Mostrar mensagens com a etiqueta Glossários. Mostrar todas as mensagens
Mostrar mensagens com a etiqueta Glossários. Mostrar todas as mensagens

sábado, 25 de julho de 2026

Un repte extraordinari: cent traduccions de videojocs al català en quaranta-sis dies

Una iniciativa que demostra que el català pot ser una llengua de joc en grans títols

Captura del web de videojos de Júlia Rosell Saldaña

La informàtica, docent i investigadora independent Júlia Rosell Saldaña ha aconseguit un repte tècnic i lingüístic extraordinari: cent versions jugables de videojocs en català (i llatí) en només quaranta-sis dies. El 31 de maig de 2026 va començar el projecte. El 15 de juliol, quaranta-sis dies després, arribava a la traducció número cent.

No es tracta d'adaptacions professionals, completes i lliures d’errors. La mateixa autora ho precisa amb honestedat: "Són pretraduccions experimentals, contribucions a projectes oberts i localitzacions amb diferents graus d’adaptació. Algunes tenen milers de frases; d’altres encara mostren fragments en anglès o castellà. Però totes tenen una cosa en comú: el joc carrega, funciona i mostra català".

El recompte suma cent combinacions de videojoc i llengua (català i llatí) sobre vuitanta-vuit obres. Inclou títols agrupats com la trilogia 'Mass Effect Legendary Edition', 'Warcraft I & II Remastered' o els sis jocs de l’ecosistema 'UZDoom'. Tot plegat es pot descarregar gratuïtament a juliarscat.itch.io, amb instruccions clares, avisos sobre errades i sistemes de restauració sempre que ha estat possible.

L’autora no ha començat de zero cada vegada. Ha construït scripts d’extracció i reintegració de textos, sistemes de validació, un glossari propi i una base de dades amb més d’un milió de cadenes. Cada correcció alimenta el següent projecte. Tot i això, recalca que l’automatització només prepara el terreny: "La localització exigeix arqueologia digital, enginyeria inversa i molta tolerància al fracàs".

Ha treballat amb més de trenta motors i ecosistemes diferents: Unreal Engine (diverses generacions), Unity, Source 2, Frostbite, id Tech, GZDoom, motors de Blizzard, FromSoftware i un llarg etcètera de formats propietaris. JSON, XML, paquets .pak, .locres, taules binàries… En alguns casos n’hi havia prou amb substituir una carpeta; en d’altres calia reconstruir paquets, generar pegats diferencials amb Xdelta o respectar hashes i mides exactes perquè el joc no es trenqués.

El catàleg no mostra tots els fracassos. Entre els intents fallits hi ha 'The Surge', 'The Surge 2', 'Wolfenstein II', 'They Are Billions' i altres on els textos es van extreure, però no es van poder reintegrar amb garanties, o on el joc rebutjava les modificacions. Aquests fracassos desmenteixen la idea simplista que tot consisteix a “prémer un botó”.

Les errades —castellanismes, falsos amics, gèneres mal interpretats— hi són, per això Rosell Saldaña convida qui vulgui revisar, corregir o millorar les traduccions.

Aquest projecte no és només una proesa individual. És una demostració pràctica que el català pot ser llengua de joc en entorns on les grans companyies no l’han considerat viable.

 

 

[Foto: Júlia Rosell Saldaña - font: www.racocatala.cat]

domingo, 19 de julho de 2026

Barcino recupera «Liliana», la faula definitiva d’Apel•les Mestres

L’obra que el poeta i dibuixant Apel·les Mestres (mort fa noranta anys) va anunciar com el resum de la seva obra —la història de la dona d’aigua ‘Liliana’— torna en una edició d'Editorial Barcino que inclou totes les il·lustracions originals, el llibret per l’adaptació musical amb Enric Granados i els figurins per a aquella obra. 

Escrit per Àlex Milian 

Era el dibuixant realista admirat per tots els lectors, l’il·lustrador somiat pels escriptors, però també un poeta modernista al qual els joves de L’Avenç i de Joventut (1899-1903) demanaven un colofó literari. La resposta d’Apel·les Mestres va ser Liliana, que culmina obres anteriors (Idilis) que barrejaven natura, folklore autòcton i reivindicació (Mestres també era el poeta dels valors republicans). Una obra «que parla», segons l’estudiós Josep Maria Domingo, «de l’oposició entre natura i civilització, de la natura com a temple (...), del mal inherent a la condició humana, de l’eterna dialèctica entre la vida i la mort». 

Liliana té la influència, segons Domingo, d’unes històries de fades que s’havien fet molt populars a la Gran Bretanya en l’època victoriana, com In fairyland de William Allingham i amb il·lustracions de Richard Doyle (1869) o Flora’s Feast. A Fairy’s Festival of Flowers de Walter Crane, històries on es barregen fades i gnoms i elfs. Apel·les Mestres li dona el toc de folklore popular necessari amb la protagonista, Liliana, que seria una dona d’aigua en l’imaginari mitològic català. 


Però l'Apel·les Mestres dibuixant —que era un il·lustrador d’un realisme estricte en els encàrrecs novel·lístics— de Catalunya i Espanya, va optar, a Liliana, per un model diferent que s’acostava més als prerafaelites anglesos (John Everett Millais i la seva Ofèlia), a pesar del blanc i negre.   

Domingo no creu que es pugui dir que Liliana és ecologista, però sí que se’n pot fer una lectura ecologista de Liliana. Perquè Apel·les Mestres destaca la «necessitat del respecte i la cura de l’ordre natural de les coses» i «denuncia la violència i la rapacitat, qualsevol element que introdueixi el trasbals al bosc és un problema d’ordre: ho és Liliana —perquè escampa l’amor i provoca desavinences entre els gnoms—, però encara són un trasbals més greu el llenyataire que mata el roure primigeni o els caçadors que entren al bosc a matar».  

Domingo hi veu la influència de Henry David Thoreau (Walden o la vida als boscos) i de William Morris, fundador del moviment Arts & Crafts (modernisme a l’anglesa) i model d’artista total (poeta, dissenyador, escriptor, polític), com també havia esdevingut Apel·les Mestres.  

L’edició de Liliana que ha fet Barcino té el poema narratiu d’Apel·les Mestres; el llibret que l’escriptor va fer per una versió musical de Liliana, amb partitura d’Enric Granados («que suavitza la història de Liliana i és més complaent amb el públic», segons Domingo); els figurins que Mestres va dissenyar per poder representar aquesta obra; un glossari, i un estudi introductori de Josep M. Domingo. 

L’autor de l’estudi introductori, Josep Maria Domingo (esquerra), i Oriol Magrinyà, editor de Barcino, amb primeres edicions de ‘Liliana’.

Anna Fernàndez-Clot, que s’ha encarregat de l’edició de l’obra, ha traslladat el text original (prefabrià) a l’ortografia actual (el Pròlech de l’edició original és Pròleg), però no ha retocat les opcions lèxiques que Apel·les Mestres va elegir i que, en cas de ser modificades, podrien afectar la mètrica del poema (els gnomos continuen sent gnomos). 

El resultat és un poema de lectura molt fàcil, sense grans entrebancs, amb una faula màgica, propera i encisadora, defensora de la natura en una època que no estava de moda, quan era més comú servir-se del bosc en benefici propi que com a ecosistema amb un equilibri precari (que això és l’ordre de la natura). Els gnoms Flok, Mik i Puk recorden més Somni d’una nit d’estiu que obres més recents, però és impossible endevinar quin és l’origen dels tres blancbarbats sense conèixer més d’Apel·les Mestres.  

Com recorda Josep Maria Domingo, Mestres va morir l’endemà del començament de la Guerra Civil (el 19 de juliol de 1936) sense hereus, i ha estat impossible recuperar la seva biblioteca. Els seus béns van ser cedits a l’Ajuntament de Barcelona; primer es van dispersar, després es van perdre alguns i els que queden són a l’Arxiu de la Ciutat. Però és impossible endevinar quins llibres van alimentar la seva imaginació.  

Els detalls gràfics d’aquesta Liliana (els frisos del començament d’alguns capítols; les llànties de separació i les il·lustracions) sovint han desorientat els lectors cap a l’estudi dels detalls més ínfims dels dibuixos mentre oblidaven el text. Cal rellegir-lo per reavaluar-lo. 

 

[Foto de l'autor - font: www.eltemps.cat]

segunda-feira, 29 de junho de 2026

Sergio Ramírez en la Real Academia de la Lengua Española

El escritor nicaragüense Sergio Ramírez fue incorporado a la RAE, institución que preserva la unidad y evolución del idioma español 

Este nombramiento reconoce su destacada trayectoria literaria y su firme compromiso con la libertad frente a la dictadura nicaragüense.

Escrito por Vladimir de la Cruz de Lemos

Del mayor significado y trascendencia, no solo literaria, sino también política y geográfica, ha sido la incorporación del escritor nicaragüense Sergio Ramírez Mercado, como miembro propietario, de Número, en la Silla L, de la Real Academia Española, la institución que desde 1713 surgió con la misión de velar por los cambios que experimenta y sufre la lengua española o castellana, que tiene un peso enorme en la definición y detalle de los conceptos lingüísticos, y sus precisiones, que ha tenido desde entonces, considerando los países, regiones y sitios donde el español o el castellano son la lengua oficial y mayoritaria en sus poblaciones.

La lengua española o castellana es propia de España, de América Latina, excepto Brasil, de Centroamérica y Sudamérica. También de algunas islas del Caribe, como son Cuba, Puerto Rico y la República Dominicana. De igual modo se habla en otras regiones como las Guayanas y Belice. El español o el castellano se habla hoy en 21 países y se considera el segundo idioma más hablado del mundo por hablantes nativos.

La Real Academia de la Lengua Española contribuye con su trabajo, sus actividades, sus congresos, sus academias regionales asociadas a resolver consultas que se hacen sobre palabras y reglas gramaticales, sobre dudas en el uso del idioma e interviene de esa manera para hacer recomendaciones sobre el uso cotidiano del idioma.

Las publicaciones que realiza son claves para estos propósitos. Sus diccionarios de la lengua rspañola, que empezados a publicarse en 1780, siguen siendo importantes y esperados por el mundo hispanoparlante, y sus publicaciones como son la “Nueva Gramática de la Lengua Española”, la “Ortografía de la Lengua Española”, el mismo “Diccionario de la Real Academia Española”, el “Diccionario panhispánico de dudas”, el “Diccionario fraseológico panhispánico”, el “Diccionario de Americanismos”, que son de consulta obligatoria.

Publicación especial que se encuentra digitalmente, el “Diccionario histórico de la lengua española”, que contribuye a ver la evolución de las palabras en su trascurso histórico. Destacan también las publicaciones como la edición especial que hiciera del libro de Cervantes, “don Quijote de la mancha”, en la edición prologada por Mario Vargas Llosa, o de los grandes literatos como Gabriel García Márquez, con sus “Cien años de soledad”, “Rayuela” de Julio Cortázar, y la “Poesía reunida” de César Vallejo, publicaciones que contienen estudios críticos, análisis y glosarios, lo que las enriquecen para el público lector.

También hace publicaciones conmemorativas destacando autores, como José Martí, Miguel Ángel Asturias, Augusto Roa Bastos, Jorge Luis Borges, Pablo Neruda, Gabriela Mistral, Carlos Fuentes, Rubén Darío… Desde 1914, la Real Academia publica su revista especializada bajo el nombre de “Boletín de la Real Academia Española”.

La Real Academia Española hoy tiene la Asociación de Academias de la Lengua Española (ASALE), fundada en 1951, que reúne 24 academias de los países hispanoparlantes, unificadas con el lema «Una estirpe, una lengua y un destino». Las Academias centroamericanas se fundaron, la de El Salvador en 1875, la de Guatemala en 1887, la de Costa Rica en 1923, la de Panamá en 1926, la de Nicaragua en 1928 y la de Honduras en 1949.

Congresos de la Real Academia de España en Centroamérica solo se han celebrado en Costa Rica en 1989 y en Panamá en el 2011.

En Costa Rica especial en la preservación, conservación y divulgación del idioma español o castellano la Escuela de Filología, Lingüística y Literatura de la Universidad de Costa Rica desde 1974. Con todo este esfuerzo se trata de mantener la unidad y promover la evolución del idioma español.

Desde la fundación de la Real Academia de la Lengua Española, la RAE, han sido miembros titulares 488 personas que fueron electas para ocupar un puesto en su Junta Directiva, con el nombre de Académicos de Número, que se “sientan” en una “silla” que corresponde al alfabeto latino de uso para el castellano, tanto mayúsculas como minúsculas.

Pocos latinoamericanos han ocupado una silla como miembros propietarios o como académicos de la RAE. El fallecimiento de Mario Vargas Llosa dejó vacante a Silla L, que la había ocupado desde 1995 hasta el 13 de abril del 2025, que falleció.

La búsqueda de su sustituto movió a los académicos y literatos preocupados por quien ocuparía su vacante. El pasado 7 de mayo se anunció como único candidato para la Silla L de la RAE al gran escritor centroamericano Sergio Ramírez Mercado, que fue postulado como candidato único, lo que destaca el inmenso reconocimiento que se le hizo en lo personal como en su oficio de escritor.

Sergio Ramírez tiene una larga trayectoria, como escritor, ensayista, escritor y columnista de periódicos, académico, profesor universitario, sin dejar de ser el abogado que es de formación.

En estos campos vivió en Costa Rica de manera especial y destacada desde la década de 1970, trabajando con las universidades de Centroamérica. En Costa Rica vivió de continuo por 15 años, intensamente activos, ligado al Consejo Superior Universitario Centroamericano, CSUCA, donde impulsó la fundación de la Editorial Universitaria Centroamericana, EDUCA, que jugó un papel muy importante en la edición de libros sobre Centroamérica.

Progresista políticamente. Antisomocista de corazón y militante de la Democracia contra la dictadura, se vinculó a las luchas patrióticas nicaragüenses y centroamericanas que culminaron en 1979 con la caída del dictador Anastasio Somoza Debayle. En la actividad académica de esos años y en estas luchas nos conocimos y participamos.

El triunfo del Frente Sandinista de Liberación Nacional, junto con los grupos patriotas y revolucionarios que se unieron a él, lo condujo a formar parte de los primeros intentos de crear un grupo gobernante para el momento en que cayera la dictadura. Así fue miembro del llamado Grupo de los doce, que reunía intelectuales, empresarios, sacerdotes, que tuvieron un peso significativo en esa lucha, y dirigentes civiles, que en 1979, en julio, se constituyó como junta de gobierno de Reconstrucción Nacional en Nicaragua. Allí ocupó cargos de dirección nacional. Presidió el Consejo Nacional de Educación, y por sus afanes literarios, impulsó la Editorial Nueva Nicaragua.

Con el gobierno constitucional, surgido de las elecciones de 1984, ocupó la Vicepresidencia de la República de Nicaragua. En 1990 fundó la publicación “Quincena”, que se mantuvo por diez años. También creó la revista electrónica cultural centroamericana “Carátula”. Como profesor, ha trabajado en la Universidad de Maryland. Su trabajo literario incluye vivencias y personajes de Costa Rica, como Yolanda Oreamuno, con su novela “La fugitiva”, Chavela Vargas, la cantante de género mexicano, a la Gloria Tinoco y Marina Carmona, Lilia Ramos.

Sus preocupaciones, inquietudes y caminos literarios los empezó a tejer desde su época estudiantil, cuando publicaba cuentos en la Revista Ventana de la ciudad de León, de Nicaragua. Allí empezó su ruta literaria: artículos, relatos, cuentos, ensayos, novelas, columnista en el periodismo, textos de historia y ficción. Internacionalmente empezó a ser reconocido con “ Margarita, está linda la mar”, que le dio el Premio Alfaguara. Desde el 2013 preside el encuentro anual centroamericano de literatura “Centroamérica cuenta”. El 11 de noviembre de 2014 recibió el Premio Carlos Fuentes, que lo reconoció como autor de gran calidad literaria, como un “intelectual libre y crítico, de alta vocación cívica”.

En el 2017 se le reconoció con el Premio Cervantes, siendo el primer centroamericano en recibirlo. Es miembro también del Patronato del Instituto Cervantes. En el 2021 fue galardonado con la Medalla de Oro del Círculo de Bellas Artes de Madrid.

El pasado 7 de mayo la Real Academia Española lo postuló y aceptó como único candidato a ser parte de ella, en la Silla L, siendo de esa manera el primer centroamericano y el primer nicaragüense en ocupar tan importante responsabilidad, y recibir ese alto reconocimiento, bien ganado, bien merecido, que pone en alto a las letras de Nicaragua, a las de Costa Rica por la huella indeleble que nos ha dejado con su presencia, a las letras de Centroamérica, del Caribe y las de Latinoamérica, en todo lo que Sergio Ramírez significa para el desarrollo progresista y democrático latinoamericano.

Así ha sido reconocido como una persona digna de mérito para ser miembro de la RAE. Es un puesto que desempeñará de manera ad honorem. Fue electo por propuesta de los mismos académicos, que son los que pueden proponer candidatos a Silla. Pueden ser españoles o de otros países los miembros.

En el caso de Sergio Ramírez, como el de Mario Vargas Llosa, ambos tenían su propia nacionalidad, nicaragüense y peruana, pero también tenían la nacionalidad española. En el caso de Sergio Ramírez, se le otorgó la nacionalidad española debido a que el gobierno nicaragüense de Daniel Ortega le quitó inconstitucionalmente la nacionalidad, como ha hecho con poco más de cien personas, todas opositoras o críticas al gobierno dictatorial, despótico, autoritario que se ha desarrollado en Nicaragua.

Con Sergio Ramírez otros intelectuales, escritores y escritoras nicaragüenses, han sido igualmente despojados de su nacionalidad de origen. España dignamente le dio amparo, le cobijó y le brindó la nacionalidad española, cuando estando Sergio Ramírez en el extranjero se vio de pronto “oficialmente” en la condición de que “ya no era nicaragüense”, lo más absurdo y ridículo que podía hacer la dictadura de Daniel Ortega contra este gran escritor que le da más nombre a Nicaragua, a Centroamérica y también a España con este reconocimiento, que ciertamente es a una persona, Sergio Ramírez Mercado, pero lo es también a las letras y la literatura nicaragüense y centroamericana, reconocimiento que se le ha hecho. También Ecuador y Colombia igualmente le brindaron su nacionalidad.

Hasta hoy la obra de Sergio Ramírez se resume en 14 relatos, 14 novelas, 22 ensayos y testimonios, dos filmografías y 21 reconocimientos internacionales de premios por sus obras, doctorados honoris causa y órdenes gubernamentales recibidas.

Su candidatura y nombramiento provocaron en algunos sectores nicaragüenses, curiosamente del exilio, que están en igual condición que Sergio Ramírez, fuera de Nicaragua, que protestaran y hasta se dirigieran a la RAE pidiendo que considerara su nombramiento. Consideraban el paso de Sergio Ramírez por el gobierno sandinista de 1984, que perdió en las elecciones de 1989-1990 que llevaron a Violeta Barrios de Chamorro a la presidencia de Nicaragua desde 1990 hasta 1997, iniciándose una nueva etapa histórica en Nicaragua, hasta que Daniel Ortega volvió a la presidencia desde el 2007 hasta hoy, gobernando dictatorialmente, aspecto que Sergio Ramírez no comparte y combate.

La protesta de estos nicaragüenses, aparentemente opositores al régimen de Ortega y Murillo en Nicaragua, más pareciera hacerle el juego a la dictadura actual procurando que no se le dé relieve a una figura como Sergio Ramírez, que sigue siendo un personaje de lo más puro nicaragüense, que refleja las mejores aspiraciones de progreso social y democrático de y para Nicaragua.

Pero lo más evidente que muestran estas personas o pequeños grupos, que se pronunciaron contra Sergio, es que no tienen la menor idea de lo que es una lucha unitaria, de todo el pueblo, de todos los que están contra el gobierno de Ortega Murillo. Evidencian de esa manera que le hacen el juego a la dictadura, manteniendo, estimulando y provocando disidencias, fragmentaciones, desconfianzas en todo aquello que hoy es símbolo de la oposición al autoritarismo de Daniel Ortega y Rosario Murillo.

Lo más triste es lo que muestran…las dificultades de lograr la unidad nacional en la lucha contra la dictadura y el autoritarismo imperante en Nicaragua.

Sergio Ramírez no está en la lucha política interna ni externa contra la dictadura nicaragüense. En ese sentido no disputa lugar alguno a esos críticos suyos. Su sola presencia, la de Sergio Ramírez, con toda la fuerza intelectual y literaria que tiene, con su fuerte y radiante personalidad, con la voz que transmite en sus artículos periodísticos, y con todos los reconocimientos que se le hacen, es más poderosa que cualquier gritería que le hagan a él y no a la dictadura.

Sergio ha sido claro: “No hay ningún deterioro de ninguna democracia en Nicaragua, lo que hay es una tiranía” y dedicó su Premio Cervantes «a los nicaragüenses asesinados estos días, 2018, por reclamar justicia».

El reconocimiento que se le ha hecho a Sergio Ramírez pone en alto a toda Nicaragua, a sus luchadores actuales y a los centroamericanos en la lucha por la democracia. A mí, en lo particular, me enorgullece su reconocimiento.

Sergio Ramírez es un combatiente nato desde las palabras. La RAE le ofrece una nueva tribuna de combate. Las palabras y las ideas son tan importantes como los pertrechos. A la distancia, al amigo distante, solo me resta felicitarlo y desearle el mayor disfrute de este merecido reconocimiento.

 

Vladimir de la Cruz de Lemos

Formado en los campos de la Historia y el Derecho. Ha sido Director de la Cátedra de Historia de las Instituciones de Costa Rica y Miembro de la Asamblea Colegiada en la UCR, Decano de la Facultad de Ciencias Sociales, Director del Instituto de Estudios del Trabajo y Miembro del Consejo Académico de la UNA

 

[Fuente: www.meer.com]

segunda-feira, 15 de abril de 2024

El best-seller català del segle

August Bover culmina l’edició crítica de l’’Espill de vida religiosa’ (1515), que publica Barcino dins la col·lecció «Els nostres clàssics» en l’any del seu centenari.

Escrit per Bernat Puigtobella

L’any 1977, quan August Bover començava a donar classes al Departament de Filologia Catalana i cercava un tema per la seva tesina, el professor Antoni Comas, un dels grans estudiosos de la literatura catalana de l’edat moderna, li va suggerir que llegís l’Espill de vida religiosa, una obra anònima i un dels grans best-sellers del segle XVI, que estava dipositada a la Biblioteca de Catalunya. Aquell dia, sense saber-ho, Comas va posar la llavor de l’edició crítica d’un dels títols més venuts i alhora menystinguts de la literatura catalana. Bover hi ha dedicat molts anys de recerca, tants que l’editor fundador de Barcino, Josep M. Casacuberta, ja li va expressar fa molts anys el desig de publicar aquesta edició crítica, que finalment ha sortit a la llum dins la col·lecció «Els nostres clàssics d’autors moderns» coincidint amb el centenari de l’editorial aquest 2024, gràcies a l’empenta de l’actual director, Oriol Magrinyà i de l’editor filològic assignat, Francesc Tous.

August Bover | Foto: Sandra Solorzano

Ha plogut molt des d’aleshores, però ara després de 30 anys d’investigació Bover ha pogut fixar el text definitiu d’aquesta novel·la al·legòrica d’inspiració lul·liana, que narra les peripècies d’en Desitjós, un devot religiós a la recerca d’un model de vida cristiana. La Biblioteca de Catalunya conserva l’edició prínceps de 1515, que uns quants periodistes afortunats vam poder veure fa unes setmanes a la presentació a la premsa d’aquesta nova edició, més de cinc-cents anys després de la seva publicació. En el mateix acte, Bover va lliurar un exemplar de la darrera traducció i edició italiana (Nàpols, 1841) a la Biblioteca de Catalunya, un gest que l’honora i que és també una manera de culminar l’acte de generositat que ha suposat treballar en aquesta edició, que s’enriqueix amb un estudi introductori que situa molt bé l’obra en el context de la Devotio Moderna, i uns apèndixs on trobareu documentades les edicions i les làmines de les respectives cobertes de les 38 edicions que ha pogut rastrejar de l’Espill de la vida religiosa; també hi trobareu un prolix esquema dels sistemes al·legòrics que vertebren la novel·la, ordenats tant alfabèticament com temàtica; un índex de les obres citades al llarg de la novel·la, la majoria d’origen bíblic. I un glossari que ens ajuda a entendre termes del català del segle XVI. En definitiva, un volum de més de 400 pàgines que va fins a les entràmenes (entranyes) de l’obra.

El pelegrinatge d’en Desitjós

La primera part del llibre narra el pelegrinatge d’en Desitjós, que passa per tres estadis, les tres vies clàssiques definides per sant Bonaventura. La via purgativa o de la fe; la via il·luminativa o de l’esperança. I finalment la via unitiva o de la Caritat, que consisteix en una entrevista amb el Senyor, la unió amb Déu. L’obra s’inscriu en el subgènere dels espills exemplars i mitjançant el pelegrinatge de Desitjós se’ns acaba mostrant un model de vida cristiana, com si es veiés en un mirall. El relat de Desitjós es complementa amb una trama paral·lela més breu, la història antitètica de Bé-em-vull, personatge egoista que funciona dins la novel·la com a contra model al protagonista.

A la segona part, en canvi, trobem un manual d’oració metòdica contemplativa basat en l’al·legoria del saltiri, un tipus d’arpa que en aquell moment estava molt estès, i que va ser present a les cases burgeses fins al segle XVIII. Les noies que es feien monges s’enduien el saltiri al convent i el feien servir per acompanyar l’oració.

Un autor misteriós

August Bover, escriptor i doctor en Filologia Romànica, ha pogut fixar el text però no ha pogut resoldre un dels grans enigmes d’aquest llibre, la identitat del seu autor. L’obra va atreure l’interès de diversos ordes religiosos, que la van difondre i la van traduir, com els jerònims, els cartoixans, els jesuïtes, els franciscans o els teatins. Fins i tot alguns ordes se la van voler apropiar, com els cartoixans. Els jesuïtes, en canvi, en fan la més gran difusió, fins al punt que els missioners portuguesos se l’enduen a les Índies i al Japó, però no en reclamen l’autoria.

La primera traducció italiana atribueix l’autoria a un cartoixà. La primera traducció castellana, en canvi, l’adjudica a un frare jerònim, però també s’ha atribuït a l’humanista Miquel Servet, que no pertanyia a cap d’aquests ordes. En qualsevol cas, no s’ha arribat a una atribució concloent encara a dia d’avui.

Primer i última edició de l’Espill de vida religiosa, a la Biblioteca de Catalunya © Barcino/ Fundació Carulla

Un best-seller de l’edat moderna

Bover ha arribat a rastrejar 130 edicions en 13 llengües diferents. En el seu moment ni Don Quijote ni el Tirant lo Blanc no van tenir tanta difusió. Es podria dir que en el seu segle, el Desitjós només va ser superat per Kempis i la mateixa Bíblia!

El fet que l’obra fos anònima va ser un factor clau en la proliferació de traduccions i edicions arreu d’Europa, perquè donava llibertat als traductors de cada país a l’hora de fer-se seva l’obra i adaptar-la més lliurement al seu públic lector. El llibre té una gran difusió en un moment en què el continent europeu es divideix per raons de religió. “Els traductors canviaven i adaptaven segons les creences o necessitats del seu país. Així, a Anglaterra hi trobem edicions angleses fetes per catòlics i d’altres per anglicans. Tothom se’l fa seu. Un eclesiàstic eslau va traduir la santa església romana per la santa església universal. I a Polònia un traductor protestant convertit al catolicisme equipara el personatge de Bé-em-vull amb Martí Luter. Feien coses que ara serien denunciables”, afirma Bover.

Un altre element que explica la singularitat del llibre és que és l’única seqüela literària de Ramon Llull. “Un llibre entretingut i ben escrit, en un català molt pur, amb molt pocs castellanismes (de fet, n’hi ha més al Tirant lo Blanc) i interessant per al lector d’aquests segles”, observa Bover. La llibertat dels traductors hi va fer la resta perquè la metxa s’encengués.


[Font: www.nuvol.com]






sexta-feira, 1 de abril de 2022

Nova actualització del Glossari de sabors del món

 imatge d'un plat de gastronomia índia

El TERMCAT ha actualitzat el Glossari de sabors del món, un recull terminològic en línia que recull un centenar de termes relatius a productes alimentaris (verdures, fruites, begudes, pans) i elaboracions gastronòmiques (aperitius, plats a base de carn o de peix, salses, dolços i postres) d’arreu del món.

En l’actualització d’aquest any s’incorporen nous termes corresponents a la cuina índia i xinesa, especialment de la gastronomia de celebració del Cap d’Any xinès, com ara tallarines de la longevitat o pastís d’arròs glutinós.

El diccionari, fruit de la col·laboració amb el Centre de Normalització Lingüística L’Heura del Consorci per a la Normalització Lingüística, té l’origen en els termes treballats amb motiu de les diverses edicions de la mostra gastronòmica Els sabors del món, que va tenir lloc entre els anys 2012 i 2019 a Santa Coloma de Gramenet i els objectius de la qual eren la promoció del comerç local, la cohesió social i el foment del català com a llengua comuna. Més enllà de la mostra que el va originar, el Glossari de sabors del món continua alimentant-se amb la incorporació de nous termes, ja que està concebut com un projecte obert.

El Glossari de sabors del món forma part de la col·lecció Diccionaris en Línia del TERMCAT, que ofereix actualment més de 160 títols dedicats a diversos camps d’especialitat.

 

[Imatge: CC-BY 4.0 - font: www.termcat.cat]

sexta-feira, 25 de outubro de 2019

Coses que dius en castellà que podries dir en català

En el parlar col·loquial del nostre dia a dia hi ha molts mots i expressions castellanes que presenten dificultats a l’hora de dir-les en català. Moltes d’aquestes paraules, precisament perquè són difícils de traduir o perquè són recents—o bé, encara que no sigui excusa, perquè són col·loquialismes—, no surten als diccionaris castellà-català. Pol Capdet fa un glossari d’expressions amb propostes de traducció i intenta defugir per sistema de l’equivalència culta i genèrica i el calc. A part d’aquest, podeu consultar el seu primer glossari aquí: Col·loquialismes castellans difícils de traduir.
Són moltes les paraules que diem en castellà quan podem dir-les en català |


Escrit per Pol Capdet

1. ESTAR DE BAJÓN – ESTAR XOF / ESTAR DE BAIXADA Està xof des de la separació. Avui estic de baixada: ahir vaig anar a una festa i vam acabar tocats.
2. BIRUJI – TARIBEL / GELOR Uf!, quin taribel: abriguem-nos. Aquella gelor el va destrempar i ara està encostipat.
3. BODRIO – MAL REBREC DE + [Substantiu] (forma envellida) Quin mal rebrec de pel·lícula que em vaig haver d’empassar…
4. CACHAS – MUSCULAT Sí que estàs musculat… que vas al gimnàs?
5. CÁGATE LORITO – AGAFA’T FORT / DÉU N’HI DÓ Va venir la policia, i agafa’t fort. Déu n’hi dó com trona.
6. CALLO – PECAT (per metonímia) Quin pecat de noi… Alça!, aquesta, t’agrada?, si és un pecat…
7. POR SU CARA BONITA – PER LA SEVA BONA CARA (forma envellida) Et penses que per la teva bona cara t’ho donaran?
8. CARDO (o CARDO BORRIQUERO) – Vegeu CALLO.
9. CARIÑO – XATO (si és un adult) // MANYAC (forma envellida) / MANYAGUET (forma envellida) (si és un nen) Xato: ja t’ho vaig dir, que no. Ai, manyac!, que bufó que ets…
10. CASI QUE – MÉS AVIAT —T’agrado? —Més aviat no. —Hem de posar les potes del moble al revés, no trobes? —Més aviat sí. Jo més aviat me’n vaig, que és tard.
11. HACER UNA COBRA – COLLTORÇAR-SE A ALGÚ (p. ext.) Li volia fer un petonet i ella se’m va colltorçar.
12. CORRECTITO – FORMALET (per ‘seriós i correcte en el comportament, les idees o el vestir’, en sentit generalment pejoratiu) / PASSABLE (per ‘mitjanament bo’) És molt formalet, el pretendent de ma filla. Aquest hotel és passable: s’hi pot anar.
13. CORTE – COSA / PLANXA (forma envellida) Em fa cosa dir-l’hi. El professor era allà al costat i nosaltres parlant de fer campana: quina planxa!
14. QUE NI TE CUENTO – QUE NO HO VULGUIS SABER Hi havia una cua que no ho vulguis saber.
15. CUERPAZO – BÉ DE DÉU DE COS (forma envellida) / COSSET Quin bé de Déu de cos, aquesta! Apa, maco, quin cosset que tens…
16. DOS PIEDRAS – FOTE’T Apa, fote’t!, ara no hi podem anar.
17. FIJO QUE – NO FALLA QUE No falla que ens l’hi trobarem.
18. Y VA QUE SE ESTRELLA – I VA QUE XUTA / I PASSA QUE T’HE VIST Li compraré el més barat i va que xuta. Li vaig dir que em sabia molt de greu i que bla bla bla i passa que t’he vist.
19. NO TENGO EL CHICHI PA’ FAROLILLOS – NO ESTIC PER ORGUES (Nota: PA’ FAROLILLOS, com PER ORGUES, significa ‘per festes’ (literalment l’expressió sencera significa: ‘no estic d’humor’)).
21. SER GRANDE – SER UN BRAU + [Substantiu] (forma envellida) És una persona excel·lent, un brau minyó.
22. GUAPERAS – LLEPAT Mira quin llepat!: pentinat escrupolós, roba elegant, cos treballat…
23. GUARRINDONGO – MARRANOT / MARRÀ (o MARRANO) / LLEFISCÓS (per ‘persona porca o obscena’) // ESTRAFET (per ‘cosa feta de qualsevol manera’) (p. ext.) No siguis marranot i neteja’t. El marrano de mon germà no té escrúpols amb les dones. Era un home llefiscós: em despullava amb la mirada. Ens menjarem un entrepà estrafet de la pitjor granja de la ciutat.
24. HOSTIÓN – SANTA NATA / SANTA HÒSTIA / BONA TROMPADA Es va fotre una santa nata contra el mur que encara se’n sent. Li va clavar una santa hòstia. Quina bona trompada, tu!
25. EL LORENZO – SOLANA Posa’t la gorra, que Déu n’hi dó la solana que cau!
26. A OTRA COSA MARIPOSA – GIREM FULL / BON VENT Ja he acabat de fer el dinar: ara, girem full. Si això no surt bé: bon vent!
27. MODOSITO – RECATAT (Nota: Recatat també és castellanisme, però ha sigut usat per bones plomes ja abans de la guerra de 1936-39 (Pla, R.Casellas) i és tradicional en català). És molt recatada en tot però al llit és una fera.
28. MOGOLLÓN (com a adverbi) PLER / MOLT I MOLT / BRAUMENT (forma envellida) M’agrada pler aquest llibre. Ara hi ha molt i molt d’oli: entre tu i jo, n’hem comprat dues vegades. És braument simpàtic.
29. MUERTO DE RISA – OMPLINT-SE DE POLS (objecte) / FOTENT-SE DE FÀSTIC (persona) El piano que em vaig comprar amb tanta il·lusió ara s’omple de pols en un racó. Em vaig estar fotent de fàstic a la porta del teatre mentre no venies!
30. NI PAPA – NI FAVA / BORRALL (forma envellida) No sé ni fava de rus. No en sap borrall, d’això que li demanes.
31. PAVOS – CUQUES (forma envellida) / PÀFIES (forma envellida) Em vaig gastar dues-centes cuques en aquell accessori. Tens cinc-centes pàfies? Llavors es pot fer.
32. PEINETA – FIGA (neol.) Li va fer la figa en resposta a la provocació. La figa al públic del futbolista va ser molt comentada.
33. PINGANILLO – PENJARELLA (neol.) / ORELLERA (oficial) Posa’t la penjarella, que aquest parla xinès i prou. Al presentador quasi no se li veia l’orellera, petita com era.
34. ¡POR AQUÍ! – PUJA AQUÍ DALT! (o PUJA AQUÍ DALT I BALLA!) Que ho faci jo? Puja aquí dalt!
35. RASCA – Vegeu BIRUJI.
36. RASTRERO – ESTRIPAT No siguis tan estripat d’agafar això d’en terra.
37. EL RATONCITO PÉREZ – ELS ANGELETS / LA FADA Els angelets et portaran un regalet per aquesta dent que t’ha caigut. Vindrà la fada amb un regal que et posarà sota el coixí.
38. RAYA – CLENXA / RATLLA Va ensumar una clenxa damunt la taula. Es preparava una ratlla amb la targeta de crèdit.
39. RECATADO – Vegeu MODOSITO.
40. RELAJA LA RAJA (o PRINCESITA RELAJA LA RAJITA) – TINGUEM CALMA / RELAX / TRANQUIL·LITAT I BONS ALIMENTS (forma envellida)
41. RESULTÓN – QUE FA EL FET / QUE TÉ EL SEU QUÈ Aquesta crema d’espàrrecs, tot i ser de sobre, fa el fet. És una noieta no extremament bonica però que, amb la seva gràcia i intel·ligència, té el seu què.
42. NO COMERSE UNA ROSCA – NO MENJAR-SE UN TORRAT Pobre! No es menja un torrat des que sortia amb la Mercè.
43. HACER UN SIMPA – COLAR-SE PER LA GATERA (quan s’entra sense pagar) / SORTIR PER LA GATERA (quan se surt sense pagar) (neol.) Vam colar-nos a la disco per la gatera. Sortim per la gatera?
44. SUBIDÓN – PUJADA / ENFILAMENT / ENREFILADA Quina pujada, després de l’exercici! Els seus enfilaments i les seves caigudes eren constants i extrems: li calia medicació.
45. ESTAR DE SUBIDÓN – ESTAR DE PUJADA / HAVER-SE ENFILAT (p. ext.) (o HAVER-SE ENREFILAT (p. ext.)). Està de pujada de coca. Tot l’estiu passat que va estar de pujada, sense quasi dormir, fent una pila de coses alhora, eufòric i irritable. Ja t’has enfilat? Si només he dit que m’agrades…
46. ¡ME LA SUDA! – ME LA BUFA! / ME LA REPAMPLINFA! Me la bufa què en pensin! Bah!: això, a mi, me la repamplinfa…
47. LO SUYO – LA GRÀCIA / LA COSA IDEAL La gràcia serien unes olivetes i seitons amb vinagre per anar fent boca. Que li truquis és la cosa ideal.
48. TALADRAR – MARTELLEJAR Em martelleges, amb la cançoneta que anem a la platja!
49. TALADRO – MARTELLEIG Quin martelleig, aquesta música!
50. TIRAN MÁS DOS TETAS QUE DOS CARRETAS – TIRA MÉS UN PÈL DE DONA QUE CENT MULES
51. ¡LO TOMAS O LO DEJAS! – ÉS A PRENDRE O A DONAR! (Andreu Nin, trad. Crim i càstig, Proa, 2015, p. 14). (Nota: El diccionari català-castellà d’Enciclopèdia en dona com a traducció ho agafes o ho deixes, però aquesta expressió em sembla un calc).
52. COGER EL TRANQUILLO – TENIR JA TRAÇA A FER ALG/C / HAVER-SE FET A FER ALG/C Ja hi tinc traça, a obrir aquesta porta. Ja m’hi he fet, a fer anar el canvi de marxes.
53. TROPEZONES – CROSTONS (de pa fregit) (oficial) / RETALLONS (oficial) o BOCINS (oficial) (de pernil, verdures, fruita, etc.) Ens va servir un gaspatxo amb crostons i bocins que era boníssim.
54. DE VERDAD DE LA BUENA – JA T’HO DIC / COM HI HA MÓN (forma envellida) No busco luxes, ja t’ho dic. Com hi ha món que no t’hi avorriràs.
55. QUE NO VEAS – QUE ÉS MASSA Fa un fred que és massa.
56. SI TE HE VISTO NO ME ACUERDO – PASSA QUE T’HE VIST Li va fer creure que s’hi casaria i encabat de fer-li fer viatges i d’esgarrapar-li uns quants diners, passa que t’he vist.
57. ¡ZASCA! – FACA! / PAM! I li va dir: ‘Vas dir el contrari fa dos dies’: faca! Llavors ell, pam!, li etziba que ja ha parlat massa i que deixi parlar els altres.

—————————
Podeu veure l’explicació de cada abreviatura i marca —també d’altres aspectes tècnics—a l’article “Col·loquialismes castellans difícils de traduir” de Pol Capdet. Les fonts de consulta han sigut el Diccionari del català popular i d’argot de Joaquim Pomares, el Diccionari descriptiu de la llengua catalana, l’Alcover-Moll, el diccionari d’Enciclopèdia, el Termcat, el Diccionari de sinònims de frases fetes d’Espinal, el blog Silencis del DIEC i el Refranyer català-castellà. Pol Capdet agraeix la col·laboració de Meri Farnell i Vicenç Ema.


[Foto: Eric Muhr - font: www.nuvol.com]