Fantomatique Modiano

Le dernier roman du Prix Nobel, dans la continuité des précédents, joue avec la notion d’absence.

Écrit par Myriam ANISSIMOV

Il y a une sorte de point aveugle dans l’œuvre de Modiano. Une chose non précisément représentable, qu’il n’a pas vécue, mais qui l’habite cependant. Sa conscience vogue sur les ondes de l’espace-temps. Il est, en même temps, là et ailleurs. Il cherche des traces dans son passé et dans celui de personnes qu’il a connues dans les jours lointains de sa jeunesse. Il poursuit notamment l’insaisissable Albert Modiano, son père, tout-puissant et redoutable. Ses romans n’en sont qu’un. Ils constituent une immense tapisserie, dont chaque nouvel épisode est un moment éphémère, aspiré dans un trou noir. Une sorte de cosmogonie, où les personnages, dans ce nouveau récit qu'est L’Éléphant, apparaissent et disparaissent dans les rues de Paris, qui seules semblent immuables.

Néanmoins, dans la vie de tous les jours, Modiano peut avoir l’air très présent. On peut l’apercevoir du côté de la place Saint-Sulpice, au jardin du Luxembourg, ou encore dans sa somptueuse bibliothèque, se prêtant à un entretien de façon aléatoire. Il laisse au journaliste qui l’interviewe le soin de le relancer sans cesse, entre ses phrases inachevées ; jouant le jeu, il saisit la perche qui lui est tendue, mais brièvement, répétant simplement la dernière phrase entendue. Il est ici, et ailleurs. L’interlocuteur n’est tout au plus qu’un repère. Une bouée de sauvetage sur l’océan des réponses possibles.

Si le corps physique de Modiano est bien là, son corps astral semble naviguer en quête des échos de sa propre vie, mais aussi de celle de ceux qui l’ont précédé dans les mêmes lieux. Le narrateur amnésique de L’Éléphant se demande si les gens qu’il observe en face de chez lui, depuis sa chambre obscure, avec des jumelles, ont un jour fait partie de sa propre existence. Il va tenter de le savoir en les abordant pour leur arracher quelque aveu. Un détail reconnu signifie qu’il est sur la bonne voie. De fait, en narrateur rusé, Modiano nous mène par le bout du nez jusqu’au bout de son roman, au synopsis bien ficelé. Il est le narrateur, mais aussi le personnage principal de cette énigme. Il est diffracté dans la multitude de ses personnages romanesques, qui n’ont que peu de consistance physique, et surtout sensuelle. Ils ne sont que des pions sur l’immense échiquier de son espace romanesque. Il est le grand Maître qui les place et les déplace. Dans ce dernier opus, comme Proust à la fin de la Recherche, le narrateur et l’écrivain finissent par constituer une seule et même entité. C’est-à-dire que la fin est dans le commencement. La fin pour le narrateur et les personnages de Modiano est le néant. Cet Éléphant, pareil aux particules indétectables, sans masse et sans charge électrique, et pourtant existantes, prend congé de sa vie. Il y a quelque chose de funèbre dans ce dernier opus.

                                                                 

L’Éléphant

Patrick Modiano

2026

Gallimard

112 pages

 

[Source : www.nonfiction.fr]

França aplica la doctrina imposada a la Catalunya Nord per prohibir el basc als plens municipals

El prefecte dels Pirineus Atlàntics només permet l’ús de l’eusquera per traduir el que s’ha dit prèviament en francès 

El prefecte dels Pirineus Atlàntics, el departament al qual pertany el País Basc sota administració francesa, ha prohibit als regidors dels ajuntaments bascos intervenir en la seva llengua durant els plens, tal com ja es va fer amb els ajuntaments de la Catalunya Nord que havien decidit fer servir el català. Segons informa Mediabask, el prefecte, Simon Fetet, ha vetat el reglament intern de l’Ajuntament de Beskoitze (Briscous en francès) que permetia als regidors expressar-se primer en basc i després en francès durant els plens. 

Els regidors que vulguin fer servir el basc ho hauran de fer només per traduir el que hagin dit prèviament en francès, tal com va ordenar la justícia als cinc ajuntaments nord-catalans que havien aprovat reglaments per expressar-se en català al consistori. De fet, en l’argumentació enviada al municipi basc, el prefecte argumenta la decisió basant-se en la que va prendre el Tribunal Administratiu d’Apel·lació de Tolosa, el desembre de 2024, sobre l’ús del català a cinc municipis de la Catalunya Nord. 

Mobilització 

La prohibició de prefecte ha provocat les protestes de les entitats a favor de la llengua basca, que ja estaven mobilitzades pel veto del prefecte a les iniciatives preses per diversos municipis bascos per donar més reconeixement a l’eusquera.  

Els entrebancs de l’administració al desenvolupament de les llengües minoritzades ha arribat a l’Assemblea Nacional francesa on una vuitantena de diputats de diferents partits han donat suport a una proposició de llei constitucional que demana modificar l’article 2 de la Constitució, que estableix que el francès és “la llengua de la República”. L’article ha estat invocat, en moltes ocasions, per marginar les dites “llengües regionals”. 

[Foto: CC-BY-SA-3.0 - font: www.diaridelallengua.cat]

Descifrando las palabras clave proisraelíes en tiempos de genocidio

 

Escrito por Norman Salomon

Z Network 

Hace casi dos años,  Human Rights Watch  y  Amnistía Internacional  publicaron informes exhaustivos que documentaban el genocidio cometido por Israel en Gaza. Meses después,  organizaciones israelíes de derechos humanos  hicieron lo mismo. El apoyo a Israel ha disminuido drásticamente entre los estadounidenses, pero sus defensores siguen utilizando un discurso vacío y contradictorio contra los derechos palestinos.

Como destacó el historiador Rashid Khalidi en su libro «Brokers of Deceit: how the US has undermined peace in the Middle East» (Corredores del engaño: cómo Estados Unidos ha socavado la paz en Oriente Medio)», «el lenguaje importa». Los términos y tópicos habituales «son los pilares fundamentales de un elevado y sólido edificio de negación de toda una narrativa, de la existencia de todo un pueblo, lo cual es esencial para la afirmación de una formidable contrarrealidad».

Grupos prominentes, en particular la Liga Antidifamación, el Comité Judío Estadounidense, AIPAC y Cristianos Unidos por Israel, junto con aliados en el Congreso, el Poder Ejecutivo y la élite intelectual, recurren a las mismas palabras clave para difamar a los críticos de Israel y negar sus  crímenes sistemáticos  contra el pueblo palestino.

Por ejemplo: 

** “antisemita”

En lo más alto del arsenal retórico, un instrumento contundente para difamar a los críticos de Israel, sin importar cuán ciertas sean sus acusaciones, e independientemente de la ausencia de pruebas de intolerancia contra el pueblo judío.

** “libelo de sangre”

Un epíteto de indignación para equiparar las condenas válidas contra Israel con una locura antisemita de hace 900 años.

** “se le exige un estándar más alto”

Un eslogan para evadir la realidad de los crímenes de lesa humanidad a gran escala que Israel sigue cometiendo y el hecho de que Israel utiliza la enorme ayuda militar estadounidense para imponer  el apartheid,  la limpieza étnica  y  el genocidio  como cuestiones políticas. 

** “patria para el pueblo judío”

En otras palabras: los palestinos no nos reemplazarán. 

** "indígena"

Así pues, incluso los judíos estadounidenses que se han mudado recientemente a Israel son autóctonos, a diferencia de los palestinos, cuyos antepasados ​​han vivido en Palestina durante los últimos cientos de años.

**  “Estado judío y democrático”

No puede ser un oxímoron solo porque sea un oxímoron. 

** “proceso de paz”

El proceso de expansión israelí ha traído guerra tras guerra, con el gobierno estadounidense actuando como «abogado de Israel» mientras arma a Israel con enormes cantidades de armas y continúa haciendo de Israel (en palabras de un  informe reciente del Servicio de Investigación del Congreso) «el mayor receptor acumulado de ayuda exterior estadounidense desde la Segunda Guerra Mundial».

** “autodefensa”

Un término reservado para los israelíes, pero ciertamente no para los palestinos. 

** “terrorismo”

Cuando los palestinos matan a civiles israelíes, pero no cuando los israelíes matan a civiles palestinos en cantidades mucho mayores. 

** “renunciar a la violencia”

Una exigencia que se formula habitualmente a las organizaciones palestinas, pero no al gobierno israelí. 

** “el derecho de Israel a existir”

La típica pregunta capciosa: «¿Cree usted que Israel tiene derecho a existir?» puede responderse con preguntas claras: «¿Cree usted que la Sudáfrica del apartheid tenía derecho a existir?»… «¿Cree usted que la limpieza étnica tiene derecho a existir?»… «¿Cree usted que el genocidio tiene derecho a existir?»… «¿Cree usted que las decenas de miles de niños palestinos asesinados por el ejército israelí tenían derecho a existir?»

Norman Solomon es el director nacional de RootsAction y director ejecutivo del Institute for Public Accuracy. La edición de bolsillo de su libro  War made invisible  incluye un epílogo sobre la guerra de Gaza. Su nuevo libro,  the blue road to trump hell: how corporate democrats paved the way for autocracy, está disponible gratuitamente en  formato electrónico.

 

[Reproducido en www.gerardodelval.com]

La paradoxa de l’Alguer amb el català

 

Una senyer a l'Alguer 

Escrit per Marc González

Des que tinc memòria, l’Alguer havia quedat en el meu imaginari com aquella ciutat situada a l’altre extrem del mapa dels Països Catalans on encara es parlava català gràcies a una espècie de miracle lingüístic. Una barreja d’ingenuïtat i esperança m’havia dut a creure que la realitat de la llengua en aquest vestigi del domini català del Mediterrani era, si fa no fa, similar a la de la Catalunya Nord. Les meves estades en els darrers dos anys a la Barceloneta sarda –Baltsarunéta en alguerès–  han suposat una gerra d’aigua freda, primer, i el sorgiment d’un sentiment d’admiració i il·lusió, després, per aquesta ciutat i la seva gent.

Emmurallada des del segle XIII i banyada per unes aigües cristal·lines extremadament netes –a l’Alguer històricament no hi ha hagut indústria i això ha permès que tingui unes platges més típiques del Carib que no pas del Mediterrani–, actualment la ciutat es troba “soterrada lingüísticament” sota l’italià i, fins i tot, l’anglès. Els turistes italians i europeus l’han convertit en un dels destins més concorreguts de tota l’illa de Sardenya, atrets per les seves platges, l’àmplia oferta gastronòmica (amb uns quants plats d’origen català), l’estètica medieval de les muralles i els baluards, i la comoditat de tenir un aeroport a tan sols deu quilòmetres.

Endinsar-se en els atapeïts carrers de l’Alguer vell, però, permet albirar quina és realment la seva essència. A lo cor de la suitat, l’empremta catalana hi és per tot arreu: les muralles i els baluards medievals, la majoria fortificats durant el regnat de Ferran II d’Aragó al segle XVI; els elements del gòtic català tardà a la Catedral de Santa Maria i l’església de Sant Francesc i els seus respectius campanars; el Palau de Ferrera, construït al segle XV per la família catalana que li dona nom; la senyera i les quatre barres a l’escut de la ciutat, la seva bandera i fins i tot a la primera equipació de l’equip de futbol; el nom de Catalunya a hotels, restaurants, negocis i plats; o la retolació en català dels carrers del centre històric.

Ara bé, aquesta essència no deixa de ser més simbòlica que pràctica pel que fa a la llengua. I aquí ve la gerra d’aigua freda. Si l’última Enquesta d’Usos Lingüístic a l’Alguer (EULA), feta el 2015, ja alertava del retrocés en l’ús del català, no només en el dia a dia dels algueresos, sinó també en la seva transmissió intergeneracional; més d’una dècada després, la situació no sembla haver canviat, malgrat l’esforç d’entitats i del mateix ajuntament, que volen tornar a prioritzar el seu ús.

Fins i tot en els barris perifèrics, allunyats de la voràgine del turisme, sentir una conversa quotidiana en alguerès pel carrer, en un bar o al mercat sembla una quimera. La raó és que, igual que a Catalunya durant el franquisme, els algueresos també van patir dècades de menyspreu i discriminació cap a la seva llengua. “Algueresos: per millorar, cal abandonar l’alguerès” era el lema que circulava entre els pares i mares dels nens algueresos a la dècada dels 60. Ho va patir en primera persona el gerent d’un restaurant al port amb qui vaig poder conversar una estona i que encara recorda el que els professors li deien quan anava a escola: “Ens deien que si parlàvem català no entendríem l’italià. Han destruït tota una cultura, la nostra cultura”. Aleshores ja feia trenta anys que la llengua havia estat prohibida a les escoles de la ciutat, però l’Estat (italià, en aquest cas) encara no havia aconseguit eradicar-la. Per a bé o per a mal, les polítiques lingüístiques (siguin a favor o en contra) triguen el seu temps a donar resultats.

Ho vaig anar veient a mesura que parlava amb més algueresos. Perquè encara que sigui difícil sentir parlar català de manera espontània, la llengua es veu i se sent com a part indestriable de la identitat de la ciutat. Molts algueresos la coneixen i l’entenen i alguns la saben parlar, encara que no ho facin en el seu dia a dia. I el més significatiu és que quan els ho preguntes, la majoria estan entusiasmats de practicar-la perquè l’associen als seus avis i pares, i això els desperta un sentiment genuí de reconnexió cap als seus orígens que em va omplir de tendresa.

Ho vaig viure al Mercat Cívic, a tocar de l’Alguer Vell, on presidint la fruiteria no només hi havia una senyera, sinó també una estelada, fet que atreia turistes catalans que no dubtaven a anar a parlar amb la responsable de la parada. “La setmana passada van venir unes colles geganteres. Va estar molt bé. Jo parlo alguerès amb els meus amics. Si voleu trobar gent que el parla haureu d’anar a buscar la gent de més edat que sol viure en els barris perifèrics”, m’explicava. “La gent jove no sol parlar-lo ja”, afegia.

El cert, però, és que sí que vaig trobar persones que l’entenien i fins i tot parlants d’alguerès entre els més joves. “No parlo català, però l’entenc una mica”, m’explicava en italià una jove dependenta d’una botiga de souvenirs en ple centre de la ciutat. “Recordo que la meva àvia el solia parlar amb les seves amigues quan jo era petita, però amb mi no”, afegia somrient. En canvi, la propietària d’un restaurant al Lido de l’Alguer, de mitjana edat, sí que el parlava una mica i l’entenia perfectament. “La meva àvia era qui el parlava”, m’explicava una mica sorpresa però il·lusionada en ser preguntada. En saber que venia de Catalunya, em va preguntar si m’agradava la ciutat i em va desitjar una bona estada, explicant que fa uns anys havia visitat Barcelona i que li havia encantat. Una experiència similar em vaig trobar al bistrot ‘Deliciós’, situat al barri perifèric de La Pietraia, on una treballadora, també de mitjana edat, em va assegurar en un accent marcadament italià que “molta gent el parla”. “Al centre o al mercat trobaràs molta gent”. El parlant més jove que vaig trobar va ser un treballador de l’Alghero Calcio, l’equip de futbol de la ciutat. Tot i estar enfeinat després d’un partit, em va atendre breument per reivindicar que al club sí que parlaven la llengua: “Sí, i tant que parlem l’alguerès!”.

Com a barceloní catalanoparlant no puc evitar veure similituds entre el retrocés del català a Catalunya i a l’Alguer. Salvant les diferències, que obeeixen a la geografia i al transcurs de la història, l’Alguer no deixa de ser el reflex d’un mirall exagerat, una versió especialment visible d’un problema compartit amb la resta de territoris de parla catalana: la manca d’un estat propi que protegeixi la llengua i la doti de poder. Si bé és cert que en aquesta ciutat el retrocés de la llengua s’ha produït en unes condicions encara més adverses, veient com avança de ràpid el desús del català a Barcelona i altres parts dels Països Catalans, no és forassenyat preguntar-se si l’Alguer no serà el futur que li espera en els segles entrants a alguns indrets del nostre país ja de per si més aïllats lingüísticament.

La solució a tot això no és senzilla ni respon a una única causa, però, paradoxalment, l’Alguer pot ser part de la solució. La mateixa existència d’aquesta ciutat sarda de parla catalana ens recorda el poder econòmic, polític, social i militar que durant segles ha representat el català, malgrat que darrerament només el veiem i tractem com una víctima. Alhora, l’estat de la llengua a la ciutat també ens ensenya la importància de mantenir els vincles entre territoris, de recuperar la transmissió familiar de la llengua i de convertir el prestigi simbòlic en ús real.

Potser pel fet de no ser dins de les fronteres de l’Estat espanyol, els habitants de l’Alguer ens demostren, a més, que la resiliència lingüística no ha de ser motiu de desgast o frustració, sinó d’orgull i d’admiració cap a la pròpia cultura i identitat. En són exemple també la voluntat de l’ajuntament i les entitats de reconnectar i potenciar la llengua que compartim. “La meva besàvia només parlava català, ni sard ni italià. Els meus pares i avis també parlaven el català. Ells me’l van ensenyar. Els algueresos no som sards, som una particularitat”, reivindicava orgullosament el mateix gerent del restaurant al port.

Els catalans som els algueresos de l’Estat espanyol i francès. Aprofitem els recursos que els habitants d’aquesta ciutat mai han tingut i dotem la nostra llengua de poder. Fem-la respectar emprant totes les eines que tenim a la mà. I fem-ho com molt sovint ho fan els catalanoparlants que no tenen passaport espanyol: sense por i sense complexos. Només així podrem tornar a situar la llengua allà on els nostres avantpassats la van fer arribar. L’Alguer, “lo tresor” del poeta Maurici Pugioni, és un record viu que des d’un racó de la Mediterrània, als confins dels Països Catalans, ens ajuda a recordar quin és el camí de retorn.

[Foto de l'autor - font: www.diaridelallengua.cat]

Brésil : un second tour sous haute tension

 

Écrit par Israel Dutra et Gabriella Lima 

Dimanche 25 octobre se tiendra le second tour des élections au Brésil. Quatre jours avant cette échéance décisive, Gabriella Lima s’est entretenue pour Marx21 avec Israel Dutra, sociologue, secrétaire aux mouvements sociaux du PSOL et membre de la direction nationale du parti et du Mouvement de la gauche socialiste (MES/PSOL).

À la veille du premier tour, nous avions déjà publié les analyses d’Israel Dutra et de Valerio Arcary sur le contexte et les enjeux de ces élections auxquelles nous renvoyons les lectrices et lecteurs intéressés.

GL :  Dans quel contexte se déroulent ces élections par rapport aux précédentes ?

ID : Deux éléments marquent la différence par rapport aux élections de 2022 : la présence de Trump à la présidence des États-Unis, avec toute la force de sa dynamique néocolonialiste, et l’entrée en scène de centaines de milliers de militant·es, avec des manifestations de masse visant à empêcher dans la rue l’arrivée au pouvoir du clan Bolsonaro. C’est une élection « sous haute tension ».

Trump et ses alliés, comme Milei, ont remporté les sept dernières élections en recourant à toutes sortes d’ingérences, directes ou indirectes. Si Flávio Bolsonaro l’emporte, ce sera un tournant en faveur de l’extrême droite, qui aura des répercussions partout. Si Lula l’emporte, cela ouvrira la voie à la défaite de l’extrême droite, d’autant plus que Trump pourrait perdre les élections de mi-mandat, qui auront lieu dans quelques semaines.

 

Trump s’en est pris au Brésil. Il a recouru à une guerre tarifaire, s’en est pris au PIX et souhaite désormais assurer la victoire de Flávio, en s’appuyant sur les réseaux sociaux contrôlés par les géants de la tech. Il est intervenu au Pérou, en Colombie et souhaite désormais contribuer à l’élection de Flávio, afin de transformer le Brésil en un protectorat au service des intérêts américains.

Le PIX est un système brésilien de paiement électronique instantané, lancé en novembre 2020 par la Banque centrale du Brésil (Banco Central do Brasil). Donald Trump a engagé, depuis juillet 2025, une offensive commerciale contre ce système brésilien qu’il accuse de concurrencer les entreprises américaines de paiement, notamment Visa et Mastercard (NDT).

GL : Comment évaluer ce succès à la fois de l’extrême droite, mais également celui du PSOL ?

L’extrême droite fait preuve de résilience et dispose d’une base populaire. Et le gouvernement Lula a affiché une performance populaire qui n’a pas répondu aux attentes de la société. Le PSOL s’est renforcé lors de ces élections. Nous avons obtenu nos meilleurs résultats, dépassant les 5 %, avec deux députées figurant parmi les cinq candidates les plus votées du pays. Une équipe parlementaire renouvelée qui prône un programme de transformation. Notre fédération a élu 15 députés fédéraux, dans quatre des cinq régions du pays, ainsi qu’une quarantaine de députés au total dans les assemblées régionales. Nous sommes confrontés à une contradiction, due à la « clause d’exclusion », qui vise à écarter les partis idéologiques et qui menace le PSOL pour des raisons draconiennes.

Une disposition de la législation électorale brésilienne appelée « clause de performance » constitue un problème particulier pour le PSOL (Parti socialisme et liberté). Elle impose d’atteindre un certain seuil de représentativité au niveau national pour bénéficier de l’accès au financement public des partis et de l’accès gratuit à un temps d’antenne à la radio et à la télévision (NDT). 

 

GL : Quel a été l’impact de la crise au sein de la Cour suprême sur la campagne électorale ? Quelles mesures le gouvernement Lula a-t-il prises pour toucher l’électorat des classes populaires et renverser la tendance des votes ?

ID : La Cour suprême brésilienne est discréditée et entachée par d’innombrables scandales de corruption. Elle a joué un rôle important en adoptant une attitude ferme face à la tentative de coup d’État du 6 janvier 2023 et en ne se laissant pas intimider par les menaces de Trump ; cependant, à l’instar de l’ensemble des institutions du régime, la grande majorité de la population sait que la Cour suprême n’est pas digne de confiance. Cela a conduit Flávio Bolsonaro et l’extrême droite à utiliser de manière démagogique la corruption au sein de la Cour suprême pour ternir l’image de Lula.

Mais nous avons obtenu une avancée importante avec la suppression de l’odieux système 6×1, avec la réduction absolue de la durée hebdomadaire du travail. C’est l’une des plus grandes victoires de la classe ouvrière brésilienne dans toute son histoire récente. De plus, Lula a interdit les BETS (marchés de paris sportifs), a augmenté les prestations sociales, a accordé une amnistie partielle pour certaines dettes, a exonéré les petites entreprises et promet de mettre en place la gratuité partielle dans le réseau de transports urbains.

La loi actuelle autorise le patronat brésilien à imposer une semaine de travail de 44 heures sur 6 jours, alors qu’un projet de modification de la constitution adoptée par la Chambre basse, mais qui est toujours bloquée par le Sénat, permettrait de passer 40 heures sur 5 jours. (NDT)

GL : Quels sont les défis pour la gauche au second tour et au-delà ?

ID : Renverser la tendance électorale et mobiliser des forces sociales pour défendre un programme de changement. Nous devons nous inspirer des grandes mobilisations de la génération Z à travers le monde pour construire une alternative qui aille au-delà du processus électoral.

 

 

Les élections constituent un moment important, mais ce qui est déterminant, c’est ce qu’on appelle les rapports de forces, qui ne sont rien d’autre que la capacité de la société et du mouvement de masse à s’auto-organiser à partir d’horizons et de perspectives. C’est là qu’intervient le rôle de la gauche anticapitaliste, qui doit dépasser les limites de la gauche institutionnelle et celles du modèle dit du « progressisme ». Le PSOL doit se montrer à la hauteur de ses responsabilités en ce moment historique.

Vaincre le bolsonarisme, c’est vaincre son projet. Vaincre son programme et sa stratégie. Gagner une majorité sociale pour défendre un autre programme et un autre modèle. Cela passe par la défaite de Flávio Bolsonaro le 25 octobre, mais aussi par la construction d’une résistance populaire et durable, de masse, afin d’imposer une autre issue, de grande envergure et radicalisant la démocratie.

 

* Israel Dutra est sociologue, secrétaire aux mouvements sociaux du PSOL, membre de la direction nationale du parti et du Mouvement de la gauche socialiste (MES/PSOL). 

 

[Source : www.marx21.ch]

 

Anacronismos woke en «Desgracia», de J.M. Coetzee

 

Marcha de las Mujeres, Pretoria, 1956. 

Escrito por Laura Pavón 

Antes de llegar a nuestro presente como un arma arrojadiza, la palabra woke nació dentro de la comunidad afroamericana para referirse a la toma de conciencia frente al racismo. Mantenerse alerta ante la supremacía blanca era lo que quería decir stay woke. Su rastro se remonta, al menos, a principios del siglo XX, cuando la invitación a despertar aparece en el ensayo Wake Up, Ethiopia! Wake Up, Africa! (1923) del líder panafricanista Marcus Garvey. Más tarde, el músico de blues Lead Belly emplea esa metáfora como adjetivo, woke, al incluir unas palabras después de su canción protesta, Scottsboro Boys (1938): «I advise everybody, be a little careful when they go along through there, best stay woke, keep their eyes open». Ya en los sesenta, en plena efervescencia de la lucha civil, el novelista William Melvin Kelley escribe para The New York Times un artículo titulado «If You Are Woke, You Dig It», en el que abordaba con ironía la apropiación de este modismo por parte de la comunidad blanca. Esa fue la primera vez que la palabra apareció impresa en un medio de comunicación. 

En su uso contemporáneo, el concepto parece haber cambiado. No solo de dueños, sino también de significado. Figuras conservadoras de la política estadounidense, como el presidente Donald Trump y su secretario de Guerra, Pete Hegseth, lo utilizan para desacreditar las agendas progresistas, las políticas de diversidad y las iniciativas de género, todas por igual. Es evidente que esta contradicción, entre su génesis en la resistencia ante la violencia racial y el uso que hoy estigmatiza políticamente esa misma resistencia, trasciende el marco de Estados Unidos y se proyecta a nivel global. Vale la pena preguntarse hasta qué punto han quedado difuminados los orígenes históricos de la palabra y en qué medida la lucha por los derechos civiles sigue siendo el frente de la batalla de ideas. 

Para empezar a responder esas preguntas e integrar los distintos periodos históricos del término, y tratando de contrarrestar su uso superfluo y desinformado, propongo leer Desgracia (1999), una de las novelas más aclamadas de J.M. Coetzee, ganador del Premio Nobel de Literatura en 2003. La novela está ambientada en la década de los noventa, en los años inmediatamente posteriores al apartheid de Sudáfrica. A pesar de ser muy anterior al fenómeno, el libro habla precisamente de todos los temas que tocan al universo woke actual. Por un lado, se ocupa de la cancelación que sucede tras una denuncia por violencia sexual. Por el otro, narra el impacto social de la segregación racial que sigue latente en la nueva Sudáfrica, donde transcurre esta historia. David Lurie, personaje principal y centro de una narración que sigue su trayectoria, cuestiona la toma de posiciones en torno a la violencia racial y de género, al tiempo que las señala y se hace cargo de todo el peso de su historia. 

La trama gira en torno a la caída en desgracia del protagonista, un profesor universitario de 52 años, experto en poesía romántica inglesa, al que denuncia una de sus alumnas por acoso sexual. Tras ser objeto de oprobio colectivo, decide buscar refugio en el Cabo Oriental, lejos de la ciudad, donde vive su única hija. La historia de Lurie condensa la inestabilidad y efervescencia de un país en transición, donde tanto lo nuevo como los restos de la vieja Sudáfrica conviven sin terminar de separarse. Desde su blanquitud y su privilegio, Lurie encarna los remanentes del antiguo sistema, al tiempo que evidencia una consciencia de su propia caducidad. Por su parte, la hija, Lucy, representa a la siguiente generación, mucho más woke que la del padre: es queer y ha decidido alejarse de su condición burguesa para dedicarse a la vida del campo. Su historia se entrelaza con la de Lurie en la segunda parte del libro y, como veremos, tampoco queda indemne ante las secuelas de los hechos sangrientos que forjaron el presente del país. 

Cuando es señalado, Lurie acepta su castigo, que consiste en la pérdida del empleo y el rechazo de sus pares. En esta aceptación no hay contrición ni complacencia. Se niega a pedir perdón. Es inevitable establecer un paralelismo entre su vida y lo que enseña en clase. Antes de verse obligado a dejar la academia, las últimas clases que imparte se centran en el arquetipo de Lucifer. En cómo el ángel caído de Byron es expulsado del paraíso por su soberbia, por ser un rebelde que se niega a doblegarse. Lurie, igual que el ángel caído, no se arrepiente ni cede ante las expectativas sociales. Antes de su propia caída en desgracia, la narración retrata así a sus estudiantes: «Con las cabezas gachas, todos toman notas de sus palabras. Byron, Lucifer, Caín: para ellos, todo viene a ser lo mismo».   

La relación que mantiene con su alumna no está tamizada por el romanticismo. Aunque Lurie explica lo que siente con tópicos literarios, y alega que el fuego de una pasión desmedida lo posee de forma inescapable, la crudeza de los hechos contradice sus conocimientos académicos de la literatura romántica. Además de obtener irregularmente el teléfono y dirección de la estudiante (de la base de datos de la universidad) e intentar emborracharla, Lurie la coacciona diciéndole que ella tiene «el deber de compartir su belleza». 

El primer encuentro entre ellos, aunque no se nombre como tal, es una violación: «Los miembros de ella quedan inertes, como los de una marioneta», y «lo único que hace es rehuirlo: aparta los labios, aparta los ojos». Más adelante, cuando la violencia sexual recaiga sobre la hija de Lurie, la novela procederá de otro modo: el acto se nombra, pero no se narra. Quizá el contraste sugiera que Lurie, limitado por su generación y por su época, aún no alcanza a ver que está ejerciendo una forma de violencia sexual, aunque sí será perfectamente capaz de reconocerla y nombrarla cuando la sufre su hija. 

Cuando sobreviene la denuncia pública, Lurie se topa con manifestaciones en el campus, lideradas por una «campaña de sensibilización popular contra las violaciones», y con una serie de panfletos cuyos mensajes glosa con sarcasmo: «Se acabó lo que se daba, Casanova». Algunos compañeros muestran empatía: le dicen que «estas cosas pueden ser un infierno» y comentan que «no hay compasión para nadie en estos tiempos que corren». La mayoría le dan la espalda. Ha perdido la gracia divina, y ahora habita el significado literal etimológico de la desgracia. Como decía, cuando la universidad lo somete a un juicio interno, él no trata de defenderse, pero tampoco se muestra arrepentido: acepta todos los cargos y suscribe la declaración de Melanie, su estudiante, sin leerla. Comenta, al respecto, que quienes lo juzgan «se apiñan a su alrededor como los cazadores que han acorralado a una extraña bestia y no saben cómo rematarla». 

Cuando, en pleno apogeo del escándalo, se reúne para cenar con su segunda exesposa, Rosalind, tiene lugar una conversación reveladora en la que ella, que reconoce que este es un final «infame» para su carrera, arremete contra la chica en cuestión y él trata de defenderla. Lurie le pide que no le eche la culpa y Rosalind lo cuestiona: «¿Pero tú de qué lado estás? Pues claro que le echo la culpa, te culpo a ti y la culpo a ella. Todo esto es una desgracia de principio a fin». La idea de la culpa compartida se entrelaza con la imagen de la desgracia que cae como un manto sobre los dos, víctima o verdugo, por igual. 

Como ocurre con la palabra woke, el neologismo «cancelación» también surgió en las comunidades racializadas, como parte del fenómeno de microblogging conocido como Black Twitter. En ese contexto, ser cancelado aludía a la censura y al silenciamiento a la hora de exigir justicia como víctima de discriminación. No obstante, también la cancelación termina en boca de políticos y famosos que, en la era pos-MeToo, hablan de ser silenciados desde la posición contraria, haciendo referencia a la pérdida de su poder y capital simbólico. Cuando Lurie es cancelado, tras el juicio interno de la universidad, la historia pega un giro. Lurie no solo abandona el espacio de poder simbólico sino que decide irse de la ciudad, a la zona del Cabo Oriental, donde vive su hija Lucy. Como decíamos, la novela está ambientada en los años inmediatamente posteriores a las primeras elecciones multirraciales y la victoria de Nelson Mandela en 1994. Lucy, cuyo nombre también comparte etimología con el de Lucifer, es una chica blanca que vive de forma alternativa en una granja. En sintonía con la idea anterior acerca de la culpa compartida, sobre ella también caerá la desgracia. 

Lucy intenta hablar con su padre sobre lo ocurrido en la universidad: «Aunque seas lo que dices ser, un dinosaurio moral, siempre habrá cierta curiosidad por oír lo que tenga que decir el dinosaurio (…) ¿cuál es tu defensa?». Lurie nunca llega a articularla. Es ella quien ofrece la imagen del chivo expiatorio: su expulsión deja a salvo a sus colegas, que ahora que está lejos «pueden respirar tranquilos». Hoy reconoceríamos esta imagen en los debates sobre la llamada cultura de la cancelación. Aquí aparece dos décadas antes de que existiera la etiqueta. Pero el libro no la acepta sin más: Lurie se pregunta «¿cree de veras que no es sino un chivo expiatorio?». Algo parecido ocurre cuando Isaacs, el padre de la alumna en cuestión, comenta «hay que ver cómo caen los poderosos». Lurie admite que se ha producido una caída, pero cuestiona la parte del poder y se ve más bien como «una figura oscura que va oscureciéndose cada vez más. Una figura extraída de los márgenes de la historia». 

Cuando tres hombres atacan la granja, agreden sexualmente a Lucy y tratan de prenderle fuego a Lurie, la narración se refiere a lo que le ha ocurrido a la hija con la misma palabra que había servido para el padre: es «su desgracia». En español, la palabra conserva el eco teológico de la gracia perdida y designa tanto a quien cae por abusar de su poder como a quien cae víctima de la violencia de otros. Lucy se niega a denunciar lo sucedido y no quiere ni salir a la calle. Su padre lo interpreta así: «es por la desgracia. Es por la vergüenza. Eso es lo que han conseguido los visitantes. Eso es lo que le han hecho a esta mujer tan segura de sí, tan moderna, tan joven. Como una mancha, la historia se extiende por toda la provincia». 

Entre la historia de Lucy y la de Melanie hay un paralelismo inevitable. Mientras que Lurie se niega a ofrecer la contrición pública que le exige la universidad, Lucy parece aceptar la deuda histórica que tienen escrita en la piel su padre y ella, y todos los que alguna vez se beneficiaron del apartheid. De algún modo, ella acepta la culpa por él. El mismo Lurie le pregunta: «¿esperas expiar los pecados del pasado mediante tu sufrimiento en el presente?», y ella responde cosas como: «¿y si fuera el precio que hay que pagar por quedarse?»; «estoy en su territorio»; «ellos me ven como si yo les debiera algo». Tampoco coinciden en su interpretación de este estallido de violencia. Lucy se pregunta «¿por qué me odiaban tanto?», y está convencida de que fue algo personal. Lurie, en cambio, lo tiene claro: «fue la historia lo que habló a través de ellos», «una historia llena de errores»; «tal vez te pareciera algo personal, pero no lo fue. Fue algo heredado de sus ancestros». La novela, a diferencia de Lucy, no exculpa a los atacantes ni permite que la agresión se convierta en una lección sobre la Sudáfrica posterior al apartheid, aunque plantea la posibilidad. En este sentido, Desgracia logra el difícil equilibrio de oscilar entre la responsabilidad individual y la herencia colectiva sin resolver la tensión. 

Leer Desgracia a través los distintos significados de lo woke no consiste en pedirle a Coetzee un veredicto, ni a favor ni en contra. La novela se publicó veinte años antes de que la palabra se convirtiera en insulto, pero contiene, sin embargo, los dos sentidos que hoy se disputan. Por un lado están el tribunal universitario, los panfletos y la sed de expiación, que es lo que los detractores del término caricaturizan. Por otro, está el significado original, el de Garvey o Lead Belly, el de estar despierto ante una violencia que tiene historia y que sigue ahí. Ese significado irrumpe en la granja de Lucy. Coetzee no elige entre los dos, y quizá nosotros tampoco debamos hacerlo. Frente a la polarización, la novela habita las zonas grises, y lo que pide es seguir despiertos, sobre todo, ante la falibilidad de nuestras propias certezas.

Laura Pavón Aramburú es profesora de literatura y cultura en la Washington and Lee University de Virginia. Licenciada en Filología Hispánica por la UCM, obtuvo su doctorado en el Graduate Center de la City University of New York. 

Desgracia

J.M. Coetzee

Random House, Barcelona, 2022

Traducción de Miguel Martínez-Lage 

[Imagen: South African History Online - fuente: www.revistadelibros.com]

Mircea Cărtărescu: «La realitat és allò que ens fa mal, que ens espanta i ens fa moure, allò que ens eleva i ens ensorra»

El reconegut escriptor romanès va confessar admiració per Salvador Dalí a qui va descriure com un "artista extraordinari", durant una xerrada a Figueres 

La directora dels Museus Dalí, Montse Aguer, conversant amb l'escriptor Mircea Cărtărescu i el seu intèrpret Xavier Montoliu.

Escrit per Cristina Vilà Bartis

Mircea Cărtărescu (Bucarest, 1956) està considerat un dels escriptors romanesos contemporanis amb més projecció internacional. La seva monumental obra, complexa, onírica i d'una gran exuberància verbal, ha estat traduïda a vint-i-vuit llengües, entre aquestes, el català. Guanyador, entre altres, dels premis Thomas Mann i Formentor (2018) i nominat al Booker 2025 per Solenoide, sovint ha aparegut dins les travesses del Premi Nobel de Literatura. És potser per això que la directora dels Museus Dalí, Montse Aguer, va descriure com "molt especial" la presència de Cărtărescu a Figueres, dimecres passat, coincidint amb la publicació en català del seu últim llibre, Travesti (Lleonard Muntaner). També ho sentia així el públic que, expectant, s'havia aplegat per escoltar-lo sota la cúpula geodèsica del Teatre-Museu Dalí, que Cărtărescu no va dubtar a descriure com "el crani del pintor, el seu tercer ull que li servia d'inspiració divina". Tot el que va venir després, gairebé una hora i mitja de monòleg transmès al detall per Xavier Montoliu, traductor oficial i amic personal de l'autor, va ser com un somni, un viatge des del realisme pur fins a l'onirisme més surrealista. Al llarg d'aquella estona, els assistents van copsar la dimensió de Cărtărescu, un home que es va confessar "obsessionat per la ciència" i per totes les branques del coneixement que, segons ell, "és unitari".  

Mircea Cărtărescu va declarar que trobar-se en aquell espai, amb la làpida del pintor figuerenc a tocar, era, per a ell, un "regal extraordinari. Mai he parlat en un espai tan grandiós com aquest, que intimida en ell mateix, però espero que ens enlairi i que ens produeixi aquella levitació daliniana que apareix a les seves pintures". Cărtărescu va admetre haver percebut sempre "en la levitació el poder de l'art". Potser per aquest motiu, l'art és molt present en els seus llibres. "Des que vaig començar a escriure vaig intentar incorporar la imatge pictòrica. Visc en cadascuna de les pintures que estimo i tot el que escric és ple de pintura. En totes les pàgines dels meus llibres hi ha rastres de tots i cadascun dels pintors que, per a mi, han significat alguna cosa", va confirmar.  

L'escriptor romanès amb Montse Aguer, davant el teló 'El laberint', sota la cúpula daliniana, dimecres passat.

Així, Cărtărescu va repassar, generosament, alguns dels creadors que el lector pot resseguir entre les línies dels seus llibres. És el cas de la seva última novel·la, Theodoros (Edicions del Periscopi), on apareix, en alguns passatges, la descripció de La batalla d'Anghiari, de Leonardo da Vinci. Malgrat tot, l'autor va reconèixer que, de tots els corrents literaris i pictòrics, el que més li cridava l'atenció era el surrealisme. "En els meus últims llibres hi ha una ombra molt més latent i present, que és lluminosa, com a les pintures de De Chirico; la plasmació de la llum a la pintura és una contradicció en el moviment de la vida", va afirmar, tot assegurant que, com Baudelaire, odiava "el moviment perquè la imatge queda sacsejada". Així, confirmà, totes les pàgines dels seus llibres "intenten presentar un món aturat en aquest moment de llum". Un altre exemple és la seva llarga trilogia Encegador, publicada entre 1996 i 2007, que gira entorn d'un pintor "que estimo d'una manera excepcional perquè és un dels pintors més enigmàtics del món". Es tracta de Desiderio Monsú, pseudònim rere el qual s'amaguen dos pintors: François de Nomé i Didier Barra, que "pintaven d'una manera que ningú ho havia fet abans i no hi ha cap altre pintor que hagi utilitzat la seva tècnica". Tots dos pintaven "palaus que no existien, que només veiem als somnis, carregats d'estàtues que fan gestos desesperats".     

De la inquietud de Magritte a la felicitat de Dalí  

Amb el pas del temps, l'interès de l'escriptor romanès va evolucionar i va enfocar la mirada en els poetes de la modernitat, "dialogant amb els grans pintors surrealistes: René Magritte, Paul Delvaux i, especialment, Salvador Dalí". Mircea Cărtărescu va aventurar-se a definir el concepte de surrealisme com "el moviment que no creu en el realisme, que levita a l'aire, és la poesia personificada". Segons ell, "la pintura surrealista és com les taques que hi ha dins d'una tassa de cafè quan ens l'hem begut i amb les quals endevinem el nostre futur, els nostres trets interiors i la pròpia vida". Aleshores Cărtărescu va aproximar-se als tres artistes esmentats. D'entrada, va definir els quadres de Magritte com "esquelets de pintura, jocs lògics, especulacions de la ment" que li generaven "inquietud, a diferència de Dalí, que em fa feliç".  

L'escriptor signant exemplars dels seus llibres.

Aquest vincle de l'escriptor amb el pintor figuerenc és profund i s'ha traduït en la recent publicació d'un fragment d'un relat seu del recull Melancolia en el primer número del Dalí News i en la reproducció de l'obra Pell de gallina inaugural (1928), de Dalí, a la coberta de la seva novel·la Travesti. Cărtărescu va explicar que, després de passejar-se pel Teatre-Museu, va veure clara l'evolució viscuda "des dels 17 anys fins que va esdevenir Dalí". Si, segons ell, Kafka va esdevenir artista en una sola nit, aquella en què va escriure El veredicte, "Dalí als 17 anys ja era extraordinari; no existeix cap altre artista, potser llevat de Leonardo, amb una destresa tan curosa, tan precisa, a la seva edat, però encara no era Dalí. Imitava Picasso millor que Picasso mateix; era més cubista que Juan Gris i els humiliava, d'alguna manera. No havia trobat el camí". El va trobar, segons ell, justament amb Pell de gallina inaugural, esdevenint "un pintor incomprensible, en el millor sentit de la paraula, un pintor que pinta per mitjà de la lògica del somni i que necessita les maniobres de Freud per arribar a fer-se'l seu". Cărtărescu va recordar que els somnis, "aquesta activitat nocturna de la ment", havien interessat els filòsofs de l'antiguitat, però que durant segles havien estat oblidats fins que van ser redescoberts pel romanticisme alemany, que els va reinventar "i els van dur al centre de la seva vida espiritual per transmetre'ls amb els surrealistes".     

L'essència de la meva modesta escriptura és onírica; no crec en la realitat. La realitat és també un somni"   

"Considero Dalí més aviat un oníric que un surrealista ortodox i per aquest motiu no era acceptat per la internacional del surrealisme perquè no se sotmetia als dogmes d'André Breton. Era un pintor massa gran per sotmetre's a un dogma. Cada pintura de Dalí es troba sota el signe del somni". Per a l'escriptor, els somnis de Dalí estan plens de significats i "cada pintura és com un somni enviat pels déus". Així, segons ell, "els déus van enviar primer de tot el somni a l'artista i Dalí ens l'ha enviat a nosaltres". L'escriptor va reconèixer que, al llarg de la seva trajectòria, tot això el va influir profundament. "L'essència de la meva modesta escriptura és onírica, no m'interessa el realisme, no hi crec. La realitat és també un somni", va concloure. Segons ell, el realisme en l'art no té sentit i, així, cada llibre és ficció. "Tots els escriptors escriuen literatura fantàstica, no realista, sinó surrealista, subrealista, metarealista", va admetre Cărtărescu, per a qui "la realitat és allò que ens fa mal, ens espanta i ens fa moure, allò que ens eleva i ens ensorra". Segons ell, "algunes vegades passa que no sabem si vivim dins del somni o si estem tenint una experiència real i ens provoquem dolor per despertar-nos". Així, "la realitat és un somni, però les guerres, tot el que ens fa patir, és real".  

El Bucarest de Cărtărescu: la construcció d'un arquetip   

Preguntat pels seus llibres i el seu procés de creació, Mircea Cărtărescu va assegurar que el Bucarest que hi apareix reiteradament no és el Bucarest real "sinó el meu Bucarest, una ciutat on vaig néixer però que vaig inventant llibre rere llibre". Per a ell, "cada ciutat és una figura d'estil; als pintors i escriptors no els interessa descriure sinó inventar segons les seves necessitats". En el seu cas, li va servir per fugir "de la ciutat en runes on vivíem, on vam passar fred, fam i por". Per compensar, la ciutat dels seus llibres "estava separada d'aquesta realitat tan dura". L'escriptor romanès va reconèixer sentir amor-odi per Bucarest, que ja no apareix en els seus últims llibres: "M'estimo molt Bucarest perquè és la ciutat on vaig néixer i conec cadascun dels seus racons, és una ciutat màgica, però al mateix temps odio la ciutat real, confusa, caòtica, no sempre gaire neta, on malauradament és difícil de viure". Malgrat tot, l'escriptor va defensar que tots "hem d'assumir la ciutat on vivim i si podem fer alguna cosa per ella, intentem-ho". La seva aportació ha estat intentar convertir Bucarest en un arquetip.   

D'altra banda, Mircea Cărtărescu va aprofitar l'acte per donar alguns detalls sobre el seu últim llibre, Travesti, i la figura de l'androgin tot defensant que "tots hauríem de ser-ho per poder llegir i endevinar el destí". Una teoria seva és que "alguns de nosaltres ho som; l'èsser humà no és ni home ni dona, té aquests dues vessants que defineixen l'èsser humà en la seva totalitat". Així, Travesti "mostra metafòricament l'estranyesa més fascinant de l'èsser humà, l'edat més fascinant, l'adolescència". L'escriptor no va dubtar a assegurar que "tots els adolescents són artistes" i va lamentar que "ningú s'ocupa d'ell, és com una ferida viva, un ésser inquietant i confús que defineix la sensibilitat de l'artista". Tenint en compte que "la revolta és l'estat natural de l'adolescència, Salvador Dalí és l'èsser revoltat per excel·lència" i això li va permetre perdonar-li "les seves comicitats, excentricitats i estupideses polítiques perquè ell ja no va crèixer a partir dels 17 anys, va ser un adolescent vell amb uns bigotis molt grans".     

"Ens estan robant l'empatia"     

Al final de l'acte, l'escriptor va ser molt contundent quan se li va demanar la seva opinió sobre la intel·ligència artificial i el sentit de l'art en l'època contemporània. Va parlar de com "la gent dolenta ens està robant l'empatia" i va esmentar Elon Musk i les seves afirmacions sobre la manca de necessitat d'ètica i d'empatia perquè són signes de feblesa. L'escriptor va rescatar el pensament de la filòsofa Hannah Arendt, que definia la humanitat a través de l'empatia. "Avui assistim a un assalt a la condició humana, hi ha un acceleracionisme promogut per la gent del món de la tecnologia que el controla econòmicament i que, en el fons, és una mena de feixisme". Per a Mircea Cărtărescu, l'art "sempre ha anat en contra de la deshumanització, és essencial en la salut mental de la humanitat en una època de bogeria". L'escriptor va afirmar que, respecte a la IA, vivim "un perill suprem perquè la IA no és una eina com una altra" i va posar en evidència que "el veritable perill és el seu ús militar perquè aquesta pot prendre decisions per si mateixa". En el camp de l'art, la IA suposa "una temptació" per als creadors. De fet, ja han sorgit escàndols literaris. "És una realitat trista", va assegurar, tot reclamant que "la IA marxi del camp de l'art, no hi té res a fer".    

La presència del reconegut escriptor a Figueres es va allargar l'endemà quan va visitar la casa natal de Salvador Dalí acompanyat per la historiadora de l'art i regidora de Cultura de l'Ajuntament de Figueres, Mariona Seguranyes, i la biblioteca Carles Fages de Climent on va copsar, de primera mà, com la seva obra és llegida amb entusiasme.

 

[Fotos: Jordi Blanco - font: www.emporda.info]