Confrontar la
França resistent i la col·laboracionista
 |
| Hervé Le Tellier |
Escrit per Vicent Flor
Traducció de Jordi Boixadós
Un llibre monogràfic sobre
un maquisard desconegut que morí als vint anys en una emboscada de la
Wehrmacht? Dona per a tant aquesta vida massa curta? El matemàtic, periodista i
crític cultural Hervé Le Tellier (París, 1957) ha canviat profundament de
registre respecte de l’exitós llibre anterior, L’anomalia (Edicions 62,
2021), premi Goncourt, i ofereix una novel·la sense ficció sobre el
guerriller André Chaix (1924-1944).
Cal un motiu?
No, però aquest nom apareix escrit a la paret d’una casa que compra l’autor. No
és la primera vegada que una història captivadora sorgeix d’un fet atzarós. Tot estirant alguns fils, s’ofereix un viatge de
descobriment de la vida –i la mort– d’André, que, i aquesta és la clau, és un
periple cap a la resistència francesa i, també, al col·laboracionisme amb els
nazis.
Així, Le Tellier va i ve dels fets
particulars a la cosa general i posa al lector davant cruïlles, doloroses, a
les quals hagueren d’enfrontar-se persones en un període en què encara no vivia
l’autor. Aquesta és una de les funcions principals
del novel·lista, posar-nos en la pell dels altres, siguen bons o roïns o
una barreja, ja que “la vida, igual que les pel·lícules en blanc i negre, en
realitat és en matisos de gris”.
Ja sabem que el mite de la nació francesa
resistent i màrtir és fals. La Segona Guerra Mundial també fou una contesa
civil a França. Le Tellier retorna a la ferida. I no fuig
d’estudi. Es posiciona contra el nazisme i, per tant,
contra el règim de Vichy. El resultat n’és aquest: “durant l’Ocupació, no es
crea res que no sigui ‘malgrat tot’, de vegades, ‘en contra’ i el conjunt es
diu ‘què hi farem’”.
Per a la Resistència obeir era “trair”. A l’altre bàndol, tanmateix, no
sols s’obeïa. Alguns actuaven amb deler i excés de zel. Per als nazis els
maquis eren “terroristes”. “La paraula
és tan pràctica que continua fent molt de servei”, afirma Le Tellier. I contra
els terroristes, bé que ho sabem, no hi ha límits.
En foren tants, els col·laboracionistes, que la llei d’amnistia de 1953 els
perdonà fins al punt que no es podien ni tan sols recordar els crims comesos! El president del Consell de Ministres d’aleshores,
René Meyer, resistent, socialista, jueu i amb el fill únic mort en combat,
afirmà que “la unitat nacional [és] superior a tots els dolors, més urgent
encara que les reparacions”. Fou just per a André? La Guerra Freda, ja sabeu.
I també hi és el nacionalisme francés, per
descomptat. No debades, en la cartera André duia un full del llibre Le
Tour de la France par deux enfants, un llibre “patriòtic i
republicà” en què es descobreix “una història rica” que inclou el líder gal
Vercingètorix. La nació cívica.
Hervé Le Tellier, El nom a la paret, Edicions 62 (2026)
André era d’una
pedania occitana no massa lluny dels Alps. Estava promès amb Simone, qui perdrà
nuvi i pare. Refeu la vida,
si es pot fer servir aquest verb, amb un matrimoni el 1946. I tingué
descendència. El narrador llança una mirada comprensiva: “Comprenc, davant de
la traïció de la vida, el seu rebuig a abdicar”. Però no oblidà. I a Christiane
li parlarà del iaio i d’aquell amor…
Què se n’hauria fet d’André si haguera vist la
victòria contra Hitler? Le Tellier juga a preguntar-s’ho. Hauria sigut artista?
Hauria seguit amb Simone? És inútil… “perquè André tindrà vint anys fins a
l’eternitat”.
L’autor, a més,
ens situa davant l’espill. Recorda que moriren cinc milions de soldats alemanys
durant la Segona Guerra Mundial –pràcticament tota la població actual del País
Valencià– i el mes d’agost del 1944, el que mataren André, quatre-cents
cinquanta mil, el més mortífer per a ells.
Le Tellier, de
tant en tant, apareix i se sincera. Pels
soldats alemanys caiguts diu que “d’indulgència, però, no en trobo a dintre meu
per aquells que a França i a tot arreu van deixar que el seu odi, però sobretot
la seva covardia o el seu afany de fer carrera, definissin el seu destí”. Veure la pel·lícula Nit i boira, d’Alain Resnais, sobre el
genocidi jueu, l’expulsà de la infantesa: “La ràbia, la
ira, fins i tot, no s’han esvaït mai. Convé que continuïn intactes”.
Tanmateix, no
culpa els alemanys, en general. I reconeix que “la qualitat de miserable, no
caldria repetir-ho, no coneix fronteres”. A
la mateixa França molts voluntàriament dugueren francesos, i no francesos, a
l’escorxador. I recorda que no se n’han anat: el Front Nacional de Jean-Marie
Le Pen fou fundat per col·laboracionistes.
En
definitiva, El nom a la paret és una novel·la amb una
certa dosi d’assaig —com en les obres de Milan Kundera i uns altres— i on el
narrador no se n’amaga. Potser no està de moda aquesta prosa,
però continua tenint pegada. Com l’antifeixisme, que ensenya que les idees
ultradretanes…
“no es debaten,
es combaten. Perquè la democràcia és una conversa entre persones civilitzades,
la tolerància limita amb la intolerància. Qui sembra l’odi contra l’altre no
mereix l’hospitalitat d’una discussió. Qui vol la desigualtat dels homes no té
dret a la igualtat en l’intercanvi. Ve al cas la frase lapidària de
l’historiador i membre de la Resistència Jean-Pierre Vernant: ‘No es parla de
receptes de cuina amb antropòfags’”.
Al capdavall,
“som uns primats conformistes i mimètics”. És millor adonar-se’n més prompte
que tard. “Cal recordar-ho: els feixismes corren més de pressa que qualsevol
democràcia”.
Sí,
no ho oblidem.
[Foto: Edicions 62 - font: www.diarilaveu.cat]
