Mostrar mensagens com a etiqueta Escrita. Mostrar todas as mensagens
Mostrar mensagens com a etiqueta Escrita. Mostrar todas as mensagens

quinta-feira, 19 de novembro de 2026

Joan-Francesc Castex-Ey: «Escriure en català, ací, te fa sentir marginat»

Entrevisten una de les veus literàries més singulars de la Catalunya del Nord actualment 

Joan-Francesc Castex-Ey

Escrit per Salvador Vendrell

Al Centre Cultural Català de Perpinyà, mentre la ciutat sembla debatre’s entre la memòria i l’oblit, conversem llargament amb Joan-Francesc Castex-Ey, una de les veus literàries més singulars de la Catalunya Nord actualment. Ens hi acompanya el fotògraf Francesc Vera, que va capturant silencis i gestos, i també Víctor Labrado, coordinador de La Veu dels Llibres, que intervé sovint en la conversa amb preguntes precises i mirades compartides. 

Castex-Ey parla amb una barreja de serenitat i inquietud. Fill de pagès, geògraf de formació i escriptor per necessitat interior, ha construït una obra profundament marcada per la natura, la poesia, la llengua i una certa consciència tràgica del temps que vivim. La seua és una literatura feta des de la perifèria —geogràfica i cultural—, però amb una ambició universal i espiritual que travessa poemaris, novel·les i peces teatrals. 

Durant una bona estona, conversem sobre la resistència del català a la Catalunya Nord, sobre la relació entre poesia i pensament, sobre el paisatge devastat dels afores de Perpinyà, sobre la fascinació pel cosmos i també sobre la soledat d’escriure en català a França / dins l’estat francès. Castex-Ey no dramatitza, però tampoc edulcora res. Sap perfectament des d’on escriu: des d’un marge que, precisament per això, li permet mirar el món amb una intensitat especial.

Joan-Francesc Castex-Ey, El darrer mot, Paraules, 2026

Els orígens: una infància entre la plana i la llengua

Vas nàixer a Perpinyà l’any 1977 i has crescut a la Catalunya Nord. Quin era el paisatge humà i cultural que t’envoltava de petit?

La plana del Rosselló, amb el Canigó al fons, l’Albera… Soc fill de la plana, fill de pagès. Un paisatge de garrigues, presseguers i vinyes. És el meu paisatge original…

I la família?

Amb un pare de Perpinyà i d’Òpol —Òpol, que és a les Corberes catalanes— i ma mare dels Aspres i del Vallespir. Mon pare era pagès i ma mare infermera.

Quina era la llengua de casa?

Els avis parlaven català. Amb els pares era diferent, perquè sí que saben català, però amb nosaltres sempre han parlat una barreja de francès i un xic de català. Jo, amb els meus germans, parli francès.

Tens algun record de petit relacionat amb el català?

Com que els avis parlaven català, vaig poder veure el català viu. Fa quaranta anys el català encara corria pels carrers.

Joan-Francesc Castex-Ey a La Llibreria, Perpinyà 

Ací, vols dir a Perpinyà?

Als pobles, sobretot. A Perpinyà no tant, però hi havia més català que ara.

Per tant, el català no et va vindre després: et venia de casa.

Sí, però després va arribar la conscienciació de la problemàtica, un interès renovat pel català. Vaig haver de treballar molt la llengua. Cap als vint anys vaig prendre consciència que el català era una llengua minoritària. En aquell moment hi havia un ambient cívic, cultural i també polític molt diferent. Hi havia el lema “Perpinyà la catalana” del batlle Jean-Paul Alduy. Això va ajudar molt a prendre consciència de la realitat del català i de la identitat.

Explica millor això de l’Alduy als nostres lectors, que molts no coneixen la història d’ací —diu Víctor.

Jean-Paul Alduy, fill de Paul Alduy batlle de Perpinyà, també ho serà entre 1993 i 2009. És tota una dinastia. Jean-Paul Alduy tenia una política de promoció del català, de la identitat catalana i de les relacions amb Barcelona. També va ser força important per a jo el món associatiu.

                                                 Joan-Francesc Castex-Ey, El trencament, Trabucaire (2018)

Quines associacions hi havia aleshores?

Encara hi són —Arrels, Òmnium, Aire nou… Potser ara tenen una empenta diferent. Jo no soc de les escoles de La Bressola. Els meus pares no me van portar a escoles catalanes. Tota la meua escolaritat va ser en francès. Però sí que puc dir que el món associatiu i el context cívic i cultural van ser importants, com a alternativa a la realitat francesa.

Hi ha algun cas concret, alguna persona o associació que et marcara especialment? —pregunta Víctor.

Com que soc lletraferit, trobar-me amb Jordi Pere Cerdà per exemple va ser molt important. Era una de les veus més profundes i decisives de la literatura nord-catalana del segle XX. També hi havia moltes publicacions en català, moltes més que ara. Jo seguia tota aquella activitat literària i això me va empènyer cap al català i cap a l’escriptura.

                              Joan-Francec Castex-Ey, al Casal Jaume I de Perpinyà 

A casa tenies llibres?

Sí. Ma mare llegeix molt; mon pare, no tant.

En català?

Sí. El meu avi matern tenia llibres en català i ara els tinc jo.

Sabries dir-ne alguns?

Poesies de Maragall i de Pons, sobretot. Segurament això també va tenir un impacte en la meua escriptura.

Escriure en català: una elecció íntima i militant

Què representa per a tu llegir i escriure?

Tinc l’escriptura a dintre. La necessitat d’escriure. No sabria destriar una cosa de l’altra. Crec que llegir i escriure són igualment importants.

Vas estudiar Geografia a la Sorbona.

M’agradaven molt les humanitats. Vaig estudiar Geografia perquè m’interessaven els espais, els paisatges i les comunitats humanes, i volia comprendre’ls. Però també hauria pogut estudiar Lletres. De fet, ara tinc un doctorat en lletres amb una tesi sobre la visió del cosmos en la literatura nord-catalana.

La Geografia t’ha aportat alguna cosa sobre les identitats frontereres? És un tema que apareix en la teua obra.

Sí, segurament la geografia te dona una mirada sobre la diversitat i sobre la geografia humana. Quan ets geògraf normalment t’agraden els viatges, recórrer territori, descobrir, comparar. I t’adones que el cas d’aquí no és pas únic.

Des del principi escrivies en català?

No. Primer escrivia en francès. Cap als vint-i-cinc anys me vaig posar a escriure en català.

                          Joan-Francec Castex-Ey, La frescor de les nits, Les Presses Littéraires (2015)

I per què canviares de llengua?

Com que vaig començar escrivint poesia, el català era una eina que me convenia més, íntimament i amb aquest gènere. Però també hi havia una dimensió militant: el desig d’il·lustrar una llengua maltractada. Hi havia un sentiment d’injustícia.

Era molt difícil publicar en català, m’imagine —diu Víctor.

Sí. De fet, les primeres publicacions van ser autoeditades. Després, a poc a poc, vaig poder publicar en editorials d’aquí, com El Trabucaire. Actualment, també hi ha Edicions Paraules, on he publicat el meu últim poemari.

Quins autors nord-catalans et van marcar durant la formació?

Jordi Pere Cerdà, Josep Sebastià Pons… els grans poetes, diguem-ne. També els nostres novel·listes, però jo soc més de poesia i pensament que no pas de novel·la.

Et vas sentir hereu d’una tradició nord-catalana o vas construir el teu propi camí?

Crec que, tot inspirant-me en els poetes nord-catalans, vaig construir el meu propi camí. M’he sentit bastant sol. De la meua generació no hi ha pràcticament ningú que escrigui en català. La generació de Joan-Lluís Lluís, per exemple, encara eren uns quants, però després és un desastre.

Joan-Francec Castex-Ey al Casal Jaume I de Perpinyà

La llengua, la transmissió i el futur

Has treballat a la Casa de la Generalitat a Perpinyà?

Sí, i encara hi treballi. Després d’un tall i d’uns quants anys fent diferents feines de professor i formador. Al món institucional o acadèmic vinculat al català hi vaig arribar quasibé per atzar. Per al primer període a la Casa de la Generalitat vaig enviar una sol·licitud i vaig tindre sort perquè hi havia una baixa per maternitat.

Com que no vinc d’una família ni catalanista ni polititzada, hi vaig arribar tot sol, amb el meu perfil professional i intel·lectual.

Què significa ser català avui a la Catalunya Nord?

El sentiment identitari encara és fort. Molta gent encara se sent catalana. No sé si és majoritari, però continua tenint força. Ara bé, aquest sentiment de pertinença no passa necessàriament per la llengua i, fins i tot, escriure en català o apostar pel català te fa sentir marginat.

Ahir ens va passar una cosa molt estranya. Després de pagar en un restaurant, un cambrer ens va demanar disculpes pel seu català. Un català pràcticament inexistent.

La llengua ha guanyat prestigi. No hi ha pas més vergonya. Els meus avis sí que en tenien. L’estat francès els havia ensenyat a sentir autoodi. Hi va haver tot un condicionament, especialment a l’escola. Hi havia càstigs per parlar català.

                                       Joan-Francec Castex-Ey, Nosaltres, els Set Homes, Forment (2023)

Podries contar alguna cosa sobre aquests càstigs?

Te pegaven amb la regla als dits per parlar català. Hi havia humiliacions, cartells amb la injunció “Parlez français, soyez propres” —Parleu francès, sigueu nets. Els meus avis tenien això completament interioritzat. Cal tenir en compte que eren gent nascuda a començament del segle XX.

Podem dir que la llengua ha guanyat prestigi, però ha perdut parlants?

Sí. Ja no hi ha aquella vergonya, però ha perdut el gruix de parlants naturals.

Escriure i ensenyar formen part d’una mateixa vocació o són camins paral·lels?

L’ensenyament va venir després. Però hi ha una relació clara: la transmissió. Escriure en català dins un context com aquest implica inevitablement aqueixa problemàtica de la transmissió, i l’ensenyament també. De cara al futur, probablement escriuré menys poesia. De fet, dic que el darrer poemari —El darrer mot— serà l’últim.

Això ho diem tots.

En el meu cas crec que sí. Potser escriuré assaig. Segurament l’ensenyament i la recerca agafaran més pes.

                       Joan-Francec Castex-Ey al Casal Jaume I de Perpinyà

Explica en quin sector de l’ensenyament treballes.

Soc professor de català a la Casa de la Generalitat. Tinc alumnes adults, majoritàriament gent gran d’ací, catalans, però també persones de França endins que s’han jubilat aquí i volen aprendre la llengua. Hi ha una mica de tot: gent de mitjana edat i també alguns joves. Doni els nivells A2 i B1. 

A més, tinc un taller d’escriptura a la universitat amb estudiants de llicenciatura de català i hi faig recerca en literatura nord-catalana.

La teua recerca geopolítica transfronterera condiciona la mirada literària?

No tant, ara. Aquestes temàtiques han perdut pistonada per a jo. D’ençà que soc doctor en Lletres m’interessen més els temes literaris i les meues recerques s’orienten sobretot cap a la poesia i el pensament.

I com s’inicia la teua trajectòria d’escriptor? Quin va ser l’impuls creatiu?

Vaig començar amb la poesia. Després he escrit altres coses, com ara relats, contes, novel·la i teatre. Però la poesia és el gènere que més me correspon…

                       Joan-Francec Castex-Ey, Menudall d’ànima, Curbet (2015)

Natura, poesia i espiritualitat

La sang i la saba (autoeditat, Perpinyà, 2008); Salvatge (TDO Editions, Perpinyà, 2010); La matriu (Trabucaire); Ruta major / La grande route —edició bilingüe català-francés— (Éditions Les Presses Littéraires, Saint-Estève, 2014); Menudall d’ànima...

La sang i la saba, Salvatge i La matriu formen una trilogia. Hi parli un munt de la natura, de com impregna la nostra vida, perquè nosaltres també sem natura.

Podem dir que són una forma d’arrelament, de resistència o d’exploració interior?

Sí, tot a l’encop. El fet de ser fill de pagès i haver estudiat Geografia fa que la qüestió de l’arrelament sigui molt important per a jo. Arrelament i introspecció van junts.

La teua obra evoluciona cap a formes més híbrides. És una necessitat expressiva o una decisió deliberada?

Jo diria que el meu bagatge lingüístic ha evolucionat i s’ha ampliat, i això m’ha permès de tocar altres gèneres. Crec que la poesia era més fàcil al començament. Després me vaig posar a escriure novel·la, narrativa breu o teatre. Ara tinc una capacitat lingüística que no tenia al començament.

L’escriptor Joan-Francesc Castex-Ey i la llibretera Joana Serraa La Llibreria, Perpinyà 

Canvia també la manera d’escriure?

Sí. El fet de canviar de gènere modifica necessàriament les formes. Però, malgrat tot, la poesia és present en cada cosa que faig. Fins i tot en la narrativa i el teatre,  crec que la meua escriptura, independentment del gènere, sempre és poètica.

Molt aforística…

Sí. Aforística i metafòrica.

Retrat petit de tot i res / Petit portrait de tout et de rien (2016) és un llibre bilingüe on trobem una barreja de narració, assaig i moments poètics.

Són com petits retrats. L’escriptura és poètica, tant per les imatges com per la manera de parlar. També hi ha reflexió. La literatura poètica i la literatura del pensament són els dos gèneres que més m’agraden, i això necessàriament es traspua en l’obra.

Hi ha molta reflexió, però també molt de simbolisme. Com combines aquestes dues coses?

És una barreja de creativitat pura, de poesia, i també de reflexió i racionalitat. Signes sensibles. En la poesia pot haver-hi saviesa i pensament, però és un pensament diferent del filosòfic. És un pensament més incandescent, més viu, més carnal.

El trencament (Trabucaire, Perpinyà, 2018) és la teua primera novel·la, un relat d’anticipació situat en un futur asfixiant, l’any 2064, on combines acció i reflexió. És una advertència o una extrapolació del present?

Les dues coses. És una ficció amb, probablement, un missatge.

Joan-Francesc Castex-Ey, Retrat petit de tot i res / Petit portrait de tout et de rien, Les Presses Litteraires (2016)

En El trencament, d’alguna manera, expliques què és la poesia dins d’una narració? —pregunta Víctor.

Sí, efectivament. Hi ha molts moments força poètics: en les descripcions, en els sentiments, en els ambients. La poesia pot fer aflorar realitats amagades. Només la poesia pot fer això amb el seu llenguatge especial, la seua plàstica. I és una eina que també pot fer servir la narrativa.

Hi ha també un tema molt clàssic: la tensió entre el món urbà i la natura salvatge. És una tensió que travessa tota la teua obra?

Sí, hi és molt present. Potser no tant en l’últim poemari, perquè allí el centre són els mots.

La natura és també una forma d’escapament o de salvació en la teua vida personal?

Sí. El fet que ara visqui al Conflent no és casualitat. Som fugit de la plana i de Perpinyà, del seu ambient irrespirable. És una fugida, segurament. Me costa veure com ha acabat la plana del Rosselló, plena de cotius, urbanitzacions i centres comercials. No és la que vaig conèixer de petit. Ara, també simplement m’agrada la muntanya conflentina i la comarca.

Tu eres ets de Banyuls dels Aspres?

Sí. Tota la meua infància la vaig passar allí.

I per què has triat Rigardà?

No podia anar-me’n a la Cerdanya, massa lluny. Treballi a Perpinyà. Rigardà és a mig camí, però ja dins del Conflent.

Podríem dir que en El trencament hi ha també una dimensió espiritual?

Sí. La meua obra se pot llegir com una trajectòria espiritual, com un camí interior, una via cap a una possible transcendència. I el poemari que acaba de sortir, El darrer mot, és l’últim perquè crec que som tancat un cicle creatiu i un camí espiritual.

Joan-Francec Castex-Ey al Casal Jaume I de Perpinyà

La llengua, el teatre i el país que desapareix

Un poquet de teatre: La frescor de les nits. Allí planteges la desaparició de la llengua. Podríem dir que és el teu text més polític?

Potser sí. De tota manera, escriure en català ja és polític. Però segur que aquesta obra està més directament relacionada amb la situació cultural, lingüística i identitària de la Catalunya Nord. Hi plantegi la desaparició del català com un cataclisme climàtic. És un desastre comparable al canvi climàtic.

I per què tries el teatre per abordar aquesta qüestió?

Vaig pensar que el teatre podia permetre transmetre a l’encop un missatge i emocions, en directe. Era un bon canal. L’obra se va representar a Perpinyà, al teatre de la Universitat; a Pesillà de la Ribera; i a Arles de Tec.

Teniu alguna estimació de la gent que pot llegir en català a la Catalunya Nord? —pregunta Víctor.

La darrera enquesta seriosa, crec que del 2015, deia que un 60% de la població comprèn el català, un 30% el sap parlar i només un 10% seria capaç d’entrar en una llibreria i comprar un llibre en català. En canvi, hi ha un vuitanta per cent favorable a més ensenyament i més reconeixement de la llengua.

La llengua és un dels centres de la teua obra?

Sí, crec. En l’últim poemari, El darrer mot, tanqui precisament aqueixa reflexió. Els mots com a presó i com a alliberament; per dir i per callar; els mots que nos permeten desplaçar-nos, comprendre el món, crear. La relació entre el llenguatge i la vida, els altres.


Joan-Francesc Castex-Ey, L’odissea de Cosme, fill del vent, Òmnium Cultural Catalunya Nord (2025)

Pensament, cosmos i literatura des del marge

La teua obra té una dimensió gairebé còsmica. D’on prové aquesta mirada?

Sempre m’ha fascinat l’univers. Tinc records d’infantesa d’un sentiment d’estranyesa davant del món i de l’univers com a totalitat. Ara, nosaltres també sem univers. Després, a l’adolescència, tenia cosins molt científics que tenien un telescopi i fèiem sessions d’observació. Això me va impactar molt.

I et feies preguntes metafísiques? Qui som, què fem ací, on anem?

No només preguntes metafísiques. També hi havia la contemplació de l’univers. Ara costa més per la contaminació lumínica, però quan era adolescent encara era possible. És una experiència de bellesa, de magnificència i també de la nostra insignificança. Tot això ha marcat la meua obra.

Hi ha una bona combinació: pensador, geògraf, escriptor.

Geògraf no tant ara, però sí…

Escrius des de la identitat o des de més enllà?

Diria que al començament escrivia partint de la identitat. Ara potser he anat un pas més enllà, sense renunciar-hi.

Joan-Francec Castex-Ey i Salvador Vendrell al Casal Jaume I de Perpinyà 

Et sents part d’una Catalunya global o d’un espai perifèric però singular?

Jo sempre dic que soc català del nord, però tinc molt present la realitat dels Països Catalans i del domini lingüístic. Ara bé, hi ha diferències i una diversitat que és una riquesa i no s’hauria de veure mai com una ruptura. La Catalunya Nord existeix en si mateixa. La història nos ha fet diferents. Jo, per exemple, no tinc cap parent a l’altre costat de la frontera, encara que molta gent sí.

Tens relacions literàries a l’altre costat? —pregunta Víctor.

Soc lector de tota la literatura catalana. Relacions personals no en tinc gaires. Amb els valencians, més que amb els catalans del sud.

Tenim coses en comú.

Sí. Sem perifèries…

Què significa ser escriptor català a l’estat francès, avui?

Acabes marginat. Ser escriptor en català aquí és una llesta literària, però també política i vital. Jo som tingut sempre una vocació literària molt forta. Sempre som volgut escriure. Després vaig triar escriure en català, i això és una decisió emocional, vital i política, en el sentit noble de la paraula: denunciar una injustícia.

Víctor Labrado, Salvador Vendrell i Joan-Francesc Castex-Ey al Casal Jaume I de Perpinyà 


[Fotos: Francesc Vera - font: www.diarilaveu.cat]


quinta-feira, 12 de novembro de 2026

«Indignitat», de Lea Ypi

La història dels seus avantpassats i, alhora, la d’Albània, la d’una Europa insòlita

Lea Ypi

Escrit per Francesc Viadel

Albània com a metàfora del gran misteri d’una Europa sovint indesxifrable. Albània com a sinònim de territori perillós, país de bandits. Albània, també, com a icona d’una identitat que en el seu aïllament secular es resisteix tossudament a continuar sent.  Albània, potser, com el gran misteri del continent.

Els valencians, experts en analogies facecioses, podríem ser uns albanesos qualssevol. Als anys vuitanta en un mur de la pedania del Perelló –aleshores en peu de guerra contra Sueca de què volia segregar-se– va aparèixer una pintada ben albanesa: “Sueca, tirana!”. Uns mesos després la pintada va donar nom a un fanzine: Sueca Tirana.

La intel·liguèntsia local intentava amb aquella publicació mantenir viu l’ideari i objectius del valencianisme en una època de ple domini d’un socialisme pragmàtic i otomà, si se’m permet l’exageració, que s’havia venut l’ànima a Madrid.   

Albània també és els quasi 174.000 búnquers construïts per Enver Hoxha per protegir-se d’una possible invasió que, segons ell, igual podia venir d’occident com de l’est soviètic com del cel.

I, encara, una altra imatge: la del vaixell de càrrega Vlora amb quasi vint mil albanesos bruts, afamegats, desesperats apropant-se, procedent del port albanès de Durrës, a l’italià de Bari. La imatge del malson de la descomposició d’un  règim comunista que sempre va tenir segell propi.

                                                                  Lea Ypi, Indignitat, Angle (2026)

I amb tot, aquest país és, som, nosaltres els europeus. L’escriptora Lea Ypi en Indignitat ens fa avinent aquesta realitat a través de la història dels seus. Tot comença amb una antiga fotografia de la seua àvia que Lea veu per casualitat a les xarxes socials i que en un tres i no res es fa viral. La imatge és de 1941 i s’hi poden reconèixer els seus avis, la Leman i l’Asllan prenent el sol en una terrassa de l’Hotel Vittoria, a Cortina d’Ampezzo, en els Alps italians. La parella hi passa la lluna de mel:

“La meua àvia –escriu Lea– em parlava, i amb molta estima, d’aquells deu dies aprenent a esquiar a les Dolomites. ‘Em sentia la persona més feliç del món’, solia dir, ‘i Cortina era el lloc més feliç del món’. Sí, de debò, insistia encara que fos Itàlia, i fos l’hivern de 1941 i, a Europa la guerra estigués desfermada com mai abans”.

Serà a partir d’aquella imatge i amb el rerefons invisible de la gran tragèdia de la guerra que Ypi reconstruirà la història dels seus avantpassats i, alhora, la d’Albània, la d’una Europa insòlita que va nàixer tant de la desintegració de l’Imperi Otomà com de la lluita entre els monstres del nazifeixisme i el feixisme roig, tots dos imperialistes. 

L’autora escriu sobre tot això, però també indaga en la condició humana, en la capacitat de les persones que veuen com de colp i volta s’han d’enfrontar a un destí inesperadament brutal. Parlem de la catàstrofe de la guerra, l’exili, el genocidi, la privació de la llibertat, el desarrelament. De l’ésser i de la memòria i de l’oblit. 

Davant dels comentaris ofensius que Ypi troba sota la foto dels seus avis es proposa saber la veritat, restablir una certa veritat a través de la indagació, a través de l’escriptura sanadora:

“Hi ha alguna cosa en l’esperit humà, deia la meua àvia, que resisteix tots els intents d’ofensa, dany o humiliació, una cosa que no els és donada als animals, perquè no són capaços de tenir pensaments desconnectats de la seua existència immediata. Em diem dignitat, d’això. En aquell temps, encara podia parlar per ella mateixa. Ara que és morta, és impotent, incapaç de modelar o defensar el seu llegat. I, tanmateix, hi ha una versió d’ella que encara existeix, d’alguna manera al costat d’aquells comentaris, igual que la fotografia sobre una tomba profanada continua existint al costat del munt d’ossos escampats al fang”. 

I afegeix: 

“¿La dignitat requereix l’existència continuada d’algú, la capacitat activa de defensar-la, de protegir-la de l’ofensa, d’erigir-se en el seu nom? (…)  Jo puc llegir aquells comentaris i triar si vull respondre’ls o ignorar-los, si vull entrar-hi a discutir o bé denunciar-los. Puc blocar els usuaris, o apartar la mirada; fins i tot puc fer campanya per una regulació més estricta. Tinc la llibertat de resistir quan sospito que alguna cosa és mentida. La meva àvia, en canvi, està condemnada al silenci. Allà, a la xarxa, en va sorgint una caricatura, despullada de context, de memòria, de proves, o fins i tot de la compassió elemental que solem concedir als desconeguts quan els tenim al davant.” 

Finalment, Ypi acaba explicant la veritat sobre la vida de la seua àvia, dels seus, destruint la caricatura en què l’havien convertit les xarxes per retornar a la llum a la persona. Ni Leman ni el seu marit van ser aquells burgesos indiferents a la tragèdia del món ni, segurament, col·laboradors necessaris.

Res és el que sembla i la història familiar que conté Indignitat és moltes històries alhora amb girs imprevistos propulsats des de la foscor dels arxius. Secrets, veritats a mitges… la vida mateixa vista des de la llunyania del temps a través només dels papers, dels records. Rellegint un vell apunt escrit a la mort de la seua àvia reflexiona l’autora:

“Això va passar fa gairebé vint anys, però ho recordo com si fos ahir. Encara intento corregir el meu error, trobar les paraules adequades, honorar la seva mort com cal. Vaig llegir en algun lloc que l’arrel de la paraula humanitat prové del llatí humale (‘enterrar’). Potser és aquest, el significat últim de ser humà: recordar els morts com cal. Potser recopilar fets sobre la seva vida al llarg de tots aquests anys ha estat la meva manera de complir la promesa”.

En Lliure, Premi Ondaatje i Premi Slightly, Ypi ja va demostrar ser una gran escriptora europea. Ara, amb Indignitat, una obra ambiciosa segons tota la crítica internacional, només fa que confirmar la seua vàlua. Una història d’Albània, una història d’Europa, un al·legat a favor de la dignitat de les persones i contra l’oblit.

[Foto: Lorena Sopena | EP - font: www.diarilaveu.cat]

quarta-feira, 11 de novembro de 2026

Wild Horse Nine

Martin McDonagh fa ancora centro. Con una dark comedy che prende a pretesto la CIA e il golpe cileno per ragionare sul senso dell’amicizia, sull’imminenza della fine e sulla bellezza tragica di chi prova, anche solo per un istante, a deviare dal corso della storia. Coppa Volpi per John Malkovich a Venezia 83 

John Malkovich e Sam Rockwell in WILD HORSE NINE

Di Valerio Sammarco 

In fondo, come in Gli spiriti dell’isola, anche stavolta Martin McDonagh costruisce un film sul senso dell’amicizia. Un’amicizia qui plasmata da decenni di segreti, lealtà e compromessi morali. 

Chris (John Malkovich) e Lee (Sam Rockwell) sono due agenti veterani della CIA la cui carriera si è svolta all’ombra della politica della Guerra Fredda. Di stanza in Cile sotto la supervisione di MJ (Steve Buscemi) nei mesi che precedono il golpe dell’11 settembre 1973, vengono mandati sull’Isola di Pasqua portandosi dietro il peso di un passato lungamente condiviso e, sebbene fuori servizio, con secondi fini che non rivelano nemmeno l’uno all’altro. 

Wild Horse Nine – che segna la terza partecipazione consecutiva in concorso a Venezia per McDonagh – è anche, e soprattutto, un film sulla fine. L’ambientazione temporale, come detto, ci riporta ai giorni oscuri che precedono la caduta di Salvador Allende, presidente cileno democraticamente eletto. La CIA muove le sue pedine nell’ombra, ma il regista britannico-irlandese declina il dramma geopolitico secondo il suo inconfondibile registro: non thriller d'azione muscolare, bensì una surreale commedia da camera a cielo aperto.

John Malkovich e Sam Rockwell in WILD HORSE NINE

I protagonisti di questa trasferta ai confini della Terra sono due uomini consumati dal cinismo e dalle proprie colpe: Chris riflette sulle sue scelte di vita e sulla sua carriera attraverso un dittafono a cui affida le sue “memorie” (che partono dai dinosauri…), mentre Lee cerca di conciliare le direttive di MJ che lo pongono proprio al centro del destino del suo amico/collega. Come sempre, nel cinema di McDonagh, i dialoghi sono affilati come lame e il senso del tragico sgorga irresistibile dalla commedia nera più spietata: i buchi di memoria, la malattia terminale, i ragionamenti (promesse) sul fine vita, il senso di colpa (strisciante) per quello che è stato e manifesto per quello che sarà, i cavalli selvatici e il luogo abitato più isolato del pianeta sono gli ingredienti con cui amalgamare dark humour e intelligente riflessione sui destini del mondo. 

La sottile malinconia e l’ironia distaccata di John Malkovich si incastrano perfettamente con la consueta imprevedibilità viscerale e i tempi comici del collega-amico-custode Sam Rockwell (diretto per la terza volta da McDonagh, dopo 7 psicopatici e Tre manifesti a Ebbing, Missouri). 

E sul background di una storia già scritta (oltre all’imminente tragedia cilena c’è più di qualche accenno all’omicidio Kennedy di un decennio prima…) l'Isola di Pasqua – Rapa Nui come la chiamano “gli indigeni”… – smette presto di essere semplice sfondo esotico per farsi personaggio a tutti gli effetti: i monumentali moai, che stagliano le loro sagome mute contro la vastità dei cieli e praterie sconfinate, osservano imperturbabili le miserie di questi uomini minuscoli, accentuando così il contrasto grottesco tra la grandiosità di quel luogo e la meschinità delle trame imperialiste. 

La cospirazione della CIA è dunque lo sfondo ingombrante, ma ciò che interessa al regista è più che altro l'impatto morale che il male esercita sulle singole coscienze. E lo specchio etico in cui soprattutto Chris si ritrova costretto a guardare la propria deformità professionale ed esistenziale è incarnato dalla studentessa cilena, anche lei in vacanza sull’isola, interpretata da Mariana Di Girolamo (già protagonista in Ema di Pablo Larraín).

John Malkovich e Sam Rockwell in WILD HORSE NINE

Wild Horse Nine (nelle sale italiane dal 5 novembre e sicuro protagonista della prossima Awards Season) conferma, qualora ce ne fosse bisogno, le doti drammaturgiche di McDonagh: ancora una volta la scrittura è scintillante, caratterizzata da battute folgoranti, ritmi sincopati e repentini scarti di tono in grado di tramutare il riso amaro in groppo in gola nell’arco di una singola scena. 

Un saggio brillante sulla stoltezza del potere, sull'impossibilità di sfuggire a se stessi, sull’imminenza della fine e sulla bellezza tragica di chi prova, anche solo per un istante, a deviare dal corso della storia: “Avrei preferito uccidere qualche persona in meno e passare più tempo con i cavalli”. Chissà se Tom Waits (che appare in un cammeo all’alba dalla Monument Valley…) la scriverà poi quella canzone sui cavalli.  

[Foto: Searchlight Pictures/Diego Araya Corvalán - Searchlight Pictures - fonte: www.cinematografo.it]

 


segunda-feira, 9 de novembro de 2026

« Wild Horse Nine » : critique d’un coup d’État d’âme

On attend chaque nouveau film de Martin McDonagh avec impatience. Le réalisateur de Bons baisers de Bruges a atteint un état de grâce depuis 3 Billboards et Les Banshees d’Inisherin, qui en fait l’un des rares auteurs passionnants à suivre dans le système des majors hollywoodiennes. Wild Horse Nine fait d’ailleurs figure de joyeux best-of thématique, en interrogeant l’amitié de deux hommes au pessimisme patenté (John Malkovich et Sam Rockwell) partis sur l’île de Pâques, qu’ils vont transformer malgré eux en microcosme de leurs tourments personnels et politiques. 

Écrit par Antoine Desrues 

L’île pas si mystérieuse

On aime Martin McDonagh pour son humour mordant, pour ses dialogues méchants et ses personnages dont la noirceur est toujours teintée de drôlerie. Wild Horse Nine ne manque pas de ces éléments, mais ajoute à cette grammaire une nouvelle donnée : une ironie dramatique qui nous casse les pattes d’entrée de jeu, et nous hantera pendant toute la séance. Le réalisateur entretient volontiers un faux suspense à deux niveaux au travers de Chris (John Malkovich), agent vieillissant de la CIA qui part avec son collègue Lee (Sam Rockwell) sur Rapa Nui – l’île de Pâques – pour des « vacances ».

Nous sommes en 1973, et il suffit d’une salle d’attente à l’aéroport pour que Chris balance à deux étudiantes qu’ils ont contribué à organiser un coup d’État au Chili contre le président Salvador Allende, qui mènera à la dictature de Pinochet. Bien que le film ne nous montrera jamais cet aboutissement, les livres d’histoire ont déjà comblé le hors-champ et la tragédie larvée d’un récit aux airs de compte à rebours. La fin de la démocratie chilienne s’accorde avec l’autre fatalité du scénario : le cancer de Chris, qui lui promet une mort certaine et la perte d’une mémoire précieuse, qu’il aimerait coucher sur papier.

Quand les acteurs silencieux des bouleversements mondiaux commencent à parler, c’est le début des ennuis. Pourtant, le témoignage de Chris ne laisse, là encore, aucune place au doute. Bien qu’il reste évasif quant à sa responsabilité dans l’assassinat de JFK, McDonagh s’amuse d’un maillage d’indices qui donnera lieu à certaines des meilleures blagues du film. Le complotisme suppose que la vérité est cachée, mais dans Wild Horse Nine, les paysages dégagés (et somptueux) de Rapa Nui portent en eux cette absence d’ambiguïté. Tout est là, sous nos yeux, dénué de tout mystère civilisationnel, contrairement aux statues mythiques de l’île.

C’est, ironiquement, la maladie de Chris qui complexifie son rapport au réel, entre mensonges, fantasmes et oubli, le tout avec la prétention et le paternalisme ignorant typique d’une Amérique fière de ses ingérences et de son approche coloniale du monde (« J’ai tué dans des pays que tu ne sais pas épeler »). John Malkovich, qu’on n’avait pas vu aussi habité depuis longtemps, touche par cet équilibre précaire, quasi bipolaire, entre ses réflexions géopolitiques triviales et ses moments de lucidité d’une noirceur d’encre.

Chili avec viande mais sans éthique

Pour autant, il ne faudrait pas sous-estimer Sam Rockwell dans l’opération. Généreux comme à son habitude, l’acteur sait être le partenaire de jeu idéal pour son camarade plus grandiloquent, dont il s’adapte à la répartie dans un va-et-vient tonal jouissif. On pourrait s’attendre à la dynamique clownesque et complémentaire de l’auguste contre le clown blanc, mais Wild Horse Nine n’est qu’un film de clowns blancs, cyniques et désabusés.

C’est à la fois tout le dispositif du long-métrage et sa légère limite, qui incite Martin McDonagh à recycler les meilleurs motifs de Bons baisers de Bruges et des Banshees d’Inisherin. Il y a moins l’effet de surprise du premier ou la vertigineuse absurdité du second, bien qu’il transforme à nouveau une île en enclave, en lieu de stagnation et d’introspection. Les Moaï sont toujours là, immobiles et hors du temps, signes agaçants pour les personnages d’une spiritualité qui les confronte à leur culpabilité et leurs regrets.  

C’est là que Wild Horse Nine est le plus beau : quand ses héros bons petits soldats font face à la vacuité de leur vie, vouée à être effacée, contrairement aux événements qu’ils auront contribués à provoquer. La photographie faussement solaire de Ben Davis donne à voir, derrière la reconstitution des années 70 et la mise en valeur de ses panoramas, des contrastes d’échelle qui appuient la force presque cosmique de cette crise existentielle. Alors même que Chris évoque les dinosaures au début de ses brouillons de mémoires, il n’est lui-même qu’un brin de poussière, un clin d’œil au sein d’une frise chronologique qui lui survivra. Son héritage n’a pas de paternité, à moins qu’il ne soit similaire à celui de son cancer : il grandit et se développe jusqu’à tuer son hôte.  

Dans cet élan autodestructeur, McDonagh a le mérite de ne pas se montrer totalement désespéré, et voit la violence comme une échappatoire, comme un geste de résistance possible. L’amoralité qui se dégage de son écriture ciselée ne peut être combattue qu’au travers d’une croyance sincère en une cause. Chris sera le premier à présenter, dans un passage glaçant, que les manifestations pacifiques ne pourront jamais changer le monde. Même dans la permanence apaisée de l’île de Pâques, il faut provoquer un peu de casse. 

 

S’il étonne moins que Les Banshees d’Inisherin, Wild Horse Nine rappelle une nouvelle fois tout le talent d’écriture de Martin McDonagh, et sa manière de transformer un microcosme en métaphore géopolitique grinçante. 

[Photo : Searchlight - source : www.ecranlarge.com]