Mostrar mensagens com a etiqueta Tradução. Mostrar todas as mensagens
Mostrar mensagens com a etiqueta Tradução. Mostrar todas as mensagens

segunda-feira, 19 de outubro de 2026

Estudar galego nunha universidade alemá. O caso do Centro de Estudos Galegos de Kiel

 

Instalacións da Universidade de Kiel, en Alemaña. Imaxe: CAU

Escrito por María Xosé Porteiro

As estatísticas oficiais apuntan a que se fala galego nunha vintena de países: Arxentina, con 750.000 falantes, e con menor intensidade Alemaña, Austria, Brasil, Croacia, Cuba, Estados Unidos, Finlandia, Francia, Hungría, India, Irlanda, Italia, Polonia, Portugal, Reino Unido, Rusia, Suíza, Uruguai e resto do Estado español. Pódese estudar lingua e cultura galegas nos Centros de Estudos Galegos (CEG) en máis de corenta universidades estranxeiras onde se afonda no coñecemento da nosa cultura mediante investigacións e a súa difusión internacional. 

Os CEG dependen da Secretaría Xeral de Emigración da Xunta e traballan como departamentos dotados de lectorado especializado en filoloxía galega. Esta posibilidade favorece o coñecemento da nosa cultura e dá valor a súa referencia como lingua de prestixio, tanto desde a perspectiva histórica coma cultural. 

Neste sentido, é notable a oferta de cursos específicos e viaxes de estudo para coñecer o noso país como o organizado pola universidade de Kiel (Alemaña) onde existe desde hai 19 anos un Centro de Estudos Galegos adscrito ao Seminario de Linguas Románicas. Co seu director e recoñecido catedrático de lingüística románica, Elmar Eggert, acompañados polo Dr. Facundo Reyna-Muniain, un grupo de estudantes de galego visitou recentemente Galicia.

Elmar Eggert en Vigo 


Eggert é unha autoridade internacional no eido da lingüística como experto en linguas románicas: francés, español, portugués, e agora tamén galego. Falamos con el durante esta visita do alumnado de Kiel ao Museo do Mar de Vigo para afondar nas ligazóns literarias da cidade. O seu enclave histórico e paisaxístico dá título ao Capítulo VIII:  La baie de Vigo, da obra de Julio Verne, Vingt mille lieues sous les mers. No museo pode verse o artefacto ideado polo industrial vigués Antonio Sanjurjo Badía que inspirou o submariño citado na novela. Ese mesmo mar aparece no poemario De catro a catro, do poeta da Xeración do 27 Manoel Antonio, ou nas Cantigas de amigo na Idade Media.

Maria Xosé Porteiro: Como comezou a súa relación coas linguas románicas?

Elmar Eggert: En 1994 pasei un ano en Francia onde me examinei de Lettre moderne e desde aquela o francés é para min unha lingua moi querida e familiar, fermosa pola súa estética, na que me sinto moi cómodo. A fonética do francés é atractiva e aprendela na etapa da mocidade foi estimulante.

MXP: Logo dese primeiro e fondo contacto cunha lingua romance estudou outras.

EE: Si, e iso motivou a miña elección de ser lingüista. Non me dedico a ensinar gramática e facer traducións; a miña tarefa é dar a coñecer o funcionamento dunha lingua, o uso dos tempos verbais, historia, sociolingüística, pragmática e outros aspectos. Para que os alumnos poden chegar a ser profesores teñen que afondar nestes coñecementos.

 

MXP: A lingua diferencia ao ser humano de calquera outra especie animal. Tamén provoca un interese filosófico?

EE: Si, a antropoloxía lingüística está na base dunha lingua. Tamén a sintaxe, a gramática, o léxico ou a semántica. Pero para dominala hai que falala, practicala, coñecer a súa historia e as tradicións discursivas, practicar o seu uso, deterse nas tradicións e, con ese coñecemento, crear algo novo. Trátase de entender como funciona esa lingua, a relación entre o pensamento e a linguaxe, por que se escolle un determinado xeito para dicir algo dunha maneira e non doutra, saber si é un acto non reflexivo no que inciden criterios sociais, pragmáticos ou políticos... Hai moitos elementos que descifrar no complexo xeito co que funciona a linguaxe, ver como reaccionan os falantes con tantas variantes posibles e como se fai a escolla. É moi interesante achegarse un pouco máis á complexidade das linguas e á potencialidade que ofrecen.

MXP: O francés foi a súa primeira escolla, máis despois foron o portugués e o español. A que lle dá máis importancia, ao coñecemento teórico ou a práctica?

EE: Á combinación de ambas cousas. Explico o que é a lingua na práctica máis tamén nos textos de documentos históricos, nos vídeos, porque alén de rexistrar o funcionamento dun sistema, para o alumnado é importante saber por que funciona de determinado xeito e preguntarse sobre a realidade lingüística cun enfoque un pouco diferente onde a temática pode ir máis sobre a Historia. Na lingüística hai varias correntes como a gramática xenerativa. Outras apóianse en estruturas para deseñar árbores sintácticos, pero a linguaxe é sempre algo cultural, histórico, social. Non é unha maquinaria que funciona dunha determinada maneira pois sempre serán os falantes quen deciden como falar, que falar, por que facelo, e non podemos prescindir dese contexto.

Museo do mar de Vigo. Submarino que inspirou a Jules Verne


MXP: Semella que agora xa non sexa imprescindible aprender un idioma para andar polo mundo.

EE: É que unha cousa é falar e outra comunicarse. Trátase de lograr un entendemento onde a transición sexa algo máis. Sempre hai connotacións, aspectos da identidade e o respecto que supón coñecer os matices dun idioma. Ensinamos a amar, a facer nosa unha lingua sexa cal sexa o nivel que se teña. É un pacto de respecto, de intercambio, entre o falante e unha lingua.

MXP: Implica estar aberto a outras culturas, opinións, xeitos de vida, respecto da diversidade...?

EE: Implica amar ao outro de xeito diferente, pero primeiro hai que recoñecer o que non se coñece e querer saber por que algo é de determinada maneira, ter curiosidade, estar aberto, axudar ao alumnado a amar e descubrir outros mundos, facernos preguntas. É unha maneira científica de ver as cousas, non só como obxecto senón na práctica diaria. É estarmos atentos ao outro. Nesta viaxe cos estudantes reiterabámoslles que observasen como se usa a lingua na rúa porque non é inocente saber as razóns polas que se fai de determinada maneira

 

MXP: Profesor, véxoo coma un navegante.

EE: Interésame a Historia porque acompaña á hora de achegarnos a outra lingua, e coñecer os países é importante. Para o portugués fixen varios cursos e tiven unha beca para estudar en Lisboa cunha profesora como alumno único. Aprendín moito, fixemos excursións, coñecín mellor aquela cultura. Foi moi intenso e gustei moito desa lingua que me introduciu no mundo da lusofonía movéndome a estudar tamén a variedade brasileira.

MXP: E como chega ao galego?

EE: Foi unha transición desde o portugués a través do meu colega, Javier Gómez Montero, que fora director do Centro de Estudos Galegos de Kiel. Cando se xubilou preguntoume se sabendo eu portugués podería encargarme do estudo do galego. Aceptei coa condición de facer un achegamento máis fondo. Niso estou desde hai ano e medio, galeguizándome cada vez máis. A miña comunicación cos nosos profesores é en portugués, español, francés, e agora tamén en galego, pasando todo o tempo dunha lingua a outra. Xeralmente é difícil máis cando se fai habitual, non tanto. Eu non coñecía a totalidade da expansión do galego e resultoume moi útil a tese de Facundo Muniaín sobre a diáspora e a experiencia dos Centros Galegos que ofrecen estudos da lingua en Cuba, Arxentina, Holanda, Bélxica ou Australia.

Elmar Eggert e María Xosé Porteiro en Vigo


MXP: Que demanda hai na Universidade de Kiel para a aprendizaxe do galego?

EE: Os nosos estudantes teñen a obriga de aprender, alén do español, outra lingua románica como mínimo e facer estudos cando menos de dous cursos de Filoloxía Hispánica para chegar ao nivel 2 desa outra lingua. Para nós esa comparativa é moi importante. No primeiro ano, introdúcense nos estudos de Filoloxía Románica comparada para ver o conxunto deste ámbito cultural. Logo teñen que facer unha escolla na que o galego é unha opción. Tivemos de 15 a 20 alumnos nun primeiro curso de galego e queremos máis, pero iso require moita presencia, moita enerxía -sobre todo nos primeiros momentos-. Non podemos impoñelo pero si mostralo, participar en excursións coma esta... Por iso un Centro de Estudos Galegos é importante, pero precisa dun lectorado activo.

MXP: Que lle está a supoñer a experiencia que está a vivir coa lingua galega?

EE: Confirma a necesidade e a importancia de penetrar a fondo nunha cultura para coñecer ben a súa lingua: exactamente o que pretendíamos nesta viaxe porque non se sabe moito sobre Galicia na Alemaña. Coñécese o Camiño de Santiago, mais non se relaciona coa lingua nin co país.

 

[Imaxes da autora, agás onde se indica o contrario - fonte: www.praza.gal]

 




Derrière les vitres

Des romans de Patrick Modiano, on pourrait dire qu’ils sont tous plus ou moins écrits à travers une vitre, voire une vitre embuée. Et de L’éléphant, peut-être plus encore.

« Baiser derrière le rideau », Edvard Munch (1892)(détail) 

Écrit par Pierre Benett

Non seulement son personnage épie ses voisins depuis sa fenêtre, mais il regarde les gens et les choses à travers la « lumière blanche et aveuglante » de l’amnésie. Tout le mène donc, sans empressement mais avec la lenteur du pas de l’éléphant, à traverser la vitre. 

À moins de vouloir faire un exercice encyclopédique, il serait vain de chercher à lister les éléments qui reviennent dans les romans de Patrick Modiano. À la rigueur, on peut relever ce qu’on aime y retrouver. En lire un, nouveau ou non, c’est retrouver une atmosphère (vaporeuse), des mouvements (le retour, l’errance, la fugue, la dissimulation), des lieux (les rues de l’ouest parisien, les boulevards de ceinture et leurs immeubles en brique rouge, les cafés), des objets (les numéros de téléphone, les listes), et même des noms (le garage Béavioure !)… et, bien sûr, des êtres perdus dans le temps et en quête d’eux-mêmes à travers un détail à y retrouver, tant et si bien qu’ils pourraient n’en former qu’un. Ce cycle, désormais composé d’une cinquantaine de romans depuis La place de l’Étoile (1968), n’a ni véritable début ni, de ce qu’on en sait, de fin. À l’image des Boulevards de ceinture, sa forme est absolument circulaire, comme la mémoire.

Il y a un donc un plaisir certain (régressif, diraient peut-être nos amis psychanalystes, mais pourquoi pas ?) du retour du même dans certaines lectures – et on comprend d’autant mieux que les amateurs de Modiano puissent aussi l’être de Simenon. Mais, au-delà de la lecture réconfortante, ce sentiment n’a rien d’anodin concernant un écrivain qui met en scène moins le retour de l’identique que les légers décalages, défaillances et divergences de la mémoire. Au contraire, il faut peut-être faire confiance à ce sentiment-là. Car tout se passe comme si, depuis plus d’un demi-siècle, le romancier donnait à ressentir à ses lecteurs ce qu’éprouvent ses personnages, qui voient revenir des détails de leur passé, se font surprendre par les coïncidences et les échos entre les époques, voient la même chose se passer mais différemment. Dès lors, si on en a lu au moins deux, lire Modiano c’est surtout retrouver une manière de raconter : une narration et une langue en apparence claires, mais qui s’opacifient au fur et à mesure que progresse la lecture (du roman en question, et du cycle dans son ensemble). En quelques pages, on ne sait plus où l’on est, ou plutôt quand on est. Et il faut s’y reprendre à plusieurs fois pour dissiper un peu le brouillard qui nous entoure – nous et eux, tous ces gens qui tentent tant bien que mal de le transpercer.

L’éléphant ? Drôle de titre pour l’auteur de Villa Triste ou Du plus loin de l’oubli. Le réseau Modiano, toujours bien informé, nous apprend que le roman devait s’appeler Derrière les vitres et que, tel un personnage de Modiano, il a pris une seconde identité. Laquelle est la vraie ? Les deux titres ne font pas mystère de leur signification. Ludo Van Walle, vieil homme, vit de menus travaux éditoriaux et de traductions pour les bien nommées éditions du Sablier (déjà présentes dans Accident nocturne). Il passe beaucoup de temps à sa fenêtre, à regarder, dans l’immeuble d’en face, celles d’une femme plus ou moins de son âge, Mme Thouvenin, et d’une plus jeune, Yvonne Beulaigne. De l’éléphant, il a la silhouette et le poids (1,95 m et plus de 120 kg), à tel point qu’il ne se reconnaît plus. Mais il n’en a pas la mémoire : il ne se souvient de rien. Aveuglé, il doit faire, malgré ses maux de tête, un effort constant. Mais sa dépossession est aussi une chance. S’il ne reconnaît rien ni personne, il est doté du sixième sens des personnages de Modiano : il sait reconnaître des signes du passé, même et surtout imaginaires. Où et comment a-t-il connu cette Mme Thouvenin, qui, contrairement à lui, ressemble à celle qu’elle était il y a quarante ans ? Et ce Bernard Pinguet, qui ressemble à s’y méprendre aux innombrables types louches qui entouraient son père ? D’où vient cet air de déjà-vu ?

Il y a le malaise du passé, mais il y a aussi celui du présent, que Van Walle évite, agressé par son « vacarme », « de plus en plus assourdissant », dans un monde devenu « si incompréhensible », où l’on prévoit « des guerres prochaines ». Depuis quelques livres, le témoin Patrick Modiano observe explicitement Paris et son époque se modifier sous ses yeux. Le téléphone est devenu portable, les rues sont encombrées de touristes… On reste chez Modiano : l’indicatif n’est pas encore 06 mais 01, les quartiers sont déserts et l’on y porte encore une montre (ce qui conduit à ce geste inouï : demander l’heure). Contrairement à ce que son image d’Épinal laisserait croire, cette œuvre n’est pas étanche aux transformations contemporaines ; simplement, elle les regarde avec un léger décalage. Là encore, comme derrière une vitre.

À l’affût de signes, de coïncidences, de traces, l’éléphant qui erre dans le XVIe arrondissement se lance dans une quête qui, en sourdine, se fait pressante, vitale, car elle a lieu à un âge où, le sablier le rappelle, le temps est compté, où apparaît « le signal que ces images du passé allaient brusquement s’éteindre ». Tout devrait donc aller vite et l’enquête donner des réponses, mais la brièveté de ce livre, l’un des plus courts de l’auteur, aux chapitres parfois constitués d’une seule page, n’implique pas que les trous et ellipses qui composent la majeure partie du récit soient remplis. Comme le remarquait Norbert Czarny à propos du précédent livre, La danseuse, la structure du récit se fait plus vive, l’écriture plus ramassée, ramenée à l’essentiel : le flou entre les temps et entre les images. En somme, on a ici accès à un condensé de Modiano. Où, pourtant, l’écriture continue de chercher des voies pour nous faire vivre la traversée du temps que vit Ludo Van Walle.

Malgré la tension du récit, la quête ralentit, bifurque. Dans L’éléphant, la mémoire semble se délester plus que se remplir, au fur et à mesure qu’avance son lourd et lent personnage. Et Patrick Modiano n’est pas sans une douce ironie : l’amnésique est censé écrire ses Mémoires et rendre un manuscrit, que son éditeur aime appeler un « ours »… On ne dira rien de la résolution de l’intrigue, fulgurante, si ce n’est qu’elle rebat les cartes de manière magistrale, en quelques paragraphes sidérants où un personnage confie son angoisse à un autre, où les simples mots « rafle » et « panier à salade » disent que « quelque chose s’est passé ici longtemps auparavant, un événement dont lui parvenaient encore des ondes, mais brouillées ». Tout le récit se retrouve inséré dans un temps qui le dépasse et le condense à la fois. Sans retrouver une mémoire totale et lumineuse, l’éléphant traverse enfin la paroi de verre qui le séparait de lui-même.

Le merveilleux tour de passe-passe que Patrick Modiano organise à nouveau, la féerie de cette ronde qu’il orchestre avec une simplicité confondante et pourtant si subtile, l’émotion que nous procurent les détails qu’il parsème dans son texte, la finesse avec laquelle il brouille les temps : tout cela nous fait regarder nous aussi avec des jumelles. C’est-à-dire en regardant de loin, mais en voyant de près.

 

Patrick Modiano | L’éléphant. Gallimard, 112 p., 16 € 

[Image : CC0/WikiCommons - source : www.en-attendant-nadeau.fr]

terça-feira, 13 de outubro de 2026

«Eichmann a Jerusalem», vigent i polèmic, es publica en català seixanta anys després

VilaWeb conversa sobre l’obra de Hannah Arendt amb la professora Fina Birulés, la traductora Helena Lamuela i l’editora Maria Nadal

Escrit per Ot Bou Costa

A principi dels anys seixanta, la pensadora Hannah Arendt va sotragar l’opinió pública mundial amb les cròniques del judici a Adolf Eichmann, un dels responsables directes del genocidi contra el poble jueu comès per l’Alemanya nazi. Les cròniques, publicades a la revista New Yorker i escrites amb una gran distància analítica, irònica i dura, van originar una polèmica fortíssima, que avui encara s’arrossega. L’any 1963 ja es van aplegar en un llibre de títol cèlebre, Eichmann a Jerusalem. Un informe sobre la banalitat del mal, que inexplicablement encara no s’havia publicat tot sencer en català. Ara ho ha fet l’editorial Arcàdia, amb una traducció d’Helena Lamuela. I no pas en un moment qualsevol.

La lectura és vigent i pertinent no sols perquè ajuda a entendre les turbulències internes que viu avui l’estat d’Israel, amb unes eleccions a la cantonada, sinó també perquè les cròniques d’Arendt no s’han llegit prou ni s’han llegit bé. El llibre es publica amb una introducció de Fina Birulés, professora de filosofia contemporània a la Universitat de Barcelona, ara retirada, i una de les principals expertes de casa nostra en l’autora. Birulés hi lamenta que, en gran manera, la conversa que s’ha tingut entorn del llibre s’edifica sobre tòpics o crítiques que es refereixen més a la polèmica que va causar que no pas a la literalitat del text. 

El primer element mal entès, segons el seu parer, és que se suposa que el llibre és una teoria sobre la banalitat del mal malgrat que, en realitat, l’expressió només hi surt dues vegades: al títol i en uns apunts afegits a posteriori. Arent, diu Birulés, fa tot just un informe en què “mostra que Eichmann es presenta a si mateix com un perfecte pare de família que fa una feina que li serveix per a pujar l’escalafó i tenir cura de la família”. Arendt es limita a descriure, i en la descripció no cerca consol per la tragèdia, sinó purament la constatació que “hi ha hagut grans crims comesos per persones que aparentment no tenien intencions malignes”.

El segon problema és la mala interpretació que es va fer del to irònic de les crítiques. Segons Birulés, Arendt el fa servir per a allunyar-se del sentimentalisme, perquè considera que, per a comprendre les coses terribles, hom no s’hi pot aproximar només amb un sentiment per les víctimes. Les ferides del món s’han d’afrontar de manera rigorosa, diu. “Arendt va ser molt criticada pel recurs de la ironia: li va costar car i va perdre molts amics. I la ironia és una manera de distanciar-se dels fets per pensar-hi sense quedar negat per les llàgrimes”, diu Birulés.

“Arendt es demana com s’ha de jutjar algú que no té mens rea, que no té cap intenció de fer el mal, sinó d’obeir una llei particular. I la manera de fer-ho és jutjar-lo i condemnar-lo per crims que encara no eren prevists en l’ordenament legal”, explica. “Ella diu que Eichmann és un subjecte incapaç de pensament, de reflexió, i, per tant, situa el problema en l’aspecte del coneixement. I fa un desplaçament interessant. No es fixa en l’emoció i en l’empatia. I això li permet, després, en el judici, de dir que Eichmann ha de ser condemnat no sols per haver comès un genocidi contra el poble jueu, sinó també per crims contra la humanitat”, explica Birulés.

I el tercer és que Arendt va posar el dit a la nafra fent aflorar “una cosa que sabia tothom, però que no havia dit ningú fora d’Israel: que els consells jueus, col·lectius amb el suport dels nazis, van col·laborar en certa manera en l’eliminació dels jueus”, explica Birulés. “Arendt diu que si no haguessin existit, no és pas que no s’haurien eliminat els jueus, però probablement molts menys, perquè el responsable de cada consell jueu solia tenir una certa autoritat i ordenava el nombre de persones que anaven als trens. Ara: no sempre va passar això. A Itàlia i en més llocs, els consells jueus es van negar a col·laborar-hi. Però en molts llocs, sí. I ella, dona jueva que escriu per al públic nord-americà, ho posa en evidència. Això va ser molt escandalós.”

La traductora Helena Lamuela diu que hi va tenir molta feina, i molt difícil, no sols per les frases llargues, enrevessades i plenes d’incisos, sinó també per a sintonitzar aquest to distant d’Arendt. Explica que la hi va ajudar trobar una entrevista en què Arendt situava Bertolt Brecht com el seu referent principal a l’hora de trobar el to. Deia Arendt en aquella conversa: “Quan vaig escriure Eichmann a Jerusalem encara no ho sabia, però un dels meus grans objectius era de destruir la llegenda de la grandesa del mal, de la força demoníaca; volia arrabassar a la gent l’admiració que tenen pels grans malvats com Ricard III. I vaig trobar en Brecht aquesta reflexió: ‘Els grans criminals han de ser exposats, i exposats especialment a la riallada. No són grans criminals polítics, sinó homes que han comès un gran crim polític, que és ben diferent. El fracàs de les seves empreses no indica que Hitler fos un idiota i l’abast de les seves empreses no el converteix en un gran home.’” 

Lamuela també explica que durant la traducció pensava sovint: “És clar que va ser polèmica, no m’estranya: justament posa el dit a la nafra que fa més mal. Critica les estratègies propagandístiques de l’estat d’Israel tot just fundat. Ataca la burocràcia, i atacar la burocràcia és molt perillós, perquè si l’ataques, t’ataca. I a vegades, més que no pas irònica, és fins i tot sarcàstica. Llegint el llibre és molt evident per què va molestar tant.” 

De tots aquests elements, la crítica d’Arendt a la propaganda israeliana és especialment valuosa avui encara. Lamuela diu que té un component gairebé profètic. La distància d’Arendt amb els fets, el vernís de la ironia per a poder criticar allò que s’edifica sobre les emocions, aquest refús de l’autocomplaença, són recursos que semblen avui un antídot per a frenar la fanatització de bona part del sionisme. Un antídot que, tres anys després del crim del 7 d’octubre i després de tres anys de genocidi a Gaza, sembla fallit.  

Birulés no creu que el llibre permeti d’interpretar mecànicament la realitat actual, però diu que dóna moltes pistes sobre com Israel ha tractat tot un seguit de qüestions que encara avui són fonamentals en la política del país: “Arendt havia estat sionista perquè era l’única manera que entenia que tenien els jueus per a defensar-se de la persecució. Però tan bon punt va acabar la guerra, al final de la dècada dels quaranta, ja va qüestionar en uns articles certs aspectes de la creació de l’estat d’Israel, cosa que li va valer moltes crítiques. I l’Eichmann a Jerusalem va ser la gota que va fer vessar el vas.”

“Paga la pena preguntar-se per què l’estat d’Israel va decidir de fer el judici a Jerusalem. Per què ningú no va reclamar un tribunal internacional. Per què Adenauer no va demanar l’extradició d’Eichmann. D’alguna manera, el judici va servir a Israel per a donar un estatus comú als habitants de l’estat, la majoria dels quals no havien sofert la persecució. Dient-ho malament: van decidir que la identitat no la feien a partir d’una llengua, sinó a partir d’una memòria, que era europea i no pas israeliana”, explica Birulés. El judici d’Eichmann servia com un espectacle més que no pas com un judici, en paraules del mateix primer ministre David Ben-Gurion, i el text d’Arendt no sols el tractava com un judici, sinó que també denunciava les incongruències de l’espectacle. El judici va servir a l’estat per a consolidar-se sobre un tràngol. “Abans del judici, Arendt va escriure un article en què ja ho avisava. ‘Aquí s’hi jugarà tot. Aquí Israel es funda com si no hi hagués hagut ningú’”, diu Birulés.

Arendt és una autora especialment admirada per Arcàdia, que darrerament ha publicat un llibre de Birulés que servirà als lectors per a aprofundir en totes aquestes idees, Hannah Arendt: el món en joc, i les cartes que Arendt va intercanviar amb el seu amic Günther Anders, aplegades al volum Dona’m notícies teves. L’editora executiva, Maria Nadal, explica que la publicació d’Eichmann a Jerusalem és el segon lliurament d’una nova col·lecció de clàssics del pensament contemporani, molts dels quals, malauradament, no s’han publicat en català. El primer va ser Minima moralia de Theodor W. Adorno.

 

[Font: www.vilaweb.cat]

sexta-feira, 9 de outubro de 2026

L’écrivain Thélyson Orélien, otage d’une époque qui a peur

À travers Thélyson Orélien, sur sa tête, son nom et son roman dont beaucoup parlent sans l’avoir lu, s’expriment les fantasmes et les angoisses d’une époque qui change trop vite, qui file à toute berzingue vers une destination inconnue. Sa soudaine irruption nous révèle à nous-mêmes et le miroir qu’il nous tend est insupportable à regarder.

Manosque, France au 28e édition du festival de littérature « Les Correspondances », le 24 septembre 2026

Écrit par Dorcy Rugamba

Dramaturge, acteur et metteur en scène. Auteur des « Enfants gâtés de Butare » aux Editions JC.Lattès


« Les Titans, par la ruse d’Héra à la colère implacable, s’enduisirent le visage d’un gypse éclatant pour se déguiser. L’enfant contemplait dans un miroir l’image changeante de son propre visage. Alors les Titans s’approchèrent, le couteau du Tartare à la main, et fondirent sur lui. Là où le fer titanique tranchait ses membres, Dionysos faisait de la fin de sa vie le commencement d’une vie nouvelle »

Les Dionysiaques, Nonnos de Panopolis 

Thélyson Orélien a arrêté sa tournée promotionnelle en France, ce n’était plus tenable. Son éditeur canadien a annulé sa tournée au pays. Beaucoup de festivals et de salons du livre l’ont déjà déprogrammé et l’Académie Goncourt l’a retiré de sa sélection. C’est allé très vite. Le sort de cet homme a été scellé en quatre jours chrono. À peine accusé, déjà condamné. Sans même lui donner le temps de réunir un dossier et laver son honneur. Face à la machine, sa parole n’a pas pesé lourd. 

J’ai rencontré Thélyson pour la première fois à Nancy, au festival du Livre sur la Place. C’était alors une reine au milieu d’une ruche. La file d’admirateurs venus lui demander un autographe, une dédicace, un petit dessin, un selfie, s’étendait de la place de la Carrière jusqu’aux arches qui mènent à la place Stanislas. Le monde des lettres n’avait peut-être jamais connu une telle unanimité des critiques, des jurys littéraires et du public depuis longtemps. Son étoile montait à pic dans un ciel sans nuage ; ceux qui n’aimaient pas son roman le chuchotaient à voix basse. 

Nous nous sommes revus au dîner de réception offert à l’hôtel de ville, nous avons parlé de littérature et de Manosque où nous étions programmés pour échanger lors d’une rencontre à deux une semaine plus tard. J’ai vu un homme simple et effacé, qui parle d’une voix douce et sans emphase, sans tics d’écrivain, sans cette préciosité que les écrivains mondains affectent pour se distinguer du commun des mortels. J’ai vu un homme détaché, indifférent à toute l’agitation autour de son nom et qui cherchait un refuge où fuir la foule pour respirer un coup. Il cherchait visiblement quelqu’un avec qui parler normalement, en espérant sans doute dans son for intérieur que je ne me jette pas sur lui pour lui tresser des lauriers. Ce que je n’allais pas faire de toute façon ! 

Je ne lui ai pas partagé mes réserves sur son livre, qui n’ont rien à voir avec son style que je trouve savoureux ni avec les soupçons sur l’IA qui n’avaient pas encore émergé et auxquels je ne crois pas, mais avec ce genre picaresque auquel il a eu recours et qui m’épuise de plus en plus par son omniprésence pour décrire les réalités du sud global. 

Quand je l’ai revu une semaine plus tard, c’était un paria. Sa photo était placardée partout comme un criminel dont la tête est mise à prix, sur la une des grands journaux, il ouvrait les journaux télévisés, des émissions entières lui étaient consacrées. Son nom était traîné dans la boue de cet égout planétaire qu’est devenu internet, son visage grimé en prisonnier, en caïd, en poupée gonflable, en caricature de Tintin au Congo. Tout ça, sans avoir jamais fait de politique, sans avoir régné et écrasé sous son joug tout un peuple comme Papa Doc ou Ceausescu. Comment a-t-il fait pour se faire en si peu de temps des ennemis à une échelle industrielle ? Vilipendé avec plus de violence que des violeurs notoires sur qui glissent les accusations, encore plus honni que des serial killers. Quel destin ! 

Les accusations de plagiat venaient de s’ajouter aux soupçons de faussaire en IA. J’ai vu un homme groggy comme un boxeur coincé dans les cordes, les traits marqués par l’épreuve, et j’ai eu la pénible sensation d’assister aux derniers jours d’un condamné. 

Tous ceux qui ont un problème avec un voisin, avec un conjoint, avec un pays qui n’avance pas dans la bonne direction, avec leurs enfants qui passent la sainte journée sur TikTok, avec les machines qui envahissent notre quotidien, ont décidé de solder tous les comptes avec ce jeune homme à peine arrivé sous les projecteurs pour tout de suite saturer l’espace médiatique. 

À travers lui, sur sa tête, son nom et son roman dont beaucoup parlent sans l’avoir lu, s’expriment les fantasmes et les angoisses d’une époque qui change trop vite, qui file à toute berzingue vers une destination inconnue. Et ce mystère d’un monde qui s’ouvre sur les abysses rend les gens fous et violents. Ce jeune homme cristallise sur sa personne les peurs primales d’une Europe qui a peur de disparaître. Et qui va peut-être disparaître et le monde avec à force de le répéter tous les jours comme un mantra. 

Dans nos rêves et nos cauchemars, Thélyson est l’enfant d’un futur qui arrive trop tôt dans un monde qui n’a pas fini sa mue, qui n’est pas prêt, et ce prématuré a réussi à toucher le cœur d’un nombre incalculable de gens qui aujourd’hui veulent lui faire payer de l’avoir tant aimé. 

Sa soudaine irruption nous révèle à nous-mêmes et le miroir qu’il nous tend est insupportable à regarder. À ce moment précis de l’histoire, nous ne savons plus vraiment qui nous sommes. Nous devons désormais nous confier à une machine pour nous dire ce qui est humain et ce qui ne l’est pas. 

Ce que lui reprochent ses contempteurs, c’est de les avoir mis en crise. Et quelqu’un capable de créer en vous un doute existentiel, vous obligeant à vous dédire du jour au lendemain, ne peut être totalement humain, c’est forcément un robot, un cyborg, un homme augmenté. 

La situation est dure pour lui, bien évidemment, mais elle est encore plus critique pour cette société qui se déchire devant lui. 

À Manosque, je n’ai pas trouvé les mots pour lui exprimer ma compassion et ma solidarité, heureusement, mon éditrice qui était avec moi les a trouvés et les a prononcés pour nous deux pendant que nous prenions un café avant la rencontre. Je me suis contenté de lui tendre son roman pour qu’il me fasse une dédicace. J’ai refermé le livre sans la lire et nous avons attendu. De toute façon, je n’avais rien à dire. J’avais déjà tout dit la veille dans un post public où je lui exprimais ma révolte et mon soutien. 

J’ai pris du plaisir à partager un café en silence avec lui avant d’affronter une place publique noire de monde. Au début, je me demandais en regardant cette foule nombreuse, combien étaient là pour écouter deux auteurs, combien avaient accouru pour voir un homme devenu malgré lui une curiosité publique. 

Le festival a eu l’élégance de tenir la polémique à l’écart pour laisser place à la littérature, et cette rencontre a pris l’allure d’une rencontre littéraire normale, avec des questions-réponses et des lectures d’extraits de C’était ça ou mourir et Les enfants gâtés de Butare, nos deux livres. 

Nous avons cherché, trouvé ou pas, les liens et les parallèles entre l’histoire du Rwanda et celle d’Haïti. Je me suis rappelé que j’ai été moi aussi un jour Jonas Dorléon, obligé comme ce personnage qui porte un prénom biblique de partir ou de mourir. Je suis parti comme lui, en quittant clandestinement mon pays, en fuyant la mort, sans sac Carrefour, sans sac du tout, sans slip de rechange, sans René Depestre pour me tenir la main, avec juste une photo de famille comme cordon ombilical pour me rattacher à ma terre natale. 

Thélyson nous a parlé du ça. Ce « ça » du titre de son roman, vers lequel tend Jonas hors de son île. Au milieu de la rencontre, la modératrice a demandé qu’on écoute « Boya ye », un tube de rumba congolaise des années 80 qui ouvre tout un chapitre à la page 151 de mon roman. Et la voix de Mbilia Bel a fusé des enceintes au milieu des platanes. Un vent de fraîcheur, de grâce et de swing s’est emparé de la place. De l’oxygène enfin. Son corps s’est dégelé, un éclair de malice a traversé ses yeux, son visage poupin et enfantin a refait surface et nous nous sommes mis à onduler, à danser sur nos chaises. Si les femmes n’existaient pas, ce monde serait pire que la jungle du Darién ! Sur le moment, Thélyson m’a confié qu’on entendait les mêmes rythmes à Port-au-Prince. Là-bas ils mixent la rumba au kompa local. 

Pendant que je lisais au public la traduction des paroles de Mbilia Bel, je me demandais ce que ce serment d’amour inconditionnel avait à voir avec l’affaire qui nous travaillait tous l’esprit malgré nous. Finalement, en y repensant le lendemain, je me suis dit qu’il n’y avait peut-être pas mieux pour décrire l’attitude digne et bienveillante de l’équipe des Correspondances de Manosque et du public, qui a accueilli avec beaucoup d’affection et de bienveillance l’homme que partout ailleurs, les milieux culturels après l’avoir porté aux nues ont décidé de jeter par-dessus bord pour se sauver du naufrage qui frappe tout le milieu littéraire. 

J’ai vu un festival et son public faire le choix de la dignité. Si la littérature a encore un sens dans notre monde en mal de repères, c’est celui de nous faire grandir en humanité. 

Les accusations de plagiat qui frappent Thélyson sont graves. Il faut les condamner sans réserve. Que soit rendu à César ce qui est à César. Profitons de cette affaire pour découvrir ces textes spoliés et leurs véritables auteurs. 

Découvrons, pour ceux qui comme moi ne les connaissaient pas, Louis Pauwels et Jacques Bergier, Andy Bautista et la poétesse Dulce Maria Loynaz. Qu’une véritable justice leur soit rendue, lisons-les, mais lisons-les vraiment, il n’y a pas de meilleure réparation. Les auteurs existent pour toucher le cœur des gens, pas pour être brandis comme de vulgaires preuves par des comptes anonymes et incultes dans des procès médiatiques. 

Les œuvres de l’esprit sont sacrées et inaliénables. Ce combat doit être celui de tous. Nous espérons que tous ceux que le pillage des œuvres indigne - la presse, le devoir, le Huffpost, Libération, Mediapart, le Nouvel Obs, les éditions du Boréal, l’académie Goncourt, salons du livre et festivals - seront à nos côtés, avec la même force pour réclamer et obtenir que soit rendu à l’Afrique toutes ses œuvres d’art classique pillées par centaines de milliers et retenues encore de force dans les institutions culturelles occidentales. Que tout ce qui est à César soit rendu à César. 

Reste la vie d’un homme. Quoi qu’ait pu faire le citoyen Orélien Thélyson, ce n’est pas lui qui brûle la planète au chalumeau, ce n’est pas lui qui sème le chaos et la désolation dans le monde. Avant d’être un auteur controversé, c’est d’abord un être humain. C’est le fils de quelqu’un, l’enfant chéri d’une famille et d’un pays meurtri. Une famille dont il nous a partagé quelques moments d’intimité ; le rituel familial dirigé par son père, la lecture quotidienne de la Bible qui l’a amené à lire la totalité des saintes écritures. 

Et l’enfant de cette famille et de ce pays n’a pas à être pourchassé par une meute ! 

Visiblement l’homme lynché cet été n’a pas suffi à étancher la soif de certains milieux. Voici les mêmes chapelles idéologiques aux trousses d’un autre homme noir, un nœud coulant à la main ! 

Aux autres, qui participent à cette curée tout en se réclamant de la culture et du monde progressiste, souvenons-nous, s’il nous reste encore un peu de mémoire avant que les machines ne nous aient entièrement bouffé les tripes, le cœur et le cerveau, qu’on n’a pas le droit de marquer au fer rouge un Haïtien, de le huer, de lui aboyer dessus ou de le traquer comme une bête. 

Il y a des mémoires douloureuses qu’on n’a pas le droit de réveiller. Ce peuple a payé au prix du sacrifice suprême le droit d’être traité avec respect. C’est Haïti qui a permis au siècle des Lumières d’accoucher de sa promesse. En s’élevant de la nuit la plus profonde, ils ont rendu tous les hommes vivants et à venir libres et égaux, en droit et en dignité. Alors regardez-le et regardez-vous ! 

À la fin de la rencontre, Thélyson a eu ces mots pour son île natale : « En Haïti, il y a l’instabilité, le chaos, mais quand on regarde bien, Haïti n’est qu’à une heure de Floride, des États-Unis, le pays le plus riche du monde. Les armes qui tombent dans les mains d’enfants déscolarisés, ces armes qui nous ont mis dehors, ne sont pas fabriquées en Haïti. Ces armes sont fabriquées aux États-Unis et sont arrivées en Haïti. J’aimerais qu’on réfléchisse à la base. » 

IA ou pas, que nous aimions ou pas ce roman, ne glosons pas à l’infini sur la littérature pour mieux détourner les yeux et regardons la réalité sur laquelle cet écrivain a jeté une lumière crue pour la mettre au centre du débat : le sort d’Haïti et du monde. 

Plus tard à la maison, ma femme découvrant la dédicace qu’il m’a griffonnée dans son livre, me fera remarquer qu’elle est écrite sur ce rythme ternaire que des experts de l’IA croient être la signature d’une machine. 

« … pour le partage, pour la beauté et pour la vérité avec beaucoup d’humanité. 

Amitiés, Thélyson » 

C’était ça ou mourir n’a pas été écrit par une machine. Ce rythme ternaire est le souffle même de l’écrivain Thélyson Orélien. 

Il n’est pas le faussaire en intelligence artificielle que certains croient démasquer, mais son passé de plagiaire fait de lui assurément un copiste, et dans ce domaine, il est en avance sur la machine. 

Et ça, pour ces geeks de Cambridge et de la Silicon Valley dont les logiciels avalent et détruisent des livres par containers entiers, c’est inimaginable qu’un jeune migrant venu du fin fond d’un cul de sac du monde ait battu leurs machines infernales à leur propre jeu. 

On oublie souvent que les plagiaires sont des lecteurs compulsifs. Qui parmi ceux qui le brocardent a lu la Bible en entier, lit des journaux philippins, des poétesses cubaines ? Combien de gens lisent encore Louis Pauwels ? Les copistes ont une connaissance intime des textes supérieure à la moyenne. Ils se font déjà la main en imitant le geste créateur. 

De Michel-Ange à Raphaël, Léonard de Vinci, Rubens, Rembrandt, Velasquez, Delacroix ou Manet, l’histoire de l’art est jalonnée d’anonymes copistes devenus de grands maîtres. 

On ne peut que souhaiter à Thélyson de se révéler à lui-même dans l’épreuve.

Bonne route, l’ami, n’oublie pas que Jonas n’a passé que trois jours dans le ventre de la baleine, avant d’en sortir pour tenir la promesse qu’il avait faite à Dieu. 

Dorcy Rugamba, auteur des « Enfants gâtés de Butare » aux Editions JC.Lattès

 

[Photo : JOEL SAGET / AFP Photo - source : www.mediapart.fr]


quinta-feira, 8 de outubro de 2026

Les constel•lacions i metàfores vegetals d’Anselm Kiefer envaeixen la Pedrera

La vida secreta de les plantes és l’exposició sobre «Anselm Kiefer a la Col·lecció Grothe» que es pot veure a la Pedrera fins el 24 de gener. Constel·lacions, vitrines i molta mitologia amagada.

'Per a Ingeborg Bachmann, El vaixell solar' d'Anselm Kiefer 

Escrit per Àlex Milian 

Tot és metàfora en Anselm Kiefer, un dels artistes alemanys contemporanis que no va voler oblidar ni amagar el problema del nazisme després de la II Guerra Mundial, un dels artistes contemporanis més valorats i que ha reinventat el món de l’art -el seu món- d’una manera més personal. 

Les obres de Kiefer necessiten traducció -d’això s’encarreguen les cartel·les de l’exposició- perquè si no, les seves metàfores serien incomprensibles per als visitants, tant siguin experts com neòfits. És l’únic però que se li pot penjar a un artista que fa el que vol, ho presenta com li sembla per expressar crípticament missatges d’alta cultura mentre beu de les tradicions que més li agraden: la mitologia germànica i grega, la literatura, els llibres, la memòria històrica, l’alquímia, el macrocosmos i el microcosmos. Perquè d’això va aquesta exposició, i sobretot el centre de la mostra, The secret life of plants, for Robert Fludd: de la relació entre «l’ésser humà i el cosmos a partir de les idees del metge naturalista i filòsof anglès del segle XVII Robert Fludd», que imaginava una relació complementària entre el món dels astres i el món de les plantes.

Les constel·lacions de The secret life of plants, for Robert Fludd d'Anselm Kiefer

Les obres de The secret life... són una mena de constel·lacions de gran format sobre planxes de plom -un material que Kiefer fa servir molt des que es va quedar amb les plaques d’aquest material que es van desmuntar de les cobertes de la catedral de Colònia. Hi apareixen alguns noms d’estels, algunes pistes sobre la constel·lació (com un cigne dissecat); alguns vegetals fossilitzats per la pintura i alguns números que podrien ser la identificació científica de cossos astrals (o només semblar-ho). Quan se li pregunta a Kiefer sobre les constel·lacions i la seva relació amb el món vegetal en una entrevista del comissari de l’exposició Walter Smerling, l’artista respon lacònicament «Un cel estrellat impressiona sempre, permanentment, amb Fludd o sense». 

Les grans constel·lacions no necessiten explicació. 

Una altra cosa és la sèrie Opus Magnum que també es mostra en aquesta exposició de Kiefer. Són combinacions de pintura, materials, molts vegetals, algunes peces de roba, més plom i qualsevol cosa que l’artista hagi necessitat, tot dins d’una vitrina. 

Kiefer tan aviat reflexiona sobre la mitologia germànica i com va ser fatalment utilitzada pel nazisme, amb una denúncia implícita de l’Alemanya de Hitler, com s’embranca en una instal·lació inspirada en la literatura d'Ingeborg Bachmann -a qui dedica El vaixell solar-; en la d’Òssip Mandelstam (una obra s’inspira explícitament en la seua La remor del temps -editat per Edicions del 1984) o en la de Paul Celan (el seu nom apareix a Cascall i memòria). 

És imprescindible llegir les cartel·les de les obres per no naufragar entre vaixells i constel·lacions. La prova és que comparteixen sala dues obres, totes dues d’Opus Magnum, tan diferents com San Loretto i Per a Ingeborg Bachmann, El vaixell solar.

Més constel·lacions de Kiefer

La primera és una al·lusió a la mitologia cristiana, un miracle segons el qual «uns àngels van traslladar la casa de Maria de Natzaret a Loreto en l’època en què els croats van haver de desistir de la conquesta de Terra Santa». Kiefer està fascinat per la història, la coneix per una pintura de Tiepolo i la refà. Però a la vitrina veiem una gran roca, una petita ermita a sobre i, sobrevolant-la, un avió. No és un bombardeig com sembla. Segons explica la historiadora de l'art Cathrin Klingsöhr-Leroy al catàleg: «l’embull de fils de ferro i de cintes de plàstic» que «la connecta amb un petit avió de plom que hi sura al damunt i que se l’ha d’endur juntament amb l’església diminuta que s’alça sobre la massa de pedra, que recorda una muntanya». 

Fragment de San Loretto d'Anselm Kiefer

La segona està basada en un poema de l’austríaca Ingebor Bachmann, «La gran càrrega» que comença així: «La gran càrrega de l’estiu és embarcada / El vaixell solar espera llest al port / quan darrere teu la gavina s’abat i xiscla / La gran càrrega de l’estiu és embarcada». Però, com explica Klingsöhr-Leroy al catàleg, «a la vitrina de Kiefer, el vaixell solar sembla que ja ha embarrancat i s’ha enfonsat. Entre els fragments de roca volcànica i grisa, resplendeix com si reflectís els raigs del sol ponent. En canvi, les flors que el guarneixen son grises i seques. L’artista reprèn els motius de la mort i de la llum presents en el poema de Bachmann. Les seves obres al·ludeixen sovint a la poeta que (...) tracta ens els sesus escrits els crims comesos pel feixisme i el silenci que hi plana al damunt. (...) La nau solar, triomfal i alhora condemnada a enfonsar-se, és per a ell un símbol del caràcter cíclic de l’existència. El vaixell naufragat, cobert de rovell, tornarà algun dia a fer-se a la mar, renovat, tal com suggereixen els gira-sols que en broten. Per renéixer, abans s’ha d’enfonsar». 

La tercera part de l’exposició està dedicada als llibres d’artista: obres de totes menes i totes dimensions. La que té mida humana i tanca l’exposició amb els records de Kiefer sobre el Rhin és una invitació impossible a entrar-hi. Les que són en vitrines fan bé d’estar vedades a les mans dels visitants perquè fan venir ganes de fullejar. 

Explica Walter Smerling al catàleg que el col·leccionista Hans Grothe, el 2004, va vendre gairebé tota la seva col·lecció. Només es va quedar amb les obres de Kiefer. Quan li van demanar per què va respondre que sabia que s’enyoraria de la col·lecció. «I com tothom sap, contra l’enyorança l’únic remei és un bocí de pàtria. Aquell bocí de pàtria es deia Anselm Kiefer». 

 

[Imatges: LA PEDRERA - font: www.eltemps.cat]




Anne Carson guanya el Nobel de literatura

"Per la seva obra audaç i inventiva que, en un diàleg lúdic amb la tradició clàssica, ha creat noves formes per a la literatura contemporània", ha dit l'acadèmia 


Anne Carson ha estat guardonada amb el Premi Nobel de Literatura 2026, segons ha anunciat aquest dijous l’Acadèmia Sueca. L’escriptora canadenca rep el guardó, segons el jurat: “Per la seva obra audaç i inventiva que, en un diàleg lúdic amb la tradició clàssica, ha creat noves formes per a la literatura contemporània.” 

Carson va néixer el 1950 a Toronto (Canadà). El 1981 va publicar la seva tesi doctoral en estudis clàssics, titulada Odi et Amo Ergo Sum. Al llarg de la seva trajectòria ha combinat l’escriptura de poesia amb la traducció i la docència en diverses universitats, segons que explica l’acadèmia. 

Bona part de la seva obra literària se situa en la intersecció entre l’obsessió del filòleg per les paraules i el desig del poeta de trobar nous significats. Ella mateixa ha definit l’etimologia de les paraules com el punt de partida de tota la seva obra. 

Les obres de Carson traduïdes al català 

El seu primer gran punt d’inflexió literari va arribar amb l’assaig Eros the Bittersweet, publicat el 1986. Carson hi reflexiona sobre l’amor com l’essència i la força motriu del poema, i sobre la distància entre l’amant i l’estimat com allò que posa en moviment el desig i, alhora, la poesia. Eros the Bittersweet arribarà a les llibreries en català el 14 d’octubre. Es dirà Eros dolçamargant, traduït per Núria Busquet Molist i publicat per Veles i vents edicions.

El llibre parteix de la poesia de Safo i de la idea d’Eros com una experiència alhora dolça i dolorosa. Carson hi explora la distància entre l’amant i l’estimat i la manera com aquesta tensió alimenta el desig i la poesia. L’obra ja conté alguns dels trets que marcarien la seva producció posterior: el diàleg entre la literatura clàssica i la contemporània, la combinació de poesia i assaig i el joc entre veus i perspectives diferents. 

Hi ha més obres traduïdes al català de Busquet, publicades per Vaso Roto. Entre els títols hi ha Decreació (2023), La bellesa del marit (2023) i Albertine. Rutina d’exercici (2023). 

L’any 2024 es va publicar Norma Jeane Baker de Troia, també traduïda per Busquet, i el 2025 va arribar Norma equivocada, la versió catalana de Wrong Norma, una de les obres més recents de Carson. 

Així, en els darrers anys s’ha consolidat un petit corpus de l’autora en català, que permet acostar al lector la seva escriptura híbrida, a mig camí entre la poesia, l’assaig, la narrativa i la traducció dels clàssics. 

Veus diferents que dialoguen i es contraposen 

La seva relació amb la literatura clàssica també es manifesta en les seves traduccions del grec antic, que l’Acadèmia Sueca considera obres independents per dret propi. Entre aquestes hi ha la seva interpretació dels fragments de poemes de Safo, publicada a If Not, Winter (2002), i les traduccions de les tragèdies Electra (2001) i Antígona (2015), de Sòfocles, i Bakkhai (2015), d’Eurípides. 

L’acadèmia sueca que en la seva obra constantment hi ha veus diferents que dialoguen i es contraposen. “És a través d’aquestes constel·lacions literàries, sovint inesperades, que Carson ha trencat amb la poesia lírica lligada al jo narratiu i ha inspirat noves formes de literatura contemporània. Aquest mètode d’escriptura condueix a obres lúdiques i iròniques que es mouen no només entre la poesia clàssica i la moderna, sinó també entre diferents gèneres i formes d’art”, destaca l’acadèmia.

 

[Foto: Jay Dixit - font: www.vilaweb.cat]