Isac Nunes da Luz Cordeiro
***
Tradutor Público e
Intérprete do Comércio
***
Idiomas: francês, espanhol, catalão e galego ***
Matriculado na Junta Comercial do Estado do Paraná
*** Curitiba ***
República Federativa do Brasil
Lembro a lectura deste libro a comezos da
década anterior con nitidez. Algún tempo atrás unha novísima autora viña de
estrearse cunha novela moi digna e máis que prometedora titulada Unha
estrela no vento (2000). Pasaría algo máis de unha década para
que publicase O corazón de Xúpiter: peza narrativa que
a catapultou dun xeito definitivo no ámbito da literatura xuvenil naquela
altura. No mesmo ano que este título anterior, tamén viu a luz o libro de
poesía que agora nos ocupa. A súa publicación, ás persoas que seguiamos o seu
quefacer literario, non nos estrañou pois aqueles eran tempos nos que a autora
levaba a cabo unha actividade incansable no seo do grupo “Poetas da hostia”:
colectivo que exhibía, entre outras tarefas, uns innovadores recitais poéticos
deseñados coma se fosen combates poéticos e onde os golpes que intercambiaban
os e as púxiles-poetas eran, naturalmente, os versos. De algo disto escribe
atinadamente a prologuista desta edición: a poeta e música Lucía Aldao.
O libro goza,
inescusablemente, dunha actualidade e duns méritos que o paso do tempo non fai
esvaecer. Costas, abéirase, así, a un ton confesional que abraza un impulso de
honestidade e madureza para deseñar algo así coma un dietario, se cadra ás
veces máis unha crónica duns feitos e unhas emocións. Coma se fose un demiúrgo
é quen de revivir de maneira transparente vivencias, diálogos, atmosferas e
palabras para reconstruír un universo persoal singular e para revelar tamén a
orografía dun territorio reservado para a intimidade e que, entende, cómpre
compartir.
Velaí coma ese
territorio vén ser un xardín habitado por experiencias onde agroman as
presenzas familiares, as perdas, as fendas e o baleiro que as
ausencias provocan nunha voz lírica que sobe a un escenario para
reflexionar sobre a morte e a soidade, tamén sobre o amor, sobre o que foi ou
puido ser. Non esquece, malia todo, proxectar un nimbo de luz que é símbolo
dunha esperanza: aquela esperanza que escintila en circunstancias adversas nas
que cómpre erguerse a través do verso que serve para percorrer os signos
emitidos polo tempo: “viaxar no tempo é esquecer / e escribir poesía / para non
morrer de frío”.
Sariñena
Editorial justifica la modificació perquè l’escriptor britànic va passar cinc
mesos al front d’Aragó
El llibre de Sariñena Editorial manté la
portada original d'Orwell
L’editorial aragonesa Sariñena Editorial ha
canviat el títol d’una de les obres més conegudes de George Orwell amb la
publicació del llibre 'Homenaje a Cataluña y Aragón de George Orwell', en lloc
de l’original 'Homage to Catalonia' ('Homenatge a Catalunya'). L’edició manté
el text d’Orwell i, segons explica la mateixa editorial, el reprodueix tal com
es va publicar per primera vegada el 1938, en vida de l’autor, incloent-hi la
portada original i sense alterar l’ordre dels capítols.
L’editorial reivindica la projecció
internacional que l’obra d’Orwell ha donat als territoris on va viure la seva
experiència de la Guerra Civil i assenyala que l’escriptor va passar "unes
setmanes a Barcelona i uns cinc mesos al front d’Aragó". L’argument
parteix d’un fet cert: Aragó va tenir un paper important en l’experiència de
George Orwell durant la guerra. Però 'Homenatge a Catalunya' no és un inventari
dels llocs on Orwell va ser, sinó el testimoni literari i polític d’una
experiència concreta, i el títol va ser escollit pel mateix autor.
L’obra es va publicar per primera vegada a
Londres el 25 d’abril de 1938 amb el títol 'Homage to Catalonia'. El llibre és
el relat d’una experiència que va transformar profundament la manera d’entendre
d’Orwell el comunisme i, especialment, l’estalinisme, que marcaria
posteriorment una influència important en la seva reflexió sobre el
totalitarisme, present també en el famòs '1984'.
L’escriptor britànic va arribar a Barcelona
el desembre de 1936 i es va incorporar com a voluntari a les milícies del POUM,
el Partit Obrer d’Unificació Marxista, una organització marxista
antiestalinista. Posteriorment va combatre al front d’Aragó durant diversos
mesos, on va viure en primera persona la realitat de les trinxeres i de la
guerra de posicions. El 20 de maig de 1937 va ser ferit al coll per un tret
mentre era al front i poc després va tornar a Barcelona.
Orwell va quedar profundament impressionat
per la transformació social i política que havia experimentat Barcelona amb la
revolució. El seu retorn a la ciutat va coincidir amb els Fets de Maig de 1937,
quan l’enfrontament entre les diferents forces del bàndol republicà va
desembocar en combats als carrers. La persecució posterior del POUM i la seva
experiència d’aquells dies van ser determinants en la seva evolució política.
'Homenatge a Catalunya' es convertiria, precisament, en un dels testimonis més
coneguts de les tensions internes de la rereguarda republicana.
Sariñena Editorial - Huesca Su catalanofobia les lleva a estar acomplejados hasta el extremo de falsear de forma ridícula, además de la historia, la literatura. pic.twitter.com/UjloqszE3E
Nunha
actividade como a literaria, situarse nas marxes ten as súas consecuencias. O
escritor Alberte Momán (Ferrol, 1976) sábeo ben após unha traxectoria prolífica
e intensa que o uniu á narrativa e á poesía durante moitos anos. Non seguiu
modas nin movementos, mais si participou de numerosos colectivos. Este 2026
lanzou a reedición do seu poemario trilingüe 'A seiva calcinada' e non descarta
facer novas obras próximas ao estilo Pulp.
O escritor Alberte Momán, nunha praza da cidade de Lugo, o 19 de agosto.
Por Antón Escuredo
A
sinceridade é unha das virtudes de Alberte Momán, mesmo para falar da súa actividade
literaria. O seu interese por escribir e publicar levouno a participar en
numerosas iniciativas colectivas e individuais, compartindo libros e escenario
ou presentándose en solitario. Nesta entrevista para Nós Diario fala
da súa obra e dunha traxectoria na que descubriu a autoedición.
—Desde 2003 e até a data ten publicado 20 obras de poesía e 23 de
narrativa. Sería o que chamaríamos un escritor prolífico. Cal é a razón desta
esta “voracidade” literaria?
Acompaño normalmente a escrita con lecturas e elas
proporciónanme principalmente preguntas que me fago a min mesmo. Son bastante
obsesivo en moitos aspectos e tendo a buscar respostas. Para consolidar esas
respostas ou esas reflexións nas que vou caendo segundo vou lendo necesito
plasmalas nalgún sitio. Así, parto inicialmente de pequenos bosquexos, frases
ou parágrafos que vou recompilando e que despois podo enlazar. En moitos casos
remata por ser unha historia ou un libro de poemas. O que me conduce a escribir,
basicamente, é a obsesión.
Por outra parte, as miñas novelas son “micronovelas”. Son
breves, rara vez chegan ás 100 páxinas, nunha liña moi próxima ao Pulp clásico.
Con todo, tento darlles un pouco máis de contido, de reflexión que no Pulp que
conta con obras normalmente lixeiras e bastante mal escritas. As miñas novelas
tenden ás denominadas “psychobilly” con acción constante e dándolle unha volta
aos heroes clásicos da literatura e da banda deseñada.
—Comentou nalgunha
ocasión que a súa primeira lectura foi unha obra de Neira Vilas. Que está lendo
na actualidade?
Agora mesmo estou lendo principalmente ensaio. Empecei coas obras de Mark
Fisher e seguín con June Fernández. Neste último caso interesoume o tratamento
do feminismo desde distintas perspectivas, na liña do que eu estaba facendo.
Tamén achegueime a Jean Baudillard. Son a influencia que teño agora mesmo
principalmente na miña poesía. Iso si, fago é unha revisión propia e moi
persoal dos seus textos.
—E que
temáticas ten agora mesmo na cabeza que poderían rematar nun libro?
Hai dúas que me viñeron obsesionando nos últimos meses. Por unha parte o desexo
visto desde o punto de vista do filósofo francés Deleuze de como inflúe na nosa
forma de actuar, na nosa actitude vital, e como mesmo pode acabar actuando en
contra dos nosos propios intereses individuais ou incluso como sociedade. E
despois, por outra parte, está o tema do silencio desde o punto de vista de Foucault.
De como o silencio responde aos intereses do poder. Ademais, reflexiono sobre o
tema do simulacro, de Baudillard. Ese outro eu virtual, ese “matrix” no que estamos inmersos por crear un ser
virtual que, en teoría, chega a representarnos.
—Parte da súa
temática dedicouna á denuncia ecolóxica, como no caso do Prestige ou da Mina de
Corcoesto, e tamén contra a violencia de xénero. O escritor non debe deixar de
posicionarse de maneira pública a través da súa obra?
Eu a min mesmo tampouco me vexo tanto como un simple autor. Son unha persoa
política, loxicamente como todas as persoas. Aínda que hai persoas que renegan
desa faceta política que todos e todas temos por pertencer a unha sociedade e
véxome influenciado por ela. Non tomar posición tamén sería posicionarse. Hai certas cousas ás que non
podo nin desexo renunciar. Por exemplo, a
participar nesta sociedade tentando mellorala dentro das miñas posibilidades.
Como esa teoría da gota de aceite, de ir vendo como individualmente podemos
acabar sendo un colectivo, digamos, implicado. Non quero renunciar a ser unha
persoa política porque son unha persoa que pertence a un colectivo.
—Ademais, a
súa obra aparece en, polo menos, 36 obras colectivas. Cre que compartir espazo
literario enriquece?
Compartir sempre enriquece. Xa non só porque se
acaben materializando proxectos, senón porque permite ter outras visións e
permite non centrarse tanto no eu.
O eu non existe, si existe en tanto que formamos
parte dun colectivo que existe, do que formamos parte e co que temos que
entendernos. Centrarnos no eu, para min, é un problema. Todos os proxectos
colectivos, sexan libros ou non, permiten distanciarse un pouco dese eu, dese
egocentrismo. A min isto paréceme imprescindíbel.
—Falando de
colectivos. Participou en varios grupos poéticos (A porta verde do sétimo
andar, Redes Escarlata...). Que función cumpriron no seu momento e que función
cumpren os que viñeron despois?
Para min foron unha porta como autor e para dar a coñecer a miña obra. Ademais,
déronme a oportunidade de chegar a lugares que doutra maneira non chegaría, de
coñecer a persoas que, probabelmente, non coñecería. Tamén de ver proxectos e actividades en
bibliotecas, librarías, asociacións veciñais, de mulleres... Esas experiencias
foron para min moi importantes e determinantes para entender a miña posición
dentro do panorama literario. Ademais, coñecín xente que, voluntariamente e de
forma desinteresada, está traballando en moitos proxectos a nivel local. Agora, no panorama actual dos grupos poéticos e literarios
vexo unha tendencia cada vez máis individualista. A xente búscase a vida máis que pensar
en participar en colectivos. É algo lexítimo mais niso vexo certo retroceso.
Con todo, a aparición e desaparición de colectivos literarios foi algo sempre
cíclico. Nos 80 había varios que despois desapareceron mais xurdiron outros.
Por iso, na situación actual non se pode asegurar que aparezan outros.
—En 2012 botou a andar a editora O Figurante
Edicións e agora aposta pola autoedición para sacar a luz a súa obra. Cal é a razón desta decisión?
Ao longo da miña traxectoria experimentei con
moitas fórmulas dentro do contexto no que estamos que é o de ter unha lingua
minorizada que perde falantes mais tamén lectoras e lectores. Tampouco hai un interese
real por parte da Administración galega para mudar esta situación. Vin que os
números non daban. Non se vendían abondo libros como para manter viva a miña
idea inicial que non era gañar diñeiro senón manter o proxecto. A miña economía non me permitiu seguir adiante co proxecto editorial.
Daquela,
comecei a estudar outras vías e atopei a autoedición. A través dunha plataforma
que simplifica todos os procesos, desde a edición até a maquetación. Despois
está o apartado da venda e a distribución que se realiza a través de impresión
baixo demanda. Desta maneira vendes en todo o mundo e non tes un stock, que é
un dos grandes problemas das editoras sobre todo cando publicas un gran número
de exemplares.
—Esta
maneira de publicar influíu, dalgunha maneira, na súa obra actual?
Cheguei a mercados nos que nunha pensei que chegaría. Incorporei o portugués e
o castelán para achegarme a América e entrei en países como Brasil, México ou
Arxentina. Recoñezo que fago ensaios e vexo como funcionan. Parto do
descoñecemento practicamente absoluto das lectoras e dos lectores dese ámbito
xeográfico. Ademais, deixei a posibilidade, a través da miña páxina web, de
poder descargar as obras de forma gratuíta e foi toda unha sorpresa a
aceptación que tiveron.
Alén diso, a partir deste sistema tamén contactei con persoas e
contactaron comigo moi interesadas no que escribo. Descubrín, dalgunha forma,
que hai outras escritoras e escritores que están facendo obras semellantes ás
que eu estaba facendo aquí. Nin eu tiña coñecemento da súa actividade nin a
miña estaba entre as súa lecturas.
—Dentro
dese descoñecemento mutuo tamén entre os países de América está o Brasil...
Si. De Portugal xa coñecía moita xente e xa colaborara no ámbito lusófono, mais
Brasil, para min, era un mundo á parte. Tiña un descoñecemento absoluto de como
funcionaban alía as cousas e a verdade é que é como un planeta diferente. Hai
xente moi interesada, con proxectos e moitos recursos de autoedición. En moitos
casos vencellados ao mundo do fanzine que a publicacións, digamos, máis formais.
Recuperando 'A seiva calcinada'
Este ano, Alberte Momán reeditou, a través de autoedición, A seiva
calcinada (Lastura, 2014) co texto orixinal traducido ao italiano e ao
castelán. A iniciativa partiu do propio autor cando se interesou pola
posibilidade de contar cunha segunda edición. “A primeira estaba esgotada e xa
me dixeron que non contaban con poder sacar outra”, explica a Nós Diario o
escritor ferrolán. Momán foi consciente da imposibilidade de "sacar á rúa
100 ou 200 exemplares mais si que era posíbel facelo no formato a
demanda".
Na obra aparecen temas que continúan de actualidade como o de ser
emigrante sen papeis ou a situación da lingua galega. Os poemas, ademais, están
a disposición das lectoras e dos lectores de forma libre e gratuíta a través da
súa páxina web. “Eu nunca vin isto como un negocio, gústame crear e que a xente
teña a posibilidade de ler a miña obra”, recoñece Momán. Por este motivo,
admite que é partidario, neste momento, "de que todo o mundo teña acceso á
cultura, que non deixe de poder facelo por cuestións económicas".
Conversar amb
Enric Bou (Barcelona, 1954) és tot un regal. És un home elegant, tant en el
vestir com en el parlar, però sense estridències, amb humilitat. La seva
trajectòria professional i personal és la d’un cosmopolita que transmet la
sensació que s’ha trobat molt a gust allà on ha viscut però que mai no ha
oblidat d’on ve i que sempre sembla que sap cap a on va.
Enric Bou
Escrit per Daniel
P. Grau
Després de llicenciar-se i doctorar-se a la Universitat Autònoma de
Barcelona, va ensenyar a la Universitat de Barcelona, per traslladar-se després
als Estats Units, inicialment al Wellesley College, prop de Boston, i després a
la Universitat de Brown, on va ser catedràtic d’estudis hispànics de 1996 a
2011.
Tot seguit, es va traslladar a la Universitat Ca’ Foscari de Venècia.
Fins que s’ha jubilat i ha esdevingut professor emèrit, hi ha ensenyat literatura
catalana, espanyola i comparada –amb particular atenció a l’ecocrítica.
Hem quedat al bar de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de
València i tots dos hi arribem una mica abans de l’hora convinguda. La conversa
flueix amb molta naturalitat.
Enric
Bou, Venècia, ciutat de
pèrdues, Universitat de Barcelona (2026)
Enric, en la
nota introductòria a Venècia, ciutat de pèrdues, el teu darrer
llibre, dius que els venecians fugen de la ciutat per la festa del carnaval
“com de la pesta”. M’ha fet pensar que molts valencians fan la mateixa cosa
durant les falles… Puc imaginar que també passa en altres ciutats. Són
diferents tècniques d’expulsió dels oriünds?
Potser no
parlaria d’expulsió, sinó de protecció contra l’overtourism, el turisme
de masses, que ha esdevingut una invasió bestial. En el cas de les noves
festes, o de les festes recuperades, sobretot en una ciutat com ara Venècia,
que realment és molt petita, fa que la massificació sigui angoixant.
Nosaltres ens vam
canviar de casa perquè a prop del Mercat de Rialto, on vivíem abans, gairebé
havíem de demanar permís per a poder sortir de casa.
El carnaval,
durant els anys vuitanta i noranta del segle passat, que és quan es va
recuperar realment, tenia un sentit, però ara s’ha convertit en un circ.
La major part de
la gent que t’hi trobes vestida amb les màscares no són venecians, sinó
francesos. Conec uns catalans que fins fa poc tenien llogat un pis tot l’any
per poder deixar-hi tots els vestits que fan servir durant la festa. Com a
mínim, a Rio de Janeiro tenen el sambòdrom i la gent es concentra allà, però a
Venècia ocupen tota la ciutat.
I també deu
ser una qüestió de sostenibilitat ambiental…
En parlo a partir
del llibre de l’arqueòleg i historiador de l’art Salvatore Settis Se
Venezia muore, del 2014. Proposava un nou model de conservació, que combini
protecció, habitabilitat i desenvolupament sostenible. Es pot aplicar a moltes
altres ciutats. A València, feia tres anys que no hi venia i ho he notat. A
Barcelona, on vaig sovint, m’adono que el jovent no hi pot viure i ha de marxar
fora.
A Venècia, hi ha
un problema també amb el manteniment dels edificis, que són molt peculiars.
S’han intentat mesures com ara fer pagar durant alguns caps de setmana de la
primavera i de la tardor per poder entrar a la ciutat. Això fa tenir encara una
sensació més gran de disneïficació.
Ens hem convertit
tant en un parc d’atraccions que un dia vaig sentir que un nen preguntava: “A
quina hora tanca Venècia?”. El nombre d’habitants continua baixant i aviat
arribarem a allò de: “L’últim que apagui la llum”, com se sol dir.
Fa vint-i-cinc anys
que hi vaig amb assiduïtat i quinze que hi visc. Durant aquest temps he vist
que han tancat ferreteries, forns, botigues de tota la vida, transformades en
botigues de souvenirs.
Tot això ha
implicat, a banda de la dificultat de supervivència per al dia a dia, una
disminució dràstica de la població, agreujada, òbviament, pel preu de
l’habitatge. Des de 1950, la població resident al centre històric ha caigut en
picat: de 175.000 a menys de 50.000.
També té impacte
polític: els problemes de terra ferma, on viuen la majoria dels venecians, i
els del centre històric són diferents. L’alcalde actual, Luigi Brugnaro, és una
mena de Berlusconi. És el propietari de l’equip de bàsquet de la ciutat i
empresari turístic. Et pots imaginar com va la cosa.
Enric Bou
Doncs sí, ho
puc imaginar…
I no creguis que
és només la dreta. L’alcalde anterior, el filòsof Massimo Cacciari, també va
caure en la trampa de defensar el turisme a qualsevol preu.
Els venecians
tenen les seves particularitats: són uns negociants increïbles, es vendrien la
seva mare. Aquests alcaldes es van vendre als taxistes, als gondolers i als
botiguers.
L’ajuntament de
Venècia té més de 5.000 pisos, molts dels quals estan buits perquè necessiten
reformes. Els pisos estan abandonats i no hi ha cap iniciativa municipal. I
això en una ciutat que té tres universitats i els estudiants no hi poden viure.
Les universitats han hagut de construir residències però l’ajuntament no hi ha
fet res.
Tot això, tenint
en compte que és una de les ciutats més cares d’Itàlia. L’Arsenale, per
exemple, és un espai pràcticament desaprofitat, però la iniciativa municipal
per corregir el problema habitacional és pràcticament inexistent.
Per contra, per
exemple, a Alemanya la majoria dels pisos són de lloguer, molts dels quals són
municipals.
L’altre dia,
anant amb autobús de Barcelona a Vilanova, una persona em comentava que
treballava a la ciutat i abans també hi vivia, però que va haver d’abandonar-la
perquè no podia pagar el lloguer. Ara viu més enllà de Vilanova i la Geltrú, ha
d’agafar un autobús per poder arribar al tren, que funciona com funciona, i
després un altre autobús. El resultat és que dedica quatre hores al dia per a
poder anar a treballar. Imagina’t quina qualitat de vida es pot tenir així.
Afirmes en el
llibre que gener és el mes perfecte per a visitar Venècia…
Sí, de Reis,
l’Epifania que en diuen allà, fins a l’inici del Carnaval, la ciutat és buida.
Abans hi havia molta boira i no resultava el millor moment per a veure la
ciutat, però ara, amb el canvi climàtic, no hi ha boires…
Al final,
Venècia també s’omplirà al gener si tothom segueix la teva recomanació…
[Riu] Tant de bo
el meu llibre arribi a molta gent.
D’acord amb
l’endreça del teu llibre, sembla que per Venècia només t’han guiat amigues.
Continua essent la ciutat de l’amor?
Reconec que era
una provocació, però la veritat és que les primeres persones que em van mostrar
Venècia van ser la Chiara i la Lella, que esmento en l’endreça que comentes.
En definitiva, és
el tòpic el que funciona. De tota manera, com deia Peggy Guggenheim, i cito en
el llibre, “sempre es dona per fet que Venècia és el lloc ideal per a una lluna
de mel. Això és un greu error. Viure a Venècia o fins i tot visitar-la
significa que t’enamores de la ciutat mateixa. No et queda espai al cor per a
ningú més”.
Abans, per a la
gent de Barcelona, la destinació habitual de les llunes de mel era Mallorca,
l’illa de la calma, que en deia Santiago Rusiñol. Un altre tòpic.
Enric
Bou, Desviacions. Proses de viatge, L’Avenç (2013)
També dius que
ens presentes una “Venècia insòlita, perduda, una ciutat que ja no existeix,
però de la qual els testimonis artístics i literaris conserven la memòria i ens
la fan veure”. En
certa manera, és una manera de connectar amb la teva dedicació a la literatura
comparada?
El llibre és un
encàrrec d’Antoni Martí Monterde per a la col·lecció Ciutats per Pensar Europa,
que dirigeix en Edicions de la Universitat de Barcelona. Abans ja havia fet una
conferència sobre Venècia a la Fundació Toni Catany, a Llucmajor, i havia
participat en els cicles de conferències que Martí Monterde organitza a Vil·la
Joana, a la Casa Museu Verdaguer.
Vaig començar a
escriure amb una visió personal subjectiva no per a un públic que no fos italià
i, alhora, també vaig buscar testimonis, sobretot d’escriptors, que són els que
et parlen de la Venècia desapareguda, perduda, des del segle XIX fins ara. Són
centenars de persones les que han escrit sobre Venècia.
També dedico un
capítol a personatges il·lustres, alguns de ben sorprenents, com ara Helenio
Herrera, l’entrenador de futbol argentí, casat amb la veneciana Fiora Gandolfi,
un altre personatge molt particular.
Herrera està
soterrat a la secció anglicana del cementiri de Venècia gràcies a una gestió
que Gandolfi va fer directament amb la reina d’Anglaterra. Li va escriure
“però, com és que el país que va inventar el futbol no és una llar digna per a
un mag del futbol?”. Herrera era conegut com “il Mago” i a la làpida que té a
la tomba hi ha una llista amb tots els equips que va entrenar, entre els quals
hi ha l’Inter i el Barça.
Veig que tens
predilecció per visitar cementiris…
I tant! Hi ha
molts cementiris que cal visitar. El de San Michele, que és el de Venècia, és
magnífic. Una vegada vaig estar ingressat a l’hospital i des de la finestra
veia el cementiri. Tenia la sensació que Caront m’estava esperant amb la seva
barca.
De fet, els
enterraments a Venècia són espectaculars, perquè es fan amb góndoles.
Afirmes que
ensenyar a Venècia és diferent de fer-ho en altres llocs. Explica-m’ho.
En part per les
condicions però també pel sentit del temps. Quan passes el pont de la
Llibertat, que és el que dona accés al centre històric, canvia el ritme.
L’espai, a més a més, és un laberint.
Pel que fa a la
universitat de Ca’ Foscari, està repartida en múltiples edificis per la ciutat.
Els departaments d’economia són a l’antic escorxador. El meu departament està
en tres palaus, la qual cosa crea una dispersió que no tens en altres
universitats.
Per tant, has de
caminar d’un lloc a un altre, amb la qual cosa vas trobant-te gent, professors
i estudiants, en diferents llocs. Això crea una relació de contacte amb els
estudiants que no havia notat abans. Hi ha una fluïdesa especial. I espacial.
Potser també
perquè és una universitat petita, d’uns vint mil estudiants. No hi ha
facultats, sinó només departaments, tres d’economia, tres de llengües, un de
ciències i un de filosofia i història de l’art.
Al meu
departament, s’hi ensenyen vint-i-dues llengües europees, entre les quals hi ha
el català i el basc. Després, hi ha un departament de llengües asiàtiques i
africanes i un altre de llengües clàssiques i italià. Em sembla que a Itàlia
només l’Orientale de Nàpols, on va estar Josep Piera amb Giuseppe Grilli, s’hi
acosta.
Ca’ Foscari és
una universitat jove, de poc més de cent-cinquanta anys, que naix com una
escola de comerç. No hi ha ni medicina, ni cap enginyeria, ni les grans
carreres; una mica de dret, com a molt. Com que s’enfocava al comerç, la idea
era que els estudiants havien de saber de números i parlar llengües.
Malgrat que el
sistema italià és bastant rígid, els estudiants de Ca’ Foscari s’han de
construir el seu currículum. Només a Brown havia vist una cosa així. De fet,
allà no hi ha assignatures obligatòries i tenen llibertat total per a
triar-les. El resultat és que els estudiants que tens a classe sempre hi són
perquè volen i això, com a professor, no té preu: tenir gent interessada i no
obligada.
Enric Bou
“Venècia és el
símbol màxim de la fragilitat dels assoliments humans. Ens recorda que fins i
tot les civilitzacions més poderoses estan subjectes al temps, la natura i el
canvi polític”. Aquesta
afirmació teva m’ha fet pensar en els Estats Units d’Amèrica i la Xina. Com
veus la situació internacional actual? Ens trobem, potser, en un moment de
reorganització de potències?
Efectivament, els
imperis tenen un cicle. Els Estats Units són un imperi sobretot des de la
Segona Guerra Mundial, allò que en diuen l’“American Century”. Aquesta darrera
guerra amb l’Iran n’és un exemple perfecte. Diguin el que diguin, l’han perduda
davant un exèrcit radicalment més pobre perquè hi ha hagut una manca de
planificació més que òbvia.
Clarament veiem
l’inici d’una davallada dels Estats Units. El número u ja és la Xina, tot i que
fa una mica de respecte.
Coincideixes
amb Antoni Martí Monterde a afirmar que hi ha ciutats —i Venècia n’és
possiblement l’exemple paradigmàtic— que “hem vist tantes vegades en quadres,
fotografies, films o descripcions literàries que ens sembla que ja les coneixem
sense haver-les visitat”. “Visitar Venècia vol dir ‘escriure’ Venècia”,
afirmes. Hi ha grans diferències entre la reproducció i la imatge real?
Una de les coses
que més em sorprèn a Venècia és que els turistes no miren la ciutat sinó que
simplement hi fan fotografies. La miren sempre a través de l’objectiu. És una
cosa que fa mal de veure.
Un quadre s’hi
assembla, però és una manipulació de la realitat. Molts quadres han estat
fonamentals per a crear Venècia. Per exemple, Marcel Proust té passatges d’À
la recherche du temps perdu que s’inspiren en quadres.
Tenim el cas
concret dels vestits que fa portar a Albertine en la novel·la, documentat en
una carta que escriu a Maria Hahn. Són vestits dissenyats per Marià Fortuny,
que tenia el seu taller a Venècia, inspirats, alhora, en pintures de Carpaccio.
És una relació de
miralls entre la realitat i la representació de Venècia.
I després hi ha
el temps. Venècia és l’única ciutat del món que està pràcticament com estava fa
cinc-cents anys. Pràcticament no té edificis contemporanis. Com a excepcions
tenim les noves seus de la Cassa di Risparmio di Venezia de Campo Manin,
inaugurada el 1972, de la Previdença Sociale, de 1963, i la mussoliniana
estació de Santa Lucia, dels anys trenta.
Venècia és, per
tant, una ciutat museu perquè, com t’he dit, és com era fa cinc-cents anys. Les
pèrdues confirmen aquesta experiència. La paraula pèrdua es relaciona amb el
fet de deixar-se anar, perdre-s’hi. Quan t’hi perds, Venècia és molt més
veritable.
Deu ser tot un
repte, fins i tot angoixant, escriure sobre una ciutat sobre la qual, segons
afirmes, “és impossible escriure res de nou”.
Hi he seguit la
tècnica de Walter Benjamin: la cita. Hi he citat molt. Ha estat una manera de
defensar-me’n.
Hi ha molts bons escriptors sobre Venècia. Jo en destacaria Joseph Brodsky, Henry James i
Predrag Matvejević. I entre els menys coneguts, el poeta Andrea Zanzotto, que
aconsella arribar a Venècia com si fossis un ocell: veure-la des d’un globus
aerostàtic.
Enric
Bou, La invenció de
l’espai, ciutat i viatge, PUV (2013)
El 2013 ja vas
publicar un llibre en què exploraves les relacions entre la literatura i
l’espai: La invenció de l’espai, ciutat i viatge, una magnífica
mostra de geocrítica i literatura comparada.
Gràcies. Partia
dels enfocaments teòrics de Roland Barthes, Michel de Certeau o Walter Benjamin
i analitzava obres de Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Luis Goytisolo o
Eduardo Mendoza. L’havia publicat l’any anterior en anglès en Iberoamericana i
volia que aparegués en català.
Ho vaig comentar
a l’amic Toni Mollà, a qui havia conegut per casualitat per una ressenya que
havia fet d’un llibre meu, i ell em va posar en contacte amb Gustau Muñoz, que
llavors treballava en les Publicacions de la Universitat de València. M’ho van
fer tot molt fàcil i va anar molt ràpid. Estic molt content d’aquell llibre.
Abans ja hem
parlat una mica de la teva experiència docent a Brown i Ca’ Foscari. Tornem als
teus inicis universitaris. Et vas formar a la Universitat Autònoma de Barcelona
als anys setanta, quin ambient s’hi respirava?
Vaig estar a punt
de matricular-me a la Universitat de Barcelona, a la Central, que en dèiem
llavors. Finalment, em vaig decidir per l’Autònoma. Hi vaig estar de 1971 a
1976.
A la Central, hi
havia les patums del moment, amb Antoni Maria Badia i Margarit, Martí de Riquer
i companyia. A l’Autònoma, la majoria eren molt més joves: Josep Romeu, que era
dels més grans, Joaquim Molas, Sergi Beser, Jordi Castellanos… Alguns havien
estat a l’estranger i expulsats de la universitat el 1968.
Hi havia grans
contrastos. Per exemple, Josep Romeu es passava mitja classe escrivint
bibliografia a la pissarra. Per contra, Molas parlava de coses molt més
exòtiques i atractives, com ara el cuplet o el còmic. En certa manera, Molas
s’havia d’inventar moltes coses, perquè no hi havia recerca
disponible: llibres, articles, tesis.
Hi havia molta
ideologia? Potser massa?
Eren els darrers
anys del franquisme i es respirava un ambient de relativa llibertat en algunes
fàbriques i a les universitats. En el nostre cas, vam tenir algun curs sencer
sense classes. Es feia resistència al règim. Hi havia molta lluita de classes i
poques classes.
De fet, alguns
professors feien classe fora de la universitat, com ara a la seu de l’Acadèmia
de Bones Lletres de Barcelona, per poder-ne recuperar.
I respecte a
la recerca? Les tesis d’aquell moment eren extremadament voluminoses. Algú m’ha
comentat, imagino que amb una bona dosi d’ironia, que s’arribaven a incorporar
detalls com ara què esmorzava l’autor estudiat abans d’anar a treballar…
És una mica cert.
Ara són de dues-centes pàgines. S’ha imposat el sistema anglosaxó. Potser també
té a veure amb els sistemes de beques i projectes actual. Ara se solen fer
associades a aquests projectes, en quatre anys. Abans, la gent s’hi estava
molts anys.
Lola Badia i jo
vam ser els primers a doctorar-nos a l’Autònoma en la nostra disciplina. La
meva era relativament curta: no arribava a les set-centes pàgines. Si no me’n recordo
malament, la de Jordi Castellanos superava les dues mil.
I també hi
havia una sensació que es feia la recerca definitiva?
Jo no ho diria
així. Com t’he comentat abans, hi havia molt poc de material, molt poca
bibliografia. Molas, en la dècada dels vuitanta, era qui més tesis dirigia i
tenia el criteri que era millor fer tesis sobre autors diferents, amb la
voluntat de cobrir buits. Després tot això es va superar, però en aquell
moment, calia.
I respecte a
l’alumnat, trobes grans diferències?
Et puc parlar
d’una gran diferència entre l’alumnat d’Itàlia i el de Catalunya. Els italians
tenen un nivell molt més alt. Per exemple, tots saben anglès. Quan els dones
bibliografia ningú no fa cares rares. En el cas de la literatura comparada, cal
poder llegir en altres llengües. A Catalunya, si ofereixes a l’alumnat
bibliografia en anglès, la majoria no la llegirà. L’ensenyament secundari és
molt millor a Itàlia.
Respecte a aquell
moment i a l’actual, jo diria que la gran transformació s’ha donat en els
col·legues. Els de la meva edat, tret d’algunes excepcions ben destacades, com
ara la del malaguanyat Vicent Salvador, s’han quedat en una filologia més
clàssica. Els actuals estan més connectats amb els estudis literaris d’arreu del
món. Ho notes quan fas avaluacions de projectes d’investigació i veus la gran
diferència entre els plantejaments dels joves i els dels més grans.
Suposo que vas
viure de ben a prop el terratrèmol que va provocar la Literatura
catalana contemporània de Joan Fuster, amb aquells articles de Joan
Lluís Marfany a Els Marges.
Crec que es va
ser molt injust amb Fuster. Ell no volia fer la feina dels professors. Era un
encàrrec de Max Cahner i crec que és un llibre magnífic. Es va limitar, que no
és poca cosa, a donar el seu punt de vista a partir del que ell mateix era, un
gran lector. En molts aspectes, això sí, obria línies d’investigació, perquè
era el primer que s’escrivia sobre molts autors.
Molas tenia un
defecte: tenia un punt sectari. Molts dels seus deixebles el que millor
aprenien d’ell era això mateix i esdevenien més sectaris encara. En el fons,
Molas era molt més curiós que els seus deixebles. Les seves virtuts: un
treballador incansable i un sentit de l’humor molt personal. Era el rei
dels calembours.
En el cas de
Marfany, crec que ara mateix potser no signaria aquells articles. De fet, la
recerca que va fer sobre el Modernisme és magnífica.
També vas fer
una de les primeres entrevistes a Vicent Andrés Estellés, que es va publicar en
la revista Serra d’Or el 1978.
Cert. Em va
costar moltíssim aconseguir-la. Havien acabat de concedir-li el Premi d’Honor
de les Lletres Catalanes i començava a tenir molts problemes amb la María
Consuelo Reyna en Las Provincias. A més a més, estava malalt i l’havien
operat de flebitis, si no me’n recordo malament.
Vaig anar darrere
d’ell uns quatre o cinc mesos i al final el vaig poder entrevistar en una de
les seves vingudes a Barcelona per qüestions mèdiques. Recordo que em contava
divertit que s’estava a l’habitació de l’hospital i hi havia moltes infermeres
boniques. Quan estaven a punt d’operar-lo, no va necessitar anestèsia. “Una em
fa una mamadeta i a dormir”, em va dir, entremaliat.
Rod Stewart té
un elapé titulat Atlantic Crossing. Tu vas haver de fer la mateixa
cosa per triomfar. Vas arribar a ser catedràtic d’estudis hispànics a la
Universitat de Brown…
Tenia molta
curiositat per conèixer món i vaig obtenir una beca Fulbright. Vaig triar la
Universitat de Yale, on tenia gran impacte el moviment descontructivista, que a
mi m’interessava molt.
Hi havia el
professor belga Paul de Man i jo volia conèixer-lo i treballar amb ell. El fet
és que quan jo hi vaig arribar el 1986 ell acabava de morir. També hi havia
Harold Bloom. Eren l’avantguarda. Jo n’havia tingut notícia en unes
conferències a Barcelona sobre tendències de la crítica literària on havien
convidat Christopher Norris i Terry Eagleton.
Un altre atractiu
era el catedràtic de català i espanyol Manuel Duran, fill del fiscal general de
Catalunya en temps de la Segona República Espanyola. S’havia exiliat a Mèxic,
on es va llicenciar en lletres i en dret i després va treballar com a intèrpret
per a les Nacions Unides. Va ser un dels impulsors de la North-American Catalan
Society i n’era el president precisament quan jo era a Yale.
Jo anava molt a
la biblioteca. Ja saps com són les biblioteques universitàries anglosaxones: hi
pots caminar per tot arreu i consultar els llibres que vulguis. Vaig
escriure Poesia i sistema (Empúries, 1989), sobre la poesia
postsimbolista dels anys vint i trenta del segle passat. Vaig descobrir els
plantejaments de la teoria dels polisistemes, que ningú havia treballat a
Catalunya. També vaig conèixer Claudio Guillén, especialista en literatura
comparada.
Després em van
fer tres propostes de feina: a Yale, Brandeis i Wellesley. Vaig triar la
darrera per qüestions pràctiques. Al cap de nou anys, vaig passar a Brown com a
catedràtic, en substitució de Geoffrey Ribbans, que, com molts altres
professors britànics, se n’havia anat al Estats Units per la situació de crisi
que Margaret Thatcher va provocar en la universitat durant els anys vuitanta.
Potser la
literatura comparada és una mica la germana pobra dels estudis literaris. A mi,
per exemple, tret d’alguna obra clàssica en llatí o grec, no em van fer llegir
res a la facultat més enllà de la literatura en la llengua de cada assignatura.
A l’institut, ara hi ha una assignatura de literatura universal, però en la
meva època, ni això. Sempre teníem visions massa parcials, massa nostres.
Efectivament,
sempre eren visions monolingües o mononacionals. Molas, de tant en tant, feia
connexions, però poca cosa més. A mi, em va obrir la mirada la meva estada als
Estats Units. Aquí fins als anys noranta no hi havia ningú que sabés literatura
comparada ni teoria literària. A la Universitat Autònoma de Barcelona només
Sergi Beser en sabia alguna cosa i les seves classes eren il·luminadores.
A més a més, als
Estats Units s’ha promogut molt la connexió entre la literatura i altres
disciplines, perquè no és només un fet estrictament lingüístic, sinó també
cultural.
Manuel Duran em
comentava que havien triat Mèxic com a lloc final d’exili per proximitat
lingüística, però la primera frase que va sentir, en espanyol, tan bon punt va
baixar del vaixell, va ser “Manito, que te vuelan el velís” –Germà, que
et roben la maleta. Òbviament, no la va entendre.
La literatura
comparada hauria de ser la germana gran de totes les altres: no conec cap
lector que només llegeixi llibres escrits en una sola llengua. Sigui en
original o en traducció, tots llegim en una mena de popurri lingüístic i
cultural. La vella literatura comparada, la del segle XIX, facilitava la
comprensió de les diferències, establia relacions.
Actualment, la
literatura comparada és un camp dinàmic, interdisciplinari i globalitzat que va
més enllà de l’enfocament tradicional i eurocèntric sobre la influència directa
entre literatures nacionals. Hi ha una atenció a la “literatura sense
fronteres”, que inclou estudis interculturals, estudis de la traducció,
literatura mundial i la interacció entre la literatura i altres mitjans
–cinema, arts visuals– i, més recentment, l’ecocrítica.
La interconnexió
entre disciplines m’ha permès, per exemple, d’escriure un llibre sobre menjar i
literatura: Saber y sabor: escritura y comida (Iberoamericana,
2023).
De vegades, em
fa l’efecte que hi ha una mena de contradicció entre els estudis literaris
locals i el fet que la major part de la literatura que es consumeix, o que
s’edita, si més no, són traduccions. En algunes editorials, les traduccions
arriben fins al vuitanta o el noranta per cent de la producció.
En el món
anglosaxó es tradueix molt poc i, per tant, allà el professorat interessat a
fer literatura comparada sap llengües. Per contra, aquí el problema en el món
acadèmic és que has de saber més d’una llengua i no és habitual. Em sembla que
per això aquí no hi ha grans especialistes.
Afortunadament,
ara comença a haver-hi estudis de gent més jove, sobre ecocrítica, per exemple,
que també és literatura comparada, o els estudis sobre espai o de gènere.
Ets membre de
la North-American Catalan Society, de l’Anglo-Catalan Society i de
l’Associazione Italiana di Studi Catalani. Com veus la catalanística
internacional?
Crec que fins fa
poc la catalanística internacional era la gran esperança de salvació dels
estudis locals. Ara hi ha hagut un anivellament. Fa anys, tot es feia en la
mateixa universitat: hi estudiaves, t’hi doctoraves i feies classes. No hi
havia mobilitat. Afortunadament, ara els investigadors viatgen molt més, veuen
món i coneixen maneres de treballar molt diferents i innovadores.
És cert que hi ha
grans diferències entre països. Itàlia és molt filològica. A la Gran Bretanya,
com a Amèrica o a Austràlia, es fan més estudis culturals. Els francesos també
són més tradicionals. Al Brasil, per contra, són molt innovadors.
Daniel
P. Grau entrevistant Enric Bou
I com veus la
barreja que es dona en aquestes associacions entre nadius i catalans?
Jo crec que hi ha
una distinció entre les anglosaxones, l’Anglo-Catalan Society i la
North-American Catalan Society, i les altres. En el primer cas, els catalans
s’hi han integrat molt, especialment els que viuen allà, i parlen el mateix
llenguatge crític. En canvi, entre els investigadors d’aquí, els europeus, de
vegades, tot i que cada vegada menys, s’hi noten punts de vista diferents.
Recordo que em
van enlluernar els estudis d’un tal Dominic Keown. Escrivia sobre poesia
contemporània amb unes eines crítiques molt diferents. Repartia llenya a tort i
a dret amb elegància. Com m’havia explicat Sergi Beser que feien els
anglosaxons, i després se n’anaven al pub a fer una cervesa. El vaig conèixer
anys més tard i ara som molt amics. Hem anat sovint al pub.
A banda d’això,
hi ha el relativament to familiar, en el bon sentit del terme, perquè alhora
sempre té un nivell acadèmic excel·lent, que trobem en l’Anglo-Catalan Society.
Imagino que hi té a veure, d’una banda, que es va fundar amb una gran presència
d’exiliats, que sempre hi eren presents, i, d’una altra, amb el fet que és
l’única que fa congressos anuals, la qual cosa facilita que els investigadors
es troben amb assiduïtat, com bé saps.
La
North-American Catalan Society va estar a punt de desaparèixer.
És cert. Va ser
precisament poc després del congrés de Brown. Philip Rasico volia organitzar un
congrés a Menorca, perquè hi tenia una connexió personal. Va anar fent via per
la seva banda i de sobte hi va haver una revolta. Rasico va abandonar
l’associació. Per sort, les aigües es van reconduir. Ara la NACS publica
la Catalan Review amb Liverpool University Press i és una
revista de molt bon nivell. Quan jo n’era el president vaig fer les gestions
per al canvi d’editor.
Espero que aviat
tornem a fer un congrés conjunt entre l’Anglo-Catalan Society i la
North-American Catalan Society, com el que va tenir lloc a l’Eaton College el
2004.
Miro el
rellotge i m’adono que hem estat gairebé quatre hores xerrant i no ens hem fet
ni un cafè. Jo m’hi estaria quatre hores més: Bou és d’aquelles persones que
sap molt de moltes coses, però que parla sense el més mínim toc de pedanteria.
Decidim que és
el moment de fer una cervesa i preguntem pel millor lloc. Ens diuen que, si
volem fugir dels llocs massa turístics, la millor cosa que podem fer és anar a
Ca Revolta. Abans d’adreçar-nos-hi, no podem evitar entrar en les dues
llibreries de vell que hi ha enfront i al costat de l’Octubre Centre de Cultura
Contemporània: la de l’amic Rafael Solaz i El Asilo del Libro.
En aquesta
darrera tenen un exemplar de la primera edició d’El gran foc dels garbons,
de Vicent Andrés Estellés, amb il·lustracions de Francesc Lozano. És una edició
de bibliòfil molt abellidora, però té un preu prohibitiu i ho deixem córrer.
Caminem
tranquil·lament pels carrers del centre de València. Enric va carregat amb la
cassola d’arròs al forn del ceramista d’Alzira Xavier Claur que li vaig
prometre. Li la vaig comprar en la darrera Escuradeta i no sé com s’ho farà per
a emportar-se-la a Venècia, perquè pesa bastant. Em diu que m’enviarà una
fotografia de l’arròs que pensa fer-hi.
Arribem a Ca
Revolta. Enric prefereix cervesa torrada i ens decantem per una Turia. Ja la
coneixia: es nota que ve per València bastant sovint. Mentre ens les serveixen,
aprofita per a dedicar-me Venècia, ciutat de pèrdues i Desviacions.
Proses de viatge, un llibre seu que no coneixia però que fa goleta.
M’adono que ha
substituït la ploma estilogràfica Cross, americana, que feia servir la darrera
vegada que ens vam trobar, per una Diplomat, alemanya. Això sí, continua
signant els seus llibres amb tinta negra. Com altres vegades, tornem a parlar
de plomes. Em diu que també li agraden molt les Leonardo, italianes, i que hi
ha una botiga magnífica a Florència que també ven per internet.
No hi ha cap
altra taula ocupada a Ca Revolta i hi estem tan sols que fins i tot preguntem
si estan a punt de tancar. Ens diuen que no i, de fet, comencem a sentir una
guitarra flamenca que prové de l’interior del local. Al cap d’una estona,
s’acaba la música i ens envaeix una colla de gent de pell molt blanca que parla
anglès. Alguns semblen unes gambes: han abusat del sol valencià. Fugint fugint,
hi hem caigut de ple.
De camí cap a
casa rebo un missatge d’Enric amb l’enllaç de la Casa della Stilografica. Hi
faig una ullada i, efectivament, és un perill…
García Márquez frente a
estanterías llenas de libros
Cada 23 de abril, el Día
Mundial del Libro y el Día del Idioma Español recuerdan que una lengua también
viaja a través de sus historias. La literatura colombiana encontró lectores
internacionales gracias a novelas, cuentos, poesía y crónicas. En las mismas
pantallas donde se consultan bibliotecas digitales, clubes de lectura o
el login en 1xBet, los libros
comparten espacio con otras formas de ocio. Su expansión mundial no nació de
una sola campaña, sino de décadas de traducciones, editoriales, premios y recomendaciones.
García Márquez abrió una puerta inmensa
La publicación de Cien años de soledad en 1967 convirtió a
Macondo en un lugar reconocible. La novela fue traducida a numerosos idiomas y
consolidó a Gabriel García Márquez como figura central del boom
latinoamericano. El Nobel de Literatura de 1982 amplió esa circulación y
presentó su obra ante públicos.
Momento
Aporte a la difusión
internacional
1967
Cien años de soledad alcanza lectores de
varios países
Década de 1970
Nuevas traducciones
fortalecen la presencia editorial
1982
El Nobel confirma el
reconocimiento mundial
Siglo XXI
Otros autores
amplían géneros, temas y estilos
Desde 2018
Programas públicos
apoyan traducciones extranjeras
El éxito de García Márquez
no cerró el camino detrás de él. Al contrario, animó a editores y lectores a
buscar otras voces procedentes de ciudades, costas, montañas y selvas.
Una literatura más amplia que Macondo
Después del boom, nombres
como Álvaro Mutis, Laura Restrepo, Héctor Abad Faciolince, Juan Gabriel
Vásquez, Fernando Vallejo y William Ospina llegaron a catálogos extranjeros.
Sus obras mostraron que la narrativa colombiana no responde a una única
fórmula. Hay novelas históricas, relatos urbanos, poesía, memoria personal,
literatura infantil y exploraciones de la naturaleza.
Entre los factores que
impulsaron esa presencia aparecen:
traducciones cuidadas por editoriales extranjeras;
participación en ferias internacionales del libro;
premios que despertaron nuevas lecturas;
agentes literarios con redes fuera del país;
festivales donde los autores dialogan con otros públicos;
bibliotecas digitales que facilitan descubrir obras.
El entretenimiento digital
reutiliza símbolos literarios. Algunos juegos de casino recurren a manuscritos,
bibliotecas, personajes y mundos fantásticos para construir su estética, aunque
una referencia visual nunca sustituye la complejidad de una novela. Así, las
imágenes nacidas en los libros circulan después por otros formatos.
Traducir significa volver a escribir un mundo
Una obra no cruza fronteras
únicamente porque exista interés. Necesita una traducción capaz de conservar
ritmo, humor, silencios y referencias culturales. Reading Colombia ha
financiado decenas de traducciones y publicaciones en distintos países desde
2018. En 2025, quince editoriales extranjeras recibieron apoyo para llevar
nuevos títulos a otros idiomas.
La traducción evita que el
catálogo internacional dependa siempre de los mismos nombres. Obras de autoras,
escritores regionales y proyectos independientes encuentran así una entrada a
librerías donde antes no estaban disponibles.
El 23 de abril mira al presente
El Día del Libro no funciona
solo como homenaje a clásicos. Bibliotecas, ferias y centros culturales lo
aprovechan para presentar novedades, recuperar obras olvidadas y acercar la
lectura a otros públicos. En 2026, la Biblioteca de Escritoras Colombianas
reunió la producción de 97 autoras en diez antologías, ampliando la memoria
literaria disponible.
Los catálogos digitales
permiten pasar de una recomendación a una muestra de lectura en segundos. Esa
facilidad convive con series y tragamonedas temáticas, pero el libro conserva
una ventaja particular: permite entrar en una voz, un ritmo y una mirada
durante muchas páginas.
La fama mundial ya no depende de un solo autor
García Márquez sigue siendo
la referencia más reconocible, pero la literatura colombiana circula por más
rutas. Traducciones, festivales, editoriales independientes y programas
públicos han construido una presencia diversa que no puede resumirse en un
único estilo.
Cada 23 de abril, esa
trayectoria vuelve al primer plano. El mejor homenaje no consiste únicamente en
recordar títulos famosos, sino en descubrir una obra nueva, seguir a una
editorial pequeña o abrir espacio para voces que todavía buscan su primera
traducción.
