Isac Nunes da Luz Cordeiro
***
Tradutor Público e
Intérprete do Comércio
***
Idiomas: francês, espanhol, catalão e galego ***
Matriculado na Junta Comercial do Estado do Paraná
*** Curitiba ***
República Federativa do Brasil
Aquesta versió del document d’identitat
només serveix per identificacions presencials a Espanya i requereix connexió a
dades
Escrit per Ketty Calatayud
Des d’aquest
dijous, 2 d’abril, el DNI digital al mòbil ja és un document oficial vàlid
per identificar-se en persona. Es pot
fer servir a través de l’aplicació MiDNI i té la mateixa validesa que el DNI físic, amb totes les garanties de
seguretat. Després d’un període de prova de 12 mesos, establert inicialment per garantir el bon funcionament de la versió
digital del carnet d’identitat, la Policia Nacional recorda que totes les
entitats, públiques i privades, estan obligades a acceptar-lo com a document
d’identificació vàlid en identificacions presencials, d’acord amb el Reial decret 255/2025 publicat al
BOE. El DNI digital ja representa un canvi important en la manera en què els
espanyols s’identifiquen, i amb la validesa legal a tots els efectes que
adquireix a partir d’avui, ja no cal portar el DNI físic. Així i tot, cal tenir en compte que només serveix per identificacions
presencials a Espanya, i requereix
connexió a dades. Per gestions en línia, viatges a l’estranger o firma
electrònica, encara caldran altres eines, com el DNIe, el certificat digital o el passaport.
Què és el DNI digital i com funciona?
El DNI digital és la versió electrònica del Document
Nacional d’Identitat (DNI), que es pot portar al mòbil a través de l’aplicació oficial MiDNI (disponible per a iOS i Android), on s'emmagatzema la
informació. A diferència del DNI
electrònic anterior, aquest format està pensat per fer-se servir directament
des del telèfon mòbil, tot i que requereix connexió de dades en tot moment, ja que la informació no s’emmagatzema
localment al dispositiu. Quan es
fa servir l'aplicació, es realitza una connexió als servidors de la Policia
Nacional per sol·licitar, en aquell mateix
instant, les dades del DNI del ciutadà. Aquestes dades són retornades signades
per la Policia i tenen una validesa limitada en el temps, la qual cosa proporciona informació en temps real i
impossibilita la falsificació i manipulació de les dades.
MiDNI
ofereix tres opcions en funció de les dades que
calgui mostrar: DNI Edat (mostra la fotografia, el nom
i la majoria d’edat), DNI
Simple (hi apareix
la fotografia, el nom i cognoms, sexe i validesa del document) i DNI Complet (amb totes les dades que
apareixen al document físic). Un cop triat el nivell d’informació que es vol
mostrar, l’aplicació genera un codi QR temporal a la pantalla del mòbil. Aquest
codi, que només és visible durant uns segons per garantir-ne la seguretat, es
pot escanejar des d’un altre dispositiu amb l’app MiDNI o amb el verificador
disponible al web. En escanejar-lo, es mostren les dades del titular segons
l’opció seleccionada, però no
queden guardades al dispositiu que fa la verificació.
Què permet i no permet fer el DNIe?
El DNI al mòbil,
com que té la mateixa validesa que el document físic a l’hora
d’identificar-se, es pot utilitzar en tota
mena de gestions legals i tràmits presencials, com ara per signar documents davant de notari, a l’Administració o en
centres educatius, tant públics com privats. A més, també serveix per acreditar la majoria d’edat, contractar assegurances,
registrar-se en hotels, llogar vehicles, comprar entrades nominatives, fer
operacions comercials, accedir a edificis o espectacles, i recollir paquets o
medicaments a la farmàcia, entre altres usos.També permet votar a
les eleccions o obrir comptes bancaris.
Però la versió
digital del DNI també té
limitacions. No serveix per identificar-se per internet ni per
fer gestions telemàtiques, no serveix per a signatures electròniques ni
autenticacionsen línia, o per viatjar o
travessar fronteres, perquè, com hem comentat, no substitueix el passaport ni
és un document de viatge. Tampoc funciona sense connexió a dades mòbils,
i només és vàlid a
Espanya, però no en altres països.
Com es pot aconseguir?
1.Cal
registrar-se al
portal www.midni.gob.es utilitzant el DNIe (certificat digital) i el
PIN del DNI físic, fent el registre quan es renova el DNI en una comissaria o
en una Unitat de Documentació (també anomenada PAD), que es troben instal·lades
a les comissaries de la Policia Nacional o en alguns ajuntaments.
2.Descarregar l’app MiDNI des de la botiga d’aplicacions del teu mòbil (iOS o
Android).
3.Introduir el número de DNI i el número de suport que apareix al DNI físic.
4.Crear una contrasenya o configurar l’accés mitjançant biometria (empremta dactilar o
reconeixement facial).
5.Confirmar
el registre amb el codi SMS que rebràs al teu mòbil.
Un cop activat, el
document d’identitat estarà disponible en tot moment al telèfon, sense que
calgui portar el document físic, sempre que es disposi de dades de
connexió. En cas de pèrdua o
robatori del document, el ciutadà pot anul·lar la versió digital denunciant-ho
a la Policia Nacional.
La Resistenza iraniana ha destabilizzato i piani del
fascista sociopatico Donald Trump e dei sionisti-revisionisti israeliani:
Teheran è una potenza militare, capace di vincere una “guerra
convenzionale” contro l’imperialismo “americano-sionista”. Il fascista
Trump accetterà una opzione diplomatica, oppure seguirà le orme di Hitler? Un’
aggressione di terra all’Iran sarebbe, utilizzando il metodo comparatistico,
una sorta di nuova Operazione Barbarossa: i marines verranno sconfitti in tempi
ben più rapidi del III Reich.
Le recenti documentazioni messe al vaglio dagli analisti militari
sembrerebbero dimostrare come gli Stati Uniti, nascondendosi dietro la retorica
delle trattative, stiano preparando un attacco terrestre (mixando elementi
di “guerra convenzionale” con la “guerra irregolare”) alla Repubblica Islamica dell’Iran. Qualora queste
ipotesi dovessero dimostrarsi fondate, Washington andrebbe incontro alla
catastrofe militare:
Il Pentagono, già scettico verso un
attacco militare all’Iran, non dispone di sufficienti unità di marines per
controllare un territorio difficile come quello corrispondente alla Persia
imperiale. Teheran, la quale ha trasformato la “guerra partigiana” nella propria dottrina di Stato, avrebbe
la meglio su soldati demotivati ideologicamente e privi d’addestramento
nel combattimento ravvicinato.
Il Generale Charles De Gaulle, esaminando
la Rivoluzione algerina (1962), dimostrò come un esercito di
professionisti deideologizzati non potesse avere la meglio nei confronti
di un popolo intero in armi. Com’è ampiamente documentato, all’interno
dell’esercito USA crescono le proteste sotto lo slogan “non vogliamo morire per Israele”.
Lo scorso mese, Lavrov ha esaminato pubblicamente le sfide
dell’amministrazione Trump 2.0: “[Gli Stati Uniti] sono pronti a difendere il proprio benessere con
qualunque cosa serva – colpi di stato, rapimenti o persino l’uccisione di
leader dei paesi che possiedono risorse naturali di interesse per gli Stati
Uniti. I nostri colleghi statunitensi non nascondono il fatto che il petrolio
sia ciò che cercano in Venezuela e in Iran.” 1 In questa circostanza, emergono con certezza tre
tendenze contrapposte al nazionalismo economico di cui Trump doveva essere un
interprete:
L’imperialismo israeliano, attraverso le
lobby sioniste (“la
configurazione del potere sionista”, per dirla con James Petras), controlla la
politica estera nord-americana ribaltando le parole di Khomeini: adesso è
Tel Aviv il “Grande Satana”, mentre Washington è un piccolo Belzebù.
L’Iran, consolidando il controllo dello
Stretto di Hormuz ed alleandosi strategicamente con la Repubblica Popolare
Cinese, sta dimostrando di essere una potenza economica globale. Teheran
è la porta d’ingresso verso l’Eurasia.
Nell’epoca del “realismo offensivista”, la violenza è l’unico strumento che le
borghesie imperialiste israeliana e statunitense conoscono per risolvere
le controversie. L’uccisione di bambini oppure il rapimento e l’assassinio
mirato di leader politicamente avversari relegano la diplomazia nel campo
della “guerra
convenzionale”, là dove maturò
nell’’800 e ‘900 il diritto militare in quanto branca del diritto pubblico
internazionale. Israele è l’unico Stato (in realtà dovremmo parlare di una
entità illegittima) a non contemplare né diplomazia e né politica estera,
sistematizzando il concetto di “guerra irregolare” in seno all’imperialismo tedesco degli
anni ’30: i sionisti-revisionisti, alleati strategici della Germania hitleriana,
contemplarono il genocidio in quanto opzione politica.
Il Ministro Lavrov ha concluso che il Trump 2.0 ci sta “riportando in un mondo
dove nulla esisteva – niente diritto internazionale, nessun sistema di
Versailles, nessun sistema di Yalta – niente. Un mondo dove la forza fa la
ragione.” In un mondo del genere, “i deboli vengono picchiati. Questo riassume
tutto. Dobbiamo essere forti. E la Russia è un paese molto
forte.” (Ibidem) La Russia, oltre ad essere molto forte, è soprattutto un argine
geopolitico (insieme alla Cina) all’imperialismo occidentale, un aspetto della
geopolitica globale che terrorizza i neoconservatori ed i barbari estremisti di
destra israeliani. Israele, uno “stato del male”.
La lobby sionista controlla la politica estera degli
Stati?
L’IDF, minacciando l’”eliminazione” dei leader russi che “augurano il male a
Israele”, attraverso
lo sproloquio fascista della portavoce militare Anna Ukolova, ha svelato la
natura terroristica dell’entità sionista: Israele, emulando i crimini
della Gestapo, pensa di avere un
mandato divino decidendo la sorte dei propri avversari politici. La testata
online The Grayzone,
riprendendo i contributi del media russo Mash e di Al Jazeera, ci rivela la proiezione unilaterale del “capitalismo della
sorveglianza”, leggiamo:
“Il 12 marzo, il media russo Mash ha rivelato che il software
israeliano BriefCam «è stato utilizzato in Russia da fornitori privati a
partire dagli anni 2010». Fondato presso l’Università Ebraica di Israele nel
2007, BriefCam utilizza l’intelligenza artificiale per consentire agli utenti
di «esaminare ore di video in pochi minuti» e «rendere [i propri] video
ricercabili, utilizzabili e quantificabili».
Nel 2024, BriefCam è stata acquisita da una filiale
olandese del Gruppo Canon denominata Milestone Systems, che si
impegna pubblicamente a «amplificare ciò che le organizzazioni di
qualsiasi dimensione possono vedere, fare e realizzare con i video».
«La nostra tecnologia brevettata VIDEO SYNOPSIS®
condensa ore di sorveglianza in un breve riassunto sovrapponendo più eventi –
ciascuno contrassegnato dal proprio timestamp originale – su un singolo
fotogramma, consentendo di filtrarli per tipo di oggetto e attributi», si
vanta la pagina BriefCam dell’azienda. Un’analisi di Al Jazeera ha rivelato
che tali attributi includono «sesso, fascia d’età, abbigliamento, schemi di
movimento e tempo trascorso in una determinata località».” 2
Le nuove tecnologie informatiche, monopolizzate da CIA e Mossad, consentono attraverso l’utilizzo di un software informatico di
monitorare la vita di una persona (preferenze sessuali, alimentari, vestiario,
ecc..) compendiando in un video i dati utili agli apparati d’intelligence.
L’Europa, la quale ha ceduto all’entità sionista la propria sicurezza interna,
è un laboratorio del Mossad, gli assassini più rispettati nel nostro miserabile occidente. Domanda:
qual è il prossimo obiettivo militare dell’imperialismo israeliano? Turchia,
Russia oppure la Cina? Israele, come disse lo storico Norman G. Finkelstein, è
uno “stato pazzo”.
L’Iran è una società antichissima e coltissima, che gli europei “semi-colti” conoscono a malapena attraverso lo studio delle
guerre greco-persiane o della battaglia delle Termopili. Contrariamente a
quanto riferiscono i media di regime, la Repubblica islamica-sciita non è
affatto una teocrazia: il giornalista Thierry Meyssan ha recentemente ricordato
la sua esperienza di consulente per conto dell’ex presidente Ahmadinejad, in un
periodo in cui furono i “progressisti” statunitensi a deriderlo per la sua
omosessualità e non lo statista iraniano sempre cortese e rispettoso delle
diversità 3. Il presidente Trump,
accodandosi ad un criminale come Netanyahu, ha confermato ciò che su “L’Interferenza” avevamo disaminato da tempo: il
movimento MAGA è
un “movimento reazionario di massa” essendo il cosiddetto “americano medio”
profondamente incolto e razzista.
Il 17 marzo Joe Kent, personaggio discutibile per la sua adesione
all’eccezionalismo USA, ha pubblicato su X questo messaggio: “Dopo attenta
riflessione, ho deciso di dimettermi dalla carica di direttore del Centro
Nazionale Antiterrorismo a partire da oggi. In tutta coscienza, non posso
sostenere la guerra contro l’Iran. L’Iran non rappresenta una minaccia
imminente per la nostra nazione. Ed è chiaro che abbiamo scatenato questa
guerra a causa delle pressioni di Israele e della sua potente lobby americana.
È un onore servire sotto @POTUS e @DNIGabard e guidare i professionisti di
NCTC. Dio benedica l’America” 4. Per quanto guerrafondaio e fascistoide, Kent ha
dovuto ammettere che la lobby israeliana controlla gli Stati Uniti,
valorizzando la tesi di James Petras: gli Stati Uniti sono i servi di Israele.
L’Operazione “Furia di Epstein” è stata pianificata dal Mossad, monopolizzata da Netanyahu e gestita politicamente
da Trump, una sorta di omino di paglia sodomizzato da Israele.
In conclusione, l’Iran ha chiesto al mondo occidentale d’essere
riconosciuto non in quanto erede della Persia imperiale, ma della Rivoluzione
khomeinista del 1978-’79. Una rivoluzione complessa organizzata dal “socialista islamico” Ali Shariati e riconosciuta da Jean Paul
Sartre, ma lontana dalla capacità di comprensione del mondo accademico
statunitense. Gli Stati Uniti, un regime ideocratico, dovrebbero decolonizzarsi
dal proprio sionismo interno invece di contemplare la distruzione d’una
porzione del pianeta.
Affrontando la “coalizione di Epstein”, Teheran ha unificato la Umma musulmana, i popoli
della Jihad che spezzano le
catene del colonialismo anglosassone, rilanciando la dottrina della Rivoluzione degli Oppressi.
Le
gouvernement d’extrême droite nous entraîne dans une guerre éternelle et
cherche à masquer ses échecs en semant le racisme et la mort, écrit Nadav
Tamir, ancien diplomate et directeur pour Israël du groupe américain libéral
pour la paix J Street
La mère des prisonniers palestiniens Ahmad et Moen Abu Lawi lors d'un
rassemblement organisé le 31 mars 2026 à Naplouse, ville de Cisjordanie
occupée, pour protester contre le projet de loi approuvé par le Parlement
israélien.
Par Nadav Tamir
Lundi soir, peu après l’annonce de la mort d’un soldat
israélien de plus dans les combats au Liban, en une journée où des missiles
iraniens ont frappé plusieurs villes en Israël ainsi que la principale
raffinerie de pétrole du pays, du champagne a été ouvert dans la salle plénière
de la Knesset – le parlement israélien, qui siège dans un hall souterrain
protégé contre les frappes de missiles.
Celui qui présidait la fête dans ce parlement souterrain
était Itamar Ben-Gvir, le ministre de la Sécurité intérieure, un criminel
condamné pour diverses infractions, notamment incitation au racisme et soutien
à une organisation terroriste. La raison de cette célébration: une nouvelle loi
adoptée après trois lectures à la Knesset, instaurant la peine de mort pour les
terroristes.
Un seul précédent en Israël: la peine de
mort pour le nazi Adolf Eichmann
La peine de mort a toujours existé dans la législation
israélienne, mais elle n’a été appliquée qu’une seule fois, en 1962, contre le
criminel nazi Adolf Eichmann, reconnu coupable de crimes contre l’humanité.
L’initiative de cette nouvelle loi vient du parti Force juive du ministre
Ben-Gvir, successeur du mouvement Kach qui a été déclaré organisation
terroriste en 1994 après qu’un de ses dirigeants, Baruch Goldstein, a perpétré
une fusillade de masse dans le caveau des Patriarches à Hébron.
La nouvelle loi vise à lever diverses restrictions
entourant la peine de mort et à la rendre obligatoire pour les crimes de
meurtre commis dans le but de «nier l’existence de l’État d’Israël» – une
formule incluse dans la loi afin de créer une distinction entre meurtriers
arabes et juifs et de garantir que la loi s’applique uniquement aux Arabes.
Une loi immorale et contraire aux valeurs juives
Cette loi immorale et contraire aux valeurs juives, en
plus de sa distinction raciste, supprime une série de garanties qui existaient
auparavant – notamment l’exigence d’un accord unanime entre les juges. Elle
prévoit l’imposition automatique de la peine de mort pour les infractions
concernées, la suppression de la possibilité de grâce, ainsi que l’instauration
d’un délai très court de seulement 90 jours pour faire appel, avec un délai
maximal de 180 jours pour l’exécution de la peine par pendaison.
L’un des rédacteurs de la loi est le député Tzvika Fogel,
du parti Force juive, général à la retraite de l’armée israélienne et
actuellement président de la commission de la sécurité nationale. Sa réponse
aux critiques internationales virulentes contre cette loi: «La sécurité des
citoyens israéliens est plus importante que leur capacité à partir en vacances
aux Maldives», montrant ainsi la vision de ce gouvernement – une «Super
Sparte», comme l’avait définie par le passé le premier ministre Netanyahou: un État
politiquement et économiquement isolé, qui repose uniquement sur sa puissance
militaire. Un État qui se vide de ses valeurs démocratiques et libérales et qui
ressemble de plus en plus à ses ennemis, qui sacralisent la mort plutôt que la
vie.
Une loi qui ne tiendra pas ses promesses
Mais même cette promesse de sécurité est illusoire. Au
fil des ans, tous les organismes de sécurité israéliens, y compris l’armée, le
Shin Bet et le Conseil de sécurité nationale, se sont opposés à l’application
de la peine de mort pour les assaillants – ceux qui partent avec l’intention de
tuer des Israéliens savent qu’ils ont de fortes chances de ne pas revenir; ils
cherchent à devenir des «martyrs», et la peine de mort ne les dissuadera pas.
Elle pourrait en revanche conduire à des négociations d’otages et à l’exécution
de captifs israéliens. Mais les parlementaires qui ont soutenu cette loi
s’intéressent aux gros titres, pas à la réalité.
Même le premier ministre Netanyahou a fait le déplacement
à la Knesset pour soutenir cette loi, qui a malheureusement aussi reçu le
soutien de plusieurs membres de l’opposition qui, avec aplomb, se qualifient
eux-mêmes de libéraux.
Cette législation est si extrême qu’elle risque de faire l’objet de critiques
de la Cour suprême, ce qui pourrait conduire à sa modification; mais elle
illustre l’état d’esprit du gouvernement. Un gouvernement d’extrême droite
prônant la suprématie juive qui, par sa négligence, a provoqué la plus grande
catastrophe de l’histoire de l’État pour les citoyens d’Israël le 7 octobre
2023, et dont les actions isolent de plus en plus Israël, le transformant en État
paria et enfermant ses citoyens dans une réalité de guerre sans fin – pour tous
ces échecs, le gouvernement tente d’imposer une législation raciste et
populiste.
Guerre éternelle
Ces mots sont écrits alors que tombe la nouvelle de la
mort de quatre soldats israéliens de plus, au combat au Liban. Les citoyens
juifs d’Israël se préparent à célébrer une troisième fête de Pessah en temps de
guerre, une fête qui sera probablement interrompue par des sirènes. Le
gouvernement d’extrême droite nous entraîne dans une guerre éternelle et
cherche à masquer ses échecs en semant le racisme et la mort.
Ce ne sont pas des jours faciles, mais il y a aussi de
l’espoir. Dans quelques mois, des élections auront lieu en Israël, et
Netanyahou ainsi que ses partenaires sont largement à la traîne dans les
enquêtes. Il est vrai que toute l’opposition n’est pas véritablement libérale,
et il est vrai aussi que Netanyahou fera tout pour saboter les élections; mais
il reste un espoir de changement, et nous nous battrons pour cela, en espérant
qu’ensuite nous pourrons également effacer cette loi mauvaise et raciste de la
législation israélienne.
Nadav Tamir, directeur pour Israël du groupe américain libéral pour
la paix J-Street
Assalto de alta precisão expõe vulnerabilidade
crítica dos museus europeus, sugerindo encomendas do mercado negro e exigem
agora uma cooperação policial internacional.
'Os Peixes' uma pintura a óleo de Pierre-Auguste Renoir, datada de 1917, foi um dos quadros roubados.
Escrito por Adelaide Cabral
Três telas de grandes mestres da pintura francesa — Pierre-Auguste
Renoir, Paul Cézanne e Henri Matisse — foram roubadas de um prestigiado museu
no norte de Itália, num assalto sofisticado que está a mobilizar as
autoridades policiais europeias, anunciou esta segunda-feira, 30 de março, a
polícia italiana. A notícia, avançada pela agência Reuters, citando fontes
policiais locais, confirma que o desaparecimento das obras foi detetado durante
a madrugada do assalto, antes da abertura da instituição ao público.
Os três quadros
têm um valor total estimado em cerca de 10 milhões de dólares (aproximadamente
9,2 milhões de euros), representando uma das maiores perdas patrimoniais
recentes no país. O roubo, agora divulgado pela polícia italiana - os
Carabinieri -, ocorreu na madrugada do dia 22 pra 23 de
março, na Fundação Magnani Rocca, nos subúrbios da cidade de Parma, na
região de Emília-Romanha, norte do país.
O assalto terá
sido executado com uma precisão cirúrgica, tendo os autores do crime conseguido
neutralizar os sistemas de vigilância eletrónica de última geração sem
despertar a atenção dos guardas noturnos que patrulhavam oedifício.
Segundo os primeiros dados da investigação técnica, os criminosos terão acedido
ao interior através de uma conduta de ventilação secundária, utilizando
equipamento de escalada e dispositivos eletrónicos para bloquear os sensores de
movimento e as câmaras de infravermelhos.
Entre os itens subtraídos da Fundação Magnani-Rocca,
em Traversetolo, encontram-se Os Peixes (Les Poissons),
uma rara pintura a óleo de Pierre-Auguste Renoir datada de 1917, e a aguarela Natureza-morta
com Cerejas de Paul Cézanne, executada por volta de 1890.
O terceiro
quadro é Odalisca no Terraço (Odalisque sur la terrasse),
uma peça de 1922 de Henri Matisse que exemplifica o seu
célebre período de Nice. Os investigadores confirmaram ainda que os assaltantes
chegaram a preparar uma quarta tela para transporte, mas o disparo do sistema
de alarme forçou a interrupção do assalto, que durou menos de três minutos.
O Ministério da Cultura de Itália já reagiu oficialmente ao
incidente por meio de um comunicado de emergência, classificando o roubo como
um grave e inaceitável atentado ao Património Cultural Mundial. Especialistas
do setor e curadores internacionais sublinham que, embora a avaliação monetária
seja de 10 milhões de dólares, a comercialização destas peças em canais legais
é considerada virtualmente impossível devido à notoriedade
global e documentação exaustiva das telas subtraídas. Existe
o receio de que as obras possam ser utilizadas como moeda de troca em
transações do crime organizado ou que permaneçam ocultas
em coleções clandestinas durante décadas.
A investigação está agora a cargo do "Nucleo Tutela
Patrimonio Culturale" dos Carabinieri, a unidade de elite especializada em
crimes contra a arte, que trabalha em estreita colaboração com a Interpol e a
Europol. As autoridades já reforçaram significativamente o controlo em
todas as fronteiras terrestres, bem como nos principais portos e aeroportos
internacionais do país, numa tentativa de impedir que as
pinturas abandonem o território nacional. Paralelamente, equipas de peritos
forenses estão a analisar minuciosamente a cena do crime na esperança de
identificar qualquer rasto deixado pelos assaltantes durante a fuga.
Este incidente
levanta questões críticas sobre a vulnerabilidade das instituições culturais
europeias perante grupos criminosos cada vez mais tecnologicamente avançados. O governo
italiano anunciou que irá rever os protocolos de segurança de todos os museus
estatais, admitindo que os sistemas atuais podem necessitar de atualizações
urgentes para enfrentar novas ameaças.
Enquanto a investigação prossegue sob segredo de justiça, a
comunidade artística internacional aguarda qualquer pista que possa levar à
recuperação destes três quadros que são considerados pilares fundamentais da
História da Arte Moderna.
En la penumbra de una Unión
Soviética que en 1937 ya no era un proyecto sino una morgue del espíritu,
Alexander Kornev, un joven fiscal de una rectitud casi anacrónica, comete el
error de intentar habitar la ley como si fuera un refugio y no una celda. Tras
recibir la petición desesperada de un prisionero, Kornev se adentra en un
laberinto de mampostería gris y silencios burocráticos donde cada trámite es
una emboscada y cada despacho, un teatro de sombras. En su tránsito desde las
provincias hasta el corazón paranoico de Moscú, el joven abogado descubre que
en el engranaje del Gran Terror la inocencia es una falta administrativa y la
integridad un quijotismo suicida; un mapa de la infamia donde los ideales son
suprimidos por el peso del hormigón y donde la justicia no es más que el
simulacro necesario para que la maquinaria del exterminio siga girando,
impasible, sobre los cuerpos de los que aún creen en la palabra.
“Dos fiscales” (2025) no arranca con un conflicto, sino con
una atmósfera: la de una civilización naufragada en sus propios protocolos. El
gulag descrito por Anne Applebaum o Aleksandr Solzhenitsyn. La elección de
Aleksandr Kuznetsov como Kornev no es casual; su rostro posee esa cualidad
pétrea de los héroes de un realismo socialista que ha sido vaciado de utopía.
Tiene la mejor fotogenia de nariz en décadas. No es un rebelde, sino un
creyente de la norma borracho de un ideal cristalizado en un mundo donde el
Derecho ha sido sustituido por el arbitrio del miedo. Su quijotismo no nace de
la locura, sino de una cordura insoportable para el sistema: la pretensión de
que un expediente judicial guarde alguna relación con la verdad extramental,
esa realidad que la maquinaria del espectáculo nos arrancó de las manos para
vendernos un simulacro de justicia.
Nacido en Baránovichi en 1964, Sergei Loznitsa es el heredero natural de esa tradición
cinematográfica que entiende el plano no solo como un contenedor de acción,
sino como el espacio donde el tiempo se detiene a morir. Su trayectoria bascula
con rigor matemático entre el documental de archivo y la ficción de corte
existencialista. Desde su debut con “My Joy” (2010), ha consolidado un estilo seco que
disecciona la degradación moral de las instituciones, erigiéndose –a través de
títulos como “Donbass” (2018), “A Gentle Creature” (2017) o su pieza de montaje “State Funeral” (2019)– en un cronista imprescindible del
autoritarismo y la memoria colectiva en el Este de Europa. Si en sus
documentales era un arqueólogo del metraje encontrado, aquí se revela como un
entomólogo que clava a sus personajes en el corcho de una burocracia criminal.
En “Dos fiscales”, adaptando la
prosa de Georgy Demidov –físico que habitó el fango del gulag y cuya obra fue
secuestrada por la desmemoria estatal–, Loznitsa nos sitúa en un cronotopo
donde la realidad se disolvió en favor de la paranoia. Es imposible entender
esta apuesta estética sin la mirada del director de fotografía Oleg Mutu.
Juntos han construido una arquitectura para el espanto: prisiones de piedra del
siglo pasado y pasillos que parecen esculpidos en el mismo material que las
pesadillas. Mención especial merece un diseño de sonido donde cada puerta
metálica, cada paso y cada hoja de papel pujan por hacer emerger en la pantalla
la ilusión de una realidad táctil y opresiva, devolviendo al yo una experiencia
física que el cine comercial desecha en favor de la pura acción pirotécnica.
No hay ni un solo plano en
movimiento en toda la cinta; se deja todo a la duración y al rigor compositivo.
La cámara se demora en los ritos y rutinas: subidas de escalera, protocolos de
seguridad, puertas que se abren. Ocurre del mismo modo en la prisión que en la
sede de justicia donde el protagonista visita al fiscal general. Aquí, el plano
no es una exhibición técnica, sino el tiempo vivido por quien mira y quien
padece. En mitad de esa neutralidad compositiva y ese estatismo que recuerda a
la escultura de capiteles antiguos, un personaje lanza la pregunta definitiva
que resuena en el espectador: ¿cómo se sale de aquí?
Kornev comete el error más temerario
en un sistema totalitario: poseer una fe ciega derivada de un ideal político.
Su misión por atender una denuncia contra el NKVD ante los bolcheviques reales
no es un gesto heroico, sino una anomalía que la maquinaria del Estado, en su
cínica eficiencia, debe triturar. Loznitsa utiliza este descenso a los infiernos
para explorar la banalidad de la ley cuando se desprende de la ética. Al
desbordar la gramática habitual, el director despliega la rotundidad de lo real
haciendo habitar el tiempo a quien mira, obligándonos a ser testigos de cómo el
individuo se diluye en la función administrativa.
La violencia es aquí una elipsis constante y atroz. El director entiende que el horror no necesita mostrarse para ser absoluto; basta una pared, la cara de un carcelero o el silencio de un despacho para comprender la atmósfera de terror. La película es un extracto político de un Estado que ya no existe, pero cuyas sombras se proyectan sobre nuestra contemporaneidad. La ficción no es un refugio, sino una advertencia sobre la fragilidad de las instituciones frente a la deshumanización. Es la expresión del desorden, la ruina y la erosión de un mundo civilizado que ha permitido que el diablo ocupe el hueco de la ley.
El trayecto final en tren hacia la periferia del sistema funciona como la última estancia de este laberinto kafkiano. En el confinamiento del vagón, los pasajeros, extraños en amable guardia permanente, intercambian miradas que son sentencias mudas, confirmando que la paranoia ha colonizado incluso el espacio del tránsito. Es un espacio donde la ingenuidad política termina de astillarse contra la realidad del Estado que conduce los ideales tras puertas de acero.
Queda la erosión del mundo. Loznitsa
no ofrece catarsis, sino estupefacción. Al encenderse las luces, el espectador
descubre que el tiempo invertido no ha sido ocio, sino una deuda necesaria de
memoria. “Dos fiscales” deja una grieta en la conciencia del espectador
contemporáneo que, acostumbrado a la velocidad, se encuentra frente a la
rotundidad de lo atemporal. El hueco es compartido y la capacidad de construir
el horror no es patrimonio de ninguna época; es, sencillamente, un asunto que
se transforma con el dinamismo del tiempo con disfraces distintos.
Samuel Fitoussi explore un paradoxe troublant : comment les esprits les plus brillants ont-ils pu, au nom de la raison, se laisser séduire par l’idéologie et l’aveuglement collectif ?
Écrit par Alan PIERRET
Samuel Fitoussi, essayiste et chroniqueur, est l’auteur de Woke Fiction (Le Cherche Midi, 2023), une critique des nouvelles pratiques d’écriture dans l’industrie du divertissement. Dans Pourquoi les intellectuels se trompent (Éditions de l'Observatoire, 2025), l’auteur s’attache à expliquer les égarements conceptuels et idéologiques de certains des penseurs les plus influents des XXe et XXIe siècles. Entre biais mentaux, déni et conformisme, de nombreux intellectuels se sont fait les thuriféraires de régimes meurtriers ou de théories parfois purement spéculatives. Du plaidoyer de Bertrand Russell en faveur d’un désarmement unilatéral face à l’Allemagne au soutien enthousiaste de Jean-Paul Sartre et de Michel Foucault à la révolution iranienne, le XXe siècle peut se lire comme une chronique des plus funestes illusions.
Convoquant les figures de George Orwell, Raymond Aron, Jean-François Revel, Steven Pinker ou encore Thomas Sowell, Fitoussi livre ici une analyse pénétrante, au croisement de l’histoire intellectuelle et de la psychologie sociale.
Comment naissent les chimères
Le livre débute par une exploration des biais qui orientent, souvent à leur insu, les prises de position des intellectuels. Fitoussi distingue la rationalité épistémique, qui a pour objet la recherche de la vérité, de la rationalité sociale, dont le rôle consiste à garantir l’intégration d’un individu au sein d’un groupe. Dans les cercles savants, la seconde tend à l’emporter sur la première. Les idées y fonctionnent comme des marqueurs identitaires, comparables à des biens de consommation symboliques : elles servent moins à dire ce qui est qu’à signaler une appartenance à un collectif.
Or, contrairement à l’artisan ou au médecin dont l’erreur peut être immédiatement constatée, l’intellectuel échappe souvent aux conséquences pratiques de ses égarements. Ses analyses, parfois abstraites ou prophétiques, se déploient dans le temps long et peuvent faire l’objet d’interprétations contradictoires. Citant des travaux du politiste Philip Tetlock, Fitoussi rapporte ainsi que de nombreux économistes et sociologues de la fin des années 1980 se sont révélés incapables de prévoir les grandes évolutions de la fin du XXe siècle. Le coût social de la dissidence, en revanche, est élevé : l’intellectuel qui romprait avec la doxa s’exposerait à l’ostracisme de ses pairs, à la marginalisation institutionnelle, parfois même à l’oubli.
Dans ce contexte, l’intelligence peut être utilisée comme un instrument de rationalisation. Plus un esprit est performant, plus il peut mobiliser des arguments en faveur d’une croyance erronée. C’est ainsi que Simone de Beauvoir, revenue de Chine dans les années 1950, a pu décrire avec enthousiasme un pays transformé par Mao, là où d’autres observateurs dénonçaient déjà l’extrême brutalité du régime. De même, l’historien Robert Conquest, dans Le Féroce XXe siècle, a montré comment le marxisme s’est drapé des atours de la science pour masquer ses ressorts politiques et affectifs (selon lui, le communisme « [a donné] un habillage scientifique à l’idée simple que les riches volent les pauvres »).
Quand les croyances l’emportent
Les biais cognitifs, cependant, n’expliquent pas tout. Fitoussi insiste également sur un phénomène troublant : la résistance à l’évidence. Confrontés au réel, les intellectuels ne réviseraient pas toujours leurs convictions. Pire : ils s’ingénieraient parfois à les renforcer.
L’exemple du quotidien Le Monde dans les années 1970 est, à ce titre, éloquent. À cette époque, le journal rejette les analyses de Simon Leys sur la Révolution culturelle, non parce qu’elles sont mal étayées, mais parce qu’elles attentent à l’image du communisme. De même, Arthur Koestler, témoin de la famine provoquée par Staline en Ukraine, reste longtemps prisonnier de ses convictions marxistes, allant jusqu’à douter de la réalité de ce qu’il observe.
Les recherches contemporaines en psychologie confirment cette tendance : plus un individu est politisé et informé, plus il a tendance à juger de la réalité en fonction de ses convictions. Ce biais de confirmation est un moteur puissant de la polarisation actuelle. Les réseaux sociaux, en accentuant l’entre-soi idéologique et en récompensant la conformité au groupe, agissent comme des amplificateurs de ce phénomène.
À cette résistance cognitive s’articule une dimension psychologique. Le déni, souvent pratiqué en période de crise, agit à la manière d’un mécanisme de survie émotionnelle. Nombre d’intellectuels des années 1930 ont ainsi minimisé la menace hitlérienne. Une tendance à ériger certaines causes en priorités accentuerait ce biais. Dans les années 1970 et 1980, son obsession « anti-impérialiste » a conduit une partie de la gauche intellectuelle à réserver ses critiques au seul régime de l’apartheid, oubliant les exactions d’Idi Amin Dada en Ouganda ou les crimes perpétrés par Robert Mugabe au Zimbabwe.
L’université, citadelle de l’entre-soi ?
Ce phénomène se manifeste avec intensité dans le monde universitaire. L’université devrait être le lieu de la critique rationnelle et du pluralisme intellectuel, mais elle se révèle, selon Fitoussi, extrêmement vulnérable à l’irrationalité.
L’inflation du nombre de diplômés depuis les années 1960 a dévalorisé le capital scolaire, rendant la compétition académique plus rude. Dans un tel contexte, la critique sociale est devenue une ressource : pour se distinguer, il est devenu nécessaire de produire de nouveaux motifs d’indignation, de multiplier les dénonciations et d’appeler sans cesse à la création de nouvelles normes. La cancel culture pourrait s’inscrire dans ce cadre : elle fonctionnerait, selon l’auteur, comme une arme permettant d’éliminer des rivaux jugés coupables de déviation morale.
À cette dynamique s’ajoute une homogénéité idéologique frappante. Dans certains départements de sciences humaines, les appels à la « diversité » masquent un spectaculaire conformisme intellectuel. Le coût de la divergence y est si élevé que la plupart des universitaires préfèrent se conformer à la doxa du moment. L’université tend ainsi à fonctionner comme une bulle fermée, où les biais sont renforcés par l’entre-soi.
Cette logique explique, en partie, la fracture croissante entre diplômés urbains, majoritairement progressistes, et classes populaires, plus conservatrices. Fitoussi parle ainsi de « boucle d’autoconfirmation » : les élites se fréquentent entre elles, renforcent leurs convictions mutuelles et s’éloignent des réalités vécues par le reste de la société.
Ingénierie sociale
Les conséquences de cet enfermement doctrinal ne se limitent pas aux cercles académiques : elles pèsent sur la société entière. Les intellectuels, même minoritaires, exercent un pouvoir d’entraînement. Leur prestige leur confère une autorité qui impressionne le grand public. Le mécanisme du « biais de vérité illusoire » joue à plein : plus une idée est répétée par des figures reconnues, plus elle semble vraie.
Fitoussi montre comment les intellectuels, qui tirent leur justification sociale de leurs réflexions, entendent façonner la société selon leurs standards. Les masses sont vues comme malléables, destinées à être transformées par des opérations d’ingénierie sociale conçues en haut lieu. Cette disposition mentale expliquerait, selon l’auteur, la « tyranophilie » exprimée par certains penseurs : Sartre avec l’URSS, Beauvoir avec Cuba, Foucault avec l’Iran. Elle se traduirait aussi par ce que Roger Scruton appelle l’« oikophobie » (de oîkos, le foyer, et phobía, la peur ou le rejet), entendu comme le mépris qu’éprouvent certaines élites pour la société dont elles sont issues, souvent comparée à l’aune de standards utopiques.
Cette posture entraîne un désarmement face aux véritables menaces. Certains intellectuels relativisent ainsi le terrorisme, en l’assimilant à une réaction légitime contre l’oppression. Une anthropologie rousseauiste sous-tend ce raisonnement : l’homme serait naturellement bon, mais corrompu par les institutions. Le mal est alors imputé à la société, non à l’individu, ce qui justifie les attaques contre les structures existantes.
Dans ce cadre, les comportements radicaux apparaissent comme les plus purs, puisqu’ils visent la destruction d’un ordre injuste. Le mépris du sens commun, jugé naïf ou populiste, renforce encore cette logique. L’intellectuel s’arroge la mission d’éduquer le peuple, au risque de nourrir la tentation autoritaire qu’il prétend combattre.
Les illusions morales des élites
Fitoussi emprunte également à l'essayiste américain Rob Henderson son concept de « croyances de luxe », ces idées coûteuses que les élites utilisent comme marqueurs sociaux, mais dont le prix réel est payé par les classes populaires. La perspective de désarmer les forces de l’ordre, par exemple, est appréhendée très différemment selon qu’il s’agisse de l’élite intellectuelle, parfois installée dans des quartiers sécurisés, ou des ouvriers, qui peuvent être directement confrontés à la délinquance. Ces croyances fonctionnent comme des biens distinctifs : elles agissent à la manière de signaux d’appartenance à l’élite, mais accentuent la fracture sociale.
Ces mécanismes ne sont pas neutres : ils façonnent durablement l’opinion publique. Les inflexions idéologiques des élites se traduisent, à terme, par des transformations de la société dans son ensemble. Fitoussi décrit ici un « effet cliquet » : une fois qu’une norme est validée, elle tend à s’imposer comme une évidence.
D’où l’appel à l’humilité. Ni l’intelligence ni la bonne volonté ne protègent contre l’erreur. Fitoussi va jusqu’à critiquer les projets de lois contre les « fake news » : inefficaces contre les illusions des élites elles-mêmes, elles risqueraient de censurer des vérités aujourd’hui considérées comme inacceptables, comme hier pour Copernic, Galilée ou Simon Leys.
L’ouvrage n’est pas exempt de limites : la notion d’« intellectuel » reste vague et l’analyse repose beaucoup sur le cas nord-américain. Fitoussi évoque peu la question du populisme, qui prétend précisément répondre aux errements, réels ou supposés, des élites.
En définitive, Pourquoi les intellectuels se trompent peut être tenu pour une leçon d’humilité collective. Loin de se réduire à un réquisitoire, il rappelle que chacun, quelle que soit sa culture ou son intelligence, demeure exposé à l’aveuglement. Là réside probablement le principal apport du livre : rappeler que la lucidité ne consiste pas seulement à dénoncer les erreurs d’hier, mais à cultiver, aujourd’hui, le doute quant à nos propres certitudes.
En la tarde del 30 de
marzo el Parlamento israelí respaldaba la ley que permitirá aplicar la pena
capital a personas palestinas acusadas de terrorismo mediante ahorcamiento. La
legislación ha avanzado a pesar de las críticas dentro y fuera del país.
Puesto de control en la ciudad cisjordana de Hebrón
Escrito por Sarah Babiker
Sucedió la tarde del lunes 30 de marzo, tras semanas de controversia. Con
62 votos a favor y 48 en contra, la Knesset aprobaba ayer la pena de muerte
para personas acusadas de terrorismo, que será aplicada a palestinos. Una ley
señalada por vulnerar los derechos humanos y suponer un claro ejemplo de
discriminación, tal y como señalan las numerosas voces críticas dentro y fuera
del país.
Según reflejaba The Guardianpoco después de la aprobación de la ley: esta sistematiza
“la pena de muerte para aquellos palestinos de la Cisjordania ocupada que sean
hallados culpables de perpetrar intencionalmente ataques letales considerados
actos de terrorismo por un tribunal militar”. Las personas que caigan en el
marco de esta legislación serán privadas de todo tipo de visitas, y solo serán
asistidas legalmente por videollamada. Además, sus penas serán ejecutadas en el
plazo de 90 días.
La propuesta de recuperar la pena de muerte
ha sido promovida principalmente por el extremista ministro de Seguridad
Nacional Itamar Ben-Gvir, cuyo partido Otsmá Yehudit ha contado con el
apoyo de diputados pertenecientes al partido Likud del primer ministro, y el
conservador Yisrael Beitenu. Este presunto criminal de guerra ha divagado sobre cuáles serían las formas preferentes de
ejecutar a la personas palestinas, manifestando su predilección por la horca o
la silla eléctrica.
Tras el 7 de octubre, algunos
parlamentarios israelíes han presionado para recuperar la pena de muerte como
castigo a los palestinos. El propio Ben-Gvir se encargó de defender la ley poco
antes de su votación: “Desde hoy, todos los terroristas sabrán, el mundo entero
sabrá, que el Estado de Israel se cobrará la vida de quien quiera que se cobre
una vida”. Tras la aprobación de la propuesta, el ministro abrió una botella mientras se escuchaba júbilo en la
cámara. Benjamin Netanyahu, también avaló el proyecto para aplicar una pena
usada solo dos veces en la historia del país: en 1948 se ejecutó a Meir
Tobianski, un oficial del ejército a quien se acusó de espionaje. En 1962 fue
el nazi Adolf Eichmann quien corrió la misma suerte.
Israel elige la horca
Desde la cadena pública israelí Kan se ha
avanzado que se recurrirá principalmente al ahorcamiento como forma de ejecutar las condenas. Para ser
condenados, no será necesario que haya ningún fiscal que reclame la pena
capital para los acusados, y tampoco será necesario que exista unanimidad entre
los jueces para proceder a la ejecución, siendo suficiente una mayoría simple.
En la Cisjordania ocupada, serán los tribunales militares lo que firmen
sentencias de muerte.
La ley plantea distintos escenarios para
los acusados en función de si son detenidos en territorio ocupado, viviendo
bajo la ley militar, o en territorio israelí. A los primeros se les niega la
posibilidad de pedir clemencia para evitar su ejecución, sin embargo a quienes
sean juzgados en Israel se les permitirá convertir sus sentencias en cadena
perpetua. La nueva legislación se fija como objetivo: “Establecer la pena de muerte para
terroristas que lleven a cabo ataques terroristas letales, como parte de la
lucha contra el terrorismo”. El texto explicita que se aplicará a “una persona
que intencionalmente cause la muerte de otra con el fin de dañar un ciudadano o
residente de Israel, con el intento de rechazar la existencia del Estado de
Israel”.
“Israel está tocando fondo en lo que respecta a la
deshumanización de los palestinos, al consagrar su trato cruel en la
legislación estatal”
La organización israelí B'Tselem afirmaba antes de la aprobación de la nueva ley que
los tribunales militares “tienen aproximadamente una tasa de sentencias
condenatorias del 96%”, construida sobre pruebas extraídas sistemáticamente
mediante tortura en los interrogatorios”. Yuli Novak, director ejecutivo de la
organización, apuntaba antes de la votación: “Israel está tocando fondo en lo
que respecta a la deshumanización de los palestinos, al consagrar su trato
cruel en la legislación estatal”.
Los críticos vienen señalando desde hace
meses que la avanzada legislativa israelí vulnera el derecho internacional. Una vez publicada la ley,
la pelota estará en el tejado del Tribunal Supremo de Israel, que aún puede
frenar una iniciativa que los propios grupos de derechos humanos israelíes
enmarcan en la “discriminación institucionalizada” propia del Estado
sionista.
Así lo ha afirmado la Asociación de Derechos Civiles en Israel, que ha enviado una petición al
Tribunal Supremo solicitando que derogue una legislación que discrimina entre
civiles israelíes y palestinos. “Los palestinos de Cisjordania se enfrentan a
una pena de muerte casi inevitable en los tribunales militares [en virtud de la
nueva ley], mientras que el requisito del sistema civil de demostrar ‘el
objetivo de negar la existencia del Estado de Israel’ garantiza que ningún
autor judío pueda ser juzgado por ello”, argumentan.
Por su parte, la formación árabe en el
Parlamento, Hadash–Ta’al, ha denunciando que la ley no es solamente punitiva,
sino que es “una declaración oficial de la institucionalización del apartheid y
el racismo, y la transformación del sistema jurídico en una herramienta más
para la represión política violenta del pueblo palestino”.
Una
legislación genocida
El Centro Internacional de Justicia para
Palestinaenmarca esta senda legislativa en una escalada extrema de las políticas
genocidas sionistas contra la población palestina que, además, “consolida el
sistema judicial de apartheid de Israel, incorporando la discriminación racista
contra los palestinos a la legislación y permitiendo, una vez más, que Israel
viole las normas internacionales”, ha denunciado, recordando como la
introducción de la pena de muerte, refleja lo que el embajador palestino ante
la ONU Riyad Mansour, declaró al año pasado ante el Consejo de Seguridad, que
el único derecho que parecen tener los palestinos es el derecho a morir.
Si bien esta nueva ley no afecta de manera
retroactiva a las personas acusadas por el ataque de 7 de octubre por parte de
Hamas y otras milicias palestinas, aún podría votarse otra propuesta separada
en la Knesset con el más que específico nombre: “Proyecto de ley sobre el
enjuiciamiento de los participantes en los hechos de la masacre del 7 de
octubre”, y que establecería un tribunal militar destinado a imponer también la
pena capital sobre cualquier persona condenada por participar en los ataques
del aquel día.
Hay quien enmarca la
promoción de esta nueva ley en una estrategia política del partido de Ben-Gvir,
para obtener ventaja en las elecciones que se esperan para finales de año. El
mandatario ha sido acusado por organizaciones como la israelí Physician for
Human Rights de amparar bajo su mandato al frente del Ministerio de Seguridad
Nacional un incremento notable en los casos de tortura y abuso, en cárceles
y centros militares de detención.
Respecto a la ley ya aprobada en la tarde
del lunes, esta no supone una sorpresa para los organismos internacionales, que
llevan semanas mostrando su preocupación. Un grupo de Expertos de Naciones
Unidasllamabael pasado 4 de febrero a la retirada de la
propuesta, apuntando que la ley constituía en sí una vulneración del derecho a
la vida de la población palestina en los territorios ocupados: “Se aplicarían
las definiciones imprecisas y excesivamente amplias de los delitos de
terrorismo previstas en la legislación israelí, que pueden abarcar conductas
que no son realmente terroristas, y la pena de muerte sería obligatoria”,
alertan en su texto.
Semanas después, el 24 de marzo, la Unión
Europea, denunciaba en un comunicado: “La pena de muerte constituye una
violación del derecho a la vida y no puede aplicarse sin infringir el derecho
absoluto a no ser sometido a tortura ni a otros malos tratos”. Ya en la víspera
de la votación, incluso países aliados de Tel Aviv como Australia, Francia,
Alemania, Italia y Reino Unido lanzaban una comunicación conjunta para expresar su preocupación por “un
proyecto de ley que ampliaría considerablemente las posibilidades de imponer la
pena de muerte en Israel (...) Nos preocupa especialmente el carácter
discriminatorio de facto de dicho proyecto de ley”.
Pena de
muerte y tortura
En la misma Kessnet donde la tarde del 30
de marzo se daba luz verde a la pena de muerte para los palestinos, en verano
de 2024 se llegó a discutir si era legal violar a los prisioneros palestinos.
El episodio lo recuerda la relatora especial para los territorios palestinos,
Francesca Albanese, en una entrevista publicada en Democracy Now el pasado 26 de marzo, en la que acusa a Israel de
torturar de manera generalizada y sistemática con el fin de quebrar el espíritu
de las personas palestinas, no solo de manera individual sino también como
pueblo.
Albanese hablaba en aquella ocasión de su informe publicado en febrero, en cuya presentación ante el
Consejo de Derechos Humanos de Naciones Unidas explicaba: “La tortura
sistemática de palestinos por parte de Israel, protegida durante mucho tiempo
por décadas de impunidad y cobertura política, se ha convertido en un
instrumento determinante del genocidio que se está llevando a cabo en los
territorios palestinos ocupados”.
La relatora señalaba asimismo cómo, tras el
7 de octubre, la tortura se habría convertido en “una política de Estado”,
según apunta el Comité Internacional contra la Tortura, y señala a mandatarios
como al ministro Ben-Gvir, por “institucionalizar la tortura, el castigo
colectivo y condiciones de detención colectiva manifiestamente
deshumanizantes”.
Una anexión impune
Mientras Israel profundiza en las medidas
punitivas contra las personas palestinas, la impunidad de colonos y ejército
israelí es señalada por organizaciones internacionales como Amnistía
Internacional, quien apuntaba en febrero de este año: “Desde diciembre de 2025,
las autoridades israelíes han adoptado una serie de medidas ilegales diseñadas
deliberadamente para desposeer a la población palestina en la Cisjordania
ocupada, incluida Jerusalén Oriental, y para convertir la anexión del
territorio en una realidad irreversible”.
Según Peace Now, una organización israelí que monitorea la expansión de
los asentamientos, solo en 2025 se establecieron 86 puestos de avanzada en
territorio ocupado, lo que supone una cifra récord. Estos asentamientos habrían
contribuido sustancialmente a un repunte de la violencia de colonos respaldada
por el Estado y al traslado forzoso de comunidades palestinas.
“Los palestinos presentaron 1.746 denuncias por daños
causados por soldados israelíes en la Cisjordania ocupada entre 2020 y 2024.
Menos del 1 % de ellas dio lugar a una acusación formal”
Todo esto sucede pese a que la Asamblea
General de la ONU habría fijado en septiembre de 2025la fecha límite para poner fin a la
ocupación ilegal por Israel. Lejos de acatar el mandato de Naciones Unidas,
Israel ha seguido consolidando la ocupación ilegal y el apartheid ante la
pasividad de la comunidad internacional. La impunidad ante el asesinato de
palestinos por parte de ejército y de los colonos contribuye a validar su
estrategia, algo que ha sido denunciado incluso por mandos de seguridad israelíes que han
señalado el “terrorismo judío”, como una amenaza existencial.
Según Naciones Unidas, desde 2020, soldados
y colonos israelíes han matado al menos a 1.100 civiles palestinos en la
Cisjordania ocupada. Nadie ha sido acusado por ello. Entre aquel año y el
2025, el 96% de las investigaciones sobre violencia por parte de los colonos no
condujo a ninguna acusación, recoge la organización Yesh-din, que explica que de 368 casos, solo ocho acabaron con
algún tipo de pena. La organización afirma que los integrantes del ejército
gozarían aún de más impunidad que los colonos. “Los palestinos presentaron
1.746 denuncias por daños causados por soldados israelíes en la Cisjordania
ocupada entre 2020 y 2024, incluidas más de 600 por homicidios. Menos del 1 %
de ellas dio lugar a una acusación formal”.
Mientras la violencia contra la población
palestina no es castigada, las autoridades israelíes acaban de perfilar una
legislación que permite ahorcar, en un plazo de 90 días, a cualquier palestino
acusado de terrorismo en Cisjordania.