segunda-feira, 14 de setembro de 2026

Novela y ensayo en Alan Pauls

Juan Francisco Herrerías reflexiona sobre los contrastes entre la lectura de la novela ‘La mitad fantasma’ y el ensayo ‘La vida descalzo’ 

Juan Francisco Herrerías 

Lo conocí por casualidad, buscando algo que ver en la tele. Presentaba el programa de cine Primer Plano en el recientemente difunto canal I.Sat. No entendía quién era, al principio debo haberlo tomado por una personalidad de la tele, apuesto, elocuente, cómodo en su cuerpo y frente a la cámara, me imaginaba que tendría su propio programa de entrevistas, que esa noche presentaba una película de Kiarostami y la siguiente hacía trivias y repartía automóviles y refrigeradores. Hasta que, de hecho, me pareció demasiado elocuente, como si esas palabras atinadas, sofisticadas, pequeños ensayos orales sobre películas independientes, no vinieran de un guionista sino de él mismo. Lo busqué en Internet y solo entonces me enteré que era un escritor, ya con el premio Herralde, amigo de Bolaño y Piglia. 

Tenía que adquirir a cuentagotas sus libros importados pero me convertí en un disciplinado lector suyo, de ese estilo hipnótico y particular, esas frases largas, con relieve, con cuerpo, que parece que no tienen prisa por llegar a ningún lugar, que lo importante es su paseo, de su manera de mezclar lo pop y lo literario –como recomienda, hay que hablar de la baja cultura como si fuera alta y viceversa–, lo social y lo íntimo, de esa capacidad para un análisis que no busca aclarar las cosas, ponerlas en limpio, sino complicarlas, descubrir los distintos ángulos que vuelven imposible una visión esquemática. 

Hace unos años aguardaba con ansias su más reciente novela, La mitad fantasma (2021), la primera desde Historia del dinero (2013). Al mismo tiempo me llevé en la librería La vida descalzo (2006), un librito de ensayos sobre la playa, casi por colección, creyendo que debía ser un libro secundario en su bibliografía, una curiosidad. Pues bien, La mitad fantasma fue una lectura en la que tuve que arrastrarme para llegar al final, lo sentía inesencial, falto de carne, y como si ese mismo estilo largo que me encantaba en este caso estuviera sosteniendo forzadamente una historia sin ninguna importancia, una historia que no creía en sí misma.  

Leí enseguida La vida descalzo y allí encontré lo que buscaba, allí Pauls brilla, solo se enfoca en analizar la playa y los objetos culturales que hablan de ella, como si se hubiera deshecho de todo lo accesorio y lo banal, el aparato de la ficción novelesca, y se hubiera dedicado solamente a escribir. La ventaja de la escritura del diario, propone César Aira en una de sus notas, es no tener que preocuparse por inventar, solo enfocarse en el estilo y la reflexión. Es lo que ocurre con Proust, que utiliza la ficción al mínimo, consiste apenas en cambiar algún nombre, de dos personas hacer una sola, voltear el género, modificar cómo ocurrió tal evento, arruinar la cronología. La ficción es un recurso pero no un fin en sí mismo. 

En vez de tomarlo como algo de Pauls, en vez de ser el caso específico de un escritor que tuvo un libro no tan bueno y uno muy bueno, hice el salto a la extrapolación total, como si por alguna razón lo que ocurre entre La mitad fantasma y La vida descalzo fuera el signo de la época. La conclusión (propia, quizá, de los incapaces que queremos arruinarle la fiesta a los demás): hay que abandonar las novelas y pasarnos al ensayo, el género del siglo XXI, rápido, necesario, en onda, etc.  

Pero entonces pensé que, por todo lo encantador que es La vida descalzo, quizá si Pauls le hubiera añadido una pequeña trama, si nos hubiera contado algo, por más chiquito, lo más fácil: un amor de verano, por decir, que nos hablara sobre una chica que veía en cada vacación, cómo se fueron transformando conforme crecían, la tragedia de que su padre decidiera un año ir a otra playa y no poder verla, etc., algo con el ambiente de La gaviota de García Ponce, cuánto habría ganado el libro, tener todo el análisis y el estilo y las referencias culturales, pero también contar con una historia de amor, añadir un poco de sal… una novelita. 

Quizás hacer caballos de Troya. Así como le parece a Greta Gerwig en su adaptación de Mujercitas que lo que hacía Shakespeare era contrabandear su poesía en un formato popular como el teatro, así como Proust disfrazó de novela un enorme ensayo sobre la percepción y la escritura, tal vez podríamos concentrarnos en textos de estilo y reflexión, como sugiere Aira, y dorar la píldora con alguna trama entretenida. Pero ¿cuál sería el truco, realmente? ¿Hacer la trampa de meter ensayos en un género más difundido? ¿O usar las técnicas del ensayo para permitirnos, ahora que parece tan difícil, seguir escribiendo novelas, darnos la impresión de estar todavía en la ligereza, en lo novelesco, en la aventura? 

 

[Foto: Lennart Heim en Unsplash  - fuente: www.latempestad.mx]

Derrière la victoire de l’AfD, le rejet des éoliennes ?

 

Dans le cadre de la transition énergétique, l'Allemagne poursuit l’objectif de dédier 2% de son territoire à l’éolien terrestre d’ici 2032. Gambarini Gianandrea/Shutterstock

Écrit par Bastien Fond

Chercheur en sociologie politique, Humboldt University of Berlin; Université de Caen Normandie

Septembre 2026 s’annonce comme le mois d’une percée historique du parti d’extrême droite Alternative für Deutschland (AfD). Outre son écrasante victoire en Saxe-Anhalt le 6 septembre avec 44 % des voix, il est également annoncé comme favori pour l’élection du 20 septembre en Mecklembourg-Poméranie-Occidentale avec 36 % d’intentions de vote. Dans ces deux Bundesländer comme au niveau national, le parti a notamment fait campagne contre les éoliennes. En la matière, quelles sont les mesures qui ont mené l’AfD aux portes du pouvoir, et à quoi peut-on s’attendre ? 

Le pari d’un programme « anti-système » 

Sur le plan énergétique comme sur le reste, la stratégie politique de l’AfD est celle d’une rupture avec les partis traditionnels, qualifiés de « vieux partis » (Altparteien) à 75 reprises dans son programme électoral en Saxe-Anhalt. L’expression est mobilisée dès la première phrase du préambule, et elle rythme tout le propos, d’un axe thématique au suivant. Mais elle n’est pas employée partout de la même manière, et il y a un domaine dans lequel elle revient avec une insistance particulière : la politique énergétique. 

Ici, la proposition d’une politique de rupture avec les partis traditionnels revêt un sens spécifique. Car historiquement, l’expression de « vieux partis » est celle qui avait été utilisée par les Verts (die Grünen) pour se démarquer au moment de la fondation de leur parti dans les années 1980. Ainsi, sa reprise en miroir par l’AfD est d’autant plus significative qu’elle retourne contre les écologistes cette rhétorique de rupture qui a contribué au verdissement de l’Allemagne. 

La politique énergétique de l’AfD est l’un des trois principaux piliers de son programme. Derrière les 43 mesures sur l’immigration et les 33 mesures sur l’éducation, cet axe compte 30 mesures, au cœur desquelles figure la question éolienne. En Allemagne, l’implantation d’infrastructures éoliennes a toujours été un enjeu clivant, mais son acuité s’est renouvelée lorsque que le gouvernement a mis en place une politique d’accélération de la transition énergétique en 2022. Dans le cadre de cette politique, l’objectif est de dédier 2 % du territoire national à l’éolien terrestre d’ici 2032. Ainsi, un processus de planification suit son cours dans tous les États fédérés pour déterminer les zones à allouer à cette forme d’énergie. 

Malgré les dispositifs de consultation publique prévus par la loi, il peut toutefois en résulter un sentiment de frustration pour des communautés villageoises qui se sentent prises au piège d’infrastructures imposées de l’extérieur. Dans certaines zones prioritaires (Vorranggebiete), il arrive par exemple que des propriétaires terriens signent des contrats avec des compagnies énergétiques sans se soucier de l’avis de leur voisinage. Des mouvements d’opposition se forment alors à l’échelle locale, mais leurs revendications n’aboutissent généralement pas, car ces projets éoliens n’enfreignent aucune réglementation. 

Don Quichotte en Allemagne 

Dans ce contexte, la quatrième mesure du volet énergétique du programme de l’AfD est littéralement de se constituer comme « l’avocat de ces initiatives » en Saxe-Anhalt. En adéquation avec la stratégie nationale du parti, il s’agit de s’opposer à ce que la cheffe de file de l’extrême droite Alice Weidel a désigné comme les « moulins de la honte » (Windmühlen der Schande) dans son fameux discours de janvier 2025 au congrès national de l’AfD. 

Pour promouvoir cette ligne politique, le parti a organisé plusieurs journées d’information au cours des derniers mois, dont deux particulièrement marquantes, car elles ont eu lieu dans des parlements allemands. Un premier colloque s’est ainsi tenu les 23-24 janvier 2026 au Bundestag de Berlin, et un second le 9 mai 2026 au Parlement régional de l’État libre de Thuringe. 

Contenu du sac offert par l’AfD à toute personne venue à sa journée anti-éolienne au Parlement de Thuringe. Fourni par l'auteur

Dans ces événements ouverts à tout public, l’objectif est de dresser le bilan négatif de l’expansion éolienne, en mettant notamment l’accent sur les problèmes liés à l’implantation de turbines en forêt, et l’impact de ces infrastructures sur les sols et la biodiversité. C’est d’ailleurs sur ce point précis que repose toute l’emprise du discours anti-éolien, puisque des instances aussi centrales que l’association de protection de la nature NABU (pour Naturschutzbund Deutschland) ont elles-mêmes reproché à la politique énergétique actuelle d’enfreindre la directive oiseaux de l’Union européenne en participant à la destruction d’espèces protégées. 

En Allemagne, ces prises de position permettent donc à l’AfD de réactiver un « dilemme vert » entre protection du climat et protection de la biodiversité. En effet, jusqu’à la priorisation de l’éolien en 2022, le déploiement de cette technologie était régulièrement freiné par des conflits où l’opposition se mobilisait pour la protection d’espèces en voie de disparition. À l’occasion d’une étude de cas réalisée avec mon collègue Reiner Keller, nous avions même pu recenser plus de 500 articles de presse rien que sur les problèmes soulevés par un seul rapace : le milan royal. 

De fait, la protection des forêts et de la biodiversité qu’elles abritent est une thématique d’une sensibilité particulière pour la population allemande. Ainsi, les événements d’information organisés par l’AfD ne rassemblent pas seulement autour du parti, mais aussi autour de l’opposition aux éoliennes. Leur objectif est de fédérer au-delà du public déjà acquis à l’AfD, en présentant le parti comme l’avocat d’autres luttes qui ne trouvent pas de relais politiques pour être reconnues. 

Un horizon politique incertain 

Maintenant se pose la question de la mise en application du discours anti-éolien promu par l’extrême droite. Si l’AfD a largement remporté les élections régionales en Saxe-Anhalt, elle ne dispose pas pour autant de la majorité absolue. Il lui manque pour cela 3 sièges sur les 42 requis. Par conséquent, une alliance est nécessaire pour faire élire son gouvernement. Sans cela, les autres partis lui passeront devant, comme dans le Bundesland de Thuringe, où elle était arrivée en tête avec 32 % des suffrages en 2024, mais où une coalition improbable entre partis de droite et de gauche s’est mise en place pour lui barrer la route. 

Cette conjoncture peut surprendre à première vue, mais elle l’est moins quand on sait que l’AfD a construit son discours en opposition explicite avec la droite traditionnelle de l’Union chrétienne-démocrate (CDU), qu’elle invective à de nombreuses reprises dans son programme politique. Par ailleurs, le cordon sanitaire avec l’extrême droite (Brandmauer) n’a encore jamais été rompu pour former une coalition gouvernementale en Allemagne. Il faudra donc attendre l’élection du ministre-président de la Saxe-Anhalt, qui peut survenir plusieurs semaines après le scrutin initial, pour savoir si l’AfD sera réellement en mesure de gouverner pour la première fois un État fédéré. 

Si l’AfD l’emporte, elle pourra alors mettre en place sa politique anti-éolienne. Concrètement, celle-ci repose sur un dispositif dit de « moratoire », qui est destiné à stopper le déploiement des turbines. Mais qu’est-ce qu’un moratoire éolien ? En théorie, la notion de moratoire renvoie à un dispositif de suspension de la loi, pour la rendre temporairement inapplicable. En pratique, les États fédérés n’ont pourtant pas ce pouvoir sur les règlementations qui encadrent l’accélération nationale de la transition énergétique. Pourquoi parler alors de moratoire pour décrire des dispositifs qui n’en sont pas vraiment ? 

L’expression est en fait souvent utilisée pour décrire des situations de blocage qui reposent sur des leviers différents mais aux effets comparables. Par exemple, lorsqu’un Bundesland exerce sa compétence en matière d’aménagement pour verrouiller la planification de la transition énergétique. En ce sens, l’hypothèse la plus probable est que l’AfD mette en place un moratoire de planification, c’est-à-dire une stratégie de restriction du zonage éolien. 

Néanmoins, la politique d’accélération de la transition énergétique ne permet de telles formes de moratoires que jusqu’en 2027. En amont de cette échéance, les États fédérés sont libres de planifier l’expansion éolienne. Mais si les objectifs intermédiaires fixés par le gouvernement allemand pour 2027 ne sont pas atteints, le développement éolien basculera vers une transition par le marché, avec les entreprises aux commandes de l’aménagement tant que le Bundesland concerné ne répond pas aux objectifs nationaux. De ce fait, un État fédéré qui s’opposerait trop fermement à l’expansion éolienne pourrait paradoxalement devenir malgré lui l’un des plus permissifs après 2027. 

L’AfD peut-elle stopper la transition énergétique ? 

Finalement, gouverner la Saxe-Anhalt permettrait à l’AfD de perturber la transition énergétique, mais pas de la stopper véritablement. Dans d’autres Bundesländer qui ont connu des moratoires de planification, comme le Brandebourg, cela n’a fait que retarder le déploiement des infrastructures. Ainsi, ces dispositifs constituent une victoire en trompe-l’œil pour l’opposition aux projets éoliens. Dans son programme électoral, l’AfD confesse d’ailleurs elle-même, dans ce domaine comme dans d’autres, son incapacité à agir directement et son besoin de plaider sa cause auprès du Conseil fédéral (qui est la chambre haute du parlement dans laquelle sont représentés les 16 Bundesländer). 

En effet, la politique énergétique ne dépend pas d’un simple pilotage régional, mais d’un système de gouvernance multiniveaux qui mêle des directives européennes et des législations nationales. Or la Saxe-Anhalt ne dispose que de 4 sièges sur 69 au Conseil fédéral. Par conséquent, la vraie question qu’une telle accession au pouvoir pose, c’est celle de la suite : l’incapacité de l’AfD à tenir ses promesses politiques va-t-elle engendrer une frustration supplémentaire qui lui servira de tremplin pour des élections nationales et européennes, ou susciter la défiance d’un électorat insatisfait par ce programme inapplicable ?  

 

[Source : www.theconversation.com]

 

«Goma de borrar», novela de Valeria G. Caneda

 


Escrito por Ramón Nicolás 

Que alguén, como é o caso, consiga estruturar unha proposta narrativa con acerto, que teña cousas que contar e o faga con contención, que adopte ademais unha perspectiva que faga cooperar, e pensar, á persoa que le é, paréceme, unha excelente noticia que fai mirar, ademais, con esperanza o futuro desta nosa República das Letras ao pensarmos neses recambios necesarios e nesas voces novas que se van asomando. Non teño dúbida ningunha, Valeria G. Caneda (Xinzo da Limia, 2004), que tamén gañou o I Certame Literario Antón Tovar organizado polo Padroado do Museo da Limia co poema «Tanto camiñei, camiñei tanto», pertence a ese grupo. Probou sorte, así pois, cun galardón como é o Xuventude Crea de Novela Curta, que convoca anualmente con éxito a moitas persoas novas no ámbito da creación, neste caso literaria, e conseguiu que a súa proposta, Goma de borrar, acadase o segundo premio e a súa publicación en Edicións Xerais.

G. Caneda, polo tanto, estréase no ámbito da narrativa e faino con algo que é difícil de explicar. Planea nestas páxinas unha sorte de pulso propio, estilizado e alleo ou distante á mantenta daquilo que non é verdadeiramente esencial. Velaí como aborda con orixinalidade, abeirada ao espírito fragmentario e, ao tempo, aplicando unha tonalidade poética, unha problemática que revela o asunto ou núcleo principal desta entrega, isto é e de xeito esquemático, a violencia sexual inserida nunha etapa moi concreta como é a adolescencia; etapa á que, por extensión, se lle aplica outra perspectiva afastada de certos estereotipos.

Non hai afán didáctico nesta proposta. Antes ben, apréciase unha exposición aséptica de como unha rapaza dá en desvincularse xa non só do universo afectivo máis próximo senón tamén do que é a súa propia identidade, que dalgún xeito se substitúe, para afondar, talvez sen decatarse, nunha relación tóxica e  ofegante que a vai converter noutra persoa, nun remuíño que tamén modificará a súa maneira de ver e entender o mundo.

Aínda así tamén hai outro foco relevante, o da amizade e a sororidade: elementos operativos para iluminar territorios nos que pode brillar, aínda, a esperanza.

 

Valeria G. Caneda

Goma de borrar

Xerais, Vigo, 112 páxinas, 15,95 €, 2026 

 

[Fonte: cadernodacritica.wordpress.com]

Franc Bardòu publica un omenatge poetic a Catalonha e al Primièr d’Octòbre

Lo libre, paregut a l’ocasion de la Diada, es illustrat amb de fotografias de l’autor e rend omenatge al pòble catalan e al referendum d’independéncia

Escrich per  Ferriòl Macip 

Lo poèta Franc Bardòu ven de publicar Catalonha, t’ai somniada, una rejoncha bilingua occitan-francés dins la colleccion Votz de Trobar de las edicions Tròba Vox, jol numèro 74. Lo libre, format de poèmas escriches entre setembre e decembre de 2023 e illustrat amb de fotografias de l’autor sul patrimòni pirenenc, rend omenatge al pòble catalan e al referendum d’independéncia del 1r d’octòbre de 2017. 

Dins lo tèxt d’introduccion que dobrís la rejoncha, jol títol «Omenatge a Catalonha?», Bardòu explica que renóncia a bastir un omenatge exaustiu a Catalonha pr’amor qu’aquò o faguèt ja George Orwell. Çò que lo mena a escriure aqueste libre es mai que mai l’admiracion pel civisme democratic del pòble catalan lo 1r d’octòbre de 2017, qu’el considèra sense equivalent dins l’Occitània contemporanèa. L’autor opausa dirèctament aquela mobilizacion a çò qu’apèla la «disparicion gaireben certana» del pòble occitan, promés a l’esfaçament tant per la politica oficiala de l’estat francés coma per çò qu’el jutja èsser l’indoléncia dels quites occitans. 

Lo libre es dedicat a un grop de personas catalanas presentadas coma testimònis o actors d’aquela «gèsta civica e eroïca» del 2017, e tanben al musician Jordi Savall e a la cantatritz desapareguda Montserrat Figueras. 

Los poèmas de la rejoncha, escriches en occitan e traduches en francés per l’autor, tornan mai d’un còp sul subjècte «Ieu, t’ai somniada, Catalonha», coma un leitmotiv qu’a l’encòp invòca e interpèla lo país fraire. Evòcan lo pòble catalan «fait de pèiras vièlhas», las jornadas del Primièr d’Octòbre e la memòria dels que preparèron aquela consulta malgrat la repression policièra. Cèrts poèmas son precedits de citacions de l’ensagista Pau Valèri, extrachas de Regards sur le monde actuel et autres essais, sus la violéncia, lo drech e la politica. 

Segon lo tèxt de presentacion del libre, cada poèma evòca un pòble catalan «bastidor, insomés e, coma en 1936, organizat e autodisciplinat», mentre que las fotografias, totas de l’autor, remandan al patrimòni arquitectural catalan, en particular pirenenc. Lo tèxt precisa que las paraulas e los imatges vòlon bastir «un passatge assegurat sus la via de la fraternitat entre los pòbles sens estat», çò qu’es presentat non coma un gèst nèutre mas coma «l’arma de la paraula, l’arma de la volontat collectiva».

Franc Bardòu es un dels autors mai publicats de la colleccion Votz de Trobar, ont ja avián paregut d’autres títols sieus coma Fòc als uèlhs ai set de brasas, Lenga o Portals. Catalonha, t’ai somniada pòrta lo numèro ISBN 979-10-93692-82-1 e es disponible a las edicions Tròba Vox.

 

[Sorsa: www.jornalet.com]

domingo, 13 de setembro de 2026

«És un crit d’atenció»: després d’anys de donar ales a la ultradreta europea, el creixement d’AfD fa saltar les alarmes a Israel

Els vincles del partit amb el moviment neonazi han estat objecte de molta preocupació a Israel, un país que manté relacions fluides amb gran part de la ultradreta europea

Simpatitzants d'AfD s'abracen durant el sondatge a peu d'urna de les eleccions regionals de l'estat de Saxònia-Anhalt d'aquest diumenge, que la formació ultradretana guanyà per un marge ampli.

Escrit per Lior Soroka

Alguns polítics israelians han expressat preocupació pel creixement desmesurat del partit ultradretà Alternativa per Alemanya (AfD), que s’imposà amb una contundència inusitada a les eleccions de diumenge al parlament de Saxònia-Anhalt, a l’est d’Alemanya. Alguns altres, tanmateix, han mantingut un silenci cridaner, un reflex inequívoc de la complexitat de la relació entre el govern israelià i la ultradreta europea. 

Aquests darrers anys, alguns alts càrrecs del govern del primer ministre, Benjamin Netanyahu –entre els quals es destaca Amichai Chikli, ministre d’Afers de la Diàspora i de Lluita contra l’Antisemitisme–, han bastit ponts amb partits antiimmigració i contraris a la influència musulmana a Europea, com ara els d’Hongria, els Països Baixos, França (especialment amb el Rassemblement National) i Espanya (especialment amb Vox). Generalment, tanmateix, Israel s’ha abstingut d’aquesta mena d’aproximacions en el cas de la ultradreta alemanya i austríaca, en gran part pels vincles d’ambdós moviments amb el neonazisme. 

“A Israel, hi ha qui creu que l’extrema dreta és el soci més natural o favorable que té el país”, explica Rémi Daniel, investigador de l’Institut d’Estudis de Seguretat Nacional de la Universitat de Tel-Aviv. “A Alemanya, això no és així”, assenyala Daniel. “Dins AfD hi ha corrents antiisraelians forts, i opinions preocupants sobre la nació alemanya i el seu passat.” 

Col·lectius jueus d’Alemanya i de tot el món han advertit sobre els perills de l’auge d’AfD i, més àmpliament, de l’antisemitisme. El partit guanyà les eleccions de diumenge passat al parlament regional de Saxònia-Anhalt amb un 44,1% dels vots; la Unió Demòcrata Cristiana, encapçalada pel canceller Friedrich Merz, fou segon amb tan sols un 17,1% dels vots. 

El Comitè Jueu dels Estats Units va dir que era una “hora greu”. I afegí: “Per primera volta d’ençà de l’Holocaust, un partit d’ultradreta ha guanyat unes eleccions regionals a Alemanya.” 

“Veient què diuen i què fan, és indubtable que [el resultat] és un crit d’atenció per a qualsevol persona que valori la vida jueva a Alemanya”, declarà dimarts Ron Prosor, ambaixador israelià a Berlín, a la ràdio de l’exèrcit israelià. “No és una victòria simbòlica: parlem d’un partit que aspira a governar Alemanya.” Prosor recordà que els dirigents d’AfD han demanat un embargament d’armes a Israel. 

Aquests darrers anys, el govern d’ultradreta de Netanyahu ha estret vincles amb moviments d’ultradreta d’arreu d’Europa; a Hongria, per exemple, el primer ministre féu campanya obertament pel seu aliat Viktor Orbán. 

Chikli –una estrella emergent del Likud, el partit de Netanyahu– ha dit sovint: “La veritable amenaça per a la comunitat jueva a Europa és l’islam radical, no pas la dreta política.” 

L’historiador Ariel Feldstein, tanmateix, defineix l’ascens polític d’AfD com “un problema que Israel no pot continuar menystenint”. 

“De la perspectiva israeliana, fins i tot hi ha qui veu tot això com a beneficiós per al país”, escrigué aquesta setmana Feldstein al diari conservador israelià Israel Hayom. “El partit fa campanya contra la immigració i la presència musulmana a Alemanya. Alguns dels seus membres han expressat suport a Israel i, sigui com sigui, AfD no forma part dels partits europeus que han aprofitat la guerra de Gaza per fer gala de la seva hostilitat cap a nosaltres.” 

Feldstein, tanmateix, advertí dels perills que té l’auge d’AfD per al col·lectiu jueu. “Avui dia, ‘l’altre’ és l’immigrant musulmà –escriu–. Molts israelians poden simpatitzar amb aquesta actitud. Però quan una societat comença a preguntar-se qui hi pertany i qui no, qui és un foraster i qui significa una amenaça per a la identitat pròpia, els jueus tenen motius de pes per a preocupar-se.” 

A les autoritats israelianes també les preocupa l’auge dels partits d’extrema esquerra a Alemanya i la possible tenalla entre AfD i l’Aliança Sarah Wagenknecht (BSW), d’extrema esquerra.  

“Una possible col·laboració entre AfD i la BSW, que tenen posicions extremes envers Israel, podria ser un maldecap per al país”, diu Daniel. “Ara com ara, la cosa no ha anat més enllà de l’àmbit local i regional, de manera que no sembla que hagi de repercutir en la política exterior d’Alemanya, però tot plegat serveix com a prova de foc”. 

“Alemanya mira cap a la dreta –escrigué Prosor a X–. Però no podem perdre la vista de l’esquerra.” 

“El perill de l’extremisme de dretes és evident. El debat s’anomena pel seu nom i es condemna. L’antisemitisme d’esquerres mereix exactament la mateixa contundència”, afegí. 

Els jueus d’Alemanya, segons que explicà Prosor aquesta setmana, temen els canvis al país. “Veiem dèries extremistes tant a la dreta com l’esquerra, però l’antisemitisme és antisemitisme, vingui d’on vingui.” 

 

[Foto: Filip Singer/Efe - font: www.vilaweb.cat]