França porta als tribunals Baiona i Sara per haver reconegut l’èuscar

La prefectura considera que els acords municipals amaguen una mena de cooficialitat · Els ajuntaments ho neguen i estan disposats a arribar fins al Consell d’Estat 

Escrit per Alexandre Solano

El Tribunal Administratiu de Pau haurà de decidir si els ajuntaments de Baiona i Sara, a Lapurdi, poden mantenir els acords amb què han reconegut oficialment l’èuscar com a llengua dels municipis. La prefectura dels Pirineus Atlàntics els ha impugnats perquè considera que poden implicar una mena d’oficialitat.

Representants dels dos municipis van comparèixer dimarts al tribunal per respondre al recurs presentat pel prefecte, Jean-Marie Girier. La vista no va entrar en el fons de la qüestió, sinó que es va centrar en el control de legalitat dels acords municipals.

El consistori de Sara va aprovar el 2 de juliol, per unanimitat, el reconeixement oficial de l’èuscar com a llengua del municipi. Baiona va adoptar un acord semblant el 23 de juliol, en aquest cas per reconèixer oficialment tant l’èuscar com el gascó. La prefectura ha recorregut contra totes dues decisions.

L’estat francès s’empara en l’article 2 de la constitució, que estableix que la llengua de la República és el francès, i sosté que els acords poden amagar una mena de cooficialitat. Els municipis ho neguen. El batlle de Baiona, Jean-René Etchegaray, defensa que aquest article no impedeix als ajuntaments de promoure, protegir i difondre les llengües pròpies. “Enlloc no hi ha cooficialitat”, han remarcat els representants municipals.

De moment, els acords han quedat suspesos arran del recurs i la decisió judicial es podria saber en una setmana. Si és contrària als municipis, els responsables de Baiona i Sara diuen que estan disposats a recórrer fins al Consell d’Estat francès.

El precedent del català als plens de Catalunya Nord

El litigi té un precedent clar a Catalunya Nord, on cinc ajuntaments van provar de permetre que els regidors parlessin català als plens municipals. Elna, els Banys i Palaldà, Tarerac, Sant Andreu de Sureda i Portvendres van modificar els reglaments perquè les intervencions es poguessin fer primer en català i fossin traduïdes després al francès. La justícia administrativa francesa va anul·lar aquests canvis tot invocant també l’article 2 de la constitució. Els tribunals han establert que els regidors poden fer servir el català, però solament després d’haver-se expressat en francès, com a traducció. La cort administrativa d’apel·lació de Tolosa va confirmar aquest criteri el desembre del 2024 en el cas dels Banys i Palaldà: va considerar il·legal que el català fos la llengua emprada inicialment encara que hi hagués una traducció posterior al francès.

Una campanya per al reconeixement de l’èuscar

Els acords de Baiona i Sara formen part d’una iniciativa impulsada per Euskal Konfederazioa abans de les darreres eleccions municipals perquè els consistoris reconeguin oficialment l’èuscar. Itsasu també n’ha aprovat el reconeixement.

L’entitat recorda, a més, que la Comunitat d’Aglomeració del País Basc ja va aprovar el 2018 un acord sobre l’èuscar i el gascó que va superar el control de legalitat. Segons Euskal Konfederazioa, durant aquest mandat també haurien d’adoptar acords semblants Arrosa, Baigorri, Biarritz, Donapaleu, Donibane Lohizune, Senpere, Urruña i Uztaritze. El desenllaç del litigi de Baiona i Sara pot marcar, doncs, el marge que tindran aquests municipis per avançar en el reconeixement institucional de l’èuscar.

Precedents catalans

Hi ha dos precedents catalans força equivalents al reconeixement del basc aprovat pels ajuntaments de Baiona i Sara que podrien reforçar-ne la defensa jurídica. El 2007, el Consell General dels Pirineus Orientals —avui Consell Departamental— va aprovar una carta que reconeixia oficialment l’existència del català i la possibilitat de fer-lo servir en la institució. Tres anys més tard, el 2010, l’Ajuntament de Perpinyà va aprovar un text semblant.

En tots dos casos es tractava d’un reconeixement oficial de la llengua i del seu ús per part de les institucions, no pas de l’atorgament d’oficialitat. 

 

[Font: www.vilaweb.cat]

A responsábel da dobraxe na TVG prefire a versión orixinal: «Ten matices que non che dá a dobraxe»

A intervención de Montse Besada  nun coloquio con representantes das radiotelevisións públicas con linguas propias do Estado causa malestar dentro dun sector especialmente precarizado e que demanda unha maior aposta aos medios públicos galegos polo seu rol fundamental para preservar e valorizar a lingua galega.

Montse Besada, xefa de Contidos da CSAG, durante a súa intervención no coloquio. 

"A versión orixinal ten uns matices que non che dá a dobraxe". Poderiamos escoitar esta valoración, totalmente lexítima, en moitos contextos. Máis estraño é que proveña, precisamente, da persoa que leva case dúas décadas á fronte do departamento de dobraxe da Televisión da Galiza, Montse Besada, e nun encontro entre responsábeis das radiotelevisións públicas do Estado con lingua propia titulado 'Pluralidade lingüística en rodaxes audiovisuais'.

📺A responsábel da dobraxe na TVG prefire a versión orixinal: "Ten matices que non che dá a dobraxe"https://t.co/nOCLuaCaRa pic.twitter.com/Gl0XN0IJ97

— Nós Diario (@NosDiario) July 16, 2026

Besada, que tamén é actualmente a xefa do servizo de Contidos da Corporación de Servizos Audiovisuais da Galiza (CSAG), participou deste coloquio organizado pola Academia de Televisión y de las Ciencias y las Artes del Audiovisual para analizar a importancia da lingua galega nas pezas audiovisuais que se emiten polas pantallas da TVG, onde a dobraxe xoga un papel esencial. Nun momento da súa intervención, porén, non dubidou en sinalar as súas preferencias á hora de consumir un filme ou unha serie de televisión.

"Cando ti escoitas algo en versión orixinal hai uns matices que, aínda que non entendas o idioma, non chos dá a dobraxe", asegurou a responsábel da dobraxe na Galega, quen acto seguido aludiu a este mesmo cargo para, entre risos, dicir: "Que non me escoiten, borren isto".

Mais Besada insistiu novamente nos moitos "matices" que, ao seu ver, escapan á dobraxe. Neste punto coincidiu con ela o director, guionista e produtor de cine e de televisión Pau Freixas, quen chanceou coa posibilidade de apertar un botón "para que non se poida dobrar nunca máis" porque isto "sería bo" para que "a xente saiba linguas e para a cultura". "Que nos matan os da dobraxe...", respondeulle Besada.

A polémica intervención neste foro da responsábel da dobraxe na TVG non pasou desapercibida para moitos e moitas profesionais deste sector, que expresan o seu malestar polo que entenden como un "insulto" a unha profesión xa de por si denostada e precarizada, mais que noutrora foi un dos buques insignia da radiotelevisión pública do noso país.

As dobraxes que se fixeron da animación xaponesa, por exemplo —e cuxa contribución á normalización da lingua galega entre a mocidade si soubo recoñecer Montse Besada—, foron recoñecidas a nivel internacional, como é o caso de Shin Chan, que para a súa produtora tiña na galega a mellor adaptación de todas as que se fixeran. E especialmente celebrada fora tamén a dobraxe de Os luns ao sol polo seu propio director, Fernando León de Aranoa, e hai unha xeración de galegos e de galegas para quen Terminator non se despedía cun "Sayonara, baby", senón cun "Vai rañala, raparigo", ou que non vía Sue Ellen, de Dallas, "bébeda" e non "borracha". 

Lonxe quedan aqueles tempos, pois a TVG reduciu de forma considerábel nos últimos anos o orzamento destinado a sufragar a dobraxe de contidos ao galego. O sector apenas dá hoxe traballo na Galiza a arredor dun cento de persoas -non necesariamente a tempo completo- e máis da metade dos contidos que se dobran no país -perto de 70%- son en español. É por iso que demandan máis apoio aos medios públicos, que entre os seus principios fundacionais teñen, precisamente, o fomento da lingua galega, cuxo uso non deixa de minguar entre as xeracións máis novas. 

 

 

[Foto: Academia TV - fonte: www.nosdiario.gal]

O Consello de Europa solicita información á Mesa e á Xunta sobre o cumprimento das súas resolucións sobre o galego

 

O Comité de expertos do Consello de Europa para a Carta europea das linguas solicitou información á Mesa e á Xunta, a través do Estado, sobre o cumprimento das últimas resolucións do Comité de Ministros do organismo internacional a respecto da Carta europea das linguas rexionais e minorizadas. En cada ciclo de avaliación realízase unha avaliación a medio termo para coñecer se existen avances. 

Na resolución publicada en 2024, o Consello de Europa instou o Estado e a Xunta á derrogación do decreto que prohibe o galego nas materias da área científico-técnica, ao estabelecemento de medidas que permitisen o uso do galego nos procedementos xudiciais a petición dunha das partes, ou medidas para asegurar a atención e dispoñibilidade de galego na administración e nos servizos sociais e de saúde. 

Na información remitida pola Mesa, ademais de trasladar os datos que reflicten a emerxencia lingüística, destacouse o total incumprimento das resolucións do Consello de Europa mantendo o decreto contra o galego, limitando o seu uso na xustiza a través da Lei orgánica do poder xudicial ou, no caso da Xunta, facilitando un programa informático que non conta coa posibilidade de uso da lingua propia de Galiza, situación semellante a diferentes aplicativos no SERGAS, reforzado coas dúas últimas modificacións en 2024 e 2025 da lei de emprego público de Galiza para facilitar o acceso á listas de contratación da Xunta a persoal que non pode acreditar o coñecemento de galego, ou cunha lei de intelixencia artificial que non contempla o uso do galego nesta tecnoloxía pola administración pública. 

Pola súa banda, segundo explicou Marcos Maceira, presidente da Mesa, “a Xunta insistiu en agochar a vergoña que supón que o propio goberno que ten obriga de promover a lingua galega encabece a súa exclusión, sen mostrar ningún interese e cumprir un tratado internacional de obrigado cumprimento como a Carta Europea das Linguas, comezando por derrogar o decreto contra o galego no ensino e garantindo a presenza do galego en todos os espazos e para todos os usos”. No seu informe, afirma Maceira, a Xunta amósase satisfeita “cos desastrosos resultados para o galego do decreto do ensino” e non fai mención a asegurar o galego no coñecemento e nas ferramentas básicas de traballo para todas e todos os traballadores públicos. 

“Nada impediu á Xunta e ao Partido Popular cumprir co PXNLG e a CELRM nos últimos vinte e dous anos”, recorda o presidenta da entidade de defensa da lingua. “Á emerxencia lingüística”, remata, “a Xunta só respondeu con propaganda coa que ocultar a lexislación contra o galego que foi aprobando nos dous últimos anos”.

[Fonte: www.amesa.gal]

D'on ve l’expressió 'xarnego' i des de quan i per a què s'utilitza a Catalunya?

Aquesta expressió té una llarga història i un origen remot que no és a Catalunya 

Escrit per Marc Pons
Foto: Arxiu Històric de Barcelona 

País Xarnego (llavors ducat d’Aquitània, possessió continental de la monarquia Plantagenet anglesa), 21 d’agost del 1451. Fa 575 anys. Fase final de la Guerra dels Cent Anys (1337-1453). Les tropes franceses, comandades per Jean de Dunois, més conegut com "el Bastard d’Orleans", conquerien la vall baixa del riu Adur (Aturri, en eusquera), amb Baiona, la capital del territori, i encaraven la recta final del conflicte més llarg de l’edat mitjana europea. L’ocupació francesa de la vall baixa de l’Adur tindria, en un futur no gaire llunyà, uns terribles efectes que explicarien la difusió de l’expressió 'xarnego'. Però, què era el País Xarnego? Per què l’anomenaven així? I com i per què es va difondre, també a Catalunya, aquesta expressió? 

Mapa contemporani de França, amb els dominis del sud-oest francès a finals de la Guerra dels Cent Anys

Què era el País Xarnego?

Durant més de mil anys (segles VI a XVIII), es va denominar País Xarnego al territori de contacte entre els bascos (de llengua i ètnia euscàriques), els gascons (de llengua romànica i ètnia cèltica) i els vikings (de llengua i ètnia escandinaves). Aquest territori gravitava al voltant de Baiona (la vella Lapurdum, fundada pels romans el segle I, abandonada el segle V i restaurada pels vikings el segle IX) i estava articulat pel corrent fluvial del riu que, a la capital i al marge dret (riba nord) era anomenat Adur —en gascó—, i al marge esquerre (riba sud) era anomenat Aturri —en eusquera. Aquest territori estaria format per Baiona i per les bastides (els establiments de població creats a cavall de l’any 1000) a banda i banda del riu fins a la ciutat d’Ortès (País de Bearn). 

Per què Xarnego?

El País Xarnego mai no va ser una unitat política pròpia i diferenciada. Però durant la llarga edat mitjana (el període durant el qual sorgeix el topònim Xarnego), sempre va estar enquadrat dins del ducat d’Aquitània, entitat semiindependent, inicialment vinculada al regne de França (843-1152) i, posteriorment, al d’Anglaterra (1152-1451). I aquest contacte va facilitar el mestissatge. El riu mai no va ser una línia divisòria, sinó un element de comunicació i d’intercanvi en aquell context històric entre les comunitats gascona i basca (els vikings, si bé van contribuir al progrés tecnològic de la navegació al territori, tenien un pes demogràfic minúscul i l’element cultural escandinau quedaria ràpidament dissolt dins de les altres dues comunitats cultural. 

Imatge de Barcelona a mitjan segle XVI / Font: Institut Cartogràfic de Catalunya

Què volia dir 'Xarnego'?

Aquesta característica toponímia sorgeix a partir de l’explosió demogràfica de l’any 1000 que es produeix arreu d’Europa i de la transformació de zones boscoses en terres de conreu. Aquelles empreses colonitzadores, dirigides pel poder i que es documenten com a rompudes, artigues o rabasses, es promovien amb establiments de grups homogenis que creaven la identitat del territori. L’expressió 'xarnego' —que donaria nom al país, i no a la inversa— significa mestís, i revela que a la vall baixa de l’Adur o Aturri, i des del segle XI, el mestissatge entre bascos i gascons era l’element dominant. En canvi, més al nord (entre Bordeus i Sent-Milió), sorgiria el País Gavai o Petita Gavatxeria, com un territori lingüístic d’oïl (francès) refractari al món d’oc (gascó) que l’envoltava.

Què va passar al País Xarnego després que l’ocupés el Bastard d’Orleans?

Un segle després de la fi de la Guerra dels Cent Anys, esclataven les mal anomenades Guerres de Religió (1562-1598), un conflicte que, darrere la qüestió confessional, ocultava les ambicions de les grans famílies nobiliàries del regne —per exemple, els Borbons— per a rellevar al tron els decrèpits Valois. Aquest conflicte devastaria la rica i poblada Occitània i impulsaria una important emigració cap a Catalunya. També un segle abans, el triomf dels remences catalans (1486), la primera revolució de la història moderna, havia impulsat l’inici d’una reforma agrària i l’existència dels primers excedents de producció als mercats. És a dir, havia transportat el país cap a un escenari econòmic precapitalista que necessitava una gran quantitat de mà d’obra. 

Barcelona. Avinguda Paral·lel (principi del segle XX) / Font: Pinterest

Com arriba l’expressió 'xarnego' a Catalunya?

L’expressió 'xarnego' arriba a Catalunya, amb tota probabilitat, amb l’emigració occitana —i més concretament amb l’originària de la Gascunya— dels segles XVI i XVII. Segons la investigació historiogràfica contemporània, aquest fenomen hauria estat decisiu en el redreçament demogràfic i econòmic del país —després de les crisis medievals— i en un canvi de paradigma cultural cap a una ideologia d’esforç i treball. Segons la documentació de l’època (fogatges, llibres parroquials, "matrícules de francesos"), cap al 1600, aquest fenomen seria majoritari en viles com Sant Boi o Mataró, o en barris com la Ribera de Barcelona. I, en aquell mateix moment, a escala de país, s’estima que entre un 30% i un 40% de la població era d’origen occità. 

Qui són els primers 'xarnegos' catalans?

La cultura popular —la que s’ha transmès oralment durant els darrers quatre segles— revela que l’expressió 'xarnego', malgrat el canvi d’escenari, no veuria alterat el seu significat. Els primers 'xarnegos' catalans serien els fills d’una parella mixta català-occitana o occità-catalana, durant els segles XVI i XVII. En aquest punt, és important aclarir que els occitans apareixen documentats com a "del regne de França", "de la diòcesi de Tarba" o "de Sant Flor", i en algun cas "del Laugarés" o "de la Marmanda", per citar-ne alguns exemples. En cap cas, els primers 'xarnegos' catalans van ser els fills d’un soldat napoleònic del segle XIX i d’una pagesa empordanesa, com havia explicat, erròniament, la tradició. La qual cosa no vol dir que aquest fenomen no s’hagués produït. 

Barcelona. Estació de França. Arribada d'un tren amb immigrants del sud peninsular (1960) / Font: Institut d'Història de Barcelona.

L’ús contemporani de l’expressió 'xarnego'

L’expressió 'xarnego' reapareix, amb relatiu vigor, amb la primera emigració peninsular a Catalunya (principis del segle XX). Però amb una curiosa particularitat que confirma que, passat el temps, el seu significat no ha variat. Durant les dècades del 1920 i 1930, l’expressió 'xarnego' continua significant 'mestís'. Però es projecta, únicament, als fills de les parelles en què un dels progenitors és castellanoparlant. És a dir, hi ha una idea de nació catalana basada en la llengua. Perquè, en canvi, la important emigració valenciana d’aquesta època quedaria fora d’aquesta classificació. L’alteració del seu significat popular (de "mestís català-foraster" a "foraster no-catalanoparlant") no es produiria fins després de la Guerra Civil (1939).

Després de la Guerra Civil

L’ocupació franquista de Catalunya (1939) va ser un dels daltabaixos més devastadors de la història del país. Catalunya va ser reclosa en una tètrica masmorra de terror, mort i silenci, dominada pels uniformes, les sotanes i la llengua castellana. En aquest duríssim context, i en alguns entorns, es va associar l’expressió 'xarnego' a tots aquests personatges de l’ocupació franquista, que no tan sols no parlaven català, sinó que, sabedors que la llengua era el nervi de la identitat nacional catalana, havien consagrat la seva existència a extirpar-la. Els 'xarnegos' dels primers compassos de la postguerra eren, per exemple, els falangistes que van assaltar biblioteques privades, com la Pompeu Fabra a Badalona, i van cremar-ne, al mig del carrer, tots els llibres.

Barcelona. Les tropes d'ocupació franquistes cremant llibres en català al carrer (1939) / Font: Blog Antonio Baños

La immigració dels 50 i dels 60

Posteriorment, en tan sols dues dècades (les que van del 1950 al 1970)l va arribar al país una gran onada immigratòria, que representaria entre un 30% i un 40% de la població catalana, i que procedia, principalment, del sud peninsular. Aquesta immigració —en moltes ocasions, tan econòmica com ideològica (fugint de la misèria i de l’opressió de l’oligarquia latifundista afecta al régimen)— va arribar en unes condicions socials i polítiques (imposades per qui perseguia la destrucció de la personalitat nacional catalana) que feien difícil el trànsit d’aquells nouvinguts cap a la llengua i la cultura del país d’acollida. En aquell context, i també en alguns entorns, es projectaria l’expressió 'xarnego' per a definir aquest fenomen. Però, en aquest cas, com en el dels sequaços de l’ocupació franquista, ja havia perdut el seu significat històric i tradicional.

El 'xarnego' del segle XXI

'Xarnego' sempre ha estat un sinònim de mestís. Al País Xarnego, a la Gascunya i a Catalunya. Des de fa més de mil anys. En l’actualitat, en ple segle XXI i amb el coneixement de la història que tenim, fer bandera d’una pretesa condició de 'xarnego' a partir de l’alteració del seu significat històric, o bé és una proclama d’adhesió personal als qui, el 1939, cremaven llibres en català al mig de carrer, o bé és una demostració de la ignorància més absoluta —amb bona o mala fe—, o bé és un exercici d’imbecil·litat en grau superlatiu, entesa des de la disciplina de la filosofia, que conceptua 'imbècil' com el difusor d’idees de to i contingut molt baix, generalment, amb mala fe. Que triïn on se senten més còmodes.

 

[Font: www.elnacional.cat]

El servei de ‘streaming’ de les biblioteques públiques tracta el català i el valencià com a llengües diferents

Fa anys que les biblioteques del país ofereixen un servei que permet d'accedir a films i sèries amb la plataforma eFilm, que sempre ha marcat el català i el valencià com a idiomes diferenciats

El servei de streaming que ofereixen les biblioteques públiques de Catalunya, el País Valencià i les Illes tracta, en el desplegable d’idiomes, el català i el valencià com a llengües diferents. Es tracta del portal eFilm, una iniciativa subvencionada pel Ministeri de Cultura espanyol que permet d’accedir a films, sèries, pòdcasts i llibres, de manera gratuïta, per mitjà de les biblioteques. 

Ni l’ús del servei en el si de les biblioteques del país ni el fet que negui la unitat de la llengua no són cap novetat. Tal com es pot comprovar en una nota de premsa –i tal com ha confirmat la mateixa plataforma a VilaWeb–, aquesta iniciativa és vigent a Catalunya d’ençà del setembre del 2018, quan la Generalitat va anunciar que els usuaris de biblioteques podien accedir gratuïtament a més de dos mil documents audiovisuals d’aquest catàleg amb una simple identificació a la biblioteca digital eBiblioCat. 

Llavors s’especificava que la iniciativa era una col·laboració del Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, la Gerència de Serveis de Biblioteques de la Diputació de Barcelona i el Consorci de Biblioteques de Barcelona, amb el suport del Ministeri de Cultura espanyol. A les Illes, el servei és disponible d’ençà del 2020 i al País Valencià, d’ençà del 2023.  

La mateixa plataforma ha reconegut que aquesta diferenciació entre català i valencià no era pas un canvi recent, sinó que sempre hi havia estat, també el 2018, quan el Departament de Cultura la va anunciar i es va començar a fer servir a Catalunya. De fet, totes les webs institucionals espanyoles distingeixen entre valencià i català, però l’element diferencial en aquest cas és que és una iniciativa que no sols depèn del ministeri, sinó també d’institucions catalanes, i que a més ofereix servei de manera directa a les biblioteques públiques dels Països Catalans.

D’ençà que es va impulsar el projecte –el 2018 a Catalunya com a primer territori, i després al País Valencià i les Illes–, cap govern no ha introduït o demanat canvis respecte de l’ús de la plataforma o respecte d’una possible modificació d’aquest desplegable.

 

 

[Font: www.vilaweb.cat]

Des de quan es parla català a l'Aragó?

La comunitat acadèmica sosté que el català i l’aragonès són les dues llengües romàniques més antigues de l'Aragó 

Foto: Pinterest

Escrit per Marc Pons  

Afraga, actualment Fraga (llavors taifa almoràvit de Saraqusta, actualment Saragossa), 24 d’octubre del 1149. Fa 877 anys. Les hosts de Ramon Berenguer IV, comte independent de Barcelona i home principal de l’Aragó, i d’Ermengol VI, comte independent d’Urgell, prenien a l’assalt la ciutat, darrera plaça musulmana important al nord del riu Ebre. Pocs dies més tard, el nou poder cristià iniciaria l’operació d’expulsió de la població autòctona —islamitzada i arabitzada durant els quatre segles llargs de dominació andalusina— i la seva substitució per gent procedent dels dominis del nou poder. Aquella substitució demogràfica transformaria radicalment el paisatge sociològic del territori i, des d’aquell moment, la nova societat resultant seria confessionalment cristiana i lingüísticament catalana.

Mapa del domini lingüístic del català / Font: Enciclopèdia Catalana

Fraga és un cas singular? 

Durant el procés mal anomenat “reconqueridor”, les operacions de substitució demogràfica en benefici dels cristians serien una constant. Aquestes operacions serien una pràctica habitual arreu de la zona de xoc entre els dos mons —cristià i musulmà. Per tant, el canvi de paradigma social i cultural de Fraga i el seu territori, a conseqüència del canvi de domini, no seria un fenomen aïllat. Seria un fenomen que es repetiria, amb una extraordinària freqüència, arreu de la península Ibèrica i, en el cas dels dominis catalans i aragonesos, en bona part de les places conquerides de la vall de l’Ebre i del futur regne de València. Això sí, amb algunes excepcions. Quan el nou poder no tenia prou recursos poblacionals per a una substitució demogràfica, permetia la pervivència de moriscos, per a no interrompre el procés de producció i de tributació.

Fraga, catalana o aragonesa?

Segons la investigació historiogràfica, inicialment Fraga i el seu territori van ser incorporats, políticament, al comtat de Barcelona i, eclesiàsticament, a la diòcesi de Lleida. Posteriorment, durant el regnat de Jaume I (segle XIII), la frontera seria desplaçada cap a l’est, fins a situar-la sobre el riu Cinca, i Fraga restaria com la primera plaça catalana venint de Saragossa. I durant el regnat de Jaume II (segle XIV), es produiria una nova modificació del límit, i la frontera seria desplaçada, de nou, cap a l’est (l’eclesiàstica es mantindria), i seria situada sobre la clamor d’Almacelles, de tal manera que Fraga restaria dins de l’Aragó. No obstant això, hi ha dos aspectes que, des d’un primer moment (1149), mai no van canviar: Fraga es governaria amb el fur aragonès i seria culturalment i lingüísticament catalana. 

Mapa de les zones de parla aragonesa i catalana a l'Aragó / Font: Rolde de Estudios Aragoneses

El misteri de la Ribagorça

Benavarri (1062) i Tamarit (1104), a la meitat nord de la Franja, van ser conquerides pels aragonesos. Però van ser repoblades amb catalans originaris dels comtats independents del Pallars i l’Urgell, perquè els aragonesos no tenien prou recursos demogràfics per a aquella empresa repobladora. Això vol dir que la presència de la llengua catalana en aquest racó de l’Aragó es remuntaria gairebé a un segle abans de la conquesta de Fraga. I si acceptem la tesi de molts filòlegs (com Menéndez Pidal, gens sospitós de ser catalanista), que sostenen que el llatí vulgar que s’havia parlat a la vall dels rius Noguera Ribagorçana i Éssera evolucionaria a català i, per tant, que el comtat medieval de la Ribagorça hauria estat catalanoparlant, podríem afirmar que el català i l’aragonès són les dues llengües romàniques més antigues de l’Aragó.

El Matarranya

La vall del riu Matarranya va ser conquerida durant el regnat d’Alfons-Ramon, fill i successor de Ramon Berenguer IV i de Peronella. Per tant, és la primera operació expansiva conjunta catalanoaragonesa (1168-1179). Però la seva adscripció seria polèmica. Perquè, si bé el Matarranya era la vall bessona del Cinca (si fem un plec sobre el mapa a partir de la ratlla de l’Ebre, els dos cursos fluvials se superposen) i, per tant, era la projecció expansiva de Fraga, es decidiria que, en virtut de la vella divisòria del segle IV entre les arxidiòcesis de Tarragona i de Saragossa que seguia el curs del riu Algars (a l’est del Matarranya), Faió, Nonasp, Favara, Maella, Calaceit, la Vall de Tormo, Cretes, Vall-de-roures i Beseit —repoblades amb catalans originaris de les planes de Lleida i, per tant, catalanoparlants— serien incorporades a l’Aragó.

Retrat de Jaume I / Font: MNAC

La Franja

La societat contemporània de la Ribagorça, de la Llitera, del Baix Cinca i del Matarranya és el resultat d’un procés de formació que es va forjar durant els segles centrals de l’edat mitjana. Per tant, la societat de la Franja és de naturalesa aragonesa i de llengua i cultura catalanes. Aragonesos de llengua catalana des de l’inici de la història de l’Aragó. Tan aragonesos com els habitants de les valls d’Ansó i d’Echo, a l’extrem nord-occidental de l’Aragó, darrer reducte de la llengua aragonesa. I tant o més aragonesos que els habitants de Saragossa o d’Alcanyís, que durant els segles XVI i XVII abandonarien la llengua aragonesa i abraçarien la castellana. Per tant, podem dir que, a l’Aragó, el castellà és l’element intrús, perquè no és present en la seva societat fins sis segles després de la formació de les llengües aragonesa i catalana.

Negar el català als aragonesos de llengua i cultura catalanes

Negar el català als aragonesos que, des de la formació de l’Aragó, són de llengua i cultura catalanes es podria interpretar com un exercici d’absoluta ignorància de la pròpia història. I això no seria cap novetat, venint d’una classe política —no tan sols l’aragonesa— que cada dia se supera exhibint un nivell vergonyós, propi del pitjor de la classe posat a “medrar” en política. Sembla que assistim a la manifestació del fantasma de Calormarde, ministre de Ferran VII i paradigma de la mediocritat intel·lectual més vergonyosa i de la servitud al poder més llefiscosa. Però, en realitat, i tot i que qui ho promou exhibeix el nivell intel·lectual de l’escarabat de la patata, aquesta grollera negació és una estació més d’una operació contra Catalunya que s’escriu des de l’amputació de les parròquies aragoneses de la diòcesi de Lleida. Sixena “dixit”.

Retrat de Jaume II / Font: Bibliothèque Nationale de France

 

[Publicat dins www.elnacional.cat]

La «prioridad nacionalista» vasca con los inmigrantes

El nacionalismo vasco es una ideología fracasada porque, después de casi medio siglo de predominio, ha demostrado que el euskera no es capaz, ni de lejos, de sustituir al español como lengua de uso habitual en el País Vasco.

El lehendakari Iñigo Urkullu junto a Andoni Ortuzar, presidente del PNV, durante la celebración del Aberri Eguna. 

Escrito por Pedro José Chacón Delgado

Con la legalización masiva de inmigrantes a la que estamos asistiendo, el Gobierno vasco ha pedido la inclusión, en el expediente de regulación para el caso vasco de alguna fórmula acreditativa del interés del inmigrante hacia el euskera.  

Su propuesta ha sido ignorada por el Gobierno de Pedro Sánchez con la razonable premisa de que a los inmigrantes hay que tratarlos a todos por igual.  

Y hasta tal punto llega la dependencia del nacionalismo vasco respecto de Sánchez, que ni siquiera EH Bildu ha protestado, salvo por unas tímidas declaraciones de Otegi, cuando sabemos que el tema del euskera es el santo y seña del nacionalismo vasco.  

En realidad, a la hora de justificar ese interés por el euskera, al Gobierno vasco le habría bastado, como le basta en la realidad política y social vasca que conocemos los que vivimos aquí, con que el inmigrante en cuestión presentara un certificado, en este caso de estar matriculado en alguna academia de euskera (euskaltegi).  

Porque así está montado el sistema de euskaldunización en el País Vasco: acreditaciones, exámenes, perfiles lingüísticos y todo lo que pueda ser contabilizado por la Administración, cumpliendo así a la perfección el dicho castizo de "hecha la ley, hecha la trampa", como lo demuestra el uso real del euskera, muy alejado de lo que quisieran las estadísticas oficiales.   

Para el caso de los inmigrantes, desde hace más de veinte años el Gobierno vasco puso en marcha un curso llamado AISA, donde se les introduce a los recién llegados en los rudimentos de la lengua vasca. Dicho curso se basa en dos presupuestos que son los que informan la política de euskaldunización del nacionalismo gobernante y, por tanto, el armazón ideológico mismo del nacionalismo.   

Uno es el de que el País Vasco solo es una parte de un pueblo llamado Euskal Herria ("el país del euskera"), un Estado primigenio que, por una cuestión de fronteras invasoras e impuestas, quedó dividido en dos Estados (España y Francia) y tres regiones: País Vasco, Navarra y el País Vasco francés. Este último, entelequia en el país vecino, con rango administrativo de mancomunidad de municipios, dentro del departamento de Pirineos Atlánticos y con el agua, las basuras y el alcantarillado como casi únicas competencias.   

Lo de que tal pueblo vasco nunca haya protagonizado nada en la historia se explica por la opresión sufrida.   

Y el otro es que en esa Euskal Herria se hablaba antes solo en euskera pero que, debido sobre todo a la invasión española, dicha presencia del euskera retrocedió, ante lo cual surgió el nacionalismo cuyo objetivo sería "normalizar" la situación, es decir, devolver al euskera su pasada condición de idioma principal y con ello la soberanía perdida.   

No ha habido en todo este tiempo que llevamos de democracia, desde que falleció el general Franco, ninguna opción política en el País Vasco que haya cuestionado ese relato ideológico de raíz.  

Para ello habrían bastado dos ideas muy sencillas y sensatas, a mi juicio.   

Una, considerar que una lengua no es un objeto de comunicación químicamente puro, ajeno a las condiciones políticas, sociales, económicas y culturales que genera su uso.   

Y otra, que no es cierto que todas las lenguas sean iguales, porque a la vista está que, con el euskera, por mucho que se apoye desde todos los frentes oficiales, llevamos ya casi cincuenta años de régimen nacionalista y su uso baja hasta en las zonas donde fue mayoritario, como acreditan tozudamente todas las encuestas. Lo cual tiene que ver obviamente con la estructura misma de una lengua que exige que pienses de antemano todos los componentes de la oración antes de decidir qué forma verbal lleva, lo cual no resulta nada práctico para expresar espontáneamente oraciones complejas.   

El curso diseñado desde el Gobierno vasco para los inmigrantes desde hace más de veinte años, llamado AISA, presenta un país al que acaban de llegar que se llama Euskal Herria. España no aparece por ningún lado.   

El curso se desarrolla con unos personajes que interactúan y que enseñan a los estudiantes situaciones básicas de la vida diaria. Y los personajes principales son dos: Elena, colombiana, y Guillaume, francés.   

Hay otros personajes secundarios de otras procedencias, entre ellos, dos marroquíes, un rumano y una polaca. La profesora se llama Aitziber.   

¿A quién representa Guillaume? Se supone que a los inmigrantes europeos occidentales.   

¿Qué porcentaje de inmigrantes de Europa occidental hay en el País Vasco? Muy pequeño, comparado con el de inmigrantes de América del Sur, Magreb o Europa del Este. Y generalmente conformado por personas de alto nivel formativo y económico que lo último que harían sería ponerse a estudiar euskera.   

Y, sin embargo, Guillaume es personaje principal del curso. Junto con Elena, colombiana. Una Elena que habla español, pero llega al País Vasco y, en lugar de integrarse fácilmente gracias a su lengua materna, quiere estudiar euskera y lo va a hacer junto con Guillaume, que es francés y llega a Euskal Herria también con ganas de convertirse en vasco.   

La manipulación ideológica del curso de aprendizaje para inmigrantes del Gobierno vasco se pretende enmascarar de dos maneras: convirtiendo a Guillaume en igual de extranjero que Elena y justificando la no presencia de ningún personaje procedente de otras partes de España en que esos inmigrantes no serían extranjeros en el País Vasco. Pero Guillaume, como ciudadano del espacio Schengen, tiene los mismos derechos que cualquier español para residir en el País Vasco, ¿por qué a efectos del curso se le considera extranjero, como si fuera colombiano o magrebí?    

Lo que nadie que no viva en el País Vasco apreciará fácilmente es que el Guillaume francés está en el curso porque para el nacionalismo vasco su único Estado enemigo es España, no Francia, aunque en el País Vasco francés el euskera no sea ni lengua oficial.    

Y los llegados al País Vasco de otras partes de España no aparecen en el curso no porque no sean extranjeros, sino porque a la gran inmigración española del siglo XX el nacionalismo le quiso dejar claro desde el principio que lo español en el País Vasco solo tiene dos salidas posibles: o convertirse en vasco o no ser nadie.   

A los extranjeros, en cambio, franceses incluidos, se les hace ver que existe una Euskal Herria sin conexión ninguna con España, inculcándoles la ilusión de que no sería necesario saber español para vivir aquí.   

El nacionalismo vasco es una ideología fracasada porque, después de casi medio siglo de predominio, se ha demostrado que el euskera no es capaz, ni de lejos, de sustituir al español como lengua de uso habitual en el País Vasco.   

Pero ellos nunca van a reconocer la evidencia porque el tema del euskera, tal como lo han concebido y manipulado, es su única razón de existencia política. Y con excepción de la élite que maneja el poder y se sirve de él, la mayoría intuye, en el fondo, que vive una pesadilla de la que hay que salir como sea.   

Ojalá que los inmigrantes recién llegados, por su bien, tarden poco en comprender el engaño.

Pedro Chacón es profesor de Historia del Pensamiento Político en la UPV/EHU.

 

[Foto: Efe - fuente: www.elespanol.com]

Aena obliga a traduir les llengües cooficials en el seu premi literari

El diputat Alberto Ibáñez registra al Congrés una bateria de preguntes en què denuncia que el concurs, dotat amb un milió d’euros, obliga a traduir al castellà les obres presentades en altres llengües oficials de l’Estat i reclama si l’executiu pensa modificar-ne les bases ja enguany

Salvador Illa, president de la Generalitat de Catalunya durant l'acte del premi literari

Escrit per Josan Piqueres

Compromís-Sumar ha registrat al Congrés dels Diputats una pregunta escrita dirigida al govern espanyol en què posa en qüestió les bases del premi literari impulsat per Aena i reclama si pensa rectificar-les per la discriminació que, segons denuncia, pateixen les obres presentades en llengües oficials diferents del castellà. El text, signat pel diputat i portaveu adjunt del Grup Parlamentari Plurinacional Sumar Alberto Ibáñez i Mezquita, va ser registrat el 9 d’abril.

La iniciativa parlamentària assenyala que Aena, com a societat mercantil estatal, obté ingressos de grans aeroports amb un elevat trànsit de passatgers i activitat comercial, entre els quals cita expressament el Prat Josep Tarradellas-Barcelona, Palma (Mallorca) i Alacant-Elx-Miguel Hernández, situats en territoris “amb cultura i llengua pròpia”. A partir d’ací, Compromís-Sumar denuncia que les bases del guardó establisquen que les obres presentades en llengües anomenades “cooficials” hagen de ser traduïdes al castellà.

Segons recull l’escrit registrat a la Mesa del Congrés, aquesta exigència suposa “una discriminació i una dificultat afegides” per a les obres procedents d’aquests territoris, precisament d’on Aena obté “una gran part dels seus ingressos”. El text també critica l’ús del terme “cooficials”, que considera un “concepte extrajurídic”, i recorda que la Constitució espanyola reconeix totes les llengües de l’Estat com a oficials en els seus respectius territoris.

A més, el diputat considera contradictori que el guardó es presente com un premi de narrativa mentre, en algun punt de les bases, es manté la referència a “Narrativa Hispanoamericana”, una expressió que, segons l’escrit, apunta a “una exclusió cultural” promoguda per una empresa estatal amb un pressupost superior al milió d’euros.

Davant aquesta situació, Compromís-Sumar formula cinc preguntes al govern espanyol. En primer lloc, demana saber quins ingressos obté Aena desglossats per aeroports. També pregunta si Aena o l’executiu pensen garantir el compliment de l’article 3 de la Constitució, que estableix que “la riquesa de les distintes modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”. Igualment, reclama si Aena o el govern pensen “manifestar-se al respecte i rectificar” i si consideren convenient modificar el concepte del concurs per a incloure “tota la cultura espanyola i no només la castellana”. Finalment, pregunta de manera expressa si l’empresa pública o el govern actuaran per a modificar les bases ja l’any 2026.

L’escrit parlamentari arriba enmig de la polèmica per unes bases que, segons Compromís-Sumar, dificulten l’accés en igualtat de condicions a autors que escriuen en català, gallec o basc, i obri un nou front sobre el paper de les empreses públiques en la protecció efectiva de la diversitat lingüística.

[Font: www.diarilaveu.cat]