Isac Nunes da Luz Cordeiro
***
Tradutor Público e
Intérprete do Comércio
***
Idiomas: francês, espanhol, catalão e galego ***
Matriculado na Junta Comercial do Estado do Paraná
*** Curitiba ***
República Federativa do Brasil
Seria un error tractar el fenomen del llenguatge no-binari com una anomalia en lloc de veure’l com a digne d’estudi
Sant Antoni, a Barcelona, un barri gentrificat.
Escrit per RUDOLF ORTEGA
No es pot dir que l’Institut d’Estudis Catalans no estigui fent feina. De fet, en els darrers anys n’han fet molta, i la freqüència i regularitat amb què amplien el diccionari és un bon indicador que l’acadèmia està arrelada als temps i té un peu en l’actualitat. Bé, també hem d’entendre que potser no van tan de pressa com tocaria, i que sovint fa la sensació que una novetat al diccionari ja fa temps que hauria de ser-hi: ha passat amb gentrificació, terme que ha entrat ara al DIEC tot i tenir més de deu anys. Sigui com vulgui, al capdavall un diccionari normatiu no és una obra descriptiva i tampoc pretén recollir l’ús, sempre voluble; ja hi ha altres obres i recursos que fan aquesta feina.
De vegades, també, un es pregunta qui, d’entre els membres de la Secció Filològica, fa unes aportacions o d’altres, tenint en compte el biaix que s’hi intueix. O potser és algun dels notoris filòlegs que hi ha entre bambolines, i que solen fer la feina bruta reportant els usos d’una determinada paraula en informes incansables que després les patums tindran a bé de votar en el plenari. En la darrera de les ampliacions del diccionari, s’han animat a incloure l’accepció del verb col·locar en el que entenem per anar drogat, tot obrint la porta a la incorporació de termes propis de la llengua argòtica i popular, malgrat que aquesta pràctica no tingui gaire continuïtat ni sigui sistemàtica. Així, hi tenim col·locar però no pas clenxa per parlat de la ratlleta, terme que senyoreja fins i tot entre els castellanoparlants, tal com fa l’incombustible àrbit en tota mena de camps de mides i condicions diverses.
Dèiem que hi ha una certa connexió amb la realitat perquè a cada ampliació s’aprofita per allisar arestes i corregir esments de realitats pretèrites. Ens ho trobem amb la correcció de la definició de marit i muller, en què ja no es tracta d’un home i una dona casats, respectivament, amb una dona i un home, sinó senzillament amb un cònjuge qualsevol, així com en la subentrada marit còmode, que abans era l’home que consentia les banyes que li posava la dona i ara pot ser que sigui el cònjuge qui les hi posi, sigui quin sigui el seu gènere. Tota una diversitat de possibilitats que recull també molt hàbilment la nova accepció de penetrar, que no prescriu ni prejutja quins són els actors implicats: “Introduir el penis dins la vagina o de l’anus (d’algú)”.
Malauradament, també hi ha llacunes. Malgrat que el diccionari fa un acostament a les qüestions de gènere amb la inclusió de donassa —ja hi teníem homenot però ens faltava l’equivalent—, amb la definició de dona corpulenta però també referint-se a una dona “significada per la seva aportació intel·lectual, artística o cívica” (amb un entranyable esment a Aina Moll a l’exemple), s’obvien del tot altres qüestions, com és la reflexió al voltant del binarisme i el no-binarisme: ni s’amplia l’entrada del mateix binarisme, que ara com ara només significa una teoria fonològica, ni s’admet no-binarisme o no-binari, termes que el Termcat sí que recull en els seus vocabularis.
Ja sabem que l’IEC no és gaire partidari del llenguatge no-binari, al capdavall, en el seu comunicat recent sobre el llenguatge inclusiu, ja afirmava que “no és cap estratègia natural” i “contravé les normes internes del català”, malgrat que feia servir l’adjectiu binari justament en el sentit que els moderns estudis de gènere atorguen al mot, i que el DIEC no recull encara. Per descomptat no hi ha pressa, si hi ha paraules que s’esperen anys per entrar al diccionari és normal que l’acadèmia sigui reticent a incorporar canvis més estructurals, però seria un error tractar el fenomen com una anomalia en lloc de veure’l com a digne d’interès i estudi. Algú dins de l’IEC hauria d’estar al cas dels debats encetats sobre la matèria, no tan sols en català, sinó també en les llengües de l’entorn, perquè el fenomen és internacional i ens recorda que, almenys, estem instal·lats en les mateixes dinàmiques.
I per començar, a la propera ampliació del diccionari normatiu potser convindrà incorporar no-binari i no-binarisme, perquè ens agradin o no les solucions aportades pels col·lectius implicats, el que farem serà parlar-ne.
A vida e obra de Leonard Bernstein por Bradley Cooper. Maestro é uma obra-prima orgulhosamente transbordante, candidato a melhor filme do ano. É sobretudo para ser visto e sentido em grande ecrã, mesmo que esteja já com data de estreia na Netflix (dia 20).
Celebrar a música, celebrar uma vida em cheio!
Escrito por Rui Pedro Tendinha
Martin Scorsese e Steven Spielberg apoiaram durante anos a produção de um sonho pessoal de Bradley Cooper: trazer para o grande ecrã a vida do lendário maestro e compositor Leonard Bernstein. O chamado projeto de "amor" que só um estúdio como a Netflix poderia bancar. Finalmente está aí nos cinemas (na Netflix só um pouco mais tarde) o resultado final, depois de uma passagem na Mostra de Veneza, na qual o júri não quis premiar, mas a imprensa foi quase unânime. Triunfo artístico e bilhete garantidos para a temporada dos prémios - para a semana já saberemos os nomeados para os Golden Globes e deve ser confirmado algum do favoritismo das interpretações: Bradley Cooper e Carey Mulligan.
Entre o preto e branco artístico e a cor triunfal, este olhar biográfico pela vida de Leonard Bernstein vai da sua juventude ao final dos seus dias, através de um encadear de momentos marcantes. Essa opção de retalhar "momentos" é deliberada e poderá fazer alguma impressão ao espectador mais habituado à formatação do biopic arrumadinho.
De facto, na desarrumação pode estar o ganho. Aí e na maneira como a estrutura do filme sofre um golpe: afinal, é também sobre a mulher, Felicia Montealegre, atriz que se apaixonou por ele numa fase onde o maestro vivia com um namorado, o clarinetista Oppenheim. A vida de ambos parece sempre feita de uma moeda de duas faces, entre o sucesso de Leonard, as provações da criação de uma família e a doença de Felicia.
O guião de Josh Singer e Bradley Cooper tem ainda outra guinada: explorar a sexualidade de Leonard, alguém que nunca conseguiu esconder a sua atração por homens e que chegou a provocar uma crise matrimonial. É, pois, uma evocação do homem e do músico, em estrito senso.
Nessa mecânica bem engenhosa de momentos soltos há sobretudo um cuidado imenso pelos tempos e sentidos do trabalho musical. Tudo menos aquela lógica do toque e foge das suas conquistas musicais. Não, a história fica com a música, com o tempo do labor e da criação musical, não é, de todo, nada a despachar.
Cooper assume o que alguns biopics não têm coragem: o caráter de homenagem explícita, mas daquelas homenagens que não se afastam das complexidades íntimas de um homem com voracidade pelo prazer e criação. Mas também um tributo à figura de Felicia Montealegre, que não é apenas a esposa, mas sim o bater do coração e razão do maestro. Uma mulher de corpo inteiro e sempre também a responder como artista de valor próprio.
Para quem mencionou o nariz prostético da caracterização e vê o desempenho de Cooper na esteira do exibicionismo de atores de Hollywood, o filme fala por si próprio. A resposta está nos seus olhos brilhantes, com cor ou sem ela. Olhos que dão um brilho à paixão de Leonard Bernstein. Uma interpretação para além das proezas de mimetismo, um verdadeiro caso de amor, seguramente ainda num patamar superior aos incríveis Cillian Murphy em Oppenheimer, de Chris Nolan, Paul Giamatti em Os Excluídos, de Alexander Payne, ou Andrew Scott em All of Us Strangers, de Andrew Haigh, filme queer britânico, que Portugal arrisca a não ter direito a estreia.
Para lá do famoso nariz judeu "implantado", há um transbordar de vida no rosto de Cooper que é flagrante, para não dizer emocionante, como se compreendesse o desejo de liberdade naquele corpo, naquela alma.
Mas a patine de estado de graça do filme acontece quando a câmara nos açambarca para entrarmos literalmente dentro da melodia e das notas musicais de Bernstein. O tal milagre de entrarmos no interior central da música. Os mais céticos vão dizer que é o lado de musical avulso, mas não se trata disso: Cooper está a oferecer uma experiência imersiva, mesmo que esta palavra tão na moda possa sugerir desvios digitais. A imersão tem a ver com uma sensação de transporte naquilo que de mais irracional a música nos transmite. Feito conseguido através de uma gestão admirável de tempos dramáticos e, essencialmente, um jogo entre silêncios e as notas musicais. Coisa cósmica e só concretizável graças ao luxo dos milagres óticos do diretor de fotografia Matthew Libatique, artista que filma o interior da pauta da música de Bernstein com uma voracidade perfeita para o tom ilusionista desses momentos.
Mesmo pensando que existe um arco temporal alargado, Maestro começa por impressionar quando aceita emular um feeling romântico de numa América dos anos 1950 onde o sonho americano tornava o maestro e a mulher num postal de realeza. Um postal de um caráter pueril e saudosista, próximo de uma utopia de significativo fulgor. Pensar-se-á em nostalgia clássica que advirá de um talento de direção de Cooper e no peso dos diálogos engendrados numa sofisticação que já se sentia em Assim nasce uma estrela, agora, por certo, olhado com outros olhos. Esse remake que se pensava que era ligeirinho já tinha muito do "corpo" e do peso deste Maestro, apoteose estrondosa de um ideal de elegância clássica de que o cinema americano mainstream já precisava há muito.
Contaba Álvaro Cunqueiro que a literatura rusa estaba dominada polo asubío dun tren que cruzaba a noite. Non sei se da galega, onde o tren está presente desde Curros, se podería dicir o mesmo pero xurdiume a asociación ao acabar a lectura deste Río Miño. Unha viaxe entre solsticios, cando Xesús Fraga conta como polo balneario da Arnoia -non a Seca, que esa é de Gomesende- oíron un estrondoso zunido de grilos que xustamente varrerá o ruído que facía un tren ao avanzar na escuridade coma se o fixese sobre o río e non sobre raís. Esta é só unha das historias cargadas de plasticidade que no libro se conxugan con outras resultado de providenciais encontros ou laboriosamente documentadas. Todas elas, abofé, relatadas con excelencia e que foron merecentes, nunha versión castelá, do Premio Eurostars de narrativa de viaxes.
Fraga percorreu, ao longo de seis meses, o Miño desde o pedregal de Irimia, na serra de Meira, ata a súa desembocadura nas terras da Guarda. E conta como foron eses días, como percorreu os leitos e canles sinuosas do río, con quen viaxa, a quen atopa, que descobre, que bota en falta e, ao tempo e por extensión, con todo iso elabora unha cartografía -non sei se á mantenta mais sospeito que si- de todo o que o río reflicte de nós, isto é, de todo aquilo que rodeou as súas mutacións ata coñecelo como hoxe é, encoros e explotacións eléctricas incluídas.
Bernardo Atxaga bautizou como “curvas” aqueles excursos narrativos resultado de asociacións irrefreables que se coan na súa obra. A Fraga ocórrelle, felizmente, algo así. Un comeza a coñecer tal ou cal acontecemento e acaba por revelársenos unha anécdota ou un suceso aínda máis relevante, se cadra non tan importante para a Historia escrita en maiúsculas pero si para a historia cotiá das xentes que habitaron e habitan este río e para todo aquilo que o Miño significa aínda para nós.
O que un podía saber sobre o río, alén do experimentado, encerrábase en Os ríos galegos, de Otero Pedrayo ou nos Contos do Miño de Eliseo Alonso. Arestora, esta visión literaria e xornalística de Fraga, con moito de reportaxe e, ao mesmo tempo, abrazada ao ronsel da memoria é xa unha das fontes inescusables para saber máis do Miño, que é tanto como dicir para saber máis de nós mesmos.
La novel·la ‘Bouvard i Pécuchet’ va estar al cap de l’escriptor des dels setze anys, però la va deixar inacabada
L'escriptor Gustav Flaubert (1821-1880), autor de Madame Bovary
Escrit per JORDI LLOVET
En opinió d’una colla de lectors i d’intel·ligència verificada, com ara Borges, Walter Benjamin, Gide, Beckett, Julian Barnes, Calvino o Orhan Pamuk, Bouvard i Pécuchet, de Gustave Flaubert (1821-1880), és la novel·la francesa més genial del segle XIX. Aquells, i molts més, no ho van dir perquè xalessin llegint aquest llibre prodigiós, sinó degut a tot el que significa tant dins el panorama de la literatura europea com dins l’apogeu de la civilització burgesa.
Flaubert la va tenir al cap des dels setze anys, però la va deixar inacabada: la seva neboda, Caroline —el marit de la qual va arruïnar Flaubert a causa d’uns negocis improbables— la va fer publicar l’any 1881. Uns quants crítics la van lloar, i d’altres, com Barbey d’Aurevilly, la van rebentar, bo i desitjant que l’obra quedés enterrada per sempre, com l’autor mateix.
Flaubert va viure tot el procés revisionista de la història de França a partir de Napoleó, esborronat per l’ascens d’una classe urbana que, en comptes de perseverar en els costums intel·lectuals dels hommes de lettres del segle XVIII, va encetar un període històric en el qual encara vivim. Dit d’una altra manera —i això és el que més importava a Flaubert—, la intel·ligència il·lustrada va cedir el pas a una estupidesa “de classe” tan eficaç que, amb el temps —com ell mateix va preveure—, ha agafat de ple quasi totes les capes de les societats vinculades al règim econòmic del capitalisme. De passada, Flaubert es va proposar demostrar que els avenços de la ciència i de la tècnica del seu temps no servirien per a gran cosa si els “especialistes”, que detestava, no actuaven amb mètode.
Ara els lectors tenen al seu abast l’edició més ben anotada que mai s’hagi vist a les terres hispàniques i potser enlloc al món, obra d’un d’aquells homes que, en llegir l’obra, han quedat tan seduïts per la riquesa que conté, que ha dedicat mitja vida a treballar-hi: Gustave Flaubert, Bouvard y Pécuchet, traducció, pròleg, notes i selecció de comentaris de Jorge Fondebrider (Buenos Aires, Eterna Cadencia, 2023).
Dos bonhommes de París es coneixen per atzar —amb una simetria que es repetirà al llarg de tot el llibre—, al bulevard Bourdon, un dia d’estiu de 1839, encara que el llibre no ho digui expressament: el temps de la història hi importa poc, perquè Flaubert el considerava aturat per sempre més, i no s’equivocava gaire. Tots dos estan cansats de treballar de copistes, Bouvard rep una herència inesperada, i decideixen marxar al camp, fer de pagesos i iniciar-se en totes les ciències i les tècniques que un es pugui afigurar: diem poca cosa si esmentem l’horticultura, l’agricultura, la destil·lació, la gimnàstica, l’arqueologia, l’anatomia, la fisiologia, la higiene, la frenologia, l’astronomia, la biologia, la geologia, la història, la psicologia, la literatura, la filosofia, la pedagogia, l’arquitectura i l’urbanisme. Però Bouvard i Pécuchet, amb més entusiasme que saber, fracassen amb estrèpit en totes i cada una de les seves experiències teòriques i pràctiques. Són estúpids, però no a la manera de l’stultus de l’Eclesiastès bíblic, sinó pel fet que la idea de progrés —tan preuada a França entre “le roi bourgeois” i el Segon Imperi— primer els sedueix, després els enlluerna i finalment els anorrea.
Al capítol VIII del llibre hi ha una frase que ha estat molt comentada, que diu que un bon dia els dos bons homes van ser capaços de distingir l’estupidesa, i no van suportar-la més. Això ha fet córrer rius de tinta; després que el narrador hagi escrit la frase, tots dos homes continuen donant mostres d’indomable ximpleria, però segons el final d’aquesta part narrativa, llavors havien de ser capaços de reunir una vasta col·lecció de ximpleries fetes o escrites pels altres. Potser hem d’entendre aquella frase enigmàtica en el sentit que el bourgeois estúpid ho és tant, que fins i tot s’equivoca quan es pensa que s’ha tornat clarivident. Sigui com sigui, la novel·la acaba quan Bouvard i Pécuchet decideixen reprendre l’ofici que havien tingut a París: copiar; en aquest cas, les ximpleries trobades als llibres antics i moderns.
Flaubert va deixar esbossat el capítol X i últim de la part narrativa, però havia previst configurar tot un “segon volum”, que només hauria consistit en l’acumulació de les coses llegides i diagnosticades com a ximples pels dos protagonistes; però hi ha poques edicions d’aquest llibre gloriós que porti les dues parts. Potser l’edició que va dirigir un quídam a l’editorial Mondadori (2009) contenia més material d’aquest “segon volum”, o “la còpia”, de l’obra; però aquesta que comentem avui en porta almenys una bona tria, també el famós Diccionari d’idees acceptades (o tòpics), més complements, la novel·leta Les deux greffiers (Els dos escrivans), de Barthélemy Maurice —Flaubert s’hi va inspirar— i, sobretot, una abundor d’anotacions primmirades, exhaustives i obsessives —al cap i a la fi, tal cosa va ser per a Flaubert aquest projecte: una obsessió—, com ara la història del canal de Saint-Martin (pàg. 37), només esmentat de passada a la primera pàgina del llibre, sense cap repercussió narrativa. Aquestes notes són com una enciclopèdia metòdica afegida, per punt d’honor, a l’enciclopèdia de ximpleries en què consisteix el llibre. Aquest contrast reblarà a partir d’ara el caràcter verament monstruós d’aquesta novel·la incomparable.
Acaba de ver la luz el libro Graham Greene’s Journeys in Spain and Portugal (Los viajes de Graham Greene por España y Portugal), publicado por Oxford University Press, cuyo autor es el profesor de la Universidad de La Rioja Carlos Villar Flor. El libro describe cada uno de los quince viajes que llevó a cabo el escritor inglés por la península ibérica entre 1976 y 1989 con su amigo sacerdote y profesor universitario Leopoldo Durán, detallando los preparativos, itinerarios, anécdotas, acompañantes, temas de conversación, repercusiones, etc., así como un resumen de los posibles reflejos en la biografía del autor.
Escrito por Evaristo Aguado
Además de la reconstrucción día a día de cada uno de los viajes, el estudio explora la génesis y resonancias de la novela más hispana de Greene, Monseñor Quijote (1982), que con el tiempo pasaría a ser su favorita, así como de la adaptación televisiva que vendría después. También aborda aspectos que nunca habían aflorado en los pocos escritos que han tratado de estos viajes, en especial provenientes de la pluma de Durán: las posibles motivaciones de la primera visita a España, relacionadas con la colaboración de Greene con el Servicio Secreto británico; las misteriosas visitas a una anciana dama inglesa ubicada en Sintra; los intentos del escritor de establecer vínculos con el emergente socialismo español a través de Tierno Galván, a principios de los ochenta; e incluso la curiosa historia de la propuesta de un noble español de crear una fundación que llevara el nombre de Greene, con supuestos fines culturales.
Esta reconstrucción tiene un notable valor biográfico para los lectores, aficionados y biógrafos de Greene, pues aporta dimensiones inéditas de su personalidad en un entorno relajado, realiza un seguimiento por la extraordinaria relación que hubo entre dos hombres de caracteres muy diferentes, e ilustra con nuevos matices la fascinación que España y lo hispánico ejerció en Greene desde su juventud.
El libro es fruto de ocho años de investigación de su autor por bibliotecas especializadas de Georgetown, Boston, Oxford y Londres, además de numerosas entrevistas con testigos de los viajes, y supone una adaptación y actualización de una primera versión en castellano aparecida en 2020, Viajes con mi cura, coeditada por Comares y la Universidad de La Rioja.
La prensa universitaria de la Universidad de Oxford empezó a imprimir en 1636, por lo que OUP es una de las editoriales más antiguas del mundo, además de acaso la más grande en términos de producción. Con la publicación del estudio de Carlos Villar Flor, esta etapa inédita de la biografía de Greene se abre a los millones de admiradores y lectores en lengua inglesa de un autor que fue aclamado en su tiempo como uno de los más célebres del siglo XX, permanente candidato al Nobel, y sin duda un pionero en la incorporación de las técnicas fílmicas a la narrativa, entre otros muchos méritos.
El “pacte lingüístic” promourà la llengua de l’illa a l’administració i l’educació
França ha reconegut un nou estatus a la llengua criolla de l’illa de la Reunió mitjançant el “pacte lingüístic” firmat el 29 de novembre passat entre la ministra de Cultura francesa, Rima Abdul Malak, la Regió, el Departament i l’Associació de batlles de la Reunió. L’acord amb les autoritats franceses té com a objectiu promoure l’ús de la llengua criolla en les manifestacions culturals, l’espai públic, amb la inclusió de la retolació bilingüe, i l’educació.
El pacte té, a més, l’objectiu de lluitar contra l’analfabetisme, un problema de primera magnitud a l’illa, situada a l’oceà Índic, on cada cop hi ha més consciència que els alts índexs de fracàs escolar a la Reunió són, en bona part, conseqüència del fet que la majoria dels alumnes no estudien en la seva llengua materna. Un 20% dels estudiants no dominen la lectura i l’escriptura quan arriben al sisè curs (11-12 anys).
La signatura del pacte preveu la creació d’un institut públic del crioll de la Reunió que promourà la coexistència del crioll i el francès en l’àmbit públic i que, segons la ministra de Cultura “farà història” en difondre “la riquesa i el valor de la llengua criolla”.
La signatura de l’acord arriba després que l’agost passat el ministre d’Educació francès, Gabriel Attal, fes una visita a la Reunió en què es va comprometre a impulsar l’ensenyament del crioll, una llengua marginada en favor del francès tot i ser la llengua materna de la gran majoria de la població.
La llengua criolla, de base lèxica francesa i amb influència de llengües d’altres ètnies que han arribat a l’illa, es pot utilitzar a l’escola des del 2001, juntament amb el francès, que és la llengua d’ensenyament oficialment reconeguda. Tot i això, més de vint anys després d’haver-se autoritzat la utilització del crioll en el sistema educatiu, només el 5% dels prop de 8.000 mestres que hi ha a l’illa estan habilitats per ensenyar l’idioma de la Reunió.
[Foto: signatura del “pacte lingüístic” a la Reunió / Ministeri de Cultura de França - font: www.diaridelallengua.cat]
Marta Estévez Grossi, investigadora lingüística na USC, asegura que as súas prácticas lingüísticas "son borradas", porque "non se ten en conta que as actividades por parte dos menores contribúen ao funcionamento das sociedades, evitando que sexan os propios gobernos do país de acollida os que teñan que gastar recursos económicos en intérpretes para que estes migrantes poidan acceder a toda unha serie de servizos aos que teñen dereito".
Dúas nenas migrantes estudando na clase.
Escrito por Ángela Precedo
Algunha vez vos paráchedes a pensar nos nenos migrantes que teñen que actuar como 'tradutores' de pais, avós ou mesmo profesores? A palabra 'tradutor' non é a máis axeitada para referirse a este fenómeno, sería máis correcto falar de 'interpretación', pero enténdese ao que nos referimos. Nunha sociedade como a galega, migrante por natureza, parece que se invertiu un pouco a tendencia histórica: agora somos nós os que recibimos cada día a máis migrantes chegados de todo tipo de países: Portugal, Brasil, Marrocos, Cabo Verde, Arxentina... Normalmente, chegan familias completas, onde, por natureza, os nenos acaban aprendendo máis e mellor o idioma do país de destino, mentres que os pais e os avós semellan quedarse un paso por detrás. Así as cousas, en moitas situacións, dende trámites ata actividades cotiás, estes pequenos teñen que facer de intérpretes, o que supón para eles unha sobrecarga emocional e 'laboral', pero tamén un sentimento de empoderamento.
Marta Estévez Grossi, experta en Intermediación Lingüística e investigadora da Universidade de Santiago (USC), participante este xoves no 'Simposio do Instituto da Lingua Galega 2023. Contacto de linguas: identidades e ideoloxías lingüísticas', lamenta que "este é un ámbito de investigación practicamente inexplorado, non só no contexto galego, senón en xeral". Neste senso, fai referencia á existencia de determinados puntos cegos, pois, "dende a lingüística da migración, en xeral, os estudos céntranse no uso lingüístico individual das persoas, é dicir, que variedades empregan e con quen, naquilo que caracteriza o código dunha persoa migrante cando se comunica cunha persoa autóctona". Pero isto non só é así, pois "dentro da experiencia migratoria non podemos esquecer que se crean redes de apoio lingüístico, que non son menos importantes que as redes de apoio económicas ou sociais".
A lingüista pon como exemplo un estudo que realizou na cidade alemá de Hannover, na que analizaba as prácticas lingüísticas comunicativas, tanto dentro como fóra do grupo, dos migrantes galegos nesa cidade durante a década dos 60. Esta comunidade galega integrárase dentro dunha comunidade española xa existente en Hannover e, ademais de con ela, tamén precisaba comunicarse coa comunidade alemá da rexión. Tres idiomas entrecruzados: galego, castelán e alemán. No traballo, Estévez realizou varias entrevistas cos propios migrantes, pero tamén con expertos, responsables de institucións e de organizacións benéficas. Dentro dos datos, como indica, "atopamos 217 ocorrencias de interpretación institucionalizada (con traballadores do consulado, sindicalistas, traballadores de Cáritas, de Misión Católica Española...) e 114 ocorrencias de casos referidos a interpretación non institucionalizada (coa familia, con amigos, compañeiros...)".
Dentro destes últimos, "o 57 % desas ocorrencias trátase dun membro da familia que actúa como intérprete; e o 38,9 % é unha persoa coñecida ou mesmo descoñecida, nalgún caso (como se hai unha persoa na sala de agarda do médico e entrou comigo para facilitarme a comunicación co doutor)". Ademais, no caso das ocorrencias de membros da familia, "observamos que os fillos son aquelas persoas que adoitan funcionar como intérpretes neses contextos familiares migratorios". De feito, Estévez recorda unha entrevista realizada cunha antiga traballadora social de Cáritas, responsable de acoller social e lingüisticamente a migrantes de todos os países católicos.
Esta dicíalle que "cando os fillos se escolarizaron e aprenderon alemán, os pais facían uso dos coñecementos dos seus fillos, e os fillos chegaban a estar sobrepasados, e había casos nos que non sabían traducir, pois non é o mesmo falar español cos teus pais e no colexio alemán que que teñas que traducir, e dicíanlles aos pais que aínda que sabían o que querían dicir non o sabían traducir, e os pais non comprendían o por que, o que daba lugar a situacións duras". Así mesmo, ante esta circunstancia de estar facendo continuamente de intérpretes, "cando os fillos eran adolescentes minusvaloraban aos seus pais, porque os vían como desvalidos".
DO 57 AO 100 % DE FAMILIAS MIGRANTES USAN AOS FILLOS COMO INTERMEDIARIOS
Así as cousas, Estévez chama a atención sobre o feito de que "cando as crianzas interpretan ou traducen non só transmiten unha mensaxe dunha lingua á outra, senón que ademais vense expostos a diversas situacións: relacións de poder, idades e experiencias doutros falantes, grao de confianza de adultos no que eles interpretan ou número doutros falantes involucrados". É dicir, moitas veces os menores, por ter que facer de intérpretes, teñen que falar con persoas que, doutro xeito, pola súa idade ou o seu cargo profesional, non tratarían, pois escápanse do que é habitual nesas idades. Por se isto fose pouco, expóñense a que eses adultos cuestionen se o que están a traducir é correcto. "É unha situación moi complexa con moitas implicacións para a vida das persoas involucradas", asegura a experta.
Deste xeito, a intermediación enténdese que é unha actividade cotiá e significativa común á experiencia do migrante, non típica ou propia dunha soa comunidade, senón que ocorre de xeito ubicuo. Como indica Estévez, "os datos que arroxa a investigación ao respecto varían moito: entre un 57 % e un 100 % das familias migrantes usan aos fillos como intermediarios lingüísticos", o que supón "un rango bastante amplo, pero que evidencia que é algo que ocorre de forma frecuente". A lingüista fai referencia a dous estudos, un realizado sobre Austria e outro sobre Alemaña, nos que se describían a situación e o contexto, así como os destinatarios, dos intérpretes menores migrantes. Así, sobre para quen interpretaban, atopábanse nas primeiras posicións o pai, a nai, os coñecidos, os familiares, os descoñecidos, os compañeiros de traballo e os amigos. Por outra banda, sobre o tempo que se pasan interpretando, para a familia pasaban moito tempo interpretando.
E que era o que interpretaban? Pois todo tipo de tipoloxía textual: palabras, cartas, chamadas telefónicas, películas, deberes, información da escola, documentos legais, xornais... E onde? O contexto comunicativo era fundamentalmente a casa, pois é o lugar por excelencia no que se levan as notificación, se reciben as chamadas e se aproveita para poder mediar. Pero tamén en tendas, na rúa, no médico, na escola, no dentistas, en reunións con profesores, ou noutros lugares. Estévez afirma, neste senso, que "para nós é importante a escola neste contexto, porque é un dos ámbitos máis frecuentes nos que os menores teñen que facer de intérpretes, pois hai moitas reunións cos profesores e pais". Así, dentro do ámbito educativo, os rapaces poder interpretar para outros rapaces a petición do docente (porque hai un neno que chega novo e pídelle que o axude), interpretar para que se comuniquen dúas persoas adultas (como nunha reunión entre un pai e un mestre) ou interpretar entre pares da súa mesma idade de maneira espontánea, sendo os propios rapaces os que se atopan ante esta situación de intérpretes, sen que ninguén lles pida que vaian a interpretar a ningún sitio.
A pesar do seu labor fundamental para facilitar esa comunicación entre persoas de diferentes comunidades lingüísticas, Estévez denuncia que as súas prácticas lingüísticas "son borradas", porque "non se ten en conta que as actividades por parte dos menores contribúen ao funcionamento das sociedades, evitando que sexan os propios gobernos do país de acollida os que teñan que gastar recursos económicos en intérpretes para que estes migrantes poidan acceder a toda unha serie de servizos aos que teñen dereito". As traducións realizadas polos menores "son prácticas invisibilizadas e non recoñecidas a nivel social, e ás veces nin sequera as propias crianzas son conscientes da importancia do que realizan". Para evidenciar esta invisibilización, a lingüista expón o caso dunha alumna súa que realizou un traballo de fin de máster sobre o tema, falando con sete ou nove rapaces hispanofalantes que actuaban como intérpretes nunha comunidade migrante de Hannover, e eles dicíanlle cousas como que "nunca pensei que alguén me preguntaría sobre isto, é parte do meu día a día, e ás veces non me pregunto como eu vivo iso". "Esta é a realidade desta invisibilización", afirma.
Tal é a invisibilización que os únicos estudos que hai sobre este fenómeno son moi tardíos. O interese polo mesmo comezou a partir da década dos 80, e "apareceu fragmentariamente en diversas disciplinas, non dende o ámbito da tradución, senón dende o da educación, a psicoloxía e a lingüística". Dende o ámbito da tradución o interese aparece no ano 2000, e, máis especialmente, a partir do 2012. Fai nada. Por que se borraba aos menores? Pois, como evidencia esta experta, "tratábanse por aquel entón dun elemento incómodo para os estudos de tradución, que estaban loitando pola profesionalización da actividade, e se enfrontaban aos menores como persoas que realizaban as súas actividades sen estar formados para iso". Esa é un pouco a visión que houbo ata hai dez anos. A partir do 2012, pola contra, xa se comezou a estudar o fenómeno dende o ámbito máis descritivo, con estudos de corte cuantitativo e tamén outros máis centrados na resposta psicolóxica e afectiva dos menores.
Neste senso, a inmensa maioría dos traballos, como indica Estévez, céntranse en recalcar as consecuencias negativas desta intermediación: o sentimento de vergoña, a sobrecarga de responsabilidades... Todos estes traballos foron realizados no contexto internacional. A nivel español hai tamén algúns estudos, poucos, realizados pola Universidade Autónoma de Barcelona, polo que están moi centrados na realidade de Cataluña e, máis en concreto, na provincia de Barcelona. Pola contra, a lingüista lamenta que "no contexto galego non temos nada". Por iso, "dende 2023 integramos o noso ámbito de estudo no grupo de investigación metalingüística na USC, e agardamos que pronto comecemos a ter xa os primeiros resultados", amósase confiada Estévez.
Entre os diferentes proxectos desenvolvidos por este grupo de investigación, atopábase unha guía adicada ao profesorado, para que este tivese á man consellos sobre a realización de actividades que favorecesen esta materia. Pero, o máis interesante sen dúbida, foi a elaboración dun videoxogo, titulado 'Adventures of a young broker', no que se pode acompañar a diferentes rapaces durante unha semana no instituto, de diferentes comunidades lingüísticas que se van atopando fronte a eles con diferentes situacións nas que teñen que mediar. Entre eses problemas, preséntanse cuestións éticas e situacións algo comprometidas, nas que os xogadores (fundamentalmente está dirixido a estudantes de Secundaria) poden tomar decisións de forma colaborativa e reflexionar despois sobre por que sucedeu unha cousa ou outra. "Hai que fomentar o debate", asegura Estévez, que explica que, deste xeito, "farase de forma colaborativa e sen necesidade de poñer o foco, como adoita facerse, naquel menor migrante que sei que seguro interpreta para a súa familia e lle pido que me conte a súa experiencias, pasando a reflexionar sobre o tema dende a abstracción".
EXPERIENCIA NUN CENTRO DIVERSO DE BURELA, CON MOITOS MIGRANTES
Estévez tamén nos conta os resultados de dous estudos exploratorios levados a cabo polo seu grupo de investigación en Galicia. O primeiro deles foi realizado nun centro de Secundaria que contaba con moita diversidade, pois estaba situado en Burela, un municipio da mariña lucense no que hai gran diversidade cultural por ser un pobo mariñeiro con moitos traballadores que chegan de fóra. Nel realizáronse actividades de visibilización da diversidade lingüística nas aulas, durante tres días. Os resultados obtidos dentro do grupo de traballo foron moi consecuentes: "Tivemos constancia de situacións de intermediación por parte dos menores, observámolas nós mesmos nas aulas, e tamén de intermediación entre pais". Como exemplo recorda o caso de "un rapaz que levaba moi pouco tempo en Burela e había unha actividade das que plantexamos que el non entendía, así que os seus outros compañeiros da mesma comunidade ca el íanlle traducindo".
Ademais, atoparon unha especificidade propia do contexto galego: "Usaban o portugués como lingua ponte". E "unha alumna contounos que ela actuaba como intermediaria para toda a súa familia e tamén para toda a súa comunidade, porque era a única que sabía falar español e, cando calquera dos mariñeiros precisaba entender algo, acudían a ela para que lles interpretase". Igualmente, "outra alumna contounos que ela facía de intérprete para súa irmá, que non adquirira a lingua de herdanza, era a irmá pequena e sempre lle falaran no idioma nativo". Do mesmo xeito, "outra alumna actuaba como intermediaria para a súa avoa, que non gozaba das competencias lingüística necesarias para comunicarse de forma autónoma cando acudía aos servizos públicos, ao médico e demais". Así, Estévez conclúe que "en só tres días xa emerxeu todo este tipo de diversidade e de situacións, nas que os menores nos contaban con naturalidade que realizan de intérpretes lingüísticos para as súas familias e, en non poucas ocasións, tamén para os seus profesores".
O segundo estudo foi realizado sobre o profesorado, que desenvolve un papel moi importante neste ámbito das boas prácticas e da sensibilización. Así, acudiuse a unha clase de estudantes do máster de profesorado en Secundaria e recolléronse os resultados de varias enquisas: un total de 34 persoas de toda Galicia. Á pregunta de se na súa clase había compañeiros estranxeiros que falasen outras linguas, un 60 % pensaba que si; cando se preguntou pola lingua en cuestión que falaban, saíron a relucir o árabe, o francés, o portugués, o brasileiro, o marroquí e outros moitos, polo que "tamén vimos que había bastante diversidade lingüística en toda a comunidade". Cando se lles preguntou se algunha vez viran aos nenos actuando como intérpretes, o 36 % dixo que si, e un 24 % que non estaba seguro, porque é algo difícil de observar se non pertences á comunidade migrante. A maioría (o 72 %), dixeron que facían de intérpretes dos seus pais, pero varios tamén apuntaron que traducían cartas aos seus avós, "pois estes eran migrantes e non entendían cartas nas que lle pedían fe de vida para cobrar a pensión", por exemplo. Ademais, un 67 % do profesorado recoñeceu que no futuro seguramente recorrería a outro estudante para actuar como intérprete en caso de que un neno non o entendese.
La novela más reciente de Patrick Modiano, plantea Iván Ortega, se ofrece como la mejor puerta de entrada a su universo narrativo
El escritor francés Patrick Modiano
Escrito por IVÁN ORTEGA
Cada una de las tres novelas que Patrick Modiano ha publicado tras el Premio Nobel de Literatura aborda la memoria, personal e histórica, usando una metáfora distinta: en Recuerdos durmientes (2017) es presentada como un sueño nebuloso, en Tinta simpática (2019) como un registro poco confiable y en Chevreuse (2021), aparecida este año en español en Anagrama, la presenta como un laberinto del que se sale siguiendo el hilo que le sugiere esa palabra, que se va llenando de sentido al avanzar el relato: “Chevreuse. A lo mejor ese nombre tiraba de otros nombres hacia él, como un imán. Bosmans repetía en voz baja ‘Chevreuse’. ¿Y si era ese el hilo que le permitiría recuperar toda una bobina?”. Retroactivamente puede entenderse que el resto de las novelas de Modiano responde a alguno de estos tres modelos o a combinaciones de ellos. Calle de las tiendas oscuras (1978), que le valió el Goncourt, es el ejemplo extremo de la memoria como registro poco confiable, aunque en ella la escritura sirve como ancla, más que como eco de su ineficiencia, como en Tinta simpática. Villa Triste (1975) y La hierba de las noches (2012) son ejemplos de la memoria como ensueño.
Chevreuse, una especie de secuela o narración gemela de El horizonte (2010), es no solo un laberinto sino una guía al laberinto Modiano, una pieza en la que algunos nombres mencionados de paso en otras obras aparecen ahora como pertenecientes a personajes principales. El más claro es Guy Vincent, que originalmente había sido mentado en Recuerdos durmientes, pero que ahora reaparece como alguien alrededor de cuyos secretos actos y desaparición gira la trama. Martine Hayward es otro personaje secundario de aquella novela que reaparece en esta, pero el principal “regreso” es el de Jean Bosmans, escritor en ciernes que protagoniza El horizonte. La primera sospecha que provoca esta recurrencia es que quizá no se trata de los mismos personajes, sino de diferentes iteraciones. Ciertamente, si bien el carácter de Bosmans es parecido en ambos libros (melancólico, pensativo, interesado en la escritura), hay también algunas diferencias, como la completa ausencia de escritores y editoriales dedicados al ocultismo en Chevreuse, para no hablar de que se abordan eventos ocurridos en los años sesenta y sus consecuencias años más tarde; los desenlaces serían excluyentes.
La posibilidad de que se trate no de los mismos personajes sino de diferentes iteraciones de estos es grande si consideramos que muchos de ellos están interesados en temas como el eterno retorno nietzscheano, así como en interpretaciones que son más cercanas al ocultismo que a la filosofía escolarizada. Esta lectura me fascina porque aleja a Patrick Modiano del realismo y lo introduce vagamente en el género fantástico. Hace pensar en obras de diversa índole, como Embassytown: La Ciudad Embajada (2011), de China Miéville, en la que se diferencia entre ínmer (adaptado del alemán immer, “siempre”)y manchmal (“a veces”, también en alemán). El ínmer es el Universo en su forma ideal y cada manchmal es una iteración diferente de esta forma ideal. En Chevreuse se establece un paralelismo entre los conceptos saussurianos de langue, que correspondería al ínmer, y parole, que correspondería al manchmal.
Los personajes de Modiano, no solo los que tienen el mismo nombre sino también aquellos cuyas vidas encuentran ecos en los protagonistas de otras novelas del autor, serían repeticiones de los mismos modelos. En los videojuegos de la saga The Legend of Zelda ocurre algo parecido: Link y Zelda se van reencontrando en diferentes iteraciones a través del tiempo para enfrentarse siempre a un mismo enemigo. De igual manera viene a la mente La perfección ferroviaria de Benno von Archimboldi, novela que consiste en una serie de diálogos breves entre “dos personas ambiguas que, pese a los cambios de trabajo, de edad, en ocasiones incluso de sexo, son la misma persona, y ambos huyen, o se persiguen, o solo uno es el que persigue y el otro el que se oculta”. En la obra de la creatura de Roberto Bolaño los diálogos y las persecuciones se dan en diferentes momentos del tiempo y en distintos lugares del mundo. “¿El que persigue es un hombre y la que huye es una mujer o al revés?, ¿cuál es la historia y cuáles las excrecencias, los ornatos, las ramificaciones de la historia”. Las tramas de Modiano, se sabe, no suelen presentar muchas variaciones. Pensemos en Más allá del olvido (1996), El horizonte y Domingos de agosto (1986); cada relato sigue un mismo patrón: un hombre joven conoce a una mujer joven que está relacionada de manera tensa con un hombre mayor, en algún punto la mujer desaparece y años después el hombre joven vuelve a encontrarla o vuelve a indagar en la desaparición.
Como todos los thrillers de Modiano, Chevreuse narra una investigación que genera más dudas que certezas. Al igual que Calle de las tiendas oscuras, esta novela narra una investigación sobre el pasado del propio investigador. En la segunda la investigación es necesaria porque el protagonista ha perdido todos sus recuerdos, en la primerase nos niega la principal motivación de la investigación hasta la parte final. Durante las rumiaciones laberínticas de Bosmans vamos recuperando junto a él algunos detalles de un instante específico de su pasado que es aún poco claro, en parte porque lo que intenta recordar años después fue un momento confuso en el que pasaron demasiadas cosas y frecuentaba a demasiada gente. Incluso se nos dice que tomaba notas para guiarse por su propia vida y que “a las notas les había añadido una especie de esquema, como para guiarse por un laberinto […] Se proponía completar ese esquema según le fuera volviendo a la memoria o descubriese durante sus investigaciones, otros nombres relacionados con los que había exhumado del olvido. Y a lo mejor conseguía trazar un plano de conjunto”. En Chevreuse hay también una visión mucho más positiva sobre las posibilidades y capacidades de la escritura que en sus últimas dos novelas. Incluso Bosmans parece más decidido a seguir una carrera literaria (cosa que logra, como se nos dice en los pasajes en los que se habla de la vida de Bosmans en el siglo XXI) que en El horizonte, en donde la literatura aparece solo como una posibilidad muy vaga.
En Chevreuse reencontramos aspectos recurrentes de la narrativa de su autor: crímenes, grupos de gente heterogéneos, un protagonista melancólico con una infancia problemática y una adolescencia carente de grandes propósitos que encuentra un tipo de salvación y escape de sus fantasmas en la escritura (“a los fantasmas no les daba miedo aparecer de nuevo a plena luz. ¿Quién sabe? En los siguientes años volverían a acudirle al recuerdo, como chantajistas. Y, al no poder volver a vivir el pasado, para enmendarlo, la mejor forma de convertirlos en inofensivos y mantenerlos a distancia sería metamorfosearlos en personajes de novela”), el París de mitad del siglo XX, algunas deudas aún no saldadas de la Ocupación. Lo que diferencia al Bosmans de Chevreuse de otros escritores del corpus de Patrick Modiano es que este no teme que el material real que se cuela en sus novelas pueda ponerlo en peligro. Incluso un oficial de policía, lector suyo, lo llama para decirle que encuentra curioso que muchos detalles y nombres de sus libros pertenezcan casi sin cambios a delitos y delincuentes reales.
Chevreuse es un lugar relacionado con un crimen cometido cuando Bosmans era un niño. Ahí Guy Vincent guardó una enorme cantidad de dinero. La única otra persona que sabe el lugar exacto es Bosmans. Al igual que al final de El horizonte, en donde no sabemos si Bosmans realmente se reencuentra con Margaret Le Coz en una librería alemana ya entrado el siglo XXI, en Chevreuse al final no sabemos si, al recordar todo, encuentra el dinero tras el cual están la mayoría de los personajes de la novela. Modiano juega con la familiaridad que producen sus tramas a los lectores y ofrece algunos cambios sorpresivos. Este es sin duda el menos fragmentario y más narrativo de sus últimos trabajos. Reutiliza los elementos que le son característicos a su novelística para ofrecer un thriller existencial y melancólico en el que converge el resto de su obra. Si han de empezar a leerlo, aún, quizás este sea el mejor punto de inicio.
Entrevista a Jun Moyano, coordinadori de la ‘Guia gramatical de llenguatge no-binari’
Escrit per Raül G. Aranzueque
La Guia gramatical de llenguatge no-binari (Raig Verd) ha sacsejat el debat sobre l’anomenat llenguatge inclusiu i el llenguatge no-binari, una qüestió sobre la qual s’ha pronunciat recentment la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) després d’anys de silenci. Parlem de la repercussió d’aquest llibre i de la proposta que fa amb Jun Moyano, que ha dirigit l’obra.
Què us va empènyer fer aquest llibre?
La necessitat més bàsica era poder parlar de nosaltres mateixis. Si he anat a la platja vull poder dir que he anat a la platja sense haver d’utilitzar un gènere gramatical o un altre. La llengua catalana té uns gèneres gramaticals marcats i en el moment en què no volem fer servir cap dels dos perquè no vols que te n’assignin cap et quedes una mica sense estratègies per poder parlar de tu i al final, si no podem parlar de nosaltres, és com si no existíssim. Existim i necessitem maneres de reconèixer-nos i de poder viure igual que la resta.
Hi havia demanda d’escriptors i d’editorials que quan es troben amb un personatge no-binari no tenen recursos?
Exacte. Per això hem encaixat molt bé amb Raig Verd, que s’havien trobat amb aquest problema. Hi ha traductors que et diuen que no saben com traduir una cosa i l’editorial tampoc. Al final, donant-hi voltes, troben una solució, però tenir alguna cosa mínimament consensuada fa que sigui més fàcil, tens una guia per fer-ho. I no serveix només per a personatges. També pot ser que lis autoris que han escrit una obra siguin persones no-binàries. Després que sortís el llibre, tot el col·lectiu de subtitulació audiovisual estan encantadis amb el llibre perquè ens deien que si fan una traducció i un subtítol necessiten posar d’on han tret aquesta idea perquè si se la inventen no els l’acceptaran. És un recurs que poden fer servir.
Què feien fins ara?
Ho feien tan bonament com podien: buscant dreceres, intentant fer mots genèrics o no haver d’utilitzar res directe. Ara estan supercontentis amb això perquè ho necessitaven. Sempre que anem a una xerrada hi ha algú de traducció que ens dona les gràcies.
Com que no n’hi ha més, de llibres en català d’aquest tipus, fa una mica d’obra de referència del llenguatge no-binari?
Una mica. Era interessant que fos un llibre per tenir-lo com a recurs de consulta. Per això també està bé que estigui en biblioteques. Pot resoldre dubtes, no necessàriament per a personatges no-binaris, sinó perquè si d’una persona no en saps el gènere perquè és un personatge secundari potser pots fer servir el gènere gramatical neutre i et cures en salut.
Si no podem parlar de nosaltres és com si no existíssim
Hi ha manuals d’aquest tipus en altres llengües?
En castellà no em sona que existeixi un llibre físic. Sé que hi ha fanzines o PDFs a internet ben maquetats i ben bonics, però no em consta que existeixi en castellà un llibre que sigui una gramàtica. En anglès la situació és totalment diferent perquè les necessitats del seva llengua no són les nostres i no necessiten fer una gramàtica. Només han de canviar quatre coses.
En el llibre proposeu que el neomorfema ‘i’ es faci servir no només per a les persones no-binàries, sinó com a genèric. Això no és molt agosarat per part vostra, poc realista?
El llibre té dos objectius. D’una banda, poder parlar i sentir-nos còmodis en parlar. D’altra banda, ja que hem hagut de crear un genere gramàtic que és neutre, el deixem també en obert perquè si algú el vol utilitzar perquè li sembla que el pot fer servir per a situacions en què tens un grup divers de persones el faci servir. Si vas a fer una conferència pots dir “benvingudis” i ja està. No has de ficar-te en si és masculí genèric o femení genèric o fer desdoblaments. La idea és que aquest gènere gramatical sigui neutre.
Aquí hi ha una mica de confusió, oi?
Sí. Recordo haver llegit un article que deia que és molt important que el tinguem per a persones no-binàries, però, és clar, si el fem servir per marcar persones no-binàries no el podem estendre i fer que sigui genèric. Aquesta no és la idea, la idea és que sigui neutre i a nosaltres ens va bé, però potser també pot ser útil per a totes aquestes situacions en què el masculí genèric incomoda. Aquesta incomoditat no és només nostra. Els moviments feministes porten molt de temps queixant-se’n.
Heu esmenat el discurs d’una part del feminisme que reivindicava el femení com a genèric o els desdoblaments. Us heu trobat feministes que us diguin que els esteu fent el llit?
Hi ha gent que ens diu: “No creieu que això invisibilitza, precisament, les dones?” I jo sempre responc que no estem intentant dir que aquesta és la nova solució, sinó que és una altra solució perquè dependrà del context. Si me’n vaig a un grup de teràpia de dones, per exemple, encara que hi sigui jo, té molt de sentit fer servir el femení genèric o, fins i tot, en sessions on la gent és diversa, si tu et sents més còmode fent servir el femení genèric, endavant. Tampoc no és millor que l’altre, simplement és donar una altra opció i potser, dins de la varietat, al final aconseguirem trobar les maneres en què tothom es pugui sentir bé.
Jun Moyano durant l’entrevista amb el Diari de la llengua, a Barcelona / R. G. A.
He de dir que amb una mica de sorpresa perquè pensava que no dirien res, una mica com per desmarcar-se de la RAE, que està molt activa a les xarxes socials i fa tuits dient que això del llenguatge no-binari no existeix o que no està recollit, que no és normatiu. Després t’accepten cocreta i et demanes on són els límits. Jo em pensava que l’IEC es quedaria fent una funció d’observació i que potser no diria gaire cosa més. Per això em sorprèn que s’hagi posicionat tan fèrriament en contra, però no només en contra de la llenguatge no-binari, sinó també en contra del femení genèric i del desdoblament.
No del tot en contra. Proposa solucions per als desdoblaments i diu que el masculí és el gènere no marcat. Sembla que es posiciona més en contra del morfema ‘i’ que no ho pas del llenguatge inclusiu.
A mi m’agradaria que haguessin intentat ser més explícits perquè han fet un posicionament sobre el llenguatge inclusiu i, de vegades, quan dius llenguatge inclusiu no saps de què estem parlant. Si és una cosa en contra del llenguatge no-binari, especifiqueu-ho i digueu que això no ens agrada i ho hauríeu de fer d’aquesta manera. Però el problema és que tampoc ens han donat una altra manera de fer-ho. Si m’haguessin donat una solució…
El masculí com a gènere no marcat.
Però a mi no em serveix perquè no sé si l’estan fent servir per marcar-me de manera genèrica o per marcar-me de manera concreta. No hi ha cap manera de saber-ho, és impossible.
Però això també pot passar amb el no-binari: no saps si t’està marcant de manera concreta o de forma genèrica. I amb el femení. I amb tots.
Si jo t’estic parlant a tu, concretament, en masculí, si dic que ets molt simpàtic o estàs content, t’estic parlant en genèric o t’estic parlant en específic? Si em parlessis en masculí, jo no tindria cap manera de saber si m’ho estàs dient perquè m’estàs llegint com una persona masculina o perquè m’estàs parlant en genèric. Per això a mi això no em serveix i a la majoria de persones no-binàries no ens serveix perquè segueix fent servir o masculí o femení i a mi no em resol el problema d’incomoditat. Si m’haguessin donat una altra solució i m’haguessin dit: “Per persones no-binàries farem servir sempre l’estratègia de no marcar el gènere i farem servir sempre l’estratègia de dir ets una persona simpàtica, ets una persona molt alegre, no m’agradaria gaire rebre aquesta solució, però seria una solució.
Si anem traient del català persones que no se senten còmodes amb el masculí genèric, al final quedaran els quatre gats que no volen tocar res
L’ús de ‘persona’ és una solució horrorosa.
Sí, sí. Dupliques la llargària de les frases, però seria una solució. L’IEC no ens ha donat una solució i si, realment, era un problema tan gran es podrien haver posat en contacte amb nosaltres i parlar sobre com resoldre’l.
És difícil interioritzar el llenguatge no binari? En el vostre cas, ho feu perfectament.
No sempre, de vegades m’equivoco. També depèn de les situacions. Sobretot quan m’estresso és quan menys em surt perquè el cap va molt ràpid i se m’escapen coses. Al principi, evidentment, s’ha de fer un esforç, dos segons de pausa, i canviar de paraula, però jo ja porto molt de temps fent-lo servir en el meu dia a dia i ja no resulta un esforç. És un esforç quan és una paraula complicada o una paraula que potser no fas servir habitualment, però tampoc n’hi ha per tant. Molta gent s’espanta pensant que ha de posar moltes is a tot arreu i no en són tantes. De nosaltris i vosaltris n’he sentit molts i no fan falta. Hi ha una por inicial de fer-ho malament, però acaben sent molt poques paraules les que s’han de canviar.
Arran de la publicació del llibre hi va haver algunes reaccions bastants hostils a la vostra proposta.
Sí, sobretot a Twitter, que es presta bastant aquestes coses. No li dono gaire importància perquè la gent allà diu coses que a la cara no s’atrevirien a dir-te. Evidentment, hi ha gent a qui no li agrada, però ningú vindrà a casa meva a dir-me que no parli i, com que ens és útil, ho seguirem fent servir. L’IEC també deia que la societat primer ha de canviar abans que canviï la llengua. Hem fet un llibre per demostrar que ho necessitem i que la societat ja està canviant. Si no poden anar ràpid, nosaltres seguirem fent fins que ens atrapin. Em sembla molt curiós que diguin que estem destrossant el català i que així menys gent parlarà català. No sé com han arribat a la conclusió que la solució és que no parli català. Si jo no parlo català, estem perdent parlants de català. Jo em sento molt còmodi parlant en català. Per això vull arreglar dues coses, que tampoc és tant, per poder-m’hi sentir encara millor. Però si anem traient les persones no-binàries, traiem també alguns sectors de dones perquè tampoc se senten còmodes amb el masculí genèric i anem traient i traient, al final quedaran els quatre gats que no volen tocar res. Llavors sí que perdrem parlants de català.
Confieu que la vostra proposta s’estendrà?
Jo crec que una miqueta sí. Crec que, com a mínim, a sectors editorials o audiovisuals de productes culturals. No tinc cap dubte que els serà útil, encara que sigui només per a les persones no-binàries. A l’ús genèric crec que se li ha de donar temps. No espero que s’estengui d’aquí a cinc anys. Costarà una mica més. Però mai se sap. A vegades, el món és una mica imprevisible.
La vostra és un proposta que dieu que ha d’evolucionar. Esteu treballant en novetats?
No, de moment no. Potser es pot fer algun canvi, però ara mateix crec que és molt aviat per saber què ha tingut acceptació i què no. Hem d’esperar dos anyets per veure quines coses funcionen. Ara mateix estem fent presentacions encara, explicant una mica el projecte i veient què està passant, més en observació, potser.
Existem maneiras diferentes de avaliar livros. Algumas pessoas apreciam sobretudo o valor do objecto (capa dura, papel de qualidade, tipo de letra, ilustrações, etc.), outras interessam-se apenas pelo texto. Há edições especiais que são autênticas obras de arte, mas, a mim, bastam-me as palavras. Um livro de Eça de Queirós, Jane Austen ou Thomas Mann será sempre uma obra de arte, mesmo tratando-se de uma edição barata, impressa em papel pardo. Claro que aprecio edições especiais, principalmente, tratando-se de colectâneas fotográficas, ou fac-similes de códices medievais. Mas raramente gasto dinheiro num livro desses, costumo apreciá-los em exposições ou bibliotecas.
Os livros podem tornar-se, aliás, peças de colecção, à semelhança de selos e moedas, atingindo valores astronómicos, em caso de edições raras, independentemente da qualidade da sua edição. Um livro antigo e publicado sem grandes cuidados pode possuir um valor incalculável. Por exemplo? O primeiro livro de Franz Kafka, de 1912, com o título Betrachtung (desconheço a tradução portuguesa). A tiragem ficou-se pelos trezentos exemplares. Dessa primeira edição, apenas se sabe da existência do exemplar guardado na sua editora, a Rowohlt, uma das mais conhecidas na Alemanha. Na altura, a Rowohlt não fazia ainda ideia que aquele jovem e desconhecido autor se tornaria num ícone da literatura mundial. Porque guardou então um exemplar do livro? Porque o fazia com todos os livros por si publicados. E chego assim ao verdadeiro tema deste meu postal: 35.000 exemplares, tudo primeiras edições, guardados nos arquivos da Rowohlt, desde o seu início, em 1908, incluindo nomes como Jean-Paul Sartre, Max Frisch e Jonathan Franzen. Um verdadeiro tesouro.
Biberhaus, Hamburgo
Este tesouro vai passar agora para a Biblioteca Municipal/Universitária de Hamburgo. A Rowohlt mudou-se para a Biberhaus, perto da estação principal, e verificou-se que o edifício, apesar de enorme, não suportaria o peso de todos os livros constantes do seu arquivo. A editora propôs, então, à Biblioteca de Hamburgo, a transferência dessas 35.000 primeiras edições para um seu armazém muito especial. Trata-se de uma antiga e enorme garagem subterrânea, mantida a uma temperatura de 18ºC e 50% de humidade.
Desses 35.000 volumes, as joias da coroa são a primeira edição de Kafka e outra de Hans Fallada, intitulada Kleiner Mann, was nun?, em português, E agora, Zé Ninguém? (Dom Quixote 2011). Na Alemanha, há vários filmes baseados nos romances de Hans Fallada. A nível internacional, verifica-se um redescobrir deste autor, falecido em 1947, principalmente, no mercado anglo-americano, onde se têm vendido centenas de milhar de exemplares do seu livro Jeder stirbt für sich allein (em português, Morrer sozinho em Berlim, Relógio d’Água, 2016).
Apesar do entusiasmo que reina na Biblioteca de Hamburgo, vai ser demorada a inventariação dos 35.000 livros. Só depois eles ficarão disponíveis. E talvez só para estudantes, mas ainda não há certezas. Um outro projecto plausível será a de uma exposição a efectuar, pelo menos, com os exemplares mais valiosos. A concretizar-se, não a perderei.
Recentment ha estat reconegut com a agregador oficial d’Europeana, i és l’únic de caràcter territorial que no correspon a un estat.
Vrients, Jan Baptist. Cataloniae Principatus novissima et accurata descriptio. 1608. (Mapa del Principat de Catalunya de 1608, obra de Jan Baptist Vrients, que es pot consultar a la plataforma Catalònica). ICGC[/caption]
Saps què és el Catalònica? És un portal web impulsat per la Biblioteca de Catalunya que indexa fons digitals i digitalitzats que es troben a biblioteques, arxius, museus i tota mena d’institucions de Catalunya. És a dir, un agregador de llibres, revistes i diaris, manuscrits, incunables, partitures, materials sonors, audiovisuals, objectes, pintures, fotografies i un llarg etcètera.
En altres paraules, Catalònica és la memòria cultural i del coneixement generat al nostre país, unida en un sol espai consultable. Una finestra a les col·leccions digitals de Catalunya que funciona també com a directori d’aquestes col·leccions, i facilita la participació en biblioteques i serveis digitals internacionals. Actualment, dona accés a més d’1,5 milions d’objectes digitals de 32 repositoris de Catalunya. Catalònica és fruit de la cooperació i de la voluntat de participació per a un objectiu comú: l’accés a la informació en obert i a l’abast de tothom.
Doncs ara, Catalònica ha passat a formar part d’Europeana, un web que uneix bona part dels fons europeus disponibles a la xarxa. La plataforma digital sobre patrimoni cultural europeu, desenvolupada per la Fundació Europeana -amb seu a la Haia i cofundada per la Unió Europea- en què participen institucions, investigadors, professors, estudiants i indústries culturals de més de 20 nacionalitats i que proporciona accés a més de 50 milions d’ítems. I això és notícia, perquè Catalunya disposa així d’un dels agregadors oficials que formen part d’Europeana, i l’únic de caràcter territorial que no correspon a un estat.
El reconeixement oficial de Catalònica com a agregador d’Europeana va tenir lloc al darrer Europeana Aggregators' Forum (EAF) celebrat el passat 2 de novembre a Budapest. Fins a finals de 2023, prop de 400.000 objectes digitals ja s’han incorporat a la biblioteca digital europea, que permet que els repositoris catalans que formen part de Catalònica incrementin el seu ús i la seva visibilitat. Aquesta xifra anirà creixent progressivament, posant així en valor, en un entorn europeu, la memòria cultural, social i científica generada per organitzacions de Catalunya. Institucions i entitats que al llarg dels anys han fet una gran aposta per l’accés obert.
En definitiva, una gran notícia del Departament de Cultura que situa a Catalunya al mateix nivell de la resta de països europeus pel que fa a donar a conèixer la nostra herència cultural i la nostra realitat més actual.
Cultura a un clic
A través de Catalònica podem xafardejar un munt de repositoris que ens acosten al nostre patrimoni cultural. En alguns casos, són institucionals (generats per les universitats, administracions, etc.) i en d’altres, cooperatius. Així, per exemple, podem accedir a la producció científica, docent i institucional de la Universitat Autònoma de Barcelona, descobrir pergamins medievals de la Biblioteca de Catalunya, gaudir del repositori digital de la Filmoteca de Catalunya o navegar per la Cartoteca digital de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.
De fa dos o tres anys recorde amb gran plaer la lectura de Lluny del brogit del món, un clàssic de Thomas Hardy. Les sensacions atresorades en aquell títol m'han fet recalar en aquest altre, Tess dels d'Urberville. Els dos volums que esmente han estat traduïts per Xavier Pàmies i editats per Viena. La doble marca de qualitat que suposa això no cal remarcar-la.
El “tema” de Tess és l'honor maculat. L'honor d'una dona, és clar. Tess és violada per un suposat parent i això li porta la desgràcia en vida. En realitat, l’escena de la violació en el text és més bé ambigua: la xica està adormida enmig d’un bosc, l’home la veu i desembeina el seu desig… Hardy no aclareix molt més, i després Polanski –autor d’una cèlebre versió cinematogràfica a què després em referiré– també hi resulta una mica eteri. Però li direm violació, per a entendre’ns, i endavant les atxes. Tots dos, violador i violada, es reclamen de l'estirp dels d'Urberville, però tots dos saben que aquesta presumpció és improbable. Si l'autor ha volgut alliçonar-nos amb la seua desconfiança envers els gran títols nobiliaris queda tot oportunament consignat.
El problema de Tess és que, havent tingut un fill –que mor sense ser batejat, per a més inri–, ja no es pot casar. Però ho fa, amb un bonànima que li diuen Àngel. Aquest, quan descobrirà el passat de la seua dona, l'abandonarà. I llavors Tess vagarà sense rumb basculant entre els dos hòmens de la seua vida, fins a un desenllaç de caire tràgic.
El sacrifici de Tess, per dir-ho d'alguna manera, resulta ser inútil. S'ho passa malament, però això no repercuteix en cap millora ni d'ella, ni de la seua família, ni de les dones, ni del gènere humà. En aquest sentit, resulta molt diferent al missatge de Hawthorne en La lletra escarlata: Hester Prynne ha de suportar la humiliació per haver sigut adúltera, però el seu sacrifici no serà debades. El de Tess sí.
Hardy sembla adelitar-se subratllant, si voleu de vegades subreptíciament, la naturalesa sexual del conflicte. Al principi de la novel·la, un personatge recomana a la mare de Tess que vaja amb compte que la seua filla no faça “Pasqua abans de Rams”. És així com Pàmies tradueix l'expressió original: “Joan Duyberfield [la mare de Tess] must mind that she don't get green malt in floor”.
Fer Pasqua abans de Rams fa referència a les parelles que tenien relacions sexuals abans del matrimoni. És una expressió que té el geni i la nervadura jocosa de les invencions populars, però també la seua miraculosa exactitud metafòrica. Tess hi caurà, vaja que sí, tot i que no per voluntat pròpia –si interpretem amb ulls actuals les vaguetats retòriques de Hardy en l'episodi de la violació.
Viena (2023)
Els qui hem llegit el doctor Freud apreciem detallets divertits com ara els diferents oficis que ha de dur a terme Tess en la seua penitència: munyidora de vaques o collidora de naps. El primer cas resulta obvi, però és que en el segon el mateix autor no s'està de remarcar que molts d'aquests naps tenien “formes fàl·liques” (sic). Coneixent Polanski, m'estranya que en l'adaptació cinematogràfica de la novel·la que va dur a terme en 1979 no remarcara més irònicament aquests detalls... La pel·lícula, això sí, destaca per la bellesa de la protagonista, Nastassia Kinski, potser un poc allunyada de l'opulència amb què Hardy imagina la Tess original.
La moralitat d'aquesta història és que, per a la mentalitat victoriana, una dona quedava marcada per a tota la vida si tenia sexe fora del matrimoni, ni que fora forçat. Era el manament de Déu, deien, com si Déu, cas d'existir, no tinguera cap altra faena més important que anar ensumant les braguetes del veïnat...
O Museo Provincial de Lugo analizará, na xornada A arte do exilio galego no Museo Provincial de Lugo, a influencia da diáspora na produción creativa dos artistas expulsados polo golpe militar do 36.
Aurelia Balseiro e Iria Castro, deputada de Cultura da Deputación de Lugo
O Museo Provincial de Lugo acollerá o 14 de decembro a xornada A arte do exilio galego, que ten como obxectivo divulgar esta parte da nosa historia lembrando as e os artistas expulsadas polo golpe militar do 36 e a ditadura franquista e analizando a influencia da diáspora na súa produción creativa, a través dos fondos do museo provincial que conta con nas súas coleccións de belas artes con 140 obras de artistas relacionados co exilio.
Na presentación da xornada, a deputada de Cultura Iria Castro e a directora do Museo Provincial de Lugo explicaron que “a lembranza do exilio artístico galego é un compromiso asumido e un deber para que as xeracións que non o coñeceron constaten a perda e o sufrimento que provocou no pasado século” e valoraron “a contribución do diálogo interdisciplinar para rescatar a memoria e enriquecer a investigación”.
Tríptico monográfico
Coordinada por Aurelia Balseiro e Inmaculada Real, a xornada incluirá varios relatorios de profesores e profesoras universitarias e investigadoras vinculadas co tema a tratar Inmaculada Real López, Carlos López Bernárdez ou Pilar García Negro, entre outros-, con estudos e publicacións ao respecto, seguidas dunha palestra multidisplinar conxunta para extrapolar o exilio da arte galega ás coleccións do Museo Provincial de Lugo.
No decurso da xornada, presentarase un tríptico impreso que materializa os estudos realizados cun percorrido monográfico aos fondos do exilio galego do Museo Provincial de Lugo para que as persoas que visiten o museo interesadas no tema accedan, comprendan e valoren a importancia de lembrar e identificar ese legado histórico artístico.
A xornada completarase cunha visita guiada ás coleccións do exilio do museo.
Pep Coll (Pessonada, Pallars Jussà, 1949) és autor del recull de llegendes Muntanyes Maleïdes (1993), però ha excel·lit sobretot com a novel·lista, amb títols com ara: Totes les dones es diuen Maria (1989), La bruixa del Pla de Beret (1991) L’abominable crim de l’Alsina Graells (1999), Les senyoretes de Lourdes (2008), Dos taüts negres i dos de blancs (2013), La llarga migdiada de Déu (2023), entre molts d’altres.
De ben jove es capficà en el problema de la veritat i, una vegada abandonat el seminari, va continuar amb el capteniment de la recerca de la veritat, i no va aturar-se fins que va poder estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Aviat però, va caure en un escepticisme teòric total. Desencantat dels grans sistemes filosòfics, s’il·lusiona poc després per la llengua i cultura catalana. L’estudia en profunditat durant un temps i, finalment, acaba per dedicar-se a la creació literària i a l’ensenyament. La seua vocació literària fou una vocació tardana, li va costar prou de començar a escriure, o almenys a decidir-se a publicar, però quan va començar, ja fou tot un riu de creativitat i de perseverança creativa.
La qualitat de la seua obra és indubtable, així ho fan palès els nombrosos premis literaris obtinguts, com són: el Premi Gran Angular de literatura juvenil, el Premi de la Crítica Serra d'Or, el Ramon Muntaner, el Sant Joan, el Sant Jordi, així com el Premi de la Crítica de narrativa catalana, entre d’altres.
Però hi ha quelcom que defineix aquest autor, i és la seua immensa estima envers la seua terra, el Pallars Jussà, i totes les contrades dels Pirineus.
Proa (2023)
Ets llicenciat en Filosofia, per tant, hom podria pensar que estaves més abocat a la literatura de pensament i reflexió. Quan i com naix en tu la voluntat d’esdevenir narrador?
De jove jo no havia estat gaire bon lector, no fou fins que vaig començar a estudiar Filosofia, després de deixar el seminari, que vaig ser un lector habitual. Jo vaig començar Filosofia, ja que creia que així em podria aclarir dels dubtes que em cercaven. Tanmateix, en la facultat em vaig trobar tot un reguitzell dispers de pensaments, com ara els escolàstics, els marxistes, també començaven a despuntar els filòsofs del llenguatge, l’escola de Viena amb els racionalistes lògics, els existencialistes, els estructuralistes i d’altres corrents que hom podia conéixer i escoltar.
Tot això em va capbussar en un caos mental que encara em va atabalar més. Al quart curs, al voltant de l’any 1974, ja havia fet totes les assignatures vinculades a la filosofia i llavors em vaig matricular en llengua catalana, així com en alemany, perquè m’interessava per la filosofia. Després, en començar a fer classes, a més a més de fer classes de filosofia, em va tocar fer-ne de català, en l’època en què era docent al Pallars, a la Pobla de Segur. A classe venien alumnes de la muntanya, de la Vall de Cardós, de la Vall Ferrera, del Pallars Sobirà, llavors els feia recollir llegendes que els explicaven al poble.
A partir de llavors, vaig veure que aquesta narrativa popular, ancestral, de vegades deia més de la manera de veure el món, de ser al món, que no pas les grans narratives filosòfics. A partir de les llegendes em vaig inclinar cap a la literatura. Primer cap a la literatura popular i després cap a la literatura culta.
Vosté ha conreat molts generes literaris i amb molt d’éxit, però que jo conega no ha escrit, o almenys publicat, cap llibre de poesia. No té ganes d’escriure’n, o de donar a conèixer les poesies que haja escrit?
El que jo he escrit diria que són versots, és a dir auques, auques rimades. La poesia l’admiro i en llegeixo sovint, però no em veig amb cor d’escriure un poemari, aquesta literatura concentrada que és la poesia. Bàsicament a mi el que m’ha interessat és explicar històries, siguin aquestes inventades o histories populars, tradicionals. Si una llegenda ha arribat fins a nosaltres de boca a orella, es perquè alguna cosa té, encara que siga en clau fantàstica.
Ara que parlem de llegendes i de rondalles. Creus que hem pogut recollir i recuperar totes les llegendes i rondalles d’arreu dels Països Catalans, o n'hem perdut més que n'hem recuperat, i no serà per la ingent tasca de recuperació que tu has dedicat, així com Enric Valor al País Valencià, i Antoni Maria Alcover a les Balears. Creus que aquesta tasca encara no està conclosa?
A veure, la llegenda és una cosa viva, i per tant s’ha anat renovant al llarg dels anys, de fet, amb moltes versions, perquè no s’escrivia. Les llegendes han estat molt menyspreades pels estudiosos, com una cosa folklòrica, com de segona categoria, apta poc més que per a la canalla, cosa realment sorprenent, ja que les llegendes són per a un oïdor adult.
Jo en vaig trobar bastantes d’inèdites. Vaig començar a recollir-ne a finals dels anys setanta. Em vaig trobar moltes padrines, iaies, majoritàriament a les valls pirinenques, que havien nascut sobretot a principis del segle XX i en recordaven. Recorde que una em va dir: “T’explicaré una història que fa anys que no li ha tocat el sol.” Aquesta padrina ja no els l’havia explicat als nets perquè li feia vergonya. Les llegendes, sobretot les més rurals, les més antigues, no diguem les de mena religiosa, que tenen un altre interés, no els les havien explicat ja, als fills, perquè eren percebudes com una vergonya, com quelcom propi de gent sense accés al coneixement, per a analfabets. Per tant, padrines que no s’havien mogut pràcticament del lloc, et podien explicar alguna cosa sobre encantades, sobre bruixes, sobre menairons. Sovint havies d’explicar-ne tu una, i de vegades la llegenda la recollies a trossos i després havies de reconstruir-la i donar-li forma narrativa. Trobar-les costava molt, havies de xarrar molta estona amb la gent dels pobles i de vegades la tasca era infructuosa.
Alguna vegada, parlant tu de les llegendes que recollies, havies afirmat que escoltant les llegendes se’n podria despendre que la gent tenia més por a l’ací i ara que a la mort, més por a les bruixes i les encantades que no pas al dimoni.
Al dimoni no se li té gaire por. El dimoni en la cultura popular apareix una mica com un beneit, el qui quan fa tractes al final sempre surt perdent. Per què? Perquè sols s’emportava l’ànima i els homes sempre l’enganyaven. Tanmateix, a les bruixes sí que se’ls tenia por, ja que les bruixes realment eren les que portaven desgràcies que arribaven a la gent. A les bruixes, per exemple, les culpaven de la mortalitat de la població infantil, de les pedregades, d’incendis, d’enverinaments i de tota mena de calamitats.
La representació del mal es veu més en una bruixa, fan més por les bruixes que no pas el diable, almenys popularment. Potser en cultures urbanes, on des de finals del segle XIX hi ha més la tradició de les endimoniades, dels endimoniats, potser sí que el dimoni, apoderat de l’anima d’una persona, pot fer por. Però en general, la representació del dimoni que va pel món, fent tractes amb els humans per endur-se les seves ànimes, a última hora és enganyat, és burlat pels humans.
Proa (2013)
Que s’ha de tenir en compte per tal de diferenciar entre llegenda i rondalla?
La rondalla normalment és més fantasiosa, és una historia que és més complexa, més llarga; en canvi la llegenda és una historia centrada en un territori concret, que es desenvolupa en un lloc determinat, encara que la rondalla de vegades també. La llegenda és més filla del paisatge; a més a més, és un relat més breu, encara que certament la línia és molt fina, molt elàstica, entre llegenda i rondalla, però el que sí que és cert és que la llegenda no té tanta dosi de fantasia com la rondalla.
A traves de les llegendes es coneix la manera de ser i de conèixer i estar al món dels pirinencs. Si hi ha una llegenda o una rondalla, dona igual, que t’explica que hi havia un pastor enamorat, molt bucòlic, molt “pastoril”, ... no te la creguis. La visió que tenien els pirinencs del seu territori, era més aviat que allò era un error, un error diví.
De totes les llegendes d’arrel popular que expliquen la creació dels Pirineus, la que crec que millor reflecteix aquesta sensació d’error diví és aquella que diu que Déu va crear el món pla, però llavors va pensar que allò era molt avorrit: “És tot pla, haurem de posar muntanyes.” Llavors es va carregar al coll un sac ple de pedres i anava llançat-ne una ací, altra allà, va anar caminant, caminant, i el sac es va foradar i, sense adonar-se’n, varen caure un munt de pedres totes seguides, i allí varen néixer els Pirineus. Per tant, com es veu, els Pirineus són un error diví. Pels pirinencs els paradisos són els llocs plans.
Aquesta és una llegenda escrita a finals del segle XIX, que vaig tenir la sort de trobar. No és una visió bucòlica dels Pirineus, com un espai ple de boscos, fonts, prats i cims amb neu, de pastors bones persones i animals lliures i salvatges. Els pirinencs veuen les seues muntanyes com un espai on és molt dur viure, on el dia a dia es fa molt feixuc, on viure costa molt. No es veu com una meravella divina, sinó com un error diví.
Tanmateix, Pep, a hores d’ara, des del pla sí que es té una visió bucòlica dels Pirineus, com un espai d’oci ple d’una natura que cal conéixer i gaudir, com un espai turístics on anar a esquiar i on anar a fer travesses a peu.
Des de la societat urbana sí que es té aquesta visió. La gent de ciutat sí que els perceben com un refugi, com un territori d’esplai. A l’edat mitjana, quan tot el Mediterrani es considerava un espai insegur, on no es podia navegar, ja que tot eren pirates i berberiscs, llavors els Pirineus si que esdevenen un espai segur.
En canvi, quan hi ha més seguretat, més ciutats esplendoroses al pla, llavors els espais de muntanyes es menyspreen. Ara estaríem en aquesta situació, el Pirineu és un paradís per la puresa de l’aire, perquè la ciutat està contaminada. El Pirineu com a tranquil·litat, com a aire pur, com a refugi de l’estrès de la ciutat, és com és percebut per la gent de ciutat, però sols la gent de ciutat. Així i tot, en la historia de Catalunya els Pirineus tenen un paper cabdal i inicial.
Recordem que la paraula civilització bé de ciutat, i en certa mesura la gent de muntanya es percebuda com gent ruda, com gent no civilitzada, i històricament totes les innovacions han vingut des de les ciutats.
Per tant, potser aquesta visió bucòlica i romàntica que la gent de ciutat té envers l’espai natural del Pirineu, siga el motiu pel qual possiblement el seu llibre més llegit hagi estat el recull de llegendes Muntanyes maleïdes?
A Muntanyes maleïdes, precisament maleïdes, intento recollir la visió tràgica que els pirinencs projecten sobre el seu territori. Muntanyes que Déu va maleir, on no hi ha pastures a determinada alçada, on als cims de les muntanyes sols hi ha rocs, maleït en aquest sentit. Ara però, fou el romanticisme, moviment cultural, social i polític, creat a les ciutats, el que va projectar aquesta visió bucòlica, fantàstica, que ara tenim envers la natura i, per tant, que hom de ciutat té envers els Pirineus, però aquesta és sols la mirada de l’home industrial envers la muntanya. El pirineïsme francès prové d’aquesta arrel romàntica.
Creus que el potencial cultural dels Pirineus està encara per desenvolupar, o fins i tot la seua riquesa industrial, com ara la història de la central hidroelèctrica de Capdella, a la Vall Fosca, que fou el gran impuls l’electrificació a Catalunya. Com podem potenciar tot el pes cultural que es recull als Pirineus?
Al voltant d’això que dius de la central hidroelèctrica de Capdella, cal recordar que les primeres centrals hidroelèctriques neixen als Pirineus. La Catalunya industrial, el problema que tenia era que per fer anar les màquines de vapor calia molta energia i, inicialment, aquesta sols provenia del carbó, mineral que no teníem, que calia importar i que era molt car. Llavors, calia una altra nova energia, i d’allí l’impuls de l’electrificació, que es podia produir amb salts d’aigua a les muntanyes. Des de les ciutats sols es veia la muntanya com una font per explotar, amb una mirada i un pensament gairebé colonial. De totes formes, cal recordar que la literatura i l’art no deixen de ser protegits i valorats des de les ciutats, això també s’ha de reconèixer.
Empúries (1993)
Parlem encara de les ciutats, i sobretot dels mitjans de comunicació, però des de la perspectiva de l’estandardització del llenguatge. Un altre àmbit que també has conreat és la dialectologia, que va donar peu a escriure el teu llibre El parlar del Pallars. Creus que aquesta riquesa lingüística pròpia de cada territori s’està perden o encara roman viva i duradora?
Jo vaig escriure El parlar del Pallars perquè havia ja començat a escriure i volia tenir uns criteris lingüístics. A finals dels anys setanta l’únic diccionari normatiu que hi havia era el diccionari Fabra, i com ell mateix va reconèixer, era un diccionari a mig fer. De vegades, el corrector et corregia expressions que considerava dialectalismes i no catalanes. Llavors això em va obligar una mica a fer-me el meu propi diccionari, quines paraules valien la pena i quines no. Jo era partidari llavors, que moltes expressions no eren al diccionari i en canvi haurien de ser-hi. Per sort, moltes ara ja hi són. Si agafes el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, moltes expressions del català nord-occidental, del pallarès, ja hi són recollides.
En un diàleg, de vegades, et poden anar bé certs girs dialectals, però amb cura, ja que quan escrius ho fas per al públic català en general i, per tant, ningú s’ha de sentir allunyat del que escrius, s’ha de sentir molt pròpia la llengua, per tal que t’enganxi la història narrada, si no, sí que pot agradar molt als pallaresos, o en un determinat territori, però a una col·lectivitat més nombrosa, no hi arriba. A més a més, prou feina té el català per salvar-se com per emprar massa dialectalismes. Està bé que es conserven els dialectalismes, però sempre sense perdre l’idioma normalitzat i comunament emprat.
Soc partidari d’utilitzar paraules dialectals si aquestes aporten un concepte, com per exemple “esquerar”, la qual no es recull al diccionari. Quan un ocell ja s’ha fet gran i ja surt a volar, ja s’ha “esquerat”, ja sobreviu pel seu compte. També s’utilitza en relació amb un nen petit quan comença a caminar, llavors es diu que aquest nen ja el tens “esquerat”.
Continuant parlant de paraules, al teu llibre Dos taüts negres i dos de blancs, apareix la paraula “balagueu”. Ens pot explicar que és “balagueu”?
És un ocell nocturn, una espècie de mussol, que fa un crit molt especial, una cosa com “ojojojouuuuuu”, com si baladreges. Mon pare em contava que hi havia un cabrer, que va perdre les cabres i per la nit les cridava i les cridava baladrejant.
Com a ciutadà que també ets, creus que l’ús del català al Congrés de Diputats o al Parlament Europeu, pot ser una bona eina per donar-li prestigi social, o restarà absolutament indiferent envers la població?
Ho veig com una fita important, sobre tot al Congrés. Ho veig sobretot envers aquesta joventut que no li costa gens canviar de llengua, que ja barregen català-castellà com si res, doncs jo crec que escoltar parlar català a la tribuna dels Diputats li donarà prestigi al català. També de cara a Espanya és interessant, per tal que vegin que hi ha diverses llengües i que hi ha molts milions de ciutadans, que encara que entenguin el castellà s’expressen millor en la seua llengua materna. Jo crec sobretot, que serà important envers Espanya, per tal de que es palesi la diversitat idiomàtica i cultural que existeix i es gaudeix arreu de tot l’estat.
Pep, tu has estat també professor de llengua i literatura catalanes. ¿Creus que el món educatiu formal esdevé un bon àmbit de creació de futurs lectors, o no acaba de complir aquesta comanda social, i si no és així, per quin motiu creus que no acaba de fer la funció de creador de lectors?
Ja fa més de deu anys que estic jubilat, per tant, més que parlar-te d’ara et puc parlar de la meua època. Jo veia que al batxillerat els llibres no eren els adequats per als joves. Fer-los llegir per exemple a Salvador Espriu és una bestiesa, o fer-los llegir Ferrater; però parlo de llibres en concret d’aquests autors, no d’una antologia seleccionada d’ells.
Recordo que quan anava a les reunions, els catedràtics del departament feien propostes de lectures com si tots els alumnes haguessin de fer Filologia Catalana. Fer-los llegir de Ferrater Les dones i els dies, era una salvatjada. Jo mateix, hi ha poemes que no entenc. Jo sempre reivindicava que calia fer una bona antologia, que pogués ser llegida per joves i que els agrades, al sentir-la propera. Per exemple, de Salvat Papasseit, no els facis llegir La rosa als llavis, fes-los una bona antologia des del començament, amb els cal·ligrames, amb altres poemes posteriors que representen la seua evolució poètica. En aquella època, vam fer llegir llibres als nostres alumnes molt poc apropiats. Justament per això, penso que per aquest motiu, molts no feren literatura catalana.
Això per una banda, per l’altra també trobem el mal endèmic de les imatges, on als joves, sobre tot als d’ara, els és més fàcil seguir qualsevol història a partir d’imatges, que no concentrar-se en la literatura. També hi havia la falsa creença que tots els autors havien de ser autors morts, no autors vius. No es fomentava el “gust per la lectura” o no es tenia en compte, i es van malmetre aquells anys. Parlo dels anys vuitanta-noranta. Ara en l’actualitat, em consta que hi ha més antologies poètiques que no pas abans. Si no tens molta cultura darrere, fer llegir Carner, o Antígona d’Espriu, o El caminant i el mur, tot ple de mort i de tristesa, no es gens adequat per a joves; millor el Nocturn, té més sentit.
Empúries (1999)
Ja com a darrera pregunta, per a aquelles persones que encara no coneixen la teua obra literària, quins dels teus llibres els recomanaries per tal que comencen a atansar-se a la teua obra?
Cada lector té el seu món literari, i per tant gustos diversos. Tanmateix, i amb criteris molt genèrics, els podria recomanar una novel·la policíaca meua que porta com a títol L'abominable crim de l'Alsina Graells. Una altra recomanació, per un lector una mica més exigent, podria ser Dos taüts negres i dos de blancsi, com a darrera recomanació, el llibre del que ja hem parlat abans: Muntanyes maleïdes, i per què no?, el meu darrer llibre: La llarga migdiada de Déu.
Pep, moltes gracies per aquesta amena xarrada literària i d’apropament al món dels Pirineus.
L’agraïment es mutu. Salutacions als vostres lectors.
Sant Antoni, a Barcelona, un barri gentrificat.
