Les belles promeses de Pierre Lemaitre

L’autor francès posa punt final a ‘Els anys gloriosos’ (Bromera), la sèrie dedicada a la família Pelletier 

Pierre Lemaitre a Barcelona

Escrit per Eli Don/ACN 

L’escriptor francès Pierre Lemaitre (París, 1951) ha publicat Les belles promeses, el títol que posa punt final a la sèrie dedicada a la família Pelletier. L’obra arriba aquesta setmana a les llibreries en català de la mà de Bromera i en llengua castellana editada per Salamandra, i continua narrant les vivències d’uns protagonistes que s’enfronten a diverses situacions en una societat francesa marcada per la prosperitat i en ràpida transformació. L’autor, que ha visitat Barcelona per presentar el llibre, ha deixat clar que tenia ganes d’ensenyar les “dues facetes” de l’època: “volia mostrar que per a moltes famílies tot rutllava bé, però també que hi havia molta altra gent que s’estava quedant enrere”. 

Consagrat com un dels escriptors més populars de l’actualitat, amb més de tres milions de lectors, Lemaitre ha posat aquest any la darrera peça a la seva tetralogia ‘Els anys gloriosos’: formada per ‘El gran món’, ‘El silenci i la ràbia’, ‘Un futur radiant’ i ‘Les belles promeses’, tota ella publicada pel segell Bromera. 

En aquesta ocasió, la novel·la comença amb el retrat d’una França en plena transformació, en la qual les obres que redefineixen París conviuen amb la lenta erosió del món rural. En aquest entorn ple de canvis, la família Pelletier afronta decisions que posen a prova els afectes i les aspiracions de personatges com François, Jean, Colette o Philippe, que esdevenen protagonistes d’un temps tan enlluernador com inquietant.

Lemaitre diu que el darrer títol de la sèrie ha sigut també el més “exigent”, ja que podia ser llegit per gent que no estava familiaritzada amb les novel·les anteriors, amb altres lectors que sí que ja coneixien aquest nucli familiar tan particular i que esperaven la resolució de certes trames. “Tenia un seguit d’especificitats molt concretes que han fet que hagi sigut complex d’escriure”, ha admès.

Pel que fa a la història, l’autor tenia clar que havia de combinar la història d’aquelles vides marcades pel progrés, amb altres que van quedar excloses. De fet, Lemaitre ha recordat que els anomenats ‘trenta gloriosos’ van esdevenir un coixí molt important per un capitalisme que rutllava d’allò més bé a França. “L’ascensor social funciona i les persones podien confiar que la vida dels seus fills seria millor que la seva”, ha recordat.

Una realitat, però que xocava amb uns canvis ja latents, per exemple reflectits en les diverses onades d’immigrants que arribaven al país, marcades totes elles per un esperit postcolonialista. “La mirada francesa és colonialista, i això em semblava que era molt important remarcar-ho”, ha afegit.

La crítica al capitalisme, sempre present

Malgrat abordar tota classe de temes, com per exemple l’avortament, la immigració, la corrupció, la prevaricació o la pujada del feixisme; la crítica al capitalisme és una mena de filigrana que ha acompanyat les novel·les de Lemaitre durant tot aquest temps. L’autor ha defensat que és precisament el sistema econòmic actual el principal factor que permet veure com s’ha arribat al present, en una realitat en la qual sembla més fàcil “parlar de la fi del món que del capitalisme”. 

Una actualitat que topa amb les promeses que van marcar les generacions precedents, que esperaven un futur “obert i prometedor. “La França d’aleshores era gairebé com la imatge d’un adolescent que gaudeix de tot allò que és immediat i no pensa massa en les conseqüències”, ha relatat. També ha reconegut que certes coses poden continuar ressonant en l’actualitat. “La literatura treballa sobre les grans passions humanes, que sempre són les mateixes”, ha insistit.  

Finalment, pel que fa a l’estructura de família, Lemaitre té clar que es tracta d’una construcció fascinant perquè es pot concebre com “una societat en miniatura”. “Per un escriptor és més fàcil gestionar pocs personatges en una mateixa família que no pas en una societat sencera”, ha conclòs.

[Foto de l'autor - font: www.nuvol.com]

«Sirat», un road-movie metafisico nel deserto d’Africa. Fino alla fine del mondo

La ricerca disperata di una figlia scomparsa, la scoperta del mondo dei rave party estremi, un percorso sempre più tragico, tra la vita e la morte, in un nulla reale e simbolico, attraverso montagne e strade impossibili. Sono tanti gli spunti, esistenziali e anche politici, di un film abbacinante sul piano visivo e tematico. Premiato dalla Giuria dell’ultimo Festival Cannes e realizzato da Oliver Laxe, un autore nato in Galizia, cresciuto in Francia e affascinato dal Corano e dall’incontro tra spiritualità diverse. 

di Marina Visentin 

Un rave party nel deserto marocchino, un paesaggio desolato e magnetico, una folla di corpi seminudi e imperfetti che danzano al ritmo tribale di una musica martellante, invadente, ipnotica. Questa la sequenza di apertura di Sirât, firmato dal regista franco-spagnolo Oliver Laxe e prodotto dai fratelli Almodóvar, premio della Giuria al 78° Festival di Cannes. Come un corpo estraneo Luis (Sergi López) vaga tra la gente del party mostrando a tutti la foto della figlia ventenne Mar: non la vede da mesi, è preoccupato, la sta cercando e qualcuno gli ha detto che potrebbe essere lì. Accanto a lui, come una presenza silenziosa e intensa, il figlio minore Esteban, poco più che un bambino, anche lui ostinatamente convinto di poter trovare la sorella seguendone le tracce, come fossero i sassolini bianchi disseminati da Pollicino nella foresta per riuscire a individuare la strada di casa. 

Nessuno riconosce il volto della ragazza stampato sui volantini che Luis distribuisce in giro, e a un certo punto la festa viene brutalmente interrotta dall’arrivo di una colonna di veicoli militari. Ma i due protagonisti non si arrendono e decidono di seguire un gruppo di partecipanti che sembrano avere le idee chiare e sapere dove andare: cioè ancora più all’interno, attraverso le montagne, su strade sempre più impervie, verso il luogo dove altri giovani si sono dati appuntamento per un altro rave, un altro raduno clandestino nel bel mezzo del nulla. Prende così il via un lunghissimo, estenuante, tragico viaggio al termine della notte, inizialmente guidato da una speranza di salvezza che via via si affievolisce, fino a diventare singulto disperato, allucinazione, silenzio.

 

Cercare qualcuno o qualcosa, scappare da qualcuno o da qualcosa. Queste le motivazioni iniziali dei protagonisti di Sirât. Poi, da un certo punto in poi, l’obiettivo diventa uno solo: sopravvivere. Alla prossima notte, al prossimo passo falso, alla prossima esplosione, al prossimo errore. Però la domanda a cui non si riesce più a trovare una risposta è: sopravvivere perché? In nome di cosa? Per arrivare dove? Una pista che si snoda in mezzo al deserto, un treno che corre verso il nulla. Siamo finiti in mezzo a un campo minato e non ce ne siamo neanche accorti. Intanto che cercavamo qualcosa, intanto che fuggivamo da qualche altra cosa. Un road-movie metafisico, una metafora dolorosa del mondo sull’orlo della terza guerra mondiale, un apologo struggente della condizione di sbigottito smarrimento in cui ci troviamo tutti. Chi più, chi meno. Un film abbacinante, a tratti, che lascia attoniti e sospesi.  

Sirât è il ponte sospeso sopra l’inferno che secondo i musulmani separa i credenti dai non credenti, e infatti la didascalia che apre il film cita le parole del profeta Maometto: «sottile come un capello e affilato come una spada». Il regista e sceneggiatore Oliver Laxe, classe 1982, originario della Galizia, cresciuto in Francia e affascinato dal Corano, e in generale dall’incrocio tra spiritualità e tradizioni diverse, parte da questa immagine per raccontare con atroce realismo un viaggio prima di tutto interiore: inevitabilmente simbolico, lisergico, tra la vita e la morte, il miraggio e il disincanto, da nord a sud, fino al cuore nero dell’Africa, fino alla fine del mondo. In cerca di un’impossibile redenzione.

Sirat, di Oliver Laxe, con Sergi López, Bruno Núñez, Stefania Gadda, Joshua Liam Herderson, Richard Bellamy

 

[Fonte: www.cultweek.com]

Els perills amagats de la traducció automàtica

La major part dels textos que consumim són traduccions, sobretot a les xarxes.

Escrit per Esther Monzó-Nebot

Professora de l'àrea de Traducció i Interpretació, Universitat Jaume I

La traducció i la interpretació amb intel·ligència artificial ja formen part de la vida quotidiana. La major part dels textos que consumim són traduccions, sobretot a les xarxes. En el dia a dia, utilitzem la traducció automàtica per entendre articles de diari o documents sanitaris.

En un context com el català, marcat pel plurilingüisme i pel valor social de les llengües, aquesta tecnologia, però, també reconfigura les relacions socials de poder i l’accés als drets en exacerbar estereotips i oferir més o menys qualitat en funció de la llengua que es parla.

I és que, com amb qualsevol altra tecnologia, el que veritablement importa són les implicacions polítiques i socials: què passa quan deleguem la nostra comunicació a sistemes automatitzats que ni volen ni poden entendre el context social en què operen?

Ho fan millor que abans, però al·lucinen

El 2016 el món de la traducció va canviar. La intel·ligència artificial (IA) va entrar en la traducció automàtica de la mà de Google Translate, amb el que s’anomena traducció automàtica neuronal. Poc a poc, tots els sistemes de traducció automàtica han anat incorporant models d’aprenentatge profund entrenats amb grans quantitats de textos. Aquests models calculen probabilitats del que traduiria una persona. Ho fan a partir dels patrons estadístics que es generen amb les traduccions que ja han fet altres persones.  

Aquests models han portat una millora notable: si abans les frases tenien errors lingüístics bàsics, ara els textos pareixen correctes. Els problemes han deixat de veure’s a simple vista. Vol dir que no n’hi ha? Malauradament, no.

Només són més difícils de detectar i necessiten coneixements de la llengua original per veure, per exemple, quan el que ofereix el sistema és una al·lucinació. Perquè les màquines al·lucinen. Ens donen solucions que han aprés amb els textos d’entrenament, independentment de si consten en el text original. El que és probable i majoritari passa per davant del que és real.

La màquina no entén el context

I n’hi ha més: les màquines no entenen els contextos en què s’usaran els textos, de manera que, si hi confiem, podem acabar presentant-nos com a persones maleducades perquè no comprenen que la cortesia no és igual en tots els grups lingüístics; mentideres, perquè no poden resoldre ambigüitats més enllà d’unes quantes paraules; ignorants, perquè no poden comprendre distincions entre conceptes que solen aparèixer junts; a més de racistes, masclistes o capacitistes.

Malauradament ja tenim casos en què aquesta confiança en la traducció automàtica ha comportat deportacions i detencions, donacions d’òrgans no consentides o caos en la informació pública proporcionada durant la pandèmia, per posar només uns exemples. I, en tots els casos, la responsabilitat recau en qui usa l’eina, perquè la informació sobre els límits i riscos dels sistemes de traducció automàtica no sempre es presenta de manera clara ni proporcional als possibles impactes.

Prejudicis que s’exageren

Un dels problemes que aconsellen no confiar en la traducció automàtica és que aquests sistemes aprenen els prejudicis dels textos amb què s’han entrenat i els usen com a norma. Si ens mirem les societats en què vivim, podem imaginar què comporta això: biaixos de gènere, de classe, d’edat, culturals, lingüístics…

La traducció automàtica tradueix sistemàticament en masculí, excepte les professions relacionades amb la cura, i parla com una persona major.

No són errors innocus, ni tan sols aïllats: és una regularitat estructural que perpetua estereotips. La traducció automàtica és a tot arreu i, per això mateix, té un gran poder per normalitzar el que diu.

També cal considerar que el català, com moltes altres llengües minoritzades, està menys present en els corpus que alimenten aquests sistemes. Això fa que les traduccions cap al català o des del català tendisquen a ser menys precises, menys variades i més dependents d’estructures d’altres llengües dominants. El resultat n'és que els coneixements d’uns grups lingüístics s'imposen sobre d’altres i s'estableixen jerarquies en l’ecosistema digital.

A costa del planeta

La publicitat dels sistemes de traducció automàtica amb IA els presenta com a solucions eficients i ràpides, tant que pareixen immaterials. Tanmateix, darrere hi ha una infraestructura física amb un gran impacte ecològic, tant en l’entrenament dels models com en l’ús quotidià a gran escala, en especial per als sistemes de generació de textos que solen funcionar gràcies a megacentres de dades.

Els centres que allotgen i fan possible el funcionament dels servidors, sistemes d’emmagatzematge, xarxes i sistemes de refrigeració que sostenen aquests serveis digitals consumeixen grans quantitats d’energia i, malgrat que alguns proveïdors incorporen energies renovables, la demanda creixent ha portat les grans empreses tecnològiques a abandonar els seus objectius de sostenibilitat.

Traficar amb dades

Tan amagat com el cost ambiental és el cost que paguem amb dades. Ja ho diuen: quan no paga pel producte, el producte es vostè. Concretament, les seues dades.

La relació que establim amb els nostres ordinadors i mòbils acaba sent una d’identificació. Sense parlar-ho, hi col·laborem i n’esperem col·laboració. En aquest context quasi íntim, donar les nostres dades és pràcticament un acte reflex. Però les eines de traducció solen funcionar amb infraestructures al núvol i poden emmagatzemar els continguts processats i reutilitzar-los en altres traduccions. O analitzar-los.

Això planteja interrogants sobre la confidencialitat, especialment en àmbits protegits pel secret professional. És conegut el cas d’un professor holandés que va pujar les dades de tota la seua classe a una eina d’IA. Tot i que l’eina que utilitzava deia que processava les dades localment, les enviava als servidors d’OpenAI.

Podem reduir els riscos?

Aprendre quins són els riscos que amaguen aquests sistemes ens permet decidir quan utilitzar-los i quan els perjudicis són excessius. La nostra imatge, la nostra salut, les nostres dades, els nostres drets, l'aire que respirem o la disponibilitat d’aigua són tot riscos materials d'una subordinació generalitzada als gegants tecnològics.

De forma semblant a triar si agafar el cotxe o la bicicleta, la traducció automàtica requereix usos conscients. I de la mateixa manera, requereix límits generals que no depenguen de decisions individuals: una regulació que obligue a la transparència, limite les emissions, el tràfic de dades i la distribució dels prejudicis que empitjoren la nostra vida en societat.

Quan traduir no és triar sinó calcular

El llenguatge és l'eina més poderosa de construcció social. La traducció automàtica neuronal tria els mots per càlculs estadístics. Traduir patrons de llengua anul·la la força dels silencis, les ironies, les ambigüitats estratègiques i les formes de cortesia culturalment marcades, i ens deixa sense armes per contribuir a les nostres relacions i les nostres societats.

En usos quotidians o serveis públics, decidir com, quan i amb quines garanties utilitzem aquestes tecnologies hauria de ser, en última instància, una decisió col·lectiva. Però ho és?

 

[Foto: Anna Gawlik/Shutterstock - font: www.theconversation.com ]

La società civile israeliana fa sentire la sua voce contro la guerra

Ieri a Tel Aviv a Habima Square, nonostante le restrizioni e gli allarmi, le associazioni pacifiste e nonviolente hanno convocato una manifestazione per dire con chiarezza che la società civile israeliana è contraria alla guerra.

Alcune centinaia di persone hanno chiesto l’immediata fine della guerra contro l’Iran e denunciato l’aumento della violenza dei coloni in Cisgiordania.

Nello stesso momento, in un video sulla sua pagina  Instagram, la cantante pacifista Noa, che si trova bloccata a Firenze e non può rientrare nel suo Paese, si è unita alle proteste e ha lanciato un appello per la pace e per la fine delle ostilità in tutta la regione.

“Dobbiamo lavorare per la pace e credere in essa. Arriverà, prima di quanto si possa pensare. Dobbiamo comprendere l’interconnessione di tutti gli esseri viventi. Dipendiamo gli uni dagli altri e dobbiamo ricordare chi siamo veramente: creature di puro amore. La soluzione verrà solo dal rispetto della responsabilità, dalla trasparenza, dal compromesso, dalla compassione, dal coraggio e dalla fiducia”.

[Foto di Combatants for Peace - fonte: www.pressenza.com]

Le « nouvel Iran » aura un atout majeur : sa diaspora

Dans une tribune au « Monde », les chercheurs Mohammad-Reza Djalili et Thierry Kellner estiment que, malgré le poids de leurs divisions idéologiques, les Iraniens de l’extérieur seraient amenés à jouer un rôle déterminant dans la construction du régime qui pourrait émerger au lendemain du conflit en cours.

Écrit par Mohammad-Reza Djalili et Thierry Kellner 

S’il faut rester très prudent face au conflit en cours et aux changements éventuels, notamment de régime, dont l’Iran pourrait être le théâtre, il n’est pas interdit de s’interroger sur les contours que pourrait prendre un « nouvel Iran ». 

Or, parmi les nombreux atouts dont dispose ce pays – racines historiques et culturelles fortes, localisation géographique centrale entre divers espaces géopolitiques majeurs, ressources énergétiques et minérales, haut niveau de formation de sa population… –, il en est un souvent négligé par les observateurs : les Iraniens de l’extérieur. Ces derniers, en raison de diverses caractéristiques, pourraient être amenés à jouer un rôle majeur dans la construction d’un Iran post-République islamique.   

La diaspora iranienne, formée par vagues successives depuis 1979, regrouperait entre 4 et 7 millions de personnes ayant fui répression et difficultés économiques. Elle est concentrée essentiellement au Moyen-Orient, en Amérique du Nord et en Europe, notamment en Allemagne, au Royaume-Uni, en Suède et en France.

Cette diaspora possède plusieurs caractéristiques. Elle est surtout composée de membres des classes moyennes ou supérieures, souvent laïques et très bien formés. Après le départ d’élites liées à l’ancien régime au moment de la révolution islamique, nous avons assisté à une véritable « fuite des cerveaux ». On ne compte plus les médecins, les ingénieurs, les informaticiens, les techniciens, les scientifiques, les intellectuels, les artistes, les journalistes, les étudiants ou les enseignants qui ont pris le chemin de l’exil.  

Si ces départs ont gravement compromis le potentiel de croissance et de développement du pays, créant un déficit important en capital humain, le niveau d’éducation élevé de ces exilés a facilité leur entrée puis leur intégration dans leurs différents pays d’accueil. Les émigrants d’origine iranienne s’adaptent généralement bien, avec de nombreuses réussites éclatantes. De nombreux Irano-Américains occupent par exemple des positions majeures dans la tech et la finance, à l’image de Pierre Omidyar (fondateur d’eBay) ou Dara Khosrowshahi (PDG d’Uber).  

Ces Iraniens de l’extérieur ne perdent ni leur identité ni leur intérêt pour leur pays d’origine, comme l’ont montré les nombreuses mobilisations ces dernières années lors d’événements sanglants en Iran. La diaspora est certes divisée idéologiquement, entre nationalistes, monarchistes, diverses sensibilités de gauche et même pro-régime islamique, mais elle est aussi très politisée. Les Iraniens de l’extérieur ont exercé sous diverses formes un lobbying dans leur pays d’accueil en faveur du peuple iranien, multiplié les événements médiatiques et culturels. Il existe au moins 120 chaînes de télévision par satellite en persan diffusées par la diaspora iranienne vers l’Iran, sans compter les stations radio en persan, mais aussi les manifestations devant les représentations diplomatiques de la République islamique ou sur Internet – on l’a encore constaté récemment avec les explosions de joie collectives au sein de la diaspora à l’annonce de la mort du guide de la révolution.   

Que pourraient apporter ces Iraniens de l’extérieur à un « nouvel Iran » en construction ? D’abord, l’assistance et l’expertise économiques, financières et aussi technologiques. L’Iran est l’un des rares pays au monde à pouvoir potentiellement compter sur une diaspora possédant une expertise et des compétences de ce niveau dans de très nombreux domaines, sans compter sa puissance financière.  

Même si l’impact direct de ce facteur était limité par les structures économiques contrôlées par le régime islamique, l’Iran bénéficiait déjà, sous ce régime, de milliards de dollars de transferts de fonds annuels vers les familles de ces Iraniens de l’extérieur. On peut penser que les apports, les transferts et surtout les investissements seraient beaucoup plus substantiels en cas de transformation du régime iranien. Des estimations font état de capacités de mobilisations financières de l’ordre de centaines de milliards de dollars. Un rôle proche de celui joué par la diaspora chinoise dans l’ouverture économique entamée par Deng Xiaoping [à la tête du Parti communiste chinois de 1978 à 1997] à la fin des années 1970 pourrait être envisageable en Iran. La diaspora pourrait également jouer un rôle non négligeable dans la modernisation dont le pays et la société iranienne ont besoin dans de nombreux secteurs : médias, santé, infrastructures, environnement, climat, éducation, diversité, pluralisme…  

Enfin, les Iraniens de l’extérieur pourraient aussi faire bénéficier le « nouvel Iran » des liens politiques tissés avec leurs pays de résidence. On compte, par exemple, des parlementaires d’origine iranienne dans de nombreux pays d’accueil où ils vivent. Cela pourrait faciliter le retour de l’Iran sur la scène internationale. Il faut ajouter le rôle plus direct que pourrait jouer le fils du dernier chah, le prince Reza Pahlavi, lui-même iranien de l’extérieur. Malgré un scepticisme de départ chez de nombreux observateurs, sa personne rassemble largement au sein de la diaspora, mais aussi, ce qui est nouveau, au sein de l’espace national. Cette « figure de rassemblement » est la seule qui ait émergé lors des protestations massives en Iran depuis fin 2025. On y a constaté la multiplication des images du drapeau pré-révolutionnaire représentant un lion et un soleil, du slogan « javid shah » – « le chah éternel » –, voire du nom de Reza Pahlavi.  

Ces références symbolisent la volonté de rupture totale d’une grande partie de la population iranienne avec le régime actuel. Dès lors, il n’est pas exclu que Reza Pahlavi puisse jouer un rôle, peut-être transitoire, dans une possible transition politique et la mise en place d’un autre régime en Iran. Sa visibilité et sa crédibilité se sont récemment renforcées à l’international – il a par exemple été reçu et s’est exprimé à la conférence sur la sécurité à Munich à la mi-février, a rencontré Steve Witkoff [l’envoyé spécial de Donald Trump à Moscou] et pourrait être prochainement reçu au Parlement européen. Reza Pahlavi a récemment exprimé son souhait de retourner rapidement en Iran et a déjà présenté en avril 2025 un plan de transition complet, l’Iran Prosperity Project (IPP), visant à la stabilisation du pays, au maintien des services essentiels ainsi qu’à la préparation à la transition vers un Etat laïque et démocratique.

Mohammad-Reza Djalili est professeur émérite à l’Institut de hautes études internationales et du développement de Genève (Suisse) ; Thierry Kellner est maître de conférences au département de science politique de l’Université libre de Bruxelles. Ils ont cosigné ensemble plusieurs ouvrages, dont « Histoire de l’Iran contemporain » (La Découverte, 2024).

[Source : www.lemonde.fr]

França bloquejarà l’intent de la Comissió Europea de tancar els acords comercials només en anglès

El comissari de Comerç pretén prescindir de la traducció dels documents a les 23 llengües oficials restants de la UE per tancar els tractes amb rapidesa

Reunió informal del Consell de la UE a Brussel·les / CE

El govern francès aturarà el pla de la Comissió Europea (CE) de distribuir només la versió en anglès dels acords comercials per facilitar-ne l’aprovació ràpida en lloc de traduir-los a les 24 llengües oficials de la Unió Europea. Segons informa Euronews, la lentitud en la ratificació de l’acord comercial UE-Mercosur ha frustrat la Comissió, que vol accelerar les negociacions i fer que els acords entrin en vigor amb més rapidesa en un món ple de tensions geopolítiques. 

La traducció dels acords a totes les llengües oficials de la UE pot trigar mesos a fer-se a causa dels requisits legals que calen abans que comenci el procés de ratificació. L’executiu de la UE ha confirmat a Euronews que el comissari de Comerç Maroš Šefčovič va dir als ministres de Comerç de la UE al febrer que l’acord comercial amb l’Índia pactat el 27 de gener podria servir de prova per fer servir únicament l’anglès com a llengua principal durant la ratificació. Šefčovič va dir que la Comissió garantiria que els acords es tradueixin a les 24 llengües oficials de la UE un cop publicats al Diari Oficial, és a dir, després de la ratificació. Segons el comissari, la proposta tenia el suport d’almenys set estats membres. 

Llengües de treball

Els alts funcionaris francesos consultats per Euronews van insistir que França s’oposa frontalment a la decisió. “Com a qüestió de principis, defensem l’ús de totes les llengües de la Unió i, en particular, el francès, que és una de les llengües de treball de la UE”, va dir un funcionari a Euronews.

França ja fa temps que està en alerta per la pèrdua de pes del francès en l’escena internacional i, en particular, a  la Unió Europea, on l’anglès s’ha imposat com a llengua franca dels 27, tot i que el francès, l’alemany i l’anglès són les tres llengües de treball oficials.

[Font: www.diaridelallengua.cat]

Le réseau de propagande en ligne israélien s’effondre : des influenceurs poursuivent Tel-Aviv pour non-paiement de contrats

Ces poursuites mettent au jour le « huitième front » d’Israël, une campagne numérique visant à influencer l’opinion mondiale en faveur d’Israël et à discréditer les opposants au génocide à Gaza.

The Cradle 

La machine de propagande israélienne est confrontée à une pression juridique croissante. Des influenceurs, des consultants et des médias ont déposé plainte contre le gouvernement, réclamant des millions de shekels. Ils l’accusent de ne pas avoir payé pour le travail effectué dans le cadre de sa campagne de communication internationale pendant le génocide perpétré par Israël à Gaza, comme l’a rapporté Calcalist le 5 mars.

Selon Calcalist, plusieurs personnes impliquées affirment avoir été recrutées en urgence au plus fort du conflit pour promouvoir le discours israélien à l’étranger, avant de découvrir que le gouvernement n’avait pas prévu de modalités de paiement adéquates. Des enquêtes ont depuis révélé de graves irrégularités au sein du cabinet du Premier ministre, qui a pris en charge la communication internationale d’Israël après l’effondrement du ministère de l’Information suite à l’opération Al-Aqsa Flood en octobre 2023.

⚡️🇮🇱BREAKING: ISRAEL INFLUENCERS SUE ISRAEL FOR NONPAYMENT.

Lawsuits totaling millions of shekels have been filed against the Israeli government for allegedly not paying influencers and consultants hired during the war. (Aka Hasbara propagandists)

One of those who says he… pic.twitter.com/wdPt7WMH3l

— Suppressed News. (@SuppressedNws1) March 4, 2026

DES INFLUENCEURS ISRAÉLIENS POURSUIVENT LE GOUVERNEMENT POUR NON-PAIEMENT. Des poursuites judiciaires totalisant des millions de shekels ont été engagées contre le gouvernement israélien pour non-paiement présumé d’influenceurs et de consultants recrutés pendant la guerre (également appelés propagandistes de la Hasbara).

Des responsables auraient contourné les procédures d’appel d’offres officielles et étendu des contrats existants avec des sociétés de production privées, lesquelles ont servi d’intermédiaires pour verser des paiements à des commentateurs et consultants pro-israéliens opérant à l’étranger.

this is Musk's Mossad handler Nikita Bier, who is manipulating the algorithms as part of Israel's hasbara war propaganda effort, which included removing verification badges of Iranian government officials to limit their reach and changing Iran's flag to the Mossad-Pahlavi asset https://t.co/we0ALjzq8Q pic.twitter.com/aIpnr7kIgM

— ☀️👀 (@zei_squirrel) March 5, 2026

Voici Nikita Bier, agent du Mossad chargé de superviser Musk, qui manipule les algorithmes dans le cadre de la campagne de propagande israélienne (hasbara), notamment en supprimant les badges de vérification des responsables du gouvernement iranien afin de limiter leur influence et en remplaçant le drapeau iranien par celui du Mossad-Pahlavi.

Plusieurs de ces sociétés affirment désormais que l’État refuse de régler ses dettes.

L’une d’elles, Intellect Production and Publishing Group, a intenté une action en justice réclamant environ 1,7 million de shekels (environ 552 000 dollars) pour couvrir des frais de déplacement et des opérations médiatiques visant à contrer les manifestations pro-palestiniennes lors des audiences de la Cour internationale de Justice (CIJ).

L’ancien porte-parole du gouvernement israélien, Eylon Levy, figure parmi les personnalités qui affirment que le gouvernement leur doit encore de l’argent pour leur travail dans le cadre de la campagne de communication internationale d’Israël.

⚡️🚨 Hasbara bombshell:

Netanyahu's social media campaign to whitewash Israel from it's crimes is a complete failure. The Israelis are not paying the influencers, they are scamming them and making them work for free. Netanyahu's office even forged signatures. One of the victims… pic.twitter.com/ivtrOrC6Qe

— Middle East Observer (@ME_Observer_) March 5, 2026

La campagne de Netanyahu sur les réseaux sociaux visant à blanchir Israël de ses crimes est un échec total. Les Israéliens ne rémunèrent pas les influenceurs ; ils les escroquent et les font travailler gratuitement. Le cabinet de Netanyahu a même falsifié des signatures. Parmi les victimes figure Eylon Levi, que vous avez probablement tous vu diffuser de la propagande.

Selon un article de Calcalist, le salaire mensuel de Levy, s’élevant à 41 125 shekels (un peu plus de 13 000 dollars), transitait par la société de production Intellect Production and Publishing Group, au lieu d’être versé directement par l’État.

Une autre société, Speedy Call, avait installé un studio d’interviews ouvert 24h/24 au sein du quartier général militaire de Kirya, utilisé par le Premier ministre israélien Benjamin Netanyahu et d’autres hauts responsables.

Cette société affirme qu’Israël refuse désormais de lui verser plus de 600 000 shekels (environ 200 000 dollars) pour neuf mois de travail.

Ces différends salariaux au sein de l’appareil de propagande israélien surviennent en même temps que des révélations plus larges sur l’ampleur de la campagne de communication mondiale menée par Tel-Aviv durant la guerre contre Gaza.

Des enquêtes et des documents publics ont démontré que des agences de relations publiques liées à Israël ont versé des milliers de dollars par publication à des influenceurs américains sur les réseaux sociaux afin de promouvoir des discours pro-israéliens en ligne. Des documents soumis en vertu de la loi américaine sur l’enregistrement des agents étrangers (FARA) ont révélé des paiements s’élevant en moyenne à 7 000 dollars par publication dans le cadre du « Projet Esther », une campagne de propagande visant à influencer l’opinion publique sur des plateformes comme TikTok et Instagram en faveur d’Israël et à diaboliser l’opposition.

Israël a déjà organisé des visites d’influenceurs soigneusement orchestrées à Gaza, invitant des personnalités des réseaux sociaux à visiter des sites de distribution d’aide gérés par la Gaza Humanitarian Foundation (GHF), un programme d’aide israélo-américain meurtrier, afin de contrer les reportages internationaux sur la famine dans l’enclave.

Ces visites ont été présentées comme la preuve qu’Israël facilitait l’aide humanitaire, malgré les nombreux documents fournis par diverses organisations, dont l’ONU, démontrant que la famine à Gaza était une conséquence directe des restrictions systématiques imposées par Israël à l’aide humanitaire et de l’obstruction des livraisons de secours. Ces initiatives s’inscrivent dans ce que les responsables israéliens eux-mêmes qualifient de « huitième front » de la guerre : une bataille parallèle pour le récit et la perception, menée sur les plateformes de médias sociaux, les réseaux publicitaires et les campagnes numériques pilotées par l’IA, conçues pour influencer l’opinion mondiale sur la guerre à Gaza.

[Source : https://thecradle.co/articles/israels-online-propaganda-network-unravels-as-influencers-sue-tel-aviv-over-unpaid-contrac - reproduit sur www.legrandsoir.info]

António Lobo Antunes: escribir para enfrentar el tiempo

En sus libros, António Lobo Antunes (1942-2026) se alejó de las formas previsibles: sus páginas fluyen con el ritmo caudaloso de la conciencia que habla sin pedir permiso. 

Escrito por Mauricio Montiel Figueiras 

La muerte de António Lobo Antunes cierra una de las aventuras narrativas más potentes de la literatura europea de las últimas décadas. Con él desaparece una voz que nunca aceptó la comodidad de las formas previsibles ni la cortesía de las narraciones bien alineadas. Sus libros fueron otra cosa: habitaciones llenas de espectros y murmullos, corredores donde el recuerdo se bifurca, páginas que fluyen con el ritmo caudaloso de la conciencia que habla sin pedir permiso.

Antes de convertirse en novelista fue médico. Y antes de ejercer la psiquiatría en Lisboa fue enviado como médico militar a la guerra colonial portuguesa en Angola entre 1971 y 1973. Aquella experiencia –la visión cotidiana de la violencia, el cansancio moral de un imperio que ya se estaba desmoronando– dejó una marca profunda en su imaginación. No fue una simple anécdota biográfica sino la fractura original de su literatura. Quien lea sus libros percibe pronto que el universo que describen está atravesado por esa grieta: la comprensión de que la historia se infiltra en la intimidad de las personas como una enfermedad lenta e insidiosa.

De esa herida surgieron los primeros libros que colocaron al autor en el mapa literario. En Memoria de elefante (1979) y En el culo del mundo (1979) la experiencia africana aparece como un recuerdo que no deja de supurar. Los narradores hablan desde una especie de vigilia febril, como si el pasado y el presente hubieran decidido mezclarse para siempre. En esas páginas la guerra no es heroica ni épica: es una sucesión de noches largas, de conversaciones que se deshacen en alcohol, de una juventud que descubre demasiado pronto la inutilidad de ciertas palabras como destino, gloria y patria.

A partir de ahí su obra se volvió cada vez más ambiciosa hasta abarcar una treintena de títulos. Novelas como Conocimiento del infierno (1980), Manual de inquisidores (1996), Exhortación a los cocodrilos (1999), No entres tan deprisa en esa noche oscura (2002) y La última puerta antes de la noche (2025) ampliaron ese territorio donde la memoria personal y la historia portuguesa se entrecruzan hasta erigir una arquitectura compleja. Cada libro parece escrito por una multitud: voces familiares, recuerdos infantiles, frases escuchadas en hospitales o cuarteles, ecos de un país que todavía dialoga con los fantasmas de su pasado imperial.

Decir que su estilo es laberíntico no es gratuito ni peyorativo. Las frases de Lobo Antunes avanzan como túneles: dilatadas, sinuosas, surcadas por digresiones que de pronto revelan una imagen inesperada. Leerlo implica aceptar que la narración no seguirá un camino recto. El lector se interna en un territorio donde los recuerdos irrumpen sin aviso y los personajes hablan desde diferentes estratos de la conciencia. Por eso su obra suele colocarse junto a la de autores considerados arduos como el húngaro László Krasznahorkai. Ambos comparten una desconfianza radical hacia la claridad artificial de ciertas narraciones contemporáneas. Sus libros no pretenden simplificar el mundo sino reproducir su confusión, su exceso, su densidad moral. Este rasgo se halla igualmente presente aunque de modo quizá más accesible en las fabulosas recopilaciones de textos que Lobo Antunes entregó con periodicidad semanal al diario O Público entre 1993 y 1998: Libro de crónicas (1998), Segundo libro de crónicas (2001) y Tercer libro de crónicas (2006).

Durante varios años el nombre de Lobo Antunes apareció inevitablemente en cualquier conversación sostenida en Portugal en torno del Premio Nobel de Literatura. Cuando el galardón fue otorgado a José Saramago en 1998, muchos celebraron la consagración internacional de la literatura lusitana. Sin embargo, para una parte considerable de los lectores más rigurosos el candidato evidente era Lobo Antunes. Donde Saramago construía alegorías transparentes –ingeniosas pero a menudo cansinas y predecibles–, Lobo Antunes exploraba el desasosiego del alma humana. La diferencia entre ambos no es solo estética. En las novelas de Lobo Antunes la literatura funciona como una excavación: cada frase intenta penetrar un poco más en los meandros de la mente, en la culpa, en la fragilidad de los afectos. Sus páginas no buscan persuadir al lector de una idea sino sumergirlo en un estado mental que muchas veces se extravía en el pantano del delirio.

Sus libros de títulos por lo general extensos e intensamente poéticos permanecen como un archivo de voces que hablan entre sí, pero también quedan como un desafío para el presente. En una época dominada por la prisa editorial, por novelas concebidas para consumirse entre dos salas de embarque y olvidarse antes de que el avión toque tierra –la proliferación de lo que con demasiada indulgencia se llama literatura de aeropuerto–, la obra de Lobo Antunes recuerda que la literatura auténtica exige otra velocidad y otra paciencia. Sus novelas no están hechas para distraer el viaje sino para alterar la respiración del lector, para obligarlo a permanecer en el interior de una frase hasta que el lenguaje y la rememoración revelen algo que se preferiría no saber.

Tal vez por eso su legado resulta hoy más incómodo que nunca. Mientras el mercado celebra historias fácilmente digeribles, los libros de António Lobo Antunes continúan recordando que cuando es verdadera la literatura no sirve para pasar el tiempo sino para enfrentarlo. Y en ese enfrentamiento –calmo, obstinado, oscuro– reside la única forma de resistencia que todavía le queda a la novela ante la andanada banal de la era digital.  

  

[Foto: Georges Seguin (Okki), CC BY-SA 3.0, via Wikimedia Commons - fuente: www.letraslibres.com]