Isac Nunes da Luz Cordeiro
***
Tradutor Público e
Intérprete do Comércio
***
Idiomas: francês, espanhol, catalão e galego ***
Matriculado na Junta Comercial do Estado do Paraná
*** Curitiba ***
República Federativa do Brasil
"Yo soy
aquel negrito del África tropical" sonava a tota hora per la ràdio cap
als anys cinquanta i seixanta. Era la cançó del cacau en pols Cola Cao i el seu
intèrpret representava un negret feliç que plantava i recollia cacau, i vivia a
la colònia espanyola de Guinea.
Però no seria
l’única colònia espanyola a l’Àfrica, tot i que l’imperi colonial espanyol en
aquest continent sempre seria raquític. Ens referim a Ceuta i Melilla, dos
enclavaments al Marroc amb una llarga tradició de permanència a l’imperi.
Parlarem així
mateix de Sidi Ifni i el Sàhara Occidental, que farien sospirar molts
espanyols, que hi veien un futur resplendent. També els catalans, que en un
primer moment s’il·lusionaren amb el projecte, malgrat que acabaria provocant
episodis virulents.
Títol: Àfrica i els catalans. Entre l'amor i l'odi
Autor: Joan Santacana
Editorial: Albertí Editor
Col·lecció: Orígens
Pàgines: 200
ISBN: 978-8472461987
Biografia de
l'autor
Joan Santacana és llicenciat en Història, catedràtic de Geografia
i Història a l’ensenyament secundari i professor de Didàctica de les Ciències
Socials de la Universitat de Barcelona. Ha dissenyat i col·laborat en nombrosos
equipaments museístics, entre els quals el Museu d’Història de Catalunya i és
autor de nombrosos articles acadèmics i de més d’un centenar de llibres.
El diari opositor
rus, de més de tres dècades d'història, abaixarà la persiana avui, després
d'anys de repressió inclement per part de les autoritats russes
Exemplars del diari
Nóvaia Gazeta al llarg dels anys
Escrit per Mary Ilyushina
Nóvaia Gazeta, el diari independent més
important de Rússia, tancarà definitivament avui, 9 de novembre, després d’anys
de repressió –com més va més intensa– per part del Kremlin.
“Ens han matat”, diu a la carta de comiat del
diari, publicada divendres passat. “Les autoritats russes i els serveis de
seguretat russos han obligat la nostra redacció a aturar l’activitat.”
Al llarg de les darreres tres dècades, Nóvaia
Gazeta –fundat el 1993 per periodistes inspirats per l’era de liberalització
que va desencadenar la caiguda de la Unió Soviètica– ha esdevingut el diari
independent més conegut de Rússia, especialment pel que fa als articles
d’investigació i l’oposició als abusos de l’estat. Tot i la pressió de les
autoritats, el rotatiu ha continuat publicant a Rússia al llarg de la guerra
d’Ucraïna.
A començaments d’aquest mes, les autoritats
russes van notificar als responsables de Nóvaia Gazeta que el diari havia estat
designat oficialment com a agent estranger, i que es procediria a
desallotjar-lo de la redacció de Moscou i es blocarien les vies de finançament
immediatament. El director del diari, Serguei Sokolov, va ser detingut i
interrogat per les autoritats pocs dies després.
Dmitri Muràtov, cofundador i editor del diari,
va compartir el premi Nobel de la pau del 2021 amb la periodista filipina Maria
Ressa. Muràtov va dedicar el guardó a la memòria de sis periodistes que, segons
que va explicar, havien estat assassinats per haver fet la seva feina. Entre
els noms que Muràtov va esmentar, hi havia el d’Anna Politkóvskaia, assassinada
a trets el 2006 després d’anys d’informar sobre violacions de drets humans en
territori rus i sobre crims comesos per l’exèrcit del país durant la guerra del
Kremlin a Txetxènia.
Cinc homes van ser condemnats el 2014 en relació
amb el crim, perpetrat a la porta de la casa de Politkóvskaia, però la justícia
no ha determinat mai qui en va encarregar l’assassinat.
En el comunicat de comiat, l’equip de Nóvaia
Gazeta ha explicat que, avui, els periodistes que encara són a la redacció
apagaran els llums de la casa on el diari ha viscut aquestes darreres tres
dècades i, una volta desconnectats els servidors, en marxaran per sempre més.
El tancament del diari implicarà, també, el tancament del petit museu dedicat a
la memòria d’Anna Politkóvskaia que hi havia a la redacció, situada al carreró
de Potàpovski de Moscou. Els editors han promès de publicar un darrer número.
El setembre, les autoritats van afegir Nóvaia
Gazeta –i més de cent periodistes i col·laboradors– al registre d’agents
estrangers, la designació oficial en què Moscou s’escuda per a perseguir la
dissidència. El mes següent, les autoritats van escorcollar el domicili de
Sokolov i el van interrogar.
Les dificultats del diari es van multiplicar
arran de la invasió d’Ucraïna, el 2022, quan Moscou va aprovar un seguit de
lleis que castigaven la desinformació sobre les forces armades russes i el
desprestigi de l’exèrcit. El març d’aquell any, el diari va suspendre
l’activitat arran de les advertències de Roskomnadzor, el regulador dels
mitjans a Rússia; poc després, les autoritats en van blocar la pàgina web i en
van revocar la llicència. Tot i això, la redacció va continuar treballant com
va poder: esquivava les restriccions, emprava el llenguatge aprovat pel
Kremlin, repartia a mà una revista de tiratge reduït –a l’estil més pur d’un samizdat
soviètic– o publicava continguts directament a Telegram i YouTube.
El 2023, dos anys després d’haver rebut el
Nobel, Muràtov va haver de renunciar formalment a dirigir Nóvaia Gazeta, perquè
va ser declarat agent estranger per les autoritats. El diari, de fet, va néixer
gràcies a un altre Nobel de la pau rus: l’ex-dirigent soviètic Mikhaïl
Gorbatxov, que va donar al projecte una part dels diners del guardó que va
rebre el 1990.
El 2022, un grup de periodistes del diari que va
fugir de Rússia el 2022, arran de la invasió d’Ucraïna, va fundar a Riga, la
capital de Letònia, Novaya Gazeta Europe, una publicació separada de la russa.
Moscou la va declarar organització indesitjable el 2023, cosa que en prohibeix de
facto l’activitat a Rússia, però Novaya Gazeta Europa continua publicant de
l’estranger estant.
El tancament de Nóvaia Gazeta ha suscitat una
onada de rebuig internacional. El Comitè del Nobel noruec ha demanat a les
autoritats russes que aturin la repressió dels mitjans independents. El
president del comitè, Jørgen Watne Frydnes, ha descrit el tancament del diari
com “un cop dur a la llibertat d’expressió”. En canvi, Amnistia Internacional
l’ha qualificat de “pèrdua devastadora” per a la ciutadania russa. El director
de Reporters sense Fronteres, Thibaut Bruttin, ha dit que el diari es mantindrà
com a símbol del periodisme lliure i rigorós per a tota la professió.
[Foto: Ignacio Ortega / Efe -
font: The Washington Post - reproduït dins www.vilaweb.cat]
La
Kunsthalle es converteix en l'epicentre de la difusió de l'art català al país
amb "Barcelona Moderna. De Gaudí a Picasso"
Escrit
per Berto Sagrera
El
modernisme català viu a Múnic la seva gran primera exposició a Alemanya, amb el títol "Barcelona moderna. De
Gaudí a Picasso". La prestigiosa Kunsthalle München s'ha convertit en
l'epicentre de la difusió de l'art català al país, amb la inauguració aquest
dijous del primer gran projecte expositiu dedicat íntegrament al modernisme
català.
La galeria de la capital
bavaresa acull una àmplia retrospectiva que disposa de més d'un centenar
d'obres mestres signades per figures clau del tombant de segle, com Antoni
Gaudí, Pablo Picasso, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch,
Santiago Rusiñol i Ramon Casas.
La mostra es pot visitar fins al 21 de
febrer del 2027, i després viatjarà fins al Museum Barberini de Potsdam, a
tocar de Berlín, del 20 de març al 20 de juny de l'any que ve per consolidar la
internacionalització del patrimoni artístic català a Europa.
A través d'unes 160 pintures, dibuixos,
escultures, mobles i maquetes, l'exposició explora la riquesa i la
diversitat del modernisme català en el període 1880-1914. La proposta situa les creacions en el
seu context urbà, social i cultural, mostrant com les influències històriques i
contemporànies —catalanes, espanyoles i europees— van confluir per donar forma
a una interpretació pròpia de la modernitat.
Comissariada per Franziska Stöhr i Carlos
Alonso Pérez-Fajardo, la mostra té com a propòsit oferir una visió global que
superi els tòpics i ofereixi visibilitat a creadors essencials, alguns dels
quals han quedat a l'ombra de perfils més internacionals.
Entre els autors representats, destaquen mestres de
primer ordre com els esmentats Gaudí, Picasso, Domènech i Montaner, Puig i
Cadafalch, Rusiñol i Casas, com també Hermen Anglada Camarasa, Isidre Nonell i
Joaquim Mir. Malgrat la referència a Barcelona en el títol, la iniciativa planteja
una lectura de tot l'art català del període, recordant el paper de la
capital del país com un laboratori cultural obert en el qual també es van
formar i integrar artistes com el mateix Picasso o Joaquim Torres i García.
L'exposició s'endinsa a més en escenaris que van actuar com a veritables
dinamitzadors de l'avantguarda i la bohèmia, com Els Quatre Gats, el Cercle del
Liceu, la Sala Parés o el Cau Ferrat de Sitges.
Stöhr ha remarcat la
intensa feina que ha suposat el muntatge durant prop de tres anys, augurant que
serà una gran descoberta per als visitants alemanys. "Gaudí i Picasso els coneixen, però podran descobrir
altres noms que segur que els sorprendran i els faran adonar que el
modernisme és un moviment que poden apreciar encara més", ha dit.
Per la seva banda,
Pérez-Fajardo ha posat en relleu la importància que un centre tan prestigiós
com la Kunsthalle München s'hagi interessat per la totalitat del moviment i
"no només pels noms coneguts". "Que no es coneguin certs noms és
una mica culpa nostra, perquè no ens adonem que tenen una projecció
europea", ha lamentat el comissari.
Precisament, la galeria
bavaresa és una de les sales de referència d'Alemanya, amb una afluència d'uns
350.000 visitants anuals. Destaca per oferir programacions interdisciplinàries
que combinen pintura, disseny, arts decoratives i arquitectura.
La consellera de Cultura,
Sònia Hernández, ha destacat que el projecte permet donar a conèixer artistes
catalans al públic i al mercat internacional a través de peces de primer
nivell, moltes de ls quals no surten habitualment de les seves seus
museístiques habituals. "És una oportunitat no només per explicar-nos,
sinó de fer-ho a través de la cultura i amb la veu de Catalunya", ha
celebrat Hernández, que ha assenyalat que la proposta és una "gran
exposició" tant per les dimensions com per la pluralitat de les
disciplines que abraça. Així doncs, ha afegit: "És una oportunitat per
presentar el període amb una altra mirada, més enllà dels grans noms i de
l'arquitectura, tenint en compte la pintura i els objectes. Hi ha moments que són
propicis, i en aquest cas la Kunsthalle ha volgut acostar-se a aquesta mirada,
i els museus del país han respost".
En aquest sentit, cal dir
que l'envergadura de la iniciativa ha requerit un esforç coordinat que ha
implicat nombrosos fons públics i privats del país. La gran majoria de les
peces exhibides provenen de la Col·lecció Nacional de Catalunya, i destaca de
manera singular el paper del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), soci i
col·laborador especial del projecte. El MNAC hi ha aportat suport científic i
acadèmic, a més d'un nombre molt notable d'obres fonamentals.
També s'hi compten el
Museu Picasso de Barcelona, els Museus de Sitges, el Museu Víctor Balaguer de
Vilanova i la Geltrú, el Museu Abelló de Mollet del Vallès, el Museu de la
Garrotxa i la Sagrada Família.
A més, hi han sumat fons
la Casa Museu Joan Maragall, la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner, la
Fundació Catalunya La Pedrera, la Fundació Cultural Privada Casa Rocamora, la
Col·lecció Carmen Thyssen, el Museu d'Història de Barcelona, la Reial Acadèmia
Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, la Col·lecció El Conventet, el Cercle
del Liceu, la Fundació Amatller, la Col·lecció d'Art Banc Sabadell i la
Fundació Orfeo Català - Palau de la Música Catalana.
Venècia com a metàfora d’un món en extinció, com a metàfora de la vida mateixa, finita
Enric Bou
Escrit per Francesc Viadel
Després
de llegir Enric Bou em sent un poc més venecià que mai, pobre de mi, viatger
de circumstàncies, sense vocació, com ho he sigut sempre. Les raons són tan
simples com belles. Anem a pams.
Diu
Bou que Jaime Salinas li va explicar fa molt de temps que la millor manera
d’entrar a la ciutat és per mar. La seua recomanació era que ho fes a través
de la llacuna “com en el film de Luchino Visconti”.
Una
altra de les imatges al meu entendre més potents que Bou recrea en aquest
assaig de Ciutats per pensar Europa, col·lecció dirigida per Antoni Martí
Monterde, és la de la boira: “Hi ha moments –escriu– en què la ciutat
desapareix, submergida en la boira.” “Un fenomen –afegeix– que cada cop és
més difícil que succeixi, malgrat que alguns visitants ho consideraren una de
les característiques de la dificultat de la visió de la ciutat”. El cas
és que, com explica Bou:
“El
canvi climàtic ha fet que la boira sigui poc freqüent, un record del passat.
De fet, ja fa anys que no hi gela ni hi neva, i la guerra del 1511 dels
habitants de Murano enfrontats al poder central, que ha explicat amb gran
luxe de detalls Claire Judde de la Riviére, ara no seria possible”.
Tot
això ve perquè més de trenta anys després he pogut valorar, gràcies a Bou, un
fet que en aquell moment a penes vaig intuir. Havia estat testimoni de la
bellesa en majúscula sense ser-ne del tot conscient.
També jo vaig
penetrar Venècia per l’aigua, a bord d’un vaporetto.
Embarcarem des de punta Fusina després de passar una nit de llamps i de trons
en un càmping una mica atrotinat ocult dins d’una pineda a tocar de la
llacuna. Recorde que al meu costat viatjava una família italiana d’aspecte
humil i sense cap dubte procedent del sud. A mesura que el vaporetto avançava
la silueta de les cúpules i els campanars de Venècia s’anava fent més nítida,
esquerdant un espès banc de boira. En això, el cap de família, amb la pell
tant recremada pel sol com la del meu pare, advertia als seus dos fills
menuts i la seua esposa, posant els ulls com plats, solemnement: “Mireu:
Venècia!”.
Enric Bou, Venècia, ciutat de pèrdues,
Universitat de Barcelona (2026)
La lectura de Bou, d’algú que coneix la ciutat perquè hi viu i hi treballa
des de fa anys, m’ha despertat aquell bell record de joventut amb una nova
resignificació, però també m’ha fet pensar enla Venècia com a
metàfora d’un món en extinció, com a metàfora de la vida mateixa, finita. De
nosaltres, tots, com a una civilització vagabunda a la cerca d’un destí.
Bou ha escrit un assaig incitador, emocionant sobre Venècia amb passatges
d’un preciosisme exquisit, de vegades entristidor:
“Els canals silenciosos: l’absència de soroll de motor als canals més petits
a la nit. La ciutat de Venècia és una ruïna vivent: a diferència de Machu
Picchu, és una ruïna poblada. La pèrdua és contínua. Cada vegada que un venecià
nadiu se’n va a viure a la terra ferma, substituït per un turista o
una botiga de records, es perd una mica més l’ànima de la ciutat.”
Explica Bou que
“La ‘ciutat perduda’ és la comunitat autèntica i viva que s’està
esvaint. Així, esdevé una metàfora de la transitorietat: Venècia és el símbol
màxim de la fragilitat dels assoliments humans. Ens recorda que fins i tot les
civilitzacions més poderoses i belles estan subjectes al temps, la natura i el
canvi polític.”
“La seva lluita contra l’aigua és una batalla diària i visible contra
l’oblit”, assevera. I no és la única batalla que lliura. Hi ha també, recorda l’assagista, una
ciutat perduda de l’art.
Això és, “la Venècia de Ticià, Tintoreto i Vivaldi”, avui desaparegudes:
“Podem veure –es dol l’autor– la seva obra en museus i esglésies, però el
món que els va produir –l’alquímia específica de la riquesa, la fe i el
poder– s’ha perdut. Ens quedem amb els artefactes en un museu preciós i
silenciós. El museu de la ciutat perduda. El museu de la pèrdua. (…) L’espai de
Venècia, la ciutat perduda, és únic, original. Com una mena de sinècdoque,
qualsevol part de la ciutat representa la totalitat”.
No és d’estranyar que s’haja escrit tant sobre aquesta ciutat dels canals.
Bou en fa un mapa per als amants de Venècia o, simplement, per als lectors
impenitents:
“Els llibres de Venècia són de dues menes. Uns, escrits per autors locals,
es complauen a explicar els ‘misteris’ d’una ciutat única. Donen pistes sobre
llocs secrets, expliquen l’origen d’alguns costums i celebracions. (…) Els
altres, escrits pels visitants ocasionals, es queden en la superfície i
confirmen l’opinió del poeta del Vènet Andrea Zanzotto: Venècia és difícil o
impossible de veure.”
A mig camí hi ha encara, diu Bou, els llibres de visitants amb bon ull, si
bé, “com que els autors no són residents, es queden en una superfície
profunda”. En salva, dels d’aquesta mena, France Thierard, francesa resident a
Venècia des del 2011 autora de Venissse comme je l’aime. Une guide pour
se perdre (2016). I, sobretot, Joseph Brodsky autor de Fondamenta
degli incurabli o Watermark (1989).
Brodsky, recorda Bou, va residir a la ciutat el mes de gener durant disset
anys. “La Venècia del gener –rememora l’assagista a propòsit de Brodsky–
inundada de frittelle és una ciutat irreal, gairebé buida.”
I enmig de tota aquesta bellesa, d’aquesta nostàlgia, la devastació també i
no tan sols la que causa la natura:
“Venècia ha esdevingut una destinació desitjada per milions de turistes. El
silenci ha estat substituït pel sons que provoquen el brunzit constant de les
multituds, les llengües de tot el món, el cliqueig dels aparells
fotogràfics.”
S’hi dona, inevitablement, una paradoxa:
“La contradicció d’estar enfrontats amb una autèntica bellesa, única al
món, a través d’una experiència despersonalitzada i allunyada de la vida real,
quan Venècia es converteix en mercaderia.”
Encara hi ha, però, una altra ciutat, la secreta, la que Bou defineix com a
ciutat viva:
“Aquesta es la ciutat que es revela quan et perds deliberadament, quan
gires una cantonada que no porta enlloc o creues un pont que sembla privat. És la
Venècia dels venecians, dels carrerons secrets. L’escenari d’aquesta Venècia
secreta es manté només en alguns, pocs, dels sestieri (barris) allunyats
del centre turístic i massificat, com Cannaregio o Castello. (…) Aquí la
ciutat es mostra com una llar: hi ha botigues de queviures, bars amb ombre
(un gotet de vi) cichetti (tapes) on la gent del barri beu tothora, i hi
ha roba estesa entre finestra i finestra enmig del carrer.”
Visca doncs la Venècia secreta, la veritable, la del silenci i la remor
d’aigua, la de la boira.
A Fundación Barrié estrea a exposición «Unha viaxe a
mundos fantásticos» que estará aberta ata o 24 de xaneiro do 2027
Exposición
«O Bosco e Brueguel. Unha viaxe a mundos fantásticos» que se pode ver na
Fundación Barrié ata o 24 de xaneiro do 2027.
Escrito
por Javier Becerra
Nada máis entrar na planta
soto da Fundación Barrié de la Maza,
na Coruña, o visitante tópase co gravado dO home
árbore, unha das pezas estrela da mostra «O Bosco e Bruegel. Unha
viaxe a mundos fantásticos», inaugurada esta mañá. Trátase dunha criatura
híbrida que anticipa o surrealismo. A súa inspiración áchase nO xardín das delicias, obra
mestra dO Bosco conservada no Museo do Prado. A uns 500 quilómetros de alí pode
contemplarse agora a súa revisión nun gravado. É obra de Pieter Bruegel, un
artista que dedicou parte da vida para tirar do fío do seu predecesor, ata o
punto de ser alcumado como o «segundo Bosco».
Un
sobrenome así podería interpretarse como algo despectivo. Non ocorría no século
XVI. Peter van der Coelen,
comisario da mostra e conservador de Gravados e Debuxos do Museo Boijmans Van
Beuningen de Róterdam, explícao: «Non significaba que estivese por baixo dO
Bosco, senón que se achaba ao seu mesmo nivel. Nos Países Baixos, O Bosco era
considerado o mellor artista imaxinable, á altura dos mestres italianos como
Rafael, Leonardo ou Miguel Ángel. Chamarlle
así non implicaba ser un mero imitador, senón a capacidade de executar a arte
coa mesma mestría. Era un auténtico cumprido naquel momento».
Un
dos visitantes contemplando «O elefante cercado».
Aquel período estivo
marcado pola veneración cara a un pintor falecido 50 anos atrás que estaba a
experimentar un rexurdimento inédito. «Seguramente o dO Bosco foi o primeiro revival da historia da arte
—sinala—. Os artistas empezaron a facer copias dos seus cadros ou a crear novas
composicións e gravados ao seu estilo. Aínda que o público non coñecía as súas
pinturas orixinais, si estaba familiarizado con estes gravados». Foi
precisamente aí cando o gravado deixou de ser unha simple artesanía para
converterse no primeiro medio de comunicación visual masivo de Europa.
Entre
todos eles destacaban os traballos de Bruegel, impulsados por unha explosión de
creatividade que tomaba como punto de partida o imaxinario do seu modelo. Parte dos 85 gravados que integran a
exposición están relacionados directa ou indirectamente cO Bosco.
Pero non son reproducións literais, como advirte o comisario: «Son recreacións
ou transformacións do seu traballo. O que a xente imaxinaba que era O Bosco, xa
que non vían as súas pinturas orixinais. Os reis españois si as coñecían porque
as posuían, pero o público xeral non, pois non había museos nin as súas obras
estaban nas igrexas». A difusión do mito bosquiano
no norte de Europa correu a cargo de creadores como o que protagoniza a
colección da Fundación Barrié.
Hai
exemplos onde a conexión de Bruegel cO Bosco acada o paroxismo. É o caso das
series dOs sete pecados capitais, onde
monstros e demos adquiren un protagonismo case hiperbólico. «NO Bosco adoita
haber un tema relixioso central rodeado por algunhas criaturas extraordinarias
ou demos; en Bruegel, en cambio, estes monstros ocupan o centro mesmo da
escena. Deseña tal cantidade de invencións que se podería dicir que é incluso
máis Bosco que o propio Bosco. Hai unha enorme profusión de imaxinería bosquiana».
«O
home árbore», unha das pezas estrela da mostra fotografada por un espectador.
Con todo,
esta profunda influencia non impediu que Bruegel fose máis aló, explorando
temáticas e formas alleas ao seu referente. «Tamén retratou a vida cotiá, algo
pouco habitual ata entón na historia da arte. Representou feiras campesiñas,
vodas ou labores do campo», detalla o comisario. Tal foi a súa dedicación a estes temas que tamén recibiu o
sobrenome de «Bruegel o Campesiño». A exposición permite contemplar varios exemplos
desta faceta, así como estampas marítimas e paisaxes («foi un dos máis grandes
paisaxistas da historia da arte», di van der Coelen) inspirados nas montañas
dos Alpes. Atravesou a cordilleira non só para contemplar a obra dos
renacentistas e a arte da Roma clásica. De feito, na súa famosa Torre de Babel
tomou claros detalles arquitectónicos do Coliseo.
Claude Monet, La
Cathédrale de Rouen. Le Portail, brouillard matinal, 1894 ; La
Cathédrale de Rouen. Le Portail, soleil matinal, 1893 ; La
Cathédrale de Rouen, effet de soleil, fin de journée, 1892. Service presse/
Musée d’Orsay. Essen, Museum FolkwangFine Art Images. Bridgeman Images,
GrandPalaisRmn/Adrien Didierjean, musée Marmottan-Monet.
Écrit par Bernadette Bensaude-Vincent
Philosophe,
Université Paris 1 Panthéon-Sorbonne
Le Musée de
l’Orangerie a été créé dans les années 1920 pour accueillir les grands
tableaux de nymphéas offerts par Claude Monet à la France en 1918. À l’occasion
du centenaire de la mort du peintre, le musée propose une belle sélection
d’environ 40 peintures, surtout du dernier Monet.
L’exposition Claude Monet, peindre le temps, jusqu’au
27 janvier 2027, met en relief la peinture en séries à laquelle se
consacre Monet au tournant du XXᵉ siècle :
les meules de foin, les peupliers au bord de l’Epte, le portail de la
cathédrale de Rouen, le Parlement de Londres… et, bien sûr, des nymphéas.
Ces séries montrent à l’évidence que la question du
temps est au centre de l’œuvre de Monet. Qu’est-ce qui pousse ce peintre déjà
reconnu, acclamé, à peindre et à repeindre le même motif, pendant des mois,
voire des années ? Quinze tableaux de meules, vingt fois le portail
de la cathédrale de Rouen et 250 tableaux de nymphéas !
Monet veut peindre le temps, mais de quels temps
parlait-on en son temps ? Et quels temps cherche-t-il à saisir ?
Peindre son
temps
La première salle
de l’exposition présente Monet en peintre de la modernité avec des locomotives
fumantes, la gare Saint-Lazare, des ponts de chemin de fer. Monet peintre de son temps. Rien de
très original, à première vue… Oui, mais à l’époque où Monet se lance dans la
peinture en séries, le temps ne va pas de soi.
Les grandes séries de Monet n’ont rien à voir avec
la production industrielle en série. Elles témoignent plutôt d’une enquête sur
le temps.
Claude Monet, Le Pont de l’Europe, gare
Saint-Lazare, 1877.Service presse/Musée d’Orsay. Musée Marmottan-Monet
Dans les
années 1880-1890, le temps est devenu un problème dont tout le monde
parle, un problème social, politique et même scientifique. Comment donner des
horaires de train quand chaque ville vit à l’heure locale alignée sur les
levers et couchers de soleil ? Pour développer des réseaux de chemin de
fer, éviter des collisions, il a fallu renoncer aux heures solaires locales,
synchroniser les horloges. La définition d’un standard pour uniformiser les
temps locaux fut une entreprise de plusieurs décennies, lourde d’enjeux de pouvoir,
Une
grande conférence à Washington en 1884 réunissant 25 pays instaure un temps
universel calculé à partir d’un méridien d’origine, celui de Greenwich. La
France, qui militait pour le méridien de Paris, rechigne à s’aligner. Elle
instaure en 1891 l’heure de Paris comme heure légale sur l’ensemble du
territoire national. Mais le problème de la synchronisation des horloges a
conduit des physiciens comme Henri Poincaré et Albert Eistein à
s’interroger sur les conditions de lasimultanéité de deux événements. D’où sortit la
théorie de la relativité restreinte en 1905 et l’idée d’un espace-temps qui
bouleverse les cadres de pensée. D’où maints débats entre savants et
philosophes, notamment entre Einstein et Bergson, à l’occasion d’une visite d’Einstein à Paris en1922.
Pendant ces décennies de tapage médiatique sur l’heure et
sur le temps, Monet explore ardemment et patiemment ce que le temps fait aux
paysages. Ce faisant, il crée un espace-temps, mais pas à la manière more
geometrico des physiciens. Ses peintures ne sont pas une traduction de
l’espace-temps de la théorie de la relativité. Car Monet ne
cherche pas à saisir la réalité sous les apparences. Bien au contraire, il
s’attache aux apparences, aux impressions, qui donneront leur nom à la peinture impressionniste. Il cherche à
suspendre le temps, à capturer des instants pour explorer les variations, les
nuances au fil des heures, des jours, des saisons.
Temps-qui-passe et temps-qu’il-fait
Ce genre de peinture n’a rien à voir cependant avec
l’exercice conventionnel de la représentation des travaux et des jours au fil
des saisons, ou des mois de l’année.
Monet donne à voir l’œuvre du temps, ou plutôt l’œuvre
des temps. Les variations sur un même thème ne relèvent pas que du calendrier
ou de l’horloge. En plus du temps bien réglé, prévisible par les lois de la
mécanique, Monet fait place au temps des météores, à l’aléatoire : les
caprices du vent sur les peupliers, des nuages sur la Tamise ou la pluie à
Étretat… Il peint le temps de l’horloge au fil des heures comme le temps des
saisons et de la météo. Il peint les glaçons sur la Seine en 1880, la neige en
Norvège en 1895, le brouillard sur Rouen ou sur Londres…
Temps-qui-passe et temps-qu’il-fait façonnent des
paysages éphémères, fugitifs, mais pas sans la collaboration d’un artisan ou
d’un artiste. Monet travaille avec son attirail de peinture, sous le soleil, le
vent, la pluie, avec un chapeau sur la tête et une cigarette qui se consume au
coin des lèvres, comme le montre une belle vidéo de Sacha Guitry.
Il campe sur place pendant des jours, des mois, avec la
patience d’un explorateur ou d’un chasseur aux aguets. Et dans sa quête
inlassable des effets de temps, il se sédentarise un peu quand il s’installe à
Giverny, dans l’Eure. Il devient alors le designer des paysages qui vont
prendre vie sous ses yeux. Il crée un bassin au sud de la maison, plante des
nénuphars, puis les regarde pousser, grandir, changer avec le temps et par tous
les temps. Il vit dans les paysages changeants qu’il va fixer sur la toile.
Paysages-temps
En
capturant des moments d’un monde en perpétuel devenir, Monet invente des paysages-temps. Il ne s’agit
pas de scènes pittoresques contemplées par un observateur extérieur.
« Un paysage, pour moi, n’existe point en tant que
paysage, écrit Monet, puisque
l’aspect en change à chaque moment ; mais il vit par ses alentours, par
l’air et la lumière qui changent continuellement. »
Le
paysage est créé sans cesse par les vibrations de l’air, les jeux d’ombre et de
lumière. Il se métamorphose par l’union de l’espace et des temps. Le Parlement
de Londres dans le brouillard est autre que le Parlement de Londres sous le
soleil ; la pierre pluriséculaire de la cathédrale de Rouen au petit matin
est autre que celle du midi ou du soir quand l’ombre monte sur le portail. Les
contours du pont japonais s’effacent, les formes se brouillent laissant une
ligne courbe sur des masses de couleurs. Et parfois surgissent des formes
spectrales à la surface de l’eau dormante des nymphéas comme dans un processus
de création continue.
La
couleur, cette matière qui joue avec la lumière, tient le premier rôle dans le
processus de création des paysages-temps sous les pinceaux de Monet. Ensuite,
les paysages façonnés par des temps multiples et par les couleurs vivent leur
propre vie. Ils s’entretiennent. Ils s’informent mutuellement, si bien que
Monet les garde tous en atelier et les travaille en simultané. Les tableaux de
la série des nymphéas font société
dans les deux grandes salles ovales du musée où les visiteurs s’immergent dans
l’épaisseur de leur conversation silencieuse.
Mais
ces paysages-temps saisis dans un monde en devenir, fixés sur la toile, puis
soigneusement conservés dans des musées ou des collections particulières
peuvent-ils échapper au temps ? La couleur joue toujours avec la lumière,
interagit avec la toile, réagit au froid, au chaud, elle est sensible à
l’humidité. Les tableaux que nous contemplons dans cette exposition sont-ils
les paysages-temps créés par Monet il y a plus de cent ans ? Le bleu
des nymphéas est-il celui des originaux ? Et les rouges ont-ils
pâli ?
Les
paysages-temps de Monet nous invitent à prêter attention à la matérialité du
patrimoine artistique et culturel. En un sens, les analyses physico-chimiques
menées par les laboratoires de sciences du patrimoine sur certains de ses tableaux
(que le Musée d’Orsay présente en ce moment) poursuivent par d’autres voies
l’œuvre de Monet : elles mettent en évidence le travail du temps
(altérations et craquelures) comme le travail du peintre, ses hésitations,
retouches et modifications.
En
poussant plus loin l’exploration des paysages-temps de Claude Monet, on peut
réfléchir à la mission des conservateurs et des restaurateurs d’œuvres d’art ou
de monuments. Rétablir l’original, restaurer l’œuvre dans son authenticité, ne
serait-ce pas tenter d’arrêter le devenir et trahir les temps multiples que
Monet a voulu peindre ?
Instalacións da
Universidade de Kiel, en Alemaña. Imaxe: CAU
Escrito por María
Xosé Porteiro
As
estatísticas oficiais apuntan a que se fala galego nunha vintena de países:
Arxentina, con 750.000 falantes, e con menor intensidade Alemaña, Austria,
Brasil, Croacia, Cuba, Estados Unidos, Finlandia, Francia, Hungría, India,
Irlanda, Italia, Polonia, Portugal, Reino Unido, Rusia, Suíza, Uruguai e resto
do Estado español. Pódese estudar lingua e cultura galegas nos Centros de
Estudos Galegos (CEG) en máis de corenta universidades estranxeiras onde se
afonda no coñecemento da nosa cultura mediante investigacións e a súa difusión
internacional.
Os CEG dependen da Secretaría Xeral de
Emigración da Xunta e traballan como departamentos dotados de lectorado
especializado en filoloxía galega. Esta posibilidade favorece o coñecemento da
nosa cultura e dá valor a súa referencia como lingua de prestixio, tanto desde
a perspectiva histórica coma cultural.
Neste sentido, é notable a oferta de cursos
específicos e viaxes de estudo para coñecer o noso país como o organizado pola
universidade de Kiel (Alemaña) onde existe desde hai 19 anos un Centro de Estudos Galegos adscrito
ao Seminario de Linguas Románicas. Co seu director e recoñecido catedrático de
lingüística románica, Elmar
Eggert, acompañados polo Dr. Facundo Reyna-Muniain, un grupo de
estudantes de galego visitou recentemente Galicia.
Elmar Eggert en
Vigo
Eggert é
unha autoridade internacional no eido da lingüística como experto en linguas
románicas: francés, español, portugués, e agora tamén galego. Falamos con el
durante esta visita do alumnado de Kiel ao Museo do Mar de Vigo para afondar
nas ligazóns literarias da cidade. O seu enclave histórico e paisaxístico dá
título ao Capítulo VIII: La baie de Vigo,
da obra de Julio Verne, Vingt mille lieues sous
les mers. No museo pode verse o artefacto ideado polo industrial vigués
Antonio Sanjurjo Badía que inspirou o submariño citado na novela. Ese mesmo mar
aparece no poemario De catro a catro, do
poeta da Xeración do 27 Manoel Antonio, ou nas Cantigas
de amigo na Idade Media.
Maria Xosé Porteiro: Como comezou a súa relación coas linguas románicas?
Elmar Eggert: En 1994
pasei un ano en Francia onde me examinei de Lettre moderne e desde aquela o francés é para min unha lingua moi querida e
familiar, fermosa pola súa estética, na que me sinto moi cómodo. A fonética do
francés é atractiva e aprendela na etapa da mocidade foi estimulante.
MXP: Logo dese primeiro e fondo contacto cunha lingua romance estudou
outras.
EE: Si, e iso motivou a miña elección de ser
lingüista. Non me dedico a ensinar gramática e facer traducións; a miña tarefa
é dar a coñecer o funcionamento dunha lingua, o uso dos tempos verbais,
historia, sociolingüística, pragmática e outros aspectos. Para que os alumnos
poden chegar a ser profesores teñen que afondar nestes coñecementos.
MXP: A lingua diferencia ao ser humano de calquera outra especie animal. Tamén provoca un
interese filosófico?
EE: Si, a antropoloxía lingüística está na base
dunha lingua. Tamén a sintaxe, a gramática, o léxico ou a semántica. Pero para
dominala hai que falala, practicala, coñecer a súa historia e as tradicións
discursivas, practicar o seu uso, deterse nas tradicións e, con ese
coñecemento, crear algo novo. Trátase de entender como funciona esa lingua, a
relación entre o pensamento e a linguaxe, por que se escolle un determinado
xeito para dicir algo dunha maneira e non doutra, saber si é un acto non
reflexivo no que inciden criterios sociais, pragmáticos ou políticos... Hai
moitos elementos que descifrar no complexo xeito co que funciona a linguaxe,
ver como reaccionan os falantes con tantas variantes posibles e como se fai a
escolla. É moi interesante achegarse un pouco máis á complexidade das linguas e
á potencialidade que ofrecen.
MXP: O francés foi a súa
primeira escolla, máis despois foron o portugués e o español. A que lle dá máis
importancia, ao coñecemento teórico ou a práctica?
EE: Á combinación de ambas cousas. Explico o
que é a lingua na práctica máis tamén nos textos de documentos históricos, nos
vídeos, porque alén de rexistrar o funcionamento dun sistema, para o alumnado é
importante saber por que funciona de determinado xeito e preguntarse sobre a
realidade lingüística cun enfoque un pouco diferente onde a temática pode ir
máis sobre a Historia. Na lingüística hai varias correntes como a gramática
xenerativa. Outras apóianse en estruturas para deseñar árbores sintácticos,
pero a linguaxe é sempre algo cultural, histórico, social. Non é unha
maquinaria que funciona dunha determinada maneira pois sempre serán os falantes
quen deciden como falar, que falar, por que facelo, e non podemos prescindir
dese contexto.
Museo do mar de
Vigo. Submarino que inspirou a Jules Verne
MXP: Semella que agora xa non sexa imprescindible aprender un idioma para
andar polo mundo.
EE: É que unha cousa é falar e outra
comunicarse. Trátase de lograr un entendemento onde a transición sexa algo
máis. Sempre hai connotacións, aspectos da identidade e o respecto que supón
coñecer os matices dun idioma. Ensinamos a amar, a facer nosa unha lingua sexa
cal sexa o nivel que se teña. É un pacto de respecto, de intercambio, entre o
falante e unha lingua.
MXP: Implica estar aberto a outras culturas, opinións, xeitos de vida,
respecto da diversidade...?
EE: Implica amar ao outro de xeito diferente,
pero primeiro hai que recoñecer o que non se coñece e querer saber por que algo
é de determinada maneira, ter curiosidade, estar aberto, axudar ao alumnado a
amar e descubrir outros mundos, facernos preguntas. É unha maneira científica
de ver as cousas, non só como obxecto senón na práctica diaria. É estarmos
atentos ao outro. Nesta viaxe cos estudantes reiterabámoslles que observasen
como se usa a lingua na rúa porque non é inocente saber as razóns polas que se
fai de determinada maneira
MXP: Profesor, véxoo coma un
navegante.
EE: Interésame a Historia porque acompaña á
hora de achegarnos a outra lingua, e coñecer os países é importante. Para o
portugués fixen varios cursos e tiven unha beca para estudar en Lisboa cunha
profesora como alumno único. Aprendín moito, fixemos excursións, coñecín mellor
aquela cultura. Foi moi intenso e gustei moito desa lingua que me introduciu no
mundo da lusofonía movéndome a estudar tamén a variedade brasileira.
MXP: E como chega ao galego?
EE: Foi unha transición desde o portugués a
través do meu colega, Javier Gómez Montero, que fora director do Centro de
Estudos Galegos de Kiel. Cando se xubilou preguntoume se sabendo eu portugués
podería encargarme do estudo do galego. Aceptei coa condición de facer un
achegamento máis fondo. Niso estou desde hai ano e medio, galeguizándome cada
vez máis. A miña comunicación cos nosos profesores é en portugués, español,
francés, e agora tamén en galego, pasando todo o tempo dunha lingua a outra.
Xeralmente é difícil máis cando se fai habitual, non tanto. Eu non coñecía a
totalidade da expansión do galego e resultoume moi útil a tese de Facundo
Muniaín sobre a diáspora e a experiencia dos Centros Galegos que ofrecen
estudos da lingua en Cuba, Arxentina, Holanda, Bélxica ou Australia.
Elmar Eggert e María Xosé Porteiro en Vigo
MXP: Que demanda hai na Universidade de Kiel para a aprendizaxe do galego?
EE: Os nosos estudantes teñen a obriga de
aprender, alén do español, outra lingua románica como mínimo e facer estudos
cando menos de dous cursos de Filoloxía Hispánica para chegar ao nivel 2 desa
outra lingua. Para nós esa comparativa é moi importante. No primeiro ano,
introdúcense nos estudos de Filoloxía Románica comparada para ver o conxunto
deste ámbito cultural. Logo teñen que facer unha escolla na que o galego é unha
opción. Tivemos de 15 a 20 alumnos nun primeiro curso de galego e queremos máis,
pero iso require moita presencia, moita enerxía -sobre todo nos primeiros
momentos-. Non podemos impoñelo pero si mostralo, participar en excursións coma
esta... Por iso un Centro de Estudos Galegos é importante, pero precisa dun
lectorado activo.
MXP: Que lle está a supoñer a experiencia que está a vivir coa lingua
galega?
EE: Confirma a necesidade e a importancia de
penetrar a fondo nunha cultura para coñecer ben a súa lingua: exactamente o que
pretendíamos nesta viaxe porque non se sabe moito sobre Galicia na Alemaña.
Coñécese o Camiño de Santiago, mais non se relaciona coa lingua nin co país.
[Imaxes da
autora, agás onde se indica o contrario - fonte: www.praza.gal]