L'autor
lleidatà, una de les figures cabdals de la literatura catalana contemporània,
deixa una obra extensíssima i el record inesborrable de Rovelló, que va iniciar
generacions de lectors en la lectura
Escrit per Alexandre Solano
L’escriptor Josep Vallverdú s’ha mort a cent tres anys, segons que ha avançat TV3 i
ha confirmat el diari La Mañana de fonts de la família. Amb ell desapareix una
de les grans figures de les lletres catalanes contemporànies, autor d’una obra
vastíssima que abraça la narrativa, la poesia, l’assaig, les memòries, la
traducció i, molt especialment, la literatura infantil i juvenil, de la qual
fou un dels grans renovadors.
Vallverdú havia dedicat tota la vida a
escriure, ensenyar i defensar la llengua catalana. Per a unes quantes
generacions de lectors, el seu nom quedarà lligat per sempre a Rovelló, el gos
entremaliat que esdevingué un dels personatges més populars de la literatura
infantil catalana. Però la seva obra, de més de dos-cents títols, va molt més
enllà d’aquest personatge. Fou novel·lista, poeta, memorialista, traductor,
articulista i assagista, i mantingué fins a una edat molt avançada una
capacitat de treball gairebé inabastable.
Nascut a Lleida el 9 de juliol de 1923,
Vallverdú va ser testimoni de més d’un segle d’història catalana. Va viure la
dictadura de Primo de Rivera, la República, la guerra, la postguerra i la
repressió franquista, i convertí la fidelitat a la llengua i al país en el fil
conductor de tota la seva trajectòria intel·lectual.
Una infantesa entre la monarquia i la República
Josep Vallverdú i Aixalà va néixer al número 34
del carrer del Carme de Lleida. El seu pare, també anomenat Josep, era l’hereu rebel
d’un propietari carlí, caçador i profundament lligat a la terra. A diferència
del padrí, era republicà, esportista, militant d’Acció Catalana i vinculat a
l’ambient polític i cívic de la Lleida de la Joventut Republicana. D’aquell doble llegat familiar, Vallverdú en va rebre dues influències
que l’acompanyaren tota la vida: del pare, els valors cívics i el compromís amb
el país; del padrí, l’amor per la terra, la pagesia i la natura. Aquest paisatge moral i físic reaparegué sovint en la seva obra.
Va néixer durant les darreres setmanes de la
Restauració i passà els primers anys sota la dictadura de Primo de Rivera. Va
arribar a tenir ús de raó amb la República, de la qual conservà un record viu,
igual com dels presidents Francesc Macià i Lluís
Companys.
L’esclat de la guerra i de la revolució va
trasbalsar la família. El seu avi, propietari i antirepublicà, fou detingut, i
aquells anys els Vallverdú visqueren entre Puiggròs i Sant Martí de Maldà.
L’avi en va sortir benparat, però el pare hagué de tornar a començar a
Barcelona, on acabà traslladant-se tota la família. Per a Vallverdú, Lleida es
va convertir durant un temps en la ciutat llunyana, devastada per la guerra,
però mai no deixà de ser el seu gran espai de referència sentimental, cultural
i literària.
Una universitat sota el franquisme
A Barcelona, ja a setze anys, acabà els estudis
i el 1941 ingressà a la universitat. Era una institució marcada per les
depuracions, l’expulsió de professors i els rituals feixistes del primer
franquisme. Malgrat aquell ambient, una part dels estudiants provinents del
pòsit del catalanisme republicà es van reconèixer i van mantenir viva una certa
continuïtat cultural.
En aquell entorn va coincidir amb noms com Miquel
Tarradell, Antoni Badia i Margarit, Frederic Roda, Pere
de Palol i Josep Palau i Fabre. Pertanyien a una generació
que hagué de formar-se culturalment sota la prohibició, la vigilància i la
destrucció institucional del país.
Abans d’acabar la carrera, Vallverdú va sofrir
una de les pèrdues més doloroses de la seva vida: la mort de la seva mare,
Pilar Aixalà, a quaranta-dos anys. Per preservar-ne el record, va passar-se
dues hores dibuixant-la de cos present al llit de mort. Es va llicenciar en
filosofia i lletres el 1945, el mateix any que s’acabà la Segona Guerra
Mundial. Durant
els estudis havia conegut Isabel Arqué, futura pedagoga i membre
d’una família vinculada a Alexandre Galí. Es
van casar el 1952 i tingueren un fill, Eloi.
La relació entre pare i fill va marcar
profundament la vida de Vallverdú. Durant anys, l’escriptor li va escriure
puntualment un conte cada setmana, en una pràctica íntima que resumeix bona
part de la seva concepció de la literatura: una forma de comunicació,
d’acompanyament i de cura.
Rubió, Gaziel i els mestres d’una generació
La trajectòria professional de Vallverdú fou
marcada per un cert nomadisme geogràfic i per una activitat incessant. Treballà
com a mestre en diferents indrets i, alhora, començà a traduir de l’anglès i a
obrir-se pas en el món literari.
En aquells anys entrà en contacte amb algunes de
les grans figures de la cultura catalana del segle XX. Col·laborà amb Jordi
Rubió, filòleg i ex-director de la Biblioteca de Catalunya represaliat pel
franquisme, a qui ajudà en les seves recerques històriques a l’Arxiu de la
Corona d’Aragó.
Durant una estada com a mestre a Sant Feliu de
Guíxols també va conèixer Gaziel, l’antic director de La Vanguardia, amb qui
establí una relació intel·lectual. Durant la seva vida freqüentà, així mateix,
personalitats com Joan Triadú, Jaume Vicens i Vives i Manuel
de Pedrolo.
Vallverdú havia assistit a les festes de l’Entronització de la Mare de
Déu de Montserrat i va participar en algunes reunions dels primers nuclis de
reorganització del catalanisme polític. Convidat per Josep Espar Ticó,
va sovintejar les trobades del grup CC, encapçalat aleshores per Jordi
Pujol. Malgrat tot, va defugir la implicació política directa. El seu camp
d’acció fou sobretot cultural, lingüístic i pedagògic. Va exercir d’activista
tenaç per la llengua, especialment després del trasllat a Balaguer i més tard a
Lleida, on Isabel Arqué fundà l’escola Alba.
Lleida contra el “leridanismo”
Un dels episodis més significatius del compromís
cívic de Vallverdú fou la publicació, el 1967, de Lleida, problema i
realitat. El volum, escrit amb Francesc Porta, Simeó Miquel, Josep
Lladonosa i Joan Gabernet, analitzava la realitat social, econòmica i cultural
de les terres de Ponent a partir de perspectives diverses. El llibre va
contribuir a desvetllar consciències en una ciutat dominada pel leridanismo oficial
de les elits franquistes, un localisme espanyolista que pretenia presentar
Lleida com una realitat separada, o fins i tot oposada, a la resta de Catalunya.
Vallverdú esdevingué, així, una de les veus
centrals de la recuperació cultural de Ponent. La seva obra i la seva activitat
pública van combatre la idea d’una Lleida perifèrica i desconnectada del país,
i la van situar dins el mapa literari i intel·lectual català amb una veu
pròpia.
L’escriptor tot-terreny
La vocació literària de Vallverdú s’havia
manifestat de molt jove. A dotze anys ja va escriure un poema i l’any següent
s’atreví amb uns Pastorets. Els primers tempteigs narratius els féu en castellà,
però ben aviat optà pel català com a llengua literària i de compromís.
El 1960 publicà la seva primera novel·la en
català, El venedor de peixos. Després van venir La caravana
invisible i Trampa sota les aigües, que va obtenir el
premi Joaquim Ruyra el 1963.
Cinc anys més tard rebé el premi Josep Maria
Folch i Torres per Rovelló. El llibre, protagonitzat per un gos
petit, viu i curiós, es convertí en la seva obra més coneguda i en un clàssic
de la literatura infantil catalana. El personatge també fou adaptat a la
televisió i entrà en l’imaginari de milers de famílies.
L’èxit de Rovelló va situar
Vallverdú entre els quatre grans noms de l’editorial La Galera, juntament amb
Sebastià Sorribas, Emili Teixidor i Joaquim Carbó. Aquells autors van ser
decisius en la construcció d’una literatura infantil i juvenil moderna en
català, capaç de crear lectors en un país que encara es ressentia de les
conseqüències de la prohibició i la minorització lingüística.
La seva producció, però, fou molt més extensa.
Va escriure novel·les, assaigs, poesia, articles, epistolaris i llibres de
memòries. També va publicar, amb el fotògraf Ton Sirera, els volums de Catalunya
visió, una obra singular que recorria el país amb una mirada alhora
documental, literària i territorial.
Com a memorialista, va deixar títols com Vagó de tercera, Garbinada
i ponent, Desmudat i a les golfes i Mosaic de
tardor. En aquests llibres va reconstruir la pròpia vida
i, alhora, bona part de la història cultural catalana del segle XX.
L’editor Isidor Cònsul el va definir com un
“escriptor tot-terreny”. La fórmula sintetitzava una obra que desbordava els
gèneres, les edats dels lectors i les fronteres entre literatura, pedagogia i
testimoni.
La literatura com a escola de país
Mestre de professió, Vallverdú va entendre
sempre la literatura com una eina de formació cívica i de transmissió cultural.
La seva obra, rica en llengua i profundament arrelada al territori, fou durant
dècades una porta d’entrada a la lectura en català per a milers de nens i
joves.
No escrivia únicament per entretenir. En les
seves novel·les hi havia una confiança profunda en la capacitat del lector jove
per a comprendre el món, afrontar conflictes i formar-se un criteri propi.
Aquesta vocació pedagògica, inseparable de la seva escriptura, el convertí en
una figura estimada i respectada molt més enllà dels cercles estrictament
literaris.
Va dedicar-se a l’ensenyament fins a la
jubilació, el 1988. Molts dels seus alumnes el recordarien sempre com el
professor Vallverdú, exigent, actiu i convençut que educar i escriure formaven
part d’una mateixa responsabilitat.
Els grans reconeixements
Els reconeixements li arribaren de totes bandes.
L’any 2000 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres
Catalanes, la distinció més important de la cultura catalana. La Generalitat li concedí la Medalla d’Or i la Universitat de Lleida el
va investir doctor honoris causa i li atorgà també la Medalla
d’Or.
Fou nomenat fill predilecte de Lleida i fill
adoptiu de Sant Martí de Maldà, les Borges Blanques, l’Espluga de Francolí i
Balaguer. Aquests reconeixements reflectien el vincle profund de l’escriptor
amb les terres de Ponent i amb els diversos indrets on havia viscut i
treballat.
Després de la mort d’Isabel Arqué, el 2012, es
va casar amb Antonieta Vilajoliu. El festeig havia estat precedit per
seixanta-dues cartes d’amor, una mostra més de la necessitat d’escriure que
travessava tots els àmbits de la seva vida.
Un centenari en plena activitat
L’any 2023, quan va arribar als cent anys, el
país li va dedicar l’Any Josep Vallverdú. A diferència de moltes commemoracions
institucionals, que recorden figures ja desaparegudes, aquell homenatge es va
fer amb el protagonista viu, lúcid i encara en plena activitat.
Durant aquells mesos inaugurà exposicions,
participà en homenatges i taules rodones, presentà llibres i continuà
escrivint. El centenari va servir per a reconèixer públicament una trajectòria
excepcional, però ell no va abandonar mai la feina ni es va deixar distreure
gaire pels fasts.
La seva obra continuava creixent amb nous
llibres, poemes i articles. Per a Vallverdú, escriure no era tan sols una
professió o una vocació: era una forma natural d’habitar el món.
Una baula entre dos segles
La mort de Josep Vallverdú deixa orfe un espai
essencial de la literatura catalana contemporània. Se’n va un escriptor d’una
fecunditat extraordinària, però també un testimoni privilegiat d’un segle
convuls i un home que va dedicar la vida sencera a preservar, enriquir i
transmetre la llengua catalana.
Amb ell desapareix una de les darreres grans
baules vives entre la Catalunya republicana d’abans de la guerra, la
resistència cultural sota el franquisme i la cultura catalana del present.
En resten els llibres, els personatges, els
paisatges, les memòries i les paraules. I en resta, sobretot, aquella multitud
de lectors que van aprendre a llegir en català seguint les passes inquietes
d’un gos anomenat Rovelló.
[Font: www.vilaweb.cat]
