La filòsofa Donatella Di Cesare diu que la nova realitat política s'ha d'entendre amb el concepte de «tecnofeixisme».
Donatella Di Cesare
Escrit per Joan Burdeus
Crític cultural. Filosofia, política, art i pantallesDonatella Di Cesare és professora de Filosofia Teorètica al Departament de Filosofia de la Universitat La Sapienza de Roma: els seus llibres han estat traduïts i debatuts a gairebé tots els països europeus i és una d’aquelles veus una de les veus filosòfiques més presents en el debat públic, tant acadèmic com mediàtic. Per primera vegada, arriba en català un llibre, Tecnofeixisme (Arcàdia) amb un títol d’aquells que produeix debat perquè mira d’introduir un concepte nou: el tecnofeixisme. Parlem sobre l’estat actual. Parlem de feixisme, nació, tècnica i guerra.
De les dues paraules que s’ajunten per parlar de tecnofeixisme, comencem per la qüestió del feixisme. Per què parlar de feixisme és més adequat que de populisme, o d’autoritarisme?
Ha començat una altra època, hi ha una ruptura epocal, especialment arran de la Guerra d’Ucraïna. I en aquests nous temps s’està imposant una nova forma de govern que, en realitat, és una forma de totalitarisme. Cal parlar de totalitarisme perquè va més enllà de l’erosió de la democràcia. Per totalitarisme, jo entenc el que entén Hannah Arendt: una democràcia que es tanca sobre ella mateixa. El problema és que no tenim les paraules per designar el que està passant. Per mi, cal diferenciar entre els historiadors i els filòsofs. Per als historiadors, tot es va acabar el 1945. S’acaba el feixisme històric i es tanca capítol de la història. En canvi, molts filòsofs, com per exemple Michel Foucault, continuen parlant de feixisme, que entenen el feixisme com una categoria política que no s’esgota, sinó que continua. Què vol dir populisme? Hi ha populisme d’esquerres. A vegades hi ha populisme justificat, que es fonamenta en raons. I parlar d’autoritarisme també és massa superficial. Jo crec que cal dir feixisme perquè hi ha tendències feixistes. Per mi, la clau és el que anomeno tendència etnocràtica: l’afirmació de les fronteres ètniques del poble, declarar que l’ethnos té prioritat sobre el demos, és una continuïtat clara amb el feixisme històric.
I la qüestió tecnològica?
En els últims anys la tècnica s’ha desenvolupat molt: hi ha hagut una gran acceleració. El problema és que la tecnologia és un engranatge dins del qual ens trobem tots: tots nosaltres, també els polítics. La tècnica ha canviat la política, i també la guerra. Ja no vivim en l’època de Clausewitz, que deia que “la guerra és la continuació de la política per altres mitjans”. Avui la guerra és una expressió de la tècnica que acaba amb la política: la política és forçada a prendre decisions que després ja no pot governar. Al llibre parlo de suspensió tecnobèl·lica de la democràcia. Per exemple: els pobles a Europa no volen la guerra: ni la d’Ucraïna, ni la de Gaza, ni la de l’Iran i, malgrat tot, l’aliança entre tecnologia i indústria bèl·lica porta els polítics a la guerra. Aquesta aliança entre les grans empreses tecnològiques i la indústria bèl·lica és la novetat respecte del feixisme clàssic. Hi ha continuïtat i hi ha novetat, per això crec que tecnofeixisme és la paraula adequada.
El feixisme clàssic era molt ideològic: la tècnica té ideologia o és absència d’ideologia?
Els totalitarismes que coneixem del segle passat van ser molt ideològics. Van ser capaços de mobilitzar les masses amb ideologia En canvi, el totalitarisme actual no fa servir la ideologia, sinó la tècnica. Avui el problema no és el d’un líder fort, sinó del poder concentrat en un engranatge i molt poques mans.
Al llibre dones importància a la pandèmia.
La pandèmia és molt ambigua. De fet, és des de la pandèmia que es deixa de parlar de creixement. D’una banda, ha permès noves formes d’autoritarisme. El 2020, Orbán la va aprofitar per presentar-se al parlament i prendre plens poders. Alhora, vam tenir una ocasió per canviar i ser més solidaris. Però aquest impuls solidari es va tallar de cop amb la guerra, i de la pandèmia només en queden les formes d’autoritarisme. Hi ha continuïtat entre la pandèmia i el que vivim ara.
Per què el demos ja no té kratos?
Aquest és el gran problema: que el demos no té kratos vol dir que el poble no té poder. Però kratos no vol dir només poder per governar, sinó també capacitat d’imaginar, de projectar-se en el futur, de decidir i de canviar. El problema és que vivim temps d’impotència política. No és un problema privat, sinó públic, és el problema de la despolitització. Que és justament l’aspecte que pren el tecnofeixisme, no és casual. El tecnofeixisme produeix subjectes aïllants sense lligams polítics.
L’arrel d’aquest canvi de governança és cultural o material?
Crec que la clau és que vivim en un capitalisme de la finitud, un capitalisme en què ja no es parla de creixement. La retòrica del creixement econòmic que es reparteix entre tots s’ha acabat. Simplement, el sistema divideix entre els que se salven i els que no se salven. El problema de la nova dreta, la clau del seu èxit, és que parlen només als que se salvaran. Els hi diuen “jo et protegiré, jo et defensaré, mentre que hi ha uns altres, uns “ells”, que no se salvaran”. Això és apocalíptic. El motor sistema és el complex turístic que Trump volia construir Gaza: un capitalisme que ha de destruir per reconstruir.
Quan parles d’etnocràcia, vens a dir que els que se salvaran són els membres, l’ethnos, i no els del demos, que qualsevol afirmació d’una ètnia per sobre d’una altra acaba amb la democràcia. No pot haver-hi nacionalisme cívic?
El nacionalisme és encara un concepte de la modernitat, està lligat a la formació de les nacions al segle XIX. En canvi, jo parlo d’etnocràcia perquè és una paraula nova. Es va fer servir per primer cop per parlar d’Israel quan, el 2018, la dreta israeliana va limitar els drets dels ciutadans palestins. La reducció intencional del demos a l’ethnos, per remodelar ètnicament el poble i la política de la remigració.
A Catalunya, igual que per a moltes nacions oprimides per un estat, el nacionalisme pot ser el motor de l’emancipació, tal com va explicar Lenin.
Per mi això és el gran error de l’esquerra. Crec que avui el nacionalisme és incompatible amb la democràcia. Crec que és un error cultural i polític. I penso que això es veu clarament en el fet que no hi ha una resposta d’esquerres al problema de la immigració. Per mi l’esquerra no pot ser nacionalista. Sé que a Espanya és difícil, perquè Espanya no és una nació i hi ha bascs i catalans. Però per mi el nacionalisme té sentit en el segle passat, avui ja no es pot apel·lar al nacionalisme per solucionar els problemes.
 |
| Donatella Di Cesare |
Jo puc entendre l’argument filosòfic que diu que, en última instància, tot nacionalisme es basa en distincions culturals arbitràries amb un potencial excloent, que el dret d’una ètnia a tenir la propietària preferencial d’un territori no es pugui justificar en el sentit filosòficament fort del terme. Però si, des del punt de vista pragmàtic, avui la nació és la principal eina per crear solidaritat entre ciutadans i els únics instruments de poder que té la democràcia per controlar el capitalisme es troben en el nivell de l’estat nació, com es resol el dilema clàssic entre un capital que és global i una democràcia que no?
Jo crec que és un fals dilema. No pot haver-hi un estat nacional democràtic que defensi només els seus ciutadans del capital global. Aquesta és l’alternativa que planteja la nova dreta. Però tenim una altra possibilitat: la Unió Europea. Una nova forma política supranacional que permet que cohabitin tots els pobles. El problema és que la Unió Europea ha fracassat. Però que la Unió Europea hagi fracassat no vol dir que la resposta sigui l’estat-nació, crec que l’única forma de combatre el capital global és amb estructures postnacionals que vagin més enllà.
En absència d’aquestes estructures i en el desprestigi total de la Unió Europea, com pots mobilitzar la gent que pateix els estralls del capital global sense referència als instruments de l’estat i la nació?
Crec que, si l’esquerra fa servir aquest marc, sempre perdrà en la competició electoral contra la dreta. L’esquerra necessita fer un discurs sobre la immigració diferent del que fa la dreta, i jo crec que aquest discurs no pot estar basat ni en el nacionalisme ni en l’ètnia, que cal parlar d’estructures supranacionals i de ciutadania democràtica.
En què ha fallat l’esquerra i el centre perquè la nova dreta li hagi pres l’hegemonia?
En moltes coses. Per exemple: s’acaben de reunir ara a Barcelona un seguit de polítics que s’anomenen “progressistes”. Per mi, la paraula ja és equivocada. El progressisme és un concepte de la modernitat que s’ha acabat. Com es pot reivindicar el progrés sense tenir en compte tots els seus aspectes negatius? Per què no dir, simplement, “esquerra”? La idea que els reaccionaris miren al passat i els progressistes miren al futur és completament equivocada; ja no ens trobem als anys vuitanta. En canvi, la nova dreta parla dels problemes d’avui, entenent com funciona la tècnica, i han format mites molt potents.
I com hauria de parlar l’esquerra?
L’esquerra hauria de fer un discurs pacifista, hauria d’entendre el perill de la tecnocràcia, i saber desenvolupar un lligam entre els pobles. Jo sé que aquí no ho patiu tant, però a Itàlia sentim molt la guerra d’Ucraïna. I jo dic sempre que l’esquerra va acabar-se a Kíiv, quan va aparèixer una esquerra bel·licista, que està a favor del rearmament i d’un exèrcit europeu. Això no és una política de pau.
No és difícil fer la pau amb la Rússia de Putin?
No hi estic gens d’acord. Crec que Rússia és europea i el que ha passat és culpa de la manca de negociacions i diplomàcia per part de la Unió Europea. Per mi és una bogeria. Naturalment, això es deu a la intenció dels Estats Units volien fragmentar la Unió Europea i debilitar Alemanya.
Com es poden articular respostes com les que proposes?
Jo soc filòsofa, i no puc respondre com s’han d’articular en forma de moviment polític aquestes idees i demandes. Però crec que cal un diagnòstic del que passa, perquè, si no, sempre repetirem els mateixos errors. Així i tot, jo soc optimista perquè percebo una reacció dels pobles europeus de baix a dalt. Veig que la gent no vol la guerra, sinó cohabitació. Especialment els joves. Són els partits tradicionals de l’esquerra els que no estan sabent captar i canalitzar això. El poder de la tècnica que intenta controlar-ho tot i promoure la guerra és molt gran, però sempre topa amb un límit, i és aquí on s’ha de treballar la política.
[Fotos: Marina Miguel Pavia - font: www.nuvol.com]
