Isac Nunes da Luz Cordeiro
***
Tradutor Público e
Intérprete do Comércio
***
Idiomas: francês, espanhol, catalão e galego ***
Matriculado na Junta Comercial do Estado do Paraná
*** Curitiba ***
República Federativa do Brasil
Le réalisateur de “Cyrano de Bergerac” est mort ce
1er septembre 2026, a annoncé un de ses fils ce mercredi à l’AFP.
Écrit par Charlotte Monterrat
Ce 1er septembre 2026, le réalisateur et
scénariste Jean-Paul Rappeneau est mort à l’âge de 94 ans. Il est connu pour
avoir su réconcilier le cinéma d’auteur exigeant et le cinéma grand
public. Avide de raconter des histoires et de se mettre en scène, il s’est
imposé comme une figure de la comédie française populaire, travaillant d’abord
en tant que scénariste auprès de ses pères : Louis Malle avec Zazie
dans le métro (1959) ou encore Philippe de Broca avec Le
Magnifique (1973).
Grand perfectionniste, il est le réalisateur de
huit longs métrages qui marqueront à jamais le cinéma français. Il affirmait
d’ailleurs : “Il me faut des années pour faire un film. Quand il sort,
c’est une partie de ma vie qui s’achève.” Son premier long, La
Vie de château met en scène Catherine Deneuve et
Philippe Noiret. Son goût de diriger de grand·es acteur·rices ne fait que
commencer, puisqu’il choisit Yves Montand dans Le Sauvage (1975)
puis Isabelle Adjani dans Tout
feu tout flamme (1981). Rappeneau est aussi un amateur des mises en
scène d’époque avec Les Mariés de l’an II (1971), Cyrano
de Bergerac (1990) interprété par Gérard Depardieu et Le
Hussard sur le toit (1995).
Adoré du grand public et respecté de la critique
Le pari d’adapter le monument du théâtre de Jean
Rostand lui vaudra un grand succès public ainsi que le César du meilleur
réalisateur, celui du meilleur film, une nomination aux Oscars et il remporte
également le Golden Globe du meilleur film en langue étrangère en 1991.
En plus de 50 ans de carrière, ses comédies
populaires pleines de panache devenues aujourd’hui cultes ont marqué le cinéma
français. Adoré du grand public et respecté de la critique, il doit sans doute
son succès à des films épiques, mêlant élégance, humour et
mélancolie. Cette capacité à lier succès critique et populaire se retrouve
aujourd’hui dans le cinéma de Pierre Salvadori, l’un de ses
héritiers.
Conversar amb
Enric Bou (Barcelona, 1954) és tot un regal. És un home elegant, tant en el
vestir com en el parlar, però sense estridències, amb humilitat. La seva
trajectòria professional i personal és la d’un cosmopolita que transmet la
sensació que s’ha trobat molt a gust allà on ha viscut però que mai no ha
oblidat d’on ve i que sempre sembla que sap cap a on va.
Enric Bou
Escrit per Daniel
P. Grau
Després de llicenciar-se i doctorar-se a la Universitat Autònoma de
Barcelona, va ensenyar a la Universitat de Barcelona, per traslladar-se després
als Estats Units, inicialment al Wellesley College, prop de Boston, i després a
la Universitat de Brown, on va ser catedràtic d’estudis hispànics de 1996 a
2011.
Tot seguit, es va traslladar a la Universitat Ca’ Foscari de Venècia.
Fins que s’ha jubilat i ha esdevingut professor emèrit, hi ha ensenyat literatura
catalana, espanyola i comparada –amb particular atenció a l’ecocrítica.
Hem quedat al bar de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de
València i tots dos hi arribem una mica abans de l’hora convinguda. La conversa
flueix amb molta naturalitat.
Enric
Bou, Venècia, ciutat de
pèrdues, Universitat de Barcelona (2026)
Enric, en la
nota introductòria a Venècia, ciutat de pèrdues, el teu darrer
llibre, dius que els venecians fugen de la ciutat per la festa del carnaval
“com de la pesta”. M’ha fet pensar que molts valencians fan la mateixa cosa
durant les falles… Puc imaginar que també passa en altres ciutats. Són
diferents tècniques d’expulsió dels oriünds?
Potser no
parlaria d’expulsió, sinó de protecció contra l’overtourism, el turisme
de masses, que ha esdevingut una invasió bestial. En el cas de les noves
festes, o de les festes recuperades, sobretot en una ciutat com ara Venècia,
que realment és molt petita, fa que la massificació sigui angoixant.
Nosaltres ens vam
canviar de casa perquè a prop del Mercat de Rialto, on vivíem abans, gairebé
havíem de demanar permís per a poder sortir de casa.
El carnaval,
durant els anys vuitanta i noranta del segle passat, que és quan es va
recuperar realment, tenia un sentit, però ara s’ha convertit en un circ.
La major part de
la gent que t’hi trobes vestida amb les màscares no són venecians, sinó
francesos. Conec uns catalans que fins fa poc tenien llogat un pis tot l’any
per poder deixar-hi tots els vestits que fan servir durant la festa. Com a
mínim, a Rio de Janeiro tenen el sambòdrom i la gent es concentra allà, però a
Venècia ocupen tota la ciutat.
I també deu
ser una qüestió de sostenibilitat ambiental…
En parlo a partir
del llibre de l’arqueòleg i historiador de l’art Salvatore Settis Se
Venezia muore, del 2014. Proposava un nou model de conservació, que combini
protecció, habitabilitat i desenvolupament sostenible. Es pot aplicar a moltes
altres ciutats. A València, feia tres anys que no hi venia i ho he notat. A
Barcelona, on vaig sovint, m’adono que el jovent no hi pot viure i ha de marxar
fora.
A Venècia, hi ha
un problema també amb el manteniment dels edificis, que són molt peculiars.
S’han intentat mesures com ara fer pagar durant alguns caps de setmana de la
primavera i de la tardor per poder entrar a la ciutat. Això fa tenir encara una
sensació més gran de disneïficació.
Ens hem convertit
tant en un parc d’atraccions que un dia vaig sentir que un nen preguntava: “A
quina hora tanca Venècia?”. El nombre d’habitants continua baixant i aviat
arribarem a allò de: “L’últim que apagui la llum”, com se sol dir.
Fa vint-i-cinc anys
que hi vaig amb assiduïtat i quinze que hi visc. Durant aquest temps he vist
que han tancat ferreteries, forns, botigues de tota la vida, transformades en
botigues de souvenirs.
Tot això ha
implicat, a banda de la dificultat de supervivència per al dia a dia, una
disminució dràstica de la població, agreujada, òbviament, pel preu de
l’habitatge. Des de 1950, la població resident al centre històric ha caigut en
picat: de 175.000 a menys de 50.000.
També té impacte
polític: els problemes de terra ferma, on viuen la majoria dels venecians, i
els del centre històric són diferents. L’alcalde actual, Luigi Brugnaro, és una
mena de Berlusconi. És el propietari de l’equip de bàsquet de la ciutat i
empresari turístic. Et pots imaginar com va la cosa.
Enric Bou
Doncs sí, ho
puc imaginar…
I no creguis que
és només la dreta. L’alcalde anterior, el filòsof Massimo Cacciari, també va
caure en la trampa de defensar el turisme a qualsevol preu.
Els venecians
tenen les seves particularitats: són uns negociants increïbles, es vendrien la
seva mare. Aquests alcaldes es van vendre als taxistes, als gondolers i als
botiguers.
L’ajuntament de
Venècia té més de 5.000 pisos, molts dels quals estan buits perquè necessiten
reformes. Els pisos estan abandonats i no hi ha cap iniciativa municipal. I
això en una ciutat que té tres universitats i els estudiants no hi poden viure.
Les universitats han hagut de construir residències però l’ajuntament no hi ha
fet res.
Tot això, tenint
en compte que és una de les ciutats més cares d’Itàlia. L’Arsenale, per
exemple, és un espai pràcticament desaprofitat, però la iniciativa municipal
per corregir el problema habitacional és pràcticament inexistent.
Per contra, per
exemple, a Alemanya la majoria dels pisos són de lloguer, molts dels quals són
municipals.
L’altre dia,
anant amb autobús de Barcelona a Vilanova, una persona em comentava que
treballava a la ciutat i abans també hi vivia, però que va haver d’abandonar-la
perquè no podia pagar el lloguer. Ara viu més enllà de Vilanova i la Geltrú, ha
d’agafar un autobús per poder arribar al tren, que funciona com funciona, i
després un altre autobús. El resultat és que dedica quatre hores al dia per a
poder anar a treballar. Imagina’t quina qualitat de vida es pot tenir així.
Afirmes en el
llibre que gener és el mes perfecte per a visitar Venècia…
Sí, de Reis,
l’Epifania que en diuen allà, fins a l’inici del Carnaval, la ciutat és buida.
Abans hi havia molta boira i no resultava el millor moment per a veure la
ciutat, però ara, amb el canvi climàtic, no hi ha boires…
Al final,
Venècia també s’omplirà al gener si tothom segueix la teva recomanació…
[Riu] Tant de bo
el meu llibre arribi a molta gent.
D’acord amb
l’endreça del teu llibre, sembla que per Venècia només t’han guiat amigues.
Continua essent la ciutat de l’amor?
Reconec que era
una provocació, però la veritat és que les primeres persones que em van mostrar
Venècia van ser la Chiara i la Lella, que esmento en l’endreça que comentes.
En definitiva, és
el tòpic el que funciona. De tota manera, com deia Peggy Guggenheim, i cito en
el llibre, “sempre es dona per fet que Venècia és el lloc ideal per a una lluna
de mel. Això és un greu error. Viure a Venècia o fins i tot visitar-la
significa que t’enamores de la ciutat mateixa. No et queda espai al cor per a
ningú més”.
Abans, per a la
gent de Barcelona, la destinació habitual de les llunes de mel era Mallorca,
l’illa de la calma, que en deia Santiago Rusiñol. Un altre tòpic.
Enric
Bou, Desviacions. Proses de viatge, L’Avenç (2013)
També dius que
ens presentes una “Venècia insòlita, perduda, una ciutat que ja no existeix,
però de la qual els testimonis artístics i literaris conserven la memòria i ens
la fan veure”. En
certa manera, és una manera de connectar amb la teva dedicació a la literatura
comparada?
El llibre és un
encàrrec d’Antoni Martí Monterde per a la col·lecció Ciutats per Pensar Europa,
que dirigeix en Edicions de la Universitat de Barcelona. Abans ja havia fet una
conferència sobre Venècia a la Fundació Toni Catany, a Llucmajor, i havia
participat en els cicles de conferències que Martí Monterde organitza a Vil·la
Joana, a la Casa Museu Verdaguer.
Vaig començar a
escriure amb una visió personal subjectiva no per a un públic que no fos italià
i, alhora, també vaig buscar testimonis, sobretot d’escriptors, que són els que
et parlen de la Venècia desapareguda, perduda, des del segle XIX fins ara. Són
centenars de persones les que han escrit sobre Venècia.
També dedico un
capítol a personatges il·lustres, alguns de ben sorprenents, com ara Helenio
Herrera, l’entrenador de futbol argentí, casat amb la veneciana Fiora Gandolfi,
un altre personatge molt particular.
Herrera està
soterrat a la secció anglicana del cementiri de Venècia gràcies a una gestió
que Gandolfi va fer directament amb la reina d’Anglaterra. Li va escriure
“però, com és que el país que va inventar el futbol no és una llar digna per a
un mag del futbol?”. Herrera era conegut com “il Mago” i a la làpida que té a
la tomba hi ha una llista amb tots els equips que va entrenar, entre els quals
hi ha l’Inter i el Barça.
Veig que tens
predilecció per visitar cementiris…
I tant! Hi ha
molts cementiris que cal visitar. El de San Michele, que és el de Venècia, és
magnífic. Una vegada vaig estar ingressat a l’hospital i des de la finestra
veia el cementiri. Tenia la sensació que Caront m’estava esperant amb la seva
barca.
De fet, els
enterraments a Venècia són espectaculars, perquè es fan amb góndoles.
Afirmes que
ensenyar a Venècia és diferent de fer-ho en altres llocs. Explica-m’ho.
En part per les
condicions però també pel sentit del temps. Quan passes el pont de la
Llibertat, que és el que dona accés al centre històric, canvia el ritme.
L’espai, a més a més, és un laberint.
Pel que fa a la
universitat de Ca’ Foscari, està repartida en múltiples edificis per la ciutat.
Els departaments d’economia són a l’antic escorxador. El meu departament està
en tres palaus, la qual cosa crea una dispersió que no tens en altres
universitats.
Per tant, has de
caminar d’un lloc a un altre, amb la qual cosa vas trobant-te gent, professors
i estudiants, en diferents llocs. Això crea una relació de contacte amb els
estudiants que no havia notat abans. Hi ha una fluïdesa especial. I espacial.
Potser també
perquè és una universitat petita, d’uns vint mil estudiants. No hi ha
facultats, sinó només departaments, tres d’economia, tres de llengües, un de
ciències i un de filosofia i història de l’art.
Al meu
departament, s’hi ensenyen vint-i-dues llengües europees, entre les quals hi ha
el català i el basc. Després, hi ha un departament de llengües asiàtiques i
africanes i un altre de llengües clàssiques i italià. Em sembla que a Itàlia
només l’Orientale de Nàpols, on va estar Josep Piera amb Giuseppe Grilli, s’hi
acosta.
Ca’ Foscari és
una universitat jove, de poc més de cent-cinquanta anys, que naix com una
escola de comerç. No hi ha ni medicina, ni cap enginyeria, ni les grans
carreres; una mica de dret, com a molt. Com que s’enfocava al comerç, la idea
era que els estudiants havien de saber de números i parlar llengües.
Malgrat que el
sistema italià és bastant rígid, els estudiants de Ca’ Foscari s’han de
construir el seu currículum. Només a Brown havia vist una cosa així. De fet,
allà no hi ha assignatures obligatòries i tenen llibertat total per a
triar-les. El resultat és que els estudiants que tens a classe sempre hi són
perquè volen i això, com a professor, no té preu: tenir gent interessada i no
obligada.
Enric Bou
“Venècia és el
símbol màxim de la fragilitat dels assoliments humans. Ens recorda que fins i
tot les civilitzacions més poderoses estan subjectes al temps, la natura i el
canvi polític”. Aquesta
afirmació teva m’ha fet pensar en els Estats Units d’Amèrica i la Xina. Com
veus la situació internacional actual? Ens trobem, potser, en un moment de
reorganització de potències?
Efectivament, els
imperis tenen un cicle. Els Estats Units són un imperi sobretot des de la
Segona Guerra Mundial, allò que en diuen l’“American Century”. Aquesta darrera
guerra amb l’Iran n’és un exemple perfecte. Diguin el que diguin, l’han perduda
davant un exèrcit radicalment més pobre perquè hi ha hagut una manca de
planificació més que òbvia.
Clarament veiem
l’inici d’una davallada dels Estats Units. El número u ja és la Xina, tot i que
fa una mica de respecte.
Coincideixes
amb Antoni Martí Monterde a afirmar que hi ha ciutats —i Venècia n’és
possiblement l’exemple paradigmàtic— que “hem vist tantes vegades en quadres,
fotografies, films o descripcions literàries que ens sembla que ja les coneixem
sense haver-les visitat”. “Visitar Venècia vol dir ‘escriure’ Venècia”,
afirmes. Hi ha grans diferències entre la reproducció i la imatge real?
Una de les coses
que més em sorprèn a Venècia és que els turistes no miren la ciutat sinó que
simplement hi fan fotografies. La miren sempre a través de l’objectiu. És una
cosa que fa mal de veure.
Un quadre s’hi
assembla, però és una manipulació de la realitat. Molts quadres han estat
fonamentals per a crear Venècia. Per exemple, Marcel Proust té passatges d’À
la recherche du temps perdu que s’inspiren en quadres.
Tenim el cas
concret dels vestits que fa portar a Albertine en la novel·la, documentat en
una carta que escriu a Maria Hahn. Són vestits dissenyats per Marià Fortuny,
que tenia el seu taller a Venècia, inspirats, alhora, en pintures de Carpaccio.
És una relació de
miralls entre la realitat i la representació de Venècia.
I després hi ha
el temps. Venècia és l’única ciutat del món que està pràcticament com estava fa
cinc-cents anys. Pràcticament no té edificis contemporanis. Com a excepcions
tenim les noves seus de la Cassa di Risparmio di Venezia de Campo Manin,
inaugurada el 1972, de la Previdença Sociale, de 1963, i la mussoliniana
estació de Santa Lucia, dels anys trenta.
Venècia és, per
tant, una ciutat museu perquè, com t’he dit, és com era fa cinc-cents anys. Les
pèrdues confirmen aquesta experiència. La paraula pèrdua es relaciona amb el
fet de deixar-se anar, perdre-s’hi. Quan t’hi perds, Venècia és molt més
veritable.
Deu ser tot un
repte, fins i tot angoixant, escriure sobre una ciutat sobre la qual, segons
afirmes, “és impossible escriure res de nou”.
Hi he seguit la
tècnica de Walter Benjamin: la cita. Hi he citat molt. Ha estat una manera de
defensar-me’n.
Hi ha molts bons escriptors sobre Venècia. Jo en destacaria Joseph Brodsky, Henry James i
Predrag Matvejević. I entre els menys coneguts, el poeta Andrea Zanzotto, que
aconsella arribar a Venècia com si fossis un ocell: veure-la des d’un globus
aerostàtic.
Enric
Bou, La invenció de
l’espai, ciutat i viatge, PUV (2013)
El 2013 ja vas
publicar un llibre en què exploraves les relacions entre la literatura i
l’espai: La invenció de l’espai, ciutat i viatge, una magnífica
mostra de geocrítica i literatura comparada.
Gràcies. Partia
dels enfocaments teòrics de Roland Barthes, Michel de Certeau o Walter Benjamin
i analitzava obres de Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Luis Goytisolo o
Eduardo Mendoza. L’havia publicat l’any anterior en anglès en Iberoamericana i
volia que aparegués en català.
Ho vaig comentar
a l’amic Toni Mollà, a qui havia conegut per casualitat per una ressenya que
havia fet d’un llibre meu, i ell em va posar en contacte amb Gustau Muñoz, que
llavors treballava en les Publicacions de la Universitat de València. M’ho van
fer tot molt fàcil i va anar molt ràpid. Estic molt content d’aquell llibre.
Abans ja hem
parlat una mica de la teva experiència docent a Brown i Ca’ Foscari. Tornem als
teus inicis universitaris. Et vas formar a la Universitat Autònoma de Barcelona
als anys setanta, quin ambient s’hi respirava?
Vaig estar a punt
de matricular-me a la Universitat de Barcelona, a la Central, que en dèiem
llavors. Finalment, em vaig decidir per l’Autònoma. Hi vaig estar de 1971 a
1976.
A la Central, hi
havia les patums del moment, amb Antoni Maria Badia i Margarit, Martí de Riquer
i companyia. A l’Autònoma, la majoria eren molt més joves: Josep Romeu, que era
dels més grans, Joaquim Molas, Sergi Beser, Jordi Castellanos… Alguns havien
estat a l’estranger i expulsats de la universitat el 1968.
Hi havia grans
contrastos. Per exemple, Josep Romeu es passava mitja classe escrivint
bibliografia a la pissarra. Per contra, Molas parlava de coses molt més
exòtiques i atractives, com ara el cuplet o el còmic. En certa manera, Molas
s’havia d’inventar moltes coses, perquè no hi havia recerca
disponible: llibres, articles, tesis.
Hi havia molta
ideologia? Potser massa?
Eren els darrers
anys del franquisme i es respirava un ambient de relativa llibertat en algunes
fàbriques i a les universitats. En el nostre cas, vam tenir algun curs sencer
sense classes. Es feia resistència al règim. Hi havia molta lluita de classes i
poques classes.
De fet, alguns
professors feien classe fora de la universitat, com ara a la seu de l’Acadèmia
de Bones Lletres de Barcelona, per poder-ne recuperar.
I respecte a
la recerca? Les tesis d’aquell moment eren extremadament voluminoses. Algú m’ha
comentat, imagino que amb una bona dosi d’ironia, que s’arribaven a incorporar
detalls com ara què esmorzava l’autor estudiat abans d’anar a treballar…
És una mica cert.
Ara són de dues-centes pàgines. S’ha imposat el sistema anglosaxó. Potser també
té a veure amb els sistemes de beques i projectes actual. Ara se solen fer
associades a aquests projectes, en quatre anys. Abans, la gent s’hi estava
molts anys.
Lola Badia i jo
vam ser els primers a doctorar-nos a l’Autònoma en la nostra disciplina. La
meva era relativament curta: no arribava a les set-centes pàgines. Si no me’n recordo
malament, la de Jordi Castellanos superava les dues mil.
I també hi
havia una sensació que es feia la recerca definitiva?
Jo no ho diria
així. Com t’he comentat abans, hi havia molt poc de material, molt poca
bibliografia. Molas, en la dècada dels vuitanta, era qui més tesis dirigia i
tenia el criteri que era millor fer tesis sobre autors diferents, amb la
voluntat de cobrir buits. Després tot això es va superar, però en aquell
moment, calia.
I respecte a
l’alumnat, trobes grans diferències?
Et puc parlar
d’una gran diferència entre l’alumnat d’Itàlia i el de Catalunya. Els italians
tenen un nivell molt més alt. Per exemple, tots saben anglès. Quan els dones
bibliografia ningú no fa cares rares. En el cas de la literatura comparada, cal
poder llegir en altres llengües. A Catalunya, si ofereixes a l’alumnat
bibliografia en anglès, la majoria no la llegirà. L’ensenyament secundari és
molt millor a Itàlia.
Respecte a aquell
moment i a l’actual, jo diria que la gran transformació s’ha donat en els
col·legues. Els de la meva edat, tret d’algunes excepcions ben destacades, com
ara la del malaguanyat Vicent Salvador, s’han quedat en una filologia més
clàssica. Els actuals estan més connectats amb els estudis literaris d’arreu del
món. Ho notes quan fas avaluacions de projectes d’investigació i veus la gran
diferència entre els plantejaments dels joves i els dels més grans.
Suposo que vas
viure de ben a prop el terratrèmol que va provocar la Literatura
catalana contemporània de Joan Fuster, amb aquells articles de Joan
Lluís Marfany a Els Marges.
Crec que es va
ser molt injust amb Fuster. Ell no volia fer la feina dels professors. Era un
encàrrec de Max Cahner i crec que és un llibre magnífic. Es va limitar, que no
és poca cosa, a donar el seu punt de vista a partir del que ell mateix era, un
gran lector. En molts aspectes, això sí, obria línies d’investigació, perquè
era el primer que s’escrivia sobre molts autors.
Molas tenia un
defecte: tenia un punt sectari. Molts dels seus deixebles el que millor
aprenien d’ell era això mateix i esdevenien més sectaris encara. En el fons,
Molas era molt més curiós que els seus deixebles. Les seves virtuts: un
treballador incansable i un sentit de l’humor molt personal. Era el rei
dels calembours.
En el cas de
Marfany, crec que ara mateix potser no signaria aquells articles. De fet, la
recerca que va fer sobre el Modernisme és magnífica.
També vas fer
una de les primeres entrevistes a Vicent Andrés Estellés, que es va publicar en
la revista Serra d’Or el 1978.
Cert. Em va
costar moltíssim aconseguir-la. Havien acabat de concedir-li el Premi d’Honor
de les Lletres Catalanes i començava a tenir molts problemes amb la María
Consuelo Reyna en Las Provincias. A més a més, estava malalt i l’havien
operat de flebitis, si no me’n recordo malament.
Vaig anar darrere
d’ell uns quatre o cinc mesos i al final el vaig poder entrevistar en una de
les seves vingudes a Barcelona per qüestions mèdiques. Recordo que em contava
divertit que s’estava a l’habitació de l’hospital i hi havia moltes infermeres
boniques. Quan estaven a punt d’operar-lo, no va necessitar anestèsia. “Una em
fa una mamadeta i a dormir”, em va dir, entremaliat.
Rod Stewart té
un elapé titulat Atlantic Crossing. Tu vas haver de fer la mateixa
cosa per triomfar. Vas arribar a ser catedràtic d’estudis hispànics a la
Universitat de Brown…
Tenia molta
curiositat per conèixer món i vaig obtenir una beca Fulbright. Vaig triar la
Universitat de Yale, on tenia gran impacte el moviment descontructivista, que a
mi m’interessava molt.
Hi havia el
professor belga Paul de Man i jo volia conèixer-lo i treballar amb ell. El fet
és que quan jo hi vaig arribar el 1986 ell acabava de morir. També hi havia
Harold Bloom. Eren l’avantguarda. Jo n’havia tingut notícia en unes
conferències a Barcelona sobre tendències de la crítica literària on havien
convidat Christopher Norris i Terry Eagleton.
Un altre atractiu
era el catedràtic de català i espanyol Manuel Duran, fill del fiscal general de
Catalunya en temps de la Segona República Espanyola. S’havia exiliat a Mèxic,
on es va llicenciar en lletres i en dret i després va treballar com a intèrpret
per a les Nacions Unides. Va ser un dels impulsors de la North-American Catalan
Society i n’era el president precisament quan jo era a Yale.
Jo anava molt a
la biblioteca. Ja saps com són les biblioteques universitàries anglosaxones: hi
pots caminar per tot arreu i consultar els llibres que vulguis. Vaig
escriure Poesia i sistema (Empúries, 1989), sobre la poesia
postsimbolista dels anys vint i trenta del segle passat. Vaig descobrir els
plantejaments de la teoria dels polisistemes, que ningú havia treballat a
Catalunya. També vaig conèixer Claudio Guillén, especialista en literatura
comparada.
Després em van
fer tres propostes de feina: a Yale, Brandeis i Wellesley. Vaig triar la
darrera per qüestions pràctiques. Al cap de nou anys, vaig passar a Brown com a
catedràtic, en substitució de Geoffrey Ribbans, que, com molts altres
professors britànics, se n’havia anat al Estats Units per la situació de crisi
que Margaret Thatcher va provocar en la universitat durant els anys vuitanta.
Potser la
literatura comparada és una mica la germana pobra dels estudis literaris. A mi,
per exemple, tret d’alguna obra clàssica en llatí o grec, no em van fer llegir
res a la facultat més enllà de la literatura en la llengua de cada assignatura.
A l’institut, ara hi ha una assignatura de literatura universal, però en la
meva època, ni això. Sempre teníem visions massa parcials, massa nostres.
Efectivament,
sempre eren visions monolingües o mononacionals. Molas, de tant en tant, feia
connexions, però poca cosa més. A mi, em va obrir la mirada la meva estada als
Estats Units. Aquí fins als anys noranta no hi havia ningú que sabés literatura
comparada ni teoria literària. A la Universitat Autònoma de Barcelona només
Sergi Beser en sabia alguna cosa i les seves classes eren il·luminadores.
A més a més, als
Estats Units s’ha promogut molt la connexió entre la literatura i altres
disciplines, perquè no és només un fet estrictament lingüístic, sinó també
cultural.
Manuel Duran em
comentava que havien triat Mèxic com a lloc final d’exili per proximitat
lingüística, però la primera frase que va sentir, en espanyol, tan bon punt va
baixar del vaixell, va ser “Manito, que te vuelan el velís” –Germà, que
et roben la maleta. Òbviament, no la va entendre.
La literatura
comparada hauria de ser la germana gran de totes les altres: no conec cap
lector que només llegeixi llibres escrits en una sola llengua. Sigui en
original o en traducció, tots llegim en una mena de popurri lingüístic i
cultural. La vella literatura comparada, la del segle XIX, facilitava la
comprensió de les diferències, establia relacions.
Actualment, la
literatura comparada és un camp dinàmic, interdisciplinari i globalitzat que va
més enllà de l’enfocament tradicional i eurocèntric sobre la influència directa
entre literatures nacionals. Hi ha una atenció a la “literatura sense
fronteres”, que inclou estudis interculturals, estudis de la traducció,
literatura mundial i la interacció entre la literatura i altres mitjans
–cinema, arts visuals– i, més recentment, l’ecocrítica.
La interconnexió
entre disciplines m’ha permès, per exemple, d’escriure un llibre sobre menjar i
literatura: Saber y sabor: escritura y comida (Iberoamericana,
2023).
De vegades, em
fa l’efecte que hi ha una mena de contradicció entre els estudis literaris
locals i el fet que la major part de la literatura que es consumeix, o que
s’edita, si més no, són traduccions. En algunes editorials, les traduccions
arriben fins al vuitanta o el noranta per cent de la producció.
En el món
anglosaxó es tradueix molt poc i, per tant, allà el professorat interessat a
fer literatura comparada sap llengües. Per contra, aquí el problema en el món
acadèmic és que has de saber més d’una llengua i no és habitual. Em sembla que
per això aquí no hi ha grans especialistes.
Afortunadament,
ara comença a haver-hi estudis de gent més jove, sobre ecocrítica, per exemple,
que també és literatura comparada, o els estudis sobre espai o de gènere.
Ets membre de
la North-American Catalan Society, de l’Anglo-Catalan Society i de
l’Associazione Italiana di Studi Catalani. Com veus la catalanística
internacional?
Crec que fins fa
poc la catalanística internacional era la gran esperança de salvació dels
estudis locals. Ara hi ha hagut un anivellament. Fa anys, tot es feia en la
mateixa universitat: hi estudiaves, t’hi doctoraves i feies classes. No hi
havia mobilitat. Afortunadament, ara els investigadors viatgen molt més, veuen
món i coneixen maneres de treballar molt diferents i innovadores.
És cert que hi ha
grans diferències entre països. Itàlia és molt filològica. A la Gran Bretanya,
com a Amèrica o a Austràlia, es fan més estudis culturals. Els francesos també
són més tradicionals. Al Brasil, per contra, són molt innovadors.
Daniel
P. Grau entrevistant Enric Bou
I com veus la
barreja que es dona en aquestes associacions entre nadius i catalans?
Jo crec que hi ha
una distinció entre les anglosaxones, l’Anglo-Catalan Society i la
North-American Catalan Society, i les altres. En el primer cas, els catalans
s’hi han integrat molt, especialment els que viuen allà, i parlen el mateix
llenguatge crític. En canvi, entre els investigadors d’aquí, els europeus, de
vegades, tot i que cada vegada menys, s’hi noten punts de vista diferents.
Recordo que em
van enlluernar els estudis d’un tal Dominic Keown. Escrivia sobre poesia
contemporània amb unes eines crítiques molt diferents. Repartia llenya a tort i
a dret amb elegància. Com m’havia explicat Sergi Beser que feien els
anglosaxons, i després se n’anaven al pub a fer una cervesa. El vaig conèixer
anys més tard i ara som molt amics. Hem anat sovint al pub.
A banda d’això,
hi ha el relativament to familiar, en el bon sentit del terme, perquè alhora
sempre té un nivell acadèmic excel·lent, que trobem en l’Anglo-Catalan Society.
Imagino que hi té a veure, d’una banda, que es va fundar amb una gran presència
d’exiliats, que sempre hi eren presents, i, d’una altra, amb el fet que és
l’única que fa congressos anuals, la qual cosa facilita que els investigadors
es troben amb assiduïtat, com bé saps.
La
North-American Catalan Society va estar a punt de desaparèixer.
És cert. Va ser
precisament poc després del congrés de Brown. Philip Rasico volia organitzar un
congrés a Menorca, perquè hi tenia una connexió personal. Va anar fent via per
la seva banda i de sobte hi va haver una revolta. Rasico va abandonar
l’associació. Per sort, les aigües es van reconduir. Ara la NACS publica
la Catalan Review amb Liverpool University Press i és una
revista de molt bon nivell. Quan jo n’era el president vaig fer les gestions
per al canvi d’editor.
Espero que aviat
tornem a fer un congrés conjunt entre l’Anglo-Catalan Society i la
North-American Catalan Society, com el que va tenir lloc a l’Eaton College el
2004.
Miro el
rellotge i m’adono que hem estat gairebé quatre hores xerrant i no ens hem fet
ni un cafè. Jo m’hi estaria quatre hores més: Bou és d’aquelles persones que
sap molt de moltes coses, però que parla sense el més mínim toc de pedanteria.
Decidim que és
el moment de fer una cervesa i preguntem pel millor lloc. Ens diuen que, si
volem fugir dels llocs massa turístics, la millor cosa que podem fer és anar a
Ca Revolta. Abans d’adreçar-nos-hi, no podem evitar entrar en les dues
llibreries de vell que hi ha enfront i al costat de l’Octubre Centre de Cultura
Contemporània: la de l’amic Rafael Solaz i El Asilo del Libro.
En aquesta
darrera tenen un exemplar de la primera edició d’El gran foc dels garbons,
de Vicent Andrés Estellés, amb il·lustracions de Francesc Lozano. És una edició
de bibliòfil molt abellidora, però té un preu prohibitiu i ho deixem córrer.
Caminem
tranquil·lament pels carrers del centre de València. Enric va carregat amb la
cassola d’arròs al forn del ceramista d’Alzira Xavier Claur que li vaig
prometre. Li la vaig comprar en la darrera Escuradeta i no sé com s’ho farà per
a emportar-se-la a Venècia, perquè pesa bastant. Em diu que m’enviarà una
fotografia de l’arròs que pensa fer-hi.
Arribem a Ca
Revolta. Enric prefereix cervesa torrada i ens decantem per una Turia. Ja la
coneixia: es nota que ve per València bastant sovint. Mentre ens les serveixen,
aprofita per a dedicar-me Venècia, ciutat de pèrdues i Desviacions.
Proses de viatge, un llibre seu que no coneixia però que fa goleta.
M’adono que ha
substituït la ploma estilogràfica Cross, americana, que feia servir la darrera
vegada que ens vam trobar, per una Diplomat, alemanya. Això sí, continua
signant els seus llibres amb tinta negra. Com altres vegades, tornem a parlar
de plomes. Em diu que també li agraden molt les Leonardo, italianes, i que hi
ha una botiga magnífica a Florència que també ven per internet.
No hi ha cap
altra taula ocupada a Ca Revolta i hi estem tan sols que fins i tot preguntem
si estan a punt de tancar. Ens diuen que no i, de fet, comencem a sentir una
guitarra flamenca que prové de l’interior del local. Al cap d’una estona,
s’acaba la música i ens envaeix una colla de gent de pell molt blanca que parla
anglès. Alguns semblen unes gambes: han abusat del sol valencià. Fugint fugint,
hi hem caigut de ple.
De camí cap a
casa rebo un missatge d’Enric amb l’enllaç de la Casa della Stilografica. Hi
faig una ullada i, efectivament, és un perill…
L’acteur et
réalisateur allemand Hark Bohm s’est inspiré de son enfance passée sur l’île
d’Amrum pour composer un roman d’apprentissage porté par la beauté sauvage des
lieux alors même que le IIIème Reich vit ses dernières heures. Fatih Akin l’a
porté à l’écran sous le nom d’Une enfance allemande, sorti en France le
7 janvier dernier.
Écrit par Marie-Laure Kirzy
Printemps 1945.
Sur l’île d’Amrum, en Frise Orientale au bord de la mer du Nord, la guerre
semble lointaine pour Nanning. Âgé de dix ans, il vit avec sa tante, sa mère et
ses petits frère et soeur. Le regard porté par Hark Bohm sur
Nanning est d’une grande tendresse. Même si lui est né quelques années plus tôt
que son jeune héros, on devine la patte autobiographique derrière chaque ligne,
on sent la pudique émotion d’un vieil homme qui se souvient, lui qui a aussi
été enfant durant la Deuxième Guerre mondiale, a connu l’exil (de Hambourg vers
l’île d’Amrum) d’où est originaire sa famille maternelle, l’absence d’un père
Obersturmbannführer combattant au front russe, puis la chute du Reich sans en
saisir immédiatement les enjeux.
Tout est raconté
à hauteur de cet enfant qui veut faire plaisir à sa maman, alitée dans
l’attente de son accouchement, et cherche à tout prix pour elle du pain blanc,
du beurre et du miel, espérant que cela va redonner goût à la vie à cette fan
de Hitler qui se déprime des nouvelles du front. Dans une île
privée de ravitaillement, il chasse des lapins ou les phoques, pêche les
carrelets, glane des œufs de vanneau sur les dunes, les prés-salés et les
étendues de bruyères, puis cherche à troquer les mets recherchés.
Le récit n’a rien
de spectaculaire ou grandiloquent. L’écriture simple et modeste, accompagne
Nanning sans le quitter, captant sa lutte quotidienne pour la survie de sa
famille, comme ces moments où il redevient un enfant en compagnie de son
meilleur ami, dans un cadre naturel décrit magnifiquement à la présence très
sensorielle qui résonne comme un hymne aux paradis perdus dans une Allemagne en
ruine.
« Et puis il
fut de nouveau seul. Rien que le sable fin des Kniepsand à des kilomètres à la
ronde. Au-dessus de lui, d’immenses nuages s’étiraient dans le ciel infini –
avec leurs montagnes, leurs vallées, leurs plaines et leurs gorges, on aurait
dit des continents volants. Nanning se tenait là, émerveillé. Pour la première
fois de sa vie, il lui sembla saisir véritablement à quel point le monde était
vaste et lui minuscule. Cela ne lui fit pas peur, c’était plutôt un vertige,
une excitation qui l’envahissait. Il parcourut à grandes enjambées le chemin du
retour, pressé de retrouver l’intimité de la famille. »
Ce n’est pas
souvent que des romans donnent le point de vue des vaincus, qui plus est dans
des contrées reculées de l’épicentre de l’action. La guerre est bien là, avec
les tensions qu’elle génère. Hark Bohm distille avec élégance
sa présences sans jamais perdre le regard de Nanning : des bombardiers qui
sillonnent le ciel ; l’afflux de réfugiés allemands venus de la Silésie,
Poméranie et Prusse-Orientale qui fuient l’armée rouge ; une communauté
insulaire désunie sur la question du nazisme entre convaincus crispés par la
tournure des événements, repentis et anciens silencieux qui osent se réjouir de
la défaite nazie inévitable, y compris au sein même de la famille de Nanning.
Subtil roman
d’apprentissage narré sur un ton nostalgique légèrement amer mais toujours
calme, Amrum raconte la perte d’innocence d’une enfant élevé
par des Nazis convaincus et ouvre un oeil nouveau sur le monde qui l’entoure.
Sa jeunesse s’efface à mesure qu’il perce les secrets de sa famille, sur son
père, sur un oncle maternel dont il ne faut surtout pas parler. Tiraillé entre
son amour pour ses parents et ce qu’il découvre, Nanning doit se frayer son
propre chemin à travers l’épaisse toile de la propagande nazie, les silences
collectifs et les dissimulations familiales. Sans que jamais le récit ne vienne
racoler les émotions du lecteur, on est profondément touché par ce personnage
d’enfant.
Aborda sempre assumptes
d’una enorme complexitat des d’una distància raonable que li permet no perdre
l’objectivitat
Francesc Bayarri
Escrit per Francesc Viadel
Amb L’avió del migdia el periodista Francesc Bayarri (Almàssera, 1961) es va
desvetllar com un escriptor amb una veu narrativa singular que, en bona part,
era el resultat de l’exercici amb solvència al llarg dels anys de la seua
professió. La seua novel·la, d’una prosa bellíssima, precisa, ens apropava a la
realitat d’una Transició política que en molts sentits, en aquell moment,
s’havia començat a fer incomprensible per a molts.
Posteriorment,
amb la publicació de Cita a Sarajevo es va situar,
al meu entendre, al capdamunt del pòdium dels autors de la prosa sense ficció
periodística europeus.
En
aquest reportatge d’investigació, escrit com una novel·la, Bayarri localitza i
fa parlar el jove que en 1969 va executar d’un colp de martell, a Carcaixent,
al general croata i criminal de guerra, Maks Luburic.
El
militar, exiliat al nostre país amb un nom fals i degudament protegit pel règim
franquista, dirigia des d’una impremta de la Ribera la propaganda internacional
del nazisme croata contra el règim comunista de Tito.
Val a
dir que els motius veritables del crim, així com la identitat del seu executor,
Ilija Stanic, van ser durant dècades un maldecap per als periodistes
d’investigació d’arreu. Fet i fet, recorde que una de les primeres carpetes que
el periodista Xavier Vinader ens va fer obrir als joves reporters de l’equip
d’investigació d’El Temps, va ser la de l’assassinat
de Luburic. Encara avui la seua ombra sinistra es projecta sobre el nostre
present marcat per l’amnèsia i la banalització del feixisme.
En Matar Joan
Fuster (i altres històries), Bayarri, va tornar al periodisme
d’investigació amb un tema tan proper com va ser l’intent d’algun grupuscle
proper a les estructures estatals d’eliminar l’assagista de Sueca. Un
llibre, com el de Cita a Sarajevo, que no em canse de
recomanar als meues estudiants de reporterisme del darrer curs del grau.
No són
ni de bon tros tots els llibres ni tots els mèrits de Bayarri però calia
assenyalar-ne ni que fora aquests per a situar degudament un dels nostres autors
més importants que, com tants d’altres, en un context literari, editorial i
comunicatiu esquifit, sense a penes mercat, s’ha vist en molts sentits obligat
a fer la guerra pel seu compte, amb tossuderia, amb tot el que això implica.
Francesc Bayarri, Cròniques austrohongareses, Austrohongaresa de Vapors (2025)
Traductor,
editor, a més de periodista i escriptor, Bayarri ha publicat ara Cròniques
austrohongareses, un diari personal o un recull d’assajos escrits
entre 2023 i 2025 com un exercici –segons assegura el mateix autor–
d’introspecció personal. Uns textos escrits al marge de les urgències mediàtiques,
del brogit de les xarxes socials, les quals va abandonar deliberadament en el
moment de començar a escriure aquests assajos.
Unes
peces de factura literària impecable, sobretot, concebudes des de la llibertat
absoluta, sense autocensures ni prevencions de cap mena, escrites per a incitar
a la discussió pública sobre temes d’una importància cabdal com ara la
política, l’economia o la cultura.
En
aquest sentit, Bayarri, segueix les petges de Joan Fuster. La seua influència
en aquest diari és indubtable pel que fa a l’estil i a les intencions, com ho
és, també, en la producció de tantíssims altres columnistes o escriptors
d’idees, periodistes o no, des de Joan Francesc Mira passant per Toni Mollà,
Salvador Vendrell, Ramon Ramon, Rafa Xambó, Gustau Muñoz, Vicent Sanchis, Toni
Cucarella, Joan Garí o Enric Sòria.
Bayarri aborda
sempre assumptes d’una enorme complexitat des d’una distància raonable que li
permet no perdre l’objectivitat i no deixar-se arrossegar pels propis
prejudicis o manies. No sempre són aquells assumptes d’una
gravetat gairebé inabastable els que el fan escriure, com ara el conflicte
palestino-israelià o qualsevol dels grans maldecaps de les democràcies
contemporànies, començant per la nostra.
Sovint, el periodista, també
ens apropa a la cultura o a la vida des de la seua quotidianitat professional,
des de les seues amistats, des de les seues referències de tot tipus més
íntimes arrelades en un entorn de classe popular, on l’esforç,
la curiositat i la capacitat d’autosuperació són els elements principals en
l’articulació d’una vida amb sentit.
No perquè siguen d’una gran
transcendència les qüestions sobre les quals sovint escriu Bayarri això li fa
perdre el seu sentit de l’humor, que podríem situar entre la sofisticació del
riure britànic i el sarcasme un punt amarg en què ens hem nodrit els de casa.
L’humor, sens dubte, com a símptoma d’intel·ligència.
Bayarri
se’n fot amb elegància de les exhibicions fàtues del poder per a després anar
al moll de l’os dels assumptes:
“Un dia
del futur els polítics que hui viuen envoltats d’aduladors, i que avancen amb
dificultat entre l’embolic de cables i de micròfons, també passejaran
anònimament els nets a jugar als parcs”.
O
encara:
“La
civilització no fa millor les persones, com sabem des d’antic (…) però la
ignorància no ens converteix en bons salvatges. Sols en salvatges. En
conclusió, la vida és absurda, el món no llaura recte i morir-se és un desastre
sense cap gràcia”.
Recomanaria
Bayarri per moltes coses. No tan sols per la qualitat de la seua escriptura o
per la varietat dels temes que sempre toca amb una precisió i rigor
admirables. Només per les seues disquisicions a propòsit de
la mort de la rutilant i bellíssima Gina Lollobrigida ja pagaria la pena llegir
aquestes Cròniques austrohongareses escrites
des d’algun palau secret en un lloc recòndit de l’imperi.
Però el
recomanaré per una sola raó: Francesc Bayarri és un dels nostres autors més
importants i als importants sempre cal llegir-los.
El director manxec, que va
representar la frivolitat de la movida, s’ha convertit als seus 76
anys en un cineasta seriós i amb tendència a posar-se transcendent, com
succeeix a la seva última pel·lícula, on aborda els dubtes ètics de la creació
Escrit per Mauricio
Bach
A Amarga Navidad hi ha un
personatge de professió bomber i estríper en el seu temps lliure, que a més es
diu Bonifacio. I tanmateix, no hi ha a la nova pel·lícula de Pedro Almodóvar ni
rastre de l’astracanada que era habitual en etapes anteriors. La carrera del
cineasta presenta una evolució molt coherent (amb només algun pas enrere aïllat
com la vergonyosa comèdia queer Los amantes pasajeros).
Del desbocat petardeig dels
seus inicis underground a
la comèdia esbojarrada; d’aquí al melodrama passat de voltes,
amb ecos de fulletó i serial, que després esdevé melodrama pur i dur i
desemboca en drama a seques i en introspecció autoreferencial.
L’Almodóvar que en els temps de la movida cantava
amb McNamara profusament maquillat i vestit amb mitges de xarxa i sabates de
taló ha mutat en un senyor donat a prendre’s
molt seriosament i a posar-se transcendent (McNamara també
ha tingut la seva evolució, molt més delirant, que l’ha portat del travestisme
a la nostàlgia del franquisme). A mesura que Almodóvar ha anat complint anys
–ja en té 76, que no és poc–, el seu cinema ha anat guanyant gravitas i ha reduït l’humor més esbojarrat.
Després del joiós desplegament d’amour fou i homenatge al Franju de Els ulls sense rostre que va ser La piel que habito i del desastre de Los amantes pasajeros, els cinc llargmetratges que ha rodat Almodóvar en els
darrers deu anys tendeixen
a la solemnitat i la transcendència, i a una progressiva depuració estilística. A Julieta insistia en els universos femenins, adaptant diversos
relats d’Alice Munro; a Dolor
y gloria parlava de manera indissimula sobre ell mateix en la
seva condició d’artista sofrent, amb profunditat i cert excés d’autocomplaença; Madres
paralelas va ser un intent gens afortunat d’explorar la
maternitat amb un esbiaixat
i panfletari ús de la memòria històrica de la guerra
civil; mentre que La
habitación de al lado, el seu primer llarg rodat en anglès, era de nou
una adaptació literària –aquesta vegada d’una novel·la de Sigrid Nunez– que abordava la mort sense aconseguir commoure. I arriba ara Amarga
Navidad, que se situa entre els seus èxits més notables.
La seva connexió més evident és amb Dolor y gloria, perquè aquí apareix de nou un director de
cinema que s’assembla sospitosament a Almodóvar i al qual, en un atac d’ego, el guionista Almodóvar fa
que un personatge compari ni més ni menys que amb Bergman i Fellini. El guió té una estructura complexa i és del més brillant que ha escrit el director a la
seva carrera. Perquè es tracta d’una mise en abyme que desplega una successió d’històries dins la història; és a dir, metacinema. En l’àmbit literari aquest recurs està
ja tan trillat que resulta cansat, però a la pantalla s’ha explorat molt menys
i la pirueta que proposa Amarga
Navidad és suggerent.
La pel·lícula
comença amb l’Elsa, una directora de cinema en dic sec (Bárbara Lennie), que es dedica
a guanyar diners amb la publicitat. Conviu amb el bomber estríper esmentat (Patrick Criado), a qui va
conèixer seleccionant-lo per a un anunci de calçotets. I té una amiga en plena crisi matrimonial (Victoria Luengo) i una altra passant un dol (Milena Smit) per la mort del
seu fill. La crisi d’ansietat en què estan submergides les tres –es consumeixen
molts ansiolítics en aquesta cinta– les porta a planificar una escapada
reparadora a Lanzarote. Allà
l’Elsa recupera les ganes d’escriure i ho fa creant un guió en què utilitza
aspectes de la vida i les desgràcies de les seves amigues.
En paral·lel, un director consagrat anomenat Raúl
Rossetti (Leonardo Sbaraglia) la parella
del qual (Quim Gutiérrez) és molt més
jove que ell, és informat per la seva fidel secretària (Aitana Sánchez-Gijón) que
deixarà de treballar per a ell. Vol centrar-se a cuidar una amiga –que va ser
en el passat alguna cosa més que una amiga–, destrossada per la mort del seu
fill. El cineasta està sortint d’un bloqueig creatiu i finalment troba una
història que l’apassiona, en què utilitza aspectes de la vida dels qui
l’envolten. L’espectador no trigarà a entendre que l’Elsa és un personatge imaginat pel Raúl i
d’aquí la mise en abyme: un director escriu
un guió sobre una directora que al seu torn està escrivint un guió.
Almodóvar amb els actors d’‘Amarga Navidad’
La
pel·lícula versa sobre el procés creatiu i els dubtes ètics que planteja la utilització de detalls íntims de les
persones que envolten els creadors. Això fa que, per una vegada, fins i tot els
estilemes almodovarians que poden resultar més irritants –els diàlegs excessivament emfàtics,
les situacions forçades, les interpretacions actorals sobrecarregades, els
decorats de color cridaner pop, la desmesurada
sobrecàrrega emocional de les omnipresents bandes sonores d’Alberto Iglesias…– remin a favor
de la pel·lícula. Perquè estem davant una ficció sobre com es construeixen les
ficcions i per tant l’artifici és benvingut.
El guió de vegades grinyola, amb situacions forçades com la rocambolesca cerca d’un ansiolític que
serveix d’excusa per acabar en una festa l’amfitriona de la qual és Rossy de Palma i on Amaia
Romero canta a l’Elsa una cançó de Chavela Vargas.
No és l’única que apareix a la cinta, en una altra escena Lennie i Luengo ploren
desconsoladament en un llarg pla sostingut, mentre escolten una gravació de la
mexicana. Tornar a encabir, amb calçador, la Chavela forma part d’aquests recursos culturetes d’Almodóvar –ho
va fer amb Pina Bausch a Hable con ella o
amb Els morts de Joyce a La habitación de al lado–, que
poden resultar carregosos, per molt que un admiri la Chavela, la Pina i en
Joyce. Tanmateix, a Amarga Navidad, les
dues seqüències amb la música de Chavela Vargas, molt discutibles des de la perspectiva de
l’ortodòxia narrativa, són objecte de discussió per part dels
mateixos personatges, que valoren si són o no pertinents, en un enginyós joc
d’autoficció.
El que ni tan
sols els seus detractors més acèrrims podran negar, és que la posada en escena d’Almodóvar és cada cop més
estilitzada i depurada. La composició dels seus plans és d’una
elegància superlativa. Amarga Navidad és
una intel·ligent reflexió sobre com i per a què construïm ficcions. Tot i que
no arriba a la magnificència de l’oscaritzada Valor sentimental de Joachim Trier, que, a través
d’un altre personatge de director de cinema, manega el joc de miralls entre realitat i ficció i
aborda les febleses del creador amb més profunditat i sense els artificis
melodramàtics del manxec.
Al seu cinema ja han aparegut uns quants cineastes com a personatges: a La ley del deseo, Átame, La mala educación,
Los abrazos rotos, Dolor y gloria i ara Amarga Navidad. És en aquesta
última on de manera més clara apareix retratat el creador com a vampir que xucla vivències alienes.
Almodóvar
ha vampiritzat molt, sense contemplacions, com qualsevol inventor de ficcions.
I això porta a l’escena clau de la pel·lícula, en què el personatge de
Sánchez-Gijón, que al principi sembla molt secundari, pren protagonisme. És en aquest moment decisiu, quan en Raúl cau finalment
en el compte d’alguna cosa, que ho canviarà tot: el guió que està escrivint i la seva manera d’entendre la vida.
Aquesta
escena és un dels cims del cinema de Pedro Almodóvar.
[Imatges: FERNANDO IGLESIAS MÁS- font: www.cronicaglobal.cat]
