Sionistas gastaram 32 milhões para tentar travar candidato de esquerda, mas perderam

Abdul El-Sayed venceu as primárias democratas no Michigan. A sua plataforma política inclui medidas para combater o custo de vida, taxar os ricos e a defesa de um sistema de saúde pública. Mas o que incomoda mesmo a AIPAC são as suas críticas a Israel.

Abdul El-Sayed na noite eleitoral das primárias 

Chama-se American Israel Public Affairs Committee e é uma poderosa organização sionista fundada em 1954. Recentemente, começou a investir em financiar candidatos pró-Israel ou financiar campanhas contra quem apoie a causa palestiniana de alguma forma. A sua mais recente ação foi investir nas primárias do Michigan do partido Democrata para tentar que Haley Stevens ganhasse a Abdul El-Sayed. 

O lóbi sionista gastou diretamente 32 milhões de dólares nesta campanha mas o candidato mais à esquerda, e muçulmano, ganhou. Agora, de acordo com o The New York Times, pondera gastar mais “dezenas de milhões de dólares” contra ele, desta feita apoiando o seu concorrente republicano, Mike Rogers.

Caso vença, este médico epidemiologista, de ascendência egípcia, ex-diretor de um departamento local de Saúde Pública, pode tornar-se o primeiro senador muçulmano dos Estados Unidos da América. Para além do lóbi sionista, enfrentou o ex-senador, o governador do Estado, os membros democratas do Congresso pelo Michigan, o procurador geral, entre outras figuras destacadas do partido. A campanha tornou-se assim a mais cara da história das primárias democratas para o Senado, estimando-se que tenha custado no total 98 milhões de dólares, estando El-Sayed numa desvantagem financeira de nove para um. 

No seu discurso depois de uma primeira vitória apertada, esta quarta-feira, tentou desmontar a campanha negativa de que é alvo, dirigindo-se também à comunidade judaica: “A todos os meus irmãos e irmãs da fé judaica, ou de qualquer fé, ou sem fé alguma, quero que saibam que o meu compromisso com a vossa segurança – com a segurança dos judeus – é o mesmo compromisso que tenho com a segurança das minhas próprias filhas”. Claro, continua a defender o fim do fluxo de dinheiro norte-americano que chega às mãos do governo israelita. 

Mas essa não foi a sua mensagem central. Na mesma ocasião declarou: “Somos um estado que precisa de um movimento para retomar o controlo da nossa política”. Isto significa libertar a política do domínio das grandes corporações que a têm dominado. Este é um dos pontos da sua mensagem que inclui ainda medidas para combater o custo de vida, taxar os ricos, combater a perseguição de migrantes empreendida por Trump e defender um sistema de saúde pública. 

O seu oponente republicano conta já com apoios milionários, o republicano Senate Leadership Fund comprometeu-se a gastar 45 milhões de dólares, e o grupo conservador financiado pela família DeVos vai lançar mais 15 milhões para a corrida eleitoral. 

A ala mais à esquerda dos democratas conseguiu ainda vencer outras primárias como para o 7º distrito para a Câmara dos Representantes com o ativista ambiental do Sunrise Mouvement, William Lawrence, com uma mensagem contra os milionários e em defesa dos trabalhadores. Também no 13º distrito da mesma zona, Donavan McKinney, candidato dos Democratas Socialistas da América, venceu contra o milionário empresário Shri Thanedar. 

De registar ainda uma derrota deste movimento. Cori Bush perdeu a sua disputa eleitoral no Missouri. A sua adversária também foi financiada por grupos sionistas. 

Esta não foi suficiente para o senador Bernie Sanders, a figura mais destacada da esquerda dos democratas, deixar de considerar que estamos perante uma tendência "absolutamente coerente" que mostra que "o povo quer mudança" já que a "política do status quo" não funciona para o povo "apenas para o 1%" dos mais ricos. 

Apesar de falar em tendência, Sanders destaca o que se passou na eleição de El-Sayed é "a vitória mais extraordinária de que me posso recordar na política moderna dos Estados Unidos". 

 

What Abdul’s victory in Michigan means for the future. pic.twitter.com/gyaN4CjTEa

— Bernie Sanders (@BernieSanders) August 5, 2026

[Foto: DIEU-NALIO CHERY/EPA/Lus - fonte: www.esquerda.net]

Galician Gothic. A multiplicidade dos góticos na literatura en galego

Coñecer un lugar é o mesmo que coñecelos todos. Iso dicía a escritora estadounidense Eudora Welty no seu ensaio Place in Fiction, onde afondaba na importancia que ten a xeografía e mais o entorno na narrativa. O escenario non é tal, ou non sempre. Non só. Na singularidade do rexional se pode atopar universalidade. Daquela, cómpre facerse a mesma pregunta que se fai Welty: “Cal é o lugar do lugar na ficción?”

Unha das imaxes de 'Un ollo de vidro', de Castelao © Radio Galega

Escrito por Álvaro Domínguez

O sur dos Estados Unidos, coas súas vilas decadentes arrodeadas de pantanos, onde as plantacións das vellas familias escravistas ocupan o espazo que na orixe da literatura gótica ocupaban castelos ruinosos cheos de misterios, é o escenario preeminente dunha literatura de grandes nomes entre os que se atopa a propia Welty. Unha literatura que mestura pasado e presente nun todo indisoluble. No Southern Gothic aos misterios sobrenaturais os substitúen o racismo, persistente coma unha pantasma nas luxosas estancias das plantacións en decadencia. A arquitectura tan característica como a paisaxe da rexión representan de xeito determinante a forma e mais o fondo das historias contadas por autoras como William Faulkner, Frannely O’Connor ou Carson McCullers.

Da mesma maneira, a cordilleira dos Andes dálle nome a unha corrente gótica propia. A escritora ecuatoriana Mónica Ojeda recupera elementos da mitoloxía e as narracións orais indíxenas para falar das diferentes formas de violencias actuais, como os feminicidios ou o incesto, e tamén os vestixios do pasado colonial, que arrasan a xeografía de volcáns, páramos e cidades dos seus relatos para conformar o chamado gótico andino.

Punto de Araña, de Nerea Pallares © Galaxia

A literatura galega tamén ten os seus fíos coa tradición gótica. Emporiso, nas nosas letras non hai un só gótico senón múltiples. Unha das últimas manifestacións do gótico rural galego é a que presenta Nerea Pallares na súa novela Punto de araña. Nela as palilleiras de Camariñas convértense nas vingadoras dunha longa listaxe de desgrazas; ao invocar as ancestrais tecedoras da mitoloxía traen á costa atlántica a fatalidade que tradicionalmente veu da mar da man dos homes ausentes. A proximidade co Atlántico non é un elemento arbitrario nesta novela coral. Aquí atopamos unha Costa da Morte que reflicte nas súas ondas espumosas unha realidade social moi concreta, a das mulleres dependentes de empregos relacionados coa mar –conserveiras, marisqueiras e redeiras– que conforman a memoria colectiva do seu propio entorno:

De entre todos os sinais posibles á miña chegada a Camariñas, foron os seus ollos os que mo revelaron. E non ese iris de estano nin a mirada dura e sen pestanexo coa que aquela muller me aguillaba. Tampouco adiviñar, dende o primeiro contacto visual, se tal vez neles estaba a dor da nai á que non fixeran caso. Non foi iso, senón o que souben deseguido a través deles. A certeza de que nos seus ollos había algo máis alá do humano.

O mundo das ánimas foi sempre da man das letras en galego, poderosa ferramenta para facer crítica social desde o fantástico ou sobrenatural. Foron bos os tempos de As crónicas de sochantre de Álvaro Cunqueiro, onde un grupo de mortos animados viaxa pola Bretaña francesa durante os tempos da revolución; ou os esqueletos de Castelao en Un ollo de vidro, onde a morte non é un elemento arrepiante senón fantástico ou mesmo cómico e paradoxalmente cheo de vida. Mais tamén hai exemplos contemporáneos que recollen vestixios da tradición oral para afondar noutras realidades do noso tempo, como en Besta do seu sangue de Emma Pedreira, onde a figura mitolóxica do lobishome e mais a lenda de Romasanta son o vehículo para dirixir a historia cara unha perspectiva de xénero:

Os seus soños seguían a ser vermellos, moles e silentes e recendían á ferruxe que entendía como sangue. Soño sangue, soño o meu propio sangue, o que non dei deitado. E por iso achaba que a muller que levaba dentro dera por non saír nesa lúa do mes no que se desequilibraba, onde os cabelos da caluga e da pube se lle arrichaban e tiña aquela gran fame de comer e fretarse. 

Aquí o lugar que domina a historia non é outro que o corpo protagonista, unha anatomía cambiante, onde a transformación física non é o monstruoso, senón a reacción da sociedade perante a que a ignorancia e mais a superstición consideran unha anomalía da natureza.

A agonía das folerpas, de Óscar Reboiras © Galaxia

Onde nacen as bestas de Pedro Feijóo recolle a mesma lenda, mais o fai nos códigos da novela de detectives. Mentres que o gótico andino está vencellado cos códigos narrativos dos xéneros de terror, é máis frecuente que o galego o faga cos do noir. Desde as novelas de Domingo Villar ata obras como A agonía das folerpas de Óscar Reboiras, a literatura galega dispón dun amplo catálogo de thrillers onde unha vila afastada é o lugar clave para afondar nun segredo agochado en tempos pasados, que é precisamente unha das características fundamentais da novela gótica inglesa tradicional e, xa que logo, do southern gothic. A paisaxe rural da Galicia do interior, de clima hostil e topografía cruel, ten aquí un protagonismo esencial. A agonía das folerpas comeza cando os empregados dunha construtora atopan o corpo dunha vítima de asasinato soterrado nas ruínas dunha antiga vila abandonada chamada Salgueiro, o que fai que unha periodista inexperta se atope de fronte cuns feitos que se crían esquecidos para sempre. Segundo avanza nas súas pescudas, baixo da terra que a neve tiña soterrado o crime do pasado, o autor confronta as ruínas da vila abandonada cos diferentes niveis de corrupción existentes no mundo urbano actual:

Freguei unha e outra vez as mans e as pernas, para evitar que a friaxe me comese. Tratei de anotar mentalmente cada pequeno detalle, cada momento que fun adiviñando durante aquelas horas interminables. Escoitei como aparcaron máis coches, o momento en que chegou o xuíz e un garda civil o acompañou, como os da científica desembarcaron en Salgueiro e se prepararon para recoller probas e fotografar o escenario do crime. Pelexaba contra o meu corpo, contra a miña cabeza e contra o meu impulso de saír correndo daquela esquina que se convertera no meu mundo.

Ás veces o lugar da ficción gótica é un espazo que existe fóra da realidade, no limiar da imaxinación do autor, como é o caso de Salgueiro. Tamén Lobeira, a vila protagonista dos relatos de Marilar Aleixandre. Segundo indica ao comezo de Lobos nas illas, “Non busquedes Lobeira nos mapas, que a deste libro non é ningunha das dez ou doce que neles figuran, antes pertence ao territorio da imaxinación, no que tamén habitan os seus personaxes”. Unha Costa da Morte imaxinada como transfigurou William Faulkner o condado de Lafayette, Misisipi, onde se criou ao fundar o ficticio condado de Yoknapatawpha para as súas novelas.

Outras veces o lugar non é unha praia dos afogados, senón unha casa rosa. A arquitectura tamén deliña a paisaxe dun xeito determinante. As obras póstumas de Diego Giráldez confronta a vivenda da protagonista co hospital psiquiátrico que ten xusto diante cun ton intimista para sinalar que ás veces o conflito non reside no pasado que volve, senón no pasado que fuxe, pois a protagonista padece unha demencia que fai que as súas lembranzas se esvaezan. A casa familiar en Asasinato na casa rosa de Arantxa Portabales é a manifestación física da corrupción moral dunha familia onde todos os membros son sospeitosos dun asasinato; o cárcere de As malas mulleres de Marilar Aleixandre ou o sanatorio psiquiátrico en As tolas que non o eran de Carmen V. Valiña recollen a testemuña silenciosa de tantas vítimas do sistema patriarcal:

Carme tomou o camiño de volta ao coche, pero Raúl colleuna polo brazo dereito. Saíron dous homes máis de dentro. Raúl apertou máis forte, os homes achegáronse con apuro e metérona polo aire dentro do edificio. Non houbo tempo máis que para mirar a papá, que choraba mentres os raios de sol caían sobre a súa fronte. Carme nunca vira así a papá. E non volvería velo nunca máis. Acababa de ser recluída á forza nun manicomio.

As tolas que non o eran, de Carmen V. Valiña © Galaxia

O gótico confronta as historias que se contan coa Historia que foi. O pasado imposible de esquecer, malia que os personaxes teimen en acadar ese imposible. Do mesmo xeito que Toni Morrison lidaba coa longa sombra do pasado escravista, ou Mariana Enríquez coa da ditadura militar arxentina, os autores e autoras galegos afondan na escuridade da Guerra Civil e mais da Posguerra. E que imaxe pode haber máis escura que as tropas fascistas queimando libros en Os libros arden mal de Manuel Rivas: 

Houbo un silencio de disparos. Tamén parecía que os disparos estaban á escoita, sorprendidos. Logo veu unha forte descarga. Puido oírse o agoniar do derradeiro son cribado, a queimarroupa. Moitas das bandeirolas están esfiadas, mordidas. A atmosfera onde arden os libros está chea de ocos. Está furada.

A poesía de Celso Emilio Ferreiro segue o mesmo ronsel antibelicista, de vocación social e de denuncia da miseria das clases traballadoras, en Longa noite de pedra:

O teito é de pedra.
De pedra son os muros
i as tebras.
De pedra o chan
i as reixas.
As portas,
as cadeas,
o aire,
as fenestras,
as olladas,
son de pedra.
Os corazóns dos homes
que ao lonxe espreitan,
feitos están
tamén
de pedra.
I eu, morrendo
nesta longa noite
de pedra.

Longa noite de pedra, de Celso Emilio Ferreiro ©

Aínda que o noso pasado colectivo estea ateigado de pantasmas, os peores horrores tamén se poden atopar nunha actualidade contaminada polo consumo de heroína, tan presente na paisaxe urbana galega de finais do século XX. En Futuro imperfecto Xulia Alonso describe o deterioro físico de Nico, a súa parella, por complicacións relacionadas co sida, cando xa pensaban que tiñan superada a etapa más convulsa da súa vida. 

Ah! Os teus ollos, os teus ollos… canta forza me daban, canta forza me segue dando a túa mirada atlántica. Eu bicábache a boca hemipléxica coma se nada pasase e empezabamos a nosa xornada de tarde chea de normalidade.

A cidade tamén pode ter feituras góticas, xa que vivir nela ás veces pode supoñer unha especie de morte en vida. No poema The Waste Land T.S. Eliot describe un Londres de pesadelo que conecta co Inferno de Dante. Do mesmo xeito, as rúas dun Vigo fantasmagórico -“Érgome / e Vigo vai aínda durmido...”- son un dos eixos centrais da poética de Xela Arias. 

Para rematar, temos que volver a Eudora Welty para sinalar ás súas propias palabras, ao dicir certeiramente que “a localización é a encrucillada da circunstancia”. E Galicia, que moito sabe de encrucilladas, dispón dunha literatura cunha diversidade de circunstancias tal que o seu carácter universal é indiscutible.

 

[Fonte: www.praza.gal]

La escalada implacable de los colonos israelíes en Cisjordania

 

Escrito por Amira Hass

Las incursiones de colonos, la expansión de los puestos de avanzada y la respuesta de los militares han creado condiciones en las que la confrontación, como se vio en los enfrentamientos mortales del fin de semana, es cada vez más inevitable.

Los palestinos en Cisjordania han mostrado y siguen ejerciendo una contención impresionante dado el creciente número de ataques y provocativas "excursiones" de los colonos en sus tierras.

Está claro que parte de esta contención es puro miedo: ¿Quién no tendría miedo de las grandes bandas de hombres armados con armas y palos, que no solo no temen a la policía, al ejército, los tribunales y la opinión pública, sino que saben que, de hecho, recibirán su apoyo?

Un resultado de esta situación es que las casas en las afueras de las aldeas palestinas se han convertido en fortalezas. Sus residentes se rodean con vallas o paredes de alambre de púas, agregan puertas de hierro con control remoto y cubren las ventanas con malla metálica para que las piedras no rompan los cristales.

Cada una de esas casas tiene cámaras de vigilancia que documentan el exterior: personas con las características habituales - una sudadera con capucha y tzitzit (flecos del manto de oración), una kipá y peyots (tirabuzones) - emergen del olivar o el jardín, corriendo o simplemente "hacendo una caminata" alrededor de la casa, si no están tratando de prenderle fuego.

Los residentes prohíben a sus hijos jugar al aire libre o caminar por las colinas vecinas. Después de todo, un grupo de judíos armados de excursión podría aparecer en cualquier momento, y quién sabe qué podría pasar entonces.

El viernes, esta contención se rompió en el pueblo de Tell después de que un grupo de residentes intentara impedir que algunos judíos armados de excursión entraran en el pueblo. Las imágenes del incidente muestran que durante la confrontación posterior, uno de los palestinos se hizo con el arma de Benayahu Melet, un miembro del escuadrón de seguridad en el puesto de avanzada de Havat Gilad, que acompañaba a los excursionistas.

Más tarde, Melet fue muerto a tiros. En uno de los elogios a Melet, se dijo que había "empujado sin descanso la conquista del área" y que era el "espíritu impulsor del foro "Luchando por el último dunam".

Durante el enfrentamiento, soldados o colonos mataron a cuatro hombres de la familia Ramadán, que habían salido a proteger sus hogares e hijos. No es la falta de contención lo sorprendente, sino el hecho de que se haya mantenido durante tanto tiempo, por tanta gente.

Un componente importante de la contención palestina es la comprensión política de que los colonos y sus leales representantes en el gobierno están interesados en que ocurra exactamente lo que está sucediendo: otra ronda de alborotos y disturbios incontrolados por parte de los colonos, en tantas aldeas como sea posible.

Y esto en un momento en que el propio ejército está atacando y dañando a tantos civiles palestinos como sea posible, con los políticos legalizando más puestos de avanzada y granjas judías. Los palestinos saben muy bien que el gobierno ha equipado a sus asaltantes con armas y vehículos todo terreno no para su seguridad, sino para fomentar la escalada de violencia.

Las provocaciones calculadas de los colonos, incluso antes de una nueva campaña electoral, apuntan a objetivos que van mucho más allá de las urnas. Cada caminata planificada de antemano entre las aldeas y cada puesto de avanzada de pastoreo que se hace cargo de la tierra de pastoreo palestinas empuja a Israel a realizar el llamado Plan Decisivo del ministro de Finanzas Bezalel Smotrich.

Este plan se esfuerza por provocar la rendición de los palestinos, su "emigración masiva", más asesinatos y la erosión de cualquier cohesión social.

Las FDI y los servicios de seguridad de Shin Bet se apresuraron a describir el asesinato no planificado del armado Melet como un ataque terrorista. Señalaron así que tienen la intención de explotar la oportunidad que les brindaron los colonos y, en la gran tradición de Israel, castigar a los atacados. Y eso es, de hecho, lo que ha estado sucediendo desde el mediodía del viernes.

El ejército ha estado asaltando aldeas y ciudades, entrando en casas, arrancando olivos, sitiando Nablus, separando los distritos de Cisjordania uno de otro, bloqueando carreteras entre aldeas y arrestando a personas.

El ejército está preocupado por los 70 grupos de autodefensa que se han formado en las aldeas de Cisjordania. A falta de una palabra mejor para describir esta preocupación, la llamaremos chutzpa (descaro).

Como fuerza de ocupación, se suponía que las FDI, que tienen la responsabilidad general de la seguridad en toda Cisjordania, tenían que evitar que los judíos atacaran a civiles palestinos hace décadas. No solo han fracasado en el pasado y en el presente, sino que están ayudando activamente a los asaltantes judíos y luego arrestan a personas que defienden sus hogares e hijos.

No se necesita una imaginación muy activa para adivinar qué pasaría si los jóvenes palestinos, con kaffiyehs alrededor de sus cuellos, se presentaran en el asentamiento de Ariel, por ejemplo, o simplemente fueran de excursión al oeste de la barrera de separación, en tierra fuera de los límites de sus propietarios palestinos. Si un judío disparara y golpeara a estos palestinos, no se le llamaría un acto de terror.

Además, si solo uno de esos palestinos estuviera armado, cualquier judío que se apresurara a matar a esos excursionistas sería llamado héroe. La ocupación militar que ya dura 60 años implica la fabricación de dobles y triples estándares mientras se niega completamente su misma existencia.

También en este asunto, se necesita una gran y constante moderación por parte de los palestinos ocupados para no explotar en rabia y odio todos los días.

El castigo de las víctimas se impone a una población civil, ya significativamente debilitada por las políticas sofocantes del gobierno israelí. La mayor parte de la población palestina se ha empobrecido tras la confiscación de los ingresos de la Autoridad Palestina por parte del Ministerio de Finanzas y la prohibición de trabajar en Israel.

La expansión de los puestos de avanzada y las crecientes declaraciones de zonas militares cerradas están eliminando fuentes de sustento como el pastoreo y la agricultura. El sistema de sanidad palestino casi ha dejado de funcionar, y la situación de las personas con enfermedades crónicas se está deteriorando dada la falta de medicamentos.

Además, el cruce fronterizo de Karameh (Allenby), que es el único cruce internacional disponible para los palestinos, está abierto solo durante horas limitadas y está cerrado los sábados. Esta realidad no solo permite una próspera industria de extorsión, sino que convierte cada entrada o salida de Cisjordania en una saga agónica.

Ningún palestino espera un desastre inminente, ya lo están viviendo, y saben que la destruida Franja de Gaza es el modelo definitivo imaginado por el régimen de Israel.

El liderazgo de la Autoridad Palestina parece más patético y fuera de contacto que nunca. Condena, advierte y llama al mundo a intervenir, como si fuera una organización no gubernamental y no un organismo que pretende ser el único representante del pueblo palestino.

No inicia ni planea medidas políticas audaces que lo liberen del estancamiento impuesto por los Acuerdos de Oslo, que Israel ha estado violando hace mucho tiempo. No está desplegando miles de sus fuerzas de seguridad para proteger a los atacados, debido al acuerdo que le prohíbe hacerlo.

Incluso en las casas de los partidarios veteranos de Fatah, la gente no oculta la indignación y el rechazo que siente hacia la Autoridad Palestina. No por su debilidad, sino por usar esta debilidad como excusa para la inacción y la falta de ideas. Los palestinos están convencidos de que el escalón gobernante está preocupado por perder los escasos privilegios otorgados por Israel y las ventajas económicas derivadas de su estatus.

Aquí, también, la gente mantiene la moderación, tanto porque temen a las fuerzas de seguridad de la Autoridad Palestina como porque saben que la derecha israelí dominante da la bienvenida a cualquier tensión interna entre los palestinos y alienta un sangriento conflicto interno.

 

Amira Hass es una reconocida corresponsal del diario israelí Haaretz con residencia en Ramallah

 

[Fuente: www.haaretz.com - reproducido en www.sinpermiso.info]

El català perd la distinció entre vocals obertes i tancades entre els joves d’Andorra

Els primers resultats d’una tesi revelen que la llengua oficial de país perd els trets propis entre les noves generacions

El català que parlen els joves d’Andorra està canviant i s’està perdent la distinció entre les vocals obertes i tancades, segons els primers resultats de la tesi de la filòloga Sílvia Rovira a la Universitat de Barcelona (UB) centrat, precisament, en aquest aspecte, segons ha informat RTVA. 

Les primeres dades de l’estudi en què s’han entrevistat més de setanta persones de totes les edats i de totes les parròquies, assenyalen que l’evolució fonètica detectada seria conseqüència d’una evolució interna del català més que no pas per la influència d’altres llengües com el castellà o el francès. De fet, aquest procés també s’ha detectat en altres territoris de parla catalana. “El castellà podria haver accelerat el fenomen actualment, però no sembla ser-ne el causant, tenint en compte que aquests primers indicis es donen en persones nascudes abans de la penetració del castellà al territori”, explica Rovira a RTVA.

Els primers resultats de l’estudi assenyalen que el català d’Andorra està perdent els trets propis entre els joves com també passa en altres zones del català nord-occidental.

La filòloga remarca que el català d’Andorra és una de les varietats menys estudiades del domini lingüístic català i pràcticament no hi ha documentació moderna sobre la seva pronúncia.

 

[Foto: Olia Danilevich / Pexels - font: www.diaridelallengua.cat]

Aliot accelera l’ofensiva contra el català a Perpinyà: proposa d’abandonar l’Oficina Pública de la Llengua Catalana

Segons els estatuts, perquè un membre surti de l’ens, ha de tenir el vot del conjunt dels altres membres, un element que podria dificultar la sortida de Perpinyà 

Escrit per Lluís Dagues

Després d’anunciar el seu projecte d’Institut del Rosselló, el Louis Aliot, batlle de Perpinyà,  i el seu equip municipal volen sotmetre a votació, durant el consell municipal de demà, de retirar-se de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana (OPLC).

Era previsible. Després de set anys justos d’existència, l’Oficina Pública de la Llengua Catalana és a punt de perdre un dels seus membres fundadors. Louis Aliot va convocar un consell municipal extraordinari aquest mes d’agost amb el pretext de fer votar un pla de prevenció de riscs d’inundació. Però una setmana abans del consell, el batlle va afegir a l’ordre del dia la retirada de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana amb aquesta informació: “Des de la seva creació, la Vila dóna 25.000 euros per al funcionament de l’estructura i el seu programa d’activitat”.

Cinc mesos després de la seva reelecció, mesos en què ha suprimit la Regidoria de la Catalanitat de l’ajuntament i ha anunciat la creació d’un Institut del Rosselló, el batlle de la capital nord-catalana vol eliminar l’últim rastre de política en favor del català. L’anunci segueix el que va fer, fa vuit mesos, la Regió Occitània, també membre fundador de l’oficina i presidida per Carole Delga (socialista), de retirar 50.000 euros dels 100.000 anuals que donava a l’OPLC. Entre el secessionisme lingüístic i la baixada de les subvencions, l’estructura sofreix una hemorràgia interna. Diagnòstic general d’un malestar de la llengua.

Una oficina catalana per a una regió occitana

Per entendre l’OPLC, s’ha de tornar enrere. El 2015, el govern socialista va imposar la constitució de megaregions administratives, amb el pretext de facilitar la gestió dels territoris i economitzar mitjans i recursos. Si bé a Tolosa la notícia fou ben acollida, a Perpinyà la reforma va fer sortir milers de nord-catalans al carrer. El 2016, per tal de rasurar el món militant nord-català, Carole Delga va proposar la creació d’una Oficina de la Llengua, estructura que ja existia a l’estat francès per a les llengües basca, occitana i bretona, i que porta les polítiques lingüístiques per a incentivar l’ensenyament, l’ús i la presència pública de les llengües pròpies a cada territori.

El projecte d’Oficina Pública de la Llengua Catalana era un vell tema recurrent, segons Pere Manzares, activista. “Va sortir d’uns quants àmbits al voltant de l’any 2010: un candidat a les eleccions regionals, de la Federació d’Entitats en Defensa de la Llengua Catalana, i també  s’havia creat el Sindicat Intercomunal per la Promoció de la Llengua Catalana i Occitana (SIOCCAT)”.

El 2016, la nova Regió Occitània, el Departament dels Pirineus Orientals, la Vila de Perpinyà i l’estat francès, per mitjà de la seva delegació regional i dels representants de l’Education Nationale, anunciaren per fi l’impuls de l’OPLC. Els estatuts foren signats passats vint-i-dos mesos d’espera, i referendats per l’estat, que mai no complí el seu compromís financer, fins al punt que avui deu desenes de milers d’euros no atorgats a l’OPLC.

Pere Manzanares, que va seguir la constitució de l’OPLC, explica: “En Pujol [predecessor d’Aliot] era pas un gran defensor de la llengua, però hi havia elegits que sí que eren convençuts pel projecte.” Entre ells, Annabelle Brunet, que fins el 2019 fou elegida a la Vila de Perpinyà, sota el mandat de Jean-Marc Pujol, i que va representar l’ajuntament durant el procés de creació de l’OPLC. Pujol, després de perdre l’ajuntament contra Aliot, féu costat al batlle de RN. Brunet, per la seva banda, va continuar plantant cara a Aliot fins a guanyar, en les darreres eleccions municipals, una plaça entre els escons –reduïts– de l’oposició. Brunet recorda: “Amb la Regió era molt complicat, hi havia una guerra d’influència. Volien triar la direcció des de Tolosa, i no volien compartir la governança amb la Vila de Perpinyà. Veient la situació ara, no era tampoc una mala idea, i si vam veure de seguida que Perpinyà no seria un motor per a l’OPLC, volíem que almenys en fos un actor financer. Llavors, allò que ens preocupava més, a banda de la voluntat que la Vila de Perpinyà tingués més pes en l’estructura, era que l’OPLC tingués un pressupost propi per al seu funcionament. Un pressupost nou per a una nova política lingüística.”

Amb un pressupost total de 365.000 euros anual, és a dir, 1,36 euros de diners públics invertits per a la llengua catalana per cada habitant de Catalunya Nord, l’OPLC va néixer deu mesos abans del confinament sanitari per la pandèmia i de la primera elecció de Louis Aliot. De llavors ençà, l’Ajuntament de Perpinyà s’ha presentat únicament dues vegades a l’assemblea general de l’oficina, representat pel seu antic delegat de Cultura, André Bonet, que deixà finalment un seient buit durant sis anys. “Tot mantenint l’adhesió financera, van desertar completament. Cap notícia”, resumeix Manzanares. Per Annabelle Brunet, “és l’OPLC que va prendre el relleu de la política lingüística, atès que l’Ajuntament de Perpinyà ho va deixar completament”.

La Nova Enquesta d’Usos Lingüístics

Contactat pel diari local L’Indépendant, l’ajuntament avança que “el manteniment d’aquesta ajuda financera no es justificava en un moment de rigor i seguiment de diners públics”. Recordem, irònicament, que Aliot acaba de ser condemnat per malversació de diners públics europeus. A més, l’ajuntament reprotxa a l’OPLC unes despeses majoritàriament centrades en el manteniment de l’estructura o injustificades, i posa d’exemple de la realització d’una enquesta lingüística que costà 50.000 euros. És, de fet, de la Nova Enquesta d’Usos Lingüístics a Catalunya Nord, basada en les enquestes sociolingüístiques que es fan a la resta dels Països Catalans. 

Deu anys després de la darrera, amb una aportació financera compartida entre el departament (una aportació de 20.000 euros), la Generalitat de Catalunya (25.000 euros) i l’OPLC (35.000 euros), l’enquesta, de 1.800 respostes, havia estat votada en assemblea general per unanimitat. Recordem, novament, que tres anys després de la seva primera elecció, Louis Aliot havia encarregat una enquesta de satisfacció a un gabinet de sondatge privat que va costar 33.000 euros per 600 respostes, és a dir, 55 euros la resposta; contra 44 euros per l’enquesta lingüística.

“Els ciutadans sempre s’han de malfiar de les institucions”

Els estatuts de l’OPLC declaren que, perquè un membre deixi de participar-hi, ha de tenir el vot del conjunt dels altres membres. Un element que podria dificultar la sortida de Perpinyà. Pere Manzanares és més aviat crític, i diu que l’anunci de l’Ajuntament de Perpinyà no és pas una sorpresa. “Em pensava que ho farien abans. Teòricament, la seva retirada ha de ser acceptada per tothom. A la pràctica, és molt difícil de fer-ho.” Per Annabelle Brunet, la retirada de l’ajuntament “no és una qüestió d’oportunitat financera, sinó que és, primer, l’afirmació d’una política anticatalanista, de cara també al debat actual sobre el canvi de nom del departament”. I afegeix: “Després, és l’ocasió que té per a atacar-me, desacreditar-me personalment, perquè sóc l’elegida de Perpinyà que va participar en la creació de l’OPLC.” Diagnòstic compartit per l’advocat i vice-president del partit polític Unitat Catalana, Mateu Pons: “És la continuïtat de tota la política d’Aliot. És la primera vegada que la llengua catalana és completament absent d’un programa polític a Perpinyà.”

I com s’interpreta que el batlle de Perpinyà presenti, alhora, el projecte de l’Institut del Rosselló? “És una pensada ideològica d’extrema dreta regionalista”, diu Manzanares. “De Mauràs a Petain, tots valoraven la petita pàtria per enfortir la gran, és a dir, del campanar fins a la nació. És una manera de singularitzar i de no ser pas acusat d’antiregionalisme, reemplaçant ‘català’ per ‘Rosselló’. Aquest institut voldrà substituir l’OPLC, i va lligat amb les relacions que va teixir el RN amb el PP-Vox de Mallorca i el conveni signat entre Palma i Perpinyà l’any passat. Aquest rossellonisme ja hi era fa cinquanta anys, però sense clau política, amb un aspecte merament cultural, lingüístic o intel·lectual, i que no ha qüestionat mai els lligams amb la resta dels Països Catalans.”

Blaverisme a la francesa

Per Manzanares, el discurs al voltant d’una identitat rossellonesa “és un perill, perquè Aliot, agafant el protagonisme, pot difondre molt fàcilment aquestes idees entre gent que no fa la diferència entre ser català i ser rossellonès. D’altra banda, confii que tot el sector intel·lectual, cultural i universitari no seguirà pas la ideologia d’Aliot.” Annabelle Brunet pensa que “és més patètic”: “No són prou intel·ligents ni s’interessen prou pels altres per mirar què passa a l’altra banda de la frontera. Ens agradaria creure que hi ha un gran complot blaver, de Perpinyà a Palma, perquè ens donaria més impacte, a nosaltres els catalans. Però ni tan sols és això. És únicament un acte mediàtic, un contrafoc. És bestiesa i ignorància. El que costa és treballar i lluitar contra tota aquesta política, que no té cap sentit, però que justament ens desorganitza i ens deixa perplexos.” Però afegeix: “Aquest rossellonisme pot ser molt perillós si els habitants no coneixen les intencions que hi ha al darrere. És a dir, que la gent que se sent molt vinculada al sentiment de catalanitat pot acabar essent enganyada per un home que els ven la protecció del Rosselló”. Per Mateu Pons es tractaria “d’un doble joc, en què defensa la seva pròpia política lingüística, però sense cap política definida per la llengua, cap pressupost dedicat a la llengua, i amb la supressió dels serveis dedicats a la llengua”. I continua: “El seu primer mandat va ser un esborrament progressiu. Aquests sis últims mesos han estat menys insidiosos: es tracta d’una anihilació completa”. 

El fenomen de la rosquilla  

Fins ara, no hi ha hagut gaires reaccions públiques del món polític o ciutadà. Pere Manzanares, més aviat cínic, diu: “Crec pas que hi hagi una acció jurídica del departament o de la regió per a obligar l’Ajuntament de Perpinyà a pagar, i crec pas tampoc que hi hagi una resposta ciutadana, perquè les manifestacions espontànies han desaparegut. D’altra banda, lamento les complicacions de subvencions, sobretot que el departament i la regió retallin, any rere any, el pressupost dedicat a les associacions. En paraules diuen que sostenen, però en actes és diferent.” Annabelle Brunet és més pragmàtica: “Quan Aliot va canviar el lema de la Vila, hi va haver una reacció popular. Ara cal transformar aquesta reacció popular en reacció política. Aquest episodi ens mostra que els ciutadans sempre s’han de malfiar de les institucions. A Catalunya Nord sabem que no podem pas comptar amb l’estat. Ara hem d’entendre que el nostre benestar no vindrà del funcionariat ni de les institucions.” Mateu Pons analitza: “Hi ha una reacció feble del món polític del territori, és el mínim que podem dir. Però ara, per a la majoria de la ciutadania, el posicionament d’Aliot contra el català és molt clar. Molts dels seus votants no podran continuar votant-lo i, alhora, declarar-se catalans.” 

I continua: “Constatem que molts municipis al voltant de Perpinyà fan com més va més per la llengua, cosa que abans no passava. Hi ha potser un efecte mirall, on tothom fa més, tret de Perpinyà, que fa menys. És el fenomen de la rosquilla [pastisset nord-català amb forma rodona i un forat al centre]: Perpinyà ha deixat el seu paper de motor que tenia històricament. Hi ha una fugida cap als afores, que fins ara tan sols era un fenomen econòmic i social, però que actualment és cultural i lingüístic. La catalanitat surt de la capital i va cap a la perifèria. La natura detesta el buit i el no-res, i com que Aliot ha triat el buit, els altres municipis han agafat el relleu, no pas per militància, sinó per contestar a una necessitat social i ciutadana. Pensi també que el món associatiu agafarà el relleu a la carència institucional, sóc molt optimista. Hi va haver reaccions disperses, és clar que falta de coordinació. La Federació pot ajudar amb això.”

[Font: www.vilaweb.cat]

Pour éviter une nouvelle crise de Ceuta, il est impératif de revoir les règles de Schengen

Le rapprochement récent de l’Espagne avec l’Algérie et l’afflux massif de Marocains dans l’enclave espagnole qui a suivi prouvent que l’immigration peut être une arme, analyse l’avocat*. Or, avec l’espace Schengen, si chaque membre reste maître de ses relations avec les États tiers et de sa politique d’attribution des visas, la politique migratoire, elle, est communautarisée, déplore-t-il. 

Des migrants font la queue pour recevoir de la nourriture et des boissons distribuées par la Croix-Rouge, à Ceuta, en Espagne, le 3 août 2026.

Écrit par Philippe Fontana

À lui seul, l’épisode de Ceuta illustre les difficultés de la régulation migratoire dans une construction européenne imparfaite. Il montre également que l’immigration peut être utilisée comme une arme par les États tiers. En l’espèce, le royaume chérifien. Le 30 juillet 2026, jour de la fête du trône marocain, 60.000 sujets du roi Mohamed VI ont déferlé, sans violence il est vrai, sur l’une des deux possessions espagnoles en Afrique du Nord. Quelques jours après, la grande majorité d’entre eux, à l’exception de certains mineurs non accompagnés, est déjà repartie au Maroc. En pleine torpeur estivale, le choc est immense, car cette soudaine poussée fait mesurer l’envie migratoire dont font l’objet l’Union européenne en général et la France en particulier.

Chacun y va de son commentaire, responsables politiques français, mais aussi européens et américains, dans une grande confusion juridique, notamment sur l’application du code des frontières de Schengen. Comprendre de telles crises appelle une rétrospective historique, pour appréhender leurs enjeux, mettre en évidence les obstacles à lever pour les résoudre et conduire une politique efficace à cet effet.

Nous sommes en novembre 1975. Franco se meurt en Espagne, qui exerce sa souveraineté sur l’actuel Sahara occidental, dénommé alors espagnol. Un conflit naît entre l’Espagne et le Maroc sur la possession de ce territoire. Sollicitée par l’assemblée générale des Nations Unies, la Cour internationale de Justice rend le 16 octobre de la même année un avis qui constate l’absence de lien de souveraineté territorial entre le territoire du Sahara occidental et le Royaume du Maroc. Son roi, Hassan II, va alors masser 350.000 de ses sujets à la frontière entre le Sahara espagnol et son pays. Après des négociations entre le futur roi Juan Carlos et le souverain marocain, l’Espagne plie et le Royaume marocain prend possession du Sahara occidental. L’Espagne, qui est au début de sa transition démocratique, va délaisser cette question, absorbée par bien d’autres problèmes, notamment ceux posés par le terrorisme basque et par son adhésion aux communautés européennes. En revanche, l’Algérie se montre très active sur le sujet. Ayant soutenu le Front Polisario, qui lutte pour l’indépendance du Sahara occidental, elle considère le sort de ce dernier comme un enjeu majeur de sa diplomatie.

Sur cette toile de fond, trois évènements récents conjuguent leurs effets explosifs à Ceuta : la volonté du président du gouvernement espagnol Sanchez de régulariser massivement les étrangers en situation irrégulière (un demi-million devaient l’être, un million le seront), un arrêt du Tribunal suprême espagnol de juin dernier très favorable aux étrangers en situation irrégulière et un rapprochement entre le gouvernement socialiste espagnol et le régime algérien. Les autorités marocaines ne se sont pas opposées cette fois-ci aux entrées illégales, contrairement aux accords bilatéraux signés dans les années 1990, leur accordant l’autorité du contrôle sur la frontière et l’Union européenne. Elles ont reproduit la même utilisation cynique de l’arme migratoire qu’en mai 2021, date à laquelle, à la suite de gestes espagnols favorables au Polisario, 8000 marocains avaient pénétré, en quelques jours, dans l’enclave de Ceuta.

Nous sommes devant une contradiction à ce jour inexpiable : d’un côté, chacun des États membres de l’Union européenne reste maître de ses relations avec les États tiers et de sa politique d’attribution des visas ; de l’autre, la politique migratoire est communautarisée. La France reconnaît la souveraineté du Maroc sur le territoire du Sahara occidental, tout comme les États-Unis et Israël (dont plusieurs centaines de milliers de citoyens sont d’origine marocaine). L’Espagne, elle aussi finalement, mais son rapprochement récent avec l’Algérie déstabilise cet équilibre. Un afflux massif de migrants dans un seul État membre peut entraîner des conséquences dans toute l’Union, en raison de la liberté de circulation inscrite dans le droit européen, et notamment dans l’accord de Schengen.

Historiquement, l’accord de Schengen (ultérieurement transformé en convention) remonte à l’alliance du Benelux dans les années soixante. Signé en 1985 et voulu par la France et l’Allemagne, il a d’abord un objectif économique. Celui de faciliter, après la libre circulation des marchandises, celle des « citoyens européens ». Ce texte a été négocié entre États, et non pas dans le cadre des communautés européennes. L’Espagne n’a adhéré aux dispositions de Schengen qu’en 1991, avec une déclaration excluant Ceuta de ce bénéfice. Ces dispositions ont été ensuite fondues dans un protocole, dans le cadre communautaire du Traité d’Amsterdam. Enfin, dans le cadre du traité de Lisbonne, l’« espace Schengen de liberté, de sécurité et de justice » a intégré le cadre juridique et institutionnel de l’Union Européenne.

Problème : ce système, qui participe d’une logique d’intégration entre peuples européens, ignore superbement la question migratoire. En effet, toute personne extérieure à l’Union européenne, dès lors qu’elle obtient un visa d’entrée dans un État membre, a vocation à circuler librement dans tout l’espace Schengen, à l’égal des citoyens européens. Elle peut donc séjourner dans l’État de son choix, sans que celui-ci l’ait autorisé. Certes, des mécanismes de sauvegarde, notamment son article 25 (qui permet un retour du contrôle frontalier étatique), sont prévus. Ils ne sont cependant que temporaires et ne permettent pas l’exclusion d’un État de son espace. En outre, le mécanisme de Schengen, composante des traités, est protégé par la Cour de justice de l’Union européenne.

A certes été adoptée, le 24 mai 2024, une réforme renforçant le code des frontières de Schengen. D’abord, par la réintroduction et la prolongation des contrôles aux frontières intérieures en cas de menace grave pour l’ordre public ou la sécurité intérieure. Ensuite, par une nouvelle procédure qui autorise un État membre à renvoyer les ressortissants de pays tiers arrêtés dans sa zone frontalière et séjournant illégalement sur son territoire vers l’État membre depuis lequel ils sont entrés dans l’Union. Mais, la logique de libre circulation des ressortissants des États tiers n’étant pas remise en cause, c’est très insuffisant pour éviter des afflux migratoires dus à la défaillance d’un État membre.

La crise de Ceuta, si on ne veut pas qu’elle se renouvelle, devrait conduire l’Union à revoir beaucoup plus fermement les règles de Schengen, notamment en limitant la libre circulation aux citoyens de l’Union, ce qui implique la rematérialisation des frontières. Elle devrait également conduire les candidats à l’élection présidentielle à prendre position, non seulement sur la question migratoire en général, mais encore sur le devenir de l’espace Schengen. Cette modification impose de mettre en œuvre la procédure complexe de révision prévue par l’article 48 du Traité de l’Union européenne. Nous verrons quels programmes présidentiels prendront ce dossier à bras-le-corps.

Philippe Fontana est avocat

[Image: Pedro Nunes - Reuters - source : www.lefigaro.fr]

El Picabia més català

El Museu d’Art Modern de Ceret revisa en una exposició la intensa connexió de l’artista dadaista amb Catalunya  

Francis Picabia, Diana (1922). Foto: Jordi Puig © Ajuntament de Girona 

Escrit per Montse Frisach

Periodista i crítica d'art

Francis Picabia (1879-1953) va ser un dels artistes de l’avantguarda internacional que més va treballar amb el galerista Josep Dalmau a la seva galeria de Barcelona. Gairebé es pot dir que Picabia va ser un protegit de Dalmau i un artista fonamental per entendre el lligam de la galeria amb l’art modern. Curiosament, l’única obra de l’avantguarda internacional exposada per Dalmau que es va quedar a Catalunya va ser Diana, una obra de Picabia que era una maqueta per al cartell de l’exposició de l’artista a la galeria el 1922. Aquesta obra va acabar formant part de la col·lecció de Rafael i Maria Teresa Santos Torroella, avui en dia propietat de l’Ajuntament de Girona.

Ara aquesta peça ha viatjat al Museu d’Art Modern de Ceret (Vallespir) per formar part de l’exposició Picabia, Mediterrani, una mostra que reflecteix, entre altres facetes, la intensa connexió de l’artista francès amb Catalunya, en un moment fonamental de la seva evolució artística, entre 1913 i 1924. L’exposició és, de fet, un estudi sobre com es va conformar el llenguatge de Picabia, molt sui generis en el context de les avantguardes històriques, i quin va ser el caldo de cultiu que va portar al naixement del dadaisme cap aproximadament el 1917. 

Però més enllà d’intencions més historiogràfiques, la mostra és un passeig per un moment crucial per a un col·lectiu d’artistes que van trencar fronteres estètiques en una època convulsa, marcada per la Primera Guerra Mundial, des de Duchamp a Robert i Sonia Delaunay, passant per Picasso, Albert Gleizes, Olga Sacharoff, Natalia Gontxarova, Man Ray, Albert Stieglitz o Marie Laurencin. No es tracta, doncs, d’una exposició exclusivament de Francis Picabia, sinó que a través de gairebé un centenar d’obres, entre pintures, dibuixos, escultures, fotografies, revistes i material d’arxiu, és possible copsar l’esperit agosarat i modern de la colla d’artistes que van envoltar Picabia en aquest període. L’exposició, oberta fins al 29 de novembre, és una de la quinzena de mostres que França distingeix anualment com a “exposició d’interès nacional”.

Dona amb mantellina de Picasso. Foto Gasull. © Successió Picasso 2026. Foto: Jordi Puig - Ajuntament de Girona

El recorregut de la mostra, però, no comença a Catalunya sinó a Nova York, ja que Picabia va exposar el 1913 a l’exposició de l’Armory Show. El cocomissari de la mostra i director del museu de Ceret, Jean-Roch Dumont Saint Priest, remarca que Picabia és el primer artista europeu que porta l’esperit de l’avantguarda artística als Estats Units. És a la ciutat nord-americana que l’artista deixa definitivament les seves recerques impressionistes i fauvistes, fascinat pel món de la velocitat i les màquines, un univers que estarà lligat per sempre a Picabia. Allà entra en contacte amb Man Ray, Duchamp i Gleizes i esdevé “un lligam artístic entre França i els Estats Units”. 

D’aquest moment, ha viatjat des del Museu Thyssen de Madrid una obra crucial del 1914 que il·lustra aquesta transició titulada, en francès, Embarras, en el sentit d’alguna cosa que és un tràngol, un desgavell. És una escena aparentment abstracta i geomètrica que reflecteix “el sentiment d’estar sobrepassat pels avenços tècnics i la mecanització”. Picabia estava tan fascinat per la velocitat que va arribar a posseir 127 cotxes, explica Gwendoline Corthier-Hardolhn, cocomissària de l’exposició. També es pot veure un paisatge de Nova York, de Gleizes, o una composició de Juliette Roche, la seva parella, que evoca els gratacels de la ciutat, així com un estudi preparatori de Duchamp per a la seva obra mestra, Le Gran Verre.

Francis Picabia, Embarras (1914). Foto: Museu Nacional Thyssen-Bornemisza, Madrid

A Nova York, Picabia va participar en la revista 291, promoguda per la galeria 291 d’Alfred Stieglitz, en la qual l’artista ja publica alguns dels seus cèlebres retrats mecanomorfs, els quals les formes mecàniques semblen humanitzar-se. Aquesta serà la llavor de la revista 391 que Picabia crearà a Barcelona, promoguda per Dalmau el 1917, i que a l’exposició es pot admirar totalment en els seus 19 números.

L’estada de Picabia a Catalunya constitueix el gruix de l’exposició. Hi va arribar fugint de la guerra a França i a Barcelona lloga un pis al carrer de la República Argentina. De seguida es va integrar al grup d’artistes i intel·lectuals europeus exiliats entre els quals hi havia Marie Laurencin, Serge Charchoune, Helène Grünhof, Olga Sacharoff i Otto Lloyd (que passen per Ceret abans de creuar la frontera) o Robert i Sonia Delaunay, que es mouen entre Barcelona i Tossa de Mar. Són artistes d’una gran diversitat estètica, cosa que es pot veure a la mostra amb les obres cubistes del paisatge de Tossa d’Otho Lloyd, o la fantàstica dona pensativa que retrata Sacharoff. Hi ha descobriments curiosos a la mostra, gràcies a la importància que l’exposició dona a les artistes del grup. Juliette Roche, parella d’Albert Gleizes, retrata el 1915 una sèrie de dones passejant per les Rambles barcelonines, amb els seus grans ventalls, amb un estil pròxim a Modigliani, però que presagia l’estètica canalla de l’Ocaña de la dècada dels anys setanta. Tot un descobriment.

Juliette Roche, Estudi per a les Rambles, 1916. Foto: Nicolas Giganto © Adagp, París, 2026

La mostra també recorda un dels esdeveniments més performatius d’aquell moment a Barcelona. El poeta i boxador, Arthur Cravan, cosí d’Otho Lloyd i nebot d’Oscar Wilde, es va enfrontar al nord-americà Jack Johnson, primer campió del món negre dels pesos pesants, a la plaça de toros Monumental. Johnson també s’havia refugiat a Barcelona perquè als Estats Units l’acusaven de tracta de blanques per haver-se casat amb una dona blanca. Cravan va guanyar alguns dinerets amb el combat, però al cap de vint segons ja havia perdut contra Johnson. El pintor Kees Van Dongen va retratar al campió com si fos un déu africà. 

A la mostra es dedica un apartat a explicar la importància de Josep Dalmau en la difusió de l’avantguarda a Catalunya, cosa que segons apunta el director del museu, és el primer cop que es fa a l’Estat francès. S’hi mostren obres relacionades amb el galerista com dibuixos de Miró del 1917, l’any que fa la seva primera exposició individual a les galeries Dalmau. S’hi mostren també interessants documents, provinents de l’arxiu Santos Torroella de l’Ajuntament de Girona, com una carta de Laurencin a Dalmau en què li diu que Barcelona és una ciutat “massa masculina per al meu gust”, o una altra de Sonia Delaunay al galerista amb lletres de colors. Aquest apartat de l’exposició connecta perfectament amb la mostra Reconstruint les Dalmau, comissariada per Joan M. Minguet, que es pot veure al Museu Abelló de Mollet del Vallès.

Josep Dalmau va impulsar la revista 391 i en aquesta publicació és on Picabia desenvolupa les seves idees antipictòriques i les formes híbrides entre el món mecànic i l’orgànic que prefiguren l’univers dadaista. A l’exposició es poden veure, a més dels números publicats, maquetes i dibuixos originals d’artistes que, a més de Picabia, van col·laborar a la revista com Jean Arp, Man Ray, Duchamp o Alice Bailly. La Santa Verge II (1920) és una de les obres de Picabia, incloses en la revista, que constitueix tot un manifest irònic sobre l’estètica de l’atzar, ja que posa el centre en les taques i esquitxades de pintura negra esteses sobre el paper, en una mena de preludi de la pintura abstracte de postguerra. La revista es va publicar del 1917 al 1924, amb quatre números publicats a Barcelona, i més endavant a Nova York, París i Zúric.

Francis Picabia, La Santa Verge II (1920). Foto: Suzanne Nagy

L’interès d’aquests artistes per la representació del folklore espanyol i el flamenc i sobretot per les dones amb mantellines i ventalls clou l’exposició. És una secció curiosa  sobre una mena de “moda” entre molts dels artistes d’avantguarda al voltant d’aquestes figures femenines. Picasso va retratar la dona del pintor Rafael Martínez Padilla amb un estil postpuntillista quan va venir a Barcelona amb motiu de l’estada dels Ballets Russos a la ciutat el 1917. Aquesta obra és una de les estrelles de l’exposició, prestada pel Museu Picasso de Barcelona. En aquesta secció també es poden veure “espanyoles” i ballarines pintades per Marie Laurencin, Sonia Delaunay o Juliette Roche.

I evidentment no hi falten les “espanyoles” molt fines i amb pocs colors de Picabia, un artista que s’havia sentit atret per la cultura ibèrica des de la seva pròpia condició multicultural. “Soc nascut a París, de família cubana, espanyola, francesa i italiana, americana, i el més sorprenent és que tinc la impressió molt clara de ser de totes aquestes nacionalitats a la vegada”, havia dit.

 

[Font: www.nuvol.com]