Isac Nunes da Luz Cordeiro
***
Tradutor Público e
Intérprete do Comércio
***
Idiomas: francês, espanhol, catalão e galego ***
Matriculado na Junta Comercial do Estado do Paraná
*** Curitiba ***
República Federativa do Brasil
La iniciativa Vincles impulsa sessions pràctiques a l’Hospital de Sant Celoni perquè professionals sanitaris nouvinguts guanyin fluïdesa en català dins l’horari laboral.
Treballar de cara al públic requereix habilitats comunicatives i la llengua és un dels factors essencials que ajuden a garantir una bona entesa. Així ho han entès un grup de professionals de l’Hospital de Sant Celoni (Vallès Oriental) que provenen de molts indrets del món, com ara Costa Rica, l’Argentina i Romania. Quan hi van arribar van entendre que el català era essencial per a oferir una bona atenció als pacients. Ahir mateix, un estudi de la Universitat Pompeu Fabra demostrava que no garantir l’atenció sanitària en la llengua dels pacients podia afectar negativament la precisió dels diagnòstics, la confiança entre metge i usuari i la qualitat de l’assistència.
Per millorar les habilitats lingüístiques, metges i infermeres de l’Hospital de Sant Celoni s’han afegit a la iniciativa Vincles, d’Òmnium Cultural, que els ajuda a adquirir vocabulari i a treure’s de sobre la vergonya de fer el pas i parlar en català, sense por d’equivocar-se o de no pronunciar paraules a la perfecció.
El Vallès Oriental és la primera comarca on s’ha posat en marxa la iniciativa Vincles en l’àmbit laboral, per mitjà d’un acord entre Òmnium Cultural, els sindicats UGT i Comissions Obreres i les patronals Pimec i UEI-Foment del Treball. L’objectiu és fomentar l’ús del català i la cohesió social en l’àmbit laboral.
Aquesta finalitat guanya pes quan el lloc de feina té un marcat caràcter públic, amb atenció a persones, com és el cas d’un hospital, i en un entorn on el volum de pacients de parla catalana és elevat, com és el cas de Sant Celoni. En aquest context, a final de gener la UGT del Vallès Oriental va traslladar la proposta a la secció del centre sanitari: la delegada sindical, Eva Librado, també és la presidenta del comitè d’empresa i membre de la comissió de formació.
“Hi ha molts pacients que es queixen perquè no els atenen en la seva llengua. La resta de cursos són molt gramaticals i a la gent li costa de fer-los, però aquesta proposta era de llengua parlada i amb molta pràctica”, comenta. Van traslladar la proposta a l’empresa, perquè els havia de cedir espais, i ara la direcció ha establert els cursos com a formació obligatòria, de manera que les 20 hores que dura queden compensades dins l’horari laboral.
Els dos formadors encarregats de les sessions han organitzat unes fitxes amb vocabulari divers: “Són sessions dinàmiques, fem moltes activitats, se centren molt en el nostre dia a dia, com parlem als pacients, a la família o al mercat”, explica Natasha Vargas, metgessa d’urgències.
Treballen per reproduir situacions i casos reals
El vocabulari s’escenifica amb sessions pràctiques i immersives en un dels espais habilitats amb llits a l’hospital. D’aquesta manera, els professionals adopten uns quants rols per a posar en pràctica allò que aprenen, per mitjà de simulacions fent tots els papers de l’auca a l’hora d’atendre un pacient.
“Vam començar a treballar amb situacions de la vida diària, com ara anar pel poble demanant adreces, i després vam fer el salt a situacions sanitàries, que ens situen a urgències, en una consulta externa o en una sala d’operacions. I també de comunicació de situacions difícils, com per exemple quan s’ha de traslladar el dol a una persona en català”, detalla Librado.
Amb deu sessions de dues hores en total, cada dimecres a la tarda, la formació ha arribat ara mateix a l’equador, amb tres metges i tres infermeres de participants, tot i que és obert a tots els treballadors de l’àmbit sanitari de l’hospital en sessions futures. “Partim de la base que tots entenen el català i que allò que els costa és, sobretot, la vergonya de parlar-lo i expressar-s’hi”, afegeix la responsable del curs.
Atenció en català
Natasha Vargas va arribar a Catalunya fa cinc anys procedent de Costa Rica i és metgessa d’urgències a l’Hospital de Sant Celoni. De bon començament va entendre la importància del català com a llengua pròpia del país i del fet de poder-la entendre i, amb més habilitat, parlar-la: “Entendre els pacients és important per a tenir-hi una millor comunicació.”
Tot i l’esforç i les ganes que hi posa, admet que també es troba situacions complicades: “Tinc pacients que parlen en català molt de pressa i els he de dir que vagin més a poc a poc.” “És important aprendre la llengua del lloc on vius”, conclou.
Andrea Olaru és una infermera romanesa i fa cinc anys que viu a Catalunya, on es va instal·lar perquè la família de la parella, també romanesa, ja hi vivia. Tracta cada dia amb pacients i admet que saber català és important: “És necessari per a comunicar-t’hi millor.”
També ho veu així una col·lega de professió, Claudia Yadia, natural del Salvador, que també fa cinc anys que viu a Catalunya. “Vaig arribar a Arbúcies i tothom hi parlava en català, va ser una bona immersió.”
Però fa quatre anys que viu a Sant Celoni i intenta de continuar parlant en català: “Intento de parlar una mica de català, sovint em costa, perquè em fa una mica de vergonya equivocar-me.” També s’hi troba Diana Balta, procedent del Perú: “Cada dia parlo amb pacients i he de fer analítiques, i amb la formació espero poder parlar amb més fluïdesa.”
Hi ha casos en què el domini del català ja està més entrenat, com el de Luisa Rodríguez, metgessa d’urgències, natural de l’Argentina i que ja fa vint-i-quatre anys que viu al país. “M’agrada molt el català, l’intento parlar: si no trobo una paraula, la dic en castellà, però per això faig el curs, per guanyar fluïdesa i dicció, perquè a vegades em costa.”
Els casos pràctics que representen al curs l’ajuden molt, assegura, perquè ofereixen la possibilitat de pensar i cercar paraules sense la pressió de trobar-se davant un pacient, amb les necessitats que pot arribar a tenir en un moment concret.
Els formadors asseguren que amb sols cinc sessions els participants ja han fet un gran pas endavant: “Veiem com perden la vergonya. Tot i que hi hagi algú que els digui que no el parlen bé i que és millor que se’ls adrecin en castellà, ells han de veure que ho intenten i tirar-se a la piscina: quan anem de viatge, per exemple, no tots parlem anglès a la perfecció i ens fem entendre”, afegeix Librado.
De fet, cada classe l’acaben amb un “ho hem intentat”, una expressió per a refermar el seu esperit de superació en l’àmbit lingüístic. Aquest esforç també es veu en el dia a dia: “Ara entren als compartiments i utilitzen el català amb els pacients.”
El nacionalismo vasco es una
ideología fracasada porque, después de casi medio siglo de predominio, ha
demostrado que el euskera no es capaz, ni de lejos, de sustituir al español
como lengua de uso habitual en el País Vasco.
El lehendakari Iñigo Urkullu junto a Andoni Ortuzar,
presidente del PNV, durante la celebración del Aberri Eguna.
Escrito por Pedro José
Chacón Delgado
Con la legalización masiva de inmigrantes a la que estamos asistiendo, el
Gobierno vasco ha pedido la inclusión, en el expediente de regulación para el
caso vasco de alguna fórmula acreditativa del interés del inmigrante hacia el
euskera.
Su
propuesta ha sido ignorada por el Gobierno de Pedro Sánchez con la razonable
premisa de que a los inmigrantes hay que tratarlos a todos por igual.
Y
hasta tal punto llega la dependencia del nacionalismo vasco respecto de
Sánchez, que ni siquiera EH Bildu ha protestado, salvo por unas tímidas
declaraciones de Otegi, cuando sabemos que el tema del euskera es el santo y
seña del nacionalismo vasco.
En
realidad, a la hora de justificar ese interés por el euskera, al Gobierno vasco
le habría bastado, como le basta en la realidad política y social vasca que
conocemos los que vivimos aquí, con que el inmigrante en cuestión presentara un
certificado, en este caso de estar matriculado en alguna academia de euskera (euskaltegi).
Porque
así está montado el sistema de euskaldunización en el País Vasco:
acreditaciones, exámenes, perfiles lingüísticos y todo lo que pueda ser
contabilizado por la Administración, cumpliendo así a la perfección el dicho
castizo de "hecha la ley, hecha la trampa", como lo demuestra el uso
real del euskera, muy alejado de lo que quisieran las estadísticas oficiales.
Para
el caso de los inmigrantes, desde hace más de veinte años el Gobierno vasco
puso en marcha un curso llamado AISA, donde se les introduce a los recién
llegados en los rudimentos de la lengua vasca. Dicho curso se basa en dos
presupuestos que son los que informan la política de euskaldunización del
nacionalismo gobernante y, por tanto, el armazón ideológico mismo del
nacionalismo.
Uno
es el de que el País Vasco solo es una parte de un pueblo llamado Euskal Herria
("el país del euskera"), un Estado primigenio que, por una cuestión
de fronteras invasoras e impuestas, quedó dividido en dos Estados (España y
Francia) y tres regiones: País Vasco, Navarra y el País Vasco francés. Este
último, entelequia en el país vecino, con rango administrativo de mancomunidad
de municipios, dentro del departamento de Pirineos Atlánticos y con el agua,
las basuras y el alcantarillado como casi únicas competencias.
Lo
de que tal pueblo vasco nunca haya protagonizado nada en la historia se explica
por la opresión sufrida.
Y el
otro es que en esa Euskal Herria se hablaba antes solo en euskera pero que,
debido sobre todo a la invasión española, dicha presencia del euskera
retrocedió, ante lo cual surgió el nacionalismo cuyo objetivo sería
"normalizar" la situación, es decir, devolver al euskera su pasada
condición de idioma principal y con ello la soberanía perdida.
No
ha habido en todo este tiempo que llevamos de democracia, desde que falleció el
general Franco, ninguna opción política en el País Vasco que haya cuestionado
ese relato ideológico de raíz.
Para
ello habrían bastado dos ideas muy sencillas y sensatas, a mi juicio.
Una,
considerar que una lengua no es un objeto de comunicación químicamente puro,
ajeno a las condiciones políticas, sociales, económicas y culturales que genera
su uso.
Y
otra, que no es cierto que todas las lenguas sean iguales, porque a la vista
está que, con el euskera, por mucho que se apoye desde todos los frentes
oficiales, llevamos ya casi cincuenta años de régimen nacionalista y su uso
baja hasta en las zonas donde fue mayoritario, como acreditan tozudamente todas
las encuestas. Lo cual tiene que ver obviamente con la estructura misma de una lengua
que exige que pienses de antemano todos los componentes de la oración antes de
decidir qué forma verbal lleva, lo cual no resulta nada práctico para expresar
espontáneamente oraciones complejas.
El
curso diseñado desde el Gobierno vasco para los inmigrantes desde hace más de
veinte años, llamado AISA, presenta un país al que acaban de llegar que se
llama Euskal Herria. España no aparece por ningún lado.
El
curso se desarrolla con unos personajes que interactúan y que enseñan a los
estudiantes situaciones básicas de la vida diaria. Y los personajes principales
son dos: Elena, colombiana, y Guillaume, francés.
Hay
otros personajes secundarios de otras procedencias, entre ellos, dos
marroquíes, un rumano y una polaca. La profesora se llama Aitziber.
¿A quién
representa Guillaume? Se supone que a los inmigrantes europeos occidentales.
¿Qué
porcentaje de inmigrantes de Europa occidental hay en el País Vasco? Muy
pequeño, comparado con el de inmigrantes de América del Sur, Magreb o Europa
del Este. Y generalmente conformado por personas de alto nivel formativo y
económico que lo último que harían sería ponerse a estudiar euskera.
Y,
sin embargo, Guillaume es personaje principal del curso. Junto con Elena,
colombiana. Una Elena que habla español, pero llega al País Vasco y, en lugar
de integrarse fácilmente gracias a su lengua materna, quiere estudiar euskera y
lo va a hacer junto con Guillaume, que es francés y llega a Euskal Herria
también con ganas de convertirse en vasco.
La
manipulación ideológica del curso de aprendizaje para inmigrantes del Gobierno
vasco se pretende enmascarar de dos maneras: convirtiendo a Guillaume en igual
de extranjero que Elena y justificando la no presencia de ningún personaje
procedente de otras partes de España en que esos inmigrantes no serían
extranjeros en el País Vasco. Pero Guillaume, como ciudadano del espacio
Schengen, tiene los mismos derechos que cualquier español para residir en el
País Vasco, ¿por qué a efectos del curso se le considera extranjero, como si
fuera colombiano o magrebí?
Lo
que nadie que no viva en el País Vasco apreciará fácilmente es que el Guillaume
francés está en el curso porque para el nacionalismo vasco su único Estado
enemigo es España, no Francia, aunque en el País Vasco francés el euskera no
sea ni lengua oficial.
Y
los llegados al País Vasco de otras partes de España no aparecen en el curso no
porque no sean extranjeros, sino porque a la gran inmigración española del
siglo XX el nacionalismo le quiso dejar claro desde el principio que lo español
en el País Vasco solo tiene dos salidas posibles: o convertirse en vasco o no
ser nadie.
A
los extranjeros, en cambio, franceses incluidos, se les hace ver que existe una
Euskal Herria sin conexión ninguna con España, inculcándoles la ilusión de que
no sería necesario saber español para vivir aquí.
El
nacionalismo vasco es una ideología fracasada porque, después de casi medio
siglo de predominio, se ha demostrado que el euskera no es capaz, ni de lejos,
de sustituir al español como lengua de uso habitual en el País Vasco.
Pero
ellos nunca van a reconocer la evidencia porque el tema del euskera, tal como
lo han concebido y manipulado, es su única razón de existencia política. Y con
excepción de la élite que maneja el poder y se sirve de él, la mayoría intuye,
en el fondo, que vive una pesadilla de la que hay que salir como sea.
Ojalá
que los inmigrantes recién llegados, por su bien, tarden poco en comprender el
engaño.
Pedro Chacón es profesor de Historia del Pensamiento Político en
la UPV/EHU.
La comunitat de kurds a Catalunya, formada per unes 400 persones, crea una nova associació per impulsar una cultura i un idioma històricament perseguits i criminalitzats en quatre estats.
Kurds ballant a una manifestació a Barcelona
Escrit per Víctor Yustres Santiago
“Jo, de petita, només parlava kurd, però quan vaig arribar a l’escola amb sis anys, el turc va entrar a la força a la meva vida, i no vaig tornar a recuperar la meva llengua materna fins que vaig anar a la universitat. Vaig aprendre a llegir i a escriure el meu idioma amb vint anys”.
La Mukaddes Akin va néixer en un poble molt petit a prop d’Amed, la capital de Bakur, el Kurdistan del Nord o Kurdistan de Turquia, un lloc on tothom parlava en kurd. I des de la infància va experimentar la repressió i assetjament, no només lingüístic, sinó també polític i cultural, que ha patit o encara pateix la població kurda des de fa més d’un segle en menor o major mesura en els quatre estats en què està dividit (Turquia, Iran, Síria i Iraq) i que es manifesta pel sol fet de parlar el seu idioma en qualsevol espai públic, sigui l’escola, el carrer o l’hospital.
La Mukaddes, que viu des de fa set anys exiliada a Barcelona, malgrat la violència rebuda i els intents d’assimilació, ha decidit no renegar de la seva cultura: “Des que vaig recuperar la meva llengua, vaig decidir deixar d’escriure en turc. Prefereixo comunicar-me sempre que puc en el meu dialecte kurd, el kurmanji”.
Una llengua perseguida en quatre estats
El Kurdistan és la nació sense estat més gran que hi ha al món. Es calcula que hi ha entre 30 i 40 milions de kurds al planeta, tot i que no es disposa d’un cens rigorós. Al principi del segle XX, amb la descolonització i després de la Primera Guerra Mundial, es va fer un repartiment artificial de la zona que coneixem com a Orient Mitjà, cosa que va donar lloc a la disposició actual de Turquia, Iran, Síria i Iraq. La població kurda va quedar separada entre aquests països, dividida en quatre zones: Bakur (Kurdistan del Nord, a Turquia), Rojava (Kurdistan Occidental, a Síria), Başûr (Kurdistan del Sud, a l’Iraq) i Rojhilat (Kurdistan Oriental, a l’Iran). Tot el Kurdistan abasta fins a 500.000 quilòmetres quadrats compresos entre dues serralades: la del Taure, a l’est de la península d’Anatòlia, i la del Zagros, al límit occidental de l’altiplà de l’Iran.
La llengua majoritària de la població del Kurdistan és el kurd, una llengua irànica que pertany a la família de les indoeuropees. Té diverses variants dialectals: les dues principals són el kurmanji (que es parla principalment als territoris kurds de Turquia, Síria i occident de l’Iraq) i el sorani (predominant a l’orient dels territoris kurds de l’Iraq i a l’Iran).
El kurd ha estat blanc d’una persecució històrica en els quatre estats, tot i que fa pocs anys que els processos socials i polítics que s’han donat a Síria i l’Iraq han permès l’autonomia de les regions kurdes i el reconeixement oficial d’aquest idioma. A Başûr, on es va constituir una regió autònoma kurda dins de l’Iraq a la dècada de 1990, es van consolidar les institucions polítiques kurdes en la Constitució iraquiana de 2005, després de la invasió de l’Iraq per part dels Estats Units i els seus aliats el 2003. El kurd va ser reconegut com a llengua oficial en aquesta constitució. L’altra zona on l’idioma kurd fins ara ha pogut respirar és a l’Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria, també coneguda com a Rojava o Kurdistan de Síria. L’any 2014, arran de la victòria de les milícies kurdes en aquest territori contra Estat Islàmic en el marc de la guerra de Síria, la llengua kurda va tenir per primera vegada un reconeixement ple en aquesta regió, que no ha estat reconeguda internacionalment, excepte pel Parlament de Catalunya el 2021. Abans d’aquest moment, els kurds a Síria havien estat marginats durant dècades: tenien prohibit utilitzar la seva llengua o celebrar el Newroz (Any Nou kurd) i a molts ni tan sols se’ls concedia la nacionalitat siriana.
Caldrà veure com evoluciona la situació política en aquesta regió, ja que el projecte polític kurd es troba ara a la corda fluixa: a principis d’aquest any, l’exèrcit del nou govern sirià va atacar diverses ciutats de Rojava i les milícies kurdes es van retirar i van perdre el control de la major part de la regió. El 30 de gener, les forces kurdes van anunciar un acord amb el govern de Síria que inclou un alto el foc, la integració gradual de les institucions civils i militars de la regió dins l’Estat sirià i el respecte als “drets civils i educatius del poble kurd”.
En el cas de la República Islàmica de l’Iran, l’idioma kurd i la seva cultura hi estan molt restringits. “Hi ha una similitud molt gran entre el persa i el kurd, ja que totes dues són llengües de la mateixa família, i per això els iranians reconeixen els kurds com a grup, o com als iranians més antics, però no reconeixen la llengua kurda: la consideren un dialecte. I creuen que no hauria d’estar reconeguda ni ser oficial”, explica Massoud Sharifi. És professor de Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, ciutat en la qual viu des de fa deu anys, però va néixer i créixer en una localitat de Rojhilat, prop de la triple frontera entre l’Iran, l’Iraq i Turquia.
Sharifi apunta que el nacionalisme iranià “veu el multilingüisme com un perill per a la integritat territorial i per al futur de l’Iran. Per això, considera que donar espai a l’expressió cultural i lingüística kurda pot acabar amb la divisió del país”. El kurd no s’ensenya a les escoles i el seu ús oficial és inexistent, però hi ha petites escletxes, amb moltes restriccions. “Als noranta es van poder publicar algunes coses en kurd, però molt restringides. Per exemple, sorgia una nova revista, es publicaven un parell de números i el tercer ja no sortia perquè la prohibien. També hi ha associacions de literatura kurda que es reuneixen en espais informals i clandestins, o s’ensenya la literatura kurda en una universitat. A més a més, hi ha alguna televisió local en kurd, però les persones que hi treballen i el contingut que s’emet estan completament controlats pel govern”, explica el sociòleg. També a les zones frontereres hi arribaven materials clandestins. Sharifi explica: “Jo llegia llibres en kurd que venien de Başûr. Vaig aprendre a llegir i escriure kurd així, d’amagat”.
Massoud Sharifi en un acte del CIEMEN sobre Kurdistan. Foto: Gerard Magrinyà
El kurd a Bakur: una criminalització constant
Actualment, la pitjor situació per als kurds i la seva llengua es dona a Bakur, el Kurdistan de Turquia. Des que es va crear el 1923, l’Estat turc ha negat reiteradament l’existència del poble kurd —que representa uns 20 milions de persones al país—, ha prohibit l’idioma kurd i, durant dècades, ha perseguit, empresonat i torturat persones kurdes pel fet de parlar la seva llengua materna. “Només el fet de ser tu mateixa, parlar la teva llengua o fins i tot celebrar una festa o xiular una cançó kurda, ja eren prou motiu per patir repressió i tenir problemes. El meu pare va estar a la presó molts anys i el van torturar. I la resta de la família sempre hem tingut conflictes amb l’Estat turc, també”, explica la Xezal, originària d’Amed i exiliada a Catalunya des de 2019 (utilitza un nom fictici per seguretat). La llengua kurda no és reconeguda oficialment i continua exclosa de l’educació pública (només es pot fer com a assignatura optativa en alguns casos). L’expressió simbòlica i política kurda pateix restriccions constants, i diversos partits prokurds han estat il·legalitzats o sotmesos a processos judicials al llarg de les darreres dècades. Tot i això, el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), considerat il·legal i terrorista per Turquia, ha mantingut durant dècades la lluita armada contra el govern turc, fins al 2025, moment en què el seu líder, Abdullah Öcalan, que està en una presó turca des de 1999, va anunciar la dissolució del grup i s’ha iniciat un procés de pau i negociació.
Una altra activista kurda de Bakur exiliada a Barcelona, la Nupelda (també nom fictici), explica que la discriminació per parlar kurd és transversal a tota la societat i posa alguns exemples. “A l’escola, t’humiliaven i fins i tot et pegaven si parlaves kurd o per no saber parlar bé el turc. Si anava a l’hospital a acompanyar la meva àvia quan estava malalta, com no sap parlar turc li cridaven i la tractaven malament. Fins i tot la meva mare, que parla turc, però té accent kurd, rebia violències i l’havíem d’acompanyar jo o els meus germans a fer gestions per la ciutat tota l’estona. Una persona kurda que no sàpiga parlar bé el turc no pot solucionar cap problema en el seu dia a dia. Ha calat tant la deshumanització cap al poble kurd entre la població turca que el millor que et pot passar és que et tractin amb pena”, relata. A més, afegeix: “Una persona kurda que parli la seva llengua o que defensi els seus drets mai serà contractada en el sector públic a Turquia i li serà molt difícil trobar una bona feina”. Fa un parell d’anys, les autoritats turques fins i tot van detenir una cinquantena de persones acusades de “propaganda terrorista” pel fet d’haver ballat o cantat cançons kurdes en casaments.
L’escola turca discrimina el kurd… però hi ha escletxes
Un dels espais on més repressió hi ha hagut cap a la comunitat kurda i la seva llengua a Turquia és el sistema educatiu. “Jo vaig arribar sense saber turc a l’escola i els companys i professors em cridaven, em deien que era estúpida i em pegaven. I si ets kurd i vius en ciutats de majoria turca com Istanbul o Ankara, el més habitual és que rebis assetjament per part dels companys també”, explica la Nupelda, que apunta a discriminacions que arriben fins a la seva etapa universitària. “Un professor a la universitat em va dir que els kurds érem terroristes i que volíem trencar el país. Jo havia de fer una entrevista amb ell perquè m’acceptés un projecte; ni tan sols anava a defensar la meva cultura ni el meu idioma. Però ell volia humiliar-me i, evidentment, em va excloure del programa. Si ets kurd i vols progressar en la societat, et forcen a renegar de la teva identitat”, apunta la jove kurda.
Tot i que les autoritats turques intenten que l’escola sigui un espai d’assimilació, fa més d’una dècada que s’han obert algunes escletxes. Com explica Mukaddes Akin a Nationalia, el kurd va ser introduït com a assignatura optativa (habitualment dues hores setmanals) a les escoles públiques l’any 2012, dins del programa de Llengües i dialectes vius, però la implantació ha estat limitada. Catorze anys després, només uns pocs milers d’alumnes poden assistir a aquestes classes, a causa de la greu manca de professorat i de les pressions socials, polítiques i culturals que en limiten l’oferta i fins i tot la difusió. Malgrat els obstacles, el darrer curs 2025-2026 s’hi van inscriure més de 60.000 alumnes.
Un estudiant assisteix a una classe de llengua kurda a l’Escola Secundària Imam Hatip de Mersin. Foto: cedida per Hüdai Morsümbül
En un context de tímida obertura de l’Estat turc als drets culturals i lingüístics del poble kurd, entre 2006 i 2011, el CIEMEN i l’associació kurda Kurdi-Der van impulsar un projecte de cooperació internacional que consistia en la formació de 500 professors per a l’ensenyament de llengua kurda, precisament per cobrir tant la mancança de professorat capacitat com de materials didàctics adequats.
No perdre la llengua a l’exili
A Catalunya, la comunitat kurda no és gaire nombrosa, comparada amb la d’altres nacionalitats. Segons fonts kurdes a la diàspora, a Catalunya hi viuen entre 350 i 400 persones kurdes. La gran majoria resideixen a Barcelona, unes 250, o a l’àrea metropolitana, però també es comptabilitzen nuclis importants a Manresa, on n’hi viu una cinquantena, o a Lleida, on hi ha uns 10 o 15 kurds instal·lats. La gran majoria són provinents de Bakur, però també hi ha alguns de Rojava i de Rojhilat.
A causa de la història de persecució i discriminacions que han viscut, i els processos d’assimilació, sobretot per part de l’Estat turc, molts kurds han perdut la seva llengua o, fins i tot, per por d’exposar-se i patir violències, han deixat de parlar l’idioma o l’han deixat de transmetre als fills i filles.
Jenkidar Shikhdmmar, kurd de Rojava resident a Barcelona i representant a Espanya de l’Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria, afirma que aquest és un dels temes que més el preocupa: “Jo he estat a la presó i he estat torturat només pel fet de parlar kurd i el meu pare gairebé perd la vida per defensar la llengua a Síria. Per això, no entenc com en un context com el català, en què ja no hi ha repressió, hem de continuar amagant la llengua i la identitat. Però hi ha gent que encara té molta por. A mi em fa vergonya parlar en turc o en àrab amb una altra persona kurda aquí. Per això crec que una de les coses més importants a fer des de la diàspora és fomentar l’ensenyament de la llengua als kurds que l’han perduda o a les noves generacions”, defensa.
Jenkidar Shikhdmmar en un acte del CIEMEN sobre Kurdistan. Foto: Gerard Magrinyà
Crear comunitat per recuperar la llengua
La diàspora kurda a Catalunya, tot i que dispersa i poc nombrosa, ha començat a organitzar-se fa pocs anys per reforçar els llaços comunitaris. Han creat un grup de WhatsApp en el qual intercanvien informacions i experiències, donen suport a les persones kurdes nouvingudes i comparteixen contactes laborals o per a fer tràmits burocràtics. I també han impulsat una nova associació cultural kurda a Barcelona, anomenada Berfin. Aquest nom fa referència a una flor que creix entre la neu als cims de les muntanyes kurdes.
Un dels objectius de l’associació és impulsar l’ensenyament de la llengua kurda a Catalunya, especialment per a la mateixa comunitat kurda a la diàspora i els seus fills, ja que molts l’han perduda. “És molt important que es creïn projectes com aquest en què els nens i nenes puguin trobar-se de manera freqüent per aprendre kurd i comunicar-se entre ells. En països com Suècia o Alemanya, on la diàspora kurda té més de quaranta anys d’implantació, hi ha cursos i materials didàctics que s’han creat perquè les famílies kurdes tinguin una oferta educativa pels seus fills i filles en llengua kurda. Aquí, com que la comunitat és tan petita, encara hi ha una manca de polítiques públiques per part de les institucions catalanes per fomentar aquest tipus de programes”, explica Sharifi.
La cultura, la música i la celebració de la cultura kurda seran també els pilars de la nova entitat, que vol centrar-se a fer un festival de música i activitats per la celebració del Newroz, l’any nou kurd, que se celebra el 21 de març. En els seus plans també està fer classes de danses tradicionals o tallers per aprendre a tocar el tanbur, un instrument de corda típic del Kurdistan, similar al llaüt, que ha estat present a Mesopotàmia des de fa més de 4.000 anys.
El principal repte a mitjà termini de Berfin és trobar un local que serveixi com a punt de trobada i d’organització de la comunitat, han sol·licitat un local a l’Ajuntament de Barcelona. De moment, utilitzen sales de la seu del CIEMEN per realitzar algunes de les seves reunions i activitats, com les classes de kurd, que es fan cada dimarts i dijous des del mes de febrer a l’Espai CIEMEN.
Imatge d’una classe de kurd de l’Associació Berfin a l’Espai CIEMEN
De la solidaritat política a l’afiliació cultural
Els vincles entre Catalunya i el Kurdistan venen de fa dècades. Des de la dècada dels vuitanta, associacions com el CIEMEN o el Comitè d’Agermanament Catalano-Kurd van servir per difondre la realitat del poble kurd i per reunir catalans interessats en el projecte polític del Kurdistan i també a kurds expatriats. Alguns catalans s’han apropat al Kurdistan i a la seva llengua, atrets pel projecte polític de Rojava, com és el cas del periodista i documentalista Ferran Domènech. “Vaig anar-hi a viure dos anys, a treballar com a periodista, i vaig decidir aprendre’n l’idioma per poder entendre veritablement la cultura i la gent, ja que gairebé ningú parlava l’anglès. Si hi viatges amb una visió internacionalista, aprendre kurd és fonamental”, explica.
La Mukaddes creu que l’apropament a una llengua a través d’un moviment polític és positiu, però alhora, limitat. “Crec que és reduccionista si la gent només pensa en la comunitat kurda com l’YPG [el nom de la guerrilla kurda de Rojava] o com un moviment de lluita política. Seria genial que, a poc a poc, es fessin més mostres de la llengua i la cultura kurda, també des de l’exili, per conèixer millor qui som els kurds. Per exemple, amb l’organització d’un festival de música amb grups locals del Kurdistan, amb la traducció d’algunes obres literàries al kurd, a través de la divulgació de la nostra cuina… Crec que, a poc a poc, anirem veient aquest canvi”.
