Un país que es desfà

A 'Les conseqüències' (Proa), Pere Antoni Pons ens parla d'una illa que ha anat cedint espai, llengua i memòria fins al punt de preguntar-se què en queda, del país que havia estat. 

Pere Antoni Pons

Escrit per Guerau Xipell Casol

Historiador per la UB i gestor cultural per la UOC 

Pons no escriu una novel·la de denúncia, ni un al·legat contra el turisme, ni un manifest identitari. Escriu una història de persones. Tanmateix, mentre aquestes persones estimen, s’equivoquen, recorden, callen i en definitiva viuen les seves vides, el país i la cultura on viuen immersos es desfà. La història que explica aquest thriller és la d’una investigació relacionada amb una expedició nazi al poble de l’autor, Campanet, als peus de la serra de Tramuntana.

La Mallorca que apareix a la novel·la és recognoscible perquè fuig dels tòpics. No hi ha ni folklorisme ni nostàlgia complaent. Hi ha la constatació que l’illa ha estat sotmesa durant dècades a dues forces que han alterat profundament la seva manera de ser. D’una banda, un espanyolisme persistent que ha relegat la llengua i la cultura pròpies a una posició subordinada, clarament inferior i, fins i tot, anecdòtica. De l’altra, un model turístic que ha convertit el territori en una mercaderia i que ha acabat transformant no només el paisatge, sinó també les relacions humanes i la manera d’habitar-lo.

El gran encert de Pere Antoni Pons és que mai no converteix aquestes qüestions en un discurs explícit. No hi ha personatges que pronunciïn llargues reflexions sobre la identitat nacional ni cap voluntat de dictar conclusions al lector. Tot emergeix de manera orgànica. El feixisme al qual es va sotmetre l’illa després de l’alçament franquista hi apareix com un fet que altera la vida quotidiana actual, no com una disquisició purament teòrica.

El turisme hi apareix no tant com una activitat econòmica, sinó com un model de país que condiciona totes les altres dimensions de la vida; la feina, el paisatge, l’habitatge, la llengua i, en definitiva, la manera com les persones s’expliquen a si mateixes. La novel·la no cau en la caricatura ni en el victimisme. Sap que la realitat és sempre més complexa que qualsevol consigna i, precisament per això, el seu retrat resulta tan convincent.

Però si el llibre funciona és, sobretot, perquè Pere Antoni Pons escriu suaument. La seva prosa té una qualitat que sovint passa desapercebuda perquè no busca exhibir-se. És una llengua planera, neta i elegant, construïda amb una precisió admirable. Hi ha autors que confonen complexitat amb barroquisme, Pons demostra just el contrari. En las seva senzillesa rau la seva qualitat.

Aquesta manera no implica pobresa expressiva. Al contrari. Les frases respiren naturalitat, els diàlegs sonen autèntics i les descripcions tenen la mesura justa. És una escriptura que confia més en el ritme que en l’ornament, més en la precisió que en l’efectisme. Segurament la seva experiència periodística té un efecte clar en la seva manera d’escriure.

També destaca la manera com està construït l’argument. Les conseqüències és una novel·la que es deixa llegir amb una facilitat sorprenent, de fet jo ho he fet en un cap de setmana. El relat avança sense interrupcions, amb una progressió constant que desperta la curiositat sense necessitat de recórrer a grans girs argumentals. L’interès neix dels personatges i dels seus conflictes, no de l’artifici narratiu. En aquest sentit, Pere Antoni Pons demostra una gran capacitat per administrar el ritme. La novel·la atrapa perquè els seus personatges resulten creïbles i perquè els seus dilemes són universals, encara que estiguin profundament arrelats en una realitat mallorquina molt concreta. Aquesta és una qualitat que sovint s’infravalora i que, en canvi, constitueix una de les bases de tota bona narrativa. 

Pere Antoni Pons

Ara bé, això no significa que l’obra sigui exempta de limitacions. La primera té a veure amb l’estructura dels capítols. La brevetat amb què estan plantejats contribueix a donar agilitat al conjunt, però també provoca una certa sensació d’esquematisme. Hi ha escenes que semblen acabar just quan començaven a desplegar tota la seva força dramàtica. Alguns personatges i alguns conflictes haurien guanyat densitat si l’autor els hagués concedit unes quantes pàgines més. No és tant una mancança com la impressió que el material narratiu donava per a una exploració encara més profunda.

La segona reserva afecta la construcció general del relat. La novel·la avança de manera molt lineal, gairebé sense alteracions estructurals ni canvis de perspectiva que obliguin el lector a reinterpretar el que ha llegit. Aquesta opció fa que la lectura sigui molt clara i accessible, però també redueix una mica la capacitat de sorpresa. Sense necessitat de recórrer a artificis, alguna fractura temporal o algun desplaçament del punt de vista hauria aportat més complexitat a una història que, per temàtica i ambició, podia permetre’s assumir algun risc formal més.

Malgrat això, aquestes observacions no desdibuixen els mèrits d’una novel·la que sobresurt precisament per la seva honestedat. En un moment en què bona part de la narrativa contemporània sembla obsessionada per la pirueta formal o pel gir inesperat, Pere Antoni Pons opta per una literatura que posa tota la confiança en els personatges, en la llengua i en la capacitat del lector de llegir entre línies. És una aposta molt més exigent del que pot semblar.

Quan es tanca el llibre, queda la sensació que el títol és molt més que una simple referència argumental. Les conseqüències no són només les dels personatges, sinó també les d’una illa que ha anat cedint espai, llengua i memòria fins al punt de preguntar-se què en queda, del país que havia estat. Poques novel·les recents han sabut formular aquesta pregunta amb tanta delicadesa i amb tan poca estridència. I, probablement, és aquí on rau la seva grandesa. 

 

[Fotos: Ester Roig - font: www.nuvol.com]

«Xardín de inverno», libro de Ledicia Costas

 

Escrito por Ramón Nicolás

Lembro a lectura deste libro a comezos da década anterior con nitidez. Algún tempo atrás unha novísima autora viña de estrearse cunha novela moi digna e máis que prometedora titulada Unha estrela no vento (2000). Pasaría algo máis de unha década para que publicase O corazón de Xúpiter: peza narrativa que a catapultou dun xeito definitivo no ámbito da literatura xuvenil naquela altura. No mesmo ano que este título anterior, tamén viu a luz o libro de poesía que agora nos ocupa. A súa publicación, ás persoas que seguiamos o seu quefacer literario, non nos estrañou pois aqueles eran tempos nos que a autora levaba a cabo unha actividade incansable no seo do grupo “Poetas da hostia”: colectivo que exhibía, entre outras tarefas, uns innovadores recitais poéticos deseñados coma se fosen combates poéticos e onde os golpes que intercambiaban os e as púxiles-poetas eran, naturalmente, os versos. De algo disto escribe atinadamente a prologuista desta edición: a poeta e música Lucía Aldao.

O libro goza, inescusablemente, dunha actualidade e duns méritos que o paso do tempo non fai esvaecer. Costas, abéirase, así, a un ton confesional que abraza un impulso de honestidade e madureza para deseñar algo así coma un dietario, se cadra ás veces máis unha crónica duns feitos e unhas emocións. Coma se fose un demiúrgo é quen de revivir de maneira transparente vivencias, diálogos, atmosferas e palabras para reconstruír un universo persoal singular e para revelar tamén a orografía dun territorio reservado para a intimidade e que, entende, cómpre compartir.

Velaí coma ese territorio vén ser un xardín habitado por experiencias onde agroman as presenzas familiares, as perdas, as fendas e o baleiro que as ausencias provocan nunha voz lírica que sobe a un escenario para reflexionar sobre a morte e a soidade, tamén sobre o amor, sobre o que foi ou puido ser. Non esquece, malia todo, proxectar un nimbo de luz que é símbolo dunha esperanza: aquela esperanza que escintila en circunstancias adversas nas que cómpre erguerse a través do verso que serve para percorrer os signos emitidos polo tempo: “viaxar no tempo é esquecer / e escribir poesía / para non morrer de frío”.  

Ledicia Costas

Xardín de inverno

Xerais, Vigo, 72 páxinas, 12,95 €, 2025

 

[Fonte: cadernodacritica.wordpress.com]

«Si he de morir», antologia d’articles i poemes de Refaat Alareer

 Assaig | Injustícia i relats

Refaat Alareer

Escrit per Jorge López Heredia

Al meu col·legi hi havia un professor de religió que ens repetia constantment la història d’un xiquet que es burlava d’un company que era molt estudiós. El xiquet dolent va repetir curs. Anys després i completament arruïnat, va anar a demanar feina a una empresa que era dirigida pel seu antic company, qui —molt cristianament— el va perdonar i contractar.

El professor feia servir aquest relat i altres similars, com ara Els Tres Porquets, per transmetre’ns uns valors abstractes mitjançant històries concretes. I funcionava perquè recorde estudiar molt per por de repetir curs.

Aquesta transformació de la realitat mitjançant relats pot ser encara més poderosa. Les pel·lícules de Hollywood són en bona part responsables del fet que generacions d’adolescents cregueren que tot era vàlid per tal d’aconseguir l’amor vertader. 

O, atenint-nos al present, la literatura sionista de finals del segle XIX i principis del segle XX, en retractar a Palestina com una terra “plena de llet i mel” o “una terra sense poble per a un poble sense terra”, va mobilitzar a una gran part de la comunitat jueva, justificant “l’ocupació més cruel i salvatge que el món ha vist mai”.

Refaat Alareer (1979-2023) va ser un professor de literatura a la Universitat Islàmica de Gaza que va ser assassinat junt amb la seua família per un míssil israelià guiat cap a sa casa. El motiu? Transmetre al jovent la importància i necessitat dels relats de la resistència palestina.

Reffaat Alareer, Si he de morir, Sembra (2026)

Si he de morir, publicat en català el 2026 per Sembra Llibres, és una antologia d’articles i poemes escrits per Refaat Alareer entre el 2010 i el 2023. El conjunt, intercalat amb les cites més rellevants dels textos, forma, en primer lloc, una crònica de la vida quotidiana durant la destrucció de Gaza; en segon lloc, una defensa de la literatura i l’ensenyament com a armes de resistència; i, en tercer lloc, una anàlisi de les estratègies geopolítiques i propagandístiques d’Israel per exterminar al poble palestí amb impunitat.

Hi ha frases al llibre que descriuen un dolor que no hauríem de permetre ni que siga imaginat. S’afirma que “un infant palestí nascut l’any 2008 ha viscut set guerres” o que “la meva dona, la Nusayba, i jo som una parella palestina perfectament normal: més de trenta familiars nostres han estat assassinats per Israel”. 

És sorprenent la perspectiva tan humana i tan humanista de Refaat Alareer. Humana perquè dubta, es desespera, s’emprenya, es commou i estima. Humanista perquè, malgrat l’extermini, defensa el coneixement i la poesia. 

Lluita sota les bombes contra l’extremisme i intenta tornar la idea de justícia a uns joves que veuen com els criminals de guerra israelians viuen amb impunitat després d’haver destruït la seua llar i la seua família. Com podem parlar de pau amb uns infants que creixen amb la sensació que el món els ha traït? Alareer és contundent: “Cal que canviem aquesta visió. Els ho devem”.

Yousef M. Aljamal, alumne i amic de Refaat Alareer, inspirat pels versos del seu mestre, va editar aquesta antologia de manera pòstuma i ens va fer arribar paraules sobre el setge, la fam, la humiliació, la violència, les traves burocràtiques, el dol, l’espionatge amb Pegasus, la propaganda i el silenci. Però també sobre l’esperança, la comunitat, la cultura, la família, la resiliència i la pau.

Si he de morir és un testimoni dur, esperançador i frustrant. És una obra interessant que ens descobreix la complexitat que s’amaga darrere de les notícies. Són els relats que el vent de l’amistat trau de sota les runes de la ciutat per mobilitzar el món.

El general israelià Moixé Dayan va dir que “els poemes de Fadwa Tuqan [poetessa de la resistència palestina] eren com enfrontar-se a vint soldats enemics”. Si he de morir, com demostren els bombardejos a la universitat, a les biblioteques i als centres culturals, és un llibre de destrucció massiva, portaveu del coneixement, el principal enemic d’Israel. 

Aquest dispositiu de lluita i transformació social, compost per papers i tinta, constitueix una de les aproximacions més pures i directes a la injustícia. Cal que llegim els seus testimonis. Els ho devem.

 

[Foto: Sembra - font: www.diarilaveu.cat]

Un salvavides per al llatí

Jaume Macià celebra l’aparició del 'Mètode per al domini del llatí clàssic', de Danielle Porte, del qual acaba d’aparèixer una oportuna traducció-adaptació al català. 

Bust de Marc Tul·li Ciceró, un dels autors més citats en el manual

Escrit per Jaume Macià i Guilà

Lingüista i ensenyant. Catedràtic de secundària i d'Escola Oficial d'Idiomes

Arriba l’estiu, es publiquen les qualificacions de les Proves d’Accés a la Universitat i sorgeix la típica polèmica sobre l’adequació d’aquests exàmens selectius, sobre què i com s’ensenya als nostres centres de secundària, o sobre què ha d’estudiar el jovent per a afrontar amb més garanties els estudis universitaris i el seu futur professional. Són discussions recurrents, públiques o domèstiques, que sovint duen a posar en el punt de mira les humanitats, considerades sabers que no encaixen amb les exigències del nostre sistema productiu, per satisfer el qual alguns defensen promoure, encara més, les disciplines STEM (Science, Technology, Engineering and Mathematics).

En aquest context de pressió per reduir la presència de les humanitats en l’ensenyament no universitari, les llengües i cultures clàssiques solen ser les matèries que en resulten més malparades. De fet, els nostres estudiants de qualsevol orientació no humanística poden acabar el batxillerat sense veure gens de llatí, i menys encara de grec, assignatura que fins i tot els de la modalitat d’humanitats poden optar per no cursar.  

En aquest article voldria reflexionar una mica sobre aquestes qüestions, especialment al voltant de l’ensenyament del llatí, i ho faré a propòsit de l’aparició del Mètode per al domini del llatí clàssic, de Danielle Porte, del qual acaba d’aparèixer una oportuna traducció-adaptació al català. Però, primer de tot, voldria expressar la meva convicció que, com més es redueixi la presència de la cultura grecollatina a secundària, més coixos deixarem els estudiants a l’hora de comprendre la cultura occidental, base, entre altres coses, de la democràcia i del raonament i el pensament crític.

Potser convé recordar que l’empremta de la cultura clàssica és decisiva en la història, l’art, la literatura, la filosofia, el dret, la política i també la ciència, àmbits que han contribuït a configurar els nostres valors i la nostra manera d’entendre el món. I no cal dir que, en aquest llegat, ocupen un lloc central les llengües llatina i grega. De la primera, la nostra llengua n’és una mera continuació, com tots sabem. No és del tot exacte, doncs, dir que el llatí és una llengua “morta”, i, a més, del llatí clàssic en fem servir molts mots i locucions quotidianament: campus, corpus, fòrum, currículum, vídeo, placebo, Tibidabo, in extremis, de facto...

Pel que fa a la llengua grega, em limitaré a destacar dos aspectes. En primer lloc, l’enorme cabal lèxic que ens ha deixat en herència en molts sectors, especialment en el científic, com es pot constatar, per exemple, amb els tres volums del Curs de lèxic científic de Carles Riera o, en un registre més divulgatiu i específic, amb el Grec mèdic: guia per identificar termes, de Jaume Ripoll Miralda, llibret molt aconsellable per als qui cursen o es plantegen de cursar medicina, entre altres possibles destinataris.

En segon lloc, crec que convindria atorgar més importància al fet de saber llegir l’alfabet grec. I és que aquest coneixement també permet llegir les lletres del grec modern i, així mateix, les d’una part de l’alfabet ciríl·lic, emprat –amb variants– per a escriure una cinquantena de llengües parlades entre Europa i Àsia. Aporta una gran satisfacció intel·lectual i eixampla els horitzons mentals el fet de poder identificar, a partir de l’alfabet grec clàssic, paraules escrites del grec modern (evolució del grec clàssic, és clar), com també –en menor mesura– de llengües com l’ucraïnès o el rus, que fan servir l’alfabet ciríl·lic. Les curiositats són innombrables. Per exemple, la paraula grega metàfora (μεταφορά), a més de designar una figura retòrica de translació semàntica, ha passat a tenir en grec modern el significat, més prosaic, de transport físic de coses o de persones. I encara hi ha un altre aspecte que sovint passa desapercebut: les lletres gregues són d’ús habitual per a designar variables, constants i altres magnituds en disciplines com les matemàtiques, la física, la química, l’estadística, etc. Per tant, també per aquest motiu, el coneixement d’aquest alfabet hauria de ser molt més compartit.

És cert que el món contemporani ha ampliat i diversificat enormement els sabers, mentre que les hores lectives disponibles als centres educatius continuen essent limitades. Tanmateix, convindria reservar un espai en el batxillerat perquè tot l’alumnat aprengués, si més no, a llegir l’alfabet grec i a reconèixer les arrels gregues i llatines més habituals del nostre vocabulari culte. Igualment, les matèries comunes d’humanitats —història, literatura, filosofia i d’altres— haurien de garantir uns coneixements bàsics de cultura clàssica, en què els estudiants de la modalitat d’humanitats haurien d’aprofundir.

Si ens centrem ara en la llengua llatina, cal constatar que la progressiva disminució de la seva presència als centres de secundària ha comportat, d’una manera inevitable, una davallada del nivell mitjà en llengua llatina per part dels estudiants que cursen estudis de llatí a la universitat. Aquest fenomen es dona tant al nostre país com en molts d’altres, tot i que és molt menys acusat a Itàlia i a Alemanya, en aquest darrer cas, amb diferències segons el Land.

Si en el cas italià aquesta continuïtat pot explicar-se fàcilment pel pes de la tradició històrica, resulta més revelador l’exemple d’Alemanya, ja que el prestigi de què hi gaudeix la formació científica i tècnica conviu sense dificultats amb una aposta pels estudis clàssics més decidida que no pas la nostra. A Alemanya existeix, a més a més, el Latinum, un certificat oficial que acredita un domini sòlid del llatí i que continua essent un requisit per a obtenir el grau o el doctorat en disciplines com la història, la filosofia o diverses filologies. França, en canvi, presenta una situació força més semblant a la nostra, marcada per la gradual pèrdua de pes dels estudis clàssics en l’ensenyament secundari.

És precisament en aquest context que s’entén l’aparició del llibre de Danielle Porte. L’obra va néixer amb la voluntat d’ajudar els estudiants universitaris francesos que accedeixen als estudis de llatí amb mancances importants, convertits, metafòricament, en autèntics «nàufrags». No és casual, doncs, que el títol original sigui Naufragés du latin. Ce livre est le vôtre! (Éditions Ellipses, publicat el 2022 en format de butxaca). El llibre és fruit de la llarga experiència docent de l’autora, professora durant molts anys de llatí a la Universitat París-Sorbona (París IV) i reconeguda historiadora i assagista especialitzada en el món romà. La finalitat del llibre és clara: oferir un pont entre les exigències dels estudis universitaris i una secundària que dedica cada vegada menys temps a la formació clàssica.

La versió catalana, titulada Mètode per al domini del llatí clàssic, com he dit, té la peculiaritat de no ser una mera traducció. Podríem dir que és una versió amb personalitat pròpia gràcies a la labor d’un equip format per algunes figures de primer ordre. En efecte, el mètode francès ha estat traduït per Marcel Coromines Balletbò (doctor en medicina i llatinista), amb les contribucions de Joan Ferrer Costa (professor de filologia catalana i hebrea, i de llengua llatina a la Universitat de Girona), de Josep Ferrer Costa (llicenciat en filologia clàssica i director de la Fundació Pere Coromines), de Carles Riera (professor de la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna) i de Josep Ruaix i Vinyet (llatinista per formació i eminent estudiós de la llengua catalana). Aquest darrer és qui ha fet la revisió general de les 657 pàgines que conformen el volum i qui ha donat un toc de perfecció que fa que l’obra sembli concebuda directament per a l’estudiant catalanoparlant (de fet, hi ha afegit interessants observacions i comparacions entre el català i el llatí). Posat a disposició del públic per CPL Editorial (2026), el volum compta amb la col·laboració, entre altres entitats, de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona i el seu Observatori de les Llengües d’Europa i de la Mediterrània.

El mètode combina una factura tradicional –orientada a la traducció de textos amb l’ajut de la gramàtica– amb un afinat sentit didàctic. La seva originalitat rau més aviat en la manera de presentar la gramàtica: substitueix l’habitual to eixut d’aquesta mena d’obres per una exposició fresca, enfocada a resoldre les dificultats reals dels estudiants, a qui ofereix una útil metodologia d’anàlisi pas a pas.  A més a més, l’obra té el valor afegit d’haver seleccionat curosament un ampli ventall de fragments d’autors clàssics, de Plaute a Apuleu, passant per Ciceró. No es recorre, doncs, a oracions de laboratori de l’estil “Rosa est pulchra“, sinó a exemples reals, d’extensió diversa. Les frases més curtes constitueixen, sovint, encertats aforismes, com ara aquest de Publili Sirus (p. 263): Qui se ipsum laudat cito derisiorem invenit (“El qui es lloa a si mateix ràpidament troba un crític”).

Com que no es pot estudiar la llengua sense inserir-la en el conjunt de la civilització que l’ha feta possible, les darreres cent pàgines del llibre –la sisena part del volum, titulada “Entorn de la gramàtica”– constitueixen un manual de cultura clàssica, un autèntic llibre dins el llibre, d’indubtable interès. S’hi passa revista a les figures estilístiques, a l’escansió dels versos, a la literatura i filosofia llatina, com també s’hi ofereix una síntesi històrica que va de la Roma reial al Baix Imperi. Així mateix, detalla aspectes pràctics de la vida quotidiana romana, com ara els sistemes de datació, la manera d’anomenar les persones, les hores, les festes, les mesures, les monedes o les xifres.

Pel que fa a les cinc primeres parts, cal dir que els fenòmens morfosintàctics hi apareixen perfectament classificats, amb una explicació clara i concisa, seguint un criteri progressiu quant a la dificultat. Les explicacions estan en funció de la traducció de textos, en concret de 3.297 fragments seleccionats de la literatura clàssica, que il·lustren fenòmens gramaticals, amb la corresponent traducció i, si escau, un comentari aclaridor. L’obra comença identificant les formes nominals, verbals i les diferents partícules, fent especial èmfasi en les interrogatives. Tot seguit, aborda la construcció oracional funció a funció, cas a cas, estructura a estructura, per a continuar aprofundint en l’envitricollat món de la subordinació, aturant-se, quan cal, en les diferents dificultats amb què solen ensopegar els alumnes.

La voluntat d’ordre i la riquesa i varietat dels exemples, juntament amb un to general amè, contribueixen a alleugerir la dificultat inherent a una matèria que sovint intimida els estudiants. Aquest esperit de proximitat ja es fa evident en el títol original del llibre —modificat en la versió catalana per motius de claredat— i també en alguns epígrafs tan suggeridors com «Les delícies del reflexiu», «Les coqueteries de l’infinitiu» o «Els misteris de la concessió». Lluny de rebaixar-ne el rigor, aquesta voluntat d’acompanyar el lector —el «nàufrag» del títol francès— fa el recorregut més atraient i demostra que l’exigència intel·lectual és perfectament compatible amb una bona pedagogia.

El plantejament és, a més, d’un realisme remarcable. El llibre no pretén que l’estudiant aprengui a expressar-se en llatí, com propugnen alguns corrents, sinó que aspira a un objectiu més modest i alhora més necessari: adquirir un mètode eficient per a traduir els textos. Evitant d’embrancar-se en casuístiques complexes o en detalls massa erudits, aquest mètode prioritza el raonament enfront de la memorització en abordar aquesta activitat de traducció intensiva. És així que l’usuari perd la por als textos llargs i es prepara per a estudis de llatí més avançats.

En definitiva, el Mètode per al domini del llatí clàssic és una eina excel·lent tant per a qui vulgui reprendre uns coneixements mig oblidats com per a qui desitgi consolidar-los o aprofundir-hi. Però el seu valor va més enllà de l’aprenentatge d’una llengua: convida a endinsar-se en una tradició cultural que continua explicant, en bona mesura, qui som i d’on venim. En un moment en què les humanitats sovint han de justificar la seva utilitat o fins la seva existència, llibres com aquest recorden que estudiar el llatí és una manera d’aprendre a llegir millor, a pensar amb més precisió i a comprendre més profundament la nostra cultura. Potser per això les paraules de Terenci continuen interpel·lant-nos més de dos mil anys després: Homo sum, humani nihil a me alienum puto («Home soc i res del que és humà no m’és aliè»).

 

 

[Foto: Palazzo Nuovo – Musei Capitolini - font: www.nuvol.com]

 

«Tothom vol ser fill de Joseph Conrad», de Francesc Cuéllar

La bellesa en flames 

Escrit per Anna Carreras i Aubets

Aquest llibre de Francesc Cuéllar (Sant Sadurní d’Anoia, 1993) és una obra mestra de color vermell infern que maneja capes de registres: el literari, el metaliterari, el psicològic i el simbòlic. Invocar Joseph Conrad al títol no és només una referència cultural aleatòria, sinó una declaració d’intencions. 

Conrad escriu sobre la culpa imperial, la fragilitat moral dels individus i el terror de descobrir que la barbàrie no és exterior sinó interior. És el gran cartògraf de les zones obscures de la consciència; voler ser “fill” seu implica assumir una herència literària marcada pel conflicte entre civilització i barbàrie, entre narració i experiència, entre aventura exterior i vertigen interior, entre el pus gran amador que fou Ausiàs March i l’enfant terrible –amb causa– del segle XXI.

La novel·la de Cuéllar repassa un viatge iniciàtic i una dissecció de la identitat contemporània. Ernest, el protagonista, és un jove de 30 anys atrapat entre el desig d’una vida plena i la brutalitat material del present, que malda per “prendre decisions com a acte d’identitat” en un món que és una maleïda salvatjada i que manipula amb la llum com ho fan “els centres de fisioteràpia, les esglésies, els bingos i els puticlubs”.   

L’obra adopta la forma d’un dietari –un laboratori íntim– en un compte enrere que abasta 9 dies i que s’intercala amb capítols titulats “buits: Escenes oblidades d’algunes biografies” –Woolf, Beckett, Conrad, Gates, Kahlo, etc. Ernest no és només qui explica la història; és l’espai on passa tot, dins del seu “caparró exhaust”. La seva consciència és el veritable escenari de la novel·la.

El punt de partida narratiu —el jove ha de marxar de Barcelona, la ciutat dels “núvols taronja urani”, pels lloguers abusius i tornar a casa dels pares— pot semblar anecdòtic, però és un dels traumes fundacionals del personatge. No només és un obstacle econòmic, sinó una expulsió simbòlica.

Francesc Cuéllar, Tothom vol ser fill de Joseph Conrad, La Magrana (2026)

Barcelona representa el centre cultural, l’espai on ell imagina que podria existir com a escriptor i intel·lectual, el lloc que por fer possible el simulacre. Mentre revisa les cintes vhs de la família per fer-li un regal al pare –que fa 60 anys– revela un secret que convertirà el poble en un camp de mines “de bombes abanderades i justificades per la revolució de la veritat”.

Cuéllar reflexiona sobre com es construeixen les històries. La narració metaliterària avança amb una consciència clara del propi artifici. L’estratègia recorda la tradició de narradors que desconfien de la transparència: com Conrad, però també d’altres que saben que explicar una història sempre és manipular la percepció del lector: explicar és interpretar, i interpretar és trair. 

El protagonista es mou dins d’un món en què la identitat és fluida, sovint impostada. La idea de voler ser “fill de Conrad” es torna una metàfora d’un fenomen molt actual: la construcció cultural del jo. Vivim en una època en què les persones es defineixen a través de referents simbòlics —literaris, polítics, estètics— que són marques d’autenticitat, però també a partir del fracàs i la frustració en contemplar el “futur lluminós inexistent”. Ernest és un “cor viu”, un personatge de gran densitat psicològica.

El de Cuéllar no és un heroi clàssic ni un antiheroi espectacular; és una figura molt més subtil: un intel·lectual desplaçat, algú que intenta preservar una vida de pensament en un context que sembla hostil. El dietari és una forma de resistència íntima: una manera de demostrar que, fins i tot en un món dominat per la lògica immobiliària, l’emergència climàtica, el declivi de l’art institucional, la violència de gènere, les criatures robades, l’especulació turística, la ineficiència de la justícia, el neofeixisme i la precarietat laboral, encara és possible pensar, observar i escriure, conscient tothora que la imaginació és un “caramel emmetzinat”.

Cuéllar no regala una prosa transparent, sinó densa, muscular, amb gran consciència rítmica i molts jocs de paraules. Les frases contenen una tensió constant entre ironia i gravetat, entre observació sociològica i introspecció, entre el renec i la poesia, entre l’argot i el cultisme, entre la psicoanàlisi de les “pupil·les blaves tristes” de la mare i la incomoditat de les violetes i les “verges expectants” de l’àvia Maria.

La novel·la funciona com a retrat generacional i intergeneracional alhora. Cuéllar observa amb una barreja de fascinació i escepticisme el món d’avui, un univers marcat per la precarietat simbòlica, l’ansietat de legitimitat i la necessitat d’autorepresentació. Però en paral·lel retrata el món dels pares, forjat a còpia de culpes, silencis, ànimes escabetxades secrets i pèrdues: “Puta catequesi, puta confirmació, putos diumenges de missa”. 

Som davant d’una reflexió filosòfica sobre l’autenticitat: “No ens escapem de la tradició mil·lenària que enfosqueix l’ésser humà: l’absència de la veritat”. L’autenticitat és un valor molt invocat però rarament practicat. I aquí és on el títol es torna irònic: gairebé ningú està disposat a assumir la càrrega que comporta heretar tradicions i traumes.

Aquesta és una novel·la ambiciosa i intel·lectualment exigent que pretén interrogar i incomodar. Densitat conceptual, ús sofisticat del llenguatge i de la intertextualitat, prosa curulla d’intensitat crítica a tots nivells i mirada hiperlúcida. La idea omnipresent de precarietat fa del personatge una figura molt potent en el pla literari: un outsider que viu en un deliciós estat constant de desajustament amb el món.

 

[Font: www.diarilaveu.cat]

«Miniaturas e outras dimensións», relatos breves de Xosé María Álvarez Cáccamo

 

Escrito por Ramón Nicolás

É probable, talvez máis que probable, que tan só unha voz afeita á disciplina e ao imaxinario lírico onde salienta como un dos autores de gañado prestixio, sexa quen de afirmar que o tempo pasa “como move o vento do sur as patas dos cabalos de Arabia”, e que isto apareza co naturalidade no medio e medio dun libro de relatos breves coma este que nos ocupa, coa lectura aínda pendente de Árbore arriba. Memoria das orixes (2026) no que volve asomarse á memoria familiar como xa realizou hai algúns anos con dous volumes anteriores.

Volve, así pois, Pepe Cáccamo, ao xénero no que xa se estreara con Microtopofanías (1992) e ao que seguiría A luz dos desnortados (1996) e no que se move, a meu entender, con especial habilidade.

Se ben o libro aparece segmentado en dúas partes -a primeira, con relatos máis breves, como arriba sinalei, agrupa prosas arredor do tempo, do seu transcorrer e o seu poder para transformar as cousas; a segunda, unifica os relatos ao presentaren unha filiación onírica- tanto nunha coma noutra se advirte con facilidade a brillantez dunha prosa traballada, se se quere unha selección léxica que nace do pouso -coido que exemplar no clima construído no  relato “Ninguén de ningures” e tamén naqueloutro titulado “Interrupción do xúbilo”: perturbadora historia -foina para min e moito- na que un profesor xubilado se ve obrigado a reintegrarse a un traballo docente que xa cría totalmente esquecido onde o peso da narración repousa, como ocorre noutros moitos relatos, na suma estratos marcados polo misterioso e desacougante, tan fronteirizo ás veces co delirante ou o absurdo.

Relatos, así pois, inzados nalgúns casos de ironía, que comprimen moita literatura e xogos creativos dentro, e nos que se materializa sempre unha atmosfera que posibilita interpretar de maneira non unívoca a súa conclusión, se é que hai porque o autor tampouco persegue peches tradicionais ou canónicos e de aí, se cadra, a súa modernidade nese transitar polo epifánico e simbólico cara ao marabilloso que, tamén si, pode instalarse no cotián.

 

Xosé María Álvarez Cáccamo

Miniaturas e outras dimensións

Galaxia, Vigo, 136 páxinas, 16,50 €, 2026

 

[Fonte: cadernodacritica.wordpress.com]

Fernand Iveton, l’execució que França no va voler evitar

A 'Els nostres germans ferits' Joseph Andras novel·la la condemna contra aquest revolucionari que va lluitar per la independència d'Algèria 

Fernand Iveton

Escrit per Mario Guerrero 

Els nostres germans ferits (Afers en català amb traducció de Pau Bosch i Anagrama en castellà amb traducció d’Álex Gibert) és l’òpera prima de Joseph Andras (França, 1984) i guanyadora del premi Goncourt a la primera novel·la, un guardó que l’autor, per cert, va rebutjar. Situada a Alger el 1956, narra el cas de Fernand Iveton, l’únic pied noir -francès blanc nascut a Algèria— executat per l’Estat francès durant la guerra per la independència del país nord-africà. Aquesta novel·la reconstrueix el cas Iveton, un obrer comunista que va decidir posar una bomba per reivindicar la independència, sense buscar-ne víctimes. Així i tot, la bomba és desactivada i ell, detingut, torturat i condemnat a mort.

La trama comença amb el protagonista amagat en una carretera esperant que li donin les bombes que ha de posar. Una, a la fàbrica on treballa, però en un lloc estratègic perquè no hi hagi víctimes. Tota l’acció es desenvolupa ràpidament i les tortures arriben aviat per part del país que fou el bressol de la Il·lustració. A continuació, la història de la detenció i el judici d’Iveton s’alterna amb la de la seva vida i el seu passat. Alhora, es descriuen l’ambient i l’atmosfera de l’Algèria de llavors, així com la convivència entre algerians i europeu.

Joseph Andras

Iveton va ser una figura que va generar divisió entre els qui pensaven que era un heroi i els qui creien que era un terrorista. Mentrestant, el Front d’Alliberament Nacional (FLN) es debatia entre reivindicar-ne la figura o no fer-ho. Hi ha qui prega perquè es revoqui la seva condemna al president de la República francesa d’aleshores i al ministre de Justícia, François Mitterrand, però no aconsegueixen res. És abandonat pels seus companys del Partit Comunista i rebutjat pels europeus d’Algèria, que el consideraven un traïdor.

En aquesta novel·la, l’important no és què passa, sinó com es desenvolupen els fets i tot allò que l’autor aporta amb la seva prosa. Andras ha superat les meves expectatives i ha aconseguit traçar un retrat cruel i descarnat de les autoritats i l’acció policial contra el protagonista. Aquestes pàgines són una crítica al colonialisme i a l’Estat francès de l’època. A la guerra d’Algèria, hi havia qui defensava que la lluita no era racial, sinó que era entre oprimits i opressors, sense distinció de procedència. Iveton va participar en aquesta lluita i va ser condemnat.

 

[Font: www.llegir.cat]

« Redevenir juif » pour s’émanciper du sionisme

La jeunesse juive étatsunienne s’éloigne de plus en plus du sionisme. Cette distanciation se traduit notamment par un regain d’intérêt pour des mouvements historiques tels que le Bund, qui prônait un judaïsme diasporique à l’opposé des dogmes de « l’État juif ». En France, un élan similaire, bien qu’encore timide, voit le jour. Le dernier livre de Michel Feher Redevenir juif s’en fait l’écho.

Détail d’une affiche électorale du Bund, à Kiev, vers 1917. En yiddish : «  Là où nous vivons, c’est là notre pays  !  » Wikimedia Commons

Écrit par Sylvain Cypel

On assiste dans la jeunesse juive américaine à une distanciation importante à l’égard de l’État d’Israël. Elle avait lentement commencé de progresser dès le début des années 2000, mais après le massacre du 7 octobre 2023 elle a littéralement explosé, au vu de la cruauté du comportement des gouvernants israéliens à l’égard des Palestiniens. L’une des manifestations les plus marquantes de cet éloignement est que le terme « sioniste » est devenu une insulte pour une partie de ces jeunes juifs.

Une des formes étonnantes de cette désaffection se manifeste dans le regain progressif de l’intérêt que porte une partie non négligeable d’entre eux à l’histoire du Bund, une organisation juive née à la fin du XIXe siècle. Ainsi, en avril 2026, l’autrice américaine Molly Crabapple a bénéficié d’un succès littéraire important avec la publication d’un livre titré Here where we live is our country (Là où nous vivons est notre pays). Son livre, qui raconte l’histoire du Bund, est resté plusieurs semaines parmi les meilleures ventes des best-sellers du New York Times.

Un judaïsme « diasporique »

Pourquoi ce soudain intérêt pour une organisation ouvrière et culturelle juive qui tenait à la fois du parti, du syndicat et de l’association communautaire ? Née à la fin du XIXe siècle dans la « zone de résidence juive » de l’Europe de l’Est1 elle a disparu à la fin des années 1940. L’intitulé du livre de Crabapple résume tout : les juifs n’ont pas besoin d’aller ailleurs que là où ils sont pour s’émanciper. Et certainement pas d’aller prendre la terre des autres. Ce qui caractérisait particulièrement le Bund2, c’était son progressisme et son antisionisme radical. Il se disait marxiste et prônait l’autonomie culturelle. En octobre 1938, son principal dirigeant, Henrik Erlich, écrivait :

« Si un État juif est un jour fondé en Palestine, son climat spirituel sera le suivant : une peur éternelle de l’ennemi extérieur (les Arabes), une lutte sans fin contre l’ennemi intérieur (les Arabes) pour chaque petit lopin de terre, pour le moindre poste de travail. Est-ce là le genre de climat dans lequel la liberté, la démocratie et le progrès peuvent s’épanouir ? N’est-ce pas au contraire le climat dans lequel prospèrent le chauvinisme et les tendances réactionnaires ?3 »

Bref, pour vivre dans un monde meilleur, les juifs n’avaient pas besoin d’établir un État en expulsant ses habitants. Cette idée mènerait au pire.

C’est ce « climat » désormais porté jusqu’à son paroxysme génocidaire par le sionisme qui amène les jeunes juifs américains à s’intéresser à ce que fut le Bund. Non parce ce parti pourrait aujourd’hui se régénérer : il a disparu dans le génocide juif, et ses quelques dirigeants qui sont restés, Joseph Staline s’est occupé de les assassiner. Mais le regain actuel d’intérêt pour le Bund incarne la possibilité d’une vie juive autre que guidée par le messianisme, le suprémacisme ethnique juif et le culte de « Tsahal, l’armée la plus morale au monde ». Ce regain aspire, à l’inverse, à pouvoir vivre un judaïsme « diasporique » intrinsèque. Sait-on qu’un phénomène identique se développe désormais aussi en France, certes à un niveau beaucoup moins développé, mais réel et croissant ? Le livre du philosophe Michel Feher, Redevenir juif, est l’un des premiers, en France, à poser les jalons d’une réflexion sur un possible nouveau « diasporisme » émancipé du poids du sionisme, après le manifeste du collectif Tsedek ! publié en février 2026.

Une proximité idéologique entre sionistes et antisémites

On a là affaire à un livre savant. Autant sur le passé du mouvement sioniste que sur son actualité. Par exemple sur les liens qui unissent la droite sioniste américaine aux diverses fractions de Maga, et tout particulièrement celles qui entretiennent des propensions antisémites ; sur le pourquoi de ces étonnantes alliances, mais aussi sur les tensions internes qu’elles suscitent. Lorsque l’influenceur de premier plan de la mouvance Maga Charlie Kirk est assassiné, « Candace Owens, l’enfant terrible du mouvement, fait courir le bruit que Kirk a été liquidé… par le Mossad », note Feher. Le vice-président américain J. D. Vance, pour sa part, promet à ses partisans qu’ils vivront bientôt « dans une nation chrétienne où ils n’auront plus jamais à s’excuser d’être blancs ». Voilà qui va rassurer les juifs américains… C’est cette atmosphère ambivalente de liens de grande proximité idéologique entre le sionisme et le régime de Donald Trump — c’est-à-dire le suprémacisme blanc, le mépris pour le droit international, l’ethnonationalisme religieux, etc. —, proximité liée à une poussée antisémite importante qui ne ressort pas des milieux « islamo-gauchistes », mais précisément du sein même de Maga — « pour les amateurs de complots (…), les juifs demeurent des objets de phobie difficilement remplaçables », écrit Feher — c’est donc bien cette atmosphère nauséabonde, validée par les plus hauts dirigeants israéliens, qui amène les jeunes juifs américains à chercher aujourd’hui une alternative au dogme sioniste.

La dernière partie de l’ouvrage est consacrée au débat autour de la figure du juif comme paria. On y retrouve entre autres, mais sans surprise, le rapport de Hannah Arendt à cette thématique, et celle d’un précurseur moins connu : Bernard Lazare, un juif français « assimilé » que l’affaire Dreyfus transforme initialement en militant très actif de la lutte contre l’antisémitisme, puis en porte-voix du sionisme. Il prend la parole au deuxième Congrès sioniste en 1898, avant… de s’en détourner et de rompre avec son fondateur, Theodor Herzl. Dans les deux cas, il s’agit de deux intellectuels juifs qui, attirés un premier temps par le sionisme, en viennent à manifester à son égard le plus grand scepticisme. Cette rupture est souvent celle dans laquelle s’engagent de plus en plus de jeunes juifs américains.

Dans son livre exceptionnel Le Siècle juif (La Découverte, 2008), qui traite du destin des juifs d’Europe centrale et orientale du milieu du XIXe siècle jusqu’au milieu du XXe, Yuri Slezkine divise l’humanité entre les « apolliniens » et les « mercuriens ». Les premiers symbolisent l’enracinement dans la glaise, l’ethnicisme, la pensée grégaire. Les seconds sont des passeurs : passeurs de frontières, passeurs d’idées. Les juifs qu’il étudiait étaient révolutionnaires, cosmopolites et universalistes, et il les voyait comme l’incarnation du type mercurien. Slezkine se préoccupait peu des sionistes, champions du nationalisme ethniciste.

Cinq ans plus tard, Enzo Traverso consacrait un ouvrage à « la fin de la modernité juive » (La Découverte, 2013). Le succès du sionisme comme celui de l’insertion des juifs aux États-Unis avaient consacré, selon lui, leur transition de la révolution vers le conservatisme.

Feher induit que Traverso pourrait bien s’être trompé. Les campus américains sont désormais remplis de jeunes juifs en passe de rupture radicale avec Benyamin Nétanyahou et consorts. Mais parviendront-ils à leurs fins ? Réussiront-ils à élargir leurs rangs au-delà des États-Unis ? L’auteur ne tranche pas, les temps présents étant plus qu’incertains. En attendant, il craint visiblement que « le coming out spartiate » d’Israël proclamé par Nétanyahou récemment ne conduise à une nouvelle « déportation massive des Palestiniens », une idée dont il constate qu’elle « fait l’objet d’un large consensus » dans la population juive israélienne. « Redevenir juif » pourrait prendre du temps.  

[Source : www.orientxxi.info]

«La libertad en lontananza», ensayo de Jacques Rancière

 

Escrito por Marcelo Pitrola

“La libertad aún no ha llegado, pero el nuevo tiempo está bajo el signo de su idea, y esta idea ya no se deja olvidar. La tarea del escritor es situarnos en su horizonte, sin mentir sobre la distancia que nos separa de ella ni ceder ante las exigencias que nos plantea. Es inscribir el desgarro de la libertad lejana en el tiempo de la servidumbre”, afirma Jacques Rancière y propone así una matriz de lectura: buena parte de los cuentos de Chéjov están atravesados por distintos tipos de “servidumbres” a las que se someten sus personajes. En las narraciones de Chéjov, y se podría extender este planteo a su teatro, el ensayista franco-argelino encuentra que la servidumbre no es la sumisión del pueblo al poder, sino el sometimiento subjetivo a la repetición de lo mismo, la “imposibilidad de imaginar que las cosas puedan ser de otro modo”. Por supuesto, en esta obediencia extendida a diferentes tipos de vínculos y situaciones resuena la servidumbre social que en Rusia recién fue abolida en 1861. En este momento del mundo, en el que el término “libertad” es maltratado hasta el desquicio semántico, Rancière calibra múltiples sentidos que toma su aparición como potencia en el horizonte de la obra chejoviana. 

La libertad en lontananza. Ensayo sobre Chéjov es un texto de cien páginas, escandido en nueve capítulos. Cada apartado lleva un hermoso título (“El zumbido de la servidumbre”, “El canto del telégrafo”, “Los ojos del soldado”, “¿Un nuevo amanecer?”, algunos ejemplos), se enlaza con el siguiente y aborda nuevos cuentos. El primero es “El sueño del vagabundo” y comenta principalmente el cuento “Ensueños”, en el que dos policías llevan a un vagabundo enfermo a la ciudad. El reo no recuerda su nombre y no parece un mendigo; de esta manera una simple acción de rutina policial de la época se torna misteriosa. Uno de los policías interroga al vagabundo y va sacando a luz parte de su historia; es hijo de una sirvienta y un señor que luego se une a otra mujer. Así, para Rancière, se torna un personaje prototípico de la ficción moderna: el bastardo, en parte noble y en parte plebeyo, que deambula en una tierra en la que, si bien ya no había servidumbre, no había una real libertad. La Siberia de los deportados se va convirtiendo en una evocación ensoñada y lírica del vagabundo, su tierra libre de estepas ilimitadas, ficción dentro de la ficción. 

En otros capítulos, Rancière confronta las visiones del progreso que tienen los personajes de distintos relatos (“Luces” o el célebre “El pabellón número 6”) y señala algo que en su época hacía que lo tildaran de “indiferente”: Chéjov no tiene portavoces en sus narraciones (¿cómo no relacionar esto con su maestría como dramaturgo?), encarna las ideas en las prácticas de sus personajes, en un movimiento corporal, en un tono de voz, en el “tenor de un instante”. En “La casa del entresuelo” se da un debate ríspido entre Lida y el pintor, narrador del cuento. Ella es una maestra que enseña a los mujiks, piensa que el progreso llega con hospitales y escuelas; en cambio, para el pintor estas instituciones traen más servidumbre, lo que hay que dar es medios al pueblo para que se libere del trabajo embrutecedor y pueda dedicarse a cultivar el espíritu. Sin embargo, el corazón enigmático del cuento es otro: la sumisión de la hermana menor ante la oposición de Lida a su amor incipiente con el pintor. Rancière incorpora en este punto la voz de un personaje de otro cuento, “Mi vida”, que señala algo notable y abrumador: “entre las cosas que ‘progresan’ también hay que contar las formas de sometimiento”. La polisemia del término “progreso” trae nuevos matices que alteran las palabras vecinas “libertad” y “sumisión”.

La escritura de Rancière articula argumentación y narración con admirable ductilidad. Pone en relación cuentos y obras teatrales, incorpora en sus argumentos algún dato biográfico, recurre a detalles del contexto histórico, compara con la escritura de Gogól o con la de Flaubert. En las recurrencias y en las variaciones, el ensayista va delineando una manera de mirar el mundo, una poética. Sus ensayos sobre literatura, teatro y cine (Política de la literatura, La palabra muda, Aisthesis, La fábula cinematográfica, El espectador emancipado, La noche de los proletarios y un largo etcétera) colocan hace muchos años a Rancière como un referente fundamental del pensamiento contemporáneo. En este ensayo, una vez más, se despliega un lector fabuloso, exquisito, que no necesita traer a colación sus afamados conceptos teóricos, sino que los pone en acto, los convierte en un pensamiento que se elabora a partir de la escritura chejoviana. 

La versión en español de Francisco López Martín es excelente. Acaso se pueda discutir la decisión de traducción del título (Au loin la liberté es el original) que podría haber evitado la poco usada expresión “en lontananza” y optado por la más amable “a lo lejos”. Más allá de esto, se trata de un texto precioso, una obra maestra de la crítica literaria del siglo XXI, que uno quiere releer apenas terminada y que impulsa a volver a las inmortales e infinitas ficciones del gran escritor ruso.

 

Jacques Rancière, La libertad en lontananza. Ensayo sobre Chéjov, traducción de Francisco López Martín, Akal, 2025, 112 páginas 

 

[Fuente: www.revistaotraparte.com]