changeante de son propre visage. Alors les Titans s’approchèrent, le couteau du Tartare à la main, et fondirent sur lui. Là où le fer titanique tranchait ses membres, Dionysos faisait de la fin de sa vie le commencement d’une vie nouvelle »

Les Dionysiaques, Nonnos de Panopolis 

Thélyson Orélien a arrêté sa tournée promotionnelle en France, ce n’était plus tenable. Son éditeur canadien a annulé sa tournée au pays. Beaucoup de festivals et de salons du livre l’ont déjà déprogrammé et l’Académie Goncourt l’a retiré de sa sélection. C’est allé très vite. Le sort de cet homme a été scellé en quatre jours chrono. À peine accusé, déjà condamné. Sans même lui donner le temps de réunir un dossier et laver son honneur. Face à la machine, sa parole n’a pas pesé lourd. 

J’ai rencontré Thélyson pour la première fois à Nancy, au festival du Livre sur la Place. C’était alors une reine au milieu d’une ruche. La file d’admirateurs venus lui demander un autographe, une dédicace, un petit dessin, un selfie, s’étendait de la place de la Carrière jusqu’aux arches qui mènent à la place Stanislas. Le monde des lettres n’avait peut-être jamais connu une telle unanimité des critiques, des jurys littéraires et du public depuis longtemps. Son étoile montait à pic dans un ciel sans nuage ; ceux qui n’aimaient pas son roman le chuchotaient à voix basse. 

Nous nous sommes revus au dîner de réception offert à l’hôtel de ville, nous avons parlé de littérature et de Manosque où nous étions programmés pour échanger lors d’une rencontre à deux une semaine plus tard. J’ai vu un homme simple et effacé, qui parle d’une voix douce et sans emphase, sans tics d’écrivain, sans cette préciosité que les écrivains mondains affectent pour se distinguer du commun des mortels. J’ai vu un homme détaché, indifférent à toute l’agitation autour de son nom et qui cherchait un refuge où fuir la foule pour respirer un coup. Il cherchait visiblement quelqu’un avec qui parler normalement, en espérant sans doute dans son for intérieur que je ne me jette pas sur lui pour lui tresser des lauriers. Ce que je n’allais pas faire de toute façon ! 

Je ne lui ai pas partagé mes réserves sur son livre, qui n’ont rien à voir avec son style que je trouve savoureux ni avec les soupçons sur l’IA qui n’avaient pas encore émergé et auxquels je ne crois pas, mais avec ce genre picaresque auquel il a eu recours et qui m’épuise de plus en plus par son omniprésence pour décrire les réalités du sud global. 

Quand je l’ai revu une semaine plus tard, c’était un paria. Sa photo était placardée partout comme un criminel dont la tête est mise à prix, sur la une des grands journaux, il ouvrait les journaux télévisés, des émissions entières lui étaient consacrées. Son nom était traîné dans la boue de cet égout planétaire qu’est devenu internet, son visage grimé en prisonnier, en caïd, en poupée gonflable, en caricature de Tintin au Congo. Tout ça, sans avoir jamais fait de politique, sans avoir régné et écrasé sous son joug tout un peuple comme Papa Doc ou Ceausescu. Comment a-t-il fait pour se faire en si peu de temps des ennemis à une échelle industrielle ? Vilipendé avec plus de violence que des violeurs notoires sur qui glissent les accusations, encore plus honni que des serial killers. Quel destin ! 

Les accusations de plagiat venaient de s’ajouter aux soupçons de faussaire en IA. J’ai vu un homme groggy comme un boxeur coincé dans les cordes, les traits marqués par l’épreuve, et j’ai eu la pénible sensation d’assister aux derniers jours d’un condamné. 

Tous ceux qui ont un problème avec un voisin, avec un conjoint, avec un pays qui n’avance pas dans la bonne direction, avec leurs enfants qui passent la sainte journée sur TikTok, avec les machines qui envahissent notre quotidien, ont décidé de solder tous les comptes avec ce jeune homme à peine arrivé sous les projecteurs pour tout de suite saturer l’espace médiatique. 

À travers lui, sur sa tête, son nom et son roman dont beaucoup parlent sans l’avoir lu, s’expriment les fantasmes et les angoisses d’une époque qui change trop vite, qui file à toute berzingue vers une destination inconnue. Et ce mystère d’un monde qui s’ouvre sur les abysses rend les gens fous et violents. Ce jeune homme cristallise sur sa personne les peurs primales d’une Europe qui a peur de disparaître. Et qui va peut-être disparaître et le monde avec à force de le répéter tous les jours comme un mantra. 

Dans nos rêves et nos cauchemars, Thélyson est l’enfant d’un futur qui arrive trop tôt dans un monde qui n’a pas fini sa mue, qui n’est pas prêt, et ce prématuré a réussi à toucher le cœur d’un nombre incalculable de gens qui aujourd’hui veulent lui faire payer de l’avoir tant aimé. 

Sa soudaine irruption nous révèle à nous-mêmes et le miroir qu’il nous tend est insupportable à regarder. À ce moment précis de l’histoire, nous ne savons plus vraiment qui nous sommes. Nous devons désormais nous confier à une machine pour nous dire ce qui est humain et ce qui ne l’est pas. 

Ce que lui reprochent ses contempteurs, c’est de les avoir mis en crise. Et quelqu’un capable de créer en vous un doute existentiel, vous obligeant à vous dédire du jour au lendemain, ne peut être totalement humain, c’est forcément un robot, un cyborg, un homme augmenté. 

La situation est dure pour lui, bien évidemment, mais elle est encore plus critique pour cette société qui se déchire devant lui. 

À Manosque, je n’ai pas trouvé les mots pour lui exprimer ma compassion et ma solidarité, heureusement, mon éditrice qui était avec moi les a trouvés et les a prononcés pour nous deux pendant que nous prenions un café avant la rencontre. Je me suis contenté de lui tendre son roman pour qu’il me fasse une dédicace. J’ai refermé le livre sans la lire et nous avons attendu. De toute façon, je n’avais rien à dire. J’avais déjà tout dit la veille dans un post public où je lui exprimais ma révolte et mon soutien. 

J’ai pris du plaisir à partager un café en silence avec lui avant d’affronter une place publique noire de monde. Au début, je me demandais en regardant cette foule nombreuse, combien étaient là pour écouter deux auteurs, combien avaient accouru pour voir un homme devenu malgré lui une curiosité publique. 

Le festival a eu l’élégance de tenir la polémique à l’écart pour laisser place à la littérature, et cette rencontre a pris l’allure d’une rencontre littéraire normale, avec des questions-réponses et des lectures d’extraits de C’était ça ou mourir et Les enfants gâtés de Butare, nos deux livres. 

Nous avons cherché, trouvé ou pas, les liens et les parallèles entre l’histoire du Rwanda et celle d’Haïti. Je me suis rappelé que j’ai été moi aussi un jour Jonas Dorléon, obligé comme ce personnage qui porte un prénom biblique de partir ou de mourir. Je suis parti comme lui, en quittant clandestinement mon pays, en fuyant la mort, sans sac Carrefour, sans sac du tout, sans slip de rechange, sans René Depestre pour me tenir la main, avec juste une photo de famille comme cordon ombilical pour me rattacher à ma terre natale. 

Thélyson nous a parlé du ça. Ce « ça » du titre de son roman, vers lequel tend Jonas hors de son île. Au milieu de la rencontre, la modératrice a demandé qu’on écoute « Boya ye », un tube de rumba congolaise des années 80 qui ouvre tout un chapitre à la page 151 de mon roman. Et la voix de Mbilia Bel a fusé des enceintes au milieu des platanes. Un vent de fraîcheur, de grâce et de swing s’est emparé de la place. De l’oxygène enfin. Son corps s’est dégelé, un éclair de malice a traversé ses yeux, son visage poupin et enfantin a refait surface et nous nous sommes mis à onduler, à danser sur nos chaises. Si les femmes n’existaient pas, ce monde serait pire que la jungle du Darién ! Sur le moment, Thélyson m’a confié qu’on entendait les mêmes rythmes à Port-au-Prince. Là-bas ils mixent la rumba au kompa local. 

Pendant que je lisais au public la traduction des paroles de Mbilia Bel, je me demandais ce que ce serment d’amour inconditionnel avait à voir avec l’affaire qui nous travaillait tous l’esprit malgré nous. Finalement, en y repensant le lendemain, je me suis dit qu’il n’y avait peut-être pas mieux pour décrire l’attitude digne et bienveillante de l’équipe des Correspondances de Manosque et du public, qui a accueilli avec beaucoup d’affection et de bienveillance l’homme que partout ailleurs, les milieux culturels après l’avoir porté aux nues ont décidé de jeter par-dessus bord pour se sauver du naufrage qui frappe tout le milieu littéraire. 

J’ai vu un festival et son public faire le choix de la dignité. Si la littérature a encore un sens dans notre monde en mal de repères, c’est celui de nous faire grandir en humanité. 

Les accusations de plagiat qui frappent Thélyson sont graves. Il faut les condamner sans réserve. Que soit rendu à César ce qui est à César. Profitons de cette affaire pour découvrir ces textes spoliés et leurs véritables auteurs. 

Découvrons, pour ceux qui comme moi ne les connaissaient pas, Louis Pauwels et Jacques Bergier, Andy Bautista et la poétesse Dulce Maria Loynaz. Qu’une véritable justice leur soit rendue, lisons-les, mais lisons-les vraiment, il n’y a pas de meilleure réparation. Les auteurs existent pour toucher le cœur des gens, pas pour être brandis comme de vulgaires preuves par des comptes anonymes et incultes dans des procès médiatiques. 

Les œuvres de l’esprit sont sacrées et inaliénables. Ce combat doit être celui de tous. Nous espérons que tous ceux que le pillage des œuvres indigne - la presse, le devoir, le Huffpost, Libération, Mediapart, le Nouvel Obs, les éditions du Boréal, l’académie Goncourt, salons du livre et festivals - seront à nos côtés, avec la même force pour réclamer et obtenir que soit rendu à l’Afrique toutes ses œuvres d’art classique pillées par centaines de milliers et retenues encore de force dans les institutions culturelles occidentales. Que tout ce qui est à César soit rendu à César. 

Reste la vie d’un homme. Quoi qu’ait pu faire le citoyen Orélien Thélyson, ce n’est pas lui qui brûle la planète au chalumeau, ce n’est pas lui qui sème le chaos et la désolation dans le monde. Avant d’être un auteur controversé, c’est d’abord un être humain. C’est le fils de quelqu’un, l’enfant chéri d’une famille et d’un pays meurtri. Une famille dont il nous a partagé quelques moments d’intimité ; le rituel familial dirigé par son père, la lecture quotidienne de la Bible qui l’a amené à lire la totalité des saintes écritures. 

Et l’enfant de cette famille et de ce pays n’a pas à être pourchassé par une meute ! 

Visiblement l’homme lynché cet été n’a pas suffi à étancher la soif de certains milieux. Voici les mêmes chapelles idéologiques aux trousses d’un autre homme noir, un nœud coulant à la main ! 

Aux autres, qui participent à cette curée tout en se réclamant de la culture et du monde progressiste, souvenons-nous, s’il nous reste encore un peu de mémoire avant que les machines ne nous aient entièrement bouffé les tripes, le cœur et le cerveau, qu’on n’a pas le droit de marquer au fer rouge un Haïtien, de le huer, de lui aboyer dessus ou de le traquer comme une bête. 

Il y a des mémoires douloureuses qu’on n’a pas le droit de réveiller. Ce peuple a payé au prix du sacrifice suprême le droit d’être traité avec respect. C’est Haïti qui a permis au siècle des Lumières d’accoucher de sa promesse. En s’élevant de la nuit la plus profonde, ils ont rendu tous les hommes vivants et à venir libres et égaux, en droit et en dignité. Alors regardez-le et regardez-vous ! 

À la fin de la rencontre, Thélyson a eu ces mots pour son île natale : « En Haïti, il y a l’instabilité, le chaos, mais quand on regarde bien, Haïti n’est qu’à une heure de Floride, des États-Unis, le pays le plus riche du monde. Les armes qui tombent dans les mains d’enfants déscolarisés, ces armes qui nous ont mis dehors, ne sont pas fabriquées en Haïti. Ces armes sont fabriquées aux États-Unis et sont arrivées en Haïti. J’aimerais qu’on réfléchisse à la base. » 

IA ou pas, que nous aimions ou pas ce roman, ne glosons pas à l’infini sur la littérature pour mieux détourner les yeux et regardons la réalité sur laquelle cet écrivain a jeté une lumière crue pour la mettre au centre du débat : le sort d’Haïti et du monde. 

Plus tard à la maison, ma femme découvrant la dédicace qu’il m’a griffonnée dans son livre, me fera remarquer qu’elle est écrite sur ce rythme ternaire que des experts de l’IA croient être la signature d’une machine. 

« … pour le partage, pour la beauté et pour la vérité avec beaucoup d’humanité. 

Amitiés, Thélyson » 

C’était ça ou mourir n’a pas été écrit par une machine. Ce rythme ternaire est le souffle même de l’écrivain Thélyson Orélien. 

Il n’est pas le faussaire en intelligence artificielle que certains croient démasquer, mais son passé de plagiaire fait de lui assurément un copiste, et dans ce domaine, il est en avance sur la machine. 

Et ça, pour ces geeks de Cambridge et de la Silicon Valley dont les logiciels avalent et détruisent des livres par containers entiers, c’est inimaginable qu’un jeune migrant venu du fin fond d’un cul de sac du monde ait battu leurs machines infernales à leur propre jeu. 

On oublie souvent que les plagiaires sont des lecteurs compulsifs. Qui parmi ceux qui le brocardent a lu la Bible en entier, lit des journaux philippins, des poétesses cubaines ? Combien de gens lisent encore Louis Pauwels ? Les copistes ont une connaissance intime des textes supérieure à la moyenne. Ils se font déjà la main en imitant le geste créateur. 

De Michel-Ange à Raphaël, Léonard de Vinci, Rubens, Rembrandt, Velasquez, Delacroix ou Manet, l’histoire de l’art est jalonnée d’anonymes copistes devenus de grands maîtres. 

On ne peut que souhaiter à Thélyson de se révéler à lui-même dans l’épreuve.

Bonne route, l’ami, n’oublie pas que Jonas n’a passé que trois jours dans le ventre de la baleine, avant d’en sortir pour tenir la promesse qu’il avait faite à Dieu. 

Dorcy Rugamba, auteur des « Enfants gâtés de Butare » aux Editions JC.Lattès

 

[Photo : JOEL SAGET / AFP Photo - source : www.mediapart.fr]

Adam Hanieh: «Gaza és un laboratori»

Entrevista al director de l’Institut del Llevant de SOAS, expert en la geopolítica de la regió i en l'estructura econòmica del petroli 

Publicat per Ot Bou Costa 

Adam Hanieh, professor de la SOAS de la Universitat de Londres, d’ençà de fa molt de temps estudia la manera com el petroli ha definit el capitalisme contemporani i el paper que hi ha tingut el Llevant. Fa poc que ha publicat Crude Capitalism: Oil, Corporate Power, and the Making of the World Market (Verso, 2025) i Resistir l’extermini: Capital, imperialisme i raça a Palestina (Maniefst, 2026). Bo i aprofitant la seva visita a Barcelona per a parlar a la convenció READ, VilaWeb hi ha conversat perquè expliqui a fons com veu la situació econòmica i geopolítica. 

—El petroli no és solament una mercaderia: és una peça central de l’arquitectura del nostre sistema econòmic. 

—Sí, ho explico al llibre Crude Capitalism. El petroli no té un poder inherent, màgic. L’hem de situar dins les relacions socials del capitalisme. Ens hem de demanar què fa el petroli per al capitalisme. El petroli fa una funció per al capitalisme: facilita l’impuls cap a l’acumulació sense fi, l’acceleració de la producció i del consum, la multiplicitat de mercaderies… No és solament un combustible líquid. Hem de pensar com està integrat en les formes de producció de mercaderies per mitjà de la petroquímica, els plàstics i més productes. Hem de pensar que està profundament integrat al sistema financer i a la riquesa procedent del petroli que circula per la gran economia global. 

—Per què és important d’entendre el petroli com allò que dóna forma al capitalisme contemporani, i no pas com una mercaderia més?

—Per dues raons. La primera: sovint s’analitza el petroli de manera molt simple, com si la qüestió principal fos la lluita per a apoderar-se unes reserves subterrànies, i no és veritat. Hi ha també en disputa el control sobre la cadena de valor del petroli i els excedents financers que en sorgeixen. No és solament l’extracció d’una substància de sota terra: hi ha uns processos de refinament i unes infraestructures mitjançant les quals es mouen els productes derivats del petroli. Entendre aquestes coses canvia l’anàlisi.    

—I la segona?   

—La segona té a veure amb l’emergència climàtica i amb allò que hem de fer per sobreviure-hi, més enllà de trobar-hi solucions tècniques. Cal entendre que el nostre sistema energètic és un sistema additiu. No hi ha una energia que en substitueix una altra. No: les energies noves s’afegeixen a les fonts d’energia existents. La idea d’una transició verda dins el capitalisme és un mite. No hi ha cap transició verda. Les energies renovables es van expandint significativament, sí, però s’afegeixen a la base de combustibles fòssils existent. Hem de pensar com trenquem amb aquest ordre basat en els combustibles fòssils, i sovint el moviment ecologista no ho acaba d’entendre. 

—Em podeu posar exemples de sectors en què vegem avui la trampa d’aquesta falsa transició verda? 

—El cas més clar és la intel·ligència artificial i els centres de dades. Els darrers anys hem vist un augment real de l’energia solar i eòlica, i més energies renovables, particularment a la Xina, però ha passat arreu. Fins i tot als Estats Units l’augment ha estat significatiu. Ara, si mireu l’energia que fan servir els centres de dades, veureu que, l’any passat, el creixement de la capacitat renovable era equivalent a la demanda d’electricitat de tots els centres de dades. Tota la capacitat renovable addicional que es desplega serveix per a gestionar l’expansió d’uns centres de dades que no paren de créixer. L’energia renovable no substitueix els combustibles fòssils: s’hi afegeix. El 2025 va ser l’any de la producció més gran de petroli, gas i carbó de la història de la humanitat. Avui, els combustibles fòssils potser representen una proporció relativament més petita del mix energètic, però en termes absoluts augmenten.  

—Per tant, la batalla per la intel·ligència artificial ens fa anar cap enrere pel que fa a la dependència energètica.  

—Absolutament. Solament hi ha cinc països al món que consumeixin més electricitat que tots els centres de dades. La projecció dels centres de dades a escala mundial és extraordinària. És el capitalisme: com que hi ha un impuls cap a l’acumulació sense fi, el consum d’energia augmenta constantment. Els únics moments de la història dels darrers cent anys en què hi ha hagut una disminució del consum d’energia a escala mundial són moments de crisi econòmica profunda, com l’any 2008, la pandèmia o, sobretot, la recessió del 1982. La resta d’anys, la quantitat total de consum de combustibles fòssils ha crescut en termes absoluts. 

—Una altra tesi del vostre llibre: el petroli no solament dóna forma al capitalisme contemporani, sinó que és clau per a entendre per què els Estats Units hi tenen una posició dominant.   

—Després de la Segona Guerra Mundial, vam veure l’afebliment de les antigues potències imperials, colonials, com la Gran Bretanya o França, i l’emergència dels Estats Units com a potència global. Aquest canvi no s’entén sense el petroli. Tant els Estats Units com la Unió Soviètica en tenien reserves molt importants, i la incorporació de les reserves petrolíferes del Llevant al sistema energètic europeu va acabar de permetre la transició del carbó al petroli en aquell moment de postguerra. La clau és que, en aquell moment, als anys cinquanta i seixanta, la major part de les reserves de petroli del món, el refinament, les infraestructures i la venda al detall de tots aquests productes derivats estaven sota el control de set grans companyies petrolieres occidentals, allò que anomenem les set germanes: ExxonMobil, Shell, BP, Chevron, etcétera. 

—I quantes d’aquestes companyies eren dels Estats Units?

—D’aquestes set companyies, dues eren europees i cinc, americanes. És un element fonamental per a entendre com els Estats Units en van consolidar el domini. Ara, no es tractava solament del control de les reserves físiques de cru. Durant els anys setanta, els grans productors de petroli del Llevant, particularment l’Aràbia Saudita, van guanyar control industrial sobre el segment dedicat a la localització i l’extracció del petroli, i a poc a poc aquests països es van convertir en receptors de bilions de dòlars en excedents financers derivats de l’exportació de petroli. La inversió d’aquests excedents en els mercats financers nord-americans va ser, sobretot, allò que va permetre que el dòlar nord-americà es convertís en la principal moneda de reserva mundial i que els mercats financers dels Estats Units esdevinguessin tan forts.  

—Aquesta relació continua sent central. —I tant. Hi ha grans inversions procedents de l’Aràbia Saudita, Catar i els Emirats Àrabs Units als mercats financers nord-americans. 

—Aquests països són realment sobirans, si qui domina el sistema són els Estats Units? 

—No en parlaria en termes de sobirania. En bona part, la relació entre els estats del Golf i els Estats Units es basava en la garantia nord-americana de la supervivència de les seves monarquies. Els oferien integració econòmica, protecció militar i suport polític en una regió on, mentrestant, unes altres monarquies eren enderrocades per lluites anticolonials o d’alliberament nacional, com ara a Egipte, l’Irac o l’Iran. Va ser una convergència en què es van enfortir mútuament. 

—Però aquestes monarquies són lliures de les imposicions dels Estats Units?   

—No són lliures en el sentit que en depenen moltíssim en termes de protecció militar i de suport polític. Són estats capitalistes que tenen estructures de classe estretament connectades amb els Estats Units. Ho veiem en les inversions que fan. Per exemple, el fet que siguin els principals consumidors mundials de material militar i que bona part d’aquest material siguin armes fabricades als Estats Units és una manera de reintroduir els excedents financers a l’economia nord-americana. Però no diria que són estats controlats pels Estats Units. Tenen interessos propis. 

—La Xina compra una proporció creixent del seu petroli al Golf. És possible que això vagi canviant progressivament l’equilibri de poder al Llevant? 

—Segons les xifres més recents, la Xina consumeix aproximadament el 26% de les importacions de petroli. Els darrers vint-i-cinc anys, el comerç de petroli s’ha desplaçat cap a l’est. No solament el comerç del petroli, de fet: pel que fa al gas també hi ha hagut una dinàmica similar, cap a la Xina i l’Àsia oriental, en general, i l’Índia. La Xina depèn d’una manera aclaparadora d’aquestes fonts d’energia importades, que han estat fonamentals per a l’ascens com a potència industrial, gran centre manufacturer i gran exportador. I la bona part d’aquest petroli, prop del 60%, prové del Golf. I viceversa: si fa no fa un 70% de les exportacions de petroli del Golf va cap a la Xina. Ara, això vol dir que hi ha una ruptura del Golf amb el poder nord-americà? No ho crec. 

—Per què no?  

—En primer lloc, la Xina no té la mateixa presència a la regió que els Estats Units. No té capacitat militar per a assumir-ho. I tampoc no crec que la Xina ho vulgui. És veritat: les exportacions de petroli i de gas es desplacen cap a l’est, però els excedents financers que s’obtenen d’aquestes exportacions continuen fluint cap a l’oest, cap als mercats financers dels Estats Units. 

—Sembla que la regionalització de la guerra de l’Iran ha fet que molts estats del Golf sentissin que els Estats Units els havien desprotegit, que no els havien tingut prou en compte a l’hora de planificar-ne l’atac. Aquesta decepció tampoc no en pot canviar la dinàmica?

—Crec que és molt poc probable. És cert que hi ha molts analistes que ho diuen, però els governs del Golf també diuen molt clarament que cal continuar reforçant la relació amb els Estats Units. Els portaveus dels Emirats Àrabs Units han estat taxatius, en aquest sentit. Hem d’esperar, però en general no estic d’acord amb l’argument que la guerra de l’Iran conduirà a una nova arquitectura de seguretat regional o a una ruptura amb els Estats Units. 

—Què creieu que intenta el president Donald Trump? Quin pla a llarg termini creieu que té, en relació amb l’aliança amb el Golf?

—No és solament cosa de Trump. Fa molts anys que l’estratègia dels Estats Units a la regió ha estat normalitzar la relació entre Israel i els estats del Golf, que històricament han estat els dos grans pilars del poder nord-americà a la regió del Pròxim Orient. Trump no fa cap innovació. Els acords d’Oslo del 1993 ja eren una acceleració d’aquest procés. I els acords d’Abraham durant la primera presidència de Trump van ser certament un punt d’inflexió, amb la normalització de les relacions israelianes amb els Emirats Àrabs Units i Bahrain. Ara veiem una mena de declivi relatiu del poder nord-americà al món, cosa que encara els fa més necessari refermar el seu poder imperial al Llevant. Si el conflicte amb la Xina s’aprofundeix, el Llevant hi jugarà un paper clau, a causa de la seva importància tant en les exportacions d’energia com en els excedents financers que provenen d’aquestes exportacions. 

—La mateixa Casa Blanca parla obertament de com l’Iran representava una amenaça per a aquest projecte. La guerra ha estat un error de càlcul dels Estats Units? O ens perdem alguna cosa?

—És difícil de dir, encara. Depèn molt de com acabi. La gran incògnita són les dinàmiques internes dins l’Iran en aquests moments. Hi ha una pressió econòmica molt forta dins el país. Una inflació molt alta, escassetat… Cal reconèixer que el règim de sancions dels Estats Units i el blocatge de les exportacions d’energia tenen un impacte dins l’Iran. Ara, no crec que els Estats Units puguin acabar la feina amb una solució militar. Ja ho anirem veient, però no solament hem de tenir en compte els preus del petroli. També cal considerar la inestabilitat regional. Al començament de la guerra, vam veure un atac enorme d’Israel contra el Líban, amb una quarta part de la població libanesa expulsada de casa seva. Per exemple, el desenllaç de la situació al Líban serà important abans de poder respondre a aquesta pregunta. 

—Quin paper juga Israel en tot aquest procés? De la normalització de les relacions israelianes amb els països del Golf, normalment, se’n destaca l’aspecte diplomàtic. Parleu-nos-en de l’aspecte econòmic.

—El vessant econòmic és molt important. Una altra dimensió dels acords d’Abraham va ser un acord de lliure comerç entre els Emirats Àrabs Units i Israel signat el 2023. Com a resultat d’aquest acord, hem vist inversions dels Emirats a Israel i d’Israel als Emirats, acords energètics a escala mediterrània, acords d’exportacions… Els sectors en què es desplega el poder econòmic israelià s’integren profundament al Golf. L’alta tecnologia militar, els sistemes de vigilància (com el programari Pegasus)… És una aliança explícita.  

—I més enllà del Golf?   

—També cal tenir en compte l’anomenat IMEC, el Corredor Econòmic Índia-Llevant. És un projecte anterior al 2023 que pretenia construir una mena de corredor regional de comerç i energia que connectés l’Índia, els Emirats Àrabs Units, l’Aràbia Saudita, Jordània i Israel amb Europa mitjançant Grècia. La idea era que promogués la normalització de les relacions per tal que tots aquests estats quedessin integrats dins un únic corredor comercial i energètic, com un contrapunt a la iniciativa del Cinturó i la ruta de la Xina. Tots els plans que es proposen al voltant de la reconstrucció de Gaza s’han de llegir com una part de l’IMEC. Gaza és un laboratori. La reconstrucció de la postguerra no solament a Gaza, sinó també al Líban, Síria, l’Irac i potser l’Iran, vés a saber, serà una altra via per on veurem la convergència d’Israel i els estats del Golf. Hem de vigilar com dissenyen aquests plans de reconstrucció: no són coses tècniques i neutrals. Tenen a veure amb el projecte geopolític de fons.  

—A Resisting Erasure escriviu: “Llegir la lluita palestina en termes humanitaris la despolititza, i deixa una gran pregunta sense resposta: per què els estats occidentals continuen donant suport incondicional a Israel?” Això que ara explicàveu respon parcialment la pregunta. Però, i Europa?  

—Res de tot això no s’entén sense examinar la relació d’Europa amb els Estats Units durant el període de postguerra. Els estats europeus són molt més a prop del Llevant, i, per tant, hi tenien relacions colonials, relacions que van perdurar fins i tot més enllà de la descolonització. Tant els Estats Units com Europa han treballat de debò per a l’estratègia de normalització. Als acords d’Oslo, per exemple, Europa hi va jugar un paper molt important. Gran part del finançament que en va permetre la implementació, com ara l’establiment de l’Autoritat Palestina o la promoció d’aquestes relacions econòmiques entre Israel i uns quants estats àrabs, va venir d’Europa. Els interessos nord-americans i els europeus estan molt alineats, en aquest sentit. Ara, certament hi ha una diferència: les mobilitzacions populars i de solidaritat que hem vist en el context europeu, particularment a casa vostra. 

—Els demòcrates nord-americans, sobretot el president Joe Biden, i molts governs europeus han rebut crítiques per no haver estat capaços de frenar el genocidi. Seguint la vostra reflexió, potser no és que no fossin capaços de frenar-lo, sinó que hi van contribuir, no solament amb les armes, perquè els interessava arribar al punt actual.

—Absolutament. El genocidi no és sobtat: va en continuïtat amb les decisions que es van prendre els anys noranta i als acords d’Oslo. No són projectes polítics divergents. Oslo va crear Gaza en el sentit que l’entenem avui, l’Autoritat Palestina i els acords que hem vist a Cisjordània. Tots els qui van crear les infrastructures d’aquest procés de normalització van empènyer en la direcció actual. Durant els tres anys de genocidi, la venda d’armes i l’exportació de recursos energètics cap a Israel s’han accelerat. Per tant, sí, els estats europeus hi han tingut una gran complicitat. L’altra cara d’això, per descomptat, ha estat la reticència a adoptar una posició política, diplomàtica o jurídica internacional seriosa contra el genocidi.   

—Entenc que, a parer vostre, doncs, els qui s’han limitat a manifestar-s’hi en contra en clau estrictament humanitària també han fracassat. No han fet l’anàlisi adequada.   

—Sí. Ens podem horroritzar amb el genocidi a Gaza, tot i que hi ha un fil de continuïtat, com deia, amb la realitat palestina de les darreres dècades. Però sobretot hem d’entendre les raons polítiques que hi ha al darrere, perquè el genocidi no ha estat una conseqüència d’uns quants polítics israelians malvats. No ha estat una conseqüència de Netanyahu com a individu ni de l’exèrcit israelià. Hem d’entendre la significació política de Palestina i d’Israel i el paper que juguen en les estructures de poder. Per això dic que el marc humanitari ha tingut un efecte despolititzador. 

 

[Font: www.vilaweb.cat]

 

Artistas portugueses saem do festival acusado de “normalizar o genocídio”

Vários artistas anunciaram o cancelamento da sua presença no festival Commedia a La Carte, que tem como cabeça de cartaz Jerry Seinfeld, o humorista que apoia o genocídio em Gaza. 

Marcado para o final de outubro em Lisboa, o Festival MEO Commedia a La Carte viu nos últimos dias vários artistas cancelarem a sua presença. Os cancelamentos do concerto do Conjunto Cuca Monga e do espetáculo Tributo Pop, com Tatanka, Carolina Deslandes e Bárbara Tinoco, foram os primeiros a ser divulgados pela organização.

Mais tarde, a dupla de comediantes Cebola Mol, de Eduardo Madeira e Filipe Homem Fonseca também anunciou que não faria parte do cartaz do evento. "Celebraremos justiça, liberdade e alegria numa próxima oportunidade”, afirmaram os humoristas nas redes sociais, publicando uma foto sua ao lado da imagem de uma fatia de melancia, associada ao movimento de solidariedade com o povo palestiniano.

A atriz Inês Aires Pereira foi mais explícita ao justificar o cancelamento com a recusa de “normalizar um genocídio” e referindo que um dos nomes convidados "defende insistentemente ideias e atos" que considera "indefensáveis".

Outros nomes em cartaz que já anunciaram o cancelamento são o artista visual Vhils e o humorista Pedro Tochas.

A razão principal da debandada de artistas deste festival que pretendia reunir "o melhor da comédia, teatro, música, performance, 'storytelling' e cultura pop" é a presença como atração principal do humorista Jerry Seinfeld, que desde o início do genocídio em Gaza não tem poupado apoios à ação militar israelita e críticas ao movimento de solidariedade com a Palestina.

Seinfeld comparou mesmo o movimento pela Palestina Livre ao Ku Klux Klan, acusando os ativistas contra o genocídio em Gaza de partilharem o antissemitismo do KKK. “Digam só que não gostam de judeus. Ao dizer 'Libertem a Palestina', não estão a admitir o que realmente pensam. Por isso, na verdade — em comparação com o Ku Klux Klan, acho que o Klan é um pouco melhor, porque podem dizer logo à partida: 'Não gostamos de negros, não gostamos de judeus'. OK, isso é honesto”, afirmou o artista na Universidade de Duke. Noutra ocasião, desafiado a dizer “Free Palestine” num espetáculo, respondeu a dizer que a Palestina “não existe”.

[Fonte: www.esquerda.net]

No future! E muito passado…

Há cinquenta anos, o punk britânico fez a sua primeira grande aparição. Dele surgiu uma cultura “faça você mesmo” que rejeitava os rótulos políticos tradicionais, mas expressava um forte descontentamento com o modelo social britânico do pós-guerra. 

Escrito por Brenda Fedi

A 1 de dezembro de 1976, os Sex Pistols apareceram no programa Today do canal britânico Thames Television, como substitutos de última hora. Durante a entrevista, o apresentador Bill Grundy provocou Johnny Rotten e Steve Jones, membros da banda, levando-os a dizer palavrões em direto. Na manhã seguinte, a imprensa já tinha proferido o seu veredicto: o punk era uma subcultura de “vândalos mal-falantes” com cabelo pintado e alfinetes de dama, e o pânico moral espalhou-se consequentemente. Os concertos foram cancelados em poucos dias e um movimento que, até então, se limitava a um pequeno círculo punk foi, quase da noite para o dia, elevado a fenómeno nacional.

Cinquenta anos depois, esta cena tornou-se alvo de um tipo de atenção muito diferente. Esta primavera, a história do punk britânico de Matthew Worley, No Future (originalmente publicada em 2017), foi relançada com um novo prefácio de Paul Morley. A escrita da história centra-se frequentemente em marcos comemorativos; este, por si só, é um centro de acesos debates, tanto entre historiadores como no seio das comunidades que vivenciaram os acontecimentos em causa. Muitas vezes, os projetos impulsionados por este ou aquele aniversário assemelham-se a uma busca desesperada pelo "acontecimento do momento", deixando pouco espaço para que as interpretações se consolidem ou para que o conhecimento se acumule. Ainda assim, no mundo precário do trabalho académico, estes momentos estão longe de ser neutros. Os aniversários são, muitas vezes, os únicos momentos em que o financiamento se torna disponível, possibilitando a investigação e dando-lhe visibilidade para um público mais vasto.

Para além das condições materiais da sua produção, a atenção académica em torno deste quinquagésimo aniversário aponta para uma mudança disciplinar significativa: o punk, enquanto fenómeno social, político e cultural, tornou-se agora parte integrante do cânone dos processos considerados dignos de investigação pelos historiadores contemporâneos, e já não do domínio exclusivo dos críticos musicais ou sociólogos. Embora as obras de Dick Hebdige e Stuart Hall permaneçam uma base indispensável para o estudo de qualquer subcultura, Worley leva a discussão para o âmbito da interpretação historiográfica, tratando o punk como uma lente fundamental através da qual se pode observar a fragmentação do consenso britânico do pós-guerra.

Uma das principais conquistas do estudo de Worley é a sua capacidade de levantar questões que a história política tem frequentemente negligenciado. Como devemosanalisar um fenómeno que resiste à periodização convencional e às categorias tradicionais? Considere-se, por exemplo, a ideia de “desengajamento político”, frequentementeutilizada para caracterizar a década de 1980: na interpretação de Worley, tal noção corre o risco de reduzir um vasto leque de experiências coletivas a uma única tendência para a passividade.

No entanto, persiste umaironia subjacente difícil de ignorar. O facto de o punk, cinquenta anos mais tarde, ser um foco da academia e da cultura dominante, contrasta de forma incómoda com um dos impulsos mais profundos do movimento: a insistência na sua própria autonomia narrativa e a suspeita em relação a qualquer instituição (seja académica, política ou comercial) que reivindique a autoridade para codificar e representar uma experiência coletiva segundo os seus próprios critérios.

O livro de Worley aborda este debate com considerável sensibilidade e autoconsciência. Reconstrói trajetórias históricas ao mesmo tempo que amplifica as vozes das culturas punk e pós-punk que, ao longo das décadas, desenvolveram as suas próprias formas de autorrepresentação e narrativa coletiva. O facto de esta história estar agora a ser narrada pelas mesmas instituições e canais que o punk originalmente rejeitou não diminui o valor da investigação que lhe é dedicada. Contudo, levanta algumas questões difíceis de ignorar: Quem tem o direito de contar a história do punk? E porque precisamos de estudá-la?

É ainda de salientar que – independentemente do que se possa presumir – o punk sempre prestou muita atenção aos aniversários. Em 1977, enquanto a Grã-Bretanha se preparava para celebrar o vigésimo quinto aniversário do reinado de Isabel II, os Sex Pistols lançaram “God Save the Queen”: uma apropriação herética do Jubileu de Prata que transformou uma celebração oficial num ato de protesto situacionista.

Sempre que se discute a primeira vaga do punk britânico (1976-84), uma questão assume invariavelmente o protagonismo, sendo recorrente com igual persistência entre ativistas, académicos e músicos: terá o punk sido um fenómeno político ou, pelo contrário, adotou uma perspetiva apolítica cuidadosamente cultivada? Como Worley argumenta de forma convincente, esta questão, em última análise, está mal formulada. Devemos, em vez disso, perguntar se a rejeição das formas e linguagens políticas tradicionais não será, em si mesma, uma forma de engajamento político, ainda que implícita ou inconsciente.

Nesta perspetiva, o livro de Worley transita entre duas linhas complementares de investigação. Por um lado, reconstrói a relação entre o punk e a política organizada (uma relação que nunca foi linear). Por outro lado, traça a emergência da prática do “faça você mesmo” (DIY) como uma resposta genuína ao modelo social, económico e político que moldou a Grã-Bretanha nas décadas de 1970 e 1980.

As experiências punk reconstruídas por Worley são diversas e geograficamente dispersas; politicamente, são irredutíveis a qualquer ideologia partilhada. No entanto, estão unidas por vários fios condutores comuns. O principal deles é aquele que dá título ao livro: “No future”. Mais do que um slogan niilista, a frase reflete a forma como uma geração nascida no pós-guerra sentia a falta de perspetivas. Contudo, na sua simplicidade, estas palavras também desestabilizam as grandes narrativas ideológicas do século XX (antecipando um fenómeno apontado por Mark Fisher no seu Realismo Capitalista). Isto aponta para uma incompatibilidade estrutural com as narrativas de progresso defendidas pela esquerda, sejam elas institucionais ou extraparlamentares.

Worley rejeita tanto as afirmações sobre o estatuto "apolítico" do punk quanto aquelas que implicamcoerência ideológica. Em vez disso, retrata um campo de tensões que refletia a complexidade do próprio momento histórico. Significativamente, as datas que identifica como marcando o seu início e o seu fim correspondem a duas das mais importantes e controversas campanhas políticas do movimento punk.

Numa das extremidades encontra-se o Rock Against Racism (RAR), fundado em 1976 em resposta às atitudes racistas que circulavam entre músicos de rockproeminentes, como, por exemplo, os comentários polémicos de David Bowie sobre o fascismo ou o apoio público de Eric Clapton ao político anti-imigração Enoch Powell. Worley reconstitui cuidadosamente a relação do RAR com o Socialist Workers Party, mantendo-se ao mesmo tempo atento às suspeitas do punk em relação a esta aliança: de facto, bandas anarcopunk como os Crass e Poison Girls criticaram a campanha pelo que consideravam ser uma tentativa da esquerda de cooptar o punk para fins políticos.

Na outra extremidade, encontra-se a ampla solidariedadedemonstrada por muitas bandas punk durante a greve dos mineiros liderada pelo Sindicato Nacional dos Mineiros em 1984, contra a decisão da primeira-ministra Margaret Thatcher de antecipardrasticamente o encerramento da indústria mineira britânica.

Worley demonstra igual perspicácia em relação ao lado mais negro da história. Não ignora as tentativas da National Front e de setores da extrema-direita de cooptar o movimento Oi!, explorando o descontentamento das comunidades da classe trabalhadora e fomentando o sexismo e a hostilidade racial.

Quanto ao desenvolvimento de novas formas políticas, aquilo que Worley descreve como o "ethos DIY" é talvez a contribuição mais duradoura do punk para a cultura política do final do século XX e o fio condutor que une todo o livro. O DIY sobreviveu ao declínio da primeira vaga do punk em meados da década de 1980, influenciou todos os seus vários subgéneros (do anarcopunk e do Oi! ao pós-punk) e proporcionou ao movimento a sua continuidade mais profunda. Worley reconstitui e analisa uma prática que deu origem a infraestruturas culturais alternativas: editoras discográficas independentes, redes para a produção e circulação de fanzines e catálogos queoperavam fora da lógica convencional do mercado e eram impulsionadas por uma sensibilidade profundamente anticapitalista. O DIY foi uma tentativa de criar espaços autónomos de organização e comunicação para além das instituições comerciais e das estruturas políticas tradicionais.

Como já referi, o punk forçou também uma reflexão crucial sobre a apropriação da cultura underground pelo mainstream. O próprio ethos DIY surgiu em parte comoresposta a este processo, procurando preservar formas deautonomia cultural face à crescente incorporação da estética subcultural nos circuitos do mercado.

Contudo, embora a autoprodução tenha diluído a distinção entre músico, produtor, distribuidor e público, também abriu uma questão que Worley identifica perspicazmente, mas que, em última análise, deixa sem solução. Trata-se da questão do papel dos músicos punk enquanto trabalhadores, com todas as tensões que isso acarreta entre a autonomia criativa e a sobrevivência económica. É uma questão que ressoa fortemente hoje, na era das plataformas de streaming, onde a linguagem do DIY foi grandemente apropriada e monetizada pelo capitalismo das plataformas, que agora lucra com formas de autoprodução antes imaginadas como alternativas ao mercado.

O livro começa por definir claramente o seu âmbito metodológico: o punk deve ser entendido não como um estilo ou género musical, mas como um processo cultural de reflexão crítica que rasga categorias políticas convencionais (inserindo, assim, este livro na tradição de etnomusicólogos como Christopher Small). A decisão de organizar os capítulos tematicamente, em vez de cronologicamente – comtítulos como “Punk e Política”, “Anatomia Não é Destino”, “Punk como Distopia” – reflete a convicção de que uma experiência complexa e coletiva como o punk não pode seradequadamente captada num único movimentonarrativo.

Uma contribuição particularmente original de No Future é o seu foco no género e na sexualidade como terrenos políticos centrais. O punk abriu irreversivelmente um novo espaço para subjetividades que a cultura dominante tinha excluído durante muito tempo, confrontando as estruturas patriarcais da indústria musical e impulsionandoas críticas de classe e de género para um diálogo incómodo. Worley aborda estas tensões sem projetar uma falsa coerência sobre o passado. Destaca como os punks lutaram para conciliar estas críticas na sua prática quotidiana, levantando questões urgentes sobre o corpo e a identidade que a esquerda contemporânea ainda não resolveu completamente.

Neste sentido, Worley investiga a política do corpo em paralelo e entrelaçada com a política dos piquetes de greve, destacando como o punk uniu a libertação pessoal ao protesto social. Esta perspetiva foi aprofundada por Vivien Goldman em Revenge of the She-Punks (2019), obra que reinterpreta o punk – incluindo os seus desenvolvimentos pós-primeira vaga – na perspetiva do género.

Para reconstruir a história do punk, Worley privilegia as fontes impressas e áudio em detrimento das memórias retrospetivas. Reconhece o valor documental da história oral, mas também identifica as suas limitações estruturais: o relativismo e o subjetivismo do testemunho pessoal, que produzem frequentemente narrativas individualizadas, e a névoa de nostalgia que muitas vezes envolve os anos de 1976-77. Para o autor, este processo gerou memórias cada vez mais ahistóricas do punk, desligadas dos contextos sociopolíticos que lhe deram significado.

Embora esta escolha garanta um foco rigoroso no clima e na linguagem da época, continua a ser controversa. Testemunhos orais, recolhidos e tratados com o mesmo rigor filológico aplicado a qualquer outra fonte – e com plena consciência tanto dos seus pontos fortes como das suas limitações – poderiam ter acrescentado uma dimensão que os fanzines, por si só, não conseguem proporcionar. Teria sido possível escrever uma história oral do punk que fosse para além das autonarrativas apologéticas e se situasse dentro da rica tradição britânica da história vista de baixo.

Além disso, a dependência de materiais autoproduzidos levanta uma questão urgente: quem preserva as fontes da história do punk? Os fanzines, os flyers e outros materiais efémeros permanecem frequentemente fora dos circuitos arquivísticos institucionais (e alguns argumentariam que isto é positivo). A luta pela sua preservação é, em si mesma, um ato político, que realça a tensão não resolvida entre a autonomia da subcultura e a institucionalização da sua memória.

Em última análise, Worley consegue usar a história do punk para oferecer uma perspetiva perspicaz sobre este período de mudanças históricas. Num presente que muitas vezes parece ter esgotado as prospetivas, investigar a história do punk desafia-nos a questionar como a política pode ser reinventada e que infraestruturas, redes e relações alternativas ainda podemos construir hoje.

---

Brenda Fedi é historiadora e investigadora especializada na história da música, nos movimentos sociais e no trabalho criativo durante a segunda metade do século XX 

 

 

[Fonte: www.esquerda.net]