Mostrar mensagens com a etiqueta Achats. Mostrar todas as mensagens
Mostrar mensagens com a etiqueta Achats. Mostrar todas as mensagens

segunda-feira, 10 de agosto de 2026

Francesc Serras: «Volem que comprendre la informació jurídica deixi de ser un privilegi»

TECOUS treballa per fer comprensible la informació jurídica en un ecosistema digital on la lletra petita continua generant barreres.

·         TECOUS vol oferir claredat legal per reduir barreres i desigualtats. 

Entitat redactora: Colectic 

En un entorn digital on la informació jurídica és omnipresent però sovint incomprensible, la lletra petita continua condicionant decisions quotidianes: contractes, compres, registres, subvencions o resolucions administratives. La complexitat, el llenguatge tècnic i la manca d’accessibilitat generen desconfiança i dificulten l’exercici efectiu dels drets. En aquest context, emergeixen iniciatives que busquen transformar aquesta experiència, fent que la comprensió de la informació legal sigui part essencial de la transparència i no un obstacle afegit.

Francesc Serras, cofundador de TECOUS, treballa per convertir documents jurídics extensos en interfícies clares, visuals i accessibles que permetin a qualsevol persona identificar allò essencial, entendre com l’afecta i prendre decisions informades. Des de la seva mirada, la claredat legal és una infraestructura necessària per reduir desigualtats informatives, reforçar la confiança i situar la informació jurídica al servei de les persones.

Com definiries TECOUS i quin problema intenta resoldre?

TECOUS és una iniciativa que transforma informació jurídica complexa en experiències digitals clares, visuals, accessibles i interactives. Vol resoldre el problema de rebre molta informació legal sense disposar de les eines per entendre-la, com passa amb termes i condicions, contractes, bases de subvencions o resolucions administratives. Tot i que la informació hi és, sovint es presenta en documents extensos, amb llenguatge tècnic o en blocs de text que generen frustració, desconfiança i distància entre ciutadania i institucions, afectant especialment persones amb menys coneixements jurídics o competències digitals.

TECOUS crea una capa de comprensió perquè les persones puguin identificar la informació important, entendre com els afecta i prendre decisions informades, sense eliminar ni modificar el contingut jurídic original.

Per què la lletra petita és també experiència d’usuari, i com ho heu integrat en el vostre model de disseny legal?

La lletra petita forma part de l’experiència d’usuari perquè apareix en moments de presa de decisions: registres, compres, cessió de dades personals, contractació de serveis o reclamacions. Una web pot ser fàcil d’utilitzar, però si la informació sobre drets i obligacions és incomprensible, l’experiència no és accessible. Sovint es dissenya perquè acceptar sigui fàcil, però no perquè entendre també ho sigui.

Per això, TECOUS integra la informació legal dins del recorregut de la persona i la presenta per capes: visió breu i visual, explicació en llenguatge clar i accés al text jurídic complet. Incorpora icones, navegació per temes, cercadors, audiodescripció i altres recursos d’accessibilitat perquè cada persona pugui entendre la informació essencial i aprofundir-hi quan ho necessiti.

Quins criteris utilitzeu per transformar un text legal complex en una interfície visual, clara i accessible sense alterar-ne el contingut jurídic?

El primer criteri és identificar drets, obligacions, terminis, imports, conseqüències i decisions importants per a la persona destinatària. L’estructura es reorganitza segons les seves necessitats, no necessàriament seguint l’ordre del document. S’utilitza llenguatge clar, frases curtes, exemples i elements visuals, evitant simplificacions que modifiquin el sentit jurídic, i cada resum es vincula al fragment original.

El document original es manté sempre disponible com a font jurídica. El resultat es valida des de perspectives jurídica, comunicativa, visual i d’accessibilitat, evitant que la presentació de la complexitat generi més barreres.

Quins impactes heu observat en plataformes, entitats o administracions que han implementat TECOUS?

El primer impacte és convertir informació que sovint actua com una barrera en una eina útil per prendre decisions. Els impactes observats són principalment qualitatius: les persones localitzen més ràpidament la informació rellevant, redueixen la càrrega de lectura i entenen millor quines decisions han de prendre o quins passos han de seguir.

Han desenvolupat projectes com el del sandbox d’aprenentatge regulatori Cruïll(IA), amb l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades, per explicar quines dades es recullen i com s’utilitzen. També han fet una prova pilot amb la Generalitat de Catalunya per fer més comprensibles resolucions administratives i iniciaran treballs amb l’Ajuntament de Barcelona per fer més accessibles les bases de subvencions. Els resultats quantitatius s’estan avaluant, especialment en comprensió, confiança percebuda i reducció de consultes o incidències.

Com garantiu la traçabilitat i el compliment normatiu, especialment en relació amb el Reglament General de Protecció de Dades i altres regulacions?

La traçabilitat implica que cada resum, explicació o element visual es pugui relacionar amb el fragment original del document. Això permet comprovar que la informació no ha estat descontextualitzada, mantenir control de versions i saber quin contingut era vigent en cada moment.

En protecció de dades, treballen amb principis com la privacitat des del disseny, minimització de dades, transparència i responsabilitat proactiva. La informació s’ha de presentar de manera clara, per capes i en el moment rellevant. TECOUS no converteix en legal un document que no ho sigui: el contingut jurídic ha d’estar correctament elaborat i validat, i la seva funció és fer-lo més comprensible sense alterar-ne els efectes.

Quina és la visió a llarg termini del projecte?

La visió és que comprendre la informació jurídica deixi de ser un privilegi i es converteixi en un estàndard. La transparència no és només publicar un document, sinó garantir que les persones el puguin entendre, independentment dels seus coneixements jurídics o capacitats.

Imaginen una infraestructura de claredat legal integrada en normativa, tràmits administratius, contractes, resolucions i comunicacions, contribuint a convertir la comprensió en un nou estàndard de transparència a Europa. Fer la informació legal més clara és una manera de reduir desigualtats informatives, facilitar l’exercici efectiu dels drets i reforçar la confiança entre ciutadania i organitzacions. Volen que la informació legal sigui una eina que empoderi les persones, i no una barrera.

 

[Imatge: Pexels - font: www.xarxanet.org]

domingo, 9 de agosto de 2026

Des images difficilement soutenables à Gaza : « Cette génération développe de l'agressivité envers Israël »

Les habitants de l'enclave restent visés par des frappes israéliennes. Ils désespèrent d'une action de la communauté internationale en leur faveur. 


Écrit par Fanny Léonor Crouzet

Malgré un cessez-le-feu de principe signé dix mois plus tôt et l’annonce par Donald Trump, vendredi 31 juillet, d’un plan de retrait israélien, Gaza a souffert ce week-end de frappes particulièrement meurtrières. Les habitants de l’enclave, visés en même temps qu’ils enterrent les leurs, appellent la communauté internationale à agir pour une fin des attaques israéliennes. 

Depuis les balcons des immeubles de Gaza Ville, mardi 4 août, les femmes de l’enclave lancent, par poignées, des pétales de roses et de jasmin. En contrebas, le long des rues éventrées par près de trois années de guerre, une imposante procession porte les corps de 112 hommes, femmes et enfants prêts à être mis en terre. Les ossements et vêtements ont été placés dans des cercueils et enveloppés dans des drapeaux palestiniens. 


 

Près de trois ans après leur mort – en novembre 2023 – dans des bombardements israéliens sur un immeuble résidentiel, ils n’ont été exhumés que le mois dernier par la protection civile de Gaza. Faute de main-d’œuvre et d’équipements suffisants, environ 8 000 dépouilles resteraient prisonnières des décombres, selon la Défense civile. À la chaîne américaine CNN, son porte-parole, Mahmoud Basal, interroge : « Où les corps ont-ils disparus? Ont-ils été dévorés par des chiens errants? Où sont-ils allés? »


Un cessez-le-feu mal nommé

 

Dans l’enclave, les habitants ne connaissent, malgré les cérémonies funéraires, que peu de répit. Trois jours après l’annonce par Donald Trump, le 31 juillet, d’un plan qui prévoit le retrait des troupes israéliennes de Gaza en échange du désarmement du Hamas, au moins 18 Palestiniens, dont des enfants, ont été tués le dimanche 2 août.


« Demandez à n’importe quel Gazaoui, il vous dira qu’il a senti ce bombardement tant les frappes étaient nombreuses », témoigne Eyad Al-Amawi, directeur de la Commission d’aide à Gaza et coordinateur de plusieurs ONG locales, depuis le sud de la bande de terre. Ce père de famille réside non loin du camp de réfugiés de Nuseirat, où de précédents bombardements israéliens ont fait huit morts et plus d’une vingtaine de blessés le 17 juillet dernier.

 

Ce jour-là se tenaient des funérailles d’un Palestinien tué le matin même dans une autre frappe israélienne. « Nous étions dans la rue avec ma famille et avons vu les corps par terre, puis une rivière de sang, se souvient Eyad. C’était un vendredi, que nous avons baptisé le Vendredi noir. » Sur les réseaux sociaux, de nombreuses images, difficilement soutenables, confirment cette description.


Depuis l’entrée en vigueur d’un cessez-le-feu bien mal nommé en octobre 2025, au moins 1252 Palestiniens ont été tués à Gaza, selon le ministère de la Santé de l’enclave. Face à cette brutalité qui « brise le cœur des Gazaouis depuis trois ans », Eyad Al-Amawi désespère de voir la communauté internationale agir pour une fin effective des bombardements. Selon le travailleur humanitaire, près de 600 000 enfants de Gaza sont actuellement privés d’éducation. « Cette génération développe de l’agressivité envers Israël, craint-il. L’occupation tue leurs frères, leurs pères… Quelle image pensez-vous que ces jeunes auront d’Israël, une fois adultes? »

 

« Nous étions terrifiés »


Sur Whatsapp, Fida, 35 ans, nous partage une série de photos d’apparence paisible. On y voit deux de ses fils, Amr et Moein, barboter joyeusement sur une plage du centre de l’enclave. « Il y a des bombardements et des explosions tous les jours, mais la semaine passée a été particulièrement intense… Nous étions terrifiés », confie-t-elle depuis la pièce unique où elle cuisine, mange, joue et dort avec ses cinq enfants et son mari.

 

De l’appartement qu’elle habitait avant le début de la guerre, il ne reste que des ruines. En 2025, la famille a fui Gaza Ville pour se réfugier dans une tente à Al-Zawaida, au centre de l’enclave. Ils y ont passé un froid hiver rythmé par les maladies des uns et des autres : « Mes enfants ont tous attrapé la galle, c’était épuisant. » La pièce spartiate offerte au lendemain du cessez-le-feu par un proche de la famille, près du port de Gaza Ville, fait en comparaison figure de « palais », malgré les difficultés à se nourrir. Elle a eu beau chercher ; les emplois se font de plus en plus rares.


Taux de chômage de 68 %

 

Le taux de chômage de l’enclave a atteint 68 % pendant la guerre, contre 45 % avant son début, selon un rapport du Bureau palestinien des statistiques publié en avril. Mahmoud a le sentiment d’avoir tout perdu. « En trois ans, j’ai laissé une partie de mon cœur avec le bombardement de l’immeuble qui abritait mon entreprise, la mort de ma grand-mère, de mon oncle et de mon neveu dans une frappe devant chez moi… Et voici trois mois que je n’ai reçu aucun salaire, parce que je travaille dans une institution du gouvernement », explique ce médecin trentenaire, installé dans un appartement de Gaza Ville avec 13 membres de sa famille.


Il continue à exercer bénévolement auprès des personnels médicaux des ONG internationales, dans l’espoir de pouvoir intégrer l’une d’entre elles et subvenir aux besoins de ses proches. Seule sa sœur, pharmacienne à son compte, a conservé son emploi. Pas de quoi, cependant, acheter plus que du pain ; les prix des légumes, fruits et viandes connaissent encore une inflation à laquelle les 2,3 millions d’habitants de l’enclave, passés sous le seuil de pauvreté en 2025, selon les Nations Unies, peinent à faire face.

 


En Cisjordanie, violence conjointe des colons et de l’armée israélienne

 

À environ 80 kilomètres de Gaza, les Palestiniens de Cisjordanie occupée essuient également une vague de violence conjointe des colons et de l’armée israélienne. Le 24 juillet, un affrontement déclenché par la venue de colons sur des terres palestiniennes à Tell, village proche de Naplouse, provoque la mort de quatre Palestiniens et deux Israéliens. Quelques heures seulement après les faits, et en réaction à la mort de deux de ses administrés, Benjamin Netayanhou ordonne à l’armée d’effectuer plusieurs raids dans des localités palestiniennes, et annonce l' « accélération de la construction » de plusieurs avants-postes de colonisation. Dans les jours suivants, les marches de colons en Cisjordanie se succèdent, les portes de fer et checkpoints tenus par l’armée israélienne se multiplient, et plusieurs mosquées sont incendiées ou taguées du mot « revanche » (en hébreu). Le 27 juillet, une Palestinienne transportée dans une ambulance perd son foetus lors d’un blocage à un barrage routier israélien. Selon l’ONG Human Rights Watch, des soldats ont alors « contraint l’équipe de l’ambulance à éteindre son matériel médical pendant au moins 20 minutes ».


Dans un rapport rendu public le 5 août, mais quelque peu passé sous les radars, l’armée affirme cependant qu’il n’est « pas possible de déterminer de manière concluante la cause de la blessure mortelle du capitaine (réserve) Benayahu Mellet », décédé à Tell lors des violences du 24 juillet, et évoque de possibles « tirs accidentels » de ses propres forces. Les Nations Unies, déplorant la mort de huit Palestiniens de Cisjordanie en une semaine, ont quant à elles fait part de leur inquiétude face aux « appels ouverts des dirigeants israéliens à la vengeance et à la punition collective » contre les Palestiniens, et des « menaces de transformer la Cisjordanie en un autre Gaza » proférées par plusieurs personnalités politiques israéliennes.

 

[Image: AFP - source : www.lalibre.be]

domingo, 26 de julho de 2026

Un premio al arte de fabular

En un presente abarrotado de autoficciones, la más alta distinción de las letras en lengua alemana fue otorgada a una fabuladora innata que rehúye los reflectores. 


Escrito por José Aníbal Campos 

Verblüffungskraft” [capacidad para sorprender], es uno de los rasgos que ha destacado de Christine Wunnicke (Múnich, 1966) el jurado del Premio Büchner, el cual, con su decisión, sorprende al distinguir la obra de una autora que, al decir del crítico Paul Jandl, ha sido hasta ahora una especie de inasible “personaje de fábula”, “poco vanidosa al extremo de perjudicarse a sí misma” en un mundillo literario que funciona según la “economía de los focos” y se muestra cada vez más dado a premiar el exhibicionismo y la aparatosidad. A Wunnicke se le ve apenas en lecturas, su carácter le hace evitar los escenarios, los medios y las entrevistas. Elude las presentaciones de sus propios libros y ha rechazado la participación en clubes de lectura y otros formatos más recientes de la promoción literaria.

Es curioso que toda la obra narrativa de esta escritora parezca rendir homenaje a figuras que, en cierto modo, se le parecen: gente que logró cosas muy relevantes en el pasado, pero cuyos méritos quedaron sepultados bajo la intrincada maleza del olvido. Su especialidad son las “miniaturas históricas”. La trama de su última novela, Wachs [Cera] (2025), se desarrolla en el París del siglo XVIII y cuenta la historia de una hoy poco conocida Marie Marguerite Bihéron, que, deseosa de estudiar Anatomía –pero imposibilitada de hacerlo por el simple hecho de ser mujer–, se dedicó al robo y a la compra ilegal de cadáveres que le permitieran, a escondidas, estudiar el cuerpo humano y hacer reproducciones precisas de sus órganos. Como la propia autora ahora galardonada con la más alta distinción de las letras en lengua alemana, Bihéron llegaría a alcanzar tal excelencia en el dominio de su arte, que su fama se extendió por todo el mundo civilizado: la mismísima emperatriz Catalina II de Rusia ordenaría la compra de parte de sus obras para la colección de la Academia de Ciencias de San Petersburgo. 

Después de estudiar Lingüística, Psicología y Filología Germánica Antigua en Berlín y Glasgow, Christine Wunnicke –que es también una destacada traductora– pasó varios años trabajando para la Sociedad Max Planck de Múnich. Fue allí donde probablemente surgió su interés por esas emergentes áreas del saber en un pasado remoto en las que ya se vislumbran los orígenes de nuestra contemporaneidad. Ella misma ha dicho: “La mayoría de las veces no sé por qué algo, de repente, acapara mi interés. Es como un flash“. El elemento característico de casi todas las novelas y relatos de Wunnicke, y lo que convierte sus textos en lecturas apasionantes, es el uso de la prolepsis, el flashforward: la narradora se adentra en épocas de las que apenas tenemos ya memoria, pero de las cuales, gracias a la sabia administración de detalles tan típica de su maestría como narradora, nos hacen cobrar conciencia de que nuestra vida en sociedad es el resultado de una continuidad, de la transformación y del mestizaje, de la cópula de ideas, que no estamos donde estamos por la excepcional inteligencia de las generaciones en activo (toda generación se cree siempre mejor que la anterior, hasta que llega el duro despertar), sino que eso que llamamos “progreso” (y que consideramos patrimonio nuestro) es el fruto de un largo proceso dialéctico de asimilaciones y descartes, de confrontaciones y alianzas del que, de cara a un futuro, también estamos participando sin darnos apenas cuenta.

En su primera novela, Fortescues Fabrik [La fábrica de Fortescue] (1998), nos adentramos “en los esplendores y miserias, en la vida y la muerte de Douglas W. Fortescue (1810 -1842), la más célebre shooting-star del arte poético inglés después de la muerte de Byron, inventor de la producción industrial de poesía”. En este caso, el personaje central no es una figura histórica. Lo que fascina en esa novela es el virtuosismo fabulador de Wunnicke para narrar remedando el estilo victoriano que tan bien encaja con su personaje de ficción.

La novela, con distancia, más exitosa de Wunnicke llegó a librerías en 2020. En Die Dame mit der bemalten Hand [La mujer con la mano pintada] se nos cuenta la historia de un encuentro ficticio entre el matemático, cartógrafo y explorador alemán Carsten Niebuhr (1733-1815) y un astrónomo persa, Musa al-Lahuri. El crítico Hubert Winkels destacaba la capacidad de Wunnicke para crear una “poética historia de la ciencia” sin renunciar a la carcajada hilarante derivada de los fallidos intentos de comunicación entre ambos científicos, más allá de barreras idiomáticas y culturales. Para Winkels, que considera la historia una “grandiosa ridiculización del Logos y del monoteísmo”, esas escenas recuerdan el mejor slapstick comedy à la Marx Brothers.

No es posible reseñar aquí, siquiera brevemente, la obra completa de Christine Wunnicke, con más de una docena de libros en su haber. En mi opinión, uno de sus libros más logrados y apasionantes es la biografía novelada del castrato Filippo Balatri, un pisano nacido en 1682 que llegó a actuar para las cortes de Rusia y de los Wittelsbach, en Múnich, ciudad en la que murió en 1756. En Die Nachtigall des Zaren [El ruiseñor del zar], un título de por sí irónico, Wunnicke se basó en los abundantes escritos autobiográficos que dejó el cantante y que hoy se conservan en la Biblioteca Estatal de Baviera.

Cabe destacar, además, el hecho de que la editorial Impedimenta haya sabido apostar por esta gran autora unos años antes de este premio consagratorio que hoy se le concede. En La mujer zorro y el doctor Shimamura (Impedimenta 2022), la autora recurre de nuevo a uno de sus temas favoritos y hoy más candentes que nunca: la confrontación y el intercambio entre culturas. En su reseña para Babelia, José Luis de Juan destacaba con acierto la esencia de esta historia: “Es una suerte de ikebana: palabras y frases como flores desaliñadas cuyos tallos se fijan con instintiva naturalidad sobre el agua inmóvil”. Y añadía De Juan: “Esta novela divertida y sagaz, con personajes que se ven y se comprenden (esa paciente-asistenta que lleva dentro una novela ‘de amor, miseria, silencio y suicidio’), muestra el abismo entre Japón y Occidente, así como entre la psicología y el corazón humano […]. Wunnicke, con una luminosa, rica y libre manera de narrar […] deja en el aire un tintineo que nos remite a la nimiedad de la razón, a la par que cuestiona la fiabilidad de la memoria humana; es decir, logra que el lector se mire en el espejo de la novela y esboce una tímida sonrisa de complicidad”.

En nuestro presente, un ahora abarrotado de asfixiantes autoficciones (valga, en este caso, la anticuada cadena de aliteraciones), con un mercado del libro saturado de historias que pretenden usar la literatura como una especie de terapia para superar un divorcio, la muerte de un ser querido o el catarro de un ahijado (esto último sin la capacidad de un Thomas Bernhard para convertir en gran literatura una afección pulmonar), es de celebrar que se premie la obra de una fabuladora innata, de una escritora que rehúye los focos y que, desde la soledad de sus estudios y sus inmersiones en archivos de toda índole, nos regala historias que nos conmueven, nos hacen reír y cuestionarnos, burlarnos de nosotros mismos, al tiempo que nos permiten aprender y reflexionar sobre nuestra (tranquilizadoramente) invariable condición humana. ~

Zúrich, julio de 2026. 

 

[Foto: Gene Glover - fuente: www.letraslibres.com]

segunda-feira, 13 de julho de 2026

IA le scandale : acheter des millions de livres d’occasion légalement pour les détruire

Pour entraîner leurs modèles de langage et leur apprendre à « bien écrire », les géants de l’intelligence artificielle ne se contentent plus de parcourir le web ou de s’appuyer sur des bases de données numériques pirates.  


Écrit par Elizabeth Sutton 

Une méthode radicale et confidentielle, employée par la start-up Anthropic (créatrice de l’IA Claude), suscite une vive indignation dans le monde de l’édition : l’achat massif de livres physiques pour les numériser de manière destructive avant de les jeter.

Une usine à numériser baptisée Project Panama

Selon des milliers de pages de documents judiciaires rendus publics, Anthropic avait mis en place dès le début de l’année 2024 un plan secret au nom de code évocateur : le « Project Panama ». L’objectif affiché en interne était de « numériser de manière destructive tous les livres du monde », tout en insistant sur la nécessité absolue de garder l’opération confidentielle.

Pour y parvenir, l’entreprise a investi des dizaines de millions de dollars dans l’acquisition de stocks gigantesques de livres.

Outre le ciblage de bibliothèques publiques en manque de financement ou de grandes enseignes physiques comme The Strand à New York, l’entreprise s’est massivement tournée vers le commerce en ligne.

Des razzias automatisées sur les grossistes du web

Comme le souligne Siècle Digital, Anthropic a orchestré de véritables razzias en ligne auprès de mastodontes du livre d’occasion et de plateformes de revente en gros comme Better World Books ou le britannique World of Books.

Acheter des millions d’ouvrages un par un étant impossible, l’entreprise a passé des commandes automatisées par lots de dizaines de milliers d’unités.

Cette demande soudaine et artificielle via les boutiques en ligne a d’ailleurs fini par alerter certains libraires indépendants et revendeurs d’occasion. Ils ont ont réalisé après coup que leurs inventaires numériques web étaient “aspirés” non pas par des lecteurs, mais par les algorithmes d’un géant de la Tech.

Massicots et recyclage

La méthode logistique s’avérait ensuite particulièrement brutale pour les ouvrages reçus :

1. Les cartons acheminés par dizaines de milliers étaient stockés dans de vastes entrepôts.
2. Les reliures et les dos des livres étaient systématiquement tranchés à l’aide de massicots hydrauliques afin de détacher les pages.
3. Les feuilles volantes passaient ensuite dans des scanners industriels à haute vitesse pour intégrer la base de données de l’IA.
4. Une fois numérisées, les pages étaient immédiatement envoyées au recyclage.

Pourquoi détruire du papier à l’ère du numérique ?

Cette stratégie de la « terre brûlée » répondait à un besoin juridique. Face à une avalanche de procès pour avoir entraîné leurs modèles sur des bases piratées (comme Books3 ou Anna’s Archive), les entreprises de la Tech espéraient s’appuyer sur la doctrine américaine du « Fair Use » (usage raisonnable).

L’argument : posséder légitimement le support physique d’origine via un achat en bonne et due forme.

Un juge de San Francisco a d’ailleurs donné partiellement raison à cette interprétation, qualifiant l’entraînement sur des livres achetés légalement d’usage « transformateur ».

Un épilogue à 1,5 milliard de dollars

Malgré ce subterfuge matériel, la zone grise réglementaire a poussé Anthropic à négocier. L’entreprise a finalement conclu un accord à l’amiable, acceptant de verser 1,5 milliard de dollars de dédommagement aux auteurs et éditeurs plaignants.

Pour les syndicats d’auteurs (comme la Society of Authors), la révélation des coulisses du Project Panama illustre de manière presque trop littérale la façon dont l’IA “pille et détruit” la culture non dématérialisée pour s’en nourrir.

Regardez cette vidéo édifiante sur le sujet !

   

[source : www.idboox.com] 

domingo, 28 de junho de 2026

Unha lingua de prestixio: un de cada tres comerciantes ve no galego un «valor engadido» para atraer clientes

O Centro de Estudos Superiores de Galicia (Cesuga) e a Asociación Pro-Fundación Manuel Vello presentaron esta quinta feira un relatorio sobre a situación do galego nas actividades comerciais no ámbito urbano. O documento alerta do escaso uso da lingua do país neste sector e "confirma unha situación de diglosia no comercio urbano galego".

Montero, Acebo, Alonso, Martínez e Zabala, autoras e autores do relatorio sobre o galego no comercio elaborado polo Cesuga..

Escrito por Xacobe Ferreiro 

O galego vende. Así o certifica un estudo elaborado polo Centro de Estudos Superiores de Galicia (Cesuga), titulado Estudo da situación sociolingüística do galego nas PEMES [pequenas e medias empresas]  urbanas de Galicia e coordinado polo doutor en Xornalismo pola Universidade Complutense de Madrid (UCM) e profesor do grao de Publicidade e Relacións Públicas de Cesuga Héctor Acebo. O traballo, resultado dunha colaboración entre a entidade académica e a Asociación Pro-Fundación Manuel Vello, parte dunha mostra de 250 enquisas realizadas nas cidades de Santiago de Compostela, A Coruña, Ferrol, Lugo, Ourense e Vigo.

Unha das principais conclusións do relatorio é que "o desuso do galego no comercio non responde a un rexeitamento explícito por parte dos clientes". Neste sentido, desvela que só 7,7% da clientela nos comercios da Galiza urbana rexeita ser atendida en galego, situándose esta porcentaxe en 0% en Ourense, en 8,3% en Vigo e en 10% na Coruña, Lugo e Compostela. A este respecto, Héctor Acebo explica a Nós Diario o uso maioritario do español nas actividades comerciais dos ámbitos urbanos como resultado dos "prexuízos sociolingüísticos interiorizados durante séculos" e apunta, seguindo as teses do sociólogo francés Pierre Bourdieu, que "os comerciantes asumen o castelán como un capital lingüístico máis rendíbel e seguro para os negocios".

As razóns do español

"Este fenómeno reflicte unha clara estigmatización sociolingüística na que os profesionais das PEMES se deixan absorber pola lingua buscando proxectar unha imaxe de modernidade e eficiencia", asegura Acebo, quen considera que "o castelán mantén unha presenza tan significativa na comunicación empresarial ao ser percibido como unha lingua con maior alcance, prestixio e recoñecemento". Nesta dirección, destaca que "opera como unha opción supostamente ‘máis segura’ desde o punto de vista comunicativo, consolidando unha dinámica de subordinación que non se xustifica pola demanda real do mercado". 

As conclusións deste relatorio están en liña con outras investigacións publicadas nos últimos anos. A este respecto, un traballo elaborado pola graduada en Publicidade e Relacións Públicas pola Universidade de Vigo, Anabel Antela Castro, e publicado en 2020 pola Mesa pola Normalizacións Lingüística baixo o título de A lingua galega no sector téxtil desvelaba, cunha mostra de 300 persoas, que "95% considera agradábel o emprego habitual do galego por parte das marcas" de roupa, significando que "supón para máis da metade da poboación un factor determinante no proceso de compra e un feito que reforza a súa imaxe cando o empregan na súa publicidade".

O presidente da Mesa Pola Normalizacións Lingüística, Marcos Maceira, sinala a Nós Diario que "de terse cumprido o Plan Xeral de Normalización Lingüística de 2004 e de térense promovido accións directas para promover o uso do galego no ámbito empresarial, a situación sería outra". A este respecto, parécelle "lóxica esta distorsión entre o que demanda a clientela e o uso do galego no comercio", asegurando que "a única entidade que traballa neste ámbito é A Mesa coa súa iniciativa Abertos ao Galego". Nesta dirección, destaca que "a lei galega de protección xeral das persoas consumidoras e usuarias recolle o dereito á atención oral e escrita en galego, mais esta regulación non ten un desenvolvemento concreto".

O papel da Xunta

"Esta ausencia dun desenvolvemento que fixe o contido mínimo dos dereitos lingüísticos nas relacións comerciais provoca continuamente situacións de vulnerabilidade, indefensión, denegación da atención e na prestación dos servizos", afirma Maceira, quen entende que "isto supón unha discriminación por razón de lingua e unha penalización ilícita que sofre a parte máis feble da relación comercial, o consumidor e a consumidora". Neste punto, conclúe que "se ve menosprezada a opción lingüística do galego malia ser a lingua propia da Galiza e gozar dun status formal de cooficialidade".

A posición proclive da clientela ao uso do galego contrasta co seu emprego no ámbito comercial. A este respecto, o relatorio elaborado polos investigadores de Cesuga desvela que o persoal das PEMES utiliza o galego como lingua habitual coa clientela en 14% dos casos na Coruña, 18% en Vigo, 26% en Compostela, 30% en Ourense e en 35,3% dos casos en Lugo. Ao tempo, o informe analiza que "o comercio actúa como un filtro de castelanización debido á ausencia de estratexias lingüísticas empresariais", sinalando que "no proceso de selección de persoal, non se lle concede importancia ao feito de que o empregado saiba falar galego".

O dominio da lingua

As cifras apuntadas no relatorio sinalan que "consideran imprescindíbel o dominio da lingua propia nos perfís profesionais" 3.9% dos comercios en Lugo, 4% na Coruña, 10% en Vigo e 22% dos comercios en Ourense e Compostela. A este respecto, o informe desvela que "na Coruña e Lugo, 98% das empresas analizadas carecen de calquera tipo de normativa lingüística interna. En Compostela e Ourense as cifras descenden levemente a 90% e 88%, respectivamente". Nesta perspectiva, o informe concreta que "no caso da capital galega, 10% de negocios si que aplican normativas sobre o idioma de contacto".

A consideración do papel potencial do emprego do galego para gañar clientes varía en función das cidades. Nesta dirección, o documento apunta que "son poucos os comerciantes que consideran que o uso do galego é un valor engadido para atraer clientes", alcanzando 26% dos enquisados en Vigo, 27% en Lugo, 30% na Coruña, 32% en Ourense e 44% en Compostela, significando 31,8% do total para o conxunto da Galiza. Neste sentido, a investigación chega a unhas conclusións análogas ás ofrecidas polo traballo de Anabel Antela.

Unha proposta para avanzar na galeguización do sector comercial

A presidenta da Asociación Pro-Fundación Manoel Vello, Carolina Silva, explica a Nós Diario que, "como impulsores da enquisa na que se basea este informe, queremos salientar que esta ferramenta foi redactada especificamente coa finalidade de abordar de raíz o problema da falta de atención ao noso idioma no ámbito comercial".

Neste punto, afirma que "o obxectivo inmediato da Asociación Pro-Fundación Manoel Vello é colaborar activamente na proposta de estratexias que doten o sector comercial de recursos técnicos e loxísticos, facilitando así a posta en marcha de programas de normalización lingüística realistas e adaptados a cada empresa". A este respecto, conclúe que "hai destacar a necesidade urxente de cambiar as dinámicas conversacionais e comerciais no ámbito empresarial".

 

[Fonte: www.nosdiario.gal]


terça-feira, 23 de junho de 2026

Tots els mots que anem perdent

Em ve una nostàlgia insondable d’aquell parlar tan ric, tan variat, tan genuí, tan nostre 


Escrit per Estel Solé

La bestia ve enfadada, més aviat dolguda, decebuda, amb una desolació que li inflama la indignació. “Vols que t’expliqui què ens ha passat? És gros, eh!” Ha anat a comprar petards amb el meu fill. El petit de casa es deleix perquè arribi la revetlla i s’ha assabentat que a la botiga de pirotècnia del poble, avui i només avui, si hi vas a comprar acompanyat d’una persona de més de seixanta-cinc anys, et fan un 25% de descompte. No ha trigat ni dos minuts a telefonar a la meva bes-tia, la germana del meu difunt avi, que sempre ha estat una àvia per a mi, i que ara és per a ell com una altra àvia, tot i que en realitat seria la seva rebes-tia. Total, que el nano l’ha persuadida, amb el seu entusiasme i la seva exquisida retòrica de futur venedor de vés a saber què, fins a aconseguir que l’acompanyés a comprar els petards. En tornar, ell feliç com un gínjol i ella que treia fum pels queixals. La bes-tia té un caràcter que calça’t si et toca el rebre a tu, però la seva mala jeia és ben divertida quan va adreçada a un altre. M’agrada de veure-la enfadada quan l’esbroncada no va cap a mi, perquè trobo que, anestesiats com estem tots socialment, ja no s’estila de veure gent escandalitzada per greuges ètics, morals, democràtics o bé lingüístics, com és el cas. “Tres xicotes, hi havia rere el taulell. Xerraven entre elles i no feien cas de la clientela”, em diu. “M’he atansat a una i li he demanat si ens podia despatxar. Doncs, no t’ho creuràs… M’ha mirat amb cara d’estaquirot. Em somreia com si fos aturadeta fins que m’ha dit: perdoni, però no l’entenc. Despatxar, reina, despatxar. No saps què vol dir?” El meu fill que fa estona que em guaita de reüll, prem els llavis com volent dir: s’ha ben enfadat. I aleshores la bes-tia ha deixat anar un monòleg en què mig es dolia, mig s’exasperava d’adonar-se que anem pel pedregar. Amb aquest jovent, està tot perdut, ha sentenciat. I després ha doblegat el coll, encorbant l’espinada, ella, tota teatral, i s’ha endut les mans a la boca. M’han vingut basques, fins i tot. Quina angúnia!, ha deixat anar. I ha tancat el discurs amb un sospir de plany i resignació.

El meu fill em parla i m’insisteix que anem a tirar petards, però jo ja no l’escolto, perquè he trobat que la tieta té tota la raó i he sentit, també, una pena pels mots que anem perdent i per tot allò que evoquen i deixem enrere, aquella vida d’abans, els dies compartits amb els nostres avis i àvies, aquells homes i aquelles dones que tal vegada deixaven anar alguns barbarismes o expressions populars, tradicionals, dolcíssimes i divertides, al meu entendre, com ara busson, en comptes de bústia, o vegilar en comptes de vigilar, o llavòrens en comptes d’aleshores, o les lentes, en comptes de les ulleres, o el ressibidor, en comptes del rebedor, o bé antes quan volien dir abans. D’ells i d’elles en vam aprendre paraules precioses que ara, com bé apunta la bes-tia, són moribundes o, algunes, ja sepultades. Ara em ve una nostàlgia insondable d’aquell parlar tan ric, tan variat, tan genuí, tan nostre, i em sento afortunada, com a catalanoparlant, d’haver-lo pogut aprendre dels avis i les àvies, de la mare i de les tietes, de la societat d’antes, en general. No em cal aclucar els ulls per tornar a tenir sis anys i anar, un diumenge, de bracet amb la bes-tia a comprar nata a la pastisseria i que la Núria, la mestressa, rere el taulell, en acabar d’enllaçar un tortell amb aquell fil vermell que permetia de traginar el paquet, digués: ja us despatxen? Anant a comprar amb l’àvia vaig aprendre a agafar tanda i a casa seva, quan estava malalta i em feia mandra de menjar el peix bullit amb patates llaurades, vaig aprendre què volia dir peixar, mentre ella em posava la forquilla plena a la boca. Vaig aprendre murri i anar a la quinta forca, i caure de la figuera, i l’any de la picor, o tenir-ne el pap ple. I no veure-hi tres dalt d’un burro, o fer l’agost, o firar-se, o xalar de valent, o perdre el senderi, i fer o ser un poca-solta i un pelacanyes. Vaig aprendre malgirbat i esgarriat, i tenir fred de peus, i anar a mal borràs i no girar rodó, i treure’s la son de les orelles, i badar boca o no badar-ne, i tenir el cap per a pom d’escala, i créixer com una carabassera, i mira’m i no em toquis, i n’hi ha per a llogar-hi cadires, i ser més tossuda que un gat borni, i –ras i curt– un fotimer de frases fetes, de dites, d’expressions i de mots que costa de sentir en el dia a dia i que enyoro terriblement. Per aquest motiu, tot sovint, com una mena d’obligació moral i lingüística, procuro de fer-les servir amb els meus fills perquè no les perdem del tot. Perquè, com diu la meva bes-tia, el parlar dels joves és tan planer, tan fat, tan poca cosa que ara ja ningú no despatxa la clientela, però és que ni tan sols podem pagar amb targeta en acabar-nos el cafè, perquè ara tot és “efectiu o tarja”, tot és castellà o anglès, i tenim els mots i les dites en coma, tots esmorteïts, tan esprimatxats, tan arraconats que ens cal, amb urgència, de salvar-los, com ens diu el títol del llibre de l’estimat i admirat Jordi Badia.

 

[Font: www.vilaweb.cat]