Les sanctions de l’UE contre les colons israéliens violents ne sont qu’une demi-mesure

Pour mettre un terme au projet de colonisation, les dirigeants européens devront faire bien plus qu’imposer des restrictions à quelques organisations

Écrit par Eldar Mamedov

Depuis des années, la politique de l’Union européenne vis-à-vis de l’occupation israélienne est un modèle de dérobade : des déclarations exprimant une préoccupation timide, accompagnées d’une poursuite des relations diplomatiques et commerciales comme si de rien n’était. Ainsi, lorsque les ministres des Affaires étrangères de l’UE ont enfin donné leur feu vert pour sanctionner certains colons israéliens la semaine dernière, on aurait pu croire que Bruxelles avait enfin trouvé le courage d’agir.

Cette mesure comprend des sanctions contre Amana, que le groupe israélien Peace Now qualifie de l’une des organisations de colons les plus puissantes. La liste inclut également HaShomer Yosh, Regavim et Nachala pour leur rôle dans la promotion de la violence et de la dépossession des Palestiniens. Les restrictions comprennent des interdictions de voyager, le gel des avoirs et l’interdiction pour les personnes et organisations désignées d’accéder aux institutions financières relevant de la juridiction de l’UE.

En présentant cette décision, la haute représentante de l’UE pour les affaires étrangères, Kaja Kallas, a déclaré qu’il était « grand temps de sortir de l’impasse et de passer à l’action. L’extrémisme et la violence ont des conséquences ».

La réaction israélienne à la décision de l’UE a été rapide et virulente : le Premier ministre Benjamin Netanyahu a fustigé la « faillite morale » de l’UE, affirmant qu’« Israël et les États-Unis font le sale boulot de l’Europe en luttant pour la civilisation contre les fanatiques djihadistes en Iran et ailleurs ». Son ministre des Affaires étrangères, Gideon Sa’ar, a qualifié cette mesure d’« arbitraire et politique, et sans aucun fondement ».

Cette décision est en effet inédite. Cette avancée a été rendue possible par un changement politique discret mais significatif, à savoir le changement de gouvernement en Hongrie, qui a levé son veto de longue date. Contrairement aux spéculations qui avaient précédé cette décision, les autres alliés d’Israël au sein de l’UE, tels que la République tchèque ou l’Allemagne, ne se sont pas mobilisés pour bloquer la mesure.

Mais célébrer cela comme un tournant serait disproportionné et prématuré. La situation dans son ensemble reste aussi sombre qu’elle l’est depuis octobre 2023 — et même bien avant.

La vérité dérangeante concernant l’action de l’UE est la suivante : les ministres ont infligé des sanctions symboliques à une fraction infime de la communauté des colons. Selon les estimations de l’ONU, ils sont environ 500 000 en Cisjordanie occupée et 233 600 à Jérusalem-Est.

Les politiques commerciales européennes continuent de financer le projet de colonisation. Le bloc refuse toujours de suspendre l’accord d’association UE-Israël. Et ce, malgré le fait que son propre bras diplomatique — le Service européen pour l’action extérieure dirigé par Kallas — ait jugé qu’Israël violait la clause relative aux droits de l’homme de cet accord. L’Espagne, l’Irlande et la Slovénie ont officiellement exigé la suspension de l’accord pour ces motifs, mais ont été mises en minorité par les grandes puissances de l’UE, notamment l’Allemagne et l’Italie.

De plus, l’UE refuse toujours d’interdire le commerce avec les colonies israéliennes en Cisjordanie occupée, malgré l’avis clair de la Cour internationale de justice selon lequel les États ne doivent pas reconnaître ni apporter d’aide à l’occupation illégale.

Plus précisément, l’arrêt stipule que les États membres doivent « s’abstenir d’établir des relations économiques et commerciales avec Israël concernant le territoire palestinien occupé » et « prendre des mesures pour empêcher les relations commerciales ou d’investissement qui contribuent au maintien de la situation illégale créée par Israël dans le territoire palestinien occupé ».

Il ne s’agit pas là d’une injonction ambiguë. Pour une entité qui se targue de faire respecter le droit international, c’est un appel clair à l’action. En l’absence d’une telle action, la conclusion est on ne peut plus évidente : l’UE sanctionne quelques colons violents tout en favorisant activement la viabilité économique, l’expansion et l’accaparement des terres par la population israélienne en constante augmentation dans les territoires occupés.

Considérons la géographie de cette complicité. La Cisjordanie abrite trois millions de Palestiniens et environ 500 000 colons israéliens. Mais ces chiffres masquent une réalité brutale : selon une étude de l’International Crisis Group (ICG), 85 % des Palestiniens sont entassés sur seulement 40 % du territoire, désormais divisé en « îlots » isolés, semblables à des bantoustans. Les colonies ne font pas que se multiplier ; elles morcellent stratégiquement les territoires palestiniens afin d’empêcher toute possibilité d’un État palestinien viable à l’avenir.

Ce qui a changé sous l’actuel gouvernement israélien — une coalition qui inclut des partis sionistes religieux extrémistes —, c’est le rythme effréné de l’accaparement des terres. Selon l’ICG, au cours des quatre dernières années seulement, les autorités ont établi 102 nouvelles colonies et avant-postes, soit presque autant que celles construites au cours des 50 années précédentes réunies. Il ne s’agit pas d’une progression graduelle, mais d’une annexion de facto qui s’accélère.

En refusant d’imposer des sanctions significatives pour ces agissements, l’UE agit en tant que facilitateur direct et conscient. Les entités et les individus visés par les dernières mesures de l’UE sont indissociables de l’entreprise de colonisation au sens large qui continue de bénéficier de tous les privilèges commerciaux européens.

En réaction à l’annonce de l’UE, le groupe de gauche au Parlement européen a qualifié ces sanctions de « strict minimum » et de « fraction dérisoire de ce qui est nécessaire ». La porte-parole du groupe sur cette question, l’Irlandaise Lynn Boylan, a insisté sur le fait que l’UE avait besoin « d’une interdiction à l’échelle de l’Union des produits issus des colonies illégales, de la suspension de l’accord d’association UE-Israël et d’un embargo réciproque ».

À l’avenir, la suspension totale de l’accord d’association avec Israël, proposée par l’Espagne, l’Irlande et la Slovénie et contrecarrée par l’Allemagne et l’Italie, a été reportée sine die. Un embargo sur les armes à l’échelle de l’UE est également irréaliste ; les décisions relatives au commerce des armes sont considérées comme relevant de la compétence des États membres individuels, et il est inconcevable que l’Allemagne ou la République tchèque suivent l’exemple de l’Espagne dans ce domaine.

Cela fait de l’interdiction du commerce avec les colonies illégales le prochain champ de bataille le plus probable. La situation ne semble pas désespérée. La France, la Suède et les Pays-Bas soutiennent déjà des restrictions à ce commerce. Les partis d’opposition en Italie, quant à eux, ont présenté un projet de loi visant à mettre fin à l’importation de biens et de services provenant des colonies.

De telles demandes ne devraient que se multiplier dans d’autres États membres et au sein même de la bureaucratie européenne. Cela montre que les sanctions visant une poignée de colons ne vont pas freiner la dynamique en faveur d’un contrôle accru et d’une plus grande responsabilité. En réponse à la pression croissante, la Commission européenne a récemment déclaré qu’elle « ne s’engageait ni ne refusait de présenter une proposition visant à interdire le commerce avec les colonies israéliennes, comme certains pays l’ont exigé ».

Cela reste lamentablement insuffisant, mais ne ferme pas la porte à une action tardive et reconnaît la demande croissante en ce sens. Et cela n’empêche certainement pas la Commission de prendre des mesures pour suspendre également les aspects commerciaux de l’accord d’association avec Israël.

Tant que l’UE ne sera pas disposée à imposer des coûts à l’ensemble du projet de colonisation, ses sanctions ressembleront moins à une prise de position de principe qu’à un exercice de limitation des dégâts politiques.

Eldar Mamedov est un expert en politique étrangère basé à Bruxelles et chercheur associé au Quincy Institute.

[Source : responsiblestatecraft.org - reproduit sur www.groupegaullistesceaux.fr]

Cursos a metges i infermeres per a perdre la por de parlar català amb els pacients

La iniciativa Vincles impulsa sessions pràctiques a l’Hospital de Sant Celoni perquè professionals sanitaris nouvinguts guanyin fluïdesa en català dins l’horari laboral.

Treballar de cara al públic requereix habilitats comunicatives i la llengua és un dels factors essencials que ajuden a garantir una bona entesa. Així ho han entès un grup de professionals de l’Hospital de Sant Celoni (Vallès Oriental) que provenen de molts indrets del món, com ara Costa Rica, l’Argentina i Romania. Quan hi van arribar van entendre que el català era essencial per a oferir una bona atenció als pacients. Ahir mateix, un estudi de la Universitat Pompeu Fabra demostrava que no garantir l’atenció sanitària en la llengua dels pacients podia afectar negativament la precisió dels diagnòstics, la confiança entre metge i usuari i la qualitat de l’assistència.  

Per millorar les habilitats lingüístiques, metges i infermeres de l’Hospital de Sant Celoni s’han afegit a la iniciativa  Vincles, d’Òmnium Cultural, que els ajuda a adquirir vocabulari i a treure’s de sobre la vergonya de fer el pas i parlar en català, sense por d’equivocar-se o de no pronunciar paraules a la perfecció.  

El Vallès Oriental és la primera comarca on s’ha posat en marxa la iniciativa Vincles en l’àmbit laboral, per mitjà d’un acord entre Òmnium Cultural, els sindicats UGT i Comissions Obreres i les patronals Pimec i UEI-Foment del Treball. L’objectiu és fomentar l’ús del català i la cohesió social en l’àmbit laboral. 

Aquesta finalitat guanya pes quan el lloc de feina té un marcat caràcter públic, amb atenció a persones, com és el cas d’un hospital, i en un entorn on el volum de pacients de parla catalana és elevat, com és el cas de Sant Celoni. En aquest context, a final de gener la UGT del Vallès Oriental va traslladar la proposta a la secció del centre sanitari: la delegada sindical, Eva Librado, també és la presidenta del comitè d’empresa i membre de la comissió de formació.  

“Hi ha molts pacients que es queixen perquè no els atenen en la seva llengua. La resta de cursos són molt gramaticals i a la gent li costa de fer-los, però aquesta proposta era de llengua parlada i amb molta pràctica”, comenta. Van traslladar la proposta a l’empresa, perquè els havia de cedir espais, i ara la direcció ha establert els cursos com a formació obligatòria, de manera que les 20 hores que dura queden compensades dins l’horari laboral.  

Els dos formadors encarregats de les sessions han organitzat unes fitxes amb vocabulari divers: “Són sessions dinàmiques, fem moltes activitats, se centren molt en el nostre dia a dia, com parlem als pacients, a la família o al mercat”, explica Natasha Vargas, metgessa d’urgències.

Treballen per reproduir situacions i casos reals

El vocabulari s’escenifica amb sessions pràctiques i immersives en un dels espais habilitats amb llits a l’hospital. D’aquesta manera, els professionals adopten uns quants rols per a posar en pràctica allò que aprenen, per mitjà de simulacions fent tots els papers de l’auca a l’hora d’atendre un pacient.

“Vam començar a treballar amb situacions de la vida diària, com ara anar pel poble demanant adreces, i després vam fer el salt a situacions sanitàries, que ens situen a urgències, en una consulta externa o en una sala d’operacions. I també de comunicació de situacions difícils, com per exemple quan s’ha de traslladar el dol a una persona en català”, detalla Librado.

Amb deu sessions de dues hores en total, cada dimecres a la tarda, la formació ha arribat ara mateix a l’equador, amb tres metges i tres infermeres de participants, tot i que és obert a tots els treballadors de l’àmbit sanitari de l’hospital en sessions futures. “Partim de la base que tots entenen el català i que allò que els costa és, sobretot, la vergonya de parlar-lo i expressar-s’hi”, afegeix la responsable del curs.

Atenció en català   

Natasha Vargas va arribar a Catalunya fa cinc anys procedent de Costa Rica i és metgessa d’urgències a l’Hospital de Sant Celoni. De bon començament va entendre la importància del català com a llengua pròpia del país i del fet de poder-la entendre i, amb més habilitat, parlar-la: “Entendre els pacients és important per a tenir-hi una millor comunicació.”

Tot i l’esforç i les ganes que hi posa, admet que també es troba situacions complicades: “Tinc pacients que parlen en català molt de pressa i els he de dir que vagin més a poc a poc.” “És important aprendre la llengua del lloc on vius”, conclou.

Andrea Olaru és una infermera romanesa i fa cinc anys que viu a Catalunya, on es va instal·lar perquè la família de la parella, també romanesa, ja hi vivia. Tracta cada dia amb pacients i admet que saber català és important: “És necessari per a comunicar-t’hi millor.”

També ho veu així una col·lega de professió, Claudia Yadia, natural del Salvador, que també fa cinc anys que viu a Catalunya. “Vaig arribar a Arbúcies i tothom hi parlava en català, va ser una bona immersió.”

Però fa quatre anys que viu a Sant Celoni i intenta de continuar parlant en català: “Intento de parlar una mica de català, sovint em costa, perquè em fa una mica de vergonya equivocar-me.” També s’hi troba Diana Balta, procedent del Perú: “Cada dia parlo amb pacients i he de fer analítiques, i amb la formació espero poder parlar amb més fluïdesa.”

Hi ha casos en què el domini del català ja està més entrenat, com el de Luisa Rodríguez, metgessa d’urgències, natural de l’Argentina i que ja fa vint-i-quatre anys que viu al país. “M’agrada molt el català, l’intento parlar: si no trobo una paraula, la dic en castellà, però per això faig el curs, per guanyar fluïdesa i dicció, perquè a vegades em costa.”

Els casos pràctics que representen al curs l’ajuden molt, assegura, perquè ofereixen la possibilitat de pensar i cercar paraules sense la pressió de trobar-se davant un pacient, amb les necessitats que pot arribar a tenir en un moment concret.

Els formadors asseguren que amb sols cinc sessions els participants ja han fet un gran pas endavant: “Veiem com perden la vergonya. Tot i que hi hagi algú que els digui que no el parlen bé i que és millor que se’ls adrecin en castellà, ells han de veure que ho intenten i tirar-se a la piscina: quan anem de viatge, per exemple, no tots parlem anglès a la perfecció i ens fem entendre”, afegeix Librado.

De fet, cada classe l’acaben amb un “ho hem intentat”, una expressió per a refermar el seu esperit de superació en l’àmbit lingüístic. Aquest esforç també es veu en el dia a dia: “Ara entren als compartiments i utilitzen el català amb els pacients.”

[Font: www.vilaweb.cat]

Los fuegos de la Nouvelle Vague

Feliz cumpleaños, Cahiers du Cinéma. La ya legendaria revista francesa de crítica cinematográfica cumple setenta y cinco, pero quien le rinde su homenaje más memorable es un cineasta texano, Richard Linklater, nacido precisamente en el año en que Jean-Luc Godard estrenaba su icónica À bout du souffle. Pesimamente traducida al español como Al final de la escapada cuando bastaba con su lectura literal –Sin aliento-, Linklater recrea lo que fue su desopilante making off en Nouvelle Vague. 

Cine antiguo en París proyecta película de la Nouvelle Vague; público de todas las edades observa atentamente.

Escrito por Álvaro Bermejo

Tras pasar por Cannes, como era de esperar -sin pena ni gloria-, esa algo más que refrescante nueva ola llega a nuestras desérticas pantallas como un baño de juventud, la de aquel tiempo tan diferente al nuestro, el del desencanto.

Aunque la etiqueta la acuñó una periodista de L’Express, Françoise Giroud, la Nouvelle Vague surgió del océano de papel de Cahiers du Cinéma, con el estreno de Los cuatrocientos golpes. El más radical de los críticos de aquella revista, luego el más lírico de los cineastas, François Truffaut, cambiaba la pluma por la cámara para convulsionar todas las estructuras del discurso estético y político con una marejada de alto voltaje literario que sacudió hasta sus cimientos la Francia del general De Gaulle.

Un año después, el más genial, Godard, tomaba el relevo con À bout de souffle. Seguirían Alain Resnais, Eric Rohmer, Agnès Varda, Louis Malle, los dos Jacques -Demy y Rivette-, y tantos más. Detrás, el cine de Roberto Rosellini, todo el existencialismo francés concentrado en el Quartier Latin, y su mejor literatura. Las novelas de Marguerite Duras, las de Alain Robbe Grillet. Hasta las de un maldito como Drieu de La Rochelle rehabilitado por Malle en su Le feu follet.

Eran jóvenes, transgresores por definición, podían permitírselo. Y se atrevieron a todo. Revolucionar el lenguaje cinematográfico sin pasar por ninguna escuela. “Escribir ya es hacer cine”, sentenciaría Godard. Despreciar los estudios y salir a los bulevares con cámaras portátiles de emulsión más sensible y magnetófonos que recogían el sonido ambiente. Hacer de la precariedad virtud -a falta de raíles para sus travelling, sillas de ruedas-. Filmar al límite, sin apenas recursos y, a paso de carga, desde la improvisación. “Una cuestión moral” que alcanzaría hasta los actores que pusieron rostro a sus audacias mientras irrumpían en la pantalla para alcanzar la altura del mito -de Jean Seberg a Catherine Deneuve, de Jeanne Moreau a Jean-Paul Belmondo, hasta Brigitte Bardot-.

Lo trascendental no era tanto lo que contaban, sino cómo lo contaban. Su libertad de tono, su creatividad, su irreverencia. Justo lo que ha desaparecido del panorama cinematográfico actual -y, por extensión, de todo eso a lo que seguimos llamando cultura cuando no pasa de un simulacro industrial-.

A la luz de todo lo que ilumina Nouvelle Vague, uno se pregunta hasta qué punto el progreso apareja ciclos de involución como el que nos ocupa. Qué pequeños somos, que poco pesamos si nos medimos en la balanza con aquellos jóvenes algo más que airados, sencillamente geniales, que se reían de todo mientras cambiaban el mundo.

Aquel Godard, Pierrot le fou, que llevaría su iconoclastia a autocalificarse como “God-Art”, mientras increpaba a los académicos –“No sabéis hacer cine porque no sabéis lo que es”. Aquel Truffaut que se jactaba de cualquier academicismo asegurando que su único nexo generacional era que ellos jugaban al flipper, mientras los viejos realizadores seguían con el póker. Aquel Resnais que se atrevería a llevar a la pantalla un idilio entre una francesa y un japonés, en Hiroshima mon amour, como si lo situara hoy entre una americana y un iraní, sobre el estrecho de Ormuz.

Su guerra fue la de Argelia, y acabó con las barricadas del Mayo del ’68. Un siglo adelante, siguen siendo faros en la noche para cualquiera que ame el cine y la vida, sin preguntarse dónde diablos está la frontera.

[Foto: Imagen generada por inteligencia artificial – Cibeles AI - fuente: www.todoliteratura.es]

Pierre Lemaitre tanca l’extensa aventura literària de la família Pelletier

L’escriptor Pierre Lemaitre (París, 1951), un dels autors francesos més populars a casa nostra, tanca amb ‘Les belles promeses’ (Bromera, 2026) una de les sagues literàries dels últims anys, «Els anys gloriosos», una tetralogia sobre la fictícia família Pelletier, que serveix per a recórrer bona part del segle XX a França i que ha acompanyat als lectors contemporanis quasi tot el que portem de dècada, a tall de fulletó modernitzat. Moment de fer-ne balanç. 

L'escriptor Pierre Lemaitre

Escrit per Xavier Aliaga

Als inicis del segle XXI Pierre Lemaitre era un apreciat escriptor de novel·la negra gràcies a la sèrie sobre el singular investigador Camille Verhoeven. En l’àmbit de la literatura en català, tanmateix, el seu gran esclat es produeix amb la descomunal Au revoir là-haut (Premi Goncourt, 2013), publicada el 2014 en català per l’editorial Bromera, amb traducció d’Albert Pejó, amb el títol mimètic i encertat Ens veurem allà dalt. Aquella novel·la, un èxit rotund a França, va tindre fins i tot una rèplica cinematogràfica guardonada amb cinc premis Cèsar.

Contava Lemaitre en una trobada amb periodistes, l’any 2025, a propòsit del llançament de la tercera de les novel·les del cicle «Els anys gloriosos», Un futur radiant, que Ens veurem allà dalt va suposar un punt d’inflexió en la seua carrera, també pel que fa a la manera d’afrontar l’escriptura. De les novel·les de gènere negre, molt codificades, sotmeses a moltes regles, va passar a un mètode de creació sense tantes cotilles, on es podia permetre el luxe de tirar milles sense un propòsit definit.

«Quan vaig escriure Ens veurem allà dalt no tenia ni idea del que anava a fer després, però havia gaudit d’una manera que no tenia parangó», explicava. El Goncourt i la rebuda de la novel·la el portaren a estirar el xiclet i fer una xicoteta sèrie, complementant el seu gran èxit amb Els colors de l’incendi i El mirall de les nostres penes, allargant la trama del final de la I Guerra Mundial de la novel·la mare fins a l’ocupació nazi de França.

És la novel·la en què arrenca la trama més poderosa del cicle, la de les pulsions homicides de Jean, amb les quals combat els complexos i la sensació de fracàs, entre altres coses, per la relació explosiva amb la seua esposa, l’ambiciosa i repel·lent Geneviève. Lemaitre posava les bases de construcció de dos dels personatges més foscos, llefiscosos i fascinants de la literatura moderna. L’assassinat a mans de Jean de l’actriu Mary Lampson, el seu segon homicidi a sang freda, marcarà tota la sèrie.

Els difícils inicis professionals de Françoise i Hélène, especialment de la segona, però sobretot la trama corrupta en què es veu involucrat Étienne —on la cobdícia dels francesos acaba fent que França finance sense saber-ho el Vietminh—, l’impressionant relat de les tortures en els camps de presoners dels vietnamites, resposta als maltractaments francesos, marquen aquest interessant primer llibre.

Diàleg amb l’obra

Lemaitre li va agafar el gust a l’estructura serialitzada, que es podria etiquetar amb un terme, el fulletó, que no li molesta gens ni mica. «Tenim la sensació que com és una manera de narrar nascuda al segle XIX és quelcom antic, démodé. Però les sèries de televisió també són fulletons; quan acaba una temporada, es tracta de generar suspens per a la següent. No hi ha res modern que el fulletó», dictaminava.

D’aquesta voluntat, però també de la de dialogar amb el conjunt de la seua obra, una mica a la manera d’Émile Zola —Balzac seria un altre dels referents principals—, naix «Els anys gloriosos», la tetralogia tancada ara amb Les belles promeses, ja amb la imatge renovada de la col·lecció L’Eclèctica, on Lemaitre tanca els principals fils narratius sobre una família, els Pelletier, que ha acompanyat milers de lectors durant aquests anys, amb una puntualitat anual quasi suïssa.

El tríptic de l’Europa d’entreguerres de la sèrie anterior esdevé ara un intent d’explicar la França posterior a la Segona Guerra Mundial a través dels personatges de la nissaga. Un itinerari narratiu que passem a recordar amb espòilers dels tres primers episodis, però, lògicament, sense avançar argument del gran desenllaç.

El gran món (2022), amb traducció novament d’Albert Pejó, obria el foc, ambientada l'any 1948, quan el domini colonial de França sobre Indoxina està seriosament discutit. A Beirut, la família Pelletier, fundada amb la seua esposa Angèle per Louis, un industrial que ha fet fortuna al Líban, comença una mena de desmembrament, amb els fills agafant les regnes de les seues vides. Jean, Françoise i Hélène aniran a París, buscant obrir-se camí; el primer com a empresari i els segons en el món del periodisme. Étienne anirà a Saigon, on es veurà involucrat en una trama entre l’espionatge i la corrupció, un dibuix de la França del moment.

Les quatre novel·les de la tetralogia

És la novel·la en què arrenca la trama més poderosa del cicle, la de les pulsions homicides de Jean, amb les quals combat els complexos i la sensació de fracàs, entre altres coses, per la relació explosiva amb la seua esposa, l’ambiciosa i repel·lent Geneviève. Lemaitre posava les bases de construcció de dos dels personatges més foscos, llefiscosos i fascinants de la literatura moderna. L’assassinat a mans de Jean de l’actriu Mary Lampson, el seu segon homicidi a sang freda, marcarà tota la sèrie.

Els difícils inicis professionals de Françoise i Hélène, especialment de la segona, però sobretot la trama corrupta en què es veu involucrat Étienne —on la cobdícia dels francesos acaba fent que França finance sense saber-ho el Vietminh—, l’impressionant relat de les tortures en els camps de presoners dels vietnamites, resposta als maltractaments francesos, marquen aquest interessant primer llibre.

A més, és el volum que conté un dels grans girs de la novel·la, quan els germans descobreixen que el seu pare té una identitat falsa; Louis Pelletier, en realitat, és Albert Maillard, el personatge que es fa ric després de ser un heroi en la I Guerra Mundial gràcies a l’enginyosa estafa que es relata en Ens veurem allà dalt (!). Per als lectors anteriors de Lemaitre, es tracta d’un moment sensacional, quasi una epifania.

La novel·la acaba amb la irrupció de la singular Nine, una xicota sorda però desperta que esdevé l’amor de la vida de Françoise. Com en tots els volums, l’autor inclou una detallada relació de tots els fons documentals consultats, així com les influències rabiosament transversals, de John le Carré a Margaret Atwood, passant per Saul Bellow o Marcel Proust. Entre molts altres.

El cim del cicle

L’any 2023 es publica El silenci i la ràbia, també traduïda per Albert Pejó —al meu entendre, la millor novel·la de les quatre. Tal vegada perquè és el llibre en què el personatge d’Hélène i, per tant, una temàtica que aborda el protofeminisme dels anys cinquanta, esdevé en el reclam principal. Perquè l’única dona de la progènie Pelletier ha de superar els condicionants professionals de no ser un mascle i passar per una molt traumàtica experiència d’un avortament —en una època en què això era perseguit— mentre cobreix per al diari la controvertida construcció d’una pressa que destruirà tot un poble.

Una altra trama és la dels avatars econòmics de Jean i Geneviève —en paral·lel a l’inconfessable secret de l’home que acabarà sent subtilment descobert per la dona—, que també dona peu a una subtrama feminista, pel tracte a les empleades d’uns grans magatzems que ha creat el matrimoni. Un fil narratiu boxístic fa de complement en un llibre que no té històries grandiloqüents d’espionatge, però que és, a parer meu, el més apamat. Dit això, hi haurà lectors que potser preferiran la brutal diversitat de temàtiques i fils narratius d’El gran món.

La tornada de les trames d’espionatge, ara en Praga, marquen el tercer volum, Un futur radiant (2025), amb traducció de Núria Busquet. Tot i el que llibre també fa evolucionar la personalitat de Geneviève, ara confrontada amb una criança que afronta amb una desgana irritant. També assistim a la torturada existència de Jean, que fa que els lectors basculem entre el fàstic per les seues pulsions assassines, que no l’abandonen, i la commiseració per una falta de personalitat raquítica que és xuclada fins al moll de l’os per l’esposa. Fins a extrems de pura humiliació, que li fan preguntar-se per què no l’ha matat abans que a unes altres dones.

Hélène perd pes en la història de manera poc comprensible —no el tornarà a recuperar—, però Lamaitre ho compensa amb la irrupció de Collette, la filla de Jean i Geneviève maltractada per la seua mare i per un cert protagonisme de Nine. Per contra, la història a Praga, en què Françoise acaba en un embolic important, no agafa força fins al final, quan la cosa arriba a posar-te realment peluda. La mort del patriarca, i l’advertència de l’autor en el sentit que els crims de Jean no quedaran impunes, tanquen Un futur radiant. Una novel·la menys brillant, a parer meu, però que serveix de pont perquè tots els fils puguen ser lligats en la novel·la que aquest any ha irromput a les prestatgeries.

Les belles promeses, la versió en català de la qual és obra novament de Núria Busquet, és una novel·la que es llegeix amb fruïció, amb avidesa, pel motiu no menor que el lector sap que en les seues 400 pàgines i escaig habita part del destí dels Pelletier. O almenys, d’alguns dels seus membres. I mentre tot es va decidint, una mena de trama empresarial que descriu la França de la dècada del 1960, la de la guerra d’Algèria —un fil tal vegada desaprofitat—, la de les grans infraestructures de carreteres, on Jean tindrà un paper destacat.

El plat fort, tanmateix, és un gir insospitable que sembla buscar la redempció de l’assassí, convertit de sobte en heroi públic —fins ací llegirem— mentre algú de la família, François, va lligant caps. Entre unes coses i altres, veiem la construcció d’un artefacte narratiu que va administrant la informació, amb passos endavant i enrere, de manera diabòlica, fent que anem girant les pàgines amb avidesa. Amb Joseph, el gat familiar, com a insospitable actor. I un nou front obert, amb un personatge d’origen espanyol, que té una relació amb la història principal que no és la que sospitem. O sí.

Si Lemaitre tanca de manera satisfactòria la història, és una qüestió que cada lector ha de jutjar. Narrativament, no hi ha massa cosa a dir, però les decisions de Lemaitre porten a una certa reflexió, quasi filosòfica, sobre el paper del narrador com a jutge que dona als lectors allò que estan esperant. Sí que podem posar sobre la taula que, almenys, Les belles promeses, tot i que siga per alguns girs brillants i per la promesa del final, recupera el vigor narratiu i l’interès de les dues primeres novel·les.

Més de 2.000 pàgines —barreja de fulletó, novel·la d’espies, thriller i retrat realista amb traces de costumisme i humor negre, lliurades en a penes un lustre— sols a l’abast d’un narrador superdotat.

 

[Foto: Europa Press - font: www.eltemps.cat]