Mostrar mensagens com a etiqueta Ensino. Mostrar todas as mensagens
Mostrar mensagens com a etiqueta Ensino. Mostrar todas as mensagens

quinta-feira, 19 de novembro de 2026

Joan-Francesc Castex-Ey: «Escriure en català, ací, te fa sentir marginat»

Entrevisten una de les veus literàries més singulars de la Catalunya del Nord actualment 

Joan-Francesc Castex-Ey

Escrit per Salvador Vendrell

Al Centre Cultural Català de Perpinyà, mentre la ciutat sembla debatre’s entre la memòria i l’oblit, conversem llargament amb Joan-Francesc Castex-Ey, una de les veus literàries més singulars de la Catalunya Nord actualment. Ens hi acompanya el fotògraf Francesc Vera, que va capturant silencis i gestos, i també Víctor Labrado, coordinador de La Veu dels Llibres, que intervé sovint en la conversa amb preguntes precises i mirades compartides. 

Castex-Ey parla amb una barreja de serenitat i inquietud. Fill de pagès, geògraf de formació i escriptor per necessitat interior, ha construït una obra profundament marcada per la natura, la poesia, la llengua i una certa consciència tràgica del temps que vivim. La seua és una literatura feta des de la perifèria —geogràfica i cultural—, però amb una ambició universal i espiritual que travessa poemaris, novel·les i peces teatrals. 

Durant una bona estona, conversem sobre la resistència del català a la Catalunya Nord, sobre la relació entre poesia i pensament, sobre el paisatge devastat dels afores de Perpinyà, sobre la fascinació pel cosmos i també sobre la soledat d’escriure en català a França / dins l’estat francès. Castex-Ey no dramatitza, però tampoc edulcora res. Sap perfectament des d’on escriu: des d’un marge que, precisament per això, li permet mirar el món amb una intensitat especial.

Joan-Francesc Castex-Ey, El darrer mot, Paraules, 2026

Els orígens: una infància entre la plana i la llengua

Vas nàixer a Perpinyà l’any 1977 i has crescut a la Catalunya Nord. Quin era el paisatge humà i cultural que t’envoltava de petit?

La plana del Rosselló, amb el Canigó al fons, l’Albera… Soc fill de la plana, fill de pagès. Un paisatge de garrigues, presseguers i vinyes. És el meu paisatge original…

I la família?

Amb un pare de Perpinyà i d’Òpol —Òpol, que és a les Corberes catalanes— i ma mare dels Aspres i del Vallespir. Mon pare era pagès i ma mare infermera.

Quina era la llengua de casa?

Els avis parlaven català. Amb els pares era diferent, perquè sí que saben català, però amb nosaltres sempre han parlat una barreja de francès i un xic de català. Jo, amb els meus germans, parli francès.

Tens algun record de petit relacionat amb el català?

Com que els avis parlaven català, vaig poder veure el català viu. Fa quaranta anys el català encara corria pels carrers.

Joan-Francesc Castex-Ey a La Llibreria, Perpinyà 

Ací, vols dir a Perpinyà?

Als pobles, sobretot. A Perpinyà no tant, però hi havia més català que ara.

Per tant, el català no et va vindre després: et venia de casa.

Sí, però després va arribar la conscienciació de la problemàtica, un interès renovat pel català. Vaig haver de treballar molt la llengua. Cap als vint anys vaig prendre consciència que el català era una llengua minoritària. En aquell moment hi havia un ambient cívic, cultural i també polític molt diferent. Hi havia el lema “Perpinyà la catalana” del batlle Jean-Paul Alduy. Això va ajudar molt a prendre consciència de la realitat del català i de la identitat.

Explica millor això de l’Alduy als nostres lectors, que molts no coneixen la història d’ací —diu Víctor.

Jean-Paul Alduy, fill de Paul Alduy batlle de Perpinyà, també ho serà entre 1993 i 2009. És tota una dinastia. Jean-Paul Alduy tenia una política de promoció del català, de la identitat catalana i de les relacions amb Barcelona. També va ser força important per a jo el món associatiu.

                                                 Joan-Francesc Castex-Ey, El trencament, Trabucaire (2018)

Quines associacions hi havia aleshores?

Encara hi són —Arrels, Òmnium, Aire nou… Potser ara tenen una empenta diferent. Jo no soc de les escoles de La Bressola. Els meus pares no me van portar a escoles catalanes. Tota la meua escolaritat va ser en francès. Però sí que puc dir que el món associatiu i el context cívic i cultural van ser importants, com a alternativa a la realitat francesa.

Hi ha algun cas concret, alguna persona o associació que et marcara especialment? —pregunta Víctor.

Com que soc lletraferit, trobar-me amb Jordi Pere Cerdà per exemple va ser molt important. Era una de les veus més profundes i decisives de la literatura nord-catalana del segle XX. També hi havia moltes publicacions en català, moltes més que ara. Jo seguia tota aquella activitat literària i això me va empènyer cap al català i cap a l’escriptura.

                              Joan-Francec Castex-Ey, al Casal Jaume I de Perpinyà 

A casa tenies llibres?

Sí. Ma mare llegeix molt; mon pare, no tant.

En català?

Sí. El meu avi matern tenia llibres en català i ara els tinc jo.

Sabries dir-ne alguns?

Poesies de Maragall i de Pons, sobretot. Segurament això també va tenir un impacte en la meua escriptura.

Escriure en català: una elecció íntima i militant

Què representa per a tu llegir i escriure?

Tinc l’escriptura a dintre. La necessitat d’escriure. No sabria destriar una cosa de l’altra. Crec que llegir i escriure són igualment importants.

Vas estudiar Geografia a la Sorbona.

M’agradaven molt les humanitats. Vaig estudiar Geografia perquè m’interessaven els espais, els paisatges i les comunitats humanes, i volia comprendre’ls. Però també hauria pogut estudiar Lletres. De fet, ara tinc un doctorat en lletres amb una tesi sobre la visió del cosmos en la literatura nord-catalana.

La Geografia t’ha aportat alguna cosa sobre les identitats frontereres? És un tema que apareix en la teua obra.

Sí, segurament la geografia te dona una mirada sobre la diversitat i sobre la geografia humana. Quan ets geògraf normalment t’agraden els viatges, recórrer territori, descobrir, comparar. I t’adones que el cas d’aquí no és pas únic.

Des del principi escrivies en català?

No. Primer escrivia en francès. Cap als vint-i-cinc anys me vaig posar a escriure en català.

                          Joan-Francec Castex-Ey, La frescor de les nits, Les Presses Littéraires (2015)

I per què canviares de llengua?

Com que vaig començar escrivint poesia, el català era una eina que me convenia més, íntimament i amb aquest gènere. Però també hi havia una dimensió militant: el desig d’il·lustrar una llengua maltractada. Hi havia un sentiment d’injustícia.

Era molt difícil publicar en català, m’imagine —diu Víctor.

Sí. De fet, les primeres publicacions van ser autoeditades. Després, a poc a poc, vaig poder publicar en editorials d’aquí, com El Trabucaire. Actualment, també hi ha Edicions Paraules, on he publicat el meu últim poemari.

Quins autors nord-catalans et van marcar durant la formació?

Jordi Pere Cerdà, Josep Sebastià Pons… els grans poetes, diguem-ne. També els nostres novel·listes, però jo soc més de poesia i pensament que no pas de novel·la.

Et vas sentir hereu d’una tradició nord-catalana o vas construir el teu propi camí?

Crec que, tot inspirant-me en els poetes nord-catalans, vaig construir el meu propi camí. M’he sentit bastant sol. De la meua generació no hi ha pràcticament ningú que escrigui en català. La generació de Joan-Lluís Lluís, per exemple, encara eren uns quants, però després és un desastre.

Joan-Francec Castex-Ey al Casal Jaume I de Perpinyà

La llengua, la transmissió i el futur

Has treballat a la Casa de la Generalitat a Perpinyà?

Sí, i encara hi treballi. Després d’un tall i d’uns quants anys fent diferents feines de professor i formador. Al món institucional o acadèmic vinculat al català hi vaig arribar quasibé per atzar. Per al primer període a la Casa de la Generalitat vaig enviar una sol·licitud i vaig tindre sort perquè hi havia una baixa per maternitat.

Com que no vinc d’una família ni catalanista ni polititzada, hi vaig arribar tot sol, amb el meu perfil professional i intel·lectual.

Què significa ser català avui a la Catalunya Nord?

El sentiment identitari encara és fort. Molta gent encara se sent catalana. No sé si és majoritari, però continua tenint força. Ara bé, aquest sentiment de pertinença no passa necessàriament per la llengua i, fins i tot, escriure en català o apostar pel català te fa sentir marginat.

Ahir ens va passar una cosa molt estranya. Després de pagar en un restaurant, un cambrer ens va demanar disculpes pel seu català. Un català pràcticament inexistent.

La llengua ha guanyat prestigi. No hi ha pas més vergonya. Els meus avis sí que en tenien. L’estat francès els havia ensenyat a sentir autoodi. Hi va haver tot un condicionament, especialment a l’escola. Hi havia càstigs per parlar català.

                                       Joan-Francec Castex-Ey, Nosaltres, els Set Homes, Forment (2023)

Podries contar alguna cosa sobre aquests càstigs?

Te pegaven amb la regla als dits per parlar català. Hi havia humiliacions, cartells amb la injunció “Parlez français, soyez propres” —Parleu francès, sigueu nets. Els meus avis tenien això completament interioritzat. Cal tenir en compte que eren gent nascuda a començament del segle XX.

Podem dir que la llengua ha guanyat prestigi, però ha perdut parlants?

Sí. Ja no hi ha aquella vergonya, però ha perdut el gruix de parlants naturals.

Escriure i ensenyar formen part d’una mateixa vocació o són camins paral·lels?

L’ensenyament va venir després. Però hi ha una relació clara: la transmissió. Escriure en català dins un context com aquest implica inevitablement aqueixa problemàtica de la transmissió, i l’ensenyament també. De cara al futur, probablement escriuré menys poesia. De fet, dic que el darrer poemari —El darrer mot— serà l’últim.

Això ho diem tots.

En el meu cas crec que sí. Potser escriuré assaig. Segurament l’ensenyament i la recerca agafaran més pes.

                       Joan-Francec Castex-Ey al Casal Jaume I de Perpinyà

Explica en quin sector de l’ensenyament treballes.

Soc professor de català a la Casa de la Generalitat. Tinc alumnes adults, majoritàriament gent gran d’ací, catalans, però també persones de França endins que s’han jubilat aquí i volen aprendre la llengua. Hi ha una mica de tot: gent de mitjana edat i també alguns joves. Doni els nivells A2 i B1. 

A més, tinc un taller d’escriptura a la universitat amb estudiants de llicenciatura de català i hi faig recerca en literatura nord-catalana.

La teua recerca geopolítica transfronterera condiciona la mirada literària?

No tant, ara. Aquestes temàtiques han perdut pistonada per a jo. D’ençà que soc doctor en Lletres m’interessen més els temes literaris i les meues recerques s’orienten sobretot cap a la poesia i el pensament.

I com s’inicia la teua trajectòria d’escriptor? Quin va ser l’impuls creatiu?

Vaig començar amb la poesia. Després he escrit altres coses, com ara relats, contes, novel·la i teatre. Però la poesia és el gènere que més me correspon…

                       Joan-Francec Castex-Ey, Menudall d’ànima, Curbet (2015)

Natura, poesia i espiritualitat

La sang i la saba (autoeditat, Perpinyà, 2008); Salvatge (TDO Editions, Perpinyà, 2010); La matriu (Trabucaire); Ruta major / La grande route —edició bilingüe català-francés— (Éditions Les Presses Littéraires, Saint-Estève, 2014); Menudall d’ànima...

La sang i la saba, Salvatge i La matriu formen una trilogia. Hi parli un munt de la natura, de com impregna la nostra vida, perquè nosaltres també sem natura.

Podem dir que són una forma d’arrelament, de resistència o d’exploració interior?

Sí, tot a l’encop. El fet de ser fill de pagès i haver estudiat Geografia fa que la qüestió de l’arrelament sigui molt important per a jo. Arrelament i introspecció van junts.

La teua obra evoluciona cap a formes més híbrides. És una necessitat expressiva o una decisió deliberada?

Jo diria que el meu bagatge lingüístic ha evolucionat i s’ha ampliat, i això m’ha permès de tocar altres gèneres. Crec que la poesia era més fàcil al començament. Després me vaig posar a escriure novel·la, narrativa breu o teatre. Ara tinc una capacitat lingüística que no tenia al començament.

L’escriptor Joan-Francesc Castex-Ey i la llibretera Joana Serraa La Llibreria, Perpinyà 

Canvia també la manera d’escriure?

Sí. El fet de canviar de gènere modifica necessàriament les formes. Però, malgrat tot, la poesia és present en cada cosa que faig. Fins i tot en la narrativa i el teatre,  crec que la meua escriptura, independentment del gènere, sempre és poètica.

Molt aforística…

Sí. Aforística i metafòrica.

Retrat petit de tot i res / Petit portrait de tout et de rien (2016) és un llibre bilingüe on trobem una barreja de narració, assaig i moments poètics.

Són com petits retrats. L’escriptura és poètica, tant per les imatges com per la manera de parlar. També hi ha reflexió. La literatura poètica i la literatura del pensament són els dos gèneres que més m’agraden, i això necessàriament es traspua en l’obra.

Hi ha molta reflexió, però també molt de simbolisme. Com combines aquestes dues coses?

És una barreja de creativitat pura, de poesia, i també de reflexió i racionalitat. Signes sensibles. En la poesia pot haver-hi saviesa i pensament, però és un pensament diferent del filosòfic. És un pensament més incandescent, més viu, més carnal.

El trencament (Trabucaire, Perpinyà, 2018) és la teua primera novel·la, un relat d’anticipació situat en un futur asfixiant, l’any 2064, on combines acció i reflexió. És una advertència o una extrapolació del present?

Les dues coses. És una ficció amb, probablement, un missatge.

Joan-Francesc Castex-Ey, Retrat petit de tot i res / Petit portrait de tout et de rien, Les Presses Litteraires (2016)

En El trencament, d’alguna manera, expliques què és la poesia dins d’una narració? —pregunta Víctor.

Sí, efectivament. Hi ha molts moments força poètics: en les descripcions, en els sentiments, en els ambients. La poesia pot fer aflorar realitats amagades. Només la poesia pot fer això amb el seu llenguatge especial, la seua plàstica. I és una eina que també pot fer servir la narrativa.

Hi ha també un tema molt clàssic: la tensió entre el món urbà i la natura salvatge. És una tensió que travessa tota la teua obra?

Sí, hi és molt present. Potser no tant en l’últim poemari, perquè allí el centre són els mots.

La natura és també una forma d’escapament o de salvació en la teua vida personal?

Sí. El fet que ara visqui al Conflent no és casualitat. Som fugit de la plana i de Perpinyà, del seu ambient irrespirable. És una fugida, segurament. Me costa veure com ha acabat la plana del Rosselló, plena de cotius, urbanitzacions i centres comercials. No és la que vaig conèixer de petit. Ara, també simplement m’agrada la muntanya conflentina i la comarca.

Tu eres ets de Banyuls dels Aspres?

Sí. Tota la meua infància la vaig passar allí.

I per què has triat Rigardà?

No podia anar-me’n a la Cerdanya, massa lluny. Treballi a Perpinyà. Rigardà és a mig camí, però ja dins del Conflent.

Podríem dir que en El trencament hi ha també una dimensió espiritual?

Sí. La meua obra se pot llegir com una trajectòria espiritual, com un camí interior, una via cap a una possible transcendència. I el poemari que acaba de sortir, El darrer mot, és l’últim perquè crec que som tancat un cicle creatiu i un camí espiritual.

Joan-Francec Castex-Ey al Casal Jaume I de Perpinyà

La llengua, el teatre i el país que desapareix

Un poquet de teatre: La frescor de les nits. Allí planteges la desaparició de la llengua. Podríem dir que és el teu text més polític?

Potser sí. De tota manera, escriure en català ja és polític. Però segur que aquesta obra està més directament relacionada amb la situació cultural, lingüística i identitària de la Catalunya Nord. Hi plantegi la desaparició del català com un cataclisme climàtic. És un desastre comparable al canvi climàtic.

I per què tries el teatre per abordar aquesta qüestió?

Vaig pensar que el teatre podia permetre transmetre a l’encop un missatge i emocions, en directe. Era un bon canal. L’obra se va representar a Perpinyà, al teatre de la Universitat; a Pesillà de la Ribera; i a Arles de Tec.

Teniu alguna estimació de la gent que pot llegir en català a la Catalunya Nord? —pregunta Víctor.

La darrera enquesta seriosa, crec que del 2015, deia que un 60% de la població comprèn el català, un 30% el sap parlar i només un 10% seria capaç d’entrar en una llibreria i comprar un llibre en català. En canvi, hi ha un vuitanta per cent favorable a més ensenyament i més reconeixement de la llengua.

La llengua és un dels centres de la teua obra?

Sí, crec. En l’últim poemari, El darrer mot, tanqui precisament aqueixa reflexió. Els mots com a presó i com a alliberament; per dir i per callar; els mots que nos permeten desplaçar-nos, comprendre el món, crear. La relació entre el llenguatge i la vida, els altres.


Joan-Francesc Castex-Ey, L’odissea de Cosme, fill del vent, Òmnium Cultural Catalunya Nord (2025)

Pensament, cosmos i literatura des del marge

La teua obra té una dimensió gairebé còsmica. D’on prové aquesta mirada?

Sempre m’ha fascinat l’univers. Tinc records d’infantesa d’un sentiment d’estranyesa davant del món i de l’univers com a totalitat. Ara, nosaltres també sem univers. Després, a l’adolescència, tenia cosins molt científics que tenien un telescopi i fèiem sessions d’observació. Això me va impactar molt.

I et feies preguntes metafísiques? Qui som, què fem ací, on anem?

No només preguntes metafísiques. També hi havia la contemplació de l’univers. Ara costa més per la contaminació lumínica, però quan era adolescent encara era possible. És una experiència de bellesa, de magnificència i també de la nostra insignificança. Tot això ha marcat la meua obra.

Hi ha una bona combinació: pensador, geògraf, escriptor.

Geògraf no tant ara, però sí…

Escrius des de la identitat o des de més enllà?

Diria que al començament escrivia partint de la identitat. Ara potser he anat un pas més enllà, sense renunciar-hi.

Joan-Francec Castex-Ey i Salvador Vendrell al Casal Jaume I de Perpinyà 

Et sents part d’una Catalunya global o d’un espai perifèric però singular?

Jo sempre dic que soc català del nord, però tinc molt present la realitat dels Països Catalans i del domini lingüístic. Ara bé, hi ha diferències i una diversitat que és una riquesa i no s’hauria de veure mai com una ruptura. La Catalunya Nord existeix en si mateixa. La història nos ha fet diferents. Jo, per exemple, no tinc cap parent a l’altre costat de la frontera, encara que molta gent sí.

Tens relacions literàries a l’altre costat? —pregunta Víctor.

Soc lector de tota la literatura catalana. Relacions personals no en tinc gaires. Amb els valencians, més que amb els catalans del sud.

Tenim coses en comú.

Sí. Sem perifèries…

Què significa ser escriptor català a l’estat francès, avui?

Acabes marginat. Ser escriptor en català aquí és una llesta literària, però també política i vital. Jo som tingut sempre una vocació literària molt forta. Sempre som volgut escriure. Després vaig triar escriure en català, i això és una decisió emocional, vital i política, en el sentit noble de la paraula: denunciar una injustícia.

Víctor Labrado, Salvador Vendrell i Joan-Francesc Castex-Ey al Casal Jaume I de Perpinyà 


[Fotos: Francesc Vera - font: www.diarilaveu.cat]


sexta-feira, 13 de novembro de 2026

«Àfrica i els catalans. Entre l'amor i l'odi», escrit per Joan Santacana

 


"Yo soy aquel negrito del África tropical" sonava a tota hora per la ràdio cap als anys cinquanta i seixanta. Era la cançó del cacau en pols Cola Cao i el seu intèrpret representava un negret feliç que plantava i recollia cacau, i vivia a la colònia espanyola de Guinea.


Però no seria l’única colònia espanyola a l’Àfrica, tot i que l’imperi colonial espanyol en aquest continent sempre seria raquític. Ens referim a Ceuta i Melilla, dos enclavaments al Marroc amb una llarga tradició de permanència a l’imperi.


Parlarem així mateix de Sidi Ifni i el Sàhara Occidental, que farien sospirar molts espanyols, que hi veien un futur resplendent. També els catalans, que en un primer moment s’il·lusionaren amb el projecte, malgrat que acabaria provocant episodis virulents.

 

Títol: Àfrica i els catalans. Entre l'amor i l'odi
Autor: Joan Santacana
Editorial: Albertí Editor
Col·lecció: Orígens
Pàgines: 200

ISBN: 978-8472461987


Biografia de l'autor

Joan Santacana és llicenciat en Història, catedràtic de Geografia i Història a l’ensenyament secundari i professor de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona. Ha dissenyat i col·laborat en nombrosos equipaments museístics, entre els quals el Museu d’Història de Catalunya i és autor de nombrosos articles acadèmics i de més d’un centenar de llibres.

 

 

[Font: www.racocatala.cat]

quinta-feira, 5 de novembro de 2026

Cau el percentatge de nens que saben gal•lès

Les entitats demanen més escoles per ensenyar la llengua

El nombre de nens entre 3 i 15 anys que saben parlar gal·lès ha caigut del 59% al 48% entre el març del 2019 i el juny del 2026, segons l’Enquesta Anual de la Població (EAP) feta pública fa uns dies pel govern de Gal·les i recollida per la BBC. Segons aquestes dades, el 2019 hi havia 275,000 nens en aquesta franja d’edat que parlaven gal·lès, una xifra que ha caigut a 234.300 aquest any. La dada és preocupant perquè aquest segment és el que té un percentatge més gran de coneixement de la llengua. 

El president de l’organització en defensa de la llengua gal·lesa Dyfodol i’r Iaith, Heini Gruffudd, atribueix, en declaracions a la BBC, la davallada a l’impacte dels anys de pandèmia de la Covid a les escoles gal·leses, qualifica les dades de “decebedores” i recorda que el nombre d’escoles en gal·lès no ha crescut el que s’esperava els deu darrers anys. “El govern ha de trobar noves maneres d’establir escoles en llengua gal·lesa, especialment a les zones urbanes”, ha dit Gruffudd.

Pel que fa al total de la població, l’Enquesta estima que saben parlar gal·lès un total de 845.200 persones (un 27,4% de la població), un percentatge que ha caigut lleugerament els dos darrers anys, però que ha augmentat des del 25,2% del març del 2010 (731.000 parlants).

El govern de Gal·les té fixat l’objectiu d’arribar a un milió de parlants d’aquí a l’any 2050, una fita a la qual s’ha d’arribar d’acord amb les dades del cens, que ofereixen uns percentatges més baixos que les de l’EAP. Les dades del cens del 2021 assenyalaven que només el 17,8% dels gal·lesos saben parlar la llengua del seu país, un percentatge inferior al 19% que reflectia l’Oficina d’Estadístiques Nacional el 2011.

 

[Font: www.diaridelallengua.cat] 

domingo, 1 de novembro de 2026

Un 87 % dels nord-catalans són favorables al reconeixement del català a l'Estat francès

El 77 % dels enquestats defensa la possibilitat de seguir una escolarització bilingüe paritària o immersiva 

El castellet de Perpinyà 

Escrit per Jordi Riba 

La nova enquesta de l'Institut Francès d'Opinió Pública (Ifop) reforça la necessitat de reconeixement jurídic de la llengua catalana a l'Estat francès. Plataforma per la Llengua ha interpretat els resultats com un clar missatge als candidats a les eleccions presidencials i legislatives de l'any que ve perquè adoptin compromisos per a millorar l'estatus del català i els incorporin a llurs programes de campanya. 

Els resultats del nou estudi de l'Ifop complementen el sondatge del 2025, que ja havia mostrat que el 87 % dels nord-catalans enquestats era favorable al reconeixement de les llengües pròpies, i el 64 %, a l'ensenyament obligatori del català. Ara, el 77 % dels enquestats a Catalunya Nord defensa la possibilitat de seguir una escolarització bilingüe paritària o immersiva, el 83 % dona suport a la llibertat de les administracions per finançar les llengües pròpies. Aquestes aspiracions s'inscriuen en una demanda més àmplia de descentralització i reconeixement de la diversitat territorial. 

A escala estatal, el 54 % dels enquestats defensa la cooficialitat de les llengües pròpies als territoris respectius i el 65 % és favorable a la ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELRoM), només signada de moment. 

Del reconeixement patrimonial a l'oficialitat 

Per a Plataforma per la Llengua, aquestes dades reforcen la necessitat de superar el model actual, que reconeix les llengües territorials com a patrimoni cultural, però no els garanteix un estatut jurídic equivalent al del francès. L'entitat de defensa dels drets lingüístics demana una modificació de l'article 2 de la Constitució francesa que permeti oficialitzar el català a Catalunya Nord, la reforma de les disposicions legals que n'impedeixen la normalització i l'aplicació de polítiques que garanteixin el seu ús generalitzat en l'administració, l'ensenyament i la vida pública. En aquest sentit, l'entitat advoca perquè tots els infants i joves de la Catalunya del Nord puguin accedir a un ensenyament en català de qualitat, bilingüe o immersiu, des de l'escola maternal fins al batxillerat i la universitat.  

El nou sondatge també revela que el 54 % dels electors francesos considera important o determinant la defensa de les llengües territorials i dels avenços de la descentralització a l'hora de decidir el vot. Plataforma per la Llengua considera que les aspiracions expressades en les enquestes han de trobar una resposta política. L'organització de promoció del català demana a totes les candidatures que es pronunciïn a les eleccions presidencials del 2027 sobre el tema, i expliquin quines mesures estan disposades a impulsar l'oficialitat, l'ensenyament per a tothom i presència plena del català en la vida pública. 

 

[Imatge: Viquipèdia - font: www.racocatala.cat]

 

terça-feira, 20 de outubro de 2026

Feixoo promete pór fin á inmersión lingüística e desencadea unha chuvia de críticas

O PSC, Junts, ERC e a Intersindical cargan contra a proposta electoral do PP cara ás eleccións do 29 de novembro. 

Alberto Núñez Feixoo esta segunda feira co seu 'contrato por España'.  

Escrito por Alexandre Solano / Vilaweb - A.L.

O líder do PP no Estado, Alberto Núñez Feixoo, prometeu erradicar calquera tipo de “adoutrinamento” nas aulas e garantir o ensino do castelán en todo o Estado español se chega á Moncloa. Anunciouno durante a presentación do Contrato con España, un documento cos compromisos que quere asumir se gaña as eleccións estatais do 29 de novembro. A proposta desencadeou unha chuvia de críticas en Catalunya polo posíbel impacto sobre o modelo de inmersión lingüística.

O presidente da Generalitat, Salvador Illa, foi un dos primeiros en reaccionar. “A lingua catalá non se toca”, advertiu durante unha reunión coas delegadas e os delegados do Goberno no exterior. Illa reprochoulle ao PP que considere as linguas “armas de división e confrontación”, en lugar de pontes de entendemento e elementos de riqueza.

A portavoz de Junts no Congreso español, Míriam Nogueras, acusou Feixoo e o dirixente de Vox, Santiago Abascal, de usaren a inmersión lingüística como “moeda de cambio” en plena precampaña electoral. Nogueras reivindicou que Junts utilizara a súa forza en Madrid para frear imposicións contra Catalunya e criticou que os 19 deputados do PSC no Congreso non actuasen da mesma maneira: “Agora cómpre exixirlles isto mesmo: feitos e non propaganda”. 

Pola súa parte, a secretaria xeral de ERC, Elisenda Alamany, aproveitou a polémica para acusar Junts de manter unha actitude “equidistante” diante dos ataques do PP ao catalán. “Fronte aos reaccionarios que ameazan a lingua, non podes ser o do medio”, dixo nunha conferencia de prensa. Alamany fixo referencia á reivindicación de Junts de seren “os do medio” e alertou de que non se podía manter unha posición ambigua diante destas ameazas. A respecto diso, defendeu que ERC debía encabezar a defensa da lingua catalá no Congreso español.

A Intersindical tamén criticou as declaracións de Feixoo e acusouno de querer contentar a extrema dereita asumindo o seu programa contra a escola catalá. O portavoz de Educación do sindicato, Marc Martorell, denunciou que o PP asumía os postulados máis agresivos da ultradereita e confiaba en que o Tribunal Constitucional español derrubase o marco normativo aprobado polo Parlamento. O sindicato defendeu a inmersión lingüística como o único modelo que garante que todo o alumnado domine plenamente o catalán e o castelán ao final do ensino obrigatorio.

O presidente de Òmnium Cultural, Xavier Antich, asegurou que a entidade “non permitirá” que ningún Goberno nin tribunal español “acabe co modelo de escola catalá”. Nunha mensaxe na rede social X, Antich advirte de que “se intentan atacar o catalán, atoparannos diante, a Òmnium e a todo o país”.

Reaccións desde a Galiza 

"Feixoo asina un 'Contrato con España'. Os máis vellos do lugar lembramos que en 2009 asinou un 'Contrato con Galiza'. Spoiler: Non cumpriu nada. Claro que aquí, moitos puntos mellor que non os cumpra, que xa nin teña a oportunidade de intentalo", defendeu, pola súa parte, o deputado do BNG no Congreso, Néstor Rego. 

Os compromisos electorais de Feixoo 

A proposta sobre o ensino forma parte do Contrato con España, o documento co que Feixoo presentou as principais promesas electorais do PP. Entre estas medidas están a construción de, como mínimo, un millón de vivendas, a redución de impostos, o endurecemento da política migratoria, o reforzo da sanidade pública e a revalorización das pensións de acordo co IPC. 

Feixoo rematou o acto coa sinatura simbólica do documento e a promesa de cumprir os compromisos se chega á Presidencia do Goberno español. “Non vos fallarei”, sentenciou.

 

 

[Foto: Gabriel Luengas / Europa Pres - fonte: www.nosdiario.gal]

segunda-feira, 19 de outubro de 2026

Estudar galego nunha universidade alemá. O caso do Centro de Estudos Galegos de Kiel

 

Instalacións da Universidade de Kiel, en Alemaña. Imaxe: CAU

Escrito por María Xosé Porteiro

As estatísticas oficiais apuntan a que se fala galego nunha vintena de países: Arxentina, con 750.000 falantes, e con menor intensidade Alemaña, Austria, Brasil, Croacia, Cuba, Estados Unidos, Finlandia, Francia, Hungría, India, Irlanda, Italia, Polonia, Portugal, Reino Unido, Rusia, Suíza, Uruguai e resto do Estado español. Pódese estudar lingua e cultura galegas nos Centros de Estudos Galegos (CEG) en máis de corenta universidades estranxeiras onde se afonda no coñecemento da nosa cultura mediante investigacións e a súa difusión internacional. 

Os CEG dependen da Secretaría Xeral de Emigración da Xunta e traballan como departamentos dotados de lectorado especializado en filoloxía galega. Esta posibilidade favorece o coñecemento da nosa cultura e dá valor a súa referencia como lingua de prestixio, tanto desde a perspectiva histórica coma cultural. 

Neste sentido, é notable a oferta de cursos específicos e viaxes de estudo para coñecer o noso país como o organizado pola universidade de Kiel (Alemaña) onde existe desde hai 19 anos un Centro de Estudos Galegos adscrito ao Seminario de Linguas Románicas. Co seu director e recoñecido catedrático de lingüística románica, Elmar Eggert, acompañados polo Dr. Facundo Reyna-Muniain, un grupo de estudantes de galego visitou recentemente Galicia.

Elmar Eggert en Vigo 


Eggert é unha autoridade internacional no eido da lingüística como experto en linguas románicas: francés, español, portugués, e agora tamén galego. Falamos con el durante esta visita do alumnado de Kiel ao Museo do Mar de Vigo para afondar nas ligazóns literarias da cidade. O seu enclave histórico e paisaxístico dá título ao Capítulo VIII:  La baie de Vigo, da obra de Julio Verne, Vingt mille lieues sous les mers. No museo pode verse o artefacto ideado polo industrial vigués Antonio Sanjurjo Badía que inspirou o submariño citado na novela. Ese mesmo mar aparece no poemario De catro a catro, do poeta da Xeración do 27 Manoel Antonio, ou nas Cantigas de amigo na Idade Media.

Maria Xosé Porteiro: Como comezou a súa relación coas linguas románicas?

Elmar Eggert: En 1994 pasei un ano en Francia onde me examinei de Lettre moderne e desde aquela o francés é para min unha lingua moi querida e familiar, fermosa pola súa estética, na que me sinto moi cómodo. A fonética do francés é atractiva e aprendela na etapa da mocidade foi estimulante.

MXP: Logo dese primeiro e fondo contacto cunha lingua romance estudou outras.

EE: Si, e iso motivou a miña elección de ser lingüista. Non me dedico a ensinar gramática e facer traducións; a miña tarefa é dar a coñecer o funcionamento dunha lingua, o uso dos tempos verbais, historia, sociolingüística, pragmática e outros aspectos. Para que os alumnos poden chegar a ser profesores teñen que afondar nestes coñecementos.

 

MXP: A lingua diferencia ao ser humano de calquera outra especie animal. Tamén provoca un interese filosófico?

EE: Si, a antropoloxía lingüística está na base dunha lingua. Tamén a sintaxe, a gramática, o léxico ou a semántica. Pero para dominala hai que falala, practicala, coñecer a súa historia e as tradicións discursivas, practicar o seu uso, deterse nas tradicións e, con ese coñecemento, crear algo novo. Trátase de entender como funciona esa lingua, a relación entre o pensamento e a linguaxe, por que se escolle un determinado xeito para dicir algo dunha maneira e non doutra, saber si é un acto non reflexivo no que inciden criterios sociais, pragmáticos ou políticos... Hai moitos elementos que descifrar no complexo xeito co que funciona a linguaxe, ver como reaccionan os falantes con tantas variantes posibles e como se fai a escolla. É moi interesante achegarse un pouco máis á complexidade das linguas e á potencialidade que ofrecen.

MXP: O francés foi a súa primeira escolla, máis despois foron o portugués e o español. A que lle dá máis importancia, ao coñecemento teórico ou a práctica?

EE: Á combinación de ambas cousas. Explico o que é a lingua na práctica máis tamén nos textos de documentos históricos, nos vídeos, porque alén de rexistrar o funcionamento dun sistema, para o alumnado é importante saber por que funciona de determinado xeito e preguntarse sobre a realidade lingüística cun enfoque un pouco diferente onde a temática pode ir máis sobre a Historia. Na lingüística hai varias correntes como a gramática xenerativa. Outras apóianse en estruturas para deseñar árbores sintácticos, pero a linguaxe é sempre algo cultural, histórico, social. Non é unha maquinaria que funciona dunha determinada maneira pois sempre serán os falantes quen deciden como falar, que falar, por que facelo, e non podemos prescindir dese contexto.

Museo do mar de Vigo. Submarino que inspirou a Jules Verne


MXP: Semella que agora xa non sexa imprescindible aprender un idioma para andar polo mundo.

EE: É que unha cousa é falar e outra comunicarse. Trátase de lograr un entendemento onde a transición sexa algo máis. Sempre hai connotacións, aspectos da identidade e o respecto que supón coñecer os matices dun idioma. Ensinamos a amar, a facer nosa unha lingua sexa cal sexa o nivel que se teña. É un pacto de respecto, de intercambio, entre o falante e unha lingua.

MXP: Implica estar aberto a outras culturas, opinións, xeitos de vida, respecto da diversidade...?

EE: Implica amar ao outro de xeito diferente, pero primeiro hai que recoñecer o que non se coñece e querer saber por que algo é de determinada maneira, ter curiosidade, estar aberto, axudar ao alumnado a amar e descubrir outros mundos, facernos preguntas. É unha maneira científica de ver as cousas, non só como obxecto senón na práctica diaria. É estarmos atentos ao outro. Nesta viaxe cos estudantes reiterabámoslles que observasen como se usa a lingua na rúa porque non é inocente saber as razóns polas que se fai de determinada maneira

 

MXP: Profesor, véxoo coma un navegante.

EE: Interésame a Historia porque acompaña á hora de achegarnos a outra lingua, e coñecer os países é importante. Para o portugués fixen varios cursos e tiven unha beca para estudar en Lisboa cunha profesora como alumno único. Aprendín moito, fixemos excursións, coñecín mellor aquela cultura. Foi moi intenso e gustei moito desa lingua que me introduciu no mundo da lusofonía movéndome a estudar tamén a variedade brasileira.

MXP: E como chega ao galego?

EE: Foi unha transición desde o portugués a través do meu colega, Javier Gómez Montero, que fora director do Centro de Estudos Galegos de Kiel. Cando se xubilou preguntoume se sabendo eu portugués podería encargarme do estudo do galego. Aceptei coa condición de facer un achegamento máis fondo. Niso estou desde hai ano e medio, galeguizándome cada vez máis. A miña comunicación cos nosos profesores é en portugués, español, francés, e agora tamén en galego, pasando todo o tempo dunha lingua a outra. Xeralmente é difícil máis cando se fai habitual, non tanto. Eu non coñecía a totalidade da expansión do galego e resultoume moi útil a tese de Facundo Muniaín sobre a diáspora e a experiencia dos Centros Galegos que ofrecen estudos da lingua en Cuba, Arxentina, Holanda, Bélxica ou Australia.

Elmar Eggert e María Xosé Porteiro en Vigo


MXP: Que demanda hai na Universidade de Kiel para a aprendizaxe do galego?

EE: Os nosos estudantes teñen a obriga de aprender, alén do español, outra lingua románica como mínimo e facer estudos cando menos de dous cursos de Filoloxía Hispánica para chegar ao nivel 2 desa outra lingua. Para nós esa comparativa é moi importante. No primeiro ano, introdúcense nos estudos de Filoloxía Románica comparada para ver o conxunto deste ámbito cultural. Logo teñen que facer unha escolla na que o galego é unha opción. Tivemos de 15 a 20 alumnos nun primeiro curso de galego e queremos máis, pero iso require moita presencia, moita enerxía -sobre todo nos primeiros momentos-. Non podemos impoñelo pero si mostralo, participar en excursións coma esta... Por iso un Centro de Estudos Galegos é importante, pero precisa dun lectorado activo.

MXP: Que lle está a supoñer a experiencia que está a vivir coa lingua galega?

EE: Confirma a necesidade e a importancia de penetrar a fondo nunha cultura para coñecer ben a súa lingua: exactamente o que pretendíamos nesta viaxe porque non se sabe moito sobre Galicia na Alemaña. Coñécese o Camiño de Santiago, mais non se relaciona coa lingua nin co país.

 

[Imaxes da autora, agás onde se indica o contrario - fonte: www.praza.gal]