Les Ciutats Verdes de França demostren que el canvi és possible

 

Escrit per Mathieu Dejean

Els alcaldes verds que van ser escollits han resistit els intents de soscavar-los. A mitjà termini, l’emergència climàtica s’agreuja i les seves polítiques mediambientals es comprenen millor, però l’onada verda segueix confinada a les zones urbanes. 

Es necessiten tres anys perquè una idea radical sembli raonable? L’experiència dels alcaldes verds triats en 2020 ajuda a respondre a aquesta pregunta. En les últimes eleccions municipals, una “onada verda” va arrasar una quinzena de ciutats, entre elles Lió, Estrasburg, Bordeus, Poitiers, Besançon, Tours, Annecy i Colombes, malgrat la baixa participació (el 59% dels votants es va quedar a casa en la segona volta). 

Encara que només el 3% de la població francesa viu ara en una ciutat governada pels Verds, aquestes eleccions van possibilitar al partit gaudir d’ “un dels seus moments més determinants”, subratlla la politòloga Vanessa Jérome en el seu llibre Militer chez les Verts (Ser activista verd). El partit va substituir al germà gran socialista en diverses ciutats, mentre que en unes altres va posar fi a dècades de govern de dretes, sent Bordeus el major avanç. D’aquí la reacció visceral contra els Verds de periodistes influents pròxims als partits tradicionals. 

L’expressió “Khmaires verts” (un joc de paraules entre “maires” (alcaldes) i “Khmers rouges”) es va posar ràpidament de moda, havent estat encunyada per primera vegada per Gérard Collomb, l’alcalde derrotat de Lió. Un mes després de la votació, la revista d’actualitat Le Point titulava “Els pallassos de l’ecologisme”, Le Monde es burlava de les “teories esotèriques” dels alcaldes verds i, en les pàgines de Le Parisien, el cèlebre escriptor i filòsof Bernard-Henri Lévy denunciava que els càrrecs electes estaven posseïts pel “dimoni antihumanista”. 

Es van intensificar les crítiques a les postures dels nous alcaldes. Alguns d’ells ocupaven càrrecs públics per primera vegada i tenien antecedents d’activisme social, per la qual cosa mancaven de xarxes i suport intel·lectual per a rebatre els atacs). 

El baptisme de foc de l’Onada Verda 

El que va ser escollit alcalde de Lió, Grégory Doucet, que abans treballava en el sector de l’ajuda humanitària, va ser el primer a ficar la pota, declarant que el Tour de França era “masclista i contaminant”. Després, el seu homòleg de Bordeus, Pierre Hurmic, es va negar a col·locar un arbre de Nadal -o, segons les seves pròpies paraules, un “arbre mort”- en una de les places de la ciutat. 

A Poitiers, Léonore Moncond’huy, de 30 anys, va justificar la seva “difícil decisió” de deixar de subvencionar els clubs aeronàutics de la ciutat per a “protegir el futur dels nens”. “És trist dir-ho, però els nens d’avui no haurien de somiar amb volar”, va afirmar. 

Aquestes posicions van provocar una gran reacció en els mitjans de comunicació. “Les polèmiques que van seguir a l’arribada dels Verds al poder van equivaldre al que Stanley Cohen va denominar pànic moral. Això ocorre quan la premsa i els mitjans de comunicació amplifiquen les anècdotes de pràctiques o discursos encara minoritaris per a facilitar la seva deslegitimació i preservar així l’statu quo”, explica Simon Persico, professor de Ciències Polítiques que codirigeix el projecte “Promesses et bilans donis municipalités écologistes” (Promeses i trajectòries dels municipis verds), en col·laboració amb la Fundació per a l’Ecologia Política de França i la Fundació Heinrich Böll d’Alemanya. “A nivell nacional, és evident que la classe política es queda curta”, afegeix la diputada verda pel Roine, Marie-Charlotte Garin, estreta aliada de Doucet. “Dir que el Tour de França és masclista i contaminant no hauria de causar tant de renou. Però és clar que tenim una diana a l’esquena per a recuperar les nostres ciutats: desacreditar-nos a nivell nacional també ens desacredita a nivell local”, opina. 

Per al president dels Verds de la regió metropolitana de Lió, Bruno Bernard, aquest renou s’explica pel fet que, sovint, “els Verds tenen prioritats més marcades que altres alternatives de la dreta o l’esquerra tradicionals: per a la societat civil, inclosos els mitjans de comunicació i les organitzacions empresarials, això marca un canvi significatiu”. 

En l’equador dels seus mandats, les acusacions d’amateurisme i dogmatisme dirigides als alcaldes Verds semblen haver remès. Han deixat de cometre errors de comunicació i els seus missatges s’han tornat més disciplinats. L’experiment pioner de Grenoble, on Éric Piolle dirigeix la ciutat des de 2014, també ha marcat la diferència: es va enviar a alts càrrecs locals a les ciutats recentment guanyades perquè compartissin la seva experiència. “El personal polític i administratiu d’alt rang s’ha dispersat pertot arreu”, explica Persico. 

En acabat, després d’estius abrasadors esquitxats de grans incendis, amb els camps de golf gaudint d’exempcions al racionament d’aigua, l’opinió pública va començar a veure on residia realment l’absurd. Això és el que vol creure l’alcaldessa de Poitiers, Léonore Moncond’huy. 

“Els Verds estan creant falques en el debat públic”. Posicions que en el seu moment van provocar indignació poden semblar menys xocants tres anys després” 

Després d’admetre la seva “ficada de pota” en parlar d’aviació, va entaular un debat que, segons ella, ha estat productiu: “He intentat fer una mica de judo amb aquesta polèmica. He parlat amb la indústria de l’aviació perquè és important explicar el nostre pla de transició. Crec que això ha fet canviar d’opinió”. 

“Els Verds estan creant falques en el debat públic”, afegeix Persico. Posicions que en el seu moment van suscitar indignació poden semblar menys xocants tres anys després. En aquell moment, aquestes reaccions eren una manera d’atacar al nouvingut. Avui, la consciència de les conseqüències tangibles de l’escalfament global és una mica major i més compartida, i l’estalvi energètic ja no és una paraula tabú en política pública, encara que continuï significant coses diferents per a persones diferents”.

Ecologisme quotidià 

Moncond’huy també considera que els alcaldes Verds, al capdavant de majories inclusives i de base (el 50% de la seva llista electoral estava composta per no afiliats al partit), han demostrat la seva vàlua en el poder: “Es presumia que seríem incompetents i aficionats, però tres anys després, ens hem consolidat. Hem demostrat que podem mantenir el rumb, que ens interessa més l’acció que les frases fetes”. 

Simon Persico confirma que, quan es tracta de la seva “activitat principal”, les promeses dels ajuntaments verds s’han complert: “En transport, menjadors escolars, polítiques de foment de l’ecologització i el drenatge sostenible, desplaçaments actius, estan avançant ràpidament en la majoria de les ciutats invertint i transformant el seu espai urbà. Moltes de les seves promeses en aquests àmbits s’han complert o estan a punt de complir-se”. 

En l’àrea metropolitana de Lió, un cas especial on les competències són àmplies i els centres urbans (Lió, Vénissieux, Vaulx-en-Velin) estan alineats políticament, els avanços han estat significatius: per a combatre les onades de calor, es van plantar 25.000 arbres i arbustos en l’hivern de 2022-2023, amb l’objectiu d’aconseguir una cobertura arbòria del 30% en 2026; la publicitat en espais públics s’ha reduït dràsticament (han desaparegut les tanques digitals, els anuncis en tanques d’obra i els aparadors il·luminats a la nit); s’instal·laran 1.300 contenidors de compostos en l’exterior dels edificis d’habitatges d’aquí a la fi de 2023, el contingut dels quals s’utilitzarà per a adobar les terres de cultiu; s’han potenciat les alternatives al cotxe, duplicant el pressupost de transport públic aquesta legislatura: les ampliacions de la línia B del metro i de la xarxa de tramvies 2026 hauran d’estar acabades en 2026… 

Els Verds es juguen molt: encara que Europe Ecologie Els Verts (EELV, el partit verd francès) es considerava la força emergent en política després de les eleccions europees de 2019 i les eleccions locals de 2020, els seus mals resultats en les eleccions presidencials de 2022 (amb un decebedor 4,7% dels vots) els ha restat força. Els alcaldes i diputats verds són ara els actius sobre els quals el partit espera construir bastions electorals i consolidar un paper més central en l’encara fràgil aliança amb l’esquerra. 

Canviar les actituds cap al medi ambient no és bufar i fer ampolles, amb el consumisme i el productivisme profundament arrelats en la societat. Malgrat això, els Verds no tenen intenció de descansar després de les seves primeres victòries locals.

Marini Tondelier, elegida secretària nacional de EELV al desembre de 2022, ho va confirmar en la clausura de la conferència del partit: “Avui hi ha càrrecs electes Verds en tot el nostre país; és un gran orgull. […] Així és, els Verds en el poder canvien vides! […] Tenim el doble de càrrecs que fa tres anys. El nostre principal objectiu és mostrar el que el moviment Verd pot significar per a una zona, perquè així és com podem aconseguir que la gent se sumi a un canvi realment efectiu”, afirma Moncond’huy. 

Grégory Doucet es va fer ressò d’aquest missatge en parlar amb Mediapart en 2020: “Són les ciutats les que impulsen la transició verda, les que poden donar exemple, perquè poden formar part de la vida quotidiana de la gent”. Persico assenyala que les ciutats estan dirigides en la seva majoria per coalicions, per la qual cosa “a nivell local, la transició ecològica no és patrimoni exclusiu dels polítics verds, encara que ajudin a desenvolupar i promoure bones pràctiques en aquest àmbit”. 

Construir més fortaleses verdes 

A ulls de Bernard, president de la poderosa àrea metropolitana de Lió i expert en la geografia electoral de EELV, el suport s’ha mantingut ferm fins ara -encara que en unes certes ciutats, com Annecy i Bordeus, la majoria del partit és fràgil-. “Des de 2020, hi ha hagut eleccions, sobretot parlamentàries, que han confirmat els nostres avanços. Si ens fixem en els resultats, no hi ha hagut ensulsiades ni signes de fissures”, assenyala. 

Encara que desconfia del triomfalisme, també assenyala que hi ha dues qüestions que estan cobrant importància en la societat i que legitimen les polítiques de transició ecològica. En primer lloc, l’estalvi energètic. “Quan parlàvem d’això fa dos anys, el president encara es burlava de la gent que volia “tornar a les veles”. En l’àrea metropolitana de Lió, l’hivern passat vam reduir un 10% el consum d’electricitat només amb l’educació”, presumeix. 

Després està la qüestió de l’aigua, sobre la qual “ara hi ha més consciència entre el públic en general”. Per als 1,5 milions d’habitants de l’àrea metropolitana de Lió, la gestió de l’aigua va passar a mans públiques l’1 de gener de 2023 per a protegir aquest preuat recurs. “Avui és molt més fàcil explicar el que fem”, afirma Bernard. 

Altres ciutats verdes estan, no obstant això, més aïllades que Lió, i han de fer front a “importants tensions interinstitucionals que fan que els projectes no avancin amb la rapidesa prevista”, afirma Persico. “Ens agradaria anar més lluny i més ràpid, però la política és un compromís permanent entre institucions”, coincideix Moncond’huy, frustrada per veure’s frenada tant per la regió com per les diferències de posició amb el Govern central. 

És en la qüestió del transport -i, per tant, de la reducció de l’espai per als cotxes- on els Verds continuen trobant la resistència més tenaç. Bernard afirma que les zones de baixes emissions (ZBE) “gaudeixen de més suport dins de l’àrea metropolitana de Lió que fora d’ella”, la qual cosa reflecteix que la base electoral de EELV continua sent predominantment urbana. 

En termes més generals, el canvi d’actitud cap al medi ambient no és bufar i fer ampolles, ja que el consumisme i el productivisme estan molt arrelats en la societat. “La gent és ambivalent, com tots. Són conscients que el canvi climàtic és irreversible i que alterarà radicalment la nostra vida quotidiana, però, al mateix temps, no estan disposats a renunciar a uns certs comportaments”, conclou Alain Coulombel, membre de l’oficina executiva de EELV. 

Malgrat això, els Verds no tenen intenció de descansar després de les seves primeres victòries locals. Ja estan planificant les eleccions municipals de 2026 amb la vista posada en les principals ciutats en mans de la dreta, entre elles Tolosa i Saint-Étienne, l’actual alcalde de la qual, Gaël Perdriau, està embolicat en un escàndol.

 

[Aquest article va ser publicat originalment per Mediapart i reproduït dins www.greeneuropeanjournal.eu]

Brésil : Lula défend la découverte de pétrole en Amazonie au nom de la souveraineté nationale malgré les critiques des écologistes

Le président brésilien Luiz Inacio Lula da Silva a défendu lundi la récente découverte de pétrole au large de l’Amazonie, qu’il juge essentielle pour l’avenir du pays, malgré les critiques des écologistes.

Le président brésilien Lula annonce à Brasilia, le 18 septembre 2025.

La compagnie publique Petrobras a annoncé vendredi avoir identifié des indices de pétrole en eaux profondes à environ 175 kilomètres des côtes amazoniennes. Le forage a été lancé en octobre 2025 dans la région maritime de la Marge équatoriale, après plusieurs années de démarches pour obtenir les autorisations environnementales nécessaires.

Lula met en avant l’avenir économique du Brésil

En visite sur une base opérationnelle de Petrobras, Lula a qualifié cette découverte de « passeport pour l’avenir » du Brésil. Le président brésilien a toutefois assuré que cette position ne remettait pas en cause son engagement de longue date en faveur d’une réduction progressive de la dépendance aux énergies fossiles.

Selon lui, l’exploitation de nouvelles réserves pourrait également renforcer la souveraineté du pays. Vêtu d’une combinaison orange, il a affiché son enthousiasme en présentant un échantillon de brut prélevé lors des opérations d’exploration.

La compagnie publique brésilienne Petrobras a annoncé vendredi avoir détecté des indices de la présence de pétrole en eaux profondes à 175 km des côtes de l'Amazonie, en Marge équatoriale. Une exploration contestée...
➡️ https://t.co/NwwzvoSVh8 pic.twitter.com/8QmJ3LBl8j

— Le Temps (@LeTemps) August 18, 2026

Petrobras encore prudente sur l’ampleur du gisement

La découverte reste toutefois en phase d’évaluation. La présidente de Petrobras, Magda Chambriard, a expliqué que quinze à vingt jours de forage supplémentaires seraient nécessaires pour mesurer précisément l’importance du gisement.

Des études devront également confirmer son potentiel commercial. Malgré ces incertitudes, la dirigeante a affirmé qu’il existait des raisons d’être « extrêmement optimiste » sur les perspectives offertes par cette découverte.

Brésil 🇧🇷 - Hydrocarbures

Petrobras et le nouvel Eldorado pétrolier

Petrobras découvre des hydrocarbures à 2886m au large de l'Amapá, sa 1e découverte offshore dans cette zone amazonienne. 2,5 milliards de $ prévus d'ici 2030 pour explorer cette nouvelle frontière pétrolière. pic.twitter.com/XxYmV1HX1J

— 𝐆𝐞𝐨𝐓𝐚𝐥𝐞𝐬 (@GeoTales_) August 17, 2026

Les critiques persistent chez les défenseurs de l’environnement

Les associations environnementales continuent de dénoncer les risques liés à l’exploration pétrolière dans une zone particulièrement riche en biodiversité. Elles craignent notamment les conséquences qu’une éventuelle marée noire pourrait avoir sur les écosystèmes situés au large de la plus grande forêt tropicale de la planète.

Pour Suely Araujo, coordinatrice de l’Observatoire du Climat, cette découverte ne répond pas aux interrogations soulevées lors de l’attribution de la licence environnementale. Elle estime notamment que les communautés autochtones concernées n’ont pas été suffisamment consultées et pointe des lacunes dans l’évaluation des risques.

Un enjeu politique à quelques semaines du scrutin

Âgé de 80 ans, Lula briguera en octobre un quatrième mandat non consécutif à la tête du Brésil. La question de l’exploitation des ressources naturelles pourrait s’inviter au cœur de la campagne électorale.

Le président défend un abandon progressif des combustibles fossiles afin de lutter contre le réchauffement climatique. Mais il estime également que le Brésil, neuvième producteur mondial de pétrole l’an dernier, ne peut pas se passer à court terme des revenus générés par cette ressource. 

 

[Photo : EVARISTO SA/AFP via Getty Images - source : www.epochtimes.fr]

Israël-Cisjordanie. « L’écologie de la dépossession » : le « sionisme vert » comme instrument du nettoyage ethnique

 

Ferme palestinienne à Wadi Qana, localité « classée réserve naturelle », mars 2019. 

Écrit par Diana Kruzman

Fin avril de l’année dernière, des responsables israéliens ont laissé trois notifications informant Bassem Mansour, un agriculteur de la communauté palestinienne de Deir Istiya, dans le nord de la Cisjordanie occupée, que trois de ses parcelles d’agrumes empiétaient sur les limites de Wadi Qana, une réserve naturelle protégée. Ces notifications ordonnaient à Bassem Mansour d’arracher immédiatement ses jeunes arbres, sous peine d’« arrestation, de poursuites judiciaires et de sanctions ». Bassem Mansour, comme de nombreux autres agriculteurs palestiniens de la région, a été contraint d’arracher ses jeunes arbres. Six mois plus tard, à quelques kilomètres seulement des parcelles d’agrumes de Bassem Mansour, l’avant-poste colonial israélien d’El Matan a célébré son intégration officielle en tant que quartier de la colonie plus vaste de Karnei Shomron. Lors de sa fondation en 2000, l’avant-poste de colons se trouvait à l’intérieur des limites de la réserve, en violation de la loi israélienne, mais en 2014, le gouvernement israélien a discrètement redessiné les limites de Wadi Qana afin d’exclure la parcelle de 25 acres sur laquelle se trouve l’avant-poste. Et bien qu’El Matan rejette régulièrement des eaux usées non traitées dans la vallée protégée située en contrebas, la ministre israélienne de la Protection de l’environnement [Idit Silman] a assisté à la cérémonie d’intégration, au cours de laquelle elle a souligné l’importance de cette mesure pour l’expansion juive dans la région. « Notre présence sur le terrain […] déterminera la sécurité de l’ensemble de l’État d’Israël », a-t-elle déclaré lors de cet événement.

L’utilisation par Israël des terres protégées est l’un des éléments de ce que l’on appelle souvent le sionisme « vert » ou « écologique », qui postule que la protection de l’environnement est essentielle au maintien du caractère juif du territoire. Sur le papier, l’objectif des réserves naturelles israéliennes est de protéger la flore et la faune indigènes, tant à l’intérieur des frontières de 1948 qu’en Cisjordanie occupée. À la suite d’un décret militaire de 1970 accordant à l’armée le pouvoir de réserver des terres en Cisjordanie pour la création de parcs ou la préservation de la nature, l’armée a chargé l’Autorité israélienne de la nature et des parcs (INPA), un organisme gouvernemental relevant du ministère de la Protection de l’environnement, d’administrer en son nom les parcs de la zone C [sous contrôle total israélien, définie lors des accords d’Oslo], qui constitue la majeure partie de la Cisjordanie. La mission officielle de l’INPA est de « préserver et gérer le caractère particulier des paysages typiques à travers tout le pays, dans l’intérêt de tous les habitants », et Israël a étendu les limites de plus d’une douzaine de réserves en Cisjordanie au cours des cinq dernières années, notamment celle de Wadi Qana, au service de cet objectif déclaré.

Le « sionisme vert » permet ainsi à l’État d’Israël de dissimuler son occupation du territoire et le nettoyage ethnique des Palestiniens derrière le discours progressiste de l’écologisme, en mettant en avant les initiatives de plantation d’arbres et les réserves naturelles comme preuve du rôle indispensable d’Israël en tant que gardien de la terre. Les experts et les organisations de défense des droits des Palestiniens affirment depuis longtemps que ces « mesures de protection » environnementales ne sont qu’un prétexte utilisé pour justifier l’expulsion des Palestiniens de leurs foyers, tandis que les colonies israéliennes illégales sont autorisées à se multiplier. Wadi Qana, par exemple, est entouré de sept colonies de ce type. Comme me l’a expliqué Alon Cohen-Lifshitz, de l’organisation israélienne de défense des droits en matière d’urbanisme Bimkom, l’objectif principal des autorités israéliennes en créant des réserves naturelles est « de limiter le développement des Palestiniens et d’empêcher l’accès aux bergers et à leurs troupeaux… Elles utilisent l’aménagement [environnemental] comme un outil pour faciliter la mainmise sur davantage de terres ».

L’instrumentalisation de l’écologie par Israël remonte à sa fondation. Par exemple, le Keren Kayemeth Le-Israel – Fonds national juif (JNF), une association à but non lucratif fondée en 1901 par Theodor Herzl, le père du sionisme politique moderne, a mené une politique de « verdissement du désert », en plantant des pins à travers le désert du Naqab (ou Néguev) et en chassant les éleveurs bédouins au passage. Aujourd’hui, le JNF possède plus de 13% des terres en Israël, qu’il interdit aux non-juifs de louer, et a planté des centaines de millions d’arbres, qui ont historiquement servi à masquer les villages palestiniens détruits lors de la Nakba de 1948 et sont toujours utilisés pour empêcher les « invasions » palestiniennes et permettre une « mainmise ferme » sur les terres, selon les termes de documents du gouvernement israélien. Afin de promouvoir cette action, le JNF-USA a déposé la marque « Éco-sionisme », qu’il décrit comme « l’un des mouvements environnementaux les plus fructueux du XXIe siècle ».

Cette affirmation, dans laquelle des organisations et des organismes gouvernementaux israéliens se présentent comme les défenseurs de la nature, suit un schéma familier que la juriste Irus Braverman qualifie d’« exceptionnalisme écologique », selon lequel l’État se présente comme le seul capable de sauver l’environnement, souvent des dommages prétendument causés par les peuples indigènes. Dans ce cadre, les responsables israéliens et l’INPA « apparaissent comme les forces civilisées qui sauvent des animaux non humains innocents des actes criminels et inhumains des Palestiniens », a écrit Irus Braverman dans son ouvrage de 2023 intitulé Settling Nature: The Conservation Regime in Palestine-Israel (University of Minnesota Press). Ce positionnement est similaire à celui d’autres gouvernements coloniaux de peuplement lors du déplacement des peuples autochtones, m’a expliqué Ghada Sasa, politologue et militante palestinienne. Par exemple, en Tanzanie, le peuple autochtone masaï a été chassé de ses terres ancestrales pour faire place à l’extension des parcs de safari, et le parc national de Yellowstone, aux États-Unis, a été créé dans le cadre d’une poussée d’expansion vers l’ouest qui a entraîné le déplacement des peuples Crow, Blackfeet, Bannock, Nez Perce et Shoshone. En Israël/Palestine, environ 25% du territoire a été placé sous la juridiction de l’INPA, un pourcentage encore plus élevé que dans des pays fortement tributaires du tourisme lié à la faune sauvage, tels que le Kenya et l’Afrique du Sud.

Les prétentions d’Israël en matière de gestion environnementale contredisent sa destruction bien documentée de l’environnement, comme son détournement des eaux du Jourdain ; son défrichage de terres pour la construction du mur de séparation, qui s’est depuis révélé catastrophique pour la faune sauvage ; sa protection des colons alors qu’ils arrachent des oliviers en Cisjordanie ; et son empoisonnement des terres agricoles à Gaza et au Liban au phosphore blanc. Depuis octobre 2023, les effets toxiques sur la santé et l’environnement du génocide à Gaza, notamment le bombardement des infrastructures d’assainissement et l’anéantissement quasi total des terres agricoles, ont donné lieu à de nouveaux appels visant à faire de l’écocide un crime de guerre. Les prétentions d’Israël en matière de gestion écologique sont également contredites par le fait que bon nombre des atteintes à l’environnement attribuées aux Palestiniens, telles que le brûlage des déchets (dont un député d’extrême droite de la Knesset a préconisé qu’il devienne un délit passible de la peine de mort) ou l’abattage d’arbres, résultent du fait de vivre sous occupation et de ne pas avoir accès à des systèmes adéquats d’élimination des déchets ni à un approvisionnement en carburant. Parallèlement, les Palestiniens ont une empreinte carbone inférieure à celle des Israéliens, consomment beaucoup moins d’eau et sont plus vulnérables aux effets du changement climatique.

De plus, Israël agit souvent selon des motivations politiques, plutôt qu’environnementales, lorsqu’il prend des décisions en matière d’écologie. Un article de 2023 publié dans la revue Parks a révélé que la majorité des réserves naturelles de Cisjordanie avaient été créées « sans justification biologique suffisante » ; environ un tiers d’entre elles étaient simultanément désignées comme terrains d’entraînement militaire, tandis qu’un autre tiers servait à l’extension des colonies israéliennes voisines. Dans les zones d’entraînement militaire, l’armée « y pénètre littéralement avec des chars et des hélicoptères […] pour se préparer à envahir Gaza ou d’autres endroits », a déclaré à Jewish Currents Mazin Qumsiyeh, l’un des coauteurs de l’article et directeur de l’Institut palestinien pour la biodiversité et la durabilité. « Il est donc évident qu’il ne s’agit pas de protection de la nature. Il s’agit d’une utilité pour l’armée israélienne et du nettoyage ethnique des Palestiniens. »

Wadi Qana offre un exemple particulièrement frappant de la manière dont ces dynamiques se concrétisent sur le terrain. Pendant la majeure partie des cent dernières années, cinquante familles palestiniennes ont vécu dans la vallée, y entretenant des oliveraies, des vergers d’agrumes et des potagers. La première colonie israélienne de la région, Karnei Shomron, a été fondée en 1977 sur les collines surplombant la vallée. Six ans plus tard, l’armée israélienne a déclaré la zone réserve naturelle, ce qui signifiait que les agriculteurs palestiniens qui y vivaient n’avaient plus le droit de construire de nouvelles structures ni de planter de nouveaux arbres. Dans le même temps, les colons ont continué à construire. Les eaux usées provenant des sept colonies établies au cours des années suivantes ont chassé la plupart des habitants de la vallée dans les années 1990.

En 2006, plusieurs des plus grandes colonies ont été équipées d’installations de traitement des eaux usées, et les familles d’agriculteurs palestiniens qui avaient quitté la vallée ont pu y revenir. Mais leur retour a été marqué par de nouvelles destructions. Tout au long des années 2010, l’INPA a détruit les canaux d’irrigation palestiniens et déraciné des milliers d’arbres; pendant ce temps, les colons ont construit des routes traversant la zone protégée pour relier les colonies à de nouveaux avant-postes. Bien que certains aient finalement été inculpés pour atteinte à l’environnement dans la réserve, en 2015, les autorités israéliennes, cherchant à relier les colonies d’El Matan et de Ma’ale Shomron, ont commencé à construire une nouvelle route qui trancherait la réserve en deux, séparant de nombreux agriculteurs palestiniens de leurs terres. L’impact des constructions des colons à Wadi Qana montre comment les réserves naturelles sont utilisées pour faire avancer la politique de colonisation israélienne en Cisjordanie, a expliqué Mazin Qumsiyeh. Bien que la région soit effectivement riche en biodiversité, les colonies israéliennes détruisent les habitats d’espèces menacées, telles que le crapaud à pattes en forme de pelle syrien, qui, en Cisjordanie, ne se trouve que dans un seul étang de la région de Wadi Qana. « À cause des colonies et de leurs infrastructures, nous assistons à une lente destruction de l’environnement », a déclaré Mazin Qumsiyeh.

Ce schéma s’est répété dans toute la Cisjordanie. Alors que certaines zones — telles que al-Arqoub près de Bethléem et Wadi al-Quff près d’Hébron — sont classées en réserves naturelles car elles constituent de précieux réservoirs de biodiversité et de beauté naturelle, l’INPA a tendance à donner la priorité aux colonies plutôt qu’aux communautés palestiniennes vivant sur ces terres, voire à la nature elle-même. Cela signifie que les mêmes lois utilisées pour justifier l’expulsion des Palestiniens de ces zones sont souvent ignorées lorsque les colonies nuisent à l’environnement, a expliqué Mazin Qumsiyeh. À Wadi Qana, l’INPA a collaboré avec l’administration municipale de la colonie de Karnei Shomron pour aménager un parc de loisirs destiné aux colons. Comme le relate l’ouvrage d’Irus Braverman, l’objectif, selon les termes de l’ancien président du conseil municipal de Karnei Shomron, est de transformer la réserve « en jardin de Karnei Shomron ».

Les réserves naturelles ne sont qu’un outil parmi d’autres utilisé par l’État d’Israël pour consolider son contrôle sur les terres palestiniennes, ont souligné les experts avec lesquels je me suis entretenu. Mais comme l’a expliqué Irus Braverman, il est particulièrement important de reconnaître l’écologie comme une stratégie distincte de contrôle colonial en raison de son caractère invisible. « La nature est puissante précisément parce qu’elle se présente comme apolitique », m’a-t-elle confié. Une telle représentation, a-t-elle fait valoir, masque le rôle politique que jouent les discours environnementaux. Ce processus, souvent appelé « greenwashing », peut compliquer la tâche des organismes internationaux et des observateurs occasionnels lorsqu’il s’agit de dénoncer et de contester la dépossession.

Pendant ce temps, à Wadi Qana, et plus largement en Cisjordanie, les processus de dépossession foncière ne montrent aucun signe de ralentissement. En janvier, Israël a saisi 170 acres près de Wadi Qana et les a déclarés terres d’État, ce qui précède très souvent la création de nouvelles colonies. Par ailleurs, la recrudescence des violences commises par les colons a accru la pression sur les familles palestiniennes restantes. Othman Odeh, un responsable de la communauté palestinienne d’Ayun Khirbet Qara, qui regroupe une douzaine de familles vivant à Wadi Qana, m’a confié que depuis le 7 octobre, les colons se sentent encouragés à étendre leurs activités d’élevage à Wadi Qana, sachant que l’INPA n’interviendrait pas, malgré l’interdiction légale de faire paître du bétail dans les réserves naturelles protégées. Depuis août de l’année dernière, trois familles palestiniennes ont quitté la vallée après avoir subi des harcèlements répétés de la part des colons, qui font paître leurs vaches dans la vallée et détruisent les cultures de la communauté. « La situation est catastrophique », a expliqué Othman Odeh. « Les attaques quotidiennes et organisées contre les agriculteurs, la destruction de leurs cultures et de leurs oliviers, ainsi que le vol de leurs troupeaux sont insupportables. Nous sommes confrontés soit au déplacement, soit à la mort. »

 

[Article publié sur le site Jewish Currents le 9 juillet 2026; traduction rédaction À l’Encontre ; reproduit sur www.alencontre.org - photo : Anne Paq / Activestills]

Netanyahu prepara los comicios de octubre con la mirada puesta en Gaza

Sin detener los bombardeos y una “reconstrucción” parada, el futuro del enclave se postula como una pieza primordial de la próxima campaña electoral en Israel.

Benjamin Netanyahu, primer ministro israelí, en Tel Aviv, Israel, el 18 de diciembre de 2023.

Escrito por Queralt Castillo Cerezuela

Tras haber disuelto el Parlamento el pasado 17 de julio, el primer ministro israelí, Benjamin Netanyahu, ya calienta motores para las elecciones del próximo 27 de octubre. La Knéset no volverá a reunirse antes de los comicios y Netanyahu prepara la cita electoral con la mirada puesta en una Gaza completamente destruida y víctima no solo de un genocidio, sino también de un proceso de reconstrucción prácticamente parado.

En Israel no hay límites en cuanto a años de mandato, y Netanyahu ha sido el primer ministro que, de momento, más tiempo ha ostentado el poder en la historia del país; aun así, no ha conseguido completar ningún periodo de cuatro años. Según The Israel Democracy Institute (Instituto de Democracia de Israel), los israelíes acuden a las urnas un promedio de cada 2,4 años; y entre 2019 y 2022 votaron hasta en cinco ocasiones. Las encuestas preelectorales a día de hoy muestran un claro apoyo a los partidos de la oposición, encabezados por el ex primer ministro Naftali Bennett.

Gaza, una pieza electoral fundamental

Mientras Tel Aviv se prepara para unas elecciones ya consideradas históricas, los casi dos millones de gazatíes que, de momento, sobreviven a las matanzas —casi todos ellos desplazados de su lugar de origen a causa de la violencia— aguardan los próximos pasos de la “Junta para la Paz”, el organismo ideado por Donald Trump que tenía que trazar una hoja de ruta de recuperación para el enclave, pero cuyos pasos resultan insignificantes. Entretanto, y a pesar de haber firmado un alto el fuego el pasado mes de octubre de 2025, el Estado sionista continúa bombardeando Gaza y causando víctimas mortales día tras día. El pasado 21 de julio, sin ir más lejos, las IDF (Fuerzas Armadas Israelíes) terminaron con la vida de una familia de seis miembros en Ciudad de Gaza mediante un ataque aéreo: aniquilaron a la pareja y sus cuatro hijos. Como es habitual, el ejército sionista alude al pretexto de que el objetivo era un miembro de Hamás, algo usado de manera constante para arremeter contra la población civil palestina.

Desde la firma del alto el fuego, han sido asesinadas más de 1.200 personas y las IDF se han ido apoderando del territorio gazatí. Ya controlan el 60% del enclave y el objetivo es llegar incluso al 70%, según han reconocido varios miembros del Gobierno. Los ataques diarios no cesan y el bloqueo continúa: decenas de camiones con ayuda humanitaria permanecen varados en la frontera con Egipto y miles de palestinos intentan salir sin éxito del enclave para buscar ayuda médica urgente.

Hace unos días, centenares de ultras israelíes, acompañados por Ben-Gvir y Smotrich, marcharon hacia la frontera con Gaza para reclamar la reconstrucción de los asentamientos

Ante la posibilidad de una derrota electoral el próximo 27 de octubre, una de las estrategias de Netanyahu es continuar su política genocida en Gaza para ganar posiciones. Con una opinión pública mayoritaria a favor de continuar con el asedio en el enclave, parece evidente que una de las prioridades del primer ministro durante las próximas semanas será dinamitar cualquier paso hacia una eventual reconstrucción del territorio palestino. Y no solo eso: hace apenas unos días, el domingo 19 de julio, centenares de ultras israelíes, acompañados por el ministro de Seguridad Nacional israelí Itamar Ben-Gvir, el ministro de Finanzas Bezalel Smotrich y otros miembros del gabinete de Gobierno marcharon hacia la frontera con Gaza para reclamar la reconstrucción de los asentamientos desalojados en 2005.

Los ministros Ben-Gvir y Smotrich consideran que la destrucción de Gaza representa una “oportunidad histórica”

El movimiento que reclama la recolonización de Gaza está liderado por una cara muy conocida, la de la ultra Daniella Weiss, quien abiertamente insiste en la necesidad de aniquilar a toda la población palestina. Tanto Ben-Gvir como Smotrich, bajo las sanciones de diferentes países de la UE, consideran que la destrucción de Gaza representa una “oportunidad histórica” para volver a instalar los asentamientos y continuar así su política expansionista y de aniquilación del pueblo palestino. La marcha fue apoyada por el Likud, el partido de Netanyahu.

La hoja de ruta de la “reconstrucción”, en suspense

En este escenario, una eventual retirada del territorio gazatí, tal y como se contemplaba en la hoja de ruta para la reconstrucción de Gaza resulta altamente improbable. Si esto no sucede, tampoco Hamás, quien recientemente ha elegido como líder a Jalil Al Hayya —uno de sus principales negociadores y miembro del grupo desde su fundación hace cuatro décadas— procederá a su desarme, ya que la retirada de los israelíes era una de las condiciones sine qua non para que la organización entregase las armas. Esto coloca el territorio a una más que probable vuelta a la guerra abierta, si bien el pasado 6 de julio Hamás dio un paso al frente y cedió el poder al Comité Nacional para la Administración de Gaza, un grupo de tecnócratas bajo las órdenes de la Junta de Paz. A pesar de la cesión de poder, no ha entregado las armas ni se ha iniciado el desarme, como reclama Israel, por no haberse cumplido ninguno de los términos firmados en el alto el fuego.

Según ha trascendido y se explica en The Guardian, uno de los primeros pasos que se llevará a cabo es la construcción de un campamento piloto cerca de Rafah, al sur del enclave, para alojar a los desplazados y que estaría controlado por la Fuerza de Estabilización Internacional (ISF, por sus siglas en inglés); pero por lo visto aún no se han iniciado las obras. En la hoja de ruta está planeado que hasta 5.000 efectivos internacionales —un tercio de lo que estaba previsto inicialmente— compongan la ISF y que en el campo piloto haya “libertad de movimiento”. Las organizaciones internacionales de defensa de los derechos humanos ya han dicho que se trata de un “campo de concentración” para los gazatíes.

Oxfam: la hipotética reconstrucción de Gaza costará siete veces más que todas las reconstrucciones anteriores juntas

Mientras en goteo de muertes continúa en Gaza y la Junta de Paz permanece sin dar ningún paso significativo, Oxfam Intermón, junto con el Instituto Palestino de Investigación en Políticas Económicas (MAS) y el Centro Palestino de Comercio (PalTrade) acaba de publicar Building Gaza Anew: A Framework for a Palestinian-led Recovery Before Reconstruction (Construir Gaza de Nuevo: Un marco para una recuperación liderada por Palestina antes de la reconstrucción), un informe en el que se advierte que la reconstrucción de Gaza requerirá 71.400 millones de dólares, “una cifra que, en términos reales, equivale a siete veces el coste combinado de la reconstrucción tras todas las grandes ofensivas militares israelíes registradas en el territorio durante las dos últimas décadas [2008-2009, 2014 y 2021]”.

La recuperación de Gaza, insiste Oxfam, es “una cuestión de derechos y reparaciones, y no de caridad”

Desde la organización matizan que “esta cifra solo refleja una parte de la destrucción: los daños físicos y las pérdidas económicas. No contempla la destrucción deliberada del tejido social que mantenía unida a Gaza, cuya recuperación llevará generaciones [...] Las necesidades de recuperación tras las guerras de 2008-2009, 2014 y 2021 ascendían, en valores actuales, “a unos 10.000 millones de dólares”. La recuperación de Gaza, insiste Oxfam, es “una cuestión de derechos y reparaciones, y no de caridad” y desde la entidad se señala a los cómplices: aquellos que “nunca exigen responsabilidades”. Porque “la reconstrucción no es solo una tarea humanitaria; es también una cuestión política”.

Por otro lado, está la parte de pérdidas que no es cuantificable y que tras casi tres años de genocidio prácticamente ininterrumpido. De este modo, “el conocimiento acumulado, los sistemas de cuidados, el medio ambiente y los vínculos comunitarios, así como las mezquitas, iglesias, bibliotecas e instituciones culturales que daban vida a la sociedad gazatí” han quedado reducidos a la nada. “Casi todas las escuelas han sido destruidas o dañadas, las universidades han quedado arrasadas, miles de docentes, profesorado e investigadores han sido asesinados y se han perdido bibliotecas y archivos fundamentales para la historia palestina”, se puede leer en el informe. “Lo que fue destruido en Gaza no fueron únicamente el acero y el hormigón. Israel arrasó un mundo social y económico construido durante generaciones, y solo el pueblo palestino puede reconstruirlo”, afirma Mohammad Skaik, responsable del Programa de Gaza de PalTrade.

Israel ha arrasado con vidas humanas, con el conocimiento y los saberes adquiridos de diferentes generaciones y también ha dejado un territorio yermo en el que costará volver a ver vida. “Los huertos tardarán décadas en crecer, invernaderos y la capa fértil del suelo han sido destruidos; las tierras agrícolas están contaminadas por metales pesados y restos de explosivos; el acuífero costero se encuentra al borde del colapso y las aguas residuales sin tratar desembocan en el mar, favoreciendo el regreso de enfermedades previamente erradicadas, como la poliomielitis”.

Desde el inicio del genocidio, en octubre de 2023, más de 73.000 palestinos y palestinas han sido asesinados en Gaza, entre los que se encuentran más de 20.000 niños y niñas. Con sus ataques, Israel ha herido a más de 173.000 personas y 1,9 millones han sido desplazadas por la fuerza. Respecto a las personas heridas, una de cada cuatro lesiones tendrá consecuencias permanentes; y más de 50.000 personas necesitarán rehabilitación a largo plazo. Según Oxfam, “el desarrollo humano del territorio ha retrocedido el equivalente a 77 años”. El pasado 16 de septiembre de 2026, la Comisión Internacional Independiente de Investigación de la ONU concluyó que Israel ha cometido genocidio en Gaza.

 

[Foto del Departamento de Defensa/Benjamin Applebaum) CC BY-NC - fuente: www.elsaltodiario.com]

O refuxio da vida en común

 

A «decencia común» maniféstase na xente corrente como un rexeitamento a facer o mal. Tamén como noxo ao ver cando outros o fan. 

Hoxe vivimos un tempo en que se utiliza moito a palabra «decencia» no discurso político, nun sentido de reconvención moralista, con frecuencia hipócrita, pero desprovista do imprescindíbel sentido comunitario. «A redescuberta da decencia común das vidas ordinarias», escribe Bruce Bégout, «constitúe a única esperanza de renovación política e social de Occidente». 

Da xente corrente dise que dixo Lincoln que Deus fixo moita porque gustaba dela. E foi deste tipo de xente sobre a que escribiu as súas primeiras obras George Orwell. Sen branca en París e Londres, O camiño de Wigan Pier e Homenaxe a Cataluña. Escritos, poderiamos dicir, cosidos na carne do mundo. Cando escribiu da vida das familias mineiras ou do mundo máis pobre e vulnerábel nos sotos e camiños do seu tempo, Orwell fíxoo sen sentimentalismo, mais cun tacto e fondura, o que nos obradoiros de pintura flamencos tería a calidade inconfundíbel de «man sincera e ollada fértil», que foi nesas experiencias onde levedou a súa defensa dunha democracia de base, de urda afectiva, formulada a partir de ese núcleo ou corazón central de common decency. 

A decencia común non se refire a un modelo de sociedade, nin a unha construción social estruturada, nin a un programa alternativo ou utopía. Mais a decencia común é o que mantén activados os valores que si poden facer posíbel un mundo máis xusto. A colaboración, a axuda mutua, a honestidade. Esas intuicións da xente traballadora e corrente, que non precisa acudir a ningunha autoridade para respectar a súa liberdade e ao tempo coidarse. A xente que ofrece resistencia a calquera forma de inxustiza, que mantén a raia a pulsión por dominar, que desconfía fronte a calquera xeito de recrutamento totalitario. «Só se sente dono do seu destino no pequeno círculo da vida cotiá». Mais ese círculo non deixa de conter o máis universal. 

O pesimismo verbo do estado de cousas no mundo pode ser compatíbel cunha alegría de vivir. Unha relación de curiosidade e afecto co máis real. Coa natureza. En ¿Por qué escribo? defende que manter a paixón da infancia pola vida salvaxe, a curiosidade polos seres miúdos, é tamén o que fai posíbel manter «a posibilidade dun porvir apetecíbel e decente». Orwell albiscou os perigos que empecen esa posibilidade dunha sociedade de decencia común, que para el se achegaría a un xeito de socialismo libertario e antitotalitario. O Tecnopoder, o armamentismo, a depredación do medio ambiente e o control das mentes pola mentira e degradación da linguaxe, fan cada vez máis realista a metáfora dun Titanic, afundido pola aceleración cara ningures. E neste punto vén moi a conto o que el mesmo escribiu: «Cando imos a bordo dun barco que se afunde non podemos evitar pensar nos barcos que se afunden». 

Non é que Orwell estea desesperado, senón que o mundo é cada vez máis desesperante. O que el describe no seu tempo de posguerra: «As bombas atómicas acumúlanse nos depósitos, as cidades están baixo vixía policial, os altofalantes vomitan mentiras, mais a Terra segue virando arredor do Sol e nin os ditadores nin os burócratas poden evitalo, por máis que lles amole». Está anguriado, mais pertence á estirpe dos desacougados con serenidade. A decencia común protexe a quen a preserva. E como o escribe o filósofo francés Bégout, seguindo o ronsel do mestre Orwell: a vida en común, o defender a solidariedade fronte a pillaxe, é o último refuxio do universal. En 1984 e no 2026. 

 

[Fonte: www.luzes.gal]

La darrièra frontièra verda, Mato Grosso

La forèst de la region es plan prigonda e los fluvis e rius son utilizats per las comunautats localas per se desplaçar 

Escrich per Christian Andreu

En Brasil, quand comença la selva comença tanben una mar infinida de color verda que sonque càmbia de ser. Se sèm dins una forèst de l’interior del país, coma la de Mato Grosso, sèm en un territòri ont la natura es encara la que contraròtla lo ritme de vida e de mòrt dels sieus abitants.

Mato Grosso, vòl dire «Brossa Espessa», un territòri d’una biodiversitat estonanta. D’efièch, Mato Grosso es un gigant geografic qu’amassa Amazonas amb la savana seca de Cerrado e tanben los paluns de Pantanal. Lo païsatge doncas es pas omogenèu. Es plan mai complèxe.

La màger part del territòri es sus un replanat central, conegut coma lo PlanaltoCentralBrasileiro. Lo relèu es tras qu’ancian, amb una edat de milions d’ans. L’erosion aicí a balhat luòc a un dels accidents geografics mai interessants, las chapadas.

Las chapadas son de formacions montanhosas gigantas amb de cimas planas, coma se de gigants aguèsson copat las cimas de las montanhas amb un cotèl. Un de las pus celèbras, la Chapada dos Guimarães, demòra coma un monument gigant de ròca roja al mièg del replanat. Las siás parets pòrtan encara los secrets de mars interiors del Cretacèu e de canhons prigonds, de caunas misteriosas e de sauts d’aiga estonants.

Un cambiament total del relèu

Aqueste relèu accidentat arriba fins al bacin de Pantanal, un replanat que patís d’inondacions regularas. Lo bacin es la màger region inondabla de la planeta. Lo sòl es tan plan que l’aiga espèra de meses per trobar una sortida. E Mato Grosso distribuís l’aiga mai nauta cap a las tèrras pus bassas.

Mato Grosso, en mai d’aquò, se dessepara encara en tres territòris pr’amor de tres grans bacins de flumes: al nòrd Amazònas, La Plata al sud e encara lo fluvi Tocantins a l’èst. Tanben i a d’afluents celèbres coma Xingu, Teles Pires o Juruena que travèrsan lo territòri abans de desbocar dins Amazonas.

La forèst de la region es plan prigonda e los fluvis e rius son utilizats per las comunautats localas per se desplaçar. Mai al sud encara, i a los rius Paraguai e Cuiabá, qu’inondan cada an mai de 140 000 quilomètres cairats, e tresmudan lo païsatge en un grand lac amb tota sòrta d’illas de vegetacion.

Una ressorsa basica

L’aiga, en Mato Grosso, es benlèu la ressorsa pus presada. Lo sòl fa partida de l’aqüifèr Guaraní, una de las resèrvas d’aiga doça sosterranha mai grandas del mond. La region es tanben un centre de produccion d’energia idroelectrica, malgrat la polemica environamentala, car las restancas empachan los cicles reproductius del peissum.

Al sègle XVIII, los bandeirantes descobriguèron d’aur dins la maire del riu Cuiabá. Uèi, las minas son tanben importantas pr’amor de la descobèrta de diamants, de manganesa e de calç. Mai important encara es lo sòl del luòc, qu’ajuda a aver una agricultura estonanta, de sòja, de milh e de coton.

Lo rei de Mato Grosso es lo jaguar (Panthera onca), conegut al nivèl local coma onça-pintada. En Pantanal, los felins son los màgers de l’espècia de tota la planeta. E totes los etològs van en Mato Grosso per los estudiar. Mas tanben i a de jacarés (caimans). N’i a de milions d’especimens. Que s’amassan per centenas pendent la sason seca. Tanben i a de loiras gigantas (ariranhas), que luchan valentament contra los jaguars.

En Mato Grosso tanben i a mai de 650 espècias d’aucèls. Lo mai grand papagai del Mond i demòra, es lo guacamai blau (Anodorhynchushyacinthinus). Lo jabirú e la cigonha giganta li fan companhiá. A las ribas dels fluvis s’atròba de formiguièrs gigants, de lops de crinièra (lobos-guarás), de pichons rosegaires e de centenats d’espècias de mamifèrs e d’anfibians. 

Carlos Alves/CC

S’al nòrd i a la selva d’Amazonas, al centre i a Cerrado e a l’èst lo Pantanal del Sud. La selva septentrionala ten d’arbres de mai de 45 mètres de naut, coma lo noguièr de Brasil (Bertholletia excelsa) o encara lo tauarí. E de milièrs d’orquidèas e de bromèlias cobrisson los troncs umids.

Cerrado es una savana. Los arbres i son mai pichons. Lor rusca es singulara e plan accidentada pr’amor qu’aital se protegisson contra lo fuòc. Pantanal, per contra, es plen de plantas aqüaticas coma lo jacint d’aiga o los nenufars gigants. Pendent la sason seca, lo sòl es un dels melhors del Mond.

Uèi encara i demòran 40 nacions indigènas. Los shavantes, de valents guerrièrs, e los bororos, qu’estonèron l’antropològ Claude Lévi-Strauss. Mai al nòrd, al Pargue Indigèna de Xingu (1961) i a los kamaiurás e los kuikuros, que demòran en patz amb la natura com an fach totjorn.

Los abitants d’origina europèa son tanben arribats dins la zòna. Son los celèbres pantaneiros, qu’an una cultura pròpria ligada a l’aiga e al noirigatge. E qu’an daissat la lor marca dins la region. Durant los darrièrs decennis tanben i son pervenguts de gauchos, del sud de Brasil.

La persona reala qu’inspirèt Sir Conan Doyle pel Mondperdut foguèt Percy Harrison Fawcett, coronèl e topograf britanic. Mai tard, la siá existència tanben seriá utilizada per crear lo personatge de ficcion d’Indiana Jones. Fawcett pensava que dins la sèrra do Roncador i aviá las roïnas d’una civilizacion plan anciana, Z, anteriora a la civilizacion egipciana.

En 1925, Fawcett, acompanhat de son filh Jack, e un amic, Raleigh Rimell, intrèron dins la forèst de Mato Grosso a partir de Cuiabá. Lo 29 de mai Fawcett envièt lo sieu darrièr messatge a la siá femna: “Cal aver paur de cap de desbranda...”

Puèi, silenci total. Los tres òmes desapareguèron a tot jamai. Dempuèi alara mai de 100 expedicions an ensajat de comprene la lor destinada. Fòrça d’eles tanben desapareguèron per totjorn. Los abitants de la region disián que foguèron assassinats per de tribus indigènas o encara qu’èran pervenguts a un portal cap a un mond sosterranh.

Uèi, l’arqueologia a descobèrt d’ancianas implantacions precolombianas units, las vilas-jardin. Fawcett, doncas, aviá rason: i aviá una anciana civilizacion en Mato Grosso mas èra pas de pèira e d’aur mas de tèrra e fusta.

Uèi, Mato Grosso es un territòri de lucha entre ecologistas e companhiás agricòlas. La tòca es d’arrestar la desforestacion e de salvar las comunautats indigènas. Una region ont la geologia, l’aiga, la flòra, la fauna e l’umanitat encara son ligats per de fils invisibles e prims. Benlèu per aiçò salvar lo territòri de Mato Grosso tanben vòl dire salvar la planeta, pr’amor de la crisi climatica actuala.

 

[Sorsa: www.sapiencia.eu]

La natura a Catalunya, en situació crítica

Recollim en un vídeo infogràfic les deu demandes del manifest ‘La natura no pot esperar’, impulsat per la Xarxa per a la Conservació de la Natura i les entitats ambientals per restaurar la natura i garantir el futur. 

Escrit per Abel Mingarro i Duna Vidalmorgó

LaviniaNext

La natura a Catalunya viu una situació crítica. Així ho denuncien les entitats ambientals que han impulsat el manifest ‘La natura no pot esperar’, un clam col·lectiu per frenar la pèrdua de biodiversitat i restaurar els ecosistemes degradats. 

El document recull deu demandes, entre les quals hi ha l’aprovació d’una Llei de Biodiversitat i Patrimoni Natural, l’activació de l’Agència de la Natura i més finançament i personal públic per protegir la natura. Les entitats alerten que, sense recursos ni eines de gestió suficients, la protecció del territori queda massa sovint en paper mullat.  

També reclamen desplegar plans per a les espècies amenaçades, impulsar un Pla Nacional de Restauració de la Natura i reforçar la conservació dels ecosistemes, des dels boscos i els rius fins al litoral i els espais agraris. En aquest vídeo infogràfic, sintetitzem les mesures que proposen per actuar ja pel clima i la biodiversitat.

 

 [Foto: Freepik - font: www.xarxanet.org]