Mostrar mensagens com a etiqueta Saúde. Mostrar todas as mensagens
Mostrar mensagens com a etiqueta Saúde. Mostrar todas as mensagens

quarta-feira, 26 de agosto de 2026

Murió Ruben Rada, emblema de la música uruguaya, a los 83 años

No pudo sobreponerse a una neumonía que lo aquejó en las últimas semanas. Tenía pensado volver a juntarse con el grupo Tótem.

Rubén Rada (1943-2026)

El músico uruguayo Ruben Rada, uno de los más importantes de su país, falleció a los 83 años en Montevideo. Así o informó su familia a través de las redes sociales.

 

“Con muchísimo dolor les comunicamos que hoy miércoles 26 de agosto a las 15:30 hs. se fue y ahora descansa en paz nuestro querido esposo, padre y abuelo, después de pelear un mes contra una neumonía y sus complicaciones”, dice el comunicado.


 

Rada había sido hospitalizado en Montevideo de urgencia luego de ser diagnosticado con neumonía bilateral. En 2015, había debido someterse a una angioplastía coronaria, y ese antecedente hizo saltar las alarmas al conocerse de su internación en estas horas.

 

Semanas antes de su internación, Rada había lanzado un ciclo titulado ¿Quién va a cantar?, que se puede ver a través de YouTube. Allí, reunía a artistas de diversos géneros para encuentros musicales. 


Hasta el momento, el único de los videos publicados es junto a Sebastián Teysera, líder de La Vela Puerca. Los artistas interpretan canciones como “El viejo” y “Biafra”, esta última de la banda Totem, que Rada integró junto a Eduardo Useta y Mario “Chichito” Cabral en los ‘70.

Rada había nacido el 16 de julio de 1943 en la capital uruguaya. El músico, un ícono del candombe, estaba abocado a la reunión del grupo Tótem, con el que había lanzado su carrera en los años setenta. Hasta poco antes de su muerte estaban confirmados dos conciertos en la Sala Zitarrosa de Montevideo para el próximo mes de octubre.

 

Previo a Tótem, Rada formó parte de El Kinto con Eduardo Useta y el mítico Eduardo Mateo. Formado en el candombe en su Montevideo natal, el músico batalló con problemas de salud desde su niñez, cuando a los dos años contrajo tuberculosis.


 

Su carrera se ha extendido por más de seis décadas desde sus inicios en 1958 como vocalista del conjunto de jazz Los Hot Blowers. Allí tenía el seudónimo de Richie Silver.

Desde entonces, su trayectoria cosechó admiración y respeto a ambos lados del Río de la Plata.

Estos son varias de las primeras reacciones en X ante la noticia de su fallecimiento.

 

 

[Foto: Cristina Sille - fuente: www.pagina12.com.ar]

quarta-feira, 19 de agosto de 2026

França promulga la llei que legalitza l’eutanàsia i el suïcidi assistit

La norma permetrà l’ajuda mèdica per morir a pacients amb malalties greus i incurables que compleixin estrictes requisits

Escrit per Anna Solé Sans

França ha fet un pas històric en la regulació del final de la vida. El president Emmanuel Macron ha promulgat la llei que legalitza l’eutanàsia i el suïcidi assistit, després que la norma fos publicada aquest dimecres al Journal officiel de la República Francesa, el tràmit que en permet l’entrada en vigor.

El text reconeix un nou dret a l’anomenada "ajuda a morir", però limita l’accés a les persones que compleixin una sèrie de requisits. L’Assemblea Nacional francesa va aprovar definitivament la llei el 15 de juliol, amb 366 vots a favor i 182 en contra, després d’un llarg recorregut parlamentari marcat per la divisió entre les dues cambres.

Quines condicions s'hauran de donar?

La norma estableix que podran sol·licitar aquesta ajuda les persones majors d’edat que tinguin la nacionalitat francesa o que resideixin de manera estable i regular al país. També hauran de patir una malaltia greu i incurable que comprometi el pronòstic vital en una fase avançada o terminal i que provoqui un deteriorament irreversible de l’estat de salut.

Un altre requisit és l’existència d’un patiment físic o psicològic relacionat amb la malaltia que no pugui ser alleujat o que el pacient consideri insuportable. La llei deixa fora, però, els casos en què el patiment sigui exclusivament psicològic i no estigui vinculat a una patologia física greu.

El procediment també exigeix que el pacient mantingui la capacitat de prendre decisions de manera lliure i conscient. La petició haurà de formular-se davant d’un metge o un infermer i quedar formalitzada per escrit. Posteriorment, serà sotmesa a una avaluació col·legiada per comprovar que es compleixen totes les condicions.

Suïcidi assistit vs. eutanàsia

La llei diferencia entre les dues formes d’ajuda. En el cas del suïcidi assistit, serà el mateix pacient qui s’administrarà la substància destinada a provocar la mort. Quan no pugui fer-ho físicament, podrà ser un metge o un infermer qui l’administri, en un procediment que correspon a l’eutanàsia. Un cop autoritzada la petició, la persona haurà de confirmar la seva decisió després d’un període mínim de reflexió de dos dies. El sistema busca així garantir que la voluntat es mantingui fins al moment de l’administració.

Segons l’Assemblea Nacional, la llei és el resultat d’un procés parlamentari que es va allargar durant més de dos anys i que va generar importants discrepàncies polítiques. El Senat francès, de majoria conservadora, havia defensat una posició més restrictiva sobre les condicions d’accés, mentre que els diputats van acabar imposant el text final.

El Consell Constitucional va examinar la norma abans de la seva promulgació i va validar-ne el principi general, tot formulant algunes reserves sobre determinats aspectes del procediment. El Consell d’Estat francès, que havia analitzat el projecte abans de la seva tramitació parlamentària, també havia remarcat que l’accés quedava sotmès a criteris mèdics i personals estrictes.

La promulgació situa França entre els països europeus que han optat per regular l’ajuda mèdica per morir. La nova legislació, però, no estableix un accés general a l’eutanàsia o al suïcidi assistit, sinó que el restringeix a pacients que compleixin tots els criteris previstos i superin el procediment d’avaluació establert.

El debat sobre el final de la vida, lluny de tancar-se amb l’aprovació de la llei, continuarà ara al voltant de la seva aplicació, la formació dels professionals sanitaris i les garanties per assegurar que les decisions dels pacients siguin lliures i informades. 


[Foto: Europa Press - font: ww.elnacional.cat]

segunda-feira, 17 de agosto de 2026

Single, vedovi, divorziati: nel mondo aumentano le persone che vivono da sole

Un italiano adulto su 5 vive da solo. I nuclei monopersonali sono ormai la forma di famiglia più diffusa nel nostro Paese. Ma il trend è lo stesso anche nel resto d’Europa e negli Usa. Tra nuovi stili di vita e popolazioni che invecchiano

di Enrico Mingori 

Nel suo romanzo più conosciuto, I Malavoglia, Giovanni Verga racconta le tormentate vicende di una famiglia di pescatori siciliani, i Toscano: padre, madre, cinque figli, più il nonno paterno. Quando il libro fu pubblicato, nel 1881, vivere in otto sotto uno stesso tetto non era così insolito: agli inizi del XX secolo la famiglia italiana contava in media 4,5 componenti.

Oggi immaginare una casa affollata come quella dei Toscano apparirebbe irrealistico: le famiglie sono composte in media da 2,2 persone. Non solo si fanno meno figli, ma si uniscono anche meno coppie. Nel 2021 si è registrato un sorpasso storico: i nuclei monopersonali sono diventati la forma familiare più diffusa del Paese. Rappresentano ormai il 37% del totale delle famiglie censite. Trent’anni fa erano il 21%.

Identikit

Oggi un italiano adulto su cinque vive da solo: una popolazione atomizzata di 9,9 milioni di individui. Quasi la metà ha più di 65 anni, mentre solo il 10% ne ha meno di 35. Un terzo sono vedovi, un quinto sono separati o divorziati, il restante 42,6% è celibe o nubile. Le donne sono in leggera maggioranza: 53,4%.

Fra i non anziani, la quota di chi vive solo è pressoché raddoppiata rispetto ai primi anni Duemila. Per alcuni è una scelta, per altri una costrizione. Tra i più giovani si tratta per lo più di una condizione transitoria, nelle cosiddette «età centrali» (35-64 anni) i single prevalgono leggermente su separati e divorziati, mentre fra gli anziani la maggioranza sono persone che hanno perso il proprio coniuge (anche se negli anni è cresciuta la quota di separati e divorziati).

Per secoli le coppie con figli hanno costituito il modello familiare più diffuso, ma negli ultimi trent’anni quel tipo di struttura è andato in costante diminuzione: a metà degli anni Novanta il 47,9% delle famiglie era rappresentato da coppie con figli, adesso la quota si è ristretta al 28,4%. Nello stesso arco temporale i nuclei monogenitoriali (in cui i figli vivono solo con la madre o solo con il padre) sono aumentati dall’8 a quasi l’11%. È rimasta costante nel tempo, invece, la percentuale di coppie senza figli: sempre oscillante intorno a un quinto del totale. 

All’estero

La crescita dei nuclei monopersonali è forte in tutto il mondo occidentale. Nel territorio dell’Unione europea gli adulti che vivono soli sono passati dal rappresentare il 33% delle famiglie nel 2016 al 37,4% nel 2025. Negli Stati Uniti la percentuale è oggi del 29% a fronte del 20% del 1975. Nei Paesi dell’area Ocse, quasi un quinto della popolazione vive in nuclei familiari composti da una sola persona: dieci anni fa era il 15%.

Il fenomeno è più spiccato nei Paesi scandinavi e baltici e meno in America Latina, Europa dell’est ed Europa del sud. Ma ovunque si registra un incremento del tasso di “solitari”. In generale, le persone anziane sono quelle che hanno maggiori probabilità di vivere da sole, ma il fenomeno è cresciuto in tutte le fasce d’età tra il 2010 e il 2022. Secondo l’Ocse, «la quota di nuclei familiari composti da una sola persona è destinata ad aumentare nei prossimi decenni»

Salasso
«Vivere da soli – spiega l’Istat – non si traduce in una condizione di isolamento sociale». In Italia l’83,7% di coloro che non hanno compagnia in casa dichiara di avere almeno una persona nel mondo esterno su cui poter contare in caso di bisogno: la percentuale è naturalmente più elevata per gli Under 34 (93%), mentre scende (al 78%) per gli Over 75.

Nonostante il supporto di amici o parenti non conviventi, chi sta da solo esprime mediamente un più basso livello di soddisfazione rispetto alla propria vita: secondo i dati dell’Istituto Nazionale di Statistica, solo il 41,9% si dichiara «molto soddisfatto», a fronte del 48,3% delle persone che convivono con altri.  Del resto, tirare avanti in solitaria è più oneroso anche dal punto di vista economico: a qualsiasi spesa bisogna far fronte da sé. Tanto che è stato persino coniata un’espressione ad hoc, «tassa sui single», per descrivere le spese aggiuntive sostenute da chi non ha un partner.

Il differenziale rispetto agli altri nuclei familiari è tale che nei Paesi europei dell’area Ocse si stima che tra le famiglie composte da un solo adulto (incluse però anche quelle monogenitoriali) una su tre sia a rischio di povertà o esclusione sociale. A fine 2024 la Coldiretti ha diffuso un rapporto secondo cui le persone che vivono da sole devono sopportare un costo della vita quasi doppio (+80%) rispetto a quello ipotizzato per ciascun membro di una famiglia media di tre persone. Nell’indagine, basata su dati Istat, si calcola che la spesa media per alimentari e bevande di un single sia di 337 euro al mese, più alta del 53% in confronto con quella di ogni componente di una famiglia tipo di tre persone: un divario determinato anche dal fatto che sono assai rari sul mercato i formati di cibo adeguati per una persona. Pesano inoltre le spese per l’abitazione (canone d’affitto o rate del mutuo) e bollette: secondo Coldiretti, in questo caso i costi sono maggiori del 156%: anche perché generalmente le case più piccole hanno prezzi più elevati al metro quadro sia in caso di acquisto che di affitto. Ma vivere da soli è più gravoso anche per quanto riguarda le spese nella salute (+87%) e nei trasporti (+16%).

Oltre al danno, c’è pure la beffa. I lavoratori single, separati, divorziati e vedovi sono infatti penalizzati anche quando si tratta di pagare tasse e contributi. Stando a un’analisi dell’Ocse basata sull’anno fiscale 2022, in Italia l’aliquota complessiva media per un lavoratore sposato con due figli è del 34,9%, mentre per un lavoratore single senza figli è del 45,9%. Ed è così ovunque nel mondo. In Germania lo sposato con prole paga il 32,9% e il single il 47,8%, in Francia si passa dal 39,2 al 47%, negli Stati Uniti dal 19,8 al 30,5%.
Evidentemente, però, nemmeno la leva fiscale basta a convincere i contribuenti a fare più figli. In Italia, Ue e Usa i tassi di natalità calano di anno in anno. Nel nostro Paese si prevede che nel 2100 avremo 44,7 milioni di abitanti, un livello mai così basso dal 1936. Con una differenza non da poco: all’epoca ogni famiglia contava in media 4,3 componenti. Le culle erano piene, quindi c’erano prospettive di crescita demografica. Adesso invece la curva è discendente: la popolazione diminuisce e continuerà a diminuire. Di questo passo, conviene prepararsi: ne resterà soltanto uno. L’ultimo spenga la luce.

 

 

[Foto: Mint Images RF / AGF - fonte: www.tpi.it]

quarta-feira, 12 de agosto de 2026

Perú categoriza oficialmente a las personas trans como ‘enfermos mentales’

Doctores y activistas lo señalan como el "retorno a las cavernas"

Ilustración de Global Voices

Escrito por Lucía Jiménez Peñuela

100 años de la despenalización de la homosexualidad, el gobierno de Perú ha clasificado oficialmente a las personas trans, interesexuales, y no binarias, como “enfermos mentales”, mediante un decreto presidencial el pasado 10 de mayo.

El decreto define “transexualismo” y “trastorno de identidad de género en niños» como enfermedades mentales. También se incluyen en esa categoría “travestismo de doble rol”, “travestismo fetichista” y «otros trastornos de identidad de género». También se refiere a la homosexualidad como una “orientación sexual egodistónica”, una condición de salud mental.

Esta medida hace parte del Plan Esencial de Aseguramiento en Salud (PEAS) con el fin de enumerar las condiciones de salud asegurables para las pólizas de seguro. Fue firmado por la presidenta Dina Boluarte, la ministra de Salud y el ministro de Economía.

Si bien, un funcionario del gobierno explicó que la reclasificación se decretó para “garantizar cobertura total de atención médica para la salud mental” bajo el PEAS, lo cierto es que la comunidad trans del país encuentra esta medida obsoleta y una regresión hacia los Esfuerzos de Cambio de Orientación Sexual e Identidad y Expresión de Género (Ecosieg), mal llamados “terapias de conversión”.

Estas prácticas están siendo debatidas en su país vecino, Colombia. Allí se realizan esfuerzos para que, mediante proyecto de ley, sean prohibidas las torturas y prácticas agresivas que intentan cambiar la orientación sexual y la identidad de género de las personas mediante tales terapias.

En 2019, la Organización Mundial de la Salud (OMS) dejó de considerar como trastorno mental el identificarse con un género diferente al asignado socialmente al nacer. En la mas reciente versión Clasificación internacional de enfermedades de la OMS, CIE-11, se reemplazó categorías diagnósticas obsoletas como “transexualismo” y “trastorno de identidad de género de los niños” por “incongruencia de género de la adolescencia y la edad adulta” e “incongruencia de género de la infancia”, respectivamente.

El 18 de mayo, unos 200 manifestantes salieron a protestar esta medida en la calle. Para muchas personas LGBTI, esta medida empeora su vulnerabilidad ante la violencia y la discriminación en Perú. Entre 2012 y 2021, por lo menos 88 personas LGBTI murieron por homicidio sin que hubiera justicia en sus casos por falta de ley que sancione estos crímenes de odio.

El gestor cultural Jheinser Pacaya denunció esta medida en las redes sociales:

El abogado y activista LGBTI Manuel Siccha, quien fue el primer regidor de la Municipalidad Metropolitana de Lima abiertamente homosexual, en rechazo a estas medidas, insta al Congreso a «ejercer su función fiscalizadora y requerir al Despacho Ministerial de Salud información detallada sobre las salvaguardas implementadas para evitar la patologización y garantizar una atención integral y respetuosa para las personas LGBTI en el sistema de salud peruano».

También invita a que la Comisión de Salud del Congreso «abra un espacio de evaluación y debate sobre esta normativa con actores importantes tanto del lado técnico, político como del lado de sociedad civil que debió ser convocada y consultada». Considera imperativo actualizar la actualización en salud al CIE-11, alineándose con «estándares internacionales y refleje de manera precisa y no estigmatizante la diversidad de experiencias de género y sexualidad».

Boluarte, primera presidenta del Perú, ha enfatizado en su conservadurismo social, que guarda puntos en común con la mayoría conservadora del Congreso de Perú. Es de recordar que, en 2022, atendiendo la campaña de desinformación del grupo antiderechos Con Mis Hijos No Te Metas, el Congreso eliminó la «ideología de género» de los textos escolares. Algo que también tuvo trascendencia en El Salvador el pasado 5 de marzo, cuando por directiva presidencial al Ministerio de Educación, se ordenó que estos contenidos sean expulsados de guías, libros y demás materiales educativos

La periodista colombiana @VickyDavilaH publicó en el 21 de mayo en X una encuesta para que las personas decidan si están de acuerdo o no con la decisión de que  las  identidades de género trans, travestis, no binarios y otras sean consideradas enfermedades mentales. Su publicación fue replicada por la ONG Temblores, recordándole que, desde 2018, la OMS dejó de categorizar a las personas trans como enfermas mentales. Además, afirmó que «las identidades de género no normativas no son prestas a cuestionamientos de la opinión pública. Este tipo de señalamientos exponen a las personas con identidades de género diversas a violencias y discriminaciones, que vulneran múltiples derechos y afectan multifactorialmente sus trayectorias de vida».

El 10 de mayo de 2024, la organización Human Rights Watch señaló que esta norma “es profundamente regresiva” y “endurece aún más los prejuicios contra las personas LGBT” en Perú, un país sin políticas para la diversidad. Invitó al gobierno peruano a derogar «este decreto sesgado y poco científico y, en su lugar, aplicar la clasificación actualizada de enfermedades de la Organización Mundial de la Salud (OMS) con respecto a la orientación sexual y la identidad de género”.

Según el doctor Víctor Zamora, de la Escuela de Gobierno y Políticas Públicas de la Universidad Católica del Perú, el decreto mina los avances logrados en el país en materia de derechos y género. Para el especialista, «solo le queda un camino a la autoridad sanitaria, regresarnos a la modernidad y alejarnos de la era de las cavernas», derogando esa norma que es una abierta y evidente violación del derecho a la no discriminación por parte de los colectivos LGBTIQ+.

Las organizaciones en favor de derechos LGBTI llaman a estos sectores a marchar, el próximo 29 de junio, «para que nuestra visibilidad crezca mucho más y así demostrar al Estado que necesitamos un país con más justicia e igualdad»; una marcha más simbólica que nunca.

 

[Fuente: www.globalvoices.org]

terça-feira, 11 de agosto de 2026

Brasil: de joves indigènas fan de la cultura una arma contra la crisi climatica

Musica, dança, fotografia e rets socials son venguts d’aisinas de resisténcia per una nòva generacion de joves indigènas que defendon lors territòris e lor cultura 

Escrich per Ferriòl Macip

De joves indigènas brasilièrs utilizan l’art e los rets socials per aparar lors territòris, lengas e de culturas davant los efièches de la crisi climatica. L’ÒNU a donat la paraula a tres d’aqueles joves a l’escasença de la Jornada Internacionala dels Pòbles Indigènas, celebrada ièr dimenge 9 d’agost: la dançaira Marciele Albuquerque, del pòble munduruku, la cantaira Kaê Guajajara, del pòble guajajara, e lo fotograf Cristian Wariu, del pòble xavante, transforman lor creativitat en una forma de resisténcia.

Marciele Albuquerque, originària de Juruti, en Amazonia, se remembra d’una enfança ont la selva fornissiá aisidament de noiridura a sa comunautat. Uèi, la situacion a cambiat. «Fa mai caud cada an. La frucha es pas tant abondosa coma abans», çò explica. Las sasons de pluèja e de secada son tanben vengudas mai extrèmas. Per ela, que fa de la dança una forma de revendicacion, l’art a una foncion clara: «Es un biais de luchar».

De son costat, Cristian Wariu constata, dins la region de Cerrado, una intensificacion dels fuòcs. Per el, las consequéncias van plan mai luènh que la destruccion dels ecosistèmas: los fuòcs perturban la cadena alimentària dels xavantes e favorisson l’arribada d’aliments mens favorables a lor santat. Wariu vei tanben la comunicacion coma un terren de lucha: «La delimitacion de las tèrras es pas solament una question politica: cal tanben ocupar l’espaci mediatic e numeric», çò afirma.

Per Kaê Guajajara, la crisi climatica es ligada als sègles de pression que los an patits los territòris indigènas. La musica li permet de contar aquesta istòria e de mesclar los cants tradicionals amb de sonoritats contemporanèas. Dins sas cançons parla de desboscament, de desplaçaments forçats e de defensa dels territòris. Una de sas cançons mai conegudas, “Sumaúma“, celèbra aquel arbre gigant considerat coma lo “Rei de la Forèst”. «Aimi fòrça aquela cançon perque ditz que, quina que siá la quantitat de betum escampada sul sòl, las raices finiràn totjorn que traucaràn. Contunharàn de créisser, coparàn lo betum e reprendràn lors dreches». 

D’aquel biais, aquela jove generacion indigèna tresmuda la cultura en nautparlador. Musica, art, rets socials e fotografia lor permeton de far conéisser çò que vivon, de combatre la desinformacion e de transmetre lors culturas. E coma las raices de la sumauma, lor messatge es simple: quitament jol betum, la vida pòt tornar créisser.

La crisi climatica, que tanben la patissèm fòrça en Occitània, a cambiat prigondament la vida vidanta dels pòbles indigènas en Brasil. De temperaturas mai nautas, de secadas, d’inondacions, d’incendis e la desaparicion de ressorsas naturalas menaçan lors territòris e lors biaisses de viure. Ara, la nòva generacion de joves refusan de demorar silencioses: utilizan la cultura e los rets socials per se far ausir.

 

[Imatge: Cristian Wariu - sorsa: www.jornalet.com]

domingo, 26 de julho de 2026

Israël-Cisjordanie. « L’écologie de la dépossession » : le « sionisme vert » comme instrument du nettoyage ethnique

 

Ferme palestinienne à Wadi Qana, localité « classée réserve naturelle », mars 2019. 

Écrit par Diana Kruzman

Fin avril de l’année dernière, des responsables israéliens ont laissé trois notifications informant Bassem Mansour, un agriculteur de la communauté palestinienne de Deir Istiya, dans le nord de la Cisjordanie occupée, que trois de ses parcelles d’agrumes empiétaient sur les limites de Wadi Qana, une réserve naturelle protégée. Ces notifications ordonnaient à Bassem Mansour d’arracher immédiatement ses jeunes arbres, sous peine d’« arrestation, de poursuites judiciaires et de sanctions ». Bassem Mansour, comme de nombreux autres agriculteurs palestiniens de la région, a été contraint d’arracher ses jeunes arbres. Six mois plus tard, à quelques kilomètres seulement des parcelles d’agrumes de Bassem Mansour, l’avant-poste colonial israélien d’El Matan a célébré son intégration officielle en tant que quartier de la colonie plus vaste de Karnei Shomron. Lors de sa fondation en 2000, l’avant-poste de colons se trouvait à l’intérieur des limites de la réserve, en violation de la loi israélienne, mais en 2014, le gouvernement israélien a discrètement redessiné les limites de Wadi Qana afin d’exclure la parcelle de 25 acres sur laquelle se trouve l’avant-poste. Et bien qu’El Matan rejette régulièrement des eaux usées non traitées dans la vallée protégée située en contrebas, la ministre israélienne de la Protection de l’environnement [Idit Silman] a assisté à la cérémonie d’intégration, au cours de laquelle elle a souligné l’importance de cette mesure pour l’expansion juive dans la région. « Notre présence sur le terrain […] déterminera la sécurité de l’ensemble de l’État d’Israël », a-t-elle déclaré lors de cet événement.

L’utilisation par Israël des terres protégées est l’un des éléments de ce que l’on appelle souvent le sionisme « vert » ou « écologique », qui postule que la protection de l’environnement est essentielle au maintien du caractère juif du territoire. Sur le papier, l’objectif des réserves naturelles israéliennes est de protéger la flore et la faune indigènes, tant à l’intérieur des frontières de 1948 qu’en Cisjordanie occupée. À la suite d’un décret militaire de 1970 accordant à l’armée le pouvoir de réserver des terres en Cisjordanie pour la création de parcs ou la préservation de la nature, l’armée a chargé l’Autorité israélienne de la nature et des parcs (INPA), un organisme gouvernemental relevant du ministère de la Protection de l’environnement, d’administrer en son nom les parcs de la zone C [sous contrôle total israélien, définie lors des accords d’Oslo], qui constitue la majeure partie de la Cisjordanie. La mission officielle de l’INPA est de « préserver et gérer le caractère particulier des paysages typiques à travers tout le pays, dans l’intérêt de tous les habitants », et Israël a étendu les limites de plus d’une douzaine de réserves en Cisjordanie au cours des cinq dernières années, notamment celle de Wadi Qana, au service de cet objectif déclaré.

Le « sionisme vert » permet ainsi à l’État d’Israël de dissimuler son occupation du territoire et le nettoyage ethnique des Palestiniens derrière le discours progressiste de l’écologisme, en mettant en avant les initiatives de plantation d’arbres et les réserves naturelles comme preuve du rôle indispensable d’Israël en tant que gardien de la terre. Les experts et les organisations de défense des droits des Palestiniens affirment depuis longtemps que ces « mesures de protection » environnementales ne sont qu’un prétexte utilisé pour justifier l’expulsion des Palestiniens de leurs foyers, tandis que les colonies israéliennes illégales sont autorisées à se multiplier. Wadi Qana, par exemple, est entouré de sept colonies de ce type. Comme me l’a expliqué Alon Cohen-Lifshitz, de l’organisation israélienne de défense des droits en matière d’urbanisme Bimkom, l’objectif principal des autorités israéliennes en créant des réserves naturelles est « de limiter le développement des Palestiniens et d’empêcher l’accès aux bergers et à leurs troupeaux… Elles utilisent l’aménagement [environnemental] comme un outil pour faciliter la mainmise sur davantage de terres ».

L’instrumentalisation de l’écologie par Israël remonte à sa fondation. Par exemple, le Keren Kayemeth Le-Israel – Fonds national juif (JNF), une association à but non lucratif fondée en 1901 par Theodor Herzl, le père du sionisme politique moderne, a mené une politique de « verdissement du désert », en plantant des pins à travers le désert du Naqab (ou Néguev) et en chassant les éleveurs bédouins au passage. Aujourd’hui, le JNF possède plus de 13% des terres en Israël, qu’il interdit aux non-juifs de louer, et a planté des centaines de millions d’arbres, qui ont historiquement servi à masquer les villages palestiniens détruits lors de la Nakba de 1948 et sont toujours utilisés pour empêcher les « invasions » palestiniennes et permettre une « mainmise ferme » sur les terres, selon les termes de documents du gouvernement israélien. Afin de promouvoir cette action, le JNF-USA a déposé la marque « Éco-sionisme », qu’il décrit comme « l’un des mouvements environnementaux les plus fructueux du XXIe siècle ».

Cette affirmation, dans laquelle des organisations et des organismes gouvernementaux israéliens se présentent comme les défenseurs de la nature, suit un schéma familier que la juriste Irus Braverman qualifie d’« exceptionnalisme écologique », selon lequel l’État se présente comme le seul capable de sauver l’environnement, souvent des dommages prétendument causés par les peuples indigènes. Dans ce cadre, les responsables israéliens et l’INPA « apparaissent comme les forces civilisées qui sauvent des animaux non humains innocents des actes criminels et inhumains des Palestiniens », a écrit Irus Braverman dans son ouvrage de 2023 intitulé Settling Nature: The Conservation Regime in Palestine-Israel (University of Minnesota Press). Ce positionnement est similaire à celui d’autres gouvernements coloniaux de peuplement lors du déplacement des peuples autochtones, m’a expliqué Ghada Sasa, politologue et militante palestinienne. Par exemple, en Tanzanie, le peuple autochtone masaï a été chassé de ses terres ancestrales pour faire place à l’extension des parcs de safari, et le parc national de Yellowstone, aux États-Unis, a été créé dans le cadre d’une poussée d’expansion vers l’ouest qui a entraîné le déplacement des peuples Crow, Blackfeet, Bannock, Nez Perce et Shoshone. En Israël/Palestine, environ 25% du territoire a été placé sous la juridiction de l’INPA, un pourcentage encore plus élevé que dans des pays fortement tributaires du tourisme lié à la faune sauvage, tels que le Kenya et l’Afrique du Sud.

Les prétentions d’Israël en matière de gestion environnementale contredisent sa destruction bien documentée de l’environnement, comme son détournement des eaux du Jourdain ; son défrichage de terres pour la construction du mur de séparation, qui s’est depuis révélé catastrophique pour la faune sauvage ; sa protection des colons alors qu’ils arrachent des oliviers en Cisjordanie ; et son empoisonnement des terres agricoles à Gaza et au Liban au phosphore blanc. Depuis octobre 2023, les effets toxiques sur la santé et l’environnement du génocide à Gaza, notamment le bombardement des infrastructures d’assainissement et l’anéantissement quasi total des terres agricoles, ont donné lieu à de nouveaux appels visant à faire de l’écocide un crime de guerre. Les prétentions d’Israël en matière de gestion écologique sont également contredites par le fait que bon nombre des atteintes à l’environnement attribuées aux Palestiniens, telles que le brûlage des déchets (dont un député d’extrême droite de la Knesset a préconisé qu’il devienne un délit passible de la peine de mort) ou l’abattage d’arbres, résultent du fait de vivre sous occupation et de ne pas avoir accès à des systèmes adéquats d’élimination des déchets ni à un approvisionnement en carburant. Parallèlement, les Palestiniens ont une empreinte carbone inférieure à celle des Israéliens, consomment beaucoup moins d’eau et sont plus vulnérables aux effets du changement climatique.

De plus, Israël agit souvent selon des motivations politiques, plutôt qu’environnementales, lorsqu’il prend des décisions en matière d’écologie. Un article de 2023 publié dans la revue Parks a révélé que la majorité des réserves naturelles de Cisjordanie avaient été créées « sans justification biologique suffisante » ; environ un tiers d’entre elles étaient simultanément désignées comme terrains d’entraînement militaire, tandis qu’un autre tiers servait à l’extension des colonies israéliennes voisines. Dans les zones d’entraînement militaire, l’armée « y pénètre littéralement avec des chars et des hélicoptères […] pour se préparer à envahir Gaza ou d’autres endroits », a déclaré à Jewish Currents Mazin Qumsiyeh, l’un des coauteurs de l’article et directeur de l’Institut palestinien pour la biodiversité et la durabilité. « Il est donc évident qu’il ne s’agit pas de protection de la nature. Il s’agit d’une utilité pour l’armée israélienne et du nettoyage ethnique des Palestiniens. »

Wadi Qana offre un exemple particulièrement frappant de la manière dont ces dynamiques se concrétisent sur le terrain. Pendant la majeure partie des cent dernières années, cinquante familles palestiniennes ont vécu dans la vallée, y entretenant des oliveraies, des vergers d’agrumes et des potagers. La première colonie israélienne de la région, Karnei Shomron, a été fondée en 1977 sur les collines surplombant la vallée. Six ans plus tard, l’armée israélienne a déclaré la zone réserve naturelle, ce qui signifiait que les agriculteurs palestiniens qui y vivaient n’avaient plus le droit de construire de nouvelles structures ni de planter de nouveaux arbres. Dans le même temps, les colons ont continué à construire. Les eaux usées provenant des sept colonies établies au cours des années suivantes ont chassé la plupart des habitants de la vallée dans les années 1990.

En 2006, plusieurs des plus grandes colonies ont été équipées d’installations de traitement des eaux usées, et les familles d’agriculteurs palestiniens qui avaient quitté la vallée ont pu y revenir. Mais leur retour a été marqué par de nouvelles destructions. Tout au long des années 2010, l’INPA a détruit les canaux d’irrigation palestiniens et déraciné des milliers d’arbres; pendant ce temps, les colons ont construit des routes traversant la zone protégée pour relier les colonies à de nouveaux avant-postes. Bien que certains aient finalement été inculpés pour atteinte à l’environnement dans la réserve, en 2015, les autorités israéliennes, cherchant à relier les colonies d’El Matan et de Ma’ale Shomron, ont commencé à construire une nouvelle route qui trancherait la réserve en deux, séparant de nombreux agriculteurs palestiniens de leurs terres. L’impact des constructions des colons à Wadi Qana montre comment les réserves naturelles sont utilisées pour faire avancer la politique de colonisation israélienne en Cisjordanie, a expliqué Mazin Qumsiyeh. Bien que la région soit effectivement riche en biodiversité, les colonies israéliennes détruisent les habitats d’espèces menacées, telles que le crapaud à pattes en forme de pelle syrien, qui, en Cisjordanie, ne se trouve que dans un seul étang de la région de Wadi Qana. « À cause des colonies et de leurs infrastructures, nous assistons à une lente destruction de l’environnement », a déclaré Mazin Qumsiyeh.

Ce schéma s’est répété dans toute la Cisjordanie. Alors que certaines zones — telles que al-Arqoub près de Bethléem et Wadi al-Quff près d’Hébron — sont classées en réserves naturelles car elles constituent de précieux réservoirs de biodiversité et de beauté naturelle, l’INPA a tendance à donner la priorité aux colonies plutôt qu’aux communautés palestiniennes vivant sur ces terres, voire à la nature elle-même. Cela signifie que les mêmes lois utilisées pour justifier l’expulsion des Palestiniens de ces zones sont souvent ignorées lorsque les colonies nuisent à l’environnement, a expliqué Mazin Qumsiyeh. À Wadi Qana, l’INPA a collaboré avec l’administration municipale de la colonie de Karnei Shomron pour aménager un parc de loisirs destiné aux colons. Comme le relate l’ouvrage d’Irus Braverman, l’objectif, selon les termes de l’ancien président du conseil municipal de Karnei Shomron, est de transformer la réserve « en jardin de Karnei Shomron ».

Les réserves naturelles ne sont qu’un outil parmi d’autres utilisé par l’État d’Israël pour consolider son contrôle sur les terres palestiniennes, ont souligné les experts avec lesquels je me suis entretenu. Mais comme l’a expliqué Irus Braverman, il est particulièrement important de reconnaître l’écologie comme une stratégie distincte de contrôle colonial en raison de son caractère invisible. « La nature est puissante précisément parce qu’elle se présente comme apolitique », m’a-t-elle confié. Une telle représentation, a-t-elle fait valoir, masque le rôle politique que jouent les discours environnementaux. Ce processus, souvent appelé « greenwashing », peut compliquer la tâche des organismes internationaux et des observateurs occasionnels lorsqu’il s’agit de dénoncer et de contester la dépossession.

Pendant ce temps, à Wadi Qana, et plus largement en Cisjordanie, les processus de dépossession foncière ne montrent aucun signe de ralentissement. En janvier, Israël a saisi 170 acres près de Wadi Qana et les a déclarés terres d’État, ce qui précède très souvent la création de nouvelles colonies. Par ailleurs, la recrudescence des violences commises par les colons a accru la pression sur les familles palestiniennes restantes. Othman Odeh, un responsable de la communauté palestinienne d’Ayun Khirbet Qara, qui regroupe une douzaine de familles vivant à Wadi Qana, m’a confié que depuis le 7 octobre, les colons se sentent encouragés à étendre leurs activités d’élevage à Wadi Qana, sachant que l’INPA n’interviendrait pas, malgré l’interdiction légale de faire paître du bétail dans les réserves naturelles protégées. Depuis août de l’année dernière, trois familles palestiniennes ont quitté la vallée après avoir subi des harcèlements répétés de la part des colons, qui font paître leurs vaches dans la vallée et détruisent les cultures de la communauté. « La situation est catastrophique », a expliqué Othman Odeh. « Les attaques quotidiennes et organisées contre les agriculteurs, la destruction de leurs cultures et de leurs oliviers, ainsi que le vol de leurs troupeaux sont insupportables. Nous sommes confrontés soit au déplacement, soit à la mort. »

 

[Article publié sur le site Jewish Currents le 9 juillet 2026; traduction rédaction À l’Encontre ; reproduit sur www.alencontre.org - photo : Anne Paq / Activestills]