Jordi Puntí ha guanyat el Premi Sant Jordi de novel·la amb Confeti, una antibiografia de Xavier Cugat, en la qual l’escriptor va fent créixer un personatge-narrador, un crític musical, que acabarà robant-li protagonisme al mateix Cugat. Pel mig, molta música, concerts, cantants, hotels i chihuahues.
Jordi Puntí Escrit per Àlex Milian
-Què és el que li va interessar tant de Xavier Cugat per escriure un llibre?
-A mi en Cugat m’havia atret sempre, des de petit. Recordo que baixàvem a Barcelona, amb els meus pares, i veníem aquí a veure el Rolls-Royce del Cugat, al davant del Ritz. Era una cosa de pura atracció mitòmana. La seva autobiografia, Yo Cugat —que s’havia de dir Mis cinco suegras, però no li van deixar—, la vaig llegir per pura curiositat sobre el personatge i sobre el lloc, perquè Nova York sempre m’ha atret molt. Vaig pensar que havia tingut una vida molt literària i vaig pensar que prometia, perquè un dels meus interessos literaris és el viatge (sortir fora, canviar d’escenari, ja sigui a través de l’exili, de l’emigració, ja sigui simplement perquè agafes un camió i te’n vas a portar mobles per Europa) i ell havia voltat molt. Llavors em donen una beca per anar a Nova York i investigar sobre Cugat i de seguida m’adono que la novel·la ja l’ha escrit ell: la seva autobiografia és una novel·la.
-Tantes mentides hi explica?
-Hi ha molta invenció i manipulació de la realitat per convertir la seva vida en una cosa èpica, que sigui encara més fabulosa. No en té prou. Crec que és un gran insatisfet en la mesura que sempre està demanant més de tot: de la música, de les dones, de la vida en general... Per tant, vaig haver de reformular-ho tot per tenir aquesta vida literària que ja havia previst, però explicada per algú que sigui capaç de dir-nos: “Sí, és una vida literària, però hi ha un joc”.
-Va construint el que vostè anomena Galeria de Records Inventats, que són mentides que ell mateix va engrandint.
-És una cosa que potser fem tots, però a ell li passa d’una manera més exagerada, i és que ell s’ho creu. Com que el cervell necessita explicar-ho tot ordenadament, i ell ho explica tot tantes vegades que s’acaba creient les seves mentides.
-Per això s’inventa vostè aquest periodista musical que pot contrastar algunes mentides de Cugat i, de pas, observar-lo amb una mirada professional dins del món de l’espectacle.
-Sí. Quan començo a llegir sobre Cugat, veig que les crítiques no sempre es corresponen amb el que ell diu. Sobre el primer concert que va fer a Nova York, ell deia que havia estat un desastre. Jo he llegit les crítiques i tampoc no deixaven el concert tan malament. Però ell magnifica fins i tot els seus errors per fer encara més grans els seus èxits. El cas és que començo a llegir el periodisme de l’època i de mica en mica vaig veient com es transforma: un dels grans oficis del segle XX esdevé un exercici de manipulació a través del rumor, de la mentida i la frivolitat, sobretot per la figura de Walter Winchell, que transforma la manera d’entendre el periodisme d’espectacles: el periodisme musical no tant —perquè el musical incorpora ressenyes i entrevistes—, però el d’espectacles sí, perquè apareix la intervenció d’aquest ésser que pot destruir carreres o encimbellar artistes...
-És un periodisme molt més carregat de xafarderies i rumors com el d’aquell periodista de L.A. Confidential...
-És exactament això. Crec que el periodista de L.A. Confidential està, en part, basat en la seua figura. I el Cugat, com veu com va la cosa, escriu la «Walter Winchell Rumba», que és la manera d’ensabonar-lo i tenir-lo a favor seu.
-Llest, en Cugat.
-De llest, ho era molt.
-Però al llibre fa la sensació que vostè s’enamora més del personatge del periodista musical que de Cugat, perquè d’en Cugat hi veu llums i ombres. En canvi, l’altre és un personatge que es va fent gran des del no-res.
-Clar. És que soc un novel·lista i, a través de l’experiència meva d’escriure, puc aportar aquest punt de reflexió sobre els límits entre la realitat i la ficció. Pot ser tant o més seductor aquell personatge que mira el famós que el famós en si mateix —perquè el famós ja està molt definit per tot allò que ja ens han explicat d’ell. Com a escriptor, el fet de poder inventar un personatge i fer-lo córrer i donar-li vida és molt més atractiu.
-Fins i tot els fragments més intensos del llibre són de quan el periodista musical es deixa anar.
-A més, hi ha la fascinació que ha despertat en mi aquesta època. La coneixia relativament. A mi m’agraden molt els crooners: Cole Porter, els germans Gershwin, Irving Berlin, Jerome Kern... tota aquesta gent m’agrada molt, però l’escena més alternativa, que era el que passava a Chicago i a Harlem, amb Louis Armstrong, Duke Ellington..., tot això ho coneixia poc. I quan entres et quedes meravellat. I decideixo que al meu narrador li passarà el mateix. Ha crescut en una classe mitjana alta, que és la que va als hotels a escoltar orquestres, i un dia es fica en aquest altre món i l’impressiona. I tot amb la llei seca com a teló de fons, amb aquest joc entre el que és prohibit i el que és tolerat. Tot això em fascina i vull transmetre-ho. Són pàgines en què m’he deixat anar, però també m’hi he contingut, perquè tenia por que la novel·la es perdés per aquest camí.
-Treballa molt aquest personatge: fins i tot, reconeix que després d’un any d’escriure ressenyes de concerts no n’ha fet ni una d’un músic afroamericà.
-Sí. És el retrat de l’època. La novel·la intenta tenir sempre present què passava a la societat nord-americana en aquell moment del segle XX. El Cugat no va tenir un músic negre fins molt més tard. Va ser gairebé una claudicació, acceptar-ho. Sí que havia tingut Miguelito Valdés, que havia estat dos anys amb ell, però era una mena de mulat (el 25% potser). I ell sí que treia aquesta mena d’essència negra molt africana a l’hora de cantar. Però en aquell moment els de l’Hotel Waldorf li deien a Cugat que controlés Miguelito Valdés, que allà els estava oferint una cosa a la qual no estàvem acostumats.
-Què ha descobert de la música d’aquell temps que no coneixia? La història de l’Enric Madriguera és sorprenent: en un moment donat dos catalans estan al capdavant de dues orquestres diferents tocant en els millors locals de Nova York, un darrere l’altre...
-Sí. Quina és la diferència entre ells dos? Crec que musicalment estan al mateix nivell. La diferència és que Madriguera es casa amb la seva cantant i tota la vida viu amb ella, i en Cugat va canviant i necessita renovar-se. I que en Cugat entén que la promoció d’un mateix forma part de l’èxit i, per exemple, és dels primers a introduir la publicitat de la seua orquestra als diaris. Contracta una persona que es dedica a fer promoció d’ell. I Madriguera no té aquesta necessitat. Ell té una cançó que es diu «Adiós» i que tothom als Estats Units la interpreta. Madriguera és més compositor i dins del cançoner americà hi ha més cançons seves que del Cugat —perquè Cugat era més arranjador, però no hi ha moltes composicions seves. En canvi, Madriguera es queda en un entorn més limitat i no fa tant d’esforç.
-Però sí que hi ha paral·lelismes entre les seues carreres.
-Sí, durant la Guerra Civil, per exemple, fan molta promoció de la Brigada Abraham Lincoln, en fan referència, toquen cançons que fan picades d’ullet eròtiques als soldats, tots dos fan el mateix. I al mateix temps tots dos lluiten per portar als EUA els seus familiars, que són aquí. La germana del Madriguera —Paquita Madriguera— era una gran pianista que es va casar amb el guitarrista Andrés Segovia.
-D’Enric Madriguera, no n’havia sentit mai a parlar.
-Jo tampoc. Ni de l’altre català, l’Agustí Borgunyó, que va tenir una vida sentimentalment trista. Estava allà tocant amb orquestres, però s’enyora i compon sardanes —que no pot interpretar amb ningú perquè no té una cobla. Arriba un moment que no ho pot resistir més, torna cap aquí —als anys seixanta— i pot tocar les sardanes, però s’adona que el franquisme tampoc no deixa massa espai a aquesta música i es dedica a escriure foxtrots per pensar en els Estats Units, on ha deixat una filla i una feina. Són aquestes vides desarrelades sempre...
-No està mai on hauria de ser, pobre.
-Mai. Aquesta és la diferència amb en Cugat. Cugat sap que aquell desarrelament, aquella lleugeresa és el seu modus vivendi.
-Ja es veia que Cugat era un personatge histriònic, una mica a la manera de Dalí. Això també feia més interessant el personatge.
-Sí. Quan penses que Xavier Cugat va tindre tres germans que van viure tot igual que ell i, en canvi, no han fet el que ha fet ell, tret de l’Enric que se li assembla més, vol dir que té una força interior, que l’empeny a viure d’aquesta manera. Després hi ha un moment que em sembla important en la seva vida i en la seva carrera, que és quan es posa perruca, perquè passa de ser una persona a ser un personatge: aleshores el personatge ja està fixat, definit, i ja és més personatge que persona.
-Amb la perruca i els chihuahues...
-En aquella època no hi ha tele. El coneixen molt per la ràdio. Cada divendres a la nit la seva orquestra i la de Benny Goodman actuen una hora cadascuna a la ràdio nacional. I les classes populars que no poden anar a veure’ls als teatres o les grans ciutats, què fan? Aparten els mobles del menjador i ballen a la sala. Woody Allen ho ha ensenyat a Dies de ràdio, i la música és de Cugat en part. Després van al cine i el veuen tocant al Waldorf. El dia que aquell home es posa la perruca i comença a girar per tot el país és com si hagués saltat de la pantalla i el tinguessis al davant en carn i ossos.
-Hem parlat de Madriguera i Borgunyó perquè li demanava què ha descobert de la música d’aquell temps que l’ha impressionat. Transmet molt clarament que ha gaudit.
-Sí, totalment. Coses que he descobert: Cab Calloway. Jo espero que els lectors quan vegin aquestes descripcions meves, vagin a Internet i busquin Cab Calloway actuant...
-És aquell del serrell impossible...
-Sí, aquell serrell que fa anar com vol. Jo escric que és mig mèdium demoníac, mig músic. És fascinant. I també és interessant veure com músics com Chano Pozo, Duke Ellington o Charlie Parker abracen la música cubana. Evidentment, no es fixen en el Cugat, però el Cugat ha estat qui ha fet que aquella música hi arribés. El dia que decideix abandonar els violins i posar a l’orquestra güiros i maraques, i congues i tot això, la seva música fa una transformació. És ell qui la introdueix amb molta prudència. La classe alta que va al Waldorf senten allò i és exotisme pur. Queden fascinats. La música cubana la coneixia una mica, però després he anat entrant més en els músics cubans que entren als EUA en aquella època: Machito, que li pren el títol de Rei de la Rumba; Panchito Riset, que és un cantant de boleros, diabètic, a qui li han de tallar una cama, i es mor de fàstic... És entranyable.
-Què devien pensar de Cugat?
-Quan estava a Nova York, vaig conèixer Paquito D’Rivera a través d’un amic comú i em va dir més o menys que Cugat era qui havia endolcit la música cubana fins a un nivell insuportable. Per als cubans, Cugat és un fals.
-És clar, per a ells Cugat potser va ser qui va prostituir la música cubana.
-Clar, però també és qui obre pas. Ell és, per exemple, qui deixa entrar Desi Arnaz a la seva orquestra, i al cap de molt poc coneix Lucille Ball, se’n van a Miami i el coronen com a rei de la conga. Llavors Cugat se’n va també a Florida i vol fer la conga més llarga de la història. Però és clar, Desi havia nascut allà...
-Digui’m la veritat: el que voldria ara és fer-se crític musical?
-No, no en sé prou. No tinc prou coneixements de música ni prou perspectiva. Però sí que soc un apassionat. És veritat que la música ha format part de la meva vida d’una manera molt natural. Amb molta diversitat. I probablement això és el que he sabut o espero haver sabut transmetre al meu narrador, que no deixa de ser un alter ego personal meu. El que m’ha agradat és intentar transmetre l’ambient, aquella escalfor. Això sí que em trasllada del tot. La diferència és que avui dia els clubs de jazz com el Village Vanguard o el Blue Note no és el mateix perquè no hi ha fum.
[Imatge: Europa Press - font: www.eltemps.cat]