Marc Cerrudo presenta ‘Postals del món que oblido’ (Univers, 2026), una narració molt lírica sobre la pèrdua de memòria i la veritable identitat. Ho fa traslladant una dona gran, amb una memòria cada cop més precària, a la ciutat de T, a la recerca de la veu de la seva mare a través de les postals que els enviava anualment un tiet.
 |
Marc Cerrudo
Escrit per Àlex Milian
—Per què una novel·la sobre una dona gran que va perdent la memòria i
intenta recuperar, per sobre de tot, la veu de la seva mare?
—Primer, perquè la gent de la tercera edat estan infrarepresentats a la
literatura, no només a la nostra sinó en general. No hi ha massa novel·les
protagonitzades per gent molt gran. Sí que és veritat que recentment Antònia
Carré-Pons, a El càsting, fa una novel·la sobre un grup
d’àvies que busquen companyes de pis. Em va fer molta gràcia i va fer que
no em sentís tan sol a l’hora d’haver triat una protagonista gran. Però trobava
també que un personatge tan gran i en procés d’oblidar la seva vida era el personatge
idoni per parlar de la memòria i, sobretot, del tema que m’interessava a mi:
quina identitat queda, qui som un cop hem perdut tota la memòria, un cop hem
deixat de recordar tot el que ens importava. Per això vaig triar una dona molt
gran en aquest procés.
—És a dir, que volia parlar de la identitat més enllà de la memòria?
—De què queda de nosaltres un cop hem perdut la memòria. Si la identitat es
pot construir en un lloc a part de la memòria o si som indestriables.
—Pensava en algú en concret? Ha conegut casos d’Alzheimer que li hagen inspirat?
—No he conegut en primera persona cap cas d’una malaltia degenerativa tan
forta com l’Alzheimer. Sí que tinc una àvia que perd memòria per l’edat
avançada, per certs mecanismes neuronals que fa que s’oblidi de coses que li
has dit fa vint segons i literalment ja no les recorda. Però no neix d’un cas
concret, sinó d’una por personal. Un dia em vaig adonar que em feia molta por
que un dia oblidés coses que crec que són imprescindibles per a la meva vida:
aquelles coses per les quals crec que val la pena viure. Em va entrar una mena
d’angoixa gairebé ontològica que necessitava treure. I vaig pensar que la
literatura era una molt bona via per fer-ho. A partir d’aquesta por que tard o
d’hora tots sentim va néixer una pulsió literària que va acabar convertint-se
en novel·la.
—I per què a Trieste, que
esdevé coprotagonista clarament de la narració?
—Això és un obsessió personal meva. Personal i literària. Com a bon amant
de la literatura, sé que Trieste ha estat un enclavament privilegiat en termes
literaris. Al llarg dels segles, grans escriptors han nascut a Trieste; també
grans escriptors han passat per Trieste (inclòs James Joyce). Això em va
despertar una mena de fascinació per la ciutat i em va portar a visitar-la.
Vaig anar-hi el 2023, vaig anar-hi sol, un viatge de tres o quatre dies, i vaig
anar apuntant tot el que veia, i vaig fer una mena de diari de viatge
mentre era allà. I, en tornar, vaig veure que, si en aquest diari de viatge introduïa el
personatge —la vella desmemoriada de Postals del món...—, em podia
sortir una bona història. Per tant, aquesta fascinació que sentia per Trieste
va acabar convertint-se en un diari de viatge que, en últim torn, ha acabat
convertint-se en una novel·la de ficció.
—És ben bé el diari de viatge d’una dona que està perdent el món que
recordava.
—Sí, la novel·la té molt de diari de viatge. Jo he treballat molts anys a
Altair, una llibreria especialitzada en viatges i, per tant, he llegit
molta crònica viatgera. Més enllà de la feina, és un gènere que a mi m’agradava
molt i el trobo interessant per explicar dues coses: d'una banda, el lloc i, de
l'altra, la persona que el descriu. D’aquesta manera, li donava una volta a la
crònica de viatges i introduïa aquest matís de ficció. Fent confluir la
història i la crònica de viatges, ha acabat creant una història híbrida que
també pot ser interessant per al lector.
—Per què no diu Trieste i sempre anomeneu la ciutat T, si, al final, als
agraïments, ho reconeixeu directament?
—En primer lloc, perquè literàriament —estèticament— m’agrada que el nom de
la ciutat sigui només una lletra, i després per no suggestionar el lector:
perquè no llegeixi Trieste i vagi directament a buscar fotos de Trieste si no
hi ha estat mai. Preferia que es construís la imatge de la ciutat a través de la
narració.
—Titula Postals del món que oblido perquè la protagonista
va seguint les postals de T que li havia enviat a la seva mare un germà
seu que anualment visitava Trieste.
—Sí, a més són postals reals. Quan vaig ser a Trieste, en vaig comprar cinc
o sis d’antigues i després n’he anat buscant més. Mentre escrivia el llibre,
tenia sempre al costat de l’ordinador aquestes postals de Trieste en blanc i
negre dels anys cinquanta o seixanta. Per tant, el que vaig fer és traslladar a
la ficció també aquestes postals reals —que potser algú va enviar fa setanta
anys. En certa manera, l’escriptura de Postals del món que oblido ha
estat un joc constant de traslladar la realitat a la ficció.
—El magnífic títol té sentit perquè la vostra protagonista intenta recuperar
la veu materna a través d’aquestes postals.
—Sí, tot i que en el llibre tampoc s’idealitza la relació entre la
protagonista i la mare; també reconeix que hi havia hagut tensions...
—Es queixa que no la deixava llegir a casa perquè ella no en sabia.
—Exacte. No he volgut que fos una cosa molt ensucrada. No és que la mare
fos la cosa més important de la seva vida... No, no... Era una relació normal,
com la que tots tenim amb la nostra mare —que té moments bons i no tan bons—,
però considerava que recordar la veu de la seva mare era un puntal de la seva
vida i de la seva identitat, i li semblava que si no era capaç de rememorar com
sonava la veu de la mare, la seva existència ja no tenia sentit. Al voltant
d’això orbita la missió de la protagonista, que en cap moment és condescendent
ni ensucrada...
—No, no.
—La protagonista, fins i tot, té una actitud bel·licista contra l’oblit, a
qui li declara la guerra tot i ser vella. Amb tot el valor, se’n va a T a
arrencar-li el record a la ciutat, i per això la ciutat també reacciona de
forma agressiva amb ella. Es converteix en la gran antagonista de la història.
Volia fer una novel·la sobre la memòria, la nostàlgia i els records sense caure
en aquests paranys de voler que tot sigui idealitzat i bonic. La memòria té coses
bones i coses molt agres.
—Fa uns anys Natàlia Romaní escrivia La història de la nostàlgia i
també visitava Trieste («Per a mi Trieste és senzillament el lloc on em puc
trobar amb el meu passat a cada cantonada, a cada racó i a cada armari»). Ara
vostè escriu sobre Trieste i fas frases com «La nostàlgia, malaltia incurable
transmesa pels records, no és un mal del cor, sinó purament físic».
—Quan estava a Trieste, aquesta nostàlgia que flotava per la ciutat era una
cosa gairebé física. Tenia la sensació que hi havia una nostàlgia surant, però
ningú tenia massa clar quin n’era l’origen. Si li ho demanares a algú que viu a
Trieste, no tindria resposta, però això ens passa una mica a tots. Arriba un
moment que, si caiem en el parany de sempre trobar a faltar coses; sempre estar
ancorat en aquesta nostàlgia, en aquesta melancolia, arribarà un moment que
quasi ho farem per vici, i no sabrem què estem trobant a faltar. Això és
perillós perquè pot esborrar els records bonics que tenim de les coses. Per
conservar un record bonic, hem de recordar amb mesura. Quan ho fem massa, la
cosa es desdibuixa i acabem perdent el sentit de la memòria.
—Per tal d’expressar la desmemòria, fa servir molt moderadament un
recurs curiós que és deixar buits en una frase de la protagonista quan intenta
recordar.
—Volia mostrar la memòria com un edifici ruïnós. Quan ella se’n recorda de
certes escenes del seu passat, volia que fossin incompletes. Jo m’imaginava un
edifici mig derruït al qual li falta una porta, li falta una finestra... La
forma de plasmar-ho era, quan jo descrivia un record de la protagonista, deixar
espais buits en aquelles paraules. Trobo que és una forma molt visual per
expressar una memòria amb buits. Crec que és una experiència que tots passem
alguna vegada. Una cosa que has recordat tota la vida, un dia mires de recordar-la i
et falta un detall, i notes un abisme al qual no saps com enfrontar-t’hi.
—La vostra primera novel·la, Lluny vol dir mai més (Amsterdam,
2021), era un fet narrat per un munt de veus d’éssers animats i inanimats.
Aquí és només una veu, molt poètica en les seves descripcions del present,
alhora que preocupada per l’oblit del passat. Li venia de gust: una sola veu en
comparació a les múltiples veus de Lluny vol dir mai més?
—Va ser molta feina Lluny vol dir mai més...
—Hua, hua.
—Més enllà d’això, em considero un escriptor i un lector molt eclèctic, al
que li agraden molts estils diferents i molts gèneres diferents. Més que
plantejar-me escriure una novel·la molt diferent, crec que de forma natural,
com que les meves idees com a escriptor tendeixen a ser molt diverses, tot m’ha
portat a escriure un llibre molt diferent en la forma. Espero que l’estil no
sigui tan diferent. El meu gran objectiu, amb la meva segona novel·la, és
que el lector pugui reconèixer que hi ha darrere el mateix escriptor que a la
primera, un estil peculiar i identificable, perquè això voldria dir que porto
el camí adequat en la meva carrera literària. Com a autor, no pots renunciar a
l’estil propi, tot i que escriguis històries molt diferents.
—Però també volia experimentar fins on podia ser poètica la seva narrativa?
—Sí, m’agrada aquesta escriptura més lírica. Tampoc no vull que sigui massa
recaragolada ni abusar dels adjectius grandiloqüents, perquè això tampoc té per
què ser escriure bé. Hi ha literatura molt profunda i molt intensa amb les
paraules més senzilles possibles. De totes maneres, crec que aquesta història
sí que tenia un punt més líric, i per això li he volgut donar aquest to i
explorar una part meva com a escriptor que a Lluny vol dir mai més no
vaig explorar tant.
—Fins i tot diria que el personatge de la dona gran que està oblidant el
món és un camí adobat també per aquest estil més líric, sobretot en les seves
descripcions de paisatges i de moments del dia que intenta retindre.
—Clar. És una persona que està entre dos mons, perquè la seva identitat ha
deixat de pertànyer al passat —perquè no se’n recorda pràcticament de res—, i
això fa que el present el transiti sense saber exactament qui és —cosa que et
fa estar d’una manera difusa en el món—, i això acaba generant un ambient:
aquesta dona està com flotant per la ciutat. I quan ens sentim així acabem
recorrent a la poesia, a les paraules, a la literatura que ens ancoren al món.
Per això té sentit que aquestes paraules seves siguin una mica més profundes,
més intenses.
[Foto: ALBA PASCUAL - font: www.eltemps.cat]
