Mostrar mensagens com a etiqueta Ritos. Mostrar todas as mensagens
Mostrar mensagens com a etiqueta Ritos. Mostrar todas as mensagens

domingo, 11 de outubro de 2026

Sebastià Perelló: «El vi destrava la llengua»

A 'Beure sense set', Sebastià Perelló ressegueix els imaginaris contradictoris del vi en la literatura contemporània.

Sebastià Perelló 
Escrit per Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles 

Sebastià Perelló (Costitx, 1963) és poeta, narrador i professor de Llengua i Literatura Catalana. A la seva producció extensa i de diversos gèneres, enguany s’hi afegeix Beure sense set, un volum de la Col·lecció Envinats de l’editorial Vibop, un d’aquells segells que són la debilitat dels lletraferits i que a La Setmana del Llibre en Català munten una paradeta que és de visita obligada. El llibre ressegueix els fils del vi en la literatura contemporània perquè el lector pugui contemplar el catàleg sense induir-lo a favor o en contra de cap filosofia del vi concreta, fins que, un cop fet el recorregut, descobrim que mantenir-nos en el tombar i girar sense fi és justament la filosofia del vi i la literatura que se’ns proposa. 

Quina relació personal tens amb el vi? 

El meu pare feia vi. No el va comercialitzar mai ni s’hi va dedicar, era un vi familiar, i jo no hi vaig estar implicat. Fa anys que m’he interessat per l’imaginari literari del vi, però mai m’ha atret la perspectiva professional o tècnica dels enòlegs. 

Quina mena de bevedor ets?  

Molt banal. I a més a més la Covid em va deixar pràcticament sense olfacte. Però no em fa res. El vi no és només aroma, és un món. 

El primer nom del viatge que ens proposes és Rosseau.  

És un punt d’inflexió important per a la contemporaneïtat. Les imatges del vi que venen de l’antiguitat, l’edat mitjana, el XVI i el XVII, són la base de les imatges que generarà el present. I Rousseau es troba entre els dos mons, viu la tensió entre dues imatges molt potents: el vi vist des de la raó i el vi vist des de l’embranzida romàntica. El segle del cafè encara li pesa.

Com es passa del vi que ajuda a suportar la tragèdia de la vida al vi transgressor?

El vi com a malaltia, com a melancolia, s’arrossega des de molt antic; i la taverna revolucionària del romanticisme li dona nous significats. Jo no vull contar una història del vi, sinó dels vins. Els vins no estan cosits l’un a l’altre, sinó que a vegades se superposen. Els vins fan assemblatge, i jo volia tramar aquest fil amb la història de la literatura.

La gran figura del que anomenes embranzida romàntica és Baudelaire.

Baudelaire no entén el vi com un vehicle que catapulta la creació d’experiència, la visió de la realitat, la vivència d’un món frenètica. Ell veu que el vi és doble, o triple. El vi és consens i fraternitat, però també és un dimoni. El vi és una guia d’investigació dels límits humans. 

I per què el vi i no altres drogues?

Perquè el vi i la literatura estan tramats des d’antic. Baudelaire no posa en joc les propietats del vi, sinó l’imaginari del vi. Quan escriu el poema “Embriagueu-vos” diu que no ho feu només de vi. L’embriaguesa és un estat.

Llegeixo el poema perquè em diguis què hi hem de trobar: “Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l’única qüestió. Per no sentir l’horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina vers la terra, cal que us embriagueu sense treva.

Però de què? De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga. Però embriagueu-vos.

I si a vegades, sobre els graons d’un palau, sobre l’herba verda d’una fossa, dins la solitud trista de la vostra cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda l’embriaguesa, pregunteu al vent, a l’ona, a l’estel, a l’ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla, pregunteu quina hora és; i el vent, l’ona, l’estel, l’ocell, el rellotge, us contestaran: “És l’hora d’embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del Temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us plaga!”.

El mateix any que Baudelaire escriu aquest poema, a França s’encunya per primer cop el concepte d’alcoholisme. A mi el que m’interessa de Baudelaire és que obre el ventall. Quan Baudelaire diu embriagueu-vos hi ha la tradició romàntica i, al mateix temps, ja hi ha ironia respecte de la pròpia tradició romàntica. I aquesta ironia és molt important.

Una altra formulació baudelairiana que repeteixes al llarg del llibre és la de “paradisos artificials”.

Perquè Baudelaire fa que t’adonis que tots els paradisos són artificials. I t’abandona en aquest punt. Els paradisos artificials sempre són formes d’escapar, i sempre les hauràs de decidir tu.

Sebastià Perelló 

Què fa que el vi sigui especialment literari?

Fixa’t en la paraula “abstemi”. “Abstemi” ve després del vi, no designa simplement algú que no beu, sinó algú que es defineix per la renúncia a beure: és una identitat que només existeix davant la possibilitat i la norma social del bevedor. Quan beus vi, beus civilització, els èxits i els fracassos de la civilització. Per mi el vi té a veure amb aquesta pluralitat radical que no et deixa fer cap discurs únic i que només et deixa la possibilitat de continuar parlant. Penso el vi molt amb la idea de Beckett a L’innombrable: “Cal continuar. No puc continuar. Continuaré”. Beure vi no s’acaba bevent vi, fins i tot parlant-ne continues bevent-ne. El vi destrava la llengua.

El vi ajuda a escriure millor?

Jo no ho crec. Però esquivar això tampoc descarta Dylan Thomas. No tinc una resposta, però el no tenir resposta és on et porta la literatura. Per això el vi és tan important en la literatura: tots dos tenen una capacitat de transformació brutal. La necessitat de perdre el control hi ha estat sempre, però fins a quin punt perdre’l és sempre la qüestió.

Però els romàntics no van més enllà de l’entremig i fins a l’autodestrucció completa?

Al llarg del XX i el XXI la idea que a través de l’alcohol aconseguiràs veritat absoluta s’ha anat perdent. El vi més extrem et desdiu: allà no hi trobaràs cap veritat. Cosa que no vol dir que la solució siguin fórmules que reivindiquen la sobrietat. El règim, la salut, l’obsessió pel cos, etcètera, es converteixen en una ebrietat desfogada. Sempre busquem mecanismes per botar la barrera, per anar més enllà.

Fas una història del vi modern. Bevíem millor quan hi havia rituals religiosos?

Jo crec que encara hi ha rituals, encara que no siguin religiosos. També llegim a partir de rituals. Crec que no ha canviat gran cosa. La pèrdua de rituals et deixa a la intempèrie, però la intempèrie no és el no-res, és un nou context. Les festes que estiren la societat secular més enllà d’ella mateixa fan la mateixa funció que la religió, i en aquestes noves festes, el vi hi intervé.

Per què els joves cada cop beuen menys vi?

El vi s’ha reduït en certa franja d’edat, però ha augmentat en d’altres. I potser aquest consum s’ha substituït per altres drogues. Jo no sé si la davallada del vi no ha convertit el consum del vi en una cosa més controlada i mesurada, i amb això s’han fet un públic més fidel. Beure no com a beure fins al cul de la copa, sinó com una experiència més diversa.

El declivi del consum de vi està lligat al declivi de la lectura?

El vi ha deixat de destravar segons quines llengües, però tornarà a fer-ho. I la literatura està en un punt de decadència, però no és la primera vegada que passa: la mort de la literatura s’ha anunciat moltes vegades. La mort del vi també. Hi ha hagut moltes lleis seques. Jo crec que ressorgiran nous sentits del vi i de la literatura.

Al llibre parles dels efectes del franquisme en el vi i la literatura catalanes.

Respirar l’irrespirable porta molt ràpidament a la creació d’un mecanisme de fuita. Crec que això explica per què tant en l’Escola de Barcelona com en els autors catalans després de la guerra i durant el franquisme, hi trobem un consum d’alcohol molt poderós. Que en alguns autors forma part de l’imaginari literari, com Vinyoli, i en altres no, com Ferrater o Bauçà, que en parlen poquíssim, encara que en consumeixin. Dit això, no crec que en cap d’aquests autors l’alcohol hagi estat un trampolí creatiu, no veig pautes per afirmar això. Sabem que Pla escrivia amb una ampolla. Però no que això fos un mecanisme necessari. Així com aquesta dimensió és molt important als Estats Units, la idea de l’alcohol com a quarta musa, no veig una quarta musa peninsular. 

Sebastià Perelló 
El teu primer poemari es titulava La set. Escrivint Beure sense set has après alguna cosa de la teva relació amb el vi?

A la meva obra literària el vi hi té molt poca presència, mentre que com a crític literari ho he estudiat molt. No tinc teoritzada aquesta separació, però prefereixo no conèixer-ne les causes.

 

[Foto: Marina Miguel Pavia - font: www.nuvol.com]

sexta-feira, 9 de outubro de 2026

L’écrivain Thélyson Orélien, otage d’une époque qui a peur

À travers Thélyson Orélien, sur sa tête, son nom et son roman dont beaucoup parlent sans l’avoir lu, s’expriment les fantasmes et les angoisses d’une époque qui change trop vite, qui file à toute berzingue vers une destination inconnue. Sa soudaine irruption nous révèle à nous-mêmes et le miroir qu’il nous tend est insupportable à regarder.

Manosque, France au 28e édition du festival de littérature « Les Correspondances », le 24 septembre 2026

Écrit par Dorcy Rugamba

Dramaturge, acteur et metteur en scène. Auteur des « Enfants gâtés de Butare » aux Editions JC.Lattès


« Les Titans, par la ruse d’Héra à la colère implacable, s’enduisirent le visage d’un gypse éclatant pour se déguiser. L’enfant contemplait dans un miroir l’image changeante de son propre visage. Alors les Titans s’approchèrent, le couteau du Tartare à la main, et fondirent sur lui. Là où le fer titanique tranchait ses membres, Dionysos faisait de la fin de sa vie le commencement d’une vie nouvelle »

Les Dionysiaques, Nonnos de Panopolis 

Thélyson Orélien a arrêté sa tournée promotionnelle en France, ce n’était plus tenable. Son éditeur canadien a annulé sa tournée au pays. Beaucoup de festivals et de salons du livre l’ont déjà déprogrammé et l’Académie Goncourt l’a retiré de sa sélection. C’est allé très vite. Le sort de cet homme a été scellé en quatre jours chrono. À peine accusé, déjà condamné. Sans même lui donner le temps de réunir un dossier et laver son honneur. Face à la machine, sa parole n’a pas pesé lourd. 

J’ai rencontré Thélyson pour la première fois à Nancy, au festival du Livre sur la Place. C’était alors une reine au milieu d’une ruche. La file d’admirateurs venus lui demander un autographe, une dédicace, un petit dessin, un selfie, s’étendait de la place de la Carrière jusqu’aux arches qui mènent à la place Stanislas. Le monde des lettres n’avait peut-être jamais connu une telle unanimité des critiques, des jurys littéraires et du public depuis longtemps. Son étoile montait à pic dans un ciel sans nuage ; ceux qui n’aimaient pas son roman le chuchotaient à voix basse. 

Nous nous sommes revus au dîner de réception offert à l’hôtel de ville, nous avons parlé de littérature et de Manosque où nous étions programmés pour échanger lors d’une rencontre à deux une semaine plus tard. J’ai vu un homme simple et effacé, qui parle d’une voix douce et sans emphase, sans tics d’écrivain, sans cette préciosité que les écrivains mondains affectent pour se distinguer du commun des mortels. J’ai vu un homme détaché, indifférent à toute l’agitation autour de son nom et qui cherchait un refuge où fuir la foule pour respirer un coup. Il cherchait visiblement quelqu’un avec qui parler normalement, en espérant sans doute dans son for intérieur que je ne me jette pas sur lui pour lui tresser des lauriers. Ce que je n’allais pas faire de toute façon ! 

Je ne lui ai pas partagé mes réserves sur son livre, qui n’ont rien à voir avec son style que je trouve savoureux ni avec les soupçons sur l’IA qui n’avaient pas encore émergé et auxquels je ne crois pas, mais avec ce genre picaresque auquel il a eu recours et qui m’épuise de plus en plus par son omniprésence pour décrire les réalités du sud global. 

Quand je l’ai revu une semaine plus tard, c’était un paria. Sa photo était placardée partout comme un criminel dont la tête est mise à prix, sur la une des grands journaux, il ouvrait les journaux télévisés, des émissions entières lui étaient consacrées. Son nom était traîné dans la boue de cet égout planétaire qu’est devenu internet, son visage grimé en prisonnier, en caïd, en poupée gonflable, en caricature de Tintin au Congo. Tout ça, sans avoir jamais fait de politique, sans avoir régné et écrasé sous son joug tout un peuple comme Papa Doc ou Ceausescu. Comment a-t-il fait pour se faire en si peu de temps des ennemis à une échelle industrielle ? Vilipendé avec plus de violence que des violeurs notoires sur qui glissent les accusations, encore plus honni que des serial killers. Quel destin ! 

Les accusations de plagiat venaient de s’ajouter aux soupçons de faussaire en IA. J’ai vu un homme groggy comme un boxeur coincé dans les cordes, les traits marqués par l’épreuve, et j’ai eu la pénible sensation d’assister aux derniers jours d’un condamné. 

Tous ceux qui ont un problème avec un voisin, avec un conjoint, avec un pays qui n’avance pas dans la bonne direction, avec leurs enfants qui passent la sainte journée sur TikTok, avec les machines qui envahissent notre quotidien, ont décidé de solder tous les comptes avec ce jeune homme à peine arrivé sous les projecteurs pour tout de suite saturer l’espace médiatique. 

À travers lui, sur sa tête, son nom et son roman dont beaucoup parlent sans l’avoir lu, s’expriment les fantasmes et les angoisses d’une époque qui change trop vite, qui file à toute berzingue vers une destination inconnue. Et ce mystère d’un monde qui s’ouvre sur les abysses rend les gens fous et violents. Ce jeune homme cristallise sur sa personne les peurs primales d’une Europe qui a peur de disparaître. Et qui va peut-être disparaître et le monde avec à force de le répéter tous les jours comme un mantra. 

Dans nos rêves et nos cauchemars, Thélyson est l’enfant d’un futur qui arrive trop tôt dans un monde qui n’a pas fini sa mue, qui n’est pas prêt, et ce prématuré a réussi à toucher le cœur d’un nombre incalculable de gens qui aujourd’hui veulent lui faire payer de l’avoir tant aimé. 

Sa soudaine irruption nous révèle à nous-mêmes et le miroir qu’il nous tend est insupportable à regarder. À ce moment précis de l’histoire, nous ne savons plus vraiment qui nous sommes. Nous devons désormais nous confier à une machine pour nous dire ce qui est humain et ce qui ne l’est pas. 

Ce que lui reprochent ses contempteurs, c’est de les avoir mis en crise. Et quelqu’un capable de créer en vous un doute existentiel, vous obligeant à vous dédire du jour au lendemain, ne peut être totalement humain, c’est forcément un robot, un cyborg, un homme augmenté. 

La situation est dure pour lui, bien évidemment, mais elle est encore plus critique pour cette société qui se déchire devant lui. 

À Manosque, je n’ai pas trouvé les mots pour lui exprimer ma compassion et ma solidarité, heureusement, mon éditrice qui était avec moi les a trouvés et les a prononcés pour nous deux pendant que nous prenions un café avant la rencontre. Je me suis contenté de lui tendre son roman pour qu’il me fasse une dédicace. J’ai refermé le livre sans la lire et nous avons attendu. De toute façon, je n’avais rien à dire. J’avais déjà tout dit la veille dans un post public où je lui exprimais ma révolte et mon soutien. 

J’ai pris du plaisir à partager un café en silence avec lui avant d’affronter une place publique noire de monde. Au début, je me demandais en regardant cette foule nombreuse, combien étaient là pour écouter deux auteurs, combien avaient accouru pour voir un homme devenu malgré lui une curiosité publique. 

Le festival a eu l’élégance de tenir la polémique à l’écart pour laisser place à la littérature, et cette rencontre a pris l’allure d’une rencontre littéraire normale, avec des questions-réponses et des lectures d’extraits de C’était ça ou mourir et Les enfants gâtés de Butare, nos deux livres. 

Nous avons cherché, trouvé ou pas, les liens et les parallèles entre l’histoire du Rwanda et celle d’Haïti. Je me suis rappelé que j’ai été moi aussi un jour Jonas Dorléon, obligé comme ce personnage qui porte un prénom biblique de partir ou de mourir. Je suis parti comme lui, en quittant clandestinement mon pays, en fuyant la mort, sans sac Carrefour, sans sac du tout, sans slip de rechange, sans René Depestre pour me tenir la main, avec juste une photo de famille comme cordon ombilical pour me rattacher à ma terre natale. 

Thélyson nous a parlé du ça. Ce « ça » du titre de son roman, vers lequel tend Jonas hors de son île. Au milieu de la rencontre, la modératrice a demandé qu’on écoute « Boya ye », un tube de rumba congolaise des années 80 qui ouvre tout un chapitre à la page 151 de mon roman. Et la voix de Mbilia Bel a fusé des enceintes au milieu des platanes. Un vent de fraîcheur, de grâce et de swing s’est emparé de la place. De l’oxygène enfin. Son corps s’est dégelé, un éclair de malice a traversé ses yeux, son visage poupin et enfantin a refait surface et nous nous sommes mis à onduler, à danser sur nos chaises. Si les femmes n’existaient pas, ce monde serait pire que la jungle du Darién ! Sur le moment, Thélyson m’a confié qu’on entendait les mêmes rythmes à Port-au-Prince. Là-bas ils mixent la rumba au kompa local. 

Pendant que je lisais au public la traduction des paroles de Mbilia Bel, je me demandais ce que ce serment d’amour inconditionnel avait à voir avec l’affaire qui nous travaillait tous l’esprit malgré nous. Finalement, en y repensant le lendemain, je me suis dit qu’il n’y avait peut-être pas mieux pour décrire l’attitude digne et bienveillante de l’équipe des Correspondances de Manosque et du public, qui a accueilli avec beaucoup d’affection et de bienveillance l’homme que partout ailleurs, les milieux culturels après l’avoir porté aux nues ont décidé de jeter par-dessus bord pour se sauver du naufrage qui frappe tout le milieu littéraire. 

J’ai vu un festival et son public faire le choix de la dignité. Si la littérature a encore un sens dans notre monde en mal de repères, c’est celui de nous faire grandir en humanité. 

Les accusations de plagiat qui frappent Thélyson sont graves. Il faut les condamner sans réserve. Que soit rendu à César ce qui est à César. Profitons de cette affaire pour découvrir ces textes spoliés et leurs véritables auteurs. 

Découvrons, pour ceux qui comme moi ne les connaissaient pas, Louis Pauwels et Jacques Bergier, Andy Bautista et la poétesse Dulce Maria Loynaz. Qu’une véritable justice leur soit rendue, lisons-les, mais lisons-les vraiment, il n’y a pas de meilleure réparation. Les auteurs existent pour toucher le cœur des gens, pas pour être brandis comme de vulgaires preuves par des comptes anonymes et incultes dans des procès médiatiques. 

Les œuvres de l’esprit sont sacrées et inaliénables. Ce combat doit être celui de tous. Nous espérons que tous ceux que le pillage des œuvres indigne - la presse, le devoir, le Huffpost, Libération, Mediapart, le Nouvel Obs, les éditions du Boréal, l’académie Goncourt, salons du livre et festivals - seront à nos côtés, avec la même force pour réclamer et obtenir que soit rendu à l’Afrique toutes ses œuvres d’art classique pillées par centaines de milliers et retenues encore de force dans les institutions culturelles occidentales. Que tout ce qui est à César soit rendu à César. 

Reste la vie d’un homme. Quoi qu’ait pu faire le citoyen Orélien Thélyson, ce n’est pas lui qui brûle la planète au chalumeau, ce n’est pas lui qui sème le chaos et la désolation dans le monde. Avant d’être un auteur controversé, c’est d’abord un être humain. C’est le fils de quelqu’un, l’enfant chéri d’une famille et d’un pays meurtri. Une famille dont il nous a partagé quelques moments d’intimité ; le rituel familial dirigé par son père, la lecture quotidienne de la Bible qui l’a amené à lire la totalité des saintes écritures. 

Et l’enfant de cette famille et de ce pays n’a pas à être pourchassé par une meute ! 

Visiblement l’homme lynché cet été n’a pas suffi à étancher la soif de certains milieux. Voici les mêmes chapelles idéologiques aux trousses d’un autre homme noir, un nœud coulant à la main ! 

Aux autres, qui participent à cette curée tout en se réclamant de la culture et du monde progressiste, souvenons-nous, s’il nous reste encore un peu de mémoire avant que les machines ne nous aient entièrement bouffé les tripes, le cœur et le cerveau, qu’on n’a pas le droit de marquer au fer rouge un Haïtien, de le huer, de lui aboyer dessus ou de le traquer comme une bête. 

Il y a des mémoires douloureuses qu’on n’a pas le droit de réveiller. Ce peuple a payé au prix du sacrifice suprême le droit d’être traité avec respect. C’est Haïti qui a permis au siècle des Lumières d’accoucher de sa promesse. En s’élevant de la nuit la plus profonde, ils ont rendu tous les hommes vivants et à venir libres et égaux, en droit et en dignité. Alors regardez-le et regardez-vous ! 

À la fin de la rencontre, Thélyson a eu ces mots pour son île natale : « En Haïti, il y a l’instabilité, le chaos, mais quand on regarde bien, Haïti n’est qu’à une heure de Floride, des États-Unis, le pays le plus riche du monde. Les armes qui tombent dans les mains d’enfants déscolarisés, ces armes qui nous ont mis dehors, ne sont pas fabriquées en Haïti. Ces armes sont fabriquées aux États-Unis et sont arrivées en Haïti. J’aimerais qu’on réfléchisse à la base. » 

IA ou pas, que nous aimions ou pas ce roman, ne glosons pas à l’infini sur la littérature pour mieux détourner les yeux et regardons la réalité sur laquelle cet écrivain a jeté une lumière crue pour la mettre au centre du débat : le sort d’Haïti et du monde. 

Plus tard à la maison, ma femme découvrant la dédicace qu’il m’a griffonnée dans son livre, me fera remarquer qu’elle est écrite sur ce rythme ternaire que des experts de l’IA croient être la signature d’une machine. 

« … pour le partage, pour la beauté et pour la vérité avec beaucoup d’humanité. 

Amitiés, Thélyson » 

C’était ça ou mourir n’a pas été écrit par une machine. Ce rythme ternaire est le souffle même de l’écrivain Thélyson Orélien. 

Il n’est pas le faussaire en intelligence artificielle que certains croient démasquer, mais son passé de plagiaire fait de lui assurément un copiste, et dans ce domaine, il est en avance sur la machine. 

Et ça, pour ces geeks de Cambridge et de la Silicon Valley dont les logiciels avalent et détruisent des livres par containers entiers, c’est inimaginable qu’un jeune migrant venu du fin fond d’un cul de sac du monde ait battu leurs machines infernales à leur propre jeu. 

On oublie souvent que les plagiaires sont des lecteurs compulsifs. Qui parmi ceux qui le brocardent a lu la Bible en entier, lit des journaux philippins, des poétesses cubaines ? Combien de gens lisent encore Louis Pauwels ? Les copistes ont une connaissance intime des textes supérieure à la moyenne. Ils se font déjà la main en imitant le geste créateur. 

De Michel-Ange à Raphaël, Léonard de Vinci, Rubens, Rembrandt, Velasquez, Delacroix ou Manet, l’histoire de l’art est jalonnée d’anonymes copistes devenus de grands maîtres. 

On ne peut que souhaiter à Thélyson de se révéler à lui-même dans l’épreuve.

Bonne route, l’ami, n’oublie pas que Jonas n’a passé que trois jours dans le ventre de la baleine, avant d’en sortir pour tenir la promesse qu’il avait faite à Dieu. 

Dorcy Rugamba, auteur des « Enfants gâtés de Butare » aux Editions JC.Lattès

 

[Photo : JOEL SAGET / AFP Photo - source : www.mediapart.fr]


sexta-feira, 4 de setembro de 2026

«Miroirs No. 3» – il segreto di Laura di Christian Petzold

 

di Fabiana Sargentini

Titolo: Miroirs No. 3 – Una macchina decappottabile corre per viuzze di campagna. A bordo una giovane coppia discute. Frenata. Una donna di mezza età è sbucata sul sentiero, dopo un breve scambio verbale la macchina riparte. Dopo qualche curva il guidatore perde il controllo. Nell’aria risuona uno schianto metallico. La donna corre sul luogo dell’incidente e soccorre la ragazza, unica superstite. All’arrivo dell’ambulanza la giovane dichiara di non voler essere condotta in ospedale ma che preferirebbe rimanere lì, nella casa della soccorritrice. La donna acconsente, senza fare una piega, come se si conoscessero.

In un’atmosfera sospesa parte l’incontro tra due donne che hanno l’età anagrafica per essere madre e figlia e invece sono due sconosciute. Quando si sveglia nel comodo letto Laura (Paula Beer) trova vicino degli abiti della sua taglia e due tazze termiche su cui un bigliettino indica rispettivamente caffè e tè. Scende in cucina e incontra Betty (Barbara Auer), la bella signora che vive da sola nell’isolata casa della campagna tedesca. Parlano di cose essenziali, la medicazione della ferita, gli studi della ragazza, il recinto da ridipingere. Non si rivelano, si piacciono, si stanno accanto. Dopo qualche giorno, Betty racconta dell’esistenza di un marito e di un figlio: decidono di invitarli a cena. I due uomini – che esercitano il mestiere di meccanici nei paraggi – trattano la donna con diffidenza, giungono facilmente a conclusioni pregiudiziali, dubitano di lei, ragione per la quale forse l’hanno confinata sola nella casa in campagna. L’arrivo di Laura dalla cucina con una pentola fumante di un piatto tipico tedesco amato dai due contribuisce a distendere la tensione. Ci sono cose non dette che è meglio non chiedere, capisce Laura. Ci sono segreti che non è bene rivelare, capisce Betty. In questa doppia chiave il rapporto tra le due donne si mantiene rispettoso e attento, in un’accezione di cura che esonda in qualcosa di più che è difficile verbalizzare.

Max (Enno Trebs), il figlio, più o meno coetaneo di Laura, è attratto dalla ragazza, incuriosito le fa domande, scherza con lei che lo va a trovare quando è solo in officina. In men che non si dica i quattro potrebbero facilmente venire scambiati per i componenti di una famiglia felice. Ma sotto la patina molte cose non tornano: un pianoforte scordato, i vicini che disapprovano in maniera lampante passando e guardandoli, quei vestiti così perfetti di misura…

La ritualità dei gesti familiari – tagliare le verdure, riempire la lavastoviglie, stendere il bucato – si tinge di mistero nella semplicità di una inquadratura fissa fino allo sfinimento: il racconto si amplifica potenziando il non detto, lasciando emergere respiri e pause, parole tra gli sguardi, fantasmi evocati nel cuore e nei racconti.

La casa è luogo di protezione o di isolamento, Laura si nasconde o ha paura di qualcosa fuori di lì, viene curata o è a sua volta capitata per caso destinata a curare una ferita più grande della sua nel corpo di Betty?

        Paula Beer (a destra) e Barbara Auer

Rispecchiamento, tema del doppio, riconoscimento e memoria, questi i temi cari a Christian Petzold in tutta la sua cinematografia: in questo caso la pellicola sfugge alla classificazione di genere, thriller, mistery, omaggio hitchcockiano, la narrazione lineare dichiara un realismo venato di ambiguità, la complessità si riversa negli strati dell’umore di ognuna delle pedine di un gioco folle in cui non tutti sono a conoscenza delle regole. Non ci sono vittime, non ci sono carnefici, c’è un qualcosa che viene nascosto, qualcosa di perturbante che si annida in dettagli all’apparenza superficiali.

Lirico e contemporaneo, un cinema che si direbbe fatto con poco: un numero ristretto di attori, poche location, principalmente il casale, dialoghi essenziali, regia incisiva. Non succede niente eppure succedono moltissime cose: nell’aria serpeggia sotto le nuvole un mondo brulicante che non lascia emergere in superficie che una spuma leggera, effervescente, stuzzicante, che solletica, una marea pronta a travolgere tutto; eppure, forse destinata solo a implodere.

I quattro protagonisti si muovono su una scacchiera classica ma secondo regole proprie, imprevedibili: i giochi non si chiudono, si allargano, prendono nuove forme, i legami sono mobili, mutevoli, discontinui, confondono lo sguardo, perdono l’equilibrio per formarne uno nuovo. Lo spettatore assiste alla danza, partecipa se ne sente il desiderio, osserva senza giudicare. All’interno di ogni scena c’è un filo che si tende, una nota sospesa, una armonia ricercata e mai raggiunta. Il clima generale del film può avviluppare o respingere: si sceglie se entrare a farvi parte o trovarlo inconsueto, inverosimile, forzato.

La regia di Petzold è, comunque, spinta, decisa, immersiva, un’esperienza quasi fisica, certamente abile.

Miroirs No. 3 – Il segreto di Laura (Miroirs N.3) Regia e sceneggiatura: Christian Petzold; fotografia: Hans Fromm; montaggio: Bettina Böhler; interpreti: Paula Beer (Laura), Barbara Auer (Betty), Matthias Brandt (Richard), Enno Trebs (Max), Philip Froissant (Jakob), Hendrik Heutmann (Michael), Christian Koerner (Il padre di Laura), Victoire Laly (Debbi); produzione: Schramm Film Koerner & Weber, ZDF, ARTE; origine: Germania, 2025; durata: 86 minuti; distribuzione: Wanted

[Fonte:  www.close-up.info]

sábado, 15 de agosto de 2026

Samira Kadiri: «La Mediterrània és una sola espiritualitat cantada»

Samira Kadiri oferirà al FëMAP un viatge per la riba mediterrània a través dels cants sacres andalusins i sefardites 

La soprano i musicòloga marroquina Samira Kadiri 

Escrit per Meritxell Tena

Crítica i bloguera

La soprano i musicòloga marroquina Samira Kadiri és reconeguda per la seva tasca de recuperació i difusió del patrimoni musical andalusí, sefardita i mediterrani. Amb formació lírica occidental i un profund coneixement de les diverses tradicions que estudia, ha bastit una visió artística personal basada en cercar i celebrar la memòria comuna d’aquests pobles, la història dels quals conflueix i es trena al voltant del mateix tronc des de fa segles malgrat les diferències lingüístiques i religioses. I tot, explica Kadiri, gràcies al mar que compartim i que esdevé un camí invisible per compartir, un camí sinuós ple de significats ocults i amb ressonàncies d’eternitat.

Hem parlat amb la cantant en ocasió de la seva pròxima visita al Festival de Música Antiga dels Pirineus (FëMAP), on es presentarà acompanyada de l’Ensemble Andalusí amb l’espectacle De las Alpujarras a Arafat, una recopilació de cants sagrats entre Orient i Occident. Un cant al diàleg i a la celebració d’allò que ens uneix per sobre les fronteres que podrem gaudir el 12 d’agost a Encamp (Andorra) i el 13 d’agost a Puigcerdà (Cerdanya).

Ha rebut una formació musical clàssica com a soprano. Quina influència ha tingut l’estil clàssic en la seva expressió artística?

La meva formació clàssica ha estat el fonament i la brúixola del meu recorregut. El cant líric (bel canto) m’ha transmès el rigor de la respiració, la precisió de la dicció, el respecte pel text i la consciència de la veu com a instrument de narració. Però, sobretot, m’ha ensenyat la paciència i l’escolta del silenci. Avui, quan m’apropo als cants sagrats i profans de la Mediterrània, els treballo amb aquesta mateixa exigència clàssica. La música clàssica és l’estructura, l’esquelet. Les músiques tradicionals són la carn, el color i la memòria. L’una il·lumina l’altra. Sense aquesta disciplina, no podria transmetre la fragilitat i la força d’aquests cants com es mereixen.

L’interessa el diàleg entre les tradicions mediterrànies. Quins valors, influències o sensibilitats comparteixen aquestes cultures?

La Mediterrània és un sol mar amb mil ribes i una sola espiritualitat cantada. Allò que ens uneix és una sensibilitat comuna: la melangia joiosa, i la importància de l’oralitat, de la poesia i del ritual. També compartim modes musicals, instruments i una relació molt íntima amb allò sagrat en la vida quotidiana. La pregària cantada, la lamentació i la celebració travessen totes les nostres cultures.

«En un món que aixeca murs, la música ens recorda que les nostres pregàries es responen d’una riba a l’altra.»

I què és el que més les diferencia?

Allò que ens diferencia són les llengües, les històries i els ritus de cada port. Al Marroc, hi trobem la tradició andalusina i el sufisme. A Espanya, les saetas, les Alpujarras i la memòria morisca. A Orient, el maqam [sistema de modes melòdics de la música àrab tradicional] i el cant religiós. Com a investigadora, la meva tasca és cercar aquests ponts invisibles. El diàleg mediterrani no és una fusió que esborra les diferències: és una polifonia en què cada veu conserva el seu color però canta amb les altres.

Què veurem al FëMAP? Com descriuria el seu espectacle, De las Alpujarras a Arafat – Cantos Sagrados entre Oriente y Occidente?

Es tracta d’una composició espiritual que teixeix un vincle entre tradicions musicals sagrades compartides. Amb el meu conjunt andalusí, proposem un teixit híbrid que celebra la memòria mediterrània. L’espectacle és un viatge artístic on es combinen músiques procedents de les tradicions d’Orient i d’Occident. Hi presentem peces medievals d’ànima andalusina cantades en diverses llengües algunes gairebé oblidades avui en dia: l’haketia o ladí [variant judeocastellana parlada per la comunitat sefardí al nord del Marroc], l’aljamiat espanyol [pertanyent a la tradició morisca, és a dir, dels musulmans convertits a la força després de la conquesta de Granada i que van mantenir elements de la seva cultura en secret], el gallec-portuguès…

Quin és el missatge?

El missatge principal és el de la unitat en la diversitat. De Las Alpujarras a Arafat és el camí entre dues muntanyes sagrades i simbòliques: les Alpujarras, últim refugi dels moriscos a Espanya, i Arafat, cim del pelegrinatge i de la pregària [per als musulmans que viatgen a La Meca]. Vull mostrar que els nostres cants sagrats, malgrat les diferents llengües, comparteixen els mateixos anhels: la recerca espiritual, la pau, la memòria i la fraternitat. En un món que aixeca murs, la música ens recorda que les nostres pregàries es responen d’una riba a l’altra.

«El missatge principal és el de la unitat en la diversitat.» 

Quina recerca ha dut a terme per confegir el repertori?

Hem treballat per ressuscitar poemes sufís moriscos i khamriyat [gènere poètic àrab conegut com a poesia del vi que celebra el banquet, l’amistat, l’amor i els plaers de la vida] així com romanços sefardites. El repertori navega entre el muwashshah [forma poètica i musical pròpia d’Al-Andalus, una de les manifestacions més refinades de la cultura andalusí], la cantiga i el gallec-portuguès. Aquestes formes, tot i estar geogràficament allunyades, s’assemblen i es troben de manera sorprenent en el maqam, la melodia i la interpretació. 

[Font: www.nuvol.com]

domingo, 9 de agosto de 2026

El resistente Olmo

“Olmo”, la cuarta película de Fernando Eimbcke, es una encantadora odisea juvenil llena de pequeñas frustraciones casi buñuelianas.

Escrito por Ernesto Diezmartínez

Interiores apeñuscados. Exteriores desolados. Pueblo cruzado por vías de ferrocarril. Cielos partidos por cables eléctricos. Ropa colgada en tendederos. Un asador dejado indolentemente en el patio. Objetos que aparecen en el encuadre para dar paso a otros objetos. Planos pausa que no detienen la acción sino que nos permiten pensar –y reír y llorar– sobre lo que acabamos de ver. Silencios que son interrumpidos por las irresolubles tensiones familiares. Y una ruidosa flatulencia que sucede en un momento clave y que resulta en un alivio no solo fisiológico sino dramático. Y, por supuesto, cómico.

No, no estoy describiendo alguna película de la retrospectiva dedicada a Yasujiro Ozu que ha programado en estos días la Cineteca Nacional, por más que en el párrafo anterior bien podría estar señalando la obra mayor Buenos días (Ozu, 1959). Me refiero a Olmo (México – E.U., 2025), cuarto largometraje de Fernando Eimbcke, una insólita coproducción entre la compañía estadounidense Plan B de Brad Pitt y la mexicana Teorema de Michel Franco y Lorenzo Vigas, cinta que va a estrenarse este fin de semana en varias decenas de salas comerciales en Estados Unidos.

Por qué este notable filme, presentado en la sección Panorama de la Berlinale 2025 y ganador del premio del jurado en Deuville 2025, se ha exhibido allá antes de aquí, puede explicarse por el hecho de que Moscas (2026), el multipremiado siguiente largometraje de Eimbcke, sigue en cartelera en México. En todo caso, cuando se estrene aquí Olmo  –y tengo entendido que esto es inminente–, el director de Temporada de patos (2004) competirá consigo mismo para definir a la mejor película mexicana del año.

El Olmo del título (Aivan Uttapa) es un chamaco de 14 años al que vemos al inicio del filme teniendo sueños húmedos protagonizados por su más desarrollada vecinita adolescente Nina (Melanie Frometa), mientras escuchamos los sabrosos acordes rockeros de la pionera banda duranguense Los Dug Dug’s –en concreto, “I don’t care (Yo no sé)”, de 1973–, acción manual que será frustrada por unos gritos destemplados que lo llaman desde otra habitación. Estamos en algún barrio pobre en Las Cruces, Nuevo México, a fines de los años 70. Olmo es el hijo menor de la familia López, formada por la exhausta madre que trabaja como mesera Cecilia (Andrea Suárez Paz), la solitaria hija mayor Ana (Rosa Armendáriz) y el postrado papá con esclerosis múltiple Néstor (Gustavo Sánchez Parra, delgadísimo) que, cuando no está viendo en la tele alguna función de box, está llamando a sus dos hijos para que lo muevan, lo cambien, lo ayuden a orinar, le den de comer, mientras se queja, con razón o sin ella, de todo y de todos.

El guion escrito por el propio director en colaboración con Vanesa Garnica nos presenta una encantadora odisea juvenil llena de pequeñas frustraciones casi buñuelianas. Olmo quiere cosas muy sencillas –que su papá lo deje en paz un ratito, pasar tiempo con su mejor amigo Miguel (Diego Olmedo), componer un viejo estéreo que no funciona, ir a una fiesta para presumir sus pasos de baile recién aprendidos de Fiebre de sábado por la noche y, por supuesto, estar a solas con la bella esquiva Nina–, pero la adolescencia –tengo entendido– es una época difícil porque nada resulta como uno quiere, y cuando llega a resultar, sucede que nos damos cuenta de que eso que deseábamos no era tan importante.

Eimbcke ha depurado la influencia de Ozu en su cine, una presencia más que evidente desde su ya mencionada ópera prima Temporada de patos. La mirada del cineasta mexicano no representa, ni por asomo, el simple homenaje beato al insuperable maestro japonés sino su genuina apropiación, tanto estilística como temática y humanística. Lo que emociona ver en cada nuevo filme de Eimbcke –una pena que no sea más prolífico– es que esos conmovedores retazos de vida cotidiana que suele compartirnos nunca están vehiculados a través de la solemnidad dramática, de la explotación tramposa del dolor, ni de la cruel gracejada a costa de sus personajes.

En este sentido, el humanismo de Eimbcke, como el de Ozu, no podría ser más generoso y, al mismo tiempo, más honesto. Nadie de la familia López muestra su mejor cara por la enfermedad del otrora orgulloso ingeniero en electrónica que fue Néstor; más bien, muestran su mejor cara a pesar de esa enfermedad que los agobia económicamente –Cecilia tiene que trabajar doble para poder pagar la renta–, socialmente –Ana y Olmo se alternan en su aislamiento para cuidar al bulto en el que se ha convertido su papá– y hasta emocionalmente, porque Néstor, como buen enfermo, no desperdicia la oportunidad de entretenerse practicando alguna pequeña crueldad, como señalarle a su hija mayor que huele “a cenicero” por fumar todo el día o reprocharle al hijo menor que nunca quiere aprender nada de lo que él le quiere enseñar.

La enfermedad de Néstor no es una bendición sino una carga, pero esto no significa que todos ellos no deban ni puedan ni quieran sobrellevarla. De hecho, al final de cuentas es el peso de esa carga lo que hará más memorable para Olmo esa accidentada tarde-noche en la que están comprimidos todos los acontecimientos del filme. Me refiero a ese atisbar a la descarada vecina en pantalones cortos para establecerse a sí mismo una meta heroica imposible de lograr. Me refiero a ese compartir la alegría de su amigo Miguel que calza con orgullo sus placosas botas “Tony Lama Punta Chihuahua”. Me refiero a ese reparar, bajo las exasperadas y exasperantes órdenes de Néstor, un viejo estéreo. Me refiero a ese presumir la bien ensayada coreografía disco-travoltiana al ritmo de “A fifth of Beethoven” como efímero rito de iniciación que terminará frustrado. Al final de esta cadena de triunfos y fracasos, Olmo descubrirá, como su nombre lo indica (“la madera del olmo es la más resistente al agua”), que es insumergible. No es que Olmo termine intacto –en esas horas sufrió humillaciones pero también disfrutó de logros, descubrió secretos vergonzosos de sus padres pero empezó también a entenderlos–, pero nadie abandona la niñez sin llevar consigo algún tipo de cicatriz. No importa: Olmo está listo para seguir creciendo para, como dijera el poema de Machado, extender su rama verdecida.  

[Fuente: www.letraslibres.com]

quinta-feira, 6 de agosto de 2026

¿Por qué odian tanto a Pedro Sánchez?

¿Es Pedro Sánchez el presidente más odiado de la democracia? Las encuestas no sirven para responder a esa pregunta. Miden la valoración de los políticos, no el odio que despiertan. Y, en ese sentido, no ha sido ni mucho menos el peor valorado.

El presidente Sánchez sale al finalizar una sesión en el Congreso de los Diputados

Escrito por Jorge Armesto

Durante la crisis económica, Zapatero cayó hasta un 3,3 % en el CIS pero el que era su contrincante, el líder de la oposición, Mariano Rajoy, obtenía entonces un 3,2. A pesar de estar rozando lo que en mi época de estudiante se consideraba un Muy Deficiente, el pueblo español, en su sabiduría, premió a Rajoy con una holgada mayoría absoluta. Rajoy no defraudó las expectativas: durante su mandato consiguió rebajar aún más su valoración hasta dejarla en un histórico e inalcanzable 2,9, El peor registro de la historia de nuestra democracia y uno de los más bajos de las democracias europeas. 

Se repite a menudo que la democracia está en crisis, sin embargo, millones de personas siguen acudiendo disciplinadamente a votar aunque suspendan con notas humillantes a casi todos los candidatos. Hay algo conmovedor en esa fidelidad al ritual democrático. Se parecen a esos aficionados que no abandonan a su equipo aunque juegue rematadamente mal: acuden al estadio, sufren noventa minutos, se encabronan y luego dedican el lunes a poner a caer de un burro al entrenador y a media plantilla. 

Pero una mala valoración no equivale al odio. Rajoy estaba pésimamente valorado, pero nunca tuve la sensación de que fuera un hombre odiado. El odio no consiste solo en sentir antipatía. La propia RAE añade un ingrediente decisivo: hay que desear el mal al otro. Y no creo que quienes detestaban políticamente a Rajoy le deseasen una desgracia. Pedro Sánchez, en cambio, rara vez baja del 4 y suele ser, además, el dirigente mejor puntuado entre los principales líderes nacionales. Sin embargo, la frontera del odio se cruza con demasiada frecuencia. 

Yo jugaba de niño con otros niños que hoy son figuras relevantes del PP gallego. Aunque ahora no tenemos trato, no los recuerdo con antipatía y mucho menos con odio. De hecho, incluso me podría tomar un café con alguno y discrepar afablemente porque hay una base de respeto mutuo y vieja camaradería. En fin, que el odio es cosa seria. No se siente por cualquiera ni por cualquier razón. 

Lo odia la chavalada que grita en los campos de fútbol y también antaño amables ancianitas de Cáritas que hasta ayer jamás habían entrado en política 

Pero con Pedro Sánchez la cosa cambia y las mínimas formas de decoro se han perdido hace ya mucho. Y de un modo, casi diría que transversal: lo odia la chavalada que grita en los campos de fútbol y también antaño amables ancianitas de Cáritas que hasta ayer jamás habían entrado en política y hoy se convierten en furibundas militantes del antisanchismo de WhatsApp. Lo odian en los restaurantes de postín y en los bares de menú. 

¿Y por qué? ¿Cuál es su pecado? Podemos concretar las causas de la desafección hacia otros presidentes —su gestión de la crisis, el rescate bancario, la corrupción—, pero ¿cuál es la razón del odio a Sánchez? Sus odiadores no suelen explicar sus razones. Más bien, parece que justifican sus insultos con otros insultos en una espiral creciente cuyo inicio no queda claro del todo. Es un misterio. 

No parece que la situación económica pueda motivar tal inquina. En muchas áreas presenta indicadores muy favorables y algunos de los sectores más críticos figuran también entre los más beneficiados. La pensión máxima, por ejemplo, ha aumentado casi 10.000 euros anuales durante el sanchismo, y son conocidas sus cifras de empleo y salario mínimo. Se dirá entonces que la verdadera razón son Ábalos, Koldo, Santos Cerdán o la vivienda. Pero esas explicaciones llegaron después. El odio ya existía y necesitaba argumentos con los que justificarse. Funcionan más como coartadas retrospectivas que como causas originales. Si mañana desaparecieran todos esos problemas el odio seguiría intacto. Da la impresión de que el odio a Sánchez nace en otro lugar. Y no creo que se le reproche gobernar mal, de hecho, sospecho que parte de la irritación la generan también los datos positivos de su gestión. 

Lo imperdonable es haber pactado con la anti-España, haber concedido la amnistía a los protagonistas del procés que, a juicio de algunos, escaparon de su merecido castigo 

¿Qué queda entonces si no se trata de gobernar mal? Lo imperdonable. Y lo imperdonable es haber traicionado una idea de España. Haber pactado con la anti-España, haber concedido la amnistía a los protagonistas del procés que, a juicio de algunos, escaparon de su merecido castigo. 

Porque el problema nunca fue únicamente el procés, el problema era el castigo. El Estado debía escarmentar al independentismo para que ninguna generación futura volviese a intentarlo, y la humillación de sus dirigentes tenía un valor ejemplarizante. No bastaba con derrotarlos: había que convertirlos en tenebrosa advertencia. 

Se atribuye al general Espartero la frase de que es necesario bombardear Barcelona cada 50 años. La leyenda es falsa, pero ha permanecido como símbolo de una vieja pulsión en la historia de España por disciplinar a Cataluña. El procés ofreció para muchos la ocasión perfecta para hacerlo y la respuesta penal, policial y judicial no solo perseguía unos delitos dudosos; sobre todo pretendía restaurar una determinada concepción de la autoridad del Estado. La amnistía de Sánchez rompió el guion, y en lugar de ver a Puigdemont esposado se nos presentó negociando en un sofá como un interlocutor político respetable.

Odiar a Cataluña me convertiría en un nacionalista español rencoroso, odiar a Sánchez, por el contrario, en un patriota constitucional

El odio a Sánchez, en realidad, esconde el odio al independentismo, a Puigdemont, a Junqueras, a la estelada, pero resulta más respetable odiar a Sánchez que reconocer una animadversión casi identitaria hacia Cataluña. Odiar a Cataluña me convertiría en un nacionalista español rencoroso, odiar a Sánchez, por el contrario, en un patriota constitucional.

Por eso tiene una parte incómoda y difusa. Y como la verdadera causa no se puede decir, sus odiadores nunca acaban de explicar muy bien sus razones. Se expresa en canciones, insultos cada vez más desaforados y tiene hasta una función de reconocimiento: crea un sentimiento de comunidad, de sociedad secreta que comparte la misma contraseña. Pero precisamente la desmesura de los exabruptos, esa competición por elevar la cota de energumenismo, delata en su desproporción la existencia de un motivo oculto.

El odio a Sánchez es un odio vicario. Y la cárcel que le desean es la cárcel que no ha tenido Puigdemont. Por eso, no me cabe duda de que intentarán encarcelarlo.

Si hay un sector que, sin duda, le guarda una mayor aversión, este es el de la judicatura, que se ha sentido desautorizada en el núcleo mismo de su función

De hecho, si hay un sector que, sin duda, le guarda una mayor aversión, este es el de la judicatura, que se ha sentido desautorizada en el núcleo mismo de su función. La Ley de Amnistía, cuyo solo anuncio motivó furibundas críticas y protestas, se ha interpretado como una impugnación de su papel constitucional, pero sobre todo como una derrota corporativa. Las asociaciones judiciales, en un tono apocalíptico, llegaron a calificar la amnistía, sin conocer siquiera su contenido, como “el principio del fin de la democracia”, una “abolición del Estado de derecho” o una forma de “anular al poder judicial”. Todo ese esfuerzo policial, judicial y penal fue desactivado por una decisión parlamentaria.

Los jueces están acostumbrados a que sean ellos quienes corrijan a los políticos, no al revés. Para llegar a magistrado hay que superar una oposición durísima; al Congreso, en cambio, llega casi cualquiera. Que una mayoría parlamentaria deshiciera el mayor proceso judicial de las últimas décadas fue vivido por muchos como una humillación profesional. Humillación profesional, por cierto, que las sucesivas desautorizaciones recibidas desde de la justicia europea no han contribuido precisamente a mitigar. Esa herida no ha cicatrizado y es un hito en nuestra democracia. Porque, si bien no era la primera vez que se retorcía la ley para doblegar a los nacionalismos periféricos, sí era la primera en que un partido de Estado impedía el correctivo. Y eso cierta parte de la judicatura no parece dispuesta a tolerarlo. En su lógica punitiva, ahora toca escarmentar a quien frustró el escarmiento: al PSOE.

Los procesos contra el hermano de Sánchez o Begoña Gómez constituyen la siguiente manifestación de ese odio vicario: una venganza por delegación

Así las cosas, los procesos contra el hermano de Sánchez o Begoña Gómez constituyen la siguiente manifestación de ese odio vicario: una venganza por delegación. Puede que Junts tenga buenas razones para distanciarse hoy del gobierno, pero la libertad de algunos de sus dirigentes la va a pagar con la suya la mujer del presidente. Y luego, quizá él. Pedro Sánchez pasará; y cuando pase, el odio a Cataluña volverá a exhibir su verdadero rostro. 

 

[Foto: Bruno Thevenin - fuente: www.elsaltodiario.com]