Mostrar mensagens com a etiqueta Enologia. Mostrar todas as mensagens
Mostrar mensagens com a etiqueta Enologia. Mostrar todas as mensagens

segunda-feira, 25 de maio de 2026

El vino francés busca frenar su caída entre los jóvenes

La comparación con el saké japonés abre el debate sobre formatos, comunicación y relevo generacional en el sector 


La caída del consumo de vino en Francia y el alejamiento de los jóvenes han llevado a comparar la situación del sector con la que vivió el saké en Japón desde los años noventa. La lectura que hacen varios analistas es que ambos productos han perdido peso en su mercado doméstico por una mezcla de cambio social, menor transmisión entre generaciones y una oferta que no siempre ha sabido adaptarse a nuevos hábitos.

En Japón, el saké pasó en medio siglo de bebida nacional a producto minoritario. Su consumo se redujo más de 70% y miles de pequeñas bodegas desaparecieron. El proceso no tuvo una sola causa. Influyeron la crisis económica de los años noventa, la entrada de otras bebidas como la cerveza, el whisky y el vino, y una imagen asociada durante años a productos industriales de baja calidad. También pesó la ruptura con los consumidores jóvenes, que dejaron de verlo como una bebida ligada a su vida cotidiana.

En Francia, el vino vive una evolución distinta, pero con señales parecidas. La caída del consumo se arrastra desde hace décadas y afecta sobre todo al vino tinto. Entre 2018 y 2023, su volumen bajó 26%, mientras que los blancos retrocedieron 10% y los rosados 1%. En valor, el tinto fue la única categoría con descenso de facturación en ese periodo, con -9%. La demanda regular también se reduce: entre 2021 y 2023, la proporción de consumidores que beben vino casi a diario cayó seis puntos y se situó en 27%.

Los datos por edad muestran un relevo generacional incompleto. Los mayores de 55 años representan 47% de los consumidores de vino en Francia y 33% de ellos lo toman al menos tres o cinco veces por semana. Esa frecuencia baja a 21% entre los millennials y a 7% en la generación Z. Para Vin & Société, esta brecha refleja un problema de transmisión y de lectura del producto por parte de los más jóvenes.

Krystel Lepresle, delegada general de esa organización, explica que el vino compite con otras bebidas en un mercado donde las marcas nacionales ya no tienen el mismo peso simbólico que antes. A su juicio, las nuevas generaciones buscan información simple sobre lo que van a beber y se alejan de productos que perciben como complejos o ligados a un consumo excesivo. El barómetro Sowine 2023 apuntó además que 0% de los jóvenes de entre 18 y 25 años se declaraban conocedores o expertos en vino, mientras que 60% se definían como principiantes.

La comparación con el saké también sirve para observar cómo cambia una bebida cuando intenta recuperar terreno. En Japón han ganado espacio los sakés junmaï, sin adición de alcohol, así como versiones más frescas, florales o espumosas. Algunas casas han apostado por formatos más ligeros y por graduaciones inferiores a 10%, e incluso a 5%, para atraer a nuevos públicos.

En Francia, parte del sector mira esos movimientos con atención. La discusión pasa por el formato, la comunicación y la forma de presentar el vino a consumidores jóvenes. Lepresle señala que una botella pequeña puede equivaler a dos copas y encajar mejor en nuevos usos sociales, aunque todavía exista resistencia entre productores y distribuidores. El debate ya no gira solo en torno al origen o la tradición, sino también a cómo se consume y en qué momento se compra.

El vino francés mantiene una posición fuerte fuera del país y sigue siendo la bebida preferida para muchos consumidores franceses. Pero la pérdida de peso entre los jóvenes y la caída del consumo habitual obligan al sector a revisar sus códigos comerciales si quiere frenar una tendencia que ya afecta a ventas, precios y estrategias de mercado.

 

[Fuente: www.vinetur.com]

quinta-feira, 21 de maio de 2026

«La tradició de la vinya i el vi», escrit per Llorenç Ferrer Alós i Eloi Font Pérez

 


En un moment de renovació del sector vitivinícola, reneix l’interès de la població per aquest ric llegat. Els treballs de la vinya i el vi eren d’una gran importància a casa nostra i es trobaven estesos des de temps immemorials a tot el país, prenent diferents formes adaptades a cada territori.L'estudi fa un repàs històric de l’elaboració de vi des de l'època dels íbers fins a la vinya moderna, a més de mostrar-nos el patrimoni que aquesta activitat ha deixat a casa nostra, des del paisatge divers que ha resultat del seu cultiu fins als diferents tipus de celler, tot passant per les formes de plantar la vinya, les construccions de pedra seca, els treballs necessaris, els estris o el ric llenguatge de la vinya i el vi

 

Biografia dels autors

Llorenç Ferrer Alòs (Navarcles, 1957) és catedràtic d'Història Contemporània a la Universitat de Barcelona. Ha publicat nombrosos llibres i treballs de recerca sobre història agrària, història de la família, història de la industrialització, història del treball i llibres de divulgació sobre món rural. És autor, dins d’aquesta mateixa col·lecció "Eines i feines" dels volums 'Eines i feines de pagès', 'Eines i feines dels oficis', 'Estris i atuells de la casa tradicional' i 'L’aigua a pagès'.

Eloi Font i Pérez (Matadepera, 1959). Va cursar els estudis d’Enginyeria Tècnica Agrícola a la Universitat Politècnica de Catalunya. Durant els darrers anys ha fet divulgació del patrimoni rural històric, especialitzant-se en les estructures productives de la vinya. Ha publicat articles en revistes d’abast local i comarcal, a més d’editar a internet els blogs “Torcularium” i “La mirada de l’òliba”.

 

Títol: La tradició de la vinya i el vi
Autor: 
Editorial: Brau
Col·lecció: Eines i feines

Pàgines: 208
ISBN: 979-1387701079

 

[Font: www.racocatala.cat]

segunda-feira, 18 de maio de 2026

Genètica forense per identificar els «pares» del cabernet sauvignon, el chardonnay i altres vins


Escrit per Gemma Marfany Nadal

Professora catedràtica de Genètica, Universitat de Barcelona

El vi forma part de la cultura mediterrània. El resultat de la fermentació del suc de raïm premsat (aigua i alcohol acompanyats de compostos químics volàtils, com aldehids, cetones, èsters…, o no volàtils, com sucre, flavonoides, terpens…, en proporcions molt variables) ha acompanyat els rituals, festes, menjars i moments de socialització o descans dels humans molt probablement des del paleolític.

La vinya salvatge de la qual sortien aquells primers “vins” produeix els seus fruits en raïms. I, malgrat que les seves baies són molt més petites que les varietats cultivades, quan maduren són dolces. Segurament, els nostres ancestres de les societats caçadores-recol·lectores van aprendre aviat que aquests raïms eren una font d’energia molt saborosa i portable. I segurament, el vi es va descobrir per atzar, després de trobar el suc dels raïms molt madurs, amb inici de fermentació alcohòlica pels llevats que hi ha sobre la pellofa (la pell que recobreix el raïm).

Rastrejant l’origen del cabernet sauvignon

Quan gaudim d’una copa de cabernet sauvignon, poques vegades pensem com es cultiva el cep del qual s’obté el raïm productor. Potser fins i tot assumim, sense dir-ho, que tots els ceps del món amb aquest nom són genèticament el mateix cep, clons idèntics derivats d’un únic cep original que vam decidir clonar milions i milions de vegades, cobrint milions d’hectàrees cultivades, perquè ens agrada el vi que genera.

I, en efecte, és així. Fem servir reproducció asexual per cultivar les vinyes, reproduint una vegada i una altra el mateix individu original. Com fem amb les patates Kennebec o les pomes Fuji quan anem al mercat: consumim el clon del clon del clon d’una cadena de clons d’una planta original que ens va captivar pel seu sabor i textura.

Genètica forense aplicada al vi

Però, com podem saber quin és l’origen genètic del cep de cabernet sauvignon? Es pot rastrejar? Una biotecnòloga de plantes de Califòrnia anomenada Carole P. Meredith es va fer aquesta pregunta als anys noranta. Mitjançant tècniques de genètica forense, va començar identificant i caracteritzant seqüències repetides curtes variables en el genoma de Vitis vinifera, per posteriorment analitzar genèticament diferents ceps d’interès comercial i altres de cultivats a les regions suposadament d’origen, fins a identificar els ceps parentals.

Com una detectiva forense d’una sèrie televisiva, Meredith va descobrir, sense cap mena de dubte, que el cabernet sauvignon (raïm negre) és fill directe de dos progenitors també molt apreciats: cabernet franc (raïm negre) i sauvignon blanc (raïm blanc). Molt probablement, va ser una pol·linització a l’atzar, al voltant del segle XVII a la regió de Bordeus, la que va donar lloc a aquesta apreciada varietat.

Poc després, Meredith i col·laboradors van identificar quins eren els ceps parentals del segon cep més cultivat al món, el chardonnay: pinot noir (raïm negre) i un cep de raïm blanc anomenat gouais blanc, poc apreciat. Aquest cep el va portar de la seva terra natal l’emperador romà Probe, originari de la província centreeuropea de Pannònia, i la va donar a la Gàl·lia per promocionar el cultiu vinícola. Tanmateix, no produeix vins de gran qualitat. Totes dues vinyes eren àmpliament cultivades a França durant l’edat mitjana, i per tant la probabilitat d’encreuament a l’atzar era alta. De fet, d’aquests mateixos ceps parentals, a més del chardonnay (raïm blanc), també han sorgit altres ceps d’alt valor enològic, com la varietat gamay (raïm negre).

Ull de llebre i syrah

Després d’aquests èxits d’identificació genètica, i considerant el gran nombre de varietats cultivades (algunes de molt antigues), s’han fet estudis genètics de vinyes i varietats actuals, però també de vinyes salvatges i de llavors trobades de cultivars més antigues. Tot això ha permès establir les relacions genètiques entre diferents tipus de vinyes.

Per si algú té curiositat sobre la varietat ull de llebre, tan estesa a la península Ibèrica amb denominacions diferents, se sap que aquest cep és fill d’un encreuament entre la varietat picapoll major (encara cultivada al centre d’Espanya) i la benedicto (no gaire apreciada, i que probablement ja no es cultiva).

Pel que fa a la varietat syrah, és d’origen francès i no té cap relació amb la ciutat persa de Shiraz, tot i que l’exotisme d’aquesta improbable relació es va utilitzar —i es continua utilitzant— com a element de màrqueting.

Tot el coneixement genètic que es deriva de les plantes de cultiu que ens interessen s’ha de salvaguardar en bancs de germoplasma: s’hi emmagatzemen anys de selecció natural i artificial per humans perquè les plantes cultivades tinguin qualitats especials per al consum. A la vinya, permet descobrir quines variants genètiques concretes poden ser interessants per a determinades característiques organolèptiques del vi produït o per a resistències naturals a plagues.

L’enologia del futur: noves soques produïdes amb enginyeria genètica?

Els encreuaments dirigits tenien sentit durant el segle XX i inicis del segle XXI. Tanmateix, ara que el genoma de la vinya està completament seqüenciat, també es pot comparar el genoma de referència amb el de qualsevol altra varietat per descobrir quines variants genètiques ens interessen, de manera que es podrien introduir mitjançant edició genètica, sense necessitat d’encreuaments genètics ni selecció posterior de descendents. Ens esperen nous ceps de vins produïts amb enginyeria genètica dirigida?

Podem vaticinar que l’enologia del futur es combinarà amb la biotecnologia per millorar els ceps genèticament, per fer-los més resistents al canvi climàtic i a situacions climàtiques extremes, i per elaborar vins de qualitat que puguin presentar característiques organolèptiques similars (o molt diferents) a les dels vins actuals.

Per cert, després d’obrir la caixa de Pandora de la genètica de les varietats vinícoles, Carole P. Meredith es va retirar de la recerca al laboratori i es va dedicar a plantar les seves pròpies vinyes i a produir syrah al costat del seu marit a la vall de Napa, a Califòrnia. Els resultats són molt apreciats pels coneixedors del bon vi.


[Foto: Rostislav_Sedlacek/Shutterstock - font: www.theconversation.com]

quarta-feira, 4 de março de 2026

Italia lanza una campaña institucional para reivindicar el vino como pilar cultural frente a las críticas europeas

El gobierno defiende el consumo responsable y rechaza los etiquetados alarmistas, destacando el valor económico y social del sector vitivinícola 


El gobierno italiano ha puesto en marcha una campaña institucional para reforzar el papel del vino como elemento central de la cultura y la economía del país. La iniciativa, impulsada por el Ministerio de Agricultura y liderada por Francesco Lollobrigida, busca responder a las críticas europeas sobre los riesgos para la salud asociados al consumo de alcohol y, al mismo tiempo, promover una visión equilibrada que subraya la importancia del vino en la tradición italiana.

La campaña se lanzó el 15 de febrero y cuenta con un presupuesto ajustado a las necesidades para garantizar su eficacia. El objetivo principal es transmitir a toda la sociedad italiana que el vino no es solo una bebida alcohólica, sino un pilar de la cultura alimentaria nacional. Según Lollobrigida, los viñedos configuran el paisaje rural y el vino contribuye a crear momentos de convivencia que forman parte de la identidad colectiva.

El Ministerio de Agricultura ha señalado que esta acción responde a dos factores principales: por un lado, la presión normativa y cultural sobre las bebidas alcohólicas en Europa; por otro, los cambios en los hábitos de consumo, especialmente entre los jóvenes. El gobierno considera necesario intervenir para diferenciar entre un consumo responsable y el abuso, recordando el valor del vino dentro de la dieta mediterránea y la tradición culinaria italiana.

La campaña no tiene fines comerciales directos, aunque protege un sector estratégico que representa 14.000 millones de euros en facturación anual, lo que supone el 10% del sector agroalimentario nacional. Las exportaciones italianas de vino podrían alcanzar los 8.000 millones de euros en 2025. El mensaje institucional pone en valor el vínculo entre el vino y el patrimonio cultural, mientras que otra parte de la campaña presenta el vino como una experiencia intergeneracional.

Entre las amenazas identificadas por el ministerio figuran la homogeneización cultural, que podría desvincular el vino de su origen territorial e identitario, y una tendencia ideológica que reduce el vino a su contenido alcohólico sin tener en cuenta su dimensión histórica y social.

Para evitar que la campaña sea percibida como una reacción defensiva del sector ante las críticas sanitarias, el gobierno ha optado por contenidos equilibrados basados en datos objetivos. El mensaje central insiste en que el vino forma parte de la cultura italiana y que esto implica responsabilidad. No se niegan los riesgos del abuso de alcohol ni se rechaza el debate sobre salud pública; al contrario, se busca centrarlo en hechos objetivos y distinguir claramente entre consumo moderado y excesivo.

La campaña utiliza varios canales para llegar tanto al público general como a los responsables políticos e institucionales. Además de anuncios en televisión y prensa escrita, se han previsto acciones específicas para redes sociales con el fin de conectar con los jóvenes adultos. El enfoque hacia este grupo es presentar el vino como una elección consciente y una oportunidad para conocer territorios e historias familiares, evitando cualquier tono paternalista.

Italia defiende ante las instituciones europeas una postura contraria a los etiquetados alarmistas sobre bebidas alcohólicas. El gobierno apuesta por información clara y transparente para que los consumidores puedan tomar decisiones informadas sobre productos nacionales.

El sector vitivinícola cuenta con herramientas adicionales para protegerse frente a regulaciones consideradas perjudiciales. Entre ellas figuran programas de promoción internacional, acuerdos comerciales para abrir nuevos mercados e incentivos a la innovación tecnológica. Un decreto aprobado el 29 de diciembre de 2025 ha establecido un marco fiscal específico para los vinos desalcoholizados, facilitando así su comercialización.

Desde agosto de 2025, productores y representantes del sector han colaborado estrechamente con el ministerio para diseñar esta campaña dirigida especialmente a personas entre 25 y 35 años. Bajo el lema “El vino es nuestro tiempo”, se pretende transmitir una imagen cercana y auténtica del vino italiano, alejada del elitismo tradicional. La estrategia incluye dos vertientes: una orientada al mercado nacional y otra al internacional.

Piero Mastroberardino, vicepresidente de Federvini y coordinador del Comité Nacional del Vino, ha expresado su deseo de crear un clima positivo alrededor del sector vitivinícola italiano. Por su parte, Lamberto Frescobaldi, presidente de la Unione Italiana Vini, considera que esta campaña sitúa nuevamente la responsabilidad en el consumo del vino como asunto prioritario.

El ministerio mantiene como visión a largo plazo consolidar al vino italiano como producto cultural y económico relevante mediante inversiones en calidad, sostenibilidad e innovación. Se busca combinar tradición con investigación científica y aprovechar oportunidades como el enoturismo o la apertura a nuevos mercados internacionales sin descuidar aquellos donde Italia ya tiene presencia consolidada.


[Fuente: www.vinetur.com]


quarta-feira, 4 de fevereiro de 2026

Le vol au cœur de l’industrie vinicole florissante d’Israël

Après avoir saisi des terres palestiniennes, les colons les replantent avec des vignobles — puis exportent leur vin comme « Fabriqué en Israël » pour en masquer les origines.

n agriculteur palestinien fixe les lignes de culture des vignes dans un grand vignoble au cœur de Gaza, le 3 mai 2012. Une partie des vignes de l’exploitation a été détruite lors de l’opération militaire israélienne « Plomb durci ».


Écrit par Marta Vidal et Meriem Laribi

Un vélo d’enfant, une vieille valise et une botte poussiéreuse gisent parmi les vestiges d’Atiriyah, dans la région des collines du sud d’Hébron en Cisjordanie occupée — l’une des rares communautés palestiniennes de la région dont les habitant·es ont fui leurs maisons face aux attaques incessantes des colons israéliens dans les semaines suivant le 7 octobre 2023. À côté de leurs affaires éparpillées, des rangées de vignes nouvellement plantées s’étendent désormais sur le paysage dépeuplé.

« Ils n’arrêtaient pas de nous menacer, chaque nuit, chaque jour, à chaque heure », raconte Issa Abu Al-Qbash, 76 ans, connu sous le nom d’Abu Safi, environ un mois après avoir été expulsé de sa maison à Khirbet Ar-Ratheem. « Ils m’ont frappé — ils étaient cinq — avec des M16, en plein entre les yeux, et m’ont dit : « Tu mourras si tu ne pars pas. Tu as cinq jours. » »

Comme des centaines d’autres résident·es de ces communautés, Abu Safi a fui avec sa famille par peur pour leur vie, espérant que ce ne serait que pour quelques jours. Il est décédé plusieurs mois plus tard, en mai 2024, alors qu’il était déplacé dans la ville d’As-Samu, rêvant de rentrer chez lui.

Depuis des années, les colonies israéliennes dans la région d’Hébron sont un lieu de culture de la vigne, après des vagues successives de confiscation territoriale. Mais ces derniers mois, de nouveaux vignobles sont apparus à côté des communautés ethniquement nettoyées d’Atiriyah, Ar-Ratheem et Zanuta.

Alors que les colons intensifient leurs attaques avec le soutien de l’État, ils chassent les Palestinien·nes de leurs terres à un rythme sans précédent et s’en emparent pour expandre les colonies juives. Dans ce contexte, la plantation de vignes pour l’industrie vinicole israélienne s’avère un outil efficace de dépossession, offrant aux colons des opportunités économiques tout en empêchant les Palestinien·nes de retourner sur leurs terres.

Selon les données fournies par le ministère israélien de l’Agriculture, le pays compte plus de 300 établissements vinicoles produisant environ 45 millions de bouteilles de vin chaque année. L’Institut d’exportation d’Israël rapporte que les exportations de vin ont doublé au cours de la dernière décennie. Les États-Unis constituent de loin le plus grand marché, représentant environ deux tiers des exportations de vin israélien, suivis de la France (environ 10 %), du Royaume-Uni (environ 5 %) et du Canada (environ 3 %). Et les exportations de vin vers les États-Unis ont en réalité augmenté après le début du génocide israélien à Gaza, passant de 36 millions de dollars en 2023 à plus de 47 millions de dollars en 2024.

Bien qu’Israël ne fasse pas de distinction entre la production à l’intérieur et au-delà de la Ligne verte, et que les entreprises vinicoles masquent souvent délibérément l’origine de leurs raisins, un rapport commandé par le Conseil du vin d’Israël et consulté par le magazine +972 indique que la Cisjordanie constitue l’une des régions viticoles les plus importantes d’Israël — aux côtés de la Galilée, du centre du pays, des plaines côtières et, en première position, du plateau du Golan, occupé depuis la Syrie. En effet, un rapport de 2011 de l’ONG Who Profits a conclu que « tous les grands établissements vinicoles israéliens utilisent des raisins provenant de territoires occupés, dans leurs vins ».

Saisies, rasées, replantées

Le ministère israélien de l’Agriculture estime que le plateau du Golan contient environ 1 320 hectares de vignobles, bien que les plantations extensives des trois dernières années ne soient pas encore reflétées dans ces chiffres. En Cisjordanie, déterminer l’étendue complète des vignobles israéliens est beaucoup plus difficile, étant donné que les rapports officiels sont ambigus quant aux régions viticoles qui franchissent la Ligne verte.

Dror Etkes, chercheur israélien qui surveille l’activité de colonisation depuis plus de deux décennies et a fondé le groupe de surveillance Kerem Navot, avertit que les chiffres officiels sous-estiment l’ampleur réelle de la viticulture des colons en Cisjordanie. « Il y a beaucoup d’accaparements de terres qui ne sont pas signalés — nous pouvons voir une expansion au cours des dernières années », a déclaré Etkes au magazine +972 en examinant sa base de données, dans laquelle il a cartographié environ 1 300 hectares de vignobles de colons en Cisjordanie.

Etkes estime qu’il y a environ 89 hectares de vignobles récemment plantés dans des zones dont les communautés palestiniennes ont été déplacées de force dans la partie la plus méridionale de la Cisjordanie. Plusieurs entreprises sont connues pour cultiver des raisins et produire du vin dans la région d’Hébron, notamment Antipod à Kiryat Arba, qui commercialise du vin sous les marques Jerusalem WineryNoah Winery et Hevron Heights Winery ; Drimia Winery à Susya ; La Forêt Blanche à Beit Yatir ; et Ba’al Hamon, une entreprise agricole qui cultive également des vignobles dans les collines du sud d’Hébron.

Certaines de ces entreprises sont également liées à des colons violents. La Forêt Blanche a été fondée par Menachem Livni, qui a été condamné pour le meurtre de trois étudiants palestiniens à Hébron et pour avoir blessé 33 autres personnes en 1983, en tant que meneur du groupe extrémiste l’Underground juif ; il a été libéré après environ sept ans suite à une grâce présidentielle et a commencé à cultiver des raisins près d’Hébron. Les documents d’entreprise obtenus par Kerem Navot montrent également que Ba’al Hamon compte parmi ses actionnaires Shimon Ben Gigi, coordinateur de sécurité à l’avant-poste illégal de Havat Maon, qui a été cité dans de multiples incidents de violence et de harcèlement contre les Palestinien·nes.

Les plus grandes concentrations de vignobles de colons se trouvent cependant plus au nord, autour des colonies de Gush Etzion près de Bethléem, et de Shiloh dans la région de Naplouse — abritant des établissements vinicoles tels que ShilohGva’ot, Har Bracha et Tura.

Sur son ordinateur portable, Etkes nous a montré des images aériennes documentant la dépossession progressive des agriculteurs palestiniens au fil des décennies, alors que leurs terres étaient saisies par les colons, rasées et replantées de vignes. « La grande majorité des terres utilisées par les colons [pour les vignobles] appartient à titre privé aux Palestiniens », a-t-il expliqué.

Ziad Rida et ses frères et sœurs ont hérité d’environ 10 hectares d’oliveraies et de terres agricoles à Qusra, un village au sud de Naplouse, sur lesquelles sa famille cultivait du blé, des lentilles et des pois chiches. « Nous cultivions la terre ensemble », a-t-il déclaré à +972. Mais en 2009, les colons ont pris le contrôle d’une colline sur les terres de la famille — et ont rapidement commencé à ériger des barrières pour bloquer l’accès de la famille et à cultiver des raisins.

« Nous avons essayé de retirer les barrières, mais ils sont venus avec la protection de l’armée », a expliqué Rida. « Ils ont planté des vignes et ont continué à s’étendre, prenant plus de terres. » Après le 7 octobre, la zone a été complètement fermée.

La dépossession des agriculteurs palestiniens remonte à des décennies. Depuis 1967, Israël a saisi plus de 200 000 hectares de terres en Cisjordanie — plus d’un tiers du territoire — privant les Palestinien·nes de leurs terres et de leurs moyens de subsistance.

Dans le village voisin de Qaryut, près de la colonie de Shiloh, Shaher Musa se souvient clairement du moment où les terres de son village ont été saisies pour établir un vignoble en 1996, y compris des parcelles enregistrées au nom de son grand-père pendant la période ottomane. « Toute la zone a été bulldozée, aplatie et plantée de vignes », a-t-il expliqué.

Au cours des deux dernières années, les accaparements de terres se sont considérablement accélérés. Selon le conseil du village de Qaryut, les résidents sont désormais coupés de près de 90 % de leurs terres. Les colons se sont également emparés des sources du village, dont l’une a été transformée en piscine.

Alors que les agriculteurs palestiniens comme Musa sont privés de leurs sources d’eau, les colonies — toutes illégales selon le droit international — et même les avant-postes qui sont ostensiblement illégaux selon le droit israélien, sont rapidement connectés aux réseaux d’eau et d’électricité. À l’est de Shiloh, la compagnie nationale des eaux d’Israël a récemment installé un grand réservoir d’eau au milieu de vastes vignobles sur des terres saisies aux Palestiniens.

En plus de l’eau d’irrigation fournie par la compagnie d’État israélienne, les viticulteurs colons reçoivent de généreuses subventions, des aides et des avantages fiscaux tant en Cisjordanie que sur le plateau du Golan, qui sont désignés comme « zones de priorité nationale ». Shiloh Winery seul a reçu plus de 4 millions de shekels (1,27 million de dollars) de financement gouvernemental au cours de la dernière décennie, selon les données obtenues par l’organisation Peace Now. Une publication gouvernementale de 2018 détaille un plan d’investissement approuvé de 19 millions de shekels (plus de 6 millions de dollars) pour Shiloh et deux autres établissements vinicoles.

Masquer les origines

Alors que les établissements vinicoles israéliens sont généralement ouverts sur la culture de raisins sur le plateau du Golan, ceux qui s’approvisionnent en raisins des vignobles de Cisjordanie tentent souvent de masquer leurs origines par des étiquettes trompeuses et un mélange de chaînes d’approvisionnement — une réponse directe aux efforts croissants dans le monde entier pour boycotter et interdire les produits des colonies.

En juillet 2024, la Cour internationale de justice a défini les obligations des États de « s’abstenir de conclure des transactions économiques ou commerciales avec Israël concernant le territoire palestinien occupé » et de « prendre des mesures pour prévenir les relations commerciales ou d’investissement qui contribuent au maintien » des colonies illégales. Pour l’instant, cependant, cette décision ne semble pas avoir eu beaucoup d’impact.

« Les exportations vers l’Europe n’ont pas été significativement affectées par les tensions de ces dernières années », a déclaré Mark Gershman, chef du secteur vinicole à l’Institut d’exportation d’Israël, dans une déclaration par courriel. « Bien que certains marchés spécifiques aient stagné ou soient en légère baisse ces derniers temps, d’autres marchés nouveaux sont en hausse », par exemple en Europe centrale et orientale.

L’Union européenne, le plus grand partenaire commercial d’Israël, a adopté plusieurs politiques pour distinguer les frontières internationalement reconnues d’Israël des territoires qu’il occupe depuis 1967. La première étape est venue en 2004, lorsque l’UE a commencé à exiger des exportateurs israéliens qu’ils fournissent des codes postaux indiquant le lieu de production afin que les produits des colonies ne bénéficient pas d’un traitement préférentiel dans le cadre de l’accord commercial UE-Israël. Cette approche a été renforcée en 2012, lorsque l’UE a cherché à exclure les territoires occupés des accords Israël-UE.

En 2015, l’UE a émis un avis exigeant un étiquetage clair des produits fabriqués dans les colonies israéliennes. La Cour de justice de l’Union européenne a renforcé cette réglementation en 2019, statuant que les États membres doivent garantir un étiquetage distinct pour les produits des colonies, qui ne peuvent pas être commercialisés comme « Fabriqué en Israël ». Gerard Hogan, l’avocat général de la Cour, a comparé l’affaire au boycott des produits sud-africains pendant l’apartheid, faisant valoir que certains consommateurs peuvent souhaiter éviter d’acheter des produits des colonies en raison de préoccupations concernant « des politiques sociales que ce consommateur trouve répréhensibles ou même répugnantes ».

Il y a également eu des mouvements internationaux dans la direction opposée. En 2020, après avoir visité Psagot Winery, construit sur des terres palestiniennes privées à l’est de Ramallah, le secrétaire d’État américain de l’époque, Mike Pompeo, a annoncé une nouvelle politique exigeant que les produits des colonies israéliennes soient étiquetés « Fabriqué en Israël » — une politique qui a ensuite fait l’objet de l’Anti-BDS Labeling Act de 2024 qui visait à la codifier dans la loi américaine. En guise de gratitude pour les politiques pro-colonies, Psagot Winery a créé une étiquette « Pompeo ».

Pour de nombreux experts en droit international, cependant, les mesures d’étiquetage sont loin de la réponse juridique requise. « C’est comme si vous mettiez « Fabriqué avec du travail d’enfants » sur un produit et que vous expliquiez ensuite qu’il appartient au consommateur de décider s’il l’achète ou non », a déclaré à +972 François Dubuisson, professeur de droit international à l’Université libre de Bruxelles (ULB). « C’est essentiellement une sorte de politique symbolique destinée à sauver la face. »

Étant donné que les colonies sont illégales selon le droit international, Dubuisson soutient que les produits qui y sont fabriqués devraient être carrément interdits. Une telle mesure ne serait pas sans précédent : suite à l’annexion russe de la Crimée en 2014, l’UE a rapidement interdit les importations de la Crimée occupée par la Russie.

« La position des pays européens et occidentaux n’est pas surprenante », a déclaré Nazeh Brik, chercheur à Al-Marsad, une organisation de droits humains basée à Majdal Shams sur le plateau du Golan. « La question de la dissimulation des produits [israéliens] et de leurs sources est très mineure comparée à [leur] soutien à l’extermination du peuple palestinien. »

Brik, qui a publié un rapport sur l’industrie vinicole des colons sur le plateau du Golan, a ajouté : « Même lorsque la loi dit que les produits doivent être étiquetés, elle n’est pas mise en œuvre. » En effet, un rapport de 2020 du European Middle East Project (EuMEP) a révélé que seulement 10 % des vins produits en Cisjordanie occupée et sur le plateau du Golan étaient vendus dans l’UE avec des étiquettes correctes. Et lors de notre enquête, nous n’avons trouvé aucun cas d’étiquetage approprié parmi les centaines de bouteilles examinées dans les magasins européens.

Les étiquettes sur les bouteilles de Jerusalem Winery vendues en France comme « Fabriqué en Israël » indiquent des adresses qui ne correspondent pas à leur site de production réel dans la colonie de Kiryat Arba, près d’Hébron. Les documents de l’entreprise provenant du registre des sociétés d’Israël indiquent qu’elle pourrait utiliser l’adresse d’une installation d’embouteillage et son enregistrement administratif pour masquer la véritable origine de ses vins et donc bénéficier injustement d’un traitement préférentiel dans les accords commerciaux avec l’UE.

Dans une interview accordée au magazine français Torah-Box en novembre dernier, Michel Murciano, propriétaire de Jérusalem Winery, Hevron Heights Winery et Noah Winery, a reconnu que « à cause du mouvement BDS, deux de nos marques ne mentionnent pas « Hébron » afin d’éviter de perdre certains marchés ».

Un rapport de 2025 publié par Oxfam en collaboration avec plus de 80 organisations de la société civile documente comment les exportateurs israéliens contournent délibérément les réglementations en mélangeant les produits des colonies avec des marchandises fabriquées à l’intérieur des frontières reconnues d’Israël, ou en indiquant des adresses fictives en Israël pour obtenir un traitement commercial préférentiel. Pendant ce temps, les entreprises qui étiquettent clairement leurs produits comme provenant de colonies peuvent recevoir une compensation du ministère israélien des Finances pour la perte des avantages d’exonération douanière.  

Après deux ans de carnage à Gaza, la Commission européenne a proposé de suspendre l’accès préférentiel d’Israël au marché de l’UE, ce qui entraînerait environ 227 millions d’euros de droits de douane supplémentaires par an. Mais sans soutien majoritaire et suite à l’annonce d’un cessez-le-feu à Gaza, la proposition n’a jamais avancé.

L’importance de l’industrie vinicole israélienne va bien au-delà de sa valeur économique. Selon un rapport préparé par l’agence de conseil Herzog Strategic pour le Conseil du vin d’Israël et consulté par +972, le secteur apporte une « contribution substantielle au renforcement de la colonisation et du patrimoine agricole juif », et joue un rôle clé dans le développement du « tourisme rural ».

Le rapport souligne également le rôle du vin dans la promotion des relations étrangères, notamment par la participation d’Israël aux concours vinicoles internationaux. Des plateformes prestigieuses comme les Decanter World Wine Awards ont décerné des médailles à des établissements vinicoles comme ShilohGva’ot et La Forêt Blanche, situés dans certaines des parties les plus violentes de la Cisjordanie. Ces prix contribuent à normaliser les colonies illégales et récompensent les entreprises qui profitent de la dépossession des Palestiniens.

Contacté pour commentaire, Decanter a déclaré qu’il « réexamine actuellement ses politiques et procédures internes concernant les vins produits dans des territoires ayant un statut juridique contesté ou sensible. Cette révision étant en cours, nous ne sommes pas en mesure de répondre aux questions spécifiques soulevées. »

Les établissements vinicoles des colons ont également établi des partenariats avec des clients du monde entier. Dans un épisode du podcast « The Kosher Terroir » en mai 2025, le PDG de La Forêt Blanche, Yaacov Bris, a mentionné un accord pour fournir du vin à 18 hôtels Club Med dans les Alpes. Le partenariat a été conclu discrètement, a-t-il expliqué, pour éviter d’éventuels boycotts ou publicité négative. En réponse à une demande, Club Med a nié l’existence actuelle d’un tel accord ; lorsqu’on lui a présenté un menu du Club Med Val d’Isère disponible en ligne sur lequel La Forêt Blanche apparaît dans la carte des vins, le porte-parole a déclaré qu’il s’agissait d’un ancien menu et qu’ils ne vendent plus ce vin.

Amichai Lourie a déclaré que son Shiloh Winery « fonctionne en pleine conformité avec la loi israélienne, de manière transparente et responsable ». Elyashiv Drori, cofondateur de Gva’ot, a nié que son établissement vinicole ait été établi sur des terres occupées. « Les Arabes sont venus sur cette terre en tant que nomades et plus tard en tant que conquérants », a-t-il répondu, ajoutant que la terre « a été promise par Dieu au peuple hébreu ». Tura, Har Bracha et La Forêt Blanche n’ont pas répondu aux demandes de commentaire.

« Vendre la Cisjordanie comme la Toscane »

Les racines coloniales de l’industrie vinicole israélienne sont plus profondes que 1967 ; elles remontent aux premiers jours du sionisme. À la fin du XIXe siècle, le baron Edmond de Rothschild, descendant français de la famille bancaire Rothschild et fervent partisan du sionisme, a acheté des terres en Palestine et importé des vignes françaises, espérant créer des opportunités économiques pour les colons juifs.

Les chercheurs israéliens Ariel Handel et Daniel Monterescu notent que cet effort pour moderniser la viticulture dans les colonies juives s’appuyait sur l’idée du vin comme agent de culture et de progrès. Malgré des investissements importants, le projet a échoué : les vignes françaises étaient mal adaptées au climat et au sol locaux, et les vins n’ont pas gagné de terrain sur les marchés étrangers.

« Israël n’était pas connu pour le vin jusqu’au début des années 1990, avec l’établissement de Golan Heights Winery », a expliqué Handel. Le vin, a-t-il dit, est devenu un outil pour rebaptiser le Golan « non pas comme un territoire occupé, un lieu de guerres, un lieu de sang, mais plutôt comme « l’Europe en Israël ». C’est devenu un lieu de tourisme et de bon goût. »

Le vin a joué un rôle si important dans la normalisation de l’occupation du plateau du Golan que le modèle est maintenant reproduit par les colons en Cisjordanie. « Ils ont commencé à vendre la Cisjordanie comme la Toscane : vin et fromage, chambres d’hôtes », a noté Handel.

Ici, les viticulteurs colons se présentent comme des pionniers qui « ramènent la vinification après 2 000 ans » et « relancent » les traditions vinicoles bibliques. Le site web de Jerusalem Winery de Michel Murciano, par exemple, indique que les vendanges annuelles ont lieu « en attendant l’étape finale où le Temple de Jérusalem serait reconstruit et où nous pourrions apporter notre vin aux prêtres ».

La vinification, a expliqué Monterescu, « a une résonance culturelle et religieuse très profonde. C’est donc à la fois un moyen d’expansion et d’accaparement de terres, mais aussi un indice d’enracinement religieux. »

Comme dans une grande partie de la Méditerranée, les vignes poussent en Palestine depuis des millénaires. Les vignes sont mentionnées des centaines de fois dans la Bible, et des fouilles archéologiques dans la région ont trouvé d’anciens pressoirs à vin. Aujourd’hui, les viticulteurs colons cherchent à lier la viticulture moderne aux textes bibliques, en mettant un accent particulier sur les variétés de raisin indigènes. « Certains noms apparaissent dans les textes juifs, et nous les trouvons dans les villages palestiniens avec des noms légèrement différents », a noté Monterescu.

Bien que la production de vin ait décliné sous la domination islamique en raison de l’interdiction religieuse de l’alcool pour les musulmans, elle n’a jamais disparu, les communautés chrétiennes et juives locales continuant à produire du vin bien avant l’arrivée des colons sionistes. La vallée de Cremisan, entre Jérusalem et Bethléem, abrite Cremisan Winery, dirigé par des Palestiniens, fondé en 1885 par des moines salésiens. « Même avant la création de Cremisan, de nombreuses familles chrétiennes produisaient du vin à la maison », a déclaré à +972 le vigneron Fadi Batarseh dans son bureau, surplombant les terrasses anciennes de la région.

Les raisins demeurent l’une des cultures fruitières les plus abondamment cultivées de Palestine. Bien que la culture du raisin de cuve ait décliné sous la domination islamique, les agriculteurs ont continué à cultiver du raisin de table et à préserver les variétés locales. Ces raisins sont consommés frais et également transformés en raisins secs, mélasse, vinaigre et sucreries, tandis que les feuilles sont récoltées pour être utilisées dans une variété de plats locaux.

Batarseh faisait partie d’une équipe qui a cartographié les raisins indigènes de Palestine. « Nous avons fait une analyse génétique et trouvé qu’il y a 21 génotypes différents, quatre adaptés au vin : trois blancs et un rouge », a-t-il expliqué. En 2008, Cremisan a commencé à produire des vins à partir de ces variétés indigènes — Dabouki, Hamdani-Jandali et Baladi — qui ont ensuite reçu des prix internationaux. Suite au succès de Cremisan, Recanati Winery d’Israël a lancé un vin similaire en 2014 en utilisant des raisins achetés à un agriculteur palestinien près de Bethléem.

Selon Handel et Monterescu, deux Israéliens étaient responsables de l’approvisionnement en raisins indigènes pour Recanati : Shivi Drori, biologiste moléculaire à l’Université d’Ariel et cofondateur de Gva’ot Winery, tous deux situés dans des colonies dans le nord de la Cisjordanie ; et son étudiant Yakov Henig, du bloc de colonies de Gush Etzion près de Bethléem, qui a utilisé ses contacts avec les agriculteurs palestiniens pour localiser des raisins indigènes.

Interrogé par Handel, Henig a également rappelé avoir trouvé des « raisins sauvages » dans les ruines de villages palestiniens détruits. Il a dit que c’est à ce moment-là qu’il a réalisé que le meilleur outil pour trouver des variétés indigènes pour son projet de recherche avec Drori était une carte des centaines de villages palestiniens dépeuplés et détruits pendant la Nakba, produite par l’ONG israélienne antisioniste Zochrot.

Les agriculteurs palestiniens qui ont maintenu les vignes endémiques en vie sont devenus des « gardiens » du savoir viticole ancien, a expliqué Monterescu. Mais une fois que les viticulteurs israéliens ont obtenu l’accès aux raisins, l’agriculteur palestinien « est devenu superflu — ils n’ont plus besoin de lui, car ils ont déjà pris les raisins. Maintenant, vous avez des dizaines d’établissements vinicoles locaux qui fabriquent du Dabouki, Jandali, Hamdani », et commercialisent les variétés indigènes comme « les raisins bibliques anciens d’Israël ».

Et tandis que les vins des colonies fabriqués sur des terres volées circulent librement sur les marchés mondiaux, les produits palestiniens font face à des inspections strictes, alors que ceux qui cultivent les vignes subissent des attaques croissantes de colons visant à s’emparer de leurs terres et de leurs ressources.

« Nous ne pouvons rien importer ou exporter librement », a déclaré à +972 Canaan Khoury, vigneron du village palestinien de Taybeh en Cisjordanie. « Cela nous coûte plus cher de faire passer le vin de l’établissement vinicole au port que du port à Tokyo en raison des contrôles de sécurité supplémentaires et des restrictions. Pour chaque expédition, nous avons de nouvelles réglementations que les Israéliens nous imposent. »

Les défis vont bien au-delà de l’expédition. « Nous avons subi des confiscations de terres par l’armée, et nous subissons des attaques constantes de colons », a déclaré Khoury. « Ils attaquent les vignobles. Vous trouverez des rangées de vignes d’âges différents parce qu’à chaque fois que les colons viennent, ils coupent certaines vignes, et nous devons les replanter. Nous n’avons pas non plus le droit d’accéder à notre propre approvisionnement en eau. Les Israéliens volent notre eau et nous la revendent en quantités limitées. » Quelques semaines après notre visite, l’un des vignobles de Taybeh Winery a été de nouveau attaqué.

Malgré ces difficultés et l’avenir incertain, Khoury continue à entretenir ses vignobles, à récolter des raisins avec sa famille et à produire du vin. « Nous continuons à produire davantage et à construire de nouvelles installations », a-t-il dit avec un sourire ironique. « Nous plaisantons en disant que nous fabriquons tout ça pour que les colons viennent nous le prendre. »

Traduction pour l’Agence Média Palestine : L.D

Source : +972 magazine 

[Image : active Stills / photographe : Anne Paq - reproduit sur www.agencemediapalestine.fr]

quarta-feira, 10 de setembro de 2025

Rotas do vinho

A jornada pelos vinhedos revela que o vinho é, antes de tudo, uma narrativa engarrafada. Cada taça conta uma epopeia de terroir, humanidade e tradição, transformando o simples beber em uma celebração da história e da geografia. 


Escrito por WALNICE NOGUEIRA GALVÃO*

1.

Viajando por Portugal, aproveite para transpor o rio Minho, que forma a fronteira com a Espanha, na altura da Galícia. A Galícia, apesar de espanhola, é tão boa de vinho verde quanto Portugal, só mudando ligeiramente a grafia da afamada casta Alvarinho, que lá se torna Albariño.

E já que está nas paragens dê um pulinho até Santiago de Compoostela, capital da Galícia, para contemplar sua imponente catedral românico-barroca, patrimônio mundial da Unesco. Da Monção portuguesa na fronteira até lá são cerca de 100 km de carro, trem ou ônibus. Monção fica à beira do rio Minho, é uma “vila” e tem 17 mil habitantes. Você passará na estrada por muitos peregrinos com sua concha de Saint-Jaques pendurada no cajado do andarilho.

Por que Saint-Jaques? Reza a lenda que foi São Tiago/Santiago quem fundou a igreja. Caso alguém se admire do intervalo de um milênio entre a vida do apóstolo Tiago (um dos 12 de Jesus Cristo) e a data da chegada à Espanha, deixa para lá: os fiéis não se importam e passam a lenda adiante com cara de pau. Tampouco se abalam quando os filólogos insistem que a etimologia de Compostela é cemitério ou esterco, e continuam dizendo que é “Campo da Estrela”, muito mais bonito, convenhamos, que o outro…

Do lado português fica a vila de Monção, capital mundial do vinho verde. Em suas tascas oferecem-se vários com o topônimo, “Muralhas de Monção”, “Nuvens de Monção”, e assim por diante, servidos não em copo ou taça, mas em malgas, que são tigelas rasas sem pé e sem alças. É assim que os nativos bebem – imite-os.

A vila fica no alto, nas barrancas do rio Minho. Do outro lado do rio já é a Espanha (Galícia), e olhando das muralhas dá para entender a história de uma heroína local, por nome Deu-La-Deu Martins. Corriam as Guerras Fernandinas, no séc. XIV, e os espanhóis assediavam Monção, que já estava nas últimas.

Querendo enganar o inimigo e fingir que ainda havia fartura, conta-se que uma mulher assou uma quantidade enorme de pães com as poucas medidas de farinha que lhes restavam, e jogou os pães do alto da muralha para os espanhóis lá em baixo. Estes, desacorçoados por aquela resistência inflexível baseada em abundância de víveres, bateram em retirada. O ardil resultou e a guerra terminou.

Nas armas da vila vê-se uma mulher no alto de uma torre, com um pão em cada mão. E a divisa da vila reza: “Deus o deu, Deus o ha dado” – cuja corruptela deve ter resultado no nome Deu-la-Deu, ou vice-versa.

Uma rota importante e que fica para outra ocasião, é a da Provença, pátria de vinhos clássicos. Mas é difícil competir com os encantos do povoado de Chateauneuf-du-Pape. Para começar, o lindo nome, de fundas raízes históricas, pois fica ali do lado a Avignon do papado cismático que vigorou na Idade Média com uma espécie de “papa paralelo”. Depois, o fato de nomear um vinho famoso.

E finalmente, a tradição de fazer jorrar vinho Chateauneuf-du-Pape uma vez por ano, no aniversário da vila, do belo chafariz de mármore branco que fica em seu centro. É uma comuna minúscula, não passa de um arruado, de não mais que dois mil habitantes, na Provença. Mas parece saída de um conto de fadas.

Já a casta Tokaji, nativa e exclusiva da Hungria, tem linhagem que remonta aos romanos, que, afora estradas e aquedutos, deixaram seu legado plantando vinhedos por toda a Europa. Ao que consta, era o vinho preferido de Luis XIV, o Rei Sol em sua Versalhes: dizem que vem dele a definição de que o Tokaji é “o vinho dos reis e o rei dos vinhos”.

Coisa rara, não é preciso ir às planícies do interior, as psuztas, célebres pela fertilidade, para prová-lo. Elas são tão célebres que até foram também alvo de tombamento pela Unesco. Ali mesmo no centro de Budapeste, pertinho da Ópera, encontra-se uma casa de degustação dos vinhos Tokaji.

A casa oferece perto de 30 variedades da marca, indo desde o champanhe até o licor. Entre os fregueses, todos de pé pois não há mesas e cadeiras, notam-se donas de casa com sacolas de compras e pedreiros de obra em macacões respingados de cimento. Os vinhos são todos deliciosos, todos baratinhos. Esfregamos os olhos, mas continuamos acreditando que estamos no paraíso.

2.

A capital da província de Champagne é Reims, com sua espetacular catedral gótica, cantada em prosa e verso, bem como pintada de todos os jeitos (menos que a de Ruão, que Monet pintou 30 vezes). Mas esta não fica atrás em beleza, com seu monumental anjo sorridente no portal. Ali se procedia à sagração dos reis franceses, o que foi feito durante nove séculos! O que só reforça sua relevância.

Excetua-se Napoleão, que preferiu ser coroado na Catedral de Notre-Dame, em Paris, em célebre cerimônia na qual, não achando ninguém mais condigno, nem sequer o papa, coroou-se a si mesmo. O lance está devidamente documentado na imensa tela de David, hoje no Louvre.

A catedral sobreviveu, embora muito estropiada, a bombardeios sistemáticos dos nazistas na Segunda Guerra, e depois passou por vasta restauração. Felizmente os franceses cultivam um Musée de la Contrefaçon, e puderam fornecer uma réplica do anjo intacto.

Os vinhedos a perder de vista são um conforto para a vista. As principais grifes têm sedes suntuosas, imitando castelos medievais em ponto menor, com um efeito fake bem dispensável. Têm também uma loja para você fazer compras. Enquanto os adultos provam as bebidas, as crianças recebem refrigerantes da mesma cor e borbulhantes, em flutes iguaizinhas às dos adultos, mas de plástico. Muito acolhedor. Assim como é um alívio percorrer de trenzinho os subterrâneos e ficar sabendo que, só naquela casa, há 15 milhões de garrafas na reserva…. Podemos respirar aliviados.

Mas isso ainda não é o mais interessante. Ao largo das grandes marcas, há pequenos produtores, que recebem em casa. Modestas casas, modestas roupas, modesta apresentação. Mas abrem imediatamente uma garrafa, da qual lhe servem, acompanhada por um pratinho com biscoitos… champanhe, é claro.

Aí você experimenta, saboreia, negocia, barganha, etc., principalmente porque é um pequeno comprador. Mas á muito simpático. E em geral são viúvas que levam avante os trabalhos após o falecimento do marido. Só aí dá para entender porque tem tanto champanhe com “viúva” no rótulo, a começar pela mais famosa delas, a Veuve Clicquot. Outras grifes, como por exemplo a Taittinger, não indicam a viuvez no rótulo, mas sua presidente, no caso Vitalie Taittinger, é a herdeira de muitas gerações que portaram e portam o nome da família.

Obrigatória e a visita ao túmulo de Dom Perignon, criador do champanhe no convento da ordem beneditina de St.-Pierre d`Hautvilliers, em que viveu. Veja bem: ele não é o criador só do champanhe Dom Perignon, que leva seu nome e que devemos à Moët et Chandon.

O monge beneditino, que era o responsável pela adega do mosteiro, fabricava vinho e fazia experimentos, com verve de inventor e alquimista. Um dia deparou-se com a novidade da efervescência que seu vinho usual oferecia. Reza a lenda que exclamou: “Estou bebendo estrelas!”.

Logo lembramos de nosso poeta Olavo Bilac, que apenas ouvia estrelas – mas já é alguma coisa. Não se deixe de curvar e prestar homenagem ao monge, que fez e continua fazendo a alegria de tanta gente. O corte clássico combina três castas: Chardonnay, Pinot Noir e Pinho Meunier, em diferentes proporções.

E se o choampanhe ganhou nos tribunais a exclusividade do nome, já a méthode champenoise é imitada no mundo todo, com sucesso. Quem aprecia o vinho espumante está bem servido e pelo menos pode tomar cava, prosecco, vinho verde, verdicchio, e tantos outros, de boa cepa e fabricação impecável.

Cava é encontrável aos copos nas numerosas xampañerías de Barcelona, mas um pouco também pelo mundo todo, até no Brasil. Vinho típico da região do vale do Penedés, rio que passa nos arrabaldes de Barcelona, o único autêntico vem dali e é feito com a casta de uva Xairel·lo, nativa da Catalunha.

Os outros são derivações, porém de boa qualidade. Pela Espanha afora, até nas ilhas Canárias, encontram-se cavas baratinhos, e são todos bons, não precisa ir atrás de marcas famosas, escoradas na propaganda. No Brasil também já se está fabricando um bom cava, o que é uma boa notícia para os aficionados.

 

*Walnice Nogueira Galvão é professora Emérita da FFLCH da USP. Autora, entre outros livros, de Lendo e relendo (Sesc/Ouro sobre Azul). [amzn.to/3ZboOZj]

 

[Imagem: David Köhler - fonte: www.aterraeredonda.com.br]