Isac Nunes da Luz Cordeiro
***
Tradutor Público e
Intérprete do Comércio
***
Idiomas: francês, espanhol, catalão e galego ***
Matriculado na Junta Comercial do Estado do Paraná
*** Curitiba ***
República Federativa do Brasil
Lo tèxt, copairinejat per cent tres païses,
preconiza la reconeissença de las lengas non oficialas e tira partit de
l’intelligéncia artificiala
Andòrra a trabalhat amb la
Republica Dominicana sus una resolucion novèla de l’Amassada Generala de las Nacions Unidas
qu’a per mira de promòure lo multilingüisme dins l’organizacion, çò rapòrta lo Diari d’Andorra. S’agís del tresen còp que lo
principat participa coma cofacilitator a una resolucion dins aquel domeni,
segon la mission permanenta d’Andòrra al près de las Nacions Unidas.
Lo tèxt es estat adoptat
per consens e a recebut lo copairinatge de 103 païses. A l’objectiu de far
progressar lo multilingüisme a l’ÒNU a l’entorn de mantuna prioritat, sustot lo
refortiment del ròtle del coordenaire pel multilingüisme, una reconeissença
melhora de las lengas non oficialas e l’esplecha de las possibilitats ofèrtas
per l’intelligéncia artificiala.
Segon la representacion
diplomatica andorrana, lo document presenta un tèxt mai focalizat e mens
redondant, en mantenent la tòca de far progressar lo multilingüisme dins las
Nacions Unidas.
La mission permanenta
d’Andòrra a mercejat l’ambaissador de la Republica Dominicana, Wellington Darío
Bencosme Castaños, aital coma sa còla, pel trabalh realizat tot de long de la
procedura.
La trobada tracta fins dissabte la situació de les llengües minoritzades i la gestió del multilingüisme
Sessió del Fòrum de Diversitat Lingüística a Barcelona
Barcelona acull des d’aquest dimecres i fins dissabte el Fòrum de
Diversitat Lingüística – Reptes globals, empoderament i treball en xarxa, una
trobada dedicada a analitzar la crisi de la diversitat lingüística i a repensar les polítiques de revitalització de les llengües minoritzades i de gestió del
multilingüisme.
El Fòrum aplegarà experts de l’àmbit acadèmic, de l’activisme i de
diferents comunitats lingüístiques amb l’objectiu de teixir ponts entre el món
acadèmic i les iniciatives de base, compartir experiències d’èxit i establir aliances a llarg termini per revertir la crisi de la diversitat lingüística i
reforçar el capital lingüístic d’Europa i del món.
La trobada analitzarà l’impacte de les llengües dels immigrants en les
llengües pròpies de Catalunya i buscarà propostes que ajudin a enfortir el
català com a llengua de cohesió i, alhora, garantir els drets lingüístics de
totes les comunitats. El Fòrum també es proposa actualitzar els relats que,
tradicionalment, han donat suport als processos de revitalització lingüística i
enfortir-ne la capacitat transformadora, connectant-los amb els reptes
contemporanis en matèria de drets humans, sostenibilitat, feminismes, moviments
ambientals i humans.
De forma paral·lela al Fòrum, hi haurà dues exposicions, obertes del 17 al
20 de juny: Tres dècades sembrant llavors: materials en llengües indígenes per
a la revitalització lingüística, de Linguapax Amèrica Llatina i el Laboratori
de Llengua i Cultura del CIE-SAS-Centre d’Investigacions i Estudis Superiors en
Antropologia Social, al pati de l’Institut d’Estudis Catalans, i Les llengües
no moren, les maten, de Linguapax, que es farà al Pati de Lletres de l’Edifici
Històric de la Universitat de Barcelona (UB).
El dia 18, es farà el lliurament del premi Linguapax 2025 al projecte Hilo
de Ju’gthë’sx Pthuuse’jnxi’s, del Plan de Vida Proyecto Nasa de Colòmbia.
Macron
no ens va defraudar, el seu discurs no va amagar en cap moment la seva actitud
jacobina.
Escrit per Maria Cucurull
Filòloga
El règim polític vigent a Andorra és el de coprincipat parlamentari. Tenim
un cap de Govern escollit democràticament que col·loquialment anomenem el Cap;
i els dos coprínceps (l’episcopal i el francès) que de manera indivisa són caps
d’Estat. De què serveixen? Doncs segons la Constitució d’Andorra, un cop el
Consell General (l’equivalent al Parlament) aprova una llei, es presenta als
coprínceps perquè la sancionin i la promulguin.
El copríncep episcopal puja sovint al país, viu al Palau Episcopal, a la
Seu d’Urgell, i li queda a prop. En canvi, el copríncep francès, que és el
president de la República Francesa sol fer, a tot estirar, una visita en cada
legislatura. Macron ha vingut recentment per segona vegada i atès que el mes
que ve acaba el seu mandat a França i que no es pot tornar a presentar, aquí
s’acaba la seva etapa com a copríncep.
Cada
cop que es rep el president de la República, el país pateix la síndrome aquella
del “Benvingut Míster Marshall”. Un dels clàssics és que els carrers
s’engalanin de banderoles andorranes: els fanals de l’avinguda principal es
tenyeixen d’andorranitat, també podem trobar banderes als aparadors de les
botigues i als balcons; ara bé, les realment grosses onegen de dalt a baix als
edificis institucionals. L’altre imprescindible és la necessitat de paralitzar
el país per rebre el copríncep amb honors. Andorra s’atura per decret! Uns dies
abans de la visita, el Govern va publicar una disposició excepcional que
obligava a interrompre l’activitat laboral del 28 d’abril des de les dotze del
migdia fins a dos quarts de tres de la tarda. Dues hores i mitja festives,
retribuïbles i no recuperables. Així, s’assegurava que es pogués omplir la Plaça
del Poble amb el poble, una oportunitat única per transportar-nos a l’edat
mitjana i viure de primera mà com es devia sentir el vassall davant el senyor.
I Macron no ens va defraudar, el seu discurs no va amagar en cap moment la
seva actitud jacobina. “Andorra no existeix sense el plurilingüisme i Andorra
es defineix també per un lligam amb la francofonia”. I França existeix sense el
plurilingüisme? Vaja! I va continuar a la seva: “Saludo els polítics, actors…
tots al servei de la francofonia”. Hi ha res més feudalista que fer-te posar al
servei de la seva llengua? Magnífic! I encara més: “Una llengua compartida, que
té la força de permetre als joves i als no tan joves de desenvolupar-se en una
comunitat històrica de 400 milions de parlants” i acabava demanant que ens
sentíssim orgullosos de parlar francès.
Bé,
la història aquella de sempre, tampoc no és un discurs gaire innovador el de
disfressar el plurilingüisme d’universalitat, d’oportunitat i de progrés. El
portaveu del Govern d’Andorra va atribuir a “qüestions d’origen social o
nacional” que li fos “difícil” de parlar en català. Ja em perdonareu, però no
acabo d’entendre’n el motiu. La gran sort és que “la llengua no va ser una
barrera per impregnar-se de la realitat andorrana”.
Aprofitant
l’avinentesa, he xafardejat l’Instagram de Macron i he trobat que en el seu
darrer viatge oficial a Grècia va escriure al seu Instagram unes paraules en
grec: Ελλάς, Γαλλία, Συμμαχία! (Grècia, França, aliança!) i durant el seu discurs fins i tot va dir
alguna frase breu en llengua grega. Sembla que és habitual que Macron
tingui el detall de pronunciar algunes paraules en la llengua del país on fa la
visita oficial, també ho va fer a Armènia en la commemoració del genocidi de
1915 com un gest de respecte “davant la memòria de les víctimes”.
La pregunta és què
hauria passat si Macron hagués parlat en una llengua que al seu país no té cap
reconeixement i que es considera una simple llengua regional, és a dir, patuès.
El menyspreu és únicament per qüestions d’estratègia política? Recordem que
l’any 2015 el llavors primer ministre francès nascut a Catalunya, Manuel Valls,
va rebre el cap de Govern d’Andorra, Toni Martí, a París i van mantenir la
reunió en francès. I el paper d’Andorra en tot això? No hi ha prou coratge per
fer valdre l’única llengua pròpia i oficial d’un país sobirà?
El Principat ha celebrat
aquest dimarts el Dia Mundial de la Llengua Portuguesa
La comunitat portuguesa continua sent un
pilar fonamental de la societat andorrana, tot i la davallada recent de les
arribades. Segons les declaracions a RTVA del cònsol general de Portugal,
Duarte Pinto da Rocha, un 20% de la població del Principat té arrels lusitanes
si s’inclouen les segones i terceres generacions.
Andorra ha celebrat aquest dimarts el Dia Mundial
de la Llengua Portuguesa amb una exposició dedicada al poeta Luís de Camões a
la Universitat d’Andorra, que romandrà oberta fins al 29 de maig. L’acte arriba
en un moment en què la presència portuguesa al país es manté significativa
malgrat els canvis en els fluxos migratoris. El cònsol va destacar que els
residents de nacionalitat portuguesa directa representen aproximadament un 9%
de la població, però que la xifra puja fins al 20% quan s’hi sumen els
descendents nascuts a Andorra que conserven la cultura i, en molts casos, la
nacionalitat portuguesa.
Els portuguesos van arribar en onades
importants durant les dècades de creixement econòmic de finals del segle XX,
per treballar en el sector serveis, la construcció i el turisme. Avui formen
una comunitat ben integrada, amb presència en diversos àmbits laborals.
Da Rocha va qualificar les migracions de
“cícliques”. En els darrers anys s’ha observat una disminució de les arribades
des de Portugal, coincidint amb una recuperació econòmica al país d’origen i
amb l’augment de nous residents procedents de l'Argentina, Colòmbia o Perú.
Així i tot, la comunitat portuguesa històrica continua sent molt visible i
manté vincles forts amb les institucions andorranes.
La ministra d’Afers Exteriors, Imma Tor, va
aprofitar l’acte per subratllar el compromís d’Andorra amb el multilingüisme i
va recordar que el Principat forma part de la Comunitat de Països de Llengua Portuguesa
des del 2018.
La major part dels textos que consumim són traduccions, sobretot a les xarxes.
Escrit per Esther Monzó-Nebot
Professora de l'àrea de Traducció i Interpretació, Universitat
Jaume I
La
traducció i la interpretació amb intel·ligència artificial ja formen part de la
vida quotidiana. La major part dels textos que consumim són
traduccions, sobretot a les xarxes. En el dia a dia, utilitzem la traducció
automàtica per entendre articles de diari o documents sanitaris.
I
és que, com amb qualsevol altra tecnologia, el que veritablement importa són
les implicacions polítiques i socials: què passa quan deleguem la nostra
comunicació a sistemes automatitzats que ni volen ni poden entendre el context
social en què operen?
Ho fan millor que abans, però al·lucinen
El
2016 el món de la traducció va canviar. La intel·ligència artificial (IA) va
entrar en la traducció automàtica de la mà de Google Translate, amb el que
s’anomena traducció
automàtica neuronal. Poc a poc, tots
els sistemes de traducció automàtica han anat incorporant models d’aprenentatge
profund entrenats amb grans quantitats de textos. Aquests models calculen
probabilitats del que traduiria una persona. Ho fan a partir dels patrons
estadístics que es generen amb les traduccions que ja han fet altres persones.
Aquests
models han portat una millora notable: si abans les frases tenien errors
lingüístics bàsics, ara els textos pareixen correctes. Els problemes han deixat
de veure’s a simple vista. Vol dir que no n’hi ha? Malauradament, no.
Només
són més difícils de detectar i necessiten coneixements de la llengua original
per veure, per exemple, quan el que ofereix el sistema és una al·lucinació.
Perquè les màquines al·lucinen. Ens donen solucions que han aprés amb els
textos d’entrenament, independentment de si consten en el text original. El que
és probable i majoritari passa per davant del que és real.
Un dels problemes que
aconsellen no confiar en la traducció automàtica és que aquests sistemes
aprenen els prejudicis dels textos amb què s’han entrenat i els usen com a
norma. Si ens mirem les societats en què vivim, podem imaginar què comporta
això: biaixos de gènere, de classe, d’edat, culturals, lingüístics…
No són errors innocus, ni tan
sols aïllats: és una regularitat estructural que perpetua estereotips. La
traducció automàtica és a tot arreu i, per això mateix, té
un gran poder per normalitzar el que diu.
Els centres que allotgen i fan
possible el funcionament dels servidors, sistemes d’emmagatzematge, xarxes i
sistemes de refrigeració que sostenen aquests serveis digitals consumeixen
grans quantitats d’energia i, malgrat
que alguns proveïdors incorporen energies renovables, la demanda creixent ha
portat les grans empreses tecnològiques a abandonar
els seus objectius de sostenibilitat.
Traficar amb dades
Tan amagat com el cost
ambiental és el cost que paguem amb dades. Ja ho diuen: quan no paga pel
producte, el producte es vostè. Concretament, les seues dades.
La relació que establim amb
els nostres ordinadors i mòbils acaba sent una d’identificació. Sense
parlar-ho, hi col·laborem i n’esperem col·laboració. En aquest context quasi
íntim, donar les nostres dades és pràcticament un acte reflex. Però les eines
de traducció solen funcionar amb infraestructures al núvol i poden emmagatzemar
els continguts processats i reutilitzar-los en altres traduccions. O analitzar-los.
Això planteja interrogants
sobre la confidencialitat, especialment en àmbits protegits pel secret
professional. És conegut el cas
d’un professor holandés que va pujar
les dades de tota la seua classe a una eina d’IA. Tot i que l’eina que
utilitzava deia que processava les dades localment, les enviava als servidors
d’OpenAI.
De forma semblant a triar si
agafar el cotxe o la bicicleta, la traducció automàtica requereix usos conscients.
I de la mateixa manera, requereix límits generals que no depenguen de decisions
individuals: una regulació que obligue a la transparència, limite les
emissions, el tràfic de dades i la distribució dels prejudicis que empitjoren
la nostra vida en societat.
Quan traduir no és
triar sinó calcular
El llenguatge és l'eina més
poderosa de construcció social. La traducció automàtica neuronal tria els mots per càlculs estadístics. Traduir patrons de
llengua anul·la la força dels silencis, les ironies, les ambigüitats
estratègiques i les formes de cortesia culturalment marcades, i ens deixa sense
armes per contribuir a les nostres relacions i les nostres societats.
En usos quotidians o serveis
públics, decidir com, quan i amb quines garanties utilitzem aquestes
tecnologies hauria de ser, en última instància, una decisió col·lectiva. Però ho és?
Uèch lengas istoricas s’unisson dins lo CLIRD per promòure lo plurilingüisme, afortir lor reconeissença institucionala e garentir la transmission intergeneracionala d’aquel patrimòni viu
Alessandro Mocellin, president de l’Acadèmia de la lenga venèta, es tanben lo president del CLIRD | CLIRD
Itàlia es un dels païses europèus mai rics en diversitat lingüistica. Als costats de l’italian coexistisson de lengas istoricas, dont l’occitan, vertadièras expressions de las comunautats, de la cultura e de la memòria dels territòris. Es dins aquel contèxt qu’es nascut lo CLIRD – Coordinamento Lingue Regionali e Diritti linguistici(Cooordinacion Lengas Regionalas e Dreches Lingüistics), una iniciativa qu’a per mira de promòure, protegir e valorizar aquel patrimòni lingüistic unic, reconegut al nivèl internacional mas encara insufisentament pres en compte dins l’òrdre juridic italian.
Lo CLIRD amassa d'institucions culturalas engatjadas dins la defensa de uèch lengas italianas: l’emilian, loligur, lolombard, lonapolitan, lopiemontés, loromanhòl, losiciliane lovenèt. Uèch lengas, uèch territòris e la vision comuna de defendre los dreches lingüistics, d’encoratjar lo plurilingüisme e de transmetre a las generacions futuras una riquesa culturala partejada.
Aquela novèla institucion a per tòcas de sosténer la reconeissença institucionala d’aquelas lengas, de favorir lor ensenhament e la recèrca academica, de collaborar amb d’institucions europèas e de valorizar lor preséncia dins los mèdias e a l’escòla.
Precision: lo CLIRD pertòca las lengas de l’estat italian que, a l’ora d’ara, an pas de reconeissença oficiala. L’occitan, per contra, es reconegut per la lei italiana sus las minoritats lingüisticas istoricas (lei n.º 482/1999).
La comunitat de kurds a Catalunya, formada per unes 400 persones, crea una nova associació per impulsar una cultura i un idioma històricament perseguits i criminalitzats en quatre estats.
Kurds ballant a una manifestació a Barcelona
Escrit per Víctor Yustres Santiago
“Jo, de petita, només parlava kurd, però quan vaig arribar a l’escola amb sis anys, el turc va entrar a la força a la meva vida, i no vaig tornar a recuperar la meva llengua materna fins que vaig anar a la universitat. Vaig aprendre a llegir i a escriure el meu idioma amb vint anys”.
La Mukaddes Akin va néixer en un poble molt petit a prop d’Amed, la capital de Bakur, el Kurdistan del Nord o Kurdistan de Turquia, un lloc on tothom parlava en kurd. I des de la infància va experimentar la repressió i assetjament, no només lingüístic, sinó també polític i cultural, que ha patit o encara pateix la població kurda des de fa més d’un segle en menor o major mesura en els quatre estats en què està dividit (Turquia, Iran, Síria i Iraq) i que es manifesta pel sol fet de parlar el seu idioma en qualsevol espai públic, sigui l’escola, el carrer o l’hospital.
La Mukaddes, que viu des de fa set anys exiliada a Barcelona, malgrat la violència rebuda i els intents d’assimilació, ha decidit no renegar de la seva cultura: “Des que vaig recuperar la meva llengua, vaig decidir deixar d’escriure en turc. Prefereixo comunicar-me sempre que puc en el meu dialecte kurd, el kurmanji”.
Una llengua perseguida en quatre estats
El Kurdistan és la nació sense estat més gran que hi ha al món. Es calcula que hi ha entre 30 i 40 milions de kurds al planeta, tot i que no es disposa d’un cens rigorós. Al principi del segle XX, amb la descolonització i després de la Primera Guerra Mundial, es va fer un repartiment artificial de la zona que coneixem com a Orient Mitjà, cosa que va donar lloc a la disposició actual de Turquia, Iran, Síria i Iraq. La població kurda va quedar separada entre aquests països, dividida en quatre zones: Bakur (Kurdistan del Nord, a Turquia), Rojava (Kurdistan Occidental, a Síria), Başûr (Kurdistan del Sud, a l’Iraq) i Rojhilat (Kurdistan Oriental, a l’Iran). Tot el Kurdistan abasta fins a 500.000 quilòmetres quadrats compresos entre dues serralades: la del Taure, a l’est de la península d’Anatòlia, i la del Zagros, al límit occidental de l’altiplà de l’Iran.
La llengua majoritària de la població del Kurdistan és el kurd, una llengua irànica que pertany a la família de les indoeuropees. Té diverses variants dialectals: les dues principals són el kurmanji (que es parla principalment als territoris kurds de Turquia, Síria i occident de l’Iraq) i el sorani (predominant a l’orient dels territoris kurds de l’Iraq i a l’Iran).
El kurd ha estat blanc d’una persecució històrica en els quatre estats, tot i que fa pocs anys que els processos socials i polítics que s’han donat a Síria i l’Iraq han permès l’autonomia de les regions kurdes i el reconeixement oficial d’aquest idioma. A Başûr, on es va constituir una regió autònoma kurda dins de l’Iraq a la dècada de 1990, es van consolidar les institucions polítiques kurdes en la Constitució iraquiana de 2005, després de la invasió de l’Iraq per part dels Estats Units i els seus aliats el 2003. El kurd va ser reconegut com a llengua oficial en aquesta constitució. L’altra zona on l’idioma kurd fins ara ha pogut respirar és a l’Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria, també coneguda com a Rojava o Kurdistan de Síria. L’any 2014, arran de la victòria de les milícies kurdes en aquest territori contra Estat Islàmic en el marc de la guerra de Síria, la llengua kurda va tenir per primera vegada un reconeixement ple en aquesta regió, que no ha estat reconeguda internacionalment, excepte pel Parlament de Catalunya el 2021. Abans d’aquest moment, els kurds a Síria havien estat marginats durant dècades: tenien prohibit utilitzar la seva llengua o celebrar el Newroz (Any Nou kurd) i a molts ni tan sols se’ls concedia la nacionalitat siriana.
Caldrà veure com evoluciona la situació política en aquesta regió, ja que el projecte polític kurd es troba ara a la corda fluixa: a principis d’aquest any, l’exèrcit del nou govern sirià va atacar diverses ciutats de Rojava i les milícies kurdes es van retirar i van perdre el control de la major part de la regió. El 30 de gener, les forces kurdes van anunciar un acord amb el govern de Síria que inclou un alto el foc, la integració gradual de les institucions civils i militars de la regió dins l’Estat sirià i el respecte als “drets civils i educatius del poble kurd”.
En el cas de la República Islàmica de l’Iran, l’idioma kurd i la seva cultura hi estan molt restringits. “Hi ha una similitud molt gran entre el persa i el kurd, ja que totes dues són llengües de la mateixa família, i per això els iranians reconeixen els kurds com a grup, o com als iranians més antics, però no reconeixen la llengua kurda: la consideren un dialecte. I creuen que no hauria d’estar reconeguda ni ser oficial”, explica Massoud Sharifi. És professor de Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, ciutat en la qual viu des de fa deu anys, però va néixer i créixer en una localitat de Rojhilat, prop de la triple frontera entre l’Iran, l’Iraq i Turquia.
Sharifi apunta que el nacionalisme iranià “veu el multilingüisme com un perill per a la integritat territorial i per al futur de l’Iran. Per això, considera que donar espai a l’expressió cultural i lingüística kurda pot acabar amb la divisió del país”. El kurd no s’ensenya a les escoles i el seu ús oficial és inexistent, però hi ha petites escletxes, amb moltes restriccions. “Als noranta es van poder publicar algunes coses en kurd, però molt restringides. Per exemple, sorgia una nova revista, es publicaven un parell de números i el tercer ja no sortia perquè la prohibien. També hi ha associacions de literatura kurda que es reuneixen en espais informals i clandestins, o s’ensenya la literatura kurda en una universitat. A més a més, hi ha alguna televisió local en kurd, però les persones que hi treballen i el contingut que s’emet estan completament controlats pel govern”, explica el sociòleg. També a les zones frontereres hi arribaven materials clandestins. Sharifi explica: “Jo llegia llibres en kurd que venien de Başûr. Vaig aprendre a llegir i escriure kurd així, d’amagat”.
Massoud Sharifi en un acte del CIEMEN sobre Kurdistan. Foto: Gerard Magrinyà
El kurd a Bakur: una criminalització constant
Actualment, la pitjor situació per als kurds i la seva llengua es dona a Bakur, el Kurdistan de Turquia. Des que es va crear el 1923, l’Estat turc ha negat reiteradament l’existència del poble kurd —que representa uns 20 milions de persones al país—, ha prohibit l’idioma kurd i, durant dècades, ha perseguit, empresonat i torturat persones kurdes pel fet de parlar la seva llengua materna. “Només el fet de ser tu mateixa, parlar la teva llengua o fins i tot celebrar una festa o xiular una cançó kurda, ja eren prou motiu per patir repressió i tenir problemes. El meu pare va estar a la presó molts anys i el van torturar. I la resta de la família sempre hem tingut conflictes amb l’Estat turc, també”, explica la Xezal, originària d’Amed i exiliada a Catalunya des de 2019 (utilitza un nom fictici per seguretat). La llengua kurda no és reconeguda oficialment i continua exclosa de l’educació pública (només es pot fer com a assignatura optativa en alguns casos). L’expressió simbòlica i política kurda pateix restriccions constants, i diversos partits prokurds han estat il·legalitzats o sotmesos a processos judicials al llarg de les darreres dècades. Tot i això, el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), considerat il·legal i terrorista per Turquia, ha mantingut durant dècades la lluita armada contra el govern turc, fins al 2025, moment en què el seu líder, Abdullah Öcalan, que està en una presó turca des de 1999, va anunciar la dissolució del grup i s’ha iniciat un procés de pau i negociació.
Una altra activista kurda de Bakur exiliada a Barcelona, la Nupelda (també nom fictici), explica que la discriminació per parlar kurd és transversal a tota la societat i posa alguns exemples. “A l’escola, t’humiliaven i fins i tot et pegaven si parlaves kurd o per no saber parlar bé el turc. Si anava a l’hospital a acompanyar la meva àvia quan estava malalta, com no sap parlar turc li cridaven i la tractaven malament. Fins i tot la meva mare, que parla turc, però té accent kurd, rebia violències i l’havíem d’acompanyar jo o els meus germans a fer gestions per la ciutat tota l’estona. Una persona kurda que no sàpiga parlar bé el turc no pot solucionar cap problema en el seu dia a dia. Ha calat tant la deshumanització cap al poble kurd entre la població turca que el millor que et pot passar és que et tractin amb pena”, relata. A més, afegeix: “Una persona kurda que parli la seva llengua o que defensi els seus drets mai serà contractada en el sector públic a Turquia i li serà molt difícil trobar una bona feina”. Fa un parell d’anys, les autoritats turques fins i tot van detenir una cinquantena de persones acusades de “propaganda terrorista” pel fet d’haver ballat o cantat cançons kurdes en casaments.
L’escola turca discrimina el kurd… però hi ha escletxes
Un dels espais on més repressió hi ha hagut cap a la comunitat kurda i la seva llengua a Turquia és el sistema educatiu. “Jo vaig arribar sense saber turc a l’escola i els companys i professors em cridaven, em deien que era estúpida i em pegaven. I si ets kurd i vius en ciutats de majoria turca com Istanbul o Ankara, el més habitual és que rebis assetjament per part dels companys també”, explica la Nupelda, que apunta a discriminacions que arriben fins a la seva etapa universitària. “Un professor a la universitat em va dir que els kurds érem terroristes i que volíem trencar el país. Jo havia de fer una entrevista amb ell perquè m’acceptés un projecte; ni tan sols anava a defensar la meva cultura ni el meu idioma. Però ell volia humiliar-me i, evidentment, em va excloure del programa. Si ets kurd i vols progressar en la societat, et forcen a renegar de la teva identitat”, apunta la jove kurda.
Tot i que les autoritats turques intenten que l’escola sigui un espai d’assimilació, fa més d’una dècada que s’han obert algunes escletxes. Com explica Mukaddes Akin a Nationalia, el kurd va ser introduït com a assignatura optativa (habitualment dues hores setmanals) a les escoles públiques l’any 2012, dins del programa de Llengües i dialectes vius, però la implantació ha estat limitada. Catorze anys després, només uns pocs milers d’alumnes poden assistir a aquestes classes, a causa de la greu manca de professorat i de les pressions socials, polítiques i culturals que en limiten l’oferta i fins i tot la difusió. Malgrat els obstacles, el darrer curs 2025-2026 s’hi van inscriure més de 60.000 alumnes.
Un estudiant assisteix a una classe de llengua kurda a l’Escola Secundària Imam Hatip de Mersin. Foto: cedida per Hüdai Morsümbül
En un context de tímida obertura de l’Estat turc als drets culturals i lingüístics del poble kurd, entre 2006 i 2011, el CIEMEN i l’associació kurda Kurdi-Der van impulsar un projecte de cooperació internacional que consistia en la formació de 500 professors per a l’ensenyament de llengua kurda, precisament per cobrir tant la mancança de professorat capacitat com de materials didàctics adequats.
No perdre la llengua a l’exili
A Catalunya, la comunitat kurda no és gaire nombrosa, comparada amb la d’altres nacionalitats. Segons fonts kurdes a la diàspora, a Catalunya hi viuen entre 350 i 400 persones kurdes. La gran majoria resideixen a Barcelona, unes 250, o a l’àrea metropolitana, però també es comptabilitzen nuclis importants a Manresa, on n’hi viu una cinquantena, o a Lleida, on hi ha uns 10 o 15 kurds instal·lats. La gran majoria són provinents de Bakur, però també hi ha alguns de Rojava i de Rojhilat.
A causa de la història de persecució i discriminacions que han viscut, i els processos d’assimilació, sobretot per part de l’Estat turc, molts kurds han perdut la seva llengua o, fins i tot, per por d’exposar-se i patir violències, han deixat de parlar l’idioma o l’han deixat de transmetre als fills i filles.
Jenkidar Shikhdmmar, kurd de Rojava resident a Barcelona i representant a Espanya de l’Administració Autònoma del Nord i l’Est de Síria, afirma que aquest és un dels temes que més el preocupa: “Jo he estat a la presó i he estat torturat només pel fet de parlar kurd i el meu pare gairebé perd la vida per defensar la llengua a Síria. Per això, no entenc com en un context com el català, en què ja no hi ha repressió, hem de continuar amagant la llengua i la identitat. Però hi ha gent que encara té molta por. A mi em fa vergonya parlar en turc o en àrab amb una altra persona kurda aquí. Per això crec que una de les coses més importants a fer des de la diàspora és fomentar l’ensenyament de la llengua als kurds que l’han perduda o a les noves generacions”, defensa.
Jenkidar Shikhdmmar en un acte del CIEMEN sobre Kurdistan. Foto: Gerard Magrinyà
Crear comunitat per recuperar la llengua
La diàspora kurda a Catalunya, tot i que dispersa i poc nombrosa, ha començat a organitzar-se fa pocs anys per reforçar els llaços comunitaris. Han creat un grup de WhatsApp en el qual intercanvien informacions i experiències, donen suport a les persones kurdes nouvingudes i comparteixen contactes laborals o per a fer tràmits burocràtics. I també han impulsat una nova associació cultural kurda a Barcelona, anomenada Berfin. Aquest nom fa referència a una flor que creix entre la neu als cims de les muntanyes kurdes.
Un dels objectius de l’associació és impulsar l’ensenyament de la llengua kurda a Catalunya, especialment per a la mateixa comunitat kurda a la diàspora i els seus fills, ja que molts l’han perduda. “És molt important que es creïn projectes com aquest en què els nens i nenes puguin trobar-se de manera freqüent per aprendre kurd i comunicar-se entre ells. En països com Suècia o Alemanya, on la diàspora kurda té més de quaranta anys d’implantació, hi ha cursos i materials didàctics que s’han creat perquè les famílies kurdes tinguin una oferta educativa pels seus fills i filles en llengua kurda. Aquí, com que la comunitat és tan petita, encara hi ha una manca de polítiques públiques per part de les institucions catalanes per fomentar aquest tipus de programes”, explica Sharifi.
La cultura, la música i la celebració de la cultura kurda seran també els pilars de la nova entitat, que vol centrar-se a fer un festival de música i activitats per la celebració del Newroz, l’any nou kurd, que se celebra el 21 de març. En els seus plans també està fer classes de danses tradicionals o tallers per aprendre a tocar el tanbur, un instrument de corda típic del Kurdistan, similar al llaüt, que ha estat present a Mesopotàmia des de fa més de 4.000 anys.
El principal repte a mitjà termini de Berfin és trobar un local que serveixi com a punt de trobada i d’organització de la comunitat, han sol·licitat un local a l’Ajuntament de Barcelona. De moment, utilitzen sales de la seu del CIEMEN per realitzar algunes de les seves reunions i activitats, com les classes de kurd, que es fan cada dimarts i dijous des del mes de febrer a l’Espai CIEMEN.
Imatge d’una classe de kurd de l’Associació Berfin a l’Espai CIEMEN
De la solidaritat política a l’afiliació cultural
Els vincles entre Catalunya i el Kurdistan venen de fa dècades. Des de la dècada dels vuitanta, associacions com el CIEMEN o el Comitè d’Agermanament Catalano-Kurd van servir per difondre la realitat del poble kurd i per reunir catalans interessats en el projecte polític del Kurdistan i també a kurds expatriats. Alguns catalans s’han apropat al Kurdistan i a la seva llengua, atrets pel projecte polític de Rojava, com és el cas del periodista i documentalista Ferran Domènech. “Vaig anar-hi a viure dos anys, a treballar com a periodista, i vaig decidir aprendre’n l’idioma per poder entendre veritablement la cultura i la gent, ja que gairebé ningú parlava l’anglès. Si hi viatges amb una visió internacionalista, aprendre kurd és fonamental”, explica.
La Mukaddes creu que l’apropament a una llengua a través d’un moviment polític és positiu, però alhora, limitat. “Crec que és reduccionista si la gent només pensa en la comunitat kurda com l’YPG [el nom de la guerrilla kurda de Rojava] o com un moviment de lluita política. Seria genial que, a poc a poc, es fessin més mostres de la llengua i la cultura kurda, també des de l’exili, per conèixer millor qui som els kurds. Per exemple, amb l’organització d’un festival de música amb grups locals del Kurdistan, amb la traducció d’algunes obres literàries al kurd, a través de la divulgació de la nostra cuina… Crec que, a poc a poc, anirem veient aquest canvi”.
