A 'Beure sense set', Sebastià Perelló ressegueix els imaginaris contradictoris del vi en la literatura contemporània.
![]() |
| Sebastià Perelló |
Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles
Sebastià Perelló (Costitx, 1963) és poeta, narrador i professor de Llengua i Literatura Catalana. A la seva producció extensa i de diversos gèneres, enguany s’hi afegeix Beure sense set, un volum de la Col·lecció Envinats de l’editorial Vibop, un d’aquells segells que són la debilitat dels lletraferits i que a La Setmana del Llibre en Català munten una paradeta que és de visita obligada. El llibre ressegueix els fils del vi en la literatura contemporània perquè el lector pugui contemplar el catàleg sense induir-lo a favor o en contra de cap filosofia del vi concreta, fins que, un cop fet el recorregut, descobrim que mantenir-nos en el tombar i girar sense fi és justament la filosofia del vi i la literatura que se’ns proposa.
Quina relació personal tens amb el vi?
El meu pare feia vi. No el va comercialitzar mai ni s’hi va dedicar, era un vi familiar, i jo no hi vaig estar implicat. Fa anys que m’he interessat per l’imaginari literari del vi, però mai m’ha atret la perspectiva professional o tècnica dels enòlegs.
Quina mena de bevedor ets?
Molt banal. I a més a més la Covid em va deixar pràcticament sense olfacte. Però no em fa res. El vi no és només aroma, és un món.
El primer nom del viatge que ens proposes és Rosseau.
És un punt d’inflexió important per a la contemporaneïtat. Les imatges del vi que venen de l’antiguitat, l’edat mitjana, el XVI i el XVII, són la base de les imatges que generarà el present. I Rousseau es troba entre els dos mons, viu la tensió entre dues imatges molt potents: el vi vist des de la raó i el vi vist des de l’embranzida romàntica. El segle del cafè encara li pesa.
Com es passa del vi que ajuda a suportar la
tragèdia de la vida al vi transgressor?
El vi com a malaltia, com a melancolia,
s’arrossega des de molt antic; i la taverna revolucionària del romanticisme li
dona nous significats. Jo no vull contar una història del vi, sinó dels vins.
Els vins no estan cosits l’un a l’altre, sinó que a vegades se superposen. Els
vins fan assemblatge, i jo volia tramar aquest fil amb la història de la
literatura.
La gran figura del que anomenes embranzida
romàntica és Baudelaire.
Baudelaire no entén el vi com un vehicle
que catapulta la creació d’experiència, la visió de la realitat, la vivència
d’un món frenètica. Ell veu que el vi és doble, o triple. El vi és consens i
fraternitat, però també és un dimoni. El vi és una guia d’investigació dels
límits humans.
I per què el vi i no altres drogues?
Perquè el vi i la literatura estan tramats
des d’antic. Baudelaire no posa en joc les propietats del vi, sinó l’imaginari del
vi. Quan escriu el poema “Embriagueu-vos” diu que no ho feu només de vi.
L’embriaguesa és un estat.
Llegeixo el poema perquè em diguis què hi
hem de trobar: “Cal estar sempre embriac. Això és tot: és l’única qüestió. Per
no sentir l’horrible fardell del Temps que us trenca els muscles i us inclina
vers la terra, cal que us embriagueu sense treva.
Però de què? De vi, de poesia o de virtut,
com més us plaga. Però embriagueu-vos.
I si a vegades, sobre els graons d’un
palau, sobre l’herba verda d’una fossa, dins la solitud trista de la vostra
cambra, us desperteu, ja disminuïda o desapareguda l’embriaguesa, pregunteu al
vent, a l’ona, a l’estel, a l’ocell, al rellotge, a tot el que fuig, a tot el
que gemega, a tot el que roda, a tot el que canta, a tot el que parla,
pregunteu quina hora és; i el vent, l’ona, l’estel, l’ocell, el rellotge, us
contestaran: “És l’hora d’embriagar-se! Per no ser esclaus martiritzats del
Temps, embriagueu-vos incessantment! De vi, de poesia o de virtut, com més us
plaga!”.
El mateix any que Baudelaire escriu aquest
poema, a França s’encunya per primer cop el concepte d’alcoholisme. A mi el que
m’interessa de Baudelaire és que obre el ventall. Quan Baudelaire diu
embriagueu-vos hi ha la tradició romàntica i, al mateix temps, ja hi ha ironia
respecte de la pròpia tradició romàntica. I aquesta ironia és molt important.
Una altra formulació baudelairiana que
repeteixes al llarg del llibre és la de “paradisos artificials”.
Perquè Baudelaire fa que t’adonis que tots
els paradisos són artificials. I t’abandona en aquest punt. Els paradisos
artificials sempre són formes d’escapar, i sempre les hauràs de decidir tu.
Què fa que el vi sigui especialment
literari?
Fixa’t en la paraula “abstemi”. “Abstemi”
ve després del vi, no designa simplement algú que no beu, sinó algú que es
defineix per la renúncia a beure: és una identitat que només existeix davant la
possibilitat i la norma social del bevedor. Quan beus vi, beus civilització,
els èxits i els fracassos de la civilització. Per mi el vi té a veure amb
aquesta pluralitat radical que no et deixa fer cap discurs únic i que només et
deixa la possibilitat de continuar parlant. Penso el vi molt amb la idea de
Beckett a L’innombrable: “Cal continuar. No puc continuar. Continuaré”.
Beure vi no s’acaba bevent vi, fins i tot parlant-ne continues bevent-ne. El vi
destrava la llengua.
El vi ajuda a escriure millor?
Jo no ho crec. Però esquivar això tampoc descarta
Dylan Thomas. No tinc una resposta, però el no tenir resposta és on et porta la
literatura. Per això el vi és tan important en la literatura: tots dos tenen
una capacitat de transformació brutal. La necessitat de perdre el control hi ha
estat sempre, però fins a quin punt perdre’l és sempre la qüestió.
Però els romàntics no van més enllà de
l’entremig i fins a l’autodestrucció completa?
Al llarg del XX i el XXI la idea que a
través de l’alcohol aconseguiràs veritat absoluta s’ha anat perdent. El vi més
extrem et desdiu: allà no hi trobaràs cap veritat. Cosa que no vol dir que la
solució siguin fórmules que reivindiquen la sobrietat. El règim, la salut, l’obsessió
pel cos, etcètera, es converteixen en una ebrietat desfogada. Sempre busquem
mecanismes per botar la barrera, per anar més enllà.
Fas una història del vi modern. Bevíem
millor quan hi havia rituals religiosos?
Jo crec que encara hi ha rituals, encara
que no siguin religiosos. També llegim a partir de rituals. Crec que no ha
canviat gran cosa. La pèrdua de rituals et deixa a la intempèrie, però la
intempèrie no és el no-res, és un nou context. Les festes que estiren la
societat secular més enllà d’ella mateixa fan la mateixa funció que la religió,
i en aquestes noves festes, el vi hi intervé.
Per què els joves cada cop beuen menys vi?
El vi s’ha reduït en certa franja d’edat,
però ha augmentat en d’altres. I potser aquest consum s’ha substituït per
altres drogues. Jo no sé si la davallada del vi no ha convertit el consum del
vi en una cosa més controlada i mesurada, i amb això s’han fet un públic més
fidel. Beure no com a beure fins al cul de la copa, sinó com una experiència
més diversa.
El declivi del consum de vi està lligat al
declivi de la lectura?
El vi ha deixat de destravar segons quines
llengües, però tornarà a fer-ho. I la literatura està en un punt de decadència,
però no és la primera vegada que passa: la mort de la literatura s’ha anunciat
moltes vegades. La mort del vi també. Hi ha hagut moltes lleis seques. Jo crec
que ressorgiran nous sentits del vi i de la literatura.
Al llibre parles dels efectes del franquisme en el vi i la literatura catalanes.
Respirar l’irrespirable porta molt
ràpidament a la creació d’un mecanisme de fuita. Crec que això explica per què
tant en l’Escola de Barcelona com en els autors catalans després de la guerra i
durant el franquisme, hi trobem un consum d’alcohol molt poderós. Que en alguns
autors forma part de l’imaginari literari, com Vinyoli, i en altres no, com
Ferrater o Bauçà, que en parlen poquíssim, encara que en consumeixin. Dit això,
no crec que en cap d’aquests autors l’alcohol hagi estat un trampolí creatiu,
no veig pautes per afirmar això. Sabem que Pla escrivia amb una ampolla. Però
no que això fos un mecanisme necessari. Així com aquesta dimensió és molt
important als Estats Units, la idea de l’alcohol com a quarta musa, no veig una
quarta musa peninsular.
El teu primer poemari es titulava La set.
Escrivint Beure sense set has après alguna cosa de la teva relació amb
el vi?
Sebastià Perelló
A la meva obra literària el vi hi té molt
poca presència, mentre que com a crític literari ho he estudiat molt. No tinc
teoritzada aquesta separació, però prefereixo no conèixer-ne les causes.
[Foto: Marina Miguel Pavia - font: www.nuvol.com]




%20e%20Barbara%20Auer%20-%20300x169.jpg)


