A Mesa convoca unha concentración contra o Plan lingüístico do PP baixo o lema “non prohibades o galego”

A Mesa pola Normalización Lingüística convoca a concentrarse o vindeiro mércores, 7 de outubro, diante do Parlamento de Galiza contra “o intento de eliminar os acordos sociais en relación á lingua” por parte do actual goberno da Xunta. 

O presidente da entidade en defensa da lingua, Marcos Maceira, denuncia que “o Plan que se vai votar no Parlamento galego non é unha revisión do actual, senón unha regresión nacida da chantaxe que quixo impor o PP e que ten como único punto de aplicación real manter a prohibición de galego no ensino, a través de porcentaxes máximas de uso, e descargando a responsabilidade de facelo nos claustros dos centros educativos”. Neste sentido, A Mesa lamenta que o PSdG-PSOE cedese á chantaxe do PP e espera que rectifique e regrese á posición de compromiso co PXNLG que mantivo desde 2004. 

Maceira recorda que a Xunta anuncia a aprobación do seu Plan da lingua, documento sen valor xurídico e sen posibilidade de emenda no Parlamento, unha semana despois do rexistro da Iniciativa Lexislativa Popular Lingua Vital por parte da plataforma Queremos Galego. “Esa ILP é a única proposta con accións efectivas comprometen e obrigan á Xunta e aos poderes públicos”, afirma Maceira. Tamén lamenta que o PP actúa “como se a Xunta non tivese capacidade de mudar as normas que exclúen o galego ou como se non fose, directamente, a responsable da súa creación e aprobación”. “Aluden a fomentar o galego dentro dun marco normativo creado por eles mesmos no que o galego nin se nomea”, remata.

 

[Fonte: www.amesa.gal]

Mateu Pons-Serradeil: «Els nord-catalans van entendre que París no té gens d’interès per Catalunya Nord»

Entrevista a Mateu Pons-Serradeil, advocat perpinyanès i copresident d’Unitat Catalana 

Escrit per Lluís Dagues 

Després de quaranta anys del partit federalista Unitat Catalana (UC), els catalanistes del nord volen renovar l’oferta política local i afrontar l’onada de l’extrema dreta. El jove copresident d’Unitat Catalana, l’advocat perpinyanès Mateu Pons Serradeil, ambiciona de portar una nova estratègia de seducció política i electoral per als nord-catalans i presentar UC com un partit acceptable dins la política francesa. 

—Quin és l’origen d’Unitat Catalana?

—Fa quaranta anys, uns quants partits catalanistes van optar per presentar-se a les eleccions regionals del 1986, entorn d’una llista anomenada Unitat Catalana. És aquesta llista que es va transformar en partit polític, després. 

—Quin era el context del moment?

—En aquell moment, la idea que guanyava entre els partits polítics catalans emergents era la d’agrupar-se per ser més eficients en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. Aquests partits també seguien, de lluny o de prop, les lleis de descentralització que donaven més poder als ens locals i que permetien de generar un interès per a guanyar totes aquestes eleccions locals: regió, departament i municipis. 

—L’ambició d’Unitat, doncs, no va ser mai de guanyar unes eleccions estatals?

—No. La idea era sobretot de tenir un pes en l’àmbit local. 

—Unitat Catalana la van fundar partits d’esquerra. Quins van ser els elements ideològics fundadors?

—Allò que va unificar tots aquests partits era una estima a la terra, amb una mirada ecològica. I ja hi havia, també, la voluntat de diferenciar la classe obrera local de la del nord de l’estat francès: si al nord tenen aquesta cultura industrial i obrera, aquí eren més agricultors i treballadors de la terra. La voluntat era, doncs, d’acostar-se als problemes del territori. 

—A la dècada dels noranta veiem que Unitat ja celebra algunes victòries, sobretot la municipal de Perpinyà del 1993. Com s’expliquen, aquestes victòries electorals?

—A la base hi havia Joan Pau Alduy, que es volia presentar a l’Ajuntament de Perpinyà i no tenia suport de cap partit, ni tan sols el del seu pare. Va fundar una llista molt rock’n’roll, amb gent vinguda de la societat civil, d’esquerra, del centredreta, amb l’objectiu de canviar el sistema polític local. Unitat, que sempre va ser un poc rock i anarquista, es va integrar naturalment en aquesta llista, hi va poder situar alguns elegits i desenvolupar, en aquell moment, una política en favor del català. 

—Quin va ser el pes d’Unitat en la política municipal de Perpinyà als anys noranta i als dos mil?

—Va ser molt important. Gràcies a Joan Pau Alduy, que al principi no parlava català, però que va fer l’esforç d’aprendre’l. És un home visionari que va canviar l’orientació dels mapes, amb els catalanistes, i que va girar Perpinyà cap a la Mediterrània, cap a Barcelona i no cap a París. Unitat va permetre d’impulsar la política bilingüe a l’espai públic, de l’estat civil en català, de serveis de traducció, dels casaments en català, de la creació del lema “Perpinyà la Catalana”, del Museu Puig, de la biblioteca municipal catalana. I va signar els convenis que van permetre d’estabilitzar les escoles immersives Arrels i Bressola… 

—Hi va haver més victòries, al rerepaís, al Vallespir i al Conflent, amb personalitats com Eric Nivet, Maria Costa, Josep Olive… Aquesta gent es va aprofitar de la victòria de Perpinyà o era el context general del territori?

—Pensi que era gent coratjosa que es va voler etiquetar públicament amb Unitat. Després hi ha hagut, i hi ha també, batlles molt catalanistes que van fer una política en favor de la llengua, sense etiquetar-se amb Unitat. Encara avui tenim batlles que obren pel català, que poden mobilitzar i que no són membres del partit. És cert també que hi ha una mena de moderació d’alguns batlles i no volen etiquetar-se.

Acte dels quaranta anys d’Unitat Catalana

—Unitat va participar en les grans cites del territori: contra la Septimània, contra el canvi de regió Occitània, contra Aliot… Com aconsegueix de continuar mobilitzant la societat nord-catalana?

—Els adherits del partit són també membres d’associacions culturals catalanes, cosa que permet de teixir un lligam amb la resta de la societat. I després hi ha el fet que vam ser, durant temps, als Afers Catalans de la vila de Perpinyà, ara al Consell Departamental amb Jaume Pol. D’una altra banda, les associacions, que necessiten suport financer o polític, sempre van cercar Unitat. És una relació interessant. 

—Quina ha estat l’evolució del partit entre el 2015 i el 2025?

—El partit s’ha hagut de tornar a estructurar. Al principi, és cert que era un partit més aviat d’esquerra, però que va pactar amb el centredreta d’Alduy. I quan Alduy va passar el relleu a Jean-Marc Pujol el 2009, que era en aquell moment UMP (Les Républicains), els elegits van acabar el mandat amb la dreta més tradicional. Després, Unitat va continuar amb l’últim mandat de Pujol, que va ser complicat: sense anar en contra de la llengua catalana, no n’era un defensor. Va ser un xic més complicat. I potser el partit tampoc no es va saber imposar al municipi per continuar l’acció engegada el 1993. 

—La crisi del procés del 2017 al sud va impactar d’alguna manera Unitat i la política local?

—Va tenir un impacte en la mesura en què nosaltres, ben cert, érem a favor del procés independentista, evidentment. Primer, per respecte al fet que tots els pobles tenen dret de disposar d’ells mateixos. Després, perquè no podíem deixar passar l’ocasió de la creació d’un estat català propi. Ens va impactar també perquè, fins ara, érem un partit més moderat, i en aquell moment alguns van afiliar Unitat a una voluntat d’independentisme, però al nord i de cara a l’estat francès. Llavors, per alguns, ser catalanista a Catalunya Nord era igual a ser independentista. Tot i que són dues coses diferents. 

—Vosaltres reivindiqueu un altre estatut per al territori.

—La nostra voluntat és crear una col·lectivitat autònoma amb un estatut específic. És a dir: el territori departamental tindria totes les competències del departament, a més de les de la regió, i Catalunya Nord no faria més part de la regió Occitània. 

—Seria una mena de “Occexit”?

—Exactament. I ens permetria d’actuar més eficaçment sobre les qüestions ambientals, d’economia, d’ajuts a les empreses, la mobilitat, per a poder afrontar millor els problemes del nostre territori, que són específics de la nostra identitat i dl nostre caràcter transfronterer. A més de la possibilitat, a llarg termini, de legislar certs àmbits. 

—Quins, per exemple?

—La fiscalitat i l’ensenyament, punts importants per a nosaltres. 

—Hi ha hagut una altra ruptura més gran, que és la del confinament i l’elecció, per primera vegada, de l’extrema dreta al departament. Quins impactes concrets va tenir l’any 2020 sobre Unitat i la política local?

—Nosaltres sabíem que l’extrema dreta era anticatalanista. Ells són molt a favor de la identitat, que de moment és la francesa. Sabíem que arribarien aquestes polítiques dures contra el català. Sense sorpresa. I també, entre la crisi al sud i la pressió de l’extrema dreta, hi ha hagut habitants que se sentien fins ara catalans i francesos i que actualment es veuen obligats de triar entre l’una cosa o l’altra. I que han de demostrar que són ben bé francesos. 

—Creieu que hi ha un complex d’identitat francès a Catalunya Nord?

—Constati que la cultura catalana mai no ha estat integrada a la francesa, contràriament a la basca o la corsa, sigui gastronòmicament, culturalment, artísticament… D’una banda, hi ha un rebuig francès. D’una altra banda, crec que aquí ens falta orgull per la llengua i la cultura. Si ho comparem amb el sud, és la nostra gran diferència. Si la llengua deixa de ser transmesa aquí al nord, és per vergonya més que no pas per prohibició. En les famílies, ningú no va impedir de parlar català. Però era vergonyós de parlar català i prohibir, al fill o al nét, una ascensió social gràcies al francès. Aquest sentiment de vergonya fa que la llengua materna esdevingui llengua artificial. Vam sofrir una política jacobina potent. Quan comparem avui els estrangers de fora de l’estat que s’instal·len aquí, no comparteixen aquesta vergonya amb els seus fills: els pares a vegades no parlen francès als fills, transmeten la seua llengua sense vergonya. I per a nosaltres va ser molt particular, aquest tall. 

—Amb la federació Regions i Pobles Solidaris vau fer un sondatge estatal, fa dos anys, i ara acabeu de comandar-ne un altre que es farà públic d’ací a un mes. Quin és l’objectiu d’aquesta enquesta?

—Per al primer sondatge, vam voler saber la percepció i l’estat de les llengües i cultures a l’estat francès. I ens vam adonar que havíem rebut respostes molt contraintuïtives. Per exemple, el 60% dels francesos (perquè el sondatge va ser sotmès a una mostra estatal, amb focus a cada territori) són a favor de l’ensenyament obligatori de les llengües regionals a tots els territoris que en tenen una… És estrany saber que els habitants de Sena Saint-Denis són a favor de l’aprenentatge de les llengües regionals. Vam remarcar també que fins i tot l’electorat d’extrema dreta era molt regionalista, tot i que l’extrema dreta mata les identitats i les llengües regionals. Amb tot això, vam aixecar dades precises que ens permetran de treballar eficaçment.

Mateu Pons-Serradeil

—Quines van ser les dades essencials de Catalunya Nord, a la primera enquesta?

—L’element més important és que Catalunya Nord expressa el rebuig del centralisme i de París més alt de tot el territori estatal, amb un 91% dels habitants que es declaren en desconfiança de les polítiques centrals. Davant de Còrsega, dels bascs, dels bretons i dels alsacians. 

—Podria ser una voluntat de descentralització, però aquest terme justament és del tot absent en la proposta política local. Com us ho expliqueu, això?

—És això que dic. És contraintuïtiu. M’ho expliqui perquè els nord-catalans van entendre que París no té gens d’interès per Catalunya Nord. En canvi, no és el cas d’uns altres territoris: París s’interessa per allò que passa a Còrsega, al País Basc o a la Bretanya. Després, aquesta desconfiança també s’explica perquè el territori s’adona que París ni tan sols respon als problemes bàsics i les reivindicacions del país. 

—El nou sondatge d’opinió no serà per a actualitzar les dades, sinó per a enfocar sobre algunes qüestions?

—És això. Tenim una mostra de 10.000 enquestats a tot França, cosa que és important, amb algunes preguntes sotmeses fa dos anys i unes altres de més enfocades a les nocions de federalisme.

 —Quin és el programa d’acció d’Unitat per als quatre anys vinents?

—Volem participar en totes les cites electorals del territori. Les que vénen són les legislatives del 2027, on voldríem presentar un candidat a les quatre circumscripcions nord-catalanes, per tal de fer conèixer el nostre projecte polític, social, ambiental, econòmic i, ben cert, cultural i identitari. 

—Aquestes darreres eleccions, no vau poder superar el 5% dels vots. Parleu de fer conèixer el vostre programa. Creieu que no és conegut?

—Ben cert, perquè primer vam ser folcloritzats, després vam ser etiquetats com a independentistes i separatistes, cosa encara tabú a l’estat francès… Hem de tornar a fer-nos conèixer, el nostre compromís pel país, per l’agricultura, per la llengua, per la identitat, sense ostracisme, tot considerant-nos francesos. Perquè si la cultura francesa és excepcional, la catalana també. La idea és d’aliar totes dues cultures. 

 

[Fotos de l'autor - font: www.vilaweb.cat] 

La CDU vota amb l'AfD contra les plaques de l'Holocaust i revifa el debat sobre el cordó sanitari a Alemanya

El Comitè Internacional d'Auschwitz ha qualificat la votació d'"escandalosa"

Europa Press

Escrit per Lluís Tomàs

En plena discussió a Alemanya sobre fins on ha d'arribar el cordó sanitari contra l'extrema dreta, una votació a Heidenau, una localitat a l'est del país, ha tornat a posar el debat sobre la taula. Les filials municipals de la Unió Cristianodemòcrata (CDU) i Alternativa per a Alemanya (AfD) han votat conjuntament a favor de frenar la instal·lació de noves Stolpersteine, les petites llambordes commemoratives que recorden al carrer les víctimes de l'Holocaust. La iniciativa havia estat impulsada per l'extrema dreta, amb l'argument que els vianants "caminen per sobre o fins i tot trepitgen els noms de les víctimes", una justificació que els democristians també van fer seva. Les Stolpersteine formen part d'un projecte memorial estès per tota Alemanya i per nombrosos països europeus, també a Catalunya, amb la voluntat de mantenir present en la vida quotidiana el record de les persones perseguides i assassinades pel nazisme. 

Les Stolpersteine són petits cubs de llautó d'uns deu centímetres, habitualment incrustats a les voreres davant dels domicilis o llocs de feina de les víctimes de la barbàrie nacionalsocialista. El projecte és obra de l'artista alemany Gunter Demnig, que el va posar en marxa a la dècada del 1990 amb la voluntat d'identificar l'últim indret conegut d'aquestes persones. Cada peça inclou dades bàsiques sobre la víctima, com el nom, la data de deportació i, quan es coneix, el lloc on va morir. Des de l'inici de la iniciativa ja s'han instal·lat unes 116.000 plaques en 31 països, tot i que la gran majoria es concentren a Alemanya. 

La decisió presa a Heidenau ha provocat indignació entre sectors que defensen que precisament el valor de les Stolpersteine rau en la seva presència discreta però constant en la vida quotidiana, obligant els vianants a topar-se amb la memòria de les víctimes en els mateixos espais on van viure. Davant les crítiques, les seccions locals de la CDU i l'AfD han defensat que les futures commemoracions de l'Holocaust es concentrin al memorial de la ciutat situat al cementiri, segons han recollit mitjans alemanys. Els detractors de la prohibició consideren que traslladar aquest record a un espai específic en redueix l'impacte simbòlic.  

Una 'Stolpersteine' a Berlín / Axel Mauruszat

El mateix Demnig ha rebutjat la decisió de la CDU i l'AfD. En declaracions a Der Spiegel, l'artista ha sostingut que la proximitat de les Stolpersteine ajuda a fer més tangible la història, especialment per als més joves. Demnig ha admès que la prohibició no l'ha sorprès davant l'ascens electoral de l'extrema dreta, però també ha carregat contra els democristians per haver avalat la mesura. "Potser haurien de deixar de banda la 'C', perquè clarament han deixat enrere el cristianisme", ha dit. 

Auschwitz ho titlla d'"escandalós" 

Les crítiques també han arribat des d'organitzacions vinculades a la memòria de l'Holocaust. El Comitè Internacional d'Auschwitz ha qualificat d'"escandalós" que la CDU donés suport a la moció, segons Deutsche Welle (DW). El vicepresident executiu de l'entitat ha denunciat que la decisió busca "fer fora de la ciutat les víctimes nazis de Heidenau" i relegar-ne el record al cementiri. També s'hi ha pronunciat Charlotte Knobloch, presidenta d'una associació jueva de Baviera i supervivent de l'Holocaust, que ha definit la mesura com "el camí completament equivocat". Tot i admetre que ella mateixa no és partidària del concepte de les Stolpersteine, ha defensat que una commemoració descentralitzada i present a l'espai públic és essencial per preservar la cultura de la memòria a Alemanya. 

L'AfD fa temps que qüestiona alguns dels pilars de la cultura de memòria històrica sobre els crims comesos durant el nazisme. A Saxònia-Anhalt, on el partit ha aconseguit recentment el seu millor resultat en unes eleccions estatals, un dirigent destacat de la formació va resumir així la seva proposta per reformar l'ensenyament de la història a les escoles: "Més Bismarck, menys Hitler". A escala federal, l'AfD va ser classificada pels serveis d'intel·ligència interiors alemanys com una "organització extremista d'extrema dreta". A més, diversos membres del partit han estat assenyalats individualment per presumptes vincles o posicionaments extremistes, també amb el nazisme. 

El 'Brandmauer', qüestionat 

La votació de Heidenau ha reobert, a més, el debat sobre la solidesa del Brandmauer, el cordó sanitari informal amb què els principals partits alemanys han intentat mantenir l'extrema dreta al marge dels acords polítics. Més enllà del contingut de la moció, el fet que la CDU i l'AfD hagin sumat forces per aprovar-la ha alimentat les crítiques sobre fins a quin punt aquest tallafoc continua sent efectiu, especialment en l'àmbit local. De fet, el Brandmauer fa temps que està sotmès a pressió a mesura que el partit encarnat per Alice Weidel guanya pes electoral. L'episodi arriba, a més, en un moment delicat per a la direcció democristiana, amb Friedrich Merz qüestionat pels mals resultats recents de la CDU en diverses eleccions regionals.

 

[Font: www.elnacional.cat]

 

Bretanha: una campanha per encoratjar los adultes a aprene lo breton

Mai de 20 000 personas aprenon ja la lenga e un milion e mièg ne voldrián far aitant, segon l’Ofici Public de la Lenga Bretona

Lo director de l’ofici, Fulup Jakez, e son president, lo deputat Paul Molac, ne presentèron lo visual lo 15 de setembre.

Escrich per  Ferriòl Macip 

L’Ofici Public de la Lenga Bretona (OPLB) a aviada una campanha novèla de promocion per encoratjar los adultes a aprene lo breton. Ongan, l’organisme presenta l’aprendissatge de la lenga coma un biais de crear de ligams. Lo director de l’ofici, Fulup Jakez, e son president, lo deputat Paul Molac, ne presentèron lo visual lo 15 de setembre al Club de la Premsa de Roazhon pendent una conferéncia de premsa que tanben raportèt las darrièras chifras de l’aprendissatge del breton a l’edat adulta. 

La demanda es fòrta: segon l’enquista sociolingüistica realizada en 2024, un milion e mièg de personas voldrián aprene lo breton. Uèi, mai de 20 000 personas l’aprenon ja, gràcias a las formacions longas, als corses setmanièrs e a la plataforma en linha Desketa. 

La campanha foguèt concebuda en collaboracion amb l’escòla MJM Graphic Design e es portada per mai de 200 collectivitats. Pendent uèch setmanas, espandiguèron un milièr d’afichas dins los abrics de bus de tota Bretanha, e 4000 de mai jos d’autres formats. Tanben i a 10 000 fulhetons als ponches d’aculhença dels luòcs publics e associatius, e 5000 papieròts dins los comèrcis. Totes indican ont e cossí aprene lo breton. 

L’ofèrta es variada. De formacions longas de sièis o nòu meses se fan dins quinze vilas bretonas. A la fin del percors, los aprenents pòdon passar lo diplòma de competéncia en lenga (DCL). Los corses setmanièrs, eles, se fan dins gaireben 150 luòcs e forman en mejana 3200 personas per an. Ongan, i a nòu ofèrtas d’aprendissatge novèlas. 

En mai d’aquò, la plataforma gratuita en linha Desketa, aviadada per l’OPLB fa dos ans, ten ara unes 26 000 comptes actius. Pel 75% d’aqueles utilizaires, es lor primièr contacte amb l’aprendissatge del breton. 

Quant a l’occitan, i a una demanda importanta

Per çò qu’es de l’occitan, l’Ofici Public de la Lenga Occitana (OPLO) publica pas de chifras globala equivalenta suls adultes qu’aprenon la lenga. Pasmens, si que publica una analisi de l’enquista sociolingüistica qu’aquel organisme menèt en 2020 dins las doas regions occidentalas del país e Val d’Aran, e que mòstra una demanda importanta. Lo percentatge d’abitants que vòlon aprene o perfeccionar l’occitan oscilla del 8% en Bordalés al 17% dins las Lanas e en Roergue, e de las 8679 personas en Losera fins a 79 941 en Erau. Las donadas suls aprendisses reals son espargidas entre los organismes que fan de corses, coma l’Institut d’Estudis Occitans (IEO) o los Centres de Formacion Professionala Occitans (CFPO). 

De soslinhar qu’aquela enquista mostrava que mai del 90% d’abitants de l’oèst d’Occitània volián de politicas lingüisticas per l’occitan e l’81% dels sondats volián l’ensenhament e la lenga a l’escòla, de la mairala al licèu. L’enquista pertocava pas las regions de Provença e d’Auvèrnhe-Ròse-Alps ni las Valadas. 

 

[Sorsa: www.jornalet.com]

 

Neix un centre d’estudis catalans a la Universitat Montreal, el primer fora d’Europa

La Universitat de Montreal i l’Institut Ramon Llull impulsen un nou centre d’estudis catalans que reunirà sota un mateix paraigua l’ensenyament, la recerca, la innovació tecnopedagògica, la formació professionalitzadora, la programació cultural i la mediateca. 

Universitat de Montreal

El Pol d’Estudis Catalans de la Universitat de Montreal (PECUM) és el primer centre d’aquestes característiques que s’obre fora d’Europa. La seva inauguració oficial tindrà lloc aquest divendres 25 de setembre coincidint amb el Dia Europeu de les Llengües. 

La creació del PECUM culmina una trajectòria iniciada l’any 2007, quan la Universitat de Montreal va incorporar els estudis catalans a la seva oferta acadèmica gràcies a la col·laboració amb l’IRL. En aquests 19 anys, més de 1.000 estudiants han passat per les seves aules de català, convertint-lo en un dels centres de referència de l’ensenyament de la llengua i la cultura catalanes a l’Amèrica del Nord. 

Amb aquest pol, la Universitat de Montreal és la cinquena del món que disposa d’una estructura estable d’aquestes característiques sostinguda per l’IRL. Les altres són la Universitat de la Sorbona de París, la Queen Mary de Londres, l’Adam Mickiewicz de Poznan i l’Stranieri de Siena. 

Recerca, innovació i cultura 

El PECUM neix amb la voluntat d’anar més enllà de la docència i convertir-se en un espai de referència per a la promoció dels estudis catalans al Canadà. Entre els seus objectius hi ha impulsar projectes de recerca i innovació en didàctica de llengües; organitzar seminaris i jornades acadèmiques; desenvolupar experiències professionalitzadores en àmbits com la subtitulació i la mediació cultural; coordinar activitats culturals obertes a la comunitat, i acollir professorat i investigadors convidats. 

L’acord marc signat entre la Universitat de Montreal i l’Institut Ramon Llull tindrà vigència fins al 2030, amb possibilitat de pròrroga, i preveu el desenvolupament de programes presencials, híbrids i a distància per continuar ampliant l’abast dels estudis catalans. 

El projecte de la Universitat de Montreal 

L’oferta acadèmica de la Universitat de Montreal ha passat de les cinc assignatures inicials a onze cursos, els quals inclouen llengua, cultura, literatura, traducció, pràctiques professionals i viatges d’immersió lingüística.

El mínor en estudis catalans, creat el 2014, conté 30 crèdits acadèmics i va ser el primer de l’Amèrica del Nord, abans que els de les universitats de Massachusetts i Chicago. El curs 2025-2026 va comptar amb 79 estudiants i 103 matrícules distribuïdes en deu grups docents. 

Actualment, la Universitat de Montreal és l’única universitat del Quebec que ofereix una formació completa en llengua i cultura catalanes i una de les tres institucions canadenques amb estudis catalans, juntament amb la de Toronto i la British Columbia. 

 

[Font: www.cultura21.cat]

El bolsonarismo viene perdiendo la batalla cultural en Brasil

En la educación, son varias las derrotas que acumuló la extrema derecha en el último tiempo. El Supremo Tribunal Federal declaró que el programa Escola sem Partido, la política de censura en los institutos de enseñanza que impulsó el expresidente, no puede estar por encima de las leyes federales. Pero además, el 73% de los brasileños apoya que la escuela enseñe sobre política no partidaria.

Protesta en 2019 contra los recortes de la educación durante el gobierno de Jair Bolsonaro. 

Publicado por gustavojveiga 

Camino a las elecciones del 4 de octubre, en Brasil se proyecta cómo seguirá la batalla cultural planteada por la extrema derecha en un ámbito propicio para darla. El universo educativo en los diferentes niveles de enseñanza. El problema para el ideario bolsonarista es que el debate que instaló el expresidente condenado por golpista lo viene perdiendo por goleada. Una encuesta arrojó que el 73% de la población acepta la formación política y no partidaria en las escuelas. En 2027 se promoverá un plan para hacer todo lo contrario al programa Escola sem Partido que había impulsado Jair Bolsonaro durante su mandato (2018-2022). En aquel momento, militarizó la educación, instaló policías en los colegios y estimuló la delación de maestros y profesores por presunto adoctrinamiento. Pero el Supremo Tribunal Federal (STF) le propinó una dura derrota cuando se pronunció contra el proyecto medieval por antidemocrático. Un traspié tras otro de estas ideas dejó a la intemperie cada intento por regresar al pasado.

 

Políticos ultraderechistas como Flavio Bolsonaro y Javier Milei se proponen como abanderados de una guerra cultural que vienen perdiendo. Las comunidades educativas de sus respectivos países se lo están haciendo notar. En Brasil, la corriente de Escola sem Partido nacida en 2003, se quedó sin la fuerza que había ganado bajo la presidencia del militar sentenciado a 27 años y 3 meses de prisión. Fue clave un fallo del STF que en febrero pasado dictaminó de forma unánime la inconstitucionalidad de las leyes municipales y estatales basadas en aquel programa, el cual argumentó que los municipios no tienen competencia legislativa para alterar las normas que rigen a la educación nacional, una atribución exclusiva de la Nación, la máxima jerarquía del Estado Federal. Además, el STF determinó que el plan Escola sem Partido era una forma de censura previa y atentaba contra la pluralidad de ideas garantizadas por la Constitución de 1988. La misma que se dio Brail después de la extensa dictadura cívico-militar (1964-1985).

 

La perspectiva bastante posible de que Lula sea el vencedor en los comicios y alcance su cuarto mandato presidencial estimula ciertas decisiones en sectores de la Educación que repudian a la extrema derecha. En un hecho reciente, la Universidad Federal de Rio de Janeiro revocó el doctorado honoris causa que se le había otorgado en 1941 al dictador portugués Antonio Salazar. La medida fue tomada por el Consejo Universitario Federal el 27 de agosto.  

 

Pero no solo se percibe una universidad movilizada por este tipo de sancionessimbólicas contra un dictador, como fue el tirano perpetuo que gobernó desde Lisboa entre 1932 y 1968 (36 años). El sitiodigital Carta Maior publicó en los últimos días la siguiente noticia: “El Sindicato de Maestros del Sistema Educativo Oficial del Estado de San Pablo (Apeoesp) presentó una denuncia ante la Fiscalía solicitando una investigación contra undirector regional de educación que supuestamente sugirió los nombres de Hitler y Mussolini como referencias deliderazgo”. El medio le atribuyó decir al funcionario educativo: “Pueden leer biografías en general, es estimulante, incluso las malas”.

 

La educación política es obligatoria desde julio de este año, cuando el Poder Ejecutivo sancionó la Ley nº 15.468/2026, como contenido obligatorio junto a los derechos de ciudadanía en toda la educación básica del país. La norma se incluye en la Ley de Directrices y Bases de la Educación Nacional (LDB), la cual tiene un enfoque estructural y no partidario que no consiste en promover partidos ni ideologías, pero si combatir el analfabetismo político.

El Consejo Nacional de Educación (CNE) será el encargado de reglamentar cómo se distribuirán estas horas y contenidos camino a su adopción definitiva en el ciclo lectivo del año próximo. Fue una derrota contundente para el ideario bolsonarista.

 

Pero el retroceso de la extrema derecha no ha sido solo en el plan jurídico o dentro de la comunidad educativa. De acuerdo con encuestas de opinión pública, el 73% de los brasileños apoya que la escuela enseñe sobre política y cuestiones sociales. Ha primado el criterio de que el debate democrático e institucional es un pilar fundamental para la formación de los estudiantes.

Milei y Flavio Bolsonaro en un acto en Brasil con la tijera de podar el presupuesto educativo, entre otros.

Lejos quedaron los años de Bolsonaro en el gobierno con su impronta autoritaria y su influencia en los planes de enseñanza. El movimiento Escola sem Partido cobró gran fuerza en 2018 con la llegada al Planalto del presidente que reivindicaba la dictadura del ’64. Pero, en rigor, fue una iniciativa que surgió en 2003 cuando Miguel Narciso Urbano Nagib, abogado y fiscal del estado de San Pablo, en septiembre de ese año denunció que el profesor de historia de su hija intentaba “adoctrinar” a los alumnos. Según él, había comparado en clase la figura de San Francisco de Asís con la de Ernesto Che Guevara. 

En aquel momento, el movimiento que había nacido como Escuela Sin Partidos Políticos (ESP), dio pie a iniciativas de padres, tutores y estudiantes preocupados por la supuesta contaminación política e ideológica en las escuelas, tanto en la educación básica como superior. Las críticas de la ESP no solo alcanzaron al modo de ver la historia en el sistema de enseñanza. También la emprendió contra la incipiente ideología de género.

 

 Los primeros días del militar en el gobierno y ahora preso por instigar un golpe de Estado contra Lula en enero de 2023 -que se quedó en el intento-, marcaron la mayor ofensiva en el mundo educativo contra la libertad de cátedras y las corrientes progresistas en el sistema de enseñanza.

 

Santa Catarina, acaso el estado más conservador de Brasil, tomó la delantera con la ESP. Muchos candidatos ventilaron sus ideas más reaccionarias y hasta se convirtieron en legisladores. Es el caso de Ana Caroline Campagnolo, profesora de historia y una de las participantes más fervientes de la ESP. Fue elegida diputada estadual por Santa Catarina representando al Partido Social Liberal (PSL) en 2018. Y tuvo su cuarto de hora de notoriedad por su campaña para denunciar a los “docentes adoctrinadores”. Se declaró entonces una ferviente admiradora del gurú de la extrema derecha brasileña y asesor de Jair Bolsonaro, el ya fallecido Olavo de Carvalho. Una vez elegida en la Asamblea Legislativa catarinense, propició un homenaje al astrólogo y difusor de las teorías conspirativas.

 

Es tal el declive de las ideas pedagógicas de la extrema derecha, que se ha instalado la idea de regular más a la educación privada desde el Estado. El artículo 209 de la Constitución Federal así lo establece, ya que “la iniciativa privada está abierta, siempre que se den las siguientes condiciones: el cumplimiento de las normas generales de la educación nacional y la autorización y evaluación de la calidad por parte de la Autoridad Pública”.

 

Flavio Bolsonaro es un candidato más indefenso que su padre cuando compitió por la presidencia en 2018, a no ser que Trump se entrometa con todo en las elecciones del 4 de octubre. Ya pasó aquella ola de conservadurismo y militarización de las escuelas, se desmontó la Escola sem Partido y encima el candidato de la extrema derecha incluyó en su currículo un posgrado que jamás había realizado por lo que tuvo que dar explicaciones. Su propuesta educativa prioriza la enseñanza de matemáticas, ciencias y portugués y combatir el meneado adoctrinamiento. Quiere seguir con la batalla cultural para cambiar los contenidos escolares. Pero es muy difícil que revierta la historia.

 

[Imágenes: AP - fuente: gustavojveiga.wordpress.com]

O galego deixa de impartirse en Londres após 35 anos: a CIG-Ensino acusa a Consellaría e o Ministerio de "eludir" as súas responsabilidades

O Instituto Español Vicente Cañada Blanch inicia o curso 2026-2027 sen clases de Lingua e Literatura Galegas malia o compromiso da Consellaría de Educación a garantir unha solución transitoria que asegurase a continuidade do proxecto en vindeiros cursos.

Fachada exterior do Instituto Español Vicente Cañada Blanch en Portobello Road, Londres, Reino Unido. 

A CIG-Ensino responsabiliza a Xunta da Galiza e o Goberno do Estado de que por primeira vez en máis de tres décadas o Instituto Español Vicente Cañada Blanch de Londres comece o curso sen ofrecer ao seu alumnado a materia de Lingua e Literatura Galegas como optativa. 

Desde os anos 90 o galego facía parte da oferta académica do Cañada Blanch, un centro depende do Ministerio de Educación, quen mantiña un convenio de colaboración coa Xunta da Galiza, lembra o sindicato, que acusa ambas as dúas administracións de non cumprir coas súas responsabilidades.

Segundo informa nun comunicado dirixido aos medios, o subsecretario de Educación, Santiago Roura, confirmou á central nacionalista que o Ministerio decidiu "por problemas con intervención" non renovar este convenio. O Goberno galego comprometeuse entón a asumir só durante o curso 2026-2027 o salario dunha persoa docente e o complemento de estranxeiría que até entón sufragaba o Ministerio se finalmente, despois, este garantía de novo a continuidade do programa nos vindeiros cursos. 

Neste sentido, a Xunta anunciou o paso mes de agosto que acadara este compromiso co Ministerio e que se manterían as clases de maneira transitoria durante o presente curso ao tempo que se adiaba para o vindeiro a convocatoria dunha praza docente para ser cuberta de forma definitiva. "Todo isto nun contexto no que 40% do alumnado matriculado na ESO, arredor de 40 estudantes tiñan formalizada a matrícula nesta materia", precisa a CIG-Ensino.

Porén, censura agora, "aínda que a Consellaría de Educación convocara en xuño de 2025 a praza para o curso 2025-2026, cun nomeamento que podía renovarse anualmente até un máximo de cinco anos, a realidade é que non se fixo efectiva a súa continuidade máis alá do primeiro ano" e, dado que no actual tampouco se vai ofertar, a CIG-Ensino aventura que "desaparecerán as clases de galego pola falta de compromiso de ambos gobernos".

"Desleixo" da Xunta

O sindicato aféalle especialmente á Xunta que noutros conflitos que mantén co Goberno do Estado, como o das persoas auxiliares de conversa estranxeiras, si busque unha solución e anuncie un programa galego propio. "Semella que a nosa lingua non merece o mesmo trato, tendo en conta que se trata dunha única praza docente".

A CIG-Ensino lamenta que "se perda un dos principais espazos de ensino e de divulgación da nosa lingua entre a comunidade galega do Reino Unido", que lle viña outorgando un "indiscutíbel prestixio". "É innegábel a perda de competencia e uso do noso idioma entre a poboación escolar e este é, polo tanto, outro dos efectos colaterais da falta de vontade política da Administración galega en prol do galego".

A central nacionalista sinala o desinterese por parte do Ministerio, do que di agardar "pouco", e castiga indiferenza da Xunta, da que "polo que se ve, non podemos agardar máis". "Isto demostra que a súa política lingüística é mera propaganda e cando se trata de feitos o galego é segundo prato", afirma.

Con todo, a CIG-Ensino esixe que se resolva a situación nomeando transitoriamente unha persoa docente sufragada, ben sexa pola Administración española ou pola galega, e convocando a praza para futuros cursos coa maior axilidade posíbel.

 

 [Foto: Jason Enright - fonte: www.nosdiario.gal ]

O perigo de uma maioria da AfD na Saxónia Anhalt

A extrema-direita alemã lidera as sondagens para a eleição de 6 de setembro com grande vantagem e a possibilidade de formar governo sozinha neste estado do leste do país é real, pela primeira vez desde a derrota do fascismo alemão.

Ulrich Siegmund, candidato da AfD, num comício com apoiantes. Foto publicada nas suas redes sociais.

Escrito por Harald Wolf

Membro do partido Die Linke 

Três eleições regionais em setembro poderão alterar profundamente a paisagem política da Alemanha. A 6 de setembro realizam-se eleições no Estado federal da Saxónia Anhalt, no leste da Alemanha, e duas semanas mais tarde em Mecklenburg Vorpommern e em Berlim. Na Saxónia Anhalt e em Mecklenburg Vorpommern, a AfD de extrema-direita lidera as sondagens com uma vantagem clara sobre todos os outros partidos. Muito diferente é a situação em Berlim, onde Die Linke se encontra à frente e luta para assumir a chefia do governo. Por mais diferentes que sejam as evoluções nos dois estados federais do leste da Alemanha, por um lado, e em Berlim, por outro – elas são expressão da enorme perda de confiança no governo alemão e do declínio dos partidos que o sustentam, a CDU e o SPD.

As eleições na Saxónia-Anhalt encontram-se no centro da atenção pública. A AfD lidera as sondagens com larga vantagem, com mais de 40 %, muito à frente dos restantes partidos. Até mesmo uma maioria absoluta e um governo exclusivamente constituído pela AfD é um perigo real. Isto representaria uma profunda rutura, caso, pela primeira vez desde a derrota do fascismo alemão, um partido de extrema-direita voltasse a alcançar o poder governamental.

A AfD quer uma viragem nacionalista

O programa de governo da AfD é um programa de transformação radical e autoritária do Estado. A sua proposta principal é uma “viragem de 180 graus na política migratória” e, consequentemente, uma “ofensiva de deportação e remigração”. A radiodifusão pública, independente do Estado e dos partidos políticos, criada como consequência da experiência da propaganda fascista estatal do nacional-socialismo alemão, deverá ser transformada numa “rádio da pátria” de âmbito regional. Às poucas vozes críticas de esquerda, como a rádio independente Corax, deverão ser retirados os apoios financeiros. Deverá ser criado um instituto regional para a formação política e cultural, destinado a transmitir uma “cultura nacional e patriótica”. Na política educativa, o “amor à pátria” deverá ser imposto por lei, a bandeira nacional deverá ser hasteada diariamente e a inclusão das pessoas com deficiência deverá ser abolida. A atribuição de verbas às instituições de ensino superior deverá depender, entre outros fatores, de estas deixarem de transmitir conteúdos que ponham em causa os papéis tradicionais de género. Desta forma, os estudos de género e a investigação científica sobre o género deverão ser impedidos. Ainda mais perigoso, e pouco referido publicamente, é o projeto de criar, paralelamente à polícia, uma “guarda de cidadãos” voluntária – um campo de atuação ideal para grupos de choque fascistas.

O que significaria um governo da AfD?

Se a AfD obtivesse, nos estados federais, o controlo do aparelho de Estado, teria nas suas mãos os instrumentos necessários para concretizar todos estes objetivos. Se a AfD ocupar as posições-chave do poder governamental, também significaria uma ameaça individual para muitas pessoas: na mira estarão sobretudo migrantes e pessoas queer, mas também trabalhadoras de casas de abrigo para mulheres, sindicalistas, professores, ativistas envolvidos no apoio a refugiados, jornalistas, agentes culturais e muitos outros. Até agora, a CDU tem defendido a manutenção da “Brandmauer” (parede guarda-fogo) perante a AfD e rejeitado qualquer colaboração com ela. No entanto, existem na CDU da Saxónia Anhalt vozes que defendem uma colaboração com a AfD. Recentemente, por exemplo, um presidente de câmara da CDU fez chegar à AfD um donativo de 10.000 euros. Caso a AfD não alcance a maioria absoluta dos deputados no parlamento, também não se pode excluir a possibilidade de alguns deputados da CDU mudarem de campo e elegerem um ministro-presidente da AfD.

Quais as opções da votação?

Perante as últimas sondagens, o perigo de um governo exclusivamente constituído pela AfD é real. Segundo essas sondagens, a AfD obteria 40 lugares no parlamento da Saxónia Anhalt, a CDU 20, Die Linke 11, o SPD 7 e os Verdes 5. Os Verdes, contudo, apenas ultrapassariam por uma margem pequena a fasquia dos 5%. Caso fiquem abaixo dos 5%, não conseguirão entrar no parlamento e a AfD obterá a maioria absoluta dos deputados. A Campact – uma organização de campanhas online de orientação alternativa e de esquerda – promove, por isso, intensamente a exigência de um voto tático, com o objetivo de assegurar a entrada dos Verdes e do SPD no parlamento e, assim, impedir uma maioria absoluta da AfD. A campanha “votar taticamente” não está, contudo, isenta de problemas. Na realidade, pretende desviar votos de Die Linke (e também da CDU) em benefício do SPD e dos Verdes, em vez de mobilizar os abstencionistas para uma política mais consequente a favor dos desfavorecidos e contra a AfD. Reduz, assim, o antifascismo em benefício de um voto tático pretensamente inteligente.

Die Linke ante um desafio político bem complicado

A situação política na Saxónia Anhalt coloca, desta forma, Die Linke perante um dilema. Por um lado, uma eventual tomada do poder pela extrema-direita só poderá ser impedida se Die Linke viabilizar um ministro-presidente da CDU. Mas também é verdade que a transformação autoritária, neoliberal e militarista do Estado é igualmente impulsionada pelos partidos do chamado centro. A nível nacional, o SPD e a CDU prosseguem uma política de desmantelamento massivo do Estado social, uma política racista de marginalização de migrantes e uma política de rearmamento e militarização em larga escala, que é também parcialmente apoiada pelos Verdes.

A solução para este dilema só pode consistir em assegurar a maioria necessária para a eleição de um ministro-presidente da CDU, sem, contudo, se diluir numa pretensa “unidade dos democratas”. É necessário impedir que a AfD apareça como a única oposição ao sistema. Die Linke deve, portanto, impedir taticamente um governo da AfD, mas continuar a assumir uma clara posição de oposição. Para Die Linke, o desmantelamento da democracia e das conquistas do Estado social, o endurecimento das políticas de asilo e migração, os ataques a iniciativas de apoio aos refugiados e a iniciativas antifascistas, etc., devem constituir uma clara linha vermelha, cuja ultrapassagem não pode ser tolerada. Apesar de toda a tática parlamentar necessária para impedir uma tomada fascista do poder governamental, o foco deve estar hoje na mobilização social e na construção de um contrapoder social contra a fascização da sociedade. 

 

[Fonte: www.esquerda.net]

«Si he de morir», antologia d’articles i poemes de Refaat Alareer

 Assaig | Injustícia i relats

Refaat Alareer

Escrit per Jorge López Heredia

Al meu col·legi hi havia un professor de religió que ens repetia constantment la història d’un xiquet que es burlava d’un company que era molt estudiós. El xiquet dolent va repetir curs. Anys després i completament arruïnat, va anar a demanar feina a una empresa que era dirigida pel seu antic company, qui —molt cristianament— el va perdonar i contractar.

El professor feia servir aquest relat i altres similars, com ara Els Tres Porquets, per transmetre’ns uns valors abstractes mitjançant històries concretes. I funcionava perquè recorde estudiar molt per por de repetir curs.

Aquesta transformació de la realitat mitjançant relats pot ser encara més poderosa. Les pel·lícules de Hollywood són en bona part responsables del fet que generacions d’adolescents cregueren que tot era vàlid per tal d’aconseguir l’amor vertader. 

O, atenint-nos al present, la literatura sionista de finals del segle XIX i principis del segle XX, en retractar a Palestina com una terra “plena de llet i mel” o “una terra sense poble per a un poble sense terra”, va mobilitzar a una gran part de la comunitat jueva, justificant “l’ocupació més cruel i salvatge que el món ha vist mai”.

Refaat Alareer (1979-2023) va ser un professor de literatura a la Universitat Islàmica de Gaza que va ser assassinat junt amb la seua família per un míssil israelià guiat cap a sa casa. El motiu? Transmetre al jovent la importància i necessitat dels relats de la resistència palestina.

Reffaat Alareer, Si he de morir, Sembra (2026)

Si he de morir, publicat en català el 2026 per Sembra Llibres, és una antologia d’articles i poemes escrits per Refaat Alareer entre el 2010 i el 2023. El conjunt, intercalat amb les cites més rellevants dels textos, forma, en primer lloc, una crònica de la vida quotidiana durant la destrucció de Gaza; en segon lloc, una defensa de la literatura i l’ensenyament com a armes de resistència; i, en tercer lloc, una anàlisi de les estratègies geopolítiques i propagandístiques d’Israel per exterminar al poble palestí amb impunitat.

Hi ha frases al llibre que descriuen un dolor que no hauríem de permetre ni que siga imaginat. S’afirma que “un infant palestí nascut l’any 2008 ha viscut set guerres” o que “la meva dona, la Nusayba, i jo som una parella palestina perfectament normal: més de trenta familiars nostres han estat assassinats per Israel”. 

És sorprenent la perspectiva tan humana i tan humanista de Refaat Alareer. Humana perquè dubta, es desespera, s’emprenya, es commou i estima. Humanista perquè, malgrat l’extermini, defensa el coneixement i la poesia. 

Lluita sota les bombes contra l’extremisme i intenta tornar la idea de justícia a uns joves que veuen com els criminals de guerra israelians viuen amb impunitat després d’haver destruït la seua llar i la seua família. Com podem parlar de pau amb uns infants que creixen amb la sensació que el món els ha traït? Alareer és contundent: “Cal que canviem aquesta visió. Els ho devem”.

Yousef M. Aljamal, alumne i amic de Refaat Alareer, inspirat pels versos del seu mestre, va editar aquesta antologia de manera pòstuma i ens va fer arribar paraules sobre el setge, la fam, la humiliació, la violència, les traves burocràtiques, el dol, l’espionatge amb Pegasus, la propaganda i el silenci. Però també sobre l’esperança, la comunitat, la cultura, la família, la resiliència i la pau.

Si he de morir és un testimoni dur, esperançador i frustrant. És una obra interessant que ens descobreix la complexitat que s’amaga darrere de les notícies. Són els relats que el vent de l’amistat trau de sota les runes de la ciutat per mobilitzar el món.

El general israelià Moixé Dayan va dir que “els poemes de Fadwa Tuqan [poetessa de la resistència palestina] eren com enfrontar-se a vint soldats enemics”. Si he de morir, com demostren els bombardejos a la universitat, a les biblioteques i als centres culturals, és un llibre de destrucció massiva, portaveu del coneixement, el principal enemic d’Israel. 

Aquest dispositiu de lluita i transformació social, compost per papers i tinta, constitueix una de les aproximacions més pures i directes a la injustícia. Cal que llegim els seus testimonis. Els ho devem.

 

[Foto: Sembra - font: www.diarilaveu.cat]