terça-feira, 10 de novembro de 2026

«Wild Horse Nine», película de Martin McDonagh

 

Escrito por Diego Gil 

El director Martin McDonagh conforma, con tan solo seis películas, una filmografía hipersólida que ya ha dado el salto al frente hollywoodense y, por ende, al submundo de los premios y reconocimientos por parte de la industria más poderosa del mundo. Ahora, después de cuatro años desde el estreno de su última película, Almas en pena de Inisherin (The Banshees of Inisherin, 2022), trae Wild Horse Nine, una cinta que reúne elementos y concepciones que fue construyendo en películas anteriores, donde el valor de la comedia negra y la relación entre un grupo de sujetos inadaptados florecen hasta completar obras que evocan la importancia de los nuestros, incluso en las circunstancias más cuestionables. 

En Wild Horse Nine seguimos a dos irreverentes agentes de la CIA que se dan un viaje por la Isla de Pascua en plena toma de poder del demócrata Salvador Allende. Con esto, McDonagh desarrolla un ingenioso y complejo método en el momento de presentar a sus protagonistas. Ambos son parte de una organización extranjera capaz de entrometerse en la situación política de un país diferente al suyo solo por el simple gesto de demostrar superioridad. El poder, por más que se luche para que caiga en las manos correctas, no es ajeno a que las circunstancias y la catástrofe terminen por ahogarlo todo de una bocanada. 

La particularidad de Wild Horse Nine, y parte del ingenio que habita en su guion, es lo bien medidos que están los dos protagonistas, interpretados por Sam Rockwell y John Malkovich. McDonagh es un experto en la construcción de personajes en lo más bajo de su ser, pero con un brillo tan encantador como irónico. Y es precisamente en Malkovich donde el actor se moldea al mismo tiempo que el personaje. La elocuencia y la forma con la que recita cada línea son de un calibre al que solo unos pocos pueden llegar. Es ahí donde la película se convierte en una carta de agonía, con deslices auténticamente horripilantes, pero que al mismo tiempo se envuelve en un discurso de empatía y hermandad, llegando a ser realmente conmovedora en ciertos instantes. 

Y así resulta brillante cómo, desde el fondo de la sala de cine, podemos conectar con unos personajes a veces desagradables, que chocan con muchos de nuestros ideales o creencias. Pero es que el  medio va más allá de la política de la que se burla. Es la unión que McDonagh transforma lo que hace tan valioso su cine. Esos seres que observan y algunos otros que escupen alguna que otra palabra pero que aún existen y son parte de nosotros, aunque no lo digan directamente. Para McDonagh las coincidencias y los espejos de nuestra vida son el pan de cada día y, a la vez, un repositorio para cuestionarse el verdadero sentido de la propia existencia. 

Wild Horse Nine es un inteligente juego de identidades que cautiva por una dirección de actores en su punto, un reparto entregado, una cadencia en los diálogos de auténtica maestría a ratos y un histórico personaje como el de John Malkovich que, diciendo alguna que otra barbaridad, hace imposible no entrar en el escenario lúdico y carismático que su director ha compuesto para el.

 

[Fuente: www.cinemaldito.com]

Girona convida els turistes a descobrir el català

L’Ajuntament engega una campanya per acostar la llengua als visitants i fer reflexionar els gironins 

Les lones de la campanya de l'Ajuntament de Girona 

L’Ajuntament de Girona ha engegat una nova campanya de difusió de la llengua catalana adreçada als estrangers que visiten la ciutat per donar a conèixer el català com a llengua pròpia de Girona i dels Països Catalans. El consistori ha instal·lat dues lones de grans dimensions, en català i en anglès, a la façana de la Casa Pastors, situada davant mateix de la Catedral de Girona, un dels punts amb més afluència turística de la ciutat, amb el missatge: 

“Girona és una ciutat dels Països Catalans i el català n’és la seva llengua pròpia. Descobreix-lo”. 

Amb aquesta acció es convida els visitants a conèixer i acostar-se a la llengua durant la seva estada a la ciutat. L’Ajuntament preveu ampliar aquesta acció amb la instal·lació de noves lones en altres punts de la ciutat que també tinguin una alta visibilitat turística, com la seu d’Òmnium Gironès a la plaça del Vi. 

L’alcalde de Girona, Lluc Salellas, ha reivindicat la ciutat com “un pal de paller per a la defensa de l’ús social de la llengua catalana” i ha remarcat que la campanya té com a objectiu “sensibilitzar” els visitants “sobretot de fora de Girona, al voltant de la llengua catalana”. Amb la campanya també esperen que els habitants de la ciutat “reflexionin al voltant del català”. “La nostra feina és promoure la llengua i que la gent que ens vingui a visitar sàpiga que el català és la llengua pròpia de la nostra ciutat”, ha manifestat l’alcalde. “El català és una part essencial de la identitat, la història i la vida quotidiana de la nostra ciutat, i volem que els milers de persones que ens visiten cada any també en puguin conèixer una mica més”, ha afegit el regidor d’Esports, Joventut i Ciutat Universitària i de Llengua Catalana, Àdam Bertran Martínez. 

Oferta de recursos 

L’Ajuntament també ha editat un díptic informatiu bilingüe (català-anglès) que es distribuirà des de l’Oficina de Turisme de Girona que recull expressions bàsiques en català per facilitar la comunicació dels visitants durant la seva estada –salutacions, fórmules de cortesia o frases útils per anar a restaurants o preguntar per un lloc–, així com informació sobre els orígens i la història de la llengua, el territori i la comunitat lingüística dels Països Catalans, i la presència del català en la vida quotidiana de la ciutat. 

El díptic proposa, a més, als visitants aprofundir en el coneixement de la llengua i la cultura catalanes a través de diferents recursos: la plataforma d’autoaprenentatge Parla.cat per a qui vulgui iniciar-se en l’aprenentatge de l’idioma; les rutes literàries de Girona, que recorren els indrets de la ciutat que han inspirat autors com Josep Pla, Prudenci Bertrana o Aurora Bertrana; i una selecció d’autors, pel·lícules, sèries i música en català d’abast internacional, amb noms com Mercè Rodoreda, Jaume Cabré, Carla Simón o Agustí Villaronga, entre d’altres. 

Amb aquesta campanya, l’Ajuntament de Girona vol posar en valor el català com a llengua pròpia de la ciutat i de Catalunya i fer-ne partícips els visitants que arriben d’arreu del món, tot convidant-los a descobrir-la com una part més de l’experiència i el patrimoni cultural de Girona

 

[Foto: Ajuntament de Girona - font: www.diaridelallengua.cat]

 

«Ens han matat»: Nóvaia Gazeta, el darrer gran diari independent de Rússia, tanca per sempre

El diari opositor rus, de més de tres dècades d'història, abaixarà la persiana avui, després d'anys de repressió inclement per part de les autoritats russes 

Exemplars del diari Nóvaia Gazeta al llarg dels anys

Escrit per Mary Ilyushina 

Nóvaia Gazeta, el diari independent més important de Rússia, tancarà definitivament avui, 9 de novembre, després d’anys de repressió –com més va més intensa– per part del Kremlin. 

“Ens han matat”, diu a la carta de comiat del diari, publicada divendres passat. “Les autoritats russes i els serveis de seguretat russos han obligat la nostra redacció a aturar l’activitat.” 

Al llarg de les darreres tres dècades, Nóvaia Gazeta –fundat el 1993 per periodistes inspirats per l’era de liberalització que va desencadenar la caiguda de la Unió Soviètica– ha esdevingut el diari independent més conegut de Rússia, especialment pel que fa als articles d’investigació i l’oposició als abusos de l’estat. Tot i la pressió de les autoritats, el rotatiu ha continuat publicant a Rússia al llarg de la guerra d’Ucraïna. 

A començaments d’aquest mes, les autoritats russes van notificar als responsables de Nóvaia Gazeta que el diari havia estat designat oficialment com a agent estranger, i que es procediria a desallotjar-lo de la redacció de Moscou i es blocarien les vies de finançament immediatament. El director del diari, Serguei Sokolov, va ser detingut i interrogat per les autoritats pocs dies després. 

Dmitri Muràtov, cofundador i editor del diari, va compartir el premi Nobel de la pau del 2021 amb la periodista filipina Maria Ressa. Muràtov va dedicar el guardó a la memòria de sis periodistes que, segons que va explicar, havien estat assassinats per haver fet la seva feina. Entre els noms que Muràtov va esmentar, hi havia el d’Anna Politkóvskaia, assassinada a trets el 2006 després d’anys d’informar sobre violacions de drets humans en territori rus i sobre crims comesos per l’exèrcit del país durant la guerra del Kremlin a Txetxènia. 

Cinc homes van ser condemnats el 2014 en relació amb el crim, perpetrat a la porta de la casa de Politkóvskaia, però la justícia no ha determinat mai qui en va encarregar l’assassinat. 

En el comunicat de comiat, l’equip de Nóvaia Gazeta ha explicat que, avui, els periodistes que encara són a la redacció apagaran els llums de la casa on el diari ha viscut aquestes darreres tres dècades i, una volta desconnectats els servidors, en marxaran per sempre més. El tancament del diari implicarà, també, el tancament del petit museu dedicat a la memòria d’Anna Politkóvskaia que hi havia a la redacció, situada al carreró de Potàpovski de Moscou. Els editors han promès de publicar un darrer número. 

El setembre, les autoritats van afegir Nóvaia Gazeta –i més de cent periodistes i col·laboradors– al registre d’agents estrangers, la designació oficial en què Moscou s’escuda per a perseguir la dissidència. El mes següent, les autoritats van escorcollar el domicili de Sokolov i el van interrogar. 

Les dificultats del diari es van multiplicar arran de la invasió d’Ucraïna, el 2022, quan Moscou va aprovar un seguit de lleis que castigaven la desinformació sobre les forces armades russes i el desprestigi de l’exèrcit. El març d’aquell any, el diari va suspendre l’activitat arran de les advertències de Roskomnadzor, el regulador dels mitjans a Rússia; poc després, les autoritats en van blocar la pàgina web i en van revocar la llicència. Tot i això, la redacció va continuar treballant com va poder: esquivava les restriccions, emprava el llenguatge aprovat pel Kremlin, repartia a mà una revista de tiratge reduït –a l’estil més pur d’un samizdat soviètic– o publicava continguts directament a Telegram i YouTube. 

El 2023, dos anys després d’haver rebut el Nobel, Muràtov va haver de renunciar formalment a dirigir Nóvaia Gazeta, perquè va ser declarat agent estranger per les autoritats. El diari, de fet, va néixer gràcies a un altre Nobel de la pau rus: l’ex-dirigent soviètic Mikhaïl Gorbatxov, que va donar al projecte una part dels diners del guardó que va rebre el 1990. 

El 2022, un grup de periodistes del diari que va fugir de Rússia el 2022, arran de la invasió d’Ucraïna, va fundar a Riga, la capital de Letònia, Novaya Gazeta Europe, una publicació separada de la russa. Moscou la va declarar organització indesitjable el 2023, cosa que en prohibeix de facto l’activitat a Rússia, però Novaya Gazeta Europa continua publicant de l’estranger estant. 

El tancament de Nóvaia Gazeta ha suscitat una onada de rebuig internacional. El Comitè del Nobel noruec ha demanat a les autoritats russes que aturin la repressió dels mitjans independents. El president del comitè, Jørgen Watne Frydnes, ha descrit el tancament del diari com “un cop dur a la llibertat d’expressió”. En canvi, Amnistia Internacional l’ha qualificat de “pèrdua devastadora” per a la ciutadania russa. El director de Reporters sense Fronteres, Thibaut Bruttin, ha dit que el diari es mantindrà com a símbol del periodisme lliure i rigorós per a tota la professió. 

 

 

[Foto: Ignacio Ortega / Efe - font: The Washington Post - reproduït dins www.vilaweb.cat]

segunda-feira, 9 de novembro de 2026

« Wild Horse Nine » : critique d’un coup d’État d’âme

On attend chaque nouveau film de Martin McDonagh avec impatience. Le réalisateur de Bons baisers de Bruges a atteint un état de grâce depuis 3 Billboards et Les Banshees d’Inisherin, qui en fait l’un des rares auteurs passionnants à suivre dans le système des majors hollywoodiennes. Wild Horse Nine fait d’ailleurs figure de joyeux best-of thématique, en interrogeant l’amitié de deux hommes au pessimisme patenté (John Malkovich et Sam Rockwell) partis sur l’île de Pâques, qu’ils vont transformer malgré eux en microcosme de leurs tourments personnels et politiques. 

Écrit par Antoine Desrues 

L’île pas si mystérieuse

On aime Martin McDonagh pour son humour mordant, pour ses dialogues méchants et ses personnages dont la noirceur est toujours teintée de drôlerie. Wild Horse Nine ne manque pas de ces éléments, mais ajoute à cette grammaire une nouvelle donnée : une ironie dramatique qui nous casse les pattes d’entrée de jeu, et nous hantera pendant toute la séance. Le réalisateur entretient volontiers un faux suspense à deux niveaux au travers de Chris (John Malkovich), agent vieillissant de la CIA qui part avec son collègue Lee (Sam Rockwell) sur Rapa Nui – l’île de Pâques – pour des « vacances ».

Nous sommes en 1973, et il suffit d’une salle d’attente à l’aéroport pour que Chris balance à deux étudiantes qu’ils ont contribué à organiser un coup d’État au Chili contre le président Salvador Allende, qui mènera à la dictature de Pinochet. Bien que le film ne nous montrera jamais cet aboutissement, les livres d’histoire ont déjà comblé le hors-champ et la tragédie larvée d’un récit aux airs de compte à rebours. La fin de la démocratie chilienne s’accorde avec l’autre fatalité du scénario : le cancer de Chris, qui lui promet une mort certaine et la perte d’une mémoire précieuse, qu’il aimerait coucher sur papier.

Quand les acteurs silencieux des bouleversements mondiaux commencent à parler, c’est le début des ennuis. Pourtant, le témoignage de Chris ne laisse, là encore, aucune place au doute. Bien qu’il reste évasif quant à sa responsabilité dans l’assassinat de JFK, McDonagh s’amuse d’un maillage d’indices qui donnera lieu à certaines des meilleures blagues du film. Le complotisme suppose que la vérité est cachée, mais dans Wild Horse Nine, les paysages dégagés (et somptueux) de Rapa Nui portent en eux cette absence d’ambiguïté. Tout est là, sous nos yeux, dénué de tout mystère civilisationnel, contrairement aux statues mythiques de l’île.

C’est, ironiquement, la maladie de Chris qui complexifie son rapport au réel, entre mensonges, fantasmes et oubli, le tout avec la prétention et le paternalisme ignorant typique d’une Amérique fière de ses ingérences et de son approche coloniale du monde (« J’ai tué dans des pays que tu ne sais pas épeler »). John Malkovich, qu’on n’avait pas vu aussi habité depuis longtemps, touche par cet équilibre précaire, quasi bipolaire, entre ses réflexions géopolitiques triviales et ses moments de lucidité d’une noirceur d’encre.

Chili avec viande mais sans éthique

Pour autant, il ne faudrait pas sous-estimer Sam Rockwell dans l’opération. Généreux comme à son habitude, l’acteur sait être le partenaire de jeu idéal pour son camarade plus grandiloquent, dont il s’adapte à la répartie dans un va-et-vient tonal jouissif. On pourrait s’attendre à la dynamique clownesque et complémentaire de l’auguste contre le clown blanc, mais Wild Horse Nine n’est qu’un film de clowns blancs, cyniques et désabusés.

C’est à la fois tout le dispositif du long-métrage et sa légère limite, qui incite Martin McDonagh à recycler les meilleurs motifs de Bons baisers de Bruges et des Banshees d’Inisherin. Il y a moins l’effet de surprise du premier ou la vertigineuse absurdité du second, bien qu’il transforme à nouveau une île en enclave, en lieu de stagnation et d’introspection. Les Moaï sont toujours là, immobiles et hors du temps, signes agaçants pour les personnages d’une spiritualité qui les confronte à leur culpabilité et leurs regrets.  

C’est là que Wild Horse Nine est le plus beau : quand ses héros bons petits soldats font face à la vacuité de leur vie, vouée à être effacée, contrairement aux événements qu’ils auront contribués à provoquer. La photographie faussement solaire de Ben Davis donne à voir, derrière la reconstitution des années 70 et la mise en valeur de ses panoramas, des contrastes d’échelle qui appuient la force presque cosmique de cette crise existentielle. Alors même que Chris évoque les dinosaures au début de ses brouillons de mémoires, il n’est lui-même qu’un brin de poussière, un clin d’œil au sein d’une frise chronologique qui lui survivra. Son héritage n’a pas de paternité, à moins qu’il ne soit similaire à celui de son cancer : il grandit et se développe jusqu’à tuer son hôte.  

Dans cet élan autodestructeur, McDonagh a le mérite de ne pas se montrer totalement désespéré, et voit la violence comme une échappatoire, comme un geste de résistance possible. L’amoralité qui se dégage de son écriture ciselée ne peut être combattue qu’au travers d’une croyance sincère en une cause. Chris sera le premier à présenter, dans un passage glaçant, que les manifestations pacifiques ne pourront jamais changer le monde. Même dans la permanence apaisée de l’île de Pâques, il faut provoquer un peu de casse. 

 

S’il étonne moins que Les Banshees d’Inisherin, Wild Horse Nine rappelle une nouvelle fois tout le talent d’écriture de Martin McDonagh, et sa manière de transformer un microcosme en métaphore géopolitique grinçante. 

[Photo : Searchlight - source : www.ecranlarge.com]



La fuga sin misterio de Flavio Bolsonaro

El líder de la derecha fascista que tanta fuerza parecía tener se convirtió en un fantasma en pánico que huyó de su país apenas pudo. En Argentina se habla de la complicidad de Milei.

Flavio Bolsonaro en un evento favorable a su candidatura en mayo de 2026.

Escrito por Paula Sabatés 

Hola amigos y amigas, ¿cómo están? 

Por acá, contenta con los primeros calores, que van asomando tímidamente. Pero la región no da respiro, y esta semana menos que menos por todo lo que implicó la histórica victoria de Lula y la fuga de su contrincante, Flavio Bolsonaro. Hoy repasamos las 48 horas de película que lo llevaron de Foz de Iguazú a Miami, las complicidades de otros líderes de ultraderecha, Milei incluido, y los interrogantes que deja a pocos días de las elecciones de medio término en Estados Unidos. 

Fuga sin misterio 

El último boletín se preguntaba quién sería el próximo presidente de Brasil. Por suerte, el domingo festejamos la remontada más épica de todos los tiempos. Pero la región no da respiro y cuando el gigante sudamericano no había terminado de festejar la reelección de Lula, Flavio Bolsonaro ya estaba arriba de un avión con rumbo a Estados Unidos. La derecha fascista que tanta fuerza parecía tener se convirtió, en cuestión de instantes, en un fantasma en pánico que huyó apenas pudo. 

Las 48 horas que siguieron a eso fueron tan de película como la elección. Y quiero repasarlas porque dejan muchas lecciones y también interrogantes a futuro. Empezaron cuando la Justicia brasileña retuvo el pasaporte del derrotado para que no pudiera salir del país por encontrarse bajo investigación en distintas causas. Terminaron cuando el hijo del expresidente preso pisó suelo estadounidense y se autoproclamó primero "presidente electo", y luego "líder" legítimo de Brasil. 

Por estas horas, en mi país, Argentina, mucho se habla de la complicidad de Milei. En efecto, Bolsonaro se comunicó con el ultra para pedirle un salvoconducto. A bordo de una camioneta gris con patente brasileña, el martes, poco después de las 22 horas, cruzó el puente Tancredo Neves que divide ambos países a la altura de las célebres cataratas. Presentó "documentación hábil", según la autoridad migratoria argentina, y entró a la provincia de Misiones. También estaban su esposa y sus hijas. Desde ahí los escoltó una camioneta de la Policía de Seguridad Aeroportuaria hasta el aeropuerto de Puerto Iguazú. Los estaba esperando un vuelo de Baires Fly que los llevó hasta Guayaquil. Desde ahí tomaron un nuevo avión y en menos de 8 horas ya estaban disfrutando del sol de Miami. 

Ahora el lío lo tienen de un lado y del otro de la frontera. En Argentina la Justicia abrió una investigación para detectar irregularidades en la entrada y salida de Bolsonaro y la oposición aprovechó para seguir golpeando a un gobierno ya deteriorado por la crisis social, económica y política. Mientras que en Brasil, desde el partido de Bolsonaro, lo señalan como a "un exiliado político", Lula calificó la fuga como "el hecho más vergonzoso de la historia política". 

El abogado mexicano Simón Levy, que preside The Americas Council, dijo en televisión que Milei estuvo en parte de la coordinación del operativo. Agregó que la llamada Operación Alba fue conducida por el Departamento de Estado y por Marco Rubio. La prensa argentina consultó a Casa Rosada y a Cancillería y no obtuvo respuesta. El jefe de campaña y el portavoz de Milei niegan que se trate de una fuga. Dicen que no había pedido de captura oficial de Interpol. Es cierto: el problema es más diplomático que legal, porque a la hora de la fuga ya se sabía que a Bolsonaro no lo dejaban salir de Brasil. 

Desde Miami, Bolsonaro Jr. se presentó al mundo como un perseguido político y dijo haber sido víctima de un "repugnante fraude electoral". Solo 72 horas atrás, Lula le había ganado las elecciones por una diferencia de casi 4 millones y medio de votos. 

Ni siquiera el propio Trump pudo hacerse cargo del todo de los dichos de Bolsonaro. En unas de sus habituales conferencias de prensa móviles le preguntaron si Bolsonaro era el presidente legítimo de Brasil. "No voy a hacer comentarios de eso. Pero sí le dimos permiso de entrada". Al otro día dijo que los comicios fueron "una desgracia". 

La fuga del último líder de la ultraderecha brasileña parece mostrar un claro síntoma de los tiempos. Lo que queda abierto, de hecho, excede por mucho el destino judicial de un excandidato prófugo. La primera pregunta es hasta dónde llega hoy la injerencia de Estados Unidos en la región. La segunda tiene que ver con el poder de la internacional de ultraderecha, que cruza fronteras con una facilidad que ninguna institución regional parece capaz de frenar. Y la tercera, quizás la más inquietante, es qué valor conservan las democracias cuando un candidato derrotado por millones de votos puede desconocer el resultado, autoproclamarse líder desde el exterior y recibir el amparo tácito de la principal potencia del continente. 

El martes próximo, el 3 de noviembre, Estados Unidos vuelve a las urnas en las elecciones de medio término, que renuevan toda la Cámara de Representantes y un tercio del Senado y que nos tienen en vilo a todos y todas. Trump no está en la boleta, claro, pero sí lo está su margen de maniobra para los próximos dos años. El episodio de la fuga del Bolsonaro menos sagaz deja la duda de cómo reaccionará después del recuento (también cómo lo hará Milei, que el año que viene se juega su destino en las urnas y que no reconoció la victoria de Lula). También de qué se juega para América Latina en esa elección, desde la política hacia Venezuela hasta el apoyo a gobiernos de ultraderecha, que cada vez son más. Lo primero lo sabremos en el próximo boletín. Lo otro, con suerte, en los próximos meses. 

[…]

 

[Imagen: Vittor Sales - fuente: www.suplementobitacora.net]

domingo, 8 de novembro de 2026

El president d’Israel encarrega a Eisenkot de formar govern i aparta Netanyahu

La formació centrista va obtenir la segona posició a les eleccions del 27 d’octubre · Té el suport de 67 diputats dels 120 que hi ha al parlament israelià  


El president d’Israel, Isaac Herzog, ha encarregat aquest dissabte al líder del partit Yashar, Gadi Eisenkot, la formació de govern després de les eleccions legislatives del passat 27 d’octubre, en què la formació centrista va ser la segona més votada, només per darrere del partit Likud del primer ministre Benjamin Netanyahu. La decisió implica apartar Netanyahu de la possibilitat de liderar la formació del nou executiu, tot i que el seu partit va obtenir la primera posició als comicis i que el mateix mandatari reclamava rebre aquest encàrrec.

“Després de la conclusió, dijous, de la ronda de consultes (…), el president ha informat el líder del partit Yashar, Gadi Eisenkot, de la seva intenció d’encarregar-li la formació de govern”, ha informat l’oficina presidencial en un comunicat.

Herzog ha convidat Eisenkot a la Residència del president aquest diumenge a les 17.00 per a “encarregar-li la formació de govern”, segons que explica el comunicat.

Durant la ronda de consultes, un total de 67 dels 120 diputats de la Knesset, el Parlament israelià, “van recomanar al president Herzog que el líder de Yashar, Gadi Eisenkot, rebés l’encàrrec de formar govern”.

Altres quaranta-sis diputats van demanar que l’encàrrec de formar govern recaigués en el primer ministre sortint, Netanyahu, mentre que un grup de set diputats van optar per no recomanar cap candidat.

Un cop rebi l’encàrrec formal, Eisenkot disposarà de vint-i-vuit dies per formar govern, un termini que es podrà prorrogar catorze dies més per decisió presidencial, d’acord amb la normativa recollida a la Llei bàsica, la Constitució israeliana.

 

[Font: www.vilaweb.cat]

 

«Wild Horse Nine», film di Martin McDonagh (2026)

Ambientato all’alba del colpo di stato di Pinochet in Cile, è un film acido e crepuscolare che riflette su rapporti umani messi alla prova da un passato ingombrante che ne condiziona il presente e sulla caducità della memoria. Comunque un riso amaro Wild Horse Nine lo lascia… Alla Mostra di Venezia 2026, Coppa Volpi per la migliore interpretazione maschile ad un grande John Malkovich.

di Alessandro Mastandrea

Dopo Tre manifesti a Ebbing, Missouri (2017) e Gli spiriti dell’isola (2022), con Wild Horse Nine siamo al terzo lungometraggio diretto dal drammaturgo e regista inglese fieramente legato alle proprie origini irlandesi  Martin McDonagh,  il cui film era stato presentato con successo in concorso alla scorsa Mostra del Cinema di Venezia. E possiamo senz’altro subito anticipare che la pellicola ci conferma le alte aspettative della vigilia, perché in essa ritroviamo, in modo a nostro avviso non ripetitivo, tutto il repertorio cui il regista e sceneggiatore ci ha abituati.

Wild Horse Nine è il nome (di finzione, per quel che ci è dato sapere) che la CIA ha dato alla operazione segreta che l’undici settembre del 1973 porterà alla caduta del governo del presidente socialista Salvador Allende, democraticamente eletto e del quale vengono mostrate, durante le prime sequenze, immagini di repertorio con la folla festante in piazza ad acclamarlo. Quegli stessi anni, sono anche, però, quelli della presidenza Nixon e della dottrina Monroe messa in atto in modo spregiudicato dall’Intelligence americana in Sudamerica, considerato come giardino di casa degli Stati Uniti.

È in questo contesto storico che a Santiago del Cile si trovano ad operare in Wild Horse Nine gli agenti Chris (John Malkovich, intenso, stralunato e dolente, una prova magnifica la sua) e Lee (un Sam Rockwell altrettanto straordinario): il primo è un agente sul campo di lunga esperienza, che ha visto e, soprattutto, fatto di tutto, coinvolto in alcuni dei fatti storici più controversi e cruenti, sia in patria (girano infatti voci che sia stato coinvolto in modo attivo nell’assassinio di John Fritzgerald Kennedy) che in America latina e sul continente africano.

Un uomo avviato verso il crepuscolo della propria esistenza umana, che avverte la necessità di fare i conti con il proprio passato, con la vecchiaia e i suoi rimpianti, oltre che con una salute e una memoria quantomai precarie (la seconda, potremmo dire, quasi in modo provvidenziale). L’agente Lee, il secondo polo di questa strana coppia, è anch’egli non più giovanissimo: ha lasciato a casa Marge (Parker Posey), moglie fedifraga e insoddisfatta, e i propri figli. Entrambi gli agenti non sono più attivi sul campo, Chris perché la sua condizione fisica e mentale non lo consente, Lee invece perché è diventato, de facto, la balia dell’amico e collega.

Tra i due esiste un rapporto di sincera e profonda amicizia, sebbene la CIA non sia proprio il posto ideale per praticare la sincerità e sebbene a Lee sia stato affidato il compito di sorvegliare strettamente il sodale da M.J. (Steve Buscemi, altra prova attoriale solidissima) direttore delle operazioni segrete Usa in America Latina.

Il banco inizia a saltare quando, sul punto di partire per l’Isola di Pasqua, in aeroporto, i due agenti segreti fanno la conoscenza di Monica (Mariana di Girolamo) e Alicia (Ailín Salas) due studentesse cui improvvisamente Chris rischia di rivelare tutto, divenendo egli stesso una minaccia per il governo per cui lavora. La permanenza sull’Isola di Pasqua non sarà priva di rischi per i due, ma regalerà loro anche la possibilità di mettere in prospettiva le cose e di fare pace con il proprio passato. 

E’ capitato che, subito dopo il suo esordio cinematografico di In Bruges (2008), qualcuno abbia accostato l’opera di Martin McDonaghs alla filmografia dei Fratelli Coen o di Quentin Tarantino, ed effettivamente, almeno in parte, delle similitudini esistono. Eppure, film dopo film, il regista nato nel distretto londinese di Camberwell, si è sicuramente emancipato da tali accostamenti, rivelando uno stile proprio, temi e situazioni ricorrenti oltre che, nella sua veste di sceneggiatore, una capacità di scrittura fuori dal comune, figlia della sua esperienza teatrale.

Dialoghi e situazioni surreali si susseguono una dopo l’altro anche in Wild Horse Nine, in maniera serrata, incalzante, e tutti i personaggi che entrano a far parte della vicenda, anche quelli comprimari, sono cesellati nei dettagli più minuti e seguono una parabola evolutiva che li vedrà divenire entità diverse da chi erano a inizio pellicola. Alle situazioni drammatiche seguono situazioni comiche e a queste ultime seguono momenti di stasi e contemplazione, dove la figura umana è sovente messa a confronto con gli spazi, le geografie e territori che essa abita (in questo caso quello incontaminato dell’Isola di Pasqua), scoprendosi inadeguato.

E’, in un certo senso, la fotografia di un condizione umana imprigionata dalla propria finitezza, dal proprio ruolo sociale, ma che aspira ai grandi spazi, a una frontiera che qui viene rappresentata tanto dai panorami incontaminati dell’Isola di Pasqua (che richiamano quelli Irlandesi, cari al regista), quanto, in una sorta di eco, dalle bellezze paesaggistiche della Monument Valley dove vive il fratello di Chris, interpretato da Tom Waits.

Ritroviamo, quindi, anche in questo Wild Horse Nine, una serie di coppie male assortite (ma che tendono a completarsi a vicenda), persone dalla morale opaca, responsabili di azioni deplorevoli e tuttavia in cerca di redenzione, portatrici di un proprio codice morale, dietro cui, non a caso, si cela un’educazione cattolica.

Se è vero che la tragica vicenda cilena rimane in parte sullo sfondo, non altrettanto lo è il giudizio storico, politico, morale anche, che, attraverso i personaggi, Martin McDonagh non ha paura di esprimere: “siamo qui per far cadere la vostra democrazia”, dirà Chris alle studentesse, ormai preda di una sincerità senza freni inibitori.

E’ un film crepuscolare, questo Wild Horse Nine, che riflette su rapporti umani messi alla prova da un passato ingombrante che ne condiziona il presente, sulla caducità della memoria (bellissima la dicotomia tra un Chris che la sta perdendo ma che è comunque intenzionato a salvarla mettendola per iscritto in forma di Memoir) e della salute, sul perdono, la possibilità del riscatto e di una redenzione da attuare anche solo nell’aldilà. Una riflessione, in ultima analisi, su memoria e morte.

Assolutamente da non perdere anche, ma non solo, per la magnifica interpretazione di John Malkovich premiata al Festival di Venezia 2026.

In Concorso alla Mostra del Cinema di Venezia 2026 (Coppa Volpi per la migliore interpretazione maschile).

In sala dal 5 novembre 2026.


Wild Horse Nine – Regia e sceneggiatura: Martin McDonagh; fotografia: Ben Davis; montaggio: Mikkel E. G. Nielsen; musica: Carter Burwell; interpreti: John Malkovich, Sam Rockwell, Steve Buscemi, Mariana Di Girolamo, Ailín Salas, Tom Waits, Parker Posey; produzione: Graham Broadbent, Peter Czernin, Martin McDonagh, Anita Overland; origine: Gb, 2026; durata: 118 minuti; distribuzione: The Walt Disney Company Italia

 

[Fonte: www.close-up.info]

sexta-feira, 6 de novembro de 2026

Un tribunal francés ordena a devolución dun cadro de Pissarro expoliado polos nazis aos herdeiros dun coleccionista

Os receptores son os herdeiros de Salomon Flavian (1892-1955), un banqueiro xudeu de orixe romanesa establecida en París. Le port de Dieppe permanecera durante décadas fóra do mercado artístico ata a súa reaparición nunha poxa de Sotheby's en Londres  

O cadro de Pissarro «La place du Théâtre Français et l'avenue de l'Opéra» na galería Sotheby's de Londres

 

Un tribunal de París ordenou este xoves a restitución aos descendentes dun coleccionista expoliado durante a Segunda Guerra Mundial polos nazis dun cadro do pintor impresionista Camille Pissarro. Na súa resolución, o Tribunal Xudicial de París declarou nulas todas as vendas realizadas desde a confiscación da pintura, incluída a última celebrada por Sotheby's en Londres no 2024, e ordenou a súa devolución aos herdeiros de Salomon Flavian (1892-1955), un banqueiro xudeu de orixe romanesa e coleccionista de arte establecida en París.

 

A corte considerou acreditado que o antepasado dos demandantes era o propietario lexítimo da obra e que esta fora confiscada durante a ocupación nazi, xunto ao resto da súa colección. O cadro, titulado Le port de Dieppe (O porto de Dieppe, en Normandía), permanecera durante décadas fóra do mercado artístico ata a súa reaparición na poxa de Sotheby's en Londres, onde foi vendido o 25 de xuño do 2024 por 1,2 millóns de libras esterlinas, uns 1,4 millóns de euros. O tribunal francés tamén ordenou a Sotheby's que facilite aos descendentes, nun prazo de dous meses, a identidade completa do comprador da pintura na poxa de 2024, e se non o fai deberá pagar unha multa de 1.000 euros por cada día de atraso.  

 

Os xuíces consideraron que a negativa para revelar a identidade do comprador impide aos herdeiros exercer os seus dereitos de restitución fronte ao actual propietario e obstaculiza o obxectivo da normativa francesa de abril de 1945, que establece a devolución dos bienes expoliados aos seus lexítimos propietarios ou descendentes. A sentenza é de execución inmediata, incluso se algunha das partes presenta un recurso. A obra, realizada en 1902 mediante a técnica do óleo sobre lenzo, ten unhas dimensións de 65,3 por 81,2 centímetros.

 

 

[Imaxe: ANDY RAIN | EFE - fonte: www.lavozdegalicia.es]