El llarg camí dels joves migrats sols

El col·lectiu ha de fer front a moltes traves que dificulten la garantia dels drets humans

Els joves migrats sols viuen en la incertesa durant molts anys amb obstacles per poder regularitzar la seva situació, estudiar, treballar, accedir a la sanitat o a un habitatge.

Any rere any, milers de joves, a vegades encara adolescents o infants, decideixen marxar sols del seu país i buscar un futur millor a milers de quilòmetres de casa seva. Molts d’ells han arribat a Catalunya, on l’expectativa d’una vida digna xoca amb una realitat crua: un sistema —sota l’empara de la llei d’estrangeria— que sovint no els protegeix, i els posa traves per accedir als drets humans bàsics. Sense una xarxa familiar o referents adults que els sostinguin, aquests joves sovint fan front a situacions molt complexes que dificulten el seu procés d’acollida, pas imprescindible per encetar així el futur que han imaginat.  

Entre 2017 i 2020, més de 8.000 infants i joves van arribar sols a Catalunya. Les dades parlen per si soles: el 30,9% dels joves atesos pel Servei Municipal de Detecció i Intervenció de Barcelona es troben en situació de sensellarisme. Això repercuteix en altres drets, com l’educació i la salut, on un 56% no té targeta sanitària. També són significatives les dificultats per accedir a l’empadronament, un prerequisit d’accés als serveis públics.

A través de cinc joves del Sud Global que han arribat a Catalunya en els darrers anys, el projecte transmèdia del Social.cat ‘L’última frontera'. La lluita pels drets dels joves que migren sols’ analitza quina és la lluita diària a la qual han de fer front per gaudir dels drets més bàsics, com són el dret a migrar sense traves administratives, el dret a la salut, a l’habitatge, a l’educació i a la diversitat sexual i de gènere. Una lluita que compta, sortosament, amb el suport de moltes entitats catalanes que actuen com a puntal perquè els projectes d’aquests joves puguin tirar endavant.  

L’Abdoulie, la Chaimae, el Nasser, la Lissa i l’Abdou ens expliquen de quina manera desafien les adversitats que han hagut de superar, i encara superen, per viure amb la dignitat que tot ésser humà mereix. Tots ells estan travessant l’última frontera. El Social.cat us convida a travessar-la amb ell.

L’Abdoulie L. Marreh va deixar Gàmbia fa tres anys. Ara viu a Manlleu, Osona. Parla un català perfecte, fa voluntariat i està estudiant un graduat en educació secundària per a adults. Vol ser infermer.

Abdoulie, i el dret a migrar 

La primera frontera amb la qual topen els joves és literal. Una frontera física, que un cop travessada, muta en lleis i traves administratives molt complicades. Els joves que migren sols, si no reben l’emparament de l’Estat per ser menors d’edat, queden durant anys sense una situació legal que els permeti llibertat de moviment i de treball a l’Estat, el que dificulta enormement els seus projectes personals i vitals.  

Ho exemplifica bé l’Abdoulie L. Marreh, qui actualment està estudiant un graduat en educació secundària per a adults a Torelló, Osona. Vol ser infermer, per una vocació clara: ajudar les persones més vulnerables. Amb només 21 anys, aquest jove de Gàmbia té les coses clares. I va decidit a aconseguir-les. Tot i que no és gens fàcil per a l’Abdoulie. El seu procés migratori i posterior acollida ha passat per moments molt complicats, en els quals els seus drets han estat vulnerats.  

Només tenia 18 anys quan va arribar a Canàries després d’un viatge de vuit dies de travessia en pastera. Quan arriba a terres espanyoles, comença a ensumar una altra realitat que està allunyada de les seves expectatives: a Europa, ell és un jove migrant en una situació administravia irregular. “Pensava que en tres o quatre mesos aconseguiria els meus papers i podria treballar i estudiar”, explica l’Abdoulie, però la realitat és ben diferent: tres anys després el jove encara no té regularitzada la seva situació. 

Després de ser destinat a la Península, va passar de centre en centre sense poder decidir què volia fer, ni on, ni amb qui. Alguns dies dormir al ras va ser l’única alternativa. Finalment, el jove és traslladat a un centre per a joves migrats a Osona, on troba l’ajut d’alguns educadors socials que l’acompanyen a acomplir el seu somni: estudiar.

 

“Pensava que en tres o quatre mesos aconseguiria els meus papers i podria treballar i estudiar”, explica l’Abdoulie

 

Però com, quan la situació administrativa no es resol durant anys? “Cada cop van canviant les directrius i van afegint dificultats. I el que et funciona un dia amb uns joves, de cop i volta, reps una denegació per a un altre jove que has fet exactament el mateix procediment”, explica Gerald Llach, educador social i coordinador de Joves, un projecte d’inserció sociolaboral que es desenvolupa a Osona i que impulsa l’associació Tapís, i en el qual ha participat l’Abdoulie. L’arbitrarietat, les traves burocràtiques i les dificultats per aconseguir certs requisits per regularitzar la situació —estudis, feina, padró— són com un peix que es mossega la cua per a milers de joves.  

“Vivim amb molt estrès perquè el procés administratiu és molt difícil i lent”, certifica l’Abdoulie. La urgència de qui pateix la manca de drets per una qüestió administrativa s’imposa a la lentitud d’una administració que no dona una resposta àgil i diligent. Tot i això, l’Abdoulie estudia, fa voluntariat, aprèn la llengua i va teixint vincles estables, amb una xarxa de persones i entitats que li donen suport en la seva acollida: “Jo soc un noi migrant que ve de fora que tinc molta sort de conèixer gent catalana que em donen facilitats, necessites gent en el teu entorn amb qui poder compartir les teves necessitats per avançar una mica. Però hi ha moltes persones que pateixen la mateixa situació que jo que no tenen aquesta oportunitat”, admet.

La marroquina Chaimae Benlemchkraf ensenya català i castellà a dones migrades al centre cívic del barri de Bonavista, Tarragona, on viu des del 2021. L’esclerosi múltiple que li han detectat des que viu a Catalunya, no l’atura en el seu objectiu: ajudar els altres.

Chaimae, i el dret a la salut 

Per a la Chaimae Benlemchkraf, parlar de salut és parlar d’un procés d’aprenentatge constant. Procedent del Marroc, va arribar a Catalunya sense cap referent adult, l’any 2019, amb un visat d’estudiant i, enmig de l’adaptació a una nova llengua, una nova ciutat i una nova vida, va rebre un diagnòstic que ho canviaria tot: esclerosi múltiple. El camí fins a posar nom a la malaltia va ser llarg. “No t’ho diuen directament, has d’esperar molt”, recorda. 

Entre visites, proves i derivacions, va passar més d’un any abans de saber què li passava. Avui continua sotmesa a controls mèdics constants, tractaments periòdics i una agenda marcada per les visites a especialistes. Malgrat les dificultats, reivindica el valor dels professionals que l’han acompanyada: “Hi ha metges que et diuen què tens i ja està. Però també n’hi ha que t’ho expliquen tot, i això és molt important per a mi”. 

La seva experiència posa de manifest com la salut no depèn només de l’atenció mèdica. També està condicionada per l’habitatge, la mobilitat, les xarxes de suport o les barreres administratives. Durant dos anys va viure en una residència de joves menors d’edat tutelats per la Generalitat, situada al complex educatiu de la Laboral, als afores de Tarragona, un entorn que considera poc adequat per a una persona amb una malaltia crònica. “No és un entorn urbà. I si estàs malalta, no hi ha ningú que et pregunti res. És molt dur”, explica. Amb un 68% de discapacitat reconeguda, denuncia també les dificultats per accedir amb agilitat a l’atenció primària i la manca de recursos d’acompanyament per a moltes persone1s migrades que no dominen la llengua o desconeixen el funcionament del sistema sanitari. 

Des de Regularización Ya, l’activista Paula Rossi alerta que aquestes situacions no són casos aïllats. Tot i que el dret a la salut és universal, assegura que moltes persones migrades es troben amb una “carrera d’obstacles” burocràtica i administrativa per accedir-hi. L’empadronament, la tramitació de la targeta sanitària, les barreres idiomàtiques o els prejudicis continuen dificultant l’atenció efectiva. Segons Rossi, encara avui es produeixen cobraments il·legals en serveis d’urgències i moltes persones renuncien a anar al metge per por o desconeixement dels seus drets. 

 

“Jo estava lluitant per viure aquí. Al meu país d’origen no hi ha ni sistema de salut”, destaca la Chaimae

 

“Les persones en situació administrativa irregular viuen amb un temor constant i això fa que arribin tard als serveis sanitaris i amb la salut molt més deteriorada”, assenyala. Aquesta realitat és especialment perjudicial per a la salut mental dels joves migrats sols. Precisament, aquesta és una de les principals preocupacions de les entitats que treballen amb aquest col·lectiu. El mateix procés migratori, les experiències viscudes durant el trajecte, la incertesa administrativa o les dificultats per construir un projecte de vida propi poden tenir un impacte profund en el seu benestar emocional.  

La Chaimae coneix bé aquesta realitat perquè, a més de conviure amb la malaltia, acompanya habitualment altres dones migrades del seu barri a fer gestions o a anar al CAP. Quan alguna d’elles no entén l’idioma, sovint fa d'intèrpret improvisada. “Llavors sí que ens escolten una mica més”, diu. Per a ella, garantir el dret a la salut implica molt més que tenir accés a una consulta mèdica: vol dir trobar professionals que escoltin, sistemes que no excloguin i recursos que permetin viure amb dignitat. “Jo estava lluitant per viure aquí. Al meu país d’origen no hi ha ni sistema de salut”, recorda. Una frase que resumeix la distància entre el dret a la salut reconegut sobre el paper i les dificultats que encara afronten moltes persones per exercir-lo plenament.

El Nasser Boudrikech és un dels joves que han migrat sols a Catalunya que no ha tingut més alternatives que passar per situacions de carrer i moltes dificultats per aconseguir un sostre on viure.

Nasser, i el dret a l’habitatge 

Un dels drets més vulnerats actualment entre els joves que migren sols és l’accés a l’habitatge. Si per a joves amb xarxes familiars i situació administrativa regular ja és un repte, per als que migren sols accedir a una llar és un escull sovint infranquejable.  

Per això, les situacions de sensellarisme d’aquests joves són habituals. Segons dades del Servei Municipal de Detecció i Intervenció de Barcelona, un 30,9% dels joves atesos que atenen es troben al carrer.  

El Nasser Boudrikech és un dels joves que han migrat sols a Catalunya que no ha tingut més alternatives que passar per situacions de carrer i moltes dificultats per aconseguir un sostre on viure. El jove marroquí, després de viure en diferents províncies espanyoles, va arribar a Barcelona el 2021, amb la intenció de treballar per poder ajudar la seva família perquè les seves germanes poguessin estudiar al Marroc.  

Els sis primers mesos els va passar a una furgoneta abandonada a la Zona Franca. Ell, igualment, va esforçar-se per estudiar l’idioma, i al temps, va accedir a una plaça en un alberg per a persones en situació de carrer. Allà comença a estudiar, i arriba a ser el primer de la seva classe en un PFI d’Electricitat.  

Però trobar un pis on viure esdevé impossible, i per això truca a la porta de Migrastudium i la seva Xarxa d’Hospitalitat. Allà entra a viure en diferents recursos de l’entitat: pisos compartits, cases de famílies acollidores... Tot i que la seva situació legal es va resolent i troba una feina, triga anys en poder emancipar-se per si sol. I és que a banda de totes les dificultats —tenir feina, nòmines, documents— encara ha de lidiar amb un altre mur: el racisme immobiliari.  

 

“Truques per un pis i et pregunten per l’origen. L’endemà et diuen que ja està llogat”, denuncia el Nasser

 

“Truques per un pis i et pregunten per l’origen. I clar, directament, no et diuen que no, però sempre hi ha barreres i entens que no em deixaran aquest pis. Et diuen, et truco demà i demà et diuen que ja està llogat”, admet el noi. Una discriminació que el jove ha viscut “moltes vegades”, diu. “No només trucades, també missatges. Et pregunten pel teu nom, de quin país ets. A vegades et diuen, si ets d’aquest país o d’aquest altre, no”. 

Una realitat que no només afecta el Nasser, sinó a molts altres joves migrats sols. Ho corrobora Lucía Mendoza Palomar, responsable de la Xarxa d’Hospitalitat de Migrastudium. “Ens passa amb els joves que estan a la xarxa. En el moment de la sortida, quan ja tenen la situació administrativa regularitzada, feines estables, i un contracte de feina i ingressos que poden provar, quan es posen a buscar habitació o pis de lloguer, es troben amb moltíssimes negatives que comencen en dir el seu nom o quan els hi veuen la cara”, sosté Mendoza. 

Està d’acord David Vázquez, educador social i responsable del projecte Joves Migrants Sols de Càritas Diocesana de Barcelona. “La realitat és que si no tenen una bona xarxa, que normalment és d’amics de la mateixa comunitat o coneguts, costa molt trobar un pis. Fa dos anys que no veig que cap jove hagi aconseguit llogar un pis”, assegura l’educador. 

El Nasser fa set anys que va arribar a l’Estat espanyol. Fa pocs mesos, per primera vegada, ha trobat, a Vallirana, una casa que pot anomenar llar. “Per a mi era un somni viure en un lloc així, tranquil i amb muntanyes. Un lloc on puc fer moltes coses que m’agraden. Estic molt a gust a casa”.

Lissa Fuentes lluita pels drets de les persones LGTBIQ+. Tot i ser perseguida al seu país, Cuba, per ser una dona trans, l’Estat espanyol va denegar la seva sol·licitud d’asil després de quatre anys esperant la resolució.

Lissa, i el dret a la diversitat sexual i de gènere 

La Lissa Fuentes va marxar de Cuba amb 21 anys perquè, per la seva condició de dona trans, començava a ser perseguida per la policia. Després d’un periple d’anys a Moscou, ja que no podia entrar a Europa amb passaport cubà, aconsegueix arribar a Barcelona, ciutat que per ella era referent en polítiques LGBTIQ+.  

Tot i que el seu procés de transició va ser acompanyat des de Trànsit d’una forma molt respectuosa i satisfactòria, la noia va haver de lluitar per poder estar legal al país. Malgrat que va demanar asil a l’Estat espanyol per la persecució a la qual havia estat sotmesa al seu país, quatre anys després d’iniciar el procés li arriba una notificació en la qual li comuniquen la denegació de la sol·licitud.  

“Va ser un cop dur, ja que jo pensava que l’acceptarien. No m’ho esperava. La meva història era real, amb proves i evidències. Sempre dic que tinc aquesta espina clavada. Va ser un sotrac molt complicat, no li desitjo a ningú”, lamenta. Per sort, mentre esperava la resolució d’asil, la Lissa va teixir una bona xarxa: va formar-se, va apropar-se a moltes entitats socials que la van ajudar a defendre els seus drets i finalment, va aconseguir el permís de residència i treball per arrelament.  

 

“Va ser un cop dur, ja que jo pensava que l’acceptarien”, admet la Lissa, sobre la denegació de la seva sol·licitud d’asil

 

La Lissa actualment és tècnica de l’entitat ACATHI, referent en la lluita dels drets de les persones migrades LGTBIQ+, des d’on ajuda a qui, com ella, arriba a Barcelona buscant el dret a la diversitat sexual i de gènere negat a molts països. “Soc la primera que ells veuen quan entren per la porta. Jo també he estat en aquell costat, picant porta a porta. He anat a menjadors socials, he dormit en albergs, he rebut ajudes de menjar. No em fa pena dir-ho. I tracto d’encaminar a aquestes persones de la mateixa manera que em van encaminar a mi”, explica la Lissa.  

Segons Rodrigo Araneda, president d’ACATHI, les polítiques migratòries dels governs europeus són, en general, restrictives, la qual cosa genera una “desprotecció” de les persones que arriben sol·licitant asil. “Són aquestes persones les que haurien d’estar cobertes des del principi. Però moltes vegades tenen un període d’espera molt llarg, en el qual es generen vulnerabilitzacions i revictimitzacions. Moltes persones acaben en situació de carrer o altres situacions que compliquen la seva incorporació als programes d’acolliment”, resumeix. 

A més, Araneda posa el focus en què les persones LGTBIQ+ migrants pateixen circumstàncies que necessiten una atenció especial en termes de coneixement de les seves realitats, per garantir “un espai segur perquè realment puguin treballar amb tranquil·litat la sol·licitud d’asil”, una qüestió que moltes vegades no es té en compte. “La protecció d’aquestes persones queda a la sort que els treballadors que els atenen tinguin una perspectiva específica i això vol dir que no es té en compte estructuralment una atenció especialitzada sobre el col·lectiu LGTBIQ+”, critica.

Abdou Diallo va deixar Guinea per buscar millors oportunitats de futur. Ara viu a Ciutat Meridiana, ha estudiat múltiples cursos i espera que es regularitzi aviat la seva situació administrativa per buscar feina i poder treballar.

Abdou, i el dret a l’educació i el treball 

Per a l’Abdou Diallo, arribar a Barcelona complia dos objectius clars: poder estudiar per aconseguir un futur millor, la qual cosa no era possible al seu país, Guinea; i viure a la ciutat que sempre havia somniat, ell que és seguidor del Barça.  

Però per aconseguir-ho, l’Abdou, que només té 20 anys, ha passat moments de molta angoixa: quatre anys després de la seva arribada a l’Estat ha aconseguit un permís d’arrelament per formació, el que inclou un permís de residència però no de treball.  

Això el té lligat de peus i mans: ha fet cursos de formació de tota mena, però no són formals ni oficials, i a més, no pot treballar. Una situació que transita amb paciència, però que li esgota els ànims. “Estàs menjant i estudiant, però si no tens feina ni papers, no estaràs feliç”, diu l’Abdou, sobre la seva situació actual: viu en un pis de la Fundació Bayt al-Thaqafa a Ciutat Meridiana amb altres dos joves migrats sols. Està tranquil després d’anys d’entrar i sortir de diferents recursos, però el noi vol avançar: vol tenir autonomia econòmica, poder treballar, formar-se millor, i prosperar. 

Que l’Abdou encara no pugui accedir a un permís de treball té una causa legal que evidencia el maltractament i les traves que les administracions infereixen als joves migrats sols. L’Abdou, que va arribar amb 16 anys a les Illes Canàries en pastera després de 19 dies travessant l’oceà, va ser sotmès a la prova de determinació d’edat —més coneguda com la prova del canell— malgrat que el seu passaport indicava que era menor d’edat. Tot i que aquesta prova compta amb denúncies de moltes organitzacions per la seva falta de fiabilitat i de garanties jurídiques, Fiscalia va determinar que era major de 18 i, per tant, va quedar fora de la protecció i l’accés als drets que, com a menor d’edat li pertocaven.  

 

“Estàs menjant i estudiant, però si no tens feina ni papers, no estaràs feliç”, diu l’Abdou

 

L’Anna Coca, educadora social de la Fundació Bayt al-Thaqafa i referent de l’Abdou, sap que la frustració d’aquests joves es podria mitigar molt si les administracions facilitessin l’acollida i la inclusió dels joves: “La pregunta no és si volen estudiar o no, sinó si el nostre sistema realment els està donant les condicions mínimes perquè puguin fer-lo. Un jove d’aquí pot triar el seu futur, ells han de triar com sobreviure”, determina Coca. 

 

Acabar amb les fronteres i no defallir en l’intent 

Tots aquests joves exemplifiquen a la perfecció les dificultats que viuen els milers de persones que arriben sense referents adults a Catalunya. Són anys de manca de drets, de frustració, de neguits i, sovint, de malviure. Una realitat que, sense el suport i l’acompanyament de moltes entitats d’aquest país, encara seria molt més dura.  

Aquests joves, que passats uns anys estan aconseguint amb perseverança i molta resiliència teixir-se un futur millor, són ja part d’aquesta societat que sovint els ha estigmatitzat i els ha utilitzat com a boc expiatori del deteriorament del benestar social. “Quan veiem polítiques negacionistes o criminalitzadores el resultat és un còctel Molotov. I, en canvi, quan mirem a la persona com una oportunitat el resultat és un altre”, opina l’educador David Vázquez.  

Les oportunitats que brinden a la resta de la societat —joves amb valors, amb empenta, amb ganes de construir futurs millors en la seva terra d’acollida, Catalunya— i les que tots buscaven per a si mateixos —la Lissa per poder ser qui era; l’Abdoulie per poder estudiar; el Nasser per ajudar les seves germanes; l’Abdou per poder treballar i la Chaimae per no haver de sotmetre’s a una vida que no desitjava— són el reflex que l’acollida dels joves que han migrat sols pot ser exitosa.

Caldria, però, que administracions, que emparen les lleis d’estrangeria injustes, i aquells que alcen la veu contra aquests joves, canviïn la mirada i puguin enderrocar l’última frontera, la que ha fet que durant tants anys aquests joves hagin viscut sense garantia de drets. 

(Et convidem a conèixer millor el projecte transmèdia 'L’última frontera', així com ampliar les històries dels nostres testimonis: l’Abdoulie, la Chaimae, el Nasser, la Lissa i l’Abdou; també pots escoltar el pòdcast del projecte a Spotify i Ivoox)

 

 [Imatges: Tomàs González Carbó - font: www.racocatala.cat]

 

 

«Si he de morir», antologia d’articles i poemes de Refaat Alareer

 Assaig | Injustícia i relats

Refaat Alareer

Escrit per Jorge López Heredia

Al meu col·legi hi havia un professor de religió que ens repetia constantment la història d’un xiquet que es burlava d’un company que era molt estudiós. El xiquet dolent va repetir curs. Anys després i completament arruïnat, va anar a demanar feina a una empresa que era dirigida pel seu antic company, qui —molt cristianament— el va perdonar i contractar.

El professor feia servir aquest relat i altres similars, com ara Els Tres Porquets, per transmetre’ns uns valors abstractes mitjançant històries concretes. I funcionava perquè recorde estudiar molt per por de repetir curs.

Aquesta transformació de la realitat mitjançant relats pot ser encara més poderosa. Les pel·lícules de Hollywood són en bona part responsables del fet que generacions d’adolescents cregueren que tot era vàlid per tal d’aconseguir l’amor vertader. 

O, atenint-nos al present, la literatura sionista de finals del segle XIX i principis del segle XX, en retractar a Palestina com una terra “plena de llet i mel” o “una terra sense poble per a un poble sense terra”, va mobilitzar a una gran part de la comunitat jueva, justificant “l’ocupació més cruel i salvatge que el món ha vist mai”.

Refaat Alareer (1979-2023) va ser un professor de literatura a la Universitat Islàmica de Gaza que va ser assassinat junt amb la seua família per un míssil israelià guiat cap a sa casa. El motiu? Transmetre al jovent la importància i necessitat dels relats de la resistència palestina.

Reffaat Alareer, Si he de morir, Sembra (2026)

Si he de morir, publicat en català el 2026 per Sembra Llibres, és una antologia d’articles i poemes escrits per Refaat Alareer entre el 2010 i el 2023. El conjunt, intercalat amb les cites més rellevants dels textos, forma, en primer lloc, una crònica de la vida quotidiana durant la destrucció de Gaza; en segon lloc, una defensa de la literatura i l’ensenyament com a armes de resistència; i, en tercer lloc, una anàlisi de les estratègies geopolítiques i propagandístiques d’Israel per exterminar al poble palestí amb impunitat.

Hi ha frases al llibre que descriuen un dolor que no hauríem de permetre ni que siga imaginat. S’afirma que “un infant palestí nascut l’any 2008 ha viscut set guerres” o que “la meva dona, la Nusayba, i jo som una parella palestina perfectament normal: més de trenta familiars nostres han estat assassinats per Israel”. 

És sorprenent la perspectiva tan humana i tan humanista de Refaat Alareer. Humana perquè dubta, es desespera, s’emprenya, es commou i estima. Humanista perquè, malgrat l’extermini, defensa el coneixement i la poesia. 

Lluita sota les bombes contra l’extremisme i intenta tornar la idea de justícia a uns joves que veuen com els criminals de guerra israelians viuen amb impunitat després d’haver destruït la seua llar i la seua família. Com podem parlar de pau amb uns infants que creixen amb la sensació que el món els ha traït? Alareer és contundent: “Cal que canviem aquesta visió. Els ho devem”.

Yousef M. Aljamal, alumne i amic de Refaat Alareer, inspirat pels versos del seu mestre, va editar aquesta antologia de manera pòstuma i ens va fer arribar paraules sobre el setge, la fam, la humiliació, la violència, les traves burocràtiques, el dol, l’espionatge amb Pegasus, la propaganda i el silenci. Però també sobre l’esperança, la comunitat, la cultura, la família, la resiliència i la pau.

Si he de morir és un testimoni dur, esperançador i frustrant. És una obra interessant que ens descobreix la complexitat que s’amaga darrere de les notícies. Són els relats que el vent de l’amistat trau de sota les runes de la ciutat per mobilitzar el món.

El general israelià Moixé Dayan va dir que “els poemes de Fadwa Tuqan [poetessa de la resistència palestina] eren com enfrontar-se a vint soldats enemics”. Si he de morir, com demostren els bombardejos a la universitat, a les biblioteques i als centres culturals, és un llibre de destrucció massiva, portaveu del coneixement, el principal enemic d’Israel. 

Aquest dispositiu de lluita i transformació social, compost per papers i tinta, constitueix una de les aproximacions més pures i directes a la injustícia. Cal que llegim els seus testimonis. Els ho devem.

 

[Foto: Sembra - font: www.diarilaveu.cat]

Ilan Pappé : la crise du sionisme et l’avenir de la Palestine

 

Le professeur Ilan Pappé examine l’évolution historique du sionisme.

Écrit par Ilan Pappé

L’historien Ilan Pappé examine l’évolution historique du sionisme, affirmant que sa brutalité actuelle reflète une crise structurelle profonde plutôt qu’une force durable.

Le sionisme est en crise, et cette crise a donné naissance à une forme plus violente, raciste et brutale de celui-ci. Cela s’inscrit dans une dialectique historique bien connue : le dernier chapitre d’un régime est souvent le plus cruel.

En tant que militants, nous devons avant tout reconnaître que l’inhumanité qui se déroule aujourd’hui en Palestine est également un symptôme de l’effondrement imminent de ceux qui la perpétrent. Cela peut nous offrir un certain espoir, mais n’apporte aucun réconfort à ceux qui en subissent les conséquences.

Nous devons donc poursuivre deux objectifs : raccourcir autant que possible cette période, et en freiner la brutalité par des actions civiques et juridiques, ainsi que par la solidarité avec les Palestiniens sur le terrain qui se défendent contre le génocide, le nettoyage ethnique et l’apartheid.

Qu’est-ce que le sionisme aujourd’hui ?

Comme toute idéologie, le sionisme se compose à la fois de principes durables et de leur transposition constante dans des réalités changeantes sur le terrain. Cette transposition évolue en fonction des circonstances : l’ampleur du mouvement idéologique, le niveau de résistance auquel il est confronté, la force des coalitions mondiales et régionales qui le soutiennent, ses ressources matérielles et humaines, ainsi que sa cohésion interne.

Les principes fondamentaux du sionisme redéfinissent le judaïsme comme une forme de nationalisme européen ; un nationalisme qui ne pouvait s’épanouir en Europe et devait donc être mis en œuvre en Palestine. Sa revendication sur la Palestine s’exprimait en termes religieux, même si le mouvement était laïc et visait à laïciser et à moderniser la vie juive par la colonisation de la Palestine.

Le paradoxe consistant à invoquer une autorité divine que le mouvement lui-même ne reconnaissait pas pour justifier la colonisation a été présenté comme logique en faisant passer le sionisme pour une réponse à l’antisémitisme européen. Ses premiers partisans, parmi lesquels figuraient à la fois des antisémites et une minorité de Juifs, adhéraient à l’idée selon laquelle les Juifs ne pourraient devenir des Européens à part entière qu’en étant chassés d’Europe et en contribuant à la construction d’une nouvelle Europe sur la terre qui les avait rejetés.

Cette logique fragile consistant à transformer la religion en nationalisme en réponse à l’antisémitisme européen, en revendiquant la patrie d’un autre peuple depuis longtemps habitée par une nation autochtone, a été présentée au monde comme à la fois rationnelle et morale. Certains acceptent encore aujourd’hui ce récit, que ce soit par ignorance ou par cynisme.

À l’époque comme aujourd’hui, faire accepter cette logique bizarre nécessitait un puissant lobby.

Dans les premières années du sionisme, l’idée était plus facile à promouvoir car elle émergeait à une époque où l’immoralité du colonialisme était largement ignorée. Plus important encore, dès le départ, les stratèges sionistes ont compris que transformer cette idée en un projet concret en Palestine nécessiterait le recours à la force et à la coercition.

Cela met en lumière l’un des mensonges fondamentaux du sionisme : la force n’a pas été recourue en réponse à la résistance palestinienne ; les colons sont arrivés déjà déterminés à s’imposer aux populations autochtones de Palestine.

Cette logique n’était pas nouvelle en Europe : les Européens indésirables ou mal accueillis avaient souvent été installés hors du continent, généralement sur des terres déjà habitées par des peuples autochtones. Ces projets n’ont jamais été de simples tentatives bienveillantes visant à créer des refuges pour les parias européens ; il s’agissait également d’efforts profondément violents visant à chasser les populations autochtones afin de concrétiser ces visions.

Les chercheurs décrivent depuis longtemps ces entreprises comme des projets de colonialisme de peuplement, les distinguant des formes plus institutionnelles de colonialisme impérial, qui établissaient des colonies dans le but d’acquérir des terres, des capitaux, de la main-d’œuvre et une puissance mondiale pour l’Europe. Pourtant, les deux étaient profondément liés : le colonialisme classique et le colonialisme de peuplement servaient souvent mutuellement leurs ambitions d’européaniser de force le monde non européen, masquant fréquemment cette violence sous le couvert d’une mission civilisatrice fondée sur les valeurs des Lumières.

Une fois que la conquête de territoires et la quête de sécurité eurent permis d’établir des points d’ancrage dans ces nouvelles contrées, les empires et les colons se sont affrontés pour le contrôle de ces possessions. De nos jours, nous qualifions par euphémisme ces conflits de « guerre d’indépendance américaine » et de « guerre d’indépendance d’Israël ».

Les colons se sont certes affranchis des empires qui leur avaient permis de s’implanter, mais ils ont également cherché à poursuivre l’élimination des populations autochtones. Le colonialisme classique visait généralement à exploiter les peuples autochtones plutôt qu’à les éliminer à grande échelle ; le colonialisme de peuplement, en revanche, considérait la présence continue des sociétés autochtones comme une menace existentielle pour la réussite de ses projets.

Pour que ces principes deviennent réalité, le sionisme avait d’abord besoin de l’Empire britannique ; sans lui, le mouvement n’avait guère de chances face à la société palestinienne.

Au départ, les Palestiniens ont mis du temps à saisir toute la nature du projet de colonisation, mais dès qu’ils en ont compris l’objectif de déplacement et de remplacement, ils ont lancé une lutte anticoloniale pour s’y opposer.

Sans la force britannique, les colons n’auraient pas pu vaincre cette résistance. Le soutien britannique leur a également permis de rejeter la position la plus logique et la plus morale, qui aurait consisté à arriver en tant qu’invités cherchant refuge sur la terre natale d’un autre peuple, plutôt que de revendiquer la maîtrise d’une terre qui ne leur appartenait pas.

Du projet colonial à la coalition mondiale

Après 1945, le projet sioniste avait besoin de plus que du soutien impérialiste britannique ; il devait prouver son utilité au capitalisme : l’impérialisme américain, le fondamentalisme chrétien, les mouvements suprémacistes blancs et islamophobes, les régimes corrompus du Moyen-Orient et les puissantes communautés juives mondiales.

Son projet de déplacement et de remplacement dépendait également de la capacité des Palestiniens à s’unir, à mener leur lutte de libération et à construire une coalition adverse ancrée dans le socialisme, le communisme, l’humanisme, la solidarité panarabe et panislamique, ainsi qu’un judaïsme authentique.

Le rapport de force entre ces coalitions est clair : il a conduit au nettoyage ethnique de 1948, au régime militaire imposé aux Palestiniens en Israël de 1948 à 1966, à l’occupation de la Cisjordanie et de la bande de Gaza, au nettoyage ethnique de centaines de milliers de Palestiniens jusqu’en 2022, et à l’une des occupations les plus impitoyables de l’histoire, notamment la punition collective inhumaine que constitue le blocus de Gaza depuis 2007.

La coalition adverse, menée par le mouvement de libération palestinien, a remporté son plus grand succès grâce à sa résilience : la détermination à rester sur la terre natale et à résister à l’occupation et à la colonisation persistantes, ou à lutter pour celle-ci depuis l’exil.

Cette résilience a contrecarré tous les efforts visant à mener à bien le projet sioniste de déplacement et de remplacement.

La transformation du sionisme israélien

Jusqu’en 2022, l’une des conditions préalables au succès du projet sioniste et à son ambition de devenir à la fois un régime et un État est restée largement cachée au grand public mondial : la nécessité d’une cohésion sociale autour d’une identité nationale juive nouvellement inventée.

Jusqu’en 1977, les sionistes laïques ont imposé cette cohésion en exerçant leur domination sur deux groupes juifs politiquement marginalisés et économiquement privés de pouvoir : les juifs orthodoxes et les Mizrahim, ou juifs arabes.

Un courant plus nationaliste du sionisme européen, longtemps mis en échec par le sionisme travailliste, a ensuite formé une puissante coalition avec ces deux groupes.

Cependant, comme le sionisme travailliste avait très tôt abandonné le socialisme et était resté fidèle au projet de déplacement et de remplacement, la distance idéologique entre le mouvement sioniste de droite en quête du pouvoir et le sionisme travailliste qui le détenait jusqu’en 1977 était bien moindre qu’il n’y paraissait.

Le sionisme travailliste a maintenu le projet de déplacement et de remplacement grâce au soutien international, notamment occidental, à l’indifférence des gouvernements arabes et aux services rendus par Israël à l’impérialisme américain dans la région.

La droite politique israélienne avait besoin de se démarquer des fondateurs du projet et y est parvenue en exacerbant tous les aspects du sionisme — qu’il s’agisse de la violence envers les Palestiniens ou de l’intransigeance envers le judaïsme laïc.

Il en a résulté une fusion meurtrière entre nationalisme et religion qui a refondu le judaïsme en une foi empreinte de haine, de violence, d’inhumanité et de cupidité. Cette nouvelle forme de sionisme ne connaissait aucune limite : l’État d’ e a intensifié sa brutalité envers les Palestiniens, commis un génocide à Gaza, procédé à un nettoyage ethnique en Cisjordanie et soumis les citoyens palestiniens d’Israël à un harcèlement institutionnalisé. Les nouveaux dirigeants israéliens s’en sont également pris aux juifs laïques, les présentant comme faibles et antijuifs, et ont exigé qu’ils se soumettent à la transformation d’Israël en une théocratie juive.

La transformation du sionisme israélien

Cette forme exacerbée de sionisme est de plus en plus difficile à accepter pour la coalition mondiale qui l’a longtemps soutenue, et elle n’offre aucune voie vers la cohésion sociale au sein d’Israël.

Poussée par un messianisme, elle se déploie sur cinq fronts, sollicitant l’armée au-delà de ses capacités, mettant à rude épreuve les relations avec ses anciens alliés aux États-Unis et mobilisant la société civile mondiale d’une manière sans précédent — non seulement contre les politiques d’Israël, mais aussi contre la légitimité même du régime. Une stratégie fondée sur la destruction de Gaza, le maintien de l’ordre en Cisjordanie, la colonisation du sud du Liban et du sud de la Syrie, ainsi que la confrontation par la force avec l’Iran ne peut survivre que dans le cadre d’une économie de guerre, et uniquement au prix d’un isolement international croissant.

Pour l’instant, l’économie de guerre tire profit de ses liens avec le capitalisme, des industries de la sécurité et de la « sécurisation », des craintes russophobes fabriquées de toutes pièces en Occident, de l’interprétation probablement délibérément erronée des ambitions mondiales de la Chine, et d’un bellicisme islamophobe de longue date.

Mais pour combien de temps encore ? Les États du Golfe ont désormais compris, comme nous les y avions mis en garde, que la normalisation avec Israël ne ferait pas seulement légitimer le projet de déplacement et de remplacement en Palestine, mais mettrait également en péril leurs propres économies et leur stabilité. Combien, dans le monde capitaliste, considèrent encore cet État comme un atout plutôt que comme un fardeau ?

Pourtant, les calculs cyniques au sein de la coalition qui soutient Israël ne suffiront pas, à eux seuls, à mettre fin à ce projet. La coalition opposée, menée depuis des décennies par la gauche mondiale et capable, pendant la Guerre froide, de contenir dans une certaine mesure la coalition adverse, dépend désormais de la capacité de la société civile hors de Palestine à devenir une force politique qui relie les luttes contre les injustices économiques et sociales locales à la lutte pour la justice en Palestine. Il y a des signes encourageants, que nous connaissons tous. Pourtant, nous sommes également frustrés qu’ils ne soient pas encore devenus une force de transformation capable de mettre fin au génocide, au nettoyage ethnique et à l’apartheid.

Le sionisme pourrit de l’intérieur, et sous sa forme actuelle, ce projet a peu de chances de survivre en tant qu’État. Nous devrions donc commencer dès maintenant à discuter de cette possibilité, ainsi que des conséquences d’un tel effondrement ; non seulement en termes de solution à un ou deux États, mais aussi quant au moment où cette discussion devrait avoir lieu et à ceux qui devraient la mener.

Se préparer à la décolonisation

L’histoire moderne offre de nombreux exemples de sociétés passant de la colonisation à la décolonisation, de l’apartheid à l’égalité, et de l’autoritarisme à la démocratie.

Ces transformations ont généralement reposé sur des luttes de libération internes associées à une forte solidarité extérieure, allant parfois jusqu’à une intervention.

L’expérience historique montre également que le changement a plus de chances d’aboutir, d’être pacifique et constructif lorsqu’il est mené par le mouvement de libération local lui-même. Elle montre en outre que l’ e de libération nécessite une vision claire : sans justice sociale et économique accompagnant la liberté politique, la décolonisation s’est trop souvent avérée sanglante et destructrice, libérant certains tout en en dévastant d’autres.

Pour l’instant, cependant, la décolonisation en Palestine commence par un impératif existentiel : tant le mouvement au sein de la Palestine que la solidarité internationale accordent à juste titre la priorité à l’urgence plutôt qu’à la stratégie.

Le moment de la stratégie viendra, et lorsqu’il viendra, il devra être mené par la prochaine génération palestinienne : profondément consciente de cette histoire, résiliente face à l’oppression et prête, je crois, à guider le futur processus de décolonisation et de dé-sionisation.

Dans cette vision, telle que je la comprends, il y a une place pour les millions de Juifs vivant aujourd’hui en Israël, car l’aspiration principale des Palestiniens a toujours été de mener une vie normale et naturelle qui leur a été refusée pendant plus d’un siècle. Il pourrait être difficile, en ces temps de génocide, de s’accrocher à cette aspiration, mais j’espère sincèrement qu’elle survivra à cette période d’inhumanité.

Si certains, voire de nombreux Juifs israéliens, sont disposés à adhérer à cette vision, il sera possible de construire une Palestine libre où Juifs, musulmans et chrétiens mènent ensemble une vie normale. Un tel pays pourrait devenir un phare de justice économique, sociale et écologique. En tant que berceau de nos religions, la Palestine a le potentiel d’inspirer à nouveau l’humanité par la coexistence plutôt que par la domination.

C’est pourquoi la lutte pour une Palestine libre reste l’une des causes les plus légitimes, morales et urgentes de notre époque. Les tentatives de plus en plus désespérées visant à délégitimer cette lutte échoueront inévitablement, car le destin de la Palestine est indissociable du nôtre.

Lorsque la Palestine prospère, nous prospérons tous.

La lumière au bout du tunnel sombre dans lequel nous nous trouvons aujourd’hui nous mènera vers une Palestine libre.

La Palestine de demain peut devenir une mosaïque d’identités culturelles, ethniques et religieuses, coexistant véritablement dans la justice et l’égalité. En tant que berceau de nos religions, elle a le potentiel de devenir un phare de justice économique, sociale et écologique.

Un tel avenir nous permettrait de relever les véritables défis auxquels l’humanité est confrontée : la crise écologique, la pauvreté généralisée, la famine et les épidémies qui continuent de tourmenter des millions de nos semblables.

– Ilan Pappé est professeur à l’université d’Exeter. Il était auparavant maître de conférences en sciences politiques à l’université de Haïfa. Il est l’auteur de *Le nettoyage ethnique de la Palestine*, *Le Moyen-Orient moderne*, *Une histoire de la Palestine moderne : une terre, deux peuples* et *Dix mythes sur Israël*. Il est coéditeur, avec Ramzy Baroud, de *Our Vision for Liberation*. Pappé est considéré comme l’un des « nouveaux historiens » israéliens qui, depuis la publication de documents pertinents des gouvernements britannique et israélien au début des années 1980, réécrivent l’histoire de la création d’Israël en 1948. Il a rédigé cet article pour *The Palestine*

[Source : Palestine Chronicle - reproduit sur www.groupegaullistesceaux.fr]

Castelao além da efeméride: «Notre langue est du pur portugais»

O ideário linguístico de Castelao constitui um bom exemplo de como a dimensom mais arraigada dum autor pode ficar obscurecida perante a parte mais homologável do seu legado, aquela mais amável para as elites do momento.

Alfonso Daniel Rodríguez Castelao

Escrito por Eduardo Maragoto 

O ideário linguístico de Castelao constitui um bom exemplo de como a dimensom mais arraigada dum autor pode ficar obscurecida perante a parte mais homologável do seu legado, aquela mais amável para as elites do momento.

No ano em que foi lembrado polo 75.º aniversário da sua morte, que coincidiu com um tempo em que também muito falamos da situaçom do galego, celebrou-se o artista e o político que foi, admirou-se a sua resiliência nas circunstâncias adversas que padeceu, mas o seu pensamento —principalmente o idiomático—, se nom desapareceu, quase nunca apareceu projetado para o futuro.

Imagino que existe certo receio a difundir a ideia de língua do político-artista, que claramente dissente da que hoje se ensina nas escolas. Ao fin e ao cabo, legou-nos por escrito os grandes lemas do reintegracionismo posterior: “A nosa lingua está viva e florece en Portugal”; “Deseo, además, que el gallego se acerque y confunda con el portugués, de modo que tuviésemos dos idiomas extensos y útiles”, etc.

Mas ainda há quem se resista a ver nestes motes um antecipo do reintegracionismo. Consideram-nas um recurso empregado por Castelao, no Sempre en Galiza e na correspondência com Sánchez Albornoz, para combater os preconceitos castelhanistas sobre o galego. Nom me parece. É certo que ele nom chegou a ensaiar, como fizeram alguns contemporâneos (J. V. Biqueira, E. C. Calderom, R. Flores), o uso de grafias portuguesas nos seus escritos (uma iniciativa que pouco podia avançar entom sem galego no ensino), mas a ideia da concórdia galego-portuguesa nom parou de crescer na sua obra até a morte. 

E nom só. Graças a uma entrevista concedida em 1929 ao jornal Le Nouvelliste (Courrier de la Basse-Bretagne) que passou despercebida até hoje, sabemos que a questom também é mais precoz do que se pensava no conjunto do seu pensamento, obrigando a adiantar até a ditadura de Primo de Rivera os seus depoimentos sobre a unidade linguística com o português. 

Castelao é muito categórico: « Notre langue est du pur portugais» (‘a nossa língua é puro português’), di, entre outras reflexões sobre a identidade luso-galaica. A entrevista completa, realizada durante a famosa viagem que realizou àquela regiom para estudar as cruzes de pedra e publicada agora em galego-português na revista Tempos Novos (nº 345), confirma que a divulgaçom desta doutrina foi uma das grandes teimas do rianjeiro ao longo da sua vida política. 

                   Postal enviada por Castelao a Vicente Risco en xullo de 1929 CC-BY Eduardo Maragoto

 

[Fonte: www.praza.gal]

Toleren homes i dones d'igual manera la soledat?

Des que naixem, i fins i tot abans, en el ventre de les mares, estem en connexió amb el que passa al nostre voltant. Certs esdeveniments poden ser beneficiosos i fer-nos més forts i resilients. D'altres poden ser estressants i empitjorar la nostra salut, inclosa la mental. I això, si esdevé en les primeres etapes de la vida, va canviant l'estructura i el funcionament del nostre cervell. Una d'aquestes situacions és la relació amb els altres i l'aïllament social.

1. Escrit per Mercè Correa Sanz

   Catedràtica d'Universitat en Psicobiologia, Universitat Jaume I

2. Andrea Martínez Verdú

   Doctora en Psicologia, Universitat Jaume I

3. Paula Matas Navarro

   Doctora en Psicologia, Universitat Jaume I

Té efectes sobre el nostre comportament futur? Afecta per igual a homes i dones?

Un estudi portat endavant al nostre laboratori amb ratolins té un resultat clar: els mascles adolescents distanciats durant un temps dels seus iguals busquen més el contacte social quan són adults que les femelles posades en la mateixa situació. Açò ens indica que els mascles compensen millor l'aïllament que les femelles. De fet, el grup de mascles estudiat no va mostrar cap altre efecte arrel del distanciament social, cosa que sí va passar amb elles. Explique-m'ho:

Veure’s, escoltar-se i olorar-se, però no tocar-se

Arrel de la pandèmia, una nova pregunta ens va venir al cap al nostre grup d'investigació: el distanciament social al que vam estar sotmesos durant el confinament pot haver actuat com un estrès continuat i ha tingut efectes posteriors, especialment en aquells que eren adolescents en aquella època?

Per a donar resposta a aquesta pregunta, al laboratori vam desenvolupar un model de distanciament social que per als ratolins resultés semblant al que teníem al covid. Vam estudiar els dos sexes. Durant l'experiment, els ratolins que vivien en la mateixa caixa podien veure’s, escoltar-se i olorar-se, però no poden mantenir contacte físic, imitant les condicions humanes durant el covid. No estaven aïllats, però sí distanciats físicament.

En aquestes condicions, vam avaluar tres coses: primer, la seua motivació per a treballar. Havien d'estrènyer una palanca que els feia obtenir un reforçador que els agradava (una beguda dolça).

Per altra banda, vam analitzar també si l'aïllament havia canviat la preferència per les coses que els agraden quan no els costen cap esforç.

Finalment, vam observar com era la seua interacció social i si evitaven situacions potencialment perilloses.

En eixos estudis comparàvem el comportament dels animals que havien sigut distanciats amb els animals que havien crescut en un grup socialment normal, amb diferenciacions per sexe.

Femelles aïllades, sense motivació

Els resultats van ser molt diferents per al grup de mascles i el grup de femelles.

De normal, les femelles treballen més dur per a aconseguir aliments que els mascles. Però al ser exposades a distanciament social se mostraven més passives o anèrgiques (falta d'energia mental): per aconseguir la recompensa, s'esforçaven menys que les femelles que havien crescut en grup.

L'explicació és que un estímul estressant crònic de baixa intensitat (com és el distanciament social, en aquest cas) feia les femelles més vulnerables que els mascles i amb una pitjor resposta terapèutica.

Dit d'altra manera: l'estrès té efectes en el nostre cervell, especialment quan es tracta d'estrès que es manté en el temps. Un d'aquestos efectes són canvis en la funció que té la dopamina en una regió del cervell, el nucli accumbens. Els nivells de dopamina en aquest nucli augmenten ràpidament quan un esdeveniment intens i potencialment dolent o estressant té lloc, i avisa al nostre cervell que alguna cosa important està passant i que ha de preparar-se per a actuar.

Açò és totalment normal i ens ajuda a respondre de manera eficient i evitar situacions potencialment perilloses o nocives. Però quan l'estrès es manté constant i no podem evitar-lo (com en el cas del distanciament social prolongat), la resposta de la dopamina és la contraria; els nivells basals disminueixen i li indiquen al cervell que no hi ha una resposta ràpida que produir i que és millor quedar-se quiet esperant a que passe: es redueix la motivació, els individus estan menys predisposats a esforçar-se per a aconseguir coses que els agraden o per a evitar situacions negatives que els puguin resultar nocives.

En resum, les rosegadores femelles es fan més passives del que eren abans. I això és el que els va passar quan van ser aïllades socialment.

Tractaments per a la depressió

La cosa va més enllà, ja que les femelles distanciades i amb pèrdua de motivació no responien al tractament que els vam proporcionar, un fàrmac (bupropion) que augmenta els nivells de dopamina.

En estudis anteriors havíem vist que les femelles sí s'esforcen per escapar dels perills curts i intensos quan se'ls dona un fàrmac com la fluoxetina (el Prozac) que augmenta els nivells d'un altre neurotransmisor, la serotonina.

Tots aquestos resultats indiquen que, en les femelles, els factors estressants com el distanciament social tenen efectes que van més enllà del sistema dopaminèrgic i també inclouen possibles alteracions dels sistema serotonèrgic. Açò implica que els tractaments farmacològics deuen tenir en conter factors com el sexe.

En particular, en ser la anergia un dels símptomes principals de la depressió, seria convenient tindre una bateria de fàrmacs terapéutics amb diferents mecanismes d'acció (dopaminérgics, serotonérgics, o combinats) per a aplicar segons els condicionants individuals.

La importància d'analitzar la conducta segons el entorn

Estudis com el present posen de manifest la importància d'analitzar la conducta i les seues alteracions d'una manera més individualitzada, tenint en compte condicions com el sexe, però també l'edat o les condicions vitals, com el suport social, així com l'enriquiment ambiental en el que ens desenvolupem.

Encara que aquest estudi està fet en ratolins, al ser estos una espècie social, aporta informació important, per exemple, per a entendre avui la conducta motivada dels que eren adolescents en el moment de la pandèmia.

El nostre equip continua aprofundint en l'estudi de les bases cerebrals que afecten a la motivació de les persones amb el fi de proposar noves estratègies terapèutiques que ajuden a tractar a cada persona de manera individualitzada.

[Imatge: Jorm Sangsorn/Shutterstock - font: www.theconversation.com]