quinta-feira, 2 de abril de 2026

El DNI digital ja és tan vàlid legalment com el carnet físic, i es porta al mòbil

Aquesta versió del document d’identitat només serveix per identificacions presencials a Espanya i requereix connexió a dades

Escrit per  Ketty Calatayud 

Des d’aquest dijous, 2 d’abril, el DNI digital al mòbil ja és un document oficial vàlid per identificar-se en persona. Es pot fer servir a través de l’aplicació MiDNI i té la mateixa validesa que el DNI físic, amb totes les garanties de seguretat. Després d’un període de prova de 12 mesos, establert inicialment per garantir el bon funcionament de la versió digital del carnet d’identitat, la Policia Nacional recorda que totes les entitats, públiques i privades, estan obligades a acceptar-lo com a document d’identificació vàlid en identificacions presencials, d’acord amb el Reial decret 255/2025 publicat al BOE. El DNI digital ja representa un canvi important en la manera en què els espanyols s’identifiquen, i amb la validesa legal a tots els efectes que adquireix a partir d’avui, ja no cal portar el DNI físic. Així i tot, cal tenir en compte que només serveix per identificacions presencials a Espanya, i requereix connexió a dades. Per gestions en línia, viatges a l’estranger o firma electrònica, encara caldran altres eines, com el DNIe, el certificat digital o el passaport.

Què és el DNI digital i com funciona?

El DNI digital és la versió electrònica del Document Nacional d’Identitat (DNI), que es pot portar al mòbil a través de l’aplicació oficial MiDNI (disponible per a iOS i Android), on s'emmagatzema la informació. A diferència del DNI electrònic anterior, aquest format està pensat per fer-se servir directament des del telèfon mòbil, tot i que requereix connexió de dades en tot moment, ja que la informació no s’emmagatzema localment al dispositiu. Quan es fa servir l'aplicació, es realitza una connexió als servidors de la Policia Nacional per sol·licitar, en aquell mateix instant, les dades del DNI del ciutadà. Aquestes dades són retornades signades per la Policia i tenen una validesa limitada en el temps, la qual cosa proporciona informació en temps real i impossibilita la falsificació i manipulació de les dades.

MiDNI ofereix tres opcions en funció de les dades que calgui mostrar: DNI Edat (mostra la fotografia, el nom i la majoria d’edat), DNI Simple (hi apareix la fotografia, el nom i cognoms, sexe i validesa del document) i DNI Complet (amb totes les dades que apareixen al document físic). Un cop triat el nivell d’informació que es vol mostrar, l’aplicació genera un codi QR temporal a la pantalla del mòbil. Aquest codi, que només és visible durant uns segons per garantir-ne la seguretat, es pot escanejar des d’un altre dispositiu amb l’app MiDNI o amb el verificador disponible al web. En escanejar-lo, es mostren les dades del titular segons l’opció seleccionada, però no queden guardades al dispositiu que fa la verificació.

Què permet i no permet fer el DNIe?

El DNI al mòbil, com que té la mateixa validesa que el document físic a l’hora d’identificar-se, es pot utilitzar en tota mena de gestions legals i tràmits presencials, com ara per signar documents davant de notari, a l’Administració o en centres educatius, tant públics com privats. A més, també serveix per acreditar la majoria d’edat, contractar assegurances, registrar-se en hotels, llogar vehicles, comprar entrades nominatives, fer operacions comercials, accedir a edificis o espectacles, i recollir paquets o medicaments a la farmàcia, entre altres usos. També permet votar a les eleccions o obrir comptes bancaris.

Però la versió digital del DNI també té limitacionsNo serveix per identificar-se per internet ni per fer gestions telemàtiques, no serveix per a signatures electròniques ni autenticacions en línia, o per viatjar o travessar fronteres, perquè, com hem comentat, no substitueix el passaport ni és un document de viatge. Tampoc funciona sense connexió a dades mòbils, i només és vàlid a Espanya, però no en altres països.

Com es pot aconseguir?

1.         Cal registrar-se al portal www.midni.gob.es utilitzant el DNIe (certificat digital) i el PIN del DNI físic, fent el registre quan es renova el DNI en una comissaria o en una Unitat de Documentació (també anomenada PAD), que es troben instal·lades a les comissaries de la Policia Nacional o en alguns ajuntaments.

2.         Descarregar l’app MiDNI des de la botiga d’aplicacions del teu mòbil (iOS o Android).

3.         Introduir el número de DNI i el número de suport que apareix al DNI físic.

4.         Crear una contrasenya o configurar l’accés mitjançant biometria (empremta dactilar o reconeixement facial).

5.         Confirmar el registre amb el codi SMS que rebràs al teu mòbil.

Un cop activat, el document d’identitat estarà disponible en tot moment al telèfon, sense que calgui portar el document físic, sempre que es disposi de dades de connexió. En cas de pèrdua o robatori del document, el ciutadà pot anul·lar la versió digital denunciant-ho a la Policia Nacional. 


 

[Font: www.elnacional.cat]

Iran: USA e Israele seguiranno le orme della Germania nazista?

di Stefano Zecchinelli  

La Resistenza iraniana ha destabilizzato i piani del fascista sociopatico Donald Trump e dei sionisti-revisionisti israeliani: Teheran è una potenza militare, capace di vincere una “guerra convenzionale” contro l’imperialismo “americano-sionista”. Il fascista Trump accetterà una opzione diplomatica, oppure seguirà le orme di Hitler? Un’ aggressione di terra all’Iran sarebbe, utilizzando il metodo comparatistico, una sorta di nuova Operazione Barbarossa: i marines verranno sconfitti in tempi ben più rapidi del III Reich.

Le recenti documentazioni messe al vaglio dagli analisti militari sembrerebbero dimostrare come gli Stati Uniti, nascondendosi dietro la retorica delle trattative, stiano preparando un attacco terrestre (mixando elementi di “guerra convenzionale” con la “guerra irregolare”) alla Repubblica Islamica dell’Iran. Qualora queste ipotesi dovessero dimostrarsi fondate, Washington andrebbe incontro alla catastrofe militare:

  • Il Pentagono, già scettico verso un attacco militare all’Iran, non dispone di sufficienti unità di marines per controllare un territorio difficile come quello corrispondente alla Persia imperiale. Teheran, la quale ha trasformato la “guerra partigiana” nella propria dottrina di Stato, avrebbe la meglio su soldati demotivati ideologicamente e privi d’addestramento nel combattimento ravvicinato.
  • Il Generale Charles De Gaulle, esaminando la Rivoluzione algerina (1962), dimostrò come un esercito di professionisti deideologizzati non potesse avere la meglio nei confronti di un popolo intero in armi. Com’è ampiamente documentato, all’interno dell’esercito USA crescono le proteste sotto lo slogan “non vogliamo morire per Israele”.

Lo scorso mese, Lavrov ha esaminato pubblicamente le sfide dell’amministrazione Trump 2.0“[Gli Stati Uniti] sono pronti a difendere il proprio benessere con qualunque cosa serva – colpi di stato, rapimenti o persino l’uccisione di leader dei paesi che possiedono risorse naturali di interesse per gli Stati Uniti. I nostri colleghi statunitensi non nascondono il fatto che il petrolio sia ciò che cercano in Venezuela e in Iran.” 1 In questa circostanza, emergono con certezza tre tendenze contrapposte al nazionalismo economico di cui Trump doveva essere un interprete:

  • L’imperialismo israeliano, attraverso le lobby sioniste (“la configurazione del potere sionista”, per dirla con James Petras), controlla la politica estera nord-americana ribaltando le parole di Khomeini: adesso è Tel Aviv il “Grande Satana”, mentre Washington è un piccolo Belzebù.
  • L’Iran, consolidando il controllo dello Stretto di Hormuz ed alleandosi strategicamente con la Repubblica Popolare Cinese, sta dimostrando di essere una potenza economica globale. Teheran è la porta d’ingresso verso l’Eurasia.
  • Nell’epoca del “realismo offensivista”, la violenza è l’unico strumento che le borghesie imperialiste israeliana e statunitense conoscono per risolvere le controversie. L’uccisione di bambini oppure il rapimento e l’assassinio mirato di leader politicamente avversari relegano la diplomazia nel campo della “guerra convenzionale”, là dove maturò nell’’800 e ‘900 il diritto militare in quanto branca del diritto pubblico internazionale. Israele è l’unico Stato (in realtà dovremmo parlare di una entità illegittima) a non contemplare né diplomazia e né politica estera, sistematizzando il concetto di “guerra irregolare” in seno all’imperialismo tedesco degli anni ’30: i sionisti-revisionisti, alleati strategici della Germania hitleriana, contemplarono il genocidio in quanto opzione politica.

Il Ministro Lavrov ha concluso che il Trump 2.0 ci sta “riportando in un mondo dove nulla esisteva – niente diritto internazionale, nessun sistema di Versailles, nessun sistema di Yalta – niente. Un mondo dove la forza fa la ragione.” In un mondo del genere, “i deboli vengono picchiati. Questo riassume tutto. Dobbiamo essere forti. E la Russia è un paese molto forte.” (Ibidem) La Russia, oltre ad essere molto forte, è soprattutto un argine geopolitico (insieme alla Cina) all’imperialismo occidentale, un aspetto della geopolitica globale che terrorizza i neoconservatori ed i barbari estremisti di destra israeliani. Israele, uno “stato del male”.

La lobby sionista controlla la politica estera degli Stati?

L’IDF, minacciando l’”eliminazione” dei leader russi che “augurano il male a Israele”, attraverso lo sproloquio fascista della portavoce militare Anna Ukolova, ha svelato la natura terroristica dell’entità sionista: Israele, emulando i crimini della Gestapo, pensa di avere un mandato divino decidendo la sorte dei propri avversari politici. La testata online The Grayzone, riprendendo i contributi del media russo Mash e di Al Jazeera, ci rivela la proiezione unilaterale del “capitalismo della sorveglianza”, leggiamo:

“Il 12 marzo, il media russo Mash ha rivelato che il software israeliano BriefCam «è stato utilizzato in Russia da fornitori privati a partire dagli anni 2010». Fondato presso l’Università Ebraica di Israele nel 2007, BriefCam utilizza l’intelligenza artificiale per consentire agli utenti di «esaminare ore di video in pochi minuti» e «rendere [i propri] video ricercabili, utilizzabili e quantificabili».

Nel 2024, BriefCam è stata acquisita da una filiale olandese del Gruppo Canon denominata Milestone Systems, che si impegna pubblicamente a «amplificare ciò che le organizzazioni di qualsiasi dimensione possono vedere, fare e realizzare con i video».

«La nostra tecnologia brevettata VIDEO SYNOPSIS® condensa ore di sorveglianza in un breve riassunto sovrapponendo più eventi – ciascuno contrassegnato dal proprio timestamp originale – su un singolo fotogramma, consentendo di filtrarli per tipo di oggetto e attributi», si vanta la pagina BriefCam dell’azienda. Un’analisi di Al Jazeera ha rivelato che tali attributi includono «sesso, fascia d’età, abbigliamento, schemi di movimento e tempo trascorso in una determinata località».” 2

Le nuove tecnologie informatiche, monopolizzate da CIA Mossad, consentono attraverso l’utilizzo di un software informatico di monitorare la vita di una persona (preferenze sessuali, alimentari, vestiario, ecc..) compendiando in un video i dati utili agli apparati d’intelligence. L’Europa, la quale ha ceduto all’entità sionista la propria sicurezza interna, è un laboratorio del Mossad, gli assassini più rispettati nel nostro miserabile occidente. Domanda: qual è il prossimo obiettivo militare dell’imperialismo israeliano? Turchia, Russia oppure la Cina? Israele, come disse lo storico Norman G. Finkelstein, è uno “stato pazzo”.

L’Iran è una società antichissima e coltissima, che gli europei “semi-colti” conoscono a malapena attraverso lo studio delle guerre greco-persiane o della battaglia delle Termopili. Contrariamente a quanto riferiscono i media di regime, la Repubblica islamica-sciita non è affatto una teocrazia: il giornalista Thierry Meyssan ha recentemente ricordato la sua esperienza di consulente per conto dell’ex presidente Ahmadinejad, in un periodo in cui furono i “progressisti” statunitensi a deriderlo per la sua omosessualità e non lo statista iraniano sempre cortese e rispettoso delle diversità 3. Il presidente Trump, accodandosi ad un criminale come Netanyahu, ha confermato ciò che su “L’Interferenza” avevamo disaminato da tempo: il movimento MAGA è un “movimento reazionario di massa” essendo il cosiddetto “americano medio” profondamente incolto e razzista.

Il 17 marzo Joe Kent, personaggio discutibile per la sua adesione all’eccezionalismo USA, ha pubblicato su X questo messaggio: “Dopo attenta riflessione, ho deciso di dimettermi dalla carica di direttore del Centro Nazionale Antiterrorismo a partire da oggi. In tutta coscienza, non posso sostenere la guerra contro l’Iran. L’Iran non rappresenta una minaccia imminente per la nostra nazione. Ed è chiaro che abbiamo scatenato questa guerra a causa delle pressioni di Israele e della sua potente lobby americana. È un onore servire sotto @POTUS e @DNIGabard e guidare i professionisti di NCTC. Dio benedica l’America” 4. Per quanto guerrafondaio e fascistoide, Kent ha dovuto ammettere che la lobby israeliana controlla gli Stati Uniti, valorizzando la tesi di James Petras: gli Stati Uniti sono i servi di Israele. L’Operazione “Furia di Epstein” è stata pianificata dal Mossad, monopolizzata da Netanyahu e gestita politicamente da Trump, una sorta di omino di paglia sodomizzato da Israele. 

In conclusione, l’Iran ha chiesto al mondo occidentale d’essere riconosciuto non in quanto erede della Persia imperiale, ma della Rivoluzione khomeinista del 1978-’79. Una rivoluzione complessa organizzata dal “socialista islamico” Ali Shariati e riconosciuta da Jean Paul Sartre, ma lontana dalla capacità di comprensione del mondo accademico statunitense. Gli Stati Uniti, un regime ideocratico, dovrebbero decolonizzarsi dal proprio sionismo interno invece di contemplare la distruzione d’una porzione del pianeta.

Affrontando la “coalizione di Epstein”, Teheran ha unificato la Umma musulmana, i popoli della Jihad che spezzano le catene del colonialismo anglosassone, rilanciando la dottrina della Rivoluzione degli Oppressi.


[Fonte: www.linterferenza.info]

quarta-feira, 1 de abril de 2026

La nouvelle loi israélienne qui instaure la peine de mort pour les terroristes est une loi raciste, populiste et immorale

Le gouvernement d’extrême droite nous entraîne dans une guerre éternelle et cherche à masquer ses échecs en semant le racisme et la mort, écrit Nadav Tamir, ancien diplomate et directeur pour Israël du groupe américain libéral pour la paix J Street

La mère des prisonniers palestiniens Ahmad et Moen Abu Lawi lors d'un rassemblement organisé le 31 mars 2026 à Naplouse, ville de Cisjordanie occupée, pour protester contre le projet de loi approuvé par le Parlement israélien.

Par Nadav Tamir

Lundi soir, peu après l’annonce de la mort d’un soldat israélien de plus dans les combats au Liban, en une journée où des missiles iraniens ont frappé plusieurs villes en Israël ainsi que la principale raffinerie de pétrole du pays, du champagne a été ouvert dans la salle plénière de la Knesset – le parlement israélien, qui siège dans un hall souterrain protégé contre les frappes de missiles.

Celui qui présidait la fête dans ce parlement souterrain était Itamar Ben-Gvir, le ministre de la Sécurité intérieure, un criminel condamné pour diverses infractions, notamment incitation au racisme et soutien à une organisation terroriste. La raison de cette célébration: une nouvelle loi adoptée après trois lectures à la Knesset, instaurant la peine de mort pour les terroristes.

Un seul précédent en Israël: la peine de mort pour le nazi Adolf Eichmann

La peine de mort a toujours existé dans la législation israélienne, mais elle n’a été appliquée qu’une seule fois, en 1962, contre le criminel nazi Adolf Eichmann, reconnu coupable de crimes contre l’humanité. L’initiative de cette nouvelle loi vient du parti Force juive du ministre Ben-Gvir, successeur du mouvement Kach qui a été déclaré organisation terroriste en 1994 après qu’un de ses dirigeants, Baruch Goldstein, a perpétré une fusillade de masse dans le caveau des Patriarches à Hébron.

La nouvelle loi vise à lever diverses restrictions entourant la peine de mort et à la rendre obligatoire pour les crimes de meurtre commis dans le but de «nier l’existence de l’État d’Israël» – une formule incluse dans la loi afin de créer une distinction entre meurtriers arabes et juifs et de garantir que la loi s’applique uniquement aux Arabes.

Une loi immorale et contraire aux valeurs juives

Cette loi immorale et contraire aux valeurs juives, en plus de sa distinction raciste, supprime une série de garanties qui existaient auparavant – notamment l’exigence d’un accord unanime entre les juges. Elle prévoit l’imposition automatique de la peine de mort pour les infractions concernées, la suppression de la possibilité de grâce, ainsi que l’instauration d’un délai très court de seulement 90 jours pour faire appel, avec un délai maximal de 180 jours pour l’exécution de la peine par pendaison.

L’un des rédacteurs de la loi est le député Tzvika Fogel, du parti Force juive, général à la retraite de l’armée israélienne et actuellement président de la commission de la sécurité nationale. Sa réponse aux critiques internationales virulentes contre cette loi: «La sécurité des citoyens israéliens est plus importante que leur capacité à partir en vacances aux Maldives», montrant ainsi la vision de ce gouvernement – une «Super Sparte», comme l’avait définie par le passé le premier ministre Netanyahou: un État politiquement et économiquement isolé, qui repose uniquement sur sa puissance militaire. Un État qui se vide de ses valeurs démocratiques et libérales et qui ressemble de plus en plus à ses ennemis, qui sacralisent la mort plutôt que la vie.

Une loi qui ne tiendra pas ses promesses

Mais même cette promesse de sécurité est illusoire. Au fil des ans, tous les organismes de sécurité israéliens, y compris l’armée, le Shin Bet et le Conseil de sécurité nationale, se sont opposés à l’application de la peine de mort pour les assaillants – ceux qui partent avec l’intention de tuer des Israéliens savent qu’ils ont de fortes chances de ne pas revenir; ils cherchent à devenir des «martyrs», et la peine de mort ne les dissuadera pas. Elle pourrait en revanche conduire à des négociations d’otages et à l’exécution de captifs israéliens. Mais les parlementaires qui ont soutenu cette loi s’intéressent aux gros titres, pas à la réalité.

Même le premier ministre Netanyahou a fait le déplacement à la Knesset pour soutenir cette loi, qui a malheureusement aussi reçu le soutien de plusieurs membres de l’opposition qui, avec aplomb, se qualifient eux-mêmes de libéraux.
Cette législation est si extrême qu’elle risque de faire l’objet de critiques de la Cour suprême, ce qui pourrait conduire à sa modification; mais elle illustre l’état d’esprit du gouvernement. Un gouvernement d’extrême droite prônant la suprématie juive qui, par sa négligence, a provoqué la plus grande catastrophe de l’histoire de l’État pour les citoyens d’Israël le 7 octobre 2023, et dont les actions isolent de plus en plus Israël, le transformant en État paria et enfermant ses citoyens dans une réalité de guerre sans fin – pour tous ces échecs, le gouvernement tente d’imposer une législation raciste et populiste.

Guerre éternelle

Ces mots sont écrits alors que tombe la nouvelle de la mort de quatre soldats israéliens de plus, au combat au Liban. Les citoyens juifs d’Israël se préparent à célébrer une troisième fête de Pessah en temps de guerre, une fête qui sera probablement interrompue par des sirènes. Le gouvernement d’extrême droite nous entraîne dans une guerre éternelle et cherche à masquer ses échecs en semant le racisme et la mort.

Ce ne sont pas des jours faciles, mais il y a aussi de l’espoir. Dans quelques mois, des élections auront lieu en Israël, et Netanyahou ainsi que ses partenaires sont largement à la traîne dans les enquêtes. Il est vrai que toute l’opposition n’est pas véritablement libérale, et il est vrai aussi que Netanyahou fera tout pour saboter les élections; mais il reste un espoir de changement, et nous nous battrons pour cela, en espérant qu’ensuite nous pourrons également effacer cette loi mauvaise et raciste de la législation israélienne.

Nadav Tamir, directeur pour Israël du groupe américain libéral pour la paix J-Street

 

[Photo : JAAFAR ASHTIYEH / AFP  - source : www.letemps.ch]

Obras-primas da pintura francesa roubadas em três minutos de museu italiano

Assalto de alta precisão expõe vulnerabilidade crítica dos museus europeus, sugerindo encomendas do mercado negro e exigem agora uma cooperação policial internacional. 

'Os Peixes' uma pintura a óleo de Pierre-Auguste Renoir, datada de 1917, foi um dos quadros roubados.

Escrito por Adelaide Cabral 

Três telas de grandes mestres da pintura francesa — Pierre-Auguste Renoir, Paul Cézanne e Henri Matisse — foram roubadas de um prestigiado museu no norte de Itália, num assalto sofisticado que está a mobilizar as autoridades policiais europeias, anunciou esta segunda-feira, 30 de março, a polícia italiana. A notícia, avançada pela agência Reuters, citando fontes policiais locais, confirma que o desaparecimento das obras foi detetado durante a madrugada do assalto, antes da abertura da instituição ao público.

Os três quadros têm um valor total estimado em cerca de 10 milhões de dólares (aproximadamente 9,2 milhões de euros), representando uma das maiores perdas patrimoniais recentes no país. O roubo, agora divulgado pela polícia italiana - os Carabinieri -, ocorreu na madrugada do dia 22 pra 23 de março, na Fundação Magnani Rocca, nos subúrbios da cidade de Parma, na região de Emília-Romanha, norte do país.

O assalto terá sido executado com uma precisão cirúrgica, tendo os autores do crime conseguido neutralizar os sistemas de vigilância eletrónica de última geração sem despertar a atenção dos guardas noturnos que patrulhavam o edifício. Segundo os primeiros dados da investigação técnica, os criminosos terão acedido ao interior através de uma conduta de ventilação secundária, utilizando equipamento de escalada e dispositivos eletrónicos para bloquear os sensores de movimento e as câmaras de infravermelhos.

Entre os itens subtraídos da Fundação Magnani-Rocca, em Traversetolo, encontram-se Os Peixes (Les Poissons), uma rara pintura a óleo de Pierre-Auguste Renoir datada de 1917, e a aguarela Natureza-morta com Cerejas de Paul Cézanne, executada por volta de 1890. O terceiro quadro é Odalisca no Terraço (Odalisque sur la terrasse), uma peça de 1922 de Henri Matisse que exemplifica o seu célebre período de Nice. Os investigadores confirmaram ainda que os assaltantes chegaram a preparar uma quarta tela para transporte, mas o disparo do sistema de alarme forçou a interrupção do assalto, que durou menos de três minutos.

O Ministério da Cultura de Itália já reagiu oficialmente ao incidente por meio de um comunicado de emergência, classificando o roubo como um grave e inaceitável atentado ao Património Cultural Mundial. Especialistas do setor e curadores internacionais sublinham que, embora a avaliação monetária seja de 10 milhões de dólares, a comercialização destas peças em canais legais é considerada virtualmente impossível devido à notoriedade global e documentação exaustiva das telas subtraídas. Existe o receio de que as obras possam ser utilizadas como moeda de troca em transações do crime organizado ou que permaneçam ocultas em coleções clandestinas durante décadas.

A investigação está agora a cargo do "Nucleo Tutela Patrimonio Culturale" dos Carabinieri, a unidade de elite especializada em crimes contra a arte, que trabalha em estreita colaboração com a Interpol e a Europol. As autoridades já reforçaram significativamente o controlo em todas as fronteiras terrestres, bem como nos principais portos e aeroportos internacionais do país, numa tentativa de impedir que as pinturas abandonem o território nacional. Paralelamente, equipas de peritos forenses estão a analisar minuciosamente a cena do crime na esperança de identificar qualquer rasto deixado pelos assaltantes durante a fuga.

Este incidente levanta questões críticas sobre a vulnerabilidade das instituições culturais europeias perante grupos criminosos cada vez mais tecnologicamente avançados. O governo italiano anunciou que irá rever os protocolos de segurança de todos os museus estatais, admitindo que os sistemas atuais podem necessitar de atualizações urgentes para enfrentar novas ameaças.

Enquanto a investigação prossegue sob segredo de justiça, a comunidade artística internacional aguarda qualquer pista que possa levar à recuperação destes três quadros que são considerados pilares fundamentais da História da Arte Moderna.

 

[Fonte: www.dn.pt]

«Dos fiscales», película de Sergei Loznitsa

 


Escrito por Ramón Ayala  

En la penumbra de una Unión Soviética que en 1937 ya no era un proyecto sino una morgue del espíritu, Alexander Kornev, un joven fiscal de una rectitud casi anacrónica, comete el error de intentar habitar la ley como si fuera un refugio y no una celda. Tras recibir la petición desesperada de un prisionero, Kornev se adentra en un laberinto de mampostería gris y silencios burocráticos donde cada trámite es una emboscada y cada despacho, un teatro de sombras. En su tránsito desde las provincias hasta el corazón paranoico de Moscú, el joven abogado descubre que en el engranaje del Gran Terror la inocencia es una falta administrativa y la integridad un quijotismo suicida; un mapa de la infamia donde los ideales son suprimidos por el peso del hormigón y donde la justicia no es más que el simulacro necesario para que la maquinaria del exterminio siga girando, impasible, sobre los cuerpos de los que aún creen en la palabra.

“Dos fiscales” (2025) no arranca con un conflicto, sino con una atmósfera: la de una civilización naufragada en sus propios protocolos. El gulag descrito por Anne Applebaum o Aleksandr Solzhenitsyn. La elección de Aleksandr Kuznetsov como Kornev no es casual; su rostro posee esa cualidad pétrea de los héroes de un realismo socialista que ha sido vaciado de utopía. Tiene la mejor fotogenia de nariz en décadas. No es un rebelde, sino un creyente de la norma borracho de un ideal cristalizado en un mundo donde el Derecho ha sido sustituido por el arbitrio del miedo. Su quijotismo no nace de la locura, sino de una cordura insoportable para el sistema: la pretensión de que un expediente judicial guarde alguna relación con la verdad extramental, esa realidad que la maquinaria del espectáculo nos arrancó de las manos para vendernos un simulacro de justicia.

Nacido en Baránovichi en 1964, Sergei Loznitsa es el heredero natural de esa tradición cinematográfica que entiende el plano no solo como un contenedor de acción, sino como el espacio donde el tiempo se detiene a morir. Su trayectoria bascula con rigor matemático entre el documental de archivo y la ficción de corte existencialista. Desde su debut con “My Joy” (2010), ha consolidado un estilo seco que disecciona la degradación moral de las instituciones, erigiéndose –a través de títulos como “Donbass” (2018), “A Gentle Creature” (2017) o su pieza de montaje “State Funeral” (2019)– en un cronista imprescindible del autoritarismo y la memoria colectiva en el Este de Europa. Si en sus documentales era un arqueólogo del metraje encontrado, aquí se revela como un entomólogo que clava a sus personajes en el corcho de una burocracia criminal. 


En “Dos fiscales”, adaptando la prosa de Georgy Demidov –físico que habitó el fango del gulag y cuya obra fue secuestrada por la desmemoria estatal–, Loznitsa nos sitúa en un cronotopo donde la realidad se disolvió en favor de la paranoia. Es imposible entender esta apuesta estética sin la mirada del director de fotografía Oleg Mutu. Juntos han construido una arquitectura para el espanto: prisiones de piedra del siglo pasado y pasillos que parecen esculpidos en el mismo material que las pesadillas. Mención especial merece un diseño de sonido donde cada puerta metálica, cada paso y cada hoja de papel pujan por hacer emerger en la pantalla la ilusión de una realidad táctil y opresiva, devolviendo al yo una experiencia física que el cine comercial desecha en favor de la pura acción pirotécnica.

No hay ni un solo plano en movimiento en toda la cinta; se deja todo a la duración y al rigor compositivo. La cámara se demora en los ritos y rutinas: subidas de escalera, protocolos de seguridad, puertas que se abren. Ocurre del mismo modo en la prisión que en la sede de justicia donde el protagonista visita al fiscal general. Aquí, el plano no es una exhibición técnica, sino el tiempo vivido por quien mira y quien padece. En mitad de esa neutralidad compositiva y ese estatismo que recuerda a la escultura de capiteles antiguos, un personaje lanza la pregunta definitiva que resuena en el espectador: ¿cómo se sale de aquí?

Kornev comete el error más temerario en un sistema totalitario: poseer una fe ciega derivada de un ideal político. Su misión por atender una denuncia contra el NKVD ante los bolcheviques reales no es un gesto heroico, sino una anomalía que la maquinaria del Estado, en su cínica eficiencia, debe triturar. Loznitsa utiliza este descenso a los infiernos para explorar la banalidad de la ley cuando se desprende de la ética. Al desbordar la gramática habitual, el director despliega la rotundidad de lo real haciendo habitar el tiempo a quien mira, obligándonos a ser testigos de cómo el individuo se diluye en la función administrativa. 

La violencia es aquí una elipsis constante y atroz. El director entiende que el horror no necesita mostrarse para ser absoluto; basta una pared, la cara de un carcelero o el silencio de un despacho para comprender la atmósfera de terror. La película es un extracto político de un Estado que ya no existe, pero cuyas sombras se proyectan sobre nuestra contemporaneidad. La ficción no es un refugio, sino una advertencia sobre la fragilidad de las instituciones frente a la deshumanización. Es la expresión del desorden, la ruina y la erosión de un mundo civilizado que ha permitido que el diablo ocupe el hueco de la ley.

El trayecto final en tren hacia la periferia del sistema funciona como la última estancia de este laberinto kafkiano. En el confinamiento del vagón, los pasajeros, extraños en amable guardia permanente, intercambian miradas que son sentencias mudas, confirmando que la paranoia ha colonizado incluso el espacio del tránsito. Es un espacio donde la ingenuidad política termina de astillarse contra la realidad del Estado que conduce los ideales tras puertas de acero.

Queda la erosión del mundo. Loznitsa no ofrece catarsis, sino estupefacción. Al encenderse las luces, el espectador descubre que el tiempo invertido no ha sido ocio, sino una deuda necesaria de memoria. “Dos fiscales” deja una grieta en la conciencia del espectador contemporáneo que, acostumbrado a la velocidad, se encuentra frente a la rotundidad de lo atemporal. El hueco es compartido y la capacidad de construir el horror no es patrimonio de ninguna época; es, sencillamente, un asunto que se transforma con el dinamismo del tiempo con disfraces distintos. 

[Fuente: www.rockdelux.com]


Quand les intellectuels perdent la raison

Samuel Fitoussi explore un paradoxe troublant : comment les esprits les plus brillants ont-ils pu, au nom de la raison, se laisser séduire par l’idéologie et l’aveuglement collectif ?

Écrit par Alan PIERRET

Samuel Fitoussi, essayiste et chroniqueur, est l’auteur de Woke Fiction (Le Cherche Midi, 2023), une critique des nouvelles pratiques d’écriture dans l’industrie du divertissement. Dans Pourquoi les intellectuels se trompent (Éditions de l'Observatoire, 2025), l’auteur s’attache à expliquer les égarements conceptuels et idéologiques de certains des penseurs les plus influents des XXe et XXIe siècles. Entre biais mentaux, déni et conformisme, de nombreux intellectuels se sont fait les thuriféraires de régimes meurtriers ou de théories parfois purement spéculatives. Du plaidoyer de Bertrand Russell en faveur d’un désarmement unilatéral face à l’Allemagne au soutien enthousiaste de Jean-Paul Sartre et de Michel Foucault à la révolution iranienne, le XXe siècle peut se lire comme une chronique des plus funestes illusions.

Convoquant les figures de George Orwell, Raymond Aron, Jean-François Revel, Steven Pinker ou encore Thomas Sowell, Fitoussi livre ici une analyse pénétrante, au croisement de l’histoire intellectuelle et de la psychologie sociale.

Comment naissent les chimères

Le livre débute par une exploration des biais qui orientent, souvent à leur insu, les prises de position des intellectuels. Fitoussi distingue la rationalité épistémique, qui a pour objet la recherche de la vérité, de la rationalité sociale, dont le rôle consiste à garantir l’intégration d’un individu au sein d’un groupe. Dans les cercles savants, la seconde tend à l’emporter sur la première. Les idées y fonctionnent comme des marqueurs identitaires, comparables à des biens de consommation symboliques : elles servent moins à dire ce qui est qu’à signaler une appartenance à un collectif.

Or, contrairement à l’artisan ou au médecin dont l’erreur peut être immédiatement constatée, l’intellectuel échappe souvent aux conséquences pratiques de ses égarements. Ses analyses, parfois abstraites ou prophétiques, se déploient dans le temps long et peuvent faire l’objet d’interprétations contradictoires. Citant des travaux du politiste Philip Tetlock, Fitoussi rapporte ainsi que de nombreux économistes et sociologues de la fin des années 1980 se sont révélés incapables de prévoir les grandes évolutions de la fin du XXe siècle. Le coût social de la dissidence, en revanche, est élevé : l’intellectuel qui romprait avec la doxa s’exposerait à l’ostracisme de ses pairs, à la marginalisation institutionnelle, parfois même à l’oubli.

Dans ce contexte, l’intelligence peut être utilisée comme un instrument de rationalisation. Plus un esprit est performant, plus il peut mobiliser des arguments en faveur d’une croyance erronée. C’est ainsi que Simone de Beauvoir, revenue de Chine dans les années 1950, a pu décrire avec enthousiasme un pays transformé par Mao, là où d’autres observateurs dénonçaient déjà l’extrême brutalité du régime. De même, l’historien Robert Conquest, dans Le Féroce XXe siècle, a montré comment le marxisme s’est drapé des atours de la science pour masquer ses ressorts politiques et affectifs (selon lui, le communisme « [a donné] un habillage scientifique à l’idée simple que les riches volent les pauvres »).

Quand les croyances l’emportent

Les biais cognitifs, cependant, n’expliquent pas tout. Fitoussi insiste également sur un phénomène troublant : la résistance à l’évidence. Confrontés au réel, les intellectuels ne réviseraient pas toujours leurs convictions. Pire : ils s’ingénieraient parfois à les renforcer.

L’exemple du quotidien Le Monde dans les années 1970 est, à ce titre, éloquent. À cette époque, le journal rejette les analyses de Simon Leys sur la Révolution culturelle, non parce qu’elles sont mal étayées, mais parce qu’elles attentent à l’image du communisme. De même, Arthur Koestler, témoin de la famine provoquée par Staline en Ukraine, reste longtemps prisonnier de ses convictions marxistes, allant jusqu’à douter de la réalité de ce qu’il observe.

Les recherches contemporaines en psychologie confirment cette tendance : plus un individu est politisé et informé, plus il a tendance à juger de la réalité en fonction de ses convictions. Ce biais de confirmation est un moteur puissant de la polarisation actuelle. Les réseaux sociaux, en accentuant l’entre-soi idéologique et en récompensant la conformité au groupe, agissent comme des amplificateurs de ce phénomène.

À cette résistance cognitive s’articule une dimension psychologique. Le déni, souvent pratiqué en période de crise, agit à la manière d’un mécanisme de survie émotionnelle. Nombre d’intellectuels des années 1930 ont ainsi minimisé la menace hitlérienne. Une tendance à ériger certaines causes en priorités accentuerait ce biais. Dans les années 1970 et 1980, son obsession « anti-impérialiste » a conduit une partie de la gauche intellectuelle à réserver ses critiques au seul régime de l’apartheid, oubliant les exactions d’Idi Amin Dada en Ouganda ou les crimes perpétrés par Robert Mugabe au Zimbabwe.

L’université, citadelle de l’entre-soi ?

Ce phénomène se manifeste avec intensité dans le monde universitaire. L’université devrait être le lieu de la critique rationnelle et du pluralisme intellectuel, mais elle se révèle, selon Fitoussi, extrêmement vulnérable à l’irrationalité.

L’inflation du nombre de diplômés depuis les années 1960 a dévalorisé le capital scolaire, rendant la compétition académique plus rude. Dans un tel contexte, la critique sociale est devenue une ressource : pour se distinguer, il est devenu nécessaire de produire de nouveaux motifs d’indignation, de multiplier les dénonciations et d’appeler sans cesse à la création de nouvelles normes. La cancel culture pourrait s’inscrire dans ce cadre : elle fonctionnerait, selon l’auteur, comme une arme permettant d’éliminer des rivaux jugés coupables de déviation morale.

À cette dynamique s’ajoute une homogénéité idéologique frappante. Dans certains départements de sciences humaines, les appels à la « diversité » masquent un spectaculaire conformisme intellectuel. Le coût de la divergence y est si élevé que la plupart des universitaires préfèrent se conformer à la doxa du moment. L’université tend ainsi à fonctionner comme une bulle fermée, où les biais sont renforcés par l’entre-soi.

Cette logique explique, en partie, la fracture croissante entre diplômés urbains, majoritairement progressistes, et classes populaires, plus conservatrices. Fitoussi parle ainsi de « boucle d’autoconfirmation » : les élites se fréquentent entre elles, renforcent leurs convictions mutuelles et s’éloignent des réalités vécues par le reste de la société.

Ingénierie sociale

Les conséquences de cet enfermement doctrinal ne se limitent pas aux cercles académiques : elles pèsent sur la société entière. Les intellectuels, même minoritaires, exercent un pouvoir d’entraînement. Leur prestige leur confère une autorité qui impressionne le grand public. Le mécanisme du « biais de vérité illusoire » joue à plein : plus une idée est répétée par des figures reconnues, plus elle semble vraie.

Fitoussi montre comment les intellectuels, qui tirent leur justification sociale de leurs réflexions, entendent façonner la société selon leurs standards. Les masses sont vues comme malléables, destinées à être transformées par des opérations d’ingénierie sociale conçues en haut lieu. Cette disposition mentale expliquerait, selon l’auteur, la « tyranophilie » exprimée par certains penseurs : Sartre avec l’URSS, Beauvoir avec Cuba, Foucault avec l’Iran. Elle se traduirait aussi par ce que Roger Scruton appelle l’« oikophobie » (de oîkos, le foyer, et phobía, la peur ou le rejet), entendu comme le mépris qu’éprouvent certaines élites pour la société dont elles sont issues, souvent comparée à l’aune de standards utopiques.

Cette posture entraîne un désarmement face aux véritables menaces. Certains intellectuels relativisent ainsi le terrorisme, en l’assimilant à une réaction légitime contre l’oppression. Une anthropologie rousseauiste sous-tend ce raisonnement : l’homme serait naturellement bon, mais corrompu par les institutions. Le mal est alors imputé à la société, non à l’individu, ce qui justifie les attaques contre les structures existantes.

Dans ce cadre, les comportements radicaux apparaissent comme les plus purs, puisqu’ils visent la destruction d’un ordre injuste. Le mépris du sens commun, jugé naïf ou populiste, renforce encore cette logique. L’intellectuel s’arroge la mission d’éduquer le peuple, au risque de nourrir la tentation autoritaire qu’il prétend combattre.

Les illusions morales des élites

Fitoussi emprunte également à l'essayiste américain Rob Henderson son concept de « croyances de luxe », ces idées coûteuses que les élites utilisent comme marqueurs sociaux, mais dont le prix réel est payé par les classes populaires. La perspective de désarmer les forces de l’ordre, par exemple, est appréhendée très différemment selon qu’il s’agisse de l’élite intellectuelle, parfois installée dans des quartiers sécurisés, ou des ouvriers, qui peuvent être directement confrontés à la délinquance. Ces croyances fonctionnent comme des biens distinctifs : elles agissent à la manière de signaux d’appartenance à l’élite, mais accentuent la fracture sociale.

Ces mécanismes ne sont pas neutres : ils façonnent durablement l’opinion publique. Les inflexions idéologiques des élites se traduisent, à terme, par des transformations de la société dans son ensemble. Fitoussi décrit ici un « effet cliquet » : une fois qu’une norme est validée, elle tend à s’imposer comme une évidence.

D’où l’appel à l’humilité. Ni l’intelligence ni la bonne volonté ne protègent contre l’erreur. Fitoussi va jusqu’à critiquer les projets de lois contre les « fake news » : inefficaces contre les illusions des élites elles-mêmes, elles risqueraient de censurer des vérités aujourd’hui considérées comme inacceptables, comme hier pour Copernic, Galilée ou Simon Leys.

L’ouvrage n’est pas exempt de limites : la notion d’« intellectuel » reste vague et l’analyse repose beaucoup sur le cas nord-américain. Fitoussi évoque peu la question du populisme, qui prétend précisément répondre aux errements, réels ou supposés, des élites.

En définitive, Pourquoi les intellectuels se trompent peut être tenu pour une leçon d’humilité collective. Loin de se réduire à un réquisitoire, il rappelle que chacun, quelle que soit sa culture ou son intelligence, demeure exposé à l’aveuglement. Là réside probablement le principal apport du livre : rappeler que la lucidité ne consiste pas seulement à dénoncer les erreurs d’hier, mais à cultiver, aujourd’hui, le doute quant à nos propres certitudes.

Pourquoi les intellectuels se trompent

Samuel Fitoussi

2025

L'Observatoire

270 pages




[Source : www.nonfiction.fr]

Israel aprueba la pena de muerte para los palestinos, mientras prosigue su genocidio impune

En la tarde del 30 de marzo el Parlamento israelí respaldaba la ley que permitirá aplicar la pena capital a personas palestinas acusadas de terrorismo mediante ahorcamiento. La legislación ha avanzado a pesar de las críticas dentro y fuera del país. 

Puesto de control en la ciudad cisjordana de Hebrón

Escrito por Sarah Babiker

Sucedió la tarde del lunes 30 de marzo, tras semanas de controversia. Con 62 votos a favor y 48 en contra, la Knesset aprobaba ayer la pena de muerte para personas acusadas de terrorismo, que será aplicada a palestinos. Una ley señalada por vulnerar los derechos humanos  y suponer un claro ejemplo de discriminación, tal y como señalan las numerosas voces críticas dentro y fuera del país. 

Según reflejaba The Guardian poco después de la aprobación de la ley: esta sistematiza “la pena de muerte para aquellos palestinos de la Cisjordania ocupada que sean hallados culpables de perpetrar intencionalmente ataques letales considerados actos de terrorismo por un tribunal militar”. Las personas que caigan en el marco de esta legislación serán privadas de todo tipo de visitas, y solo serán asistidas legalmente por videollamada. Además, sus penas serán ejecutadas en el plazo de 90 días.

La propuesta de recuperar la pena de muerte ha sido promovida principalmente por el extremista ministro de Seguridad Nacional Itamar Ben-Gvir, cuyo partido Otsmá Yehudit ha contado con el apoyo de diputados pertenecientes al partido Likud del primer ministro, y el conservador  Yisrael Beitenu. Este presunto criminal de guerra ha divagado sobre cuáles serían las formas preferentes de ejecutar a la personas palestinas, manifestando su predilección por la horca o la silla eléctrica. 

Tras el 7 de octubre, algunos parlamentarios israelíes han presionado para recuperar la pena de muerte como castigo a los palestinos. El propio Ben-Gvir se encargó de defender la ley poco antes de su votación: “Desde hoy, todos los terroristas sabrán, el mundo entero sabrá, que el Estado de Israel se cobrará la vida de quien quiera que se cobre una vida”. Tras la aprobación de la propuesta, el ministro abrió una botella mientras se escuchaba júbilo en la cámara. Benjamin Netanyahu, también avaló el proyecto para aplicar una pena usada solo dos veces en la historia del país: en 1948 se ejecutó a Meir Tobianski, un oficial del ejército a quien se acusó de espionaje. En 1962 fue el nazi Adolf Eichmann quien corrió la misma suerte. 

Israel elige la horca

Desde la cadena pública israelí Kan se ha avanzado que se recurrirá principalmente al ahorcamiento como forma de ejecutar las condenas. Para ser condenados, no será necesario que haya ningún fiscal que reclame la pena capital para los acusados, y tampoco será necesario que exista unanimidad entre los jueces para proceder a la ejecución, siendo suficiente una mayoría simple. En la Cisjordania ocupada, serán los tribunales militares lo que firmen sentencias de muerte.

La ley plantea distintos escenarios para los acusados en función de si son detenidos en territorio ocupado, viviendo bajo la ley militar, o en territorio israelí. A los primeros se les niega la posibilidad de pedir clemencia para evitar su ejecución, sin embargo a quienes sean juzgados en Israel se les permitirá convertir sus sentencias en cadena perpetua. La nueva legislación se fija como objetivo: “Establecer la pena de muerte para terroristas que lleven a cabo ataques terroristas letales, como parte de la lucha contra el terrorismo”. El texto explicita que se aplicará a “una persona que intencionalmente cause la muerte de otra con el fin de dañar un ciudadano o residente de Israel, con el intento de rechazar la existencia del Estado de Israel”.

“Israel está tocando fondo en lo que respecta a la deshumanización de los palestinos, al consagrar su trato cruel en la legislación estatal”

 

La organización israelí B'Tselem afirmaba  antes de la aprobación de la nueva ley que los tribunales militares “tienen aproximadamente una tasa de sentencias condenatorias del 96%”, construida sobre pruebas extraídas sistemáticamente mediante tortura en los interrogatorios”. Yuli Novak, director ejecutivo de la organización, apuntaba antes de la votación: “Israel está tocando fondo en lo que respecta a la deshumanización de los palestinos, al consagrar su trato cruel en la legislación estatal”.

Los críticos vienen señalando desde hace meses que la avanzada legislativa israelí vulnera el derecho internacional. Una vez publicada la ley, la pelota estará en el tejado del Tribunal Supremo de Israel, que aún puede frenar una iniciativa que los propios grupos de derechos humanos israelíes enmarcan en la “discriminación institucionalizada” propia del Estado sionista. 

Así lo ha afirmado la Asociación de Derechos Civiles en Israel, que ha enviado una petición al Tribunal Supremo solicitando que derogue una legislación que discrimina entre civiles israelíes y palestinos. “Los palestinos de Cisjordania se enfrentan a una pena de muerte casi inevitable en los tribunales militares [en virtud de la nueva ley], mientras que el requisito del sistema civil de demostrar ‘el objetivo de negar la existencia del Estado de Israel’ garantiza que ningún autor judío pueda ser juzgado por ello”, argumentan.

Por su parte, la formación árabe en el Parlamento, Hadash–Ta’al, ha denunciando que la ley no es solamente punitiva, sino que es “una declaración oficial de la institucionalización del apartheid y el racismo, y la transformación del sistema jurídico en una herramienta más para la represión política violenta del pueblo palestino”.

Una legislación genocida

 

El Centro Internacional de Justicia para Palestina enmarca esta senda legislativa en una escalada extrema de las políticas genocidas sionistas contra la población palestina que, además, “consolida el sistema judicial de apartheid de Israel, incorporando la discriminación racista contra los palestinos a la legislación y permitiendo, una vez más, que Israel viole las normas internacionales”, ha denunciado, recordando como la introducción de la pena de muerte, refleja lo que el embajador palestino ante la ONU Riyad Mansour, declaró al año pasado ante el Consejo de Seguridad, que el único derecho que parecen tener los palestinos es el derecho a morir. 

Si bien esta nueva ley no afecta de manera retroactiva a las personas acusadas por el ataque de 7 de octubre por parte de Hamas y otras milicias palestinas, aún podría votarse otra propuesta separada en la Knesset con el más que específico nombre: “Proyecto de ley sobre el enjuiciamiento de los participantes en los hechos de la masacre del 7 de octubre”, y que establecería un tribunal militar destinado a imponer también la pena capital sobre cualquier persona condenada por participar en los ataques del aquel día.

Hay quien enmarca la promoción de esta nueva ley en una estrategia política del partido de Ben-Gvir, para obtener ventaja en las elecciones que se esperan para finales de año. El mandatario ha sido acusado por organizaciones como la israelí Physician for Human Rights de amparar bajo su mandato al frente del Ministerio de Seguridad Nacional un incremento notable en los casos de tortura y abuso, en cárceles y centros militares de detención.

Respecto a la ley ya aprobada en la tarde del lunes, esta no supone una sorpresa para los organismos internacionales, que llevan semanas mostrando su preocupación. Un grupo de Expertos de Naciones Unidas llamaba el pasado 4 de febrero a la retirada de la propuesta, apuntando que la ley constituía en sí una vulneración del derecho a la vida de la población palestina en los territorios ocupados: “Se aplicarían las definiciones imprecisas y excesivamente amplias de los delitos de terrorismo previstas en la legislación israelí, que pueden abarcar conductas que no son realmente terroristas, y la pena de muerte sería obligatoria”, alertan en su texto. 

Semanas después, el 24 de marzo, la Unión Europea, denunciaba en un comunicado: “La pena de muerte constituye una violación del derecho a la vida y no puede aplicarse sin infringir el derecho absoluto a no ser sometido a tortura ni a otros malos tratos”. Ya en la víspera de la votación, incluso países aliados de Tel Aviv como Australia, Francia, Alemania, Italia y Reino Unido lanzaban una comunicación conjunta para expresar su preocupación por “un proyecto de ley que ampliaría considerablemente las posibilidades de imponer la pena de muerte en Israel (...) Nos preocupa especialmente el carácter discriminatorio de facto de dicho proyecto de ley”. 

Pena de muerte y tortura

 

En la misma Kessnet donde la tarde del 30 de marzo se daba luz verde a la pena de muerte para los palestinos, en verano de 2024 se llegó a discutir si era legal violar a los prisioneros palestinos. El episodio lo recuerda la relatora especial para los territorios palestinos, Francesca Albanese, en una entrevista publicada en Democracy Now el pasado 26 de marzo, en la que acusa a Israel de torturar de manera generalizada y sistemática con el fin de quebrar el espíritu de las personas palestinas, no solo de manera individual sino también como pueblo.

Albanese hablaba en aquella ocasión de su informe publicado en febrero, en cuya presentación ante el Consejo de Derechos Humanos de Naciones Unidas explicaba: “La tortura sistemática de palestinos por parte de Israel, protegida durante mucho tiempo por décadas de impunidad y cobertura política, se ha convertido en un instrumento determinante del genocidio que se está llevando a cabo en los territorios palestinos ocupados”. 

La relatora señalaba asimismo cómo, tras el 7 de octubre, la tortura se habría convertido en “una política de Estado”, según apunta el Comité Internacional contra la Tortura, y señala a mandatarios como al ministro Ben-Gvir, por “institucionalizar la tortura, el castigo colectivo y condiciones de detención colectiva manifiestamente deshumanizantes”. 

Una anexión impune

 

Mientras Israel profundiza en las medidas punitivas contra las personas palestinas, la impunidad de colonos y ejército israelí es señalada por organizaciones internacionales como Amnistía Internacional, quien apuntaba en febrero de este año: “Desde diciembre de 2025, las autoridades israelíes han adoptado una serie de medidas ilegales diseñadas deliberadamente para desposeer a la población palestina en la Cisjordania ocupada, incluida Jerusalén Oriental, y para convertir la anexión del territorio en una realidad irreversible”.

Según Peace Now, una organización israelí que monitorea la expansión de los asentamientos, solo en 2025 se establecieron 86 puestos de avanzada en territorio ocupado, lo que supone una cifra récord. Estos asentamientos habrían contribuido sustancialmente a un repunte de la violencia de colonos respaldada por el Estado y al traslado forzoso de comunidades palestinas.

“Los palestinos presentaron 1.746 denuncias por daños causados por soldados israelíes en la Cisjordania ocupada entre 2020 y 2024. Menos del 1 % de ellas dio lugar a una acusación formal”

 

Todo esto sucede pese a que la Asamblea General de la ONU habría fijado en septiembre de 2025 la fecha límite para poner fin a la ocupación ilegal por Israel. Lejos de acatar el mandato de Naciones Unidas, Israel ha seguido consolidando la ocupación ilegal y el apartheid ante la pasividad de la comunidad internacional. La impunidad ante el asesinato de palestinos por parte de ejército y de los colonos contribuye a validar su estrategia, algo que ha sido denunciado incluso por mandos de seguridad israelíes que han señalado el “terrorismo judío”, como una amenaza existencial. 

Según Naciones Unidas, desde 2020, soldados y colonos israelíes han matado al menos a 1.100 civiles palestinos en la Cisjordania ocupada. Nadie ha sido acusado por ello. Entre aquel año y el 2025, el 96% de las investigaciones sobre violencia por parte de los colonos no condujo a ninguna acusación, recoge la organización Yesh-din, que explica que de 368 casos, solo ocho acabaron con algún tipo de pena. La organización afirma que los integrantes del ejército gozarían aún de más impunidad que los colonos. “Los palestinos presentaron 1.746 denuncias por daños causados por soldados israelíes en la Cisjordania ocupada entre 2020 y 2024, incluidas más de 600 por homicidios. Menos del 1 % de ellas dio lugar a una acusación formal”.

Mientras la violencia contra la población palestina no es castigada, las autoridades israelíes acaban de perfilar una legislación que permite ahorcar, en un plazo de 90 días, a cualquier palestino acusado de terrorismo en Cisjordania.

[Foto: Anastasia Chávez  - fuente: www.elsaltodiario.com]