A tots ens han venut la moto de l’anglès. Ens han fet creure que, hui en dia, saber anglès és imprescindible; que cal saber anglès per a triomfar en qualsevol professió, en qualsevol activitat. Hui, si no saps anglès, ets un terròs que no aprofites per a res. Això és el que, molt hàbilment, ens han ficat dins del cap. I som tan ingenus i tan pobres d’esperit que ens ho hem cregut.
Per Eugeni S. Reig
El motiu
d’afirmar que l’anglès és tan important rau en el fet que tothom considera que
eixa llengua és, actualment, la lingua franca mundial,
el sabir del segle xxi. Al llarg de la història de
la humanitat els habitants de pobles amb llengües completament diferents han
tingut la necessitat imperiosa d’entendre’s per motius comercials, polítics,
militars, religiosos, etc. Sempre s’han creat llengües artificials barrejant
paraules i construccions de diversos idiomes. La més famosa és la lingua
franca o sabir, creada a
darreries de l’edat mitjana pels pobles de la Mediterrània –especialment del
nord d’Àfrica i de les penínsules Ibèrica i Italiana– agafant lèxic de l’àrab,
el català, el castellà i diversos parlars de la península italiana (genovés,
napolità, sicilià, venecià). Era una llengua bàsica, amb el lèxic
imprescindible per a entendre’s els habitants dels pobles situats en les costes
del Mediterrani occidental. Actualment, en record d’aquella barreja medieval de
diversos idiomes, els lingüistes donen el nom de sabir o lingua
franca a qualsevol idioma que s’use per a fer que puguen
entendre’s i comunicar-se poblacions de llengües diverses. Però ¿quines
característiques ha de tindre una llengua per a poder-la considerar un sabir o lingua
franca? Les següents:
1) No ha de ser la llengua pròpia de cap
poble.
2) Ha de ser una llengua pactada, no una
llengua imposada.
3) Ha de ser una llengua senzilla, amb el
lèxic imprescindible, sense lèxic superflu.
4) Ha de ser una llengua precisa, que no
origine confusions o malentesos.
L’anglès no reunix cap d’aquestes característiques. L’anglès és la llengua pròpia d’Anglaterra que, amb
l’expansió de l’Imperi Britànic, es va imposar en una part molt important del
món. Actualment, els Estats Units d’Amèrica del Nord, antiga colònia britànica,
és la major potència mundial des del punt de vista econòmic, militar,
científic, tecnològic, informàtic, periodístic, etc. I, com a
conseqüència d’això, també lingüístic. Els nord-americans imposen, de
facto, la seua llengua, l’anglès. La immensa majoria de les pàgines web estan en anglès,
les millors publicacions científiques, mèdiques, tecnològiques, etc., estan en anglès,
quasi tots els llibres de món estan traduïts en anglès. Si tenim en compte que, a més dels Estats Units, l’anglès
és la llengua del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord, de la
República d’Irlanda, del Canadà, d’Austràlia, de Nova Zelanda, de la Unió
Sudafricana, de les Filipines i d’un bon grapat més d’estats d’Àfrica i de la
resta del món, des de molt grans i poblats com l’Índia –a on és llengua
cooficial junt amb l’hindi i 22 llengües més– fins a molt petits com Malta –a
on també és llengua cooficial junt amb el maltés–, la cosa es complica encara
més.
Considerar
l’anglès com a lingua franca amb
la qual puguem intercomunicar-nos totes les persones del món és una injustícia
tremenda. Per molt bé que parlen l’anglès un coreà, un hongarés, un italià, un
àrab o un xinés, mai de la vida el parlaran amb la seguretat, la desimboltura i
la naturalitat que el parla un angloparlant nadiu com, per exemple, un
novaiorqués i un londinenc. Voler que la llengua d’intercomunicació mundial
siga una llengua viva pròpia d’una part del planeta –per gran i poderosa que
siga eixa part del planeta– implica discriminar les persones que no la tenen
com a llengua pròpia, relegant-les a una categoria inferior. Adoptar l’anglès
com a lingua franca implica convertir els anglòfons en
éssers humans de primera categoria i enquadrar la resta de la humanitat en una
segona categoria.
L’anglès és
una llengua imposada per la força dels diners del món anglòfon, sobretot dels
Estats Units. Ells dominen la ciència i la tecnologia, ells dominen les
finances, ells dominen el món dels negocis, ells dominen internet. Ells parlen
i escriuen en la seua llengua, la llengua que coneixen a la perfecció. I qui
vulga entendre’ls, que aprenga a parlar i a escriure com ells. És una imposició de
facto.
L’anglès és una llengua germànica que presenta una quantitat
considerable de dificultats fonètiques, lèxiques, morfològiques i sintàctiques
per als parlants d’altres llengües. L’esforç que ha de fer qualsevol persona no
angòfona per a apendre l’anglès és ímprobe. Ha de dedicar una quantitat
considerable de temps, energia intel·lectual i recursos econòmics per a
aconseguir uns resultats lingüístics generalment mediocres. Temps, energia i
recursos que podria dedicar a altres coses més profitoses.
L’anglès, com totes les llengües naturals, l’han formada els seus
parlants al llarg de segles i segles de parlar-la. És una llengua complexa i molt rica, amb un lèxic i una
fraseologia lèxica abundants.
La lingua
franca del segle xxi hauria de ser una llengua artificial
creada ad hoc. Actualment
hi han diverses llengües artificials creades per lingüistes amb la intenció de
facilitar la comunicació entre tots els habitants del món. Les més conegudes
són l’esperanto, l’ido i la interlingua, però n’hi han moltes més. Qualsevol
d’eixes llengües aprofitaria com a sabir del
segle xxi. Són llengües molt senzilles i molt precises. Tenen poques regles,
totes sense cap excepció. Hi ha una correspondència biunívoca entre les
paraules i els conceptes, de manera que a cada paraula correspon un únic
concepte i a cada concepte una única paraula. No hi ha possibilitat de confusió.
Ens omplim la boca parlant de solidaritat,
llibertat, cooperació, ajuda, tolerància, germanor, responsabilitat,
col·laboració, participació, respecte, igualtat, democràcia. ¿Ens hem plantejat
si aquests valors s’adiuen amb la imposició d’una llengua parlada per una part
minoritària del món a la resta de la població mundial? ¿No considereu que
s’adirien millor els oposats? En canvi, amb una llengua artificial –una llengua
de ningú per a tothom–, pactada –no imposada–, senzilla i pràctica, les coses
serien radicalment diferents. ¿Ens hem plantejat la quantitat immensa de
diners, de temps i d’esforços que ens estalviaríem els no anglòfons si en lloc
d’haver d’aprendre anglès haguérem d’aprendre una llengua artificial com
l’esperanto o la interlingua?
El fet que l’anglès siga la llengua
d’intercomunicació mundial perjudica molt seriosament la resta de llengües i,
de manera molt especial, les més dèbils. En el nostre cas, que el valencià ha
de competir amb el castellà per raons òbvies, si damunt ha de competir també
amb l’anglès, el resultat és que l’ensenyament del valencià i en valencià queda
seriosament perjudicat. Les hores que es dediquen a ensenyar anglès no es
dediquen a ensenyar valencià. Les asignatures que s’impartixen en anglès, no
s’impartixen en valencià. L’esforç immens que l’alumne ha de dedicar a aprendre
una llengua francament difícil com l’anglès, li lleva temps i dedicació per a
conéixer millor la llengua pròpia de la seua terra, la llengua del poble al
qual pertany, que és la verdaderament important i útil per a ell. Ens han ficat
en el cap que parlar anglès és molt útil. Això és totalment fals per a la
immensa majoria de la població. L’anglès és útil per a qui ha de ser directiu
d’una multinacional o se n’ha d’anar a treballar a Nova York però, a la major
part dels valencians, l’anglès no els fa falta per a res. El valencià, en
canvi, sí que és una llengua útil per als valencians –independentment que la
seua llengua materna siga el valencià o el castellà– perquè els permet
relacionar-se amb les persones del seu entorn. I fer l’esforç ciclopi
d’estudiar anglès, no únicament li lleva temps a l’alumne per a conéixer millor
el valencià, també li’n lleva per a aprendre moltes altres coses. Si en lloc d’anglès
s’estudiara una llengua artificial no caldria eixe esforç titànic. Ni caldria
impartir assignatures en eixa llengua. Una llengua artificial auxiliar és molt
fàcil d’aprendre i l’alumne se l’ensenya amb molt poc d’esforç, per tant, deixa
molt de temps lliure per a aprendre moltes altres coses.
La imposició de l’anglès com a llengua
universal és una tirania lingüística que hem de patir els que no pertanyem als
països anglosaxons. Hui en dia, qui vulga ser algú en el món científic i
universitari ha de tindre un domini total de l’anglès. Els treballs d’investigació
s’han de publicar en anglès si es vol que es tinguen en compte. Això fa que els
investigadors que no són nadius de països anglosaxons estiguen en un
desavantatge absurd i totalment injust. Es veuen obligats a passar per les
forques caudines. És una autèntica vergonya.
Açò de la universalitat de l’anglès s’ha
convertit per als països angloparlants en una mina d’urani. És un autèntic
negoci que els proporciona ingressos substanciosos. I bé que fan de traure-li
tot el suc possible. L’enganyifa de l’anglès és com totes les enganyifes del
món: mentres hi hagen badocs que estiguen disposats a deixar-se enganyar i a
pagar, bé que fa els enganyadors en traure-los tants diners com poden i en
fer-se el renyó d’or a la salut dels beneits.
Ens han ficat en el cap que això de saber anglès
és tan important que qui no en sap té mala consciència. Tothom que no sap anglès
té com a assignatura pendent aprendre la llengua de Shakespeare. Tinc uns
quants amics que, quan es varen jubilar, la primera cosa que varen fer va ser
anar a una acadèmia d’idiomes a aprendre anglès. Ho trobe patètic, francament.
L’edat d’un jubilat no és precisament la més adequada per aprendre cap llengua.
I si, damunt, saber eixa llengua no li fa falta per a res en absolut… Els
pobres es trenquen el cap durant mesos o, fins i tot, durant anys, i no
aconseguixen mai parlar bé l’anglès. Ni tan sols aconseguixen entendre’l.
Escolten una pel·lícula en versió original no subtitulada, una cançó o un
programa de ràdio i no entenen absolutament res. I si aconseguixen entendre
alguna paraula solta, es posen contentíssims, sense adonar-se que entendre
només això després de temps i temps d’esforçar-se i gastar-se diners és un
balafiament estúpid d’energies i de recursos que podrien haver sigut emprats per
a altres qüestions de més trellat i més profit.
És lamentable que juguen amb les persones com
si fórem ninots. Però així són les coses. ¿Què voleu que li fem?
Tot seguit, a tall d’exemple, transcric el
text del Pare Nostre en interlingua i en anglès. Que cadascú traga les seues
pròpies conclusions.
Pare Nostre en interlingua
Nostre Patre, qui es in le celos,
que tu nomine sia sanctificate;
que tu regno veni;
que tu voluntate sia facite
super le terra como etiam in le celo.
Da nos hodie nostre pan quotidian,
e pardona a nos nostre debitas
como nos pardona a nostre debitores,
e non duce nos in tentation,
sed libera nos del mal.
Pare Nostre en anglès
Our Father who art in heaven,
hallowed be thy name.
Thy kingdom come.
Thy will be done
on earth as it is in heaven.
Give us this day our daily bread,
and forgive us our trespasses,
as we forgive those who trespass against us,
and lead us not into temptation,
but deliver us from evil.
[Font: www.nuvol.com]