Porten al Parlament francès la modificació de la Constitució per protegir les llengües minoritzades

Vuitanta diputats de diferents partits donen suport la proposició per modificar l’article 2 de la Carta Magna 

El diputat Peio Dufau i el diputat bretó Paul Molac van presentar dimarts a l’Assemblea Nacional francesa una proposició de llei constitucional que demana modificar l’article 2 de la Constitució, que estableix que el francès és “la llengua de la República”, segons informa ICI Pays Basque. Els dos diputats, que  presideixen des de 2025 el grup d’estudis sobre les llengües i cultures regionals a l’Assemblea Nacional, es proposen acabar amb una disposició que ha servit, en moltes ocasions, per marginar les dites “llengües regionals” com el català, tal com han denunciat entitats i partits polítics. 

El cas més recent d’utilització de l’article 2 per bloquejar els progressos de les llengües minoritzades per França ha estat el veto del prefecte a les iniciatives preses per diversos municipis bascos per donar més reconeixement a l’eusquera, en un moviment que recorda als esculls que es van posar a diversos municipis de la Catalunya Nord per fer servir el català en els plens dels ajuntaments. 

Dufau a explicat a ICI Pays Basque que les “llengües regionals” “no competeixen en absolut amb el francès”, sinó que aporten “una riquesa que cal preservar”. De moment, la iniciativa del diputat basc i del diputat bretó ha aconseguit el suport de vuitanta diputats de diferents partits polítics “des d’Els Republicans LR fins a La França Insubmisa (LFI)” i esperen que la qüestió s’inclogui en l’ordre del dia en els pròxims mesos. 

 

[Font: www.diaridelallengua.cat]

Esther Tallada: «Faulkner estira al màxim el pacte de versemblança amb el lector»

Esther Tallada va guanyar l'últim Premi Aurora Bertrana de Traducció per la seva última demostració amb una obra de William Faulkner, 'Els invictes' (Ed. del 1984, 2025), la novel·la idòniaper entrar a l'univers de Yoknapatawpha. En aquestaentrevista analitza Faulkner, Toni Morrison (de qui ha traduït Amada a Segona Perifèria) i la versió catalana de la monumental Notre-Dame de París de Victor Hugo (Ed. 1984, 2024).

Esther Tallada

Escrit per Àlex Milian 

—Els invictes (Ed. del 1984) és una bona novel·la per entrar a la literatura de Faulkner?

—Sí, de fet són cinc o sis contes que ell va escriure per separat quan anava just de diners, i que, després, quan en va tindre tres, va veure que els podia ajuntar i fer una novel·leta. I llavors va escriure l’últim conte, que està escrit expressament per a aquest llibre. Per què és una bona porta d’entrada? Perquè hi ha tot l’univers de Yoknapatawpha, aquest escenari inventat de Faulkner, i hi entren molts personatges dels que després continuen sortint en altres obres. La concepció de la novel·la és més lineal, potser precisament per això, perquè la va anar fent a trossets i la va fer més lineal. També és una bona entrada perquè... A veure, Faulkner sempre són focs d’artifici...

—Sí, això hi és.

—Sí, el que passa és que és més moderat, potser perquè ja té l’estructura lineal. Tampoc hi ha gaires paraules inventades i altres elements que fan més difícil la lectura. Aquí és bastant planer.

—Però sí que hi ha aquelles filigranes sintàctiques seves en frases llarguíssimes, com seria el cas de l’escena del despatx, bastant al començament.

—I tant. Aquella és molt complicada i molt llarga. Perquè parla d’una presència, la personalitat aclaparadora del coronel Sartoris, que plana per tota la novel·la. De fet, el coronel Sartoris —que surt a molts contes i novel·les— està inspirat en el besavi d’en Faulkner. Si mires la biografia del besavi, quadren moltes coses: havia lluitat a la guerra de Secessió amb els confederats; havia fet unes milícies a banda perquè el van destituir per no se sap quina història; va ser constructor d’una línia del ferrocarril, i, quan es va morir, el van enterrar al cementiri... crec que d’Oxford —no n’estic segura—, en un promontori sobre la vall que era propietat seva. Era una família de diners i terratinents. Tot això són detalls que surten a Els invictes i que Faulkner agafa del seu besavi, una mica eixelebrat.

—La novel·la està narrada pel fill del coronel, en Bayard, que al començament té tretze anys i va amunt i avall sempre amb un amic negre, en Ringo.

—Sí, senyor. De fet, tota la novel·la la narra en Bayard que, a l’últim capítol, ja té més de vint anys. És xocant, perquè Faulkner estira aquest pacte de la versemblança amb el lector i tens un narrador que, en certa manera, té un discurs infantil —amb poques subordinades, etc.—, però després apareixen les frases llarguíssimes, supersubordinació, vocabulari elevat i registre elevat. Com a lector, t’ho creus, però és una veu molt madura.

—Creu que això també fa més fàcil la lectura d’Els invictes, que de bon començament té un regust de personatges de Mark Twain: Tom Sawyer, Huckleberry Finn, el negre Jim...?

—Sí, la primera aventura és molt això que dius: novel·la americana de dos nois jovenets, sobretot quan agafen el mosquetó de la llar de foc. Aquella escena és molt divertida perquè han d’acabar amagats per l’àvia, que és un altre personatge superfabulós de Faulkner. I en Ringo també té una aventura molt divertida amb l’àvia, en la qual volen recuperar el bestiar que els ha furtat l’exèrcit ianqui. És una aventura picardiosa molt divertida. I molt difícil de traduir, perquè aquesta picardia, aquesta martingala que es munten l’àvia i en Ringo per aconseguir el bestiar dels ianquis, està basada en un joc de paraules que implica el nom de dos negres i dos muls. En l’original has d’entendre que els ianquis —per l’accent de l’àvia— no l’acaben d’entendre i quan ella els reclama els dos negres i els dos muls, els ianquis entenen que li han de tornar cent muls i dos baguls de plata. Però clar: perquè això passi en català, vaig haver de canviar els noms de tots. Això em va portar hores.

—Això són els capítols «Ràtzia» i «Riposte in tertio»?

—Sí.

—L’han premiada per la traducció d’Els invictes amb el Premi Aurora Bertrana, però creu que, en el fons, és un reconeixement a tot el que ja ha traduït de Faulkner, que ja són tots els Contes i sis novel·les més?

—Sí, ja era la quarta nominació que tenia a l’Aurora Bertrana (tres per Faulkners i una per la Mary Wollestonecraft que vaig fer per A Cal Carré: Maria o el món contra les dones) i aquí el jurat va fer un comentarI genèric de l’estil «pel treball de translació de tots aquests registres». Això no és només per Els invictes; és Llum d’agost, és Mentre em moria, i són, fins i tot, els Contes —que l’any passat estaven nominats. Sí, crec que era una mica a la trajectòria faulkneriana.

—Quan va traduir Llum d’agost explicava que havia de trobar una solució també per traduir els dialectalismes. Aquí també n’hi ha?

—En Faulkner sempre és el mateix. Hi ha una voluntat de retratar la llengua dels pagesos —menys polida perquè no han anat a escola— i la dels negres, que tampoc no han anat a escola i, a més, tenen una fonètica diferent que prové de la seva llengua d’origen. Com que jo no sé com parlen els negres en català, el que faig és marcar-los amb una sèrie de trets d’oralitat, de llengua oral: per exemple, amb elisions. En compte de dir, «si haguessis» els faig dir «si ‘guessis»; els faig dir «aiga», «iclésia» i altres. No reprodueixo cap dialecte català en cap cas. Només intento crear una diferència en la forma de parlar i que sigui més col·loquial. Els negres eren esclaus, no havien tingut formació i tenen una parla menys polida. Amb els pagesos els intento marcar també oralment però una mica menys. Els blancs diran «dugues» i «iclésia» però no faran elisions, per exemple. Intento fer una bateria diferenciada de trets, perquè es vegi una mica de diferència. És molt laboriós, també.

—Fa poc ha traduït al català Amada (Beloved) de Toni Morrison (1931-2019) per Segona Perifèria, una novel·la d’una època semblant però escrita per una autora afroamericana contemporània nostra. Morrison també fa diferències que vostè ha de traduir?

—També parlen diferent. Tant ella com Faulkner crec que intenten reproduir la realització oral de la llengua per part dels negres, que tenen accent. Ara no, però en aquella època tenien una manera de parlar concreta influïda per les seues llengües d’origen. En Faulkner pot haver-hi també una intenció de retratar l’analfabetisme. En canvi, Toni Morrison diferenciava la llengua dels blancs i dels negres, però ho feia intentant plasmar la realització de la llengua per part dels negres —la fonètica, sobretot. Tanmateix, en el cas de Morrison també hi ha una exaltació de la dignitat d’aquella raça: no els vol fer semblar analfabets ni curts de gambals —que en Faulkner de vegades ho feia. A Amada vaig haver d’anar molt amb compte com els marcava, perquè no havia de ser gens estripat, però també havia de ser diferent. A més, un dels temes de la novel·la és la identitat i aquella manera de parlar era un tret identitari. Per tant, era important conservar-ho. En conseqüència, em vaig limitar a fer marques amb elisions, de manera que es notés que parlen diferent però sense connotar res més. Re en compte de res (però això també ho fem molts parlant). Quansevol en compte de qualsevol...

—Toni Morrison també és complicada de traduir?

—Molt. Al començament em va semblar que no. Anava fent i pensant: bé, no hi ha registres gaire literaris, tot i que té moments molt lírics; està escrit amb molt de gust, però amb un vocabulari senzill i anava fent i pensava que no era tan difícil. Quan em vaig adonar de la complexitat, va ser en la revisió perquè fa moltes el·lipsis. I quan ho vaig rellegir no sabia si ho havia fet bé perquè no ho acabava d’entendre. Havia de tornar a l’original i confirmar cada cosa. L’estil de Morrison és difícil perquè barreja passat, present i futur, i costa saber on estàs. De vegades, quan tradueixes, interpretes el que està passant. I una mateixa paraula pot ser una campana o un timbre. I tu decideixes si és una cosa o una altra. Amb Morrison has d’anar amb peus de plom amb coses així. Detalls que et fan anar molt lenta en la revisió.

—En traducció ha fet coses molt diferents. Sembla que estigui especialitzada en Faulkner —i ho està—, però fa dos anys va presentar la versió catalana d’un clàssic francès, Notre-Dame de París, de Victor Hugo. Només pel volum, 700 pàgines, era un repte?

—Pel volum i per la complexitat. T’està parlant de l’època medieval; de l’art gòtic, de l’art romànic i totes les evolucions de l’un i l’altre... Recordo que em vaig tancar quinze dies en una biblioteca d’Arles amb volums i volums d’arquitectura per entendre bé què em deia. M’agrada molt aquest treball de camp i tindre la possibilitat d’estar-te allà estudiant. Després hi ha tot el vocabulari relacionat amb els baixos fons de París, tot l’argot de les tribus urbanes del moment... Allò va ser molt laboriós i em sap greu que hagi tingut tan poca repercussió aquest llibre, perquè hi vaig treballar molt i estic contenta del resultat. Era el meu primer francès literari. Havia fet coses en francès però no literari.

—És una gran novel·la i una novel·la monumental.

—Sí, sí, estic molt contenta que en Cots em proposés fer-la i m’hi vaig estar molts mesos (set o vuit) sense fer res més.

—Per acabar: en quins projectes treballa?

—Un altre Faulkner que també tindrà John Sartoris, en Bayard i l’àvia d’Els invictes. Suposo que es titularà Banderes a terra o una cosa així.

—També per a Edicions del 1984, és clar.

—Sí. I estic acabant per a l’editorial Cal Carré una altra Willa Cather, El cant de l’alosa. La resta de coses que estic fent encara no les puc dir.

—Deixem-ho ací. Enhorabona pel premi.

 

[Imatge: ACN - font: www.eltemps.cat]

Mateu Pons-Serradeil: «Els nord-catalans van entendre que París no té gens d’interès per Catalunya Nord»

Entrevista a Mateu Pons-Serradeil, advocat perpinyanès i copresident d’Unitat Catalana 

Escrit per Lluís Dagues 

Després de quaranta anys del partit federalista Unitat Catalana (UC), els catalanistes del nord volen renovar l’oferta política local i afrontar l’onada de l’extrema dreta. El jove copresident d’Unitat Catalana, l’advocat perpinyanès Mateu Pons Serradeil, ambiciona de portar una nova estratègia de seducció política i electoral per als nord-catalans i presentar UC com un partit acceptable dins la política francesa. 

—Quin és l’origen d’Unitat Catalana?

—Fa quaranta anys, uns quants partits catalanistes van optar per presentar-se a les eleccions regionals del 1986, entorn d’una llista anomenada Unitat Catalana. És aquesta llista que es va transformar en partit polític, després. 

—Quin era el context del moment?

—En aquell moment, la idea que guanyava entre els partits polítics catalans emergents era la d’agrupar-se per ser més eficients en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. Aquests partits també seguien, de lluny o de prop, les lleis de descentralització que donaven més poder als ens locals i que permetien de generar un interès per a guanyar totes aquestes eleccions locals: regió, departament i municipis. 

—L’ambició d’Unitat, doncs, no va ser mai de guanyar unes eleccions estatals?

—No. La idea era sobretot de tenir un pes en l’àmbit local. 

—Unitat Catalana la van fundar partits d’esquerra. Quins van ser els elements ideològics fundadors?

—Allò que va unificar tots aquests partits era una estima a la terra, amb una mirada ecològica. I ja hi havia, també, la voluntat de diferenciar la classe obrera local de la del nord de l’estat francès: si al nord tenen aquesta cultura industrial i obrera, aquí eren més agricultors i treballadors de la terra. La voluntat era, doncs, d’acostar-se als problemes del territori. 

—A la dècada dels noranta veiem que Unitat ja celebra algunes victòries, sobretot la municipal de Perpinyà del 1993. Com s’expliquen, aquestes victòries electorals?

—A la base hi havia Joan Pau Alduy, que es volia presentar a l’Ajuntament de Perpinyà i no tenia suport de cap partit, ni tan sols el del seu pare. Va fundar una llista molt rock’n’roll, amb gent vinguda de la societat civil, d’esquerra, del centredreta, amb l’objectiu de canviar el sistema polític local. Unitat, que sempre va ser un poc rock i anarquista, es va integrar naturalment en aquesta llista, hi va poder situar alguns elegits i desenvolupar, en aquell moment, una política en favor del català. 

—Quin va ser el pes d’Unitat en la política municipal de Perpinyà als anys noranta i als dos mil?

—Va ser molt important. Gràcies a Joan Pau Alduy, que al principi no parlava català, però que va fer l’esforç d’aprendre’l. És un home visionari que va canviar l’orientació dels mapes, amb els catalanistes, i que va girar Perpinyà cap a la Mediterrània, cap a Barcelona i no cap a París. Unitat va permetre d’impulsar la política bilingüe a l’espai públic, de l’estat civil en català, de serveis de traducció, dels casaments en català, de la creació del lema “Perpinyà la Catalana”, del Museu Puig, de la biblioteca municipal catalana. I va signar els convenis que van permetre d’estabilitzar les escoles immersives Arrels i Bressola… 

—Hi va haver més victòries, al rerepaís, al Vallespir i al Conflent, amb personalitats com Eric Nivet, Maria Costa, Josep Olive… Aquesta gent es va aprofitar de la victòria de Perpinyà o era el context general del territori?

—Pensi que era gent coratjosa que es va voler etiquetar públicament amb Unitat. Després hi ha hagut, i hi ha també, batlles molt catalanistes que van fer una política en favor de la llengua, sense etiquetar-se amb Unitat. Encara avui tenim batlles que obren pel català, que poden mobilitzar i que no són membres del partit. És cert també que hi ha una mena de moderació d’alguns batlles i no volen etiquetar-se.

Acte dels quaranta anys d’Unitat Catalana

—Unitat va participar en les grans cites del territori: contra la Septimània, contra el canvi de regió Occitània, contra Aliot… Com aconsegueix de continuar mobilitzant la societat nord-catalana?

—Els adherits del partit són també membres d’associacions culturals catalanes, cosa que permet de teixir un lligam amb la resta de la societat. I després hi ha el fet que vam ser, durant temps, als Afers Catalans de la vila de Perpinyà, ara al Consell Departamental amb Jaume Pol. D’una altra banda, les associacions, que necessiten suport financer o polític, sempre van cercar Unitat. És una relació interessant. 

—Quina ha estat l’evolució del partit entre el 2015 i el 2025?

—El partit s’ha hagut de tornar a estructurar. Al principi, és cert que era un partit més aviat d’esquerra, però que va pactar amb el centredreta d’Alduy. I quan Alduy va passar el relleu a Jean-Marc Pujol el 2009, que era en aquell moment UMP (Les Républicains), els elegits van acabar el mandat amb la dreta més tradicional. Després, Unitat va continuar amb l’últim mandat de Pujol, que va ser complicat: sense anar en contra de la llengua catalana, no n’era un defensor. Va ser un xic més complicat. I potser el partit tampoc no es va saber imposar al municipi per continuar l’acció engegada el 1993. 

—La crisi del procés del 2017 al sud va impactar d’alguna manera Unitat i la política local?

—Va tenir un impacte en la mesura en què nosaltres, ben cert, érem a favor del procés independentista, evidentment. Primer, per respecte al fet que tots els pobles tenen dret de disposar d’ells mateixos. Després, perquè no podíem deixar passar l’ocasió de la creació d’un estat català propi. Ens va impactar també perquè, fins ara, érem un partit més moderat, i en aquell moment alguns van afiliar Unitat a una voluntat d’independentisme, però al nord i de cara a l’estat francès. Llavors, per alguns, ser catalanista a Catalunya Nord era igual a ser independentista. Tot i que són dues coses diferents. 

—Vosaltres reivindiqueu un altre estatut per al territori.

—La nostra voluntat és crear una col·lectivitat autònoma amb un estatut específic. És a dir: el territori departamental tindria totes les competències del departament, a més de les de la regió, i Catalunya Nord no faria més part de la regió Occitània. 

—Seria una mena de “Occexit”?

—Exactament. I ens permetria d’actuar més eficaçment sobre les qüestions ambientals, d’economia, d’ajuts a les empreses, la mobilitat, per a poder afrontar millor els problemes del nostre territori, que són específics de la nostra identitat i dl nostre caràcter transfronterer. A més de la possibilitat, a llarg termini, de legislar certs àmbits. 

—Quins, per exemple?

—La fiscalitat i l’ensenyament, punts importants per a nosaltres. 

—Hi ha hagut una altra ruptura més gran, que és la del confinament i l’elecció, per primera vegada, de l’extrema dreta al departament. Quins impactes concrets va tenir l’any 2020 sobre Unitat i la política local?

—Nosaltres sabíem que l’extrema dreta era anticatalanista. Ells són molt a favor de la identitat, que de moment és la francesa. Sabíem que arribarien aquestes polítiques dures contra el català. Sense sorpresa. I també, entre la crisi al sud i la pressió de l’extrema dreta, hi ha hagut habitants que se sentien fins ara catalans i francesos i que actualment es veuen obligats de triar entre l’una cosa o l’altra. I que han de demostrar que són ben bé francesos. 

—Creieu que hi ha un complex d’identitat francès a Catalunya Nord?

—Constati que la cultura catalana mai no ha estat integrada a la francesa, contràriament a la basca o la corsa, sigui gastronòmicament, culturalment, artísticament… D’una banda, hi ha un rebuig francès. D’una altra banda, crec que aquí ens falta orgull per la llengua i la cultura. Si ho comparem amb el sud, és la nostra gran diferència. Si la llengua deixa de ser transmesa aquí al nord, és per vergonya més que no pas per prohibició. En les famílies, ningú no va impedir de parlar català. Però era vergonyós de parlar català i prohibir, al fill o al nét, una ascensió social gràcies al francès. Aquest sentiment de vergonya fa que la llengua materna esdevingui llengua artificial. Vam sofrir una política jacobina potent. Quan comparem avui els estrangers de fora de l’estat que s’instal·len aquí, no comparteixen aquesta vergonya amb els seus fills: els pares a vegades no parlen francès als fills, transmeten la seua llengua sense vergonya. I per a nosaltres va ser molt particular, aquest tall. 

—Amb la federació Regions i Pobles Solidaris vau fer un sondatge estatal, fa dos anys, i ara acabeu de comandar-ne un altre que es farà públic d’ací a un mes. Quin és l’objectiu d’aquesta enquesta?

—Per al primer sondatge, vam voler saber la percepció i l’estat de les llengües i cultures a l’estat francès. I ens vam adonar que havíem rebut respostes molt contraintuïtives. Per exemple, el 60% dels francesos (perquè el sondatge va ser sotmès a una mostra estatal, amb focus a cada territori) són a favor de l’ensenyament obligatori de les llengües regionals a tots els territoris que en tenen una… És estrany saber que els habitants de Sena Saint-Denis són a favor de l’aprenentatge de les llengües regionals. Vam remarcar també que fins i tot l’electorat d’extrema dreta era molt regionalista, tot i que l’extrema dreta mata les identitats i les llengües regionals. Amb tot això, vam aixecar dades precises que ens permetran de treballar eficaçment.

Mateu Pons-Serradeil

—Quines van ser les dades essencials de Catalunya Nord, a la primera enquesta?

—L’element més important és que Catalunya Nord expressa el rebuig del centralisme i de París més alt de tot el territori estatal, amb un 91% dels habitants que es declaren en desconfiança de les polítiques centrals. Davant de Còrsega, dels bascs, dels bretons i dels alsacians. 

—Podria ser una voluntat de descentralització, però aquest terme justament és del tot absent en la proposta política local. Com us ho expliqueu, això?

—És això que dic. És contraintuïtiu. M’ho expliqui perquè els nord-catalans van entendre que París no té gens d’interès per Catalunya Nord. En canvi, no és el cas d’uns altres territoris: París s’interessa per allò que passa a Còrsega, al País Basc o a la Bretanya. Després, aquesta desconfiança també s’explica perquè el territori s’adona que París ni tan sols respon als problemes bàsics i les reivindicacions del país. 

—El nou sondatge d’opinió no serà per a actualitzar les dades, sinó per a enfocar sobre algunes qüestions?

—És això. Tenim una mostra de 10.000 enquestats a tot França, cosa que és important, amb algunes preguntes sotmeses fa dos anys i unes altres de més enfocades a les nocions de federalisme.

 —Quin és el programa d’acció d’Unitat per als quatre anys vinents?

—Volem participar en totes les cites electorals del territori. Les que vénen són les legislatives del 2027, on voldríem presentar un candidat a les quatre circumscripcions nord-catalanes, per tal de fer conèixer el nostre projecte polític, social, ambiental, econòmic i, ben cert, cultural i identitari. 

—Aquestes darreres eleccions, no vau poder superar el 5% dels vots. Parleu de fer conèixer el vostre programa. Creieu que no és conegut?

—Ben cert, perquè primer vam ser folcloritzats, després vam ser etiquetats com a independentistes i separatistes, cosa encara tabú a l’estat francès… Hem de tornar a fer-nos conèixer, el nostre compromís pel país, per l’agricultura, per la llengua, per la identitat, sense ostracisme, tot considerant-nos francesos. Perquè si la cultura francesa és excepcional, la catalana també. La idea és d’aliar totes dues cultures. 

 

[Fotos de l'autor - font: www.vilaweb.cat] 

Exclúen a Thélyson Orélien do premio Goncourt polo uso de IA e plaxio na súa obra

Os organizadores do galardón máis prestixioso da literatura francesa tomaron a decisión «para preservar a identidade do certame»

O libro C'était ça ou mourir , do escritor Thélyson Orélien

A Academia Goncourt, que entrega o premio homónimo considerado o máis prestixioso das letras en francés, anunciou este venres a exclusión do haitiano-canadense Thélyson Orélien da súa lista inicial de 16 nomeados, tras emerxer acusacións de plaxio e de uso da intelixencia artificial (IA) na súa novela.   

Nun comunicado, a institución, que ata o de agora optara pola prudencia, sinalou que a decisión de suprimir da selección o libro C'était ça ou mourir (Era iso ou morrer) adoptouse por «a vontade de preservar a integridade do premio Goncourt e a da Academia, cuxo papel central consiste en promover e coroar a literatura escrita por mulleres e homes». 

Iso tendo en conta de que a novela publicada pola editorial Grasset, que foi un éxito de vendas en Francia e Canadá, «é con toda probabilidade en gran medida o produto dunha intelixencia artificial», de acordo ao «resultado converxente de varias análises de investigadores e xornalistas de confianza». «Trátase de enviar unha mensaxe clara» aos participantes, subliña o texto, «unha mensaxe que afirma que non apoiamos nin apoiaremos dunha ou outra forma a creación de textos xerados coa axuda da IA». A novela conta a historia de Jonas Dorléon, un profesor de 29 anos que o abandona todo para fuxir da extrema violencia das bandas armadas en Haití.   

O Goncourt entrégase cada ano desde 1903. O seu prestixio e popularidade asegura aos seus gañadores tiradas millonarias e traducións a decenas de linguas, pero ten unha dotación económica simbólica: un cheque por valor de 10 euros.  

 

[Imaxe: Sarah Meyssonnier | REUTERS - fonte: www.lavozdegalicia.es ]

Franc Bardòu publica un omenatge poetic a Catalonha e al Primièr d’Octòbre

Lo libre, paregut a l’ocasion de la Diada, es illustrat amb de fotografias de l’autor e rend omenatge al pòble catalan e al referendum d’independéncia

Escrich per  Ferriòl Macip 

Lo poèta Franc Bardòu ven de publicar Catalonha, t’ai somniada, una rejoncha bilingua occitan-francés dins la colleccion Votz de Trobar de las edicions Tròba Vox, jol numèro 74. Lo libre, format de poèmas escriches entre setembre e decembre de 2023 e illustrat amb de fotografias de l’autor sul patrimòni pirenenc, rend omenatge al pòble catalan e al referendum d’independéncia del 1r d’octòbre de 2017. 

Dins lo tèxt d’introduccion que dobrís la rejoncha, jol títol «Omenatge a Catalonha?», Bardòu explica que renóncia a bastir un omenatge exaustiu a Catalonha pr’amor qu’aquò o faguèt ja George Orwell. Çò que lo mena a escriure aqueste libre es mai que mai l’admiracion pel civisme democratic del pòble catalan lo 1r d’octòbre de 2017, qu’el considèra sense equivalent dins l’Occitània contemporanèa. L’autor opausa dirèctament aquela mobilizacion a çò qu’apèla la «disparicion gaireben certana» del pòble occitan, promés a l’esfaçament tant per la politica oficiala de l’estat francés coma per çò qu’el jutja èsser l’indoléncia dels quites occitans. 

Lo libre es dedicat a un grop de personas catalanas presentadas coma testimònis o actors d’aquela «gèsta civica e eroïca» del 2017, e tanben al musician Jordi Savall e a la cantatritz desapareguda Montserrat Figueras. 

Los poèmas de la rejoncha, escriches en occitan e traduches en francés per l’autor, tornan mai d’un còp sul subjècte «Ieu, t’ai somniada, Catalonha», coma un leitmotiv qu’a l’encòp invòca e interpèla lo país fraire. Evòcan lo pòble catalan «fait de pèiras vièlhas», las jornadas del Primièr d’Octòbre e la memòria dels que preparèron aquela consulta malgrat la repression policièra. Cèrts poèmas son precedits de citacions de l’ensagista Pau Valèri, extrachas de Regards sur le monde actuel et autres essais, sus la violéncia, lo drech e la politica. 

Segon lo tèxt de presentacion del libre, cada poèma evòca un pòble catalan «bastidor, insomés e, coma en 1936, organizat e autodisciplinat», mentre que las fotografias, totas de l’autor, remandan al patrimòni arquitectural catalan, en particular pirenenc. Lo tèxt precisa que las paraulas e los imatges vòlon bastir «un passatge assegurat sus la via de la fraternitat entre los pòbles sens estat», çò qu’es presentat non coma un gèst nèutre mas coma «l’arma de la paraula, l’arma de la volontat collectiva».

Franc Bardòu es un dels autors mai publicats de la colleccion Votz de Trobar, ont ja avián paregut d’autres títols sieus coma Fòc als uèlhs ai set de brasas, Lenga o Portals. Catalonha, t’ai somniada pòrta lo numèro ISBN 979-10-93692-82-1 e es disponible a las edicions Tròba Vox.

 

[Sorsa: www.jornalet.com]

El blaverisme de l’extrema dreta francesa a la Catalunya Nord

Amb l’ultradretà Louis Aliot com a batlle de Perpinyà, s’ha iniciat una croada per diluir la catalanitat de la ciutat i desvincular-la de la resta de territoris catalanoparlants. L’eixida del consistori de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana coincideix amb l’impuls de l’Institut del Rosselló. «L’objectiu és considerar el rossellonès com a un idioma diferent del català», adverteix l’activista nord-català Pere Manzanares.

Marine Le Pen, líder de Reagrupament Nacional, amb Louis Aliot, batlle de Perpinyà.

Escrit per Moisés Pérez

Les graderies de l’estadi de la USAP són un collage de la catalanitat. Els seguidors de l’equip de rugbi de Perpinyà fan càntics en català, onegen estelades i senyeres i llueixen unes samarretes de colors quadribarrats. El club és un símbol de la resistència de la identitat catalana dintre d’un territori hostil a qualsevol anhel nacional diferent del francés. No debades, l’Estaca, de Lluís Llach, ressona habitualment al coliseu dels nord-catalans.

Aquesta eufòria catalanista contrasta amb la croada impulsada per Louis Aliot, batlle de Perpinyà pel reaccionari i xenòfob Reagrupament Nacional, contra la llengua i la identitat catalana. L’ultradretà, en coherència amb el nacionalisme francès exacerbat dels deixebles de Marine Le Pen, ha impulsat accions per diluir els elements de reivindicació catalana a la ciutat i pintar-los amb una capa folklòrica, allunyada de la vinculació amb la resta de territoris catalanoparlants.

Aliot ha suprimit el lema de «Perpinyà, la catalana», ha eliminat la regidoria de Catalanitat, ha tret elements com barretines, senyeres o la Flama del Canigó del cartell de Sant Jordi i ha curtcircuitat les subvencions a entitats com ara Òmnium Cultural o l’escola La Bressola, una de les poques entitats educatives amb un programa d’ensenyament en la llengua autòctona de la Catalunya Nord. «L'extrema dreta francesa està reduint cada cop més la catalanitat a una cosa simbòlica i està traient tota la part lingüística i cultural», avisava Gautier Sabrià, responsable de Plataforma per la Llengua a la Catalunya Nord, a les pàgines d’EL TEMPS.

L’ofensiva, però, s’ha multiplicat durant aquest estiu. A la seua defensa de la denominació jacobina de «Pirineu Oriental» per al departament que engloba la Catalunya Nord —en contraposició a «Pirineu Català», la fórmula promocionada pel catalanisme—, va anunciar l’eixida de Perpinyà de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana. Ho va fer amb una excusa econòmica, amb la qual cosa no sols retirava el suport polític del consistori, sinó una injecció dinerària d’uns 25.000 euros anuals.

Paral·lelament a la seua decisió d’eixir d’uns ens que havia estat fruit de l’empenta pel català dels col·lectius autòctons per la llengua i la cultura, ha impulsat l’Institut del Rosselló. Aquesta entitat neix del contacte i dels lligams d’Aliot amb l’administració balear. En 2024, Palma i Perpinyà signaren un conveni d’intercanvi cultural, però amb una perspectiva allunyada de reivindicar els nexes lingüístics. Malgrat algunes referències a la història comuna, l’acte va servir perquè el batlle de la ciutat nord-catalana carregara contra el catalanisme i l’independentisme.

Louis Aliot, batlle de Perpinyà, per Reagrupament Nacional i l'alcalde de Palma, el popular Jaime Martínez, en 2024.

«La Generalitat d’aquells que la denominen com a Catalunya del Sud utilitza Perpinyà com una base de rereguarda per al seu combat. Volem mantenir unes bones relacions, però la Catalunya Nord no existeix. La nostra regió es diu Pirinencs Orientals», va defensar un càrrec local instal·lat a l’estructura directiva de Reagrupament Nacional, ja que n’ocupa la vicepresidència. Aliot està condemnat per malversació i és d’ascendència alacantina per part materna. 

Trencar amb la unitat de la llengua 

El foment d’aquest Institut del Rosselló tindria com a propòsit, segons destacades veus del catalanisme a la Catalunya Nord, erosionar la unitat de la llengua catalana. «L’objectiu és trencar amb la unitat de la llengua en considerar el rossellonès no com a un dialecte del català, sinó atribuir-li unes singularitats i una raó de ser al marge del català», explica Pere Manzanares, impulsor de Ràdio Arrels i activista històric per la llengua catalana a la part més septentrional del país. «És la mateixa estratègia del blaverisme al País Valencià i està alineada amb Vox a les Illes Balears», indica. 

«No és un discurs nou, però l’està promocionant amb força. Aquests missatges no atreuen cap intel·lectual, acadèmic, entitat o científic. És evident que el rossellonès és un dialecte del català. Ara bé, pot penetrar en una part de la població que està verge identitàriament, és a dir, en residents a la Catalunya Nord que han vingut de fora, són aquí des de fa una o dues generacions i no tenen gaires lligams amb el català», exposa. El blaverisme amenaça de créixer a la Catalunya Nord i erosionar els lligams amb la catalanitat en benefici de l’omnipresent nacionalisme francés.

 

[Imatges: Europa Press - font: www.eltemps.cat]

França porta als tribunals Baiona i Sara per haver reconegut l’èuscar

La prefectura considera que els acords municipals amaguen una mena de cooficialitat · Els ajuntaments ho neguen i estan disposats a arribar fins al Consell d’Estat 

Escrit per Alexandre Solano

El Tribunal Administratiu de Pau haurà de decidir si els ajuntaments de Baiona i Sara, a Lapurdi, poden mantenir els acords amb què han reconegut oficialment l’èuscar com a llengua dels municipis. La prefectura dels Pirineus Atlàntics els ha impugnats perquè considera que poden implicar una mena d’oficialitat.

Representants dels dos municipis van comparèixer dimarts al tribunal per respondre al recurs presentat pel prefecte, Jean-Marie Girier. La vista no va entrar en el fons de la qüestió, sinó que es va centrar en el control de legalitat dels acords municipals.

El consistori de Sara va aprovar el 2 de juliol, per unanimitat, el reconeixement oficial de l’èuscar com a llengua del municipi. Baiona va adoptar un acord semblant el 23 de juliol, en aquest cas per reconèixer oficialment tant l’èuscar com el gascó. La prefectura ha recorregut contra totes dues decisions.

L’estat francès s’empara en l’article 2 de la constitució, que estableix que la llengua de la República és el francès, i sosté que els acords poden amagar una mena de cooficialitat. Els municipis ho neguen. El batlle de Baiona, Jean-René Etchegaray, defensa que aquest article no impedeix als ajuntaments de promoure, protegir i difondre les llengües pròpies. “Enlloc no hi ha cooficialitat”, han remarcat els representants municipals.

De moment, els acords han quedat suspesos arran del recurs i la decisió judicial es podria saber en una setmana. Si és contrària als municipis, els responsables de Baiona i Sara diuen que estan disposats a recórrer fins al Consell d’Estat francès.

El precedent del català als plens de Catalunya Nord

El litigi té un precedent clar a Catalunya Nord, on cinc ajuntaments van provar de permetre que els regidors parlessin català als plens municipals. Elna, els Banys i Palaldà, Tarerac, Sant Andreu de Sureda i Portvendres van modificar els reglaments perquè les intervencions es poguessin fer primer en català i fossin traduïdes després al francès. La justícia administrativa francesa va anul·lar aquests canvis tot invocant també l’article 2 de la constitució. Els tribunals han establert que els regidors poden fer servir el català, però solament després d’haver-se expressat en francès, com a traducció. La cort administrativa d’apel·lació de Tolosa va confirmar aquest criteri el desembre del 2024 en el cas dels Banys i Palaldà: va considerar il·legal que el català fos la llengua emprada inicialment encara que hi hagués una traducció posterior al francès.

Una campanya per al reconeixement de l’èuscar

Els acords de Baiona i Sara formen part d’una iniciativa impulsada per Euskal Konfederazioa abans de les darreres eleccions municipals perquè els consistoris reconeguin oficialment l’èuscar. Itsasu també n’ha aprovat el reconeixement.

L’entitat recorda, a més, que la Comunitat d’Aglomeració del País Basc ja va aprovar el 2018 un acord sobre l’èuscar i el gascó que va superar el control de legalitat. Segons Euskal Konfederazioa, durant aquest mandat també haurien d’adoptar acords semblants Arrosa, Baigorri, Biarritz, Donapaleu, Donibane Lohizune, Senpere, Urruña i Uztaritze. El desenllaç del litigi de Baiona i Sara pot marcar, doncs, el marge que tindran aquests municipis per avançar en el reconeixement institucional de l’èuscar.

Precedents catalans

Hi ha dos precedents catalans força equivalents al reconeixement del basc aprovat pels ajuntaments de Baiona i Sara que podrien reforçar-ne la defensa jurídica. El 2007, el Consell General dels Pirineus Orientals —avui Consell Departamental— va aprovar una carta que reconeixia oficialment l’existència del català i la possibilitat de fer-lo servir en la institució. Tres anys més tard, el 2010, l’Ajuntament de Perpinyà va aprovar un text semblant.

En tots dos casos es tractava d’un reconeixement oficial de la llengua i del seu ús per part de les institucions, no pas de l’atorgament d’oficialitat. 

 

[Font: www.vilaweb.cat]

El català perd la distinció entre vocals obertes i tancades entre els joves d’Andorra

Els primers resultats d’una tesi revelen que la llengua oficial de país perd els trets propis entre les noves generacions

El català que parlen els joves d’Andorra està canviant i s’està perdent la distinció entre les vocals obertes i tancades, segons els primers resultats de la tesi de la filòloga Sílvia Rovira a la Universitat de Barcelona (UB) centrat, precisament, en aquest aspecte, segons ha informat RTVA. 

Les primeres dades de l’estudi en què s’han entrevistat més de setanta persones de totes les edats i de totes les parròquies, assenyalen que l’evolució fonètica detectada seria conseqüència d’una evolució interna del català més que no pas per la influència d’altres llengües com el castellà o el francès. De fet, aquest procés també s’ha detectat en altres territoris de parla catalana. “El castellà podria haver accelerat el fenomen actualment, però no sembla ser-ne el causant, tenint en compte que aquests primers indicis es donen en persones nascudes abans de la penetració del castellà al territori”, explica Rovira a RTVA.

Els primers resultats de l’estudi assenyalen que el català d’Andorra està perdent els trets propis entre els joves com també passa en altres zones del català nord-occidental.

La filòloga remarca que el català d’Andorra és una de les varietats menys estudiades del domini lingüístic català i pràcticament no hi ha documentació moderna sobre la seva pronúncia.

 

[Foto: Olia Danilevich / Pexels - font: www.diaridelallengua.cat]

Ser atès en la llengua pròpia redueix la mortalitat

Un estudi del Canadà revela que els francòfons atesos en el seu idioma tenen un 11% menys de risc de morir i els al·lòfons un 27% 

Rebre atenció en la pròpia llengua és un factor clau per tenir una millor salut a llarg termini, segons un estudi de la Universitat d’Ottawa i de la Universitat de Manitoba fet sobre població francòfona i de comunitats lingüístiques minoritàries del Canadà. L’estudi, dut a terme amb 50.375 pacients durant un període de quinze anys i publicat a la revista AJE Advances: Research in Epidemiology, revela que els francòfons i els al·lòfons (persones que no tenen ni el francès ni l’anglès com a llengua materna) presenten un risc de mortalitat significativament menor quan el seu metge s’expressa en la seva llengua. 

“Els resultats del nostre estudi assenyalen que els sistemes de salut haurien de fer de la concordança lingüística entre una persona i el seu metge una prioritat. Aquesta estratègia podria contribuir a fer augmentar l’esperança de vida d’una població canadenca cada vegada més diversificada lingüísticament”, assenyala l’autor principal, Michael Reaume. 

Els treballs anteriors fets pel mateix equip, que es referien únicament a pacients al·lòfons, ja havien demostrat que parlar el mateix idioma que el metge reduïa el risc de tenir una afecció cardiovascular. Per a aquest estudi, l’equip de recerca ha utilitzat una mostra molt més àmplia i, en lloc de centrar-se només en persones amb hipertensió, s’ha centrat en l’esperança de vida global.

Basant-se en les dades de l’Enquesta sobre la salut en col·lectius canadencs i en altres dades relacionades, els investigadors han trobat que el fet que el metge i el pacient parlin la mateixa llengua comporta una reducció de l’11% del risc de mort entre els francòfons que viuen fora del Quebec i reben cures en la seva llengua. La reducció del risc de mort entre els al·lòfons tractats en la seva llengua és del 27%.

Estudi de la UPF

L’estudi de la Universitat d’Ottawa i de la Universitat de Manitoba va en la mateixa línia que el que va presentar el maig passat la Universitat Pompeu Fabra (UPF), que constatava que no garantir l’atenció sanitària en la llengua dels pacients pot anar en detriment de la precisió dels diagnòstics, de la confiança entre metge i pacient i de la qualitat assistencial. Aquesta situació no només afecta les persones nouvingudes, sinó també la població autòctona amb una llengua minoritària o minoritzada en diferents països del món.

 

[Foto: Unsplash - font: www.diaridelallengua.cat]

Boualem Sansal, la «leyenda» libre

En “La Légende”, el escritor franco-argelino relata su año de detención en la cárcel de Koléa, en Argel. Sus palabras resuenen como un grito de libertad.

Escrito por Jacobo Machover 

“De vuelta al mundo de los vivos”, dijo en entrevista el escritor franco-argelino Boualem Sansal. 

Desde que salió de la cárcel de Koléa, en los alrededores de Argel, en noviembre de 2025, después de un año de detención, todos esperábamos el relato detallado de su calvario por el exprisionero franco-argelino. ¿Todos? No. Y menos aún sus propios antiguos editores y cerca de doscientos escritores que decidieron serles fieles después de un cambio de editorial muy sonado y polémico en el ámbito cultural francés. 

Boualem Sansal, sin duda, no se esperaba eso, una querella de editores algo ridícula, sino más bien las muestras de solidaridad a las que tiene derecho alguien que vivió el infierno de las mazmorras del régimen socialista-nacionalista-medio islamista del Frente de Liberación Nacional que gobierna el país en que nació, Argelia, desde 1962, fecha de su independencia de Francia después de una guerra larga y cruel  A su edad –cerca de 80 años–, Sansal tenía ganas de ver su obra a disposición de sus eventuales lectores, los que siguen desde hace tiempo su literatura y sus tomas de posición y los que lo han descubierto a raíz de su desgracia. 

Y la obra ya está aquí, desde el 2 de junio. La tengo sobre mi mesa. Se titula La Légende (“La leyenda”). La he leído con ansiedad y con un intenso cariño. Reconocí en el libro la fuerza de convicción de su autor y la capacidad de imaginación literaria (siempre a partir de lo real) de que es adepto. El título, La leyenda, hace referencia al apodo que le pusieron sus compañeros de captividad, quienes lo veían como alguien que iba a poder liberarlos de la dictadura, sobre todo los cabilios, que son mayoría en la mayor cárcel del África. No los terroristas islamistas, de los cuales Boualem Sansal es un enemigo mortal, ya que advierte constantemente a los europeos del peligro que representan. 

“Leyenda” es un término polisémico. Abarca también a todos los que lo apoyaron durante su larga detención, escritores y personalidades políticas de todos los bandos –sobre todo de derecha, hay que reconocerlo–, subrayando el papel jugado por el exministro francés del Interior Bruno Retailleau, candidato a la próxima elección presidencial y blanco predilecto del gobierno argelino, frente al cual adoptó una postura de enfrentamiento abierto, en contradicción con el aún ministro de Asuntos Exteriores y con el presidente Emmanuel Macron. La izquierda, discretamente al principio, abiertamente ahora, se apartó del movimiento de solidaridad, por considerar que no había que atacar a ese régimen “anticolonialista” y propagandista a ultranza de los movimientos palestinos: Sansal es un gran amigo de Israel, adonde viajó en otros tiempos, hecho que le fue reprochado durante las caricaturas de juicio a las que fue sometido. El abogado que eligió, François Zimeray, reconocido defensor de los derechos humanos, fue revocado por las autoridades por ser judío. La izquierda troglodita no puede pronunciarse a su favor, ya que invoca la influencia de Solzhenitsyn o la de Václav Havel, en cuyo país, Checoslovaquia, vivió un tiempo, lo que le permitió sin duda conocer la verdad sobre el “socialismo real”. 

La “leyenda” es también poética. En su soledad, Boualem Sansal se recitaba a sí mismo los versos de José María de Heredia, de François Villon o de Paul Verlaine y otros clásicos de la lengua francesa, que él ensalza por encima de todo. Más: escribe un largo poema con los otros detenidos para atacar la dictadura del presidente Tebboune (“Teb el maldito”). Y con esas poesías en mente, se escapa hacia otros horizontes, de amor y de esperanza, donde se encuentra con su mujer, Naziha, su segunda esposa, callada pero determinada, siempre fiel. No ha querido escribir una “literatura carcelaria”, de denuncia del “Reglamento” promovido por un sistema que se apoya en “la Religión, la Historia y la Revolución”, en la que únicamente se reflejara el horror que vivió: se trata efectivamente de un libro abierto, desordenado a veces, compuesto de vaivenes en el tiempo y en los espacios, que vuela hacia múltiples horizontes. 

Boualem Sansal es mi amigo del alma, un hermano (“Tú eres un hermano”, me escribe en reciprocidad en un mail reciente). Desde que lo conocí, de casualidad, el 11 de septiembre de 2023, él ocupa parte de mi vida y mis andanzas. Lo he acompañado en mi mente con gran emoción durante su encarcelamiento y algunas veces desde su liberación, resultante de un “indulto”  concedido por el “bandido-presidente” de Argelia al presidente alemán Frank-Walter Steinmeir, no a Macron. Boualem Sansal aún no se considera completamente libre: exige que sea reconocida su inocencia, a lo que tiene derecho. Sus palabras, sin embargo, resuenan como un ejemplo, como un grito de libertad para todos los hombres y mujeres que, desde Cuba, Irán o Rusia, se atreven a desafiar a sus dictadores, que se creen todopoderosos pero que no pueden nada contra la “leyenda” contenida en unas palabras de libertad y de combate.  

 

[Fuente: www.letraslibres.com]