«Ningunha lingua é eterna», e algunha, aínda menos

Con ese título, publicou o Prof. Barreiro un artigo que dou que falar; todo moi ben dito e medido, pero que eu non acabo xa non de compartir (iso é cousa de cada quen), senón de entender. Despistaríame menos «A eutanasia do galego» ou algo así. Tampouco teño claro o que ten de descritivo, de prescritivo e de profético. 

Manifestación a prol do galego

Escrito por Antonio Carlos Pereira-Menaut  

Que é chocar, pouco me chocara. Pero pola regla de tres de Barreiro, se ao galego lle quedan dous telexornais, ao español quédanlle como catro. A súa degradación está a ser proporcionalmente máis rápida que a do galego, que aguantou moitos séculos. O sobranceiro “idioma de nuestro glorioso imperio”, enxalzado hai ben pouco, está a se converter, e rapidamente, nun «inglés traducido por latinos». Pero non o celebro; non é a primeira vez que eu, nacionalista galego, defendo o español fronte ao “Spanglish”, tan patrocinado polos neoespañolistas. Non habería que loitar polo galego, e despois mesmo polo español, fronte a calquera linga que se pretenda universal? En troques, España semella un protectorado alemán que tolea por falar inglés (mal). 

Unha sola lingua universal, ben posible por desgracia, sería unha aberración antihumana. Xoan Paulo II falou de preservar culturas e linguas. Precisamos máis arraigo que nunca (Simone Weil). “Malorum causa”, a morte de calquera lingua ou cultura; e se morre, un humanista nunca lle practicará a eutanasia.  

O exemplo da morte incluso do latín, aducido no artigo, é erróneo. O latín nunca foi desprazado por ningunha lingua; en certo xeito nunca morreu; se acaso, estaría a morrer hoxe. O que falamos nós é latín vulgar do século XXI. Ao latín non o levou por diante ningún outro idioma; foi evoluindo e mesturándose. O actual abandono do latín é suicida, como o da cultura grecorromana, que por primeira vez na historia, xa case nin se estudia.  

Pero imos ao noso. En Elche, con 250.000 habitantes (veño de alí agora) nunca escoitas valenciano, nin ves pintadas de “Parlem valencià”; en Alacant, menos. Gana España algo con iso? Máis PIB, menos ansiolíticos, menos desemprego, menos suicidios? Ben pensado, coa perda do valenciano empobrécese a propia España; e empobrécese a cambio de nada. Son conscientes os «españolistas», desprezadores do galego ou do valenciano, de que hai aquí unhas novas poboacións non hispanofalantes a medrar cada ano? Pode España deixar morrer unha seña de identidade súa (o valenciano é un idioma español), coas identidades africanas, latinas ou romanesas entrando en tromba? A que inimigo se opoñen os españolistas? Pisan terra? Cál é a verdadeira ameaza ao castelán? Có español esmagándose entre o inglés e o español-latino, cedendo terreo a cotío —e isto o ve calquera—, quen pode ser tan cego como para crer que o problema son as linguas españolas periféricas (aparte de que son igualmente españolas e latinas, agás o éuscaro).  

Razoará o Prof. Barreiro igual respecto dun posible castelán esmorecente, cando o inglés sexa prevalente en España? Xa o é en certos ambientes —grandes empresas, grandes bufetes—, e na rúa medra de mes a mes. Nas clases moi altas, xeralmente moi españolistas, “de facto” non se defende o español. Mandan aos fillos fora; canto máis anglo, máis mérito (como en Galicia mandándoos a Madrid). Cada ano que pasa, precisamos un chisco menos ter un bo dominio do español; nin para ler os escaparates. No centro de Coruña escoitas moito inglés: excelente, pero sempre que o noso, o de aquí, non esmoreza. Nunha grande cidade, como Valencia, queda un parvo de ver o valenciano, con toda a súa historia, reducido a idioma de nichos, e nichos cada día menos e menores; mesmo nas universidades. Temen algúns que o catalán o colonice; non o sei, pero se cadra colonizará non moito máis que un cadaleito.  

Como sempre, hai moito que falar. ¿Por que sobreviven linguas irrisorias (propiamente, «irrisoria» non é ningunha lingua), como o islandés, cós habitantes de Vigo e moita menos proxección que o galego? E o noruegués? Mesmo Suecia ten os habitantes de Andalucía.  

Eu confésome anglófilo encirrado dende o meu uso de razón política, pero non concordo con que os grandes pisan aos pequenos sempre, como proban Islandia, Dinamarca e outros. Estonia ten a poboación da provincia de Coruña (un chisco máis). Eslovenia, a de Coruña máis Pontevedra. E así. 

Hoxe os nosos nenos cursan algunhas materias en inglés con libros aprobados oficialmente. Estudian “Ferdinand and Isobel, the Catholic Kings”. E aos seus profesores non lles da a risa. Abrín un día unha páxina web da DGT, por mor dunha multa, e abríuseme en inglés. Outra vez, con Muface, o mesmo. Iso puido ser casual, pero non o é que o tren Santiago-Coruña anuncie “Next station, Uxes”. Na fala común cada día hai unha nova verba inglesa, unha frase, unha construción, un tempo verbal que morre. Ata as velliñas din xa “wow!” e “random”. A decote escoitas pais parolándolle ao cativo en inglés (usualmente, malo). O vindeiro 4-VII, Madrid celebrará oficialmente o 250 aniversario da independencia norteamericana.  

Ninguén pode ignorar todo isto. 

A «salvación» (é un falar) está no “Small is Beautiful”, de Schumacher. Ingleses e americanos creen iso e teñen poboamento disperso; só unha porcentaxe pequena dos americanos viven en grandes cidades. No canto diso, en Santiago de Chile viven 7 millóns dun total de 17; en Lima, 14, e así. Madrid segue ese modelo. En Escocia ninguén defende deixar morrer o que queda do seu gaélico (deixárano morrer en Irlanda, e pesoulles), unha fala moito menos importante que o galego, e que nunca foi a de toda Escocia.   

Pero tamén hai un argumento ben práctico. O futuro de Galicia pasa pola relación có Norte de Portugal; ninguén o negará. Eis unha porta á lusofonía (250 millóns de falantes; moitos máis que o alemán). Non é un claro tiro no pé?

 

[Fonte: www.galiciaconfidencial.com]

Amb Joan-Daniel Bezsonoff Montalat

 

Escrit per P. Cano Server

Parlar de Joan-Daniel Bezsonoff és com parlar de Catalunya Nord. És una persona que reuneix trets culturals d’ací i d’allà. El seu primer cognom ja ens indica que té arrels més enllà de l’estricament català o francés. Els seus llibres narren els conflictes, esdevenir, anades i tornades de la gent que habita aquestes comarques on la catalanitat és inherent però cada vegada més difícil de mantindre.

Totes aquestes circumstàncies podrien haver propiciat que fora un escriptor en qualsevol de les llengües i variants que coneix, tanmateix, ell ha triat el català per a fer literatura. Un català rossellonés que ens ofereix una bona mostra de la riquesa lèxica i morfològica pròpia. Al capdavall, la creació literària és el testimoni de la vitalitat de la llengua. En el seu cas, no ha sigut l’opció fàcil, com tampoc ho són les vides dels personatges de les seues novel·les. Com ell mateix reconeix, les dificultats desperten la imaginació.

Ara, tot just quan un nou llibre seu ix a la llum, La llengua dels amics, tornarem a descobrir a través del protagonista de la novel·la trets autobiogràfics lingüístics que podrien definir la història d’allò que es pot viure al Rosselló i conforma la seua particularitat

Joan-Daniel Bezsonoff, La llengua dels amics, Empúries (2026)

Es defineix com un escriptor català, nascut a Perpinyà, però tanmateix la seua llengua materna no va ser el català. Quina és la vinculació amb la llengua, i la forma d’aprenentatge?

Com a quasi tots els nord-catalans de la meua generació, els pares em van parlar en francès. Ara bé, els meus avis materns de Nils parlaven català entre ells, com tots els veïns, i així vaig entendre el català de seguit. És, per dir-ho així, la meua segona llengua. Mai no l’he après com vaig estudiar el llatí, l’espanyol, el rus o l’anglès. Vaig transformar en coneixement actiu un coneixement passiu.

Li transmeten el català els padrins, per què no li’l transmeten des que naix?

Perquè mon pare era metge militar i vaig viure a tota la geografia francesa abans d’instal·lar-me definitivament al país, a trenta anys. A més, com ho he explicat a Un país de butxaca, quasi tots els catalans del Nord van començar a parlar francès a la mainada cap a la fi de la Segona Guerra Mundial.

Estudia francés i castellà, però es decideix per l’ensenyament del català. Per què?

Per què la llengua catalana m’apassiona des de fa mig segle. A vint anys, em vaig adonar que podia comentar un text literari en francès i en castellà. En canvi, en català ni podia escriure una trista postal. Ho vaig trobar indignant i ho vaig anar corregint.

Joan-Daniel Bezsonoff

Als seus llibres reflecteix tots els seus orígens: rus, francés i català. Hi ha una necessitat d’explicar-se o de fer allò que s’anomena auto-ficció?

Encara no he fet autoficció. Un dia potser m’hi posaré.

Però, amb Les dones de paper o Una educació francesa torna a aquesta autobiografia.

Les dones de paper eren una mena d’autobiografia sentimental per evitar-me els inconvenients del suïcidi. Una educació francesa, en canvi, és un encàrrec de l’editor Josep Maria Muñoz i Lloret. Hi va insistir molt. Jo confessi que no ho veia clar. Mai no li estaré prou agraït. Molts lectors m’han dit que és el meu millor llibre.

Què creu que s’entreveu de vosté als seus llibres, de la seua part de cultura-literatura russa, la francesa i la catalana?

“Què us diré?”, com deia Ramon Muntaner.

Aquestes cultures meues, crec que m’han permès de desenvolupar temàtiques originals a la nostra terra.

Temàtiques com ara els espais i temps que marquen una línia en la seua bibliografia. D’una banda, les colònies franceses, Indoxina, Algèria…?

Em fascinen la Indoxina i Algèria.

M’hi vaig interessar tard. A Occitània vaig conèixer molta gent de l’antiga Algèria francesa. Les seues històries, la seua nostàlgia em van tocar. En diuen la “nostalgèria”

Joan-Daniel Bezsonoff​​​​​​, Una educació francesa, L’Avenç (2009) Joan-Daniel

Són pèrdues que han afectat molt la seua manera de veure l’entorn?

No. Quan m’hi vaig interessar, tenia 30 anys i la meva visió del món ja s’havia format.

Així i tot, deixen empremta a Catalunya Nord? En el cas dels valencians, per exemple, va ser molt important per la gran quantitat de gent que hi havia immigrat i va suposar fins i tot una petjada en la llengua.

El francès va passar davant del català pels nostres carrers cap a l’any 1962 quan van arribar els pieds noirs. Aquí en diem “potes-negres”. Paradoxalment, molts refugiats de l’Algèria francesa tenien avantpassats valencians o balears.

Hi va haver un malentès que vaig mirar d’explicar al meu llibre Matar de Gaulle. La llengua al Rosselló no va estar afectada, ja que la gent va continuar parlant el seu català.

També hi influeix el temps, que potser coincideix amb aquestes pèrdues colonials o el moment en què ja s’albiren, els anys 50. Creu que hi ha diferència de com afecten aquests fets de l’estat francés i a la Catalunya Nord?

No crec que hi hagi gaires diferències amb la resta de l’estat. El procés de pèrdua de la llengua va continuar igual.

Situa diverses novel·les tant en la I Guerra mundial com en la II, la importància d’aquest temps sí que varia molt amb la resta de territoris catalans del sud; per què marca tant la seua obra?

No ho sé ben bé. Diria que em falta imaginació i les guerres són un marc ideal per estimular la imaginació. La gent feliç no té història.

Són fets que condueixen a la situació actual, quina diria que és la situació del català a Catalunya Nord?

Paradoxal. La llengua continua reculant pels carrers, però té més prestigi que antany. Apareixen nous parlants. Caldria que n’hi hagués més. Com deia el meu oncle Claudi, “els catalans bategem poc i enterrem força”.

Joan-Daniel Bezsonoff​​​​​​ 

Però la difusió es fa per als més joves, vosté es dedica a l’ensenyament, com es veu des d’aquest lloc?

La llengua es transmet encara gràcies a les escoles, però la recuperació és lenta, molt lenta.

És un motiu més per a viure a un vilatge petit, hi és més viva la catalanitat?

Visc aquí perquè és el poble dels meus avis i de ma mare. La llengua s’ha mantingut més temps que a d’altres llocs, però ara està greument ferida, com a tot arreu. Quan era petit, fa seixanta anys, quasi el 100% dels veïns parlaven català.

Al seu blog, apareixen articles en català i d’altres en francés en un fil que es manté durant molt de temps, “Així parlava en Gaston”. Uns escrits que enyoren la Universitat Catalana d’Estiu d’uns altres temps. Què representa Can Mitrofan?

El francès és la meva primera llengua, parli un francès excel·lent amb un accent neutre, resum de la meva vida. Tot i que vaig néixer a Perpinyà, no tinc cap accent català en francès.

A París i al nord de França, troben que tinc l’accent del Migdia. Al sud del Loire, em diuen que parli com els parisencs. De fet, vaig viure els meus primers cinc anys a Occitània, a Menda i Briançon. Al començament dels anys 1960, l’occità començava a esvanir-se dels carrers i no recordi haver-lo sentit.

Vaig passar quatre anys de la meva infantesa a Massy, a mitja hora de la capital, i un any a Verneuil-sur-Seine, on el francès és la llengua del país de mil anys ençà. El 1975, vam anar a viure a Canes. M’hi vaig quedar tota l’adolescència. D’aquesta estada provençal n’he guardat algunes entonacions i el vocabulari local.

Vaig cursar estudis de lletres al liceu Masséna i a la facultat de Niça. He llegit i rellegit els clàssics francesos. A l’estiu, tinc costum de llegir una novel·la de Balzac, a la tardor toca Stendhal.

Reconec les principals cantarelles. L’accent de París, de Picardia, del nord, d’Alsàcia, de Lió, de Còrsega, de la Bresse, de Suïssa, de Savoia, del Delfinat, de Marsella, de Niça, Tolosa, de les Antilles, de Brussel·les, del Quebec, del Vietnam, dels africans, d’Alger, d’Orà, de Bona, dels russos blancs, d’Alvèrnia etc.

Joan-Daniel Bezsonoff, Un país de butxaca, Empúries (2010)

I amb tot, torna al català. És un acte d’amor?

Amb aquesta formació, com vaig poder adoptar el català com a llengua de creació? Quaranta anys després, encara no ho sé ben bé i he de formular hipòtesi: Si el francès és la meva dona, m’he apassionat pel català com hom s’enamora d’una noia jove, instintivament, sense cavil·lar.

Vaig pensar sens dubte que si els catalans no escrivien en la seva llengua, qui ho faria? Amb els meus petits mitjans, m’imaginava que podria ajudar el meu poble a conservar la catalanitat. Havien humiliat la meva gent i volia redimir-los. Com ho diu en Joan-Lluís Lluís, manllevant aquesta fórmula al doctor Justice, heroi de la nostra infantesa: “Le vrai courage est de faire ce qui est juste”: El veritable coratge és fer allò que és just.

Les entrades al blog s’il·lustren amb fotos de senyores que són sex-símbols o bé podrien ser-ho.

Les senyores del blog solen ser actrius dels anys cinquanta, com Jane Russell, Gina Lollobrigida i Jayne Mansfield. Enyori el cinema d’aquesta època.

Fa un temps, parlàvem amb Joana Serra, la llibretera de la Llibreria catalana de Perpinyà i mostrava la preocupació per la manca de veus literàries joves a Catalunya Nord. Al cap i a la fi, la literatura reflecteix l’estat de la llengua.

Sí que el reflecteix. Evidentment. Una generació que no ha sentit el català a casa difícilment el pot fer servir en la creació literària.

En el seu cas, a l’hora de triar formats, novel·la o nouvelle, influeix el format en el concepte a l’hora d’escriure?

Diria que no, però soc un home de distàncies curtes. Soc un negat per a la marató.

“Mossén Puig estimava molt les dones. Era raonable i tenia només una amant…” En algun moment, ha dit que aquesta frase, o història, de Les amnèsies de Déu, li fa una mica de vergonya o no sap si l’escriuria ara, és així?

Aquesta frase rai. Matisaria més la resta del llibre. No s’hi veu prou la vida espiritual del capellà.

Joan-Daniel Bezsonoff

Continua la preferència d’escriure sobre el passat que sobre el present?

Sí. La modernitat no m’interessa tant com el passat. Gràcies a les tecnologies actuals, explori els anys quaranta i cinquanta. Descobreixi cançons de Frank Sinatra que encara no coneixia malgrat que “sinatregi” des de fa 50 anys.

I el present cultural, com el veu?

M’interessen autors com Joan Garí, Albert Sànchez-Piñol, Adrià Pujol i Cruells, Santiago Diaz i Cano, Joan-Lluís Lluís, Jordi Puntí, Lluís Muntada i Lluís Anton Baulenas. Els cinemes orientals m’agraden. El japonès, el xinès, el coreà.

Després de tres anys de la publicació d’El diable es va aturar a Orà, ara apareix una nova novel·la seua, quina part de la història de Catalunya Nord o la biografia pròpia abraça?

És una autobiografia lingüística on miri d’explicar com un universitari francès ha esdevingut un autor català.

Els interessos culturals de Joan Daniel Bezsonoff representen la varietat de referents que recorre tot el territori de nord a sud, que s’ancora en la Catalunya Nord però també s’obri al panorama internacional. Potser herència de la multiculturalitat que reflecteix l’escriptor, potser la recerca de noves inspiracions. Siga com siga, és un fet indubtable que la veu de l’escriptor s’erigeix com una de les principals i imprescindibles per a conéixer la particularitat de la catalanitat més septentrional, però també la literatura de prestigi en tot el seu conjunt.

Amb La llengua dels amics, l’autor barreja la saviesa i la tradició per tornar a reafirmar la seua declaració d’amor cap a la llengua catalana i la forma d’expressar-la amb la creació literària.

[Font: www.diarilaveu.cat]

Grazie Iran (vendetta per tutti)

di Gianni Petrosillo

L’Iran ha spaccato il culo agli americani ed è la notizia che aspettavamo da decenni, l’ attendevano tutti quei popoli che hanno subito attacchi, aggressioni, distruzione e morte portata dagli yankee e dai loro servi internazionali. È esattamente quello che un video iraniano, propagandistico ma realistico, sta mostrando in questi giorni. Guardano in cielo i missili degli ‘ayatollah’ gli indiani d’America, i giapponesi di Hiroshima e Nagasaki, i vietnamiti, gli yemeniti, i palestinesi ma anche iracheni, afghani, siriani, africani, serbi, tedeschi, italiani e chiunque abbia assaggiato l’american way of life nei denti, in differenti epoche storiche. Riprendetevi la coca cola, ci teniamo la bomba. Non ci hanno liberato gli americani, questa è l’ultima fandonia che abbiamo dovuto metabolizzare per accettare di essere finiti sotto il loro tallone di ferro, nessuna dittatura è stata mai così invasiva e mortificante come questa nostra sottomissione agli Usa.

Oggi siamo tutti iraniani e lo siamo perché chiunque sia in grado di infliggere una sconfitta ai nostri dominatori è per noi un popolo amico e, speriamo, un futuro alleato. Naturalmente i nostri giornali, di fronte alla furia iraniana, ora accusano Trump di avventatezze. Non gli rimproverano di aver aggredito un paese sovrano, di ammazzare e radere al suolo la vita, le case e intere città, assolutamente, gli contestano di non essere stato in grado di chiudere in fretta la partita. Questi sono i nostri moralisti da strapazzo che vorrebbero impartirci lezioni di libertà e moralità. Con la libertà ci faremo spazzolini per i denti ed esulteremo quando cadrà anche Kiev.

Adesso assaporiamo la vera liberazione dei missili che cadono sui nemici e i loro scagnozzi in Medio Oriente, sulle basi americane sparse nell’area e attendiamo che qualcuno ci aiuti a sbarazzarci di quelle in Europa. Gli unici stranieri che accoglieremo saranno quelli che ci porteranno droni cinesi o regali ipersonici russi. Vogliamo davvero la libertà, che non è un concetto astratto, ma la liberazione del suolo patrio dall’occupazione straniera e dal tradimento autoctono. Sappiamo che a noi toccherà pagare il prezzo di questa libertà, la libertà costa cara, lo sanno tutti quei paesi che non si piegano all’impero americano e che non producono una politica vile come quella dei nostri tenutari nazionali, pagati per essere servi e contenti.

Sappiamo che da soli non ce la faremo mai, ma uniti ai grandi popoli della Russia, della Cina, dell’Iran e di tutti quelli che vogliono decidere il loro destino qualche spiraglio si aprirà, speriamo un giorno non molto lontano. Come l’Iran è diventato fortissimo, tanto da tenere testa agli americani? Vivendo, lavorando, soffrendo, morendo sotto le bombe nemiche, rischiando come non siamo più in grado di fare noi, che produciamo un mondo finto e combattiamo battaglie fasulle.

Mentre noi qui ci trastulliamo con la civiltà e i diritti umani, altri vivono il vero progresso, una fatica immane, uno sforzo di Sisifo che piega la schiena, i nervi, tende i muscoli, sacrifica il singolo per il collettivo, mette l’individuo a disposizione della comunità come un unico corpo fatto di tante membra che si muove in varie direzioni verso un solo obiettivo. Questa è la vera libertà. Una vita durissima che forse vale la pena vivere, sempre meglio che vivere per la produzione di cazzate.

Come si distruggono altrimenti le basi americane? Con la scienza, con un’energia sovrumana di cervelli che non disperdono la ragione su scemenze come le nostre, che non temono di sbagliare e tentare, che non vedono i fallimenti come la fine della persona. Questa è la vera forza collettiva, da noi smarrita insieme a una storia in cui “si amava, si odiava e si ammazzava il nemico”.

Come si fa a non sentire l’orgoglio di chi dice agli americani “venite, vi aspettiamo” e non lo dice soltanto, lo fa, li colpisce, li umilia, la più grande potenza del mondo costretta a bluffare con annunci di vittorie che ormai sono solo titoli sui nostri giornali.

Grazie Iran. Il sogno americano finisce qui, oggi il nostro sogno è iraniano e speriamo di poterlo interpretare come vogliamo, col genio italiano. Bruciano le basi americane, gli dei cadono, si alzano gli uomini. Speriamo duri a lungo e l’avvenire venga presto portandosi via il marciume che ci soffoca. Lasceremo ai nostri figli un mondo interessante e non sarà per le politiche ambientali.

[Fonte: www.conflittiestrategie.it]

Elogio à leitura em tempo de eliminar Saramago

Chegou às livrarias um quarteto imperdível: Thomas Mann, Espinosa, Wittgenstein e Proust. Bons exemplos de escritores cuja obra sobreviveu a quem a quis apagar, como a religião e o nazismo.

O escritor Thomas Mann em 1936, momento em que se dá ascensão do nazismo e a proibição de vários livros.

Escrito por João Céu e Silva

O leitor português recordará Thomas Mann por várias vias: a do romance, devido à Montanha mágica, a da novela devido à Morte em Veneza, dois entre tantos outros títulos que estão a ser reeditados em Portugal após os direitos de autor dos seus livros terem entrado no domínio público. No entanto, este regresso de Thomas Mann tem um benefício inesperado, a reunião de muitos dos seus ensaios e a tradução para a língua portuguesa numa edição de responsabilidade e prefaciada pelo germanista da Universidade de Coimbra, António Sousa Ribeiro.

O tradutor começa por enquadrar o género ensaio no longo prefácio que antecede a recolha de dezoito textos, que “a partir do gesto fundador de Montaigne, havia muito que ganhara direito de cidadania nas letras europeias”, e relacionar o registo com a exaustiva produção de Mann. O conjunto de ensaios começa com A minha vida num relance, texto solicitado pela Academia Sueca após ter recebido o Nobel da Literatura, e no qual desfaz o provável bom comportamento que um escritor galardoado deveria ter tido enquanto aluno: “Detestava a escola e, até ao final, não estive à altura das suas exigências.” Justifica este comportamento pela sua “indolência”, entre outras razões, acabando por confessar que tudo teve a ver com a escolha errada do curso. Percebe-se nestas “confissões” que a prática literária estava bem mais certa para Mann do que ser comerciante, como era suposto.

Sousa Ribeiro abre com o seu prefácio as portas para as quinhentas páginas que se seguem deste volume intitulado, simplesmente, Ensaios e consegue oferecer um bom roteiro para o que se irá conjugar entre o autobiográfico e o futuro de uma carreira como a conhecemos. É interessante rever um percurso literário e as sensibilidades do escritor; como uma narrativa inicial, Perdida; de outra, o pequeno senhor Friedemann, até publicar Os Buddenbrooks em dois volumes. A partir daí, tudo o mais que veio a publicar é história. Como refere o prefaciador, estamos perante um autor que após um discurso em 1922, a propósito do assassínio de Walter Rathenau, fez com que Thomas Mann “traduzisse a adoção definitiva da figura do intelectual público” e que foi sempre prevalecendo numa “figura de escritor associada com clareza à defesa da ideia republicana”. Após o exílio no ano de 1933, pode ler-se nestes ensaios, Mann impôs a sua visão crítica do nazismo, regime que em muito contribuiu para o romance O doutor Fausto. Daí que este Ensaios, tal como a leitura das suas alocuções aos microfones da rádio durante a II Guerra Mundial, devam merecer uma boa atenção nestes tempos em que o mundo está perante uma complexa encruzilhada. 

ENSAIOS

Thomas Mann

Relógio D’Água

504 páginas

O historiador Ian Buruma, especialista no Japão e na China, dedicou-se a um filósofo neerlandês que diz muito aos portugueses, Espinosa, e publicou há dois anos um volume intitulado O Messias da Liberdade, recentemente traduzido por Jorge Melícias. O texto começa com o capítulo O Espinosa de cada um de nós e termina com Espinosismo, atravessando entretanto vários momentos da vida e do pensamento deste protagonista, como o relatado no capítulo Nascido para o confronto. Tudo começa pelo fim do filósofo: “Os ossos de Benedictus, ou Baruch ou Bento de Espinosa estão enterrados nos terrenos de uma bela igreja protestante barroca na localidade neerlandesa de Haia”. As páginas que se seguem pretendem contar o significado do que foi a vida do filósofo que tem influenciado tantos pensadores (Marx e Freud, por exemplo); relatar a grande crise filosófica e teológica de 1656, que prestigiou em muito as suas teorias no confronto com as de Descartes, ou a relação epistolar com Leibniz, entre muitas particularidades a que Buruma dá atenção neste trabalho biográfico e filosófico. Curioso o aviso que deixa nas últimas páginas: “A sua defesa da liberdade de pensamento foi absoluta”.     

Ian Buruma

ESPINOSA – O MESSIAS DA LIBERDADE

Quetzal

296 páginas

Se se procura um dos filósofos mais desconcertantes e ao mesmo tempo herdeiro da filosofia tradicional, uma das respostas mais interessantes está em Ludwig Wittgenstein. Daí que esta espécie de enciclopédia intitulada Ludwig Wittgenstein - filosofia na era dos aviões (tradução de Jorge Melícias) seja muito oportuna para quem queira em poucas e certeiras penadas conhecer o seu pensamento e, principalmente, a sua personalidade. O autor, Anthony Gottlieb, faz uma resenha bem extensa do percurso do filósofo, mostrando a sua difícil forma de ser, por exemplo, citando Keynes aquando do regresso de Wittgenstein a Cambridge: “Bem, Deus chegou”. Muitas das boas páginas desta biografia devem-se ao relato da relação entre o filósofo e Bertrand Russel, uma cumplicidade que viria a terminar menos bem. Não será por acaso que sobre Wittgenstein um colega tenha dito: “Fez com que a nossa geração de filósofos se tornasse insegura em relação à própria filosofia”. 

LUDWIG WITTGENSTEIN

Anthony Gottlieb

Edições 70

205 páginas

 Apesar de se terem passado 120 anos sobre a escrita de Elogio da leitura, o texto e futuro prefácio para um livro de John Ruskin, o que nele escreveu Marcel Proust ainda hoje tem uma enorme atualidade. Quanto mais não seja porque permite aos leitores de agora compreenderem o significado dos clássicos e de como os antigos autores-escultores utilizavam a língua do seu tempo e o que nela incorporaram a partir da sua capacidade inventiva. Feito de poucas páginas, será o melhor volume para contrariar os desmandos de quem quer diminuir José Saramago e a única obra em português capaz de ter interessado àquele prémio chamado Nobel.

 

ELOGIO DA LEITURA

Marcel Proust

Guerra & Paz

101 páginas

A BIBLIOTECA DE ALEXANDRIA

Desde há um mês que a editora Quetzal está a publicar várias obras numa coleção a que deu o nome de A biblioteca de Alexandria. Os primeiros dois volumes que chegaram às livrarias foram A vida de Lazarillo de Tormes e suas fortunas e adversidades, datado de 1554 e de autoria desconhecida, e o clássico Robinson Crusoe, datado de 1719 e de Daniel Defoe (respectivamente traduzidos por Margarida Amado Acosta e João Pedro Vala). Seguindo a proposta que deu origem à biblioteca mais importante da antiguidade, a de preservar o conhecimento e o saber através de textos impressos, esta coleção vai ter um terceiro volume ainda esta semana, o romance A cidade e as serras de Eça de Queiroz.

As histórias que contam são bem conhecidas: a vida do jovem pobre Lázaro, que convive com uma sociedade pouco justa e humana, numa narrativa que tem seduzido milhões de leitores desde há quatro séculos; com menos cem anos de publicado que o anterior romance, a difícil sobrevivência de um náufrago transformou-se num clássico da literatura da aventura e de carácter lutador; datado de 1901, a vida de Jacinto tem interessado e divertido com o seu humor uma enorme corte de leitores que “viajam” de Paris para o Douro com um protagonista tipicamente português.

[Fonte: www.dn.pt]

Sant Jordi per la llengua: mobilització per una diada que suma cultura i reivindicació

La diada de Sant Jordi, tradicionalment vinculada a la celebració de la literatura i la cultura amb l’intercanvi de llibres i roses, incorpora en els darrers anys una dimensió creixent de compromís social amb la llengua catalana. 

Escrit per Vanesa Vilaseca

En aquest context, la iniciativa Sant Jordi per la Llengua torna a fer una crida a la mobilització ciutadana per situar la defensa del català al centre de la jornada.

La proposta neix com una plataforma que impulsa accions col·lectives coincidint amb el 23 d’abril, amb l’objectiu de visibilitzar el que diverses entitats i col·lectius consideren una situació d’emergència lingüística. Segons el manifest difós per l’organització, el català experimenta una davallada en l’ús social i es troba afectat per dinàmiques que en dificulten la presència en àmbits quotidians.

Més enllà de la diagnosi, la iniciativa aposta per convertir Sant Jordi en un espai de participació activa a través de la celebració de mobilitzacions simultànies arreu del territori i es convida la ciutadania a implicar-se en la defensa dels drets lingüístics i en la promoció de l’ús del català en tots els àmbits de la vida social.

View this post on Instagram

A post shared by Carlos Argila Plaza (@carlosargilap)

En edicions anteriors, milers de persones han participat en aquestes convocatòries, que han comptat amb el suport d’un ampli teixit associatiu. Aquestes mobilitzacions busquen reforçar la cohesió social i reivindicar el paper de la llengua com a eina de convivència i inclusió, tot posant èmfasi en la necessitat de garantir l’accés universal al seu aprenentatge.

La iniciativa també posa el focus en factors estructurals que incideixen en la realitat lingüística, com ara els models econòmics, les desigualtats socials o les dificultats d’arrelament de les persones nouvingudes. En aquest sentit, la iniciativa defensa que la promoció del català ha d’anar acompanyada de polítiques públiques que afavoreixin la igualtat d’oportunitats i la cohesió comunitària.

Amb aquest plantejament, Sant Jordi per la Llengua proposa ampliar el significat de la diada: a la celebració cultural s’hi suma una dimensió reivindicativa que apel·la a la corresponsabilitat col·lectiva. Així, llibres, roses i participació es combinen en una jornada que vol projectar la llengua catalana cap al futur des d’una mirada inclusiva i compromesa.

[Font: www.xarxanet.org]

Un dios estresado

Las ejecuciones de palestinos son el día a día. Lo novedoso ahora es que Israel quiere legalizarlas y convertirlas en una fiesta de la democracia en la que se acaba brindando 

Ben Gvir, socio ultraderechista de Netanyahu, celebra con champán en la Knéset la aprobación de la pena de muerte.

Escrito por Gerardo Tecé  

Israel instaurará la pena de muerte para terroristas. Terroristas palestinos, se entiende. Terrorismo no es bombardear hospitales o escuelas con niños dentro, que quede claro. Es bueno dejar claras estas obviedades para evitar futuras confusiones. El ahorcamiento ha sido el método elegido por la mayoría del Parlamento israelí, que celebró estar del lado correcto de la historia con un brindis liderado por Ben Gvir, socio ultraderechista de Netanyahu. Qué extraño debe resultarle a un genocida que a un colega suyo lo llamen el ultraderechista. ¿Ves al tío de allí? Es el amigo ultraderechista de Hitler, imagínate. O el amigo guapo de Brad Pitt. Si no se dedicasen a matar niños, sería hasta divertido. Ben Gvir es el impulsor de esta nueva ley que, a su vez, forma parte de un plan divino. Un encargo más de un dios hiperproductivo. Por si no lo saben, dios está en contacto permanente con el actual Gobierno israelí. Les va dando órdenes, cuentan ellos. Me generáis un poquito de corrupción por aquí, me cometéis un genocidio por allá y, cuando os aburráis, iniciáis una guerra ilegal y ahorcáis a unos cuantos palestinos. La agenda del dios de Netanyahu es tan apretada, está tan estresado el todopoderoso, que no se pilla vacaciones ni en Semana Santa.  

Si uno lee la letra pequeña de esta ley, se cumplen todas las garantías que un Estado como Israel, en la Champions de las democracias fetén, debe ofrecer. Para empezar, la muerte de palestinos atándoles una soga al cuello solo se aplicará cuando un tribunal demuestre, con pruebas fehacientes, que el crimen fue cometido. Un tribunal militar, a propósito. Basta ya de tribunales con jueces, esa cosa woke. Será el ejército de Israel el responsable de determinar quién es terrorista, un concepto muy abierto. Según Amit Halevi, miembro del partido de Netanyahu y provida, los bebés palestinos recién nacidos, por ejemplo, son terroristas y hay que actuar en consecuencia. Es su opinión y hay que respetarla. Para eso, Israel es un país libre. Cisjordania, ya menos. Será allí, en territorios ocupados por Israel, donde se aplique esta novedosa pena de muerte burocrática, un poco lenta. La pena de muerte a secas, la normal, la efectiva, la de veo una familia de palestinos y me hago un selfie disparándoles un misil, se aplica cada día, como vemos en el telediario. Lo novedoso políticamente es que el Gobierno de Netanyahu, entregado a la psicopatía sin disimulo, va a aplicar legalidad sin garantías legales en un territorio que ocupa de manera ilegal. Si le preguntan a Ayuso o Abascal dirán que a favor. A favor de los responsables del asesinato de miles de inocentes en Gaza y en contra, por supuesto, del terrorismo. Rechazar la coherencia y la mínima moral también es libertad.

En Israel, millones de ciudadanos y en el mundo millones de judíos decentes se oponen a una indecencia histórica más. Pero, una vez más, o siguen siendo minoría o siguen siendo irrelevantes frente al poder de los psicópatas al mando. Las ONG que acusan al Gobierno de Netanyahu de violencia racista son una molestia sonora, nada más. Los expertos que opinan que con este paso Netanyahu pisotea un poco más el Estado de derecho son ridículos pepitos grillos sin importancia. La hegemonía en Israel va por otro lado. Las ejecuciones de palestinos son el día a día, no hay novedades en ese sentido. Lo novedoso ahora es querer reglarlo. Hace poco se aseguraba que esos asesinatos no sucedían. Cuando no quedó más remedio porque estaba siendo televisado, se reconocieron y justificaron. Ahora, quieren legalizarlos y convertirlos en una fiesta de la democracia en la que se acaba brindando. Se está haciendo historia y la Historia, con todas sus letras bien mayúsculas y bien negras, hablará de todo esto en el futuro. No hay que ser muy listo para darse cuenta en el presente.

 

[Imagen: Youtube  - fuente: www.ctxt.es]