José Ramón Noguero: «La qüestió del català a la Franja és una cortina de fum per a tapar els problemes reals de l’Aragó»

Entrevista a José Ramón Noguero, fundador i coordinador del Moviment Franjolí, sobre la integració a  l'espai Franja en Moviment i el moment polític de la Franja de Ponent 

Escrit per Pere Millan Roca

Fa poc més d’un mes, l’associació Moviment Franjolí per la Llengua es va integrar a Franja en Moviment. Creada el 2012 arran de la derogació de la llei de llengües ordenada pel govern del PP, l’entitat havia impulsat originàriament aquest espai com un lloc obert a tothom compromès amb la llengua i la cultura catalanes a la Franja de Ponent.

Franja en Moviment es va constituir el 2025 com una associació no lucrativa per a impulsar iniciatives com Lo Pregó de la Franja, un mitjà de comunicació nascut amb la voluntat de donar veu pròpia a aquestes comarques catalanoparlants. Una vegada completat el procés de constitució, el Moviment Franjolí va decidir d’integrar-s’hi, segons que va explicar en un comunicat.

Per parlar d’aquesta integració i del moment polític i social que viu la Franja després de les eleccions del febrer, entrevistem José Ramón Noguero, fundador i coordinador del Moviment Franjolí.

—Després de catorze anys d’activisme com a Moviment Franjolí, us integreu ara a un nou col·lectiu anomenat Franja en Moviment. Per què?

—Franja en Moviment va néixer en plena pandèmia dins el mateix Moviment Franjolí. Però per a poder llançar Lo Pregó de la Franja, que és ara mateix el nostre projecte principal, necessitàvem una associació. Per tant, l’origen del canvi és jurídic. A banda, l’activisme a la Franja està molt marcat per petits grups i molts personalismes i això, actualment, resta més que no pas suma, perquè transmet la sensació que estem molt disgregats. Ens hem d’enfortir, tant internament com externament. Per això, la nostra voluntat és abraçar els moviments de les quatre comarques i ser la principal entitat que defensa la llengua i la cultura catalanes a la Franja. Som ambiciosos.

—El fet d’haver constituït aquesta entitat, que vol ser el paraigua de l’activisme de la zona, implica una mena de replegament ideològic?

—Els nostres objectius sempre són els mateixos. El reconeixement del català a la Franja com a llengua oficial i la defensa d’allò que considerem que és la Franja: un territori que abasta quatre comarques i que té una llengua i una cultura pròpies, que no són les de Saragossa, per exemple. A partir d’aquí, respectant això, qualsevol persona hi pot entrar.

—Heu esmentat Lo Pregó de la Franja com el projecte principal de l’entitat. Quina valoració en feu fins ara?

—N’estem molt contents, darrerament hem notat un bon augment en importància. La nostra idea inicial no era limitar-nos només a temes relacionats amb la llengua i la cultura, sinó que també volíem donar veu a tot el territori. Fent-ho fàcil: volíem donar al ciutadà de la Franja l’oportunitat de consumir informació sobre la Franja en la llengua de la Franja. Habitualment, els focus informatius que consumeix la gent de la zona en paper, o bé són de Saragossa o bé de Lleida, i sempre en castellà. Quant al format digital, hi ha VilaWeb, hi ha el diari Segre també en català, però volíem fer un mitjà que expliqués la Franja de la Franja estant.

—Entrant en l’actualitat política, ja fa uns quants mesos de la nova investidura de Jorge Azcón com a president de l’Aragó. Tal com passava en la legislatura passada, Vox forma part del govern i en marca la política. Entre els elements més sorprenents del pacte, es destaca la voluntat “d’alliberar l’Aragó de la imposició del català”.

—No ens sorprèn perquè és el discurs que han utilitzat les entitats secessionistes com la Federació d’Associacions Culturals de l’Aragó Oriental (FACAO) i els Amics del Chapurriau, que sempre s’han queixat que aquí s’imposa el català de Barcelona i ara ja han evolucionat i diuen directament que no s’hi parla català. A banda, també ve del mateix anticatalanisme electoral que impera a l’Aragó. Aquesta idea que, si anem contra els catalans, ens anirà millor, que és una bajanada com un piano. La qüestió és tapar els problemes propis de l’Aragó, que n’hi ha un munt, perquè és una comunitat molt poc influent a l’estat espanyol. I l’única manera que tenen part dels seus polítics de justificar això és que els catalans ens furten les nostres coses, el nostre territori, etc. I, a partir d’aquí, s’arriba a conceptes com que a l’Aragó no es parla català perquè som aragonesos… I que aquí hi ha unes modalitats lingüístiques pròpies i que no ens hem de deixar imposar allò que diuen de fora o allò que diu l’Institut d’Estudis Catalans. És una cortina de fum per a tapar els problemes reals de l’Aragó.

—Per exemple?

—Fa dos anys, quan corria la brama que el govern d’Azcón no feia res, van sortir ràpidament el PP i Vox a explicar que volien modificar la llei de llengües… I ara, depèn de si Vox pressiona més o menys, sortiran al setembre o al desembre amb aquesta nova proposta d’alliberar-nos del català. Ja veurem què faran, però és millor no donar-los idees.

—I no es fa repetitiu?

—Sí, sempre és la mateixa cosa i el principal problema és que cada vegada estem pitjor. La falta d’acció de les institucions perjudica la llengua. No promouen una política lingüística. A més, tampoc no deixen que la gent faci accions. Ni fan, ni deixen fer. A la Franja patim els mateixos problemes que a la resta de zones catalanoparlants, però, a més, patim la falta de suport de les institucions. Però és molt estúpid dir que s’hi imposa el català, perquè simplement parlem la nostra llengua.

—El govern espanyol, per mitjà del ministre Félix Bolaños, va dir que duria qualsevol atac contra el català als tribunals. Hi confieu?

—Em fa gràcia que digui això Bolaños o qualsevol ministre perquè m’agradaria saber si fins ara els semblava bé la situació del català a la Franja. O, com que ara tenen Junts i ERC de socis a Madrid, sí que de sobte existim. A sobre, va dir que era un atac contra Catalunya i, principalment, es tracta d’un atac contra la població de la Franja. Entenc què vol dir, però els principals perjudicats som els habitants de la zona.

—Malgrat aquests atacs, Vox ha estat una de les forces polítiques que més ha crescut a la Franja aquestes darreres eleccions. Com us ho expliqueu?

—És complicat. Crec que l’auge de Vox a la Franja parteix d’una moda generalitzada per les opcions extremes, que cada vegada reben més suport. També cal tenir en compte que hi va haver una abstenció molt gran entre l’esquerra. El suport a Vox es va produir, sobretot, als nuclis poblacionals més importants com Tamarit i, sobretot, Fraga. En uns altres municipis, vam veure translació de vot del Partit Aragonès a Vox, que no és un salt gaire agosarat ideològicament. També hi ha un sentiment espanyolista que es va exacerbar molt durant els anys del procés independentista i que encara dura. Però ho veig un reflex d’allò que ha passat a la resta de l’Aragó i a la resta de l’estat espanyol i d’Europa.

—Un altre partit que ha crescut força a la Franja ha estat la Chunta Aragonesista (CHA), que va basar bona part de la campanya en la qüestió lingüística.

—Per nosaltres, la CHA mira més cap a Saragossa que no pas cap a la Franja. Tenen un discurs lingüístic potent molt centrat en l’aragonès i hi han d’incloure també el català perquè no hi tenen més remei. I acaba fent més nosa que no pas servei. Si no fos pel català, l’aragonès ja seria oficial a l’Aragó. La CHA no és un aliat del català. Van ser al govern de l’Aragó vuit anys i gairebé no van fer res. Van fer l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, van potenciar una mica les llengües, sobretot l’aragonès, i tampoc no va canviar gaire la situació a la Franja.

—Aquests darrers anys s’ha reactivat la defensa i reivindicació de l’aragonès. És una bona notícia per al català?

—El fet que hagi renascut la reivindicació de l’aragonès es deu a Jorge Pueyo, cal dir-ho. De la mateixa manera que considero que en unes altres coses s’ha equivocat, cal dir que ha estat el principal motor per a recuperar l’aragonès. Sobre si és una bona notícia, hauria de ser-ho… però començo a detectar algunes esquerdes a partir de discursos també secessionistes que vénen d’acadèmics de Saragossa.

—Fa uns quants mesos, vau participar en el Correllengua Agermanat. Com valoreu una reivindicació d’aquestes característiques, impulsada per gent tan jove?

—Va ser un encert. Vam ser a Lleida i va anar molt bé. És una molt bona iniciativa i cal potenciar accions així, en les quals la gent es mou i treballa per la llengua. Si no ho fem nosaltres i no s’hi implica la gent més jove, es morirà.

—Parlant de joves, costa trobar relleu generacional en l’activisme lingüístic i cultural de la Franja?

—Som una població d’uns 50.000 habitants. Aquest és el punt de partida. Després, a l’etapa universitària, tots els joves se’n van cap a Saragossa, cap a Lleida o directament cap a Barcelona. Sí que és cert que hi ha força associacionisme als pobles, però se centra principalment a organitzar la festa major i poc més. A més, moltes activitats que organitzaven i que sempre s’havien fet en català, ara s’han passat a fer en castellà. Per tant, és complicat.

 

[Font: www.vilaweb.cat]

Piétons au téléphone en marchant : l’Italie envisage une amende de 75 euros, la France doit-elle suivre son exemple?

L’Italie envisage de sanctionner les piétons qui utilisent leur téléphone en marchant ou en traversant la chaussée. Le projet de révision du Code de la route, porté par le ministère italien des Infrastructures et des Transports, prévoit une amende de 75 euros afin de limiter les comportements jugés dangereux. 

Écrit par Gaspard Lignard

La proposition relance en France le débat sur les «piétons zombies», ces usagers absorbés par leur écran.

Si l’inattention constitue un risque réel pour la sécurité routière, la question de la verbalisation divise entre partisans d’une règle dissuasive et défenseurs d’une approche fondée sur la sensibilisation.

Une mesure italienne centrée sur la traversée

Selon les éléments rapportés par Le Parisien, les piétons italiens pourraient être sanctionnés lorsqu’ils consultent leur smartphone en traversant la rue ou en circulant sur la chaussée. La mesure viserait aussi d’autres équipements électroniques, notamment les ordinateurs portables et les tablettes.

Le ministère italien précise toutefois que les dispositifs mains libres et les écouteurs resteraient autorisés, à condition qu’ils ne compromettent pas la sécurité. Le texte ne cherche donc pas à interdire tout usage numérique dans l’espace public, mais à encadrer les situations dans lesquelles l’attention du piéton est indispensable.

Le projet s’inscrit aussi dans une évolution de la responsabilité en cas de collision. Les automobilistes demeurent tenus de céder le passage et d’adapter leur conduite. Mais les piétons devraient également avoir un comportement «visible et prévisible», notamment en vérifiant que les véhicules les ont repérés avant de s’engager.

La distraction, un risque identifié en France

En France, aucune amende spécifique contre les personnes qui regardent leur téléphone en marchant n’est actuellement envisagée. La Sécurité routière alerte néanmoins sur les conséquences de l’inattention: un accident mortel sur dix impliquant un piéton serait en partie lié à ce facteur, tandis que près de trois personnes sur dix se montreraient inattentives au moment de traverser.

En octobre 2025, une campagne de prévention a ainsi été lancée pour rappeler les dangers de l’usage du téléphone aux abords de la circulation. L’objectif est de rétablir l’attention nécessaire face aux voitures, vélos, trottinettes et autres mobilités présentes dans les centres urbains.

L’enjeu dépasse d’ailleurs le seul smartphone. Un piéton qui lit un message, suit une application GPS ou porte des écouteurs peut moins bien percevoir les signaux sonores et visuels autour de lui. Dans les zones denses, quelques secondes de distraction peuvent suffire à réduire la capacité de réaction.

Verbaliser ou responsabiliser davantage

La sanction de 75 euros envisagée en Italie trouve des soutiens parmi les personnes qui estiment que la règle peut faire évoluer les comportements. Interrogée par RTL, Amandine, étudiante et conductrice, y voit une réponse proportionnée: «C’est une amende juste pour la sécurité des gens et je trouve ça normal.»

D’autres considèrent qu’une interdiction serait difficile à appliquer et risquerait de pénaliser des usages ordinaires, comme consulter un itinéraire ou envoyer un message. Alexia, 18 ans, souligne sur RTL: «On ne peut plus s’en passer, surtout pour le GPS. On a besoin d’écrire à nos amis, écouter de la musique… Il y a des millions de personnes à verbaliser, c’est impossible.»

Le débat renvoie donc à une question pratique: faut-il créer une infraction supplémentaire ou mieux faire respecter les règles déjà existantes? Une voie intermédiaire pourrait consister à renforcer la prévention aux abords des passages piétons, des écoles et des axes très fréquentés, tout en ciblant les comportements manifestement dangereux.

Des précédents à l’étranger

L’Italie ne serait pas le premier pays à adopter une réponse financière. En Lituanie, l’usage du téléphone lors de la traversée peut déjà entraîner une amende de 40 euros depuis 2018. À Honolulu, à Hawaï, les piétons ne peuvent pas rédiger de textos en traversant, même s’ils peuvent téléphoner.

Ces exemples montrent que les législateurs cherchent moins à réglementer la marche qu’à prévenir les accidents dans les moments les plus exposés. La portée d’une telle mesure dépendrait toutefois de sa lisibilité, de son contrôle et de son acceptation par le public.

En France, la prudence reste pour l’instant privilégiée à la sanction. Le débat italien rappelle néanmoins que la sécurité des piétons ne dépend pas uniquement de la vigilance des conducteurs: elle repose aussi sur l’attention de chacun au moment de traverser.

 

[Photo: Martin Ollman/Getty Images - source : www.epochtimes.fr]

Borrando Jerusalén: Israel reemplaza nombres árabes históricos por nombres hebreos

Israel está sustituyendo nombres de lugares históricos árabes en Jerusalén, al tiempo que intensifica las medidas contra las instituciones y los funcionarios palestinos en la ciudad ocupada. 

Decenas de miles de fieles palestinos asistieron a las oraciones en Al-Aqsa.

The Palestine Chronicle

Principales novedades

• La gobernación de Jerusalén acusó a las autoridades israelíes de sustituir sistemáticamente los nombres árabes tradicionales de calles y monumentos por alternativas en hebreo.
• Según se informa, las autoridades retiraron los letreros que identificaban a Bab al-Amoud, o Puerta de Damasco, e instalaron un letrero que decía «Puerta Vieja».
• El ministro palestino para Asuntos de Jerusalén, Ashraf al-Aawar, fue detenido el miércoles cerca de la mezquita de Al-Aqsa, siendo esta su segunda detención en una semana.

Las autoridades israelíes están sustituyendo nombres árabes históricos en toda la Jerusalén ocupada, en lo que los funcionarios palestinos describen como un intento de remodelar la identidad de la ciudad y borrar su herencia árabe, islámica y cristiana.

La Gobernación de Jerusalén anunció el miércoles que las autoridades israelíes habían retirado los letreros con el nombre histórico de Bab al-Amoud, ampliamente conocido en inglés como Puerta de Damasco, y habían instalado un letrero que identifica el lugar como «Puerta Vieja».

Bab al-Amoud es una de las principales entradas a la Ciudad Vieja de Jerusalén y uno de sus monumentos palestinos más reconocibles.

La gobernación afirmó que el cambio no debe considerarse una decisión administrativa aislada, sino parte de una política israelí más amplia dirigida al panorama histórico y cultural de Jerusalén.

Según el comunicado, los nombres que dan nombre a las puertas, calles y monumentos de la ciudad forman parte de la “memoria nacional, histórica y cultural” de Jerusalén.

La gobernación advirtió sobre los «continuos esfuerzos por alterar el carácter histórico de Jerusalén», pero afirmó que los intentos de imponer nuevos nombres y realidades «no borrarían la historia de la ciudad ni la memoria colectiva».

La controversia surge en medio de una serie de medidas israelíes dirigidas contra instituciones y funcionarios palestinos en Jerusalén Este ocupada.

El martes, las fuerzas israelíes se apoderaron del Centro de Formación Profesional de Qalandia, gestionado por la agencia de la ONU para los refugiados palestinos, la UNRWA.

Las fuerzas israelíes evacuaron al personal, tomaron el control del recinto e izaron una bandera israelí en su patio. Posteriormente, el municipio de Jerusalén envió equipos al lugar para comenzar las obras, de acuerdo con los planes para establecer allí un complejo educativo municipal.

Un día después, las autoridades israelíes detuvieron al ministro palestino de Asuntos de Jerusalén, Ashraf al-Aawar, mientras asistía a una reunión familiar de duelo en Silwan, cerca de la mezquita de Al-Aqsa, según informó la gobernación de Jerusalén.

Según la gobernación, las autoridades israelíes habían detenido previamente a al-Aawar en su casa de Silwan y lo retuvieron durante varias horas antes de liberarlo sin dar ninguna explicación.

El año pasado, Israel también prohibió al ministro palestino la entrada a Cisjordania ocupada durante seis meses, una restricción que posteriormente se prorrogó.

Las autoridades palestinas llevan mucho tiempo acusando a Israel de intentar alterar la identidad palestina de Jerusalén mediante la expansión de los asentamientos, las demoliciones, las restricciones a las instituciones palestinas y los cambios en el paisaje físico y cultural de la ciudad.

Jerusalén Este ha estado bajo ocupación israelí desde 1967. Posteriormente, Israel anexó el territorio, una medida que no está reconocida internacionalmente.

La Resolución 478 del Consejo de Seguridad de la ONU y otras resoluciones de la ONU rechazan las medidas israelíes destinadas a alterar el carácter, la composición demográfica, el estatus jurídico o el estatus político de Jerusalén.

 

[Foto: vía redes sociales, QNN - reproducido en www.gerardodelval.com]

Astor Piazzolla, lo sradicato del tango

di Corrado Antonini

Da giovane, a Buenos Aires, lo chiamavano El Yoni, traslitterazione argentina di Johnny, perché era cresciuto negli Stati Uniti. Più John Wayne che Carlos Gardel. A New York, quando gli parlavano in spagnolo, rispondeva in inglese e confessava di essere italiano, per timore di essere confuso con un portoricano. Quanto al lunfardo, gergo popolare bonaerense, argot della malavita che spesso affiora nei testi di tango, gli era non solo estraneo, ma con ogni probabilità l’avrebbe rifiutato in quanto cifra della Buenos Aires malfamata e viziosa che aborriva.

Astor Piazzolla (Astòr dall’italiano Astorre; la dinastia degli Astor anglo-americani non c’entra), propugnatore del nuevo tango, il musicista argentino più importante del Ventesimo Secolo, colui che trasferì il tango dalle sale da ballo di Buenos Aires ai teatri e le sale da concerto più prestigiose del mondo, di sé diceva: “io non ho niente a chevedere con il tango. La musica che faccio è quella della Buenos Aires di oggi. Qui non ci sono gauchos e neanche struzzi, né tanto meno furfanti a ogni angolo di strada”. Appunto. Niente furfanti, niente giocatori d’azzardo o donne di facili costumi, niente lame di coltello che sfavillano al chiaro di luna, niente lunfardo. Ma soprattutto questo: niente ballerini. 

Una delle definizioni più abusate del tango è quella che lo scrittore argentino Ernesto Sábato attribuì al compositore Enrique Santos Discépolo (massimo creatore del tango, diceva Sábato), secondo il quale “il tango è un pensiero triste che si balla”. Jorge Luis Borges si prese cura di segnalare, di quella frase, due parole a suo dire discutibili: pensiero e triste. Il tango, secondo Borges, non è assimilabile a un pensiero, ma a qualcosa di più profondo: un’emozione. Quanto all’aggettivo triste, Borges era dell’avviso che i primi tanghi non fossero affatto tristi. Sergio Piñero, amico di Borges, poeta e già direttore della rivista Martin Fierro, fece risalire questa tristezza agli immigrati italiani, colpevoli, a suo dire, di aver illanguidito un genere nato in realtà rissoso “nel barrio Palermo, o nelle tende di Adela vicino alla prigione (le ‘carpas de Adela’ erano dei postriboli, ndr.), o in calle Chile nel barrio Sur o forse nei Corrales Viejos (…), solo più tardi il tango si allontana dai luoghi considerati criollos, e si svigorisce quando giunge nel quartiere genovese della Boca” (Jorge Luis Borges, Il tango. Quattro conferenze, ed. Adelphi, 2019). Borges disse di non condividere questa interpretazione, ritenendo piuttosto che il tango si sia intristito poiché guadagnando in facoltà immaginativa perse per strada molto dell’eroismo e dello stoicismo delle origini (“la paura nasce dall’immaginarsi le disgrazie prima che accadano”, scrive Borges).

Di quella frase di Enrique Santos Discépolo, Astor Piazzolla avrebbe con probabilità cercato anzitutto di confutare l’idea secondo cui il tango sia una musica fatta per essere ballata. Nessuno, fino all’avvento di Piazzolla, aveva mai osato pensare e soprattutto dire pubblicamente una cosa del genere. Le orchestre di tango amate a Buenos Aires assolvevano precisamente questa funzione: far ballare la gente. Piazzolla, nel sostenere che il tango era musica da ascoltare prima ancora che da ballare, colpì il tango e gli argentini dritto al cuore. Incredulità, scandalo, indignazione. “A me i ballerini non sono mai interessati”, aveva confidato Piazzolla al suo primo biografo, Alberto Speratti (Con Piazzolla, Galerna, Buenos Aires, 1969). Borges (ricorrerà spesso in queste righe) sosteneva che “musicalmente, il tango non deve essere importante, la sua unica importanza è quella che gli attribuiamo”. Parole che molti musicisti di tango dell’epoca in cui Piazzolla si faceva le ossa arrangiando e componendo per l’orchestra di Aníbal Troilo avrebbero probabilmente sottoscritto. 

Astor Piazzolla nacque a Mar del Plata l’11 marzo del 1921, ma a cinque anni si trasferì a New York con la famiglia, dove rimase per poco più di dieci anni, prima di fare ritorno in patria. Papà Vicente, giunto nelle Americhe dalla Puglia, per sbarcare il lunario nella Grande Mela contrabbandava whisky che preparava e imbottigliava in gran segreto nella vasca da bagno. La vita della famiglia Piazzolla, a New York, con le sue amicizie pericolose e il barcamenarsi ai margini della legge, pare un episodio minore della saga di Il Padrino di Francis Ford Coppola. Ciò che più conta, però, è che il piccolo Astor imparò a suonare il bandoneon – la fisarmonica di origine tedesca caratteristica delle orchestre di tango – a Little Italy, New York, e non a Buenos Aires. Lo fece un po’ controvoglia su insistenza di papà Vicente. Astor era piuttosto affascinato dal jazz e dalla figura di George Gershwin, colui che, ai suoi occhi, aveva saputo coniugare musica colta e musica popolare, erudizione e istinto, Europa e Nuovo Mondo. Mille volte avrebbe preferito sedersi davanti a un pianoforte o imbracciare un violino, ma la sorte gli aveva riservato quello: una fisarmonica. Vicente Loduca, pure di origine italiana e a sua volta suonatore di bandoneon, fra i primi a portare il tango a Parigi fin dagli anni ’10 del Novecento, ricordava come fossero in pochi, all’epoca, ad avere il coraggio di entrare in una sala con lo strumento nella custodia: si vergognavano del suo aspetto, della sua volgarità.

Astor Piazzolla ha trascorso buona parte della sua vita a ripudiare il tango. Voleva fortissimamente profilarsi alla stregua di Gershwin o di Béla Bartók, di Stravinsky, e per riuscirci, quanto tornò in Argentina, prese lezioni da Alberto Ginastera. Anni dopo, a Parigi, provò con Nadia Boulanger, ma lei gli chiese quale musica suonasse in Argentina e Astor, con profondo imbarazzo, confessò che era un musicista di tango. Lei allora pretese che le suonasse qualcosa. Leggenda vuole che, dopo averlo sentito suonare la musica a cui lui, suo malgrado, apparteneva, l’abbia quasi implorato: “questa è la sua musica, non la abbandoni mai!”. Il difficile rapporto di Astor Piazzolla con il tango non riguardava in verità tanto la musica, quanto il contorno, le premesse, la cornice, qualcosa da cui molti, in Argentina, e ben prima di lui, avevano sentito la necessità di smarcarsi. Il tango, proprio come il jazz, era una musica associata ai postriboli. Lo ballavano gli uomini, fu Parigi e non Buenos Aires a canonizzarlo, e nel farlo fu costretta a rinunciare alle pose coreografiche originali, cortes y quebradas, trasformandosi, nelle parole di Borges, “in una specie di camminata voluttuosa”. Come sottolinea più volte lo stesso Borges nel volume citato, la gente comune stentò ad adottarlo proprio perché ne conosceva l’origine. Furono piuttosto i niños bien dell’alta società di Buenos Aires a farlo proprio e a esportarlo a Parigi. Leopoldo Lugones, poeta molto amato da Borges, scrisse: “il tango, questo rettile da lupanare”, e pur amandolo e sentendolo profondamente suo, pubblicamente lo disdegnava. 

Questo apparente paradosso accompagnò a lungo anche Astor Piazzolla. L’ombra della dissolutezza, da un lato, la dissipazione delle sale da ballo, il crimine e il vizio cui il tango incessantemente si riferiva e da cui traeva la sua ispirazione, dall’altro la poetica che si abbeverò a quelle ombre, e l’impossibilità, una volta diventato un genere alla moda, di sottrarsi a quelle ombre e a quella poetica (si pensi, ben oltre il successo parigino, a come il tango sia ormai parte del repertorio di molti musicisti di estrazione colta, sorta di licenza esotica – vogliamo dire erotica? – con cui ravvivare i programmi di sala). Ciò che lo scrittore e giornalista Riccardo Piglia definì gustosamente “quel surrealismo da quattro soldi che accosta il violino al colibrì e la forfora al cuore”, oppure il Julio Cortázar del racconto Le porte del cielo, quando nel descrivere una serata da ballo con l’orchestra di Francisco Canaro, parla di “odor di cipria a buon mercato” e, nel descrivere gli astanti, scrive: “compaiono alle undici di sera, calano da zone vaghe della città, lenti e sicuri, soli o a due a due, le donne quasi nane e dai lineamenti quasi cinesi, gli uomini simili a giavanesi, stretti in abiti a quadri o neri, con i capelli ispidi pettinati a fatica” e di “odore di borotalco umidiccio sulla pelle, di frutta marcia che ti fa sospettare affrettati lavacri”. Astor Piazzolla si batté contro tutto e contro tutti per sottrarre il tango a questa dimensione.

La sua ambizione, come si diceva, era di elevarlo a musica seria, una musica da ascoltare a concerto, non da strascicare in balera, a immagine di quanto Ravel, Bartók, Stravinsky, Villa-Lobos o Manuel de Falla avevano fatto con le musiche di estrazione popolare, ma anche di sottrarlo alla monotonia del sempre uguale, inseguendo nuove forme come nel jazz stava facendo Stan Kenton, altro suo grande punto di riferimento. Non a caso, e proprio a immagine di Kenton, il quale dava ai suoi dischi dei titoli altisonanti: Artistry in Rhythm (1950), A presentation of progressive jazz (1950), Innovations in Modern Music (1950), fin dalla metà degli anni ’50 Piazzolla prese a sua volta a esplicitare, enfatizzandoli, i suoi intendimenti: Sinfonía de Tango (1955), Tango progresivo (1956), Tango moderno (1957), Lo Que Vendra (1957), e poi, negli anni ’60, Tango Contemporáneo (1963), 20 años de Vanguardia (1964), giù giù fino agli ultimi capolavori: Tango: Zero Hour (1986), The New Tango (1987, con il vibrafonista Gary Burton). 

Inutile dire che accanto agli estimatori si guadagnò anche dei nemici. Alcuni particolarmente agguerriti. Ernesto Sábato, nel romanzo Sopra eroi e tombe pubblicato nel 1961, fa dire a un suo personaggio: “La nuova generazione non ne sa niente di tango. Solo fostrò, bolero, rumba, e tutte quelle stronzate. Il tango è una cosa seria, profonda. Parla dell’anima, ti fa pensare. (…) E quando uno di quei pagliacci pretende di fare tango nuovo… non ne parliamo, sarà meglio. Il tango dev’essere tango o niente”. Nel libro Tango, discusion y clave sempre Ernesto Sábato si prendeva cura di attribuire al tango un valore che andava ben oltre i meriti musicali e artistici del genere, trasformandolo in una sorta di impronta morale o di cruccio filosofico per chi era nato su quel lembo di terra: “un napoletano che balla una tarantella lo fa per divertirsi, il bonaerense che si fa un giro di tango lo fa per meditare sull’esistenza”. Non sono molte le musiche di estrazione popolare che hanno assunto, nel tempo, una simile valenza e che sono state caricate, loro malgrado, di tanto afflato. Il compositore Juan Carlos Paz, fra i maggiori critici della scuola latino-americana che si sforzò, nei primi decenni del Novecento, di cercare delle confluenze fra la musica di ascendenza colta e le musiche di matrice folklorica, liquidò così la questione: “Tutta questa musica sofisticata, mezza popolare, mezza colta – jazz metafisico, tango con innesti di Bartók, Ravel, Stravinsky o di chiunque altro possa concedere l’imprescindibile e sofisticata licenza di cultura e modernità”.

A sancire l’infantile perfidia degli eruditi nei confronti di Piazzolla pensò proprio Jorge Luis Borges, il quale si riferiva al musicista chiamandolo col termine infamante di Pianola. Borges amava il tango delle origini. Aveva delle riserve persino su Gardel, reo, a suo dire, di aver inferto al tango una posa drammatica che in origine non aveva, figurarsi un modernista come Piazzolla. Su di lui, pur riconoscendone il talento, spese parole crudeli. Chiamato a collaborare con Piazzolla a metà anni ‘60, Borges confidò all’amico Adolfo Bioy Casares la sua pena: “Piazzolla ha suonato dei tanghi suoi. Mia madre credeva fosse musica brasiliana. È un inetto e per giunta è così vanitoso… (…) Ti rendi conto di che razza di animale è? Non sono né tanghi né niente del genere. Il tango si sente nel corpo. Ascolti un tango e cambi subito postura, ti contrai un po’. Lui li chiama tanghi solo perché se li presentasse come semplice musica i musicisti lo sbranerebbero: invece, come innovatore del tango lo tollerano e lo fomentano pure”. Da par suo Piazzolla considerava Borges “un tipo stranissimo e distaccato”. Non lo capiva e non condivideva i suoi gusti musicali. Davvero difficile immaginare due artisti più incompatibili e più agli antipodi. 

Nel suo Music. A subversive history (Basic Books, 2019), lo storico della musica Ted Gioia sostiene che vi siano molti punti in comune fra i compositori che innovarono la musica colta nei primi decenni del Ventesimo Secolo e i pionieri del ragtime, del jazz o del blues, e individua uno di questi punti di contatto nello sradicamento, nella condizione di chi è chiamato a vivere e creare in terra straniera. Gioia, un punto di vista vertiginoso, suggerisce che la storia della musica americana sia in buona parte figlia dello sradicamento di un popolo, o meglio, di individui di popoli diversi (gli afro-americani), e che questa condizione di estraneità, di spaesamento, di privazione del proprio patrimonio di cultura e tradizione, abbia determinato, quasi per necessità di adattamento, la creazione di nuove forme di espressione musicale. Gioia va un passo oltre e arriva a ipotizzare che persino nel mondo della musica colta l’innovazione, e in particolare proprio nel Ventesimo Secolo, sia sovente da ascrivere agli outsider, siano questi esiliati politici o semplici emigrati. Prescindendo dalla generazione dei Gershwin e degli Irving Berlin (quasi tutta la canzone americana degli anni ’20 e ’30 nata in ambito teatrale o cinematografico reca la firma di un compositore o di un paroliere di origine ebraica, e lo stesso si potrebbe dire dei librettisti e dell’industria musicale tutta), Gioia fa i nomi di Arnold Schoenberg (da Vienna alla California), Igor Stravinsky (Svizzera, Francia, Stati Uniti), Paul Hindemith, Kurt Weill, Sergei Rachmaninoff, Béla Bartók, Erich Wolfgang Korngold, Ernest Bloch… Circostanze diverse, motivazioni diverse. A ben vedere persino Händel e Haydn (Inghilterra), o Chopin e Liszt (Parigi) prima di loro avevano operato e creato in terra straniera. Nel catalogo di emigrati illustri Ted Gioia stranamente non include Astor Piazzolla, ma nessuno meglio di lui avrebbe potuto rivendicare lo statuto di “sradicato DOC”: diventato adulto a New York, bandoneista a Little Italy, studi musicali a Parigi, la sensazione di essere straniero in patria, il rifiuto di operare entro i canoni e il sistema del tango così come lo avevano sempre inteso gli argentini. Se c’era qualcuno che poteva rifondare il tango partendo da un presupposto altro, quello era proprio Astor Piazzolla, El Yoni. Lo scrittore Ricardo Piglia ha scritto che “il tango, come la letteratura, non rispecchia una realtà, ma reclama una realtà”. E Piazzolla proprio questo ha fatto: ha dato al tango non tanto una seconda vita, ma una nuova realtà entro cui esprimersi.

Astor Piazzolla, "Adios Nonino"

 

 

Letture consigliate

Diego Fischerman e Abel Gilbert, Piazzolla. La biografia, Minimum Fax, 2012

Jorge Luis Borges, Il tango, Adelphi, 2019

Jorge Luis Borges, Storia del tango, in Evaristo Carriego, Einaudi, 1972

Julio Cortázar, Le porte del cielo, in Bestiario, Einaudi, 1965

Ernesto Sábato, Tango discusión y clave, 1963

 

[Fonte: www.doppiozero.com]

La montée de l’extrême droite en Allemagne, symptôme d’un profond malaise démocratique

 

Ulrich Siegmund, tête de liste de l'AfD, lors de son arrivée pour un débat sur la chaîne régionale MDR à Magdebourg, le 26 août 2026.

Écrit par Stephan Martens 

En Allemagne, les électeurs sont appelés à renouveler leurs représentants aux Parlements régionaux de Saxe-Anhalt, de Mecklembourg-Poméranie-Occidentale et de Berlin en septembre. Prévu le 6 septembre, le scrutin de Saxe-Anhalt pourrait voir le parti de l’Alternative pour l’Allemagne (AfD) accéder au pouvoir. Pour la première fois depuis 1945, une formation d’extrême droite pourrait donc accéder à la direction d’un Land, alors que l’AfD est déjà le premier parti d’opposition au Parlement fédéral.

Ce parti, qui a su capitaliser sur des événements récents, tels que l’attentat islamiste lors de la Marche des fiertés de Berlin, le laborieux remaniement gouvernemental de juillet et la grave crise de l’industrie automobile, est en tête des intentions de vote en Saxe-Anhalt (40 %) et en Mecklembourg-Poméranie-Occidentale (35 %).

L’Allemagne a longtemps voulu se présenter comme un modèle pour le monde, notamment en matière de stabilité politique, de gestion des déchets, de protection du climat ou d’accueil des migrants. La République fédérale d’Allemagne (RFA) s’est construite sur la négation du national-socialisme, où toute forme de patriotisme est devenue suspecte. Les partis traditionnels du rassemblement (Volksparteien), comme les chrétiens-démocrates de la CDU/CSU et les sociaux-démocrates du SPD, ont cherché à mener une politique de consensus, au centre (Mitte) de l’échiquier politique, afin d’éviter de brusquer l’opinion publique.

Cette stratégie a conduit à une domination des gouvernements de «grande coalition» depuis 2005, à l’exception de la législature 2009-2013. Cette approche, qui a apporté une certaine stabilité, atteint aujourd’hui ses limites.

L’AfD a connu une ascension fulgurante avec la crise migratoire de 2015

En 2015, l’Allemagne a ouvert ses portes à près d’un million de réfugiés fuyant la guerre en Syrie, en Irak et en Afghanistan. Bien que ce geste d’accueil ait été salué par de nombreux Allemands, et que le pays soit devenu plus cosmopolite, il a également engendré un ressentiment, surtout en ex-République démocratique allemande (RDA) où la classe politique n’a pas su engager un véritable débat sur la «crise migratoire».

Dans ce contexte l’AfD, fondée en 2013, a connu une ascension fulgurante, plaçant l’immigration et l’insécurité au cœur de son discours et renforçant sa position dans les nouveaux Länder. La branche ultraconservatrice du parti (Der Flügel) a consolidé son influence, attirant des électeurs déçus par la réunification et les politiques d’immigration.

Les partis traditionnels semblent désarmés face à cette montée de l’AfD. Certains refusent de le considérer comme un parti légitime, tandis que d’autres s’interrogent sur l’efficacité de l’ostracisme, qui pourrait renforcer le sentiment victimiste du parti. La politique du cordon sanitaire – illustré en Allemagne par la notion de «mur pare-feu» (Brandmauer) – qui consiste à éviter toute alliance avec l’AfD, est débattue, notamment parmi les conservateurs. Cependant, la majorité des forces politiques refuse de collaborer avec l’AfD, en partie à cause de la mémoire de la dictature nazie.

Le succès de l’AfD dans l’ex-RDA peut être attribué à divers facteurs, notamment des préoccupations socio-économiques et des causes psychologiques. Le taux de chômage y est plus élevé qu’à l’Ouest, et le revenu moyen par habitant est également inférieur. De plus, la population de l’Est ressent un manque de reconnaissance, se percevant comme des citoyens de «seconde zone».

Ce sentiment de déclassement, combiné à une culture politique différente – la RDA fut conçue comme un Etat rempart au fascisme, et ses habitants n’ont jamais fait un réel travail sur le passé nazi –, favorise l’ascension de l’AfD, qui se présente comme le porte-parole des mécontents.

L’AfD prône une vision d’une Allemagne forte, prête à tourner la page de son passé, tout en distillant des valeurs illibérales auprès d’une population qui pour l’heure n’a pas encore la même tradition d’autocritique que l’Ouest.

Les chrétiens-démocrates ont laissé se créer un vide dangereux à leur droite

Les dirigeants allemands doivent prendre conscience de l’importance du respect des règles démocratiques. Cependant, Angela Merkel et ses successeurs, Olaf Scholz et Friedrich Merz, incarnent une aspiration à une démocratie fondée sur le consensus, évitant systématiquement tout conflit – comme ce fut le cas pour la sortie du nucléaire civil ou la fin de la conscription. Cette tendance délétère a conduit à une dépolitisation de la vie politique, où des sujets essentiels sont souvent esquivés pour préserver l’harmonie.

Les partis traditionnels, dans un souci de tactique électorale à court terme, ont accepté de compromettre leur identité politique fondamentale. Historiquement, la CDU/CSU a cherché à combattre les partis de droite radicale tout en répondant à certaines de leurs revendications. Cela avait permis d’assécher l’attractivité de ces partis et de stabiliser la démocratie. Or, par crainte d’être perçus comme trop proches d’une droite dure, les chrétiens-démocrates ont laissé se créer un vide dangereux à leur droite.

L’avenir dira si l’AfD peut infliger des dommages à la CDU/CSU plus importants que ceux causés au SPD par la scission ayant donné naissance à la Gauche (Die Linke). La démocratie allemande traverse une crise. Le débat politique doit être rétabli et les partis traditionnels doivent trouver des moyens de reconnecter avec une population qui se sent délaissée. La capacité de l’Allemagne à maintenir sa démocratie et à promouvoir une véritable confrontation d’idées sur les enjeux politiques importants est mise à l’épreuve.

Stephan Martens, professeur d’études allemandes à CY Cergy Paris-Université et codirecteur de «la Revue européenne». 

 

[Photo : Ronny Hartmann/AFP - source : www.liberation.fr]

«Tarda d'agost», cançó interpretada per Adrià Puntí

 

Tarda d'agost
un vi prou bo
enmig de l'era hi dorm

Dona record
era preciós
enmig de l'era hi plou

Per cada mes un pobre nou
per cada mestre cobra un sou
per cada tòtil era un malentès
sant crists melòdics d'hivern

Enmig de l'era hi trona
no és el banc del si no fos
llampec bord
paraigua traït de mort
enmig de l'era hi plou

Porta'm un té ben dolç
"el teu" melós
et vull veure el fons del cor

Sense retrets
ni un sol neguit
avui et vull veure el fons dels ulls

Innocents records de l'ombra
en un incís la corda es mou
és prou sofert
de com "vais" es queixa

Xerica xica
fes el bé

Tarda d'agost
un vi prou bo
enmig de l'era hi dorm

Dona records
era preciós
enmig de l'era hi plou

I a l'horitzó
transita un gos
tot és negre i d'or

Àlbum: La clau de girar el taller (2015) 

«Fabbrico fake news», ammette un funzionario della comunicazione israeliano

Il funzionario israeliano Eli Hazan

 Redazione di Middle East Monitor

“Fabbrico fake news” ammette Eli Hazan, funzionario senior della comunicazione israeliano, in un video in cui dichiara che la verità e i fatti non contano più. La stupefacente confessione di Hazan è stata catturata in un filmato diventato virale sui social media. 

Il video ha attratto oltre un milione di visualizzazioni su X, con migliaia di condivisioni e commenti. Nel filmato Hazan afferma: “La verità non conta più. I fatti non contano più”. Continua ammettendo: “Come reazione io rispondo fabbricando fake news”, per finire sostenendo che Israele deve adottare una strategia di comunicazione modellata su quella del presidente statunitense Donald Trump.   

Il modello Trump citato da Hazan va di pari passo con l’uso ripetuto di affermazioni false o fuorvianti, scartando ogni reportage sfavorevole come “fake news”. Trump ha contribuito a rendere popolare la frase come attacco politico contro le critiche. Il termine, che all’inizio è stato usato principalmente per descrivere storie inventate, è diventato un aspetto centrale degli attacchi di Trump contro i media durante la sua scalata al potere.  

Il disprezzo di Tramp per l’accuratezza dei fatti è stato ampiamente documentato da verificatori dei fatti indipendenti. Il Washington Post ha documentato, durante il suo primo mandato presidenziale, 30.573 affermazioni false o fuorvianti, una media di circa 21 al giorno. PolitiFact, dopo aver esaminato 1000 dichiarazioni di Trump dal febbraio 2024 ha scoperto che circa il 76% di quelle selezionate per la verifica dei fatti erano valutate “Quasi del tutto Falso”, “Falso” o “Bugia”, con una valutazione media di “Falso”.  

Imitando Trump, anche Hazan descrive i social media come un campo di battaglia in cui Israele deve combattere una “guerra” online contro i suoi oppositori, e afferma che in questa guerra di informazione l’accuratezza fattuale è secondaria.  

Hazan è da tempo un personaggio della comunicazione del Likud: è stato direttore degli Affari Esteri del partito, portavoce di Benjamin Netanyahu e ambasciatore di Israele a Singapore. I media israeliani hanno rivelato che quest’anno Netanyahu avrebbe cercato di nominarlo direttore dell’Ufficio Stampa del Governo (GPO), l’organo responsabile delle relazioni fra governo israeliano e giornalisti locali e stranieri.   

Il GPO descrive come parte del suo ruolo il mantenimento delle relazioni con i giornalisti stranieri e lo svolgimento di attività diplomatiche pubbliche intese a migliorare l’immagine di Israele sui media internazionali.   

Le affermazioni di Hazan sono diventate virali mentre Israele riversa somme senza precedenti nella hasbara, la diplomazia pubblica e l’apparato di propaganda dello Stato, per tentare di ribaltare il crollo del sostegno internazionale dopo il genocidio a Gaza.   

Il budget della diplomazia pubblica di Israele è balzato a circa 730 milioni di dollari, oltre quattro volte i 150 milioni di dollari allocati l’anno prima. La cifra destinata quell’anno era già 20 volte la spesa israeliana per tali operazioni prima del 2023. Le somme vengono indirizzate verso campagne digitali, influencer, delegazioni straniere, organizzazioni di sostegno e altre iniziative intese a rimodellare l’opinione internazionale.   

Israele ha anche pagato a influencer sui social media fino a 7000 dollari per post per pubblicare materiale filoisraeliano. Altri contratti prevedevano migliaia di storie per i social e decine di milioni di visualizzazioni mensili, mentre altre campagne hanno cercato di influenzare i risultati delle ricerche e dell’ambiente delle informazioni usati dalle piattaforme di intelligenza artificiale.   

(traduzione dall’inglese di Mirella Alessio) 

[Foto: Screengrab/@HatsOffff - riprodotto su www.zeitun.info]

Los inicios de Pedrito Suárez Vértiz

Arena Hash, la banda de rock que formó durante una de las peores épocas del Perú

El texto que acompaña esta fotografía reza: "En el Perú hay una organización que se considera en guerra contra todos -perros inclusive- trasladando al medio local los problemas de Teng Siao Ping, a cuya progenie se refiere abundantemente. No se ha explicado al resto de los mortales lo que tiene que ver en el embrollo". 

Escrito por Úrsula Álvarez Gutiérrez

Aunque estaba decidido a ganarse la vida como músico, Pedrito quiso estudiar en la universidad por puro escozor intelectual. Eligió la carrera de Comunicaciones, porque comunicar es poder generar algo común para integrar a los seres. Las musas que participaron en su concepción intervinieron otra vez y le tocó una clase llenecita de mujeres y solo dos hombres, me sentí un obstetricio, contó cuando se volvió famoso inventándose una palabra, quien dijo que Dios creó al hombre primero y a la mujer después porque de los errores se aprende, acertó, y confesó que sin la ayuda de las chicas de su clase jamás hubiera podido graduarse, son mucho más inteligentes que nosotros.

“Parecía un príncipe gitano que levitaba por los pasillos de la facultad, siempre perseguido por las chicas más lindas de Lima… era un rockstar…”, o algo muy parecido, escribió un periodista que lo conoció en aquel tiempo. Cuentan que Pedrito de verdad era un éxito entre las chicas, aunque cuando se volvió famoso contó que los amores al paso nunca le habían gustado, ¿una vaina así, al vuelo, tipo gato? ¡Nooo!, el sexo sin amor va dejando de lado el espíritu hasta marchitarlo por completo. Cuentan también que andaba siempre vestido de negro, en actitud de quien intenta desentrañar el misterio de la inmortalidad del mosquito, preguntando las cosas que nadie pregunta y hablando de los temas de los que nadie habla. “¡Es un fumón!”, concluyeron por lo tanto los mudos, porque siempre ha sido más fácil acusar que entender.

Quizá el único tiempo peor que aquel en la historia del Perú fue el de la Guerra del Pacífico, la que quiso arrebatarnos al abuelo de Pedrito. La inflación batía tantos records que ni el prefijo “híper” la alcanzaba, y un enemigo feroz mataba peruanos de todos los colores, de dos o cuatro patas, porque ni los perros se libraron del afán sanguinario del peor terrorismo que el mundo había conocido hasta entonces. De los postes de luz, sin luz porque los terroristas dinamitaban las torres eléctricas, colgaban los pobres perros mensajeros del odio. Se diseminó entre los pueblos olvidados por Dios, por el Estado y por el resto de peruanos; creció como crece el mal cuando lo dejan, llegó a las ciudades y hasta la esperanza comenzó a abandonarnos.

La emigración imitó a la inflación y entre los que nos quedamos, los únicos con suerte fuimos los colegiales, porque las tareas de hacer milagros para multiplicar panes y malabares para esquivar bombas, fueron de los adultos. Los políticos no atinaron ni una y quienes intentaron defendernos murieron descuartizados a manos de los emisarios del Mal. Es difícil entender ahora cómo hizo el Perú para sobrevivir tanto horror, quizá lo logró porque se llama Perú, es hijo del Sol y porque algunos de sus hijos lo ayudaron. Uno de ellos, fue Pedrito.

Durante uno de los silencios que siguió a una de las explosiones, el Perú escuchó a un chico cantar… Estoy atrapado y no puedo salir… ¿es que no ves que hay una bomba que se desprende de mi ser y se transforma en algo horrible? Abrázame, no sé qué hacer… hoy siento pena, siento pena de mí... Quizá mi país se reconoció en la letra o se relajó con el ritmo, el asunto es que siguió escuchando y cuando conoció la historia de un resfrío en Brasil… Por la carretera, cruzando la frontera una linda morena me dijo “llévame, yo me acomodo atrás”. Yo le dije “si me guías te llevo de rodillas donde tú me pidas”… Nos mojó la lluvia, me sorprendió la fiebre y en plena penumbra me empezó a besar, fue fenomenal… de tantos besos la contagié, en cama cinco meses pasé… Era una maravilla, con su tanga de estrellitas se me ponía encima y no podía respirar, fue fenomenal… Todo me dolía, ella estornudaba, pero resistía… No supe nunca hablar portugués, pero qué bien que me comuniqué… Nos dimos el adiós, qué penoso adiós…, el Perú casi se murió de risa, de ternura y de alivio, porque aun en el peor de los horrores, seguía habiendo vida, seguía habiendo amor y hasta seguía habiendo ilusión.

Bailó, el Perú, gracias a Pedrito, muerto de risa con la descripción perfecta de las borracheras de sus adolescentes… ¡Uh!, cuando la cama me da vueltas… ¡Un, dos, tres, va! Por la calle regresé, embriagado hasta los pies… con la mesa me estrellé y del ruido desperté ¡uh!, a mi mamá, tambaleando me acerqué y con un beso la asfixié… Todo se nubló y el remolino me agarró, la casa la sentía de cabeza, con acrobacias avancé hacia mi cuarto y me dejé ¡uh!, desparramar… ¿qué puedo hacer? Cuando la cama me da vueltas, me agarro y no lo puedo evitar…

Arena Hash se llamaba la banda que Pedrito había fundado con su hermano y dos amigos, y los cuatro andaban de estación de radio a estación de radio, casi mendigando que, por favor, por favor, pusieran sus canciones. Arena Hash apareció por fin en todos los programas de televisión y el Perú quedó turulato porque los mocosos universitarios que cantaban las canciones más desfachatadas de la vida tenían muy buenos modales. Ensayaban en casa de Pedrito y su mamá, que era trabajadora, paciente y muy distraída pero no tanto, les llevaba la comida al garaje mientras los chiquillos reventaban la batería, la guitarra, el bajo y el teclado, mezclando rock con todo lo imaginable y hasta lo inimaginable, su barrio saltaba como una rana oyendo blues y un patrullero daba vueltas, vueltas, en busca del origen del escándalo sin que ningún vecino los delatara, porque a Arena Hash la quiso todo el Perú, aunque metió un montón de bulla. Los chicos comenzaron a recorrer el país pese a las bombas de los terroristas y quizá así Pedrito se hizo hombre.

Cuando el papá de un amigo suyo murió, Pedrito fue a darle el pésame porque lo quería y también, porque su propio papá había muerto y comprendía. En el velorio, vio a su amigo y a los asistentes tan tristes, que pidió la guitarra del difunto y pasó horas tocándola y cantando para transformar el momento en algo casi feliz. Lo consiguió, porque Pedrito siempre consiguió transformar la tristeza, era uno de sus superpoderes, por eso lo queremos tanto, y por eso es inmortal.

El segundo disco de Arena Hash fue una locura y contó, entre otras, la historia del Rey del Ah, ah, ah… Hace años mil hubo una princesa que no podía vivir sin hacer ah, ah, ah. Ella solía dormir en un súper King Size con soldaditos mil y una gran orquesta. Ellos tocaban sin, tocaban sin parar y así nadie iba a oír el feroz “ah, ah, ah”. Pasaba por ahí un trovador bacán, llevaba un calcetín justo en la zona Ah… La princesa lo vio y ordeno descansar, “a ver buen trovador, ¿qué me vas a enseñar?… La princesa pidió una venia total, pues con el trovador ella se iba a casar. El trovador dijo no a la corona, pues él nació siendo el Rey del Ah, ah, ah… La banda de Pedrito desalojó a los cantantes gringos de las radios y llenó todos estadios peruanos bajo una lluvia de calzones. Nunca una banda peruana tuvo tanto éxito.

Las autoridades de la universidad de Pedrito lo llamaron, “representas a la Universidad y tenemos que hacer algo al respecto”, le dijeron, contactaron al Jefe de la Facultad de Comunicaciones de una universidad gringa, “tenemos un fenómeno, un teen-idol”, y ese señor llevó a Pedrito a un seminario en Holanda, para que entendiera la responsabilidad que se había echado encima y Pedrito entendió. La noche de su graduación, con toga, birrete y una corbata hecha de cartulina porque no tenía ni una de verdad, cantó a capela y lo aplaudieron tanto, que el estruendo casi silenció al de las bombas terroristas. Quizá por eso, su país comenzó a quererlo como nunca ha querido a otro artista.

 

[Fuente: www.meer.com]

«Si he de morir», antologia d’articles i poemes de Refaat Alareer

 Assaig | Injustícia i relats

Refaat Alareer

Escrit per Jorge López Heredia

Al meu col·legi hi havia un professor de religió que ens repetia constantment la història d’un xiquet que es burlava d’un company que era molt estudiós. El xiquet dolent va repetir curs. Anys després i completament arruïnat, va anar a demanar feina a una empresa que era dirigida pel seu antic company, qui —molt cristianament— el va perdonar i contractar.

El professor feia servir aquest relat i altres similars, com ara Els Tres Porquets, per transmetre’ns uns valors abstractes mitjançant històries concretes. I funcionava perquè recorde estudiar molt per por de repetir curs.

Aquesta transformació de la realitat mitjançant relats pot ser encara més poderosa. Les pel·lícules de Hollywood són en bona part responsables del fet que generacions d’adolescents cregueren que tot era vàlid per tal d’aconseguir l’amor vertader. 

O, atenint-nos al present, la literatura sionista de finals del segle XIX i principis del segle XX, en retractar a Palestina com una terra “plena de llet i mel” o “una terra sense poble per a un poble sense terra”, va mobilitzar a una gran part de la comunitat jueva, justificant “l’ocupació més cruel i salvatge que el món ha vist mai”.

Refaat Alareer (1979-2023) va ser un professor de literatura a la Universitat Islàmica de Gaza que va ser assassinat junt amb la seua família per un míssil israelià guiat cap a sa casa. El motiu? Transmetre al jovent la importància i necessitat dels relats de la resistència palestina.

Reffaat Alareer, Si he de morir, Sembra (2026)

Si he de morir, publicat en català el 2026 per Sembra Llibres, és una antologia d’articles i poemes escrits per Refaat Alareer entre el 2010 i el 2023. El conjunt, intercalat amb les cites més rellevants dels textos, forma, en primer lloc, una crònica de la vida quotidiana durant la destrucció de Gaza; en segon lloc, una defensa de la literatura i l’ensenyament com a armes de resistència; i, en tercer lloc, una anàlisi de les estratègies geopolítiques i propagandístiques d’Israel per exterminar al poble palestí amb impunitat.

Hi ha frases al llibre que descriuen un dolor que no hauríem de permetre ni que siga imaginat. S’afirma que “un infant palestí nascut l’any 2008 ha viscut set guerres” o que “la meva dona, la Nusayba, i jo som una parella palestina perfectament normal: més de trenta familiars nostres han estat assassinats per Israel”. 

És sorprenent la perspectiva tan humana i tan humanista de Refaat Alareer. Humana perquè dubta, es desespera, s’emprenya, es commou i estima. Humanista perquè, malgrat l’extermini, defensa el coneixement i la poesia. 

Lluita sota les bombes contra l’extremisme i intenta tornar la idea de justícia a uns joves que veuen com els criminals de guerra israelians viuen amb impunitat després d’haver destruït la seua llar i la seua família. Com podem parlar de pau amb uns infants que creixen amb la sensació que el món els ha traït? Alareer és contundent: “Cal que canviem aquesta visió. Els ho devem”.

Yousef M. Aljamal, alumne i amic de Refaat Alareer, inspirat pels versos del seu mestre, va editar aquesta antologia de manera pòstuma i ens va fer arribar paraules sobre el setge, la fam, la humiliació, la violència, les traves burocràtiques, el dol, l’espionatge amb Pegasus, la propaganda i el silenci. Però també sobre l’esperança, la comunitat, la cultura, la família, la resiliència i la pau.

Si he de morir és un testimoni dur, esperançador i frustrant. És una obra interessant que ens descobreix la complexitat que s’amaga darrere de les notícies. Són els relats que el vent de l’amistat trau de sota les runes de la ciutat per mobilitzar el món.

El general israelià Moixé Dayan va dir que “els poemes de Fadwa Tuqan [poetessa de la resistència palestina] eren com enfrontar-se a vint soldats enemics”. Si he de morir, com demostren els bombardejos a la universitat, a les biblioteques i als centres culturals, és un llibre de destrucció massiva, portaveu del coneixement, el principal enemic d’Israel. 

Aquest dispositiu de lluita i transformació social, compost per papers i tinta, constitueix una de les aproximacions més pures i directes a la injustícia. Cal que llegim els seus testimonis. Els ho devem.

 

[Foto: Sembra - font: www.diarilaveu.cat]