Versión táctil

 

Carlos Drummond de Andrade.

Escrito por Diego Ameixeiras

Timbrou o carteiro a media mañá. Transportaba unha necesidade, un desexo, unha ambición dentro dun sobre. Traía un libro. Un libro descatalogado dende hai anos, un volume que se resistía a caer nas miñas mans. Non cometín o erro de precipitarme. Improvisei un ritual. Abrín a fiestra, deixei entrar aire novo na casa. Pousei o paquete na mesa da cociña, preparei café e puxen cancións de Desmond Dekker para abrilo coma se estivese nunha praia xamaicana. E alí o tiña. Despois de tanto tempo, despois dunha procura con final feliz. Entre as miñas mans, o libro. O obxecto palpable, a peza tanxible, a cousa material. Vin estes días un home nunha libraría repetindo ese mesmo xesto co que un semella calibrar a realidade da textura ansiada. Tenteando a cuberta dun exemplar do trinque igual que se recoñece unha pel, o lombo dun animal durmido, as paredes dunha casa que o sabe todo de nós. Debeuno satisfacer o tacto concienciudo da novidade porque de alí a pouco saía pola porta co exemplar baixo o brazo. Imaxineino na intimidade do fogar, sentado no sofá, baixo a luz dunha lámpada, aplicándose aínda máis na exploración do papel coas xemas dos dedos. Concentrado no rexistro minucioso da superficie. Demorando á mantenta o inicio da lectura, sorprendido pola certificación do obxecto. Desarmado ante a misteriosa constitución do libro e a súa corporalidade. Hai un poema de Carlos Drummond de Andrade que di: «Chega mais perto e contempla as palavras. / Cada uma / tem mil faces secretas sob a face neutra / e te pergunta, sem interesse pela resposta, / pobre ou terrível que lhe deres: / Trouxeste a chave?». Levo unha semana nun canellón sen saída, atrapado nun bucle preliminar. Achegándome polas noites ás palabras do último libro que entrou na casa, tan desexado, pero sen decidirme a abrilas. Detido a propósito na ribeira, nas tarefas preparatorias. Prescindindo ata novo aviso da chave que me conduce a elas, ao núcleo onde permanecen estáticas dende o abandono do seu anterior propietario. Empeñado en apalpar a envellecida arquitectura da encadernación, ratificando unha a unha as suaves dobreces do conxunto, nunha constatación enfermiza da envoltura onde se aloxa o texto. A vida avanza con enigmas acelerados. Ponse un a camiñar na infancia e andando o tempo todo se lle vai das mans, todo se lle escorre entre os dedos. Convén non desprezar a versión táctil dos soños.

[Fonte: www.lavozdegalicia.es]

Aprendizagens essenciais. Romances de José Saramago deixam de ser leitura obrigatória no 12.º ano

Proposta de revisão das Aprendizagens Essenciais, em consulta pública até 28 de abril, prevê que deixe de ser obrigatório estudar o único autor português distinguido com o Nobel da Literatura

Escrito por Rui Frias

 

As obras "Memorial do convento" e "O ano da morte de Ricardo Reis", de José Saramago, vão deixar de ser de leitura obrigatória no 12.º ano, segundo a proposta de revisão das Aprendizagens Essenciais atualmente em consulta pública até 28 de abril.

O documento, elaborado pelo Ministério da Educação, Ciência e Inovação, prevê uma maior flexibilidade na escolha das obras literárias, permitindo aos professores optar entre diferentes autores. Entre as novidades está a introdução de "Um deus passeando pela brisa da tarde", de Mário de Carvalho, como alternativa possível no currículo.

Na prática, os docentes passam a poder escolher entre um romance de Saramago ou a obra de Mário de Carvalho, deixando de existir a obrigatoriedade de abordar o único autor português distinguido com o Nobel da Literatura, prémio que recebeu em 1998.

Apesar desta alteração, mantêm-se como obrigatórias no 12.º ano obras de Fernando Pessoa e o conto “George”, de Maria Judite de Carvalho. Já no 11.º ano, continuam no programa autores como Padre António Vieira, Almeida Garrett, Eça de Queirós, Camilo Castelo Branco e Antero de Quental, reforçando a presença de clássicos da literatura nacional.

A revisão curricular integra um conjunto mais vasto de mudanças, incluindo a introdução de Educação Física logo no 1.º ano e a manutenção do ensino de Inglês a partir do 3.º ano.

As alterações deverão entrar em vigor no ano letivo 2027/2028, após a fase de consulta pública, que o Governo descreve como uma etapa de “aperfeiçoamento e validação” com contributos da comunidade educativa e da sociedade civil. 

 

[Fonte: www.dn.pt]

 

El dia que l’Stanbrook va arribar a Algèria amb 2.600 republicans, el 1939

Aquesta xifra de persones que omplien de gom a gom el vaixell i que l’escoraren perillosament a babord al llarg de tota la travessia, encara és ampliada a més de tres mil viatgers segons diverses fonts

Escrit per Sebastià Carratalà

El 29 de març del 1939, després de vint-i-dos hores de travessia, l’Stanbrook va arribar al port de Mers-el-Kébir (Al-Marsā al-Kabīr, en àrab), a prop d’Orà, a Algèria, amb més de 2.600 republicans a bord.

Després de la batalla de Terol (desembre del 1937 – febrer del 1938), València es va convertir en objectiu militar per a l’exèrcit de terra. Després de durs combats, l’exèrcit franquista va avançar pel Maestrat i va entrar a Castelló de la Plana el juliol del 1938. A partir d’ací, els rebels van tractar de fixar el front en l’eix Sogorb-Sagunt per a, una vegada allí, avançar cap a València. Però aquest avanç cap a la ciutat es va veure aturat per les línies de fortificació disposades per la República, concretament per la denominada línia XYZ, després de la qual hi havia una segona línia defensiva anomenada La Immediata. Totes aquestes defenses, juntament amb l’ofensiva republicana a l’Ebre, van detindre l’avanç franquista del 21 d’abril al 21 de juliol del 1938. València no va ser presa per la infanteria, però sí que va ser bombardejada, fonamentalment per l’aviació italiana, però també per l’alemanya i pels vaixells de guerra de la marina franquista.

Les tropes franquistes també s’imposaren en l’ofensiva de l’Ebre (juliol-novembre del 1938), per la seua superioritat material, davant d’un exèrcit republicà mal proveït a causa del tancament de la frontera francesa, que els va impedir d’abastir-se, i del canvi polític internacional sorgit del pacte de Munic, que deixava la República en mans dels enemics.

Malgrat l’èxit dels plans de retirada esgraonada del president de la República, Juan Negrín, i del general Vicent Rojo cap als ports mediterranis, determinats factors (colp de Casado, deserció de la flota de Cartagena, rendició de Menorca, caiguda de Madrid) desferen les expectatives republicanes i els fronts s’enfonsaren. L’única esperança de fugida es trobava als ports de la Meditarrània.

Tres dies després de la deserció de la flota republicana, el 5 de març del 1939, l’armada franquista bloquejà tota la zona mediterrània i l’accés de vaixells als ports quedà pràcticament paralitzat. Tot i això, quaranta embarcacions de diversos tipus aconseguiren esquivar el bloqueig i fer arribar més de 10.000 persones a les costes nord-africanes.

En aquesta gesta fou sens dubte l’Stanbrook, un vaixell mercant d’escàs tonatge, el que va aconseguir una proesa major, tant per la seua envergadura en el pla humà com per les dificultats superades durant la perillosa travessia, una autèntica odissea plena de riscos en la qual va estar a punt de sotsobrar diverses vegades a causa de l’enorme sobrecàrrega humana. S’hi afegia la dificultat d’evitar la flota i els bombardejos franquistes. Si la nau arribà a destí va ser gràcies a l’habilitat del seu capità, el gal·lès Archibald Dickson. 

L’Stanbrook, un vaixell de la naviliera France Navegation, que pertanyia a una de les companyies pantalla que tenia la república per abastir la zona republicana, havia de carregar tabac, taronges i safrà al port d’Alacant, però el seu capità, esbalaït davant el drama de milers de republicans amuntegats al port desesperats per eixir de l’Estat espanyol fugint de les represàlies, optà per embarcar el major nombre possible de persones. Així, salpà rumb a Orà el 28 de març del 1939, a les onze de la nit i sense cap llum per tal de no ser detectats pels vaixells franquistes. Portava a bord 2.638 persones en un espai previst per a una vintena de tripulants.

Archibald Dickson, un mariner gal·lès a qui la humanitat i el coratge van convertir en l’única persona que va superar el bloqueig de l’armada franquista. Segons han relatat els testimonis, des del vaixell es van sentir les detonacions. Va ser l’últim bombardeig sobre la ciutat d’Alacant; això, però, ja no va quedar enregistrat.

D’aquell viatge, d’aquells últims dies de la Guerra Civil viscuts al port d’Alacant, ens han arribat pocs testimonis. Un d’ells va ser el d’Helia González, als 82 anys. Vivia a Elx, on va nàixer i on vivia amb la seua família fins que es van veure forçats a marxar. El seu pare, republicà, tenia una mort segura si es quedava. La mare, el pare, ella, que tenia 4 anys, i la seua germana xicoteta, de 2 anys, van fer cua durant hores per pujar al vaixell. Helia tenia gravats a la retina tots els detalls d’aquell viatge:

«Al capità Dickson el recorde com si l’estiguera veient ara. Saludava cada persona que hi pujava i li indicava on havia d’anar. A mi em va agafar al braç, em va fer un bes a la galta, i em va dipositar a dins del vaixell».

Embarcar a l’Stanbroock fou al principi ordenat, però al final es va convertir en un caos. El buc es va omplir des de les bodegues fins a la coberta. Viatjava enfonsat per sota de la línia de flotació. Era difícil trobar lloc:

«On ens posàvem? Sort que van trobar que hi havia un bagul gran on vam seure la meua mare i jo, la meua germaneta al braç de la mare i el meu pare fent voltes. Recorde que tot estava ple i recorde un grup de joves que cantaven: “Ya se va el vapor, el vapor, el vapor ya se va”».

El març del 2015, Helia Gonzàlez va escriure unes paraules per a Diari la Veu:

«El 28 de març de 1939 al voltant de 3.000 persones eixírem del port d’Alacant amb un vaixell carboner, l’Stanbrook […] El capità Dickson i la seua vintena de tripulants ens portaren al port de Mers-el-Kebir, a Orà […] Les condicions d’amuntegament, de fred, de fam, de por, d’inseguretat per un futur incert configuraven la nostra situació. Però així mateix era l’única esperança que ens quedava […] El patiment dels homes als camps de concentració fou indescriptible, la vida de les famílies a l’Algèria que ja es preparava a patir la fellonia del mariscal Petain i la segona guerra mundial, fou de misèria i de dolor. Molts espanyols emigrants i molts francesos ajudaren els exiliats que arribaren finalment, a portar una vida digna.

Ens havíem alliberat de la repressió franquista… segur que havia valgut la pena.

Gracies pel vostre record.

Helia»

Cal dir que no hi ha un llistat «oficial» d’embarcament a Alacant que, si bé en un principi es va fer amb una certa documentació facilitada per les autoritats republicanes, al final, el capità Dickson es va veure totalment desbordat per la situació i donà pas lliure per a l’embarcament general amb la intenció de sortir al més aviat possible del port per evitar un desastre major donades les circumstàncies.

Aquesta xifra de persones que omplien de gom a gom el vaixell –com queda immortalitzat a la foto d’arribada– i que l’escoraren perillosament a babord al llarg de tota la travessia, encara és ampliada a més de tres mil viatgers segons diverses fonts. En realitat, aquest llistat fet per les autoritats franceses i arxivat als «Arxius nacionals francesos d’Ultramar» està confeccionada al llarg dels 40 dies que l’Stanbrook va estar ancorat al port i les setmanes següents, a partir de la documentació acumulada pels diversos desembarcaments més o menys controlats fets al llarg dels dies i per diversos motius. Se sap que l’endemà de l’arribada hi va haver un primer desembarcament de dones i xiquets, i als dies següents van continuar els desembarcaments de persones mitjançant l’aval de familiars residents a Orà, influències polítiques… Els sis primers dies va desembarcar pràcticament la meitat dels refugiats republicans.

El capità Dickson va escriure en una carta adreçada al director del diari Sunday Dispatch, datada el 4 d’abril, sis dies després de l’embarcament:

«En aquest moment els refugiats porten a bord sis dies, ara deu haver-hi uns mil cinc-cents. S’han fet gestions perquè les autoritats locals els subministren pa. Abans que desembarcaren les dones i els xiquets, els oficials de la nau i jo mateix els vam donar algun subministrament ‘extra’ com xocolate, llet, caramels… Els homes continuen a bord. El seu aspecte és veritablement patètic, sobretot perquè no es poden llavar ni afaitar. Cap d’ells ha pogut ni tan sols canviar-se de roba».

A partir d’ací, el desembarcament es feu molt lentament, prèvia identificació, atesa la «perillositat» atribuïda per les autoritats franceses als 1.500 homes que quedaven a bord, molts d’ells encara amb armes curtes. Els darrers desembarcaments es van fer a finals d’abril. Després es «va desinfectar» el vaixell, que finalment va salpar del port d’Orà el 10 de maig, 40 dies després de la seua arribada, amb destí a Casablanca.

L’Stanbrook simbolitza aquesta tragèdia per ser el darrer vaixell «obert» que va evacuar republicans de tota mena i condició: civils, militars, polítics, sindicalistes, funcionaris, famílies senceres, etc., gràcies a l’humanisme i heroisme del capità Dickson qui, fortament impressionat per la desesperació de la gentada immensa que al llarg del dia 28 de març s’amuntonava ja al port d’Alacant, va decidir personalment acollir-los al seu vaixell, tot contravenint les ordres de l’armador, i partir cap a Orà.

Després de tan penosa i llarga experiència, no imaginaven que la seua destinació immediata seria l’internament en camps de refugiats, autèntics camps de concentració batejats de manera eufemística per les autoritats franceses com a centres d’accueil; en realitat, camps de treballs forçats on els exiliats patiren condicions infrahumanes, maltractament i vexacions de tota classe, en ser considerats pels conservadors francesos com una xusma de perillosos revolucionaris, quan no elements molt perillosos —comunistes i anarquistes— que van anar a parar directament a presidis com ara el de Kasserine o Fort Lyautey (hui Kenitra).

Però amb tot, la situació encara va anar a pitjor amb la capitulació i la posterior col·laboració de la França de Pétain, i no començà a millorar fins a l’alliberament del territori per part dels aliats.

El darrer episodi d’aquesta gesta de l’Stanbrook tingué lloc el dia 18 de novembre del 1939 quan fou torpedinat des de molt curta distància pel submarí alemany U-572 , sota el comandament del Korvettenkapitàn Claus Korth en la bocana del port d’Anvers, a la mar del Nord, al començament de la Segona Guerra Mundial. L’Stanbrook, partit en dos per l’impacte, s’enfonsà en pocs minuts i arrossegà els 20 tripulants, incloent-hi el capità Dickson. No hi hagué cap supervivent.

El capità Dickson i la tripulació de l’Stanbrook reposen a la bocana del port d’Anvers, a les coordenades 51’21 N – 2’25 E, a escassament 20 m. de profunditat.

En arribar la notícia del tràgic final de l’Stanbrook i la seua tripulació als camps de concentració i de treball d’Algèria on estaven reclosos la majoria del refugiats republicans, aquests perllongaren les formacions en silenci, als tocs de retreta, com a homenatge al vaixell i a la seua tripulació.

[Fonts: Rafa Arnal, «80é aniversari de l’odissea de l’Stanbrook», Diari La Veu, 2019 / Pepa Ferrer, «L’Stanbrook, el vaixell que va burlar l’armada franquista ple de refugiats de la guerra», ccma, 2018 / «Stanbrook, 1939. L’exili republicà cap al nord d’Àfrica», Universitat de València, 2015 - reproduït dins www.diarilaveu.cat]

Silvio Rodríguez: «El mundo está dirigido por un régimen autoritario, belicista y ladrón. Y no es Cuba»

El cantautor cubano recibe a EL PAÍS en su estudio de La Habana, días después de que recibiese una réplica del fusil kaláshnikov que pidió para repeler un eventual ataque de Estados Unidos

Silvio Rodríguez en los estudios Ojalá en La Habana, el 25 de marzo

Escrito por Noor Mahtani 

La imagen de un fusil en manos de un cantautor es extraña, pero no cuando el que la empuña es Silvio Rodríguez (San Antonio de los Baños, 79 años). El cantautor cubano lleva toda la vida cantándole directa o indirectamente a la Revolución, a sus cabecillas y sus ideales; a los mártires y la guerrilla. “En mis canciones hay politización, pero no propaganda”, dice el músico, que recibe a EL PAÍS este miércoles en los estudios de Ojalá, en La Habana. Habla de la “ortodoxa y cerrada” visión del Gobierno en el ámbito económico y de su apuesta por un socialismo menos “cuadriculado”. “El socialismo de libreta es muy idealista”, zanja. De la opinión que le merece el Gobierno de Estados Unidos no se mueve un milímetro: “El mundo está dirigido por un régimen autoritario, belicista y ladrón. Y no es Cuba”.

Adorado por las izquierdas del mundo y repudiado por la oposición —quien lo conoce como “el trovador del régimen”—, conversa frente a guitarras y una pintura hecha por presos cubanos a los que cantó hace dos décadas, justo una semana después de solicitar a las Fuerzas Armadas un fusil AKM si Donald Trump invadiera militarmente la isla. “Pero es de mentira; una imitación muy bien hecha”, señala.

La intención de tener que usar una de verdad sigue intacta. “No te voy a decir lo que pienso de quienes quieren que a su propio país lo bombardeen y lo invadan”, dice, una alusión a los cubanoamericanos que aúpan la política exterior de Trump. “A los de la oposición no les deseo mal, pero no les deseo que ganen. No por mí, sino por lo que significaría para este país”.

En el mítico estudio de Rodríguez, por el que han pasado Chucho Valdés, Omara Portuondo y Pablo Milanés, entre otros, suena una de las canciones que está a punto de ver la luz. Es una entre las decenas repartidas en más de 20 álbumes que han dado la vuelta al mundo, hasta posicionarlo como una de las voces latinoamericanas más prestigiosas. “Cubano falsificado y cubano original; cubano insubordinado y cubano editorial”, se escucha. Él sonríe imaginando una Cuba en la que quepan también las voces disidentes. “Lo positivo es que la gente tenga oportunidad de expresar lo que piensa y que de la discusión y del diálogo surjan las verdades”, dice.

A pesar de la crítica situación de su país, el autor de himnos como Ojalá, La maza y Unicornio, asegura no haberle alcanzado la desesperanza. “Me niego a pensar que el futuro va a ser uno de falta de sentimientos humanos. Si eso fuera así, la vida es un fracaso. Y no creo que lo sea”.

Pregunta. ¿Por qué pidió que le entregaran un fusil AKM?

Respuesta. Es un arma de mentira; una imitación muy bien hecha, pero me entregaron un papel para que, en caso de una agresión armada a nuestro país, pueda ir a una unidad militar y pedir un arma de verdad. En cierta medida, provengo de las Fuerzas Armadas, empecé a tocar la guitarra en el servicio militar. Cuando alguien de allá [Marco Rubio, secretario de Estado de los Estados Unidos] dice que no es suficiente lo que se estaba hablando entre el Gobierno cubano y el de Estados Unidos e, inmediatamente después, su presidente dice que va a “tomar el país”, me pareció que era algo inminente. Ya habían hecho lo de Venezuela y siguen empantanados con Irán. Y dije ‘vienen para acá’, así que escribí una notita en mi blog y no pensé que fuera a tener esa trascendencia, la verdad. Pero la tuvo. Y me brindaron el arma de mentira.

P. ¿Ve cercano un escenario en el que Trump tome Cuba?

R. Lo veo posible. Ojalá no sea cercano e incluso imposible, pero es posible. Y más con la grandísima historia de intervenciones de Estados Unidos, sabotajes, invasiones…

P. ¿Hay más cubanos dispuestos a armarse como usted si Trump invade la isla?

R. No puedo garantizarlo. Es muy larga la historia de intervenciones y de deseos de apoderarse de Cuba. Los cubanos que conocen esa historia, que han vivido una parte de lo que yo he vivido, estoy seguro de que esos sí estarían dispuestos a defender nuestro país con las armas. No todos.

P. Hay otros cubanos que están cruzando los dedos para que la intervención se dé.

R. Sí, hoy leí que en Miami hubo una manifestación de cubanos pidiendo que derribaran el Gobierno a la fuerza, o sea, prácticamente pidiendo una invasión. No te voy a decir lo que pienso de quienes quieren que a su propio país lo bombardeen y lo invadan.

P. ¿Qué opina?

R. Imagínatelo…

P. Cuba ha recibido apoyo del Gobierno de México, no así de los países de la región. Costa Rica y Ecuador retiraron las embajadas en Cuba, Jamaica y Honduras han cerrado la puerta a la brigada médica… ¿Está Latinoamérica mirando hacia otro lado?

Silvio Rodríguez en La Habana

R. La que está dominada por Gobiernos de derechas es obvio que sí. Pero eso ha pasado siempre. Ahora, por la situación de agresividad manifiesta en el mundo, muchos países piensan que es mejor no provocarlo. Es amargo que se haya luchado tanto por una unidad latinoamericana y que de pronto haya países que se vendan.

P. En una entrevista con la revista Rolling Stone usted dijo que no se había desilusionado nunca del Gobierno ni de la Revolución. ¿Renovaría votos?

R. ¿Desilusionado? No, pero tengo criterios. El problema es que los Gobiernos están formados por personas y cada cual en su predio hace lo que entiende o lo que cree que le beneficia personalmente. El oportunismo y el extremismo existen en todas las ideologías. Yo sí creo que hay asuntos económicos que desde hace 30 años debimos habernos planteado de otra forma.

P. ¿En qué sentido?

R. El modelo económico que dictaba el socialismo de libreta es muy idealista. La práctica ha demostrado que la gente produce mejor y más cuando se puede beneficiar directamente de lo que hace. Y tantas trabas burocráticas no son convenientes.

P. ¿Le parecen entonces beneficiosas las medidas económicas del Gobierno?

R. Sí. Un poco tardías, porque realmente hay economistas que desde hace muchos años tienen un contrapunto con el Gobierno por esa razón.

P. Parte de estas medidas están dirigidas a la diáspora, sobre todo a la de Florida, donde viven los principales opositores al Gobierno.

R. A mí eso me molesta un poco, porque puede parecer que esas medidas son resultado de las conversaciones con Estados Unidos, pero se vienen discutiendo en Cuba desde hace mucho tiempo.

P. Pero el anuncio se dio días después de reconocer que había negociaciones…

R. Pero, te repito, son cosas planteadas en Cuba desde hace muchos años. En mi mismo blog he publicado innumerables artículos de esta gente que critica la manera ortodoxa y cerrada de ver el tema económico.

P. Usted fue especialmente crítico con el Gobierno por la represión durante las protestas del 11 de julio, cuando se encarceló a entre 1.000 y 1.500 manifestantes.

R. Siempre lo dije. Las fuerzas del orden debían garantizar la seguridad de los que se manifestaban.

P. ¿Piensa lo mismo con las protestas y cacerolazos actuales en contra del Gobierno?

R. Sí. Es normal, la gente la está pasando muy mal. Hay una inflación tremenda, los viejos como yo, con ahorros de toda una vida, a veces no pueden ni comprar un cartón de huevos. Eso es muy serio. El tema de los hospitales es durísimo. Las escuelas cerrando, las universidades mandando a sus becarios a las provincias… Todo ello por el recrudecimiento del bloqueo.

Silvio Rodríguez en su estudio de grabación en La Habana, Cuba

P. Además del bloqueo, ¿cuál es la parte de responsabilidad del Gobierno?

R. Tuviéramos más comida si estas medidas económicas [de apertura] se hubieran tomado hace décadas. La gente del campo estuviera más firme y hubiera más elementos para resistir.

P. El convoy Nuestra América fue tildado por la oposición de “turismo ideológico”. ¿Qué piensa?

R. Me parece lógico que quienes quieren hundir a Cuba le pongan nombres tristes a las actitudes de solidaridad. Es parte de una estrategia de descrédito a la que estamos sometidos hace muchos años. Hablan del régimen y esas palabritas que les gustan, pero regímenes tenemos todos. Ahora mismo el mundo está dirigido por un régimen autoritario, belicista, ladrón, asesino. Y no es Cuba.

P. Usted habla de una estrategia mediática, pero hay decenas de periodistas en el exilio que no pueden volver a la isla.

R. Es triste que lo más profundo de la verdad sea apagado por tanta cantidad de infundios. Cuba ante eso [la “estrategia mediática”] es pobre también. Muchos responden a intereses poco humanos. Cuba solo ha intentado ser un país donde todo el mundo tenga derechos, pueda ir a la universidad y a cualquier tipo de operación. Estuvimos por muchos años en un florecimiento, pero como éramos comunistas ahí nos quedó ese cuño. Te dicen comunista y “aahhh”. ¿Que Cuba ha cometido errores? Habría que ver cómo hubiéramos sido sin el bloqueo. Eso es otra utopía. No nos permitieron verlo.

P. Cuando triunfó la Revolución, usted tenía 12 años. Es testigo de un sistema funcional y de cómo se desmoronó…

R. Fue triste y alarmante. Sin duda, esta renuencia y suspicacia por abrirse existió desde siempre y ha continuado con este Gobierno, que se autodefinió como “continuidad”.

P. ¿No lo siente así?

R. Yo no tengo la forma de juzgar lo que sucede allá arriba porque lo desconozco, pero conozco que en la superestructura hay diferentes formas de ver las cosas. Siempre ha habido un enfrentamiento muy callado, que no trasciende, entre unos más ortodoxos, más cerrados, y otros más abiertos, con un sentido más realista.

P. ¿Quién va a ganar el pulso?

R. En eso estamos desde hace muchos años, pero a mí me gusta que circule el pensamiento. Lo positivo es que la gente tenga oportunidad de expresar lo que piensa y que de la discusión y del diálogo surjan las verdades.

P. ¿Le da miedo una apertura total?

R. Lo único que falta es que lo pongan como una estrellita más de la bandera. Yo no quisiera que eso fuera así con Cuba, para nada. Estados Unidos es un país complejo, pero al que hay que tener en cuenta por su poderío y por su “capacidad de persuasión”.

P. Usted es de amores y odios. Para unos es un símbolo de la izquierda y para otros el “trovador del régimen”…

R. Me odian [risas]. Hay una canción que dice: “Dicen que me arrastrarán por sobre roca cuando la Revolución se venga abajo, que machacarán mis manos…”. Eso fue porque una vez me rompieron la guitarra y escuché qué es lo que nos harían el día en que la Revolución cayera. Yo nunca he odiado tanto a nadie como para desearle algo tan terrible. A los de la oposición no les deseo mal, pero no les deseo que ganen. No por mí, sino por lo que significaría para este país.

El cantautor cubano junto a una obra hecha por presos

P. ¿Qué opina de los artistas que buscan separar su obra de la política?

R. Eso siempre ha existido. Cuba es un tema controversial incluso dentro de la izquierda, porque hay gente que se comporta como de izquierdas pero con respecto a Cuba se reservan sus posiciones.

P. ¿Usted es una persona radical?

R. En algunas cosas. Me doy cuenta de lo que sucede. Tengo muchas canciones políticas y no me he dedicado a hacer campaña con ellas. No, no. Nunca me interesó ser político, me gusta más la belleza.

P. Hay cosas que juntan la belleza y lo político. Hace días reconoció que le gustó la canción Lo que le pasó a Hawái, de Bad Bunny…

R. Sí, porque es muy valiente lo que hizo en el Super Bowl. Me parece un tipo valiente por aprovechar su proyección para plantar esa idea.

P. ¿Cree que la juventud cubana dejó de ser de izquierdas?

R. Una juventud que ha nacido en un país empobrecido, como es el nuestro, a lo mejor no encuentra razones para creer en el país. Eso hay que entenderlo, las circunstancias los han llevado a pensar así, pero me niego a pensar que el futuro va a ser uno de falta de sentimientos humanos. Si eso fuera así, la vida es un fracaso. Y no creo que lo sea. 

 

[Fotos: GLADYS SERRANO - fuente: www.gerardodelval.com] 

Els lligams de Franco amb el nazisme: la història de Jenny Kehr i el seu suïcidi a la presó de les Corts

La investigadora Rosa Sala aposta per apropar els expedients de frontera als joves per evidenciar la repressió franquista

Foto cedida per Paul E. Breene

Escrit per Mayte Piulachs

“Penjada per estar cansada de viure”. És la justificació inventada que un jutge de Barcelona va donar a la mort de Jenny Kehr, una jueva alemanya que es va llevar la vida a la desapareguda presó de dones de les Corts de Barcelona l'11 de desembre de 1942, la vigília de ser expulsada a França, ocupada per l'Alemnya nazi. “Cansada de viure? Una dona valerosa, forta i vital com la Jenny!”, s’exclama la investigadora Rosa Sala Rose, que va treure de l’anonimat la trajectòria personal de Jenny, quan tenia 47 anys, després perdre el seu marit Nathan Richard Kehr, el 1939. Va resistir al camp francès de Gurs, va escapar-ne i va travessar a peu els Pirineus en ple hivern al costat de Max Regensburger, per a en acabat ser detinguda pel règim franquista. Les vicissituds de Jenny són recopilades per Sala, juntament amb la de 22 persones més, en el llibre La penúltima frontera: fugitivos del nazismo en Espanya, publicat el 2011. 

La investigadora, ara empresària que viu a Berlín, va presentar la seva recerca durant un taller d’intercanvi arxivístic entre Catalunya i el sud de França, el 17 de març passat, on arxivers i investigadors van analitzar els fons documentals que permeten estudiar el fenomen de l’exili als Pirineus durant el segle XX.  El Departament de Justícia i Qualitat Democràtica, a través de la Direcció General de Memòria Democràtica i el Memorial Democràtic, va organitzar aquesta jornada, amb la col·laboració de l’Arxiu Històric de Girona, del Departament dels Pirineus Orientals i del Memorial del Camp de Ribesaltes. En aquesta primera sessió, es va parlar dels expedients de frontera del fons del Govern Civil de Girona. Aquest fons inclou més de 40.000 expedients oberts entre 1940 i 1977 a persones que travessaven, legalment o clandestinament, la frontera entre Catalunya i França i que eren interceptades pels serveis policials del règim franquista. 

Investigadors, en el taller d'intercanvi sobre els expedients de frontera, organitzat pel Departament de Justícia

Fons “infrautilitzats”

En conversa telefònica amb ElNacional.cat, Rosa Sala sosté que els expedients de frontera són fons que encara estan “infrautilitzats”. Els va fer servir per explicar la història de 23 persones, però que en podrien ser moltes més. És un material valuós. La investigadora manifesta que amb aquestes històries de vida es van poder desmuntar certs relats que asseguraven que el franquisme no va tenir cap col·laboració amb l’Holocaust.

El cas més emblemàtic és el de la Jenny. El 19 d'octubre de 1942, el governador civil de Lleida, Juan Antonio Cremades Royo, va decretar que Jenny i Max fossin conduïts al Camp de Concentració de Miranda d'Ebre. La investigadora descobreix que aquest governador civil, membre supernumerari de l'Opus Dei, afirma en un comunicat: “Ha entrado en nuestro territorio clandestinamente y se ha dispuesto su expulsión del mismo por ser judía, esperando tenga a bien comunicarme la fecha en que esto se lleve a cabo para la debida constancia y conocimiento a la superioridad”.

Detalla que la majoria de refugiats jueus estudiats en el seu llibre eren oficialment arrestats i empresonats per “pas il·legal de frontera”, és a dir, per entrar en territori espanyol sense els papers necessaris (que, d'altra banda, eren pràcticament impossibles d'obtenir), però no per “ser jueus”, com succeïa a l'Alemanya nazi. El comportament del governador Cremades va ser excepcional i segurament no l’única, fet que per a Sala demostra que el règim franquista va col·laborar amb l’Holocaust, com a mínim “ocasionalment”.

Això no obstant, recorda que “encara que sempre va procurar evitar l'establiment permanent de comunitats jueves en el seu territori, l'Espanya franquista no va promulgar llei ni cap decret que determinés l'expulsió de ciutadans estrangers en virtut del seu origen ètnic o religiós, ni va adoptar els brutals mètodes del nacionalsocialisme”. 

Amb tot, Sala recorda que amb la documentació trobada i recopilada per l'historiador Josep Calvet  "queda desmentida" l'asseveració feta per Patrik von zur Mühlen en un estudi de 1992 on, mancat de documentació relativa a expulsions de jueus, afirma: No existeix el menor indici que Espanya participés indirectament en l'Holocaust lliurant fugitius als seus botxins en virtut de la seva filiació.

Empatia geogràfica

 

De la trobada amb experts, Sala en destaca com ha progressat “la digitalització” dels arxius. Els testimonis de supervivents de l’Holocaust ha estat una forma directa d’explicar la història a les noves generacions i intentar evitar que siguin "seduïts" per relats negacionistes fomentats per l’extrema dreta. “Cada cop queden menys testimonis de l’Holocaust vius”, reconeix Sala.

Per connectar amb aquest nivell emocional d’històries de llibertat que donaven els testimonis directes, la investigadora aposta per usar els expedients de frontera amb "vincles geogràfics”. Per exemple, Jenny va estar a la presó desapareguda de les Corts, “on ara hi ha el Corte Inglés”; és a dir, és un espai real, prop de casa.“No era el centre d’extermini de Treblinka, però la van portar a la presó per ser jueva i la volien tornar als nazis, on segurament seria exterminada”, manifesta Sala. Afegeix que, tot i que no es pugui comparar plenament, “són escenes que no s’allunyen gaire del que passa ara als EUA”, referint-se a la detenció i deportació de persones migrants, inclòs menors d’edat.

En el relat de la mort de Jenny a la presó de dones de les Corts, Sala explicat que “el certificat de defunció omet cínicament el fonamental: Jenny apareix domiciliada al carrer de Molins núm. 11 de Barcelona, com si fos el seu domicili i quan en realitat era l’adreça de la presó de dones de les Corts". 

La presó de dones de les Corts de Barcelona (1936-1955). Estava al número 11 del carrer Joaquim Molins.

La reacció dels familiars

Jenny Kehr va ser inhumada en la fossa comuna del Cementiri de Montjuïc el 17 de desembre de 1942. En el llibre s'informa que les dues filles de Jenny Kehr, Ursula i Marianne, havien aconseguit escapar a temps a Anglaterra en un transport per a l'evacuació de nens. Finalment, les dues germanes van poder reunir a Nova York. Ursula i Marianne no es van assabentar de la tràgica mort de la seva mare fins a mitjan 1943. Van publicar una esquela en la revista Aufbau, l'òrgan dels jueus alemanys emigrats a Amèrica: Just ara hem rebut la notícia que l'11 de desembre la nostra benvolguda mare Jenny Kehr, nascuda Lazarus, va partir del nostre costat a Espanya. Qui la va conèixer sap el que amb ella hem perdut.

La investigadora va aportar tota la documentació del periple viscut per Jenny a les filles, tot i que va remoure sentiments. El net, Paul E. Breene, és qui va facilitar una fotografia de l’àvia a la investigadora, que il·lustra aquest reportatge. 

Jenny i Nathan Kehr. / Foto: Arxiu Rosa Sala Rose. Foto cortesia de Paul E. Breene

En aquest sentit, Rosa Sala assegura que “els arxius no són un lloc sagrat” i convida que es faci “recerca familiar”, tal com fan a Alemanya les terceres generacions, que busquen la història i vicissituds dels seus avantpassats “amb lectures apassionants, algunes publicades en llibres” i que alhora fomenten el debat històric.

“És el que trobo a faltar a Espanya”, confessa Sala, i anima a les noves generacions a cercar què va passar amb els seus avis i familiars durant la Guerra Civil, o perquè la família va haver d’emigrar a una zona. “Són fets amagats que poden fer un gir increïble”. Tot i la “força vital” de la troballa, la investigadora també advoca a tenir “diplomàcia” en comunicar fets als familiars. "Pot generar una mica de conflicte", adverteix.

[Font: www.elnacional.cat]