Estudar galego nunha universidade alemá. O caso do Centro de Estudos Galegos de Kiel

 

Instalacións da Universidade de Kiel, en Alemaña. Imaxe: CAU

Escrito por María Xosé Porteiro

As estatísticas oficiais apuntan a que se fala galego nunha vintena de países: Arxentina, con 750.000 falantes, e con menor intensidade Alemaña, Austria, Brasil, Croacia, Cuba, Estados Unidos, Finlandia, Francia, Hungría, India, Irlanda, Italia, Polonia, Portugal, Reino Unido, Rusia, Suíza, Uruguai e resto do Estado español. Pódese estudar lingua e cultura galegas nos Centros de Estudos Galegos (CEG) en máis de corenta universidades estranxeiras onde se afonda no coñecemento da nosa cultura mediante investigacións e a súa difusión internacional. 

Os CEG dependen da Secretaría Xeral de Emigración da Xunta e traballan como departamentos dotados de lectorado especializado en filoloxía galega. Esta posibilidade favorece o coñecemento da nosa cultura e dá valor a súa referencia como lingua de prestixio, tanto desde a perspectiva histórica coma cultural. 

Neste sentido, é notable a oferta de cursos específicos e viaxes de estudo para coñecer o noso país como o organizado pola universidade de Kiel (Alemaña) onde existe desde hai 19 anos un Centro de Estudos Galegos adscrito ao Seminario de Linguas Románicas. Co seu director e recoñecido catedrático de lingüística románica, Elmar Eggert, acompañados polo Dr. Facundo Reyna-Muniain, un grupo de estudantes de galego visitou recentemente Galicia.

Elmar Eggert en Vigo 

Eggert é unha autoridade internacional no eido da lingüística como experto en linguas románicas: francés, español, portugués, e agora tamén galego. Falamos con el durante esta visita do alumnado de Kiel ao Museo do Mar de Vigo para afondar nas ligazóns literarias da cidade. O seu enclave histórico e paisaxístico dá título ao Capítulo VIII:  La baie de Vigo, da obra de Julio Verne, Vingt mille lieues sous les mers. No museo pode verse o artefacto ideado polo industrial vigués Antonio Sanjurjo Badía que inspirou o submariño citado na novela. Ese mesmo mar aparece no poemario De catro a catro, do poeta da Xeración do 27 Manoel Antonio, ou nas Cantigas de amigo na Idade Media.

Maria Xosé Porteiro: Como comezou a súa relación coas linguas románicas?

Elmar Eggert: En 1994 pasei un ano en Francia onde me examinei de Lettre moderne e desde aquela o francés é para min unha lingua moi querida e familiar, fermosa pola súa estética, na que me sinto moi cómodo. A fonética do francés é atractiva e aprendela na etapa da mocidade foi estimulante.

MXP: Logo dese primeiro e fondo contacto cunha lingua romance estudou outras.

EE: Si, e iso motivou a miña elección de ser lingüista. Non me dedico a ensinar gramática e facer traducións; a miña tarefa é dar a coñecer o funcionamento dunha lingua, o uso dos tempos verbais, historia, sociolingüística, pragmática e outros aspectos. Para que os alumnos poden chegar a ser profesores teñen que afondar nestes coñecementos.

 

MXP: A lingua diferencia ao ser humano de calquera outra especie animal. Tamén provoca un interese filosófico?

EE: Si, a antropoloxía lingüística está na base dunha lingua. Tamén a sintaxe, a gramática, o léxico ou a semántica. Pero para dominala hai que falala, practicala, coñecer a súa historia e as tradicións discursivas, practicar o seu uso, deterse nas tradicións e, con ese coñecemento, crear algo novo. Trátase de entender como funciona esa lingua, a relación entre o pensamento e a linguaxe, por que se escolle un determinado xeito para dicir algo dunha maneira e non doutra, saber si é un acto non reflexivo no que inciden criterios sociais, pragmáticos ou políticos... Hai moitos elementos que descifrar no complexo xeito co que funciona a linguaxe, ver como reaccionan os falantes con tantas variantes posibles e como se fai a escolla. É moi interesante achegarse un pouco máis á complexidade das linguas e á potencialidade que ofrecen.

MXP: O francés foi a súa primeira escolla, máis despois foron o portugués e o español. A que lle dá máis importancia, ao coñecemento teórico ou a práctica?

EE: Á combinación de ambas cousas. Explico o que é a lingua na práctica máis tamén nos textos de documentos históricos, nos vídeos, porque alén de rexistrar o funcionamento dun sistema, para o alumnado é importante saber por que funciona de determinado xeito e preguntarse sobre a realidade lingüística cun enfoque un pouco diferente onde a temática pode ir máis sobre a Historia. Na lingüística hai varias correntes como a gramática xenerativa. Outras apóianse en estruturas para deseñar árbores sintácticos, pero a linguaxe é sempre algo cultural, histórico, social. Non é unha maquinaria que funciona dunha determinada maneira pois sempre serán os falantes quen deciden como falar, que falar, por que facelo, e non podemos prescindir dese contexto.

Museo do mar de Vigo. Submarino que inspirou a Jules Verne

MXP: Semella que agora xa non sexa imprescindible aprender un idioma para andar polo mundo.

EE: É que unha cousa é falar e outra comunicarse. Trátase de lograr un entendemento onde a transición sexa algo máis. Sempre hai connotacións, aspectos da identidade e o respecto que supón coñecer os matices dun idioma. Ensinamos a amar, a facer nosa unha lingua sexa cal sexa o nivel que se teña. É un pacto de respecto, de intercambio, entre o falante e unha lingua.

MXP: Implica estar aberto a outras culturas, opinións, xeitos de vida, respecto da diversidade...?

EE: Implica amar ao outro de xeito diferente, pero primeiro hai que recoñecer o que non se coñece e querer saber por que algo é de determinada maneira, ter curiosidade, estar aberto, axudar ao alumnado a amar e descubrir outros mundos, facernos preguntas. É unha maneira científica de ver as cousas, non só como obxecto senón na práctica diaria. É estarmos atentos ao outro. Nesta viaxe cos estudantes reiterabámoslles que observasen como se usa a lingua na rúa porque non é inocente saber as razóns polas que se fai de determinada maneira

 

MXP: Profesor, véxoo coma un navegante.

EE: Interésame a Historia porque acompaña á hora de achegarnos a outra lingua, e coñecer os países é importante. Para o portugués fixen varios cursos e tiven unha beca para estudar en Lisboa cunha profesora como alumno único. Aprendín moito, fixemos excursións, coñecín mellor aquela cultura. Foi moi intenso e gustei moito desa lingua que me introduciu no mundo da lusofonía movéndome a estudar tamén a variedade brasileira.

MXP: E como chega ao galego?

EE: Foi unha transición desde o portugués a través do meu colega, Javier Gómez Montero, que fora director do Centro de Estudos Galegos de Kiel. Cando se xubilou preguntoume se sabendo eu portugués podería encargarme do estudo do galego. Aceptei coa condición de facer un achegamento máis fondo. Niso estou desde hai ano e medio, galeguizándome cada vez máis. A miña comunicación cos nosos profesores é en portugués, español, francés, e agora tamén en galego, pasando todo o tempo dunha lingua a outra. Xeralmente é difícil máis cando se fai habitual, non tanto. Eu non coñecía a totalidade da expansión do galego e resultoume moi útil a tese de Facundo Muniaín sobre a diáspora e a experiencia dos Centros Galegos que ofrecen estudos da lingua en Cuba, Arxentina, Holanda, Bélxica ou Australia.

Elmar Eggert e María Xosé Porteiro en Vigo

MXP: Que demanda hai na Universidade de Kiel para a aprendizaxe do galego?

EE: Os nosos estudantes teñen a obriga de aprender, alén do español, outra lingua románica como mínimo e facer estudos cando menos de dous cursos de Filoloxía Hispánica para chegar ao nivel 2 desa outra lingua. Para nós esa comparativa é moi importante. No primeiro ano, introdúcense nos estudos de Filoloxía Románica comparada para ver o conxunto deste ámbito cultural. Logo teñen que facer unha escolla na que o galego é unha opción. Tivemos de 15 a 20 alumnos nun primeiro curso de galego e queremos máis, pero iso require moita presencia, moita enerxía -sobre todo nos primeiros momentos-. Non podemos impoñelo pero si mostralo, participar en excursións coma esta... Por iso un Centro de Estudos Galegos é importante, pero precisa dun lectorado activo.

MXP: Que lle está a supoñer a experiencia que está a vivir coa lingua galega?

EE: Confirma a necesidade e a importancia de penetrar a fondo nunha cultura para coñecer ben a súa lingua: exactamente o que pretendíamos nesta viaxe porque non se sabe moito sobre Galicia na Alemaña. Coñécese o Camiño de Santiago, mais non se relaciona coa lingua nin co país.

 

[Imaxes da autora, agás onde se indica o contrario - fonte: www.praza.gal]

 

L’Alemanya d’avui a través del cinema

Del 22 al 24 d’octubre Barcelona acull el Cicle de Cinema Alemany Actual, en una edició més contemporània que mai.

Fotograma de Der Held vom Bahnhof Friedrichstraße, film inaugural del Cicle de Cinema Alemany

Escrit per Txell Plana

Filosofia i Filologia Catalana

La 15a edició del Cicle de Cinema Alemany Actual torna a Barcelona de la mà del Goethe-Institut Barcelona per oferir els títols més interessants i innovadors del panorama cinematogràfic alemany actual amb una selecció centrada en pel·lícules que reflecteixen desenvolupaments culturals i socials contemporanis. El cicle s’organitza en col·laboració amb l’Institut français Barcelona i amb el suport de German Films i l’associació Amigos Goethe-Institut España.

La pel·lícula que inaugurarà el cicle d’enguany és Der Held vom Bahnhof Friedrichstraße (2025) (L’heroi de l’estació de Friedrichstraße) de Wolfgang Becker, director d’èxits internacionals com Good Bye, Lenin! (2003). La història relatada ens situa trenta anys més tard de la caiguda del Mur de Berlín, quan un home de Berlín Est es troba inesperadament al centre de l’atenció pública per haver estat identificat per un periodista com l’heroi anònim que als vuitanta va permetre que 127 persones fugissin cap a l’Oest de la ciutat. La pel·lícula serà projectada el 22 d’octubre a les vuit del vespre a l’Institut français de Barcelona.

L’endemà el cicle acollirà dues pel·lícules més. Primer podrem veure Luisa (2025), de Julia Rösler, un film que ofereix un marc de reflexió sobre la discapacitat i la sexualitat, més enllà de la visió normativa. A partir de la investigació sobre l’embaràs inesperat (amb indicis d’abús sexual) d’una jove que viu en una residència comunitària per a persones amb discapacitat, el relat explorarà el dilema entre la protecció davant els abusos, la importància de la privacitat i el dret a l’autodeterminació sexual.

Just després, tindrem Wilma will mehr (2025) (Wilma en vol més). Sota la direcció de Maren-Kea Freese la pel·lícula s’inscriu en la tradició de comèdies que tracten relacions entre l’est i l’oest d’Alemanya en el període posterior a la reunificació. Amb un esperit de cinema social britànic, se’ns presenta la història de la Wilma, una electricista a l’atur que deixa la seva ciutat natal de l’est d’Alemanya, colpejada pels canvis industrials, per provar sort a Viena. La seva descoberta d’un món completament diferent, malgrat la curta distància geogràfica que la separa de casa seva, esdevé el punt de partida de la historia.

El dia 24 d’octubre començarà amb la projecció del thriller Das geheime Stockwerk (2025) (La planta secreta), dirigida per Norbert Lechner. En un viatge en el temps inesperat, un noi de dotze anys vingut directament de l’actualitat apareix l’any 1938. El peculiar viatge es dona en el muntacàrregues d’unes obres de renovació a un antic gran hotel. En un escenari, més aviat macabre, presencia com els hostes jueus són assetjats pels nazis, senyal de la proximitat de temps funestos. El viatger intentarà advertir els seus nous amics, en un intent d’influir el curs de la història.

Per continuar amb els thrillers tindrem Hysteria (2025), de Mehmet Akif Büyükatalay, on s’abordarà qüestions urgents del present, situacions complexes i dilemes ètics que acompanyaran el públic més enllà de la pel·lícula. La història ens presenta un equip que mentre roda un llargmetratge sobre un atemptat racista es veu immers en una tensió entre el respecte per les sensibilitats religioses i la llibertat artística amb l’aparició d’un Alcorà cremat. Es tracta d’un intens thriller inspirat en un greu cas de xenofòbia.

Per acabar amb el cicle es presentarà Sehnsucht in Sangerhausen (2025) (Enyorança a Sangerhausen) com una mostra de la comèdia dramàtica de Julian Radlmeier, que busca explicar les diverses capes de la transformació històrica. Una idíl·lica ciutat de l’est d’Alemanya es converteix en l’escenari de nous inicis, trobades inesperades i, fins i tot, una cacera de fantasmes! La pel·lícula comença en la Revolució Francesa quan una jove intenta escapar de la seva condició de serventa i es dirigeix a París. La contrapart en l’actualitat es mostra quan es creuen els camins d’una cambrera local, una influencer de viatges refugiada de l’Iran i un conductor d’autobús originari de Corea. La producció combina amb una gran lleugeresa èpoques històriques i històries personals.

 Més informació aquí

[Font: www.nuvol.com]

Saviano rescata la història d’un amor que va desafiar la màfia calabresa

Ara Llibres publica «El meu amor no mor», una novel·la basada en la vida de Rossella Casini, desapareguda el 1981 després d’intentar allunyar el seu company de la ’Ndrangheta. 

Roberto Saviano

Escrit per Anna Moner

Roberto Saviano reconstrueix la història de Rossella Casini a El meu amor no mor, una novel·la que situa al centre del relat una dona que va intentar rescatar el seu company de les xarxes de la màfia calabresa. Ara Llibres acaba de publicar l’edició en català, dins de la col·lecció Ara Narrativa, amb traducció de Mar Vidal Aparicio.

La història comença a Itàlia el 1977. “Rossella té poc més de vint anys i viu a Florència, la ciutat on va nàixer, amb uns pares afectuosos que li proporcionen tot allò que necessita. La seua vida tranquil·la contrasta amb uns carrers sacsejats per les manifestacions polítiques, la ràbia, la violència i l’expansió de l’heroïna. En aquest context coneix Francesco, un estudiant calabrès amb qui inicia una relació marcada per uns sentiments que cap dels dos havia experimentat abans”, explica l’editorial.

Després d’uns primers mesos sense entrebancs, continua, “Rossella descobreix que la família del seu company està vinculada a un poderós grup mafiós de la Piana di Gioia Tauro. Durant unes vacances a Palmi, on també viatgen els pares de la jove, esclata una venjança entre dues faccions mafioses que altera radicalment la vida de tots els implicats”.

“Atrapada en aquella espiral, Rossella decideix quedar-s’hi. Si ha de fugir, vol fer-ho amb Francesco. Confia que la força del seu amor podrà frenar la matança i modificar el curs dels esdeveniments. L’intent de convèncer el seu company perquè explique la veritat davant de la justícia fa que desafie la llei del silenci“, afegeix. 

Roberto Saviano, El meu amor no mor, Ara Llibres (2026)

22 de febrer del 1981

El 22 de febrer del 1981, després d’anunciar que tornava a casa, Rossella desapareix a Palmi. Ningú no la veurà mai més. Malgrat l’absència del cos, l’Estat la va reconèixer com a víctima de la ’Ndrangheta. Saviano combina investigació documental i narració literària per a recuperar aquesta experiència i mostrar les conseqüències de provocar la màfia.

“He decidit escriure aquest llibre per contar la història d’amor més dramàtica i potent amb què m’he topat mai“, ha explicat l’autor en la presentació de l’obra. Saviano descriu un relat travessat per la ingenuïtat, la devoció, l’obsessió, l’amistat, el desig, el coratge i la traïció. “Malgrat tot, Rossella té la certesa que només estimar dona sentit a la vida. L’amor no mor”, ha remarcat.

Roberto Saviano

Nascut a Nàpols el 1979, Saviano va assolir projecció internacional amb Gomorra, publicat el 2006 i traduït a una cinquantena de països. Des d’aquell any, viu sota estricta protecció policial arran de les seues investigacions sobre la màfia. Col·laborador de mitjans com La Repubblica, The Washington Post, The New York Times, El País i The Times, també és autor de ZeroZeroZero, La banda dels nanos, adaptada al cinema després del seu pas per la Berlinale, i Petó ferotge. La seua trajectòria ha rebut reconeixements com el Premi Manuel Vázquez Montalbán i l’European Book Prize.

[Imatge: Wikimedia Commons - font: www.diarilaveu.cat]