¿Quién está hablando de Inteligencia Artificial en Ecuador?

 

La inteligencia artificial avanza en Ecuador mientras regulación, derechos y ciudadanía intentan alcanzarla sin consensos claros.

De izquierda a derecha: Mónica Reinoso (Defensoría del Pueblo), Susana Cadena (Datalat), Carlos E. Flores (Openlab), Marco Insuasti (Mintel) y Rafael Bonifaz (Derechos Digitales). 

Escrito por Carlos E. Flores    

Una persona abre su celular, escribe una pregunta y recibe una respuesta en segundos. No sabe cómo funciona, ni qué datos está entregando. Tampoco quién está detrás de esa respuesta. Pero la usa.  

La inteligencia artificial ya está en tareas escolares, en decisiones de trabajo, en procesos que antes tomaban horas. Funciona. Se integra. Avanza. En Ecuador no hay una política articulada, sino iniciativas que avanzan por separado. Ministerios, Asamblea Nacional (Congreso), superintendencias y academia impulsan propuestas propias, con tiempos y prioridades distintas. El resultado son leyes, estrategias y normas que se superponen o no se conectan, sin una dirección común.     

Mientras la tecnología se instala en la vida cotidiana, las decisiones sobre su uso, sus límites y sus consecuencias siguen lejos de quienes ya la están usando.  

En ese contexto, más de sesenta personas se reunieron a finales de 2025 en FLACSO Ecuador, en el encuentro Inteligencia Artificial y Derechos Digitales: diferentes perspectivas por el bien común, para intentar abrir una conversación que, hasta ahora, sigue ocurriendo en espacios reducidos.   

El encuentro fue impulsado por Openlab, en articulación con Futuroscon.IA y el CTS Lab de FLACSO Ecuador, con el respaldo de un proyecto financiado por Probox. Esa articulación permitió reunir en un mismo espacio a organizaciones sociales, academia, instituciones públicas y actores vinculados al debate sobre inteligencia artificial y derechos digitales. El panel principal contó con la participación de la Defensoría del Pueblo, Derechos Digitales, Datalat y el Ministerio de Telecomunicaciones (Mintel).   

Además del panel, la jornada incluyó conferencias que ampliaron la discusión desde otros ángulos. Jonathan Finlay, de LaLibre, situó la discusión en el presente: la inteligencia artificial ya está incidiendo en decisiones, sin que exista aún una comprensión clara de sus efectos. Martha Tudón, de Artículo 19, llevó la conversación hacia la vigilancia, el uso de datos y los riesgos para derechos en contextos sin controles claros.    

Desde el CTS Lab de FLACSO, la metodología RAM —impulsada por la UNESCO— introdujo otra forma de mirar el problema. No se trataba de qué puede hacer la inteligencia artificial, sino de si el país está preparado para sostenerla.    

La herramienta evalúa leyes, capacidades institucionales, protección de derechos y niveles de comprensión pública, para identificar si el uso de estas tecnologías puede expandirse sin que se pierda control sobre sus efectos.    

Durante la desconferencia —una metodología donde las y los participantes definen colectivamente los temas de discusión— esa inquietud tomó forma en casos concretos. En la mesa de privacidad, se mencionó el caso de un trabajador de un hospital público que, ante la falta de herramientas institucionales, introduce datos médicos sensibles en plataformas de inteligencia artificial desde su cuenta personal para poder organizar su trabajo. Actualmente, no existen lineamientos claros sobre ese uso ni controles efectivos sobre cómo se maneja o protege esa información.   

En educación, la tensión se expresa de otra forma. Estudiantes que recurren a herramientas de inteligencia artificial para resolver tareas, redactar trabajos o construir opiniones sin apropiación del contenido, lo que debilita el desarrollo de criterio propio. Al mismo tiempo, parte del profesorado oscila entre la prohibición o una mirada centrada en el plagio, sin herramientas claras para integrar estas tecnologías en el proceso de aprendizaje ni fomentar un uso más crítico.   

En inclusión y género se discutió cómo los sistemas se entrenan con datos que dejan fuera saberes indígenas, afrodescendientes y comunitarios, lo que no solo reproduce esas ausencias en las decisiones, sino que refuerza una forma dominante de conocimiento —centrada en visiones occidentales y “científicas”— que termina desplazando otras maneras de entender y vivir la realidad.  

En materia de gobernanza, la discusión evidenció un problema de base: no está definido qué aspecto de la inteligencia artificial se quiere regular —si su uso, su desarrollo, la inversión o las decisiones automatizadas—. Sobre esa falta de claridad se superpone otra tensión: adoptar modelos externos sin considerar el contexto local o avanzar hacia controles que pueden ser excesivos para un ecosistema que aún está en formación. En ese escenario, la regulación corre el riesgo de volverse extensa, poco operativa y difícil de aplicar en la práctica.  

Fuera de las mesas, esa discusión ya venía tomando forma en la Asamblea Nacional. Aunque se han abierto espacios de discusión, estos no necesariamente han logrado convocar a una participación más amplia. A lo largo de 2024, la Asamblea Nacional recibió tres proyectos de ley con enfoques distintos, desde la investigación hasta la comercialización de sistemas de inteligencia artificial, incorporando temas como protección de datos, transparencia y derechos de autor; hasta la protección de niñas, niños y adolescentes frente al uso de estas tecnologías.   

Tras la unificación de los proyectos de ley sobre inteligencia artificial, el debate no ha tenido avances visibles en los últimos meses y, en distintos espacios, se ha empezado a mencionar la posibilidad de que la propuesta sea archivada, sin que exista aún una definición clara sobre su futuro.   

Mientras la discusión normativa permanece estancada, empiezan a ganar espacio actores con capacidad real de incidir en el desarrollo y uso de estas tecnologías. En el Foro Económico Mundial en Davos, el presidente ecuatoriano Daniel Noboa se reunió con Alex Karp, CEO de Palantir, una de las compañías más influyentes en el análisis masivo de datos a nivel global. La empresa, que ha trabajado con agencias como la CIA, el FBI o sistemas migratorios en Estados Unidos, ha construido su capacidad sobre la integración de grandes volúmenes de información para fines de seguridad e inteligencia.   

Su posible llegada al país —con el anuncio de apertura de una oficina en Ecuador— ocurre en un momento en que las reglas aún no están claras, en un campo donde la misma tecnología que permite optimizar servicios también puede habilitar formas de vigilancia difíciles de controlar.   

Por otra parte, El 10 de marzo de 2026, el gobierno ecuatoriano presentó la Estrategia para el fomento del desarrollo y uso ético y responsable de la Inteligencia Artificial en Ecuador (EFIA-EC), impulsada por el Ministerio de Telecomunicaciones y de la Sociedad de la Información con apoyo del BID y la UNESCO. La propuesta plantea una hoja de ruta a cuatro años, estructurada en tres ejes —gobernanza, capacidad y tecnología, y adopción y desarrollo—, con un objetivo explícito: que la inteligencia artificial no sea un privilegio de pocos, sino una herramienta al servicio del ciudadano, del Estado y del desarrollo productivo.   

En ese contexto, los resultados del encuentro de octubre —recogidos en una minuta construida a partir de las mesas temáticas— han empezado a circular entre los participantes y ya fueron entregados al Ministerio de Telecomunicaciones como ente rector, y a la Defensoría del Pueblo, en un momento donde estas tecnologías empiezan a cruzarse cada vez más con debates sobre derechos digitales y protección de derechos humanos.   

Entre estrategia, regulación en espera y adopción creciente de estas tecnologías, el país se mueve en un terreno aún inestable, donde el desarrollo avanza más rápido que las definiciones sobre sus límites

 

[Foto de Openlab Ecuador - fuente: www.globalvoices.org]

  

Mientras el escenario musical de Casablanca crece, sus músicos enfrentan dificultades

Un auge cultural que se basa en el trabajo precario y no documentado

Banda toca en vivo en Le Backstage

Escrito por Badr Sellak
Traducido por Alejandra Dramis 

Son las 19:00 horas de un martes. El ruido de los vasos de cerveza y de las conversaciones llena el deteriorado salón de un antiguo bar y restaurante en el centro de Casablanca, Marruecos. El músico Walid Rakik, de 28 años, está sentado en el fondo del salón, hablando con el pianista del local. Rakik es el número principal de la noche, acompañado por un joven intérprete de darbouka. Para Rakik, eso significa repartir entre tres las propinas de la noche, que será el único pago que recibirá.   

A las 23:00 horas, Rakik termina su primera actuación y rápidamente se dirige a donde dará su segundo show, un local de ambiente español.   

La realidad cotidiana de Rakik, como la de muchos músicos de Casablanca, apenas es visible más allá de las fachadas iluminadas de los locales nocturnos. Es una fuerza laboral, parte artesano y parte trabajadora temporal, que opera en la periferia del ambiente cultural de la ciudad.   

Sin embargo, tocar música en vivo no es la única ocupación de Rakik. Como muchos músicos de Casablanca, acomoda sus actuaciones alrededor de otros trabajos y maneja su actividad nocturna como una segunda fuente de ingresos y una forma de mantenerse activo en lo profesional.   

Mientras la música en vivo se integra cada vez más al atractivo cultural de Casablanca, los músicos permanecen en una zona gris, atrapados entre la fascinación del escenario y las condiciones de un sector con mucha fuerza, pero que apenas evoluciona.

Música Gnawa en vivo en Le Backstage

Reseña histórica   

La vida nocturna de Casablanca tiene sus raíces a inicios del siglo XX, cuando la planificación urbana colonial transformó la franja costera de la ciudad en la mítica La Corniche, el centro de ocio de de la urbe. Para la décadas de 1960 y 1970 varios clubes nocturnos comenzaron a surgir alrededor de Ain Diab y del centro de la ciudad. Club 84, Balcon 33 y La Notte fueron los primeros en acoger talentos y en convocar a músicos relacionados con el jazz, el blues y el rock.   

A medida que aparecieron más escenarios, se formaron segmentos distintivos: los bares de los hoteles se inclinaron hacia el jazz, el blues o el soul; los clubes más sofisticados hacia el tarab o la música magrebí, mientras que los restaurantes y pubs reunieron a espectadores más informales.   

La liberación económica marroquí de principios del siglo XXI coincidió con el crecimiento de la clase media y el nacimiento de una cultura del consumo que impulsó un nuevo concepto de vida nocturna. Incluso los escenarios más icónicos tuvieron que innovar para seguir siendo competitivos.  

Por esa misma época, el incipiente movimiento musical inspiró a una generación de jóvenes músicos y estableció algunas de las nuevas normas profesionales para la actividad artística y las actuaciones en Marruecos. La música en vivo se convirtió, discretamente, en un elemento clave del prestigio cultural de Casablanca.  

Un repertorio con cientos de piezas   

El crecimiento del circuito se basa en músicos que expanden sus repertorios y tienen la suficiente versatilidad  como para moverse entre las escalas, los registros y los géneros de moda. Un artista debe poder ejecutar de tres a cinco espectáculos, que puedan incluir desde tarab oriental y chaabi marroquí hasta música occidental, por lo que su repertorio crece hasta contener cientos de piezas.

Actuación de Aymane Fattal

Aymane Fattal, tecladista de sintetizadores, está acostumbrado a las exigencias de su banda. «El trabajo en sí mismo es bastante exhaustivo y desafiante. Debes conocer diferentes tonos y escalas, y poder seguir tocando incluso si no conoces una pieza en particular. Si a un cantante le piden una canción específica, debe cantarla».  

En los clubes más exclusivos la habilidad técnica es solo una parte de lo que se busca. Hani Hilali, guitarrista que saltó a la fama con la banda reggae Ganga Vibes antes de dedicarse a la dirección artística de música en vivo luego de casi 20 años de experiencia, considera que la tarea fundamental consiste en «crear ósmosis entre los músicos».   

Hilali explica: «Los músicos ensayan y actúan juntos casi todos los días, y eso lleva a desavenencias. Lo importante es el vínculo genuino. La técnica y los matices pueden mejorar, pero la personalidad, no». Esto depende de la habilidad de la banda para sostener diversos registros y actuaciones noche tras noche.   

Una ciudad de aficionados   

Casablanca aporta su importancia cultural a un público mayoritariamente local. En contraste con Marrakesh o Agadir, que en gran mayoría depende de los turistas, el circuito de Casablanca basa su atractivo en atraer a los aficionados locales. El chaabi y otros géneros populares tienen la mayor demanda, seguidos del tarab y de estilos occidentales que atraen a diferentes audiencias.  

Hilali observa: «El público de Casablanca suele ser entendido, más abierto y exigente en el plano musical. Nuestros clientes acuden específicamente por la música». Mehdi Harit, músico, fundador y director artístico del restaurante y club L’Octave, concuerda: «Sin duda, el público de Casablanca es más sensible a la música. Los clientes preguntan específicamente por la banda en vivo al hacer una reserva».   

Durante décadas, este circuito cerrado se mantenía por la información boca a boca y por los artistas conocidos, cuyo trabajo se organizaba a través de tarifas fijas o contratos. Pero durante la última década se ha transformado en una salida importante, más allá de los estudios de grabación y de los circuitos de giras, para la creciente cantidad de músicos.   

Yassir Bezzi, músico radicado en Casablanca, describe el cambio: «En la actualidad las cosas son muy diferentes. Hay más oportunidades, y aunque es tendencia es que el prestigio ha disminuido, se han incorporados nuevos escenarios para la música en vivo debido al incremento del público».

Yassir Bezzi, Atlantic Beach Chez Serge 2022

Para Rakik, que trabaja en diferentes clases de locales, las condiciones varían bruscamente: «Un club nocturno conocido paga bien y de manera consistente, pero a la vez demanda mucha experiencia. Un restaurante paga más por un concierto breve. Un club menos conocido, o un bar, paga de forma menos predecible, y algunos, en verdad, pagan bastante bien. Allí es donde se comienza a construir la experiencia».   

Zona precaria  

El atractivo de la música en vivo en una salida nocturna normal está más arraigado que antes. El número creciente de locales genera más oportunidades para los músicos, pero este impulso también deja al descubierto las carencias de un modelo precario, a medida que se expande la oferta.   

Hilali ve que el crecimiento de la demanda erosiona el formato. El repertorio repetitivo y los espectáculos predecibles son riesgos que atraviesan a la experiencia en vivo. «Encuentro que los artistas están menos comprometidos que antes. Ahora hay más locales, pero pocos intentan innovar. Es más fácil llegar al mínimo indispensable y adaptarse a las tendencias».   

Harit ve una tensión paralela: «Para algunos locales, el modelo de negocio puede no alinearse naturalmente con una dirección artística selectiva y culturalmente significativa. Los espacios deben ser sustentables en lo económico, pero eso solo importa si se preserva la visión cultural».  

Propinas, contratos y zonas grises   

Las condiciones de trabajo de los músicos que animan la vida nocturna de Casablanca todavía limita con lo precario. Mientras locales como Le Backstage y L'Octave ofrecen contractos estructurados y tarifas fijas, esos lugares permanecen competitivos y fuera del alcance de muchos. En otros lados, las compensaciones siguen reglas más informales: por ejemplo, algunos clubes nocturnos se basan en el poco transparente sistema de propinas.   

Banda en vivo en L'Octave

«El sistema basado en propinas es más común en los niveles medios y se ha vuelto más popular recientemente. Allí los contratos son poco frecuentes. Los arreglos son verbales y los pagos, en efectivo», explica Fattal. «Pero las condiciones varían, para mejor o para peor; en definitiva, depende del administrador y de cómo negocias con él».   

Yassine Filaili, cantante y músico con más de 20 años de carrera, fundó la Asociación Juvenil para la Cultura, el Arte y la Educación para ayudar a los músicos principiantes a encontrar oportunidades y a tener una tarjeta de artista.   

La tarjeta de artista del ministerio ofrece facilidades en los procedimientos administrativos y reducción de gastos de viajes. La condición de autoemprendedor permite a los músicos pagar impuestos, acceder a seguros de salud y contribuir en un fondo de retiro. Pero requiere transparencia en las facturaciones, lo que es complicado cuando el pago es por propinas e ingresos indeterminados.  

«Los músicos se han vuelto relativamente fáciles de reemplazar. La oferta crece, pero la demanda no está a la misma altura», dice Filali. «Algunos locales ofrecen contratos formales, pero en muchos la compensación todavía se basa en las propinas y es menos transparente. Muchos artistas viven casi exclusivamente de propinas, con poca estabilidad o protección».  

Perspectivas a futuro  

Mientras el número de locales y de artistas crece, el sector necesita cambios en su administración y en las prácticas de programación.

Banda en vivo en Le Backstage

Aunque las dificultades estructurales persisten, la escena se mantiene activa. Para Hilali depende, en gran parte, del renovado compromiso de las partes comprometidas: «La programación cultural es, en general, la primera en sufrir cuando hay recortes de presupuesto, pero creo que debe ser el principal atractivo. En cualquier lado puedes encontrar el mejor filete de salmón, pero la programación cultural es diferente. Quiero ver más directores artísticos que comprendan que, en un establecimiento, la experiencia cultural es tan importante como el resto de su oferta».  

La música en vivo en los circuitos de Casablanca ha sostenido su viabilidad económica a través de un atractivo que tiene sus raíces principalmente en la audiencia local. Mientras crece, la grieta entre esa base y cómo los sectores operan se hace difícil de ignorar. Marcos más consistentes, en especial sobre la estandarización, puede darle la estabilidad que ahora no tiene.

 

[Fuente: www.globalvoices.org]

Campanha de Lula apresenta queixa contra Meta por interferência na campanha

Dona do Instagram, Facebook e WhatsApp é acusada de restringir acesso aos conteúdos da campanha de Lula da Silva, enquanto o algoritmo promove os de Flávio Bolsonaro. 

Lula da Silva 

A campanha eleitoralbrasileira está ao rubro nasegunda volta daspresidenciais e o papel nas redes sociais para o alcance da mensagemdos candidatos é crucial. Mas como já se verificou na primeira volta, trata-se de um terreno desequilibrado.

A campanha de Lula da Silva apresentou uma queixa junto do Tribunal Superior Eleitoral e dos observadores internacionais sobre o comportamento do algoritmo usado pelas redes da Meta - a empresa de Mark Zuckerberg que detém o Facebook, Instagram e WhatsApp - para favorecer o alcance da mensagem de Flávio Bolsonaro e restringir o de Lula.

Entre os exemplos apontados nesta queixa estão a suspensão temporária da conta de anúncios da campanha lulista, uma queda na contagem de visualizações dos posts afetos à candidatura, um bloqueio de 24 horas às publicações na conta Instagram e diferenças no tratamento dado pela inteligência artificial nas buscas no WhatsApp. Por exemplo, utilizadores que pediam à ferramenta de IA para criar um banner com apelo ao voto em Lula viam o pedido recusado, enquanto um pedido igual para o voto em Bolsonaro era prontamente gerado.

No que diz respeito ao desequilíbrio no alcance dos posts, a campanha de Lula regista que os de Bolsonaro têm quase o triplo das interações apesar de este ter menos 17% de seguidores do que Lula.

A justificação da Meta de que se tratam de falhas técnicas que ocorreram também noutros mercados e anunciantes não convencem a campanha de Lula, pois nenhuma prova foi apresentada de que outros candidatos tenham sido afetados.

A campanha de Lula lançou uma plataforma de denúncia de censura digital, que em três dias recebeu 2.700 denúncias, sobretudo relacionadas com incidentes no Instagram.

“A sucessão de problemas técnicos que a empresa não conseguiu explicar suscita fortes suspeitas de que as ações da Meta possam constituir uma tentativa de interferência no processo eleitoral brasileiro, em benefício da candidatura de Flávio Bolsonaro. A falta de transparência nos sistemas da empresa faz com que as suas explicações sejam limitadas e pouco claras”, afirma a campanha de Lula da Silva.

A denúncia destes casos junto de observadores internacionais tem por objetivo “chamar a atenção para os efeitos do controlo que as empresas transnacionais exercem sobre as infraestruturas de comunicações e sobre a segurança, o armazenamento, a distribuição e o fluxo de informação — um controlo que põe em causa a soberania de nações inteiras e constitui uma fonte crescente de preocupação a nível mundial”, conclui o comunicado.

[Foto: Ricardo Stuckert / PR - fonte: www.esquerda.net]

Lo nombre d’enfants palestinians encarcerats per Israèl s’es multiplicat per uèit

L’Humanité publica una entrevista de Titi Carmel, president de l’ONG israeliana contra la detencion dels mainatges. Aqueste i denóncia de maltractaments, de violéncias e de secutament sexual 

Escrich per Ferriòl Macip

Lo nombre d’enfants palestinians encarcerats per Israèl contunha d’aumentar e las condicions de detencion i son extrèmament duras, amb de testimoniatges de violéncias e de secutament sexual, çò explica dins una entrevista publicada per L’Humanité lo 20 d’agost de 2026, Titi Carmel, president de l’ONG israeliana Parents Against Child Detention (Parents contra la detencion dels mainatges).

Segon las chifras del Servici Penitenciari israelian que las a analisadas l’ONG, lo nombre d’enfants palestinians en detencion administrativa en Israèl passèt de 103 a 191 entre genièr de 2025 e març de 2026. La durada de la detencion s’alonga tanben fòrça: lo nombre de menors detenguts jos aquel regim dempuèi mai d’un an es estat multiplicat per uèit. «Mai de mainatges intran dins lo sistèma carceral i demòran mai longtemps», çò explica Carmel, per qui l’aument de las arrestacions en Cisjordania dempuèi octòbre de 2023 es esglasiant; çò que lo chepica mai particularament es l’espandiment del recors a la detencion administrativa, sens inculpacion ni procès, sovent fondada sus de pròvas secretas, e renovelabla indefinidament.

Los testimoniatges collectats en los enfants son plan inquietants: subrepopulacion carcerala, alimentacion insufisenta e de còps avariada o impròpria al consum, igièna e suènhs medicals deplorables. Carmel senhala tanben de rapòrts recurrents de còps infligits e de maltractaments pendent l’arrestacion, lo transferiment e l’interrogatòri, e de cases de violéncias e de secutament sexual perpetrats pel personal penitenciari.

Per Carmel, aquelas practicas viòlan la Convencion suls Dreches de l’Enfant, ratificada per Israèl, que fa de la detencion d’un mainatge una mesura de darrièr recors. «Es plan malaisit de conciliar un bon nombre de practicas amb aquelas obligacions», çò constatèt, en se demandant cossí de centenats d’enfants palestinians se tròban a tot moment dins las presons israelianas se l’encarceracion es censada èsser excepcionala.

Fàcia a çò que Carmel li ditz «una manca extraordinària de transparéncia», l’ONG analisa las donadas oficialas, de testimoniatges e, amb lo Comitat Public contra la Tortura en Israèl, a presentat de demandas d’accès a l’informacion a l’armada, a la polícia e als tribunals militars. Mena tanben de gents a assistir a las audiéncias d’aqueles tribunals, que la majoritat dels israelians an pas jamai vist, e trabalha amb d’organizacions de dreches umans, d’avocats e de professionals de la santat mentala, per remetre en question, dins la societat israeliana ela meteissa, l’idèa qu’encarcerar de mainatges palestinians a tala escala seriá normala o acceptabla.

 

[Imatge: Zain JAAFAR / AFP - sorsa: www.jornalet.com]

«Tothom vol ser fill de Joseph Conrad», de Francesc Cuéllar

La bellesa en flames 

Escrit per Anna Carreras i Aubets

Aquest llibre de Francesc Cuéllar (Sant Sadurní d’Anoia, 1993) és una obra mestra de color vermell infern que maneja capes de registres: el literari, el metaliterari, el psicològic i el simbòlic. Invocar Joseph Conrad al títol no és només una referència cultural aleatòria, sinó una declaració d’intencions. 

Conrad escriu sobre la culpa imperial, la fragilitat moral dels individus i el terror de descobrir que la barbàrie no és exterior sinó interior. És el gran cartògraf de les zones obscures de la consciència; voler ser “fill” seu implica assumir una herència literària marcada pel conflicte entre civilització i barbàrie, entre narració i experiència, entre aventura exterior i vertigen interior, entre el pus gran amador que fou Ausiàs March i l’enfant terrible –amb causa– del segle XXI.

La novel·la de Cuéllar repassa un viatge iniciàtic i una dissecció de la identitat contemporània. Ernest, el protagonista, és un jove de 30 anys atrapat entre el desig d’una vida plena i la brutalitat material del present, que malda per “prendre decisions com a acte d’identitat” en un món que és una maleïda salvatjada i que manipula amb la llum com ho fan “els centres de fisioteràpia, les esglésies, els bingos i els puticlubs”.   

L’obra adopta la forma d’un dietari –un laboratori íntim– en un compte enrere que abasta 9 dies i que s’intercala amb capítols titulats “buits: Escenes oblidades d’algunes biografies” –Woolf, Beckett, Conrad, Gates, Kahlo, etc. Ernest no és només qui explica la història; és l’espai on passa tot, dins del seu “caparró exhaust”. La seva consciència és el veritable escenari de la novel·la.

El punt de partida narratiu —el jove ha de marxar de Barcelona, la ciutat dels “núvols taronja urani”, pels lloguers abusius i tornar a casa dels pares— pot semblar anecdòtic, però és un dels traumes fundacionals del personatge. No només és un obstacle econòmic, sinó una expulsió simbòlica.

Francesc Cuéllar, Tothom vol ser fill de Joseph Conrad, La Magrana (2026)

Barcelona representa el centre cultural, l’espai on ell imagina que podria existir com a escriptor i intel·lectual, el lloc que por fer possible el simulacre. Mentre revisa les cintes vhs de la família per fer-li un regal al pare –que fa 60 anys– revela un secret que convertirà el poble en un camp de mines “de bombes abanderades i justificades per la revolució de la veritat”.

Cuéllar reflexiona sobre com es construeixen les històries. La narració metaliterària avança amb una consciència clara del propi artifici. L’estratègia recorda la tradició de narradors que desconfien de la transparència: com Conrad, però també d’altres que saben que explicar una història sempre és manipular la percepció del lector: explicar és interpretar, i interpretar és trair. 

El protagonista es mou dins d’un món en què la identitat és fluida, sovint impostada. La idea de voler ser “fill de Conrad” es torna una metàfora d’un fenomen molt actual: la construcció cultural del jo. Vivim en una època en què les persones es defineixen a través de referents simbòlics —literaris, polítics, estètics— que són marques d’autenticitat, però també a partir del fracàs i la frustració en contemplar el “futur lluminós inexistent”. Ernest és un “cor viu”, un personatge de gran densitat psicològica.

El de Cuéllar no és un heroi clàssic ni un antiheroi espectacular; és una figura molt més subtil: un intel·lectual desplaçat, algú que intenta preservar una vida de pensament en un context que sembla hostil. El dietari és una forma de resistència íntima: una manera de demostrar que, fins i tot en un món dominat per la lògica immobiliària, l’emergència climàtica, el declivi de l’art institucional, la violència de gènere, les criatures robades, l’especulació turística, la ineficiència de la justícia, el neofeixisme i la precarietat laboral, encara és possible pensar, observar i escriure, conscient tothora que la imaginació és un “caramel emmetzinat”.

Cuéllar no regala una prosa transparent, sinó densa, muscular, amb gran consciència rítmica i molts jocs de paraules. Les frases contenen una tensió constant entre ironia i gravetat, entre observació sociològica i introspecció, entre el renec i la poesia, entre l’argot i el cultisme, entre la psicoanàlisi de les “pupil·les blaves tristes” de la mare i la incomoditat de les violetes i les “verges expectants” de l’àvia Maria.

La novel·la funciona com a retrat generacional i intergeneracional alhora. Cuéllar observa amb una barreja de fascinació i escepticisme el món d’avui, un univers marcat per la precarietat simbòlica, l’ansietat de legitimitat i la necessitat d’autorepresentació. Però en paral·lel retrata el món dels pares, forjat a còpia de culpes, silencis, ànimes escabetxades secrets i pèrdues: “Puta catequesi, puta confirmació, putos diumenges de missa”. 

Som davant d’una reflexió filosòfica sobre l’autenticitat: “No ens escapem de la tradició mil·lenària que enfosqueix l’ésser humà: l’absència de la veritat”. L’autenticitat és un valor molt invocat però rarament practicat. I aquí és on el títol es torna irònic: gairebé ningú està disposat a assumir la càrrega que comporta heretar tradicions i traumes.

Aquesta és una novel·la ambiciosa i intel·lectualment exigent que pretén interrogar i incomodar. Densitat conceptual, ús sofisticat del llenguatge i de la intertextualitat, prosa curulla d’intensitat crítica a tots nivells i mirada hiperlúcida. La idea omnipresent de precarietat fa del personatge una figura molt potent en el pla literari: un outsider que viu en un deliciós estat constant de desajustament amb el món.

 

[Font: www.diarilaveu.cat]

Francesc Serras: «Volem que comprendre la informació jurídica deixi de ser un privilegi»

TECOUS treballa per fer comprensible la informació jurídica en un ecosistema digital on la lletra petita continua generant barreres.

·         TECOUS vol oferir claredat legal per reduir barreres i desigualtats. 

Entitat redactora: Colectic 

En un entorn digital on la informació jurídica és omnipresent però sovint incomprensible, la lletra petita continua condicionant decisions quotidianes: contractes, compres, registres, subvencions o resolucions administratives. La complexitat, el llenguatge tècnic i la manca d’accessibilitat generen desconfiança i dificulten l’exercici efectiu dels drets. En aquest context, emergeixen iniciatives que busquen transformar aquesta experiència, fent que la comprensió de la informació legal sigui part essencial de la transparència i no un obstacle afegit.

Francesc Serras, cofundador de TECOUS, treballa per convertir documents jurídics extensos en interfícies clares, visuals i accessibles que permetin a qualsevol persona identificar allò essencial, entendre com l’afecta i prendre decisions informades. Des de la seva mirada, la claredat legal és una infraestructura necessària per reduir desigualtats informatives, reforçar la confiança i situar la informació jurídica al servei de les persones.

Com definiries TECOUS i quin problema intenta resoldre?

TECOUS és una iniciativa que transforma informació jurídica complexa en experiències digitals clares, visuals, accessibles i interactives. Vol resoldre el problema de rebre molta informació legal sense disposar de les eines per entendre-la, com passa amb termes i condicions, contractes, bases de subvencions o resolucions administratives. Tot i que la informació hi és, sovint es presenta en documents extensos, amb llenguatge tècnic o en blocs de text que generen frustració, desconfiança i distància entre ciutadania i institucions, afectant especialment persones amb menys coneixements jurídics o competències digitals.

TECOUS crea una capa de comprensió perquè les persones puguin identificar la informació important, entendre com els afecta i prendre decisions informades, sense eliminar ni modificar el contingut jurídic original.

Per què la lletra petita és també experiència d’usuari, i com ho heu integrat en el vostre model de disseny legal?

La lletra petita forma part de l’experiència d’usuari perquè apareix en moments de presa de decisions: registres, compres, cessió de dades personals, contractació de serveis o reclamacions. Una web pot ser fàcil d’utilitzar, però si la informació sobre drets i obligacions és incomprensible, l’experiència no és accessible. Sovint es dissenya perquè acceptar sigui fàcil, però no perquè entendre també ho sigui.

Per això, TECOUS integra la informació legal dins del recorregut de la persona i la presenta per capes: visió breu i visual, explicació en llenguatge clar i accés al text jurídic complet. Incorpora icones, navegació per temes, cercadors, audiodescripció i altres recursos d’accessibilitat perquè cada persona pugui entendre la informació essencial i aprofundir-hi quan ho necessiti.

Quins criteris utilitzeu per transformar un text legal complex en una interfície visual, clara i accessible sense alterar-ne el contingut jurídic?

El primer criteri és identificar drets, obligacions, terminis, imports, conseqüències i decisions importants per a la persona destinatària. L’estructura es reorganitza segons les seves necessitats, no necessàriament seguint l’ordre del document. S’utilitza llenguatge clar, frases curtes, exemples i elements visuals, evitant simplificacions que modifiquin el sentit jurídic, i cada resum es vincula al fragment original.

El document original es manté sempre disponible com a font jurídica. El resultat es valida des de perspectives jurídica, comunicativa, visual i d’accessibilitat, evitant que la presentació de la complexitat generi més barreres.

View this post on Instagram

A post shared by Tecous (@tecous.es)

Quins impactes heu observat en plataformes, entitats o administracions que han implementat TECOUS?

El primer impacte és convertir informació que sovint actua com una barrera en una eina útil per prendre decisions. Els impactes observats són principalment qualitatius: les persones localitzen més ràpidament la informació rellevant, redueixen la càrrega de lectura i entenen millor quines decisions han de prendre o quins passos han de seguir.

Han desenvolupat projectes com el del sandbox d’aprenentatge regulatori Cruïll(IA), amb l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades, per explicar quines dades es recullen i com s’utilitzen. També han fet una prova pilot amb la Generalitat de Catalunya per fer més comprensibles resolucions administratives i iniciaran treballs amb l’Ajuntament de Barcelona per fer més accessibles les bases de subvencions. Els resultats quantitatius s’estan avaluant, especialment en comprensió, confiança percebuda i reducció de consultes o incidències.

Com garantiu la traçabilitat i el compliment normatiu, especialment en relació amb el Reglament General de Protecció de Dades i altres regulacions?

La traçabilitat implica que cada resum, explicació o element visual es pugui relacionar amb el fragment original del document. Això permet comprovar que la informació no ha estat descontextualitzada, mantenir control de versions i saber quin contingut era vigent en cada moment.

En protecció de dades, treballen amb principis com la privacitat des del disseny, minimització de dades, transparència i responsabilitat proactiva. La informació s’ha de presentar de manera clara, per capes i en el moment rellevant. TECOUS no converteix en legal un document que no ho sigui: el contingut jurídic ha d’estar correctament elaborat i validat, i la seva funció és fer-lo més comprensible sense alterar-ne els efectes.

Quina és la visió a llarg termini del projecte?

La visió és que comprendre la informació jurídica deixi de ser un privilegi i es converteixi en un estàndard. La transparència no és només publicar un document, sinó garantir que les persones el puguin entendre, independentment dels seus coneixements jurídics o capacitats.

Imaginen una infraestructura de claredat legal integrada en normativa, tràmits administratius, contractes, resolucions i comunicacions, contribuint a convertir la comprensió en un nou estàndard de transparència a Europa. Fer la informació legal més clara és una manera de reduir desigualtats informatives, facilitar l’exercici efectiu dels drets i reforçar la confiança entre ciutadania i organitzacions. Volen que la informació legal sigui una eina que empoderi les persones, i no una barrera.

 

[Imatge: Pexels - font: www.xarxanet.org]

Adan Kovacsics: «La traducció té el paper d’obrir mons inaccessibles»

Conversem amb Adan Kovacsics, escriptor i traductor del darrer premi Nobel de Literatura, László Krasznahorkai, per explorar el sentit de la seva professió. 

Adan Kovacsics 

Escrit per Arnau Martín

Cursa un màster en cinema contemporani a la Universitat Pompeu Fabra, és crític de cinema i estudiant en pràctiques a la UPC.

Adan Kovacsics, que ha publicat la novel·la Invitación a la Casona (Ediciones del Subsuelo, 2026), s’asseu a la cafeteria de l’hotel Pulitzer disposat a entaular conversa. Seiem amb ell enmig d’un ambient amable, serè i procliu a meditacions detingudes. Kovacsics, amb una extensa trajectòria al darrere com a filòleg, escriptor i traductor, s’explica amb el temperament i la lucidesa dels homes de lletres del passat, però emfatitza en les constants vitals del present.

Has traduït al castellà a escriptors com Imre Kertész, Karl Kraus, Arthur Schnitzler o László Krasznahorkai, el primer i el darrer guardonat amb el Nobel de Literatura. En Acaece, sin embargo, lo verdadero (Acantilado, 2025) escrius que traduir és “una excavació a la cerca de diamants”. Exercir aquest ofici implica entrellaçar visions diferents del món?

Sens dubte. Cada autor és un món, i a cada autor el separa una considerable distància respecte a un altre, més enllà  que comparteixin època, com Kraus i Schnitzler. El primer em va influir molt quan jo vivia a Viena i, de fet, Kraus, com també explica Elias Canetti, rebutjava Schnitzler i el considerava un escriptor a qui no s’havia de llegir. Després, però, vaig traduir Schnitzler i, per fer-ho, vaig haver d’entrar a fons en el seu imaginari. Vaig agrair que fos completament diferent, i va ser alliberador separar-me de Kraus, perquè se’m va obrir una finestra cap a un paisatge nou. 

Acantilado ha publicat la novel·la Herscht 07769, de Krasznahorkai, original del 2021. De nou t’has enfrontat al desafiament de traduir els seus densos paràgrafs sense respir, els quals capturen realitats que semblen suspeses en el temps. Hi ha en ell un alè extemporani?

Sí, busca amb afany transcendir allò local. Les seves novel·les succeeixen en localitats reconeixibles: per exemple, la ciutat de Melancolía de la resistencia (1989) recorda, amb algun matís, a la de El barón Wenckheim vuelve a casa (2016), i Herscht 07769 transcorre específicament a Turíngia. Emperò, aquests espais podrien ser alhora qualsevol indret, com reconeixen els lectors. Recordo que, ja a principis dels anys noranta, els lectors de Tango Satánico (1985) de Sèrbia, de Polònia, d’Ucraïna o de qualsevol país de l’est europeu reconeixien com a propis els ambients retratats. A tothom ens pot passar en algun nivell, però en el cas concret de Herscht 07769 i, veient el món convuls que tenim, aquest reconeixement s’ampliarà. 

L’obra de Krasznahorkai transmet un esperit de derrota, i a cada història es palpa la impossibilitat d’un recomençament, o també l’espera d’un miracle que mai ocorre. Escrivim per alliberar-nos de fantasmes interiors?   

Sí, la literatura sempre els fa aflorar. L’autor convida a pensar que l’esperança és un error, però també hi ha llum en la seva obra. La bellesa està present en la seva escriptura, i també certa força ritual. Pot no haver-hi sortida, però sí que potser n’hi ha en la cura absoluta que demostra en la seva extensa frase. Herscht 07769 és un desplegament total d’això, i s’evidencia en una frase monumental de quatre-centes pàgines. Hi ha bellesa i això és llum.

Apropar-nos a la prosa d’un escriptor d’aquestes característiques exigeix un coneixement detallat de la seva manera de fer, en virtut de la qual cada capítol esdevé un estrany teixit d’impressions compartides. Com et sents amb aquest multiperspectivisme?

Dins d’aquest teixit que esmentes, en molts passatges s’obre una nova perspectiva només amb un gir lleu de la frase; hi ha un gran esforç d’expressió i de subtilesa per part de l’escriptor. Sense anar més lluny, la presència del cap, del senyor Köhler o del mateix protagonista en Herscht 07769 nodreixen des de dins el món de Krasznahorkai, que no jutja les seves criatures. 

Amb el director Béla Tarr, Krasznahorkai formava un tàndem creatiu de renom en l’art europeu de les darreres dècades. Com valores la seva col·laboració?  

Krasznahorkai es va implicar molt en el trasllat de les seves novel·les al cinema, escrivia els guions i estava present en els rodatges. Quan el 2007 Tarr va estrenar L’home de Londres, Krasznahorkai se’n va separar, i en El cavall de Torí ja no hi va ser. Em va dir un dia que aquesta va ser la millor pel·lícula de Tarr perquè ell va estar absent (riu). Més enllà de l’anècdota, en l’obra de Krasznahorkai sempre es percep el pas cap a les altres arts, com el cinema o la música o les arts plàstiques. Hi ha un sortir-se de la literatura, com pot apreciar-se a la col·laboració Animalinside (2010), empresa amb Max Neumann, o a llibres com Y Seiobo descendió a la Tierra (2008), en què incorpora, a més de dissertacions artístiques, un panegíric sobre música barroca, un àmbit que coneix molt bé. La prosa de Krasznahorkai és molt musical, de fet.

Des del teu punt de vista, l’estil d’un escriptor es percep en el còmput global de les seves contribucions o més aviat es detecta en el detall?  

Si parlem de Krasznahorkai, en el conjunt de la seva obra hi ha un estil i una voluntat marcada d’estil, com Imre Kertész, que lluitava molt per obtenir la frase adequada. Crec que Krasznahorkai ha assolit una transparència neta, com els escriptors més reconeguts. Des de Tango Satánico fins a Herscht 07769 hi ha una evolució molt coherent i encaminada cap a la nuesa. Per aquest motiu, l’he comparat amb Jorge Luis Borges o amb Thomas Bernhard i, tot i que Herscht 07769 pugui semblar embrollada, vista en perspectiva, està molt més destil·lada que les seves primeres obres. 

En el teu darrer llibre, Invitación a la Casona, descrius la cerca del bé del protagonista, en Bodo, com un itinerari que no es redueix a converses intel·lectuals. En una de les seves interaccions al·ludeixes a les raons del cor, remetent-nos a Pascal. La via sensible concedeix accés al bé?

Si és que hi ha una via, crec que aquesta només passa per allà, és a dir, per la compassió, la pietat i la consciència del patiment aliè. No sabem si l’innocent protagonista del llibre, un jove que arriba a una casa per auxiliar un altre home amb anhel de bondat, complirà els seus objectius, però el camí que esmentes és el camí, i ens hauria d’interpel·lar en qualsevol circumstància.

Pel que fa a la nostra actual concepció d’Europa, un terme que des d’Oswald Spengler orbita en totes les discussions és el de decadència. És just?

Si es comença a furgar en la història, sempre es poden trobar aquells moments en què tot va començar a fallar i, en funció de l’autor, se cerca més a prop o més lluny. Béla Hamvas, a qui també he traduït, es remunta fins als segles V i VI a. de C., però per molta decadència que hi trobem en totes les èpoques, sigui o no la nostra, el món segueix i transcorre.    

La nostra realitat s’ha tornat massa complexa per descriure-la només amb paraules, i potser és per aquest motiu que vivim en una època de simulacres. Com ens poden ajudar Karl Kraus o Ludwig Wittgenstein, als quals has estudiat amb deteniment, per recuperar un llenguatge verbal amb capacitat de discerniment?   

Wittgenstein era un gran lector de Kraus. Residia a Noruega i sempre  demanava exemplars de la seva revista, ‘Die Fackel’ (la Torxa). El que uneix a ambdós, un sent filòsof analític i l’altre un escriptor molt implicat en l’actualitat, és l’impuls d’adquirir una puresa en el llenguatge i la voluntat que s’escrigui menys i es parli menys, perquè hi ha massa paraules impensades i informació. Anaven per un camí relacionat amb la reducció, i curiosament ens apropem més a la natura o a l’univers a través d’aquest treball de nuesa o d’essencialitat en la comunicació. 

En un món cada cop més corcat per la indiferència i regit per l’automatització dels processos comunicatius, la traducció ha de retrobar un lloc de rellevància? 

Per si sola no ho sé, depèn de quin camí segueixin la literatura i l’escriptura. La traducció té un paper transmissor i de difusió, és a dir, d’obrir mons que per a molta gent són inaccessibles, i així eixamplar mirades. Personalment, m’estimula que el món centreeuropeu i l’hispanoparlant trobin punts de confluència, però soc prudent a l’hora de romantitzar la professió, perquè hi ha conseqüències positives, però també se’n poden desencadenar de negatives. 

 

 

 

[ Foto de Markus J. Feger - font: www.nuvol.com]