El director manxec, que va representar la frivolitat de la movida, s’ha convertit als seus 76 anys en un cineasta seriós i amb tendència a posar-se transcendent, com succeeix a la seva última pel·lícula, on aborda els dubtes ètics de la creació
Escrit per Mauricio Bach
A Amarga Navidad hi ha un
personatge de professió bomber i estríper en el seu temps lliure, que a més es
diu Bonifacio. I tanmateix, no hi ha a la nova pel·lícula de Pedro Almodóvar ni
rastre de l’astracanada que era habitual en etapes anteriors. La carrera del
cineasta presenta una evolució molt coherent (amb només algun pas enrere aïllat
com la vergonyosa comèdia queer Los amantes pasajeros).
Del desbocat petardeig dels
seus inicis underground a
la comèdia esbojarrada; d’aquí al melodrama passat de voltes,
amb ecos de fulletó i serial, que després esdevé melodrama pur i dur i
desemboca en drama a seques i en introspecció autoreferencial.
L’Almodóvar que en els temps de la movida cantava
amb McNamara profusament maquillat i vestit amb mitges de xarxa i sabates de
taló ha mutat en un senyor donat a prendre’s
molt seriosament i a posar-se transcendent (McNamara també
ha tingut la seva evolució, molt més delirant, que l’ha portat del travestisme
a la nostàlgia del franquisme). A mesura que Almodóvar ha anat complint anys
–ja en té 76, que no és poc–, el seu cinema ha anat guanyant gravitas i ha reduït l’humor més esbojarrat.
Després del joiós desplegament d’amour fou i homenatge al Franju de Els ulls sense rostre que va ser La piel que habito i del desastre de Los amantes pasajeros, els cinc llargmetratges que ha rodat Almodóvar en els darrers deu anys tendeixen a la solemnitat i la transcendència, i a una progressiva depuració estilística. A Julieta insistia en els universos femenins, adaptant diversos relats d’Alice Munro; a Dolor y gloria parlava de manera indissimula sobre ell mateix en la seva condició d’artista sofrent, amb profunditat i cert excés d’autocomplaença; Madres paralelas va ser un intent gens afortunat d’explorar la maternitat amb un esbiaixat i panfletari ús de la memòria històrica de la guerra civil; mentre que La habitación de al lado, el seu primer llarg rodat en anglès, era de nou una adaptació literària –aquesta vegada d’una novel·la de Sigrid Nunez– que abordava la mort sense aconseguir commoure. I arriba ara Amarga Navidad, que se situa entre els seus èxits més notables.
La seva connexió més evident és amb Dolor y gloria, perquè aquí apareix de nou un director de cinema que s’assembla sospitosament a Almodóvar i al qual, en un atac d’ego, el guionista Almodóvar fa que un personatge compari ni més ni menys que amb Bergman i Fellini. El guió té una estructura complexa i és del més brillant que ha escrit el director a la seva carrera. Perquè es tracta d’una mise en abyme que desplega una successió d’històries dins la història; és a dir, metacinema. En l’àmbit literari aquest recurs està ja tan trillat que resulta cansat, però a la pantalla s’ha explorat molt menys i la pirueta que proposa Amarga Navidad és suggerent.
La pel·lícula comença amb l’Elsa, una directora de cinema en dic sec (Bárbara Lennie), que es dedica a guanyar diners amb la publicitat. Conviu amb el bomber estríper esmentat (Patrick Criado), a qui va conèixer seleccionant-lo per a un anunci de calçotets. I té una amiga en plena crisi matrimonial (Victoria Luengo) i una altra passant un dol (Milena Smit) per la mort del seu fill. La crisi d’ansietat en què estan submergides les tres –es consumeixen molts ansiolítics en aquesta cinta– les porta a planificar una escapada reparadora a Lanzarote. Allà l’Elsa recupera les ganes d’escriure i ho fa creant un guió en què utilitza aspectes de la vida i les desgràcies de les seves amigues.
En paral·lel, un director consagrat anomenat Raúl
Rossetti (Leonardo Sbaraglia) la parella
del qual (Quim Gutiérrez) és molt més
jove que ell, és informat per la seva fidel secretària (Aitana Sánchez-Gijón) que
deixarà de treballar per a ell. Vol centrar-se a cuidar una amiga –que va ser
en el passat alguna cosa més que una amiga–, destrossada per la mort del seu
fill. El cineasta està sortint d’un bloqueig creatiu i finalment troba una
història que l’apassiona, en què utilitza aspectes de la vida dels qui
l’envolten. L’espectador no trigarà a entendre que l’Elsa és un personatge imaginat pel Raúl i
d’aquí la mise en abyme: un director escriu
un guió sobre una directora que al seu torn està escrivint un guió.
Almodóvar amb els actors d’‘Amarga Navidad’
La
pel·lícula versa sobre el procés creatiu i els dubtes ètics que planteja la utilització de detalls íntims de les
persones que envolten els creadors. Això fa que, per una vegada, fins i tot els
estilemes almodovarians que poden resultar més irritants –els diàlegs excessivament emfàtics,
les situacions forçades, les interpretacions actorals sobrecarregades, els
decorats de color cridaner pop, la desmesurada
sobrecàrrega emocional de les omnipresents bandes sonores d’Alberto Iglesias…– remin a favor
de la pel·lícula. Perquè estem davant una ficció sobre com es construeixen les
ficcions i per tant l’artifici és benvingut.
El guió de vegades grinyola, amb situacions forçades com la rocambolesca cerca d’un ansiolític que
serveix d’excusa per acabar en una festa l’amfitriona de la qual és Rossy de Palma i on Amaia
Romero canta a l’Elsa una cançó de Chavela Vargas.
No és l’única que apareix a la cinta, en una altra escena Lennie i Luengo ploren
desconsoladament en un llarg pla sostingut, mentre escolten una gravació de la
mexicana. Tornar a encabir, amb calçador, la Chavela forma part d’aquests recursos culturetes d’Almodóvar –ho
va fer amb Pina Bausch a Hable con ella o
amb Els morts de Joyce a La habitación de al lado–, que
poden resultar carregosos, per molt que un admiri la Chavela, la Pina i en
Joyce. Tanmateix, a Amarga Navidad, les
dues seqüències amb la música de Chavela Vargas, molt discutibles des de la perspectiva de
l’ortodòxia narrativa, són objecte de discussió per part dels
mateixos personatges, que valoren si són o no pertinents, en un enginyós joc
d’autoficció.
El que ni tan
sols els seus detractors més acèrrims podran negar, és que la posada en escena d’Almodóvar és cada cop més
estilitzada i depurada. La composició dels seus plans és d’una
elegància superlativa. Amarga Navidad és
una intel·ligent reflexió sobre com i per a què construïm ficcions. Tot i que
no arriba a la magnificència de l’oscaritzada Valor sentimental de Joachim Trier, que, a través
d’un altre personatge de director de cinema, manega el joc de miralls entre realitat i ficció i
aborda les febleses del creador amb més profunditat i sense els artificis
melodramàtics del manxec.
Al seu cinema ja han aparegut uns quants cineastes com a personatges: a La ley del deseo, Átame, La mala educación, Los abrazos rotos, Dolor y gloria i ara Amarga Navidad. És en aquesta última on de manera més clara apareix retratat el creador com a vampir que xucla vivències alienes. Almodóvar ha vampiritzat molt, sense contemplacions, com qualsevol inventor de ficcions. I això porta a l’escena clau de la pel·lícula, en què el personatge de Sánchez-Gijón, que al principi sembla molt secundari, pren protagonisme. És en aquest moment decisiu, quan en Raúl cau finalment en el compte d’alguna cosa, que ho canviarà tot: el guió que està escrivint i la seva manera d’entendre la vida. Aquesta escena és un dels cims del cinema de Pedro Almodóvar.
[Imatges: FERNANDO IGLESIAS MÁS - font: www.cronicaglobal.cat]
