La comunitat andina i la seva descendència a Catalunya intenta recuperar, especialment a través de la cultura i la música, la seva llengua originària. Un idioma parlat per més de deu milions de persones en set estats i que arrossega encara segles d’estigma i discriminacions.
 |
Escrit per Víctor Yustres Santiago
“Unes nenes com vosaltres no podeu parlar quítxua, o semblareu índies”. Aquesta frase li deien de petita a Erika Ibargüen i la seva germana les monges de la seva escola. Totes dues van créixer amagant la seva llengua materna, el quítxua, quan, amb cinc anys, van migrar amb els seus pares des d’Ayacucho, una ciutat del vessant oriental dels Andes peruans, a Arequipa, la segona ciutat més industrialitzada i amb més activitat econòmica del país. Allà, tant dins la seva família arequipenya per part del pare, blanca d’origen colonial, com a l’escola, les castigaven si les sentien utilitzar el seu idioma, fins i tot parlant entre elles. “Vaig haver d’amagar aquesta part de la meva identitat i esborrar el quítxua del meu cap, i no va ser fins que vaig arribar aquí a Catalunya que vaig tornar a revalorar la meva llengua, a entendre què m’havia passat i a reaprendre-la”, explica Ibargüen.
Com ella, moltes persones indígenes han estat discriminades i estigmatitzades per utilitzar el quítxua, una llengua ameríndia nascuda als Andes centrals i parlada per més de 10 milions de persones en set estats, sobretot en zones rurals. Per això, molts parlants abandonen el quítxua quan migren a ciutats com Arequipa o Lima i fins i tot deixen de transmetre la llengua als fills per evitar que visquin també aquesta situació d’exclusió. “A les grans ciutats encara havíem d’amagar el nostre passat ancestral indígena per por de ser maltractats. És una discriminació molt lligada al racisme a les poblacions andines i forma part del llegat colonial que hem interioritzat”, reconeix Ibargüen.
Un idioma vinculat a la pobresa i l’analfabetisme
El quítxua (també anomenat runa simi, que vol dir ‘llengua del poble’) es va expandir i consolidar com a llengua franca de l’Imperi Inca fins al 1500 a tots els Andes. És a dir, era l’idioma administratiu, comercial i de coneixement entre els diversos pobles. Amb la colonització, es va imposar l’hegemonia del castellà i del portuguès al continent i es va passar a considerar el quítxua i les llengües indígenes com a inferiors, tot i que en el cas del quítxua se’n va acabar acceptant l’ús en zones andines, sobretot per transmetre el cristianisme. Després de la rebel·lió de Tupac Amaru II a la dècada de 1780, es va prohibir del tot.
Avui, l’idioma es parla en set estats de l’Amèrica del Sud: Perú, Bolívia i Equador, on té estatus de llengua oficial o nacional, però també en algunes zones de Xile, Colòmbia i Argentina. Al Perú, el quítxua és l’idioma originari més parlat, amb una comunitat lingüística molt àmplia (l’última enquesta poblacional de 2017 identificava 3,8 milions de parlants, un 13% de la població del país) i està reconegut com a llengua oficial des de 1975 i protegit a la Constitució de 1993. Tot i això, la comunitat quítxua ha patit i encara pateix discriminacions, estigma i burles per parlar la seva llengua originària. Se’ls anomenava (i encara ara passa) cholos, paraula despectiva associada a persones indígenes i del camp, sovint amb un estatus econòmic i cultural baix o analfabetes. Aquest maltractament ha arribat fins i tot al Congrés, on el primer ministre Guido Bellido va fer una intervenció en quítxua l’any 2021 i va ser interromput i censurat a crits per una part de l’hemicicle.
La vulneració dels drets lingüístics de la comunitat quítxua té efectes en diversos camps, com el de la salut: segons dades del Banc Mundial de 2014, del total de peruans sense accés a la salut, més del 60% són parlants de quítxua. Un altre exemple flagrant d’aquest maltractament en l’àmbit sanitari es va donar als 90, quan més de 270.000 dones i 22.000 homes van patir esterilitzacions forçoses per part d’un programa de planificació familiar del govern de Fujimori. La majoria d’afectades eren provinents de comunitats indígenes de zones rurals del Perú, i o bé eren analfabetes o només parlaven quítxua, i van declarar que aquestes operacions es van fer sense el seu consentiment informat, o bé sota xantatge o engany. El projecte Quipu recupera la memòria d’aquests fets amb la recopilació de testimonis sonors d’unes 150 víctimes.
En l’àmbit judicial també es produeixen vulneracions lingüístiques. “Tot i que hi ha una llei de 2011 que, sobre paper, garanteix el dret dels parlants a comunicar-se amb l’Estat en la seva llengua materna, els jutges, fiscals o advocats no administren justícia en l’idioma dels acusats perquè la majoria no el parlen i en pocs casos es contracta un intèrpret”, explica Walter Chalco, docent de quítxua a la Universidad Nacional Mayor de San Marcos de Lima-Perú. En l’educació, tot i que s’ha avançat, també hi ha obstacles. “Hi ha una xarxa d’escoles dins del programa d’Educació Intercultural Bilingüe, però no se satisfan les necessitats educatives de la població originària: el projecte està molt infrafinançat i hi ha professors que hi van i no saben quítxua. Per tot això vaig especialitzar-me en l’ensenyament de la llengua, per poder capacitar tots aquests professionals”, afegeix Chalco. Segons dades de 2019 d’UNICEF i el Banc Mundial, menys del 32% de les persones indígenes parlen la seva llengua materna quan acaben l’escola, i només un 2% s’expressen en el seu idioma quan surten de la universitat.
Revalorar la llengua i l’autoestima
Freddy Chalco, germà de Walter, és natural d’un poble al sud d’Ayacucho, i va migrar a Barcelona als anys 90. Els seus germans i ell van persistir a mantenir la seva llengua originària, el quítxua, malgrat la imposició de l’espanyol en l’educació primària i secundària i la prohibició explícita del pare, que no volia que els fills patissin marginació social. A Catalunya, es va adonar que la majoria de les persones parlants de quítxua no manifestaven que ho eren ni utilitzaven la seva llengua aquí, per por de tornar a rebre maltractament de la comunitat del seu país o de sumar una barrera més en la seva necessitat d’integració en la societat catalana. Aleshores, Freddy Chalco va decidir crear l’associació cultural Centre Rimasun, per poder fer cursos de quítxua: “Em vaig adonar que no hi havia cap persona ni organització que difongués la llengua, i vaig preparar-me i investigar molt per començar a promoure el quítxua en tallers, conferències i cursos aquí. Hi ha hagut molt d’interès per part de persones originàries del Perú, l’Equador o l’Argentina, que tenen pares d’ascendència andina, però que només saben algunes frases i volen aprendre a comunicar-se amb la seva gent,” explica.
Segons fonts associatives quítxues, hi ha prop de 10.000 persones que parlen o tenen coneixements de l’idioma quítxua a Catalunya, dels quals uns 5.000 són peruans i la resta de Bolívia i l’Equador. Per part de l’administració pública, l’únic intent a Catalunya de promoure el quítxua va ser amb un curs extraescolar que es va fer el curs 2012-2013 a l’Institut Margarida Xirgu de l’Hospitalet de Llobregat, dins del marc del Pla d’Impuls a Terceres Llengües del Departament d’Educació. “La iniciativa va ser proposada pel centre, amb el suport de l’entitat Rimasun i de la direcció, amb la voluntat de reconèixer la diversitat lingüística del centre, que tenia —i encara té— una alta proporció d'alumnat d'origen centre- i sud-americà, i amb presència de famílies que parlaven el quítxua”, explica la seva coordinadora, Maria Lluïsa Serra Agrasot. Afegeix que “el programa, malgrat l’aval institucional, es va desenvolupar sense finançament directe i depenia del tot del compromís del centre i de l’entitat. Això va fer que el nombre d’alumnes fora reduït i que, finalment, no es poguera mantenir més enllà del curs inicial”. Des de llavors, no s’ha fet cap nou programa ni política pública específica a Catalunya per a l’ensenyament del quítxua. Actualment, sí que hi ha programes per a mantenir les llengües d’origen de l’alumnat d’idiomes amb més parlants a Catalunya, com ara el xinès, l’àrab, l’amazic o el romanès.
Ibargüen va arribar a Catalunya l’any 2000, perquè s’havia casat amb un català a Arequipa uns mesos abans, i també va voler recuperar el quítxua a la diàspora, sobretot quan va entrar en contacte amb la llengua catalana. “Aprendre català em va obrir portes al món laboral. Bé, això i el meu fenotip més blanc, perquè, segurament, si no fos tan blanca, no hauria pogut accedir a una feina qualificada com la que faig; els teus estudis aquí no valen res. Quan veig la importància que té a Catalunya el fet de mantenir i protegir la llengua, és quan prenc consciència i veig la necessitat de revalorar la meva, que la tenia adormida dins meu, i de tornar a utilitzar-la”, explica.
És aleshores que Ibargüen s’apunta a cursos en línia de quítxua els dissabtes i comença a demanar-li a la seva mare, a la qual havia portat a viure amb ella a Catalunya, que li torni a parlar en la seva llengua, cosa que ella no acabava d’entendre. També comença a transmetre als fills el seu idioma originari, perquè puguin comunicar-se mínimament amb la família quan tornin de viatge al Perú. “Al poble de ma mare tothom parla quítxua, incloses les meves tietes, i poder-m’hi comunicar ha fet que vegin que també soc part de la comunitat i que no m’avergonyeixo de la nostra cultura. Al final, de vegades sento que no acabo de ser d’enlloc: allà soc l’europea i aquí, la peruana o la sudaca”, reconeix.
No és l’única que ha patit discriminació pel seu origen quítxua a Catalunya: també li ha passat a l’Amanda Aguilar Vega, originària de la zona d’Ayacucho, com Freddy Chalco, i que també va arribar fa 25 anys a Catalunya: “Hi ha gent aquí que m’ha preguntat si quan vivia al Perú tenia televisió o rentadora. Es pensen que, com que no parlem un castellà perfecte, i pel nostre aspecte, som gent endarrerida, que vivim en cases de pedra i som incultes. Jo al Perú vivia en una ciutat com Barcelona”, relata. També ha sentit rebuig per part de gent del seu país a la diàspora per voler mantenir la llengua: “Ho veien malament. Em deien que, utilitzant el quítxua, retrocedia en lloc d’avançar”, lamenta. Aguilar creu que cal fer pinya des de la comunitat quítxua per donar impuls a la llengua: “Jo no sé parlar-lo gaire bé, i escriure’l encara menys. Si ens uníssim les persones que tenim arrels andines i altres persones interessades aquí seria la manera de no deixar morir la nostra llengua”.
La cultura i la música, vehicles de transmissió lingüística
Aquesta comunitat cultural és la que ha construït Karina Marín. Originària del municipi de Llallagua, al nord del departament de Potosí, a Bolívia, va arribar amb 22 anys a Catalunya, però li costava molt comunicar-se bé en castellà: “Els meus pares i els meus avis eren parlants de quítxua, tota la meva família parlava quítxua; per tant, quan vaig arribar aquí vaig haver de perfeccionar el castellà, perquè em bloquejava parlant en aquesta llengua, i també vaig aprendre el català per la feina: soc odontòloga”, explica. Marín va buscar espais on viure plenament la seva identitat cultural i lingüística, i finalment va trobar-ne un. “Vaig conèixer un grup de balls tradicionals del meu país i allà podia parlar quítxua. Ens reunim sovint a uns camps agrícoles de l’Hospitalet i celebrem festes importants per a nosaltres, com el carnaval d’Oruro. En aquestes celebracions aprofitem per posar-nos vestimentes típiques. Per exemple, en la meva regió, portem roba molt acolorida, en què predominen el vermell i el verd, i també pantalons amb un aguayo característic de la zona de l’altiplà, i mengem mote [gra de blat de moro sec] amb diferents carns a la planxa. Són moments en què connectem amb els nostres ancestres”, relata.
A Bolívia, més de 2 milions de persones utilitzen el quítxua, que és la llengua indígena més parlada al país. Des de l’arribada d’Evo Morales a la presidència el 2006, Bolívia es va convertir en un referent en la defensa i reivindicació dels pobles i cultures indígenes al món. Entre altres mesures, es va incorporar a la Constitució les 36 llengües originàries del país com a oficials a tot el país, la qual cosa va implicar la reforma de diverses lleis educatives i la creació de l’Institut Plurinacional de les Llengües Indígenes.
Recosint el fil intergeneracional
Un dels problemes centrals que s’observa en comunitats lingüístiques dels pobles originaris com el quítxua és que encara hi ha una interrupció de la transmissió intergeneracional de la llengua i, per tant, una bretxa comunicativa entre les persones grans i les joves, tal com apunta un informe de l’Observatori Regional dels Drets dels Pobles Indígenes de 2020. El motiu principal ja s’ha apuntat: atesa la persistència del racisme i la discriminació contra els parlants de llengües originàries, molts pares i mares indígenes opten per amagar l’idioma i socialitzar els seus fills en la llengua hegemònica, per protegir-los.
Això està començant a canviar. Són molts els creadors de continguts que utilitzen xarxes socials com Instagram o TikTok com a eines educatives per donar a conèixer i revitalitzar les seves llengües. També hi ha joves artistes, sobretot peruans, com la rapera Renata Flores o Lenin Tamayo, inventor del gènere musical Q-pop (quítxua pop), que fan servir la seva llengua i elements tradicionals amb sons i estètiques modernes, adaptades al llenguatge de les xarxes i amb molt d’èxit: els seus vídeos acumulen milions de visualitzacions a YouTube.
Ibargüen també fa l’esforç de parlar als seus dos fills en quítxua perquè no oblidin les seves arrels. “La meva generació va viure la seva identitat amb vergonya, però ara és diferent. El meu marit i jo som pares adoptius de dos nens que són peruans indígenes, i són de família biològica quitxuaparlant. Per això, tot i que no parlin la llengua, intento que s’impregnin d’algunes paraules i que puguin sentir històries o llegendes de la nostra cultura. Perquè segurament ells, igual que em va passar a mi, tindran la necessitat, algun dia, de tornar a les seves arrels i a sentir-se part d’alguna cosa. I aquesta cosa és el quítxua”, rebla.
[Font: www.nationalia.cat]
