Rosa Moledo: «A tradución é un traballo que cando está mal, nótase; e se non se nota normalmente é que está ben»

 

Publicado por Marcos Pérez Pena

Hai uns dúas a AGAPI (Asociación Galega de Produtoras Independentes) anunciou a concesión da terceira edición do Premio de Honra Dolores Ben á tradutora e asesora lingüística Rosa Moledo. O galardón, que nas dúas primeiras edicións recoñeceu á xornalista e poeta Ana Romaní e á voz pioneira da televisión en Galicia Tareixa Navaza, lembra a figura de Dolores Ben, presidenta da AGAPI entre 2007 e 2019.

Rosa Moledo, nacida en Gosolfre (Mazaricos) leva máis de 30 anos dedicándose á tradución audiovisual e ao asesoramento lingüístico. Como tradutora ten no seu haber numerosos traballos tanto para televisión coma para cine, entre os que se poden citar Fisterra, Sei quen es, A lingua das bolboretas, Lena, Os luns ao sol, 13 Badaladas, O lapis do carpinteiro, O ano da carracha, Cela 211, Engurras, Somos xente honrada, Os Fenómenos ou Lupin. 

Ademais, como asesora e supervisora lingüística colaborou en numerosas sesións de dobraxe para televisión e cine, así coma na rodaxe de diversos programas de entretemento e series televisivas, como é o caso de Mareas Vivas, Fariña ou El caso Asunta. Leva tamén varios anos realizando o asesoramento lingüístico e a coordinación e corrección de textos para a súa publicación das obras producidas polo Centro Dramático Galego.  A entrega do galardón terá lugar o vindeiro martes 18 de xuño en Cinemar Films, estudio cinematográfico de son fundado por Dolores Ben no ano 2006 e situado no polígono de Novo Milladoiro, preto de Santiago.

Como recibiches o premio? Que foi o primeiro que pensaches cando te comunicaron a súa concesión?

Foi toda unha sorpresa. De feito, cando me chamaron o primeiro que preguntei foi “A min? Por que?”. Ata cheguei a pensar que se trabucaran de persoa, porque non o esperaba para nada. Despois, cando o repousas si que pensei en que levo moitos anos no mundo do audiovisual. É moi bonito que te recoñezan o traballo e a túa traxectoria e por iso teño un gran agradecemento.

 

Rosa Moledo revisando o guión de Fariña no set co director, Carlos Sedes, e co actor Tristán Ulloa © Jaime Olmedo / BAMBÚ

Que cres que lle achega unha tradutora ou unha asesora lingüística a unha produción audiovisual? 

A tradución é imprescindible, se queres facer cousas dobradas, que hai xente que prefire ver as series ou as películas dobradas e non quere consumir en orixinal. É un traballo que cando está mal, nótase; e normalmente se non se nota é que está ben. Cando estás vendo unha película dobrada e todo vai para diante e non quedas atrancado pensando “que dixo aí? “pero quen fala así?”, é que a tradución está ben.

As traducións deben coidar a lingua. Eu vivín moitos anos en Vigo e na Coruña, pero son de Mazaricos. E aínda que nunca deixei de falar galego, polo camiño vas perdendo riqueza lingüística, e cando volvín a Mazaricos decateime. E ás veces á tradución pásalle o mesmo, por iso agora penso que hai que tentar non facer cousas descafeinadas e facelas con máis riqueza idiomática, con mellor vocabulario...

En cambio, o asesoramento lingüístico non debería ser imprescindible, sobre todo cos actores e actrices de Galicia. Pero é un traballo necesario, porque no audiovisual hai persoas con carencias lingüísticas. Despois hai, claro, estes traballos máis específicos que de cando en vez hai que facer con actores e actrices de fóra de Galicia.

 

Supoño que o traballo de tradución para un produto audiovisual ten unha complexidade moi superior á dunha tradución dun texto escrito, comezando polo feito de que os tempos e duración teñen que ser os axeitados. É máis difícil traducir para unha película ou serie?

Si, supoño que é máis complexo, pero levo xa tanto tempo facendo isto que xa non son moi consciente. Cando comecei, hai máis de tres décadas, igual estaba hora e media dándolle voltas a como traducir unha frase para que encaixase perfectamente e para que tivese o sentido exacto. Agora xa non me pasa, teño tan dentro de min a dinámica de traballo no audiovisual que as cousas saen antes, pero claro, porque levo 34 anos traducindo.

Tristán Ulloa e Candela Peña como Alfonso Basterra e Rosario Porto en 'O Caso Asunta' © Bambú Producciones

Que opinas do uso da intelixencia artificial para facer traducións? Como lle afecta ao teu sector?

Xa se está empregando moito, non digo para dobraxes, pero nas traducións para subtítulos hai auténticas aberracións. Como lle afecta? Pois aféctalle para mal. Nunca unha tradución feita por unha IA vai estar correctamente aplicada nunha dobraxe, porque nestes traducións entran todo tipo de matices, que teñen que ver coa construción da personaxe, coas relacións que ten coas demais personaxes, e unha intelixencia artificial non pode acceder a iso.

Hai uns anos comentabas nesta entrevista, que che fixemos para falar do teu traballo de asesoramento en Fariña, que aínda que o máis visible era o traballo coa xente de fóra, tamén había que traballar moito o galego e o acento galego cos actores e actrices de aquí...

Si, todo iso é certo, hai actores e actrices galegos con carencias lingüísticas en galego. Pero é tamén curioso que hai outras persoas que, falando ben o galego porque é a lingua que falan a diario, o problema que teñen é que lles custa falar en español con acento galego, porque non están afeitos a facelo. E con eles tiven que traballar moito para que na súa boca soase natural o español de Galicia.

 

Ao final, o teu é un traballo de dirección de actores e actrices, aínda que estea limitado á lingua, non si?

 

Si, é un traballo moi complexo, que varía moito de persoa a persoa e no que, ademais, se mestura a propia dirección de actores e actrices. Porque hai que ensaiar como dicir unha frase chorando, ou contento, ou triste..., co rexistro axeitado. E darlles recursos para que teñan, porque despois hai ocasións en que hai improvisacións, ou cámbianse cousa. É un traballo interesante e bonito.

Dá a impresión que é algo ao que cada vez se lle dá máis importancia na produción dunha película ou dunha serie e que, se cadra, hai uns anos non se coidaba tanto. É así?

Si, é algo ao que se lle foi emprestando cada vez máis atención. É certo que o caso de Mar Adentro foi moi comentado, pero creo que Fariña marcou un antes e un despois. Ti podes coidar moitísimo a lingua dos personaxes para que todo sexa moi verosímil, ou obviar ese aspecto, porque moita xente nin o vai notar; son distintas maneiras de presentar unha historia e todo é defendible. Eu creo que é importante, sobre todo para que a xente de aquí se sinta identificada e para que a xente de fóra perciba como máis natural o que lle están contando. A ver, imaxinas un Sito Miñanco con acento andaluz? Pois pódese facer, pero se cadra non se podería chamar Sito Miñanco e terías que inventar a súa historia.

 

Tristán Ulloa, na gravación de 'O Caso Asunta' © Bambú Producciones

Chama a atención que, xusto agora, cando o consumo audiovisual está cada vez máis globalizado e unha serie como O Caso Asunta se ve en multitude de países por persoas que non van distinguir o acento galego doutro, se poña tanto énfase nisto. É digno de eloxio, cando menos.

Ás veces no éxito dun traballo inflúe a sorte, non o nego. Pero eu cada vez estou máis convencida de que o esforzo que poñas detrás é o máis importante. Porque facer ben as cousas, con coidado, mirando todos os detalles, é unha garantía de que o teu produto vai gustar e vai ter éxito. Evidentemente non é unha garantía absoluta, pero facer as cousas con rigor e con criterio axuda moito para que todo saia ben.

E fíxate no exemplo concreto de O Caso Asunta. Aquí temos imaxes reais, temos un documental... A xente pode comparar como falaban de verdade os personaxes e como falan os actores e actrices na serie. E todo suma.

 

En O Caso Asunta destacouse moito o labor que realizaches cos actores e actrices, para reproducir a forma de falar, sobre todo, de Rosario Porto (Candela Peña) e Alfonso Basterra (Tristán Ulloa)? Como foi este traballo, con personaxes ademais moi distintos entre si, unha moi excesiva na forma de falar e o outro moi contido?

Eles dous e todos os demais, todos os actrices e actores están a un nivel impresionante, fíxate en Alicia Borrachero, da que se fala menos, pero é incrible como fala na serie, con esas curvas de entoación que fai. Pero si, os personaxes que interpretan Candela Peña e Tristán Ulloa son completamente distintos, e son un bo exemplo do que che dicía antes, de que o traballo é completamente diferente con cada persoa: Alfonso Basterra é moi contido, ao falar, e ademais non é galego de orixe; Rosario Porto si ten un acento galego moi marcado e, ademais, unha forma de falar moi particular. 

O traballo con eles foi moi fácil, dentro da dificultade lóxica que ten este labor. E todo grazas á actitude e á aptitude deles, porque estamos falando de profesionais que teñen un nivel estratosférico. Eu dáballes unhas pautas para se aproximasen o máis posible sen caer na imitación, que podía converterse case nunha parodia; e eles, ademais, escoitaron moito como falaban os seus personaxes.

 

Rosa Moledo, no set de gravación cos actores Javier Rey e Fran Lareu © Jaime Olmedo / BAMBÚ

Entendo que na rodaxe estás presente e podes facer indicacións no que atinxe á lingua, como fai o propio director ou directora?

Si, estás aí, na gravación da escena e podes entrar a corrixir algunha cousa que vises que non estaba ben de todo, como entra unha maquilladora, unha peiteadora ou unha directora de escena. E entón falo cos actores e actrices e dígolles: coidado con isto ou lembra o que falamos deste tema...

É un traballo continuo e alégrome de que se teña en conta cada vez máis. Alégrome por min, pero alégrome pola profesión, alégrome de que se lle dea cada vez máis visibilidade.

 

As dobraxes ou a forma de falar dos actores e actrices é algo sempre moi comentado e do que moita xente opina, agora de forma moi visible e inmediata, a través das redes sociais. Estás pendente destes comentarios? Aféctanche estas críticas, moi doadas de facer dende o sofá?

Non, non estou moi pendente, pero si que me chega, porque ademais en parte é algo que me interesa. Afortunadamente, cólleme cos anos que me colle e entón non me afecta moito. E, ademais, impórtame na medida en que sempre aprendes cousas. Outras veces, é algo que me fai chiste, sen máis, porque como dis cuestionar dende fóra é moi fácil; todos nos podemos trabucar, pero ás veces as críticas son moi gratuítas e non teñen en conta o contexto ou a complexidade dunha decisión que se tomou despois de pensala moito; cando alguén di “por que din iso así?” sempre penso: "Ai, se ti souberas".

 

[Fonte: www.praza.gal]

Fantasmas de doblaje

 

Somos los espectros de una traducción mediocre del inglés, admiradores de una fiesta a la que nunca estaremos invitados. Y lo grave no es el calco de las palabras, sino de las experiencias mismas

Escrito por ANTONIO MUÑOZ MOLINA

Hablamos y hasta vivimos cada vez más como personajes en una película doblada, en la que hay siempre una desconexión entre las caras y las voces, una discordancia entre el mundo que representa la película y el idioma artificial injertado en ella, ajeno a cualquier acento verdadero, aunque intentando una cercanía forzada al idioma de origen. También el idioma que hablamos nosotros se parece al de los doblajes, porque está influido, contaminado por él, y ya decimos que algo es jodidamente o malditamente esto o lo otro, y el epíteto “puto” aspira a la equivalencia con el admirado fucking de las películas y las novelas. Esa imitación nos permite imaginar que ya casi estamos hablando la lengua del imperio al que pertenecemos como lejanos súbditos coloniales, y hacia el que estamos mirando siempre con la fascinación de esos siervos que, en lugar de a la libertad, aspiran dócilmente al favor de sus señores. El complejo de inferioridad se alía en nosotros con el esnobismo. Hablamos mal o ignoramos del todo ese idioma que nos parece superior al nuestro, pero nos adornamos con la bisutería de sus palabras casi siempre mal usadas, de sus giros y expresiones mal traducidos, y por el simple hecho de exhibirlos sentimos que somos más inteligentes, o más cool.

Hacemos spoiler, practicamos running, lamentamos el bullying, huimos del ghosting, denunciamos el lawfare, nos dedicamos al binge-watching en los canales de streaming, cultivamos el networking, anhelamos recibir un feed back a nuestros inputs. Una barbería pierde toda su arcaica connotación española si se llama barbershop, y en un gimnasio ya no huele a grosero sudor masculino si en la puerta dice wellness center. Una semana de la moda que, según todos los indicios, no da mucho de sí cobra una instantánea relevancia si se la bautiza como Fashion Week. Una escuela de negocios prepara mejor a los futuros halcones del poder y el dinero si se llama Business School. En mi calle de Madrid pueden contarse con los dedos de la mano los visitantes anglófonos, pero ya no quedan apenas letreros de negocios que no estén en un inglés a veces aproximado: Urban Poke, Coffee & Lounge, Look to Nails, Lashes & Go, Indian Kitchen, Dental Smile, Tattoo Parlor, DietFlash, Any Beauty Salon, Smashed Burgers.

Somos una cultura doblada, espectros de una traducción mediocre, admiradores de una fiesta a la que nunca estaremos invitados, a no ser como comparsas o personal de servicio. Hacia cualquier parte que miramos vemos las imágenes lujosas de la cultura visual omnipresente del imperio: en los anuncios, en las películas, en las series, en la decoración de las cadenas imperiales de comida basura, en los uniformes de sus dependientes. Estamos siempre mirando con reverencia, incluso con adoración, hacia la metrópoli, pero la metrópoli no tiene la menor curiosidad por nosotros, y es muy probable que en ella no se sepa nunca que existimos, salvo en el caso de que en nuestro territorio estuvieran en peligro sus intereses.

Lo que no copiamos literalmente lo calcamos. Hacemos nuestras palabras que son eso que los traductores llaman “falsos amigos”, porque, siendo muy parecidas en su forma, tienen significados distintos. En los libros de historia traducidos del inglés, los soldados ya no se alojan en cuarteles, sino en barracones, porque la palabra inglesa que significa cuartel es barracks. A veces, un traductor deficiente se vuelve taumaturgo y hace que un muerto vuelva a la vida, y escribe “resucitar” donde pone resuscitate, que en inglés es reanimar a quien ha perdido el conocimiento.

No defiendo una pureza imposible, y además innecesaria. Los idiomas se hacen con la contaminación y la mezcla. Más grave es el calco y la mala traducción no ya de las palabras, sino de las experiencias mismas, la vida completa, hasta la atmósfera política. Vivimos pendientes de los festejos del imperio. El imperio es el imperio americano pero también, todavía, el Imperio Británico. Se quedaba uno estupefacto, en un país tan indiferente y hasta hostil a su propia Monarquía, viendo en la transmisión en directo el dispendio imperial y barroco de los funerales por la reina Isabel II de Inglaterra, y luego de la coronación de Carlos III.

A los niños los disfrazamos en Halloween y les hacemos decir absurdamente “truco o trato” porque imaginamos que eso es lo que significa trick or treat. Y lo mismo que imitamos, a la medida de nuestra escasa pujanza, con meritorio mimetismo, sus ceremonias de oscars y Globos, sus nominaciones y aperturas anhelantes de sobres y agradecimientos entrañables, también imitamos sus trifulcas “culturales”, olvidando que culture no significa lo mismo que “cultura”, y que las condiciones sociales, la vida política, la complejidad étnica de Estados Unidos, tienen muy poco que ver con la realidad española. Las causas más nobles, y más urgentes —la igualdad entre hombres y mujeres, el respeto a las opciones vitales de cada uno, la protección de los débiles, la reparación en lo posible de injusticias históricas— nos llegan ahora a través de un vocabulario más tortuoso todavía porque está hecho de términos mal traducidos, de palabras fetiche que vienen de la jerga universitaria americana. Cada vez que leo a alguien que, para estar muy al día, usa el término “cuerpos marrones”, refiriéndose a lo que antes se llamaba mestizos, no puedo olvidar que eso viene directamente de brown bodies, y que ya puestos sería más natural llamarlos morenos. Hemos copiado una obsesión identitaria que encierra las personas en grupos herméticamente aislados entre sí y hostiles los unos a los otros, sin el menor rastro del viejo sueño de la emancipación humana. Hemos acatado la obsesión sexual de una cultura heredera del extremo puritanismo religioso, que impone condenas de exclusión e infamia pública los pecadores o a los simplemente sospechosos, como la letra escarlata que infamó para siempre a la mujer adúltera de Hawthorne. Hemos copiado una idea cromática, epidérmica y decorativa de la diversidad que queda muy bien en las revistas de lujo y encubre la supresión del pluralismo en las opiniones, y la sospecha automática sobre aquel o aquella que disiente, a quien se le cuelga el sambenito que una moda voluble imponga en cada momento.

Entre nosotros, el fervor del mimetismo imperial ha llegado al extremo de la indignación colectiva y el desgarro de vestiduras porque una película tan banal y mercenaria como la muñeca que la protagoniza (pero adornada con un barniz de feminismo, como esos aditivos que dan sabor a fruta al simple azúcar de las golosinas) no ha obtenido no sé qué candidaturas en los Oscar. En otro ejemplo de nuestra política traducida, el ministro de Cultura ha anunciado la descolonización de los museos españoles, y, al mismo tiempo que se le echaban encima los patriotas de la derecha, en estas mismas páginas Jordi Amat denunciaba impetuosamente como españolista rancio y nostálgico del imperio a todo aquel que se atreviera a criticar al ministro. Pero no es una rabieta reaccionaria precisar que el corazón de los museos españoles no procede del expolio colonial, sino de los encargos de la Iglesia y del coleccionismo de los reyes y si es verdad que hay en España tesoros robados en América, y que no existen colonialismos menos indecentes o inhumanos que otros, también lo es que en los museos de Europa y de Estados Unidos hay muchas obras de arte señeras que pertenecerían legítimamente al patrimonio español si no hubieran sido robadas o malvendidas en nuestros siglos de mayor ignorancia y penuria. En un ambiente de “guerra cultural”, por usar otro calco tramposo, en el que Barbie se ha vuelto más revolucionaria que Mary Wollstonecraft y Rosa Luxemburgo juntas, lo más urgente de todo es descolonizar nuestros cerebros.

 

[Ilustración: FRAN PULIDO - fuente: www.elpais.com]

O Parlamento Europeo vota a favor de «facilitar» a dobraxe e subtitulaxe en linguas minorizadas

 

A Eurocámara reclámalle á Comisión máis esforzos para divulgar obras europeas que representen toda a diversidade lingüística europea, tendo en conta as linguas oficiais e as linguas rexionais e minorizadas.

                                  Bandeira galega e republicana no Parlamento Europeo

O Parlamento Europeo vén de votar, esta mesma mañá, un informe para a implantación da Directiva do Audiovisual no que destaca "a importancia de facilitar a accesibilidade (dobraxe, subtitulaxe, audiodescricións ou outros elementos) en todas as linguas do territorio onde o servizo de comunicación social audiovisual é prestado".

Tamén recorda que "é fundamental designar, sen demora inxustificada, un punto de contacto en liña facilmente accesíbel e dispoñíbel ao público en todos os Estados Membros" e reclámalle á Comisión máis esforzos para divulgar obras europeas que representen toda a diversidade lingüística europea, tendo en conta as linguas oficiais e as linguas rexionais e minorizadas.

Este posicionamento tómase días despois da comparecencia do presidente da Mesa, Marcos Maceira, do vicepresidente de AGAPI, Xosé Lois Ledo, e da profesora Soliña Barreiro, do Grupo de Estudos audiovisuais da USC, no intergrupo de linguas do Parlamento Europeo, cun enorme interese por parte de deputados de todos os grupos e diversas nacionalidades.

Para valorar o informe e as súas consecuencias, representantes da Mesa e doutras entidades do sector presentes na Iniciativa polo galego no audiovisual ofrecerán unha rolda de imprensa na aula 5 da faculdade de comunicación da Universidade de Santiago de Compostela.

 

[Imaxe: Youtube - fonte: www.galiciaconfidencial.com]

A Xunta intensifica o seu traballo pola diversidade lingüística nas plataformas audiovisuais

O secretario xeral de Política Lingüística participa na reunión anual da Comisión de Seguimento do Protocolo de colaboración en materia de política lingüística

A Comisión de Seguimento do Protocolo de colaboración en materia de política lingüística, na que participan as comunidades autónomas de Galicia, Euskadi, Cataluña, Navarra, Illas Baleares e Comunidade Valenciana, celebrou hoxe na sede da Consellería de Fondos Europeos, Universidade e Cultura de Baleares a súa reunión ordinaria anual para abordar diferentes temas de interese e deseñar e coordinar accións conxuntas de promoción das súas linguas propias, centrándose especialmente no traballo das plataformas audiovisuais.

Durante a xuntanza na que participou o secretario xeral de Política Lingüística, Valentín García, a comisión acordou dirixir un escrito ás principais plataformas de contidos audiovisuais para trasladarlles a importancia da existencia dunha oferta suficiente de produtos dobrados ou subtitulados nas linguas propias de cada territorio.

Os integrantes da comisión recalcaron a relevancia da colaboración co sector audiovisual no traballo pola diversidade lingüística recoñecendo os avances recentes neste campo, entre os que destacan a publicación en Netflix de máis de 70 títulos dobrados ou subtitulados nas linguas cooficiais ou a colaboración que a Xunta de Galicia mantén con Prime Video para aumentar a inclusión de producións audiovisuais en galego na plataforma. A raíz destes avances, a comisión “insiste na necesidade de seguir por este camiño, aumentando a oferta audiovisual nas linguas cooficiais e sumando plataformas á iniciativa”.

Nesta mesma liña tamén se deu conta da reunión mantida con RTVE para solicitarlle ao ente público novas medidas que inclúan a oferta dos seus contidos en linguas oficiais diferentes do castelán, en cumprimento da Lei xeral de comunicación audiovisual, especialmente na canle Clan, dirixida á cativada.

Outros temas abordados

Outros temas tratados na reunión foron a habilitación de tradutores xurados; a definición da proposta de coedición de libros nas linguas oficiais do Estado, enmarcado dentro do novo currículo educativo; o estado da cuestión do proxecto Online Language Support de Erasmus+, presentado ante o Parlamento Europeo o pasado febreiro para solicitar a inclusión das linguas cooficiais nesta aplicación en liña; o posicionamento das linguas nos resultados dos motores de busca en internet, que relegan os resultados obtidos nas linguas oficiais distintas do castelán; a reforma dos plans de estudo dos graos de docentes de infantil e primaria, ou a solicitude de modificación das bases do Programa Kit Digital, dirixido ás pimes, para que se poidan financiar os proxectos desenvolvidos en todas as linguas oficiais do Estado, así como o plan de traballo conxunto de cara ao ano 2024.

Protocolo de colaboración

A Xunta de Galicia, o Goberno vasco e a Generalitat de Cataluña asinaron en 2007 o Protocolo xeral de colaboración en materia de política lingüística, ao que posteriormente se adheriron o Goberno das Illas Baleares e, en 2017, a Generalitat Valenciana e o Gobierno de Navarra. Constitúe o primeiro marco de colaboración de todas as comunidades autónomas con lingua propia que teñen status de oficialidade nos termos establecidos nos correspondentes estatutos de autonomía.

 

[Fonte: www.lingua.gal]

O Apalpador entrégalle ao goberno español 10.000 sinaturas a favor da igualdade lingüística na nova Lei do Audiovisual

O Apalpador entregou na delegación do goberno español na Coruña as 10.000 sinaturas recollidas pola Mesa pola Normalización Lingüística a prol da igualdade para a dobraxe e a lexendaxe en galego na nova Lei Xeral de Comunicación Audiovisual, dentro da Iniciativa Netflix en galego: queremos todo o audiovisual na nosa lingua.

Escrito por JOSÉ ANTONIO SIERRA

As persoas asinantes instan a Vicepresidencia de Asuntos Económicos e Transformación Dixital a incluír as medidas a favor da lingua galega acordadas por unanimidade no Parlamento Galego: que a nova Lei Xeral do Audiovisual recoñeza a pluralidade lingüística como principio básico, igualando contidos e porcentaxes mínimas en galego e castelán na dobraxe, lexendaxe e audiodescricións, así como no financiamento anticipado de producións audiovisuais nas canles e plataformas de televisión lineais ou baixo demanda; e que a Corporación de Radio Televisión Española emita todos os seus contidos con opción dobrada ao galego nomeadamente na programación da canle específica infantil e xuvenil e nos contidos da súa App.

"O Apalpador quere agasallar audiovisual en galego", explicou o presidente da Mesa, Marcos Maceira, "e, por iso, lle fai entrega ao goberno español destas sinaturas que representan a vontade que ten a poboación galega de vivir en liberdade na súa lingua". "A nova lei audiovisual comezará a se debater en febreiro", explicou Maceira, "e o único que se sabe dela con certeza é o que di o proxecto: nada de financiamento para producións en galego, nada de dobraxe e lexendaxe en todos os filmes e series". "Queremos igualdade para todas as linguas", recordou, "queremos ter opción e liberdade para o galego no audiovisual". "É posíbel un grande avance", asegurou, "mais dependerá do que nos activemos e nos mobilicemos para o conseguir". "Todos os avances para o galego foron conquistas que se acadaron nas rúas", concluíu Maceira esta mañá na Coruña, "estaremos nas rúas se é preciso para termos galego no audiovisual".

 

[Fonte: www.todoliteratura.es]

Les acteurs de doublage, prochain métier à disparaître

Des IA recréent des voix synthétiques plus vraies que nature.

Sur le tournage de The Mandalorian

Repéré par Céline Deluzarche sur The Wall Street Journal

Selon un sondage BVA de 2017, l'écrasante majorité des Français (70%) préfèrent voir les films étrangers en VF plutôt qu'en VO sous-titrée. Aux États-Unis, le chiffre est de 59% en faveur du doublage plutôt que des sous-titres. C'est dire si le doublage a un bel avenir.

Mais les acteurs qui s'occupent de cette tâche, eux, risquent bien de voir leur avenir compromis par l'arrivée de l'intelligence artificielle. Des nouvelles entreprises utilisent ainsi des algorithmes pour créer des voix synthétiques, capables non seulement de reproduire la voix de l'acteur original en version étrangère, mais aussi des pleurs, des cris, ou des rires plus vrais que nature, raconte le Wall Street Journal.

Mieux encore: ces intelligences artificielles peuvent reproduire les voix d'acteurs décédés ou ajouter des dialogues post-production. Le tout sans que le spectateur s'aperçoive du subterfuge.

Dans les prochains mois, le film d'horreur Every Time I Die, sorti en 2019 aux États-Unis, sera le premier à bénéficier de cette technologie lorsqu'il sortira en Amérique du Sud. Le public pourra ainsi entendre les acteurs américains «parler» en espagnol ou en portugais, grâce à la start-up israélienne Deephub. Cette dernière a enregistré cinq minutes de répliques de chaque acteur anglophone, pour ensuite créer de toutes pièces des dialogues en langue étrangère.

En 2020, lorsque Luke Skywalker est apparu en tant que jeune Jedi dans la série The Mandalorian (dérivée de la saga Star Wars), la voix de l'acteur avait déjà été modifiée artificiellement à l'aide d'enregistrements de Mark Hamill lorsqu'il avait 40 ans.

Les sources comprenaient de vieilles séquences sonores de la trilogie originale Star Wars, une ancienne émission de radio et un livre audio de cette période, lu par Mark Hamill. Une prouesse réalisée par la startup Respeecher, basée à Kiev, en Ukraine.

Human vs machine

La technologie pourrait bien entendu être utilisée pour les dessins animés, les voix off ou les publicités, ce qui permettrait de se passer d'acteurs professionnels (une journée de doublage revient à environ 250 à 300 euros mais cela peut être beaucoup plus lorsqu'il s'agit d'acteurs célèbres).

Certains envisagent aussi de recourir à ces voix synthétiques pour modifier des discussions dans les jeux vidéos ou réécrire les dialogues plus «modernes» ou moins offensants de vieux films (par exemple des passages jugés racistes ou misogynes).

Tout cela commence à inquiéter les comédiens professionnels, qui s'insurgent de voir leur voix modifiée à leur insu. Au mois de mai, l'artiste vocale Bev Standing a ainsi intenté un procès contre TikTok affirmant que la plateforme avait utilisé une synthèse vocale de sa voix sans son consentement, qui avait ensuite été réutilisée des milliers de fois, y compris pour dire des injures.

D'autres s'inquiètent des dérives de «deep fakes», qui pourrait faire énoncer un discours complètement inventé ou absurde par un acteur réel. Entre les voix synthétiques et les avatars créés par ordinateur, le métier d'acteur est plus que jamais sur la sellette.

 

[Photo : Evgeniy Sofroneyev / AFP - source : www.slate.fr]

Pedro Almodóvar e a beleza do mau gosto

 

Escrito por José Geraldo Couto

Nenhum outro cineasta de nosso tempo consegue rimar amor, humor e dor como Pedro Almodóvar. Com a chegada de A lei do desejo (1987) ao Mubi, o essencial da filmografia do diretor espanhol está disponível nas plataformas de streaming, em especial na Amazon Prime, no YouTube e no próprio Mubi. De Maus hábitos (1983) a Dor e glória (2019), há pelo menos dez títulos em cartaz. Enquanto aguardamos a chegada aos cinemas de seu longa mais recente, Madres paralelas, vale a pena mergulhar nessa obra pulsante de vitalidade e invenção.

O cinema de Almodóvar combina, numa alquimia improvável, o melodrama de Douglas Sirk, a iconoclastia de Luis Buñuel e a picardia de Billy Wilder. A lei do desejo é um ponto crucial desse cinema. Conta-se ali uma história de paixão homoerótica que desemboca em violência e tragédia, mas o tom geral não é pesado nem deprimente, pois vem modulado pelo humor, pela exuberância estética e pelo profundo sentido de humanidade do cineasta.

 

Em linhas gerais, é a história de um diretor de cinema e teatro, Pablo Quintero (Eusebio Poncela), dividido entre dois amores: Juan (Miguel Molina), que está sempre a ponto de deixá-lo, e Antonio (Antonio Banderas), rapaz que vive com a mãe e nunca teve um namorado antes. A intrincada trama inclui ainda a irmã transexual de Pablo, Tina (Carmen Maura), e a menina que esta cria como filha depois que sua (de Tina) namorada a deixou.

Camadas de ficção

Não cabe detalhar o enredo, cheio de surpresas e reviravoltas, mas apenas chamar a atenção para um aspecto frequentemente esquecido do cinema de Almodóvar, ou antes eclipsado pela estridência visual e musical de suas criações. Estou falando do jogo essencialmente moderno entre os vários planos de representação, tangenciando a metalinguagem.

A sequência inicial de A lei do desejo ajuda a tornar mais concreto o comentário acima. Vemos um rapaz sozinho num quarto. Obedecendo a uma voz masculina vinda de fora do quadro, ele se desnuda, deita de bruços na cama, se acaricia e se masturba. Num contraplano vemos então dois homens de meia-idade, num estúdio de som, dublando as vozes e gemidos dos personagens do filme que se desenrola numa tela à sua frente. Mas nessa tela começam a descer os créditos finais e subir os aplausos da plateia. Trata-se da pré-estreia do novo filme de Pablo Quintero.

Em poucos minutos trafegamos por vários planos de realidade e ficção: do quarto do rapaz solitário ao estúdio de dublagem e à sala de exibição. Não há aviso ou sobressalto na passagem de um ambiente a outro, de um momento a outro. Tudo flui como a imaginação, a memória, o pensamento – ou o desejo. O título do filme não é casual, assim como não é casual o nome da produtora de Almodóvar (El Deseo): tudo nesse cinema é movido pelo desejo, com seu duplo poder de criação e destruição.

Em outro momento, Pablo datilografa uma carta de amor para que Juan a assine e a envie de volta. É uma forma de autoengano que acaba “virando verdade” em mais de um sentido. Ficção e real são vasos comunicantes, trocando de sinal o tempo todo.

Libertário radical

Nascido e formado sob uma das ditaduras mais obscurantistas do século XX, Almodóvar logo descobriu que a imaginação é uma arma poderosa de libertação. Nisso ele é um herdeiro inequívoco de Buñuel, com quem compartilha também a compreensão profunda da volúpia contida na mitologia e na iconografia do catolicismo. Tina, a irmã trans do protagonista, tem um altarzinho em que cultua a Virgem e outros santos, e é comum, nos filmes do diretor, a devoção religiosa andar lado a lado com as práticas comportamentais mais transgressoras.

Assim como ignora as fronteiras entre os gêneros (comédia, drama, suspense), misturando-os todos com desfaçatez, Almodóvar recusa-se a aprisionar suas criaturas em identidades sexuais determinadas. Não me refiro apenas às frequentes situações de mudança de sexo ou de travestismo em seus filmes, mas a um olhar permanentemente amoroso a todas as formas de sexualidade humana. Depois de alguns momentos de filme nos esquecemos se fulano é gay, se sicrana é trans, se beltrano é hétero: são indivíduos pluridimensionais, multifacetados, gente que transborda de vida por todos os poros. Almodóvar é, antes de tudo, um libertário radical e absoluto.

Há igualmente em seu cinema uma recusa em distinguir ou hierarquizar a cultura erudita, a cultura popular e a cultura industrial. Sua maior aspiração, a meu ver, é revelar o que há de belo no mau gosto, elevar o kitsch ao sublime. Não se trata simplesmente de colocar em cena a cenografia extravagante, as cores berrantes, a música sentimental (como fazem em vão seus imitadores), mas de extrair o que há nisso tudo de energia erótica, afetiva e transformadora.

Em A lei do desejo há um momento em que tudo se mistura de modo quase epifânico: a cena da peça A voz humana, de Jean Cocteau, dirigida por Pablo Quintero. A filha adotiva de Tina Quintero, atriz da peça, desliza sobre um trilho, de um lado a outro do palco, dublando a canção “Ne me quitte pas”, na voz da brasileira Maysa Matarazzo, enquanto a protagonista solitária, ao fundo, destrói o cenário a machadadas. Só que a menina acaba de ver fugazmente a mãe biológica nos bastidores, e todo o sentimentalismo da música ganha uma nova dimensão.

Curiosamente, mais de três décadas depois o próprio Almodóvar levaria A voz humana ao cinema, num curta-metragem realizado em plena pandemia, com Tilda Swinton como protagonista. É mais um inédito que os cinéfilos brasileiros aguardam com ansiedade.

[...]

[Fonte: www.outraspalavras.net]

Doblatge en català per normalitzar el català

Aquesta darrera setmana a Twitter hi ha hagut una espècie de "debat" entre la gent que defensa el doblatge i la subtitulació en català i la gent que prohibiria el doblatge, casualment aquesta gent només surt quan es parla de doblatge en català i no de doblatge castellà.

El doblatge en català és essencial per normalitzar la llengua, ja ho vam veure als anys 90 amb l'aparició de l'anime en català, veies fills i filles de pares castellanoparlants jugant a Bola de Drac en català, ara ja no, ara és just el contrari, veus fills i filles de catalanoparlants cantant la cançó de Doraemon en castellà. I tot i aquesta situació encara hi ha catalans que volen acabar amb el doblatge en català.

Volen que els catalans dominem més l'anglès, però no els importa si el català perd parlants pel camí, volen que no faltem al respecte a l'actuació verbal dels actors i actrius, volen que siguem la punta de la modernitat d'Europa i deixem d'utilitzar una imposició cinematogràfica que segons diuen alguns d'ells es va inventar la dictadura franquista. Deuen ser la mateixa classe de gent que diu que Churchill va dir "els feixistes de demà es diran a si mateixos antifeixistes", ni Churchill ho va dir, ni Franco va inventar el doblatge.

S'emmirallen a una suposada Europa (inventada) que no dobla res, consideren Espanya i Grècia endarreries al moment per doblar-ho tot, però no tenen en compte que la majoria de països ho doblen tot, altres doblen el contingut infantil i altres utilitzen doblatges d'altres països. Sempre anomenen Portugal i països nòrdics, com a països avançats que no doblen. Bé, sí que doblen, Portugal dobla tot el contingut infantil i part de la resta, el que no es dobla a Portugal, és cert, ho veuen en versió original subtitulada, però també ho veuen utilitzant els doblatges brasilers. També solen anomenar països nòrdics, bé Dinamarca destina a l'audiovisual en danès 100 € per habitant mentre que Catalunya destina 31 € per habitant. De fet, cada cop més països doblen el contingut audiovisual per al cinema, televisió i per les plataformes de streaming. Fins i tot Netflix dobla contingut per als Estats Units. Com experiència personal, fa més d'un any que visc a Irlanda, he conegut gent que ha vist "La casa de papel", ningú l'ha vist en castellà (versió original), els irlandesos que l'han vist, ho han fet en anglès i els portuguesos i brasilers l'han vist en portuguès.

Defensen la prohibició del doblatge per aprendre altres idiomes (bé idiomes, anglès). Perquè la gent ha d'aprendre anglès a l'escola i al cinema, però el català només a l'escola. L'anglès, com altres idiomes s'aprenen estudiant a l'escola i a les acadèmies, però també practicant, parlant, llegint, mirant pel·lícules. Amb les pel·lícules soles, no, i menys subtitulat al teu idioma i no a l'idioma de la pel·lícula, al final el teu cervell s'acostuma a només llegir. Si realment fos tan fàcil aprendre idiomes, no creieu que la majoria d'actors de doblatge catalans sabrien japonès nivell natiu, ja?

Volen que es vegi tot en versió original subtitulada per no perdre l'actuació verbal de l'actor i no falta al respecte al seu treball. Suposo que el treball de la gent de fotografia, vestuari, escenari i postproducció no és important, com tampoc ho és el llenguatge no verbal dels actors. Amb els subtítols es modifica la imatge, a més a més en estar llegint et perds els detalls del vestuari, de la fotografia, dels escenaris i la comunicació no verbal dels actors. No falta més al respecte del treball de la pel·lícula això que el doblatge? No ho sé, no ho vull valorar, però crec que el que falta més al respecte és voler imposar el que tu vols i no deixar als altres tranquils que gaudeixin del cinema com vulguin, amb els subtítols i el doblatge es perden detalls i matisos, cert, però es perd més si mires qualsevol contingut en una llengua que no domines i no disposes de doblatge o subtítols. També troben estrany escoltar Lebron James parlant en català, però no troben estrany escoltar a Juli Cèsar parlant anglès en lloc de llatí o a Aquil·les parlant anglès i no grec antic.

Pel que fa a l'argument típic de "el doblatge el va inventar Franco", dir que no, no el va inventar Franco, no sé d'on s'ho treuen, però no, si fos així l'any 1933 no s'hagués doblat la primera pel·lícula al català, si fos així l'animació americana que va arribar entre els 50 i 70 a l'estat espanyol hagués arribat amb el castellà d'Espanya, no de Mèxic. Si ho hagués inventat ell, no seria una pràctica habitual a Europa des de fa dècades.

Però el més important de tot i que no tenen en compte, com volen que un infant que encara no sap llegir vegi dibuixos en VOS? Com volen que una persona amb dificultats de visió o cega pugui gaudir del cinema sense el doblatge?

Per què hi ha catalans amb llaços grocs i estelades al Twitter que els preocupa més que els infants, joves i adults aprenguin angles i no català? No se n'adonen que gràcies al doblatge i a l'audiovisual en general es pot aprendre molt vocabulari nou de la teva pròpia llengua i a millorar la comunicació verbal? El millor que li va passar al català van ser les sèries doblades de TV3 des dels anys 80 fins a principis d'aquest segle, el que hem de fer és recuperar-ho i no destruir-ho tot. El que hem de fer és doblar i subtitular el màxim de contingut possible i fer-lo arribar a les plataformes, cinemes i televisions.

Necessitem l'audiovisual, la música i els llibres per salvar el català, ensenyant-lo només a l'escola no l'ajudem. Ara mateix per un infant és molt fàcil pensar que el català només és una assignatura avorrida més de l'escola que un idioma útil per comunicar-se i divertir-se, perquè la gran majoria de sèries, pel·lícules i videojocs estan en castellà, sobretot a les plataformes, si volem tornar a sentir català de forma normalitzada entre els infants, necessitem donar-los material per jugar i cantar en català com fèiem fa 20 anys. Si volem que els nouvinguts a Catalunya aprenguin català els hem de donar eines audiovisuals per millorar el seu català fora de les classes i el treball. També, necessitem audiovisual en català per tota la gent que vol gaudir del cinema i les series en la seva llengua i no l'original, és una opció tant valida com els subtítols, respectem-nos entre tots perquè si no l'únic que fem és ficar més pals a les rodes del català, i ja té prou pals, millor treure'n que ficar-ne més. Volem que el català a Catalunya sigui com el gaèlic a Irlanda, una llengua que estudia tothom a l'escola, però només la parlen 80 mil persones? Si acabem amb el doblatge no farem de Catalunya la Dinamarca del sud, farem del català el gaèlic del sud.

 

[Il·lustració: Wikipedia - font: www.racocatala.cat]

Parla’m amb estil

 Magí Camps publica un manual de referència i consulta per als que volen parlar millor

Escrit per Núria Surrell

Parlar és com vestir-se: cadascú té el seu estil. I aquí parlar funciona com a sinònim d’escriure. Podem decidir com parlem de la mateixa manera que podem decidir com ens vestim, o això és el que creu Magí Camps (Barcelona, 1961), autor de Parla’m amb estil (Eumo Editorial), un llibre que pretén fer reflexionar sobre la llengua, sobre com parlem —un acte que sovint fem de manera inconscient i automàtica— centrant-se exclusivament en el català, la llengua materna de l’autor.

Magí Camps és filòleg, periodista de cultura de La Vanguardia i ha estat durant molts anys responsable de l’edició catalana del diari, una trajectòria que es veu plasmada en el llibre per la sensibilitat que mostra envers la llengua i la comunicació, l’èmfasi que dona a tasques com la traducció i la correcció, i també pels múltiples exemples i anècdotes que exposa al llarg dels capítols.

El llibre, que en un principi podria semblar un tractat de normes ortogràfiques, gramaticals i estilístiques, va molt més enllà d’això. En els vuit capítols en què es divideix l’obra, Camps aconsegueix cobrir els temes i àmbits diversos que afecten, directa o indirectament, la llengua catalana: l’argot importat, el paper de l’IEC, les polítiques d’immersió lingüística, eufemismes, el llenguatge sexista i l’inclusiu, anglicismes, la necessitat dels correctors, etc. El fil conductor de l’obra és clar: l’autor busca sensibilitzar al lector per lluitar contra la manca de consciència lingüística regnant entre molts parlants.

La traducció, la correcció o el periodisme són temes clau que es fan presents al llarg de tot el llibre, ja que els professionals d’aquests sectors tenen gran part de la responsabilitat envers la llengua. Però Camps va més enllà d’aquest àmbit. La llengua també juga un rol fonamental en la música catalana, en la literatura, on hi abunden sovint paraules artificioses, i, sobretot, en el teatre, on la riquesa del català sovint queda relegada per calcs castellans en un intent d’imitar una llengua més espontània i del carrer. Magí Camps remarca sovint aquesta idea: la necessitat de reforçar les paraules i expressions pròpies i genuïnes del català sempre que sigui possible. Cal evitar les badades o errors —que no s’han de confondre amb les transgressions intencionades—, sovint calcs del castellà, que empobreixen la llengua i la fan més vulnerable en un moment en què tant el castellà com l’anglès tenen una gran presència en un món cada cop més globalitzat i digital.

El català no és una llengua pobra, sinó que té la seva pròpia riquesa i tots podem parlar-la amb estil.

Cadascun dels vuit capítols està dividit en múltiples subapartats que funcionen com petites píndoles informatives, sucoses i breus però alhora clares i concises. El llibre vol ser una eina propera i de fàcil accés i, per això, l’autor es recolza en exemples o en anècdotes concretes, sovint personals, que acaben concloent en un missatge final més general d’aprenentatge. És un llibre que explica per què és millor per a la salut del català la subtitulació i no el doblatge, per què els pronoms febles costen tant d’aprendre malgrat ser el moll de l’os de la nostra llengua, per què és bo que els mitjans periodístics facin servir paraules com “enguany” o per què la cançó de Milionària de Rosalía fa transgressions deliberades i vàlides mentre que el “reflexada” de Boig per tu va ser una relliscada. L’obra tampoc s’està de tractar temes d’ortotipografia i puntuació, de neologismes, d’educació o de matisos dialectals i regionals.

Camps s’assegura d’utilitzar un estil planer i amè, amb ironia i humor, per tal de fer aquesta lectura agradable i, fins i tot, divertida. L’autor proposa, a nivell lingüístic, un estil natural, espontani i fluït; parlar bé el català no ha de voler dir parlar una llengua artificiosa o encarcarada. Camps remarca sovint que és essencial que el parlant se senti còmode amb la llengua i l’estil amb el qual tria expressar-se. Però la llengua, i en aquest cas el català, és una eina que es pot polir. Parla’m amb estil vol ser, doncs, una caixa d’eines, un manual de referència i consulta, i així ho demostra l’índex inclòs al final del llibre amb les paraules i conceptes tractats al llarg de l’obra per poder-hi retornar quan calgui.

En definitiva, Parla’m amb estil, lluny de ser un tractat de normes d’escriptura, d’ortografia o sintaxi, és un assaig on Camps dona consells i punts de vista molt personals que ajuden al lector a reflexionar sobre el català i l’ús que en fa en el seu dia a dia. L’autor, com a filòleg i periodista, vol apel·lar al lingüista que tots portem dins i acaba amb un missatge d’esperança per al català: la nostra llengua ens apassiona i ens l’estimem per la història tan convulsa que ha viscut, i fer-la servir és una declaració de principis i la continuació de la lluita per a la seva supervivència. Per això és important recordar que el català no és una llengua pobra, sinó que té la seva pròpia riquesa i tots podem parlar-la amb estil.

[Foto: Cristina Gallego - font: www.nuvol.com]

La viquipèdia en català s’obre al doblatge

La viquipèdia ha endegat un nou viquiprojecte dedicat al doblatge en valencià. La iniciativa s’emmarca en diferents experiències on des d’Amical i la versió idiomàtica de Viquipèdia en la nostra llengua han experimentat i avançat en la integració de continguts de veu en els seu projectes, com La veu és lliure.

El projecte del doblatge està inspirat en les anteriors iniciatives de la comunitat relacionades amb coneixement multimèdia. El primer dels projectes fou La veu és lliure, versió adaptada al nostre context del Voice Intro Project d’Andy Mabbett. La viquipèdia en valencià/català torna a ser de les pioneres, ja que porta des de 2014 oferint talls de veu a les infotaules de les biografies. Amb l’sprint realitzat durant el confinament van consolidar la tercera posició en el rànking de versions idiomàtiques amb major número de talls de veu disponibles, per darrere del neerlandés. Gràcies als talls de veu aconseguits durant la realització del nou viquiprojecte del doblatge, començaran l’agost en la segona posició, superant els huitanta talls de veu i quedant per darrere només de la versió en anglés.

El segon dels projectes és La ràdio és lliure, adaptació de l’anterior al format podcast. Des de València s’han anat apujant podcasts amb entrevistes a Wikimedia Commons des de 2014. El gruix del projecte es troba en La represa, programa d’entrevistes realitzat pel viquipedista Francesc Fort i ideat des del principi per a ser reutilitzat en els projectes Wikimedia. Tot i que la plana del viquiprojecte es trobe abandonada, des del 2015 s’han compartit continguts a Wikimedia Commons ininterrompudament, aportant fotografies i talls de veu diversos extrets de més de 130 programes.

Així, han recopilat dos tipus de talls de veu: els realitzats expressament pels artistes, i els extrets de la pel·lícula original. En el cas dels segons, a banda de la inversió de temps per a seleccionar un tall que servisca per a il·lustrar un article de Viquipèdia, cal trobar extractes on la veu s’escolte sense música de fons o altres continguts el copyright del qual no pertanya als dobladors involucrats.

Finalment, a data d’agost del 2020 disposen de 20 talls de veu pertanyents a 10 artistes diferents. 6 d’ells homes i 4 dones, la qual cosa ens permet certa paritat de gènere pel que fa a intèrprets, encara que no pel que fa a personatges ja què, com sabem, moltes dones realitzen papers de xiquets.

Per a donar-li sentit als talls de veu, cal que aquestos estiguen integrats en un article. Integrar no sols vol dir afegir-los a un article existent, sinó que també vol dir que els talls han de ser rellevants per a explicar alguna cosa. Per això, quan es llança el Viquiprojecte del doblatge en valencià, es fa una selecció d’uns quaranta articles on els talls de veu de què disposem són rellevants.

 

[Font: www.racocatala.cat]

La meitat dels catalans creu que el català, el mallorquí i el valencià són llengües diferents

El poc ús social de la llengua a València, Barcelona i Palma situa el català en emergència lingüística

La Plataforma per la Llengua ha presentat aquest dimecres l'InformeCAT 2020, el recull de les 50 dades més rellevants sobre la llengua catalana conegudes recentment. Amb aquest informe, l'ONG del català pretén conscienciar sobre la situació de la llengua catalana i la necessitat de la millora del seu estatus legal, des del convenciment que el català ha de ser la llengua comuna i ha d'esdevenir l'eix vertebrador de la diversitat social i cultural de les persones que conviuen a casa nostra.

El president de la Plataforma per la Llengua, Òscar Escuder, ha explicat que "l'InformeCAT 2020 mostra dades preocupants per al futur del català", i això treu a la llum "una vegada més, l'emergència lingüística que tenim davant". Segons la UNESCO, una llengua presenta una situació de vulnerabilitat i està en perill quan el nombre de parlants esdevé una comunitat petita, ja que el risc que es perdi la llengua i la cultura és alt en benefici d'una altra que en pugui absorbir els parlants. Per això, una de les preocupacions és el baix ús social de la llengua a les grans ciutats dels territoris de parla catalana. A Barcelona i la seva àrea metropolitana només el 35 % de la població parla el català habitualment, un percentatge similar al que es troba a la regió metropolitana de València (34,8 %), per bé que si tenim en compte només la ciutat les dades són dramàtiques: menys del 15 % dels habitants. A Palma els parlants habituals de català són el 41,3 % de la població.

En contrast amb la ciutat de València, una dada positiva és que la regió d'Alcoi-Gandia és un dels territoris del domini lingüístic que té una proporció més elevada de la població que parla habitualment valencià. El 71,6 % dels habitants d'aquesta regió el parla amb els amics tant o més que en castellà, una xifra que a grans trets es pot considerar que coincideix amb la d'ús habitual. En concret, el 37,6 % dels habitants de la regió d'Alcoi-Gandia diu que parla sempre en valencià amb els amics, el 10,3 % que ho fa generalment, el 4,5 % que ho fa més que en castellà i el 19,2 % que ho fa indistintament.

3 de cada 4 menorquins xerren en català per iniciar una conversa

A les Illes Balears, l'InformeCAT 2020 recull que Menorca és on més sovint s'enceten les converses en català. En concret, el 49,7 % afirmen que comencen sempre en català i el 25,3 %, que ho fan molt sovint. Si el 75 % de la població de Menorca enceta les converses en català sempre o molt sovint, a la part forana de Mallorca ho fa el 67,3 % (el 38,3 % sempre, i el 29 % molt sovint); a Palma, el 48,7 % (el 21,2 % sempre, i el 27,5 % molt sovint), i a les Pitiüses, el 48,3 % (el 17,9 % sempre, i el 30,4 % molt sovint). Aquestes xifres s'extreuen de la darrera enquesta d'usos lingüístics de les Illes Balears, que també assenyala que és principalment la gent gran qui més comença les converses en català.

En canvi, pel que fa als joves de les Illes, només el 30,6 %  parlen principalment en català amb els companys d'estudi. El 16,5 % diuen que el català és l'única llengua que usen amb els companys, i el 14,1 %, que l'usen més que el castellà. El 15,3 % diuen que parlen català i castellà indistintament, que vol dir que un 45,9 % dels estudiants entre els 15 i els 24 anys parlen el català de manera habitual. D'altra banda, el 31 % dels al·lots diuen que no parlen mai en català amb els companys i el 19,3 %, que hi parlen més en castellà.

L'Estat atempta contra la llengua i la seva unitat

Més enllà de l'ús social, també generen alarma les polítiques públiques de promoció i defensa de la llengua o, en molts casos, la seva absència. "Aquestes dades exigeixen que la societat civil i les institucions treballem a fons i de manera urgent. Cal que tothom tingui clar que cal posar la llengua al centre per a impulsar polítiques de foment de l'ús del català i dels drets dels parlants si volem que la nostra llengua continuï tenint vitalitat, o això acabarà en desastre", ha expressat Escuder.

Escuder expressa la seva preocupació per la falta d'unitat i de coordinació de les polítiques lingüístiques entre els territoris de parla catalana i per la realitat discriminatòria que practica el Govern espanyol, que cal que sigui coneguda, rebutjada i corregida. De fet, un estudi encarregat per la Plataforma per la Llengua al GESOP recull que el 71,5 % dels ciutadans de Catalunya pensen que les institucions de l'Estat espanyol no fan prou per protegir i promoure la llengua catalana. Només el 19,9 % dels enquestats aproven la política de les institucions generals de l'Estat en aquest sentit.

"El Govern espanyol no només no fa prou per promoure i protegir la nostra llengua, sinó que atempta contra el català, contra els nostres drets lingüístics i contra la unitat de la nostra llengua", ha expressat Escuder. Una nova mostra d'això s'ha vist aquesta setmana amb la confirmació que el Govern valencià no podrà fixar l'ús del català com a llengua de comunicació amb ciutadans i administracions de Catalunya i les Illes Balears. Aquesta sentència arriba després que l'Advocacia de l'Estat, amb un Govern del PSOE, presentés un recurs contra l'aixecament de la suspensió d'aquesta norma en el qual argumentava que el "valencià" i el "català" havien de ser tractades com a llengües diferents, lluny dels criteris científics i filològics i de la tradició històrica del PSPV. És per això que la Plataforma per la Llengua exigeix a les institucions de l'Estat que reconeguin, practiquin i promoguin la unitat de la llengua catalana a tots els efectes, tot i les diverses denominacions que rep.

De fet, un altre exemple d'aquesta política pública de fragmentar la llengua, i que recull l'InformeCAT 2020, és que entre el 2017 i el 2019 el nombre de pàgines web del Govern espanyol que en el seu menú lingüístic diferencien entre català i valencià ha crescut 15 punts. A dia d'avui, el 44,3 % dels seus webs institucionals tenen algun contingut en català presentat en versions diferents en «català» i en «valencià». Sobre aquestes dades, el president de l'ONG del català considera que "és urgent que els diversos organismes i institucions de l'Estat deixin de fragmentar la llengua, per exemple, en les pàgines web dels ministeris". També és una realitat que de les 134 normes aprovades el 2019 que imposen el castellà, 41 afecten el sector privat, o que el nombre de denúncies per discriminacions policials als catalanoparlants va augmentar el 85,7 % entre el 2018 i el 2019.

D'altra banda, l'InformeCAT descobreix que la meitat dels habitants de Catalunya creu que català, valencià i mallorquí són llengües diferents. En concret, només el 44,5 % són conscients de la unitat de la llengua catalana. Per tant, segons aquestes dades recollides pel GESOP per la Plataforma per la Llengua, el 51 % de la població discrepa dels filòlegs i els lingüistes i afirma que la llengua que es parla a Catalunya no és la mateixa que la que parlen valencians i mallorquins.

Pel que fa al sector cultural, l'informe de la Plataforma per la Llengua constata que el Govern espanyol ha destinat 0 euros a la producció de cinema en català en els darrers sis anys, a diferència dels gairebé 400 milions que sí que ha donat per a la producció cinematogràfica en castellà entre el 2013 i el 2018. També preocupa que la nostra llengua sigui residual a les plataformes de vídeo en línia, tot i existir molts continguts que ja han estat doblats o subtitulats al català, o que només el 19,8 % dels llibres que són exposats en les grans superfícies de Catalunya són en català.

El 20 % dels catalans pensa que no pot parlar català amb un policia nacional o un guàrdia civil

Dins la preocupació per l'ús social del català destaca el desconeixement que es percep entre la població dels seus drets lingüístics i com defensar-los, fet que pot provocar que en baixi l'ús social.

L'InformeCAT revela un nou estudi en què es constata que el 20,1 % de la població de Catalunya creu que no pot parlar en català a la policia estatal. En canvi, normativament, tant l'Estatut de Catalunya com la legislació estatal reconeixen el dret dels ciutadans d'adreçar-se en català als funcionaris de l'Estat, també si són membres dels cossos policials. En canvi, sí que el 87 % de la població pensa que a les comissaries s'hauria d'informar d'aquest dret de poder utilitzar el català o el castellà amb cartells ben visibles, un fet que no solament no passa, sinó que hi ha nombrosos exemples de ciutadans que són discriminats i amenaçats per parlar en català quan van a renovar-se el DNI. De fet, la mateixa enquesta mostra que aquest mateix percentatge de ciutadans veu amb bons ulls que els funcionaris de l'Administració central de l'Estat espanyol que atenen el públic a Catalunya hagin de conèixer el català, de la mateixa manera que tenen l'obligació de conèixer el castellà.

La força econòmica del valencià

D'altra banda, cal tenir present la força que té el valencià en el terreny econòmic. La seua presència genera 2.065 milions d'euros -el 2,1% del producte interior brut- i 56.367 llocs de treball -vora el 3% de l'ocupació total del territori, segons un estudi de la Generalitat Valenciana. L'estudi indica quatre grans sectors en què la llengua exerceix un paper determinant en la creació d'activitat econòmica: les indústries de la llengua (ensenyament, traducció i assessorament lingüístic), la cultura i els mitjans de comunicació, el sector de l'educació i les administracions públiques.

[Font: www.racocatala.cat]