Adan Kovacsics: «La traducció té el paper d’obrir mons inaccessibles»

Conversem amb Adan Kovacsics, escriptor i traductor del darrer premi Nobel de Literatura, László Krasznahorkai, per explorar el sentit de la seva professió. 

Adan Kovacsics 

Escrit per Arnau Martín

Cursa un màster en cinema contemporani a la Universitat Pompeu Fabra, és crític de cinema i estudiant en pràctiques a la UPC.

Adan Kovacsics, que ha publicat la novel·la Invitación a la Casona (Ediciones del Subsuelo, 2026), s’asseu a la cafeteria de l’hotel Pulitzer disposat a entaular conversa. Seiem amb ell enmig d’un ambient amable, serè i procliu a meditacions detingudes. Kovacsics, amb una extensa trajectòria al darrere com a filòleg, escriptor i traductor, s’explica amb el temperament i la lucidesa dels homes de lletres del passat, però emfatitza en les constants vitals del present.

Has traduït al castellà a escriptors com Imre Kertész, Karl Kraus, Arthur Schnitzler o László Krasznahorkai, el primer i el darrer guardonat amb el Nobel de Literatura. En Acaece, sin embargo, lo verdadero (Acantilado, 2025) escrius que traduir és “una excavació a la cerca de diamants”. Exercir aquest ofici implica entrellaçar visions diferents del món?

Sens dubte. Cada autor és un món, i a cada autor el separa una considerable distància respecte a un altre, més enllà  que comparteixin època, com Kraus i Schnitzler. El primer em va influir molt quan jo vivia a Viena i, de fet, Kraus, com també explica Elias Canetti, rebutjava Schnitzler i el considerava un escriptor a qui no s’havia de llegir. Després, però, vaig traduir Schnitzler i, per fer-ho, vaig haver d’entrar a fons en el seu imaginari. Vaig agrair que fos completament diferent, i va ser alliberador separar-me de Kraus, perquè se’m va obrir una finestra cap a un paisatge nou. 

Acantilado ha publicat la novel·la Herscht 07769, de Krasznahorkai, original del 2021. De nou t’has enfrontat al desafiament de traduir els seus densos paràgrafs sense respir, els quals capturen realitats que semblen suspeses en el temps. Hi ha en ell un alè extemporani?

Sí, busca amb afany transcendir allò local. Les seves novel·les succeeixen en localitats reconeixibles: per exemple, la ciutat de Melancolía de la resistencia (1989) recorda, amb algun matís, a la de El barón Wenckheim vuelve a casa (2016), i Herscht 07769 transcorre específicament a Turíngia. Emperò, aquests espais podrien ser alhora qualsevol indret, com reconeixen els lectors. Recordo que, ja a principis dels anys noranta, els lectors de Tango Satánico (1985) de Sèrbia, de Polònia, d’Ucraïna o de qualsevol país de l’est europeu reconeixien com a propis els ambients retratats. A tothom ens pot passar en algun nivell, però en el cas concret de Herscht 07769 i, veient el món convuls que tenim, aquest reconeixement s’ampliarà. 

L’obra de Krasznahorkai transmet un esperit de derrota, i a cada història es palpa la impossibilitat d’un recomençament, o també l’espera d’un miracle que mai ocorre. Escrivim per alliberar-nos de fantasmes interiors?   

Sí, la literatura sempre els fa aflorar. L’autor convida a pensar que l’esperança és un error, però també hi ha llum en la seva obra. La bellesa està present en la seva escriptura, i també certa força ritual. Pot no haver-hi sortida, però sí que potser n’hi ha en la cura absoluta que demostra en la seva extensa frase. Herscht 07769 és un desplegament total d’això, i s’evidencia en una frase monumental de quatre-centes pàgines. Hi ha bellesa i això és llum.

Apropar-nos a la prosa d’un escriptor d’aquestes característiques exigeix un coneixement detallat de la seva manera de fer, en virtut de la qual cada capítol esdevé un estrany teixit d’impressions compartides. Com et sents amb aquest multiperspectivisme?

Dins d’aquest teixit que esmentes, en molts passatges s’obre una nova perspectiva només amb un gir lleu de la frase; hi ha un gran esforç d’expressió i de subtilesa per part de l’escriptor. Sense anar més lluny, la presència del cap, del senyor Köhler o del mateix protagonista en Herscht 07769 nodreixen des de dins el món de Krasznahorkai, que no jutja les seves criatures. 

Amb el director Béla Tarr, Krasznahorkai formava un tàndem creatiu de renom en l’art europeu de les darreres dècades. Com valores la seva col·laboració?  

Krasznahorkai es va implicar molt en el trasllat de les seves novel·les al cinema, escrivia els guions i estava present en els rodatges. Quan el 2007 Tarr va estrenar L’home de Londres, Krasznahorkai se’n va separar, i en El cavall de Torí ja no hi va ser. Em va dir un dia que aquesta va ser la millor pel·lícula de Tarr perquè ell va estar absent (riu). Més enllà de l’anècdota, en l’obra de Krasznahorkai sempre es percep el pas cap a les altres arts, com el cinema o la música o les arts plàstiques. Hi ha un sortir-se de la literatura, com pot apreciar-se a la col·laboració Animalinside (2010), empresa amb Max Neumann, o a llibres com Y Seiobo descendió a la Tierra (2008), en què incorpora, a més de dissertacions artístiques, un panegíric sobre música barroca, un àmbit que coneix molt bé. La prosa de Krasznahorkai és molt musical, de fet.

Des del teu punt de vista, l’estil d’un escriptor es percep en el còmput global de les seves contribucions o més aviat es detecta en el detall?  

Si parlem de Krasznahorkai, en el conjunt de la seva obra hi ha un estil i una voluntat marcada d’estil, com Imre Kertész, que lluitava molt per obtenir la frase adequada. Crec que Krasznahorkai ha assolit una transparència neta, com els escriptors més reconeguts. Des de Tango Satánico fins a Herscht 07769 hi ha una evolució molt coherent i encaminada cap a la nuesa. Per aquest motiu, l’he comparat amb Jorge Luis Borges o amb Thomas Bernhard i, tot i que Herscht 07769 pugui semblar embrollada, vista en perspectiva, està molt més destil·lada que les seves primeres obres. 

En el teu darrer llibre, Invitación a la Casona, descrius la cerca del bé del protagonista, en Bodo, com un itinerari que no es redueix a converses intel·lectuals. En una de les seves interaccions al·ludeixes a les raons del cor, remetent-nos a Pascal. La via sensible concedeix accés al bé?

Si és que hi ha una via, crec que aquesta només passa per allà, és a dir, per la compassió, la pietat i la consciència del patiment aliè. No sabem si l’innocent protagonista del llibre, un jove que arriba a una casa per auxiliar un altre home amb anhel de bondat, complirà els seus objectius, però el camí que esmentes és el camí, i ens hauria d’interpel·lar en qualsevol circumstància.

Pel que fa a la nostra actual concepció d’Europa, un terme que des d’Oswald Spengler orbita en totes les discussions és el de decadència. És just?

Si es comença a furgar en la història, sempre es poden trobar aquells moments en què tot va començar a fallar i, en funció de l’autor, se cerca més a prop o més lluny. Béla Hamvas, a qui també he traduït, es remunta fins als segles V i VI a. de C., però per molta decadència que hi trobem en totes les èpoques, sigui o no la nostra, el món segueix i transcorre.    

La nostra realitat s’ha tornat massa complexa per descriure-la només amb paraules, i potser és per aquest motiu que vivim en una època de simulacres. Com ens poden ajudar Karl Kraus o Ludwig Wittgenstein, als quals has estudiat amb deteniment, per recuperar un llenguatge verbal amb capacitat de discerniment?   

Wittgenstein era un gran lector de Kraus. Residia a Noruega i sempre  demanava exemplars de la seva revista, ‘Die Fackel’ (la Torxa). El que uneix a ambdós, un sent filòsof analític i l’altre un escriptor molt implicat en l’actualitat, és l’impuls d’adquirir una puresa en el llenguatge i la voluntat que s’escrigui menys i es parli menys, perquè hi ha massa paraules impensades i informació. Anaven per un camí relacionat amb la reducció, i curiosament ens apropem més a la natura o a l’univers a través d’aquest treball de nuesa o d’essencialitat en la comunicació. 

En un món cada cop més corcat per la indiferència i regit per l’automatització dels processos comunicatius, la traducció ha de retrobar un lloc de rellevància? 

Per si sola no ho sé, depèn de quin camí segueixin la literatura i l’escriptura. La traducció té un paper transmissor i de difusió, és a dir, d’obrir mons que per a molta gent són inaccessibles, i així eixamplar mirades. Personalment, m’estimula que el món centreeuropeu i l’hispanoparlant trobin punts de confluència, però soc prudent a l’hora de romantitzar la professió, perquè hi ha conseqüències positives, però també se’n poden desencadenar de negatives. 

 

 

 

[ Foto de Markus J. Feger - font: www.nuvol.com]

Respeitar o leitor é publicar menos, para Milton Hatoum

Escritor participou do evento literário Babell no Porto e lançou em Lisboa o segundo volume do trio de romances com que pretende evitar o branqueamento da ditadura militar e do pesadelo Bolsonaro.

A memória é a matéria-prima para a trilogia de Milton Hatoum sobre os tempos da ditadura militar no Brasil. O segundo volume, 'Pontos de Fuga', sucede a 'A Noite de Espera,' ambos já publicados em Portugal.

Escrito por João Céu e Silva 

O escritor brasileiro Milton Hatoum esteve em Lisboa para lançar o romance Pontos de Fuga, o segundo volume da trilogia O Lugar Mais Sombrio, com que faz o retrato literário do período da ditadura militar brasileira entre 1964 e 1985. Se Hatoum considerava esse tempo como desaparecido, a eleição de Bolsonaro fez com que o revivesse numa nova época difícil: “Quando comecei a escrever esta trilogia não sabia que íamos reviver esse pesadelo com um capitão, que hoje está preso por vários crimes. Foi um dos períodos mais conturbados da nossa política porque abrangeu o país todo ao dar voz e liderança aos extremistas, uma época em que duas situações surpreenderam: a primeira, saber que há 30% de brasileiros de ideologia extremista e muito ignorantes; a segunda, de que Bolsonaro e os seus adeptos conseguiram acabar com a direita brasileira tradicional por ter sido cooptada pelo radicalismo. O que é muito ruim para o Brasil.”

A escrita da trilogia não é um projeto de agora ou devido à recente realidade política brasileira, antes de quando decidiu passar a livro um tempo que viveu e que considera merecer um romance (foram três) a recordar aqueles tempos de estudante universitário contestatário. Explica as suas razões: “O terceiro volume foi publicado no Brasil recentemente, chama-se Dança de Enganos, e fecha uma trilogia que pretende aclarar alguns aspetos de personagens que estavam um pouco ocultas nos dois livros anteriores, bem como iluminar certas situações políticas e sociais vividas então, de modo a completar o retrato total sobre um período que eu queria lembrado.”

Milton Hatoum tem uma obra vasta, mas confessa que tem muito por publicar: “Quero reescrever algumas coisas e é nisso que estou empenhado. Tenho muitos inéditos de que gosto, mas também muitos que deitei fora.” Já há duas décadas o escritor era definido como alguém que “escrevia muito, mas publicava pouco”. Hatoum justifica essa situação de ser um escritor bissexto: “Continuo a ser assim porque escrevo muito, mas reescrevo o tempo todo. Porque escrever é reescrever, daí que em 40 anos de trabalho só tenha concluído o primeiro romance em 1987. Quando morei em Paris, nos anos 1980, ouvi uma vez Roland Barthes responder a uma pergunta sobre a crise do romance assim: «Não há crise do romance, o que existe é um excesso de livros». E eu concordo, portanto, poderia ter publicado mais três ou quatro livros, mas acho que devemos respeitar o leitor. Até porque vivemos o tempo de uma grande massificação em tudo e, como qualquer outro produto, o livro virou uma mercadoria igual a todas as outras. A atual massa de leitores não consegue discernir o que é um bom livro daquele que é de autoajuda ou do que foi escrito para ser um best-seller. É o resultado de uma massificação que fez caminho na cultura, área onde os melhores livros não são os mais vendidos. Com o tempo, acredito, os bons livros alcançam um público leitor razoável.”

A paciência para esperar pelo leitor de cada livro parece ser uma virtude no escritor, como se pode depreender: “Eu publiquei um romance intitulado Dois Irmãos de que a crítica gostou muito. Tanto no Brasil como noutros países, como foi o caso do Líbano (Milton Hatoum é de ascendência libanesa), e não foi um best-seller instantâneo, mas ao longo dos últimos 25 anos tem sido muito lido. No Brasil, alcançou um público de mais de 300 mil leitores, o que para o país é muito. Ou seja, a minha opinião é de que o passar do tempo da leitura é importante para a literatura, porque a literatura fala basicamente sobre a passagem do tempo, os conflitos, a vida dos personagens, o que elas fazem, como pensam. Tudo isso existe no tempo e a leitura também, daí que o romance peça um tempo de leitura.”

Pode dizer-se que a principal inspiração dos livros de Hatoum é a memória. É o caso desta trilogia, como confirma o escritor: “A memória é a musa tutelar da literatura. Não é por acaso que o segundo volume termina com um verso do Jorge Luis Borges: «O esquecimento é uma das formas da memória». Trata-se de um jogo entre o lembrar e o esquecer, de uma resposta ao discurso oficial como é o dos militares que chamam de revolução o que foi uma ditadura. Daí que diga que "a memória é uma irmã para mim e que espere pelo passar do tempo para escrever os romances. Ou seja, o projeto desta trilogia começou em Madrid, em janeiro de 1980, mas rapidamente percebi que os acontecimentos estavam muito próximos da minha vida. Então, decidi escrever Relato de um Certo Oriente, que remete a um tempo mais atrás, os das memórias da minha infância. Preferi esperar quase 40 anos para começar a escrever e publicar estes livros da trilogia.”

Em muitos escritores existe uma incapacidade de obrigar os personagens a serem aquilo que o escritor queria. Como é no caso de Hatoum, os personagens fogem às ordens do escritor? Sintetiza: “Saramago disse uma vez que não acreditava nessa autonomia dos personagens. Tal como ele, eu quero que sejam o que preciso deles, portanto, antes de começar o romance penso muito nos personagens. Ao querer conhecê-los, evito a maior parte das surpresas possíveis, mesmo que uns se atrofiem e outros cresçam.”

A propósito da memória, lembra-se a Hatoum a alteração da sua cidade natal, Manaus, e de como a recorda: “Aquela Manaus que conhecia já não há. Foi um tempo que existiu e que agora só está na nossa memória. Um mundo que acabou com a infância, que é para muitas pessoas uma espécie de paraíso perdido. Manaus não foi destruída como Lisboa pelo Terramoto de 1755, apenas pela ganância humana que é a especulação imobiliária, tanto que um jovem hoje nunca será capaz de imaginar a cidade encantadora da década de 1960, nem sequer a Brasília da trilogia, porque também não se reconhece mais o plano-piloto de Lúcio Costa e a arquitetura de Oscar Niemeyer, em muito destruídos durante a ditadura. Não foi apenas o tempo do fim da democracia, a censura, a prisão e a tortura e o assassinato de muitos brasileiros que lutaram pela liberdade, foi também uma época muito nociva à educação pública e às cidades brasileiras. Esta trilogia é o meu esforço de recordar um tempo que só existe na memória. 

                                                                        PONTOS DE FUGA

Milton Hatoum

Companhia das Letras

312 páginas

[Fonte: www.dn.pt]

Sergio Ramírez en la Real Academia de la Lengua Española

El escritor nicaragüense Sergio Ramírez fue incorporado a la RAE, institución que preserva la unidad y evolución del idioma español 

Este nombramiento reconoce su destacada trayectoria literaria y su firme compromiso con la libertad frente a la dictadura nicaragüense.

Escrito por Vladimir de la Cruz de Lemos

Del mayor significado y trascendencia, no solo literaria, sino también política y geográfica, ha sido la incorporación del escritor nicaragüense Sergio Ramírez Mercado, como miembro propietario, de Número, en la Silla L, de la Real Academia Española, la institución que desde 1713 surgió con la misión de velar por los cambios que experimenta y sufre la lengua española o castellana, que tiene un peso enorme en la definición y detalle de los conceptos lingüísticos, y sus precisiones, que ha tenido desde entonces, considerando los países, regiones y sitios donde el español o el castellano son la lengua oficial y mayoritaria en sus poblaciones.

La lengua española o castellana es propia de España, de América Latina, excepto Brasil, de Centroamérica y Sudamérica. También de algunas islas del Caribe, como son Cuba, Puerto Rico y la República Dominicana. De igual modo se habla en otras regiones como las Guayanas y Belice. El español o el castellano se habla hoy en 21 países y se considera el segundo idioma más hablado del mundo por hablantes nativos.

La Real Academia de la Lengua Española contribuye con su trabajo, sus actividades, sus congresos, sus academias regionales asociadas a resolver consultas que se hacen sobre palabras y reglas gramaticales, sobre dudas en el uso del idioma e interviene de esa manera para hacer recomendaciones sobre el uso cotidiano del idioma.

Las publicaciones que realiza son claves para estos propósitos. Sus diccionarios de la lengua rspañola, que empezados a publicarse en 1780, siguen siendo importantes y esperados por el mundo hispanoparlante, y sus publicaciones como son la “Nueva Gramática de la Lengua Española”, la “Ortografía de la Lengua Española”, el mismo “Diccionario de la Real Academia Española”, el “Diccionario panhispánico de dudas”, el “Diccionario fraseológico panhispánico”, el “Diccionario de Americanismos”, que son de consulta obligatoria.

Publicación especial que se encuentra digitalmente, el “Diccionario histórico de la lengua española”, que contribuye a ver la evolución de las palabras en su trascurso histórico. Destacan también las publicaciones como la edición especial que hiciera del libro de Cervantes, “don Quijote de la mancha”, en la edición prologada por Mario Vargas Llosa, o de los grandes literatos como Gabriel García Márquez, con sus “Cien años de soledad”, “Rayuela” de Julio Cortázar, y la “Poesía reunida” de César Vallejo, publicaciones que contienen estudios críticos, análisis y glosarios, lo que las enriquecen para el público lector.

También hace publicaciones conmemorativas destacando autores, como José Martí, Miguel Ángel Asturias, Augusto Roa Bastos, Jorge Luis Borges, Pablo Neruda, Gabriela Mistral, Carlos Fuentes, Rubén Darío… Desde 1914, la Real Academia publica su revista especializada bajo el nombre de “Boletín de la Real Academia Española”.

La Real Academia Española hoy tiene la Asociación de Academias de la Lengua Española (ASALE), fundada en 1951, que reúne 24 academias de los países hispanoparlantes, unificadas con el lema «Una estirpe, una lengua y un destino». Las Academias centroamericanas se fundaron, la de El Salvador en 1875, la de Guatemala en 1887, la de Costa Rica en 1923, la de Panamá en 1926, la de Nicaragua en 1928 y la de Honduras en 1949.

Congresos de la Real Academia de España en Centroamérica solo se han celebrado en Costa Rica en 1989 y en Panamá en el 2011.

En Costa Rica especial en la preservación, conservación y divulgación del idioma español o castellano la Escuela de Filología, Lingüística y Literatura de la Universidad de Costa Rica desde 1974. Con todo este esfuerzo se trata de mantener la unidad y promover la evolución del idioma español.

Desde la fundación de la Real Academia de la Lengua Española, la RAE, han sido miembros titulares 488 personas que fueron electas para ocupar un puesto en su Junta Directiva, con el nombre de Académicos de Número, que se “sientan” en una “silla” que corresponde al alfabeto latino de uso para el castellano, tanto mayúsculas como minúsculas.

Pocos latinoamericanos han ocupado una silla como miembros propietarios o como académicos de la RAE. El fallecimiento de Mario Vargas Llosa dejó vacante a Silla L, que la había ocupado desde 1995 hasta el 13 de abril del 2025, que falleció.

La búsqueda de su sustituto movió a los académicos y literatos preocupados por quien ocuparía su vacante. El pasado 7 de mayo se anunció como único candidato para la Silla L de la RAE al gran escritor centroamericano Sergio Ramírez Mercado, que fue postulado como candidato único, lo que destaca el inmenso reconocimiento que se le hizo en lo personal como en su oficio de escritor.

Sergio Ramírez tiene una larga trayectoria, como escritor, ensayista, escritor y columnista de periódicos, académico, profesor universitario, sin dejar de ser el abogado que es de formación.

En estos campos vivió en Costa Rica de manera especial y destacada desde la década de 1970, trabajando con las universidades de Centroamérica. En Costa Rica vivió de continuo por 15 años, intensamente activos, ligado al Consejo Superior Universitario Centroamericano, CSUCA, donde impulsó la fundación de la Editorial Universitaria Centroamericana, EDUCA, que jugó un papel muy importante en la edición de libros sobre Centroamérica.

Progresista políticamente. Antisomocista de corazón y militante de la Democracia contra la dictadura, se vinculó a las luchas patrióticas nicaragüenses y centroamericanas que culminaron en 1979 con la caída del dictador Anastasio Somoza Debayle. En la actividad académica de esos años y en estas luchas nos conocimos y participamos.

El triunfo del Frente Sandinista de Liberación Nacional, junto con los grupos patriotas y revolucionarios que se unieron a él, lo condujo a formar parte de los primeros intentos de crear un grupo gobernante para el momento en que cayera la dictadura. Así fue miembro del llamado Grupo de los doce, que reunía intelectuales, empresarios, sacerdotes, que tuvieron un peso significativo en esa lucha, y dirigentes civiles, que en 1979, en julio, se constituyó como junta de gobierno de Reconstrucción Nacional en Nicaragua. Allí ocupó cargos de dirección nacional. Presidió el Consejo Nacional de Educación, y por sus afanes literarios, impulsó la Editorial Nueva Nicaragua.

Con el gobierno constitucional, surgido de las elecciones de 1984, ocupó la Vicepresidencia de la República de Nicaragua. En 1990 fundó la publicación “Quincena”, que se mantuvo por diez años. También creó la revista electrónica cultural centroamericana “Carátula”. Como profesor, ha trabajado en la Universidad de Maryland. Su trabajo literario incluye vivencias y personajes de Costa Rica, como Yolanda Oreamuno, con su novela “La fugitiva”, Chavela Vargas, la cantante de género mexicano, a la Gloria Tinoco y Marina Carmona, Lilia Ramos.

Sus preocupaciones, inquietudes y caminos literarios los empezó a tejer desde su época estudiantil, cuando publicaba cuentos en la Revista Ventana de la ciudad de León, de Nicaragua. Allí empezó su ruta literaria: artículos, relatos, cuentos, ensayos, novelas, columnista en el periodismo, textos de historia y ficción. Internacionalmente empezó a ser reconocido con “ Margarita, está linda la mar”, que le dio el Premio Alfaguara. Desde el 2013 preside el encuentro anual centroamericano de literatura “Centroamérica cuenta”. El 11 de noviembre de 2014 recibió el Premio Carlos Fuentes, que lo reconoció como autor de gran calidad literaria, como un “intelectual libre y crítico, de alta vocación cívica”.

En el 2017 se le reconoció con el Premio Cervantes, siendo el primer centroamericano en recibirlo. Es miembro también del Patronato del Instituto Cervantes. En el 2021 fue galardonado con la Medalla de Oro del Círculo de Bellas Artes de Madrid.

El pasado 7 de mayo la Real Academia Española lo postuló y aceptó como único candidato a ser parte de ella, en la Silla L, siendo de esa manera el primer centroamericano y el primer nicaragüense en ocupar tan importante responsabilidad, y recibir ese alto reconocimiento, bien ganado, bien merecido, que pone en alto a las letras de Nicaragua, a las de Costa Rica por la huella indeleble que nos ha dejado con su presencia, a las letras de Centroamérica, del Caribe y las de Latinoamérica, en todo lo que Sergio Ramírez significa para el desarrollo progresista y democrático latinoamericano.

Así ha sido reconocido como una persona digna de mérito para ser miembro de la RAE. Es un puesto que desempeñará de manera ad honorem. Fue electo por propuesta de los mismos académicos, que son los que pueden proponer candidatos a Silla. Pueden ser españoles o de otros países los miembros.

En el caso de Sergio Ramírez, como el de Mario Vargas Llosa, ambos tenían su propia nacionalidad, nicaragüense y peruana, pero también tenían la nacionalidad española. En el caso de Sergio Ramírez, se le otorgó la nacionalidad española debido a que el gobierno nicaragüense de Daniel Ortega le quitó inconstitucionalmente la nacionalidad, como ha hecho con poco más de cien personas, todas opositoras o críticas al gobierno dictatorial, despótico, autoritario que se ha desarrollado en Nicaragua.

Con Sergio Ramírez otros intelectuales, escritores y escritoras nicaragüenses, han sido igualmente despojados de su nacionalidad de origen. España dignamente le dio amparo, le cobijó y le brindó la nacionalidad española, cuando estando Sergio Ramírez en el extranjero se vio de pronto “oficialmente” en la condición de que “ya no era nicaragüense”, lo más absurdo y ridículo que podía hacer la dictadura de Daniel Ortega contra este gran escritor que le da más nombre a Nicaragua, a Centroamérica y también a España con este reconocimiento, que ciertamente es a una persona, Sergio Ramírez Mercado, pero lo es también a las letras y la literatura nicaragüense y centroamericana, reconocimiento que se le ha hecho. También Ecuador y Colombia igualmente le brindaron su nacionalidad.

Hasta hoy la obra de Sergio Ramírez se resume en 14 relatos, 14 novelas, 22 ensayos y testimonios, dos filmografías y 21 reconocimientos internacionales de premios por sus obras, doctorados honoris causa y órdenes gubernamentales recibidas.

Su candidatura y nombramiento provocaron en algunos sectores nicaragüenses, curiosamente del exilio, que están en igual condición que Sergio Ramírez, fuera de Nicaragua, que protestaran y hasta se dirigieran a la RAE pidiendo que considerara su nombramiento. Consideraban el paso de Sergio Ramírez por el gobierno sandinista de 1984, que perdió en las elecciones de 1989-1990 que llevaron a Violeta Barrios de Chamorro a la presidencia de Nicaragua desde 1990 hasta 1997, iniciándose una nueva etapa histórica en Nicaragua, hasta que Daniel Ortega volvió a la presidencia desde el 2007 hasta hoy, gobernando dictatorialmente, aspecto que Sergio Ramírez no comparte y combate.

La protesta de estos nicaragüenses, aparentemente opositores al régimen de Ortega y Murillo en Nicaragua, más pareciera hacerle el juego a la dictadura actual procurando que no se le dé relieve a una figura como Sergio Ramírez, que sigue siendo un personaje de lo más puro nicaragüense, que refleja las mejores aspiraciones de progreso social y democrático de y para Nicaragua.

Pero lo más evidente que muestran estas personas o pequeños grupos, que se pronunciaron contra Sergio, es que no tienen la menor idea de lo que es una lucha unitaria, de todo el pueblo, de todos los que están contra el gobierno de Ortega Murillo. Evidencian de esa manera que le hacen el juego a la dictadura, manteniendo, estimulando y provocando disidencias, fragmentaciones, desconfianzas en todo aquello que hoy es símbolo de la oposición al autoritarismo de Daniel Ortega y Rosario Murillo.

Lo más triste es lo que muestran…las dificultades de lograr la unidad nacional en la lucha contra la dictadura y el autoritarismo imperante en Nicaragua.

Sergio Ramírez no está en la lucha política interna ni externa contra la dictadura nicaragüense. En ese sentido no disputa lugar alguno a esos críticos suyos. Su sola presencia, la de Sergio Ramírez, con toda la fuerza intelectual y literaria que tiene, con su fuerte y radiante personalidad, con la voz que transmite en sus artículos periodísticos, y con todos los reconocimientos que se le hacen, es más poderosa que cualquier gritería que le hagan a él y no a la dictadura.

Sergio ha sido claro: “No hay ningún deterioro de ninguna democracia en Nicaragua, lo que hay es una tiranía” y dedicó su Premio Cervantes «a los nicaragüenses asesinados estos días, 2018, por reclamar justicia».

El reconocimiento que se le ha hecho a Sergio Ramírez pone en alto a toda Nicaragua, a sus luchadores actuales y a los centroamericanos en la lucha por la democracia. A mí, en lo particular, me enorgullece su reconocimiento.

Sergio Ramírez es un combatiente nato desde las palabras. La RAE le ofrece una nueva tribuna de combate. Las palabras y las ideas son tan importantes como los pertrechos. A la distancia, al amigo distante, solo me resta felicitarlo y desearle el mayor disfrute de este merecido reconocimiento.

 

Vladimir de la Cruz de Lemos

Formado en los campos de la Historia y el Derecho. Ha sido Director de la Cátedra de Historia de las Instituciones de Costa Rica y Miembro de la Asamblea Colegiada en la UCR, Decano de la Facultad de Ciencias Sociales, Director del Instituto de Estudios del Trabajo y Miembro del Consejo Académico de la UNA

 

[Fuente: www.meer.com]

Radu Jude: «Fer pel·lícules és com estar enamorat: un cansament que et fa feliç»

La Filmoteca de Catalunya dedica una àmplia retrospectiva al director romanès, que també presenta “Dracula” al +Rain Film Festival 

Radu Jude

Escrit per Agus Izquierdo

Veig més a Radu Jude que als meus pares. Permeteu-me que presumeixi, que de motius no és que en vagi sobrat precisament. És la segona vegada en mesos que tinc el privilegi de citar-me amb el cineasta romanès, amb motiu, en aquest cas, d’una retrospectiva (l’estiu passat, va ser en el marc del Festival de Cinema Jove de València, on va ser condecorat amb la Lluna, el guardó honorífic del certamen, entregat a tota una trajectòria). Gairebé un any després, la Filmoteca de Catalunya (amb la col·laboració de l’Instituto Cultural Rumano) li dedica una extensa retrospectiva que s’allargarà fins al 12 de juliol, seleccionant alguns dels títols imprescindibles de l’autoria cinematogràfica actual, radicalment lliure i genuïna. Jude presenta tres de les sessions i imparteix una classe magistral. A més, Dracula, una reflexió política que utilitza irònicament IA generativa, estrenada a Catalunya en la passada edició de Sitges, inaugurarà +RAIN Film Festival de la Universitat Pompeu Fabra.

Ens vam trobar a València l’any passat. Estaràs cansat de mi.

No, gens, no pateixis.

No sé si recordes, però vam parlar del sentiment patriòtic vers la teva Romania. Ara que un compatriota teu ha guanyat la Palma d’Or…

La segona Palma d’Or!

Cert, la segona de Cristian Mungiu. Què sents respecte del cinema nacional?

No em correspon a mi atribuir-me la fama de Cristian, perquè crec que és un gran cineasta per dret propi. Probablement estem parlant del cineasta romanès més important del país. Però sí, amb aquesta última Palma sento que hi ha molt potencial per al cinema a Romania, i per a les arts en general. Crec que hi ha una efervescència que pot repercutir en quelcom positiu. Alhora, tinc la sensació, i espero de tot cor equivocar-me, que crec que són els últims moments d’una onada de grans cineastes.

Com és que penses això?

El cas és que el nivell d’educació a Romania és tan baix, la inversió en cultura és tan baixa, el finançament de cinema especialment, però en general el de totes les arts és tan terrible, que crec que la situació serà força problemàtica per a les pròximes generacions. Hi ha talent, hi ha grans projectes culturals al país, i crec que té potència per estar entre els punters artístics, però necessita confiança. Si penses en el cinema txec a la dècada dels seixanta, setanta o vuitanta, o el gran cinema clàssic polonès, mira què els hi va passar.

No creus en una contrareforma cultural que ens salvi?

Sí. Potser són cinemes que acabaran renaixent. Però una renaixença implica una mort. Em fa por que, en uns anys, ens quedem sense cinema contemporani.

Vaig veure a la Quinzena de Canes Le Journal d’une femme de chambre, la teva adaptació de Mirbeau. Allà, la resposta dels espectadors va ser molt entusiasta, ho és sempre amb el teu cinema. Despertes una excitació molt unànime entre públic i crítica.

Gràcies, és cert que no em puc queixar pel que fa a l’estima que rebo, però en termes generals no puc ser tan optimista com tu. Veient el conjunt i l’estat de la qüestió de la cultura al món, no puc ser-ho.

Però, no creus que encarnes la veu d’una nova generació de cineastes respectats?

No crec que sigui tan jove per a formar part d’una nova fornada. Però, gràcies.

Què sents que la Filmoteca et dediqui ara una retrospectiva a tota una trajectòria?

Provoca un sentiment sobrepassant, molt afalagador i, alhora, vertigen. És un gran honor i un gran plaer. Mantinc una relació molt especial a la Filmoteca de Catalunya. Per mi és un espai oníric, que conec prou bé.

Què dius. Com és, això?

Consulto sovint la seva programació, m’agrada fer això de molts llocs del món i la vostra Filmoteca n’és un. Trobo que té una línia programàtica molt especial i cuidada. També segueixo molt la de la Cinemateca Portuguesa o la Cinémathèque française. Soc molt curiós amb aquestes coses. Sempre he dit que m’agradaria viure a Barcelona només per anar cada dia a la Filmoteca de Catalunya.

Aquí tens casa i entre tots podem pagar-te un apartament, si vols. Hi ha molta gent que espera que facis una pel·lícula sobre el Raval, un barri que radujudeja bastant i que encaixa amb la teva mirada.

[Riu]. Gràcies. M’agrada la idea, seria molt interessant.

Per tant, no cal que et pregunti si et sents joiós de ser aquí.

Quan vaig rebre aquesta invitació em vaig emocionar molt. I al mateix temps, com bé ja et deus imaginar, sempre sento que no mereixo aquest tipus d’honors. Afortunadament, o per desgràcia, estic treballant tant en els últims anys que, encara que aquests moments em facin vergonya, no tinc temps per pensar-hi massa. Simplement, deixo que les coses passin, i visc al dia.

Ets un zen pencaire.

En la pròxima setmana començo a rodar una nova pel·lícula. He premut molt per acabar de tancar coses abans de venir aquí. Tot i això, mai s’acaba, a les nits em toca currar.

T’has plantejat parar i descansar? Agafar-te una merescuda etapa vacacional?

Potser no aquest any, però sí que m’ho he plantejat de cara al que ve. Val a dir que gaudeixo moltíssim amb el que faig, i les pel·lícules em donen energia. Jo entenc el cinema purament com una feina. El meu ofici és fer pel·lícules. El que mantinc amb el cinema és un intercanvi honest. És com estar enamorat, compensa: cansa i alhora et fa feliç.

Treballes una mica diferent de com l’escola o la indústria diu que has de fer.

És que si vols fer les coses diferents del que fan els companys, aleshores has de plantejar-ho diferent d’entrada. El principal problema que tinc amb el cinema europeu, especialment amb la ficció narrativa però també amb el documental, és que el veig tot igual.

I quina creus que en pot ser la causa?

Que es financen de la mateixa forma: els pressupostos sempre són més o menys els mateixos, els criteris per triar projectes que es desenvolupin, també. La velocitat de treball dels cineastes és sempre més o menys la mateixa. No hi ha variacions. De manera que, quan canvies això, t’adones que pots fer les coses diferents, més bé o més malament, però diferents. I per a mi, la diferència és interessant. I no tothom veu la diferència com un fort, però aquesta ja és una altra discussió.

Si per una cosa destaca el cinema és per aquesta condició de singularitat.

Vaig descobrir que, com més treballo, més pel·lícules puc fer. I com més pel·lícules diferents, més varietat. M’autoexploto a mi mateix per provar coses noves, per experimentar amb el meu cinema i el meu llenguatge.

Una mica workaholic, potser?

No considero que sigui un addicte al treball, perquè no entenc aquest com una activitat compulsiva. És a dir, no treballo automàtica ni compulsivament, sinó que més aviat faig el contrari, ho faig d’una forma molt autoconscient i en certa manera lúcida.

Té a veure amb una velocitat metodològica que trenca el ritme imposat i s’allunya de l’industrial.

Exacte. En aquesta retrospectiva passaran Kontinental ’25, que és una pel·lícula que vaig rodar en deu dies amb un iPhone i molt pocs diners, gairebé res més enllà d’una mica de pressupost a la postproducció i el suport inestimable dels membres de l’equip, dels actors i els productors. Si hagués volgut complir el procés industrial o el camí de finançament “correcte”, aquest film no hauria existit. Bàsicament perquè hauria implicat rodar d’una altra manera, amb unes condicions concretes. Hauria tingut el pressupost, però ho hauria d’haver fet “bé” i si no puc fer-ho a la meva manera, aleshores ja no té sentit fer cinema. Les meves pel·lícules només existeixen per aquesta metodologia de treball.

La retrospectiva s’iniciava amb una sessió de curtmetratges, un format amb el qual estàs no només molt avesat sinó també molt còmode. Hi ha cineastes que els veuen com una mera eina d’aprenentatge o d’iniciació.

Trobo que els curtmetratges són una altra manera d’expressar que no està necessàriament relacionada amb el període d’aprenentatge d’un cineasta. Els directors que opinen això potser ho fan perquè els curts demanen molta feina per un resultat més aviat irrisori: no en treus diners, ni reconeixement, ni una gran distribució. No van a televisió ni al cinema, tenen un circuit bastant limitat. La satisfacció que aporten és petita. I justament això és el que m’agrada de fer curtmetratges. Precisament per aquesta raó, un curt es podria traduir en un desig incondicional real d’expressar, experimentar o explorar. Moltes de les coses que he fet als llargs ho vaig transportar des dels curts. Històries o elements que de cop tenen una segona existència.

Els curtmetratges estan sovint molt marginats.

Igual que no jutjaríem qualitativament una pintura per si és petita o gran, o a literatura, per exemple, no direm que el Quixot és necessàriament millor que un relat breu de Borges senzillament perquè és més llarg, els curts no haurien de ser mai infravalorats. No té sentit. Intento pensar en els curts com pel·lícules, i com a parts no complementàries del cinema. Per això m’agraden tant els tiktoks.

L’última vegada em vas ensenyar algun creador de contingut que seguies.

Et recomano molt que llegeixis Andrei Rus, un historiador i professor de cinema amb el qual he treballat. Hem fet una pel·lícula, Little Poems in Prose, a partir de material de TikTok, que es va estrenar al Festival de Nova York i que aquest estiu es projectarà també al FID Marseille. És un muntatge d’uns quaranta minuts, una compilació d’imatges genials i molt divertides.

Ja vas fer compilacions d’anuncis a Eight postcards from utopia o Uppercase Print.

Serà una idea similar, però amb vídeos de TikTok de creadors romanesos.

Radu Jude

 

La masterclass que ofereixes als estudiants de cinema en aquesta visita es titula: “Com fer pel·lícules sense talent”. 

Vaig ser jo qui va proposar aquest títol. Penso que, encara que no sigui un bon cineasta, tothom pot fer una bona pel·lícula si hi ha una curiositat real pel que fa, si hi ha una autèntica modèstia en el plantejament i si hi ha certa despreocupació pel resultat. Jo, que vaig començar com a auxiliar de direcció, conec cineastes amb un gran talent que puc reconèixer fàcilment. Amb els anys m’he adonat que els directors amb talent no fan necessàriament millors pel·lícules que la gent que no en té. A més és un tema delicat, molt subjectiu, que depèn de les modes, les convencions i el públic. Un pot veure un quadre de Picasso i enunciar legítimament que no té talent.  

Ets molt cinèfil.

Sí, tot i que cada vegada veig menys pel·lícules pel volum de feina i per les obligacions de la vida adulta.  

Ens podries esmentar algun títol o cineasta d’aquí que t’hagi inspirat?

Et diria Buñuel, sens dubte. Crec que és un dels grans. Era un director únic, amb un gran esperit, que sempre ha sabut ser molt profund i seriós i alhora irònic i anàrquic, tot i que la seva era una anarquia soft.

I algun català?

M’han marcat molt les pel·lícules de Pere Portabella, sobretot Vampir, Cuadecuc. I Albert Serra, per descomptat, trobo que és un cineasta enorme, amb grans idees, i sobretot un molt bon pensador, que revisa i replanteja les fórmules cinematogràfiques. M’agrada tot el que fa, i m’interessa molt, em sento atret i fascinat per les seves pel·lícules. És un artista honest i real.

El coneixes personalment?

Sí, és clar, hem coincidit en unes quantes ocasions. Recordo que vam conversar al Pompidou farà ara uns tres anys. Podeu trobar la conversa a Internet, juraria, però és en francès.

[Font: www.nuvol.com]