Mircea Cărtărescu: «La realitat és allò que ens fa mal, que ens espanta i ens fa moure, allò que ens eleva i ens ensorra»

El reconegut escriptor romanès va confessar admiració per Salvador Dalí a qui va descriure com un "artista extraordinari", durant una xerrada a Figueres 

La directora dels Museus Dalí, Montse Aguer, conversant amb l'escriptor Mircea Cărtărescu i el seu intèrpret Xavier Montoliu.

Escrit per Cristina Vilà Bartis

Mircea Cărtărescu (Bucarest, 1956) està considerat un dels escriptors romanesos contemporanis amb més projecció internacional. La seva monumental obra, complexa, onírica i d'una gran exuberància verbal, ha estat traduïda a vint-i-vuit llengües, entre aquestes, el català. Guanyador, entre altres, dels premis Thomas Mann i Formentor (2018) i nominat al Booker 2025 per Solenoide, sovint ha aparegut dins les travesses del Premi Nobel de Literatura. És potser per això que la directora dels Museus Dalí, Montse Aguer, va descriure com "molt especial" la presència de Cărtărescu a Figueres, dimecres passat, coincidint amb la publicació en català del seu últim llibre, Travesti (Lleonard Muntaner). També ho sentia així el públic que, expectant, s'havia aplegat per escoltar-lo sota la cúpula geodèsica del Teatre-Museu Dalí, que Cărtărescu no va dubtar a descriure com "el crani del pintor, el seu tercer ull que li servia d'inspiració divina". Tot el que va venir després, gairebé una hora i mitja de monòleg transmès al detall per Xavier Montoliu, traductor oficial i amic personal de l'autor, va ser com un somni, un viatge des del realisme pur fins a l'onirisme més surrealista. Al llarg d'aquella estona, els assistents van copsar la dimensió de Cărtărescu, un home que es va confessar "obsessionat per la ciència" i per totes les branques del coneixement que, segons ell, "és unitari".  

Mircea Cărtărescu va declarar que trobar-se en aquell espai, amb la làpida del pintor figuerenc a tocar, era, per a ell, un "regal extraordinari. Mai he parlat en un espai tan grandiós com aquest, que intimida en ell mateix, però espero que ens enlairi i que ens produeixi aquella levitació daliniana que apareix a les seves pintures". Cărtărescu va admetre haver percebut sempre "en la levitació el poder de l'art". Potser per aquest motiu, l'art és molt present en els seus llibres. "Des que vaig començar a escriure vaig intentar incorporar la imatge pictòrica. Visc en cadascuna de les pintures que estimo i tot el que escric és ple de pintura. En totes les pàgines dels meus llibres hi ha rastres de tots i cadascun dels pintors que, per a mi, han significat alguna cosa", va confirmar.  

L'escriptor romanès amb Montse Aguer, davant el teló 'El laberint', sota la cúpula daliniana, dimecres passat.

Així, Cărtărescu va repassar, generosament, alguns dels creadors que el lector pot resseguir entre les línies dels seus llibres. És el cas de la seva última novel·la, Theodoros (Edicions del Periscopi), on apareix, en alguns passatges, la descripció de La batalla d'Anghiari, de Leonardo da Vinci. Malgrat tot, l'autor va reconèixer que, de tots els corrents literaris i pictòrics, el que més li cridava l'atenció era el surrealisme. "En els meus últims llibres hi ha una ombra molt més latent i present, que és lluminosa, com a les pintures de De Chirico; la plasmació de la llum a la pintura és una contradicció en el moviment de la vida", va afirmar, tot assegurant que, com Baudelaire, odiava "el moviment perquè la imatge queda sacsejada". Així, confirmà, totes les pàgines dels seus llibres "intenten presentar un món aturat en aquest moment de llum". Un altre exemple és la seva llarga trilogia Encegador, publicada entre 1996 i 2007, que gira entorn d'un pintor "que estimo d'una manera excepcional perquè és un dels pintors més enigmàtics del món". Es tracta de Desiderio Monsú, pseudònim rere el qual s'amaguen dos pintors: François de Nomé i Didier Barra, que "pintaven d'una manera que ningú ho havia fet abans i no hi ha cap altre pintor que hagi utilitzat la seva tècnica". Tots dos pintaven "palaus que no existien, que només veiem als somnis, carregats d'estàtues que fan gestos desesperats".     

De la inquietud de Magritte a la felicitat de Dalí  

Amb el pas del temps, l'interès de l'escriptor romanès va evolucionar i va enfocar la mirada en els poetes de la modernitat, "dialogant amb els grans pintors surrealistes: René Magritte, Paul Delvaux i, especialment, Salvador Dalí". Mircea Cărtărescu va aventurar-se a definir el concepte de surrealisme com "el moviment que no creu en el realisme, que levita a l'aire, és la poesia personificada". Segons ell, "la pintura surrealista és com les taques que hi ha dins d'una tassa de cafè quan ens l'hem begut i amb les quals endevinem el nostre futur, els nostres trets interiors i la pròpia vida". Aleshores Cărtărescu va aproximar-se als tres artistes esmentats. D'entrada, va definir els quadres de Magritte com "esquelets de pintura, jocs lògics, especulacions de la ment" que li generaven "inquietud, a diferència de Dalí, que em fa feliç".  

L'escriptor signant exemplars dels seus llibres.

Aquest vincle de l'escriptor amb el pintor figuerenc és profund i s'ha traduït en la recent publicació d'un fragment d'un relat seu del recull Melancolia en el primer número del Dalí News i en la reproducció de l'obra Pell de gallina inaugural (1928), de Dalí, a la coberta de la seva novel·la Travesti. Cărtărescu va explicar que, després de passejar-se pel Teatre-Museu, va veure clara l'evolució viscuda "des dels 17 anys fins que va esdevenir Dalí". Si, segons ell, Kafka va esdevenir artista en una sola nit, aquella en què va escriure El veredicte, "Dalí als 17 anys ja era extraordinari; no existeix cap altre artista, potser llevat de Leonardo, amb una destresa tan curosa, tan precisa, a la seva edat, però encara no era Dalí. Imitava Picasso millor que Picasso mateix; era més cubista que Juan Gris i els humiliava, d'alguna manera. No havia trobat el camí". El va trobar, segons ell, justament amb Pell de gallina inaugural, esdevenint "un pintor incomprensible, en el millor sentit de la paraula, un pintor que pinta per mitjà de la lògica del somni i que necessita les maniobres de Freud per arribar a fer-se'l seu". Cărtărescu va recordar que els somnis, "aquesta activitat nocturna de la ment", havien interessat els filòsofs de l'antiguitat, però que durant segles havien estat oblidats fins que van ser redescoberts pel romanticisme alemany, que els va reinventar "i els van dur al centre de la seva vida espiritual per transmetre'ls amb els surrealistes".     

L'essència de la meva modesta escriptura és onírica; no crec en la realitat. La realitat és també un somni"   

"Considero Dalí més aviat un oníric que un surrealista ortodox i per aquest motiu no era acceptat per la internacional del surrealisme perquè no se sotmetia als dogmes d'André Breton. Era un pintor massa gran per sotmetre's a un dogma. Cada pintura de Dalí es troba sota el signe del somni". Per a l'escriptor, els somnis de Dalí estan plens de significats i "cada pintura és com un somni enviat pels déus". Així, segons ell, "els déus van enviar primer de tot el somni a l'artista i Dalí ens l'ha enviat a nosaltres". L'escriptor va reconèixer que, al llarg de la seva trajectòria, tot això el va influir profundament. "L'essència de la meva modesta escriptura és onírica, no m'interessa el realisme, no hi crec. La realitat és també un somni", va concloure. Segons ell, el realisme en l'art no té sentit i, així, cada llibre és ficció. "Tots els escriptors escriuen literatura fantàstica, no realista, sinó surrealista, subrealista, metarealista", va admetre Cărtărescu, per a qui "la realitat és allò que ens fa mal, ens espanta i ens fa moure, allò que ens eleva i ens ensorra". Segons ell, "algunes vegades passa que no sabem si vivim dins del somni o si estem tenint una experiència real i ens provoquem dolor per despertar-nos". Així, "la realitat és un somni, però les guerres, tot el que ens fa patir, és real".  

El Bucarest de Cărtărescu: la construcció d'un arquetip   

Preguntat pels seus llibres i el seu procés de creació, Mircea Cărtărescu va assegurar que el Bucarest que hi apareix reiteradament no és el Bucarest real "sinó el meu Bucarest, una ciutat on vaig néixer però que vaig inventant llibre rere llibre". Per a ell, "cada ciutat és una figura d'estil; als pintors i escriptors no els interessa descriure sinó inventar segons les seves necessitats". En el seu cas, li va servir per fugir "de la ciutat en runes on vivíem, on vam passar fred, fam i por". Per compensar, la ciutat dels seus llibres "estava separada d'aquesta realitat tan dura". L'escriptor romanès va reconèixer sentir amor-odi per Bucarest, que ja no apareix en els seus últims llibres: "M'estimo molt Bucarest perquè és la ciutat on vaig néixer i conec cadascun dels seus racons, és una ciutat màgica, però al mateix temps odio la ciutat real, confusa, caòtica, no sempre gaire neta, on malauradament és difícil de viure". Malgrat tot, l'escriptor va defensar que tots "hem d'assumir la ciutat on vivim i si podem fer alguna cosa per ella, intentem-ho". La seva aportació ha estat intentar convertir Bucarest en un arquetip.   

D'altra banda, Mircea Cărtărescu va aprofitar l'acte per donar alguns detalls sobre el seu últim llibre, Travesti, i la figura de l'androgin tot defensant que "tots hauríem de ser-ho per poder llegir i endevinar el destí". Una teoria seva és que "alguns de nosaltres ho som; l'èsser humà no és ni home ni dona, té aquests dues vessants que defineixen l'èsser humà en la seva totalitat". Així, Travesti "mostra metafòricament l'estranyesa més fascinant de l'èsser humà, l'edat més fascinant, l'adolescència". L'escriptor no va dubtar a assegurar que "tots els adolescents són artistes" i va lamentar que "ningú s'ocupa d'ell, és com una ferida viva, un ésser inquietant i confús que defineix la sensibilitat de l'artista". Tenint en compte que "la revolta és l'estat natural de l'adolescència, Salvador Dalí és l'èsser revoltat per excel·lència" i això li va permetre perdonar-li "les seves comicitats, excentricitats i estupideses polítiques perquè ell ja no va crèixer a partir dels 17 anys, va ser un adolescent vell amb uns bigotis molt grans".     

"Ens estan robant l'empatia"     

Al final de l'acte, l'escriptor va ser molt contundent quan se li va demanar la seva opinió sobre la intel·ligència artificial i el sentit de l'art en l'època contemporània. Va parlar de com "la gent dolenta ens està robant l'empatia" i va esmentar Elon Musk i les seves afirmacions sobre la manca de necessitat d'ètica i d'empatia perquè són signes de feblesa. L'escriptor va rescatar el pensament de la filòsofa Hannah Arendt, que definia la humanitat a través de l'empatia. "Avui assistim a un assalt a la condició humana, hi ha un acceleracionisme promogut per la gent del món de la tecnologia que el controla econòmicament i que, en el fons, és una mena de feixisme". Per a Mircea Cărtărescu, l'art "sempre ha anat en contra de la deshumanització, és essencial en la salut mental de la humanitat en una època de bogeria". L'escriptor va afirmar que, respecte a la IA, vivim "un perill suprem perquè la IA no és una eina com una altra" i va posar en evidència que "el veritable perill és el seu ús militar perquè aquesta pot prendre decisions per si mateixa". En el camp de l'art, la IA suposa "una temptació" per als creadors. De fet, ja han sorgit escàndols literaris. "És una realitat trista", va assegurar, tot reclamant que "la IA marxi del camp de l'art, no hi té res a fer".    

La presència del reconegut escriptor a Figueres es va allargar l'endemà quan va visitar la casa natal de Salvador Dalí acompanyat per la historiadora de l'art i regidora de Cultura de l'Ajuntament de Figueres, Mariona Seguranyes, i la biblioteca Carles Fages de Climent on va copsar, de primera mà, com la seva obra és llegida amb entusiasme.

 

[Fotos: Jordi Blanco - font: www.emporda.info]

La banalité du mal : réflexions sur le documentaire « NAZA »

 

Écrit par Yakov M. Rabkin 

La description qu’Hannah Arendt fait d’Eichmann comme incarnant « la banalité du mal », sous-titre de son ouvrage Eichmann à Jérusalem, a choqué de nombreuses personnes. Elle a par la suite été critiquée à la suite de la découverte des propos antisémites de son protagoniste, inconnus lors de son procès. Le nouveau film NAZA, qui documente les rouages internes du génocide de Gaza, remet le concept de la banalité du mal sur le devant de la scène. Sauf que cette fois-ci, nous disposons des témoignages d’une vingtaine d’auteurs de ces crimes qui, contrairement à Eichmann, ne comparaissent pas devant un tribunal mais partagent leur expérience pour la plupart de manière décontractée et détendue, certains avec fierté de leurs accomplissements, d’autres avec des remords. Ils donnent l’impression d’être des hommes et des femmes de la classe moyenne tout à fait normaux, accomplissant consciencieusement leur travail exigeant dans le domaine des hautes technologies. Ces Israéliens incarnent quelque chose de différent des nazis qui tentaient de cacher leurs crimes à leur propre peuple, craignant que celui-ci ne les soutienne pas. Ce nouveau film traite de la normalité du mal dans une société qui a largement accepté le génocide se déroulant à moins de quarante miles au sud de Tel-Aviv.

Les vingt-quatre auteurs de ces crimes interviewés dans le film appartiennent à des unités d’élite des services de renseignement qui exploitent la puissance de l’IA et de la surveillance totale pour détruire Gaza. « Nous ne sommes pas des “antisémites” », remarque l’un des interviewés. Pourtant, il estime avoir tué plus de femmes et d’enfants que le plus acharné des antisémites. Aussi odieux que soient les pogroms en cours en Cisjordanie contre les Palestiniens, perpétrés par des milices de colons sionistes sous le regard complaisant et avec l’aide occasionnelle de l’armée israélienne (IDF), l’ampleur du massacre de civils à Gaza est incomparablement plus grande.

Les auteurs de ces crimes sont issus des classes privilégiées de la Tel-Aviv huppée et fastueuse, qui sert de toile de fond visuelle à l’ensemble du film. Parmi les leitmotivs de ces témoignages figurent la disposition à obéir aux ordres et le plaisir de surmonter des défis techniques complexes (la « technodélice », selon la définition qu’en donnait feu Jean-Jacques Salomon). « C’était marrant (kef) », a admis l’un des auteurs.

NAZA est un acronyme hébreu signifiant « dommages collatéraux ». L’association avec le terme « nazi » n’est pas fortuite ; l’un des auteurs compare son expérience à celle des nazis qui se livraient, au début des années 1940, à un massacre industrialisé, bien que moins sophistiqué. Lorsqu’il a été emmené, comme beaucoup de jeunes Israéliens (et de Juifs d’ailleurs), visiter les camps d’extermination nazis, il s’est demandé comment ces nazis pouvaient reprendre une vie normale après avoir tué des milliers de personnes par jour. Aujourd’hui, admet-il, il le sait. Il retrouvait ses amis après une journée passée à tuer principalement des femmes et des enfants et profitait de sa soirée.

Au départ, ni les nazis ni les sionistes n’avaient l’intention de commettre un génocide. Dans leurs fantasmes nationalistes exclusivistes, les nationaux-socialistes allemands voulaient expulser les indésirables, pour redonner sa grandeur à une Allemagne « purifiée » et agrandie et, dans le cas des sionistes socialistes au pouvoir en 1948 et 1967, lorsque des expulsions massives ont eu lieu, pour transformer la Palestine en un « État juif ». Les uns comme les autres étaient animés par la soif de terres : les nazis voulaient des terres fertiles en Europe de l’Est « purifiées » de la plupart des Slaves et de tous les Juifs — tandis que critiques et personnalités politiques ont décrit la stratégie territoriale d’Israël comme la recherche d’« un maximum de territoire avec un minimum d’Arabes ».

Dès le début du XXe siècle, les pionniers sionistes ont mis fortement l’accent sur la formation d’un « nouvel homme hébreu », intrépide et vaillant, qui avait rompu avec le statut de victime du passé. Dans son éloge funèbre de Theodor Herzl en 1904, Vladimir Jabotinsky, qui a fondé et façonné le courant désormais dominant du sionisme, a défini ainsi cette nouvelle créature :

Notre point de départ consiste à prendre le Juif typique d’aujourd’hui et à imaginer son contraire diamétral… parce que le Juif est laid, maladif et dépourvu de décorum, nous doterons l’image idéale de l’Hébreu d’une beauté masculine. Le « Yid » est piétiné et facilement effrayé ; par conséquent, l’Hébreu doit être fier et indépendant.

Ce n’est que plus tard, confrontés à la résistance suscitée par le mouvement des colons, que les Israéliens ont endossé le rôle de victimes innocentes, contraintes de se défendre. Les visites des camps d’extermination nazis constituent des éléments essentiels des outils didactiques utilisés pour forger des combattants impitoyables. Pas étonnant que la plupart d’entre eux aient qualifié l’attaque contre le sud d’Israël en octobre 2023 de « plus grand massacre de Juifs depuis l’Holocauste ». La différence entre les civils juifs impuissants pris pour cible par les nazis et le puissant État juif qui avait expulsé et confiné les Palestiniens dans un camp de concentration à ciel ouvert à Gaza avait complètement disparu. Pour évoquer la violence qu’ils déchaînent, les Israéliens utilisent souvent l’expression «ein brera» («il n’y a pas le choix»), qui préserve l’image qu’ils ont d’eux-mêmes et justifie leurs excès. C’est ainsi que le génocide s’est propagé de l’Europe à l’Asie occidentale.

Les protagonistes du film expliquent comment ils utilisent une technologie sophistiquée pour surveiller toutes les communications téléphoniques des Palestiniens. L’une des phrases que l’IA extrait de millions de conversations est : « Quand papa rentre-t-il à la maison ? » C’est ainsi que la décision est prise de détruire le domicile du suspect, ainsi que sa femme et ses enfants. Derrière leurs écrans d’ordinateur, ceux qui désignent ces cibles peuvent entendre plus tard les cris de ces enfants blessés qui, quelques minutes auparavant, attendaient leur père.

Israël, dont de nombreux responsables politiques prônent et mettent ouvertement en œuvre des politiques fascistes, est à juste titre fier d’être un leader mondial de l’innovation technologique, une « nation des start-ups ». Son avance qualitative sur ses voisins, garantie par la législation américaine, repose sur une coopération étroite avec le complexe militaro-industriel-numérique américain. Une législation à venir intégrera officiellement l’armée israélienne au sein de ce complexe. Contrairement à l’Ukraine, qui sert principalement de terrain d’essai pour Palantir et d’autres facilitateurs occidentaux de la guerre de haute technologie, les scientifiques et ingénieurs israéliens contribuent activement au développement de nouveaux systèmes tels que « Lavender », largement utilisés contre les Palestiniens. Tout cela s’inscrit dans le cadre plus large de l’écosystème du soutien financier, matériel et stratégique américain. Non seulement Washington, Berlin et Londres, mais même Belgrade maintiennent cette ligne de vie – ou plutôt cette ligne de mort – d’armement, de matériel et de services cloud à destination d’Israël. Ceux-ci lui permettent non seulement d’opprimer et de tuer des Palestiniens, mais aussi d’attaquer d’autres pays, en faisant, comme l’a candidement admis le chancelier allemand Merz, « le sale boulot pour nous tous ». Il ne fait guère de doute que Merz et ses homologues occidentaux étaient depuis longtemps au courant des méthodes que ce nouveau film dévoile au grand public.

De plus, l’expertise israélienne en matière de surveillance et de contrôle des populations est très demandée à travers le monde. Cela laisse présager des dangers pour la vie privée et la démocratie ailleurs. Les outils de surveillance totale pourraient tenter des dirigeants inquiets face à d’éventuels troubles sociaux, voire à des révolutions contre la polarisation économique croissante – et sans précédent. Des germes de fascisme ont été observés dans une bonne partie de l’Occident politique. Les opérations de l’ICE visant les immigrés sans papiers aux États-Unis ne sont peut-être qu’un début. Le besoin des classes dirigeantes de protéger leurs privilèges alimente la connivence avec Israël et contribue ainsi à l’impunité de ce pays.

De même, l’infiltration du Hezbollah à l’aide de téléavertisseurs piégés, qui a conduit au meurtre et à la mutilation de milliers de personnes au Liban et en Syrie en 2024, montre à quel point n’importe qui peut devenir vulnérable en utilisant des gadgets civils d’apparence inoffensive. (NAZA ne mentionne pas cet épisode macabre, qui fait l’objet d’un autre documentaire récent.) Les responsables israéliens se sont vantés que, pour eux, la scène, c’est le monde entier, et qu’ils en sont les principaux acteurs. D’un ton à la fois sinistre et fier, le Premier ministre Netanyahou a déclaré que chaque habitant de la planète porte un morceau d’Israël dans sa poche.

Le génocide nazi des Juifs, des Slaves et de nombreux autres peuples a choqué les Européens principalement parce que les victimes étaient leurs compatriotes européens. Leurs génocides en Afrique et dans les Amériques n’avaient suscité aucune répulsion comparable. Une autre cause importante de ce choc réside dans l’organisation rationnelle du génocide nazi. Les Israéliens à Gaza ont utilisé des technologies de pointe, notamment l’intelligence artificielle, pour porter le niveau d’organisation à des sommets sans précédent. Les spécialistes et les tireurs d’élite de l’armée israélienne (IDF) admettent s’être sentis comme des dieux capables de tuer des gens pratiquement à volonté. Les médias israéliens ont rapporté des cas de dépression chez des soldats de retour à la vie civile. Pour certains, la cause en était la perte du sentiment de toute-puissance. Ils avaient l’impression de ne plus être des dieux, mais de simples anonymes perdus dans la foule. D’autres vétérans de l’armée israélienne souffrent de dépression face à l’opprobre mondial, qu’ils ne parviennent pas à comprendre – convaincus d’être des victimes innocentes – et qu’ils attribuent à l’antisémitisme.

L’un des Israéliens interviewés dans le film était affecté à la branche politique, chargée d’utiliser les médias électroniques pour salir, discréditer et affaiblir les détracteurs d’Israël. (Après la sortie de *NAZA* en salles, les Israéliens ont rapidement produit un faux film au titre trompeur, *Naza : The Real Story. Full Film*, dans le but de détourner les spectateurs de l’original qui, contrairement au faux, n’est pour l’instant pas disponible en ligne.) Cette opération contribue à des mesures répressives visant même le soutien politique – sans parler du soutien matériel – aux Palestiniens dans plusieurs pays européens et aux États-Unis. La critique d’Israël est criminalisée sous le prétexte de l’antisémitisme. Des agents israéliens dans ces pays fournissent des données sur les cibles – très probablement collectées par les services de renseignement israéliens – à la police, aux employeurs et aux universités, qui s’empressent d’intimider, d’arrêter, d’expulser, de licencier et de renvoyer les détracteurs. Alors qu’Israël porte atteinte aux libertés fondamentales d’expression et de réunion dans la plupart des pays occidentaux, il est néanmoins en train de perdre la bataille de l’opinion publique.

Face au mécontentement croissant de l’opinion publique en Europe et aux États-Unis, Netanyahou promet de transformer Israël en une « super-Sparte » — une société fortement militarisée et autosuffisante, capable de se débrouiller seule face à un isolement international grandissant. Les responsables politiques et les experts militaires israéliens ont depuis longtemps conclu que la définition officielle d’Israël en tant qu’« État juif et démocratique » est déchirée par la tension entre ces deux composantes. Les valeurs démocratiques libérales — prétendument chères aux démocraties occidentales — doivent céder le pas à la suprématie juive. Par conséquent, la paix n’est rien de plus qu’une option politique temporaire pour Israël. Pour paraphraser von Clausewitz, la politique est la continuation de la guerre par d’autres moyens.

Les États sont inanimés, mais ils sont dirigés par des individus. Bien que le spectre psychologique et politique parmi les Israéliens soit vaste, le film NAZA illustre le succès saisissant de la création du « nouvel homme hébreu », libéré des contraintes morales de la tradition juive et de l’humanité tout court.

L’une des célèbres œuvres de Francisco Goya s’intitule « El sueño de la razón produce monstruos ». On l’interprète généralement comme signifiant « quand la raison s’endort, les monstres apparaissent ». Mais le mot espagnol « sueño » signifie également « rêve » ou « fantaisie ». L’État sioniste incarne la phrase « Wenn ihr wollt, ist es kein Märchen » (« Quand vous le voulez, ce n’est pas un conte de fées »), écrite par Herzl, le fondateur du sionisme politique, il y a plus d’un siècle. (Cela présente une ressemblance frappante avec le titre du chef-d’œuvre cinématographique nazi Triumph des Willens, ou Le Triomphe de la volonté.) Ce projet, qui semblait relever de la fantaisie et du conte de fées, s’est concrétisé grâce à une utilisation rationnelle des ressources politiques, financières et humaines. Les actions d’Israël montrent que la rationalité instrumentale — trait caractéristique de la modernité — peut aussi engendrer des monstres. De plus, ces monstres sont convaincus d’être normaux, tout comme la plupart des Israéliens qui les entourent. Cela fait d’Israël un grave danger pour la région, pour le monde et, bien sûr, pour lui-même. 

 

Yakov M. Rabkin est professeur émérite d’histoire à l’Université de Montréal. Il a publié plus de 300 articles et plusieurs ouvrages, notamment : Israël en Palestine, Le sionisme décrypté en 101 citations, La science entre les superpuissances, Une menace de l’intérieur : un siècle d’opposition juive au sionisme, Qu’est-ce que l’Israël moderne ?, Démodernisation : un avenir dans le passé et Judaïsme, islam et modernité. Il a exercé des missions de conseil, notamment pour l’OCDE, l’OTAN, l’UNESCO et la Banque mondiale. E-mail : yakov.rabkin@umontreal.ca. Site web : www.yakovrabkin.ca

 

[Source : Informed Comment - reproduit sur groupegaullistesceaux.fr]

«Estem vivint un model social de canvi lingüístic immensament més ràpid que abans»

Entrevista al sociolingüista Toni Mollà, autor de ‘Les llengües de demà’. Entre el negoci i els algoritmes 

Toni Mollà

 

Escrit per Raül G. Aranzueque

El sociolingüista Toni Mollà acaba de publicar Les llengües de demà. Entre el negoci i els algoritmes (Bromera), un llibre que analitza el futur de les llengües i, en particular, la catalana, en el món globalitzat de l’era digital actual.

El català hi serà, entre les llengües de demà?

Això ho decidirà la comunitat lingüística catalana. Si som capaços de crear les condicions socioculturals, econòmiques i polítiques del que podríem anomenar la societat contemporània, això que diuen les societats postindustrials, postmodernes i tots els post del món, doncs el català serà una llengua de demà. Jo crec que té les possibilitats i les condicions i els punts forts de la majoria de les comunitats lingüístiques. Lògicament també en té molts de dèbils i dependrà del que farem. No és una cosa que ve donada per la natura. És un fet social. 

Entre les fortaleses que té el català hi ha, precisament, el món digital, gràcies, sobretot, a la comunitat que ha picat molta pedra durant molts anys.

I tant. En el món tradicional continua sent una llengua forta, una llengua de relació. Però és cert que les noves generacions, nadiues de l’era digital, i potser d’una manera no sé si intuitiva, autoorganitzada o com, han començat a intervenir en el diàleg, d’una manera virtual gràcies a les xarxes i internet i han aconseguit que el català siga la llengua 31a o 32a en el rànquing de presència digital. Això és una fortalesa molt gran. És una fortalesa desterritorialitzada. No necessàriament la gent que interactua en el món virtual és una gent que viu i treballa als Països Catalans.

Aquesta és una de les coses que destaqueu al llibre.

És una cosa que m’han ensenyat la filla i les seues amigues. La meua filla viu a Londres des de fa deu anys, però viu virtualment en català. I les seues amigues i amics d’infància viuen a Vancouver, a París, a Frankfurt… i no per això han abandonat la llengua ni han deixat d’interactuar, en la mesura que la tecnologia ho permet, en la seua llengua patrimonial.

Aquest fenomen dieu que obliga una mica a repensar les polítiques lingüístiques.

Les polítiques lingüístiques estan fetes amb sistemes d’idees, maneres de pensar que són pròpies d’unes altres circumstàncies. Jo no dic que s’hagen de superar perquè eren dolentes. Dic que s’han de superar perquè s’ha superat aquell temps. Els autors de la sociologia del coneixement ja deien que el pensament és situacional, no naix en el buit social i, per tant, si els nostres majors pensaven d’una determinada manera és perquè vivien en una societat concreta. Si Prat de la Riba, els noucentistes i els modernistes pensaven d’una altra manera és perquè en la seua societat, les seues idees s’arrelaven a una situació determinada. El que no pot ser és que la societat canvie, que canvien les seues estructures socials, culturals, etc. i que nosaltres continuem pensant en sistemes d’idees caducats, que és el que passa moltes vegades. Continuar avui amb idees romàntiques, no solament de la llengua, sinó del nacionalisme, del territori, no porta a res, portaria, en millor o en el pitjor dels casos, a la nostàlgia i a la impotència. Per tant, és imprescindible també en el terreny de les polítiques lingüístiques que adeqüem el nostre sistema d’idees a estes condicions d’existència que imposa la societat contemporània. 

Els catalanoparlants pràcticament han estat expulsats de zones de Barcelona, València i Palma

Ara comença a vincular-se l’estructura econòmica, el fenomen del turisme… amb la reculada de la llengua.

Ja era hora. Jo he conegut la transformació de la ciutat vella de Barcelona i de València. Eren zones d’una gran densitat catalanoparlant i ara eixos espais, que eren d’una gran densitat lingüística, estan ocupats pel turisme i els catalanoparlants pràcticament han estat expulsats d’aquelles zones i crec que a Palma passa exactament igual. És importantíssim que vinculem els nous moviments migratoris, legals, il·legals, turístics, no turístics, etcètera. Jo aporte una dada que és que els Països Catalans reben 50 milions de visites turístiques l’any. Si això no té impacte sociolingüístic, ja em diràs quin factor en tindrà.

A les Illes Balears, precisament, aquest debat està molt viu i es parla molt del concepte de sostenibilitat lingüística.

Sí, és clar, és que és imprescindible introduir-lo perquè, si no, sembla que tots els factors socials siguen importants, excepte el cultural i el lingüístic. Però no solament el turisme, sinó els nous moviments migratoris, que si tenen algun impacte en primer lloc és en les estructures culturals. I, per tant, haurem de dissenyar unes polítiques lingüístiques també sobre els fenòmens turístics o els fenòmens migratoris. Part de la meua família han sigut emigrants a París, als anys 50, 60. No es varen plantejar mai no aprendre francès, lògicament. El van aprendre al treball perquè la llengua francesa era una llengua imprescindible per a la introducció dins del món sociolaboral francès i, damunt, els permetia, a ells, i posteriorment, a les seues filles, una certa promoció dins de la societat francesa. Jo crec que si això passava als anys 50, 60 a França, de la mateixa manera que passava a Berlín, a Ginebra, a Londres, ha de passar en qualsevol país que vulga que la cohesió social s’establixca a partir de la seua pròpia llengua. Però això, curiosament, ni tan sols ho fan els jugadors del Barça. Els jugadors del Barça venen i s’integren en castellà. És a dir, la llengua d’integració a un dels emblemes de la catalanitat, que és el Barça, és el castellà.

I això que ara és dels Barça més catalanoparlants que hi ha.

Per descomptat. Perquè són gent que s’han format ací. Hi ha gent que ha vingut de fora, com Fermín, que és d’un poble d’Andalusia, o els altres. Però la majoria diuen que estan aprenent castellà. Com si vols aprendre swahili. Em pareix molt bé, però és evident que no n’hi ha prou a dir que el Barça és més que un club. Això s’ha de demostrar i s’ha de demostrar a través de que la integració en el país, en el club, siga en català. Jo he dit moltes vegades que la persona dels Països Catalans que més impacte lingüístic té és l’entrenador del Barça perquè és el que fa més rodes de premsa a la setmana. Per tant, el moment de màxim impacte sociolingüístic va ser el Guardiola i, després, el de Xavi. Estic parlant de sociolingüística, no estic parlant de futbol. I el circuit èxit que va produir Guardiola, que damunt parlava català a tot arreu, va ser un moment en què el català deixava de ser només una llengua patrimonial i passava a ser una llengua global. Va ser un moment dolç de la política lingüística. I vull remarcar-ho perquè la política lingüística no és només allò que fan les institucions. La política lingüística la fan també les institucions socials, cíviques, ciutadanes, i per tant, crec que és tan important el que faça un club de futbol o un sindicat o una associació del que siga, com el que faça la Conselleria de Política Lingüística. Les institucions no ho poden fer tot.

En el llibre dieu que hi hauria d’haver un mercat lingüístic dels Països Catalans i poseu l’exemple de quan TV3, À Punt i IB3 van emetre, de forma conjunta, la pel·lícula ‘La mort de Guillem’. Allò va quedar com un bolet i ja no hi ha hagut més casos.

Això ve de lluny, no és nou d’ara. En l’època de l’inici de les televisions autonòmiques va haver-hi una reciprocitat amb Canal 9 i allò va funcionar d’una manera normal. I també hi hagué una època en què, després de la transició política, existia el que jo he dit alguna vegada el corredor cultural mediterrani: intel·lectuals, escriptors, cantants, actuaven exactament igual a Girona que a Alacant.

 

[Font: www.diaridelallengua.cat]

NAZA. No cerebro dun xenocidio

 

Imaxe do documental 'Naza'

·        Escrito por Laureano Araujo 

A construción de Israel non foi a empresa luminosa que moitos quixeron imaxinar. E é que Israel xamais percibiu os palestinos como unha poboación estruturada e lexitimamente estabelecida, e despregou contra eles un impresionante arsenal represivo que inclúe detencións e expulsións masivas, malos tratos, torturas e asasinatos, limitacións das liberdades políticas, anexións, demolicións de vivendas e destrucións de vilas, a imposición dunha nova toponimia etc. 

En Cisxordania, convertida nun territorio trufado de asentamentos de colonos (preto de 150 e interconectados por estrada) e de centos de postos de control do exército, parece que Israel, no marco da súa política de limpeza étnica, conseguiu facer inviábel a construción dun Estado palestino. O territorio de Gaza, pola súa banda, ten 360 km2, é dicir, unha extensión non moi superior á do Concello de Lugo. Alí, as condicións de vida xa eran terroríficas moito antes do 7 de outubro de 2023, cando Hamas e outros grupos palestinos fixeron unha carnaxe en territorio israelí con 1.219 asasinados (dos cales máis de 800 civís) e 251 secuestrados. Cunha densidade de poboación que multiplica por máis de 40 a de Galiza, naquel territorio bloqueado e ocupado de facto por Israel non había nin un só indicador de desenvolvemento aceptábel. Era, xa daquela, un lugar literalmente inhabitábel. 

A mera exposición desta situación adoita ser desautorizada por Israel como antisemita; reacción que non pode ser entendida cabalmente sen termos en conta a idea de que a shoah foi un acontecemento que provocou entre os xudeus –seis millóns dos cales, non o esquezamos, foron aniquilados– un sufrimento específico e máis intenso que o das demais vítimas dos nazis. Este excepcionalismo etnonacionalista é indisociábel do pretendido carácter ontoloxicamente especial do pobo xudeu –o pobo elixido–, que sería titular de dereitos igualmente especiais. Enténdese así que o sionismo, nado como un movemento de salvación fronte ao antisemitismo, acabase amosando axiña a súa anacrónica faciana supremacista e colonial que xustifica a violencia extrema. Na burbulla en que semellan vivir hoxe os israelís imperan o medo e o silencio cómplice, os palestinos están invisibilizados, a ocupación, o apartheid e mais a limpeza étnica están plenamente normalizados e apenas hai espazo nin para o sentimento de culpa nin para a compaixón. 

Para faceren o documental NAZA (acrónimo do termo hebreo nezek agavi, que significa dano colateral, con que o exército israelí se refire ao número de mortos civís que vai producir un ataque), os directores Yuval Abraham e Rachel Szor, que xa traballaran no moi premiado No Other Land (2024), entrevistaron 24 militares israelís que, tras o 7 de outubro, participaron –a meirande parte deles en tarefas de intelixencia– no castigo colectivo contra a poboación gazana cuxas vítimas ascenden a 75.000 mortos –a meirande parte deles civís, incluídos polo menos 20.000 nenos–, máis de 175.000 feridos e 1,9 millóns de desprazados. A maioría destes militares son, paradoxalmente, membros da clase media progresista contraria ao primeiro ministro Benjamin Netanyahu. 

O anguriante documental, coproducido por The Guardian, engádese así ao material probatorio que fai xa totalmente imposíbel negar os gravísimos delitos cometidos por israelís que, dun xeito perfectamente consciente e intencionado, violando masivamente os valores morais básicos e amosando a faciana hipertecnolóxica da maldade, mantiveron en marcha a maquinaria de exterminio do seu país dirixida contra miles de obxectivos deshumanizados, reducidos a simples NAZA. Israel controla por completo a infraestrutura de telecomunicacións de Gaza, pode manter a poboación perfectamente vixiada e, mediante o uso da intelixencia artificial, montar unha eficiente estrutura de cálculo, planificación e implementación para o asasinato a grande escala de civís –todos eles perdas aceptábeis, posto que son vidas sen valor–, é dicir, un sistema xenocida que funciona coa fría e covarde rutina burocrática e coa asepsia técnica que se desenvolve ante as pantallas dos computadores; ou coa adicción que, ante esas mesmas pantallas, provoca a diversión dos videoxogos. O mal, isto xa o sabiamos, pode ser así de banal.

A xulgar pola reacción das elites políticas israelís –gobernamentais e da oposición–, o documental deu no albo. Considerado unha ameaza contra a seguridade nacional, reflectiría o autoodio de Abraham e Szor, que residen agora fóra do seu país para preservaren a súa integridade física. Netanyahu propuxo a perda forzosa da nacionalidade israelí de ambos e ordenou unha investigación por delitos graves contra a seguridade de Israel, entre outros. Manifestantes de extrema dereita xuntáronse ante a casa dos pais de Szor para esixiren a pena de morte para os xornalistas. Os mesmos medios dominantes que espallaron a idea de que en Gaza non hai persoas inocentes retratan a Abraham e Szor como traidores e inimigos do Estado. E os xefes militares, á fronte do que seguen a cualificar de «exército máis moral do mundo» –como repite o documental propagandístico NAZA. A historia real, que Israel está a difundir na internet para desacreditar o traballo de Abraham e Szor–, denunciaron as supostas falsidades de NAZA. 

Yuval Abraham e Rachel Szor procuran afastarse da tradición israelí de «yorim ve bochim» («disparar e chorar»), é dicir, de retratar soldados que se arrepinten de levaren a cabo accións moral e legalmente aberrantes; soldados que só fan exame público de conciencia cando o mal xa está feito, procurando redimirse pero sen asumiren unha responsabilidade persoal ou instar a persecución xudicial de quen impartiu as ordes. En NAZA só hai tres ocasións en que se intúe a manifestación dun certo remorso. Abraham e Szor non se interesan tanto polos valores morais e as ideas políticas dos perpetradores, que parecen verse a si mesmos, no mellor dos casos, como meros elos dunha cadea; fíxanse moito máis nos seus actos. Quedan fóra do documental os testemuños das vítimas, que Israel mantén fóra do alcance do xornalismo de investigación e cuxas experiencias intentan reflectir docudramas como o imprescindíbel Sawt Hind Rajab, de Kaouther Ben Hania (2025). 

Todas as entrevistas de NAZA foron filmadas en terrazas e de noite. Poucas cousas hai máis escuras e permanecen máis ocultas que a dexeneración moral. 

 

[Fonte: www.praza.gal]

O escritor, o arquitecto, o director de cine e a intelixencia artificial

 

Xabier Vila-Coia co premio Nobel de literatura Wole Soyinka

Escrito por Xabier Vila-Coia

No presente artigo abordarei estas tres ocupacións, sen dúbida dispares, que, non obstante, comparten un vínculo que tratarei de identificar e analizar tomando como referencia as ferramentas de xeración automatizada de contidos que se veñen implementando con enorme éxito dende hai apenas uns anos. 

O escritor, de ficción ou de non ficción, ten que compoñer as súas obras supeditado a enormes obstáculos, entre os que cabe destacar os seguintes: a limitada accesibilidade ás bibliotecas físicas e dixitais; a dificultade para desenvolverse con certeza nunha pluralidade de idiomas; a fugacidade da vida, que fai imposible a consulta, sequera breve, de miles de libros enriquecedores do acervo cultural individual; a tiranía do calendario de entrega; e a xeral pobreza de recursos. Pero en todo caso, o seu proceso creativo parte dunha idea central e outras derivadas que xorden na súa cabeza, as cales desenvolve e plasma no papel complementándoas cos datos obtidos en pescudas inevitablemente reducidas, ademais de coas súas vivencias e coñecementos previos.

Pola contra, o arquitecto desempeña un labor máis cómodo. A súa función primordial é idear o deseño integral da obra que lle encarguen e materializalo nos planos correspondentes. Da construción do edificio son responsables os enxeñeiros que efectúan os cálculos matemáticos, os obreiros que levantan as estruturas e fan as instalacións (albaneis, carpinteiros, electricistas, fontaneiros, etcétera), e os aparelladores que supervisan o seu traballo.

En canto ao director de cine, pódese asegurar que llo dan todo «sachado e mondado». A película adoita articularse sobre un guión alleo; ten ao seu servizo e baixo as súas ordes ao director de actores, ao de fotografía, ao xefe de son, ao compositor da banda sonora, aos operadores de cámara... El unicamente ocúpase en primeira persoa de decidir se o traballo deses profesionais satisfaille, e se as tomas se axustan ao que concibiu ou deben ser repetidas as veces que, segundo o seu criterio, sexa necesario.

Relacionado co que veño de expor, na actualidade obsérvase unha gran preocupación respecto dos libros e outros textos que os seus autores crean consultando á intelixencia artificial para optimizar a inxente cantidade de información coa que foi adestrada, así como a súa extraordinaria capacidade para procesala de xeito case instantáneo. Non sabería dicir se a devandita preocupación é racional ou irracional; con todo, o que podo afirmar é que o único que procede examinar é se, no exercicio da súa actividade, o escritor réxese de acordo cos valores éticos da súa profesión.

Non hai novo baixo o sol, mais tampouco nada nace a partir da nada. Plaxiarios e «fusiladores» de escritos houbo e haberanos sempre. Coa intelixencia artificial pódense multiplicar «ad infinitum»; porén, iso non representa un problema tan grave como puidese parecer a primeira vista.

Dende o punto de vista dos dereitos de autor, eu non percibo ningún inconveniente en que se lle recoñezan ao individuo que o único que faga sexa presentarlle «prompts» (preguntas, peticións, indicacións ou instrucións) á IA e copie textualmente e sen o máis mínimo reparo o que esta lle regurxite.

Pero aparte da autoría está o recoñecemento público. Nesta cuestión é factible un engano importante, difícil de detectar; polo que poderíase conceder o Premio Nobel a un «autor» que non escribise en por si máis que uns cantos parágrafos. Aínda que, na miña opinión, se un individuo desta ralea logra semellante galardón é porque dalgún xeito fíxose acredor a el: se a IA propicia a fraude, será mester capacitala para advertilo.

A pesar do devandito, o emprego das IA para producir escritos literarios ou ensaísticos é plenamente lexítimo, sempre e cando o que aquelas proporcionen a partir das formulacións que se lles propoñan sexa tan só unha das materias primas do traballo final, non o propio traballo final.

O escritor ético debe conducirse como o fan o arquitecto e o director de cine. Isto é; ten que xerar con anterioridade os esquemas e desenvolvementos mentais e materiais da obra que desexa crear, que constituirán a base a partir da cal redactar, tal se fose un enxeñeiro de «prompts», os específicos para ese texto en concreto. 

A continuación presentará á IA aqueles que estime máis adecuados para os seus fins, cuxas achegas haberá de organizar, seleccionar, verificar, corrixir, depurar, complementar e integrar na estrutura tridimensional do texto (idea-núcleo, estilo e extensión) xunto coas restantes materias primas procedentes doutras fontes (xornais, libros, enciclopedias, filmes...), ás que engadirá a súa arte, derivado da súa sensibilidade, coñecementos, experiencia vital e competencia profesional. É evidente que sen unha adecuada e vasta formación, alén dun pleno dominio do oficio, resulta imposible para un ser humano levar a cabo o que veño de sinalar e dar a luz unha obra orixinal de gran calidade literaria ou de rigorosa base ensaística.

Se ao arquitecto e ao director cinematográfico recoñéceselles a autoría en exclusividade dos seus traballos, non existe ningún motivo para non facer o propio cos escritores que utilizan, baixo estritos principios deontolóxicos, as máis novas e poderosas ferramentas tecnolóxicas de modo que os seus lectores se entreteñan, desfruten ou aprendan grazas á súa creatividade expandida mediante a intelixencia artificial.

Eles serán os principais beneficiados.

[Fonte: www.praza.gal]

Adam Hanieh: «Gaza és un laboratori»

Entrevista al director de l’Institut del Llevant de SOAS, expert en la geopolítica de la regió i en l'estructura econòmica del petroli 

Publicat per Ot Bou Costa 

Adam Hanieh, professor de la SOAS de la Universitat de Londres, d’ençà de fa molt de temps estudia la manera com el petroli ha definit el capitalisme contemporani i el paper que hi ha tingut el Llevant. Fa poc que ha publicat Crude Capitalism: Oil, Corporate Power, and the Making of the World Market (Verso, 2025) i Resistir l’extermini: Capital, imperialisme i raça a Palestina (Maniefst, 2026). Bo i aprofitant la seva visita a Barcelona per a parlar a la convenció READ, VilaWeb hi ha conversat perquè expliqui a fons com veu la situació econòmica i geopolítica. 

—El petroli no és solament una mercaderia: és una peça central de l’arquitectura del nostre sistema econòmic. 

—Sí, ho explico al llibre Crude Capitalism. El petroli no té un poder inherent, màgic. L’hem de situar dins les relacions socials del capitalisme. Ens hem de demanar què fa el petroli per al capitalisme. El petroli fa una funció per al capitalisme: facilita l’impuls cap a l’acumulació sense fi, l’acceleració de la producció i del consum, la multiplicitat de mercaderies… No és solament un combustible líquid. Hem de pensar com està integrat en les formes de producció de mercaderies per mitjà de la petroquímica, els plàstics i més productes. Hem de pensar que està profundament integrat al sistema financer i a la riquesa procedent del petroli que circula per la gran economia global. 

—Per què és important d’entendre el petroli com allò que dóna forma al capitalisme contemporani, i no pas com una mercaderia més?

—Per dues raons. La primera: sovint s’analitza el petroli de manera molt simple, com si la qüestió principal fos la lluita per a apoderar-se unes reserves subterrànies, i no és veritat. Hi ha també en disputa el control sobre la cadena de valor del petroli i els excedents financers que en sorgeixen. No és solament l’extracció d’una substància de sota terra: hi ha uns processos de refinament i unes infraestructures mitjançant les quals es mouen els productes derivats del petroli. Entendre aquestes coses canvia l’anàlisi.    

—I la segona?   

—La segona té a veure amb l’emergència climàtica i amb allò que hem de fer per sobreviure-hi, més enllà de trobar-hi solucions tècniques. Cal entendre que el nostre sistema energètic és un sistema additiu. No hi ha una energia que en substitueix una altra. No: les energies noves s’afegeixen a les fonts d’energia existents. La idea d’una transició verda dins el capitalisme és un mite. No hi ha cap transició verda. Les energies renovables es van expandint significativament, sí, però s’afegeixen a la base de combustibles fòssils existent. Hem de pensar com trenquem amb aquest ordre basat en els combustibles fòssils, i sovint el moviment ecologista no ho acaba d’entendre. 

—Em podeu posar exemples de sectors en què vegem avui la trampa d’aquesta falsa transició verda? 

—El cas més clar és la intel·ligència artificial i els centres de dades. Els darrers anys hem vist un augment real de l’energia solar i eòlica, i més energies renovables, particularment a la Xina, però ha passat arreu. Fins i tot als Estats Units l’augment ha estat significatiu. Ara, si mireu l’energia que fan servir els centres de dades, veureu que, l’any passat, el creixement de la capacitat renovable era equivalent a la demanda d’electricitat de tots els centres de dades. Tota la capacitat renovable addicional que es desplega serveix per a gestionar l’expansió d’uns centres de dades que no paren de créixer. L’energia renovable no substitueix els combustibles fòssils: s’hi afegeix. El 2025 va ser l’any de la producció més gran de petroli, gas i carbó de la història de la humanitat. Avui, els combustibles fòssils potser representen una proporció relativament més petita del mix energètic, però en termes absoluts augmenten.  

—Per tant, la batalla per la intel·ligència artificial ens fa anar cap enrere pel que fa a la dependència energètica.  

—Absolutament. Solament hi ha cinc països al món que consumeixin més electricitat que tots els centres de dades. La projecció dels centres de dades a escala mundial és extraordinària. És el capitalisme: com que hi ha un impuls cap a l’acumulació sense fi, el consum d’energia augmenta constantment. Els únics moments de la història dels darrers cent anys en què hi ha hagut una disminució del consum d’energia a escala mundial són moments de crisi econòmica profunda, com l’any 2008, la pandèmia o, sobretot, la recessió del 1982. La resta d’anys, la quantitat total de consum de combustibles fòssils ha crescut en termes absoluts. 

—Una altra tesi del vostre llibre: el petroli no solament dóna forma al capitalisme contemporani, sinó que és clau per a entendre per què els Estats Units hi tenen una posició dominant.   

—Després de la Segona Guerra Mundial, vam veure l’afebliment de les antigues potències imperials, colonials, com la Gran Bretanya o França, i l’emergència dels Estats Units com a potència global. Aquest canvi no s’entén sense el petroli. Tant els Estats Units com la Unió Soviètica en tenien reserves molt importants, i la incorporació de les reserves petrolíferes del Llevant al sistema energètic europeu va acabar de permetre la transició del carbó al petroli en aquell moment de postguerra. La clau és que, en aquell moment, als anys cinquanta i seixanta, la major part de les reserves de petroli del món, el refinament, les infraestructures i la venda al detall de tots aquests productes derivats estaven sota el control de set grans companyies petrolieres occidentals, allò que anomenem les set germanes: ExxonMobil, Shell, BP, Chevron, etcétera. 

—I quantes d’aquestes companyies eren dels Estats Units?

—D’aquestes set companyies, dues eren europees i cinc, americanes. És un element fonamental per a entendre com els Estats Units en van consolidar el domini. Ara, no es tractava solament del control de les reserves físiques de cru. Durant els anys setanta, els grans productors de petroli del Llevant, particularment l’Aràbia Saudita, van guanyar control industrial sobre el segment dedicat a la localització i l’extracció del petroli, i a poc a poc aquests països es van convertir en receptors de bilions de dòlars en excedents financers derivats de l’exportació de petroli. La inversió d’aquests excedents en els mercats financers nord-americans va ser, sobretot, allò que va permetre que el dòlar nord-americà es convertís en la principal moneda de reserva mundial i que els mercats financers dels Estats Units esdevinguessin tan forts.  

—Aquesta relació continua sent central. —I tant. Hi ha grans inversions procedents de l’Aràbia Saudita, Catar i els Emirats Àrabs Units als mercats financers nord-americans. 

—Aquests països són realment sobirans, si qui domina el sistema són els Estats Units? 

—No en parlaria en termes de sobirania. En bona part, la relació entre els estats del Golf i els Estats Units es basava en la garantia nord-americana de la supervivència de les seves monarquies. Els oferien integració econòmica, protecció militar i suport polític en una regió on, mentrestant, unes altres monarquies eren enderrocades per lluites anticolonials o d’alliberament nacional, com ara a Egipte, l’Irac o l’Iran. Va ser una convergència en què es van enfortir mútuament. 

—Però aquestes monarquies són lliures de les imposicions dels Estats Units?   

—No són lliures en el sentit que en depenen moltíssim en termes de protecció militar i de suport polític. Són estats capitalistes que tenen estructures de classe estretament connectades amb els Estats Units. Ho veiem en les inversions que fan. Per exemple, el fet que siguin els principals consumidors mundials de material militar i que bona part d’aquest material siguin armes fabricades als Estats Units és una manera de reintroduir els excedents financers a l’economia nord-americana. Però no diria que són estats controlats pels Estats Units. Tenen interessos propis. 

—La Xina compra una proporció creixent del seu petroli al Golf. És possible que això vagi canviant progressivament l’equilibri de poder al Llevant? 

—Segons les xifres més recents, la Xina consumeix aproximadament el 26% de les importacions de petroli. Els darrers vint-i-cinc anys, el comerç de petroli s’ha desplaçat cap a l’est. No solament el comerç del petroli, de fet: pel que fa al gas també hi ha hagut una dinàmica similar, cap a la Xina i l’Àsia oriental, en general, i l’Índia. La Xina depèn d’una manera aclaparadora d’aquestes fonts d’energia importades, que han estat fonamentals per a l’ascens com a potència industrial, gran centre manufacturer i gran exportador. I la bona part d’aquest petroli, prop del 60%, prové del Golf. I viceversa: si fa no fa un 70% de les exportacions de petroli del Golf va cap a la Xina. Ara, això vol dir que hi ha una ruptura del Golf amb el poder nord-americà? No ho crec. 

—Per què no?  

—En primer lloc, la Xina no té la mateixa presència a la regió que els Estats Units. No té capacitat militar per a assumir-ho. I tampoc no crec que la Xina ho vulgui. És veritat: les exportacions de petroli i de gas es desplacen cap a l’est, però els excedents financers que s’obtenen d’aquestes exportacions continuen fluint cap a l’oest, cap als mercats financers dels Estats Units. 

—Sembla que la regionalització de la guerra de l’Iran ha fet que molts estats del Golf sentissin que els Estats Units els havien desprotegit, que no els havien tingut prou en compte a l’hora de planificar-ne l’atac. Aquesta decepció tampoc no en pot canviar la dinàmica?

—Crec que és molt poc probable. És cert que hi ha molts analistes que ho diuen, però els governs del Golf també diuen molt clarament que cal continuar reforçant la relació amb els Estats Units. Els portaveus dels Emirats Àrabs Units han estat taxatius, en aquest sentit. Hem d’esperar, però en general no estic d’acord amb l’argument que la guerra de l’Iran conduirà a una nova arquitectura de seguretat regional o a una ruptura amb els Estats Units. 

—Què creieu que intenta el president Donald Trump? Quin pla a llarg termini creieu que té, en relació amb l’aliança amb el Golf?

—No és solament cosa de Trump. Fa molts anys que l’estratègia dels Estats Units a la regió ha estat normalitzar la relació entre Israel i els estats del Golf, que històricament han estat els dos grans pilars del poder nord-americà a la regió del Pròxim Orient. Trump no fa cap innovació. Els acords d’Oslo del 1993 ja eren una acceleració d’aquest procés. I els acords d’Abraham durant la primera presidència de Trump van ser certament un punt d’inflexió, amb la normalització de les relacions israelianes amb els Emirats Àrabs Units i Bahrain. Ara veiem una mena de declivi relatiu del poder nord-americà al món, cosa que encara els fa més necessari refermar el seu poder imperial al Llevant. Si el conflicte amb la Xina s’aprofundeix, el Llevant hi jugarà un paper clau, a causa de la seva importància tant en les exportacions d’energia com en els excedents financers que provenen d’aquestes exportacions. 

—La mateixa Casa Blanca parla obertament de com l’Iran representava una amenaça per a aquest projecte. La guerra ha estat un error de càlcul dels Estats Units? O ens perdem alguna cosa?

—És difícil de dir, encara. Depèn molt de com acabi. La gran incògnita són les dinàmiques internes dins l’Iran en aquests moments. Hi ha una pressió econòmica molt forta dins el país. Una inflació molt alta, escassetat… Cal reconèixer que el règim de sancions dels Estats Units i el blocatge de les exportacions d’energia tenen un impacte dins l’Iran. Ara, no crec que els Estats Units puguin acabar la feina amb una solució militar. Ja ho anirem veient, però no solament hem de tenir en compte els preus del petroli. També cal considerar la inestabilitat regional. Al començament de la guerra, vam veure un atac enorme d’Israel contra el Líban, amb una quarta part de la població libanesa expulsada de casa seva. Per exemple, el desenllaç de la situació al Líban serà important abans de poder respondre a aquesta pregunta. 

—Quin paper juga Israel en tot aquest procés? De la normalització de les relacions israelianes amb els països del Golf, normalment, se’n destaca l’aspecte diplomàtic. Parleu-nos-en de l’aspecte econòmic.

—El vessant econòmic és molt important. Una altra dimensió dels acords d’Abraham va ser un acord de lliure comerç entre els Emirats Àrabs Units i Israel signat el 2023. Com a resultat d’aquest acord, hem vist inversions dels Emirats a Israel i d’Israel als Emirats, acords energètics a escala mediterrània, acords d’exportacions… Els sectors en què es desplega el poder econòmic israelià s’integren profundament al Golf. L’alta tecnologia militar, els sistemes de vigilància (com el programari Pegasus)… És una aliança explícita.  

—I més enllà del Golf?   

—També cal tenir en compte l’anomenat IMEC, el Corredor Econòmic Índia-Llevant. És un projecte anterior al 2023 que pretenia construir una mena de corredor regional de comerç i energia que connectés l’Índia, els Emirats Àrabs Units, l’Aràbia Saudita, Jordània i Israel amb Europa mitjançant Grècia. La idea era que promogués la normalització de les relacions per tal que tots aquests estats quedessin integrats dins un únic corredor comercial i energètic, com un contrapunt a la iniciativa del Cinturó i la ruta de la Xina. Tots els plans que es proposen al voltant de la reconstrucció de Gaza s’han de llegir com una part de l’IMEC. Gaza és un laboratori. La reconstrucció de la postguerra no solament a Gaza, sinó també al Líban, Síria, l’Irac i potser l’Iran, vés a saber, serà una altra via per on veurem la convergència d’Israel i els estats del Golf. Hem de vigilar com dissenyen aquests plans de reconstrucció: no són coses tècniques i neutrals. Tenen a veure amb el projecte geopolític de fons.  

—A Resisting Erasure escriviu: “Llegir la lluita palestina en termes humanitaris la despolititza, i deixa una gran pregunta sense resposta: per què els estats occidentals continuen donant suport incondicional a Israel?” Això que ara explicàveu respon parcialment la pregunta. Però, i Europa?  

—Res de tot això no s’entén sense examinar la relació d’Europa amb els Estats Units durant el període de postguerra. Els estats europeus són molt més a prop del Llevant, i, per tant, hi tenien relacions colonials, relacions que van perdurar fins i tot més enllà de la descolonització. Tant els Estats Units com Europa han treballat de debò per a l’estratègia de normalització. Als acords d’Oslo, per exemple, Europa hi va jugar un paper molt important. Gran part del finançament que en va permetre la implementació, com ara l’establiment de l’Autoritat Palestina o la promoció d’aquestes relacions econòmiques entre Israel i uns quants estats àrabs, va venir d’Europa. Els interessos nord-americans i els europeus estan molt alineats, en aquest sentit. Ara, certament hi ha una diferència: les mobilitzacions populars i de solidaritat que hem vist en el context europeu, particularment a casa vostra. 

—Els demòcrates nord-americans, sobretot el president Joe Biden, i molts governs europeus han rebut crítiques per no haver estat capaços de frenar el genocidi. Seguint la vostra reflexió, potser no és que no fossin capaços de frenar-lo, sinó que hi van contribuir, no solament amb les armes, perquè els interessava arribar al punt actual.

—Absolutament. El genocidi no és sobtat: va en continuïtat amb les decisions que es van prendre els anys noranta i als acords d’Oslo. No són projectes polítics divergents. Oslo va crear Gaza en el sentit que l’entenem avui, l’Autoritat Palestina i els acords que hem vist a Cisjordània. Tots els qui van crear les infrastructures d’aquest procés de normalització van empènyer en la direcció actual. Durant els tres anys de genocidi, la venda d’armes i l’exportació de recursos energètics cap a Israel s’han accelerat. Per tant, sí, els estats europeus hi han tingut una gran complicitat. L’altra cara d’això, per descomptat, ha estat la reticència a adoptar una posició política, diplomàtica o jurídica internacional seriosa contra el genocidi.   

—Entenc que, a parer vostre, doncs, els qui s’han limitat a manifestar-s’hi en contra en clau estrictament humanitària també han fracassat. No han fet l’anàlisi adequada.   

—Sí. Ens podem horroritzar amb el genocidi a Gaza, tot i que hi ha un fil de continuïtat, com deia, amb la realitat palestina de les darreres dècades. Però sobretot hem d’entendre les raons polítiques que hi ha al darrere, perquè el genocidi no ha estat una conseqüència d’uns quants polítics israelians malvats. No ha estat una conseqüència de Netanyahu com a individu ni de l’exèrcit israelià. Hem d’entendre la significació política de Palestina i d’Israel i el paper que juguen en les estructures de poder. Per això dic que el marc humanitari ha tingut un efecte despolititzador. 

 

[Font: www.vilaweb.cat]