«Trieste. Una ciutat a plec de mapa», de Joan Benesiu

El problema de la identitat de la ciutat és que només es pot abordar des del mite

Joan Benesiu

Escrit per Francesc Viadel Hi ha poques ciutats d’Europa que com Trieste conciten entre els escriptors una curiositat i estimació tan amerada de nostàlgia. I és, potser, perquè aquesta ciutat de tantes mixtures culturals i humanes és, també, una ciutat escrita, podríem dir que en bona part el producte meravellós d’un grapat dels millors escriptors d’Europa. Triestins van ser Italo Svevo, Giani Stuparic, Boris Pathor, Umberto Saba, Bovi Bazlen, Scipio Slapater i Claudio Magris. I a Trieste es van vincular per sempre més James Joyce, que va escriure a la ciutat adriàtica bona part de Dublinesos, o Rainer Maria Rilke, que va iniciar les seues elegies al castell de Miramare, a prop de Duino.  Entre els nostres escriptors, Joan Benesiu (Beneixama, 1971), és un dels que potser millor ha estimat i tractat amb aquell racó isolat d’Europa, amb aquella terra de frontera tan germànica com italiana com eslava com de ningú i de tots.   En Serem Atlàntida (2019), Trieste, és un dels escenaris en què els seus dos protagonistes, Mirko Bevilacqua i Clara, cercaran un món vertaderament insòlit. Una novel·la celebrada que no podia tenir millor teló de fons. No és d’estranyar, per tant, que haja estat l’escriptor escollit per parlar d’aquesta ciutat dins de la col·lecció Ciutats per pensar Europa editada per la Universitat de Barcelona. En Trieste. Una ciutat a plec de mapa (2024), Benesiu aborda la triestinità des d’una òptica literària i cultural on no pot faltar la mirada més personal i fascinada. La primera vegada que l’autor la trepitja és en 2014 i, sobtadament, resta desconcertat, com perdut en un paisatge estrany i difícil de comprendre a colp d’ull: “On som? –escriu–, em vaig preguntar de seguida només posar els peus en la ciutat, que no aterràvem a Itàlia? Per descomptat era Itàlia, però la presència de l’esperit austríac es feia palès en els nous barris construïts des que la ciutat era considerada port franc de l’Imperi austrohongarès; el ‘borgo Teresiano’, el ‘borgo Giuseppino’ fixaven una relació directa amb les mansions habsburgueses de Viena, sols que la ciutat parlava italià i no eren de cap manera invisibles els retolats continus en eslovè de carrers i cartes de restaurants”.

Joan Benesiu, Trieste. Una ciutat a plec de mapa, Universitat de Barcelona (2024)

Joan Benesiu, Trieste. Una ciutat a plec de mapa, Universitat de Barcelona (2024)

Explica Benesiu que hi ha molta literatura de Trieste i sobre Trieste i en destaca com “l’assaig més enriquidor i eloqüent sobre la ciutat, la seua literatura i la seua història” el d’Angelo Ara i Claudio Magris, Trieste. Un’identità di frontera. És el text que, bàsicament, li ha servit a l’escriptor per confegir “aquesta breu i limitada excursió per la ciutat i una part de la seua literatura”. Des de ben al principi, Benesiu assenyala el problema de la identitat de la ciutat que només es pot abordar des del mite. Un problema, adverteix, que no és nou i que s’arrossega des del moment en que a la ciutat, austríaca des del segle XIV, comença a  “notar-se la puixança italianitzant que prové del moviment del Risorgimento i que aconseguirà la unificació de la Península, amb l’excepció dels territoris de cultura italiana dominats per l’Imperi austrohongarès”.   És a partir d’aquest moment, escriu, que  “tots els territoris de cultura italiana que cauen sota els dominis de l’emperador Francesc Josep sentiran el batec de la pàtria italiana que els crida i l’irredemptisme no farà més que guanyar empenta”.   Un fet que posarà en qüestió l’essència de la ciutat, custodiada espiritualment per l’imperi austrohongarès i amb un hinterland eslau. A la última, més enllà de les disputes nacionals bategava, també, per una altra part aconseguir fer d’aquella potentíssima barreja un ciutat significant d’una realitat continental. Recorda, l’autor que per a Magris en algun moment hi havia la idea de fer de Trieste:  “una ciutat-pont i una referència per a la connexió entre els universos llatins, eslaus i germànics, i això és el que ocorre, segons ell, més o menys fins a l’any 1848, amb realitats culturals que saben de les altres, que es tenen mínimament en compte”.  Un reconeixement mutu que esquerdarà el nacionalisme de manera que a partir d’aquest 1848:  “l’alta cultura es produeix o es pensa en alemany, la vida popular discorre en italià i els eslovens aprenen a treure el cap en aquesta arquitectura política i ambiciosa i difícil que significa l’Imperi austrohongarès de Francesc Josep”.  I afegeix:  “Amb aquesta complexitat, abordar la qüestió de la triestinità resulta poc menys que un impossible, perquè cada caràcter de dins de la ciutat queda definit per la negació de l’altre i tots junts constitueixen, cada vegada més, un univers de sords”. Fet i fet, tot seguint Ara i Magris: “La triestinidad existió en la literatura, su única patria verdadera, no localitzable en ningún otro lugar de forma clara. Trieste, quizá más que cualquier otra ciudad, es literatura, es su literatura. Svevo, Saba i Slapater son menos escritores que nacen en ella y de ella, que escritores que la generan y crean, que le dan un rostro, rostro que de otra manera, en cuanto tal, quizá no existiría”. En 2019, Benesiu, torna per segona vegada a Trieste. L’acull un tal Walter, italià amb arrels d’Istria, que li demana pel seu interès per la ciutat. Benesiu li assegura que persegueix:  “l’estranyesa d’una emoció literària que sabia que es referia a alguna cosa realment inexistent com la barreja de memòria, la nostàlgia de no haver estat (…) ciutadà austrohongarès i la triestinità”.  La resposta de Walter no pot ser més d’acord a l’escenari. Li assegura que l’atractiu d’actual no té res a veure amb aqueixes cabòries, ni amb la literatura, sinó amb la confusió que hi havia als carrers entre els bojos i les persones considerades amb seny. La resposta està en l’antic manicomi Ospedale di San Giovanni i el psiquiatre de l’antipsiquiatria Franco Basaglia, que un dia va decidir posar fi a l’internament dels malalts mentals i derrocar els murs de l’hospital: “La follia –escriu Benesiu– havia de ser inclosa com una pertorbació de la normalitat que no podia alienar els drets dels diferents, dels dissidents d’una identitat normalitzada”.  Basaglia, comenta, va batallar de valent amb tot el seu equip de Trieste per eliminar els manicomis, una proposta mèdica i alhora política que va compartir amb Michel Foucault.  Només per aquest passatge de l’alliberament dels bojos en la ciutat d’enlloc paga la pena llegir l’aventura triestana de Benesiu, viatjar a la fi d’Europa…, o a l’inici d’Europa.   [Font: www.diarilaveu.cat]

Marc Cerrudo: «La novel•la vol aclarir qui som quan hem perdut tota la memòria»

Marc Cerrudo presenta ‘Postals del món que oblido’ (Univers, 2026), una narració molt lírica sobre la pèrdua de memòria i la veritable identitat. Ho fa traslladant una dona gran, amb una memòria cada cop més precària, a la ciutat de T, a la recerca de la veu de la seva mare a través de les postals que els enviava anualment un tiet.

Marc Cerrudo 

Escrit per Àlex Milian

—Per què una novel·la sobre una dona gran que va perdent la memòria i intenta recuperar, per sobre de tot, la veu de la seva mare?

—Primer, perquè la gent de la tercera edat estan infrarepresentats a la literatura, no només a la nostra sinó en general. No hi ha massa novel·les protagonitzades per gent molt gran. Sí que és veritat que recentment Antònia Carré-Pons, a El càsting, fa una novel·la sobre un grup d’àvies que busquen companyes de pis. Em va fer molta gràcia i va fer que no em sentís tan sol a l’hora d’haver triat una protagonista gran. Però trobava també que un personatge tan gran i en procés d’oblidar la seva vida era el personatge idoni per parlar de la memòria i, sobretot, del tema que m’interessava a mi: quina identitat queda, qui som un cop hem perdut tota la memòria, un cop hem deixat de recordar tot el que ens importava. Per això vaig triar una dona molt gran en aquest procés.

—És a dir, que volia parlar de la identitat més enllà de la memòria?

—De què queda de nosaltres un cop hem perdut la memòria. Si la identitat es pot construir en un lloc a part de la memòria o si som indestriables.

—Pensava en algú en concret? Ha conegut casos d’Alzheimer que li hagen inspirat?

—No he conegut en primera persona cap cas d’una malaltia degenerativa tan forta com l’Alzheimer. Sí que tinc una àvia que perd memòria per l’edat avançada, per certs mecanismes neuronals que fa que s’oblidi de coses que li has dit fa vint segons i literalment ja no les recorda. Però no neix d’un cas concret, sinó d’una por personal. Un dia em vaig adonar que em feia molta por que un dia oblidés coses que crec que són imprescindibles per a la meva vida: aquelles coses per les quals crec que val la pena viure. Em va entrar una mena d’angoixa gairebé ontològica que necessitava treure. I vaig pensar que la literatura era una molt bona via per fer-ho. A partir d’aquesta por que tard o d’hora tots sentim va néixer una pulsió literària que va acabar convertint-se en novel·la.

—I per què a Trieste, que esdevé coprotagonista clarament de la narració?

—Això és un obsessió personal meva. Personal i literària. Com a bon amant de la literatura, sé que Trieste ha estat un enclavament privilegiat en termes literaris. Al llarg dels segles, grans escriptors han nascut a Trieste; també grans escriptors han passat per Trieste (inclòs James Joyce). Això em va despertar una mena de fascinació per la ciutat i em va portar a visitar-la. Vaig anar-hi el 2023, vaig anar-hi sol, un viatge de tres o quatre dies, i vaig anar apuntant tot el que veia, i vaig fer una mena de diari de viatge mentre era allà. I, en tornar, vaig veure que, si en aquest diari de viatge introduïa el personatge —la vella desmemoriada de Postals del món...—, em podia sortir una bona història. Per tant, aquesta fascinació que sentia per Trieste va acabar convertint-se en un diari de viatge que, en últim torn, ha acabat convertint-se en una novel·la de ficció.

—És ben bé el diari de viatge d’una dona que està perdent el món que recordava.

—Sí, la novel·la té molt de diari de viatge. Jo he treballat molts anys a Altair, una llibreria especialitzada en viatges i, per tant, he llegit molta crònica viatgera. Més enllà de la feina, és un gènere que a mi m’agradava molt i el trobo interessant per explicar dues coses: d'una banda, el lloc i, de l'altra, la persona que el descriu. D’aquesta manera, li donava una volta a la crònica de viatges i introduïa aquest matís de ficció. Fent confluir la història i la crònica de viatges, ha acabat creant una història híbrida que també pot ser interessant per al lector.

—Per què no diu Trieste i sempre anomeneu la ciutat T, si, al final, als agraïments, ho reconeixeu directament?

—En primer lloc, perquè literàriament —estèticament— m’agrada que el nom de la ciutat sigui només una lletra, i després per no suggestionar el lector: perquè no llegeixi Trieste i vagi directament a buscar fotos de Trieste si no hi ha estat mai. Preferia que es construís la imatge de la ciutat a través de la narració.

—Titula Postals del món que oblido perquè la protagonista va seguint les postals de T que li havia enviat a la seva mare un germà seu que anualment visitava Trieste.

—Sí, a més són postals reals. Quan vaig ser a Trieste, en vaig comprar cinc o sis d’antigues i després n’he anat buscant més. Mentre escrivia el llibre, tenia sempre al costat de l’ordinador aquestes postals de Trieste en blanc i negre dels anys cinquanta o seixanta. Per tant, el que vaig fer és traslladar a la ficció també aquestes postals reals —que potser algú va enviar fa setanta anys. En certa manera, l’escriptura de Postals del món que oblido ha estat un joc constant de traslladar la realitat a la ficció.

—El magnífic títol té sentit perquè la vostra protagonista intenta recuperar la veu materna a través d’aquestes postals.

—Sí, tot i que en el llibre tampoc s’idealitza la relació entre la protagonista i la mare; també reconeix que hi havia hagut tensions...

—Es queixa que no la deixava llegir a casa perquè ella no en sabia.

—Exacte. No he volgut que fos una cosa molt ensucrada. No és que la mare fos la cosa més important de la seva vida... No, no... Era una relació normal, com la que tots tenim amb la nostra mare —que té moments bons i no tan bons—, però considerava que recordar la veu de la seva mare era un puntal de la seva vida i de la seva identitat, i li semblava que si no era capaç de rememorar com sonava la veu de la mare, la seva existència ja no tenia sentit. Al voltant d’això orbita la missió de la protagonista, que en cap moment és condescendent ni ensucrada...

—No, no.

—La protagonista, fins i tot, té una actitud bel·licista contra l’oblit, a qui li declara la guerra tot i ser vella. Amb tot el valor, se’n va a T a arrencar-li el record a la ciutat, i per això la ciutat també reacciona de forma agressiva amb ella. Es converteix en la gran antagonista de la història. Volia fer una novel·la sobre la memòria, la nostàlgia i els records sense caure en aquests paranys de voler que tot sigui idealitzat i bonic. La memòria té coses bones i coses molt agres.

—Fa uns anys Natàlia Romaní escrivia La història de la nostàlgia i també visitava Trieste («Per a mi Trieste és senzillament el lloc on em puc trobar amb el meu passat a cada cantonada, a cada racó i a cada armari»). Ara vostè escriu sobre Trieste i fas frases com «La nostàlgia, malaltia incurable transmesa pels records, no és un mal del cor, sinó purament físic».

—Quan estava a Trieste, aquesta nostàlgia que flotava per la ciutat era una cosa gairebé física. Tenia la sensació que hi havia una nostàlgia surant, però ningú tenia massa clar quin n’era l’origen. Si li ho demanares a algú que viu a Trieste, no tindria resposta, però això ens passa una mica a tots. Arriba un moment que, si caiem en el parany de sempre trobar a faltar coses; sempre estar ancorat en aquesta nostàlgia, en aquesta melancolia, arribarà un moment que quasi ho farem per vici, i no sabrem què estem trobant a faltar. Això és perillós perquè pot esborrar els records bonics que tenim de les coses. Per conservar un record bonic, hem de recordar amb mesura. Quan ho fem massa, la cosa es desdibuixa i acabem perdent el sentit de la memòria.

—Per tal d’expressar la desmemòria, fa servir molt moderadament un recurs curiós que és deixar buits en una frase de la protagonista quan intenta recordar.

—Volia mostrar la memòria com un edifici ruïnós. Quan ella se’n recorda de certes escenes del seu passat, volia que fossin incompletes. Jo m’imaginava un edifici mig derruït al qual li falta una porta, li falta una finestra... La forma de plasmar-ho era, quan jo descrivia un record de la protagonista, deixar espais buits en aquelles paraules. Trobo que és una forma molt visual per expressar una memòria amb buits. Crec que és una experiència que tots passem alguna vegada. Una cosa que has recordat tota la vida, un dia mires de recordar-la i et falta un detall, i notes un abisme al qual no saps com enfrontar-t’hi.

—La vostra primera novel·la, Lluny vol dir mai més (Amsterdam, 2021), era un fet narrat per un munt de veus d’éssers animats i inanimats. Aquí és només una veu, molt poètica en les seves descripcions del present, alhora que preocupada per l’oblit del passat. Li venia de gust: una sola veu en comparació a les múltiples veus de Lluny vol dir mai més?

—Va ser molta feina Lluny vol dir mai més...

—Hua, hua.

—Més enllà d’això, em considero un escriptor i un lector molt eclèctic, al que li agraden molts estils diferents i molts gèneres diferents. Més que plantejar-me escriure una novel·la molt diferent, crec que de forma natural, com que les meves idees com a escriptor tendeixen a ser molt diverses, tot m’ha portat a escriure un llibre molt diferent en la forma. Espero que l’estil no sigui tan diferent. El meu gran objectiu, amb la meva segona novel·la, és que el lector pugui reconèixer que hi ha darrere el mateix escriptor que a la primera, un estil peculiar i identificable, perquè això voldria dir que porto el camí adequat en la meva carrera literària. Com a autor, no pots renunciar a l’estil propi, tot i que escriguis històries molt diferents.

—Però també volia experimentar fins on podia ser poètica la seva narrativa?

—Sí, m’agrada aquesta escriptura més lírica. Tampoc no vull que sigui massa recaragolada ni abusar dels adjectius grandiloqüents, perquè això tampoc té per què ser escriure bé. Hi ha literatura molt profunda i molt intensa amb les paraules més senzilles possibles. De totes maneres, crec que aquesta història sí que tenia un punt més líric, i per això li he volgut donar aquest to i explorar una part meva com a escriptor que a Lluny vol dir mai més no vaig explorar tant.

—Fins i tot diria que el personatge de la dona gran que està oblidant el món és un camí adobat també per aquest estil més líric, sobretot en les seves descripcions de paisatges i de moments del dia que intenta retindre.

—Clar. És una persona que està entre dos mons, perquè la seva identitat ha deixat de pertànyer al passat —perquè no se’n recorda pràcticament de res—, i això fa que el present el transiti sense saber exactament qui és —cosa que et fa estar d’una manera difusa en el món—, i això acaba generant un ambient: aquesta dona està com flotant per la ciutat. I quan ens sentim així acabem recorrent a la poesia, a les paraules, a la literatura que ens ancoren al món. Per això té sentit que aquestes paraules seves siguin una mica més profundes, més intenses.

 

[Foto: ALBA PASCUAL - font: www.eltemps.cat]

Perguntem a João Pinto Coelho sobre os esquecimentos da História

A deriva nazi não deixa de marcar presença no novo romance de João Pinto Coelho, mas é a decadência de uma família o cenário principal de um dos mais interessantes romances recém-publicados.  

Os cenários físicos do novo romance, 'Aguarela de Paris', são vários, mas o da Escócia predomina porque o escritor quis estar num lugar a que queria voltar.

Escrito por João Céu e Silva 

O mais recente romance de João Pinto Coelho, Aguarela de Paris, é um objeto de leitura muito sedutor para o leitor. Bastam as páginas iniciais para impedir qualquer desistência e para colocar ao leitor a pergunta sobre a ausência na literatura portuguesa atual de romances tão exigentes como bem realizados como os que escreve. Mesmo quem não tenha acompanhado a sua escrita elaborada desde o início, com Perguntem a Sarah Gross (2015), tem neste seu quinto romance uma ótima entrada para o universo do autor. Avisa-se desde já que para se chegar à “ação” neste romance, são muitas as histórias que preparam o leitor para entender o falhanço de uma humanidade como foi o daquelas gerações obrigadas a conviver com o drama da II Guerra Mundial. Ao fazer-se um paralelo com a situação bélica atual em que o mundo vive, João Pinto Coelho aceita que o seu novo romance possa ser um alerta. Considera que “toda a evocação da violência num contexto histórico, seja pela abordagem académica, seja pela ficcional, deve servir de prova. Se aconteceu, pode voltar a acontecer, como lembra Primo Levi”. No entanto, se acha que aquilo que se observa nas guerras em curso “devia bastar para ser tomado como um aviso sério”, essa é “uma expetativa que perdi há muito”. 

Decerto que o leitor fiel do escritor ficou marcado pela deriva antissemita da Alemanha como a que era narrada no primeiro, em seguida no romance Prémio Leya, Os Loucos da Rua Mazur (2017); depois, no retrato do ódio legado por Mussolini em Um Tempo a Fingir, (2020), e a procura de respostas para a infância em Mãe, Doce Mar, (2022). Desta vez, não fugindo à sua técnica de enquadramento, o autor passa as primeiras dezenas de páginas num cenário tão realista como delirante da Escócia, que irá desembocar na questão judaica e hitleriana, num “murro” no estômago inesquecível a quem o lê. Quando questionado sobre o fruto dessa técnica, Pinto Coelho passa a resposta para o leitor: “Caberá sempre a quem me ler. Nunca escrevo em função deste ou daquele efeito ou reação, até porque o encaixe da história varia de leitor para leitor. Em romances anteriores acompanhei a fermentação do preconceito e da intolerância, desta vez instalo-os de supetão no cenário da França ocupada, sublinhando mais o colaboracionismo dos agentes políticos e das forças de segurança do que o antissemitismo de outros sectores da sociedade parisiense.” 

A narrativa passa também por Portugal, país em que não existe uma família que possa rivalizar com a do barão de Senigallia, que domina a entrada apoteótica de Aguarela de Paris. Servirá de contraponto, pergunta-se ao escritor, ou será o tour de force adequado literariamente para engrandecer o cenário de um romance passado numa outra época escocesa. Pinto Coelho clarifica: “Este é um romance sobre a decadência. Não só a decadência moral e a recodificação de valores à luz de um sistema ideológico, mas a decadência de duas personagens, as gémeas Senigallia. Precisava começar pelo fausto para acabar como queria, na indigência e na degradação mais drástica. O meu ponto de partida foi a opulência de um castelo escocês e o poder de uma família - não houve outra razão.” 

O principal cenário nunca é o nacional, que apenas apanha boleia devido às circunstâncias históricas de ter sido o ponto final para múltiplas fugas ao pesadelo do Terceiro Reich, mas em muito o da Escócia. Tal como nos romances anteriores, a escolha não foi por acaso, como recorda: “Às vezes há razões muito primárias e o facto de querer escrever desta vez nos cenários escoceses foi a minha maneira de estar num lugar onde queria voltar. Sempre houve razões para me localizar num ou noutro cenário e não será por acaso, é que todos os anos organizo viagens literárias a qualquer lugar do mundo em que haja um livro ou um autor que nos chame. Cracóvia e Auschwitz por causa do meu primeiro romance; a Toscana, levados pelo segundo, mas também os cafés literários de Praga, de Kafka e Kundera, o território Maasai, no Quénia de Karen Blixen, a Irlanda de Joyce, Yeats e Oscar Wilde. Duas delas, em que percorremos o sul da Inglaterra nos trilhos de Jane Austen, Agatha Christie, Virginia Woolf e outros, acabaram num clube literário que atravessou a ilha de comboio, desde King’s Cross, em Londres, até aos confins da Escócia. Foi aí, entre Inverness e o Loch Ness, que reinstalei este romance quando regressei a Portugal.” 

Uma das características de Aguarela de Paris é a existência de um grande leque de personagens secundárias. Pinto Coelho concorda: “Os meus livros sempre foram muito populosos.” Mas, específica no que respeita à forma como estrutura essa rivalidade para com as protagonistas Franca e Giullietta: “Cada personagem serve o romance à sua maneira, pois o importante é ser imprescindível. Até as secundárias, as que uso para a caracterização sociológica de um lugar ou de um tempo histórico, existem para que nelas se expressem as principais ou, simplesmente, como instrumentos de ação. O problema é que se acho graça a um revisor de bilhetes ou a um rato de sacristia e lhes dou mais importância do que a que têm para a história, situação para que o leitor, tal como o autor, tem de estar preparado para se despedir delas.” 

Não é por acaso que João Pinto Coelho intervala a seguinte frase a dado momento num diálogo deste livro: “Não estamos a falar de romances nem das tuas personagens. Esta mulher [Wallis Simpson] existe, não precisa de um escritor para se tornar extraordinária.” A intenção de incluir esta deixa pretende ser, diz, “a constatação de que existe gente assim: homens e mulheres que habitam fora dos livros e dispensam floreados, mesmo literários, para se descreverem como extraordinários”. É o caso de uma outra frase literária sobre vários pintores, como Chagall, Picasso, Dali e Rivera, e do que numa das páginas é referido assim: “Cada história [deles] dava um conto e não eram os quadros mas as suas vidas que mereciam ser emolduradas”. Pinto Coelho confessa: “É uma frase que decorre do meu encontro com eles, de tudo o que aprendi nos bancos das Belas Artes, ou do que vim a encontrar enquanto chocava com as suas biografias. Por trás do génio, há vidas complexas, paradoxais, fascínios que davam quadros ou romances inteiros.” 

Quando se quer saber qual das gémeas prefere como protagonista, João Pinto Coelho garante que essa é uma “pergunta é provocatória, pois não faço ideia a que gémea dei preferência”. No entanto, não as evita qualificar: “Se for pela voz da Chuva, Aguarela é a favorecida, chegando a admitir ter calhado ser a gémea errada. Se for pela mão do autor, Aguarela, é sempre mais grandiosa do que o mundo que a cerca, é a sacrificada e de longe a mais maltratada. O autor tem outras preferências, contudo deve deixar a empatia para quem o lê.” 

Uma segunda pergunta provocatória surge quando escreve “Era a segunda vez que eu ouvia falar de Hitler e da deriva antissemita que a Alemanha cozia.” É hora de saber se as imagens que passam nas televisões sobre a atual atividade militar de Israel lhe fazem lembrar o pesadelo desse passado. João Pinto Coelho recorre à História: “Em 1941, durante a invasão da União Soviética, Hitler enviou os seus esquadrões da morte para chacinar todos os judeus que encontrassem. Estamos a falar dos homens, mulheres e crianças que se achassem no caminho, nenhum deles capaz de constituir ameaça, fosse de que natureza fosse, ao Reich de Mil Anos. Não se descobrem disputas territoriais, preocupações de segurança nem guerras de poder que expliquem a obsessão de uma campanha assim. O Holocausto não tem precedente nem explicação plausível. O que hoje se passa no mundo, em Gaza e noutros lugares de desastre, obriga a uma reflexão urgente, mas a História nunca se deu bem com as equivalências.” 

Qual terá sido o cenário que mais trabalho deu a escrever no caso de Paris sob duas épocas: com e sem ocupação alemã. Responde: “Foi muito mais trabalhoso escrever sobre o período pós-ocupação, sobretudo porque, pela primeira vez, abordo uma temática que não conhecia com a profundidade que o romance reclamava: as experiências médicas perpetradas sobre os prisioneiros nos blocos de Auschwitz I e Birkenau. Tanto que tive de recorrer a médicos com as especialidades que me interessavam para afinar a linguagem científica e varrer da narrativa certos anacronismos. Escrever sobre os crimes que aconteceram no bloco 10 do Stammlager não só foi mais trabalhoso, como emocionalmente exigente.”

AGUARELA DE PARIS, de João Pinto Coelho

D. Quixote

423 páginas

 

[Fonte: www.dn.pt] 

Desmond J. Green, o irlandês que criou uma coleção sobre James Joyce e que fez do Estoril a sua casa

A viver em Portugal desde 2002, o engenheiro químico na reforma estará na embaixada da Irlanda dia 16 para a apresentação do livro 'James Joyce: A life in Books - The Desmond Green Collection', de Luca Crispi. Antes das celebrações do Bloomsday, dedicado à obra Ulisses do escritor irlandês, recebeu o DN na sua vivenda onde revelou alguns tesouros, inclusive uma primeira edição da história de Leopold Bloom.

Desmond J. Green recebeu o DN na sua casa no Estoril em vésperas do Bloomsday, o feriado irlandês dedicado ao livro Ulisses, de James Joyce.

Escrito por Helena Tecedeiro

Foi em 2002 que Desmond J. Green decidiu vir viver para o Estoril. O engenheiro químico afastou-se na altura da empresa que criara, de gestão de resíduos perigosos, e começou à procura de casa. Com um filho ainda pequeno na altura, a Saint Dominic’s International School foi determinante para optar por Portugal. Já conhecia o Algarve, onde passara frequentemente férias com a mãe, mas nunca tinha vindo até à Grande Lisboa. Veio, instalou-se, criou um filho «lusófilo convicto» e foi na sua vivenda com vista para o mar que instalou não só a família, mas também a sua coleção de James Joyce.

Livros, manuscritos, correspondência, fotografias, cartas, são muitos os objetos ligados ao escritor irlandês que Desmond foi juntando ao longo dos anos. E agora, em vésperas do Bloomsday - comemorado a 16 de junho, é o dia instituído na Irlanda para homenagear o personagem Leopold Bloom, protagonista do romance Ulisses - o DN foi conversar com Desmond e espreitar alguns dos objetos da sua coleção que não foram emprestados ao Museu da Literatura da Irlanda, como a maior parte.

Mas como é que tudo começou? «Acho que foi uma espécie de acidente em alguns aspetos, e depois um interesse, e continuei a desenvolver esse interesse. E acabei por ter uma coleção bastante significativa, mas não sabia que a tinha, porque colecionava um pouco aqui e um pouco ali, mas nunca tinha visto todas as peças juntas em nenhum momento».

Empenhado em partilhar a sua paixão pelo autor de Ulisses, mas também de outras grandes obras, desde Retrato do Artista quando Jovem, Gente de Dublin ou Finnegans Wake, Desmond decidiu emprestar a sua coleção ao Centro Ulisses, mais tarde rebatizado Museu da Literatura da Irlanda. Porque afinal «é muito bom ter uma coleção, mas tê-la numa caixa e ninguém a poder ver, nem nós próprios, é bastante inútil. É muito mais agradável se alguém puder desfrutar dela.»

Além da possibilidade de ver a coleção no museu, os fãs de um dos maiores escritores irlandeses (apesar de não ter ganhado o Nobel da Literatura) têm agora oportunidade de apreciar as peças e a sua respetiva história no livro James Joyce: A Life in Books, de Luca Crispi, professor de Literatura na University College Dublin. «Quando temos uma coleção, cada objeto pode ser lido como um conto, mas todos eles têm uma ligação», explica Desmond, sentado na varanda da sua vivenda, diante de um café que ele próprio preparou. 

De capa verde, onde além do título se destaca o subtítulo «The Desmond J. Green Collection», o livro exibe mais de 150 fotografias das peças. Mas não só - é uma verdadeira caixa de tesouros. «Nesta edição especial, temos uma caixa secreta e aqui dentro tenho fac-símiles de peças da coleção. Tentámos fazer os fac-símiles tão bons que as pessoas possam sentir-se tentadas a vendê-los como se fossem autênticos [risos]. Por isso, coloquei-lhes uma marca de água», explica enquanto os mostra.

E até a contracapa esconde segredos, neste caso a reprodução das primeiras e das últimas palavras de Finnegans Wake. Nas palavras do colecionador: «Uma verdadeira obra de arte sobre um obra de arte».

De volta ao interior da vivenda depois de terminado o café, e com algumas das suas peças preferidas espalhadas pela mesa da sala de jantar, Desmond vai explicando: «O que estamos a fazer é publicar 425 exemplares numa edição especial. E a razão pela qual são 425 é que esse foi o número de exemplares de Finnegans Wake publicados na sua primeira edição. Por isso, estou a igualar esse número. Faço coisas assim», conta. Antes de acrescentar: «A outra coisa é que, se olharem para esta carta que escrevi, escrevi-a em Lisboa no dia 29 de março, que é o aniversário da minha mãe.»

Duplos sentidos, um pouco ao estilo de Joyce, questionamos? « Sim, sem dúvida. Sabe, vão ser publicados apenas 29 exemplares destas caixas. E a razão para isso é que o meu aniversário é a 29 de maio. O aniversário do meu irmão é a 29 de dezembro. O do meu pai era a 29 de junho e o da minha mãe era a 29 de março.»

Uma obra em paralelo com a Odisseia de Homero

Nascido a 2 de fevereiro de 1882 em Dublin, James Joyce viveu boa parte da sua vida expatriado - Trieste, Roma, Zurique, Paris foram apenas algumas das cidades onde viveu com a mulher, Nora. Foi na capital francesa que, em 1922, foi pela primeira vez publicado Ulisses, tendo na altura sido proibido no Reino Unido e nos EUA por ser considerado obsceno. Considerada como uma das obras mais influentes romances da literatura modernista, a história passa-se toda ela no espaço de um dia, 16 de junho de 1904, e estabelece uma série de paralelos com a Odisseia de Homero. Leopold Bloom é uma espécie de Ulisses, Molly Bloom é Penélope e Stephen Dedalus (alter-ego de Joyce e protagonista do seu primeiro romance, Retrato do Artista quando Jovem) surge como Telémaco do século XX. 

Desdobrando sobre a mesa, delicadamente, um longo pedaço de papel finíssimo, Desmond J. Green explica: «Este é o esquema dos episódios de Ulisses. Estes são todos os episódios da Odisseia de Homero e estes são os equivalentes em Ulisses. Esta é a hora do dia em que se passa cada um. Este é o órgão do corpo a que se refere nesse capítulo. Esta é a forma de arte a que se refere nesse capítulo. Esta é a cor a que se refere nesse capítulo. E este é o símbolo que se encontra nesse capítulo. E estes são os pormenores técnicos. É uma narrativa, é uma coisa literária, é um catecismo, monólogo, narrativa e tudo isso. E estas são as correspondências que tem com a Odisseia. Existem apenas sete destes esquemas que foram criados por Joyce. Por isso, é um pedaço muito interessante da história sobre o Ulisses.»

Em cima da mesa, temos ainda uma velha edição de Retrato do Artista quando Jovem. «Foi o primeiro livro que li de James Joyce», conta Desmond e também «a primeira peça que colecionei. É uma edição Penguin de 1958». Outro livro que cedo integrou a sua coleção foi Finnegans Wake. «Sei quando o comprei porque o meu nome está escrito junto à data -1961», recorda agora, lembrando que depois disso «não colecionei mais nada durante talvez cinco anos».

Mas as peças acabaram por se ir juntando às primeiras a ritmo lento até que «quando fiquei um pouco mais rico, e pude pagar um pouco mais, comecei a comprar mais e depois ainda mais. Por isso é uma espécie de curva ascendente.»

Entre os seus tesouros está mesmo uma primeira edição de Ulisses, encadernada a azul. 

Nas estantes, espreitam mais livros de Joyce, o autor que morreu aos 58 anos em Zurique, para onde regressou após a invasão nazi de França. Mas também livros que ajudam a compreender a obra do autor de Ulisses e até uma biografia de Nora, a mulher de Joyce, que inspirou a sua personagem Molly Bloom.

Apesar de não ter sido agraciado com o Nobel, ao contrário dos seus conterrâneos George Bernard Shaw, William Butler Yeats, Samuel Beckett e Seamus Heaney, James Joyce tornou-se numa espécie de instituição irlandesa. Com direito até a ter um feriado dedicado a um dos seus livros. No Bloomsday é tradição na Irlanda vestir-se como as personagens de Ulisses e não faltam um pouco por todo o país eventos alusivos à obra, como leituras, performances ou encenações.

E para um irlandês, é imprescindível ler e estudar Joyce na escola? « Não sei se é obrigatório. Mas devia ser. Veja bem, o problema é que, na Irlanda, temos tantos bons escritores e poetas. É difícil escolher. É muito difícil incluí-los a todos. Temos Yeats, que é um poeta magnífico. Temos Beckett. Temos Seamus Heaney, que é um dos meus favoritos», enumera Desmond.

O antigo engenheiro químico na reforma garante estar convencido de que «é muito importante que as crianças tenham de estudar os escritores do seu próprio país. Porque eles escrevem sobre a alma do seu próprio país de uma forma que é diferente, que um estranho não consegue fazer. E acho que é muito importante que os jovens captem a alma do seu próprio país. Porque eles têm isso como um valor central e uma plataforma.»

E curiosamente, se a Irlanda tem um feriado dedicado a um livro, Portugal até celebra um poeta, Camões, no seu Dia Nacional.

 

[Fotos: Paulo Spranger - fonte: www.dn.pt]

Dominic Keown, traductor a l’anglés d'«El llibre de la rosa als llavis»

Fa molts i molts anys, vaig col·laborar amb la revista El Temps. Hi escrivia, sobretot, ressenyes, però també algun article i alguna entrevista. A l’octubre de 1992 entrevistava Dominic Keown (Manchester, 1954). El títol de l’entrevista era “El català a la ciutat dels Beatles”. Llavors vaig pensar que era brillant; ara el trobo insuportablement tòpic.

«La cultura i la democràcia són indestriables» 

Dominic Keown

Publicat per Daniel P. Grau

L’explicació és que Dominic Keown era professor de català a la Universitat de Liverpool. Poc després, esdevenia fellow del Fitzwilliam College de la Universitat de Cambridge. Més tard, hi va guanyar una càtedra i recentment s’ha jubilat com a catedràtic emèrit. La seva tasca a Cambridge ha fet que l’estudi de la llengua, la literatura i la cultura catalanes hagi assolit una presència que mai no hi havia tingut, amb uns cinquanta alumnes anuals en una universitat que acull menys de tretze mil alumnes.

La trajectòria investigadora del professor Keown el situa com un dels més reconeguts entre els catalanistes internacionals, amb estudis punters sobre Ausiàs Marc, Joan Salvat-Papasseit, J. V. Foix, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Luis García-Berlanga o Bigas Luna, entre molts altres. La seva producció bibliogràfica inclou, a banda d’articles i llibres acadèmics, obres més pròximes a la divulgació: ha traduït Ausiàs Marc, Joan Fuster, Estellés…, amb la voluntat que els lectors anglesos puguin aproximar-se a les figures cabdals de la nostra literatura.

He repassat aquella entrevista d’El Temps i soc conscient que repeteixo algunes de les preguntes que li vaig fer. Si algú vol, podria comparar-ne les respostes: serà tot un exercici per veure com hem evolucionat…, o involucionat. 

Dominic Keown davant la casa d’Ausiàs Marc a València

Dominic, traduir El llibre de la rosa als llavis, de Joan Salvat-Papasseit, ha estat, en certa manera, com un retorn a la poesia catalana d’avantguarda, que va ser el centre d’atenció dels teus inicis investigadors, durant la dècada dels vuitanta del segle passat. Ha estat un encàrrec de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, oi?

Sí, amb tota la moguda del centenari d’Estellés aquí al País Valencià, una altra efemèride va passar completament desapercebuda: la mort de Joan Salvat-Papasseit el 1924. I la invitació a col·laborar amb el projecte de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona era magnífica.

Com deies, m’oferia l’ocasió de tornar a l’inici de la meva carrera. La meva tesi doctoral anava dedicada a l’avantguarda literària catalana, especialment al poeta de la Barceloneta. Fet i fet, la meva primera publicació d’envergadura, el 1982, fou una edició bilingüe dels seus versos editada per l’Anglo-Catalan Society.

I redescobrir aquest autor quaranta anys després, que tant m’havia inspirat en la meva primera època de dedicació a les lletres catalanes, ha estat una delícia.

Podríem dir que un dels centres sobre els quals ha pivotat la teva recerca ha estat Vicent Andrés Estellés.

Efectivament. I en termes ètics i estètics, és clar, hi ha molta similitud entre aquests dos escriptors. Ambdós són proletaris ideològics i, ensems, vernaculars: comparteixen una cosmovisió i una dissidència creativa que jo trobo irresistibles.

De fet, era gràcies a Salvat que vaig descobrir Estellés —literalment i literàriament parlant. En aquella època, a la Biblioteca de Catalunya, on feia la meva investigació, els bidells trigaven tant a dur-te el llibre sol·licitat que et posaves a llegir qualsevol cosa que els altres lectors havien deixat sobre la taula. I un dia, el volum que em va caure casualment a les mans va ser La clau que obri tots el panys. A life-changing experience, com diem en anglès.

Sis mesos després, emportat com si fos per una força major, em trobava a València, entrevistant el poeta de Burjassot al seu pis, decidit ja a fer la meva contribució a la recepció crítica de la seva obra.

Ben poca cosa existia en aquell moment. El magnífic pròleg de Fuster al primer volum de l’obra completa, el genial estudi de Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador, els quals, per a mi, sempre han estat els capdavanters i els conductors —per dir-ho d’alguna manera— dels estudis estellesians, algun altre article solt i ja paraves de comptar.

Doncs va ser en aquest punt que jo vaig iniciar la meva contribució. En una primera monografia, podia reflexionar sobre aquesta polaritat entre Salvat-Papasseit i Estellés. Trobava que la sensibilitat lírica que compartien el valencià i el català era extraordinària: la vitalitat proletària, el dinamisme subversiu, el col·loquialisme libidinal i la consciència nacional militant que irradiava de cada vers de la seva creació.

I aquesta visió, potser, seria un eix de la meva investigació: no tractar el burjassoter com a escriptor solitari —com solia fer-se al País Valencià— sinó com una veu més del cor català, per dissonant o contrapuntual que semblés ser.

Dominic Keown a la llibreria Fan Set

Una contribució del tot pertinent i necessària…

Sí. Vaig intentar eixamplar aquesta visió donant-hi una perspectiva més europea en una segona monografia, tal com queda evident en el títol: Polifonia de la subversió: la veu col·lectiva de Vicent Andrés Estellés.

Prenent la pauta bakhtiniana de l’intercanvi intergeneracional de la literatura, considerava la relació dialèctica entre el burjassoter i una colla d’altres poetes: Ovidi, Marc, Salvat i Espriu. I, més endavant, vaig adaptar aquest panorama més obertament a la tradició occidental amb una obra bilingüe de promoció internacional, After the Classics: The Selected Verse of Vicent Andrés Estellés.

Aquí oferia versió original, traducció i estudi crític de la relació personal del poeta amb els representants del cànon líric més evocats pel valencià: és a dir, Ovidi, Catul, Virgili, Horaci, Marc i Garcilaso de la Vega. Em pensava que seria un bon punt de partença per a l’assimilació del valencià per part d’un lector internacional. Evidentment, tots aquests escriptors —o la immensa majoria— són més que coneguts pel lector universal.

Com vas veure la commemoració de l’Any Estellés?

Un moviment dinàmic i commovedor. Curiosament, jo ja estava dos o tres anys jubilat, dedicant-me a la vida flonja i, de cop i volta, em va tocar tornar a pencar. I no recordava haver treballat tant en dècades. Vaig participar en més d’una vintena d’aplecs literaris a tot arreu del continent —una mitjana de gairebé dos per mes— i tot perquè em diguessin després que Estellés és un poeta exclusivament local!

Per a mi, els moments més emocionants van ser a l’Ateneu de Barcelona, les universitats de València, Londres i Glasgow i les jornades que vam organitzar al congrés de l’Anglo-Catalan Society i, així mateix, a la meva alma mater, el Fitzwilliam College de la Universitat de Cambridge. Totes molt animades amb una implicació força engrescadora per part de l’estudiantat.

A més a més, des d’una perspectiva personal, sempre és un goig per a mi poder assistir al sopar Estellés organitzat cada any per l’associació Bassot de Burjassot.

Fet i fet, poques vegades me’l perdo. I aquell any, per amenitzar molts d’aquests esdeveniments, podíem comptar amb la intervenció sempre emocionant del cantant Pau Alabajos. La vitalitat de la seva interpretació d’Estellés dinamitza no solament els versos sinó també els sopars!

Naturalment, va ser una gran llàstima que la Generalitat Valenciana decidís no participar en la celebració del poeta més popular en llengua catalana de segle passat: però potser aquesta coincidia amb la retransmissió en diferit d’alguna correguda de bous. Qui ho sap?

Hi ha tantes coses d’una importància transcendental que passen a València sense que el seu govern no se n’adoni o no hi prengui les mesures apropiades… Tot plegat em recorda uns versos de Robbie Burns, precisament el poeta escocès que va inspirar els sopars Estellés: “O wad some Power the giftie gie us / To see ourselves as ithers see us!” –“Tant de bo algun poder ens concedís el do / de veure’ns a nosaltres mateixos com els altres ens veuen”.

Dominic Keown i Daniel P. Grau a la llibreria Fan Set

Fuster es preguntava si podrien entendre Estellés més enllà de l’Ebre. Sempre he pensat que ell n’estava convençut i que la seva pregunta retòrica era, en el fons, tota una provocació. Tu vas més enllà i afirmes que Estellés és un autor del tot exportable, d’àmbit europeu.

Sí, he d’admetre que vaig caure en el parany que comentes que Joan Fuster havia preparat amb tant enginy. Fet i fet, amb aquesta provocació del suecà em va induir a escriure una sèrie d’articles i a editar una versió anglesa del seu Diccionari per a ociosos!

Estellés exportable? Sens dubte, i no sols en l’àmbit europeu, com molt bé sabia Joan Fuster. El director d’IVITRA, Vicent Martines —promotor de molts projectes d’exportació de cultura catalana—, em va comentar l’any passat, mentre ell donava suport a l’edició bilingüe de l’Hotel París que Hans-Ingo Radatz i jo mateix trèiem simultàniament a l’alemany i a l’anglès, que més de mil dues-centes universitats mundials havien comprat la versió electrònica d’After the Classics.

Ara bé: si calculem que la mitjana d’alumnat per universitat són uns vint mil —la universitat de València en té uns seixanta mil, per exemple— això significa que vora vint-i-quatre milions de lectors internacionals tenen accés immediat, al seu portàtil o al seu mòbil, a l’obra del burjassoter en la llengua franca del planeta. Déu n’hi do per a un escriptor suposadament poc exportable!

Quins altres autors creus que s’haurien d’estudiar a les universitats de fora del país?

Home! No sabria per on començar ni acabar amb aquesta pregunta. N’hi ha tants i tantes que la llista seria interminable. Les lletres, tanmateix, no gaudeixen del prestigi d’abans en l’acadèmia. En el decurs dels últims decennis, el món ha canviat i l’orientació curricular també ha canviat.

En la facultat de filologia d’avui, l’interès per la literatura d’ara, i no parlem de la dels segles anteriors, ha desaparegut. Almenys, aquest és el cas al Regne Unit, on la fixació tant per l’actualitat com pels estudis culturals ha relegat la lectura a un segon pla. Sembla que ara el protagonisme correspon a la contemporaneïtat i la corporalitat.

El cànon literari ha cedit el seu lloc a la visualitat, el cinema, els estudis de gènere, l’internet, YouTube, les festes, la música i la cuina, etc. L’art de llegir es conserva encara però com a accessori o cosí pobre. Breu: l’edat d’or de la literatura ha passat.

Toni Strubell, Dominic, Keown i Henry Ettinghausen visiten Pablo Hasél a la presó de Lledoners

Quan et vaig entrevistar el 1992 havies estat secretari de l’Anglo-Catalan Society. Ara n’ets el president d’honor, un càrrec vitalici. Llavors ja informava els lectors que havies nascut el dia de fundació de la societat…

En una vida com la meva dedicada a les lletres, s’hi nota prou la tendència al pastitx. César Vallejo va néixer un dia que Déu estava trist. Jo vaig néixer el dia de la fundació de l’Anglo-Catalan Society i, de forma encara més tragicòmica, la malastrugança aristotèlica ha determinat el curs de la meva vida.

Jo estava condemnat a ser catalanista —sense remei! Tant era així que, durant moltíssims anys, quan el president donava la benvinguda a l’assemblea general del congrés anual de l’Anglo-Catalan Society, em preguntava la meva edat sols per confirmar el número de la conferència.

En puc donar fer…

Tot i això, he d’admetre que és una societat que sempre m’ha encantat. Les altres associacions acadèmiques tendeixen a ser formals i jeràrquiques. Es guarden les distàncies entre les formes superiors de la vida universitària, d’una banda, i la fauna immunda dels investigadors i els doctorands d’altra. Tothom coneix el seu lloc i els seu rànquing individual. Això mai no ha estat el cas amb l’Anglo-Catalan Society, que, amb la seva barreja d’exiliats i defensors de la cultura marginada, sempre ha aportat una bona dosi d’informalitat i de proximitat humana.

És més: des del seu origen ha estat una associació compromesa i lluitadora, tant per la promoció de la personalitat catalana a les nostres illes com per la defensa d’artistes i intel·lectuals perseguits. Lamento dir que la llista és ben llarga: des de Carles Riba, Clementina Arderiu, Rosa Leveroni i Josep Pla fins a Clara Ponsatí i Pablo Hasél.

Per tant, la proximitat humana que caracteritza la nostra associació sempre m’ha deixat un bon gust a la boca. Els nostres fundadors —Josep Trueta, Joan Gili, Josep Maria Batista i Roca, Francis William Pierce, Robert Brian Tate, J. B. Trend i companyia— no eren solament acadèmics sinó defensors militants de la democràcia i dels seus valors humans.

Dominic Keown davant la casa d’Ausiàs Marc a València

Una bona colla d’intel·lectuals de diferents àmbits…

Fet i fet, és precisament la seva dedicació que em serveix d’inspiració per la campanya per la llibertat de Pablo Hasél que ocupa ara tot el meu temps. La feina dels centenaris de Salvat i Estellés ha donat lloc a un moviment contra l’empresonament del raper català.

Com a irlandès, la justícia britànica no és santa de la meva devoció, però l’espanyola la supera amb escreix: ofereix potser el millor exemple del concepte literari orwellià del doublethink de la novel·la 1984: és a dir, de la llibertat d’expressió i, alhora, de la total absència d’aquesta. O, en la magnífica versió del dictador militar Idi Amin: “Hi ha llibertat d’expressió. Tanmateix, no es pot garantir la llibertat posterior a l’expressió.” Breu: trobo que la cultura i la democràcia són indestriables.

Realment, sempre ho sabia. Amb l’exemple dels fundadors de l’Anglo-Catalan Society —la seva passió per la música, la literatura, el ball, etc., combinada amb el compromís de la seva defensa dels drets humans— he vist aquesta saviesa posada en la pràctica, exemple que m’ha servit d’inspiració avui, en la jubilació, per a la campanya.

Al setembre passat vas visitar Pablo Hasél a la presó…

Sí, i quina vergonya la situació del raper. Crec que, tot i l’evident injustícia del seu cas, el que més m’empipa és la manca de preocupació general. En un principi, hi hagué tota una sèrie de manifestacions i protestes, amb el glitterati de sempre de protagonistes: Almodóvar, Bardem i companyia. Tres anys més tard, un silenci absolut.

Tant era així que vam ser uns ancianets com ara Henry Ettinghausen, catedràtic emèrit d’estudis hispànics a la Universitat de Southampton, Toni Strubell, filòleg, historiador i exdiputat de Solidaritat per la Independència al Parlament de Catalunya, i jo mateix que vam haver de prendre la iniciativa i militar. El món està a l’inrevés.

Dominic Keown amb Josep Ballester, Jaume Pérez Montaner i Antoni Martí Monterde

En l’entrevista d’El Temps hi ha un parell de fotografies teves passejant pels carrers de València. En els peus de foto fas les afirmacions següents: “Al País Valencià s’ha de plantar cara i moure el cul” i “Si no ens ajuden, com a mínim que no facen tombarelles amb el nom de la llengua”. Et preguntava llavors, i et torno a preguntar ara, com veus la situació de la llengua catalana?

Si avui dia els historiadors parlen del mite de la transició espanyola i de com el franquisme institucional mai no havia desaparegut realment de l’estructura de l’estat, no n’hi ha evidència més clara que el camp lingüístic. Realment, per a nosaltres, que podem estudiar la sociolingüística catalana des de fora, sembla que estem mirant un esperpento de Valle-Inclán.

Els meus estudiants no s’ho acaben de creure i al·lucinen davant la seva exageració dramàtica. L’animadversió anticatalana té tota la histèria de l’odi reprimit dels anys de la suposada transició, quan se l’havia de tancar en l’armari de la desmemòria per salvar les aparences democràtiques. Ara ha tornat a lluir-se amb tota la violència d’una tragèdia de Shakespeare però en pla grotesc.

Les paraules de Joan Fuster resumeixen el cas apropiadament: “I és que en el temps que corren, de necieses polítiques, badomies acadèmiques diverses i filòlegs de claveguera, dir català al català s’està convertint ―ja ho és!― en una heroïcitat.”

L’absurditat, és clar, és que ell parlava dels anys seixanta i nosaltres vivim en el tercer decenni del segle XXI. Quina altra manera hi ha per a descriure la performance, fa poc, de l’extoreroconseller de cultura i la seva dansa macabra celebrant l’eliminació de subvencions a entitats valencianistes? Semblava una versió tètrica del sorteig de Nadal a l’inrevés. I amb quin pa es pot menjar la proscripció d’autors catalans del pla d’estudis de l’educació secundària valenciana. És com prohibir l’estudi de James Joyce als instituts escocesos.

En un univers en què un llibre electrònic d’Estellés està a l’abast de lectors de tot el planeta, el fet que els dirigents de cultura a València vulguin imposar límits geogràfics a la llista d’autors em sembla prou revelador del seu afany de reduir horitzons i controlar. No cal dir que una mentalitat que cerca d’anar contra l’avanç del progrés científic difícilment ens pot dur enlloc.

Mentre internet va erosionant les fronteres i a la Universitat de Hong Kong els alumnes llegeixen Salvat-Papasseit i Estellés en anglès i jo, des de casa a Cambridge veig TV3 a la televisió per mitjà d’una app, aquests senyors pensen que poden segellar el seu feu, atado y bien atado, com el rei Lear, fent del País Valencià una zona completament Catalan-free, a l’estil de Corea del Nord?

Realment, és la definició per antonomàsia d’una mentalitat tancada. Diuen que la ficció sembla més vertadera que la realitat. Deu ser per això que, en les classes de sociolingüística catalana a Cambridge solem acabar evocant les obres de Shakespeare i Valle-Inclán!

Més preocupant, tanmateix, és el suport que rep aquesta visió retrògrada de part de l’estat profund. És increïble, per exemple, que el sistema legal –llegiu guerra judicial– pugui interferir en temes fora de la seva competència.

La imposició d’una xifra, tan pedagògicament impracticable com arbitrària d’un 25% de docència en castellà en l’educació secundària a Catalunya, per exemple, em sembla un abús tan absurd i insultant com la solució salomònica d’obligar que Di Stefano jugués una temporada amb el Madrid i una altra amb el Barcelona.

Tampoc caldria tenir la perspicàcia d’un Joan Fuster per veure que la intenció real d’aquesta intrusió d’aficionats en el món de l’educació és tombar un programa de reconstrucció lingüística elaborada per experts en la matèria i que funcionava amb èxit.

Al Regne Unit el procediment es duu a terme d’una manera força diferent. Al País de Gal·les, per exemple, tots els partits polítics promouen la recuperació de la llengua, i el projecte, força ambiciós, ja que l’idioma no és cognat amb l’anglès, és aconseguir un milió de parlants —una tercera part de la població— abans de l’any 2050.

Hi ha discrepàncies i diferències d’opinió entre les faccions polítiques, evidentment. Però són exclusivament els educadors, els sociòlegs, els psicòlegs, els professors i els mestres —altrament dit: els experts— que tenen la responsabilitat i els recursos necessaris de resoldre les dificultats pedagògiques i realitzar aquesta ambició.

Malgrat tot, soc optimista. Els catalanoparlants coneixen l’adversitat, perquè aquest sempre ha estat el cas. Fet i fet, és l’única realitat lingüística que han conegut. Serà el poble que salvarà la llengua.

I voldria concloure amb una última analogia literària per il·lustrar el meu optimisme. El català pot perillar —i perillarà, sens dubte, en tots els seus àmbits. Els hereus de Franco i els seus companys de viatge aspiraran a extirpar-lo. Tanmateix, tal com ens ensenyen la Renaixença i la lletra del Tio Canya, l’idioma és recuperable, i ho serà sempre. I és precisament aquesta qualitat que més frustra i més trastorna els seus enemics. D’aquí ve la seva histèria i explica el dramatisme de les seves actuacions. I quina inseguretat psicopatològica, no? Intentar implementar una Solució Final de lingüicidi anticipant la probabilitat del teu fracàs.

Aquesta fòbia es veu representada en el matrimoni Macbeth. En el moment de la celebració de l’eliminació de la competència a la corona d’Escòcia, arriba l’imaginat fantasma del pretendent que acabes d’assassinar i t’ocupa el lloc en la festa. O, en el cas de la dona, la violència de la teva persecució de rivals no et deixa rentar les mans, per la visió que les tens tacades de sang.

Personalment, jo prefereixo la hilaritat del desenllaç valle-inclanesc d’aquesta obsessió que és més grotescament apropiada a València i a la seva infelicitat idiomàtica:

“Don Friolera: ¡Gotean sangre mis manos!

El coronel: ¡No la veo!

Doña Pepita: ¡Es un hablar figurado, Pancho!”

Allò que trobo més interessant, tanmateix, és que totes aquestes al·lusions dramàtiques van sortir de la boca dels meus estudiants de Cambridge quan comentàvem en classe la sociolingüística dels Països Catalans. Per a ells, la falta de lògica i raó que domina el tema resulta tan absurda, exagerada i supèrflua que sembla ser cosa de teatre, per no dir de circ.

I no deixa de ser revelador que els que protagonitzen la cacera contra la llengua autòctona revelen, per als meus alumnes, una introspecció tan hermètica que no aprecien que fora del seu feu i la bombolla del Parlament Europeu hi ha un món que mira, examina, analitza, assessora i critica la seva volguda ignorància.

En conclusió, tota aquesta escenificació em recorda una seqüència magistral del Discret encant de la burgesia, de Luis Buñuel. Aquí, els representants de la classe dominant estan asseguts en fila conversant tranquil·lament. De cop i volta, s’aixeca la cortina. Resulta que els creadors de la riquesa social es trobaven damunt un escenari, sense adonar-se’n, i el públic que els mira s’està petant de riure sense poder contenir-se.

Potser si els implicats en la repressió lingüística del català tinguessin present aquesta imatge i pensessin en l’avaluació que els farà a continuació l’opinió internacional, actuarien d’una forma més raonable, més informada i més educada.

Em sembla que després del que acabes de dir, els nostres lectors deuen tenir ben clar per què el 2023 et van concedir el Premi Internacional Ramon Llull de Catalanística…

El reconeixement per la feina feta sempre et dona una gran satisfacció, evidentment. Imagino que el jurat, que considerava els mèrits de la meva contribució a la promoció internacional de la cultura catalana, es degué fixar en els elements més cridaners o públics de la investigació: congressos, publicacions acadèmiques, conferències, simposis, etc.

Tot i això, jo prefereixo quedar-me amb un apartat més invisible, amb el treball de cada dia per dir-ho d’alguna manera. Com tu deus recordar —perquè hi vas ser professor de llengua catalana en un lectorat que vaig gestionar durant una dotzena d’anys amb una subvenció completa de la Generalitat Valenciana en l’època de Zaplana—, quan jo vaig arribar a Cambridge l’any 1996 el català era una assignatura optativa d’un curs amb una mitjana de dos alumnes anuals.

Un quart de segle més tard, quan em vaig jubilar, s’havia convertit en una disciplina de grau de tres cursos amb una cinquantena d’estudiants i una presència apreciable d’investigadors de postgrau. Enguany, concretament, té més graduats que algunes llengües estatals com ara el grec, el portuguès, l’italià i el rus.

Passa igual amb els cinc congressos en línia que vaig organitzar des de Cambridge per als alumnes de secundària dels Països Catalans. Havia llegit que la llengua autòctona perdia adeptes en els instituts per una percebuda falta de prestigi i vaig pensar que, amb l’organització d’una sèrie de classes sobre temes de selectiu per part de professors universitaris estrangers, el català aniria guanyant estatus.

Per tal de dinamitzar l’esdeveniment vaig afegir-hi un concurs engrescador, Catalan’s Got Talent, i la resposta va ser fantàstica. Una vintena de col·legis de tota l’àrea lingüística hi varen participar cada any, amb més de cinc-cents alumnes de batxillerat. Tot un èxit. I l’intercanvi amb els professors va ser inoblidable. Per a mi, tot i invisible, aquesta contribució —dirigida més aviat a la infraestructura educativa— em permet somniar en un bon futur per a la disciplina.

A casa, així mateix, hi ha hagut reconeixement. Els companys m’han honorat amb la presidència vitalícia de l’Anglo-Catalan Society. Crec que ara em puc permetre de penjar les botes i descansar un poc —almenys fins al proper centenari!

Mentre conversem, tenim damunt la taula la magnífica edició d’El llibre de la rosa als llavis que ha publicat l’Associació de Bibliòfils de Barcelona. La fullegem i gaudim de les impressionant serigrafies que Narcís Comadira ha preparat per a il·lustrar l’edició.

Tot d’una, la conversa gira cap a una altra de les grans passions de Dominic Keown: el futbol. De fet, més d’una vegada li he sentit dir que és la seva primera gran passió i ho puc confirmar perquè l’he vist patir i gaudir assegut al seu costat en els partits del Llevant. I la cosa li ve de lluny: va jugar amb els companys universitaris de Sheffield, Liverpool i Cambridge i per ca seva corre una fotografia amb amics en què, amb unes quantes pintes sobre la taula, explica l’estratègia del partit que han de jugar: impagable.

“El Barça ens va donar una bona alegria l’altre dia en guanyar la Supercopa al Reial Madrid”, em diu. Decidim deixar descansar una mica Salvat-Papasseit, Estellés i companyia i marxem cap al bar, a fer unes cerveses i veure el Llevant, que juga fora de casa. Enguany, la cosa se’ns està posant ben negra, però Dominic, també en el futbol, manté l’optimisme.

 

[Font: www.diarilaveu.cat/laveudelsllibres]