Isac Nunes da Luz Cordeiro
***
Tradutor Público e
Intérprete do Comércio
***
Idiomas: francês, espanhol, catalão e galego ***
Matriculado na Junta Comercial do Estado do Paraná
*** Curitiba ***
República Federativa do Brasil
Ràdio Associació de Catalunya ha recuperat i digitalitzat dos discos
d'acetat enregistrats el 1938 per l'Orquestra Simfònica de l'emissora
EAJ15-Ràdio Associació, quan n'era director titular el mestre Joan Pich
Santasusana.
Orquestra de Ràdio Associació de Catalunya durant
els anys 30 del segle XX
L'entitat considera excepcional la troballa perquè els enregistraments
es van fer en plena Guerra Civil i l'arxiu sonor de l'emissora va desaparèixer
després de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona. Els discos,
localitzats per la família Pich Santasusana, es trobaven en molt mal estat i
només se n'ha pogut recuperar una part del contingut, però permeten tornar a
escoltar fragments musicals i un discurs polític de l'època.
Els dos discos són d'acetat, de deu polzades, doble cara i 78
revolucions per minut. El material recuperat inclou fragments de "Figenia
in Aülis", de Gluck; "Serenata Española-Cádiz", d'Isaac Albéniz;
i "Maruxa", d'Amadeu Vives.
La cara millor conservada correspon a un fragment de l'obra de Gluck,
d'uns cinc minuts, mentre que la resta d'enregistraments presenten un nivell de
soroll que en dificulta l'audició.
La troballa també té un valor documental pel que fa a l'ús dels discos
d'acetat durant la guerra per enregistrar discursos polítics. Un dels discos
conté part d'un parlament de Bibiano Fernández Osorio y Tafall, que va ser alt
comissari de l'exèrcit de Terra de la República. El discurs, en castellà, fa
referència a la defensa de Madrid i Catalunya, als 22 mesos de guerra
transcorreguts i a la lluita contra el feixisme.
El disc que conté el parlament havia estat ratllat expressament pels
tècnics de Ràdio Associació i no estava etiquetat, però a contrallum encara es
pot llegir la inscripció "DISCO MALO PARA TIRAR - SALVAR LA OTRA CARA QUE
ES BUENA". Segons les memòries del locutor Teodor Garriga, la
"màquina d'enregistrar discos" de l'emissora permetia conservar
discursos de personalitats dels dos bàndols del conflicte, entre els quals els
de Lluís Companys, Josep Tarradellas, Carles Pi i Sunyer, Frederica Montseny,
Manuel Azaña o Juan Negrín.
La recuperació dels enregistraments permet també reivindicar el paper
que l'emissora va donar a la música. L'Orquestra Simfònica de Ràdio Associació
es va consolidar a partir de 1935 i va arribar a tenir 40 professors. Per la
formació hi van passar músics i directors com Baltasar Samper, Joaquim Serra,
Ramon Gorgué, Antoni Català, Francesc Palos i Joan Pich Santasusana, mentre que
el concertino era Enric Casals, germà de Pau Casals.
Pich Santasusana va dirigir l'Orquestra Simfònica de Ràdio Associació
des de finals de 1936 fins al gener de 1939. En total, va dirigir 187 concerts
als estudis de l'emissora, a més de les actuacions públiques. Un dels
darrers grans concerts amb públic va tenir lloc el 18 de desembre de 1938 al
Teatre Olympia. El darrer concert es va fer el 21 de gener de 1939 i es va
retransmetre en directe des dels estudis de Ràdio Associació, pocs dies abans
de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona.
[Imatge:
Ràdio Associació de Catalunya -font: www.racocatala.cat]
La mesura, amb què Londres vol castigar la "neteja ètnica"
perpetrada per Israel al territori, marca un abans i un després en les
relacions entre els governs britànic i israelià
El ministre d'Afers Estrangers britànic, Ed Miliband, a Londres, la
setmana passada.
Escrit per Steve Hendrix
El govern britànic ha anunciat la prohibició d’importar productes fabricats
als assentaments israelians de la Cisjordània ocupada, a més d’un programa de
sancions contra les empreses implicades en la construcció d’aquests
assentaments, que gran part de la comunitat internacional considera il·legals.
En un discurs pronunciat ahir davant la Cambra dels Comuns, el ministre
d’Afers Estrangers britànic, Ed Miliband, afirmà que la decisió s’havia pres en
coordinació amb França i el Canadà, i que molts altres països europeus s’havien
compromès a donar-hi suport.
Segons Miliband, el govern britànic ha determinat que l’expansió dels
assentaments i l’augment de la violència contra la població civil àrab de
Cisjordània constitueixen un crim de neteja ètnica. “El govern israelià hi ha
fet els ulls grossos massa sovint i –encara pitjor– alguns membres han fet
declaracions de suport i han pres mesures per a accelerar el desplaçament
forçós dels palestins.”
L’episodi –una prova més de
l’impacte diplomàtic de la guerra d’Israel a Gaza i de les accions contra
Cisjordània– representa el trencament
més clar que s’ha vist fins ara entre Israel i el Regne Unit, un país que
tradicionalment ha estat un ferm defensor de l’estat jueu.
La mesura també posa el govern britànic al punt de mira dels Estats Units;
l’ambaixador dels Estats Units a Israel, Mike Huckabee, advertí ahir que la
decisió podria desfermar represàlies de la Casa Blanca i d’estats com Florida,
que tenen lleis que obliguen el govern estatal a prendre mesures recíproques
contra països que prohibeixin les importacions de productes fabricats o
relacionats amb els assentaments colons a Cisjordània.
“No sé fins a quin punt són conscients de les implicacions, i de com
afectarà tot plegat els britànics”, declarà Huckabee a la BBC ahir. “És una
decisió irracional.”
La setmana passada, Huckabee ja atribuí la mesura a “a l’odi als jueus”,
per bé que Miliband –que com a ministre d’Afers Estrangers ha demanat una
“reconsideració” de la política del Regne Unit envers Israel– és jueu.
La prohibició és un nou capítol en l’enduriment de la posició envers Israel
del govern laborista britànic, que arribà al poder l’any 2024. Fa un any, el
primer ministre d’aleshores, Keir Starmer, reconegué oficialment l’estat
palestí, cosa que significà un trencament en tota regla amb dècades de doctrina
diplomàtica britànica: fins llavors, Londres havia insistit que no reconeixeria
Palestina com a estat fins que ambdues parts no haguessin resolt les disputes
territorials. Londres també suspengué unes quantes llicències d’exportació
d’armament a Israel enmig d’una onada de preocupació pública per l’ús
d’armament britànic en els atacs d’Israel contra la població civil de Gaza.
En una declaració conjunta publicada ahir, els ministres d’Afers Estrangers
del Regne Unit, el Canadà, Dinamarca, Finlàndia, França, Islàndia, Irlanda,
Noruega, Polònia, Portugal, Espanya i Suècia presentaren la decisió com un
intent de mantenir viva la solució dels dos estats, amb Israel i un eventual
estat palestí com a veïns autònoms i sobirans. El text reconeix el dret
d’Israel de defensar-se d’atacs com el del 7 d’octubre de 2023, perpetrat per
milicians d’Hamàs a Gaza, però també insta les autoritats israelianes a prendre
mesures immediates per a mantenir a ratlla la violència dels colons a
Cisjordània.
“El govern d’Israel ha d’aturar immediatament l’expansió dels assentaments,
garantir la depuració de responsabilitat per la violència dels colons i
investigar les denúncies contra les forces israelianes”, diu la declaració.
La decisió del govern britànic és una conseqüència d’una onada d’atacs contra
pobles i granges palestines per part de colons jueus, sovint davant soldats
israelians que han refusat repetidament d’intervenir-hi. Enguany, l’ONU han
documentat gairebé 200 atacs mensuals, i ha advertit que la xifra s’encamina
cap a un màxim històric de 2.000 atacs en un sol any.
El govern del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ha promogut
activament la construcció de nous assentaments, incloent-hi el polèmic projecte
E1: una petita ciutat de milers d’habitatges adjacent a Jerusalem Est que,
segons els crítics, dividiria a efectes pràctics el territori de Cisjordània en
dos i faria gairebé impossible la creació d’un estat palestí de territori
contigu.
El mes passat, quan el govern anuncià que el projecte E1 tiraria endavant,
el ministre d’Hisenda, Bezalel Smotrich, expressà obertament l’esperança que la
nova ciutat “enterri la idea d’un estat palestí”.
Per una altra banda, Miliband ha dit que la decisió d’aprovar el projecte
era un “acte inacceptable i destructiu”. El Regne Unit ha estat un dels països
europeus que han presentat una queixa formal sobre el projecte.
La mesura aprovada ara afecta qualsevol empresa britànica que financi o
construeixi habitatges nous als assentaments. També prohibeix la importació al
mercat britànic de béns procedents dels assentaments, com ara el vi o els
dàtils. Cal veure com s’ho farà el govern britànic per diferenciar els
productes fabricats a la Cisjordània ocupada dels productes fabricats a Israel
pròpiament dit; ambdós solen etiquetar-se amb el segell “Made in Israel”.
Miliband es convertí en el màxim representant diplomàtic del Regne Unit al
juliol, quan Starmer fou substituït com a primer ministre per Andy Burnham.
Tant Miliband com Burnham han expressat preocupació per les accions d’Israel a
Cisjordània i Gaza.
La setmana passada, Miliband prometé que el Regne Unit no consentiria “la
destrucció de la solució dels dos estats”, i que el govern britànic vetllaria
perquè les empreses del país “no financin ni construeixin ni participin en
promocions en assentaments nous”.
Les autoritats israelianes ja han advertit de possibles represàlies. El
ministre d’Afers Estrangers israelià, Gideon Saar, declarà la setmana passada a
un mitjà de comunicació israelià: “Si el Regne Unit actua contra l’estat
d’Israel, l’estat d’Israel actuarà contra el Regne Unit.”
Burnham ha defensat d’endurir la posició diplomàtica del Regne Unit envers
Israel d’ençà que arribà al càrrec. Diu que el Regne Unit havia d’haver
reclamat un alto-el-foc a Gaza més aviat i defineix l’escala de la devastació a
l’enclavament com “una taca en la nostra consciència col·lectiva”.
La decisió de prohibir les importacions provinents dels assentaments,
tanmateix, tampoc no ha estat exempta de polèmica al Regne Unit. Algunes
organitzacions jueves britàniques hi han fet pressió en contra, tot argumentant
que responen més a consideracions internes que no pas externes, que podrien
agreujar l’antisemitisme al país i que és poc probable que empenyin el govern
israelià a canviar d’actitud.
El rabí en cap Ephraim Mirvis escrigué ahir a X que la prohibició podria
derivar fàcilment en “un boicot de facto al comerç amb Israel
en general”, i advertí: “Quan s’endureix la retòrica sobre Israel, l’hostilitat
cap als jueus no sol trigar a agreujar-se.”
[Fotografia:
Andy Rain/Efe - font: The Washington Post - reproduït dins www.vilaweb.cat]
A Policía francesa continúa
buscando os autores do roubo, ao igual que a tres obras que seguen
desaparecidas.
Museo Renoir da localidade francesa de
Cagnes-sur-Mer.
Dúas persoas irromperon a primeira hora desta terza feira no museo
Renoir da localidade francesa de Cagnes-sur-Mer, situada na Costa
Azul, preto de Niza, e leváronse catro obras de arte, das cales
tres seguen desaparecidas, mentres que a Policía francesa segue buscando os
autores do roubo.
“Esta mañá, dous individuos entraron no museo Renoir e roubaron
catro obras de arte. A alarma do museo activouse ás 5.48 horas. Ás 5.53, é
dicir, cinco minutos despois, a nosa Policía municipal xa estaba no lugar”,
confirmou o alcalde da localidade, Bryan Masson, nunha mensaxe en
redes sociais.
Na mesma, detallou que os autores do roubo foron identificados grazas ás
cámaras de videovixilancia municipais. “Os dous individuos fuxiron,
abandonando durante a fuga un dos cadros roubados”, precisou. Masson
denunciou que “atacar o Museo Renoir é atacar unha parte da historia e do
patrimonio” da localidade, incidindo na gravidade do caso.
Segundo explicou, a Policía municipal e a Policía francesa están
mobilizadas na zona e continúan buscando as dúas persoas implicadas no ataque
ao museo. “Están sendo activamente buscados e a investigación está en curso”,
resumiu.
Voix du renouveau de la samba de Rio de Janeiro, installé à Los Angeles, Rogê a profité d’une
tournée européenne pour raconter une trajectoire faite de prises de risques,
d’un amour inconditionnel de son pays et des multiples traditions de sa musique
populaire. Portrait en mouvement.
Écrit par Antoine Kauffer
Après sept ans
aux États-Unis, le chanteur et guitariste Rogê n’a rien
perdu de son jeitinho – cet art spontané de la débrouille. Ni
de son envie contagieuse de célébrer partout la musique populaire brésilienne.
À Paris, autour d’un verre en terrasse, au milieu d’une tournée européenne pour
le premier volume de sa trilogie Curyman, il se raconte sans fard.
Chemisette, tongs aux pieds, mains expressives aux doigts arqués, c’est une vie
passée à jouer, composer, inventer, qui s’égrène.
« Je suis
fier de défendre les musiques populaires si puissantes de mon pays, le Brésil. » Pétri de cette riche tradition, Rogê s’inscrit dans une culture
foisonnante marquée par de multiples influences : samba, afro-samba, partido
alto, sambalanço, bossa nova, afoxé…
Entrepreneur
culturel autant que musicien, le guitariste a évolué dans les nuits de Lapa, au
cœur du renouveau de la samba, aux côtés notamment de feu Arlindo Cruz et Seu Jorge. Aujourd’hui, il suit aussi les nouveaux
talents : « Tim Bernardes ? Je suis fan ! »
Emigré à Los
Angeles en 2019, Rogê n’est jamais loin de son pays natal. Son ambition,
inchangée : « Enfeitar um pouco o Brasil » – embellir un
peu le Brésil.
De Rio de Janeiro à Los Angeles
Dans le quartier
d’Ipanema, où Rogê grandit, la musique est déjà dans l’air de la famille. Son
père chante au carnaval de Petrópolis, sa grand-mère joue du piano. Pourtant,
dans cet environnement traditionnel, personne ne songe vraiment à en faire un
métier.
La guitare arrive
à dix ans. À dix-huit, le compositeur entre à l’UNIRIO, l’Université fédérale
de l’État de Rio de Janeiro, dans le cursus de « Musique populaire brésilienne
» (MPB). Nous sommes en 1993. L’apprenti y apprend la composition musicale. Mais
derrière la technique, la singularité est déjà là : « Exprimer mon
monde à travers mon art. »
Puis vient
l’autre école, celle de la nuit. À Lapa, quartier historique de la vie musicale
carioca, Rogê se produit sur scène, au plus proche du public. Au tournant des
années 2000, le quartier connaît un spectaculaire renouveau. Tout juste ouvert,
le Bar Carioca da Gema en devient l’un des épicentres.
Rogê y joue
régulièrement et devient, avec sa génération, l’une des figures d’une
renaissance de la samba et de la MPB : « Mon école, c’est la samba
avec toutes ses dérivations. Mais je me vois surtout comme un artiste de la
musique populaire brésilienne dans son ensemble. »
Pour autant, les
nuits endiablées à Lapa ne suffisent plus à faire vivre une famille – sa femme
et deux enfants de 14 et 21 ans aujourd’hui. Le manque d’investissement dans la
MPB, les difficultés économiques et l’envie de donner un autre horizon à son
travail finissent par peser. En 2019, Rogê prend une décision radicale :
quitter Rio pour Los Angeles.
Le changement est
brutal. Nouvelle langue, nouveaux codes, autre manière de travailler. «
La première année a été très difficile ». Il faut recommencer,
apprendre, convaincre. Puis la cité californienne finit par ouvrir ses portes.
Rogê ne cache pas sa reconnaissance envers les États-Unis, qui lui donnent une
visibilité internationale et de meilleures conditions de travail et
d’enregistrement.
C’est là, loin de
Rio mais avec l’âme carioca bien vivante, qu’il commence à transformer la
distance en musique. Et donne naissance à Curyman.
L’album Curyman :
brésilien, international
Depuis Los
Angeles, Rogê regarde son pays. Car Curyman naît de cette
distance : « Un disque est la photographie d’une vie. Quand j’ai
compris cela, j’ai décidé de faire de Curyman la photographie
de ma vie aux États-Unis, celle d’un immigré qui aime infiniment son pays
d’origine et sa culture. »
Pensé dès
l’origine comme une trilogie, le projet déroule un film intime, celui d’une vie
et d’influences musicales – parmi elles Dorival Caymmi, Jorge Ben, João Donato,
Gilberto Gil…
À la production,
l’influent Américain Thomas Brenneck, qui a notamment travaillé avec Amy
Winehouse et Beyoncé, entraîne Rogê vers une couleur plus soul pour
son album. Un détour qui ramène le musicien à une autre part de son identité.
« C’est intéressant ce travail sur la voix, parce qu’il rejoint les
influences afro-brésiliennes, avec les chœurs, comme chez Os Tincoãs. »
Côté
arrangements, c’est Arthur Verocai, compositeur légendaire de la musique brésilienne
des années 1970, qui opère sur l’harmonisation des cordes et cuivres des
albums. Le style doit rester ouvert à tous : « une musique
populaire au sens plein du terme », exigeante mais accueillante.
Sur scène, cet
été, accompagné de cinq musiciens et d’une équipe technique, Rogê a porté Curyman de
la Hollande à la Suisse, en passant par Paris et Chamonix. Le public, lui,
répond présent. « C’est souvent le titre "Existe Uma Voz" qui soulève la foule. Je crois que
c’est le balancement de la guitare ; tout le monde s’y retrouve. »
Pour la deuxième
partie de l’été européen, changement de rôle. Rogê a rejoint la tournée
d’Arthur Verocai avec huit dates, notamment en Pologne et en Angleterre. Le
troisième volet de Curyman, lui, est déjà en cours de mixage. Et la
route continue : la tournée de Curyman II démarre actuellement
aux États-Unis.
Sans oublier le
Brésil, toujours au cœur, toujours à l’horizon : « J’aimerais
beaucoup faire un grand concert à Rio, quelque chose de beau. Jouer pour son
peuple, c’est spécial. » À cela s’ajoutent les rêves de rencontres,
ceux qui traversent les générations : Stevie Wonder… et les grands Brésiliens
qu’il continue d’admirer : Milton Nascimento et Caetano Veloso…
Rogê reste
déterminé. Son credo ? « Plonger la tête la première dans ce que
l’on aime ; croire en l’énergie de la vie – en acceptant le temps de
l’arbre, pas celui de ta faim. »
À bonne distance
du Brésil, l’artiste en ressent différemment les contours. Fort de la
connaissance de ses traditions populaires, il les fait dialoguer avec d’autres
cultures musicales sans jamais en perdre l’accent. Et, à la veille des
élections présidentielles brésiliennes, l’artiste assume aussi ce que signifie
pour lui cette musique populaire : faite pour et avec le
peuple. « Vous imaginez pour qui je cours… ! »
El mes de març d’aquest any
2026, ens deixà Antoni Marí: escriptor, crític d’art i professor universitari
eivissenc. Fou catedràtic de teoria de l’art a la Universitat Pompeu Fabra, on
vaig tenir el plaer d’assistir a les seves classes quan ja havia llegit molts
dels seus articles al suplement “Cultura|s” de La Vanguardia.
El que més em cridava
l’atenció era la seva forma poètica d’escriure assaig. I és que fou molt bon
lector de poesia, i, a part d’escriure novel·la i assaig, també conreà aquest
gènere.
En aquest article m’agradaria
ressenyar El conflicte de les aparences (2016), ja
que és un conjunt reordenat d’articles i conferències que l’autor feu
al llarg dels anys, i n’ha resultat un compendi del seu coneixement
especialitzat en teoria de l’Art.
L’obra parteix d’un pròleg
escrit pel mateix autor, en què crea una unificació de tots els textos que el
segueixen a partir del concepte filosòfic de realitat i aparença, fent
un breu repàs per la història de la filosofia, com ara contraposant Plató i
Nietzsche; el primer, clàssic que creu en la realitat immòbil i eterna, i
el segon, autor que defensa el “platonisme invertit”, com diu
aquest filòsof “com més lluny s’està de la realitat vertadera, més pur s’és”,
“La vida en l’aparença com a ideal”.
Com escriu Antoni Marí: “L’aparença, que Plató
havia reduït a còpia miserable, ara esdevé l’original”. I el que ens exposa en aquest llibre és que l’art
i la literatura fan de la seva aparença la realitat, i, per això “l’art no és
la imitació de la realitat, és la interpretació de les aparences”.
Què millor que començar explicant el concepte de la identitat, que tindrà presència al llarg de la
història de la humanitat i de l’Art. Perquè la identitat no és una identitat
personal sinó que és manllevada dels altres, ja que des de la infància percebem
i imitem els altres.
Antoni Marí, El conflicte de les aparences, Galàxia Gutenberg (2016)
El concepte del
“jo” ja sorgeix en el Renaixement amb l’Humanisme, és a dir, l’home al centre
del món. I evolucionarà fins a l’individualista de l’era contemporània. I
aquest sorgiment es vincula amb l’inici de la secularització de la societat
occidental, elevant-se el jo enfront de la repressió de l’Estat i l’Església,
la qual cosa estableix l’oposició entre protestantisme i catolicisme. Així com
la contraposició entre occident i orient. Essent més propi del món occidental
l’individualisme i del món oriental el col·lectivisme.
La novel·la de
formació és un exemple de l’individualisme formalitzat amb la burgesia, en què
es posa en valor la formació de l’individu per mitjà de diferents estats, des
de la infància fins a aconseguir l’espiritualitat. Nietzsche representa el
final d’aquest període.
La nova societat
del segle de les llums, en què el progrés agafa terreny, continuarà al llarg
del segle XVIII i XIX propiciant les revolucions contra l’Antic Règim, i
llavors la conversa passarà dels salons privats als espais públics i més
endavant, fins i tot, George Sand crearà un espai intel·lectual a l’Hotel de
París.
Aquest nou home
il·lustrat sentirà en l’època del Romanticisme un refús per la societat
industrial i començarà l’anhel pel retorn a la natura, la qual cosa, per mitjà
de la natura es tornarà a sentir la unitat, o el Déu perdut.
El paisatge
s’haurà concebut com un plaer estètic que prové d’una idea preconcebuda llegida
als clàssics, com ara l’experiència estètica de Petrarca en pujar el cim
Ventós, on tot allò que li abellia era molt més del que havia llegit. Així
doncs, el record de les lectures com a estímul i la percepció de la realitat
faran que creï una nova imatge, una nova percepció de la realitat.
A més a més, el
concepte paisatge és alhora realitat i aparença, ja que hi ha els béns naturals
i l’artifici de l’home. I al llarg de la història de l’Art anirà adquirint
diferents formes i interpretacions.
Des de la
descoberta de la Terra Nova, la literatura projectarà un nou imaginari de
llibertat, una nova Arcàdia on es fa valdre la llibertat dintre de la
naturalesa. Al segle XVIII Rousseau exposa que dins la naturalesa trobem la
intel·ligència de Déu, i a partir del segle XIX es comencen a crear parcs
naturals perquè recreïn l’experiència estètica de les persones, que com volia
dir Kant: la naturalesa activa les facultats cognitives de l’ésser humà.
De tal manera,
que, a l’Art, li toca expressar aquesta experiència. Com deia Schelling “l’art
és l’intermediari entre la natura i l’home”. No obstant això, Schiller volia
dir-nos que no estimem la natura o les coses per elles mateixes sinó per la
idea que en tenim.
Per altra banda,
aquesta nova amplitud d’horitzons al segle XVIII a conseqüència del progrés,
amb la Gran Guerra fa que s’estronqui la correspondència amb les Arts.
L’avantguarda, en concordança amb la destrucció i desordre propis del
bel·licisme, un cop acabada la guerra, tendirà a desaparèixer. El gran trauma i
fractura que ha produït la guerra fa que les tendències artístiques tornin cap
a l’ordre, és a dir, el classicisme.
En conclusió, d’aquesta anàlisi resum dels conceptes
claus que he trobat en el llibre d’Antoni Marí aquí exposats, crec que el fil
dels conceptes “realitat” i “aparença” ens fa fer un
recorregut per la història de l’Art i les Humanitats desengranant cada capítol
en agents, fets i anècdotes, que ens fan veure que les diferents realitats són
interpretacions subjectives que fan que es creï
un món o un altre; i l’Art ens ho mostra en tots els estils possibles, fruits
d’aquestes interpretacions. Tot i que quan llegia cadascun dels capítols em
semblava llegir la realitat escrita de les Humanitats.
El
nuevo acuerdo involucra a todos los derechos mundiales para la obra literaria
del premio Nobel alemán.
El fallecido escritor alemán Günter
Grass, en 2010.
La editorial alemana S. Fischer
Verlag ha adquirido los derechos mundiales de la obra literaria y ensayística
del premio Nobel Günter
Grass. La adquisición es efectiva con efecto inmediato, según anunció la casa
editorial este viernes 4 de septiembre de 2026. El acuerdo correspondiente se
firmó con la Fundación Günter y Ute Grass.
La fundación finalizó su
colaboración con la editorial Steidl, con sede en Gotinga, en mayo pasado.
Steidl había incumplido repetidamente los pagos anteriormente acordados, según
indicó la fundación.
Un legado dinámico y vivo
S. Fischer Verlag anunció que
no gestionará el legado como una pieza de museo, sino que lo mantendrá
accesible como un punto de debate dinámico y estimulante. Los libros de Grass exigen no una admiración acrítica, sino un
análisis crítico.
Jan Strümpel, miembro del
consejo de administración de la Fundación Günter y Ute Grass, explicó que la
obra de Grass encaja a la perfección en el catálogo editorial de S. Fischer
Verlag, dentro del contexto del modernismo clásico y junto a los autores más
destacados de nuestro tiempo.
Según el comunicado, otros
derechos, como los derechos teatrales y cinematográficos, siguen en manos de
Gustav Kiepenheuer Bühnenvertrieb en Berlín, también en Alemania.
