La paradoxa de l’Alguer amb el català

 

Una senyer a l'Alguer 

Escrit per Marc González

Des que tinc memòria, l’Alguer havia quedat en el meu imaginari com aquella ciutat situada a l’altre extrem del mapa dels Països Catalans on encara es parlava català gràcies a una espècie de miracle lingüístic. Una barreja d’ingenuïtat i esperança m’havia dut a creure que la realitat de la llengua en aquest vestigi del domini català del Mediterrani era, si fa no fa, similar a la de la Catalunya Nord. Les meves estades en els darrers dos anys a la Barceloneta sarda –Baltsarunéta en alguerès–  han suposat una gerra d’aigua freda, primer, i el sorgiment d’un sentiment d’admiració i il·lusió, després, per aquesta ciutat i la seva gent.

Emmurallada des del segle XIII i banyada per unes aigües cristal·lines extremadament netes –a l’Alguer històricament no hi ha hagut indústria i això ha permès que tingui unes platges més típiques del Carib que no pas del Mediterrani–, actualment la ciutat es troba “soterrada lingüísticament” sota l’italià i, fins i tot, l’anglès. Els turistes italians i europeus l’han convertit en un dels destins més concorreguts de tota l’illa de Sardenya, atrets per les seves platges, l’àmplia oferta gastronòmica (amb uns quants plats d’origen català), l’estètica medieval de les muralles i els baluards, i la comoditat de tenir un aeroport a tan sols deu quilòmetres.

Endinsar-se en els atapeïts carrers de l’Alguer vell, però, permet albirar quina és realment la seva essència. A lo cor de la suitat, l’empremta catalana hi és per tot arreu: les muralles i els baluards medievals, la majoria fortificats durant el regnat de Ferran II d’Aragó al segle XVI; els elements del gòtic català tardà a la Catedral de Santa Maria i l’església de Sant Francesc i els seus respectius campanars; el Palau de Ferrera, construït al segle XV per la família catalana que li dona nom; la senyera i les quatre barres a l’escut de la ciutat, la seva bandera i fins i tot a la primera equipació de l’equip de futbol; el nom de Catalunya a hotels, restaurants, negocis i plats; o la retolació en català dels carrers del centre històric.

Ara bé, aquesta essència no deixa de ser més simbòlica que pràctica pel que fa a la llengua. I aquí ve la gerra d’aigua freda. Si l’última Enquesta d’Usos Lingüístic a l’Alguer (EULA), feta el 2015, ja alertava del retrocés en l’ús del català, no només en el dia a dia dels algueresos, sinó també en la seva transmissió intergeneracional; més d’una dècada després, la situació no sembla haver canviat, malgrat l’esforç d’entitats i del mateix ajuntament, que volen tornar a prioritzar el seu ús.

Fins i tot en els barris perifèrics, allunyats de la voràgine del turisme, sentir una conversa quotidiana en alguerès pel carrer, en un bar o al mercat sembla una quimera. La raó és que, igual que a Catalunya durant el franquisme, els algueresos també van patir dècades de menyspreu i discriminació cap a la seva llengua. “Algueresos: per millorar, cal abandonar l’alguerès” era el lema que circulava entre els pares i mares dels nens algueresos a la dècada dels 60. Ho va patir en primera persona el gerent d’un restaurant al port amb qui vaig poder conversar una estona i que encara recorda el que els professors li deien quan anava a escola: “Ens deien que si parlàvem català no entendríem l’italià. Han destruït tota una cultura, la nostra cultura”. Aleshores ja feia trenta anys que la llengua havia estat prohibida a les escoles de la ciutat, però l’Estat (italià, en aquest cas) encara no havia aconseguit eradicar-la. Per a bé o per a mal, les polítiques lingüístiques (siguin a favor o en contra) triguen el seu temps a donar resultats.

Ho vaig anar veient a mesura que parlava amb més algueresos. Perquè encara que sigui difícil sentir parlar català de manera espontània, la llengua es veu i se sent com a part indestriable de la identitat de la ciutat. Molts algueresos la coneixen i l’entenen i alguns la saben parlar, encara que no ho facin en el seu dia a dia. I el més significatiu és que quan els ho preguntes, la majoria estan entusiasmats de practicar-la perquè l’associen als seus avis i pares, i això els desperta un sentiment genuí de reconnexió cap als seus orígens que em va omplir de tendresa.

Ho vaig viure al Mercat Cívic, a tocar de l’Alguer Vell, on presidint la fruiteria no només hi havia una senyera, sinó també una estelada, fet que atreia turistes catalans que no dubtaven a anar a parlar amb la responsable de la parada. “La setmana passada van venir unes colles geganteres. Va estar molt bé. Jo parlo alguerès amb els meus amics. Si voleu trobar gent que el parla haureu d’anar a buscar la gent de més edat que sol viure en els barris perifèrics”, m’explicava. “La gent jove no sol parlar-lo ja”, afegia.

El cert, però, és que sí que vaig trobar persones que l’entenien i fins i tot parlants d’alguerès entre els més joves. “No parlo català, però l’entenc una mica”, m’explicava en italià una jove dependenta d’una botiga de souvenirs en ple centre de la ciutat. “Recordo que la meva àvia el solia parlar amb les seves amigues quan jo era petita, però amb mi no”, afegia somrient. En canvi, la propietària d’un restaurant al Lido de l’Alguer, de mitjana edat, sí que el parlava una mica i l’entenia perfectament. “La meva àvia era qui el parlava”, m’explicava una mica sorpresa però il·lusionada en ser preguntada. En saber que venia de Catalunya, em va preguntar si m’agradava la ciutat i em va desitjar una bona estada, explicant que fa uns anys havia visitat Barcelona i que li havia encantat. Una experiència similar em vaig trobar al bistrot ‘Deliciós’, situat al barri perifèric de La Pietraia, on una treballadora, també de mitjana edat, em va assegurar en un accent marcadament italià que “molta gent el parla”. “Al centre o al mercat trobaràs molta gent”. El parlant més jove que vaig trobar va ser un treballador de l’Alghero Calcio, l’equip de futbol de la ciutat. Tot i estar enfeinat després d’un partit, em va atendre breument per reivindicar que al club sí que parlaven la llengua: “Sí, i tant que parlem l’alguerès!”.

Com a barceloní catalanoparlant no puc evitar veure similituds entre el retrocés del català a Catalunya i a l’Alguer. Salvant les diferències, que obeeixen a la geografia i al transcurs de la història, l’Alguer no deixa de ser el reflex d’un mirall exagerat, una versió especialment visible d’un problema compartit amb la resta de territoris de parla catalana: la manca d’un estat propi que protegeixi la llengua i la doti de poder. Si bé és cert que en aquesta ciutat el retrocés de la llengua s’ha produït en unes condicions encara més adverses, veient com avança de ràpid el desús del català a Barcelona i altres parts dels Països Catalans, no és forassenyat preguntar-se si l’Alguer no serà el futur que li espera en els segles entrants a alguns indrets del nostre país ja de per si més aïllats lingüísticament.

La solució a tot això no és senzilla ni respon a una única causa, però, paradoxalment, l’Alguer pot ser part de la solució. La mateixa existència d’aquesta ciutat sarda de parla catalana ens recorda el poder econòmic, polític, social i militar que durant segles ha representat el català, malgrat que darrerament només el veiem i tractem com una víctima. Alhora, l’estat de la llengua a la ciutat també ens ensenya la importància de mantenir els vincles entre territoris, de recuperar la transmissió familiar de la llengua i de convertir el prestigi simbòlic en ús real.

Potser pel fet de no ser dins de les fronteres de l’Estat espanyol, els habitants de l’Alguer ens demostren, a més, que la resiliència lingüística no ha de ser motiu de desgast o frustració, sinó d’orgull i d’admiració cap a la pròpia cultura i identitat. En són exemple també la voluntat de l’ajuntament i les entitats de reconnectar i potenciar la llengua que compartim. “La meva besàvia només parlava català, ni sard ni italià. Els meus pares i avis també parlaven el català. Ells me’l van ensenyar. Els algueresos no som sards, som una particularitat”, reivindicava orgullosament el mateix gerent del restaurant al port.

Els catalans som els algueresos de l’Estat espanyol i francès. Aprofitem els recursos que els habitants d’aquesta ciutat mai han tingut i dotem la nostra llengua de poder. Fem-la respectar emprant totes les eines que tenim a la mà. I fem-ho com molt sovint ho fan els catalanoparlants que no tenen passaport espanyol: sense por i sense complexos. Només així podrem tornar a situar la llengua allà on els nostres avantpassats la van fer arribar. L’Alguer, “lo tresor” del poeta Maurici Pugioni, és un record viu que des d’un racó de la Mediterrània, als confins dels Països Catalans, ens ajuda a recordar quin és el camí de retorn.

[Foto de l'autor - font: www.diaridelallengua.cat]

Valentín García Gómez: «Comunicar en galego ofrece posibilidades, confianza e identidade, factores difíciles de atopar nas linguas maioritarias»

Entre o 14 e o 19 de outubro a Asociación de Medios en Galego (AMEGA) celebrou as xornadas ‘Os medios galegos do futuro comezan nas aulas’ nas tres universidades de galegas. O ciclo contou co patrocinio da Secretaría Xeral de Medios. Falamos con Valentín García Gómez, secretario xeral da lingua, quen fai balance destas xornadas e explica porque é importante achegarlle ao estudantado os retos dos medios en galego. 

Valentín García Gómez

Escrito por Tamara Novoa

—Como encaixan estas xornadas no traballo que se está a facer para reforzar o uso do galego no ámbito da comunicación?

A divulgación permite achegar coñecemento fundamentalmente a persoas que están en período de formación e que moi pronto serán profesionais da comunicación. Primeiro, sobre os medios galegos que existen, porque unha das cousas que sorprende é o seu número; e, despois, sobre as posibilidades, fortalezas e tamén debilidades que presenta todo o sistema comunicativo galego. Todo isto está marcado polo ámbito da comunicación tal e como aparece no Plan Xeral de Normalización Lingüística. Trátase de incidir no sector o antes posible, desde o propio momento da formación, e de conseguir que o galego estea presente entre as persoas que estudan nas facultades de Ciencias da Comunicación.

—Que papel ten o estudantado na renovación dos medios de comunicación e da propia lingua galega?

Moitísimo, porque é o futuro da nosa lingua. O estudantado está nunha idade na que se conforman en boa medida a personalidade e a forma de vida para a idade adulta. Desde o punto de vista sociolingüístico, as idades entre os 15 e os 25 anos son moi interesantes porque é cando unha persoa se vai decantando pola lingua que lle gusta usar ou na que se instala no ámbito persoal. No profesional dependerá despois doutros factores, como o medio ou o ámbito no que traballe. Pero a súa actitude será moito máis positiva se esta realidade xa está presente mentres se forma na facultade. 

—E, á inversa, que papel poden ter os medios e os novos formatos dixitais na normalización da lingua e na creación de novos públicos? 

Vivimos nunha sociedade na que a información flúe cada vez en maior cantidade e con máis rapidez, a través de formatos que hai anos nin sequera podiamos imaxinar. A vantaxe para o galego é clara: pode xogar en igualdade de condicións coas grandes linguas do mundo en canto ás posibilidades que ofrecen estes formatos. Outra cousa é a realidade dunha lingua minoritaria, que non alcanza o mesmo volume de información que xeran outras linguas. Ademais, vivimos nunha sociedade cada vez máis global. Antes, no noso caso, accediamos á información fundamentalmente en galego e castelán; agora hai moitas máis linguas actuando no noso hábitat informativo. Todo isto hai que analizalo desde as súas fortalezas e tamén desde as súas debilidades. 

—Como definiría o estado de saúde actual da comunicación en galego?

Creo que estamos nun momento histórico. Nunca houbo tantos medios de comunicación en galego. Falabamos estes días dun reconto duns cincuenta socios de AMEGA e arredor de cen medios máis que están emitindo, escribindo ou traballando en galego todos os días. É unha cifra importante para un país de 2,7 millóns de habitantes. O problema é que faltaría comparalos cos medios que non están en galego, e aí a diferenza seguramente sería enorme. Ao final, o asunto é tamén unha cuestión de opción por parte das persoas que lemos, nos informamos ou falamos.

A lingua é unha opción que, como outras decisións da vida, está condicionada polas circunstancias que nos rodean. Por iso este momento da formación é clave: é cando se conxugan moitos deses valores e circunstancias antes de tomar determinadas opcións. Esa elección será sempre persoal, lexítima e autónoma, pero é importante que a xente vexa que existe a posibilidade de facer comunicación tamén en galego dentro dun sistema informativo que está cambiando a pasos axigantados.

—Cal é hoxe o principal reto ao que se enfronta a lingua galega?

Colocarse nesas grandes canles de comunicación e ocupar ese espazo. É, sobre todo, un reto de conseguir usuarios. Hoxe pódese calcular practicamente todo: o número de usuarios, os likes, as descargas, cantas persoas abren unha noticia ou canto tempo dedican a lela. Todo isto ten unha lectura comercial. Aquilo que resulta útil ou rendible para as empresas de comunicación, públicas ou privadas, tende a medrar. Pola contra, aquilo que non se usa, non se ve, non se le ou non se escoita corre o risco de quedar reducido ao ámbito administrativo, académico ou docente, sen unha plasmación real na sociedade. Por iso creo que o gran reto segue sendo gañar usuarios desde a convicción e explicar a importancia de optar polos medios en galego. Eses medios medrarán na medida en que quen os edita, elabora ou produce vexa que teñen lectores, usuarios ou espectadores e que a información chega ao seu destino final.

—Que lle gustaría que saíse destas xornadas, tanto para o estudantado como para o futuro da comunicación en galego?

Que saíse o xermolo de profesionais en galego ou, cando menos, de profesionais que teñan sempre o galego como unha opción. Que, cando traballen con empresas de comunicación, publicidade ou marketing, vexan o galego como unha posibilidade real. O que me gustaría é que vexan o galego como unha posibilidade de traballo e de incorporación ao mercado laboral. Evidentemente ten algunhas limitacións, pero tamén ofrece posibilidades, confianza e identidade, factores que son moi difíciles de atopar nas linguas maioritarias.

O ciclo ‘Os medios galegos do futuro comezan nas aulas’ conta co patrocinio da Secretaría Xeral de Medios da Xunta de Galicia e coa colaboración da Deputación da Coruña, do Consello da Cultura Galega, da Real Academia Galega, do Colexio Profesional de Xornalistas de Galicia e das tres universidades galegas.

 

[Foto: Paula Cermeño - fonte: www.nosdiario.gal]

 

Patrick Modiano : des trous dans la mémoire

Tandis qu’il observe les fenêtres de l’immeuble d’en face avec des jumelles, le narrateur de ce bref roman est pris d’une impression de déjà vu : des fantômes ?

Écrit par Anne COUDREUSE

Avec ce roman dont le narrateur parle de lui-même à la troisième personne, le prix Nobel de littérature 2014 poursuit sa méditation sur la mémoire, l’identité, la solitude et le poids du silence. 

Un « spectateur nocturne » 

«  Depuis quand Van Walle avait-il l’impression que le monde ne lui apparaissait plus qu’à travers une vitre ? Il essayait de remonter le cours des années. Depuis cinq, dix ans ? Ou plus loin encore ? Il cherchait des points de repère, une date ou une saison précise qui lui permettraient de se souvenir de la première fois où il avait senti le contact glacé de son front contre une vitre. » Cet incipit met bien en évidence la solitude et l’isolement du narrateur, dans un quartier « sous vide », comme hors du temps et de l’agitation du monde : le 7^e arrondissement, autour de l’École militaire. 

Dans sa jeunesse, il aurait voulu étudier la médecine, mais «  il avait passé le baccalauréat latin-grec, puis un examen que l’on appelait propédeutique en ce temps-là  ». C’est pourquoi, quand on l’interrogera sur sa profession, il répondra par deux mots « lus quelque part : spectateur nocturne ». C’est ainsi que se définissait l’écrivain Rétif de la Bretonne (1734-1806) dans Les Nuits de Paris, publiées à la fin du XVIII^e siècle, portant précisément ce sous-titre, qui apparaissait déjà dans L’Herbe des nuits. « Je me suis rapproché », racontait le narrateur de ce roman de 2012. « J’aurais pu pousser la porte vitrée et les rejoindre. Mais la crainte d’être un intrus m’a retenu. À cette époque, n’ai-je pas toujours été en retrait, dans la position du spectateur, je dirais même de celui que l’on appelait le “spectateur nocturne”, cet écrivain du XVIII^e siècle que j’aimais beaucoup et dont le nom figure à plusieurs reprises accompagné de notes, sur les pages de mon carnet noir ? » 

« Les éditions du Sablier » 

Depuis cinq ans, Ludo Van Walle travaille pour les éditions du Sablier, avenue de Suffren, où il se rend à pied : correction de manuscrits, fiches de lecture, traduction d’ouvrages anglais ou allemands. La question du temps est bien au cœur de ce roman où un amnésique tente de retrouver la mémoire et hésite entre « revenants », «  fantômes  » et « spectres  » pour désigner les personnes qu’il voit dans la nuit aux fenêtres d’en face : Christiane Thouvenin, Yvonne Beulaigne, ainsi que Pinguet et ses mouvements de gymnastique. 

Comme toujours chez Modiano, tout se joue dans les détails – dans ces numéros de téléphone à huit chiffres, par exemple, qui étonnent sous sa plume. Van Walle les trouve dans « les Pages blanches » de l’ordinateur de son éditeur, qui lui dit souvent : «  Vous devriez écrire vos Mémoires. » Mais justement, Ludo Van Walle n’a « plus aucune mémoire », même s’il s’est lui-même surnommé « l’éléphant », en raison de sa forte corpulence : 1,95 mètre et 120 kilos qui lui donnent « un pas lourd et mélancolique ». 

Les deux femmes d’en face semblent venir d’un autre temps – de ce temps où l’on pouvait trouver un « juke-box » dans les cafés – et d’un autre quartier, « du côté de la porte d’Italie ». Mais qui sont-elles au juste ? L’énigme se nourrit de la « lumière blanche » de l’amnésie, même si certains courts-circuits de la mémoire pourraient faire croire à une illusoire réponse : « À ces instants-là, le présent se mêlait à des éclats du passé et il ressentait une décharge électrique chaque fois que ces deux temps se heurtaient l’un à l’autre. » 

« Vie antérieure » et « éternel retour du même » 

L’auteur crée ainsi une atmosphère crépusculaire où les mots « rafle », « panier à salade », « gabardines de […] couleur verte » ou « menottes » renvoient à un passé qui semble envahir le présent, ou lui fournir comme un arrière-fond — lui promettre un avenir peut-être ? — terrifiant. Par moments, Modiano semble définir lui-même la magie de son grand art de l’allusion et de l’illusion romanesques. Donnant une des clés de sa poétique, il écrit par exemple que tout fonctionne « comme si les sons et les images appartenaient à deux époques différentes ». Ou encore, développant une autre métaphore cinématographique, il évoque « des bouts de séquences d’un film avant le montage ». 

Pourtant, alors que les romans de Modiano sont pleins de carnets et de notes mystérieuses, le narrateur de L’Éléphant, lui, semble totalement démuni. Il doit vivre en tout cas privé des documents de son passé : « Mais il s’était débarrassé d’une trentaine d’agendas et il ne restait plus aucune trace de tout cela. Pourtant la semaine précédente, un souvenir était venu de très loin jusqu’à lui, à travers la nuit froide de l’oubli, comme le dit la chanson. » Pour éloigner « le vacarme incompréhensible du présent », le narrateur, dont le nom est comme un mur qui ne le protège de rien, devient l’auteur du livre que nous lisons, des Mémoires pour lesquels il aura finalement choisi la troisième personne : « Il était d’une nature secrète. Il répétait souvent cette phrase qui aurait pu servir d’exergue à son livre : “Nous vivons à la merci de certains silences.” » 

C’est bien avec le silence qu’écrit Modiano, et ce roman de l’obsession, entre hypermnésie et amnésie, semble condenser tout son univers et tout son art poétique. 

L’Éléphant

Patrick Modiano

2026

Gallimard

112 pages

[Source : www.nonfiction.fr]

Estudar galego nunha universidade alemá. O caso do Centro de Estudos Galegos de Kiel

 

Instalacións da Universidade de Kiel, en Alemaña. Imaxe: CAU

Escrito por María Xosé Porteiro

As estatísticas oficiais apuntan a que se fala galego nunha vintena de países: Arxentina, con 750.000 falantes, e con menor intensidade Alemaña, Austria, Brasil, Croacia, Cuba, Estados Unidos, Finlandia, Francia, Hungría, India, Irlanda, Italia, Polonia, Portugal, Reino Unido, Rusia, Suíza, Uruguai e resto do Estado español. Pódese estudar lingua e cultura galegas nos Centros de Estudos Galegos (CEG) en máis de corenta universidades estranxeiras onde se afonda no coñecemento da nosa cultura mediante investigacións e a súa difusión internacional. 

Os CEG dependen da Secretaría Xeral de Emigración da Xunta e traballan como departamentos dotados de lectorado especializado en filoloxía galega. Esta posibilidade favorece o coñecemento da nosa cultura e dá valor a súa referencia como lingua de prestixio, tanto desde a perspectiva histórica coma cultural. 

Neste sentido, é notable a oferta de cursos específicos e viaxes de estudo para coñecer o noso país como o organizado pola universidade de Kiel (Alemaña) onde existe desde hai 19 anos un Centro de Estudos Galegos adscrito ao Seminario de Linguas Románicas. Co seu director e recoñecido catedrático de lingüística románica, Elmar Eggert, acompañados polo Dr. Facundo Reyna-Muniain, un grupo de estudantes de galego visitou recentemente Galicia.

Elmar Eggert en Vigo 

Eggert é unha autoridade internacional no eido da lingüística como experto en linguas románicas: francés, español, portugués, e agora tamén galego. Falamos con el durante esta visita do alumnado de Kiel ao Museo do Mar de Vigo para afondar nas ligazóns literarias da cidade. O seu enclave histórico e paisaxístico dá título ao Capítulo VIII:  La baie de Vigo, da obra de Julio Verne, Vingt mille lieues sous les mers. No museo pode verse o artefacto ideado polo industrial vigués Antonio Sanjurjo Badía que inspirou o submariño citado na novela. Ese mesmo mar aparece no poemario De catro a catro, do poeta da Xeración do 27 Manoel Antonio, ou nas Cantigas de amigo na Idade Media.

Maria Xosé Porteiro: Como comezou a súa relación coas linguas románicas?

Elmar Eggert: En 1994 pasei un ano en Francia onde me examinei de Lettre moderne e desde aquela o francés é para min unha lingua moi querida e familiar, fermosa pola súa estética, na que me sinto moi cómodo. A fonética do francés é atractiva e aprendela na etapa da mocidade foi estimulante.

MXP: Logo dese primeiro e fondo contacto cunha lingua romance estudou outras.

EE: Si, e iso motivou a miña elección de ser lingüista. Non me dedico a ensinar gramática e facer traducións; a miña tarefa é dar a coñecer o funcionamento dunha lingua, o uso dos tempos verbais, historia, sociolingüística, pragmática e outros aspectos. Para que os alumnos poden chegar a ser profesores teñen que afondar nestes coñecementos.

 

MXP: A lingua diferencia ao ser humano de calquera outra especie animal. Tamén provoca un interese filosófico?

EE: Si, a antropoloxía lingüística está na base dunha lingua. Tamén a sintaxe, a gramática, o léxico ou a semántica. Pero para dominala hai que falala, practicala, coñecer a súa historia e as tradicións discursivas, practicar o seu uso, deterse nas tradicións e, con ese coñecemento, crear algo novo. Trátase de entender como funciona esa lingua, a relación entre o pensamento e a linguaxe, por que se escolle un determinado xeito para dicir algo dunha maneira e non doutra, saber si é un acto non reflexivo no que inciden criterios sociais, pragmáticos ou políticos... Hai moitos elementos que descifrar no complexo xeito co que funciona a linguaxe, ver como reaccionan os falantes con tantas variantes posibles e como se fai a escolla. É moi interesante achegarse un pouco máis á complexidade das linguas e á potencialidade que ofrecen.

MXP: O francés foi a súa primeira escolla, máis despois foron o portugués e o español. A que lle dá máis importancia, ao coñecemento teórico ou a práctica?

EE: Á combinación de ambas cousas. Explico o que é a lingua na práctica máis tamén nos textos de documentos históricos, nos vídeos, porque alén de rexistrar o funcionamento dun sistema, para o alumnado é importante saber por que funciona de determinado xeito e preguntarse sobre a realidade lingüística cun enfoque un pouco diferente onde a temática pode ir máis sobre a Historia. Na lingüística hai varias correntes como a gramática xenerativa. Outras apóianse en estruturas para deseñar árbores sintácticos, pero a linguaxe é sempre algo cultural, histórico, social. Non é unha maquinaria que funciona dunha determinada maneira pois sempre serán os falantes quen deciden como falar, que falar, por que facelo, e non podemos prescindir dese contexto.

Museo do mar de Vigo. Submarino que inspirou a Jules Verne

MXP: Semella que agora xa non sexa imprescindible aprender un idioma para andar polo mundo.

EE: É que unha cousa é falar e outra comunicarse. Trátase de lograr un entendemento onde a transición sexa algo máis. Sempre hai connotacións, aspectos da identidade e o respecto que supón coñecer os matices dun idioma. Ensinamos a amar, a facer nosa unha lingua sexa cal sexa o nivel que se teña. É un pacto de respecto, de intercambio, entre o falante e unha lingua.

MXP: Implica estar aberto a outras culturas, opinións, xeitos de vida, respecto da diversidade...?

EE: Implica amar ao outro de xeito diferente, pero primeiro hai que recoñecer o que non se coñece e querer saber por que algo é de determinada maneira, ter curiosidade, estar aberto, axudar ao alumnado a amar e descubrir outros mundos, facernos preguntas. É unha maneira científica de ver as cousas, non só como obxecto senón na práctica diaria. É estarmos atentos ao outro. Nesta viaxe cos estudantes reiterabámoslles que observasen como se usa a lingua na rúa porque non é inocente saber as razóns polas que se fai de determinada maneira

 

MXP: Profesor, véxoo coma un navegante.

EE: Interésame a Historia porque acompaña á hora de achegarnos a outra lingua, e coñecer os países é importante. Para o portugués fixen varios cursos e tiven unha beca para estudar en Lisboa cunha profesora como alumno único. Aprendín moito, fixemos excursións, coñecín mellor aquela cultura. Foi moi intenso e gustei moito desa lingua que me introduciu no mundo da lusofonía movéndome a estudar tamén a variedade brasileira.

MXP: E como chega ao galego?

EE: Foi unha transición desde o portugués a través do meu colega, Javier Gómez Montero, que fora director do Centro de Estudos Galegos de Kiel. Cando se xubilou preguntoume se sabendo eu portugués podería encargarme do estudo do galego. Aceptei coa condición de facer un achegamento máis fondo. Niso estou desde hai ano e medio, galeguizándome cada vez máis. A miña comunicación cos nosos profesores é en portugués, español, francés, e agora tamén en galego, pasando todo o tempo dunha lingua a outra. Xeralmente é difícil máis cando se fai habitual, non tanto. Eu non coñecía a totalidade da expansión do galego e resultoume moi útil a tese de Facundo Muniaín sobre a diáspora e a experiencia dos Centros Galegos que ofrecen estudos da lingua en Cuba, Arxentina, Holanda, Bélxica ou Australia.

Elmar Eggert e María Xosé Porteiro en Vigo

MXP: Que demanda hai na Universidade de Kiel para a aprendizaxe do galego?

EE: Os nosos estudantes teñen a obriga de aprender, alén do español, outra lingua románica como mínimo e facer estudos cando menos de dous cursos de Filoloxía Hispánica para chegar ao nivel 2 desa outra lingua. Para nós esa comparativa é moi importante. No primeiro ano, introdúcense nos estudos de Filoloxía Románica comparada para ver o conxunto deste ámbito cultural. Logo teñen que facer unha escolla na que o galego é unha opción. Tivemos de 15 a 20 alumnos nun primeiro curso de galego e queremos máis, pero iso require moita presencia, moita enerxía -sobre todo nos primeiros momentos-. Non podemos impoñelo pero si mostralo, participar en excursións coma esta... Por iso un Centro de Estudos Galegos é importante, pero precisa dun lectorado activo.

MXP: Que lle está a supoñer a experiencia que está a vivir coa lingua galega?

EE: Confirma a necesidade e a importancia de penetrar a fondo nunha cultura para coñecer ben a súa lingua: exactamente o que pretendíamos nesta viaxe porque non se sabe moito sobre Galicia na Alemaña. Coñécese o Camiño de Santiago, mais non se relaciona coa lingua nin co país.

 

[Imaxes da autora, agás onde se indica o contrario - fonte: www.praza.gal]

 

Derrière les vitres

Des romans de Patrick Modiano, on pourrait dire qu’ils sont tous plus ou moins écrits à travers une vitre, voire une vitre embuée. Et de L’éléphant, peut-être plus encore.

« Baiser derrière le rideau », Edvard Munch (1892)(détail) 

Écrit par Pierre Benett

Non seulement son personnage épie ses voisins depuis sa fenêtre, mais il regarde les gens et les choses à travers la « lumière blanche et aveuglante » de l’amnésie. Tout le mène donc, sans empressement mais avec la lenteur du pas de l’éléphant, à traverser la vitre. 

À moins de vouloir faire un exercice encyclopédique, il serait vain de chercher à lister les éléments qui reviennent dans les romans de Patrick Modiano. À la rigueur, on peut relever ce qu’on aime y retrouver. En lire un, nouveau ou non, c’est retrouver une atmosphère (vaporeuse), des mouvements (le retour, l’errance, la fugue, la dissimulation), des lieux (les rues de l’ouest parisien, les boulevards de ceinture et leurs immeubles en brique rouge, les cafés), des objets (les numéros de téléphone, les listes), et même des noms (le garage Béavioure !)… et, bien sûr, des êtres perdus dans le temps et en quête d’eux-mêmes à travers un détail à y retrouver, tant et si bien qu’ils pourraient n’en former qu’un. Ce cycle, désormais composé d’une cinquantaine de romans depuis La place de l’Étoile (1968), n’a ni véritable début ni, de ce qu’on en sait, de fin. À l’image des Boulevards de ceinture, sa forme est absolument circulaire, comme la mémoire.

Il y a un donc un plaisir certain (régressif, diraient peut-être nos amis psychanalystes, mais pourquoi pas ?) du retour du même dans certaines lectures – et on comprend d’autant mieux que les amateurs de Modiano puissent aussi l’être de Simenon. Mais, au-delà de la lecture réconfortante, ce sentiment n’a rien d’anodin concernant un écrivain qui met en scène moins le retour de l’identique que les légers décalages, défaillances et divergences de la mémoire. Au contraire, il faut peut-être faire confiance à ce sentiment-là. Car tout se passe comme si, depuis plus d’un demi-siècle, le romancier donnait à ressentir à ses lecteurs ce qu’éprouvent ses personnages, qui voient revenir des détails de leur passé, se font surprendre par les coïncidences et les échos entre les époques, voient la même chose se passer mais différemment. Dès lors, si on en a lu au moins deux, lire Modiano c’est surtout retrouver une manière de raconter : une narration et une langue en apparence claires, mais qui s’opacifient au fur et à mesure que progresse la lecture (du roman en question, et du cycle dans son ensemble). En quelques pages, on ne sait plus où l’on est, ou plutôt quand on est. Et il faut s’y reprendre à plusieurs fois pour dissiper un peu le brouillard qui nous entoure – nous et eux, tous ces gens qui tentent tant bien que mal de le transpercer.

L’éléphant ? Drôle de titre pour l’auteur de Villa Triste ou Du plus loin de l’oubli. Le réseau Modiano, toujours bien informé, nous apprend que le roman devait s’appeler Derrière les vitres et que, tel un personnage de Modiano, il a pris une seconde identité. Laquelle est la vraie ? Les deux titres ne font pas mystère de leur signification. Ludo Van Walle, vieil homme, vit de menus travaux éditoriaux et de traductions pour les bien nommées éditions du Sablier (déjà présentes dans Accident nocturne). Il passe beaucoup de temps à sa fenêtre, à regarder, dans l’immeuble d’en face, celles d’une femme plus ou moins de son âge, Mme Thouvenin, et d’une plus jeune, Yvonne Beulaigne. De l’éléphant, il a la silhouette et le poids (1,95 m et plus de 120 kg), à tel point qu’il ne se reconnaît plus. Mais il n’en a pas la mémoire : il ne se souvient de rien. Aveuglé, il doit faire, malgré ses maux de tête, un effort constant. Mais sa dépossession est aussi une chance. S’il ne reconnaît rien ni personne, il est doté du sixième sens des personnages de Modiano : il sait reconnaître des signes du passé, même et surtout imaginaires. Où et comment a-t-il connu cette Mme Thouvenin, qui, contrairement à lui, ressemble à celle qu’elle était il y a quarante ans ? Et ce Bernard Pinguet, qui ressemble à s’y méprendre aux innombrables types louches qui entouraient son père ? D’où vient cet air de déjà-vu ?

Il y a le malaise du passé, mais il y a aussi celui du présent, que Van Walle évite, agressé par son « vacarme », « de plus en plus assourdissant », dans un monde devenu « si incompréhensible », où l’on prévoit « des guerres prochaines ». Depuis quelques livres, le témoin Patrick Modiano observe explicitement Paris et son époque se modifier sous ses yeux. Le téléphone est devenu portable, les rues sont encombrées de touristes… On reste chez Modiano : l’indicatif n’est pas encore 06 mais 01, les quartiers sont déserts et l’on y porte encore une montre (ce qui conduit à ce geste inouï : demander l’heure). Contrairement à ce que son image d’Épinal laisserait croire, cette œuvre n’est pas étanche aux transformations contemporaines ; simplement, elle les regarde avec un léger décalage. Là encore, comme derrière une vitre.

À l’affût de signes, de coïncidences, de traces, l’éléphant qui erre dans le XVI^e arrondissement se lance dans une quête qui, en sourdine, se fait pressante, vitale, car elle a lieu à un âge où, le sablier le rappelle, le temps est compté, où apparaît « le signal que ces images du passé allaient brusquement s’éteindre ». Tout devrait donc aller vite et l’enquête donner des réponses, mais la brièveté de ce livre, l’un des plus courts de l’auteur, aux chapitres parfois constitués d’une seule page, n’implique pas que les trous et ellipses qui composent la majeure partie du récit soient remplis. Comme le remarquait Norbert Czarny à propos du précédent livre, La danseuse, la structure du récit se fait plus vive, l’écriture plus ramassée, ramenée à l’essentiel : le flou entre les temps et entre les images. En somme, on a ici accès à un condensé de Modiano. Où, pourtant, l’écriture continue de chercher des voies pour nous faire vivre la traversée du temps que vit Ludo Van Walle.

Malgré la tension du récit, la quête ralentit, bifurque. Dans L’éléphant, la mémoire semble se délester plus que se remplir, au fur et à mesure qu’avance son lourd et lent personnage. Et Patrick Modiano n’est pas sans une douce ironie : l’amnésique est censé écrire ses Mémoires et rendre un manuscrit, que son éditeur aime appeler un « ours »… On ne dira rien de la résolution de l’intrigue, fulgurante, si ce n’est qu’elle rebat les cartes de manière magistrale, en quelques paragraphes sidérants où un personnage confie son angoisse à un autre, où les simples mots « rafle » et « panier à salade » disent que « quelque chose s’est passé ici longtemps auparavant, un événement dont lui parvenaient encore des ondes, mais brouillées ». Tout le récit se retrouve inséré dans un temps qui le dépasse et le condense à la fois. Sans retrouver une mémoire totale et lumineuse, l’éléphant traverse enfin la paroi de verre qui le séparait de lui-même.

Le merveilleux tour de passe-passe que Patrick Modiano organise à nouveau, la féerie de cette ronde qu’il orchestre avec une simplicité confondante et pourtant si subtile, l’émotion que nous procurent les détails qu’il parsème dans son texte, la finesse avec laquelle il brouille les temps : tout cela nous fait regarder nous aussi avec des jumelles. C’est-à-dire en regardant de loin, mais en voyant de près.

 

Patrick Modiano | L’éléphant. Gallimard, 112 p., 16 € 

[Image : CC0/WikiCommons - source : www.en-attendant-nadeau.fr]

«Naza», el documental que acusa l'exèrcit d'Israel de matances de civils a Gaza i encén Netanyahu

El primer ministre exigeix una investigació penal per identificar els militars que van testificar en el film 

Escrit per Ketty Calatayud

Naza és l'acrònim hebreu de nezek agavi, que significa "dany col·lateral". És el terme que utilitza l'exèrcit israelià per calcular quantes víctimes civils pot provocar un bombardeig. Darrere d'aquesta expressió aparentment tècnica s'amaga una de les qüestions més controvertides de la guerra de Gaza: com es decidia atacar un objectiu quan se sabia que l'operació també podia provocar la mort de desenes o centenars de persones innocents? Aquesta és la pregunta que planteja Naza, un documental d'investigació que, a través dels testimonis de 24 militars i membres dels serveis d'intel·ligència israelians, revela els mecanismes interns de la maquinària militar que va arrasar la Franja. Unes denúncies que les Forces de Defensa d'Israel (FDI) rebutgen categòricament i que han desencadenat una ofensiva del primer ministre, Benjamin Netanyahu, per identificar els testimonis anònims i portar-los davant la justícia. 

El documental, que va guanyar el Premi Especial del Jurat al Festival de Cinema de Venècia, va arribar divendres passat, 9 d'octubre, a les sales de cinema espanyoles, enmig de la polèmica provocada per les revelacions dels militars i agents d'intel·ligència israelians que hi participen i la persecució que s'ha iniciat a Israel.

Netanyahu va exigir aquest diumenge una investigació penal contra els participants en el documental per presumptes "delictes greus contra la seguretat de la informació, difamació penal i perjudici als interessos diplomàtics i de seguretat d'Israel". En una carta dirigida als màxims responsables de l'exèrcit, dels serveis de seguretat interior i de la Fiscalia General, el primer ministre reclama que s'actuï "amb urgència" per descobrir la identitat dels militars que han trencat el silenci. La decisió ha afegit una nova dimensió a la polèmica: mentre els autors del documental denuncien possibles crims de guerra, el govern israelià posa el focus en els qui han revelat informació militar classificada.

אני דורש מהרמטכ״ל, מראש השב״כ ומהיועמ״שית לפתוח בחקירה מקיפה כנגד המשתתפים בסרט ״נז״א״ ולהעמיד אותם לדין בגין עבירות ביטחון מידע חמורות, הוצאת דיבה פלילית ופגיעה באינטרסים מדיניים וביטחוניים של ישראל. הסרט מגולל עלילה שקרית, מטעה ומגמתית שמוציאה דיבה רעה על מדינת ישראל ועל צה״ל בעולם ופוגעת פגיעה קשה במעמדה של ישראל. אנחנו תמיד נעמוד עם לוחמינו האהובים והגיבורים!

— Benjamin Netanyahu - בנימין נתניהו (@netanyahu) October 11, 2026

Bombardejos amb centenars de víctimes civils previstes

Què expliquen aquests militars perquè el govern israelià hagi reaccionat amb tanta contundència? El documental, dirigit pels cineastes israelians Yuval Abraham i Rachel Szor i produït per The Guardian, descriu com els serveis d'intel·ligència identificaven presumptes militants de Hamàs i autoritzaven bombardejos contra els habitatges on vivien. Segons els testimonis, en alguns casos s'esperava que els objectius tornessin a casa per atacar-los, malgrat saber que a l'interior també hi havia familiars, inclosos infants. Una de les revelacions més impactants és que, segons un dels entrevistats, es va arribar a autoritzar una operació amb una previsió de fins a 500 morts civils.

Els testimonis també denuncien l'ús de sistemes d'intel·ligència artificial, com Lavender, per identificar sospitosos a partir de dades de vigilància massiva. Segons el documental, aquestes eines presentaven marges d'error que podien convertir persones innocents en objectius militars.

Yuval Abraham and Rachel Szor look drawn and solemn amid strong applause for Golden Lion Contender ‘NAZA’ exposing Israeli targeting of civilians in Gaza #VeniceFilmFestival https://t.co/hqyzoZhwHM

— Deadline (@DEADLINE) September 10, 2026

La pel·lícula sosté que aquestes pràctiques van contribuir a convertir la mort de civils en una conseqüència assumida dins del procés de planificació militar. Les denúncies plantegen possibles vulneracions del dret internacional humanitari, que prohibeix els atacs deliberats contra civils i els bombardejos en què els danys previstos a la població siguin excessius respecte de l'avantatge militar esperat.

L'exèrcit israelià nega les acusacions

Les Forces de Defensa d'Israel (FDI) han respost amb un extens informe en què rebutgen les principals conclusions del documental. Asseguren que mai no es va autoritzar cap bombardeig amb una previsió de 500 víctimes civils i neguen que existissin permisos automàtics per matar un nombre determinat de persones innocents segons la importància de l'objectiu militar. L'exèrcit també defensa que la intel·ligència artificial no decidia autònomament els atacs, sinó que les operacions havien de ser avaluades i autoritzades per responsables humans. Segons les FDI, els testimonis ofereixen una visió parcial dels procediments militars perquè molts només coneixien les fases inicials de recopilació d'informació. La pel·lícula, afegeixen, presenta una imatge "distorsionada, enganyosa i poc sincera" de la realitat.

Els autors de Naza defensen, en canvi, el rigor de la investigació. The Guardian assegura que el documental és el resultat de tres anys de treball, amb més de 100 fonts consultades i testimonis contrastats. També rebutja que els entrevistats fossin exclusivament militars de rang inferior i afirma que alguns havien participat en diferents etapes de selecció i autorització dels objectius. 

De l'ovació a Venècia a les amenaces de mort

La polèmica ha anat molt més enllà del debat sobre les operacions militars. Naza es va estrenar el 10 de setembre al Festival de Venècia, on va rebre una ovació de prop de 25 minuts i va acabar obtenint el Premi Especial del Jurat. El documental també es va projectar al Festival de Cinema de Sant Sebastià, entre el 23 i el 26 de setembre, enmig de la polèmica per les amenaces denunciades pels seus directors. El 25 de setembre, diverses persones es van concentrar a la ciutat basca amb el lema 'Nosaltres també som Naza' per expressar el seu suport a la pel·lícula.  Però l'èxit internacional ha contrastat amb la campanya d'hostilitat contra els seus directors a Israel.

“Naza” di Yuval Abraham e Rachel Szor ha ricevuto una standing ovation di 25 minuti a #Venezia83. “Girato di notte sui tetti di Tel Aviv, il film rivela i dettagli dei sistemi alla base dell'uccisione di massa di civili palestinesi a Gaza programmata da Israele”. @la_Biennale https://t.co/9fHNPjnaxC

— RB Casting (@RBcasting) September 10, 2026

Abraham i Szor han estat titllats de traïdors per sectors pròxims al govern. Grups ultranacionalistes s'han manifestat davant de la casa dels pares de Szor, a Savyon, amb crits de "pena de mort per als traïdors". També han aparegut pintades amenaçadores i Netanyahu ha donat suport a la possibilitat de retirar la ciutadania israeliana als cineastes.

Els directors, que ja van participar en el documental oscaritzat No Other Land, denuncien que la seva investigació els ha convertit en objectius dins del seu propi país. "Si fóssim palestins, probablement ens haurien empresonat o assassinat", van afirmar en una entrevista a la Cadena SER.

Ara, amb l'exigència de Netanyahu d'identificar i processar els 24 testimonis anònims, la controvèrsia entra en una nova fase. El debat ja no és només què va passar durant els bombardejos de Gaza, sinó també què pot passar als qui decideixen explicar-ho. El govern israelià considera que s'han revelat secrets que poden comprometre la seguretat nacional; els cineastes defensen que protegir les fonts és imprescindible per investigar possibles crims de guerra. I, enmig d'aquesta confrontació, Naza ha convertit una expressió burocràtica, "dany col·lateral", en una pregunta incòmoda sobre el valor de les vides civils en una guerra. 

Una contrapel·lícula promoguda per Israel

La polèmica ha obert també una batalla pel relat de la guerra de Gaza. El 30 de setembre es va difondre a internet un segon documental, titulat NAZA: The Real Story, elaborat pels israelians Roi Danino, Ariel Orbuch i Hagai Gutman, que ofereix una versió radicalment diferent de l'actuació de l'exèrcit israelià. A través de testimonis d'alts comandaments militars i agents d'intel·ligència, imatges de combats i material desclassificat, la producció pretén rebatre les revelacions del primer documental i justificar les operacions militars contra Hamàs. Segons ha informat The Guardian, aquesta contrapel·lícula ha estat promocionada per les autoritats israelianes i inicialment es va presentar d'una manera que podia confondre-la amb l'obra original. Els seus creadors asseguren, però, que l'han finançat personalment, sense participació del govern ni de l'exèrcit. Així, la controvèrsia ha transcendit les pantalles per convertir-se en una disputa sobre qui controla el relat de la guerra i les responsabilitats per les morts de civils palestins.

Israel is so desperate to prevent Americans from watching NAZA, a documentary by Israelis showing Israel’s genocide, that they launched their own FAKE documentary with the same name. The goal is to confuse viewers into watching their propaganda. This is the real one which will be released for free in November.

— GenXGirl (@GenXGirl1994) October 3, 2026

 

[Foto: Europa Press - font: www.elnacional.cat]