Gadi Eisenkot, el general que aspira a deixar Netanyahu fora de combat

Tot i ser el candidat amb més butlletes per a reemplaçar l'actual primer ministre, l'aritmètica parlamentària obligarà Eisenkot a fer veritables malabarismes per poder formar govern a Israel  

Tot i ser el candidat amb més butlletes per a reemplaçar l'actual primer ministre, l'aritmètica parlamentària obligarà Eisenkot a fer veritables malabarismes per poder formar govern a Israel.

Escrit per Lior Soroka i Steve Hendrix 

Quan era cap del Comandament Nord d’Israel, a darreries de la dècada del 2000, el general Gadi Eisenkot es va erigir en un dels grans artífexs de la doctrina Dahiya. La doctrina, que propugna l’ús d’una força aclaparadora i desproporcionada contra les àrees civils on tingui presència l’enemic, és una de les estratègies de combat més brutals de l’exèrcit israelià. 

“Exercirem una força desproporcionada contra cada poble des del qual es dispari contra Israel, i hi causarem danys i destrucció immensos”, va dir a un diari israelià el 2008, tot descrivint les operacions contra l’Hesbol·là als afores de Beirut i al sud del Líban. “A parer nostre, són bases militars.” 

Però anys més tard, com a cap de l’estat major, Eisenkot es va llaurar una certa reputació de defensor de la precisió i la moderació, i del respecte al codi ètic i al sistema judicial de l’exèrcit. 

Ara –com a cap del bloc opositor israelià i com a home més ben situat per a desbancar el primer ministre, Benjamin Netanyahu–, Eisenkot, de seixanta-sis anys, s’enfronta a un dilema tàctic completament diferent: accedirà a formar govern amb el conjunt dels partits àrabs, que en les eleccions de la setmana passada van obtenir més vots que mai, per molt que això sigui tabú per a bona part de l’electorat israelià, o bé pactarà amb un sol partit àrab, el Ra’am, cosa que segurament li valdrà per formar govern en minoria? 

Pactarà amb els partits religiosos ultraortodoxos, tot i oposar-se fermament a la seva exigència d’eximir els jueus ultraortodoxos del servei militar? O renunciarà a exigir a Netanyahu que plegui de la política i accedirà a formar un govern d’unitat amb el primer ministre que podria indignar-ne els votants? 

Dissabte al vespre, en un comunicat, Eisenkot va obrir la porta a pactar amb qualsevol diputat disposat a acceptar-ne les condicions per a entrar al govern, incloent-hi l’obligatorietat del servei militar o civil i el compromís de destruir Hamàs a Gaza. És una fórmula que el podria ajudar a atreure desertors de l’òrbita de Netanyahu, però que difícilment serà acceptada pels ultraortodoxos i alguns diputats àrabs. 

Més enllà de criticar les acusacions de frau electoral de Netanyahu, Eisenkot no ha fet gaires intervencions en públic d’ençà de les eleccions de dimarts passat, en què Netanyahu va perdre la seva majoria parlamentària però va retenir una majoria simple: 53 escons, contra els 48 de l’oposició i els 19 dels partits àrabs. 

En el comunicat de dissabte, Eisenkot va insistir que el resultat electoral demostrava que els israelians volien un canvi, i que havia arribat l’hora que Netanyahu deixés la política. 

“La ciutadania ha triat el canvi”, va declarar Eisenkot quan es van publicar els primers resultats. “Un dirigent digne del seu nom acceptaria el veredicte del poble i anunciaria avui mateix que plega de la política.” 

“Milions d’israelians estan farts de les mentides, del fracàs, de la divisió i de les provocacions”, va dir. També va advertir Netanyahu que no fes servir una nova acció militar com a excusa per a allargar el govern, ara en funcions. 

“Netanyahu, no gosis fer servir la seguretat d’Israel amb finalitats polítiques”, va dir. 

Segons els resultats oficials, el partit d’Eisenkot, Iaixar (‘recte’ o ‘honest’, en hebreu), va obtenir 21 escons, contra els 27 del Likud, el partit de Netanyahu. Les negociacions amb la constel·lació de partits que han obtingut representació al parlament podrien allargar-se setmanes. 

Una de les incògnites és si el president d’Israel, Isaac Herzog, encarregarà a Netanyahu o Eisenkot de formar una coalició majoritària. Després de consultar els dirigents dels diferents partits amb representació i escoltar-ne les recomanacions, Herzog pot triar qui cregui que té més possibilitats de formar una coalició parlamentària estable. 

Tant si rep l’encàrrec com si no, l’ascens polític d’aquest ex-comandant i militar de carrera, discret i directe, ha estat extraordinàriament ràpid. També ho ha estat el del partit que va fundar ara fa tot just tretze mesos. 

És tan sols la segona vegada que es presenta a unes eleccions, i la primera com a cap d’un partit propi. 

Els experts, en aquest sentit, expliquen que Eisenkot ha arribat a les portes del poder perquè ofereix als israelians quelcom que cap dels dos bàndols –ni la dreta ni el bloc liberal– pot menystenir fàcilment: l’experiència d’una carrera militar en matèria de seguretat, la fama de ser un home de paraula i la pèrdua d’un fill a Gaza, un dol que comparteix amb milers de famílies israelianes. 

Gayil Talshir, politòloga de la Universitat Hebrea de Jerusalem, explica que el suport a Eisenkot ha anat creixent de manera sostinguda durant aquests dos darrers anys. Aquests darrers mesos, explica, Eisenkot sabut eixamplar aquest suport “no tan sols dins el bloc liberal, sinó també al bloc de dreta”. 

En campanya, Eisenkot va prometre que posaria fi al govern d’Hamàs a Gaza en divuit mesos, però també s’ha oposat a l’annexió de Cisjordània i ha promès d’enderrocar els assentaments colons il·legals. Aquesta combinació li ha permès d’anar-se obrint camí entre els votants de centre sense perdre els votants conservadors. 

Sobretot, la seva campanya s’ha basat en la rendició de comptes. 

Netanyahu s’ha negat a crear una comissió d’investigació sobre els errors que van permetre el 7 d’octubre. Eisenkot n’ha promès de crear una el primer dia de mandat, i ha dit que també caldria examinar la gestió que va fer ell mateix, com a cap de l’exèrcit, de l’atac. 

Eisenkot va entrar al gabinet de guerra d’emergència de Netanyahu cinc dies després dels atacs. Va dimitir-ne vuit mesos més tard juntament amb Benny Gantz, aleshores aliat seu al parlament. Ambdós van acusar Netanyahu d’anteposar la política al retorn dels ostatges, i de negar-se a traçar un pla per a la Gaza de postguerra. 

La seva biografia també l’ha ajudat. És fill d’immigrants marroquins, nascut a Tiberíades i criat a Eilat. Seria el primer cap de govern d’Israel que és jueu mizrahim (és a dir, amb arrels al nord de l’Àfrica i al Llevant) i no pas asquenazita (és a dir, d’origen europeu). Ha fet molta campanya en comunitats obreres que, aquestes darreres dècades, havien esdevingut bastions del Likud. 

“Mentre Netanyahu presenta els jueus mizrahim com a desafavorits, Eisenkot els ven la promesa de l’ascensor social”, diu Talshir. 

A títol més personal, Eisenkot té un lligam tràgic amb els milers d’israelians a qui la guerra de Gaza ha capgirat la vida. 

Al gabinet de guerra, va ser un dels defensors més tenaços dels acords per a alliberar els ostatges. A final del 2023, durant la primera –i altament fràgil– treva, l’acord semblava que era a punt de trencar-se. Segons el diari israelià Ha’aretz, Eisenkot fou una de les veus que va pronunciar-se més clarament a favor de mantenir l’acord a “gairebé a qualsevol preu”. 

Tanmateix, la treva es va acabar trencant. Pocs dies després, el fill d’Eisenkot, Gal, va morir durant una operació de rescat d’ostatges a Gaza. 

Eisenkot ha promès de tancar els fronts que Netanyahu ha deixat oberts. “Les zones de seguretat creades al Líban, a Síria i a Gaza són una eina i una palanca per a fer avançar els interessos nacionals d’Israel, no pas per a quedar-s’hi durant generacions”, va dir a la Conferència d’Herzliya, una cimera de seguretat israeliana. 

El missatge ha ressonat entre milions d’israelians farts d’anys de guerra. És el cas d’Hila Asayag, de quaranta-nou anys, que té un fill que ha servit a Gaza i al Líban. “No pots dormir, sempre pateixes”, diu. “Algú ha de canviar-ho, això.” 

Segons xifres del Ministeri de Salut de Gaza, que no distingeix entre civils i combatents, el conflicte a l’enclavament ha matat més de 70.000 palestins. L’exèrcit israelià encara controla prop d’un 70% del territori de Gaza: Eisenkot, tal com Netanyahu, ha descartat de retirar-se’n abans de desmantellar del tot el govern d’Hamàs. 

“Passats divuit mesos del nostre govern, l’organització terrorista Hamàs ja no governarà Gaza”, va prometre fa poc durant un acte a Tel-Aviv. 

Quant a la qüestió de Cisjordània, Eisenkot s’ha diferenciat clarament de la posició del govern Netanyahu. Eisenkot s’ha oposat a l’annexió del territori, si bé ha insistit que l’exèrcit hi havia de mantenir la llibertat d’acció. “Tenir 2,8 milions de palestins sota responsabilitat israeliana és molt perjudicial per a nosaltres”, va dir fa poc. 

També s’ha negat a expandir els assentaments colons, i ha promès de desmantellar “tots els assentaments il·legals de les àrees A i B”, que són les parts de Cisjordània sota control civil palestí. Quant al futur del territori, Eisenkot ha exposat dues opcions: un règim d’autonomia o “un estat minvat”, sense exèrcit i sota control israelià en matèria de seguretat. 

Eisenkot també ha condemnat la violència colona contra la població palestina de Cisjordània, i ha dit que Israel havia de ser “molt dur amb aquells qui es prenen la justícia pel seu compte”. 

Si Herzog li acaba encarregant de formar govern, Eisenkot es veurà obligat a fer certs malabarismes polítics. El seu objectiu, segons que ha explicat ell mateix, és una coalició de partits sionistes, però tampoc no ha descartat de treballar amb partits ultraortodoxos o àrabs. “No dic ni que sí que ni no a un partit haredim o àrab”, va dir fa poc. 

En campanya, Eisenkot va deixar molt clares les condicions per a afegir-se a la seva coalició. 

“Seuré amb tot aquell que cregui que Israel és un estat jueu i democràtic, que accepti els valors de la Declaració d’Independència i que accepti l’obligació del servei militar i del servei civil nacional”, va dir. També es va comprometre a obligar els ultraortodoxos a allistar-se. Més endavant hi va afegir una quarta condició: reconèixer que Hamàs és una organització terrorista.

 

Gerry Shih i Heidi Levine han contribuït a aquest article. 

 

 

[Foto: Atef Safadi/Efe - font: The Washington Post - reproduït dins www.vilaweb.cat]

L’ascens de Le Pen amenaça més que mai de dur l’extrema dreta al poder

La dirigent del Rassemblement National encapçala totes les enquestes després de la sentència per malversació de fons · Macron és acusat de blindar l’estat pensant en una possible arribada de Le Pen a l’Elisi 

Escrit per Alexandre Solano

Marine Le Pen vol arribar a l’Elisi. El Tribunal d’Apel·lació de París n’ha confirmat la culpabilitat per malversació de fons, però li ha reduït la pena d’inhabilitació i això li ha permès de recuperar la iniciativa política. La dirigent del Rassemblement National ja es presenta com la candidata indiscutible de l’extrema dreta francesa.

És la quarta vegada que provarà d’arribar a la presidència, però ara, amb unes expectatives radicalment diferents. No tan sols sembla que ha esquerdat l’anomenat “front republicà” que durant dècades ha barrat el pas a l’extrema dreta, i que ja va trontollar en les eleccions legislatives i municipals, sinó que ja encapçala les enquestes tant a la primera ronda com a la segona.

Le Pen es pot presentar a les eleccions, però la incertesa jurídica persisteix. El recurs al Tribunal de Cassació suspèn l’execució de la pena, també la inhabilitació i l’obligació de dur un braçalet electrònic, i li permet de fer campanya sense les limitacions de la detenció domiciliària. Tanmateix, una resolució abans de les eleccions podria tornar a posar en qüestió la candidatura: tant si la cassació confirmés la sentència i la inhabilitació com si ordenés de repetir el judici. Això obligaria el Consell Constitucional a pronunciar-s’hi.

Le Pen presenta la condemna com una maniobra política i un intent de privar els electors del dret de votar-la. El partit fa anys que denuncia una suposada instrumentalització política dels tribunals, però, d’ençà de la sentència, aquesta retòrica ha passat al centre de la campanya. Alhora, Macron ha començat a treballar pensant en la possible victòria de Le Pen.

Un discurs emblanquinat per arribar al poder

La quarta candidatura de Le Pen no serà una simple repetició de les anteriors. Durant més d’una dècada, ha treballat per desdiabolitzar el partit fundat pel seu pare, Jean-Marie Le Pen, i substituir la imatge del Front National per la d’una força de govern allunyada de l’extremisme. Ara ja no en té prou d’arribar a la segona ronda: vol guanyar-la. Per aconseguir-ho, ha de conservar el nucli més fidel de l’electorat d’extrema dreta i, alhora, reduir el rebuig que causa en una part dels votants.

Le Pen vol centrar la campanya en el poder adquisitiu, la immigració, la seguretat, la sobirania nacional i el desgast dels deu anys de presidència d’Emmanuel Macron; i també mira de presentar-se com una figura estable en una política fragmentada i sense majories sòlides a l’Assemblea francesa.

Les enquestes ja situen Le Pen clarament al capdavant de la primera ronda i, a diferència de campanyes anteriors, també la fan guanyadora a la segona. El 2017, Macron la va derrotar amb més del 66% dels vots. El 2022, la distància es va reduir, però Macron encara va superar el 58%. Ara el vot útil contra l’extrema dreta –sovint amb una pinça al nas– sembla molt més afeblit.

Una part de l’electorat ja no percep el Rassemblement National com una força aliena al sistema. Governa en municipis, té el grup parlamentari més gran de l’Assemblea francesa, ha guanyat les eleccions europees i ha normalitzat la seva presència institucional. De fet, en l’àmbit internacional, ha mostrat un discurs més moderat que no pas els EUA de Donald Trump, i el fet que, per exemple, Giorgia Meloni governi a Itàlia sense gaires trasbalsos també ha ajudat a aquesta normalització.

Alhora, l’hostilitat entre els blocs dificulta la reconstrucció d’un front comú. Molts votants de dretes es neguen a donar suport a Jean-Luc Mélenchon, i una part de l’electorat d’esquerres es podria abstenir amb un candidat procedent del macronisme. De fet, això ja es va veure en moltes segones rondes a les municipals.

Le Pen no necessita construir una majoria homogènia, sinó assegurar-se un bloc disciplinat mentre els rivals es divideixen el centre, la dreta tradicional i l’esquerra.

Macron prova de blindar les institucions

La possibilitat que Le Pen arribi a l’Elisi ja condiciona les decisions del poder actual. Quan manca menys d’un any perquè deixi la presidència, Macron ha encadenat nomenaments en institucions que continuaran exercint un paper central molt després de la seva sortida. El fet de situar persones pròximes al macronisme en càrrecs concebuts per ser independents de l’executiu i, en alguns casos, pràcticament inamovibles, no ha estat exempt de crítiques. 

La llista inclou algunes de les institucions més poderoses de la República. Richard Ferrand, antic president de l’Assemblea francesa i aliat de Macron, dirigeix d’ençà del 2025 el Consell Constitucional. Amélie de Montchalin, fins aleshores ministra de Comptes Públics, ha estat nomenada presidenta del Tribunal de Comptes. Marc Guillaume ha assumit la vice-presidència del Consell d’Estat i Emmanuel Moulin, antic secretari general de l’Elisi, ha estat designat governador del Banc de França.

Ferrand té un mandat de nou anys i no pot ser destituït pel futur president. Montchalin, de quaranta-un anys, no ha d’abandonar el càrrec fins a la seva jubilació. És a dir, pot estar-se més de vint anys en el càrrec, i Guillaume tampoc no podria ser substituït lliurement pel govern següent. El nomenament de Montchalin ha estat especialment controvertit perquè, com a ministra, havia participat en l’elaboració dels comptes públics que ara haurà de fiscalitzar.

Els nomenaments són una arma de doble tall. Aquestes designacions permeten a Le Pen de presentar qualsevol obstacle al seu programa o en contra seu, també les decisions judicials o constitucionals, com una maniobra del macronisme per a negar-li el mandat de les urnes. El relat troba el terreny adobat en un moment en què els antics consensos polítics estan com més va més erosionats i els contrapoders han adquirit una centralitat creixent.

Aquesta tensió es reflecteix en l’activitat del Consell Constitucional. L’any 2025 va rebre vint-i-sis recursos, deu més que no pas la mitjana i la xifra més alta d’aquests darrers quinze anys. La tendència s’ha mantingut el 2026: durant el primer semestre ja n’havia rebut onze, presentats, entre més actors, pel govern, la presidència del senat i el Rassemblement National. En aquest context, qualsevol decisió del Consell Constitucional pot ser interpretada no tan sols en termes jurídics, sinó també com una peça més de la confrontació política.

Uns adversaris dividits entre el centre i l’esquerra

Édouard Philippe és, ara com ara, l’aspirant més ben situat per a disputar a Le Pen la segona ronda. En alguns sondatges s’acosta a l’empat tècnic, tot i que ella manté l’avantatge. L’ex-primer ministre de Macron i batlle de Le Havre es presenta com un candidat de centre-dreta, europeista i institucional, capaç de reconstruir el vot moderat que va portar Macron a l’Elisi el 2017. Tot i això, té dificultats per atreure tant els sectors més socialdemòcrates com els més conservadors.

A més, és investigat per una possible malversació de fons a l’Ajuntament de Le Havre, un llast especialment delicat en una campanya en què la condemna de Le Pen serà un dels principals arguments dels seus adversaris.

Philippe tampoc no té el suport unànime del macronisme, ans al contrari, Gabriel Attal li discuteix la candidatura. L’ex-primer ministre i dirigent de Renaixement aspira a representar una generació nova i a impedir que Philippe monopolitzi l’espai centrista. Attal necessita reivindicar una part de l’obra de Macron i, alhora, distanciar-se d’un president desgastat. En un enfrontament directe, Le Pen s’imposaria amb prop d’un 55% dels vots.

Philippe i Attal han admès que, abans de les eleccions, caldrà parlar d’una eventual unificació. Tanmateix, tots dos esperen que siguin les enquestes que obliguin l’altre a retirar-se. 

A l’esquerra, Jean-Luc Mélenchon també prepara una candidatura. Vol arribar a la segona ronda mobilitzant els barris populars, els joves, una part important de l’electorat d’origen estranger i els sectors més descontents amb el macronisme. Mélenchon va quedar a poca distància d’accedir a la segona ronda el 2022, però continua essent una figura fortament polaritzadora, amb un rebuig important fins i tot dins de l’esquerra. Una part de l’esquerra prepara una candidatura alternativa mitjançant primàries i Raphaël Glucksmann prova de construir un espai socialdemòcrata i europeista independent.

Però els sondatges són adversos per a tots dos. Le Pen s’imposaria còmodament a Mélenchon, amb més de dos terços dels vots, i també derrotaria Glucksmann, amb aproximadament un 60%.

Una oportunitat que potser no es repetirà

Marine Le Pen arriba a la quarta candidatura amb una condemna, un recurs pendent, un hereu impacient com és Jordan Bardella, que havia de ser candidat si no ho era ella, i un partit sotmès encara a més investigacions. Però també hi arriba amb una base electoral més àmplia que mai, una extrema dreta normalitzada i uns adversaris fragmentats.

Aquesta pot ser la seva darrera oportunitat. Bardella ja no és simplement un successor hipotètic i el temps afavoreix una renovació generacional. Una nova derrota faria molt difícil de justificar que Le Pen continués monopolitzant la candidatura presidencial. Per això, la sentència no ha obert una retirada, sinó una acceleració. Le Pen ha de consolidar-se com a candidata de facto abans que el Tribunal de Cassació confirmi o alteri la seva situació jurídica, mantenir Bardella a prop sense permetre que esdevingui una alternativa i confiar que Philippe, Attal, Mélenchon i la resta d’aspirants continuïn competint entre ells.

Durant dècades, la política francesa ha confiat que, arribada la segona ronda, el “front republicà” impediria l’accés de l’extrema dreta a l’Elisi. La campanya del 2027 comença amb una hipòtesi radicalment diferent: que aquest mecanisme ja no sigui prou fort. Si això passa, Marine Le Pen no necessitarà convèncer una majoria nova. En tindrà prou que els seus adversaris siguin incapaços de construir-la.

 

[Font: www.vilaweb.cat]

La pena di morte è una legge vile e razzista che non resisterà ad un ricorso giurisdizionale**

L’approvazione della legge, che svilisce la vita umana, è una vittoria per le organizzazioni terroristiche e sottolinea l’abbandono da parte di Israele dei valori umanistici e liberali, mettendo a nudo la natura reazionaria del regime. Qualunque tribunale che approverà questa legge è inadatto a giudicare.

Ben Gvir interviene a favore alla Knesset sul tema della pena di mort

di Mordechai Kremnitzer

Haaretz

Negli ultimi anni la Knesset [il parlamento israeliano, ndtr.] ha lavorato per portare avanti la revisione del sistema giudiziario, con maggiore intensità nelle scorse settimane, sfruttando lo stato di guerra con l’Iran.

Ciò include il ripristino della pena di morte, che ricopre un posto d’onore, o più precisamente di disonore, nel recidere del tutto i restanti valori umanistici e liberali di Israele.

Nel mondo liberal-democratico l’abolizione della pena di morte è considerata uno dei più alti traguardi dell’epoca successiva alla seconda guerra mondiale. Israele si è adeguato a questa tendenza in due modi: abolendo la pena di morte per omicidio, che ha ereditato dalla Palestina sotto il mandato britannico, e sostituendola con l’ergastolo obbligatorio nel 1954; inoltre, attraverso una coerente prassi delle procure e dei tribunali per evitare l’uso della pena di morte, eccetto per i crimini nazisti.

I nostri codici prevedono assai pochi reati punibili con la pena di morte – per crimini contro l’umanità e contro il popolo ebraico, per i più gravi reati contro la sicurezza dello Stato, per i reati di terrorismo, per i reati più gravi commessi da soldati in base alla legge marziale e per omicidi commessi in Cisgiordania da chi non è cittadino o residente israeliano.

Ma, come già detto, tranne che per i crimini nazisti il sistema giudiziario si caratterizzava nel rendere lettera morta la pena di morte prevista dai codici. In Israele la distanza tra la pena di morte sancita nei codici e la sua mancata applicazione nella realtà non era dovuta solo a vincoli giudiziari, ma anche ad inequivocabili valutazioni di sicurezza che evidenziavano la mancanza di prove in merito a un effetto deterrente della pena di morte di fronte al terrorismo.

Di fatto le valutazioni indicavano la possibilità che la pena di morte potrebbe in realtà incoraggiare gli atti di terrorismo che conferiscono lo status di shahid (martirio) e la glorificazione sociale di coloro che sono stati giustiziati, nonchè gravi incidenti durante l’arresto dei sospettati e il rischio di morte di ostaggi israeliani.

Certo ci sono stati periodi in cui funzionari della sicurezza hanno fornito al governo e alla Knesset pareri professionali e non si sono limitati ad una debole e inconsistente dichiarazione di non opposizione alla legge. Vi era un tempo un parlamento che non legiferava finchè non gli fosse sottoposta dati affidabili dal punto di vista professionale, ricerche e pareri di esperti. C’era, e ora non c’è più.

Una governance illuminata è stata sostituita da una governance incompetente. Come prevede il principio di legalità nel diritto penale, la legge riguarda il futuro e non si applica agli atti commessi prima della sua entrata in vigore. Tuttavia contiene anche un’indicazione per il futuro. Ciò riguarda i gazawi detenuti in quanto coinvolti nel massacro del 7 ottobre. Se fossero accusati di reati capitali è ragionevole ritenere che il nuovo approccio alla pena di morte verrebbe applicato nei loro confronti – non più lettera morta, ma un cappio intorno al collo degli incriminati.

Il vecchio Israele era orgoglioso della propria moderazione. Il nuovo Israele, quello in cui Ben Gvir e Smotrich dettano la linea, fa l’esatto opposto. Cerca di sostituire la moderazione con una sete di sangue, purché non sia sangue ebreo. Il vecchio approccio scaturiva da una moralità universale ed ebraica. La deliberata uccisione di una persona quando può essere punita in altri modi è un atto estremamente crudele. Da questo punto di vista la nuova legge è un grande traguardo per le organizzazioni terroristiche ebraiche. Uno dei loro obbiettivi è restringere la distanza morale tra loro e i mezzi illeciti che utilizzano e lo Stato contro cui lottano. Arriva il parlamento di Israele e fa loro un regalo.

E’ anche interessante notare che tra i pochi casi in cui è stata applicata la pena di morte in Israele due si sono rivelati errori giudiziari. E’ il caso di Meir Tobianski, che è stato condannato a morte da una corte marziale e giustiziato e il cui nome in seguito è stato riabilitato dalle accuse attribuitegli.

E’ anche il caso di John Demjanjuk, incriminato dalla Corte Distrettuale e condannato a morte, ma assolto in appello a causa di un ragionevole dubbio circa la sua identità, cioè se fosse veramente l’“Ivan il terribile” di Treblinka. Se non fossero stati aperti gli archivi dei servizi segreti sovietici è altamente improbabile che Demjanjuk sarebbe stato assolto.

Il rischio di errori giudiziari aumenta in un clima pubblico intriso di sete di vendetta e di disumanizzazione dei palestinesi. La nuova legge fa di tutto per assicurare che il margine di errore cresca: abolisce il requisito di unanimità nei tribunali militari della Cisgiordania nelle decisioni sull’incriminazione e la condanna, stabilendo un voto a maggioranza.

I promotori della legge hanno anche trovato un modo per garantire che essa non possa, dio non voglia, applicarsi agli ebrei: nella definizione di reato di omicidio è stato stabilito che lo scopo dell’omicidio sia la negazione dell’esistenza dello Stato di Israele. Quanto al reato di omicidio in Cisgiordania, che deve essere giudicato da un tribunale militare, vi sono processati solo gli abitanti palestinesi.

Gli estensori di questa legge sanno che la nauseante macchinazione che hanno prodotto non resisterà ad un ricorso, ma questo non li spaventa. Per prima cosa, non è dato sapere quanto tempo ci vorrà perché venga emanata una sentenza. In secondo luogo, se l’Alta Corte di Giustizia intervenisse, sarà possibile sostenere che è responsabile degli attacchi terroristici. Terzo, sarà possibile accusare la corte di contrastare la volontà del popolo e quindi che ci voglia una corte diversa, che rispetti la volontà del popolo, qualunque possa essere la natura morale di tale volontà.

La pena di morte è diventata una cartina di tornasole per classificare un regime come progressista o regressivo. Israele sta marciando dritto verso la seconda ipotesi, fingendo di appartenere alla prima. Questo inganno ha smesso di essere convincente. Il danno all’immagine di Israele e alle sue relazioni con l’Occidente liberale è evidente e destinato ad aggravarsi.

Si può presumere che il primo ministro non ne fosse a conoscenza anticipatamente, in quanto nessuno lo avrebbe informato. La pena di morte simbolizza il disprezzo per la vita umana, prima e anzitutto per la vita degli arabi. Questo disprezzo si manifesta di continuo, nel trattamento di coloro che non sono coinvolti nel terrorismo a Gaza, negli sfollamenti condotti con autorità e beneplacito in Cisgiordania e nella discriminazione contro cittadini arabi relativamente alla loro sicurezza. Finchè il governo di Israele persiste nella supremazia ebraica e nella netta distinzione tra sangue ebreo e palestinese, il disprezzo per la vita umana non può restare limitato ad un unico gruppo.

Esso si estende anche al gruppo di appartenenza: nel trattamento da parte del governo degli ostaggi, delle vittime che non sono sostenitrici del governo, delle avanguardie che difendono i confini del Paese e dei soldati. Al governo non deve essere consentito di sfruttare la sofferenza.

Si dice che quando l’ex deputato Avraham Melamed del Partito Nazionale Religioso (che rappresentava la fazione del sionismo religioso) era membro del sottocomitato per la scelta dei giudici egli chiedesse ad ogni candidato la sua opinione sulla pena di morte. Una posizione a favore della pena di morte avrebbe squalificato il candidato. Ma ora noi israeliani diciamo: “Come siamo fortunati noi ebrei ad avere un nostro Stato. Finalmente possiamo erigere patiboli nel nostro Stato e impiccarvi i gentili [i non ebrei, ndtr.].”

(Traduzione dall’inglese di Cristiana Cavagna) 

[Foto: Itay Cohen - riprodotto su www.zeitun.info]

Contrôle des médias sociaux : Pedro Sánchez prépare son propre outil de vérification des « discours haineux et des contenus polarisants »

L’Espagne prépare la mise en service d’un système de mesure automatisée de la haine en ligne, présenté par le Premier ministre Pedro Sánchez lors du premier Forum contre la haine, le 11 mars 2026 à Madrid.

Le Premier ministre espagnol Pedro Sánchez 

Écrit par Gaspard Lignard 

Cet outil doit générer « un classement pour commander des plateformes en fonction de la quantité de contenu problématique qu’elles déplacent », en s’appuyant sur l’analyse de messages publiés sur les principaux réseaux sociaux utilisés dans le pays. 

Ce dispositif s’inscrit dans une stratégie plus large du gouvernement espagnol visant à « reprendre le contrôle » des plateformes, à la suite d’une série d’annonces sur la lutte contre les contenus illégaux et l’encadrement de l’accès des mineurs. 

Il intervient dans un contexte européen où les États cherchent à rendre plus contraignantes les obligations de transparence et de modération imposées aux acteurs dominants du numérique. 

Un système de classement à forte portée politique

L’outil, baptisé « Hodio » pour « Huella del Odio y la Polarización » (Empreinte de la haine et de la polarisation, ndlr), doit être mis en œuvre par l’Observatoire espagnol du racisme et de la xénophobie et se veut fondé sur des « critères académiques reconnus », selon Le Figaro.

Selon le Premier ministre Pedro Sánchez , cet outil « va permettre de mesurer de façon systématique la présence, l’évolution et la portée des discours de haine sur les plateformes numériques » et de publier régulièrement des résultats détaillant la performance de chaque service, selon El Mundo.  Les autorités prévoient un rapport semestriel incluant un classement des plateformes, censé rendre visible l’ampleur des contenus problématiques et la réaction de chaque opérateur.

Pedro Sánchez a déclaré : « Nous allons rendre publics les résultats afin que tout le monde sache qui freine la haine, qui détourne le regard et qui fait du business avec la haine. » Il a ajouté : « L’objectif est très clair : sortir la haine de l’ombre, la rendre visible, exiger des comptes à ceux qui n’agissent pas », liant explicitement cette démarche à l’augmentation des « délits de haine » en Espagne au cours de la dernière décennie.

Le gouvernement entend ainsi renforcer la pression politique et réputationnelle sur les plateformes, en complément des instruments juridiques prévus par le règlement européen sur les services numériques (DSA).

Des incertitudes méthodologiques majeures

Plusieurs rapports officiels soulignent toutefois les difficultés méthodologiques liées à la quantification des contenus haineux : définition variable de la « haine », divergences entre ce qui est illicite pénalement et ce qui relève seulement de la liberté d’expression, dépendance à la qualité du signalement, selon Legifrance.

La Commission nationale consultative des droits de l’homme (CNCDH) relevait déjà, dans son avis sur la haine en ligne, que « les différentes approches retenues par les plateformes afin de définir les contenus haineux » empêchent une comparaison fiable des chiffres. En France, le bilan 2022 de l’Arcom montre que les opérateurs fournissent des données hétérogènes, issues de procédures internes très différentes, ce qui complique l’évaluation objective de leurs performances.

La fiabilité du futur classement espagnol dépendra donc de paramètres techniques largement invisibles pour le grand public : corpus analysés, seuils de détection, modèles de langage, place laissée à la vérification humaine.

Or, la CNCDH comme plusieurs analyses juridiques rappellent que la transparence sur ces outils conditionne le respect des droits fondamentaux, notamment la liberté d’expression et le droit au recours. Sans publication détaillée de la méthodologie, le classement risque de transformer un phénomène complexe en indicateur simplifié, difficilement contestable par les utilisateurs et les chercheurs.

Le risque assumé d’un surblocage algorithmique

Les autorités françaises ont déjà mis en garde contre un « risque de surblocage » lorsque les plateformes sont soumises à des objectifs chiffrés de retrait rapide des contenus signalés. La CNCDH observe que la combinaison d’algorithmes de détection et d’incitations réglementaires fortes peut conduire à la suppression préventive de contenus licites, « par prudence », au détriment du pluralisme.

Le rapport de l’Arcom note également que la tendance à automatiser la modération demeure encadrée de manière inégale selon les acteurs, certains ne documentant que très partiellement leurs outils et leurs taux d’erreur. Dans ce contexte, un classement public comme celui promis par Hodio pourrait encourager les plateformes à privilégier la réduction statistique des contenus problématiques, plutôt qu’un examen plus fin de la légalité et du contexte.

Les recherches sur la modération automatisée montrent que les discours minoritaires, politiques ou militants sont souvent plus exposés aux erreurs de filtrage, en particulier lorsqu’ils utilisent un vocabulaire potentiellement sensible.

Sans garde‑fous procéduraux – voies de recours effectives, accès aux données pour les chercheurs, audit indépendant – la logique de classement pourrait donc se traduire par un renforcement opaque du pouvoir normatif des acteurs publics et privés sur la parole en ligne. 

 

[Photo : OSCAR DEL POZO/AFP via Getty Images - source : www.epochtimes.fr]