sexta-feira, 20 de novembro de 2026

Els menors de 70 anys hauran d’acreditar el B1 de català quan sol•licitin la nacionalitat andorrana

El nou reglament d’integració recull l’obligació de presentar un diploma oficial de català 


El Consell de Ministres ha aprovat aquest dimecres el nou reglament que estableix com es valora la integració de les persones que sol·liciten la nacionalitat andorrana.  

Segons ha explicat el ministre portaveu, Guillem Casal, els sol·licitants menors de 70 anys hauran de presentar un diploma oficial que acrediti el nivell B1 de català en el moment de lliurar l’expedient de nacionalitat. 

El reglament adapta el procediment a la reforma de la Llei qualificada de la nacionalitat, aprovada el maig passat. Casal ha explicat que el text reforça el pes dels criteris objectius i tècnics a l’hora de valorar si els sol·licitants estan prou integrats al país. 

Els esportistes professionals podran dedicar fins a 12 hores setmanals a una segona feina 

En matèria d’immigració laboral, el Govern ha modificat el reglament de la quota d’autoritzacions de residència i treball i de treball fronterer per a esportistes professionals.  

Els titulars d’aquests permisos podran compaginar l’activitat esportiva amb una altra ocupació, fins i tot en un sector econòmic diferent, amb un límit de 12 hores setmanals per a la segona feina. El canvi estén als esportistes les condicions introduïdes a l’octubre per als titulars d’autoritzacions de quota general. 

La suma de les dues jornades no podrà superar les 52 hores setmanals. També caldrà mantenir els requisits salarials específics de la quota d’esportistes i respectar els descansos que fixa la Llei de relacions laborals. Si se superen els límits de jornada, el Servei d’Immigració denegarà la renovació de l’autorització. 

 

[Imatge: SFGA/JAViladot - font: www.laveulliure.ad]

Perché Fatherland di Paweł Pawlikowski è un grande film – per non dire un capolavoro

di Matteo Galli

Non ci sarebbe molto da aggiungere all’eccellente recensione di Cinzia Cattin a Fatherland di Paweł Pawlikowski. Vorrei solo limitarmi a qualche osservazione che intende approfondire questioni sia di carattere testuale (e intertestuale) che di carattere più generale – riflessioni che, spero, possano integrare il testo scritto a caldo da Cinzia e proprio per questo tanto più notevole.

Cominciamo da una breve considerazione sul titolo originale Vaterland. Forse non tutti sanno che per ciò che in italiano si chiama patria il tedesco dispone di due parole ovvero appunto Vaterland e Heimat. Quest’ultima – chi ha visto l’epos di Edgar Reitz lo sa benissimo – è la patria, da intendersi, pur fra mille contraddizioni nel senso di terra natale, di luogo di affetti, radici, consuetudini, valori – valori, verrebbe da dire, materni, non a caso forse la parola in tedesco è di genere femminile. Fu Ernst Bloch a spiegare con una frase perentoria e piena di lirismo, nell’ultima riga del suo opus magnum Il Principio Speranza, come vada inteso il concetto di Heimat, come un luogo che riluce in direzione dell’infanzia, un luogo utopico dove nessuno è mai stato.

E poi c’è Vaterland, la terra dei padri. I nazisti avevano fatto un uso disgustosamente aggressivo di questo termine, una di quelle parole che, in tedesco, parevano e – a mio avviso tuttora – paiono definitivamente inutilizzabili (a parte per la AfD), tanto più in/per un film ambientato nel 1949, a soli quattro anni dalla fine della guerra. Eppure, la scelta di questo titolo è assolutamente convincente perché ne recupera l’accezione letterale, ovvero non tanto la patria dei padri ma piuttosto la patria, il territorio del padre, viene dunque utilizzato con tutta evidenza dalla prospettiva di Erika, la figlia primogenita (che all’epoca aveva dunque 44 anni) di Thomas Mann (che ne aveva esattamente trenta in più), la figlia che accompagna il padre nel viaggio fra le due Germanie ancora piene di rovine, solo in parte in sostituzione della madre Katja rimasta negli USA (ma vedi sotto), paese che i coniugi Mann lasceranno solo nel 1952, per stabilirsi in Svizzera dove avevano trascorso cinque anni, prima di, fra molte titubanze, trasferirsi appunto negli Stati Uniti, grazie anche a una continua, inesausta insistenza da parte dei figli. Terra del padre come un dato fattuale, oggettivo, ché anche lui, lo dice esplicitamente nella conferenza stampa all’inizio del film, lui in America ha certamente una “home”, ma una Heimat non ce l’ha più da nessuna parte.

Siamo nel luglio-agosto del 1949. E, uomo di straordinaria cultura, politica, letteraria, cinematografica, Pawlikowski restituisce alla perfezione, ricorrendo solo molto di rado ad una modalità didascalica l’atmosfera di quegli anni, o per meglio dire, come uno s’immaginerebbe sia stata l’atmosfera di quegli anni: la Germania, le Germanie ancora piene di macerie, gli inquietanti residui del passato (in quella che, in maggio, da soli due mesi dunque era diventata la Repubblica Federale Tedesca, in tedesco BRD) e le speranze (ma anche i già marcati irrigidimenti) del futuro, quando Mann passa in quella che solo nell’ottobre di quello stesso anno sarebbe diventata la Repubblica Democratica Tedesca (in tedesco DDR).

La decisione in Fatherland  del regista di non diventare didascalico significa la totale assenza di dati/date in sovraimpressione, anche laddove il film è a rischio name dropping. Un esempio: quando al bar dell’albergo a Francoforte Erika incontra l’attore Gustav Gründgens, con cui era stata sposata e che era diventato la star numero uno dei palcoscenici nazisti (e sulla cui vicenda il fratello Klaus aveva scritto pochi anni prima in esilio, il romanzo Mephisto che nella memoria collettiva è presente soprattutto a partire dalla trasposizione di Istvan Szabo del 1981), lo spettatore non addentro alla storia (della cultura) tedesca rischia di non capire granché. Ma il regista sembra, a mio avviso giustamente, dire: e chi se ne frega?

Sandra Hüller

Quel che conta, al di là delle vicende biografiche e letterarie raccontate, è che si rappresenti la facilità con cui esponenti (non solo riconducibili alla sfera culturale) compromessi col nazismo abbiano saputo riciclarsi nella BRD, un aspetto che viene rappresentato anche nella scena della cena ufficiale, una scena degna di George Grosz, nella quale – come viene detto esplicitamente – Erika si domanda che cosa tutte quelle persone fossero state anche solo quattro anni prima. Insomma, l’incontro con Gründgens (che sia davvero avvenuto in quell’occasione a Francoforte poco ci interessa) è funzionale alla ulteriore restituzione di quel dato fattuale, l’opportunismo, il rifiuto di confrontarsi col passato. Stessa cosa vale, sempre a Francoforte e sempre durante il ricevimento in suo onore, quando Mann incontra i nipoti di Richard Wagner, tutti preoccupati che non sia più possibile restaurare e riaprire il teatro di Bayreuth, con Mann, per una volta esplicito, che afferma di non desiderare altro che la distruzione di quell’edificio.

Un altro esempio: quando padre e figlia vengono fermati alla frontiera fra le due Germanie, e scaricati in un locale – scena meravigliosa, chiunque sia mai stato in DDR ha un’immediata sensazione di déjà-vu – in attesa che un certo Johannes venga a prelevarli, lo spettatore “ignaro” neanche si domanda chi sia questo Johannes, poco dopo scopre che è un amico di Erika (i due si baciano sulla guancia), salvo sapere a poco a poco che è un uomo che sta cercando di costruire una nuova Germania, che chiede, ancora in macchina, a Thomas Mann di trasferirsi nella nascitura DDR, di diventare il Presidente di qualcosa, con lo scrittore che cortesemente declina l’offerta suggerendo in vece sua di rivolgersi al fratello Heinrich (per chi volesse saperlo: è l’Accademia delle Belle Arti di Berlino Est; Heinrich Mann accettò, ma poco prima di volare in Europa venne stroncato da un infarto).

Ecco allo spettatore “normale” tutto questo basta per capire che Thomas Mann non vuole schierarsi, e poco gli importa che Johannes sia Johannes Becher, scrittore espressionista che diventerà il primo Ministro della Cultura della DDR, autore che, come verrà detto più avanti, scriverà il testo di quello che di lì a poche settimane diventerà l’inno di quel paese (detto fra noi: uno dei più belli mai scritti) che, per così dire, Thomas Mann ascolta in anteprima, cantato da un coro di voci bianche. Insomma, tutti retroscena in larga parte veri ma che allo spettatore comune interessano il giusto. Pawlikowski si affida dunque alla mera drammaturgia lasciando agli addetti ai lavori (pochissimi!) di dare un nome, di ricostruire con esattezza i contesti etc.

Secondo me quest’operazione gli è riuscita molto bene, malgrado il “gravame” storico-culturale che Fatherland si porta dietro, quanto meno rispetto agli altri due film precedenti, con i quali Vaterland viene a costituire una trilogia (ma vedi sotto). Fu lo stesso Thomas Mann a parlare di “doppelte Optik” (“ottica doppia”) per casi siffatti: in prima battuta c’è il pubblico che capisce ben il conflitto, i conflitti di fondo; in seconda battuta ci sono gli esperti, gli addetti ai lavori che leggono anche i molteplici riferimenti storici, politici, culturali. Ma quel che più di ogni altra cosa conta è la drammaturgia. 

A proposito di drammaturgia. Il regista – sia ben chiaro -non ha inteso affatto girare un film documentario, al punto che nei titoli finali leggiamo non solo la consueta precisazione “questo film non si basa etc.etc”, ma anche un esplicito ringraziamento allo scrittore irlandese Coim Toíbín, autore di The Magician (in italiano: Il mago), che, nel 2021, aveva scritto un testo molto molto romanzato dedicato a Thomas Mann. Ciò gli ha permesso, a soli fini drammaturgici, di concedersi delle libertà, di cui certamente si accorgono, di nuovo, solamente gli addetti ai lavori, i quali hanno tuttavia il privilegio di cogliere appieno e di apprezzare quali sono gli interventi del regista e che senso abbiano.

L’esempio massimo – e non si può fare a meno di complimentarsi con il regista polacco – è la scelta di far morire Klaus Mann, proprio nei giorni del viaggio di Thomas Mann nelle due Germanie, fra il 25 luglio (Francoforte) e il 1° agosto (Weimar) del 1949, laddove invece il figlio si era già suicidato in maggio a Cannes. Il deliberato stravolgimento della cronologia è funzionale, di nuovo sul piano della drammaturgia, a segnalare in modo plastico il conflitto permanente fra padre e figlio, il sostanziale disprezzo del padre nei confronti del figlio tossicodipendente, il rifiuto del padre di aderire alle attività editoriali concepite dal figlio in esilio, mantenendo una a tratti spregevole ignavia. 

Il fatto che il suicidio di Klaus sia stato spostato nei mesi successivi è volto a segnalare la gelida imperturbabilità di Thomas Mann, ovvero la ferma intenzione di non lasciare che la sua agenda politico-culturale venga intaccata da un accadimento, tragico sì, ma, agli occhi dello scrittore, non altrettanto importante quanto la propria narcisistica auto-celebrazione come scrittore super partes, umanista e novello Goethe. Di più: tale atteggiamento produce, sempre sul piano drammaturgico, il momento più forte del conflitto fra il padre e la figlia (con cui lo spettatore fa fatica a non identificarsi) durante una feroce discussione nella camera d’albergo e allorché Erika lascia il palco mentre il padre, a Weimar, pronuncia il secondo discorso. Ma Pawlikowski è troppo bravo a limitarsi a rappresentare questa unilateralità dello scrittore e inserisce una delle molte scene memorabili del film, allorché Thomas sogna di essere, in posizione leggermente elevata rispetto agli astanti, come su un podio (speculare dei due podi da cui parla a Francoforte e da Weimar) a pronunciare il discorso funebre per il figlio, tenendo in mano un foglio che svolazza al vento, in una giornata fredda, dove le foglie cadono, senza tuttavia riuscire a pronunciare neanche una parola – un breve, seppur inconscio, indicatore di un senso di colpa non del tutto sopito. 

Un’altra “variazione”: il discorso che Mann pronuncia nelle due città è, salvo un capoverso aggiunto per Weimar, identico, mentre in realtà nelle due scene ascoltiamo passaggi diversi – una modifica o comunque una scelta che sembra voglia sottolineare, in Fatherland, un certo qual opportunismo, volto a venire incontro ai diversi pubblici. 

Ma il principale cambiamento rispetto alla fattualità e a soli fini drammaturgici è quello iniziale: nel 1949 Mann andò sì nelle due Germanie, con la figlia, ma insieme a loro c’era la moglie dello scrittore, Katja (che nel film è invece rimasta negli USA, sarà lei al telefono a dare al marito la notizia del suicidio del figlio) e anche lo svizzero Georges Motschan, giovane amico (era nato nel 1920) della famiglia Mann che, fra le altre cose, funse da autista, al volante della Buick che, nel film, viene guidata da Erika. La riduzione è, ancora una volta, perfetta sul piano drammaturgico. Uno degli aspetti che più interessano a Pawlikowski è il rapporto intimo (altra scena memorabile: Erika che fa la rasatura al padre)  ma conflittuale fra il padre e la figlia, non solo in relazione all’imperturbabilità del padre all’indomani della morte del figlio, ma anche, più in generale, nella consapevolezza della figlia che le parole del padre sono in fondo passé e anche vagamente ipocrite. Basti pensare al ruolo, che nei discorsi pronunciati da Mann, svolge l’amore, “die Liebe” e quanto poco amore sia capace di mostrare lo scrittore proprio nei confronti delle persone a lui più vicine.

Hanns Zischler e Sandra Hüller

Venendo più specificamente ad alcuni dati cinematografici, Pawlikowski è troppo poco ingenuo, troppo colto, troppo cinefilo per non rendersi conto che girare un film sulla Germania del primo dopoguerra significa confrontarsi con un archivio di immagini che chi ha un minimo di competenza al riguardo riconoscerà immediatamente: da Germania anno zero di Roberto Rossellini a Scandalo internazionale di Billy Wilder di cui riprende, soprattutto nelle scene iniziali una certa qual marcata artificialità (e quasi la tecnica da retroproiezione) fino ad arrivare al cosiddetto Trümmerfilm (film delle/sulle macerie) che almeno dal 1945 al 1949, rappresentò un tentativo, purtroppo breve, di fornire uno spaccato concreto, realistico della Germania distrutta. A tutte le pellicole fictional, bisognerebbe aggiungere i cinegiornali di marca DDR che raccontano, ancor più di quanto non accada nel nostro film, l’accoglienza di Thomas Mann nella zona orientale, quasi alla stregua di un capo di Stato.

La scelta poi di attribuire a Hanns Zischler il ruolo di Thomas Mann è di nuovo (anche) una scelta prettamente cinefila, chi ha dimestichezza con il cinema tedesco dalla fine degli anni ’60 in avanti riconoscerà l’attore che aveva interpretato esattamente 50 anni fa il ruolo di Robert in uno dei film-chiave del nuovo cinema tedesco, ovvero Nel corso del tempo di Wim Wenders. La scelta a mio avviso perfetta di Pawlikowski è quella di rendere Zischler al tempo stesso simile e diverso a Thomas Mann, mai a rischio macchietta, mai a rischio copia, gelido, leggermente ingobbito, elegantissimo. Non credo che si sarebbe potuto fare meglio: Zischler è un maestro nel muovere gli occhi, nella sua incapacità di esprimere emozioni, nella rappresentazione della retorica performativa. Merito di Zischler ma anche merito del regista, perfetto nel dirigere gli attori (ma non lo scopriamo adesso).

Quanto a Sandra Hüller non c’è bisogno di esaltarne le doti e la poliedricità, la poliglossia, essendo diventata negli ultimi anni la stella più importante del cinema europeo d’autore ma anche di recente del cinema americano (Digger).

A ciò si aggiungano alcune scelte, anche queste felici, di ricorrere a quanto di meglio – e per una volta secondo una modalità sostanzialmente filologica – il panorama degli attori tedeschi abbia da offrire: a Ovest nel ruolo di Gustav Gründgens l’attore (e scrittore) occidentale Joachim Meyerhoff, a Est, interprete di Johannes Becher l’ottimo Devid Striesow, nato per l’appunto in DDR e in una piccolissima parte un altro attore cinematografico e teatrale nato anche lui nella parte orientale di Berlino ovvero Milan Peschel, nel ruolo dell’uomo che irrompe nella stanza d’albergo di Thomas Mann, lamentando con enorme sdegno, l’uso che i sovietici stanno facendo dell’ex campo di concentramento di Buchenwald, notoriamente a brevissima distanza da Weimar. Persino la cameriera nel triste locale alla frontiera è interpretata da Fritzi Haberlandt, importantissima attrice, soprattutto teatrale nata a Berlino Est. Né, peraltro, va dimenticato che la stessa Sandra Hüller è di origine orientale, nata a Suhl nel 1978.

Se poi andiamo a cercare altri riferimenti intertestuali è da citarsi la scena iniziale, quella in cui Klaus Mann (interpretato dal sempre eccellente August Diehl) parla, nudo, al telefono con la sorella, una scena che è una specie di via di mezzo fra La voix humaine di Jean Cocteau (1948) interpretata da Anna Magnani e un’altra celeberrima scena del cinema tedesco, quella di Germania in autunno (1977), dove Rainer Werner Fassbinder, nudo e omosessuale anche lui, al telefono parla delle notizie provenienti da Stammheim, ovvero la morte dei tre terroristi della RAF, Baader, Ensslin e Raspe.

Un ultimo riferimento che ho notato solo rivedendo il film una seconda volta, è la scena in cui Erika si è chiusa nella sua stanza e il padre insiste per salire in camera sua, convinto che la figlia sia lì, pur non rispondendo ai tentativi da parte della reception di contattarla, ciò che rappresenta un primo “cedimento” emotivo dello scrittore che anticipa la scena finale. Ebbene quando Zischler si siede sul letto con Erika che gli dà le spalle sembra di vedere Victor Sjöström, l’attore interprete di Isak Borg, il protagonista de Il posto delle fragole da vecchio. Ma sono certo che di citazioni intertestuali ce ne siano molte altre ancora.

A proposito di intertestualità, stavolta interna, è impossibile non parlare delle relazioni fra questo film e i due precedenti di Pawlikowski, Ida (2013) e  Cold War (2018), un’autentica trilogia – e le trilogie caratterizzano tanti grandi registi europei: da Ingmar Bergman a Michelangelo Antonioni, da Michael Haneke a Lars von Trier. Quella di Pawlikowski è una trilogia che attiene sia alla forma che al contenuto. La forma è il bianco e nero, il formato è il 4:3, la predilezione per inquadrature fisse, i movimenti di macchina particolarmente significativi, proprio perché non particolarmente frequenti. Quanto ai contenuti, il film ribadisce un dato che trovavamo in Ida (tutta la vicenda della zia e dei genitori della protagonista, di origine ebraica, con la ricerca della sepoltura etc.) e ancor più in Cold War, fin dal titolo, ovvero che il destino degli individui è pesantemente condizionato dal presente della Storia, ma anche dai fantasmi del passato e delle cicatrici ancora ben lungi dal rimarginarsi.

Pur senza entrare in troppi dettagli, Pawlikowski racconta quanto poco entusiasta fosse la BRD di rivedere Thomas Mann, quali tensioni si palesarono fra intellettuali e scrittori appartenenti alla cosiddetta “emigrazione interna” e il più famoso scrittore di lingua tedesca all’estero. Ben prima che Mann, nel 1949, tornasse in Germania furono feroci le polemiche con alcuni sordidi personaggi che rimproverarono allo scrittore di essersela “spassata” nella villa di Pacific Palisades sopra Los Angeles, mentre loro avevano coraggiosamente resistito nei dodici anni del regime hitleriano – con Thomas Mann che particolarmente feroce rispose dicendo che tutto quanto era stato scritto da chi era rimasto in Germania puzzava di sangue e vergogna.

E sempre a proposito di intertestualità Pawlikowski ammicca ai suoi fedeli spettatori, lasciando a Joanna Kulig un breve cameo in cui intrattiene cantando il pubblico di finti democratici di Francoforte. Anche sulla musica di Fatherland si potrebbe stare a lungo a discettare, musica che – lo ribadiscono i titoli di coda – il regista ha provveduto brano per brano a scegliere: musica classica (Bach, Mozart, Messiaen), musica leggera d’intrattenimento (musica jazz, canzoni dei Comedian Harmonists), musica in tedesco e in russo in DDR, musica composta per l’occasione da Marcin Maseski. Bisognava fare un paio di screenshot con il cellulare mentre scorrevano i titoli di coda per registrare tutta la musica presente nel film.

Concedetemi infine due parole sulla scena finale di Fatherland. Faccio fatica a ricordare qualcosa di così denso e commovente come la breve sequenza nella chiesa semi-distrutta (speculare dell’auratica Paulskirche, la chiesa sconsacrata di Francoforte dove Mann ha tenuto il discorso, e dove – sia detto en passant – si era tenuta la prima seduta dell’Assemblea Nazionale Tedesca nel maggio del 1848).

Ebbene, la macchina da presa, dal basso verso l’alto inquadra la schiena dell’organista che dopo qualche stonatura e qualche prova attacca la famosissima aria Jesus bleibet meine Freude dalla Cantata op. 147 di Bach, e padre e figlia, seduti appunto in basso su una colonna caduta, probabilmente a causa di un bombardamento, ascoltano quella musica. La figlia è leggermente discosta dal padre, ma il padre che per tutto Fatherland era rimasto rigido e imperturbabile, quasi impercettibilmente si scioglie (di nuovo uno Zischler semplicemente sensazionale), la figlia allora si avvicina appena appena, lo sfiora con la mano, commossa anche lei – e, se posso concedermi un breve momento biografico, io con loro, entrambe le volte in cui ho visto il film. È appunto l’ultimissima scena con cui, lapidario, si chiude il film. Neanche Fassbinder, nella memorabile scena finale de Il matrimonio di Maria Braun era arrivato a tanto. Qui si sfiora la perfezione: come rendere in due inquadrature l’indissolubile fusione di bellezza e orrore che la cultura tedesca ha saputo produrre – con una prossemica perfetta: l’organista in alto a celebrare la grandezza e padre e figlia laggiù in basso, assisi sullo sfacelo. Bach era peraltro il compositore più amato da Klaus – e la scena rappresenta dunque anche una tardiva, postuma, potente, potentissima riconciliazione fra padre e figlio, nel nome di Bach appunto.


Fatherland (Vaterland) – Regia: Paweł Pawlikowski; sceneggiatura: Paweł Pawlikowski, Henk Handloegten; fotografia: Łukasz Żal; montaggio: Piotr Wójcik; musica: Marcin Masecki; scenografia: Katarzyna Sobańska, Marcel Sławiński; interpreti: Sandra Hüller (Erika Mann), Hanns Zischler (Thomas Mann), August Diehl, Anna Madeley, Devid Striesow, Theo Trebs, Joanna Kulig; produzione: MUBI, OUR Films, Extreme Emotions, Nine Hours, Chapter 2; origine: Polonia/Regno Unito/Germania/Francia/Italia, 2026; durata: 82 minuti; distribuzione: Mubi

[Fonte: www.close-up.info ]

quinta-feira, 19 de novembro de 2026

Joan-Francesc Castex-Ey: «Escriure en català, ací, te fa sentir marginat»

Entrevisten una de les veus literàries més singulars de la Catalunya del Nord actualment 

Joan-Francesc Castex-Ey

Escrit per Salvador Vendrell

Al Centre Cultural Català de Perpinyà, mentre la ciutat sembla debatre’s entre la memòria i l’oblit, conversem llargament amb Joan-Francesc Castex-Ey, una de les veus literàries més singulars de la Catalunya Nord actualment. Ens hi acompanya el fotògraf Francesc Vera, que va capturant silencis i gestos, i també Víctor Labrado, coordinador de La Veu dels Llibres, que intervé sovint en la conversa amb preguntes precises i mirades compartides. 

Castex-Ey parla amb una barreja de serenitat i inquietud. Fill de pagès, geògraf de formació i escriptor per necessitat interior, ha construït una obra profundament marcada per la natura, la poesia, la llengua i una certa consciència tràgica del temps que vivim. La seua és una literatura feta des de la perifèria —geogràfica i cultural—, però amb una ambició universal i espiritual que travessa poemaris, novel·les i peces teatrals. 

Durant una bona estona, conversem sobre la resistència del català a la Catalunya Nord, sobre la relació entre poesia i pensament, sobre el paisatge devastat dels afores de Perpinyà, sobre la fascinació pel cosmos i també sobre la soledat d’escriure en català a França / dins l’estat francès. Castex-Ey no dramatitza, però tampoc edulcora res. Sap perfectament des d’on escriu: des d’un marge que, precisament per això, li permet mirar el món amb una intensitat especial.

Joan-Francesc Castex-Ey, El darrer mot, Paraules, 2026

Els orígens: una infància entre la plana i la llengua

Vas nàixer a Perpinyà l’any 1977 i has crescut a la Catalunya Nord. Quin era el paisatge humà i cultural que t’envoltava de petit?

La plana del Rosselló, amb el Canigó al fons, l’Albera… Soc fill de la plana, fill de pagès. Un paisatge de garrigues, presseguers i vinyes. És el meu paisatge original…

I la família?

Amb un pare de Perpinyà i d’Òpol —Òpol, que és a les Corberes catalanes— i ma mare dels Aspres i del Vallespir. Mon pare era pagès i ma mare infermera.

Quina era la llengua de casa?

Els avis parlaven català. Amb els pares era diferent, perquè sí que saben català, però amb nosaltres sempre han parlat una barreja de francès i un xic de català. Jo, amb els meus germans, parli francès.

Tens algun record de petit relacionat amb el català?

Com que els avis parlaven català, vaig poder veure el català viu. Fa quaranta anys el català encara corria pels carrers.

Joan-Francesc Castex-Ey a La Llibreria, Perpinyà 

Ací, vols dir a Perpinyà?

Als pobles, sobretot. A Perpinyà no tant, però hi havia més català que ara.

Per tant, el català no et va vindre després: et venia de casa.

Sí, però després va arribar la conscienciació de la problemàtica, un interès renovat pel català. Vaig haver de treballar molt la llengua. Cap als vint anys vaig prendre consciència que el català era una llengua minoritària. En aquell moment hi havia un ambient cívic, cultural i també polític molt diferent. Hi havia el lema “Perpinyà la catalana” del batlle Jean-Paul Alduy. Això va ajudar molt a prendre consciència de la realitat del català i de la identitat.

Explica millor això de l’Alduy als nostres lectors, que molts no coneixen la història d’ací —diu Víctor.

Jean-Paul Alduy, fill de Paul Alduy batlle de Perpinyà, també ho serà entre 1993 i 2009. És tota una dinastia. Jean-Paul Alduy tenia una política de promoció del català, de la identitat catalana i de les relacions amb Barcelona. També va ser força important per a jo el món associatiu.

                                                 Joan-Francesc Castex-Ey, El trencament, Trabucaire (2018)

Quines associacions hi havia aleshores?

Encara hi són —Arrels, Òmnium, Aire nou… Potser ara tenen una empenta diferent. Jo no soc de les escoles de La Bressola. Els meus pares no me van portar a escoles catalanes. Tota la meua escolaritat va ser en francès. Però sí que puc dir que el món associatiu i el context cívic i cultural van ser importants, com a alternativa a la realitat francesa.

Hi ha algun cas concret, alguna persona o associació que et marcara especialment? —pregunta Víctor.

Com que soc lletraferit, trobar-me amb Jordi Pere Cerdà per exemple va ser molt important. Era una de les veus més profundes i decisives de la literatura nord-catalana del segle XX. També hi havia moltes publicacions en català, moltes més que ara. Jo seguia tota aquella activitat literària i això me va empènyer cap al català i cap a l’escriptura.

                              Joan-Francec Castex-Ey, al Casal Jaume I de Perpinyà 

A casa tenies llibres?

Sí. Ma mare llegeix molt; mon pare, no tant.

En català?

Sí. El meu avi matern tenia llibres en català i ara els tinc jo.

Sabries dir-ne alguns?

Poesies de Maragall i de Pons, sobretot. Segurament això també va tenir un impacte en la meua escriptura.

Escriure en català: una elecció íntima i militant

Què representa per a tu llegir i escriure?

Tinc l’escriptura a dintre. La necessitat d’escriure. No sabria destriar una cosa de l’altra. Crec que llegir i escriure són igualment importants.

Vas estudiar Geografia a la Sorbona.

M’agradaven molt les humanitats. Vaig estudiar Geografia perquè m’interessaven els espais, els paisatges i les comunitats humanes, i volia comprendre’ls. Però també hauria pogut estudiar Lletres. De fet, ara tinc un doctorat en lletres amb una tesi sobre la visió del cosmos en la literatura nord-catalana.

La Geografia t’ha aportat alguna cosa sobre les identitats frontereres? És un tema que apareix en la teua obra.

Sí, segurament la geografia te dona una mirada sobre la diversitat i sobre la geografia humana. Quan ets geògraf normalment t’agraden els viatges, recórrer territori, descobrir, comparar. I t’adones que el cas d’aquí no és pas únic.

Des del principi escrivies en català?

No. Primer escrivia en francès. Cap als vint-i-cinc anys me vaig posar a escriure en català.

                          Joan-Francec Castex-Ey, La frescor de les nits, Les Presses Littéraires (2015)

I per què canviares de llengua?

Com que vaig començar escrivint poesia, el català era una eina que me convenia més, íntimament i amb aquest gènere. Però també hi havia una dimensió militant: el desig d’il·lustrar una llengua maltractada. Hi havia un sentiment d’injustícia.

Era molt difícil publicar en català, m’imagine —diu Víctor.

Sí. De fet, les primeres publicacions van ser autoeditades. Després, a poc a poc, vaig poder publicar en editorials d’aquí, com El Trabucaire. Actualment, també hi ha Edicions Paraules, on he publicat el meu últim poemari.

Quins autors nord-catalans et van marcar durant la formació?

Jordi Pere Cerdà, Josep Sebastià Pons… els grans poetes, diguem-ne. També els nostres novel·listes, però jo soc més de poesia i pensament que no pas de novel·la.

Et vas sentir hereu d’una tradició nord-catalana o vas construir el teu propi camí?

Crec que, tot inspirant-me en els poetes nord-catalans, vaig construir el meu propi camí. M’he sentit bastant sol. De la meua generació no hi ha pràcticament ningú que escrigui en català. La generació de Joan-Lluís Lluís, per exemple, encara eren uns quants, però després és un desastre.

Joan-Francec Castex-Ey al Casal Jaume I de Perpinyà

La llengua, la transmissió i el futur

Has treballat a la Casa de la Generalitat a Perpinyà?

Sí, i encara hi treballi. Després d’un tall i d’uns quants anys fent diferents feines de professor i formador. Al món institucional o acadèmic vinculat al català hi vaig arribar quasibé per atzar. Per al primer període a la Casa de la Generalitat vaig enviar una sol·licitud i vaig tindre sort perquè hi havia una baixa per maternitat.

Com que no vinc d’una família ni catalanista ni polititzada, hi vaig arribar tot sol, amb el meu perfil professional i intel·lectual.

Què significa ser català avui a la Catalunya Nord?

El sentiment identitari encara és fort. Molta gent encara se sent catalana. No sé si és majoritari, però continua tenint força. Ara bé, aquest sentiment de pertinença no passa necessàriament per la llengua i, fins i tot, escriure en català o apostar pel català te fa sentir marginat.

Ahir ens va passar una cosa molt estranya. Després de pagar en un restaurant, un cambrer ens va demanar disculpes pel seu català. Un català pràcticament inexistent.

La llengua ha guanyat prestigi. No hi ha pas més vergonya. Els meus avis sí que en tenien. L’estat francès els havia ensenyat a sentir autoodi. Hi va haver tot un condicionament, especialment a l’escola. Hi havia càstigs per parlar català.

                                       Joan-Francec Castex-Ey, Nosaltres, els Set Homes, Forment (2023)

Podries contar alguna cosa sobre aquests càstigs?

Te pegaven amb la regla als dits per parlar català. Hi havia humiliacions, cartells amb la injunció “Parlez français, soyez propres” —Parleu francès, sigueu nets. Els meus avis tenien això completament interioritzat. Cal tenir en compte que eren gent nascuda a començament del segle XX.

Podem dir que la llengua ha guanyat prestigi, però ha perdut parlants?

Sí. Ja no hi ha aquella vergonya, però ha perdut el gruix de parlants naturals.

Escriure i ensenyar formen part d’una mateixa vocació o són camins paral·lels?

L’ensenyament va venir després. Però hi ha una relació clara: la transmissió. Escriure en català dins un context com aquest implica inevitablement aqueixa problemàtica de la transmissió, i l’ensenyament també. De cara al futur, probablement escriuré menys poesia. De fet, dic que el darrer poemari —El darrer mot— serà l’últim.

Això ho diem tots.

En el meu cas crec que sí. Potser escriuré assaig. Segurament l’ensenyament i la recerca agafaran més pes.

                       Joan-Francec Castex-Ey al Casal Jaume I de Perpinyà

Explica en quin sector de l’ensenyament treballes.

Soc professor de català a la Casa de la Generalitat. Tinc alumnes adults, majoritàriament gent gran d’ací, catalans, però també persones de França endins que s’han jubilat aquí i volen aprendre la llengua. Hi ha una mica de tot: gent de mitjana edat i també alguns joves. Doni els nivells A2 i B1. 

A més, tinc un taller d’escriptura a la universitat amb estudiants de llicenciatura de català i hi faig recerca en literatura nord-catalana.

La teua recerca geopolítica transfronterera condiciona la mirada literària?

No tant, ara. Aquestes temàtiques han perdut pistonada per a jo. D’ençà que soc doctor en Lletres m’interessen més els temes literaris i les meues recerques s’orienten sobretot cap a la poesia i el pensament.

I com s’inicia la teua trajectòria d’escriptor? Quin va ser l’impuls creatiu?

Vaig començar amb la poesia. Després he escrit altres coses, com ara relats, contes, novel·la i teatre. Però la poesia és el gènere que més me correspon…

                       Joan-Francec Castex-Ey, Menudall d’ànima, Curbet (2015)

Natura, poesia i espiritualitat

La sang i la saba (autoeditat, Perpinyà, 2008); Salvatge (TDO Editions, Perpinyà, 2010); La matriu (Trabucaire); Ruta major / La grande route —edició bilingüe català-francés— (Éditions Les Presses Littéraires, Saint-Estève, 2014); Menudall d’ànima...

La sang i la saba, Salvatge i La matriu formen una trilogia. Hi parli un munt de la natura, de com impregna la nostra vida, perquè nosaltres també sem natura.

Podem dir que són una forma d’arrelament, de resistència o d’exploració interior?

Sí, tot a l’encop. El fet de ser fill de pagès i haver estudiat Geografia fa que la qüestió de l’arrelament sigui molt important per a jo. Arrelament i introspecció van junts.

La teua obra evoluciona cap a formes més híbrides. És una necessitat expressiva o una decisió deliberada?

Jo diria que el meu bagatge lingüístic ha evolucionat i s’ha ampliat, i això m’ha permès de tocar altres gèneres. Crec que la poesia era més fàcil al començament. Després me vaig posar a escriure novel·la, narrativa breu o teatre. Ara tinc una capacitat lingüística que no tenia al començament.

L’escriptor Joan-Francesc Castex-Ey i la llibretera Joana Serraa La Llibreria, Perpinyà 

Canvia també la manera d’escriure?

Sí. El fet de canviar de gènere modifica necessàriament les formes. Però, malgrat tot, la poesia és present en cada cosa que faig. Fins i tot en la narrativa i el teatre,  crec que la meua escriptura, independentment del gènere, sempre és poètica.

Molt aforística…

Sí. Aforística i metafòrica.

Retrat petit de tot i res / Petit portrait de tout et de rien (2016) és un llibre bilingüe on trobem una barreja de narració, assaig i moments poètics.

Són com petits retrats. L’escriptura és poètica, tant per les imatges com per la manera de parlar. També hi ha reflexió. La literatura poètica i la literatura del pensament són els dos gèneres que més m’agraden, i això necessàriament es traspua en l’obra.

Hi ha molta reflexió, però també molt de simbolisme. Com combines aquestes dues coses?

És una barreja de creativitat pura, de poesia, i també de reflexió i racionalitat. Signes sensibles. En la poesia pot haver-hi saviesa i pensament, però és un pensament diferent del filosòfic. És un pensament més incandescent, més viu, més carnal.

El trencament (Trabucaire, Perpinyà, 2018) és la teua primera novel·la, un relat d’anticipació situat en un futur asfixiant, l’any 2064, on combines acció i reflexió. És una advertència o una extrapolació del present?

Les dues coses. És una ficció amb, probablement, un missatge.

Joan-Francesc Castex-Ey, Retrat petit de tot i res / Petit portrait de tout et de rien, Les Presses Litteraires (2016)

En El trencament, d’alguna manera, expliques què és la poesia dins d’una narració? —pregunta Víctor.

Sí, efectivament. Hi ha molts moments força poètics: en les descripcions, en els sentiments, en els ambients. La poesia pot fer aflorar realitats amagades. Només la poesia pot fer això amb el seu llenguatge especial, la seua plàstica. I és una eina que també pot fer servir la narrativa.

Hi ha també un tema molt clàssic: la tensió entre el món urbà i la natura salvatge. És una tensió que travessa tota la teua obra?

Sí, hi és molt present. Potser no tant en l’últim poemari, perquè allí el centre són els mots.

La natura és també una forma d’escapament o de salvació en la teua vida personal?

Sí. El fet que ara visqui al Conflent no és casualitat. Som fugit de la plana i de Perpinyà, del seu ambient irrespirable. És una fugida, segurament. Me costa veure com ha acabat la plana del Rosselló, plena de cotius, urbanitzacions i centres comercials. No és la que vaig conèixer de petit. Ara, també simplement m’agrada la muntanya conflentina i la comarca.

Tu eres ets de Banyuls dels Aspres?

Sí. Tota la meua infància la vaig passar allí.

I per què has triat Rigardà?

No podia anar-me’n a la Cerdanya, massa lluny. Treballi a Perpinyà. Rigardà és a mig camí, però ja dins del Conflent.

Podríem dir que en El trencament hi ha també una dimensió espiritual?

Sí. La meua obra se pot llegir com una trajectòria espiritual, com un camí interior, una via cap a una possible transcendència. I el poemari que acaba de sortir, El darrer mot, és l’últim perquè crec que som tancat un cicle creatiu i un camí espiritual.

Joan-Francec Castex-Ey al Casal Jaume I de Perpinyà

La llengua, el teatre i el país que desapareix

Un poquet de teatre: La frescor de les nits. Allí planteges la desaparició de la llengua. Podríem dir que és el teu text més polític?

Potser sí. De tota manera, escriure en català ja és polític. Però segur que aquesta obra està més directament relacionada amb la situació cultural, lingüística i identitària de la Catalunya Nord. Hi plantegi la desaparició del català com un cataclisme climàtic. És un desastre comparable al canvi climàtic.

I per què tries el teatre per abordar aquesta qüestió?

Vaig pensar que el teatre podia permetre transmetre a l’encop un missatge i emocions, en directe. Era un bon canal. L’obra se va representar a Perpinyà, al teatre de la Universitat; a Pesillà de la Ribera; i a Arles de Tec.

Teniu alguna estimació de la gent que pot llegir en català a la Catalunya Nord? —pregunta Víctor.

La darrera enquesta seriosa, crec que del 2015, deia que un 60% de la població comprèn el català, un 30% el sap parlar i només un 10% seria capaç d’entrar en una llibreria i comprar un llibre en català. En canvi, hi ha un vuitanta per cent favorable a més ensenyament i més reconeixement de la llengua.

La llengua és un dels centres de la teua obra?

Sí, crec. En l’últim poemari, El darrer mot, tanqui precisament aqueixa reflexió. Els mots com a presó i com a alliberament; per dir i per callar; els mots que nos permeten desplaçar-nos, comprendre el món, crear. La relació entre el llenguatge i la vida, els altres.


Joan-Francesc Castex-Ey, L’odissea de Cosme, fill del vent, Òmnium Cultural Catalunya Nord (2025)

Pensament, cosmos i literatura des del marge

La teua obra té una dimensió gairebé còsmica. D’on prové aquesta mirada?

Sempre m’ha fascinat l’univers. Tinc records d’infantesa d’un sentiment d’estranyesa davant del món i de l’univers com a totalitat. Ara, nosaltres també sem univers. Després, a l’adolescència, tenia cosins molt científics que tenien un telescopi i fèiem sessions d’observació. Això me va impactar molt.

I et feies preguntes metafísiques? Qui som, què fem ací, on anem?

No només preguntes metafísiques. També hi havia la contemplació de l’univers. Ara costa més per la contaminació lumínica, però quan era adolescent encara era possible. És una experiència de bellesa, de magnificència i també de la nostra insignificança. Tot això ha marcat la meua obra.

Hi ha una bona combinació: pensador, geògraf, escriptor.

Geògraf no tant ara, però sí…

Escrius des de la identitat o des de més enllà?

Diria que al començament escrivia partint de la identitat. Ara potser he anat un pas més enllà, sense renunciar-hi.

Joan-Francec Castex-Ey i Salvador Vendrell al Casal Jaume I de Perpinyà 

Et sents part d’una Catalunya global o d’un espai perifèric però singular?

Jo sempre dic que soc català del nord, però tinc molt present la realitat dels Països Catalans i del domini lingüístic. Ara bé, hi ha diferències i una diversitat que és una riquesa i no s’hauria de veure mai com una ruptura. La Catalunya Nord existeix en si mateixa. La història nos ha fet diferents. Jo, per exemple, no tinc cap parent a l’altre costat de la frontera, encara que molta gent sí.

Tens relacions literàries a l’altre costat? —pregunta Víctor.

Soc lector de tota la literatura catalana. Relacions personals no en tinc gaires. Amb els valencians, més que amb els catalans del sud.

Tenim coses en comú.

Sí. Sem perifèries…

Què significa ser escriptor català a l’estat francès, avui?

Acabes marginat. Ser escriptor en català aquí és una llesta literària, però també política i vital. Jo som tingut sempre una vocació literària molt forta. Sempre som volgut escriure. Després vaig triar escriure en català, i això és una decisió emocional, vital i política, en el sentit noble de la paraula: denunciar una injustícia.

Víctor Labrado, Salvador Vendrell i Joan-Francesc Castex-Ey al Casal Jaume I de Perpinyà 


[Fotos: Francesc Vera - font: www.diarilaveu.cat]