sexta-feira, 22 de maio de 2026

Portugal apoia proposta italiana de sanções da UE a ministro israelita Ben Gvir

 

MNE lembra que Portugal já tinha defendido em Bruxelas que fossem sancionados os ministros Ben Gvir e Bezalel Smotrich, ambos de extrema-direita, “tal como a UE tem feito para os colonos violentos”.

Ben Gvir
DN/Lusa

O Governo português apoiou esta quinta-feira, 21 de maio, a proposta de Itália para a União Europeia sancionar o ministro da Segurança Nacional de Israel, Itamar Ben Gvir, pela forma como tratou os ativistas da flotilha Global Sumud.

Em declarações à Lusa, o ministro dos Negócios Estrangeiros, Paulo Rangel, recordou que Portugal já tinha defendido em Bruxelas que fossem sancionados os ministros israelitas Ben Gvir e Bezalel Smotrich, com a pasta das Finanças, ambos de extrema-direita, “tal como a UE tem feito para os colonos violentos”.

“Não havia consenso para isso. Agora há uma nova proposta de um país que antes não estava disponível para isso e Portugal, obviamente, apoia essa proposta também”, referiu.

Da mesma forma, Portugal é favorável à suspensão parcial do acordo de associação entre a UE e Israel, como o primeiro-ministro, Luís Montenegro, admitiu na quarta-feira.

“Nós já apoiamos a suspensão parcial há muito tempo, até estivemos disponíveis para votar a suspensão total, mas enfim, como não havia consenso para isto, fomos sempre bastante claros a dizer que, ao menos, deveria haver uma suspensão parcial na parte comercial do acordo”, comentou.

As Forças Armadas de Israel realizaram, entre segunda e terça-feira, a interceção em águas internacionais dos cerca de 50 barcos da flotilha humanitária Global Sumud, que tentavam chegar à Faixa de Gaza com cerca de 430 ativistas a bordo.

As autoridades israelitas anunciaram que os ativistas começaram a ser deportados esta quinta-feira.

O Governo português convocou na segunda-feira o embaixador israelita em Lisboa para protestar contra a detenção de dois ativistas portugueses, ambos médicos, que integravam a flotilha, por ter sido feita em águas internacionais, “em violação do Direito internacional”.

Esta detenção está também a ser marcada pelas imagens polémicas do ministro da Segurança Nacional israelita, Itamar Ben Gvir, a humilhar dezenas de ativistas, o que motivou protestos de várias capitais europeias.

A União Europeia (UE) classificou esta quinta-feira como "completamente inaceitável" o tratamento dado aos ativistas da flotilha para Gaza detidos por Israel.

 

[Foto: EPA/ABIR SULTAN - fonte: www.dn.pt]

[Cannes 2026] « The Man I Love » d’Ira Sachs : requiem pour un artiste

Le dernier film d’Ira Sachs, présenté en Compétition, nous plonge dans les derniers jours d’un acteur frappé par le sida. Un film bouleversant sur d’impossibles adieux.

Écrit par Bruno Deruisseau

Comme son compatriote James Gray, seul autre cinéaste américain de renom présent sur la Croisette cette année, Ira Sachs semble avoir voulu faire de The Man I love la somme de ses obsessions, que ce soit le travail sur la transmission d’une mémoire queer (Peter Hujar’s Day), sur la torture de la passion amoureuse (Passages), sur la fin de vie (Frankie) et sur le New York gay, en l’occurrence celui de la fin des années 1980. 

On y regarde un acteur, Rami Malek, jouer un acteur du nom de Jimmy George, condamné par la maladie (le sida, jamais nommé) et donc vivre ses dernières fois : dernier amour, dernières étreintes, dernier rôle au théâtre. Avec sa troupe, il adapte un fragment de Il était une fois dans l’Est d’André Brassard (1973), film lui-même tiré d’une pièce du dramaturge québécois Michel Tremblay se déroulant en partie dans un cabaret mené par des travestis. Si on pense fort à Rainer Werner Fassbinder dans ce nouveau film d’Ira Sachs, c’est qu’on y retrouve cette sensation d’être à vif, sentimentalement, artistiquement, ce cinéma écorché de celles et ceux qui se savent ou se sentent condamné·es. 

“Ils ont changé mon tempo”

Bien que la performance de Rami Malek, tout en roulement d’orbites et décrochement de mâchoire, flirte avec le sur-jeu et rappelle les mauvais souvenirs de son Freddie Mercury dans l’insipide Bohemian RhapsodyThe Man I Love est un film bouleversant sur les impossibles adieux d’un acteur. Il offre des séquences déchirantes, comme celles où Jimmy George refuse de répéter ses dialogues sans les reprendre depuis le début, niant inconsciemment la fatalité d’une vie tragiquement brisée dans sa course. Ou cette autre très belle scène où il interprète une version bilingue d’Ils ont changé ma chanson de Dalida, chanteuse des écorché·es devant l’éternel. Complètement malade, Jimmy George aimerait, comme elle, mourir sur scène. 

The Man I Love d’Ira Sachs avec Rami Malek, Rebecca Hall, Ebon Moss-Bachrach – présenté en Compétition au Festival de Cannes 2026

[Photo : Jac Martinez - source : www.lesinrocks.com]

quinta-feira, 21 de maio de 2026

Tots els camins de la llengua a l’exili

Llegim 'La traductora dels haikus' (Galàxia Gutenberg), una novel·la de Monika Zgustová que parla d’una exiliada als Estats Units que tradueix versos de poesia japonesa per trobar el seu forat al món.

Monika Zgustová

Escrit per Alba Mallada

El segle passat, entre moltes altres coses, fou el segle dels exilis. Milions de persones al voltant del món es van veure desplaçades —expulsades— de les seves terres natals i obligades a tornar a començar. Empesos a construir una nova vida en un lloc diferent, amb persones diferents i, molt habitualment, en una llengua diferent. El seu imaginari s’omple d’una barreja i contradicció d’estils de vida, realitats i vivències: identificació i reconeixement, descobriment i nostàlgia i la sensació d’anhelar un retorn que és impossible. Perquè on o a quina vida se suposa que han de tornar?  

Aquesta és la història que narra Monika Zgustová —ella mateixa nascuda a Praga i exiliada a Barcelona— a La traductora dels haikus (Galàxia Gutenberg) a través de la història de la Jana i el Tomáš, narrada per una Jana ja anciana que repassa la seva trajectòria marcada per l’exili de Praga als Estats Units.  

La narració parteix d’una estratègia clàssica: la de repassar una vida a través d’una conversa casual. Així, de la conversa entre la Jana i el Danny al present, es van fent grans flashbacks que repassen la història de la protagonista i la novel·la ens va situant entre la Praga comunista de després de la guerra i els Estats Units de fa una dècada. 

De fet, l’inici d’aquest repàs vital va també carregat de recursos tradicionals, de llocs comuns en la literatura. La mare moderna i jove per qui la filla és un ressentiment, una amenaça. La història d’amor entre un aristòcrata altiu i una adolescent corrent. El rerefons històric. El relat fragmentat, fet de converses, d’imatges que formen el collage d’una vida.   

Però el relat comença a teixir-se i trenar-se de forma interessant obrint camins insospitats. El relat es converteix en una història d’amor i d’absències, de cerca personal i construcció d’identitats, també una història de país i de pors i de dubtes. I una història d’un exili. De nous començaments, de nous dubtes, nous reptes. Una història de família.    

El relat sempre en primera persona té una veu molt particular, honesta fins al punt que es torna incòmode. El lector es troba sovint jutjant la narradora, una veu que pren un to egocèntric i que, a vegades, juga el paper de la víctima. Però és precisament aquesta entrada intrusiva en el monòleg interior i profundament íntim de la narradora que aporta un valor afegit a la història. En realitat, el relat conté totes les contradiccions de l’ésser humà exiliat. Sense filtres. És una veu que incomoda perquè esdevé profundament valenta: perquè diu en veu alta inclús allò que la protagonista no s’atreveix a sentir.

Tot i que no es tracta d’una autobiografia, és inevitable pensar que moltes de les reflexions de la Jana estan construïdes a través de la història de Monika Zgustová. Una autora fascinant perquè, en exiliar-se a Barcelona, va adoptar la llengua catalana com a veu literària. El seu nou món -el de l’exili- es construeix i articula a través del català, de forma que la llengua es converteix en indissociable de l’experiència de l’exili. Potser per això necessita expressar-ho en català. És, en aquest sentit, més admirable encara aquesta veu narrativa tan transparent.  

Així, l’autora parla d’un exili sense parlar d’ella mateixa i de la llengua com una irònica metàfora d’aquesta incapacitat de pertànyer. Diu en la novel·la: “El Tomáš i els fills se sentien com si s’haguessin perdut en un món que no entenien. Això era l’exili. De sobte et converties per als altres en un idiota, incapaç de fer-te entendre, d’embastar quatre paraules seguides amb sentit. La teva llengua materna, aquella amb què sempre vas parlar als teus pares, amb els teus avis, amb els teus fills i amics, aquella amb què et vas enamorar i vas expressar el més íntim de tu, tot d’una aquella llengua no servia per a res, era una deixalla que els altres menyspreaven. Això és també l’exili”.   

Alhora, la llengua és també la via per què la protagonista aconsegueix generar-se un forat propi en un món d’intrusivitats. La Jana comença a estudiar japonès pel plaer de començar una cosa que fos només seva. I comença a traduir haikus. I a escriure versos ella mateixa. La seva ploma va adoptant els colors dels diferents idiomes que conformen ara la seva existència perquè la seva ànima té ara diferents formes d’expressar les seves realitats. El txec, l’anglès, el japonès. Diu: “I continuaria escrivint la meva pròpia poesia. En l’idioma que fluís de la meva ploma. Per a un exiliat, la llengua materna és un aliment de l’ànima. I la llengua apresa és un regal”.   

És inevitable pensar en Milan Kundera quan llegim aquesta novel·la. I el lector es creua amb l’agradable sorpresa de veure la seva obra mestra, La insuportable lleugeresa de l’ésser, mencionada directament a la novel·la de Zgustova. Kundera, també nascut a Praga i exiliat a França, escriví en francès des de la seva partida. Són molts els escriptors i escriptores que, sigui per un exili polític o per desplaçaments d’altres tipus, per qüestions estètiques o personals, han jugat amb els idiomes i les seves possibilitats literàries. Joseph Conrad —del polonès a l’anglès—, Nabokov —del rus a l’anglès—, Kafka —del txec a l’alemany—, Jorge Semprún —de l’espanyol al francès—, i un llarguíssim etcètera. Mendoza que transitava del castellà a les novel·les al català pel teatre. Najat El Hachmi com a exemple deliciós de la nostra literatura contemporània. 

Tot això revela que la llengua és una manera de reconfigurar la identitat. En cada elecció lingüística hi ha una nova forma de relacionar-se amb el món. La llengua articula, ordena i dibuixa la realitat i en un context d’exili, en què la realitat és descobriment i adaptació, nostàlgia i reconeixement, la llengua és identitat i arrelament. Tant Zgustova com Kundera (al seu gran llibre de l’exili, La ignorància) tornen a la gran epopeia del retorn: L’Odissea. Una història d’absències i esperes, d’anhels i esperances, de viatge i transformació i de la necessitat profundament humana d’arrelar i retornar, de retrobar-se amb Penèlope i de despertar un dia, qualsevol, a la platja d’Ítaca i sentir la música del Gran Retorn.


[Foto: Antoni Sella - font: www.nuvol.com]

Indignació mundial pel vídeo del ministre ultra Ben Gvir humiliant els activistes detinguts de la flotilla

Espanya, Itàlia i Illa exigeixen explicacions i disculpes pel tracte als arrestats, emmanillats i a terra

Escrit per Arnau Ruiz 

El tracte dispensat per Israel als activistes de la Flotilla Global Sumud ha obert una nova crisi diplomàtica amb diversos governs europeus. Les imatges difoses pel ministre israelià de Seguretat Nacional, l’ultradretà Itamar Ben Gvir, en què apareixen activistes emmanillats, agenollats i amuntegats a terra, han provocat la condemna d’Espanya, Itàlia, el Govern català i també de membres del mateix executiu israelià.

La flotilla, formada per una cinquantena d’embarcacions, intentava arribar a Gaza amb ajuda humanitària i denunciar el bloqueig imposat per Israel sobre la Franja des del 2007. Segons l’organització, les forces israelianes van interceptar el comboi i van prendre el control de totes les embarcacions. A bord hi viatjaven 428 persones de 44 països, entre les quals 44 ciutadans espanyols i una trentena d’italians. 

Els activistes van ser traslladats al port israelià d’Ashdod. Va ser allà on Ben Gvir va aparèixer en diversos vídeos envoltat de detinguts reduïts a terra, mentre sonava l’himne nacional israelià. En publicar les imatges, el ministre va escriure: “Així rebem els partidaris del terrorisme”. En una altra gravació, va reclamar al primer ministre Benjamin Netanyahu que els activistes quedessin més temps sota la seva autoritat i va assegurar que els enviaria a “presons de terroristes”.

La reacció internacional ha estat immediata. El ministre d’Exteriors espanyol, José Manuel Albares, ha qualificat les imatges de “monstruoses, inhumanes i indignes”. “He vist un vídeo monstruós, inhumà i indigne on membres de la Flotilla eren tractats injustament i de manera humiliant per un ministre israelià i per la policia. Entre ells hi ha els espanyols i espanyoles de la Flotilla”, ha denunciat. Albares ha afegit que es tracta d’“un tracte abominable, indigne” i ha exigit “disculpes públiques a Israel”. Pedro Sánchez, per la seva part, també ha condemnat rotundament l'actitud del ministre ultra.

Itàlia també ha elevat el to. La primera ministra Giorgia Meloni i el ministre d’Exteriors, Antonio Tajani, han condemnat les imatges i han convocat l’ambaixador d’Israel a Roma. “És inacceptable que aquests manifestants, molts d’ells ciutadans italians, siguin sotmesos a un tracte que vulnera la seva dignitat humana”, ha afirmat Meloni, que també ha reclamat disculpes al govern israelià i gestions “al més alt nivell institucional” per aconseguir la llibertat dels italians arrestats.

A Catalunya, el president de la Generalitat, Salvador Illa, ha condemnat “rotundament” el comportament de Ben Gvir, que ha qualificat d’“inacceptable” perquè, segons ha dit, vulnera els drets i la dignitat dels integrants de la Global Sumud Flotilla. Illa també ha assegurat que està en contacte amb el Ministeri d’Exteriors espanyol per “prendre les mesures adequades al respecte”.

Fins i tot Netanyahu es desmarca...

Les crítiques també han arribat des de dins del mateix govern israelià. El ministre d’Exteriors, Gideon Saar, ha carregat contra Ben Gvir i ha qualificat el vídeo de “vergonyosa actuació”. “Vostè va causar dany al nostre Estat a consciència amb aquesta vergonyosa actuació, i no és la primera vegada”, ha escrit Saar. I ha afegit: “No, vostè no representa Israel”.

Netanyahu també s’ha desmarcat del tracte mostrat en les imatges. Tot i defensar que Israel té dret a impedir l’entrada de flotilles que considera “provocadores”, ha afirmat que l’actuació del seu ministre de Seguretat Nacional “no s’ajusta als valors i normes d’Israel”. El primer ministre ha ordenat que els participants siguin deportats “tan aviat com sigui possible”.

Ben Gvir no rectifica

El ministre ultranacionalista ha defensat la seva actuació i ha insistit que els activistes són “partidaris del terrorisme”. En resposta a les crítiques internes, ha afirmat que Israel ja no és “un nen a qui es poden donar bufetades” i ha advertit: “Qui vingui al nostre territori a donar suport al terrorisme i identificar-se amb Hamàs rebrà un cop i no li pararem l’altra galta”.

 

[Font: www.elnacional.cat]

Tournée d’Emmanuel Macron en Afrique : « Les langues les plus parlées sur les rivières du fleuve Congo sont les langues bantoues, et pas le français », selon Loup Viallet

Ce mercredi s’est achevée en Éthiopie la tournée de 5 jours d’Emmanuel Macron sur le continent africain. Une tournée notamment marquée par la tenue au Kenya les 11 et 12 mai du Sommet Africa Forward et l’annonce par Emmanuel Macron d’investissements à hauteur de 23 milliards d’euros. 

Propos recueillis par Julian Herrero

Pour le géopolitologue Loup Viallet, auteur de La fin du franc CFA et Après la paix : défis français, publiés chez VA Éditions en 2021, la conception purement économique d’Emmanuel Macron des relations entre la France et l’Afrique est une impasse mortifère.

Epoch Times – « C’est un continent que je ne veux plus que la France regarde d’un côté comme étant un pré carré où les dirigeants d’entreprises auraient en quelque sorte tous les droits ou tous les contrats qui leur seraient garantis parce que c’était l’Afrique francophone », a déclaré Emmanuel Macron à Nairobi à propos de l’Afrique. Qu’est-ce que cette déclaration dit de sa conception des relations entre la France et le continent africain ?

Loup Viallet – La grande erreur d’Emmanuel Macron aura été de reprendre les refrains de ses prédécesseurs consistant à dire que le temps de la Françafrique est révolu, alors qu’il l’est depuis bien longtemps, et à promouvoir une vision essentiellement économique des relations entre Paris et l’Afrique en niant sciemment les menaces existentielles que représente la déliquescence de ce continent pour nous.

Cette conception purement économique peut être interprétée de deux manières.

Soit Emmanuel Macron est aveugle aux enjeux du continent africain et ne comprend pas que l’Afrique n’a jamais été aussi fragile et est devenue l’épicentre d’un chaos sécuritaire et migratoire aux conséquences désastreuses pour l’Europe ; soit il agit consciemment. Dans les deux cas, il agit comme un dirigeant postnational insensible aux périls identitaires que provoque l’immigration massive africaine en Europe.

Quel bilan faites-vous de la politique africaine d’Emmanuel Macron ?

Un bilan peu reluisant … Sous sa présidence, la France est sortie humiliée de cinq pays d’Afrique francophone. Le coup d’État survenu au Niger en juillet 2023 est probablement l’exemple le plus marquant de la politique africaine du chef de l’État. À l’époque, la France a abandonné l’un de ses fidèles alliés, le président Bazoum, manquant ainsi à sa parole. Aujourd’hui la France soutient encore la monnaie de pays qui l’ont humiliée, le Mali, le Burkina, le Niger, la Centrafrique et… les Comores (à qui la France vient d’octroyer une aide budgétaire de 1,5 million d’euros pour financer notamment son assurance maladie généralisée… alors que ce pays revendique la souveraineté sur Mayotte et refuse le rapatriement de ses ressortissants arrivés illégalement sur l’île).

Mais ce qui est particulièrement frappant, c’est que même sur les questions économiques, sur lesquelles il a pourtant parié pour rebâtir des relations entre la France et l’Afrique, Emmanuel Macron est dans l’erreur. Les PIB de l’ensemble des pays africains conjugués sont égaux à celui de la France. Chercher, comme le fait le chef de l’État, à établir un rapport d’égal à égal avec le continent africain relève d’une absurdité totale.

Au fond, l’erreur des présidents français de ces trente dernières années n’a-t-elle pas été de croire que les flatteries permettraient à la France, ex-puissance coloniale, de se faire bien voir en Afrique ?

Je pense que toutes ces flatteries sont insincères. Je vois surtout à travers les propos visant à nous repentir une volonté de prendre les Africains pour des idiots et de leur promettre tout et n’importe quoi.

J’ai entendu à plusieurs reprises le Quai d’Orsay et l’Élysée affirmer qu’ils feraient tout pour qu’un État africain obtienne un siège au Conseil de sécurité des Nations unies. J’ai également entendu que la croissance économique du continent africain était exponentielle.

Évidemment, cela n’a pas de sens. Un pays africain ne va pas rejoindre de sitôt le Conseil de sécurité. La France ne peut évidemment pas coopter de membre supplémentaire.

Par ailleurs, la croissance africaine est en trompe-l’œil. S’il est vrai que beaucoup d’États du continent ont des croissances à deux chiffres, ces dernières reposent sur des fondamentaux extrêmement pauvres à l’instar de l’exportation de café, de cacao, de bananes et autres matières premières (métaux, hydrocarbures).

Ce sont en réalité des croissances appauvrissantes qui nourrissent les castes au pouvoir mais affament leurs peuples. Elles viennent déconstruire un mythe auquel ont longtemps cru des économistes et auquel continuent de croire nos dirigeants : celui d’une Afrique appelée à devenir le moteur de la croissance mondiale.

Devant l’échec de l’afroptimisme, les dirigeants européens postnationaux comme Macron considèrent les Africains comme de la chair à consommation. Ne pas lutter contre l’immigration massive africaine, c’est intégrer à la fois de nouveaux travailleurs à bas coût sur le marché du travail (au noir) et surtout de nouveaux consommateurs pour un modèle économique qui ne se satisfait pas d’individus qui épargnent trop.

Le chef de l’État a annoncé au sommet Africa Forward 23 milliards d’euros d’investissements incluant 14 milliards d’investissements français et 9 milliards d’investissements africains. Cette diplomatie de l’investissement peut-elle aider à renouveler les relations entre la France et l’Afrique ?

 Ce n’est que de la poudre aux yeux. Ces investissements ne serviront qu’à doper moyennement la croissance de grands groupes français et à concurrencer les entreprises anglo-saxonnes déjà présentes en Afrique de l’Est. Le peuple français n’est en rien gagnant dans cette équation.

Nous sommes en plein dans une entreprise de communication qui ne fait que déplacer un face-à-face entre l’Afrique et l’Europe provoqué par le désordre sécuritaire et migratoire en Afrique. En quelques années le Sahel est devenu l’épicentre du djihadisme, du trafic de drogue, du trafic d’être humains et d’une émigration incontrôlée qui menace la stabilité de l’Afrique de l’Ouest côtière, des États d’Afrique du Nord et de notre frontière sud. Nous payons déjà l’addition de cette catastrophe.

Cette tournée d’Emmanuel Macron s’est essentiellement déroulée en Afrique anglophone et non francophone. Est-ce la preuve qu’il est très difficile pour la France d’entretenir des relations normales avec l’Afrique francophone ?

Nous ne pouvons pas reprendre des relations normales avec nos anciennes colonies qui demeurent malheureusement très faibles, tant sur le plan politique qu’économique.

Aujourd’hui, la plupart des pays du Sahel sont des États faillis. Le Mali, par exemple, est-il encore un État aujourd’hui ? Je crois que non.

L’erreur de ceux qui nous dirigent est de projeter le logiciel européen sur l’Afrique. On ne peut pas « normaliser » des relations avec le Ghana, le Mali ou le Niger comme nous l’avons fait autrefois avec nos voisins britanniques ou allemands.

Ce qu’il nous faut, c’est établir des relations franches et exigeantes avec ces nations africaines, voire entamer un bras de fer et in fine, faire en sorte que les populations ne cherchent plus à émigrer en Europe, et que les États en question reprennent leurs ressortissants entrés illégalement sur notre territoire. Que les États qui bénéficient du franc CFA, soutenu par la France, rendent des comptes sur la gestion de cette monnaie, qui leur permet une stabilité financière unique sur le continent…

Le président de la République a également surpris en déclarant que « l’épicentre de la langue française est sur le bassin du fleuve Congo » …

C’est un propos mensonger. Les langues les plus parlées sur les rivières du fleuve Congo sont les langues bantoues, et pas le français.

Le Français n’est qu’une langue qui permet à des ethnies différentes de communiquer entre elles. C’est une langue commune, une langue administrative. Mais ce n’est pas la première langue des Africains.

Le cœur battant de notre langue est à Paris, en Normandie, sur les rives de la Loire, mais aussi en Belgique, en Suisse et au Québec. C’est notre langue maternelle, celle de nos ancêtres, de notre imaginaire, de nos arts.

Prétendre le contraire revient à trahir notre identité nationale, notre mémoire et, au fond, à trahir l’identité même des peuples africains.

Mais derrière cette déclaration, Emmanuel Macron rejoue surtout la musique de la Francophonie à laquelle il nous a habitués. Pour ma part je pense que nous devrions démanteler l’Organisation internationale de la Francophonie (OIF) qui n’est rien d’autre qu’un faux-nez néocolonial et qui aujourd’hui, n’a plus lieu d’être. Ironie suprême, la cheffe actuelle de l’OIF est une ancienne femme politique rwandaise, dont la langue maternelle est le kinyarwanda (une langue bantoue) et la langue secondaire l’anglais.

 

[Photo : Loup Viallet - source : www.epochtimes.fr]

O Consello da Cultura Galega incorpora o legado documental de Jesús Vázquez Gayoso, figura clave do exilio republicano

A familia do escritor, avogado e político galego cede ao Arquivo da Emigración Galega artigos, fotografías, publicacións e documentación sobre a súa traxectoria política, cultural e humanitaria en América. 

Legado documental de Jesús Vázquez Gayoso

Un dos fillos do escritor e político Jesús Vázquez Gayoso, que chegou a ser cónsul e ministro delegado da Segunda República no exilio, asinou coa presidenta do Consello da Cultura Galega —CCG—Rosario Álvarez, un acordo de cesión do legado documental do seu pai para que a institución se ocupe do seu estudo e conservación. O material que a familia cedeu ao Arquivo da Emigración Galega inclúe coleccións de artigos que Jesús Vázquez publicou en xornais e revistas como ‘España libre’, ‘Veritas’ ou ‘Vieiros’. Entre a documentación achegada destaca tamén unha alocución do Goberno republicano español dedicada por Félix Gordón Ordás a Vázquez e á súa muller, Felisa.


Igualmente, o fondo documental incorpora fotografías de actos oficiais e celebracións dos círculos republicanos e culturais nos que participou Vázquez Gayoso, así como outros volumes que reflicten o seu perfil político e humanista. Escritor, avogado e político, Vázquez Gayoso foi unha figura destacada do exilio republicano galego en América, cunha intensa traxectoria política, académica e humanitaria vinculada á defensa da Segunda República española, segundo destacou o Consello da Cultura Galega. A institución celebrou este acto en Santiago este mércores, 20 de maio, coincidindo coa incorporación do seu legado documental aos fondos da entidade. Para o investigador Emilio Grandío, Vázquez Gayoso era “un home de múltiples perfís” e forma parte dunha “xeración perdida”, xunto con nomes como Salvador de Madariaga ou María Casares.


"UN PAÍS SEN MEMORIA É UN PAÍS SEN FUTURO"


Durante o acto de cesión, celebrado este mércores na biblioteca do Consello da Cultura Galega, o historiador Xurxo Martiz Crespo reivindicou que “un país sen memoria é un país sen futuro”, mentres que a presidenta do CCG insistiu en que a emigración “marca a identidade galega”. Ademais, Rosario Álvarez explicou que o obxectivo desta cesión non é “capitalizar” os documentos, senón “preservar” estes arquivos, que forman parte da memoria da diáspora galega. “Para preservar o seu legado, a mellor maneira é depositalo nunha institución que lle dará continuidade”, engadiu. No acto estiveron tamén presentes catro dos cinco fillos de Vázquez Gayoso, así como outros familiares e amigos próximos que viaxaron a Santiago desde diferentes partes do mundo.


UN PERFIL HUMANISTA E POLÍTICO


O historiador Emilio Grandío aproveitou a súa intervención no acto para contextualizar a figura de Vázquez Gayoso, que exerceu como cónsul xeral do Goberno republicano en Caracas, Venezuela, e como ministro delegado, primeiro baixo a presidencia de Emilio Herrera e despois baixo a de Claudio Sánchez Albornoz. Militante inicialmente do Partido Radical Socialista, participou na fundación de Izquierda Republicana, formación impulsada por Manuel Azaña, Santiago Casares Quiroga e Álvaro de Albornoz. Ao comezo da Guerra Civil incorporouse ao bando republicano, onde exerceu como secretario técnico de Gobernación e chegou a ser comandante do Corpo de Carabineiros


Tras a derrota republicana viuse obrigado ao exilio, iniciando unha traxectoria que o levou polos Pireneos e por países como Francia, Cuba, Panamá, Venezuela e México. Con todo, o CCG tamén destacou a súa actividade humanitaria e a súa intensa labor cultural e académica. Foi profesor universitario en Cuba, Panamá e Venezuela, participou na creación da Escola Libre da Habana e impulsou publicacións antifranquistas como a revista ‘Nuestra España’. A incorporación deste legado permite reforzar a memoria documental do exilio galego e recuperar a pegada dunha figura que, desde América, mantivo viva a defensa da legalidade republicana, a cultura e a identidade galega. 


[Imaxe: CCG - font: www.galiciaconfidencial.com]

«La tradició de la vinya i el vi», escrit per Llorenç Ferrer Alós i Eloi Font Pérez

 


En un moment de renovació del sector vitivinícola, reneix l’interès de la població per aquest ric llegat. Els treballs de la vinya i el vi eren d’una gran importància a casa nostra i es trobaven estesos des de temps immemorials a tot el país, prenent diferents formes adaptades a cada territori.L'estudi fa un repàs històric de l’elaboració de vi des de l'època dels íbers fins a la vinya moderna, a més de mostrar-nos el patrimoni que aquesta activitat ha deixat a casa nostra, des del paisatge divers que ha resultat del seu cultiu fins als diferents tipus de celler, tot passant per les formes de plantar la vinya, les construccions de pedra seca, els treballs necessaris, els estris o el ric llenguatge de la vinya i el vi

 

Biografia dels autors

Llorenç Ferrer Alòs (Navarcles, 1957) és catedràtic d'Història Contemporània a la Universitat de Barcelona. Ha publicat nombrosos llibres i treballs de recerca sobre història agrària, història de la família, història de la industrialització, història del treball i llibres de divulgació sobre món rural. És autor, dins d’aquesta mateixa col·lecció "Eines i feines" dels volums 'Eines i feines de pagès', 'Eines i feines dels oficis', 'Estris i atuells de la casa tradicional' i 'L’aigua a pagès'.

Eloi Font i Pérez (Matadepera, 1959). Va cursar els estudis d’Enginyeria Tècnica Agrícola a la Universitat Politècnica de Catalunya. Durant els darrers anys ha fet divulgació del patrimoni rural històric, especialitzant-se en les estructures productives de la vinya. Ha publicat articles en revistes d’abast local i comarcal, a més d’editar a internet els blogs “Torcularium” i “La mirada de l’òliba”.

 

Títol: La tradició de la vinya i el vi
Autor: 
Editorial: Brau
Col·lecció: Eines i feines

Pàgines: 208
ISBN: 979-1387701079

 

[Font: www.racocatala.cat]