Mostrar mensagens com a etiqueta Transparence. Mostrar todas as mensagens
Mostrar mensagens com a etiqueta Transparence. Mostrar todas as mensagens

sábado, 29 de agosto de 2026

Lo nombre d’enfants palestinians encarcerats per Israèl s’es multiplicat per uèit

L’Humanité publica una entrevista de Titi Carmel, president de l’ONG israeliana contra la detencion dels mainatges. Aqueste i denóncia de maltractaments, de violéncias e de secutament sexual 


Escrich per Ferriòl Macip

Lo nombre d’enfants palestinians encarcerats per Israèl contunha d’aumentar e las condicions de detencion i son extrèmament duras, amb de testimoniatges de violéncias e de secutament sexual, çò explica dins una entrevista publicada per L’Humanité lo 20 d’agost de 2026, Titi Carmel, president de l’ONG israeliana Parents Against Child Detention (Parents contra la detencion dels mainatges).

Segon las chifras del Servici Penitenciari israelian que las a analisadas l’ONG, lo nombre d’enfants palestinians en detencion administrativa en Israèl passèt de 103 a 191 entre genièr de 2025 e març de 2026. La durada de la detencion s’alonga tanben fòrça: lo nombre de menors detenguts jos aquel regim dempuèi mai d’un an es estat multiplicat per uèit. «Mai de mainatges intran dins lo sistèma carceral i demòran mai longtemps», çò explica Carmel, per qui l’aument de las arrestacions en Cisjordania dempuèi octòbre de 2023 es esglasiant; çò que lo chepica mai particularament es l’espandiment del recors a la detencion administrativa, sens inculpacion ni procès, sovent fondada sus de pròvas secretas, e renovelabla indefinidament.

Los testimoniatges collectats en los enfants son plan inquietants: subrepopulacion carcerala, alimentacion insufisenta e de còps avariada o impròpria al consum, igièna e suènhs medicals deplorables. Carmel senhala tanben de rapòrts recurrents de còps infligits e de maltractaments pendent l’arrestacion, lo transferiment e l’interrogatòri, e de cases de violéncias e de secutament sexual perpetrats pel personal penitenciari.

Per Carmel, aquelas practicas viòlan la Convencion suls Dreches de l’Enfant, ratificada per Israèl, que fa de la detencion d’un mainatge una mesura de darrièr recors. «Es plan malaisit de conciliar un bon nombre de practicas amb aquelas obligacions», çò constatèt, en se demandant cossí de centenats d’enfants palestinians se tròban a tot moment dins las presons israelianas se l’encarceracion es censada èsser excepcionala.

Fàcia a çò que Carmel li ditz «una manca extraordinària de transparéncia», l’ONG analisa las donadas oficialas, de testimoniatges e, amb lo Comitat Public contra la Tortura en Israèl, a presentat de demandas d’accès a l’informacion a l’armada, a la polícia e als tribunals militars. Mena tanben de gents a assistir a las audiéncias d’aqueles tribunals, que la majoritat dels israelians an pas jamai vist, e trabalha amb d’organizacions de dreches umans, d’avocats e de professionals de la santat mentala, per remetre en question, dins la societat israeliana ela meteissa, l’idèa qu’encarcerar de mainatges palestinians a tala escala seriá normala o acceptabla.

 

[Imatge: Zain JAAFAR / AFP - sorsa: www.jornalet.com]

quarta-feira, 26 de agosto de 2026

«Tothom vol ser fill de Joseph Conrad», de Francesc Cuéllar

La bellesa en flames 

Escrit per Anna Carreras i Aubets

Aquest llibre de Francesc Cuéllar (Sant Sadurní d’Anoia, 1993) és una obra mestra de color vermell infern que maneja capes de registres: el literari, el metaliterari, el psicològic i el simbòlic. Invocar Joseph Conrad al títol no és només una referència cultural aleatòria, sinó una declaració d’intencions. 

Conrad escriu sobre la culpa imperial, la fragilitat moral dels individus i el terror de descobrir que la barbàrie no és exterior sinó interior. És el gran cartògraf de les zones obscures de la consciència; voler ser “fill” seu implica assumir una herència literària marcada pel conflicte entre civilització i barbàrie, entre narració i experiència, entre aventura exterior i vertigen interior, entre el pus gran amador que fou Ausiàs March i l’enfant terrible –amb causa– del segle XXI.

La novel·la de Cuéllar repassa un viatge iniciàtic i una dissecció de la identitat contemporània. Ernest, el protagonista, és un jove de 30 anys atrapat entre el desig d’una vida plena i la brutalitat material del present, que malda per “prendre decisions com a acte d’identitat” en un món que és una maleïda salvatjada i que manipula amb la llum com ho fan “els centres de fisioteràpia, les esglésies, els bingos i els puticlubs”.   

L’obra adopta la forma d’un dietari –un laboratori íntim– en un compte enrere que abasta 9 dies i que s’intercala amb capítols titulats “buits: Escenes oblidades d’algunes biografies” –Woolf, Beckett, Conrad, Gates, Kahlo, etc. Ernest no és només qui explica la història; és l’espai on passa tot, dins del seu “caparró exhaust”La seva consciència és el veritable escenari de la novel·la.

El punt de partida narratiu —el jove ha de marxar de Barcelona, la ciutat dels “núvols taronja urani”, pels lloguers abusius i tornar a casa dels pares— pot semblar anecdòtic, però és un dels traumes fundacionals del personatge. No només és un obstacle econòmic, sinó una expulsió simbòlica.

Francesc Cuéllar, Tothom vol ser fill de Joseph Conrad, La Magrana (2026)

Barcelona representa el centre cultural, l’espai on ell imagina que podria existir com a escriptor i intel·lectual, el lloc que por fer possible el simulacre. Mentre revisa les cintes vhs de la família per fer-li un regal al pare –que fa 60 anys– revela un secret que convertirà el poble en un camp de mines “de bombes abanderades i justificades per la revolució de la veritat”.

Cuéllar reflexiona sobre com es construeixen les històries. La narració metaliterària avança amb una consciència clara del propi artifici. L’estratègia recorda la tradició de narradors que desconfien de la transparència: com Conrad, però també d’altres que saben que explicar una història sempre és manipular la percepció del lector: explicar és interpretar, i interpretar és trair. 

El protagonista es mou dins d’un món en què la identitat és fluida, sovint impostada. La idea de voler ser “fill de Conrad” es torna una metàfora d’un fenomen molt actual: la construcció cultural del jo. Vivim en una època en què les persones es defineixen a través de referents simbòlics —literaris, polítics, estètics— que són marques d’autenticitat, però també a partir del fracàs i la frustració en contemplar el “futur lluminós inexistent”. Ernest és un “cor viu”, un personatge de gran densitat psicològica.

El de Cuéllar no és un heroi clàssic ni un antiheroi espectacular; és una figura molt més subtil: un intel·lectual desplaçat, algú que intenta preservar una vida de pensament en un context que sembla hostil. El dietari és una forma de resistència íntima: una manera de demostrar que, fins i tot en un món dominat per la lògica immobiliària, l’emergència climàtica, el declivi de l’art institucional, la violència de gènere, les criatures robades, l’especulació turística, la ineficiència de la justícia, el neofeixisme i la precarietat laboral, encara és possible pensar, observar i escriure, conscient tothora que la imaginació és un “caramel emmetzinat”.

Cuéllar no regala una prosa transparent, sinó densa, muscular, amb gran consciència rítmica i molts jocs de paraules. Les frases contenen una tensió constant entre ironia i gravetat, entre observació sociològica i introspecció, entre el renec i la poesia, entre l’argot i el cultisme, entre la psicoanàlisi de les “pupil·les blaves tristes” de la mare i la incomoditat de les violetes i les “verges expectants” de l’àvia Maria.

La novel·la funciona com a retrat generacional i intergeneracional alhora. Cuéllar observa amb una barreja de fascinació i escepticisme el món d’avui, un univers marcat per la precarietat simbòlica, l’ansietat de legitimitat i la necessitat d’autorepresentació. Però en paral·lel retrata el món dels pares, forjat a còpia de culpes, silencis, ànimes escabetxades secrets i pèrdues: “Puta catequesi, puta confirmació, putos diumenges de missa”. 

Som davant d’una reflexió filosòfica sobre l’autenticitat: “No ens escapem de la tradició mil·lenària que enfosqueix l’ésser humà: l’absència de la veritat”. L’autenticitat és un valor molt invocat però rarament practicat. I aquí és on el títol es torna irònic: gairebé ningú està disposat a assumir la càrrega que comporta heretar tradicions i traumes.

Aquesta és una novel·la ambiciosa i intel·lectualment exigent que pretén interrogar i incomodar. Densitat conceptual, ús sofisticat del llenguatge i de la intertextualitat, prosa curulla d’intensitat crítica a tots nivells i mirada hiperlúcida. La idea omnipresent de precarietat fa del personatge una figura molt potent en el pla literari: un outsider que viu en un deliciós estat constant de desajustament amb el món.

 

[Font: www.diarilaveu.cat]


segunda-feira, 10 de agosto de 2026

Francesc Serras: «Volem que comprendre la informació jurídica deixi de ser un privilegi»

TECOUS treballa per fer comprensible la informació jurídica en un ecosistema digital on la lletra petita continua generant barreres.

·         TECOUS vol oferir claredat legal per reduir barreres i desigualtats. 

Entitat redactora: Colectic 

En un entorn digital on la informació jurídica és omnipresent però sovint incomprensible, la lletra petita continua condicionant decisions quotidianes: contractes, compres, registres, subvencions o resolucions administratives. La complexitat, el llenguatge tècnic i la manca d’accessibilitat generen desconfiança i dificulten l’exercici efectiu dels drets. En aquest context, emergeixen iniciatives que busquen transformar aquesta experiència, fent que la comprensió de la informació legal sigui part essencial de la transparència i no un obstacle afegit.

Francesc Serras, cofundador de TECOUS, treballa per convertir documents jurídics extensos en interfícies clares, visuals i accessibles que permetin a qualsevol persona identificar allò essencial, entendre com l’afecta i prendre decisions informades. Des de la seva mirada, la claredat legal és una infraestructura necessària per reduir desigualtats informatives, reforçar la confiança i situar la informació jurídica al servei de les persones.

Com definiries TECOUS i quin problema intenta resoldre?

TECOUS és una iniciativa que transforma informació jurídica complexa en experiències digitals clares, visuals, accessibles i interactives. Vol resoldre el problema de rebre molta informació legal sense disposar de les eines per entendre-la, com passa amb termes i condicions, contractes, bases de subvencions o resolucions administratives. Tot i que la informació hi és, sovint es presenta en documents extensos, amb llenguatge tècnic o en blocs de text que generen frustració, desconfiança i distància entre ciutadania i institucions, afectant especialment persones amb menys coneixements jurídics o competències digitals.

TECOUS crea una capa de comprensió perquè les persones puguin identificar la informació important, entendre com els afecta i prendre decisions informades, sense eliminar ni modificar el contingut jurídic original.

Per què la lletra petita és també experiència d’usuari, i com ho heu integrat en el vostre model de disseny legal?

La lletra petita forma part de l’experiència d’usuari perquè apareix en moments de presa de decisions: registres, compres, cessió de dades personals, contractació de serveis o reclamacions. Una web pot ser fàcil d’utilitzar, però si la informació sobre drets i obligacions és incomprensible, l’experiència no és accessible. Sovint es dissenya perquè acceptar sigui fàcil, però no perquè entendre també ho sigui.

Per això, TECOUS integra la informació legal dins del recorregut de la persona i la presenta per capes: visió breu i visual, explicació en llenguatge clar i accés al text jurídic complet. Incorpora icones, navegació per temes, cercadors, audiodescripció i altres recursos d’accessibilitat perquè cada persona pugui entendre la informació essencial i aprofundir-hi quan ho necessiti.

Quins criteris utilitzeu per transformar un text legal complex en una interfície visual, clara i accessible sense alterar-ne el contingut jurídic?

El primer criteri és identificar drets, obligacions, terminis, imports, conseqüències i decisions importants per a la persona destinatària. L’estructura es reorganitza segons les seves necessitats, no necessàriament seguint l’ordre del document. S’utilitza llenguatge clar, frases curtes, exemples i elements visuals, evitant simplificacions que modifiquin el sentit jurídic, i cada resum es vincula al fragment original.

El document original es manté sempre disponible com a font jurídica. El resultat es valida des de perspectives jurídica, comunicativa, visual i d’accessibilitat, evitant que la presentació de la complexitat generi més barreres.

Quins impactes heu observat en plataformes, entitats o administracions que han implementat TECOUS?

El primer impacte és convertir informació que sovint actua com una barrera en una eina útil per prendre decisions. Els impactes observats són principalment qualitatius: les persones localitzen més ràpidament la informació rellevant, redueixen la càrrega de lectura i entenen millor quines decisions han de prendre o quins passos han de seguir.

Han desenvolupat projectes com el del sandbox d’aprenentatge regulatori Cruïll(IA), amb l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades, per explicar quines dades es recullen i com s’utilitzen. També han fet una prova pilot amb la Generalitat de Catalunya per fer més comprensibles resolucions administratives i iniciaran treballs amb l’Ajuntament de Barcelona per fer més accessibles les bases de subvencions. Els resultats quantitatius s’estan avaluant, especialment en comprensió, confiança percebuda i reducció de consultes o incidències.

Com garantiu la traçabilitat i el compliment normatiu, especialment en relació amb el Reglament General de Protecció de Dades i altres regulacions?

La traçabilitat implica que cada resum, explicació o element visual es pugui relacionar amb el fragment original del document. Això permet comprovar que la informació no ha estat descontextualitzada, mantenir control de versions i saber quin contingut era vigent en cada moment.

En protecció de dades, treballen amb principis com la privacitat des del disseny, minimització de dades, transparència i responsabilitat proactiva. La informació s’ha de presentar de manera clara, per capes i en el moment rellevant. TECOUS no converteix en legal un document que no ho sigui: el contingut jurídic ha d’estar correctament elaborat i validat, i la seva funció és fer-lo més comprensible sense alterar-ne els efectes.

Quina és la visió a llarg termini del projecte?

La visió és que comprendre la informació jurídica deixi de ser un privilegi i es converteixi en un estàndard. La transparència no és només publicar un document, sinó garantir que les persones el puguin entendre, independentment dels seus coneixements jurídics o capacitats.

Imaginen una infraestructura de claredat legal integrada en normativa, tràmits administratius, contractes, resolucions i comunicacions, contribuint a convertir la comprensió en un nou estàndard de transparència a Europa. Fer la informació legal més clara és una manera de reduir desigualtats informatives, facilitar l’exercici efectiu dels drets i reforçar la confiança entre ciutadania i organitzacions. Volen que la informació legal sigui una eina que empoderi les persones, i no una barrera.

 

[Imatge: Pexels - font: www.xarxanet.org]

domingo, 9 de agosto de 2026

Adan Kovacsics: «La traducció té el paper d’obrir mons inaccessibles»

Conversem amb Adan Kovacsics, escriptor i traductor del darrer premi Nobel de Literatura, László Krasznahorkai, per explorar el sentit de la seva professió. 

Adan Kovacsics 

Escrit per Arnau Martín

Cursa un màster en cinema contemporani a la Universitat Pompeu Fabra, és crític de cinema i estudiant en pràctiques a la UPC.

Adan Kovacsics, que ha publicat la novel·la Invitación a la Casona (Ediciones del Subsuelo, 2026), s’asseu a la cafeteria de l’hotel Pulitzer disposat a entaular conversa. Seiem amb ell enmig d’un ambient amable, serè i procliu a meditacions detingudes. Kovacsics, amb una extensa trajectòria al darrere com a filòleg, escriptor i traductor, s’explica amb el temperament i la lucidesa dels homes de lletres del passat, però emfatitza en les constants vitals del present.

Has traduït al castellà a escriptors com Imre Kertész, Karl Kraus, Arthur Schnitzler o László Krasznahorkai, el primer i el darrer guardonat amb el Nobel de Literatura. En Acaece, sin embargo, lo verdadero (Acantilado, 2025) escrius que traduir és “una excavació a la cerca de diamants”. Exercir aquest ofici implica entrellaçar visions diferents del món?

Sens dubte. Cada autor és un món, i a cada autor el separa una considerable distància respecte a un altre, més enllà  que comparteixin època, com Kraus i Schnitzler. El primer em va influir molt quan jo vivia a Viena i, de fet, Kraus, com també explica Elias Canetti, rebutjava Schnitzler i el considerava un escriptor a qui no s’havia de llegir. Després, però, vaig traduir Schnitzler i, per fer-ho, vaig haver d’entrar a fons en el seu imaginari. Vaig agrair que fos completament diferent, i va ser alliberador separar-me de Kraus, perquè se’m va obrir una finestra cap a un paisatge nou. 

Acantilado ha publicat la novel·la Herscht 07769, de Krasznahorkai, original del 2021. De nou t’has enfrontat al desafiament de traduir els seus densos paràgrafs sense respir, els quals capturen realitats que semblen suspeses en el temps. Hi ha en ell un alè extemporani?

Sí, busca amb afany transcendir allò local. Les seves novel·les succeeixen en localitats reconeixibles: per exemple, la ciutat de Melancolía de la resistencia (1989) recorda, amb algun matís, a la de El barón Wenckheim vuelve a casa (2016), i Herscht 07769 transcorre específicament a Turíngia. Emperò, aquests espais podrien ser alhora qualsevol indret, com reconeixen els lectors. Recordo que, ja a principis dels anys noranta, els lectors de Tango Satánico (1985) de Sèrbia, de Polònia, d’Ucraïna o de qualsevol país de l’est europeu reconeixien com a propis els ambients retratats. A tothom ens pot passar en algun nivell, però en el cas concret de Herscht 07769 i, veient el món convuls que tenim, aquest reconeixement s’ampliarà. 

L’obra de Krasznahorkai transmet un esperit de derrota, i a cada història es palpa la impossibilitat d’un recomençament, o també l’espera d’un miracle que mai ocorre. Escrivim per alliberar-nos de fantasmes interiors?   

Sí, la literatura sempre els fa aflorar. L’autor convida a pensar que l’esperança és un error, però també hi ha llum en la seva obra. La bellesa està present en la seva escriptura, i també certa força ritual. Pot no haver-hi sortida, però sí que potser n’hi ha en la cura absoluta que demostra en la seva extensa frase. Herscht 07769 és un desplegament total d’això, i s’evidencia en una frase monumental de quatre-centes pàgines. Hi ha bellesa i això és llum.

Apropar-nos a la prosa d’un escriptor d’aquestes característiques exigeix un coneixement detallat de la seva manera de fer, en virtut de la qual cada capítol esdevé un estrany teixit d’impressions compartides. Com et sents amb aquest multiperspectivisme?

Dins d’aquest teixit que esmentes, en molts passatges s’obre una nova perspectiva només amb un gir lleu de la frase; hi ha un gran esforç d’expressió i de subtilesa per part de l’escriptor. Sense anar més lluny, la presència del cap, del senyor Köhler o del mateix protagonista en Herscht 07769 nodreixen des de dins el món de Krasznahorkai, que no jutja les seves criatures. 

Amb el director Béla Tarr, Krasznahorkai formava un tàndem creatiu de renom en l’art europeu de les darreres dècades. Com valores la seva col·laboració?  

Krasznahorkai es va implicar molt en el trasllat de les seves novel·les al cinema, escrivia els guions i estava present en els rodatges. Quan el 2007 Tarr va estrenar L’home de Londres, Krasznahorkai se’n va separar, i en El cavall de Torí ja no hi va ser. Em va dir un dia que aquesta va ser la millor pel·lícula de Tarr perquè ell va estar absent (riu). Més enllà de l’anècdota, en l’obra de Krasznahorkai sempre es percep el pas cap a les altres arts, com el cinema o la música o les arts plàstiques. Hi ha un sortir-se de la literatura, com pot apreciar-se a la col·laboració Animalinside (2010)empresa amb Max Neumann, o a llibres com Y Seiobo descendió a la Tierra (2008), en què incorpora, a més de dissertacions artístiques, un panegíric sobre música barroca, un àmbit que coneix molt bé. La prosa de Krasznahorkai és molt musical, de fet.

Des del teu punt de vista, l’estil d’un escriptor es percep en el còmput global de les seves contribucions o més aviat es detecta en el detall?  

Si parlem de Krasznahorkai, en el conjunt de la seva obra hi ha un estil i una voluntat marcada d’estil, com Imre Kertész, que lluitava molt per obtenir la frase adequada. Crec que Krasznahorkai ha assolit una transparència neta, com els escriptors més reconeguts. Des de Tango Satánico fins a Herscht 07769 hi ha una evolució molt coherent i encaminada cap a la nuesa. Per aquest motiu, l’he comparat amb Jorge Luis Borges o amb Thomas Bernhard i, tot i que Herscht 07769 pugui semblar embrollada, vista en perspectiva, està molt més destil·lada que les seves primeres obres. 

En el teu darrer llibre, Invitación a la Casona, descrius la cerca del bé del protagonista, en Bodo, com un itinerari que no es redueix a converses intel·lectuals. En una de les seves interaccions al·ludeixes a les raons del cor, remetent-nos a Pascal. La via sensible concedeix accés al bé?

Si és que hi ha una via, crec que aquesta només passa per allà, és a dir, per la compassió, la pietat i la consciència del patiment aliè. No sabem si l’innocent protagonista del llibre, un jove que arriba a una casa per auxiliar un altre home amb anhel de bondat, complirà els seus objectius, però el camí que esmentes és el camí, i ens hauria d’interpel·lar en qualsevol circumstància.

Pel que fa a la nostra actual concepció d’Europa, un terme que des d’Oswald Spengler orbita en totes les discussions és el de decadència. És just?

Si es comença a furgar en la història, sempre es poden trobar aquells moments en què tot va començar a fallar i, en funció de l’autor, se cerca més a prop o més lluny. Béla Hamvas, a qui també he traduït, es remunta fins als segles V i VI a. de C., però per molta decadència que hi trobem en totes les èpoques, sigui o no la nostra, el món segueix i transcorre.    

La nostra realitat s’ha tornat massa complexa per descriure-la només amb paraules, i potser és per aquest motiu que vivim en una època de simulacres. Com ens poden ajudar Karl Kraus o Ludwig Wittgenstein, als quals has estudiat amb deteniment, per recuperar un llenguatge verbal amb capacitat de discerniment?   

Wittgenstein era un gran lector de Kraus. Residia a Noruega i sempre  demanava exemplars de la seva revista, ‘Die Fackel’ (la Torxa). El que uneix a ambdós, un sent filòsof analític i l’altre un escriptor molt implicat en l’actualitat, és l’impuls d’adquirir una puresa en el llenguatge i la voluntat que s’escrigui menys i es parli menys, perquè hi ha massa paraules impensades i informació. Anaven per un camí relacionat amb la reducció, i curiosament ens apropem més a la natura o a l’univers a través d’aquest treball de nuesa o d’essencialitat en la comunicació. 

En un món cada cop més corcat per la indiferència i regit per l’automatització dels processos comunicatius, la traducció ha de retrobar un lloc de rellevància? 

Per si sola no ho sé, depèn de quin camí segueixin la literatura i l’escriptura. La traducció té un paper transmissor i de difusió, és a dir, d’obrir mons que per a molta gent són inaccessibles, i així eixamplar mirades. Personalment, m’estimula que el món centreeuropeu i l’hispanoparlant trobin punts de confluència, però soc prudent a l’hora de romantitzar la professió, perquè hi ha conseqüències positives, però també se’n poden desencadenar de negatives. 

 

 

 

[ Foto de Markus J. Feger - font: www.nuvol.com]


sexta-feira, 24 de julho de 2026

«Os fabuladores», novela de J.I. Carnero

Escrito por Ramón Nicolás

Non hai moitos anos un familiar meu compartía cuarto hospitalario cunha persoa que formara parte da tripulación secuestrada no transatlántico Santa Maria. Non lembro o seu nome, e ben que o sinto, mais si recordo a seriedade do seu rostro cando se refería ao medo e á incerteza que sentira naqueles días de xaneiro de 1961. Sobre aquela operación levada a cabo polo chamado DRIL (Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación) sabiamos algo grazas ao traballo biográfico que Antonio Piñeiro fixera do poeta celanovés Pepe Velo e doutras fontes como os traballos de Xavier Montanyà, Xan Leira ou Margarita Ledo Andión.

Con todo, non sospeitara que aquel secuestro e, sobre todo, os seus principais protagonistas -Velo, Galvão e Sotomayor- puidesen converterse no fío que sutura unha proposta narrativa híbrida -velaí as páxinas de filiación xornalística, biográfica e ficcional por xunto- que vén da man, grazas á tradución de César Lorenzo, de José Ignacio Carnero.

Teño para min que Os fabuladores é talvez algo máis que a historia e o desenvolvemento daquel intento de denunciar diante da opinión pública mundial as ditaduras de Franco e Salazar, cunha clara vontade propagandística. Algo máis, pois, alén do relato, Carnero fai que traspasemos ese delgado gume que separa os soños do que non o son con naturalidade e fai que funcione o pacto de complicidade que nos pide desde o comezo. Ademais, case engadiría que a novela brilla cando adopta esa tonalidade narrativa a cabalo entre o xornalismo e a ficción, construíndo con transparencia -e coido que non é doado- unha etopea dos tres protagonistas grazas a un proceso de busca que adquire a categoría de obsesión para iluminar ángulos escuros e, abofé, para deseñar os desexos, contradicións e expectativas de Galvão, Velo e Sotomayor, sen esquecer reconstruír o final de cada un deles cando xa non albiscaban Ítaca ningunha. A poeira que trae o tempo e o esquezo canda si converteunos en símbolos se se quer dun tempo extinguido. A estrea inminente da curtametraxe documental “Expediente Xosé Velo”, dirixida por Aser Álvarez, afondará seguramente neste sentido.

J. I. Carnero

Os fabuladores

Aira, Allariz, 288 páxinas, 19,90 €, 2026

 

[Fonte: cadernodacritica.wordpress.com]

quarta-feira, 10 de junho de 2026

«Amarga Navidad» film di Pedro Almodóvar

Sarebbe fuorviante rimanere sulla constatazione di uno stanco meccanismo autocitazionista e, forse sottotraccia, anche autocelebrativo, perché l’attenzione viene riportata, se non proprio con costanza e rigore sempre e comunque con una precisa consapevolezza del (meta) discorso avviato, sulla cornice del film nel film. 

di Fabrizio Croce

Il suono delle lettere battute sulla tastiera di un computer che comincia a sentirsi fin dai titoli di testa, annuncia già uno degli intrecci portanti della struttura di Amarga Navidad, nuova stazione drammaturgica del romanzo cinematografico e della parafrasi autobiografica di Pedro Almodóvar: stavolta El Deseo, nome della casa di produzione fondata assieme al fratello Augustin e ispirata al tram di Tennessee Williams, scorre a partire dall’apparizione del suo fiammeggiante marchio grafico nel rapporto generativo con la scrittura che diventa immediatamente immagine, memoria, riflesso della realtà nel farsene non imitazione o mimesi, ma esplicita riformulazione nella misura del rapporto tra verità e finzione, tra organizzazione interna del racconto e le imponderabili digressioni esterne della vita parallelamente vissuta.  Il primo piano, inteso come frontale close-up e anche come prima inquadratura, non può essere che quello di un regista e sceneggiatore (nell’accezione tout court di autore) colto nel processo in medias res della realizzazione della sceneggiatura per un film.

Il dispositivo cinematografico si rivela più che mai nella sua evidenza e trasparenza, e non c’è l’hitchcockiano incastro tra falso e vero flashback, tra ricostruzione spazio temporale del set, del ricordo e del presente, con relativo capovolgimento di prospettiva e percezione, di precedenti opere almodovariane che ne sono i più diretti riferimenti: La mala educación (2004), vertigo straziante, desiderante e torbida di un complesso di colpa, e Dolor y gloria (2019), tra la struggente elegia del primo amore diverso e l’analisi impietosa del rimpianto come forma sublimale e consolatoria di una perdita e di una rimozione. Nel caso di Raúl (Leonardo Sbaraglia), il volto che ci appare nel campo e controcampo dello schermo di un PC e delle parole che vi vengono computate sopra, il passaggio che da forma alla storia in progress introduce direttamente questa dialettica; e le parole continuano a scriversi su una sequenza ambienta nel 2004, dove Elsa (Bárbara Lennie),  una donna che scopriremo essere una regista che ha rinunciato alle proprie ambizioni autoriali (dopo due flop diventati però “di culto”) sta facendo i conti con l’esordio di una crisi di panico e la voglia di riprovare con un terzo lungometraggio, dopo una routinaria carriera nella pubblicità. Ad accudirla e accompagnarla, c’è il suo ben più giovane compagno Bonifacio (Patrick Criado), con il quale già si pone un’asimmetria anagrafica, sociale, culturale (lui fa il pompiere e lo spogliarellista part time e lei lo aveva conosciuto ad un addio al nubilato, ingaggiandolo per uno spot di biancheria intima). Gli elementi per spalancare la voragine, o quantomeno il tarlo, di un altro melodramma sull’attrazione entusiasmante dei corpi e lo sgretolamento delle illusioni sentimentali ci sarebbe dunque, ma con la solita, magistrale e spiazzante capacità di passare da un piano all’altro della visione e dell’ascolto, Almodóvar mantiene il punto sul fatto che ci troviamo ai margini, parlando in termini di pagina scritta, di un film in potenza, ancora legato al testo e alla sua apertura verso direzioni e svolte inattese. 

             Leonardo Sbaraglia

Si tratta di una dichiarazione anzi, in maniera più risoluta, dell’affermazione di un punto di vista espresso già dal modo in cui viene presentata la figura di Raúl: la mdp si muove infatti dal basso verso l’alto, da dietro il computer, fino a fermarsi sul volto e sullo sguardo concentrato del regista sceneggiatore, che impone sopra a tutto il primato della propria creazione. E proprio partendo da questo presupposto vuole fare un film, mettendone in abisso la questione nella trama e duplicando nel profilo di Elsa il suo ego di artista che quasi rivendica il bisogno di acquisire, utilizzare, manipolare la vita propria e quelle degli altri come materia plasmabile a cui poter dare qualsiasi costrutto o elaborazione. Raúl ed Elsa diventano l’uno il proseguimento e l’estensione dell’altra, tanto da arrivare a dimenticarsi o a confondersi, in certi momenti, su chi stia raccontando la storia di chi, pur essendoci l’inequivocabile chiarezza dell’assunto.

Uno straniamento che avviene anche perché le sequenze del mondo parallelo di Elsa diventano progressivamente più lunghe, cercando di individuare quello che potrebbe essere il tema principale del suo sentire, pensare ed agire:  il conflitto, la colpa e il rimpianto (ancora loro) della donna che non è riuscita a salvare la madre malata, e ad elaborarne la morte, e che vorrebbe  salvare ora le persone a lei più care e vicine (una sua collaboratrice tradita dal marito, un’amica più giovane alle prese con il dolore incommensurabile per la morte di un figlio); una volontà, apparentemente altruista ma sostanzialmente egoriferita, che la porta a credere di scrivere nel copione che sta elaborando un salvifico finale alternativo per loro, confondendo la possibilità del processo creativo di integrare, compensare e in parte risanare i traumi e le ferite della vita, con l’onnipotenza di chi crede di avere il diritto di accentrare chiunque e qualsiasi cosa intorno al nucleo del proprio estro. 

Aitana Sánchez-Gijón e Leonardo Sbaraglia
Qui si pone però un altro problema, che forse è l’impasse, il corto circuito, il respingimento che provoca questo tardo “natale amaro” del cineasta madrileno: Elsa, e con lei i personaggi che la contornano, portano su di loro una sorta di opacità, di sfocatura, di poca incisività, quasi con la triste consapevolezza di essere derivativi e derivative di un sistema di codici e di rimandi chiusi dentro l’acquisita, e appassionatamente e convintamente amata, almeno per chi scrive, costellazione del cinema almodovariano, per interposto l’ (ennesimo) alter ego, Raúl. Tra l’altro il gioco di specchi si infittisce ulteriormente, visto che a interpretare il regista è Leonardo Sbaraglia, con un aspetto che è molto simile a quello di Antonio Banderas in Dolor y gloria, dove invece Sbaraglia faceva l’amante perduto (adombrando, non da un punto di vista strettamente autobiografico quanto più emozionale, la stessa storia tra Banderas e Almodóvar). Come dire che siamo ormai arrivati al ribaltamento del ribaltamento di proiezioni e identificazioni, con tanto di versione omosessuale femminile. Anche i due densissimi momenti musicali dedicati a Chavela Vargas (Amarga Navidad è il titolo di una sua celebre canzone), appaiono come rimembranze acustiche a circuito chiuso, che comunque spalancano l’intenso e malinconico scenario di un pianto mancato, di un non detto rimasto tale.

Ma, come si diceva, sarebbe fuorviante rimanere sulla constatazione di uno stanco meccanismo autocitazionista, e forse sottotraccia anche autocelebrativo, perché l’attenzione viene riportata, se non proprio con costanza e rigore, sulla cornice del film nel film. Almodóvar disinnesca così il rischio del compiacimento (che passa, per i cinefili adoranti, nel cogliere questa o quella menzione della sua filmografia), attraverso la controparte incarnata da Mónica (Aitana Sánchez-Gijón), la ventennale agente, confidente, prima e migliore lettrice del lavoro di Raúl, che assume anche il ruolo di controcanto, di coro a una voce o di voce fuori dal coro, che non amplifica il portato tragico di quello script poco ispirato ma ne commenta, nello spazio diegetico di uno scontro memorabilmente dialogato, la carenza drammatica ( “da film di un’ora che potrebbe andare bene per una serie su Netflix”, con una pungente ironia sulla decadenza autoriale che ricorda, dall’altra parte del tavolo, la scena del dialogo tra Nanni Moretti e gli automatizzati dirigenti di Netflix in Il sol dell’avvenire). E il fatto che questo sradicamento appassionato della roccaforte del proprio immaginario e delle sue estenuanti reiterazioni passi per la calda presenza di un’attrice carnale come Aitana Sánchez-Gijón riassesta il colpo al cuore di un ritrovato fuoco centrale. Un rito di orgasmica esaltazione, catalizzatore di un bruciante godimento e di spregiudicate contraddizioni, dove il sé stesso che sa di poter creare viene sempre un attimo prima dell’altro da sé che chiede di poter essere ascoltato, e l’occhio è al contempo quello che uccide e quello che da la vita.

In Concorso al Festival di Cannes 2026
In sala dal 21 maggio 2026


Amarga Navidad  –  Regia e sceneggiatura: Pedro Almodóvar; fotografia: Pau Esteve Birba; montaggio: Teresa Font; musica: Alberto Iglesias; interpreti: Leonardo Sbaraglia, Aitana Sánchez-Gijón, Bárbara Lennie, Victoria Luengo, Patrick Criado, Quim Gutiérrez, Milena Smit; produzione: Agustín Almodóvar per El Deseo; origine: Spagna, 2026; durata: 111 minuti; distribuzione: Warner Bros Italia.

 

[Fonte: www.close-up.info]

segunda-feira, 8 de junho de 2026

Uruguai – silêncio e impunidade

A sólida imagem democrática do Uruguai contrasta com a persistência de um aparato burocrático que garante a impunidade dos crimes da ditadura e agrava as crises sociais contemporâneas

Escrito por MAURICIO VÁZQUEZ CORREA e ANDRÉS DEL RÍO*

Maio é o mês da memória no Uruguai. Há 31 anos, todo dia 20 do mês, as principais avenidas do país veem passar centenas de milhares de pessoas em busca de verdade e justiça. É o testemunho de um silêncio ensurdecedor que clama por saber o que aconteceu com os mais de duzentos desaparecidos nas mãos do Estado durante a última ditadura cívico-militar.[i] Os governos se sucedem, mas as respostas são poucas.

Em 2025, Yamandú Orsi assumiu a presidência do país, marcando o retorno ao poder da Frente Ampla, uma coalizão de centro-esquerda. Ele foi precedido na presidência por Luis Lacalle Pou, que liderou um bloco de centro-direita responsável pelo Executivo no último mandato. Os dois blocos divergem profundamente no discurso e na ação sobre a causa dos crimes de lesa-humanidade cometidos durante a ditadura. No entanto, há elementos corporativos e institucionais de fundo que, de um governo para outro, sustentam uma estrutura que preserva o silêncio e a impunidade.

O Estado no Uruguai funciona como um dispositivo de legitimação simbólica. A persistência de determinadas práticas estatais e mecanismos de proteção corporativa contribuem para sustentar uma imagem que muitas vezes entra em tensão com os fatos concretos.

O sistema político construiu uma reputação de respeito às instituições, que se reproduz de forma recorrente sob a ideia de “cuidar da institucionalidade”. Mas nesse jogo, parece pesar mais a institucionalidade militar e burocrática do que o que dita a justiça. Atualmente, 16 militares estão foragidos da justiça[ii] – com mandado de prisão internacional – por crimes contra a humanidade cometidos durante a ditadura (1973–1985). Mesmo assim, brechas administrativas permitem que o Estado continue pagando suas aposentadorias.

Um exemplo disso é que, recentemente, no Consulado do Uruguai em Miami, foi concedido um certificado de vida ao coronel da aviação aposentado Roberto Freddy Amorín Maciel.[iii] Esse trâmite permitiu que ele continuasse recebendo a aposentadoria. Amorín está foragido e é investigado pelo desaparecimento de José Arpino Vega e por ter praticado torturas na base aérea de Boiso Lanza, um centro militar que funcionou como um dos epicentros da infâmia e da repressão estatal durante a última ditadura.

Organizações da sociedade civil, como Mães e Familiares de Uruguaios Detidos e Desaparecidos (Familiares),[iv] vêm denunciando essa situação. Para Ignacio Errandonea, membro dessa organização, o caso de Amorín não é uma exceção, mas sim um sintoma. A organização também critica o fato de que, governo após governo, não existe uma política ativa do Estado para enfrentar a situação.[v]

Discursos, memória e legitimidade

Se as ações do Estado permitem observar os limites e as contradições das instituições uruguaias, os discursos presidenciais também disputam o terreno político e ideológico. Não se trata apenas de comunicações protocolares: as mensagens presidenciais, tanto perante o Parlamento quanto em organismos internacionais, fazem parte da construção simbólica do Estado. São intervenções estrategicamente elaboradas, nas quais a linguagem não apenas descreve a realidade, mas também define o que deve ser lembrado, o que pode ser omitido e quais são os marcos legítimos a partir dos quais se deve interpretar o passado e o presente.

Nesse sentido, a análise dos discursos oficiais proferidos entre 2020 e 2026 permite observar diferenças significativas entre os governos de Luis Lacalle Pou, e Yamandú Orsi, particularmente em torno dos direitos humanos, da memória e do legado da ditadura[vi]. Conceitos como “ditadura”, “desaparecidos”, “memória, verdade e justiça”, “liberdade” ou “direitos humanos” funcionam como indicadores de orientações ideológicas e de diferentes formas de compreender a democracia.

No plano interno, Lacalle Pou optou por uma narrativa centrada na gestão, na estabilidade e na segurança pública, relegando sistematicamente referências ligadas ao terrorismo de Estado ou às demandas históricas de memória e justiça. Lacalle Pou omitiu o termo “direitos humanos” em seus discursos internos perante o Parlamento, enquanto no âmbito internacional – especificamente nas Nações Unidas – ele aparecia reiteradamente associado a condenações contra governos como o da Venezuela. Os direitos humanos, sob essa lógica, pareciam constituir-se mais como uma ferramenta de política externa do que como uma dimensão problemática da própria história nacional.

Yamandú Orsi tentou construir um discurso de recuperação democrática associado às noções de memória, reparação e não repetição. Desde seu discurso de posse em 2025, que coincidiu com os quarenta anos ininterruptos de democracia, o presidente vinculou a legitimidade democrática à necessidade de enfrentar as dívidas históricas do Estado uruguaio. Ao contrário de seu antecessor, Yamandú Orsi tem incorporado constantemente referências aos direitos humanos tanto no plano interno quanto no externo, apresentando-os não apenas como uma bandeira diplomática, mas como componente constitutivo da democracia.

Essa orientação também se expressou em algumas iniciativas institucionais impulsionadas por seu governo. O governo apoiou publicamente atividades de memória, como a 31ª Marcha do Silêncio, e anunciou a reativação de mecanismos estatais ligados à busca pela verdade e pela justiça, entre eles a digitalização de arquivos históricos de inteligência e o fortalecimento da Secretaria de Direitos Humanos para o Passado Recente. O próprio governo insistiu na necessidade de remover obstáculos burocráticos e facilitar o acesso a arquivos militares para acelerar as investigações sobre desaparecimentos forçados e crimes da ditadura.[vii]

No entanto, as tensões persistem e mostram os limites dessa narrativa. Organizações como a Familiares apoiaram algumas dessas medidas, embora também tenham criticado sinais ambíguos emitidos pelo próprio presidente. Orsi se reuniu com representantes da Suprema Corte de Justiça para abordar a situação dos militares presos no centro de detenção de Domingo Arena, uma prisão exclusiva onde cumprem pena militares por violações dos direitos humanos. A organização de familiares criticou o encontro, considerando-o um privilégio injustificado para com os responsáveis pelo terrorismo de Estado.[viii] Mesmo dentro de setores historicamente próximos à Frente Ampla começaram a surgir questionamentos quanto ao lugar secundário que a agenda da memória ocupa entre as prioridades governamentais.

A persistência de estruturas burocráticas, corporativas e políticas herdadas, bem como de ações incongruentes, mostra até que ponto os limites da institucionalidade uruguaia continuam condicionando até mesmo governos que buscam construir a partir de uma narrativa diferente.

Direitos humanos, orçamentos e limites estruturais

As tensões entre discurso, institucionalidade e realidade social também se refletem no Relatório Anual 2025 da Anistia Internacional sobre o Uruguai.[ix] O documento apresenta um diagnóstico crítico sobre o estado atual do sistema de garantias dos direitos humanos, apontando um processo de desgaste institucional contínuo que afeta particularmente os setores mais vulneráveis da sociedade.

O relatório alerta para graves deficiências em áreas sensíveis como infância, sistema penitenciário, violência de gênero e saúde mental. Em matéria de proteção infantil, a Anistia Internacional aponta que, entre 2020 e 2025, foram registradas 114 mortes de crianças e adolescentes sob custódia do Estado, expondo profundas falhas estruturais nos mecanismos de cuidado e proteção pública. A isso se soma a persistência da violência de gênero e um sistema penitenciário marcado pela superlotação, pela superpopulação e pelas mortes sob custódia.

Nesse sentido, o Uruguai enfrenta um paradoxo significativo para a região latino-americana. O Uruguai atingiu um recorde histórico de população carcerária, com 16.496 pessoas privadas de liberdade, em dezembro de 2025. O número contrasta com a imagem internacional associada à estabilidade democrática e à sólida institucionalidade. Desde 2020, a população carcerária aumentou mais de 30%, colocando o Uruguai como o país com a maior taxa de encarceramento da América do Sul e entre os quinze com os maiores níveis de encarceramento do mundo.

O documento também chama a atenção para outro fenômeno crítico: a saúde mental. Segundo dados citados pela Organização Mundial da Saúde, o Uruguai apresenta a taxa de suicídio mais alta da América Latina, superando amplamente a média regional. Esse dado questiona a narrativa tradicionalmente associada ao “sucesso” institucional uruguaio e evidencia a crise social, o abandono da população e a deterioração das redes de apoio.

Por sua vez, o relatório aponta preocupações relacionadas a projetos de extração e ambientais, bem como dificuldades persistentes no acesso à informação pública e nas garantias para o pleno exercício da liberdade de imprensa. Esses elementos complexificam ainda mais a imagem de excepcionalidade democrática que historicamente o Uruguai projetou tanto em nível regional quanto internacional.

No que diz respeito à agenda de memória, verdade e justiça, a Anistia Internacional reconhece certos avanços durante o atual governo, particularmente na continuidade dos processos judiciais contra membros das forças de segurança envolvidos em crimes contra a humanidade cometidos durante a ditadura e na cooperação com investigações internacionais relacionadas ao Plano Condor. Nesse ponto, ressurge um contraste com a gestão de Luis Lacalle Pou, cuja narrativa política tendia a deslocar a agenda de direitos humanos para o plano exclusivamente internacional, evitando colocar no centro do debate as dívidas pendentes do próprio Estado uruguaio.

No entanto, o relatório também sustenta que persiste uma “impunidade estrutural” decorrente da falta de acesso pleno aos arquivos militares e da ausência de avanços substanciais na busca por detidos desaparecidos e nas garantias de não repetição.

Um dos aspectos mais críticos do documento refere-se ao plano orçamentário. A Anistia Internacional alerta que o orçamento nacional para 2025-2029 não aloca recursos suficientes para sustentar políticas públicas compatíveis com os compromissos assumidos em matéria de direitos humanos. Argumenta-se que os recursos continuam sendo insuficientes para garantir a aplicação efetiva de normativas integrais, como a Lei 19.580 sobre violência de gênero contra as mulheres.

Além disso, a falta de detalhes específicos no orçamento em áreas-chave, como o sistema penitenciário, os cuidados ou as políticas para a infância, limita a transparência do Estado e dificulta a avaliação do alcance real dos gastos públicos. A partir dessa perspectiva, o documento apresenta uma crítica que abrange tanto o atual governo quanto as administrações anteriores: a persistência de uma lacuna entre as declarações institucionais e a alocação efetiva de recursos. 

Quando as violações se institucionalizam

As problemáticas acima mencionadas expõem um dos principais dilemas do Uruguai contemporâneo: a coexistência entre uma sólida legitimidade institucional e um conjunto de crises estruturais que continuam a corroer as garantias materiais e sociais dos direitos humanos. Essa distância entre a retórica dos princípios e as restrições factuais não se esgota nas fronteiras nacionais. As mesmas estruturas que condicionam o âmbito doméstico atuam como vetores na inserção global do país, transferindo a estratégia de moderação para o campo da diplomacia.

Nesse contexto e no plano internacional, partindo do status de princípios do país como um defensor de destaque dos princípios fundadores das Nações Unidas, é difícil não perceber uma tensão de fundo: um governo que evita reconhecer como genocídio o que ocorre atualmente contra o povo palestino[x] dificilmente poderá escapar completamente das contradições históricas que atravessam a agenda de memória, verdade e justiça dentro do próprio Estado que administra.

*Mauricio Vázquez Correa é doutorando em sociologia pela Universidade da República (UDELAR), Uruguai.

*Andrés del Río é professor de ciência política na Universidade Federal Fluminense (UFF).

Notas


[i] Recentemente, a Instituição Nacional de Direitos Humanos do Uruguai atualizou o número de pessoas desaparecidas de 197 para 205, após descobertas na Argentina e em El Salvador. Veja o link publicado no La Diaria: https://bit.ly/4uiRT3w

[ii] Lista de fugitivos procurados pela justiça uruguaia publicada em artigo do La Diaria: https://bit.ly/438fA2N

[iii] Denúncia feita pela organização civil Familiares de Desaparecidos. Link: https://bit.ly/4v73umu

[iv] https://desaparecidos.org.uy/

[v] O promotor que vem conduzindo a investigação sobre esses crimes declarou recentemente em uma entrevista que “existem condutas ‘omissivas’ e até mesmo ‘obstruidoras’ de diferentes órgãos estatais em relação a militares aposentados procurados por causas ligadas ao terrorismo de Estado”. Publicado em Caras & Caretas, link disponível em: https://bit.ly/4wDY4Rv

[vi] A análise dos discursos centrou-se no discurso de prestação de contas, em março, perante o Parlamento Nacional. A nível internacional, o discurso em setembro perante a Assembleia Geral das Nações Unidas

[vii] No âmbito do Mês da Memória, a Secretaria de Direitos Humanos para o Passado Recente apresentou as principais diretrizes para o período. Link: https://bit.ly/4x0UEZh

[viii] “Chamativo e indevido”: Familiares criticam reunião de Orsi com o STF sobre a saúde dos repressores. Link: https://bit.ly/4nHOOHC

[ix] Relatório completo no link a seguir: https://bit.ly/4uqPC6k

[x] Artigo de Florencia Salgueiro publicado no Semanário Brecha sobre este tema: https://bit.ly/4wJE5AM

 

 

[Imagem: Nikolai Kolosov/ Montevidéu/ Uruguai - fonte: www.aterraeredonda.com.br]