«Nexus», de Noah Yuval Harari

Cada nou treball de Yuval Noah Harari arriba envoltat d’expectació. Abans fins i tot d’obrir-lo, molta gent ja hi té una opinió formada. Uns esperen una altra demostració de la seua capacitat per connectar història, política, biologia i tecnologia en un mateix relat.

Assaig | Traducció de Núria Busquet Molist | Informació i veritat no són sinònims

Noah Yuval Harari 

Escrit per Josep Manel Martí i Gómez

Altres es preparen per trobar-se amb les simplificacions que sovint se li retreuen. Amb Nexus. Una breu història de les xarxes d’informació des de l’Edat de Pedra fins a la IA, l’historiador israelià torna a fer allò que millor sap: agafar un tema immens, estirar-lo al llarg de milers d’anys d’història i intentar explicar per què hem arribat fins ací. 

El subtítol parla d’una història de les xarxes d’informació des de l’edat de pedra fins a la intel·ligència artificial, però el llibre va una mica més enllà. En realitat, Harari intenta respondre una pregunta que travessa bona part de la seua obra: com és possible que milions de persones cooperen entre elles, compartisquen creences i construïsquen societats enormes sense conéixer-se personalment? 

La seua resposta té a veure amb la manera com circula la informació i amb les estructures que fan possible aquesta circulació. Pot semblar quelcom bastant evident, però Harari li dona moltes més voltes. Per a ell, les societats no es mantenen unides només perquè compartim dades o coneixements. També compartim creences, relats, lleis, tradicions, documents, símbols i tota mena d’històries sobre qui som i com funciona el món.  

Algunes tenen una base real més sòlida que altres, però això no és sempre el més important. De fet, una de les idees que apareix una vegada i una altra al llarg del llibre és que informació i veritat no són sinònims. 

Noah Yuval Harari, Nexus, Edicions 62 (2024)

El que li interessa és entendre com aquestes idees aconsegueixen coordinar milions de persones que no es coneixen entre elles i fer possible formes de cooperació que, d’una altra manera, serien impensables. La crítica d’Harari a l’argument que més informació genera automàticament més coneixement és probablement una de les parts més estimulants del llibre.

Durant dècades, i especialment amb l’expansió d’internet, es va estendre una certa fe tecnològica segons la qual l’accés massiu a la informació acabaria afavorint societats més lliures, més racionals i millor informades. Nexus qüestiona aquesta premissa. 

La informació pot ajudar a descobrir la veritat, però també pot servir per construir ficcions compartides, reforçar identitats col·lectives o consolidar estructures de poder. Llegit des d’aquesta perspectiva, hi ha moments en què el llibre recorda algunes de les inquietuds que Orwell va explorar a 1984, encara que Harari no parla tant de censura com de la capacitat dels sistemes informatius per modelar la percepció de la realitat. 

Per explicar-ho recorre a exemples molt diferents entre si. Salta de textos religiosos a burocràcies imperials, de persecucions ideològiques a moviments polítics moderns, de la impremta a les plataformes digitals. En qualsevol cas, el passat és només una part de la història que conta Nexus. El seu interés principal està en el present i, sobretot, en allò que ve. La intel·ligència artificial apareix com el punt on desemboquen totes les preguntes anteriors. 

I és ací on el llibre es torna més inquietant: per primera vegada tenim sistemes capaços de produir informació, analitzar-la i actuar-hi sense necessitat d’intervenció humana constant. Pot semblar una diferència tècnica, però per a ell és un canvi de dimensions històriques. 

Qui decideix què és rellevant? Qui controla els fluxos d’informació? Què passa quan una societat deixa de compartir una mateixa base de fets? Són preguntes que apareixen de manera recurrent i que donen unitat a tot el llibre. 

Que la intel·ligència artificial acabarà transformant el món sembla bastant evident. La qüestió és entendre allò que està canviant exactament i fins a quin punt continuem interpretant aquests canvis amb categories que pertanyen a una altra època. 

Perquè, al capdavall, el llibre tracta sobre qui pren decisions, sobre quines històries acabem acceptant com a certes i sobre què passa quan els mecanismes que produeixen i distribueixen informació adquireixen una autonomia que no havien tingut mai, que comencen a participar en processos que fins ara depenien exclusivament d’éssers humans: generar relats, recomanar continguts, filtrar informació, prendre decisions administratives o influir en l’opinió pública.  

La irrupció de sistemes capaços d’analitzar, produir i difondre informació de manera autònoma altera aquesta relació d’una forma difícil de comparar amb transformacions anteriors. És ací on Nexus situa el centre de gravetat del debat. No tant en la tecnologia mateixa com en les conseqüències polítiques, socials i culturals que poden derivar-se del fet que una part creixent de la informació que consumim, compartim i utilitzem per prendre decisions deixe de passar exclusivament per mans humanes. 

 

[Foto: Wikimedia Commons - font: www.diarilaveu.cat]

 

Franc Bardòu publica un omenatge poetic a Catalonha e al Primièr d’Octòbre

Lo libre, paregut a l’ocasion de la Diada, es illustrat amb de fotografias de l’autor e rend omenatge al pòble catalan e al referendum d’independéncia

Escrich per  Ferriòl Macip 

Lo poèta Franc Bardòu ven de publicar Catalonha, t’ai somniada, una rejoncha bilingua occitan-francés dins la colleccion Votz de Trobar de las edicions Tròba Vox, jol numèro 74. Lo libre, format de poèmas escriches entre setembre e decembre de 2023 e illustrat amb de fotografias de l’autor sul patrimòni pirenenc, rend omenatge al pòble catalan e al referendum d’independéncia del 1r d’octòbre de 2017. 

Dins lo tèxt d’introduccion que dobrís la rejoncha, jol títol «Omenatge a Catalonha?», Bardòu explica que renóncia a bastir un omenatge exaustiu a Catalonha pr’amor qu’aquò o faguèt ja George Orwell. Çò que lo mena a escriure aqueste libre es mai que mai l’admiracion pel civisme democratic del pòble catalan lo 1r d’octòbre de 2017, qu’el considèra sense equivalent dins l’Occitània contemporanèa. L’autor opausa dirèctament aquela mobilizacion a çò qu’apèla la «disparicion gaireben certana» del pòble occitan, promés a l’esfaçament tant per la politica oficiala de l’estat francés coma per çò qu’el jutja èsser l’indoléncia dels quites occitans. 

Lo libre es dedicat a un grop de personas catalanas presentadas coma testimònis o actors d’aquela «gèsta civica e eroïca» del 2017, e tanben al musician Jordi Savall e a la cantatritz desapareguda Montserrat Figueras. 

Los poèmas de la rejoncha, escriches en occitan e traduches en francés per l’autor, tornan mai d’un còp sul subjècte «Ieu, t’ai somniada, Catalonha», coma un leitmotiv qu’a l’encòp invòca e interpèla lo país fraire. Evòcan lo pòble catalan «fait de pèiras vièlhas», las jornadas del Primièr d’Octòbre e la memòria dels que preparèron aquela consulta malgrat la repression policièra. Cèrts poèmas son precedits de citacions de l’ensagista Pau Valèri, extrachas de Regards sur le monde actuel et autres essais, sus la violéncia, lo drech e la politica. 

Segon lo tèxt de presentacion del libre, cada poèma evòca un pòble catalan «bastidor, insomés e, coma en 1936, organizat e autodisciplinat», mentre que las fotografias, totas de l’autor, remandan al patrimòni arquitectural catalan, en particular pirenenc. Lo tèxt precisa que las paraulas e los imatges vòlon bastir «un passatge assegurat sus la via de la fraternitat entre los pòbles sens estat», çò qu’es presentat non coma un gèst nèutre mas coma «l’arma de la paraula, l’arma de la volontat collectiva».

Franc Bardòu es un dels autors mai publicats de la colleccion Votz de Trobar, ont ja avián paregut d’autres títols sieus coma Fòc als uèlhs ai set de brasas, Lenga o Portals. Catalonha, t’ai somniada pòrta lo numèro ISBN 979-10-93692-82-1 e es disponible a las edicions Tròba Vox.

 

[Sorsa: www.jornalet.com]

Una editorial aragonesa canvia l''Homenatge a Catalunya' d’Orwell per 'Homenatge a Catalunya i Aragó'

Sariñena Editorial justifica la modificació perquè l’escriptor britànic va passar cinc mesos al front d’Aragó

El llibre de Sariñena Editorial manté la portada original d'Orwell 

L’editorial aragonesa Sariñena Editorial ha canviat el títol d’una de les obres més conegudes de George Orwell amb la publicació del llibre 'Homenaje a Cataluña y Aragón de George Orwell', en lloc de l’original 'Homage to Catalonia' ('Homenatge a Catalunya'). L’edició manté el text d’Orwell i, segons explica la mateixa editorial, el reprodueix tal com es va publicar per primera vegada el 1938, en vida de l’autor, incloent-hi la portada original i sense alterar l’ordre dels capítols.

L’editorial reivindica la projecció internacional que l’obra d’Orwell ha donat als territoris on va viure la seva experiència de la Guerra Civil i assenyala que l’escriptor va passar "unes setmanes a Barcelona i uns cinc mesos al front d’Aragó". L’argument parteix d’un fet cert: Aragó va tenir un paper important en l’experiència de George Orwell durant la guerra. Però 'Homenatge a Catalunya' no és un inventari dels llocs on Orwell va ser, sinó el testimoni literari i polític d’una experiència concreta, i el títol va ser escollit pel mateix autor.

L’obra es va publicar per primera vegada a Londres el 25 d’abril de 1938 amb el títol 'Homage to Catalonia'. El llibre és el relat d’una experiència que va transformar profundament la manera d’entendre d’Orwell el comunisme i, especialment, l’estalinisme, que marcaria posteriorment una influència important en la seva reflexió sobre el totalitarisme, present també en el famòs '1984'.

L’escriptor britànic va arribar a Barcelona el desembre de 1936 i es va incorporar com a voluntari a les milícies del POUM, el Partit Obrer d’Unificació Marxista, una organització marxista antiestalinista. Posteriorment va combatre al front d’Aragó durant diversos mesos, on va viure en primera persona la realitat de les trinxeres i de la guerra de posicions. El 20 de maig de 1937 va ser ferit al coll per un tret mentre era al front i poc després va tornar a Barcelona.

Orwell va quedar profundament impressionat per la transformació social i política que havia experimentat Barcelona amb la revolució. El seu retorn a la ciutat va coincidir amb els Fets de Maig de 1937, quan l’enfrontament entre les diferents forces del bàndol republicà va desembocar en combats als carrers. La persecució posterior del POUM i la seva experiència d’aquells dies van ser determinants en la seva evolució política. 'Homenatge a Catalunya' es convertiria, precisament, en un dels testimonis més coneguts de les tensions internes de la rereguarda republicana.

Sariñena Editorial - Huesca
Su catalanofobia les lleva a estar acomplejados hasta el extremo de falsear de forma ridícula, además de la historia, la literatura. pic.twitter.com/UjloqszE3E

— Manuel García (@Candeliano) August 29, 2026

 

 

[Foto: X Manuel García @Candeliano - font: www.racocatala.cat]

Il sionismo ha deformato il linguaggio, quindi ora le parole sono armi utili

Le organizzazioni filo-israeliane hanno modificato il senso di ‘intifada’ e ‘Palestina’, favorendo il genocidio e criminalizzando chi vi si oppone 

Una dimostrante in sostegno di Palestine Action arrestata davanti al tribunale di Londra il 30 luglio 2026.

di Marchella Ward

Middle East Eye

È una domenica mattina presto e vieni svegliato da poliziotti armati che bussano alla porta. Ti consegnano una lettera: lo Stato bloccherà il tuo patrimonio per altri sei mesi negandoti l’accesso ai tuoi conti bancari perché non condivide la posizione contro il genocidio che hai espresso pubblicamente.

La lettera cita un tweet che hai postato parecchi mesi fa e in cui criticavi il bombardamento di Israele e Usa contro l’Iran. Cita il fatto che hai condiviso un’intervista con un attivista filopalestinese e un articolo scritto sulle reti sociali da uno storico accademico. La lettera spiega che queste azioni dimostrano che non hai rinunciato alle tue convinzioni “a favore del jihadismo”.

Sembra una cosa uscita dalle pagine di un libro distopico di fantascienza, ma per Elias d’Imzalene, un attivista francese contro il genocidio e membro fondatore dell’organizzazione filo-palestinese Urgence Palestine, è diventata realtà.

Il reato di cui d’Imzalene è accusato e per il quale le sue libertà sono state ridotte e i suoi beni congelati per più di un anno non è tanto un delitto di pensiero, per usare un termine di George Orwell, quanto di parola.

Nel settembre 2024 durante una manifestazione contro il genocidio a Parigi aveva utilizzato la parola araba intifada inriferimento alla rivolta globale non violenta ancora in corso frequentemente in città di tutto il mondo contro l’occupazione israeliana della Palestina.

Il filmato del suo discorso ha circolato ampiamente sulle reti sociali e quando d’Imzalene è arrivato nell’aula di tribunale per difendersi il significato della parola intifada era stato totalmente modificato.

Secondo le organizzazioni sioniste che hanno intentato causa contro di lui la parola non si riferiva a una rivolta contro gli oppressori; l’avevano trasformata in un termine che denota violenza antisemita.

Cancellazione e controllo

La parola intifada non è l’unica di cui è stato trasformato in questo modo il significato da organizzazioni politiche sioniste.

Nel febbraio 2026 il gruppo della lobby filoisraeliana UK Lawyers for Israel [Avvocati Britannici per Israele] ha scritto al British Museum [uno dei principali musei di Londra, ndt.] chiedendo che eliminasse la parola “Palestina” dalle targhette dell’esposizione.

Secondo loro questa terminologia costituiva una “cancellazione” della storia ebraica e “avrebbe potuto rappresentare una vessazione” per i visitatori ebrei o israeliani. Il termine “antica Palestina” non cancella in alcun modo la storia ebraica, ciononostante il museo ha eliminato le targhette.

La lettera faceva parte di una campagna di lungo corso, svelata allora da Middle East Eye, per riscrivere il passato, imponendo una versione della storia che conferisca legittimità all’occupazione israeliana della Palestina.

La campagna, condotta non solo nei confronti del British Museum ma anche nelle università, compresa quella in cui lavoro, intende trasformare il senso delle parole.

Termini come “antica Palestina”, storicamente attestato almeno dal XII secolo a.C. e ampiamente utilizzato oggi da storici di professione, sono stati trasformati da questa campagna sionista in cancellazione “antisemita” della versione della storia preferita da Israele.

Questi esempi riprendono altri tentativi di trasformare e controllare ciò che le parole significano per ridurre l’opposizione al genocidio israeliano.

Lo slogan “dal fiume al mare” è stato vietato in molti Paesi, tra cui la Germania e lo Stato australiano del Queensland, in base all’argomentazione che sarebbe antisemita, benché appaia nella carta costitutiva del partito Likud di Benjamin Netanyahu del 1977 a sostegno dell’idea di uno Stato etnico ebraico.

E in Gran Bretagna circa 3.000 persone sono state arrestate per aver esposto la frase “Mi oppongo al genocidio, appoggio Palestine Action” in seguito alla messa al bando del gruppo di azione diretta. Il divieto, ora in discussione alla Corte Suprema, ha trasformato Palestine Action in un’organizzazione terroristica e ne ha mutato il significato in una frase a sostegno del terrorismo.

In ognuno di questi esempi vediamo all’opera una delle armi più potenti del sionismo: il suo tentativo di controllare il significato delle parole.

In arabo e in altre lingue la parola intifada è ampiamente utilizzata per riferirsi alla resistenza contro gli oppressori, dagli scioperi dei portuali nel porto di Bassora [in Iran, ndt.] nel 1952 alle proteste anticoloniali irlandesi contro i britannici, alle due intifada palestinesi e all’intifada della resistenza ebraica contro i nazisti nella rivolta del ghetto di Varsavia nel 1943.

Sostenere che il termine intifada si riferisce alla violenza antisemita significa svuotare i vari strati di significato che la parola ha costruito in decenni di circolazione e uso e imporle una nuova accezione. Cercare di controllare il significato delle parole è ben noto ai linguisti come una tecnica del fascismo.

Nel suo libro del 1947 Victor Klemperer scrisse “Il linguaggio del Terzo Reich” riguardo a come anche la propaganda nazista cambiò il significato delle parole.

Come gli altri esempi delle parole il cui significato è stato modificato in difesa del genocidio ad opera di Israele, la parola intifada è distorta e riformulata come un indicatore di antisemitismo, trasformando in antisemiti quelli che la pronunciano.

Ridefinire la colonizzazione

La capacità del sionismo di controllare il significato delle parole non è nuova. Di fatto forse il suo atto di trasformazione linguistica di maggior successo è proprio la parola “sionismo”.

Nel suo libro “Lo Stato Ebraico” Theodor Herzl spiegò che il sionismo era un progetto di suprematismo europeo. Discutendo se per fondare uno Stato etnico ebraico dovessero essere colonizzate l’Argentina o la Palestina Herzl sostenne che la Palestina era preferibile perché uno Stato ebraico lì avrebbe costituito “un bastione dell’Europa contro l’Asia, un avamposto della civiltà contro la barbarie.”

Descrisse una “Compagnia ebraica” sul modello di altre compagnie coloniali europee come la Compagnia Olandese delle Indie Orientali e la Compagnia Imperiale Britannica dell’Africa Orientale.

Altri sionisti erano d’accordo. Chaim Weizmann [uno dei principali dirigenti del movimento sionists, ndt.] nella sua autobiografia ricordò di aver detto nel 1919 alla conferenza di pace di Parigi che “quello che la Francia potrebbe fare in Tunisia… gli ebrei sarebbero in grado di farlo in Palestina”, e Vladimir Jabotinsky [leader del sionismo revisionista, di destra, ndt.] scrisse che “il sionismo è un’impresa coloniale.”

Ma il senso della parola “sionismo” venne presto trasformato dal colonialismo europeo in liberazione nazionale.

In una lettera a Max Nordau Herzl scrisse: “La Banca Coloniale Ebraica deve in realtà diventare la Banca Nazionale Ebraica.” E molte altre organizzazioni coloniali vennero rinominate in modo simile. L’Associazione per la Colonizzazione Ebraica, che favoriva l’immigrazione di coloni di insediamento dall’Europa orientale per occupare terre in Palestina, venne rinominata “Associazione Caritativa Ebraica”.

Il fatto che la parola “sionismo” avesse significato colonizzazione venne cancellato e alla parola venne attribuito un nuovo significato. Ora indica la filantropica creazione di un luogo di rifugio e un movimento di liberazione per l’autodeterminazione.

Dire che le armi del sionismo sono anche linguistiche non è un modo per minimizzare il suo potenziale distruttivo. Ciò che le parole significano non è solo una questione di cui accademici o filologi debbano riflettere nelle torri di avorio, sfogliando vocabolari e dizionari etimologici.

Stiamo vivendo un periodo in cui le parole possono uccidere.

La capacità del sionismo di controllare il significato delle parole è stata fondamentale per il genocidio israeliano dei palestinesi.

Hanno riscritto la storia, incarcerato attivisti e imposto restrizioni su libertà di ogni genere per quanti rifiutano di sottomettersi ai tentativi dei sionisti di controllare il linguaggio stesso.

È tempo che tutti noi impariamo a riconoscere che il controllo sulle parole è un’arma e che ci armiamo con il linguaggio per ribellarci.

 

Marchella Ward è docente di Studi Classici presso la Open University [principale università pubblica in rete del Regno Unito, ndt.]. Attualmente sta scrivendo un libro intitolato “Classicismo: come l’Occidente ha inventato il mondo antico”.

(traduzione dall’inglese di Amedeo Rossi)

 

[Foto: SOPA Images via Reuters Connect - fonte: www.zeitun.info]

 

O refuxio da vida en común

 

A «decencia común» maniféstase na xente corrente como un rexeitamento a facer o mal. Tamén como noxo ao ver cando outros o fan. 

Hoxe vivimos un tempo en que se utiliza moito a palabra «decencia» no discurso político, nun sentido de reconvención moralista, con frecuencia hipócrita, pero desprovista do imprescindíbel sentido comunitario. «A redescuberta da decencia común das vidas ordinarias», escribe Bruce Bégout, «constitúe a única esperanza de renovación política e social de Occidente». 

Da xente corrente dise que dixo Lincoln que Deus fixo moita porque gustaba dela. E foi deste tipo de xente sobre a que escribiu as súas primeiras obras George Orwell. Sen branca en París e Londres, O camiño de Wigan Pier e Homenaxe a Cataluña. Escritos, poderiamos dicir, cosidos na carne do mundo. Cando escribiu da vida das familias mineiras ou do mundo máis pobre e vulnerábel nos sotos e camiños do seu tempo, Orwell fíxoo sen sentimentalismo, mais cun tacto e fondura, o que nos obradoiros de pintura flamencos tería a calidade inconfundíbel de «man sincera e ollada fértil», que foi nesas experiencias onde levedou a súa defensa dunha democracia de base, de urda afectiva, formulada a partir de ese núcleo ou corazón central de common decency. 

A decencia común non se refire a un modelo de sociedade, nin a unha construción social estruturada, nin a un programa alternativo ou utopía. Mais a decencia común é o que mantén activados os valores que si poden facer posíbel un mundo máis xusto. A colaboración, a axuda mutua, a honestidade. Esas intuicións da xente traballadora e corrente, que non precisa acudir a ningunha autoridade para respectar a súa liberdade e ao tempo coidarse. A xente que ofrece resistencia a calquera forma de inxustiza, que mantén a raia a pulsión por dominar, que desconfía fronte a calquera xeito de recrutamento totalitario. «Só se sente dono do seu destino no pequeno círculo da vida cotiá». Mais ese círculo non deixa de conter o máis universal. 

O pesimismo verbo do estado de cousas no mundo pode ser compatíbel cunha alegría de vivir. Unha relación de curiosidade e afecto co máis real. Coa natureza. En ¿Por qué escribo? defende que manter a paixón da infancia pola vida salvaxe, a curiosidade polos seres miúdos, é tamén o que fai posíbel manter «a posibilidade dun porvir apetecíbel e decente». Orwell albiscou os perigos que empecen esa posibilidade dunha sociedade de decencia común, que para el se achegaría a un xeito de socialismo libertario e antitotalitario. O Tecnopoder, o armamentismo, a depredación do medio ambiente e o control das mentes pola mentira e degradación da linguaxe, fan cada vez máis realista a metáfora dun Titanic, afundido pola aceleración cara ningures. E neste punto vén moi a conto o que el mesmo escribiu: «Cando imos a bordo dun barco que se afunde non podemos evitar pensar nos barcos que se afunden». 

Non é que Orwell estea desesperado, senón que o mundo é cada vez máis desesperante. O que el describe no seu tempo de posguerra: «As bombas atómicas acumúlanse nos depósitos, as cidades están baixo vixía policial, os altofalantes vomitan mentiras, mais a Terra segue virando arredor do Sol e nin os ditadores nin os burócratas poden evitalo, por máis que lles amole». Está anguriado, mais pertence á estirpe dos desacougados con serenidade. A decencia común protexe a quen a preserva. E como o escribe o filósofo francés Bégout, seguindo o ronsel do mestre Orwell: a vida en común, o defender a solidariedade fronte a pillaxe, é o último refuxio do universal. En 1984 e no 2026. 

 

[Fonte: www.luzes.gal]

La lingua come arma. E noi come bersaglio

 

di M. Alessandra Filippi

Dal Covid a Gaza, il potere ha riscritto la realtà attraverso il linguaggio. Disinformazione è verità, controllo è sicurezza, aggressione è autodifesa: la neolingua che prepara alla guerra.

C’è un filo rosso che attraversa questi anni e che si tende sempre di più, quasi a volerci soffocare: il controllo del linguaggio come forma di governo. Lo aveva immaginato Orwell con la neolingua, ma quello che abbiamo davanti agli occhi è un’operazione ben più sofisticata: non è solo la riduzione del vocabolario, è la riscrittura del senso, l’inversione semantica, la trasformazione delle parole in trappole.

 

La neolingua del potere

La tecnica è sempre la stessa: prendi un concetto, svuotalo, sostituiscilo, rovescialo. Alla triade orwelliana “Guerra è pace / Libertà è schiavitù / Ignoranza è forza”, oggi si affianca quella transnazionale del potere senza nome e senza faccia: Disinformazione è Verità, Controllo è Sicurezza. Aggressione è Autodifesa.

Un processo che non nasce oggi: ha iniziato a infiltrarsi quasi in sordina durante il Covid, quando l’immaginario bellico, la trincea, la prima linea, il nemico invisibile, ha colonizzato la narrazione pubblica. Era il primo passo: introdurre un linguaggio di guerra in un contesto non bellico, normalizzarne la sintassi, abituare l’orecchio.

Poi è arrivata l’Ucraina: la guerra con al comando un attore che prima di diventarlo nella realtà, è stato presidente in una serie TV. Con Zelensky, interprete e portavoce del dramma, la guerra è diventata un talk show infinito, come hanno osservato numerosi analisti dei media. Un distopico intrattenimento politico permanente. Non importava più capire, ma schierarsi. O Slava Ukraini o putiniano. La propaganda ha fatto un nuovo salto di qualità: non solo si è militarizzato il lessico, ma si è santificata la guerra, rendendo sospetta perfino la parola “negoziato”.

Nel giro di pochi mesi l’idea stessa di diplomazia – la spina dorsale del diritto internazionale – è stata dipinta come debolezza morale. Chi parlava di trattative veniva etichettato come “filorusso”, “pacifinto”, “utile idiota”. Ed è ancora così.

 

Le tre fasi del consenso

Lo dimostra l’ultima dichiarazione fatta dal presidente del comitato militare della NATO, Giuseppe Cavo Dragone qualche giorno fa: secondo lui l’Alleanza dovrebbe diventare “più aggressiva”, persino valutare “misure preventive” nei confronti della Russia. E quel “preventive” è la parola chiave: una parola che scivola via dolcemente nell’orecchio, come se fosse una misura profilattica, un vaccino geopolitico, qualcosa che si fa “per evitare guai”.

Ma la verità è brutale: un attacco preventivo a una potenza nucleare equivale a una dichiarazione di guerra. Lo capirebbe anche un bambino. Eppure, generali, editorialisti, ministri, pronunciano quella formula, guerra preventiva, con l’innocenza artificiale di chi sa perfettamente cosa sta facendo: normalizzare l’anomalia. Intanto, sulle testate mainstream campeggiano titoli che ancora una volta ribaltano la realtà, riportando una reazione come se fosse un attacco: “La Russia dichiara guerra all’Europa”.

Questa è la neolingua del presente: non più un meccanismo letterario, ma un dispositivo operativo, una tecnologia del consenso che prepara i cittadini a fuoco lento portandoli ad accettare l’inaccettabile. È un processo a tre stadi: il primo introduce le metafore della guerra anche dove non esistono; il secondo rende la guerra un’opzione legittima, quasi inevitabile; il terzo ribalta i significati, fino a far sembrare “difensivo” ciò che è aggressivo, “necessario” ciò che è suicida. È così che si prepara una popolazione alla catastrofe: non con le armi, ma con le parole.

 

Gaza, il punto di ebollizione

E oggi siamo arrivati al punto culminante di cottura della rana bollita: Gaza. Qui la distorsione linguistica ha superato perfino la fantasia distopica di Orwell. La realtà è stata sovvertita in diretta, alla luce del sole, con una sfacciataggine che fa quasi paura: i bambini uccisi vengono giustificati con l’accusa mai provata di essere usati come “scudi umani” da Hamas; la fame, provocata deliberatamente da Israele, viene ribaltata come accusa su Hamas, che sottrarrebbe viveri e rifornimenti per arricchirsi; la distruzione sistematica di un popolo viene presentata come “legittima difesa” di un altro che deve difendersi da Hamas che vuole distruggerlo.

Narrazioni costruite a tavolino, non fatti. Non esiste una sola prova concreta di quel che dice l’IDF, né sugli ospedali che secondo loro nascondono centri militari, né sui centri umanitari usati da Hamas come ricovero di armi e di uomini, né sui presunti “bunker” sotto le scuole. Più realisticamente, suonano come mistificazioni utili a coprire un progetto di annientamento che risponde alla definizione della Convenzione ONU sul genocidio («sterminare in tutto o in parte» un gruppo), e che colpisce soprattutto i bambini perché rappresentano il futuro demografico dei palestinesi.

 

Criticare Israele è davvero un crimine?

Si. Ogni critica a Israele e all’ideologia sionista è stata trasformata in antisemitismo, una manipolazione calcolata che non serve a proteggere gli ebrei ma a silenziare qualunque dissenso politico, storico, etico. Il linguaggio è diventato una gabbia. E nella gabbia, oggi, hanno deciso di chiudere anche la politica estera. Non a caso negli ultimi mesi in Italia sono fioccate proposte di legge volte ad adottare la controversa definizione operativa di “antisemitismo” fissata dall’International Holocaust Remembrance Alliance (IHRA), una definizione molto criticata perché, di fatto, livella ed equipara la critica politica allo stato di Israele all’odio razziale e religioso.

Il più noto è il DDL 1627, presentato al Senato a ottobre 2025 dal senatore Maurizio Gasparri, che mira a rendere vincolante per scuole, università e istituzioni pubbliche la definizione IHRA, compresi i suoi “esempi esplicativi” che equiparano critica a Israele o sostegno alla causa palestinese ad antisemitismo. Un secondo testo, a firma del senatore della Lega Massimiliano Romeo, propone analoghe misure restrittive sotto la “lotta all’antisemitismo” ed è segnalato come potenziale “bavaglio al dissenso”. Un terzo disegno, il DDL S.1575, presentato da un esponente di Italia Viva, Ivan Scalfarotto, si trova attualmente in commissione e propone analoghe misure, finalizzate all’adozione della definizione IHRA.

Tutte queste proposte, pur con dettagli diversi, condividono la stessa matrice: rendere giuridico e sanzionabile ciò che secondo la definizione IHRA può ricadere sotto “antisemitismo”, inclusa la critica politica allo Stato di Israele e al sionismo. L’equiparazione sistematica di “antisionismo = antisemitismo” è non solo una pericolosa deriva antidemocratica e verso una plateale manipolazione delle radici delle parole, ma rischia di trasformare il dissenso in crimine, in reato politico semplici opinioni, analisi, reportage, manifestazioni, con conseguenze concrete e imprevedibili su libertà di espressione, di ricerca, di insegnamento. L’approvazione di uno o più di questi ddl significherebbe non solo un controllo semantico sui media o sulla piazza, ma un’effettiva regolamentazione del pensiero critico. Questo non è accanimento retorico: è una strategia politica repressiva che si serve della legge per imporre un confine invalicabile tra ciò che è lecito dire e ciò che invece è reato anche solo pensare.

 

Asimmetrie morali

Ma la distorsione linguistica non si ferma qui: produce effetti tangibili, immediati, mostruosi. Soprattutto, produce una gerarchia morale in cui alcune vite contano infinite volte più di altre. Lo si è visto pochi giorni fa: Fadi e Jumaa, due fratellini palestinesi, 9 e 12 anni, sono stati uccisi da un drone israeliano nella Striscia di Gaza mentre raccoglievano legna. Non c’era alcuno scontro, nessun combattente, nessuna “minaccia”. Solo due bambini che avevano osato superare una linea immaginaria di sicurezza imposta da Israele. Colpiti, dilaniati, cancellati. La notizia è scivolata presto nei feed come un rumore di fondo: nessuna apertura dei telegiornali, nessun editoriale furibondo, nessun comunicato dell’Unione europea, nessun cordoglio istituzionale. Un massacro classificato come “incidente”, cioè come rumore.

A due giorni di distanza, a Roma, sono apparse quattro scritte su un muro accanto alla Sinagoga di Monteverde e sulla targa dedicata al piccolo Stefano Taché, il bambino di due anni ucciso nell’attentato al Tempio di Roma del 1982. In un attimo si è scatenato l’inferno: conferenze stampa, dichiarazioni furibonde della Comunità ebraica, del sindaco, della Regione, del Presidente della Repubblica Mattarella, che pure sui bambini palestinesi aveva taciuto. Nulla da eccepire, gli atti vandalici vanno condannati senza esitazioni. Ma è l’asimmetria che sconcerta. È la sproporzione etica che si inserisce perfettamente nella logica della neolingua: la parola incisa sul muro diventa più grave di un bambino vaporizzato da un drone.

 

Quando il linguaggio annienta la realtà, tutto diventa possibile

Questo è il punto di non ritorno. Un mondo in cui quattro scritte indignano più dell’esecuzione di due bambini non è un mondo confuso: è un mondo perso, alla deriva, programmato per non vedere il naufragio. È un mondo in cui il linguaggio non descrive più la realtà, la annienta. E quando ciò accade, tutto diventa possibile: l’impunità, il rovesciamento dei significati, la repressione del dissenso, perfino la criminalizzazione di chi ancora si ostina a dire che due bambini morti valgono più di una vernice su un muro.

La realtà è stata messa fuorilegge. Siamo a un passo dal rendere, stavolta per davvero, come scriveva Orwell, il crimine di pensiero un reato perseguibile. E allora sì: il filo rosso che parte dal Covid, attraversa l’Ucraina e arriva a Gaza, non è solo un mutamento del linguaggio. È la costruzione di un sistema politico che ha deciso di governare non attraverso la verità, ma attraverso il controllo del senso. Disinformazione è Verità, Controllo è Sicurezza. Aggressione è Autodifesa. E questo, più di ogni altra cosa, dovrebbe farci paura.

---

M. Alessandra Filippi: storica, ricercatrice e scrittrice, indaga le fratture della storia e le rimozioni dell’Occidente, dal conflitto israelo-palestinese alle manipolazioni linguistiche. Non allineata per scelta, esplora mondi, discipline e le sfide dell’intelligenza artificiale. Viaggiatrice e pellegrina, ha percorso 3.000 km a piedi in solitaria, 450 dei quali in Terra Santa. Camminare è il suo modo di pensare, un’indagine radicale dello spazio e del tempo. L’incontro e l’ascolto sono il fulcro del suo approccio: custodisce storie e testimonianze che continuano a formarla e ad ampliare il suo sguardo sul mondo.

[Fonte: www.sinistrainrete.info]

Dominic Keown, traductor a l’anglés d'«El llibre de la rosa als llavis»

Fa molts i molts anys, vaig col·laborar amb la revista El Temps. Hi escrivia, sobretot, ressenyes, però també algun article i alguna entrevista. A l’octubre de 1992 entrevistava Dominic Keown (Manchester, 1954). El títol de l’entrevista era “El català a la ciutat dels Beatles”. Llavors vaig pensar que era brillant; ara el trobo insuportablement tòpic.

«La cultura i la democràcia són indestriables» 

Dominic Keown

Publicat per Daniel P. Grau

L’explicació és que Dominic Keown era professor de català a la Universitat de Liverpool. Poc després, esdevenia fellow del Fitzwilliam College de la Universitat de Cambridge. Més tard, hi va guanyar una càtedra i recentment s’ha jubilat com a catedràtic emèrit. La seva tasca a Cambridge ha fet que l’estudi de la llengua, la literatura i la cultura catalanes hagi assolit una presència que mai no hi havia tingut, amb uns cinquanta alumnes anuals en una universitat que acull menys de tretze mil alumnes.

La trajectòria investigadora del professor Keown el situa com un dels més reconeguts entre els catalanistes internacionals, amb estudis punters sobre Ausiàs Marc, Joan Salvat-Papasseit, J. V. Foix, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Luis García-Berlanga o Bigas Luna, entre molts altres. La seva producció bibliogràfica inclou, a banda d’articles i llibres acadèmics, obres més pròximes a la divulgació: ha traduït Ausiàs Marc, Joan Fuster, Estellés…, amb la voluntat que els lectors anglesos puguin aproximar-se a les figures cabdals de la nostra literatura.

He repassat aquella entrevista d’El Temps i soc conscient que repeteixo algunes de les preguntes que li vaig fer. Si algú vol, podria comparar-ne les respostes: serà tot un exercici per veure com hem evolucionat…, o involucionat. 

Dominic Keown davant la casa d’Ausiàs Marc a València

Dominic, traduir El llibre de la rosa als llavis, de Joan Salvat-Papasseit, ha estat, en certa manera, com un retorn a la poesia catalana d’avantguarda, que va ser el centre d’atenció dels teus inicis investigadors, durant la dècada dels vuitanta del segle passat. Ha estat un encàrrec de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona, oi?

Sí, amb tota la moguda del centenari d’Estellés aquí al País Valencià, una altra efemèride va passar completament desapercebuda: la mort de Joan Salvat-Papasseit el 1924. I la invitació a col·laborar amb el projecte de l’Associació de Bibliòfils de Barcelona era magnífica.

Com deies, m’oferia l’ocasió de tornar a l’inici de la meva carrera. La meva tesi doctoral anava dedicada a l’avantguarda literària catalana, especialment al poeta de la Barceloneta. Fet i fet, la meva primera publicació d’envergadura, el 1982, fou una edició bilingüe dels seus versos editada per l’Anglo-Catalan Society.

I redescobrir aquest autor quaranta anys després, que tant m’havia inspirat en la meva primera època de dedicació a les lletres catalanes, ha estat una delícia.

Podríem dir que un dels centres sobre els quals ha pivotat la teva recerca ha estat Vicent Andrés Estellés.

Efectivament. I en termes ètics i estètics, és clar, hi ha molta similitud entre aquests dos escriptors. Ambdós són proletaris ideològics i, ensems, vernaculars: comparteixen una cosmovisió i una dissidència creativa que jo trobo irresistibles.

De fet, era gràcies a Salvat que vaig descobrir Estellés —literalment i literàriament parlant. En aquella època, a la Biblioteca de Catalunya, on feia la meva investigació, els bidells trigaven tant a dur-te el llibre sol·licitat que et posaves a llegir qualsevol cosa que els altres lectors havien deixat sobre la taula. I un dia, el volum que em va caure casualment a les mans va ser La clau que obri tots el panys. A life-changing experience, com diem en anglès.

Sis mesos després, emportat com si fos per una força major, em trobava a València, entrevistant el poeta de Burjassot al seu pis, decidit ja a fer la meva contribució a la recepció crítica de la seva obra.

Ben poca cosa existia en aquell moment. El magnífic pròleg de Fuster al primer volum de l’obra completa, el genial estudi de Jaume Pérez Montaner i Vicent Salvador, els quals, per a mi, sempre han estat els capdavanters i els conductors —per dir-ho d’alguna manera— dels estudis estellesians, algun altre article solt i ja paraves de comptar.

Doncs va ser en aquest punt que jo vaig iniciar la meva contribució. En una primera monografia, podia reflexionar sobre aquesta polaritat entre Salvat-Papasseit i Estellés. Trobava que la sensibilitat lírica que compartien el valencià i el català era extraordinària: la vitalitat proletària, el dinamisme subversiu, el col·loquialisme libidinal i la consciència nacional militant que irradiava de cada vers de la seva creació.

I aquesta visió, potser, seria un eix de la meva investigació: no tractar el burjassoter com a escriptor solitari —com solia fer-se al País Valencià— sinó com una veu més del cor català, per dissonant o contrapuntual que semblés ser.

Dominic Keown a la llibreria Fan Set

Una contribució del tot pertinent i necessària…

Sí. Vaig intentar eixamplar aquesta visió donant-hi una perspectiva més europea en una segona monografia, tal com queda evident en el títol: Polifonia de la subversió: la veu col·lectiva de Vicent Andrés Estellés.

Prenent la pauta bakhtiniana de l’intercanvi intergeneracional de la literatura, considerava la relació dialèctica entre el burjassoter i una colla d’altres poetes: Ovidi, Marc, Salvat i Espriu. I, més endavant, vaig adaptar aquest panorama més obertament a la tradició occidental amb una obra bilingüe de promoció internacional, After the Classics: The Selected Verse of Vicent Andrés Estellés.

Aquí oferia versió original, traducció i estudi crític de la relació personal del poeta amb els representants del cànon líric més evocats pel valencià: és a dir, Ovidi, Catul, Virgili, Horaci, Marc i Garcilaso de la Vega. Em pensava que seria un bon punt de partença per a l’assimilació del valencià per part d’un lector internacional. Evidentment, tots aquests escriptors —o la immensa majoria— són més que coneguts pel lector universal.

Com vas veure la commemoració de l’Any Estellés?

Un moviment dinàmic i commovedor. Curiosament, jo ja estava dos o tres anys jubilat, dedicant-me a la vida flonja i, de cop i volta, em va tocar tornar a pencar. I no recordava haver treballat tant en dècades. Vaig participar en més d’una vintena d’aplecs literaris a tot arreu del continent —una mitjana de gairebé dos per mes— i tot perquè em diguessin després que Estellés és un poeta exclusivament local!

Per a mi, els moments més emocionants van ser a l’Ateneu de Barcelona, les universitats de València, Londres i Glasgow i les jornades que vam organitzar al congrés de l’Anglo-Catalan Society i, així mateix, a la meva alma mater, el Fitzwilliam College de la Universitat de Cambridge. Totes molt animades amb una implicació força engrescadora per part de l’estudiantat.

A més a més, des d’una perspectiva personal, sempre és un goig per a mi poder assistir al sopar Estellés organitzat cada any per l’associació Bassot de Burjassot.

Fet i fet, poques vegades me’l perdo. I aquell any, per amenitzar molts d’aquests esdeveniments, podíem comptar amb la intervenció sempre emocionant del cantant Pau Alabajos. La vitalitat de la seva interpretació d’Estellés dinamitza no solament els versos sinó també els sopars!

Naturalment, va ser una gran llàstima que la Generalitat Valenciana decidís no participar en la celebració del poeta més popular en llengua catalana de segle passat: però potser aquesta coincidia amb la retransmissió en diferit d’alguna correguda de bous. Qui ho sap?

Hi ha tantes coses d’una importància transcendental que passen a València sense que el seu govern no se n’adoni o no hi prengui les mesures apropiades… Tot plegat em recorda uns versos de Robbie Burns, precisament el poeta escocès que va inspirar els sopars Estellés: “O wad some Power the giftie gie us / To see ourselves as ithers see us!” –“Tant de bo algun poder ens concedís el do / de veure’ns a nosaltres mateixos com els altres ens veuen”.

Dominic Keown i Daniel P. Grau a la llibreria Fan Set

Fuster es preguntava si podrien entendre Estellés més enllà de l’Ebre. Sempre he pensat que ell n’estava convençut i que la seva pregunta retòrica era, en el fons, tota una provocació. Tu vas més enllà i afirmes que Estellés és un autor del tot exportable, d’àmbit europeu.

Sí, he d’admetre que vaig caure en el parany que comentes que Joan Fuster havia preparat amb tant enginy. Fet i fet, amb aquesta provocació del suecà em va induir a escriure una sèrie d’articles i a editar una versió anglesa del seu Diccionari per a ociosos!

Estellés exportable? Sens dubte, i no sols en l’àmbit europeu, com molt bé sabia Joan Fuster. El director d’IVITRA, Vicent Martines —promotor de molts projectes d’exportació de cultura catalana—, em va comentar l’any passat, mentre ell donava suport a l’edició bilingüe de l’Hotel París que Hans-Ingo Radatz i jo mateix trèiem simultàniament a l’alemany i a l’anglès, que més de mil dues-centes universitats mundials havien comprat la versió electrònica d’After the Classics.

Ara bé: si calculem que la mitjana d’alumnat per universitat són uns vint mil —la universitat de València en té uns seixanta mil, per exemple— això significa que vora vint-i-quatre milions de lectors internacionals tenen accés immediat, al seu portàtil o al seu mòbil, a l’obra del burjassoter en la llengua franca del planeta. Déu n’hi do per a un escriptor suposadament poc exportable!

Quins altres autors creus que s’haurien d’estudiar a les universitats de fora del país?

Home! No sabria per on començar ni acabar amb aquesta pregunta. N’hi ha tants i tantes que la llista seria interminable. Les lletres, tanmateix, no gaudeixen del prestigi d’abans en l’acadèmia. En el decurs dels últims decennis, el món ha canviat i l’orientació curricular també ha canviat.

En la facultat de filologia d’avui, l’interès per la literatura d’ara, i no parlem de la dels segles anteriors, ha desaparegut. Almenys, aquest és el cas al Regne Unit, on la fixació tant per l’actualitat com pels estudis culturals ha relegat la lectura a un segon pla. Sembla que ara el protagonisme correspon a la contemporaneïtat i la corporalitat.

El cànon literari ha cedit el seu lloc a la visualitat, el cinema, els estudis de gènere, l’internet, YouTube, les festes, la música i la cuina, etc. L’art de llegir es conserva encara però com a accessori o cosí pobre. Breu: l’edat d’or de la literatura ha passat.

Toni Strubell, Dominic, Keown i Henry Ettinghausen visiten Pablo Hasél a la presó de Lledoners

Quan et vaig entrevistar el 1992 havies estat secretari de l’Anglo-Catalan Society. Ara n’ets el president d’honor, un càrrec vitalici. Llavors ja informava els lectors que havies nascut el dia de fundació de la societat…

En una vida com la meva dedicada a les lletres, s’hi nota prou la tendència al pastitx. César Vallejo va néixer un dia que Déu estava trist. Jo vaig néixer el dia de la fundació de l’Anglo-Catalan Society i, de forma encara més tragicòmica, la malastrugança aristotèlica ha determinat el curs de la meva vida.

Jo estava condemnat a ser catalanista —sense remei! Tant era així que, durant moltíssims anys, quan el president donava la benvinguda a l’assemblea general del congrés anual de l’Anglo-Catalan Society, em preguntava la meva edat sols per confirmar el número de la conferència.

En puc donar fer…

Tot i això, he d’admetre que és una societat que sempre m’ha encantat. Les altres associacions acadèmiques tendeixen a ser formals i jeràrquiques. Es guarden les distàncies entre les formes superiors de la vida universitària, d’una banda, i la fauna immunda dels investigadors i els doctorands d’altra. Tothom coneix el seu lloc i els seu rànquing individual. Això mai no ha estat el cas amb l’Anglo-Catalan Society, que, amb la seva barreja d’exiliats i defensors de la cultura marginada, sempre ha aportat una bona dosi d’informalitat i de proximitat humana.

És més: des del seu origen ha estat una associació compromesa i lluitadora, tant per la promoció de la personalitat catalana a les nostres illes com per la defensa d’artistes i intel·lectuals perseguits. Lamento dir que la llista és ben llarga: des de Carles Riba, Clementina Arderiu, Rosa Leveroni i Josep Pla fins a Clara Ponsatí i Pablo Hasél.

Per tant, la proximitat humana que caracteritza la nostra associació sempre m’ha deixat un bon gust a la boca. Els nostres fundadors —Josep Trueta, Joan Gili, Josep Maria Batista i Roca, Francis William Pierce, Robert Brian Tate, J. B. Trend i companyia— no eren solament acadèmics sinó defensors militants de la democràcia i dels seus valors humans.

Dominic Keown davant la casa d’Ausiàs Marc a València

Una bona colla d’intel·lectuals de diferents àmbits…

Fet i fet, és precisament la seva dedicació que em serveix d’inspiració per la campanya per la llibertat de Pablo Hasél que ocupa ara tot el meu temps. La feina dels centenaris de Salvat i Estellés ha donat lloc a un moviment contra l’empresonament del raper català.

Com a irlandès, la justícia britànica no és santa de la meva devoció, però l’espanyola la supera amb escreix: ofereix potser el millor exemple del concepte literari orwellià del doublethink de la novel·la 1984: és a dir, de la llibertat d’expressió i, alhora, de la total absència d’aquesta. O, en la magnífica versió del dictador militar Idi Amin: “Hi ha llibertat d’expressió. Tanmateix, no es pot garantir la llibertat posterior a l’expressió.” Breu: trobo que la cultura i la democràcia són indestriables.

Realment, sempre ho sabia. Amb l’exemple dels fundadors de l’Anglo-Catalan Society —la seva passió per la música, la literatura, el ball, etc., combinada amb el compromís de la seva defensa dels drets humans— he vist aquesta saviesa posada en la pràctica, exemple que m’ha servit d’inspiració avui, en la jubilació, per a la campanya.

Al setembre passat vas visitar Pablo Hasél a la presó…

Sí, i quina vergonya la situació del raper. Crec que, tot i l’evident injustícia del seu cas, el que més m’empipa és la manca de preocupació general. En un principi, hi hagué tota una sèrie de manifestacions i protestes, amb el glitterati de sempre de protagonistes: Almodóvar, Bardem i companyia. Tres anys més tard, un silenci absolut.

Tant era així que vam ser uns ancianets com ara Henry Ettinghausen, catedràtic emèrit d’estudis hispànics a la Universitat de Southampton, Toni Strubell, filòleg, historiador i exdiputat de Solidaritat per la Independència al Parlament de Catalunya, i jo mateix que vam haver de prendre la iniciativa i militar. El món està a l’inrevés.

Dominic Keown amb Josep Ballester, Jaume Pérez Montaner i Antoni Martí Monterde

En l’entrevista d’El Temps hi ha un parell de fotografies teves passejant pels carrers de València. En els peus de foto fas les afirmacions següents: “Al País Valencià s’ha de plantar cara i moure el cul” i “Si no ens ajuden, com a mínim que no facen tombarelles amb el nom de la llengua”. Et preguntava llavors, i et torno a preguntar ara, com veus la situació de la llengua catalana?

Si avui dia els historiadors parlen del mite de la transició espanyola i de com el franquisme institucional mai no havia desaparegut realment de l’estructura de l’estat, no n’hi ha evidència més clara que el camp lingüístic. Realment, per a nosaltres, que podem estudiar la sociolingüística catalana des de fora, sembla que estem mirant un esperpento de Valle-Inclán.

Els meus estudiants no s’ho acaben de creure i al·lucinen davant la seva exageració dramàtica. L’animadversió anticatalana té tota la histèria de l’odi reprimit dels anys de la suposada transició, quan se l’havia de tancar en l’armari de la desmemòria per salvar les aparences democràtiques. Ara ha tornat a lluir-se amb tota la violència d’una tragèdia de Shakespeare però en pla grotesc.

Les paraules de Joan Fuster resumeixen el cas apropiadament: “I és que en el temps que corren, de necieses polítiques, badomies acadèmiques diverses i filòlegs de claveguera, dir català al català s’està convertint ―ja ho és!― en una heroïcitat.”

L’absurditat, és clar, és que ell parlava dels anys seixanta i nosaltres vivim en el tercer decenni del segle XXI. Quina altra manera hi ha per a descriure la performance, fa poc, de l’extoreroconseller de cultura i la seva dansa macabra celebrant l’eliminació de subvencions a entitats valencianistes? Semblava una versió tètrica del sorteig de Nadal a l’inrevés. I amb quin pa es pot menjar la proscripció d’autors catalans del pla d’estudis de l’educació secundària valenciana. És com prohibir l’estudi de James Joyce als instituts escocesos.

En un univers en què un llibre electrònic d’Estellés està a l’abast de lectors de tot el planeta, el fet que els dirigents de cultura a València vulguin imposar límits geogràfics a la llista d’autors em sembla prou revelador del seu afany de reduir horitzons i controlar. No cal dir que una mentalitat que cerca d’anar contra l’avanç del progrés científic difícilment ens pot dur enlloc.

Mentre internet va erosionant les fronteres i a la Universitat de Hong Kong els alumnes llegeixen Salvat-Papasseit i Estellés en anglès i jo, des de casa a Cambridge veig TV3 a la televisió per mitjà d’una app, aquests senyors pensen que poden segellar el seu feu, atado y bien atado, com el rei Lear, fent del País Valencià una zona completament Catalan-free, a l’estil de Corea del Nord?

Realment, és la definició per antonomàsia d’una mentalitat tancada. Diuen que la ficció sembla més vertadera que la realitat. Deu ser per això que, en les classes de sociolingüística catalana a Cambridge solem acabar evocant les obres de Shakespeare i Valle-Inclán!

Més preocupant, tanmateix, és el suport que rep aquesta visió retrògrada de part de l’estat profund. És increïble, per exemple, que el sistema legal –llegiu guerra judicial– pugui interferir en temes fora de la seva competència.

La imposició d’una xifra, tan pedagògicament impracticable com arbitrària d’un 25% de docència en castellà en l’educació secundària a Catalunya, per exemple, em sembla un abús tan absurd i insultant com la solució salomònica d’obligar que Di Stefano jugués una temporada amb el Madrid i una altra amb el Barcelona.

Tampoc caldria tenir la perspicàcia d’un Joan Fuster per veure que la intenció real d’aquesta intrusió d’aficionats en el món de l’educació és tombar un programa de reconstrucció lingüística elaborada per experts en la matèria i que funcionava amb èxit.

Al Regne Unit el procediment es duu a terme d’una manera força diferent. Al País de Gal·les, per exemple, tots els partits polítics promouen la recuperació de la llengua, i el projecte, força ambiciós, ja que l’idioma no és cognat amb l’anglès, és aconseguir un milió de parlants —una tercera part de la població— abans de l’any 2050.

Hi ha discrepàncies i diferències d’opinió entre les faccions polítiques, evidentment. Però són exclusivament els educadors, els sociòlegs, els psicòlegs, els professors i els mestres —altrament dit: els experts— que tenen la responsabilitat i els recursos necessaris de resoldre les dificultats pedagògiques i realitzar aquesta ambició.

Malgrat tot, soc optimista. Els catalanoparlants coneixen l’adversitat, perquè aquest sempre ha estat el cas. Fet i fet, és l’única realitat lingüística que han conegut. Serà el poble que salvarà la llengua.

I voldria concloure amb una última analogia literària per il·lustrar el meu optimisme. El català pot perillar —i perillarà, sens dubte, en tots els seus àmbits. Els hereus de Franco i els seus companys de viatge aspiraran a extirpar-lo. Tanmateix, tal com ens ensenyen la Renaixença i la lletra del Tio Canya, l’idioma és recuperable, i ho serà sempre. I és precisament aquesta qualitat que més frustra i més trastorna els seus enemics. D’aquí ve la seva histèria i explica el dramatisme de les seves actuacions. I quina inseguretat psicopatològica, no? Intentar implementar una Solució Final de lingüicidi anticipant la probabilitat del teu fracàs.

Aquesta fòbia es veu representada en el matrimoni Macbeth. En el moment de la celebració de l’eliminació de la competència a la corona d’Escòcia, arriba l’imaginat fantasma del pretendent que acabes d’assassinar i t’ocupa el lloc en la festa. O, en el cas de la dona, la violència de la teva persecució de rivals no et deixa rentar les mans, per la visió que les tens tacades de sang.

Personalment, jo prefereixo la hilaritat del desenllaç valle-inclanesc d’aquesta obsessió que és més grotescament apropiada a València i a la seva infelicitat idiomàtica:

“Don Friolera: ¡Gotean sangre mis manos!

El coronel: ¡No la veo!

Doña Pepita: ¡Es un hablar figurado, Pancho!”

Allò que trobo més interessant, tanmateix, és que totes aquestes al·lusions dramàtiques van sortir de la boca dels meus estudiants de Cambridge quan comentàvem en classe la sociolingüística dels Països Catalans. Per a ells, la falta de lògica i raó que domina el tema resulta tan absurda, exagerada i supèrflua que sembla ser cosa de teatre, per no dir de circ.

I no deixa de ser revelador que els que protagonitzen la cacera contra la llengua autòctona revelen, per als meus alumnes, una introspecció tan hermètica que no aprecien que fora del seu feu i la bombolla del Parlament Europeu hi ha un món que mira, examina, analitza, assessora i critica la seva volguda ignorància.

En conclusió, tota aquesta escenificació em recorda una seqüència magistral del Discret encant de la burgesia, de Luis Buñuel. Aquí, els representants de la classe dominant estan asseguts en fila conversant tranquil·lament. De cop i volta, s’aixeca la cortina. Resulta que els creadors de la riquesa social es trobaven damunt un escenari, sense adonar-se’n, i el públic que els mira s’està petant de riure sense poder contenir-se.

Potser si els implicats en la repressió lingüística del català tinguessin present aquesta imatge i pensessin en l’avaluació que els farà a continuació l’opinió internacional, actuarien d’una forma més raonable, més informada i més educada.

Em sembla que després del que acabes de dir, els nostres lectors deuen tenir ben clar per què el 2023 et van concedir el Premi Internacional Ramon Llull de Catalanística…

El reconeixement per la feina feta sempre et dona una gran satisfacció, evidentment. Imagino que el jurat, que considerava els mèrits de la meva contribució a la promoció internacional de la cultura catalana, es degué fixar en els elements més cridaners o públics de la investigació: congressos, publicacions acadèmiques, conferències, simposis, etc.

Tot i això, jo prefereixo quedar-me amb un apartat més invisible, amb el treball de cada dia per dir-ho d’alguna manera. Com tu deus recordar —perquè hi vas ser professor de llengua catalana en un lectorat que vaig gestionar durant una dotzena d’anys amb una subvenció completa de la Generalitat Valenciana en l’època de Zaplana—, quan jo vaig arribar a Cambridge l’any 1996 el català era una assignatura optativa d’un curs amb una mitjana de dos alumnes anuals.

Un quart de segle més tard, quan em vaig jubilar, s’havia convertit en una disciplina de grau de tres cursos amb una cinquantena d’estudiants i una presència apreciable d’investigadors de postgrau. Enguany, concretament, té més graduats que algunes llengües estatals com ara el grec, el portuguès, l’italià i el rus.

Passa igual amb els cinc congressos en línia que vaig organitzar des de Cambridge per als alumnes de secundària dels Països Catalans. Havia llegit que la llengua autòctona perdia adeptes en els instituts per una percebuda falta de prestigi i vaig pensar que, amb l’organització d’una sèrie de classes sobre temes de selectiu per part de professors universitaris estrangers, el català aniria guanyant estatus.

Per tal de dinamitzar l’esdeveniment vaig afegir-hi un concurs engrescador, Catalan’s Got Talent, i la resposta va ser fantàstica. Una vintena de col·legis de tota l’àrea lingüística hi varen participar cada any, amb més de cinc-cents alumnes de batxillerat. Tot un èxit. I l’intercanvi amb els professors va ser inoblidable. Per a mi, tot i invisible, aquesta contribució —dirigida més aviat a la infraestructura educativa— em permet somniar en un bon futur per a la disciplina.

A casa, així mateix, hi ha hagut reconeixement. Els companys m’han honorat amb la presidència vitalícia de l’Anglo-Catalan Society. Crec que ara em puc permetre de penjar les botes i descansar un poc —almenys fins al proper centenari!

Mentre conversem, tenim damunt la taula la magnífica edició d’El llibre de la rosa als llavis que ha publicat l’Associació de Bibliòfils de Barcelona. La fullegem i gaudim de les impressionant serigrafies que Narcís Comadira ha preparat per a il·lustrar l’edició.

Tot d’una, la conversa gira cap a una altra de les grans passions de Dominic Keown: el futbol. De fet, més d’una vegada li he sentit dir que és la seva primera gran passió i ho puc confirmar perquè l’he vist patir i gaudir assegut al seu costat en els partits del Llevant. I la cosa li ve de lluny: va jugar amb els companys universitaris de Sheffield, Liverpool i Cambridge i per ca seva corre una fotografia amb amics en què, amb unes quantes pintes sobre la taula, explica l’estratègia del partit que han de jugar: impagable.

“El Barça ens va donar una bona alegria l’altre dia en guanyar la Supercopa al Reial Madrid”, em diu. Decidim deixar descansar una mica Salvat-Papasseit, Estellés i companyia i marxem cap al bar, a fer unes cerveses i veure el Llevant, que juga fora de casa. Enguany, la cosa se’ns està posant ben negra, però Dominic, també en el futbol, manté l’optimisme.

 

[Font: www.diarilaveu.cat/laveudelsllibres]