Descifrando las palabras clave proisraelíes en tiempos de genocidio

 

Escrito por Norman Salomon

Z Network 

Hace casi dos años,  Human Rights Watch  y  Amnistía Internacional  publicaron informes exhaustivos que documentaban el genocidio cometido por Israel en Gaza. Meses después,  organizaciones israelíes de derechos humanos  hicieron lo mismo. El apoyo a Israel ha disminuido drásticamente entre los estadounidenses, pero sus defensores siguen utilizando un discurso vacío y contradictorio contra los derechos palestinos.

Como destacó el historiador Rashid Khalidi en su libro «Brokers of Deceit: how the US has undermined peace in the Middle East» (Corredores del engaño: cómo Estados Unidos ha socavado la paz en Oriente Medio)», «el lenguaje importa». Los términos y tópicos habituales «son los pilares fundamentales de un elevado y sólido edificio de negación de toda una narrativa, de la existencia de todo un pueblo, lo cual es esencial para la afirmación de una formidable contrarrealidad».

Grupos prominentes, en particular la Liga Antidifamación, el Comité Judío Estadounidense, AIPAC y Cristianos Unidos por Israel, junto con aliados en el Congreso, el Poder Ejecutivo y la élite intelectual, recurren a las mismas palabras clave para difamar a los críticos de Israel y negar sus  crímenes sistemáticos  contra el pueblo palestino.

Por ejemplo: 

** “antisemita”

En lo más alto del arsenal retórico, un instrumento contundente para difamar a los críticos de Israel, sin importar cuán ciertas sean sus acusaciones, e independientemente de la ausencia de pruebas de intolerancia contra el pueblo judío.

** “libelo de sangre”

Un epíteto de indignación para equiparar las condenas válidas contra Israel con una locura antisemita de hace 900 años.

** “se le exige un estándar más alto”

Un eslogan para evadir la realidad de los crímenes de lesa humanidad a gran escala que Israel sigue cometiendo y el hecho de que Israel utiliza la enorme ayuda militar estadounidense para imponer  el apartheid,  la limpieza étnica  y  el genocidio  como cuestiones políticas. 

** “patria para el pueblo judío”

En otras palabras: los palestinos no nos reemplazarán. 

** "indígena"

Así pues, incluso los judíos estadounidenses que se han mudado recientemente a Israel son autóctonos, a diferencia de los palestinos, cuyos antepasados ​​han vivido en Palestina durante los últimos cientos de años.

**  “Estado judío y democrático”

No puede ser un oxímoron solo porque sea un oxímoron. 

** “proceso de paz”

El proceso de expansión israelí ha traído guerra tras guerra, con el gobierno estadounidense actuando como «abogado de Israel» mientras arma a Israel con enormes cantidades de armas y continúa haciendo de Israel (en palabras de un  informe reciente del Servicio de Investigación del Congreso) «el mayor receptor acumulado de ayuda exterior estadounidense desde la Segunda Guerra Mundial».

** “autodefensa”

Un término reservado para los israelíes, pero ciertamente no para los palestinos. 

** “terrorismo”

Cuando los palestinos matan a civiles israelíes, pero no cuando los israelíes matan a civiles palestinos en cantidades mucho mayores. 

** “renunciar a la violencia”

Una exigencia que se formula habitualmente a las organizaciones palestinas, pero no al gobierno israelí. 

** “el derecho de Israel a existir”

La típica pregunta capciosa: «¿Cree usted que Israel tiene derecho a existir?» puede responderse con preguntas claras: «¿Cree usted que la Sudáfrica del apartheid tenía derecho a existir?»… «¿Cree usted que la limpieza étnica tiene derecho a existir?»… «¿Cree usted que el genocidio tiene derecho a existir?»… «¿Cree usted que las decenas de miles de niños palestinos asesinados por el ejército israelí tenían derecho a existir?»

Norman Solomon es el director nacional de RootsAction y director ejecutivo del Institute for Public Accuracy. La edición de bolsillo de su libro  War made invisible  incluye un epílogo sobre la guerra de Gaza. Su nuevo libro,  the blue road to trump hell: how corporate democrats paved the way for autocracy, está disponible gratuitamente en  formato electrónico.

 

[Reproducido en www.gerardodelval.com]

«Naza», el documental que acusa l'exèrcit d'Israel de matances de civils a Gaza i encén Netanyahu

El primer ministre exigeix una investigació penal per identificar els militars que van testificar en el film 

Escrit per Ketty Calatayud

Naza és l'acrònim hebreu de nezek agavi, que significa "dany col·lateral". És el terme que utilitza l'exèrcit israelià per calcular quantes víctimes civils pot provocar un bombardeig. Darrere d'aquesta expressió aparentment tècnica s'amaga una de les qüestions més controvertides de la guerra de Gaza: com es decidia atacar un objectiu quan se sabia que l'operació també podia provocar la mort de desenes o centenars de persones innocents? Aquesta és la pregunta que planteja Naza, un documental d'investigació que, a través dels testimonis de 24 militars i membres dels serveis d'intel·ligència israelians, revela els mecanismes interns de la maquinària militar que va arrasar la Franja. Unes denúncies que les Forces de Defensa d'Israel (FDI) rebutgen categòricament i que han desencadenat una ofensiva del primer ministre, Benjamin Netanyahu, per identificar els testimonis anònims i portar-los davant la justícia. 

El documental, que va guanyar el Premi Especial del Jurat al Festival de Cinema de Venècia, va arribar divendres passat, 9 d'octubre, a les sales de cinema espanyoles, enmig de la polèmica provocada per les revelacions dels militars i agents d'intel·ligència israelians que hi participen i la persecució que s'ha iniciat a Israel.

Netanyahu va exigir aquest diumenge una investigació penal contra els participants en el documental per presumptes "delictes greus contra la seguretat de la informació, difamació penal i perjudici als interessos diplomàtics i de seguretat d'Israel". En una carta dirigida als màxims responsables de l'exèrcit, dels serveis de seguretat interior i de la Fiscalia General, el primer ministre reclama que s'actuï "amb urgència" per descobrir la identitat dels militars que han trencat el silenci. La decisió ha afegit una nova dimensió a la polèmica: mentre els autors del documental denuncien possibles crims de guerra, el govern israelià posa el focus en els qui han revelat informació militar classificada.

אני דורש מהרמטכ״ל, מראש השב״כ ומהיועמ״שית לפתוח בחקירה מקיפה כנגד המשתתפים בסרט ״נז״א״ ולהעמיד אותם לדין בגין עבירות ביטחון מידע חמורות, הוצאת דיבה פלילית ופגיעה באינטרסים מדיניים וביטחוניים של ישראל. הסרט מגולל עלילה שקרית, מטעה ומגמתית שמוציאה דיבה רעה על מדינת ישראל ועל צה״ל בעולם ופוגעת פגיעה קשה במעמדה של ישראל. אנחנו תמיד נעמוד עם לוחמינו האהובים והגיבורים!

— Benjamin Netanyahu - בנימין נתניהו (@netanyahu) October 11, 2026

Bombardejos amb centenars de víctimes civils previstes

Què expliquen aquests militars perquè el govern israelià hagi reaccionat amb tanta contundència? El documental, dirigit pels cineastes israelians Yuval Abraham i Rachel Szor i produït per The Guardian, descriu com els serveis d'intel·ligència identificaven presumptes militants de Hamàs i autoritzaven bombardejos contra els habitatges on vivien. Segons els testimonis, en alguns casos s'esperava que els objectius tornessin a casa per atacar-los, malgrat saber que a l'interior també hi havia familiars, inclosos infants. Una de les revelacions més impactants és que, segons un dels entrevistats, es va arribar a autoritzar una operació amb una previsió de fins a 500 morts civils.

Els testimonis també denuncien l'ús de sistemes d'intel·ligència artificial, com Lavender, per identificar sospitosos a partir de dades de vigilància massiva. Segons el documental, aquestes eines presentaven marges d'error que podien convertir persones innocents en objectius militars.

Yuval Abraham and Rachel Szor look drawn and solemn amid strong applause for Golden Lion Contender ‘NAZA’ exposing Israeli targeting of civilians in Gaza #VeniceFilmFestival https://t.co/hqyzoZhwHM

— Deadline (@DEADLINE) September 10, 2026

La pel·lícula sosté que aquestes pràctiques van contribuir a convertir la mort de civils en una conseqüència assumida dins del procés de planificació militar. Les denúncies plantegen possibles vulneracions del dret internacional humanitari, que prohibeix els atacs deliberats contra civils i els bombardejos en què els danys previstos a la població siguin excessius respecte de l'avantatge militar esperat.

L'exèrcit israelià nega les acusacions

Les Forces de Defensa d'Israel (FDI) han respost amb un extens informe en què rebutgen les principals conclusions del documental. Asseguren que mai no es va autoritzar cap bombardeig amb una previsió de 500 víctimes civils i neguen que existissin permisos automàtics per matar un nombre determinat de persones innocents segons la importància de l'objectiu militar. L'exèrcit també defensa que la intel·ligència artificial no decidia autònomament els atacs, sinó que les operacions havien de ser avaluades i autoritzades per responsables humans. Segons les FDI, els testimonis ofereixen una visió parcial dels procediments militars perquè molts només coneixien les fases inicials de recopilació d'informació. La pel·lícula, afegeixen, presenta una imatge "distorsionada, enganyosa i poc sincera" de la realitat.

Els autors de Naza defensen, en canvi, el rigor de la investigació. The Guardian assegura que el documental és el resultat de tres anys de treball, amb més de 100 fonts consultades i testimonis contrastats. També rebutja que els entrevistats fossin exclusivament militars de rang inferior i afirma que alguns havien participat en diferents etapes de selecció i autorització dels objectius. 

De l'ovació a Venècia a les amenaces de mort

La polèmica ha anat molt més enllà del debat sobre les operacions militars. Naza es va estrenar el 10 de setembre al Festival de Venècia, on va rebre una ovació de prop de 25 minuts i va acabar obtenint el Premi Especial del Jurat. El documental també es va projectar al Festival de Cinema de Sant Sebastià, entre el 23 i el 26 de setembre, enmig de la polèmica per les amenaces denunciades pels seus directors. El 25 de setembre, diverses persones es van concentrar a la ciutat basca amb el lema 'Nosaltres també som Naza' per expressar el seu suport a la pel·lícula.  Però l'èxit internacional ha contrastat amb la campanya d'hostilitat contra els seus directors a Israel.

“Naza” di Yuval Abraham e Rachel Szor ha ricevuto una standing ovation di 25 minuti a #Venezia83. “Girato di notte sui tetti di Tel Aviv, il film rivela i dettagli dei sistemi alla base dell'uccisione di massa di civili palestinesi a Gaza programmata da Israele”. @la_Biennale https://t.co/9fHNPjnaxC

— RB Casting (@RBcasting) September 10, 2026

Abraham i Szor han estat titllats de traïdors per sectors pròxims al govern. Grups ultranacionalistes s'han manifestat davant de la casa dels pares de Szor, a Savyon, amb crits de "pena de mort per als traïdors". També han aparegut pintades amenaçadores i Netanyahu ha donat suport a la possibilitat de retirar la ciutadania israeliana als cineastes.

Els directors, que ja van participar en el documental oscaritzat No Other Land, denuncien que la seva investigació els ha convertit en objectius dins del seu propi país. "Si fóssim palestins, probablement ens haurien empresonat o assassinat", van afirmar en una entrevista a la Cadena SER.

Ara, amb l'exigència de Netanyahu d'identificar i processar els 24 testimonis anònims, la controvèrsia entra en una nova fase. El debat ja no és només què va passar durant els bombardejos de Gaza, sinó també què pot passar als qui decideixen explicar-ho. El govern israelià considera que s'han revelat secrets que poden comprometre la seguretat nacional; els cineastes defensen que protegir les fonts és imprescindible per investigar possibles crims de guerra. I, enmig d'aquesta confrontació, Naza ha convertit una expressió burocràtica, "dany col·lateral", en una pregunta incòmoda sobre el valor de les vides civils en una guerra. 

Una contrapel·lícula promoguda per Israel

La polèmica ha obert també una batalla pel relat de la guerra de Gaza. El 30 de setembre es va difondre a internet un segon documental, titulat NAZA: The Real Story, elaborat pels israelians Roi Danino, Ariel Orbuch i Hagai Gutman, que ofereix una versió radicalment diferent de l'actuació de l'exèrcit israelià. A través de testimonis d'alts comandaments militars i agents d'intel·ligència, imatges de combats i material desclassificat, la producció pretén rebatre les revelacions del primer documental i justificar les operacions militars contra Hamàs. Segons ha informat The Guardian, aquesta contrapel·lícula ha estat promocionada per les autoritats israelianes i inicialment es va presentar d'una manera que podia confondre-la amb l'obra original. Els seus creadors asseguren, però, que l'han finançat personalment, sense participació del govern ni de l'exèrcit. Així, la controvèrsia ha transcendit les pantalles per convertir-se en una disputa sobre qui controla el relat de la guerra i les responsabilitats per les morts de civils palestins.

Israel is so desperate to prevent Americans from watching NAZA, a documentary by Israelis showing Israel’s genocide, that they launched their own FAKE documentary with the same name. The goal is to confuse viewers into watching their propaganda. This is the real one which will be released for free in November.

— GenXGirl (@GenXGirl1994) October 3, 2026

 

[Foto: Europa Press - font: www.elnacional.cat]

 

«És un crit d’atenció»: després d’anys de donar ales a la ultradreta europea, el creixement d’AfD fa saltar les alarmes a Israel

Els vincles del partit amb el moviment neonazi han estat objecte de molta preocupació a Israel, un país que manté relacions fluides amb gran part de la ultradreta europea

Simpatitzants d'AfD s'abracen durant el sondatge a peu d'urna de les eleccions regionals de l'estat de Saxònia-Anhalt d'aquest diumenge, que la formació ultradretana guanyà per un marge ampli.

Escrit per Lior Soroka Alguns polítics israelians han expressat preocupació pel creixement desmesurat del partit ultradretà Alternativa per Alemanya (AfD), que s’imposà amb una contundència inusitada a les eleccions de diumenge al parlament de Saxònia-Anhalt, a l’est d’Alemanya. Alguns altres, tanmateix, han mantingut un silenci cridaner, un reflex inequívoc de la complexitat de la relació entre el govern israelià i la ultradreta europea.  Aquests darrers anys, alguns alts càrrecs del govern del primer ministre, Benjamin Netanyahu –entre els quals es destaca Amichai Chikli, ministre d’Afers de la Diàspora i de Lluita contra l’Antisemitisme–, han bastit ponts amb partits antiimmigració i contraris a la influència musulmana a Europea, com ara els d’Hongria, els Països Baixos, França (especialment amb el Rassemblement National) i Espanya (especialment amb Vox). Generalment, tanmateix, Israel s’ha abstingut d’aquesta mena d’aproximacions en el cas de la ultradreta alemanya i austríaca, en gran part pels vincles d’ambdós moviments amb el neonazisme.  “A Israel, hi ha qui creu que l’extrema dreta és el soci més natural o favorable que té el país”, explica Rémi Daniel, investigador de l’Institut d’Estudis de Seguretat Nacional de la Universitat de Tel-Aviv. “A Alemanya, això no és així”, assenyala Daniel. “Dins AfD hi ha corrents antiisraelians forts, i opinions preocupants sobre la nació alemanya i el seu passat.”  Col·lectius jueus d’Alemanya i de tot el món han advertit sobre els perills de l’auge d’AfD i, més àmpliament, de l’antisemitisme. El partit guanyà les eleccions de diumenge passat al parlament regional de Saxònia-Anhalt amb un 44,1% dels vots; la Unió Demòcrata Cristiana, encapçalada pel canceller Friedrich Merz, fou segon amb tan sols un 17,1% dels vots.  El Comitè Jueu dels Estats Units va dir que era una “hora greu”. I afegí: “Per primera volta d’ençà de l’Holocaust, un partit d’ultradreta ha guanyat unes eleccions regionals a Alemanya.”  “Veient què diuen i què fan, és indubtable que [el resultat] és un crit d’atenció per a qualsevol persona que valori la vida jueva a Alemanya”, declarà dimarts Ron Prosor, ambaixador israelià a Berlín, a la ràdio de l’exèrcit israelià. “No és una victòria simbòlica: parlem d’un partit que aspira a governar Alemanya.” Prosor recordà que els dirigents d’AfD han demanat un embargament d’armes a Israel.  Aquests darrers anys, el govern d’ultradreta de Netanyahu ha estret vincles amb moviments d’ultradreta d’arreu d’Europa; a Hongria, per exemple, el primer ministre féu campanya obertament pel seu aliat Viktor Orbán.  Chikli –una estrella emergent del Likud, el partit de Netanyahu– ha dit sovint: “La veritable amenaça per a la comunitat jueva a Europa és l’islam radical, no pas la dreta política.”  L’historiador Ariel Feldstein, tanmateix, defineix l’ascens polític d’AfD com “un problema que Israel no pot continuar menystenint”.  “De la perspectiva israeliana, fins i tot hi ha qui veu tot això com a beneficiós per al país”, escrigué aquesta setmana Feldstein al diari conservador israelià Israel Hayom. “El partit fa campanya contra la immigració i la presència musulmana a Alemanya. Alguns dels seus membres han expressat suport a Israel i, sigui com sigui, AfD no forma part dels partits europeus que han aprofitat la guerra de Gaza per fer gala de la seva hostilitat cap a nosaltres.”  Feldstein, tanmateix, advertí dels perills que té l’auge d’AfD per al col·lectiu jueu. “Avui dia, ‘l’altre’ és l’immigrant musulmà –escriu–. Molts israelians poden simpatitzar amb aquesta actitud. Però quan una societat comença a preguntar-se qui hi pertany i qui no, qui és un foraster i qui significa una amenaça per a la identitat pròpia, els jueus tenen motius de pes per a preocupar-se.”  A les autoritats israelianes també les preocupa l’auge dels partits d’extrema esquerra a Alemanya i la possible tenalla entre AfD i l’Aliança Sarah Wagenknecht (BSW), d’extrema esquerra.   “Una possible col·laboració entre AfD i la BSW, que tenen posicions extremes envers Israel, podria ser un maldecap per al país”, diu Daniel. “Ara com ara, la cosa no ha anat més enllà de l’àmbit local i regional, de manera que no sembla que hagi de repercutir en la política exterior d’Alemanya, però tot plegat serveix com a prova de foc”.  “Alemanya mira cap a la dreta –escrigué Prosor a X–. Però no podem perdre la vista de l’esquerra.”  “El perill de l’extremisme de dretes és evident. El debat s’anomena pel seu nom i es condemna. L’antisemitisme d’esquerres mereix exactament la mateixa contundència”, afegí.  Els jueus d’Alemanya, segons que explicà Prosor aquesta setmana, temen els canvis al país. “Veiem dèries extremistes tant a la dreta com l’esquerra, però l’antisemitisme és antisemitisme, vingui d’on vingui.”    [Foto: Filip Singer/Efe - font: www.vilaweb.cat]

La nuesa de la veritat: «Res més viu», de Vicent Penya

En tots i cadascun dels aforismes, s'hi revela una d'aquestes veritats absolutes que s'imposa per si mateix, no per dret diví o imposició autoritària, sinó per la pura contundència dels fets que l'autor descriu. 

Vicent Penya

Escrit per Antoni Rovira

Tots els gèneres gairebé sense excepció, en major o menor mesura, pouen del lent, silent i sovint dolorós treball de la reflexió humana. Hi ha llibres i poemaris bastits amb un respecte gairebé litúrgic per la feina ben feta, pastats amb més temps del necessari a força de llegir, rellegir, esmenar i tornar a llegir per oferir finalment un text impecable, polit fins a l’extenuació. Són exercicis d’orfebreria que busquen la perfecció formal i el rigor acadèmic. Tanmateix, aquest excés de zel, aquesta obsessió per la simetria i la pulcritud, sovint neix llastat per la cotilla d’allò socialment correcte. En l’afany de complaure o de no desentonar, l’autor acaba diluint la força original del pensament en un mar de sentimentalismes previsibles i concessions al lector benpensant.

Però hi ha un gènere rebel que escapa sistemàticament a aquesta domesticació burgesa i a les convencions acadèmiques: l’aforisme, el qual no admet greixos, ni preàmbuls, ni explicacions de compromís. És la literatura en el seu estat més pur i concentrat, un desafiament directe a la mandra intel·lectual de la societat de consum. Mentre els altres gèneres necessiten pàgines i pàgines per a justificar la seua existència, l’aforisme en té prou amb una línia per a fer trontollar tot un sistema de creences establert.

Davant la nuesa d’un aforisme el dimoni no té temps de temptar ningú. No hi ha espai per a la distracció, ni per a la decoració supèrflua, ni per a les mitges tintes; és un gènere d’acció ràpida, directa i contundent, que actua sobre la consciència exactament com una bala de canó. L’aforisme té la virtut moral —i gairebé física— de despullar la realitat sense demanar permís, convertint la paraula en un colp d’intel·lecte que desconcerta el lector i l’obliga a situar-se, de sobte, davant els seus propis abismes i contradiccions quotidianes.

Escriure un bon aforisme requereix la mateixa sang freda que es necessita per a disparar un projectil amb precisió mil·limètrica: qualsevol desviació, qualsevol ornament innecessari, en destrueix l’eficàcia immediatament. No és un adorn per a la conversa de saló, sinó un instrument de legítima defensa intel·lectual contra el soroll de fons que amenaça d’anestesiar-nos la ment.

Com a docent, sovint em trobe en la difícil, però apassionant tessitura d’explicar conceptes complexos mitjançant definicions senzilles i exemples propers, una gosadia pedagògica que no sempre està exempta de malentesos i de debats acarnissats a les aules. Recorde molt bé el dia que intentava explicar als meus alumnes de batxillerat els aforismes de Joan Fuster. Buscant una fórmula rotunda que els desvetllés l’interés, els vaig dir, amb una certesa gairebé mística, que un aforisme es forja sempre sobre una veritat absoluta.

La reacció, per descomptat, no es va fer esperar en un grup de joves criats en l’escepticisme de l’era digital: un parell d’alumnes protestaren de seguida, argumentant amb vehemència que aquelles sentències no eren més que meres valoracions personals de l’escriptor de Sueca, opinions disfressades d’autoritat. Davant la manca de temps crònica dels nostres plans d’estudi i el caràcter purament tangencial de la lliçó, vam haver de deixar-ho córrer per a passar al següent tema de l’examen.

Però la disputa intel·lectual va quedar suspesa en l’aire com un repte personal. Al capdavall, tenien raó els alumnes o la tenia el professor? La resposta, tal com ens va ensenyar el mateix Fuster, és que potser totes dues coses són certes: l’aforisme és una valoració personal tan radicalment subjectiva i tan profundament meditada que, en el moment de ser escrita, adquireix la solidesa i el pes d’una veritat absoluta per a qui la llegeix amb ulls nets. 

                                                Vicent Penya, Res més viu, Onada (2026)

Avui, tanmateix, amb la lectura pausada de Res més viu, el darrer llibre d’aforismes de Vicent Penya, he trobat la confirmació definitiva a la meua tesi de l’aula, ara purificada a través del filtre del fusterianisme més lúcid i exigent. En cada pàgina del volum, en tots i cadascun dels aforismes de Penya, s’hi revela una d’aquestes veritats absolutes que s’imposa per si mateix, no per dret diví o imposició autoritària, sinó per la pura contundència dels fets que l’autor descriu. Són veritats sovint acompanyades d’exemples vitals molt propers, observacions del dia a dia que les sostenen davant del lector amb la fermesa d’un mur de formigó armat.

Penya ens lliura, ras i curt, la certesa nua d’un observador que es nega a tancar els ulls davant la comèdia humana. I ho fa amb l’escepticisme actiu d’aquell qui sap que escriure aforismes no és dictar sentència des d’un púlpit per a guanyar adeptes, sinó convidar el lector a dubtar i a pensar amb nosaltres. En aquests textos curts, d’una precisió quasi de rellotger o de cirurgià, es respira l’alè de qui entén que la literatura és, per damunt de tot, una eina d’higiene mental contra els dogmes de qualsevol signe i la mandra còmoda del ramat.

D’aquesta manera, l’estil de Penya connecta de ple amb la millor tradició fusteriana, aquella que es nega a acceptar les veritats heretades i prefereix passar-ho tot pel sedàs de la ironia i el sentit crític. Fuster escrivia per desvetllar adormits, i Vicent Penya sembla compartir exactament la mateixa fita en Res més viu. Els seus aforismes ens recorden que pensar continua sent un exercici de resistència individual en un món que ens voldria a tots uniformats i silents sota el pes de la bajanada globalitzada.

Llegir aquest recull és, en definitiva, constatar que contra la xerrameca buida i la retòrica ensopida de l’època contemporània només ens queda la trinxera de la intel·ligència curta, afilada i sense concessions. En un ecosistema comunicatiu saturat de missatges buits i proclames de consum ràpid, els aforismes de Vicent Penya s’alcen com els dics indispensables per a contenir la intolerable riuada de la insignificança que ens amenaça de mort intel·lectual. Al capdavall, per a dir les poques coses que realment importen en aquesta vida, hi ha ben poques coses més vives que una veritat llançada a la cara amb la brevetat justa de qui no té cap intenció de perdre el temps ni, molt menys, de fer-nos-el perdre a nosaltres. 

Per un futur reflexiu i antidogmàtic, 

Amén.

 

[Font: www.diarilaveu.cat]

Israel, de consens a fractura: així ha canviat l’opinió pública als Estats Units

Les accions del govern de Netanyahu a Gaza, Cisjordània i l'Iran erosionen un suport fins ara incondicional

Europa Press

Escrit per Lluís Tomàs

Israel perd cada cop més terreny en un front que durant dècades havia tingut gairebé garantit: l’opinió pública dels Estats Units. La Casa Blanca és el principal suport del govern de Benjamin Netanyahu en tots els àmbits —polític, econòmic i militar—, però l'agressivitat de les operacions israelianes a Gaza, l’expansió de la violència a Cisjordània i la guerra amb l’Iran han convertit la relació amb Tel-Aviv en un element cada vegada més polaritzador dins la societat nord-americana. El suport incondicional a Israel ja no funciona com un dogma incontestable i l’últim cas que fa palesa aquesta tendència s’ha produït aquest mateix dijous, quan l’ambaixador dels Estats Units a Jerusalem, Mike Huckabee, ha denunciat els "terroristes israelians" que assetjaven una família palestina a Qusra, al nord de Cisjordània. "Les accions d’aquells que estan duent a terme aquests actes horribles de terror per intimidar i assetjar aquesta família són repugnants", ha afirmat. 

La violència exercida per colons israelians contra la població palestina de Cisjordània s’ha intensificat en els últims anys en paral·lel als bombardejos sobre la Franja de Gaza. La comunitat internacional denuncia des de fa temps la il·legalitat de molts assentaments, però el que resulta menys habitual és que aquestes crítiques arribin des de la mateixa diplomàcia nord-americana. Huckabee ha estat especialment contundent i ha assegurat que "no hi ha excusa per a un comportament tan brutal". També ha explicat que la delegació dels Estats Units ha instat tant la policia com l’exèrcit israelians a actuar contra aquests "terroristes".

Més enllà de Cisjordània, el principal focus de tensió aquest any ha estat la guerra amb l’Iran. Una part del Partit Republicà considera que el govern de Netanyahu ha arrossegat Washington cap a un conflicte que era evitable. Un pensament compartit dins del moviment MAGA (Fem que Amèrica torni a ser gran, en anglès) i les seves veus més influents. Tucker Carlson, exassessor de Trump i antic presentador estrella de Fox News, ha arribat a acusar el president nord-americà d’estar sota el "control" de Netanyahu. En la mateixa línia, l’excongressista republicana Marjorie Taylor Greene, una de les principals aliades de Trump fins a la ruptura entre tots dos a principis d’aquest any, s’ha convertit en una de les figures més crítiques amb Israel dins l’ala ultraconservadora.

Divisió entre els demòcrates

Dins del Partit Demòcrata, la relació amb Israel s’ha convertit en una de les principals fonts de fractura interna. D’una banda, l’establishment tradicional i moderat manté la línia històrica del partit, que presenta Israel com un aliat estratègic innegociable dels Estats Units i com l’única democràcia de l’Orient Mitjà. De l’altra, una ala progressista cada vegada més crítica sosté que Washington no pot continuar oferint suport incondicional a un govern al qual atribueix violacions dels drets humans i responsabilitats en la crisi humanitària de Gaza.

Abdul El-Sayed durant les primàries demòcrates de Michigan / EFE

L’ascens de l'ala progressista s’ha fet visible a les primàries demòcrates. L’AIPAC (el principal lobby proisraelià dels Estats Units) i altres organitzacions afins han destinat desenes de milions de dòlars a donar suport a candidats moderats i, doncs, intentar derrotar congressistes crítics amb Tel-Aviv. Però aquesta inversió no sempre ha tingut efecte. La victòria d’Abdul El-Sayed a Michigan confirma l’empenta d’un sector progressista que també ha sumat èxits com el de Zohran Mamdani a Nova York. Tots dos representen una nova generació de dirigents demòcrates molt crítics amb Israel i partidaris de posar fi a l’ajuda militar incondicional que Washington manté amb el govern israelià.

Erosió a l'electorat

La fractura no s'ha produït només als despatxos, també entre l'electorat. Una enquesta de Gallup publicada a l’abril ja mostrava un canvi de tendència de gran abast, ja que, per primera vegada, la simpatia per Palestina superava la d’Israel entre els ciutadans dels Estats Units. Fa una dècada, un 62% dels nord-americans expressava simpatia per Israel, davant de només un 15% que ho feia per Palestina. Ara, en canvi, el suport a Israel ha caigut fins al 36%, mentre que el de Palestina ha crescut fins al 41%.

Aquesta transformació també està marcada per una profunda bretxa generacional. Les generacions més grans van créixer amb la imatge d’Israel com un estat democràtic, petit i vulnerable, envoltat d’enemics i encara sota l’impacte de la memòria de l’Holocaust. En canvi, molts joves de la generació Z i els millennials han conegut un Israel consolidat com la principal potència militar i econòmica de la regió i interpreten el conflicte palestí a través de marcs vinculats a la justícia social, el colonialisme i els drets civils. Aquesta mirada connecta, a més, amb moviments interns dels Estats Units com Black Lives Matter, fet que ha contribuït a transformar la percepció d’Israel entre els sectors més joves de l’electorat.

 

[Font: www.elnacional.cat]

 

Mamdani tiene razón: Netanyahu debe estar preso

El alcalde Zohran Mamdani acusó a Benjamin Netanyahu de genocidio, dijo que no es bienvenido en la ciudad de Nueva York y pidió su arresto. Hace dos años, eso habría sido inimaginable. De ahora en más, debería ser una prueba de fuego.

Escrito por Ben Burgis

Traducción: Pedro Perucca

En un video publicado hace algunos días, el alcalde de la ciudad de Nueva York, Zohran Mamdani, se sienta detrás de su escritorio y mira directamente a la cámara. Comienza con una declaración contundente: «Benjamin Netanyahu es un criminal de guerra, el arquitecto de un genocidio horroroso contra el pueblo palestino».

A medida que avanza, detalla con sobriedad los horrores que el primer ministro Netanyahu ha infligido a la población civil de Gaza desde 2023. Los más de 73.000 muertos confirmados. Las decenas de miles de niños mutilados, cuyos miembros a menudo debieron ser amputados sin anestesia debido a la destrucción sistemática por parte de Israel de la infraestructura médica de Gaza. La hambruna. Los asesinatos de periodistas y trabajadores humanitarios. El «ataque deliberado contra hospitales neonatales y centros de atención de maternidad», con el objetivo de «negarles a los recién nacidos incluso la posibilidad de vivir».

No sorprende que la Corte Penal Internacional (CPI) haya emitido una orden de arresto contra el primer ministro. Cuando Mamdani era candidato a alcalde, sostuvo que la próxima vez que Netanyahu viniera a Nueva York, el Departamento de Policía de Nueva York (NYPD) debería esposarlo. Muchos argumentaron que esto excedería la autoridad de Nueva York o de cualquier otro municipio, especialmente dado que, aunque una gran mayoría de los países del mundo reconoce la autoridad de la CPI, Estados Unidos no lo hace. En el nuevo video, admite esto a regañadientes, al decir:

Mi administración ha revisado todas las vías disponibles bajo la legislación aplicable para determinar si la ciudad de Nueva York podría ejecutar la orden de arresto de la Corte Penal Internacional en caso de que Benjamin Netanyahu viniera aquí. Está claro que no contamos con la autoridad legal independiente para hacer cumplir esta orden. El gobierno federal, sin embargo, sí la tiene, y le pido que se sume a la CPI y ejecute esta orden. Y quiero ser igualmente claro: Benjamin Netanyahu no es bienvenido en la ciudad de Nueva York.

El video fue un terremoto político. Ha recibido decenas de millones de visualizaciones en las distintas plataformas de redes sociales. Los defensores de Israel se mostraron, previsiblemente, furiosos.

Los argumentos extraños y perezosos de los defensores de Netanyahu

El Centro Simon Wiesenthal emitió un comunicado en el que afirmó que «el alcalde Mamdani no expresó simplemente una opinión política personal», sino que «utilizó la autoridad, el simbolismo y la credibilidad del cargo de alcalde para emitir lo que equivalió a un discurso público oficial en el que declaró que el líder democráticamente electo del único Estado judío del mundo es un “criminal de guerra” que “no es bienvenido en la ciudad de Nueva York”». Esto, señalaron, fue un «uso profundamente indebido del cargo que todos los neoyorquinos le confiaron [a Mamdani]».

Por qué el hecho de que Israel sea el «único» Estado judío se supone relevante es un misterio. (¿Acaso las condenas al presidente sudafricano P. W. Botha en la década de 1980 eran objetables porque Sudáfrica era el único país dominado por el grupo étnico afrikáner?) Y la afirmación de que las elecciones israelíes son «democráticas» resulta risible. Desde 1967, Israel no solo ha controlado Cisjordania, sino que ha construido allí numerosas ciudades pobladas por sus propios ciudadanos, y trata a esos colonos como si «vivieran en Israel» y no «en el extranjero» a todos los efectos legales. Pero a los millones de residentes palestinos que viven allí nunca se les ha otorgado la ciudadanía israelí, ya que hacerlo implicaría que hubiera «demasiados» ciudadanos de la etnia equivocada. Eso, sencillamente, no es una democracia.

Sin embargo, y más importante aún, no hace falta oponerse ideológicamente al sionismo, ni tener una opinión particular sobre la geopolítica de Israel/Palestina, para coincidir con el llamado de Zohran a que el gobierno federal se sume a la CPI y haga cumplir la orden contra Netanyahu. Simplemente hay que creer que el derecho internacional debe aplicarse por igual a todas las naciones del planeta.

Las afirmaciones generalizadas de que los neoyorquinos judíos (una gran cantidad de los cuales votó por Mamdani y estuvo de acuerdo con cada palabra del video) se ven de algún modo «en peligro» por su llamado a arrestar a un líder genocida sencillamente no resisten el menor análisis. El problema con Netanyahu no es que sea judío, del mismo modo en que la razón por la que la CPI emitió una orden de arresto contra Vladimir Putin no es que Putin sea miembro de la Iglesia Ortodoxa Rusa. Más bien, la convicción del alcalde Mamdani, de la CPI y de las múltiples investigaciones de las Naciones Unidas que han determinado que Netanyahu cometió genocidio en Gaza es que las leyes se aplican por igual a todos, y que ningún cargo político en ningún Estado debería proteger a los criminales de guerra de la posibilidad de ser llevados ante la Justicia.

Han pasado casi tres años desde el comienzo de la campaña de Netanyahu para eliminar sistemáticamente cualquier posibilidad de que se reanude una vida palestina normal en Gaza. En ese tiempo, se estima que el 90 por ciento de la población civil fue desplazada de sus hogares por el ejército israelí. Pocos meses después de que comenzara la operación, la presentación legal de Sudáfrica ante la CPI incluyó doce páginas de citas de funcionarios israelíes que expresaban intención genocida. Sobre el terreno, constituye uno de los genocidios mejor documentados de la historia de la humanidad. Cualquier persona en el mundo con acceso a las redes sociales pudo ver un flujo continuo de fotos y videos de hombres, mujeres, niños y bebés asesinados y mutilados; de destrucción masiva descargada sobre objetivos civiles; y de crímenes de guerra cometidos cara a cara por soldados israelíes. Algunos de esos soldados, aparentemente del todo indiferentes a la reacción del mundo, se filmaron a sí mismos posando con la ropa interior de mujeres palestinas que habían sido asesinadas o habían huido para salvar sus vidas, o jugando con los juguetes de niños muertos o mutilados. Y durante todo este tiempo, como señaló el alcalde en su alocución, «nosotros, como estadounidenses», seguimos «pagando por las bombas que hacen la matanza».

Después de tres años de firme apoyo estadounidense al genocidio, la reacción de la abrumadora mayoría de las personas que dejaron comentarios en el video de Mamdani pareció ser un alivio conmocionado ante el hecho de que un funcionario electo de tanta relevancia estuviera dispuesto a plantear el caso con tanta claridad y contundencia. Si bien los críticos del alcalde puedan burlarse diciendo que los abogados de la ciudad no avalarían que él mismo le ordenara al Departamento de Policía llevar a cabo el arresto («¡miren, prometió de más!»), es más probable que la reacción de la gente común ante la revelación de que alguien que mutiló a decenas de miles de niños puede pavonearse por Nueva York sin temor a ser arrestado sea de conmoción y repulsión.

Como subrayó Mamdani, el gobierno federal sí tiene la facultad de llevar a Netanyahu ante la Justicia si el primer ministro pisa suelo estadounidense. Donald Trump, por supuesto, no tiene ningún interés en ejercer esa facultad. Pero a todo demócrata que se postule a la presidencia en 2028 se le debería preguntar si tiene previsto atender el llamado del alcalde para hacer cumplir el derecho internacional.

La cuestión de fondo

Buena parte de los comentarios de los analistas mediáticos se centró en loas consecuencias políticas del video. ¿Sumará puntos el alcalde ante los votantes por plantear el caso con tanta contundencia, o los perderá por no poder ordenar él mismo el arresto, como esperaba inicialmente? ¿Cómo cambiará esto la relación del municipio con la Casa Blanca? ¿Distrae todo esto de otros aspectos de la agenda de Mamdani?

Sin embargo, para quien le importen los derechos humanos y el derecho internacional, todo esto es apenas secundario. Durante décadas, cada nuevo alcalde de Nueva York visitaba Israel para demostrar su gran amor por ese país. (Hasta donde puedo ver, prácticamente ninguna de las personas que hoy se quejan de que Mamdani opine sobre Israel/Palestina en lugar de limitarse a los asuntos locales se quejó jamás de esta práctica.) Incluso el bastante progresista Bill de Blasio hizo la peregrinación. Al predecesor inmediato de Mamdani, el alcalde Eric Adams, le gustaba hablar del «vínculo irrompible» entre su ciudad y el Estado étnico de Medio Oriente. Hace dos años, la idea de que un alcalde de Nueva York se sentara detrás de su escritorio y afirmara sin rodeos que el líder de Israel es un criminal de guerra que debería estar tras las rejas habría sido del todo impensable.

Es evidente que el mundo ha cambiado. Ya era hora. 

 

[Foto: Oficina del Alcalde de Nueva York / YouTube - fuente: www. jacobinlat.com]

«Os Mergulhadores do Deserto»: elogio da viagem e do conhecimento

A obra escrita do sueco Sven Lindqvist constitui um precioso legado para conhecermos a pesada herança do colonialismo europeu. 

                                                                          Sven Lindqvist (1932-2019) 

Escrito por João Lopes

Disponível no seu site oficial, a fotografia de Sven Lindqvist (1932-2019), com um ligeiro toque de sépia, poderá ser a de um jovem professor, com os livros desfocados em fundo e o cachimbo como discreto adereço de uma autoridade paciente. O cabelo curto, em ligeiro desarranjo juvenil, e também a barba que não apaga o contorno do rosto, sugerem a pose de um pensador pronto para a aventura – o olhar tem a contenção, mas também a firmeza, de um observador realista que não receia as derivações romanescas. Digamos que são esses contrastes que, agora, podemos conhecer ou redescobrir através da edição de Os Mergulhadores do Deserto (ed. Antígona, traduzido do sueco por Ana Diniz).

Tão belo quanto inclassificável, eis um livro que não podemos encerrar na mensagem política – “A história do imperialismo é um poço cheio de cadáveres” – que vai pontuando a sua digressão através de vários cenários africanos. Não que tal mensagem seja superficial, ainda menos secundária. O certo é que seria uma traição literária tratar Os Mergulhadores do Deserto como o relato de um viajante que partiu à procura de confirmações do seu sistema ideológico.

Estava-se em 1990. O autor cumprira já um trajecto de investigador e historiador que, depois de uma breve experiência como adido cultural da embaixada da Suécia em Pequim, levara-o a criar o movimento “Dig where you stand” (título do livro que publicou em 1978), empenhado no estudo da história como um labor que deve cruzar a investigação e o ensino: conhecer as nossas raízes históricas pode ser o primeiro passo para dialogar, de forma criativa, com a história de outros lugares e outras gentes – Uma História dos Bombardeamentos, original de 1999 (também editado pela Antígona) é mais um exemplo do mesmo processo.

A abrir Os Mergulhares do Deserto há uma citação de Maupassant (a par de outra de Marco Aurélio) que nos esclarece sobre a postura do escritor viajante: “A viagem é uma espécie de porta por onde saímos da realidade como que para penetrar numa realidade inexplorada que se assemelha a um sonho.” O título do livro virá de uma frase de Michel Vieuchange (1904-1930), explorador francês tido como o primeiro europeu a visitar as ruínas da cidade de Smara, no deserto do Saara: “Como um mergulhador em busca de pérolas, tenho de voltar imediatamente.” Para o escritor de Os Mergulhadores do Deserto, voltar envolve não apenas o reencontro com a (nossa) história europeia, a sua idealização tecida de violência e cadáveres, mas também a releitura daqueles que escreveram a partir das aventuras de que Lindqvist é o herdeiro magoado e romântico: “(...) sou atingido por uma vaga de felicidade gerada em todo o meu corpo: esta é a minha paisagem! Era aqui que eu desejava vir!”

História e sonho

Para encerrar a sua evocação de Vieuchange, Lindqvist escreve mesmo um epitáfio de perturbante contundência: “Causa imediata de morte: disenteria. Causa de morte: romantismo.” Depois dele, e da referência primordial de Antoine de Saint-Exupéry (1900-1944), Lindqvist viaja por novos lugares que, por assim dizer, integram as marcas daqueles que por lá passaram e sobre eles escreveram. O deserto é mesmo esse território em que tudo parece poder coincidir com o seu contrário. Daí a citação do pintor Eugène Fromentin (1820-1876): “Quanto mais luz o deserto recebe, mais escuro parece ficar.”

Seguem-se memórias cruzadas de Pierre Loti (1850-1923), André Gide (1869-1951) ou Isabelle Eberhardt (1877-1904), deparando com a herança das atrocidades do colonialismo, a par da afirmação de uma “civilização” que se sonha como expressão de uma pureza sem contradições. Lindqvist condensa tal fantasmagoria numa fórmula friamente poética: “Sim, a realidade das colónias funcionava como a do sonho.” 

 

[Fonte: www.dn.pt]

Oda a la rebelión boliviana

 

manifestantes en La Paz, Bolivia, 18 de mayo de 2026.

Escrito por Oleg Yasinsky

Tenía que pasar en Bolivia: en el país más americano de las Américas, el más indio, el más atemporal, el más vivo. En tiempos amargos del continente, cuando todo lo conquistado en las últimas décadas con tantos sueños y tanta sangre, al parecer, se estaba desmoronando, haciendo retroceder el tiempo a la oscuridad del pasado. Las personas creyentes explicarían que es porque, en los tiempos cuando Bolivia todavía no se llamaba así, Wiracocha eligió justo las aguas del Titicaca cerca de su isla del Sol para aparecer ante la gente desesperada y perdida, para indicar la dirección a su espíritu. Otros dirían que porque el Che, muchos siglos después, optó por Bolivia en la más desigual e imposible de las contiendas, para morir allí con la mayor de las inmortalidades.

Más allá de los politólogos o turistas que confunden metáforas de "mendigo sentado en una silla de oro" con "la hija predilecta de Bolívar" o "el corazón de América", la tierra boliviana no es "un recurso", ni un "bien inmóvil" ni "un activo económico": es la magia, la poesía y la música, todavía libres de la ordinariez y mezquindad capitalista. Por eso, tenía que pasar en Bolivia.

Es absolutamente normal que los grandes medios de comunicación se nieguen a ver esta rebelión popular que pronto cumplirá un mes. Mientras más ignoran o desinforman sobre lo que pasa hoy en Bolivia, es más significativo este proceso verdadero, que no se deja patentar por nadie. Como en su tiempo los negocios de McDonald's y de Coca-Cola fracasaron en Bolivia, ahora aquí están fracasando los sueños fascistas de Musk y sus amigos, y los de sus competidores de seudoizquierdas que se especializan en abrir paso a las corporaciones.

Seguramente, la prensa mundial quiere hacer con Bolivia lo mismo que se dice hizo la reina de Inglaterra en el siglo XIX: cuenta la leyenda que un presidente boliviano de entonces habría humillado al embajador británico, expulsándolo del país montado en un burro. Entonces la reina Victoria, furiosa, tomó el mapa de Sudamérica, tachó a Bolivia y decretó: "Bolivia no existe". Pero existe, resiste y está venciendo.

El actual presidente boliviano, Rodrigo Paz, en sus seis primeros meses de gobierno, hizo lo posible para acabar con todos los logros sociales de los últimos 20 años de historia boliviana y procedió a detener a los líderes de izquierda que hace poco tuvieron la ingenuidad de haber cedido el poder democráticamente.

También se dictó una orden de captura contra Evo Morales, acusado de "trata de personas agravada", que supone hasta 20 años de cárcel. Esto resulta especialmente irónico proviniendo de un gobierno racista y que entregó el país a socios y amigos de Epstein. Con las detenciones masivas de los líderes de la resistencia popular, los dirigentes de rebelión pasaron a la clandestinidad. Aunque también parecía estar en la clandestinidad el presidente Rodrigo Paz, de quien por varios días no se había sabido nada de su ubicación física, mientras que Evo continuaba dando entrevistas y declaraciones a la prensa. Entonces, ¿cuál es el poder real que manda en Bolivia?

Al parecer, a Trump y a sus aliados les habrá surgido un nuevo y enorme problema, en una parte de lo que siempre consideraron su "patio trasero", en caso de que exista la amenaza de que el ejemplo boliviano se extienda a los países vecinos, como Argentina, Perú, Ecuador y otros, donde los movimientos populares todavía no logran la claridad y contundencia del mundo social boliviano.

Creo que uno de los principales problemas de América Latina es que no se ha percatado del cambio radical que ha experimentado el mundo en las últimas décadas. Hablar hoy de "izquierdas" y "derechas" como hace 40 o 50 años no solo es no comprender el mundo actual, sino también condenar cualquier lucha a una derrota segura.

En estos tiempos ya nadie respetará ninguna norma constitucional o democrática, ni siquiera las más burguesas. La masa de votantes, cada vez más ignorante, está en las firmes manos de las redes sociales y de las pantallas de televisión, las que siempre garantizan el resultado que les encarga el poder. El objetivo de este poder ya no es la explotación de los pueblos como en los tiempos de Marx o Bolívar, sino la reducción de su población y la destrucción de la espiritualidad y cultura humanas. Pero sobre todo deben asegurarse de que nunca comprendamos verdades sencillas como esta.

La América Latina actual es el principal campo de ensayos para los experimentos sobre la futura organización del mundo. En comparación, el famoso laboratorio del neoliberalismo, creado hace algunos tiempos por la dictadura de Augusto Pinochet en Chile, es un juego de niños.

Lo importante de Bolivia es que este país se convirtió hoy en el principal bastión de las culturas indígenas del continente, menos afectadas por la civilización occidental. Su principal valor sigue siendo el colectivo. Cualquiera que conozca personalmente Bolivia sabe perfectamente que es un territorio donde no rige la lógica occidental de los países vecinos, y que el tejido social y las relaciones allí son diferentes. Así como a un extranjero le resulta difícil describir las particularidades mentales de Rusia, algo similar ocurre con Bolivia. Son mundos que, hasta ahora, quedan fuera de la lógica del sistema, que peina y aplana al mundo bajo su único molde neoliberal. Son los eslabones débiles de la cadena infalible del sistema, que de repente empieza a fallar.

Para que el actual levantamiento popular en Bolivia se convierta en una revolución y salga victorioso, sus líderes y participantes deben comprender que su lucha no es solo contra la oligarquía local y sus patrocinadores estadounidenses, sino contra la maquinaria de muerte global que actúa simultáneamente y en todas partes. El Comando Sur de EE.UU. ya está desplegando sus fuerzas en Bolivia. Tampoco faltarán los mercenarios. Los Gobiernos vecinos de Argentina, Ecuador, Chile y Paraguay, así como los no tan vecinos como Costa Rica, Panamá, El Salvador, República Dominicana, Guayana y Trinidad y Tobago, además del lejano Israel, ya advirtieron a los bolivianos de que "no pueden permitir el derrocamiento de dirigentes democráticamente elegidos".

La prensa local, históricamente vinculada con los poderes narcos, ya se dedica a difundir que "el narcotráfico está detrás del intento de golpe de Estado". Los organizadores profesionales y confesos de decenas de golpes de Estado y asesinatos políticos, y el Gobierno boliviano que en solo seis meses en el poder se las ha arreglado para no cumplir ni una sola de sus promesas electorales ni garantizar el cumplimiento de ningún artículo de la Constitución, de repente se han preocupado por la "amenaza a la democracia" y el "riesgo de un golpe de Estado". Sienten que pierden el control. Se prepara una masacre.

El poder global de las corporaciones, después de lo que hicieron en Siria, Gaza, el Líbano, Sudán y el resto, se dispone hoy a bañar en sangre a Bolivia y, si le conviene, a sus vecinos. La única diferencia es que, en este nuevo giro de la historia, el genocidio de los indígenas está planeado al mismo tiempo que el genocidio de la mayor parte de la humanidad. La resistencia y la victoria serán posibles solo si se entiende la realidad y la magnitud de la amenaza.

[Foto: Gettyimages.ru - fuente: www.actualidad.rt.com]