Mostrar mensagens com a etiqueta Amedeo Modigliani. Mostrar todas as mensagens
Mostrar mensagens com a etiqueta Amedeo Modigliani. Mostrar todas as mensagens

quarta-feira, 5 de agosto de 2026

El Picabia més català

El Museu d’Art Modern de Ceret revisa en una exposició la intensa connexió de l’artista dadaista amb Catalunya  

Francis Picabia, Diana (1922). Foto: Jordi Puig © Ajuntament de Girona 

Escrit per Montse Frisach

Periodista i crítica d'art

Francis Picabia (1879-1953) va ser un dels artistes de l’avantguarda internacional que més va treballar amb el galerista Josep Dalmau a la seva galeria de Barcelona. Gairebé es pot dir que Picabia va ser un protegit de Dalmau i un artista fonamental per entendre el lligam de la galeria amb l’art modern. Curiosament, l’única obra de l’avantguarda internacional exposada per Dalmau que es va quedar a Catalunya va ser Diana, una obra de Picabia que era una maqueta per al cartell de l’exposició de l’artista a la galeria el 1922. Aquesta obra va acabar formant part de la col·lecció de Rafael i Maria Teresa Santos Torroella, avui en dia propietat de l’Ajuntament de Girona.

Ara aquesta peça ha viatjat al Museu d’Art Modern de Ceret (Vallespir) per formar part de l’exposició Picabia, Mediterrani, una mostra que reflecteix, entre altres facetes, la intensa connexió de l’artista francès amb Catalunya, en un moment fonamental de la seva evolució artística, entre 1913 i 1924. L’exposició és, de fet, un estudi sobre com es va conformar el llenguatge de Picabia, molt sui generis en el context de les avantguardes històriques, i quin va ser el caldo de cultiu que va portar al naixement del dadaisme cap aproximadament el 1917. 

Però més enllà d’intencions més historiogràfiques, la mostra és un passeig per un moment crucial per a un col·lectiu d’artistes que van trencar fronteres estètiques en una època convulsa, marcada per la Primera Guerra Mundial, des de Duchamp a Robert i Sonia Delaunay, passant per Picasso, Albert Gleizes, Olga Sacharoff, Natalia Gontxarova, Man Ray, Albert Stieglitz o Marie Laurencin. No es tracta, doncs, d’una exposició exclusivament de Francis Picabia, sinó que a través de gairebé un centenar d’obres, entre pintures, dibuixos, escultures, fotografies, revistes i material d’arxiu, és possible copsar l’esperit agosarat i modern de la colla d’artistes que van envoltar Picabia en aquest període. L’exposició, oberta fins al 29 de novembre, és una de la quinzena de mostres que França distingeix anualment com a “exposició d’interès nacional”.

Dona amb mantellina de Picasso. Foto Gasull. © Successió Picasso 2026. Foto: Jordi Puig - Ajuntament de Girona

El recorregut de la mostra, però, no comença a Catalunya sinó a Nova York, ja que Picabia va exposar el 1913 a l’exposició de l’Armory Show. El cocomissari de la mostra i director del museu de Ceret, Jean-Roch Dumont Saint Priest, remarca que Picabia és el primer artista europeu que porta l’esperit de l’avantguarda artística als Estats Units. És a la ciutat nord-americana que l’artista deixa definitivament les seves recerques impressionistes i fauvistes, fascinat pel món de la velocitat i les màquines, un univers que estarà lligat per sempre a Picabia. Allà entra en contacte amb Man Ray, Duchamp i Gleizes i esdevé “un lligam artístic entre França i els Estats Units”. 

D’aquest moment, ha viatjat des del Museu Thyssen de Madrid una obra crucial del 1914 que il·lustra aquesta transició titulada, en francès, Embarras, en el sentit d’alguna cosa que és un tràngol, un desgavell. És una escena aparentment abstracta i geomètrica que reflecteix “el sentiment d’estar sobrepassat pels avenços tècnics i la mecanització”. Picabia estava tan fascinat per la velocitat que va arribar a posseir 127 cotxes, explica Gwendoline Corthier-Hardolhn, cocomissària de l’exposició. També es pot veure un paisatge de Nova York, de Gleizes, o una composició de Juliette Roche, la seva parella, que evoca els gratacels de la ciutat, així com un estudi preparatori de Duchamp per a la seva obra mestra, Le Gran Verre.

Francis Picabia, Embarras (1914). Foto: Museu Nacional Thyssen-Bornemisza, Madrid

A Nova York, Picabia va participar en la revista 291, promoguda per la galeria 291 d’Alfred Stieglitz, en la qual l’artista ja publica alguns dels seus cèlebres retrats mecanomorfs, els quals les formes mecàniques semblen humanitzar-se. Aquesta serà la llavor de la revista 391 que Picabia crearà a Barcelona, promoguda per Dalmau el 1917, i que a l’exposició es pot admirar totalment en els seus 19 números.

L’estada de Picabia a Catalunya constitueix el gruix de l’exposició. Hi va arribar fugint de la guerra a França i a Barcelona lloga un pis al carrer de la República Argentina. De seguida es va integrar al grup d’artistes i intel·lectuals europeus exiliats entre els quals hi havia Marie Laurencin, Serge Charchoune, Helène Grünhof, Olga Sacharoff i Otto Lloyd (que passen per Ceret abans de creuar la frontera) o Robert i Sonia Delaunay, que es mouen entre Barcelona i Tossa de Mar. Són artistes d’una gran diversitat estètica, cosa que es pot veure a la mostra amb les obres cubistes del paisatge de Tossa d’Otho Lloyd, o la fantàstica dona pensativa que retrata Sacharoff. Hi ha descobriments curiosos a la mostra, gràcies a la importància que l’exposició dona a les artistes del grup. Juliette Roche, parella d’Albert Gleizes, retrata el 1915 una sèrie de dones passejant per les Rambles barcelonines, amb els seus grans ventalls, amb un estil pròxim a Modigliani, però que presagia l’estètica canalla de l’Ocaña de la dècada dels anys setanta. Tot un descobriment.

Juliette Roche, Estudi per a les Rambles, 1916. Foto: Nicolas Giganto © Adagp, París, 2026

La mostra també recorda un dels esdeveniments més performatius d’aquell moment a Barcelona. El poeta i boxador, Arthur Cravan, cosí d’Otho Lloyd i nebot d’Oscar Wilde, es va enfrontar al nord-americà Jack Johnson, primer campió del món negre dels pesos pesants, a la plaça de toros Monumental. Johnson també s’havia refugiat a Barcelona perquè als Estats Units l’acusaven de tracta de blanques per haver-se casat amb una dona blanca. Cravan va guanyar alguns dinerets amb el combat, però al cap de vint segons ja havia perdut contra Johnson. El pintor Kees Van Dongen va retratar al campió com si fos un déu africà. 

A la mostra es dedica un apartat a explicar la importància de Josep Dalmau en la difusió de l’avantguarda a Catalunya, cosa que segons apunta el director del museu, és el primer cop que es fa a l’Estat francès. S’hi mostren obres relacionades amb el galerista com dibuixos de Miró del 1917, l’any que fa la seva primera exposició individual a les galeries Dalmau. S’hi mostren també interessants documents, provinents de l’arxiu Santos Torroella de l’Ajuntament de Girona, com una carta de Laurencin a Dalmau en què li diu que Barcelona és una ciutat “massa masculina per al meu gust”, o una altra de Sonia Delaunay al galerista amb lletres de colors. Aquest apartat de l’exposició connecta perfectament amb la mostra Reconstruint les Dalmau, comissariada per Joan M. Minguet, que es pot veure al Museu Abelló de Mollet del Vallès.

Josep Dalmau va impulsar la revista 391 i en aquesta publicació és on Picabia desenvolupa les seves idees antipictòriques i les formes híbrides entre el món mecànic i l’orgànic que prefiguren l’univers dadaista. A l’exposició es poden veure, a més dels números publicats, maquetes i dibuixos originals d’artistes que, a més de Picabia, van col·laborar a la revista com Jean Arp, Man Ray, Duchamp o Alice Bailly. La Santa Verge II (1920) és una de les obres de Picabia, incloses en la revista, que constitueix tot un manifest irònic sobre l’estètica de l’atzar, ja que posa el centre en les taques i esquitxades de pintura negra esteses sobre el paper, en una mena de preludi de la pintura abstracte de postguerra. La revista es va publicar del 1917 al 1924, amb quatre números publicats a Barcelona, i més endavant a Nova York, París i Zúric.

Francis Picabia, La Santa Verge II (1920). Foto: Suzanne Nagy

L’interès d’aquests artistes per la representació del folklore espanyol i el flamenc i sobretot per les dones amb mantellines i ventalls clou l’exposició. És una secció curiosa  sobre una mena de “moda” entre molts dels artistes d’avantguarda al voltant d’aquestes figures femenines. Picasso va retratar la dona del pintor Rafael Martínez Padilla amb un estil postpuntillista quan va venir a Barcelona amb motiu de l’estada dels Ballets Russos a la ciutat el 1917. Aquesta obra és una de les estrelles de l’exposició, prestada pel Museu Picasso de Barcelona. En aquesta secció també es poden veure “espanyoles” i ballarines pintades per Marie Laurencin, Sonia Delaunay o Juliette Roche.

I evidentment no hi falten les “espanyoles” molt fines i amb pocs colors de Picabia, un artista que s’havia sentit atret per la cultura ibèrica des de la seva pròpia condició multicultural. “Soc nascut a París, de família cubana, espanyola, francesa i italiana, americana, i el més sorprenent és que tinc la impressió molt clara de ser de totes aquestes nacionalitats a la vegada”, havia dit.

 

[Font: www.nuvol.com]




quinta-feira, 22 de janeiro de 2026

«Ha anat així», de Natalia Ginzburg

Una novel·la breu per a una frustració infinita

Natalia Ginzburg

Escrit per Mar Camps Erill

Traducció d’Alba Dedeu 

Com una bala. Com una bala que travessa l’espai que s’empetiteix entre el lector i el llibre, i l’impacta. I amb l’embranzida del tàvec que es precipita ansiós sobre el plat ple d’engrunes que ha quedat sobre la taula. Amb la mateixa força obre Natalia Ginzburg la seva segona obra, ara emmarcada en el projecte de recuperació de les cinc novel·les breus de l’autora que Edicions de la Ela Geminada va emprendre el 2016. El segell gironí oferia, per primera vegada, l’edició en català d’aquesta selecció. 

Ha anat així traça la història entrebancada d’una obsessió amorosa. Publicada en plena postguerra, tot just dos anys després de la Segona Guerra Mundial, la narració ressegueix la impotència que inunda la protagonista fins a arribar a disparar contra el seu marit. 

Escrita a través d’una veu en primera persona que ens argolla al text i que prové de la jove que mata el marit, ens ofereix el testimoni gairebé confessional del desesper que assota els seus dies des de fa massa temps. Detalla fil per randa els fets i els sentiments que l’han fet prémer el gallet. Ho fa sense pressa, serenament, com qui ens fa seure per explicar-nos els motius d’una decisió aparentment precipitada. 

Per via d’una prosa senzilla i sense ornaments, però d’una gran fondària, descriu a pinzellades la decadència i la hipocresia d’una Itàlia que tot just es refà del tràngol del feixisme. Desenvolupa amb lucidesa i precisió els arguments d’una noia de poble i d’orígens humils que es muda a la gran ciutat empesa per les fantasies de modernitat i progrés de l’època. Amb les vies del tramvia brodant les places i els carrers de les ciutats que procuraven tornar a florir després de la Segona Guerra Mundial, amb les seves cafeteries i els seus abrics de pell, se’ns desplega tot un univers de possibilitats que no fan sinó alimentar el desconsol de la protagonista. 

L’Alberto, el marit que ja és mort a la primera pàgina, se’ns presenta misteriós d’entrada. Aquest halo que recobreix el personatge ens l’allunya així com ens el mostra entotsolat, solitari, egoista i mentider. Per contrast amb ella, ell prové d’un entorn acomodat i la fortuna familiar li permet de viure alimentant les seves excentricitats i els seus aires d’intel·lectual.  

Natalia Ginzburg, Ha anat així, Ela Geminada (2017)     

L’acompanya un altre personatge cabdal en la trama: l’Augusto. La relació entre ell i l’Alberto serveix per accentuar l’altivesa d’aquest darrer, que impregna el vincle entre el marit i la jove, que no tindrà mai la sensibilitat per apreciar Rilke. Ella, empetitida no només pel distanciament que l’amic i el marit li imposen, sinó també per les infidelitats constants que engreixaran fora mesura les seves inseguretats, narra amb deteniment, fins a ínfims detalls, la relació amorosa amb l’Alberto, per qui, malgrat l’amor foll, sent una profunda aversió.  

De mica en mica anem coneixent el buit de la protagonista, un buit que es va fent ample a puntades i que augmenta amb el menyspreu del marit pel seu caràcter dèbil i sentimental. La raó és que  

“quan una noia passa molt de temps sola i fa una vida monòtona i laboriosa, amb pocs calerons al moneder i els guants gastats, persegueix un munt de coses amb la fantasia, i està indefensa davant els errors i els perills que la fantasia prepara cada dia a totes les noies”. 

La protagonista enveja la lleugeresa amb què transiten les dones del seu entorn —com la seva amiga Francesca. Escriu: “Em semblava que havien trobat una manera de viure que era justa i natural, que no era trista”.  

A moments, el relat pren el to d’un dietari on s’acumulen les vivències tintades d’angoixes sovint soterrades; les pròpies d’una noia sota els mandats patriarcals d’un món que, malauradament, no és aigua passada. La mirada de la Christina de Modigliani la representa perquè n’entreveiem les ombres i les ferides, la insatisfacció crònica davant del verd del paisatge que sembla a tocar, però que mai no arribarà a palpar.  

Aquesta exposició directa dels malestars provocats pels mites de l’amor romàntic farà dialogar la narrativa de Ginzburg amb la segona onada del feminisme, amb els reclams per l’assoliment de drets i llibertats de les dones. Alguns fragments traspuen amb claredat la crítica a les exigències constrenyedores d’una societat pregonament masclista:

“Li vaig explicar com em sentia quan fèiem l’amor i li vaig preguntar si era així per a totes les dones. Em va dir que no sabia com dimonis era, per a les dones, i que jo havia de tenir una criatura, que aquesta era la cosa més important [...] I em va dir que havia de desfer-me d’aquell vici de mirar sempre fixament el que tenia a dins”.

Ha anat així conté la potència de qui decideix escriure després d’un acte brutal per processar-lo. Per amuntegar-ne les raons. Per explicar-se. Redimir-se? No, no sembla que la seva escriptura persegueixi aquest objectiu. Més aviat es perfila des del desig de construir un relat per fer comprendre l’estranyesa, les nits en vetlla, els ulls inflats.

A la vegada, recull la força de qui entoma el timó, un gest que sempre li ha estat negat. Ella, sempre dòcil, mal·leable, ingènua i poca traça, decideix resoldre el camí fressat prenent un altre revolt.


[Font: www.laveudelsllibres.cat]

terça-feira, 2 de janeiro de 2024

Exhiben 100 obras maestras de Brâncuși

                           ‘Autorretrato frente a la escultura ‘El Beso’, alrededor de 1934. Foto © Sucesión Brancusi / ADAGP, París / VISARTA, Bucarest, 2023, © París, Centro Pompidou / tomadas de la página oficial de la Fundación Art Encounters

Escrito por Merry Macmasters

Desde hace medio siglo no se organizaba una exposición del escultor rumano Constantin Brâncuși (1876-1957) en su país natal. El retorno a casa simbólico de quien se considera pionero del arte moderno se da en forma de Brâncuși: Romanian sources and universal perspectives (Brâncuși: Fuentes rumanas y perspectivas universales), exposición de 100 obras, entre escultura, fotografía y dibujo, abierta en el Museo Nacional de Arte de Timisoara, ciudad designada Capital de la Cultura Europea en 2023.

Brâncuși nació en Hobita, Gorj, dentro de una numerosa familia campesina. Desde niño tallaba madera, una actividad relacionada con la cultura popular de su país. Sus tallas llamaron la atención de un filántropo que decidió pagar sus estudios en la Escuela de Arte y Oficios de Craiova y posteriormente en la Escuela Nacional de Bellas Artes de Bucarest. En 1904, se trasladó a París para perfeccionar su formación. En cierto momento estuvo influido por Auguste Rodin, incluso trabajó dos meses en su taller. Fue amigo de Amadeo Modigliani.

Simplificación y sublimación de la forma

Con el tiempo, Brâncuși se convirtió en un héroe para los rumanos, que lo consideraron el representante de la creatividad nacional, expresó Doïna Lemny, curadora de la muestra, en conferencia de prensa. El vínculo del también fotógrafo con su país se trató de enfatizar a través, por ejemplo, de su primer periodo de formación, representado por un ecorché, es decir, la estatua de un hombre a quien se le ha retirado la piel para revelar su musculatura. Para la experta, desde el último año de su aprendizaje académico, Brâncuși manifestó en su obra una línea de pensamiento que persiguió durante el resto de su vida: la simplificación y sublimación de la forma.

Al planear la exhibición, tanto Lemny como el comisario Ovidiu Sandor estuvieron conscientes de la dificultad de conseguir los préstamos necesarios de obra; en primer lugar, porque es muy frágil, y también porque los museos no autorizan préstamos a recintos que no conocen. Tuvimos que aportar muchos argumentos para convencer al Centro Pompidou, en París; el Tate Londres; el Guggenheim, en Venecia; incluso el Museo Nacional de Arte de Rumanía, en Bucarest, y el Museo de Arte, en Craiova, además de varios coleccionistas privados.

Aspecto de una de las salas de la muestra ‘Brâncuși: Fuentes rumanas y perspectivas universales’, en el Museo Nacional de Arte de Timisoara. Foto © Sucesión Brancusi / ADAGP, París / VISARTA, Bucarest, 2023, © París, Centro Pompidou / tomadas de la página oficial de la Fundación Art Encounters[

Se trataba de conseguir obras maestras porque, como recalcó Lemny, lo que cuenta es la calidad, no la cantidad. Una de las piezas más conocidas del expositor es El beso (1907), escultura con la que comenzó su trabajo por series. Ese bloque de piedra, en el que un par de amantes se fusiona en un acto de amor, también simboliza su independencia de Rodin.

En París, Brâncuși realizó muchos bustos, cabezas y retratos. Si los museos de Bucarest y Craiova cuentan con colecciones de su obra es porque sus compatriotas la compraban porque confiaban en su talento e inteligencia, además de ser una manera de ayudarle a continuar su carrera en la Ciudad de la Luz, dijo Lenmy.

Otra estrella de la muestra es Border marker (Señal de frontera), de 1945, que se refiere a la fraternidad entre los pueblos. Este tótem nació de la tristeza experimentada por Brâncuși al término de la Segunda Guerra Mundial, ya que Rumanía perdió algunos territorios en el nordeste del país.

Maistra (1911), realizada en bronce, es su primera escultura de un pájaro. Es una ave salida de los cuentos del folclor rumano, de bello canto y capaz de metamorfosearse en un príncipe o una princesa, indicó la curadora. Por su parte, Pájaro en el espacio (1932-1940) es, tal vez, una de sus obras más simplificadas. Representa el espíritu del vuelo: el momento en que el ave despega. Una de las versiones de la escultura provocó un problema cuando el comprador quiso pasarlo por la aduana estadunidense, cuyos oficiales la consideraron más bien un artículo industrial y, por lo tanto, debía pagar un impuesto. Se entabló un juicio que fue ganado por el coleccionista y estableció un antecedente en el sentido de que el arte no tiene por qué ofrecer una representación realista de la naturaleza.

Musa dormida (1910) es el símbolo de la feminidad, de la sensibilidad de una cara femenina, acotó la curadora.

Brâncuși utilizó la fotografía como un instrumento pedagógico para mostrar su visión y para indicarle al público cómo mirar su obra.

La exposición permanecerá hasta el 28 de enero de 2024.

 

[Fuente: www.jornada.com.mx]

domingo, 19 de maio de 2019

El arte djudyo


Keridos amigos
Para amanyana djueves me pensi de aparejar una emisyon sovre el arte djudyo, limitandome al arte grafiko: pintura, kalligrafiya, enluminura. Yamo arte djudyo una ovra artístika echa por un djudyo (en jeneral, ma no syempre), ke tyene un atadijo, de serka o de leshos, kon el djudaismo o la vida djudiya.
Saludes a todos
Edmond Cohen
Paris – Fransya
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
EL ARTE DJUDYO
Saludes a todos los oyentes de la emisyon Muestra lingua, la emisyon en djudeo-espanyol fundada por el profesor Haïm-Vidal Sephiha i prezentada agora por vuestro servidor Edmond Cohen, kon Philippe en la kabina.
Por empesar,  vos akodro ke el proksimo atelye de konversasyon de Vidas Largas se tendra el martes 21 de mais, a las  dos i medya, en el Centre Communautaire. Estos atelyes son avyertos a todos, venid munchos.
Vos akodro tambyen ke las emisyones de Radio J se pueden oir por internet sovre el sityo de Radio J, sea en direkto, à las 4 h 06 ora de Paris, o kuando se kyere, en klikando sovre las emisyones del djueves despues de mediudiya. http://radioj.fr/node/55
Oy, me pensi de avlarvos del arte djudyo, limitandome a la kalligraphiya i a la pintura.
Vo eskapar por pensar ke so un ombre korajozo, porke despues de tener avlado de Kabala, lo ke, vo lo puedo asigurar, no fue una koza kolay, agora vo aprovar de avlarvos de arte grafiko, lo ke, a la radyo, sin pueder amostrar nada, no va ser koza kolay tampoko !
Komo lo dishe kuando avli de umor djudyo o de poeziya djudiya, kale en primero demandarse kuando se puede dizir ke un pintor aze pintura djudiya. I la repuesta va ser la misma: no abasta ke un pintor sea djudyo para ke su pintura lo sea. A la rigor puede no ser djudyo el mismo, i yene azer pintura djudiya, lo ke importa lo mas, a lo manko asigun mi,  es ke lo ke pinta tenga un atadijo, de serka o de leshos, kon el djudaismo o kon la vida djudiya.
Por egzemplo, una pintora komo Sonia Delaunay, nasida Sara Stern en Ukranya i haliz djudiya, un pintor komo el israelyano Yaakov Agam, nunka, por lo ke sé, izyeron pintura djudiya. Sus pintura, abstrakta, no me parese tener kualkyer atadijo kon el djudaismo. La abstraksyon a syempre sido un arte relijyozo para los muzulmanos, ke, komo los djudyos, no tyenen derecho a la pintura figurativa. Ma lo ke fue syempre vedra para los muzulmanos no me parese tan siguro para los djudyos, i la abstraksyon de Sonia Delaunay o de Agam no tyene, por lo ke me parese, nada de relijyozo.
Esto dicho, empesaremos por el empesijo, i avlando de djudaismo i de arte, lo mijor es de empesar por la Tora. El pasuk 4 del kapitulo 20 de Shemot, ke es una parte de la sigunda de las Diez Palavras, dize: « No hagas a ti doladizo (estatua) i toda semejança que en los cielos de arriba y que en la tyerra de abaxo, y que en las aguas de abaxo de la tierra ». Si oitesh byen, el pasuk dire « para ti » (leha en ebreo). I si es para el Dyo? La repuesta es no, i lo vemos sinko kapitulos mas despues, Shemot XXV, 18 i 20): « Y haras dos Cherubim de oro, batido haras a ellos de dos cabos del cobertero (…) Y seran los Cherubim espandientes alas para riba cubrientes con sus alas sobre el cobertero, y sus fazes uno a otro, al cobertero seran fazes de los Cherubim. » Una chika paranteza de traduksyon: el teksto ebreo no dize « uno a otro » komo lo traslada la Biblia de Ferrara, ke por tanto dize trasladar « palabra por palabra ». El teksto ebreo dize ish el ahav, lo ke deviya trasladarse varon a su hermano, i ansina es ke lo traslada Chouraqui: l’homme vers son frère. Deke los traduktores de Ferrara no eskrivyeron « varon a su hermano? No tengo la repuesta, ma, asigun mi, es para no dar a konfundir cherub i ombre…Syerro la paranteza ke mos alesha un pokitiko, ama no tanto, de la kuestyon de la interdiksyon de azerse « semejança que en la tyerra de abaxo ». Vemos kon los Cherubim ke ay kavzos en ke es permetido, i mismo ordenado, al djudyo de azer una estatua.
I de fakto, los djudyos no fueron syempre sin azer imajenes. Despues de las estruisyones por los Asiryanos, Babylonyanos, Gregos i Romanes, es vedra ke no tenemos tantas prevas arkolojikas de un arte djudyo, ama yene se pueden sitar las pinturas de las paredes del kal de Doura Europos, una sivdad en medyo de la Syria. Este kal, se save porke todo se topa eskrito sovre las paredes, fue fraguado verso 250, kijo dizir del tyempo del emperador romano Decius (ke va morir un anyo despues en kombatyendo los Godos). Si las pinturas ke kovran todas las paredes del kal sovrebivyeron asta oy, es porke kaji kuando fueron eskapadas, en 256, los Romanos (esta vez el emperador se yamava Valeriano) deven de defender la sivdad atakada por los Persos de Shapur Iero, i por esto destruyen maksus una parte del kal para fraguar una pared de defensa, sin tokar a las paredes pintadas ke se topan kuvyertas de tyerra i ansina salvadas. Las pinturas se pueden ver en bushkando el kal de Doura Europos sovre internet, i se podriya azer una emisyon entera sovre estas pinturas. https://fr.wikipedia.org/wiki/Synagogue_de_Doura_Europos
Une des fresques de la synagogue de Doura Europos : la fille d’un pharaon,
entourée de suivantes, recueille Moïse bébé d’un panier flottant sur un cours d’eau.


Lo ke kale empesar de dizir es ke los arkeologos ke toparon estas pinturas en 1932, freskas komo si veniyan de ser pintadas, no puediyan kreer a sus ojos: un kal antiguo yeno de pinturas ! Las pinturas de Doura Europos no son abstraktas. Son pinturas de djente, Avraham, Moshe, Yeshayau, bivyendo istoryas del Tanah.
Por dizir la vedra, ya se teniya topado, kuatro anyos antes (en 1928) en la sivdadika de Beth Alfa en el Galil, un kal de entre los siglos V i VI, kijo dizir verso los anyos 500, dunke unos dozyentos i sinkuenta anyos despues del kal de Doura Europos, en un tyempo ande la Judea era dainda okupada por los Romanos, ama agora kristyanos, los Romanos de oryente yamados byzantinos. I en este kal los arkeologos tuvyeron la sorpreza de topar mozaikas muy byen konservadas amostrando tambyen figuras umanas, animales, ets, komo en Doura Europos, kon la sola diferensya ke los pintores de Doura Europos eran halizes profesyonales, kuando los ke izyeron las mozaikas de Beth-Alfa, sea inventaron el arte naivo, sea eran halizes naivos lavorando komo kriaturas (i mismo kriaturikas). Aki puedresh meldar sovre synagogue Beth Alpha.
En un artikolo de 2012 en Israel Infos, la senyora Saskia Shoshana Cohen Tanugi mos dize ke « la ermoza simplisidad de estas mozaïkas amostra una obedesensya a las leyes divinas i una veluntad de no someterse a los kanones estetikos de sus tyempo ». Bueno…Yo me syento mas de la vanda del ke pensa, en Wikipedia, ke los djudyos de Beth Alfa no teniyan bastante paras para pagar buenos artistos…
Esto dicho, fue una grande sorpreza de deskuvrir ke, en los tyempos antiguos, los kales no eran komo oy sin imajenes, o kon solo imajenes abstraktas. I lo ke se deskuvriyo despues a poko a poko mo amostran ke estos dos kales de Doura Europos i de Beth Alfa no son una eksepsyon.
Kale avlar, por egzemplo, del kal topado en Hukok, en el Galil, en 2012, un kal del siglo V, dunke unos dozyentos anyos despues del kal de Doura Europos, i puede ser unos kuantos anyos antes del kal de Beth Alfa. Mirar tambien Découvrez un kaléidoscope de mosaïques juives et laïques inédites
Nada de ver, a lo ke me parese, kon el arte naivo de Beth Alfa. Aki tenemos mozaikas muy ermozas, i podresh ver ke aki tambyen, se pueden ver figuras umanas, pishkados, ets.
No vos vo dar aki la lista de todos los kales topados aki i aya de esta epoka. Una koza es sigura, es ke los hahamim de este tyempo no teniyan la misma meldadura del sigundo komandamyento ke los hahamim de oy.
Es kon el tyempo ke, a poko a poko, los hahamim, puede ser para trokar kon las imajenes de la relijyon katolika, kedaron de permeter de meter imajenes en mos kales.
No esto aki para azer un estudyo relijyozo de la kuestyon, ama ya savemos ke desde este tyempo, el arte de pintura djudiya se kedo, salvo en dos dominyos, las enluminuras i la kalligrafiya.
Syempre los djudyos se esforsaron, por egzemplo, de azer ermozas ketubot de kazamyento, kon una ermoza kalligrafiya. Esto es la diferensya kon un sefer Tora. El sefer Tora es tambyen eskrito por kalligrafos yamados soferim, no es koza kolay de eskrivir en el pergamino del Sefer, ma la kalligrafiya es kodifikada, algunas letras son mas chikas ke las otras, otras son mas grandes, ama el sofer no tyene dinguna libertad de djugar kon las letras. A la kontra, el kaligrafo de una Ketuba se permite de azer ermozo kon las letras, i tambyen, si no me yerro, el de una Hagada de Pesah.
Komo esto avlando de kalligrafiya, me vo permeter de kedarme sovre la koza, ama vo azer un salto en el tyempo para avlar de los kaligrafos djudyos de oy.
No konosko los kalligrafos afuera de Fransya, ma tengo kozas de dizir sovre dos kaligrafos de Fransya, los dos lavorando kon la mano syedra. El uno se yama Frank Lalou, me da la impresyon – puede ser me yerro – ke se ambezo la kalligrafiya a la vez de los kalligrafos muzulmanos i de los kalligrafos kinezos.
Kuando eskrive, kon una presizyon perfekta, el djesto es siguro i sin yerro, se andevina ke todo a sido pensado i meditado de antes, es una ermozura de ver su mano komo azyendo un bayle. El djesto es ermozo, ama kualo dizir de las letras ke salen de su mano komo una maraviya. Yo me tresalgo de verlo sovre internet youtube. Bushkad Frank Lalou i lo toparesh kolay.



El otro kalligrafo se yama Michel d’Anastasio. Vos dishe al empesijo de esta emisyon ke uno a la rigor puede no ser djudyo el mismo, i yene azer pintura djudiya. Es un poko el kavzo de Michel d’Anastasio, salvo ke el no aze pintura djudiya, aze kalligraphiya djudiya (mas djugadera, vamos a dizir, ke la de Frank Lalou). Su istorya merese de ser kontada: bivyendo en Fransya de orijen maltese, d’Anastasio se interesa a la kalligrafiya i se la ambeza kon grandes profesores. Despues de munchos anyos, en 2004, se va en Malta, i aya se ambeza ke una parte de su famiya es de orijen djudiya, lo ke el no saviya. Unos kuantos mezes despues, en un viyaje ke aze en Israel, se syente un amor de la kultura djudiya i sovre todo por el alfabeto ebreo. Kuando abolta en Paris, empesa a estudyar munchas oras al diya las letras ebraikas, i se tresale. Estudya la lingua ebraika i agora es kalligrafo ebraiko, kon una veluntad de modernismo. podesh mirar aki L’Alphabet Hébraïque ou l’Art de la calligraphie.
D’Anastasio, komo vos dishe, se apersivyo ke teniya orijenes djudiyas. Otrun kalligrafo ke, el, no tyene nada de djudyo, izo tambyen kalligrafiya ebraika. Se yama Henri Renoux. Izo kon letras ebraikas un arvole, asigun esta eskrito en Devarim (XX, 19) « El hombre, arbol del campo ».
Aki me vo kedar sovre la kalligrafiya, aboltandome a la Edad Medya, para avlarvos de las enluminuras djudiyas. La kalligrafiya, son las letras. Las enluminuras son lo ke ay en un manuskrito para embeleserlo.
Una vez ke vos avli de las enluminuras, keda la pintura djudiya. Komo lo dishe al empesijo, no abasta ke una pintura sea echa por un pintor djudyo para ke se pueda avlar de pintura djudiya. Munchos fueron los pintores djudyos en los siglos 19 i 20. Ma no vos avlaré de Pissaro, de Soutine, de Modigliani, de Kisling, de Sonia Delaunay, de Rothko, de Agam, estos todos pintores muy interesantes i de valor, ma sus pintura no se puede, a lo manko asigun mi, dizir pintura djudiya.
A la rovez, un Marc Chagall es por siguro un pintor djudyo ke izo arte djudyo, de una porke amostro la vida del shtetel en su Rusiya de nasimyento, i de dos porke lavoro sovre el Tanah para kales o, por egzemplo el oshpital Hadassah en Yerushalayim, sin, por lo tanto, olvidar ke lavoro tambyen para iglesyas katolikas, ma limitandose, por lo ke vide, al Tanah. Si es vedra ke izo, en 1938, una pintura intitolada « Krusifiksyon blanka » amostrando Jesus sovre la kruz, es yene una pintura muy djudiya sovre la sufriensa djudiya: Jesus yeva un taleth, i lo ke mira son las persekusyones de los djudyos a traves los siglos:
No me puedo mas apezgar sovre Chagall porke me keda poko tyempo, i no kyero eskapar esta emisyon sovre el arte djudyo sin avlar, sovre todo en estos diyas ande tuvimos a la vez el Yom ashoa i el Yom azikaron, de la pintura de la sufriensa djudiya, ma aki tambyen so ovligado de limitarme a un solo pintor, el pintor de los kampos de la muerte, David Olère (nasido en Varsovia en 1902, muerto en Fransya en 1987). No solo fue deportado de Fransya i se topo en Auschwitz de 1943 asta 1945, ma es uno (kon Shelomo Venezia) de los muy pokos sovrebivyentes de los sonderkomandos, kargado de kemar los puerpos de los gazados. Su pintura es un terrivle testimonyo ke mos apreta el korason, ama mas arte djudyo ke esta pintura no ay… Una de sus mas terribles pinturas se yama « gazage », i penso ke dingun pintor a parte de el tendriya el derecho de azerlo.
Para no desharvos sovre esta tristeza, vos akodro ke despues del yom azikaron, es oy el yom aatsmaut, ke despues de la Shoa uvo el renasimyento del Estado de Israel, ke oy mismo en Israel se alevantan syenes i miles de pintores, i ke el arte djudyo tyene lo mijor delantre de el.
Al djueves ke vyene, si kyere el Dyo!
Edmond Cohen
Paris, Fransya



[Orijen: www.esefarad.com]

sexta-feira, 18 de janeiro de 2019

Desmuntant el mite del falsificador d’art Elmyr de Hory


El falsificador d'obres d'art Elmyr de Hory
Escrit per Carles Domènec

Per il·lustrar l’astúcia i la personalitat dels hongaresos, es diu que són les úniques persones amb la capacitat d’entrar darrere teu en una porta giratòria i sortir-ne davant. I és amb aquesta idea que Elmyr de Hory forjà el seu mite, el del pintor falsificador d’obres d’art, amb una vida plena de mentides, fugides i evasions. Personatge interessant i misteriós, nascut a Budapest l’any 1911 (tot i que aquesta és una data incerta), es suïcidà a Eivissa l’any 1976. Fou el protagonista de l’assaig cinematogràfic ‘F for Fake’ d’Orson Welles i del llibre ‘Fake’ de Clifford Irving. L’any 2013, una exposició amb 28 dels seus quadres falsificats, imitacions de pintors universals com Modigliani, Matisse o Picasso, entre d’altres, ocupà les sales del Círculo de Bellas Artes de Madrid.

El periodista Diego Feliu (Madrid, 1959) ha escrit ‘Desmontando a Elmyr’, que publica l’editorial mallorquina Sloper, amb la seva detallada investigació sobre el personatge. La tesi principal del llibre és que Elmyr no era el gran pintor que tothom pensava. En canvi, se’l presenta com la persona que segella els falsos quadres, però no els pinta. I es diu que, en realitat, era un pintor més aviat mediocre, incapaç d’imitar els artistes universals que copiava.


Publicat a l’editorial Sloper
Al text de Feliu, hi apareix Mark Forgy, l’amant, qui una setmana abans del suïcidi de Hory havia estat declarat hereu del seu llegat. També hi surt el marxant Fernando Legrôs, relacionat sentimental amb Elmyr i que, segons Feliu, podria haver muntat una xarxa de pintors falsificadors, com Réal Lessard, que creaven obres que Hory faria passar per les seves falsificacions.
L’escletxa oberta per Feliu amb aquest llibre és la relació entre l’extradició imminent a França, que es presumia immediata per a Elmyr de Hory, i la decisió de suïcidar-se. S’intueix que l’hongarès podria haver amagat un passat inconfessable, com una hipotètica pertinença al moviment nazi de les Fletxes Creuades.  


Persona que podem vincular als extraordinaris personatges centreeuropeus que passaren per Eivissa durant els anys immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial, ha deixat un munt d’incògnites. Diego Feliu ens les presenta a ‘Desmontando a Elmyr’.
[Font: www.revistabearn.com]

domingo, 16 de dezembro de 2018

Amarantando en Amarante



Escrito por Antonio Costa Gómez  
       


      Amarantad en
amarante, dice mi amigo Rubén Eyré.
Porque Amarante tiene que ver con amaranta, una planta cuyo nombre de
origen griego significa “que no se marchita”. Tiene que ver con amaranto, el
color rojo misterioso. Tiene que ver con Amaranta, la virgen indómita de García
Márquez en “Cien años de soledad”.
    Pero Amarante es
ante todo una ciudad de escritores y artistas
del norte de Portugal. Teixeira de Pascoaes desarrolló su poesía de la
saudade mirando las nieblas de la sierra del Marao. Agustina Bessa Luis, la
genial autora de “La sibila” nació allí. Amadeo de Sousa Cardoso, que expuso
con Modigliani en París, alentó aquí. Mario Cesariny el gran surrealista que
nos hizo ir a todos a Elsinor paseó por aquí. Aquí soñó Unamuno, aquí Eugenio
D´Ors olvidó su racionalismo reseco.
     Amarante parece
un cuadro simbolista. Con sus árboles de colores vibrando en el agua recuerda el
“Bosque del amor” de  Paul Serusier o  “Jacob y el ángel” de Gauguin en la legendaria Pont Aven en Bretaña. El puente de origen medieval con
pirámides que bailan sobre bolas reúne los dos trozos de la ciudad sobre
el río Támega. Los paseos entre los árboles muestran el puente y las casas
colgantes y las escaleras secretas y el palacio de la Calzada vibrando sobre el
agua. La iglesia de San Gonzalo levanta su cúpula rojiza y sus galerías junto
al puente sobre la plaza principal. Los dulces en forma de pene se venden por
toda la ciudad, porque los solitarios le piden pareja al santo. La alameda del
poeta Pascoaes lanza sus miradores abocinados sobre el río.
    La saudade y la
sensualidad se unen gozosamente. La carne ahumada y la poesía. Lo místico y lo
pagano. La melancolía y la gracia. La evocación y la presencia.


[Fuente: www.entretantomagazine.com]