Mostrar mensagens com a etiqueta Museus. Mostrar todas as mensagens
Mostrar mensagens com a etiqueta Museus. Mostrar todas as mensagens

sexta-feira, 13 de novembro de 2026

«Àfrica i els catalans. Entre l'amor i l'odi», escrit per Joan Santacana

 


"Yo soy aquel negrito del África tropical" sonava a tota hora per la ràdio cap als anys cinquanta i seixanta. Era la cançó del cacau en pols Cola Cao i el seu intèrpret representava un negret feliç que plantava i recollia cacau, i vivia a la colònia espanyola de Guinea.


Però no seria l’única colònia espanyola a l’Àfrica, tot i que l’imperi colonial espanyol en aquest continent sempre seria raquític. Ens referim a Ceuta i Melilla, dos enclavaments al Marroc amb una llarga tradició de permanència a l’imperi.


Parlarem així mateix de Sidi Ifni i el Sàhara Occidental, que farien sospirar molts espanyols, que hi veien un futur resplendent. També els catalans, que en un primer moment s’il·lusionaren amb el projecte, malgrat que acabaria provocant episodis virulents.

 

Títol: Àfrica i els catalans. Entre l'amor i l'odi
Autor: Joan Santacana
Editorial: Albertí Editor
Col·lecció: Orígens
Pàgines: 200

ISBN: 978-8472461987


Biografia de l'autor

Joan Santacana és llicenciat en Història, catedràtic de Geografia i Història a l’ensenyament secundari i professor de Didàctica de les Ciències Socials de la Universitat de Barcelona. Ha dissenyat i col·laborat en nombrosos equipaments museístics, entre els quals el Museu d’Història de Catalunya i és autor de nombrosos articles acadèmics i de més d’un centenar de llibres.

 

 

[Font: www.racocatala.cat]

terça-feira, 10 de novembro de 2026

«Ens han matat»: Nóvaia Gazeta, el darrer gran diari independent de Rússia, tanca per sempre

El diari opositor rus, de més de tres dècades d'història, abaixarà la persiana avui, després d'anys de repressió inclement per part de les autoritats russes 

Exemplars del diari Nóvaia Gazeta al llarg dels anys

Escrit per Mary Ilyushina 

Nóvaia Gazeta, el diari independent més important de Rússia, tancarà definitivament avui, 9 de novembre, després d’anys de repressió –com més va més intensa– per part del Kremlin. 

“Ens han matat”, diu a la carta de comiat del diari, publicada divendres passat. “Les autoritats russes i els serveis de seguretat russos han obligat la nostra redacció a aturar l’activitat.” 

Al llarg de les darreres tres dècades, Nóvaia Gazeta –fundat el 1993 per periodistes inspirats per l’era de liberalització que va desencadenar la caiguda de la Unió Soviètica– ha esdevingut el diari independent més conegut de Rússia, especialment pel que fa als articles d’investigació i l’oposició als abusos de l’estat. Tot i la pressió de les autoritats, el rotatiu ha continuat publicant a Rússia al llarg de la guerra d’Ucraïna. 

A començaments d’aquest mes, les autoritats russes van notificar als responsables de Nóvaia Gazeta que el diari havia estat designat oficialment com a agent estranger, i que es procediria a desallotjar-lo de la redacció de Moscou i es blocarien les vies de finançament immediatament. El director del diari, Serguei Sokolov, va ser detingut i interrogat per les autoritats pocs dies després. 

Dmitri Muràtov, cofundador i editor del diari, va compartir el premi Nobel de la pau del 2021 amb la periodista filipina Maria Ressa. Muràtov va dedicar el guardó a la memòria de sis periodistes que, segons que va explicar, havien estat assassinats per haver fet la seva feina. Entre els noms que Muràtov va esmentar, hi havia el d’Anna Politkóvskaia, assassinada a trets el 2006 després d’anys d’informar sobre violacions de drets humans en territori rus i sobre crims comesos per l’exèrcit del país durant la guerra del Kremlin a Txetxènia. 

Cinc homes van ser condemnats el 2014 en relació amb el crim, perpetrat a la porta de la casa de Politkóvskaia, però la justícia no ha determinat mai qui en va encarregar l’assassinat. 

En el comunicat de comiat, l’equip de Nóvaia Gazeta ha explicat que, avui, els periodistes que encara són a la redacció apagaran els llums de la casa on el diari ha viscut aquestes darreres tres dècades i, una volta desconnectats els servidors, en marxaran per sempre més. El tancament del diari implicarà, també, el tancament del petit museu dedicat a la memòria d’Anna Politkóvskaia que hi havia a la redacció, situada al carreró de Potàpovski de Moscou. Els editors han promès de publicar un darrer número. 

El setembre, les autoritats van afegir Nóvaia Gazeta –i més de cent periodistes i col·laboradors– al registre d’agents estrangers, la designació oficial en què Moscou s’escuda per a perseguir la dissidència. El mes següent, les autoritats van escorcollar el domicili de Sokolov i el van interrogar. 

Les dificultats del diari es van multiplicar arran de la invasió d’Ucraïna, el 2022, quan Moscou va aprovar un seguit de lleis que castigaven la desinformació sobre les forces armades russes i el desprestigi de l’exèrcit. El març d’aquell any, el diari va suspendre l’activitat arran de les advertències de Roskomnadzor, el regulador dels mitjans a Rússia; poc després, les autoritats en van blocar la pàgina web i en van revocar la llicència. Tot i això, la redacció va continuar treballant com va poder: esquivava les restriccions, emprava el llenguatge aprovat pel Kremlin, repartia a mà una revista de tiratge reduït –a l’estil més pur d’un samizdat soviètic– o publicava continguts directament a Telegram i YouTube. 

El 2023, dos anys després d’haver rebut el Nobel, Muràtov va haver de renunciar formalment a dirigir Nóvaia Gazeta, perquè va ser declarat agent estranger per les autoritats. El diari, de fet, va néixer gràcies a un altre Nobel de la pau rus: l’ex-dirigent soviètic Mikhaïl Gorbatxov, que va donar al projecte una part dels diners del guardó que va rebre el 1990. 

El 2022, un grup de periodistes del diari que va fugir de Rússia el 2022, arran de la invasió d’Ucraïna, va fundar a Riga, la capital de Letònia, Novaya Gazeta Europe, una publicació separada de la russa. Moscou la va declarar organització indesitjable el 2023, cosa que en prohibeix de facto l’activitat a Rússia, però Novaya Gazeta Europa continua publicant de l’estranger estant. 

El tancament de Nóvaia Gazeta ha suscitat una onada de rebuig internacional. El Comitè del Nobel noruec ha demanat a les autoritats russes que aturin la repressió dels mitjans independents. El president del comitè, Jørgen Watne Frydnes, ha descrit el tancament del diari com “un cop dur a la llibertat d’expressió”. En canvi, Amnistia Internacional l’ha qualificat de “pèrdua devastadora” per a la ciutadania russa. El director de Reporters sense Fronteres, Thibaut Bruttin, ha dit que el diari es mantindrà com a símbol del periodisme lliure i rigorós per a tota la professió. 

 

 

[Foto: Ignacio Ortega / Efe - font: The Washington Post - reproduït dins www.vilaweb.cat]

domingo, 1 de novembro de 2026

El modernisme català viu a Múnic la seva gran primera exposició a Alemanya

La Kunsthalle es converteix en l'epicentre de la difusió de l'art català al país amb "Barcelona Moderna. De Gaudí a Picasso"

Escrit per Berto Sagrera

El modernisme català viu a Múnic la seva gran primera exposició a Alemanya, amb el títol "Barcelona moderna. De Gaudí a Picasso". La prestigiosa Kunsthalle München s'ha convertit en l'epicentre de la difusió de l'art català al país, amb la inauguració aquest dijous del primer gran projecte expositiu dedicat íntegrament al modernisme català. 

La galeria de la capital bavaresa acull una àmplia retrospectiva que disposa de més d'un centenar d'obres mestres signades per figures clau del tombant de segle, com Antoni Gaudí, Pablo Picasso, Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Santiago Rusiñol i Ramon Casas. 

La mostra es pot visitar fins al 21 de febrer del 2027, i després viatjarà fins al Museum Barberini de Potsdam, a tocar de Berlín, del 20 de març al 20 de juny de l'any que ve per consolidar la internacionalització del patrimoni artístic català a Europa. 

A través d'unes 160 pintures, dibuixos, escultures, mobles i maquetes, l'exposició explora la riquesa i la diversitat del modernisme català en el període 1880-1914. La proposta situa les creacions en el seu context urbà, social i cultural, mostrant com les influències històriques i contemporànies —catalanes, espanyoles i europees— van confluir per donar forma a una interpretació pròpia de la modernitat. 

Comissariada per Franziska Stöhr i Carlos Alonso Pérez-Fajardo, la mostra té com a propòsit oferir una visió global que superi els tòpics i ofereixi visibilitat a creadors essencials, alguns dels quals han quedat a l'ombra de perfils més internacionals. 

Entre els autors representats, destaquen mestres de primer ordre com els esmentats Gaudí, Picasso, Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch, Rusiñol i Casas, com també Hermen Anglada Camarasa, Isidre Nonell i Joaquim Mir. Malgrat la referència a Barcelona en el títol, la iniciativa planteja una lectura de tot l'art català del període, recordant el paper de la capital del país com un laboratori cultural obert en el qual també es van formar i integrar artistes com el mateix Picasso o Joaquim Torres i García. L'exposició s'endinsa a més en escenaris que van actuar com a veritables dinamitzadors de l'avantguarda i la bohèmia, com Els Quatre Gats, el Cercle del Liceu, la Sala Parés o el Cau Ferrat de Sitges. 

Stöhr ha remarcat la intensa feina que ha suposat el muntatge durant prop de tres anys, augurant que serà una gran descoberta per als visitants alemanys. "Gaudí i Picasso els coneixen, però podran descobrir altres noms que segur que els sorprendran i els faran adonar que el modernisme és un moviment que poden apreciar encara més", ha dit. 

Per la seva banda, Pérez-Fajardo ha posat en relleu la importància que un centre tan prestigiós com la Kunsthalle München s'hagi interessat per la totalitat del moviment i "no només pels noms coneguts". "Que no es coneguin certs noms és una mica culpa nostra, perquè no ens adonem que tenen una projecció europea", ha lamentat el comissari. 

Precisament, la galeria bavaresa és una de les sales de referència d'Alemanya, amb una afluència d'uns 350.000 visitants anuals. Destaca per oferir programacions interdisciplinàries que combinen pintura, disseny, arts decoratives i arquitectura. 


La consellera de Cultura, Sònia Hernández, ha destacat que el projecte permet donar a conèixer artistes catalans al públic i al mercat internacional a través de peces de primer nivell, moltes de ls quals no surten habitualment de les seves seus museístiques habituals. "És una oportunitat no només per explicar-nos, sinó de fer-ho a través de la cultura i amb la veu de Catalunya", ha celebrat Hernández, que ha assenyalat que la proposta és una "gran exposició" tant per les dimensions com per la pluralitat de les disciplines que abraça. Així doncs, ha afegit: "És una oportunitat per presentar el període amb una altra mirada, més enllà dels grans noms i de l'arquitectura, tenint en compte la pintura i els objectes. Hi ha moments que són propicis, i en aquest cas la Kunsthalle ha volgut acostar-se a aquesta mirada, i els museus del país han respost". 

En aquest sentit, cal dir que l'envergadura de la iniciativa ha requerit un esforç coordinat que ha implicat nombrosos fons públics i privats del país. La gran majoria de les peces exhibides provenen de la Col·lecció Nacional de Catalunya, i destaca de manera singular el paper del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), soci i col·laborador especial del projecte. El MNAC hi ha aportat suport científic i acadèmic, a més d'un nombre molt notable d'obres fonamentals. 

També s'hi compten el Museu Picasso de Barcelona, els Museus de Sitges, el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú, el Museu Abelló de Mollet del Vallès, el Museu de la Garrotxa i la Sagrada Família. 

A més, hi han sumat fons la Casa Museu Joan Maragall, la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner, la Fundació Catalunya La Pedrera, la Fundació Cultural Privada Casa Rocamora, la Col·lecció Carmen Thyssen, el Museu d'Història de Barcelona, la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, la Col·lecció El Conventet, el Cercle del Liceu, la Fundació Amatller, la Col·lecció d'Art Banc Sabadell i la Fundació Orfeo Català - Palau de la Música Catalana.

 

[Fotos: ACN - font: www.elnacional.cat]

segunda-feira, 26 de outubro de 2026

«Venècia. Ciutat de pèrdues», d’Enric Bou

 Venècia com a metàfora d’un món en extinció, com a metàfora de la vida mateixa, finita

Enric Bou

Escrit per Francesc Viadel

Després de llegir Enric Bou em sent un poc més venecià que mai, pobre de mi, viatger de circumstàncies, sense vocació, com ho he sigut sempre. Les raons són tan simples com belles. Anem a pams. 

Diu Bou que Jaime Salinas li va explicar fa molt de temps que la millor manera d’entrar a la ciutat és per mar. La seua recomanació era que ho fes a través de la llacuna “com en el film de Luchino Visconti”. 

Una altra de les imatges al meu entendre més potents que Bou recrea en aquest assaig de Ciutats per pensar Europa, col·lecció dirigida per Antoni Martí Monterde, és la de la boira: “Hi ha moments –escriu– en què la ciutat desapareix, submergida en la boira.” “Un fenomen –afegeix– que cada cop és més difícil que succeixi, malgrat que alguns visitants ho consideraren una de les característiques de la dificultat de la visió de la ciutat”.  El cas és que, com explica Bou: 

“El canvi climàtic ha fet que la boira sigui poc freqüent, un record del passat. De fet, ja fa anys que no hi gela ni hi neva, i la guerra del 1511 dels habitants de Murano enfrontats al poder central, que ha explicat amb gran luxe de detalls Claire Judde de la Riviére, ara no seria possible”. 

Tot això ve perquè més de trenta anys després he pogut valorar, gràcies a Bou, un fet que en aquell moment a penes vaig intuir. Havia estat testimoni de la bellesa en majúscula sense ser-ne del tot conscient. 

També jo vaig penetrar Venècia per l’aigua, a bord d’un vaporetto. Embarcarem des de punta Fusina després de passar una nit de llamps i de trons en un càmping una mica atrotinat ocult dins d’una pineda a tocar de la llacuna. Recorde que al meu costat viatjava una família italiana d’aspecte humil i sense cap dubte procedent del sud. A mesura que el vaporetto avançava la silueta de les cúpules i els campanars de Venècia s’anava fent més nítida, esquerdant un espès banc de boira. En això, el cap de família, amb la pell tant recremada pel sol com la del meu pare, advertia als seus dos fills menuts i la seua esposa, posant els ulls com plats, solemnement: “Mireu: Venècia!”.

Enric Bou, Venècia, ciutat de pèrdues, Universitat de Barcelona (2026)

La lectura de Bou, d’algú que coneix la ciutat perquè hi viu i hi treballa des de fa anys, m’ha despertat aquell bell record de joventut amb una nova resignificació, però també m’ha fet pensar en la Venècia com a metàfora d’un món en extinció, com a metàfora de la vida mateixa, finita. De nosaltres, tots, com a una civilització vagabunda a la cerca d’un destí.

Bou ha escrit un assaig incitador, emocionant sobre Venècia amb passatges d’un preciosisme exquisit, de vegades entristidor: 

“Els canals silenciosos: l’absència de soroll de motor als canals més petits a la nit. La ciutat de Venècia és una ruïna vivent: a diferència de Machu Picchu, és una ruïna poblada. La pèrdua és contínua. Cada vegada que un venecià nadiu se’n va a viure a la terra ferma, substituït per un turista o una botiga de records, es perd una mica més l’ànima de la ciutat.” 

Explica Bou que

“La ‘ciutat perduda’ és la comunitat autèntica i viva que s’està  esvaint. Així, esdevé una metàfora de la transitorietat: Venècia és el símbol màxim de la fragilitat dels assoliments humans. Ens recorda que fins i tot les civilitzacions més poderoses i belles estan subjectes al temps, la natura i el canvi polític.” 

“La seva lluita contra l’aigua és una batalla diària i visible contra l’oblit”, assevera. I no és la única batalla que lliura. Hi ha també, recorda l’assagista, una ciutat perduda de l’art. Això és, “la Venècia de Ticià, Tintoreto i Vivaldi”, avui desaparegudes:

“Podem veure –es dol l’autor– la seva obra en museus i esglésies, però el món  que els va produir –l’alquímia específica de la riquesa, la fe i el poder– s’ha perdut. Ens quedem amb els artefactes en un museu preciós i silenciós. El museu de la ciutat perduda. El museu de la pèrdua. (…) L’espai de Venècia, la ciutat perduda, és únic, original. Com una mena de sinècdoque, qualsevol part de la ciutat representa la totalitat”.

No és d’estranyar que s’haja escrit tant sobre aquesta ciutat dels canals. Bou en fa un mapa per als amants de Venècia o, simplement, per als lectors impenitents: 

“Els llibres de Venècia són de dues menes. Uns, escrits per autors locals, es complauen a explicar els ‘misteris’ d’una ciutat única. Donen pistes sobre llocs secrets, expliquen l’origen d’alguns costums i celebracions. (…) Els altres, escrits pels visitants ocasionals, es queden en la superfície i confirmen l’opinió del poeta del Vènet Andrea Zanzotto: Venècia és difícil o impossible de veure.”

A mig camí hi ha encara, diu Bou, els llibres de visitants amb bon ull, si bé, “com que els autors no són residents, es queden en una superfície profunda”. En salva, dels d’aquesta mena, France Thierard, francesa resident a Venècia des del 2011 autora de Venissse comme je l’aime. Une guide pour se perdre (2016). I, sobretot, Joseph Brodsky autor de Fondamenta degli incurabli o Watermark (1989). 

Brodsky, recorda Bou, va residir a la ciutat el mes de gener durant disset anys. “La Venècia del gener –rememora l’assagista a propòsit de Brodsky– inundada de frittelle és una ciutat irreal, gairebé buida.”

I enmig de tota aquesta bellesa, d’aquesta nostàlgia, la devastació també i no tan sols la que causa la natura: 

“Venècia ha esdevingut una destinació desitjada per milions de turistes. El silenci ha estat substituït pel sons que provoquen el brunzit constant de les multituds, les llengües de tot el món, el cliqueig dels aparells fotogràfics.” 

S’hi dona, inevitablement, una paradoxa:

“La contradicció d’estar enfrontats amb una autèntica bellesa, única al món, a través d’una experiència despersonalitzada i allunyada de la vida real, quan Venècia es converteix en mercaderia.”

Encara hi ha, però, una altra ciutat, la secreta, la que Bou defineix com a ciutat viva: 

“Aquesta es la ciutat que es revela quan et perds deliberadament, quan gires una cantonada que no porta enlloc o creues un pont que sembla privat. És la Venècia dels venecians, dels carrerons secrets. L’escenari d’aquesta Venècia secreta es manté només en alguns, pocs, dels sestieri (barris) allunyats del centre turístic i massificat, com Cannaregio o Castello. (…) Aquí la ciutat es mostra com una llar: hi ha botigues de queviures, bars amb ombre (un gotet de vi) cichetti (tapes) on la gent del barri beu tothora, i hi ha roba estesa entre finestra i finestra enmig del carrer.”

Visca doncs la Venècia secreta, la veritable, la del silenci i la remor d’aigua, la de la boira.

 

[Font: www.diarilaveu.cat]


domingo, 25 de outubro de 2026

Bruegel, o xenio que foi «máis Bosco que o propio Bosco» sen deixar de ser el

A Fundación Barrié estrea a exposición «Unha viaxe a mundos fantásticos» que estará aberta ata o 24 de xaneiro do 2027 

Exposición «O Bosco e Brueguel. Unha viaxe a mundos fantásticos» que se pode ver na Fundación Barrié ata o 24 de xaneiro do 2027. 


Escrito por Javier Becerra

Nada máis entrar na planta soto da Fundación Barrié de la Maza, na Coruña, o visitante tópase co gravado dO home árbore, unha das pezas estrela da mostra «O Bosco e Bruegel. Unha viaxe a mundos fantásticos», inaugurada esta mañá. Trátase dunha criatura híbrida que anticipa o surrealismo. A súa inspiración áchase nO xardín das delicias, obra mestra dO Bosco conservada no Museo do Prado. A uns 500 quilómetros de alí pode contemplarse agora a súa revisión nun gravado. É obra de Pieter Bruegel, un artista que dedicou parte da vida para tirar do fío do seu predecesor, ata o punto de ser alcumado como o «segundo Bosco».

Un sobrenome así podería interpretarse como algo despectivo. Non ocorría no século XVI. Peter van der Coelen, comisario da mostra e conservador de Gravados e Debuxos do Museo Boijmans Van Beuningen de Róterdam, explícao: «Non significaba que estivese por baixo dO Bosco, senón que se achaba ao seu mesmo nivel. Nos Países Baixos, O Bosco era considerado o mellor artista imaxinable, á altura dos mestres italianos como Rafael, Leonardo ou Miguel Ángel. Chamarlle así non implicaba ser un mero imitador, senón a capacidade de executar a arte coa mesma mestría. Era un auténtico cumprido naquel momento».

Un dos visitantes contemplando «O elefante cercado».

Aquel período estivo marcado pola veneración cara a un pintor falecido 50 anos atrás que estaba a experimentar un rexurdimento inédito. «Seguramente o dO Bosco foi o primeiro revival da historia da arte —sinala—. Os artistas empezaron a facer copias dos seus cadros ou a crear novas composicións e gravados ao seu estilo. Aínda que o público non coñecía as súas pinturas orixinais, si estaba familiarizado con estes gravados». Foi precisamente aí cando o gravado deixou de ser unha simple artesanía para converterse no primeiro medio de comunicación visual masivo de Europa.

Entre todos eles destacaban os traballos de Bruegel, impulsados por unha explosión de creatividade que tomaba como punto de partida o imaxinario do seu modelo. Parte dos 85 gravados que integran a exposición están relacionados directa ou indirectamente cO Bosco. Pero non son reproducións literais, como advirte o comisario: «Son recreacións ou transformacións do seu traballo. O que a xente imaxinaba que era O Bosco, xa que non vían as súas pinturas orixinais. Os reis españois si as coñecían porque as posuían, pero o público xeral non, pois non había museos nin as súas obras estaban nas igrexas». A difusión do mito bosquiano no norte de Europa correu a cargo de creadores como o que protagoniza a colección da Fundación Barrié.

Hai exemplos onde a conexión de Bruegel cO Bosco acada o paroxismo. É o caso das series dOs sete pecados capitais, onde monstros e demos adquiren un protagonismo case hiperbólico. «NO Bosco adoita haber un tema relixioso central rodeado por algunhas criaturas extraordinarias ou demos; en Bruegel, en cambio, estes monstros ocupan o centro mesmo da escena. Deseña tal cantidade de invencións que se podería dicir que é incluso máis Bosco que o propio Bosco. Hai unha enorme profusión de imaxinería bosquiana».

«O home árbore», unha das pezas estrela da mostra fotografada por un espectador.

Con todo, esta profunda influencia non impediu que Bruegel fose máis aló, explorando temáticas e formas alleas ao seu referente. «Tamén retratou a vida cotiá, algo pouco habitual ata entón na historia da arte. Representou feiras campesiñas, vodas ou labores do campo», detalla o comisario. Tal foi a súa dedicación a estes temas que tamén recibiu o sobrenome de «Bruegel o Campesiño». A exposición permite contemplar varios exemplos desta faceta, así como estampas marítimas e paisaxes («foi un dos máis grandes paisaxistas da historia da arte», di van der Coelen) inspirados nas montañas dos Alpes. Atravesou a cordilleira non só para contemplar a obra dos renacentistas e a arte da Roma clásica. De feito, na súa famosa Torre de Babel tomou claros detalles arquitectónicos do Coliseo.

[Imaxes: ANGEL MANSO - fonte: www.lavozdegalicia.es]



quarta-feira, 21 de outubro de 2026

Les séries de Monet, méditations sur le temps


Claude Monet, La Cathédrale de Rouen. Le Portail, brouillard matinal, 1894 ; La Cathédrale de Rouen. Le Portail, soleil matinal, 1893 ; La Cathédrale de Rouen, effet de soleil, fin de journée, 1892. Service presse/ Musée d’Orsay. Essen, Museum FolkwangFine Art Images. Bridgeman Images, GrandPalaisRmn/Adrien Didierjean, musée Marmottan-Monet.

Écrit par Bernadette Bensaude-Vincent

Philosophe, Université Paris 1 Panthéon-Sorbonne

Le Musée de l’Orangerie a été créé dans les années 1920 pour accueillir les grands tableaux de nymphéas offerts par Claude Monet à la France en 1918. À l’occasion du centenaire de la mort du peintre, le musée propose une belle sélection d’environ 40 peintures, surtout du dernier Monet.

L’exposition Claude Monet, peindre le temps, jusqu’au 27 janvier 2027, met en relief la peinture en séries à laquelle se consacre Monet au tournant du XXᵉ siècle : les meules de foin, les peupliers au bord de l’Epte, le portail de la cathédrale de Rouen, le Parlement de Londres… et, bien sûr, des nymphéas.

 

Ces séries montrent à l’évidence que la question du temps est au centre de l’œuvre de Monet. Qu’est-ce qui pousse ce peintre déjà reconnu, acclamé, à peindre et à repeindre le même motif, pendant des mois, voire des années ? Quinze tableaux de meules, vingt fois le portail de la cathédrale de Rouen et 250 tableaux de nymphéas !

Monet veut peindre le temps, mais de quels temps parlait-on en son temps ? Et quels temps cherche-t-il à saisir ?

Peindre son temps

La première salle de l’exposition présente Monet en peintre de la modernité avec des locomotives fumantes, la gare Saint-Lazare, des ponts de chemin de fer. Monet peintre de son temps. Rien de très original, à première vue… Oui, mais à l’époque où Monet se lance dans la peinture en séries, le temps ne va pas de soi.

Les grandes séries de Monet n’ont rien à voir avec la production industrielle en série. Elles témoignent plutôt d’une enquête sur le temps.

Claude Monet, Le Pont de l’Europe, gare Saint-Lazare, 1877. Service presse/Musée d’Orsay. Musée Marmottan-Monet

Dans les années 1880-1890, le temps est devenu un problème dont tout le monde parle, un problème social, politique et même scientifique. Comment donner des horaires de train quand chaque ville vit à l’heure locale alignée sur les levers et couchers de soleil ? Pour développer des réseaux de chemin de fer, éviter des collisions, il a fallu renoncer aux heures solaires locales, synchroniser les horloges. La définition d’un standard pour uniformiser les temps locaux fut une entreprise de plusieurs décennies, lourde d’enjeux de pouvoir,
de commerce et de colonialisme.

Une grande conférence à Washington en 1884 réunissant 25 pays instaure un temps universel calculé à partir d’un méridien d’origine, celui de Greenwich. La France, qui militait pour le méridien de Paris, rechigne à s’aligner. Elle instaure en 1891 l’heure de Paris comme heure légale sur l’ensemble du territoire national. Mais le problème de la synchronisation des horloges a conduit des physiciens comme Henri Poincaré et Albert Eistein à s’interroger sur les conditions de la simultanéité de deux événements. D’où sortit la théorie de la relativité restreinte en 1905 et l’idée d’un espace-temps qui bouleverse les cadres de pensée. D’où maints débats entre savants et philosophes, notamment entre Einstein et Bergson, à l’occasion d’une visite d’Einstein à Paris en 1922.

Pendant ces décennies de tapage médiatique sur l’heure et sur le temps, Monet explore ardemment et patiemment ce que le temps fait aux paysages. Ce faisant, il crée un espace-temps, mais pas à la manière more geometrico des physiciens. Ses peintures ne sont pas une traduction de l’espace-temps de la théorie de la relativité. Car Monet ne cherche pas à saisir la réalité sous les apparences. Bien au contraire, il s’attache aux apparences, aux impressions, qui donneront leur nom à la peinture impressionniste. Il cherche à suspendre le temps, à capturer des instants pour explorer les variations, les nuances au fil des heures, des jours, des saisons.

Temps-qui-passe et temps-qu’il-fait

Ce genre de peinture n’a rien à voir cependant avec l’exercice conventionnel de la représentation des travaux et des jours au fil des saisons, ou des mois de l’année.

Monet donne à voir l’œuvre du temps, ou plutôt l’œuvre des temps. Les variations sur un même thème ne relèvent pas que du calendrier ou de l’horloge. En plus du temps bien réglé, prévisible par les lois de la mécanique, Monet fait place au temps des météores, à l’aléatoire : les caprices du vent sur les peupliers, des nuages sur la Tamise ou la pluie à Étretat… Il peint le temps de l’horloge au fil des heures comme le temps des saisons et de la météo. Il peint les glaçons sur la Seine en 1880, la neige en Norvège en 1895, le brouillard sur Rouen ou sur Londres…

Temps-qui-passe et temps-qu’il-fait façonnent des paysages éphémères, fugitifs, mais pas sans la collaboration d’un artisan ou d’un artiste. Monet travaille avec son attirail de peinture, sous le soleil, le vent, la pluie, avec un chapeau sur la tête et une cigarette qui se consume au coin des lèvres, comme le montre une belle vidéo de Sacha Guitry.

Il campe sur place pendant des jours, des mois, avec la patience d’un explorateur ou d’un chasseur aux aguets. Et dans sa quête inlassable des effets de temps, il se sédentarise un peu quand il s’installe à Giverny, dans l’Eure. Il devient alors le designer des paysages qui vont prendre vie sous ses yeux. Il crée un bassin au sud de la maison, plante des nénuphars, puis les regarde pousser, grandir, changer avec le temps et par tous les temps. Il vit dans les paysages changeants qu’il va fixer sur la toile.

Paysages-temps

En capturant des moments d’un monde en perpétuel devenir, Monet invente des paysages-temps. Il ne s’agit pas de scènes pittoresques contemplées par un observateur extérieur.

« Un paysage, pour moi, n’existe point en tant que paysage, écrit Monet, puisque l’aspect en change à chaque moment ; mais il vit par ses alentours, par l’air et la lumière qui changent continuellement. »

 

Le paysage est créé sans cesse par les vibrations de l’air, les jeux d’ombre et de lumière. Il se métamorphose par l’union de l’espace et des temps. Le Parlement de Londres dans le brouillard est autre que le Parlement de Londres sous le soleil ; la pierre pluriséculaire de la cathédrale de Rouen au petit matin est autre que celle du midi ou du soir quand l’ombre monte sur le portail. Les contours du pont japonais s’effacent, les formes se brouillent laissant une ligne courbe sur des masses de couleurs. Et parfois surgissent des formes spectrales à la surface de l’eau dormante des nymphéas comme dans un processus de création continue.

La couleur, cette matière qui joue avec la lumière, tient le premier rôle dans le processus de création des paysages-temps sous les pinceaux de Monet. Ensuite, les paysages façonnés par des temps multiples et par les couleurs vivent leur propre vie. Ils s’entretiennent. Ils s’informent mutuellement, si bien que Monet les garde tous en atelier et les travaille en simultané. Les tableaux de la série des nymphéas font société dans les deux grandes salles ovales du musée où les visiteurs s’immergent dans l’épaisseur de leur conversation silencieuse.

Mais ces paysages-temps saisis dans un monde en devenir, fixés sur la toile, puis soigneusement conservés dans des musées ou des collections particulières peuvent-ils échapper au temps ? La couleur joue toujours avec la lumière, interagit avec la toile, réagit au froid, au chaud, elle est sensible à l’humidité. Les tableaux que nous contemplons dans cette exposition sont-ils les paysages-temps créés par Monet il y a plus de cent ans ? Le bleu des nymphéas est-il celui des originaux ? Et les rouges ont-ils pâli ?

Les paysages-temps de Monet nous invitent à prêter attention à la matérialité du patrimoine artistique et culturel. En un sens, les analyses physico-chimiques menées par les laboratoires de sciences du patrimoine sur certains de ses tableaux (que le Musée d’Orsay présente en ce moment) poursuivent par d’autres voies l’œuvre de Monet : elles mettent en évidence le travail du temps (altérations et craquelures) comme le travail du peintre, ses hésitations, retouches et modifications.

En poussant plus loin l’exploration des paysages-temps de Claude Monet, on peut réfléchir à la mission des conservateurs et des restaurateurs d’œuvres d’art ou de monuments. Rétablir l’original, restaurer l’œuvre dans son authenticité, ne serait-ce pas tenter d’arrêter le devenir et trahir les temps multiples que Monet a voulu peindre ?

 

[Source : www.theconversation.com]


segunda-feira, 19 de outubro de 2026

Estudar galego nunha universidade alemá. O caso do Centro de Estudos Galegos de Kiel

 

Instalacións da Universidade de Kiel, en Alemaña. Imaxe: CAU

Escrito por María Xosé Porteiro

As estatísticas oficiais apuntan a que se fala galego nunha vintena de países: Arxentina, con 750.000 falantes, e con menor intensidade Alemaña, Austria, Brasil, Croacia, Cuba, Estados Unidos, Finlandia, Francia, Hungría, India, Irlanda, Italia, Polonia, Portugal, Reino Unido, Rusia, Suíza, Uruguai e resto do Estado español. Pódese estudar lingua e cultura galegas nos Centros de Estudos Galegos (CEG) en máis de corenta universidades estranxeiras onde se afonda no coñecemento da nosa cultura mediante investigacións e a súa difusión internacional. 

Os CEG dependen da Secretaría Xeral de Emigración da Xunta e traballan como departamentos dotados de lectorado especializado en filoloxía galega. Esta posibilidade favorece o coñecemento da nosa cultura e dá valor a súa referencia como lingua de prestixio, tanto desde a perspectiva histórica coma cultural. 

Neste sentido, é notable a oferta de cursos específicos e viaxes de estudo para coñecer o noso país como o organizado pola universidade de Kiel (Alemaña) onde existe desde hai 19 anos un Centro de Estudos Galegos adscrito ao Seminario de Linguas Románicas. Co seu director e recoñecido catedrático de lingüística románica, Elmar Eggert, acompañados polo Dr. Facundo Reyna-Muniain, un grupo de estudantes de galego visitou recentemente Galicia.

Elmar Eggert en Vigo 


Eggert é unha autoridade internacional no eido da lingüística como experto en linguas románicas: francés, español, portugués, e agora tamén galego. Falamos con el durante esta visita do alumnado de Kiel ao Museo do Mar de Vigo para afondar nas ligazóns literarias da cidade. O seu enclave histórico e paisaxístico dá título ao Capítulo VIII:  La baie de Vigo, da obra de Julio Verne, Vingt mille lieues sous les mers. No museo pode verse o artefacto ideado polo industrial vigués Antonio Sanjurjo Badía que inspirou o submariño citado na novela. Ese mesmo mar aparece no poemario De catro a catro, do poeta da Xeración do 27 Manoel Antonio, ou nas Cantigas de amigo na Idade Media.

Maria Xosé Porteiro: Como comezou a súa relación coas linguas románicas?

Elmar Eggert: En 1994 pasei un ano en Francia onde me examinei de Lettre moderne e desde aquela o francés é para min unha lingua moi querida e familiar, fermosa pola súa estética, na que me sinto moi cómodo. A fonética do francés é atractiva e aprendela na etapa da mocidade foi estimulante.

MXP: Logo dese primeiro e fondo contacto cunha lingua romance estudou outras.

EE: Si, e iso motivou a miña elección de ser lingüista. Non me dedico a ensinar gramática e facer traducións; a miña tarefa é dar a coñecer o funcionamento dunha lingua, o uso dos tempos verbais, historia, sociolingüística, pragmática e outros aspectos. Para que os alumnos poden chegar a ser profesores teñen que afondar nestes coñecementos.

 

MXP: A lingua diferencia ao ser humano de calquera outra especie animal. Tamén provoca un interese filosófico?

EE: Si, a antropoloxía lingüística está na base dunha lingua. Tamén a sintaxe, a gramática, o léxico ou a semántica. Pero para dominala hai que falala, practicala, coñecer a súa historia e as tradicións discursivas, practicar o seu uso, deterse nas tradicións e, con ese coñecemento, crear algo novo. Trátase de entender como funciona esa lingua, a relación entre o pensamento e a linguaxe, por que se escolle un determinado xeito para dicir algo dunha maneira e non doutra, saber si é un acto non reflexivo no que inciden criterios sociais, pragmáticos ou políticos... Hai moitos elementos que descifrar no complexo xeito co que funciona a linguaxe, ver como reaccionan os falantes con tantas variantes posibles e como se fai a escolla. É moi interesante achegarse un pouco máis á complexidade das linguas e á potencialidade que ofrecen.

MXP: O francés foi a súa primeira escolla, máis despois foron o portugués e o español. A que lle dá máis importancia, ao coñecemento teórico ou a práctica?

EE: Á combinación de ambas cousas. Explico o que é a lingua na práctica máis tamén nos textos de documentos históricos, nos vídeos, porque alén de rexistrar o funcionamento dun sistema, para o alumnado é importante saber por que funciona de determinado xeito e preguntarse sobre a realidade lingüística cun enfoque un pouco diferente onde a temática pode ir máis sobre a Historia. Na lingüística hai varias correntes como a gramática xenerativa. Outras apóianse en estruturas para deseñar árbores sintácticos, pero a linguaxe é sempre algo cultural, histórico, social. Non é unha maquinaria que funciona dunha determinada maneira pois sempre serán os falantes quen deciden como falar, que falar, por que facelo, e non podemos prescindir dese contexto.

Museo do mar de Vigo. Submarino que inspirou a Jules Verne


MXP: Semella que agora xa non sexa imprescindible aprender un idioma para andar polo mundo.

EE: É que unha cousa é falar e outra comunicarse. Trátase de lograr un entendemento onde a transición sexa algo máis. Sempre hai connotacións, aspectos da identidade e o respecto que supón coñecer os matices dun idioma. Ensinamos a amar, a facer nosa unha lingua sexa cal sexa o nivel que se teña. É un pacto de respecto, de intercambio, entre o falante e unha lingua.

MXP: Implica estar aberto a outras culturas, opinións, xeitos de vida, respecto da diversidade...?

EE: Implica amar ao outro de xeito diferente, pero primeiro hai que recoñecer o que non se coñece e querer saber por que algo é de determinada maneira, ter curiosidade, estar aberto, axudar ao alumnado a amar e descubrir outros mundos, facernos preguntas. É unha maneira científica de ver as cousas, non só como obxecto senón na práctica diaria. É estarmos atentos ao outro. Nesta viaxe cos estudantes reiterabámoslles que observasen como se usa a lingua na rúa porque non é inocente saber as razóns polas que se fai de determinada maneira

 

MXP: Profesor, véxoo coma un navegante.

EE: Interésame a Historia porque acompaña á hora de achegarnos a outra lingua, e coñecer os países é importante. Para o portugués fixen varios cursos e tiven unha beca para estudar en Lisboa cunha profesora como alumno único. Aprendín moito, fixemos excursións, coñecín mellor aquela cultura. Foi moi intenso e gustei moito desa lingua que me introduciu no mundo da lusofonía movéndome a estudar tamén a variedade brasileira.

MXP: E como chega ao galego?

EE: Foi unha transición desde o portugués a través do meu colega, Javier Gómez Montero, que fora director do Centro de Estudos Galegos de Kiel. Cando se xubilou preguntoume se sabendo eu portugués podería encargarme do estudo do galego. Aceptei coa condición de facer un achegamento máis fondo. Niso estou desde hai ano e medio, galeguizándome cada vez máis. A miña comunicación cos nosos profesores é en portugués, español, francés, e agora tamén en galego, pasando todo o tempo dunha lingua a outra. Xeralmente é difícil máis cando se fai habitual, non tanto. Eu non coñecía a totalidade da expansión do galego e resultoume moi útil a tese de Facundo Muniaín sobre a diáspora e a experiencia dos Centros Galegos que ofrecen estudos da lingua en Cuba, Arxentina, Holanda, Bélxica ou Australia.

Elmar Eggert e María Xosé Porteiro en Vigo


MXP: Que demanda hai na Universidade de Kiel para a aprendizaxe do galego?

EE: Os nosos estudantes teñen a obriga de aprender, alén do español, outra lingua románica como mínimo e facer estudos cando menos de dous cursos de Filoloxía Hispánica para chegar ao nivel 2 desa outra lingua. Para nós esa comparativa é moi importante. No primeiro ano, introdúcense nos estudos de Filoloxía Románica comparada para ver o conxunto deste ámbito cultural. Logo teñen que facer unha escolla na que o galego é unha opción. Tivemos de 15 a 20 alumnos nun primeiro curso de galego e queremos máis, pero iso require moita presencia, moita enerxía -sobre todo nos primeiros momentos-. Non podemos impoñelo pero si mostralo, participar en excursións coma esta... Por iso un Centro de Estudos Galegos é importante, pero precisa dun lectorado activo.

MXP: Que lle está a supoñer a experiencia que está a vivir coa lingua galega?

EE: Confirma a necesidade e a importancia de penetrar a fondo nunha cultura para coñecer ben a súa lingua: exactamente o que pretendíamos nesta viaxe porque non se sabe moito sobre Galicia na Alemaña. Coñécese o Camiño de Santiago, mais non se relaciona coa lingua nin co país.

 

[Imaxes da autora, agás onde se indica o contrario - fonte: www.praza.gal]