«Estem vivint un model social de canvi lingüístic immensament més ràpid que abans»

Entrevista al sociolingüista Toni Mollà, autor de ‘Les llengües de demà’. Entre el negoci i els algoritmes 

Toni Mollà

 

Escrit per Raül G. Aranzueque

El sociolingüista Toni Mollà acaba de publicar Les llengües de demà. Entre el negoci i els algoritmes (Bromera), un llibre que analitza el futur de les llengües i, en particular, la catalana, en el món globalitzat de l’era digital actual.

El català hi serà, entre les llengües de demà?

Això ho decidirà la comunitat lingüística catalana. Si som capaços de crear les condicions socioculturals, econòmiques i polítiques del que podríem anomenar la societat contemporània, això que diuen les societats postindustrials, postmodernes i tots els post del món, doncs el català serà una llengua de demà. Jo crec que té les possibilitats i les condicions i els punts forts de la majoria de les comunitats lingüístiques. Lògicament també en té molts de dèbils i dependrà del que farem. No és una cosa que ve donada per la natura. És un fet social. 

Entre les fortaleses que té el català hi ha, precisament, el món digital, gràcies, sobretot, a la comunitat que ha picat molta pedra durant molts anys.

I tant. En el món tradicional continua sent una llengua forta, una llengua de relació. Però és cert que les noves generacions, nadiues de l’era digital, i potser d’una manera no sé si intuitiva, autoorganitzada o com, han començat a intervenir en el diàleg, d’una manera virtual gràcies a les xarxes i internet i han aconseguit que el català siga la llengua 31a o 32a en el rànquing de presència digital. Això és una fortalesa molt gran. És una fortalesa desterritorialitzada. No necessàriament la gent que interactua en el món virtual és una gent que viu i treballa als Països Catalans.

Aquesta és una de les coses que destaqueu al llibre.

És una cosa que m’han ensenyat la filla i les seues amigues. La meua filla viu a Londres des de fa deu anys, però viu virtualment en català. I les seues amigues i amics d’infància viuen a Vancouver, a París, a Frankfurt… i no per això han abandonat la llengua ni han deixat d’interactuar, en la mesura que la tecnologia ho permet, en la seua llengua patrimonial.

Aquest fenomen dieu que obliga una mica a repensar les polítiques lingüístiques.

Les polítiques lingüístiques estan fetes amb sistemes d’idees, maneres de pensar que són pròpies d’unes altres circumstàncies. Jo no dic que s’hagen de superar perquè eren dolentes. Dic que s’han de superar perquè s’ha superat aquell temps. Els autors de la sociologia del coneixement ja deien que el pensament és situacional, no naix en el buit social i, per tant, si els nostres majors pensaven d’una determinada manera és perquè vivien en una societat concreta. Si Prat de la Riba, els noucentistes i els modernistes pensaven d’una altra manera és perquè en la seua societat, les seues idees s’arrelaven a una situació determinada. El que no pot ser és que la societat canvie, que canvien les seues estructures socials, culturals, etc. i que nosaltres continuem pensant en sistemes d’idees caducats, que és el que passa moltes vegades. Continuar avui amb idees romàntiques, no solament de la llengua, sinó del nacionalisme, del territori, no porta a res, portaria, en millor o en el pitjor dels casos, a la nostàlgia i a la impotència. Per tant, és imprescindible també en el terreny de les polítiques lingüístiques que adeqüem el nostre sistema d’idees a estes condicions d’existència que imposa la societat contemporània. 

Els catalanoparlants pràcticament han estat expulsats de zones de Barcelona, València i Palma

Ara comença a vincular-se l’estructura econòmica, el fenomen del turisme… amb la reculada de la llengua.

Ja era hora. Jo he conegut la transformació de la ciutat vella de Barcelona i de València. Eren zones d’una gran densitat catalanoparlant i ara eixos espais, que eren d’una gran densitat lingüística, estan ocupats pel turisme i els catalanoparlants pràcticament han estat expulsats d’aquelles zones i crec que a Palma passa exactament igual. És importantíssim que vinculem els nous moviments migratoris, legals, il·legals, turístics, no turístics, etcètera. Jo aporte una dada que és que els Països Catalans reben 50 milions de visites turístiques l’any. Si això no té impacte sociolingüístic, ja em diràs quin factor en tindrà.

A les Illes Balears, precisament, aquest debat està molt viu i es parla molt del concepte de sostenibilitat lingüística.

Sí, és clar, és que és imprescindible introduir-lo perquè, si no, sembla que tots els factors socials siguen importants, excepte el cultural i el lingüístic. Però no solament el turisme, sinó els nous moviments migratoris, que si tenen algun impacte en primer lloc és en les estructures culturals. I, per tant, haurem de dissenyar unes polítiques lingüístiques també sobre els fenòmens turístics o els fenòmens migratoris. Part de la meua família han sigut emigrants a París, als anys 50, 60. No es varen plantejar mai no aprendre francès, lògicament. El van aprendre al treball perquè la llengua francesa era una llengua imprescindible per a la introducció dins del món sociolaboral francès i, damunt, els permetia, a ells, i posteriorment, a les seues filles, una certa promoció dins de la societat francesa. Jo crec que si això passava als anys 50, 60 a França, de la mateixa manera que passava a Berlín, a Ginebra, a Londres, ha de passar en qualsevol país que vulga que la cohesió social s’establixca a partir de la seua pròpia llengua. Però això, curiosament, ni tan sols ho fan els jugadors del Barça. Els jugadors del Barça venen i s’integren en castellà. És a dir, la llengua d’integració a un dels emblemes de la catalanitat, que és el Barça, és el castellà.

I això que ara és dels Barça més catalanoparlants que hi ha.

Per descomptat. Perquè són gent que s’han format ací. Hi ha gent que ha vingut de fora, com Fermín, que és d’un poble d’Andalusia, o els altres. Però la majoria diuen que estan aprenent castellà. Com si vols aprendre swahili. Em pareix molt bé, però és evident que no n’hi ha prou a dir que el Barça és més que un club. Això s’ha de demostrar i s’ha de demostrar a través de que la integració en el país, en el club, siga en català. Jo he dit moltes vegades que la persona dels Països Catalans que més impacte lingüístic té és l’entrenador del Barça perquè és el que fa més rodes de premsa a la setmana. Per tant, el moment de màxim impacte sociolingüístic va ser el Guardiola i, després, el de Xavi. Estic parlant de sociolingüística, no estic parlant de futbol. I el circuit èxit que va produir Guardiola, que damunt parlava català a tot arreu, va ser un moment en què el català deixava de ser només una llengua patrimonial i passava a ser una llengua global. Va ser un moment dolç de la política lingüística. I vull remarcar-ho perquè la política lingüística no és només allò que fan les institucions. La política lingüística la fan també les institucions socials, cíviques, ciutadanes, i per tant, crec que és tan important el que faça un club de futbol o un sindicat o una associació del que siga, com el que faça la Conselleria de Política Lingüística. Les institucions no ho poden fer tot.

En el llibre dieu que hi hauria d’haver un mercat lingüístic dels Països Catalans i poseu l’exemple de quan TV3, À Punt i IB3 van emetre, de forma conjunta, la pel·lícula ‘La mort de Guillem’. Allò va quedar com un bolet i ja no hi ha hagut més casos.

Això ve de lluny, no és nou d’ara. En l’època de l’inici de les televisions autonòmiques va haver-hi una reciprocitat amb Canal 9 i allò va funcionar d’una manera normal. I també hi hagué una època en què, després de la transició política, existia el que jo he dit alguna vegada el corredor cultural mediterrani: intel·lectuals, escriptors, cantants, actuaven exactament igual a Girona que a Alacant.

 

[Font: www.diaridelallengua.cat]

Pol Viñas: «Si presentar-te com a català autèntic et dona capital social, oferiràs una imatge estrafeta de la cultura catalana»

Pol Viñas publica 'No ets especial' (Ara Llibres), un assaig sobre identitat i cultura en l'era de l'autenticitat.  

Pol Viñas

Escrit per Joan Burdeus

Crític cultural. Filosofia, política, art i pantalles.

 

Graduat en Filosofia, Política i Economia per la UPF i estudiant de doctorat, Pol Viñas (Campdevànol, 2001) és un dels articulistes que fa menys que s’ha incorporat a Núvol, però la seva veu ja forma part de la conversa fins al punt que “què diria en Pol d’això?” s’ha convertit en una pregunta natural a les reunions de redacció. I ara ha escrit el seu primer llibre: No ets especial (Ara llibres), un assaig breu sobre “identitat i cultura en l’era de l’autenticitat”. Igual que als articles, aquest assaig conté una crítica dura i directa, però que, en comptes de deixar-se anar pel broc gros, contempla els matisos i els contraarguments d’una manera que aconsegueix que el text sempre tibi i et fa sentir respectat intel·lectualment com a lector. M’explica que una de les coses que més li preocupava de fer un llibre tan curt sobre un tema tan complex era no caure en l’autoajuda fàcil, però després de llegir-lo fa pensar en una frase que em va dir la filòsofa Agnes Callard: “la diferència entre l’autoajuda i la filosofia és que la primera t’ajuda a fer realitat els teus objectius, i la segona també, però a més a més et fa veure que hauries de tenir objectius que no sabies que havies de tenir”. Parlem sobre les paradoxes de l’autenticitat, les xarxes socials, i voler ser massa català. 

Quan comences a sentir un malestar amb la idea d’autenticitat?

No em desperto un dia sentint-me malament per no ser prou autèntic. Però, a mesura que analitzo fenòmens socials i polítics, detecto que moltes conductes estan completament condicionades per l’anhel d’autenticitat, per una pressió per ser autèntic. I és llavors quan m’adono que, moltes vegades, jo mateix també he fet, pensat o criticat per culpa d’aquest afany. 

El teu gran referent per pensar-ho és Charles Taylor, però Taylor situa l’origen d’aquest ideal d’autenticitat al segle XVIII.

Taylor troba l’origen d’aquestes idees en el romanticisme del XVIII, en el naixement dels nacionalismes, l’ideal de l’artista, el poeta maleït, etcètera. Però també diu que és a la segona meitat del XX que això deixa de ser un corrent subterrani i esdevé el gran ideal de la societat. I a mi em sembla que, des dels noranta que Taylor va escriure sobre d’això, encara s’ha estès més. Naturalment, el factor clau ha estat l’aparició d’Internet i les xarxes socials. 

La mort de Déu té a veure amb l’era de l’autenticitat?

Sí. Però, més que la mort de Déu, el que hi ha és una individualització absoluta de la fe, que la fe avui està lligada a les tries estrictament personals de cadascú. Fins i tot la gent que puja en famílies creients ha de prendre una decisió en l’adolescència, reafirmar o no la seva fe. I trobo que aquesta exigència de convertir-te conscientment també està lligada a la cultura de l’autenticitat. 

I quina diferència hi ha entre la mirada de Déu que jutja la conducta dels homes i la mirada dels nostres seguidors a Internet que ens jutgen?

Són mirades que ens condicionen de maneres molt semblants, però en Déu hi tens un fonament, una objectivitat. En canvi, l’autenticitat no té cap mena de fonament. L’únic fonament de l’autenticitat ets tu mateix, però la gran paradoxa és que tu no tens manera de saber si ets autèntic. I com que nosaltres no som capaços de saber si som autèntics, busquem l’acceptació dels altres. Se substitueix la mirada de Déu per la de les likes a les xarxes. I, qui diu les xarxes, diu la societat de les xarxes, perquè les converses quotidianes cada cop es contagien més de l’expectativa de validació de les xarxes socials. 

Taylor diu que el perill de l’autenticitat és caure en el subjectivisme que denuncies, però que una comunitat pot crear horitzons compartits que corregeixin aquest extrem. Per què no podem establir un diàleg amb la comunitat de les xarxes socials que ens refini de la mateixa manera?

Aquesta mirada no ajuda a trobar els horitzons compartits justament perquè tot està viciat per la preocupació de ser autèntic. No pots corregir el subjectivisme dels altres ni el teu si els jutges per no ser prou autèntics o si tu et reivindiques com a més autèntic que ells. Això fa que tots els horitzons es tornin artificials i no deixin de ser codificacions de la pulsió de ser autèntic. En els gustos culturals es veu molt bé: la gent valida el que llegeixes, el que escoltes o el que veus, només si validant-te a tu es validen ells mateixos. No es poden formar horitzons compartits si tot el fonament és individual.  

I com podem orientar-nos cap a horitzons compartits?

Per utòpic que soni, jo crec molt en la idea de les coses en si. No és el mateix dir que t’has llegit un llibre, que llegir-te’l. Alasdair MacIntyre parla la distinció entre béns externs i béns interns. Els béns externs són aquells que es troben lligats a la pràctica per accident social, però que es poden obtenir d’altres maneres: la riquesa, la fama, la influència, la satisfacció, etcètera. En canvi, els béns interns són aquells que sols es poden aconseguir a través de la pràctica en qüestió, i que tenen a veure amb l’excel·lència interna de l’activitat, reconeixibles i lloables sols per als qui hi participen. Doncs bé: els béns interns no es busquen, es troben. Perquè quan no estàs duent a terme la pràctica, no estàs pensant constantment en la significativitat d’aquesta pràctica, sinó en la pràctica com una finalitat en ella mateixa. Crec que buscar aquesta mena d’experiència genuïna del món, aliena a les mirades externes, ens beneficiaria a tots. 

Algun mètode per saber que hem trobat un bé intern?

És que un dels problemes afegits d’aquesta omnipresència de l’autenticitat és que les pràctiques ja es presenten aviciades per imperatius externs com ara “llegeix perquè tindràs molts universos interiors”, “llegeix que seràs un intel·lectual”. Aquesta manera de veure-ho ofereix la possibilitat que et reivindiquis com una persona amb molts universos interiors o com a molt intel·lectual directament, sense haver de llegir cap llibre. La cultura de l’autenticitat et permet reivindicar uns fruits que no t’has guanyat, fer-te teves virtuts que ningú saps si tens o no. Els incentius són per mostrar, no per fer. 

El fil conductor del llibre és com aquesta pressió d’autenticitat estrafà avui la cultura catalana: productes audiovisuals com ara El foraster, el turisme en temps d’anuncis d’Estrella Damm, o fenòmens digitals, o aquell noi que imitava una professora de català a TikTok i amb prou feines parlava català.

Quan et reivindiques com a autènticament català, estàs presentant una idea del que és la cultura catalana. I, si presentar-te com a català autèntic dona capital social, oferiràs una imatge estrafeta de la catalanitat, excessivament intensificada. Perquè l’únic que tens a mà per demostrar que ets català són els excessos de la catalanitat, com ara forçar un accent folkloritzat, ensenyar molt la bandera, reproduir clixés, etcètera. El que em preocupa a mi és que, si això es va assumint en conjunt, la cultura catalana s’empetiteix. Perquè ser autèntic és ser conscient de quina és la teva cultura, mai sentir-te’n avergonyit, però sempre mirar d’aportar-hi la teva individualitat. És el que sempre han fet els artistes més admirats, el que volia dir Pau Riba quan deia que volia destruir la cultura catalana. 

I això no passa a tot arreu?

Repetim que hem de ser una nació normal, i, com totes les nacions normals, tenim dret a fer l’imbècil. Però aquest argument sempre es malinterpreta, perquè sempre que diem que hem de ser una nació normal, ho diem conscients que no ho som. I en una nació que no té el poder de les nacions normals, folkloritzar-nos té efectes més nocius que en cultures nacionals poderoses i perfectament establertes. 

A l’assaig ho anomenes “la nostra esquizofrènia”. Com es cura?

Com a mínim, posant-la sobre la taula. M’adono que sempre ens trobem en debats entre ser majoria i minoria, ser un país normal i ser conscients de viure en un país ocupat. I això ho empantanega tot perquè hi ha dues converses paral·leles i els arguments d’una no valen per a l’altra. 

En el fons, estàs demanant-nos als catalans que apugem el nivell, que augmentem l’autoexigència intel·lectual per estar a l’altura de la situació anormal en què vivim.

Sí. No cal dir que no vull ser elitista. Simplement, demano a la gent que pot fer aquest esforç, que és molta, que el faci. Perquè em trobo a molta gent amb molta capacitat per fer coses i molta formació, que constantment redueixen el nivell. Si l’intel·lectual que ha de recomanar llibres, recomana llibres de merda, la gent cada cop llegirà llibres més de merda. I això també val per a la lluita política i les demandes nacionals. 

Com hem arribat a aquesta esquizofrènia?

En bona part perquè després del Procés ens hem adonat que no havíem prestat atenció a la cultura ni a la llengua, quan, en el fons, això és el més important. I ara vinga a córrer a salvar-ho. Però el problema no és que la gent defensi massa la llengua o la cultura, sinó de fer-ho malament, perdre el que és important. De cop, a tots ens va semblar que el català només se salvaria a Internet. I això està molt bé i un Internet en català normal hauria de ser la base mínima. Però ara ens adonem que no tenim poder polític, ni legislatiu, ni força al carrer, que és el que realment importa. I la cultura de l’autenticitat no serveix per a res quan es tracta de lluitar per aquestes coses més grises, no et dona cap incentiu, sinó al contrari. 

Pol Viñas

Al llibre cites MacIntyre dient que “la rebel·lió contra la meva identitat és sempre una manera possible d’expressar-la”.

Justament perquè la idea no és anar a favor o en contra de la cultura catalana, sinó agafar-la de referència. I agafar-la de referència vol dir agafar-la sencera, no una versió superficial. És la diferència entre els Tyets i la Ludwig Band. Quan escric crítica cultural m’adono que molts cops em prenc seriosament un producte que no s’ha pres seriosament ni tan sols el qui l’ha fet. Però crec que la crítica s’ha de fer igualment, perquè assenyalar aquest buit és una forma de sortir del bucle. Quan critico, intento que mai sigui per afany destructiu, sinó perquè n’espero coses bones. 

Mostres que l’autenticitat també afecta molt als polítics.

Perquè el que esperem dels polítics ja no és només que siguin honestos, eficients, valents, sinó que ells mateixos representin alguna identitat. Volem un president de Catalunya sigui Catalunya o que el president del Barça sigui el Barça. No és casualitat que una política com Sílvia Orriols passi el dia amb Catalunya a la boca, que parli amb un accent que al Ripollès no fa servir absolutament ningú. 

Vincules l’obsessió política amb l’arrelament a la mateixa pulsió d’autenticitat.

L’arrelament està molt bé, però el que em molesta és l’ostentació d’arrelament. L’autenticitat està molt relacionada amb la nostàlgia, i ningú sap capitalitzar la nostàlgia millor que l’extrema dreta. Encara que tu després preguntis quan va ser gran Amèrica o quan va ser rica i plena Catalunya i et responguin coses completament diferents i contradictòries. 

Llavors no pot haver-hi una renaixença que funcioni, una operació constructiva amb la nostàlgia?

Torna a ser la idea de no agafar-nos una part merament cosmètica, que tornar al passat no és tornar al passat, sinó a les preguntes que van fer que alguna cosa s’aixequés. Naturalment que en temps passats hi ha grans virtuts, però crec que, en general, ens hi emmirallem de maneres merament estètiques. Reivindiquem l’Odissea o la Catalunya medieval sense cap contingut. 

Crec que sovint et trobes amb l’acusació d’aixafaguitarres.

[Riu] Sí. Em sap greu quan se’m percep així perquè, en el fons, soc molt entusiasta i em preocupo molt per les coses. No em sento gens cínic, i tot això que critico és perquè m’importa. 

Intentem acabar amb el costat bo de l’autenticitat: al llibre comentes la definició de l’Alcover Moll: “autèntic” és tot allò “que és d’una certesa ben fundada”.

M’interessa aquest redoblament, l’afegitó “ben fundada”: és un gran exemple de com costa molt definir que és l’autenticitat. En el fons sempre acabes a la idea que és “ser tu mateix”. I això no té res a veure amb dir la veritat, sinó amb trobar la teva pròpia veritat. I té un doble vessant: d’una banda, és molt alliberador i et fa sentir autodeterminat. Però, de l’altra, desencadena una pressió molt forta per trobar una essència que, paradoxalment, hauria de limitar la llibertat del que pots ser. 

Es pot sortir de la paradoxa?

L’autenticitat pot ser qualsevol cosa, però alhora hi ha certes codificacions per ser autèntic: és autèntic l’avi que viu al llogarret més remot, o és autèntic el modernet que està trencant constantment les convencions. Però el que vull dir amb el títol “No ets especial” és que, en realitat, ser autèntic és una cosa molt normal, que no hi ha tantes diferències entre nosaltres i tots estem determinats de manera molt similar pels condicionants socials. 

D’aquests codis que dius, el que consideres més fonamental és el de la confessió.

La confessió és la millor manera de demostrar que ets autèntic. Exposar les teves pors, els teus secrets, la teva vida. Crec que això pot ser molt bo quan algú ho elabora artísticament, però la confessió per si mateixa no té cap valor. No tots podem ser Carrère, Ernaux, o Knausgård. 

La confessió és el que agermana els “nous formats” que analitzes, com ara el pòdcast, el butlletí o el photo dump?

Són formats que t’incentiven a poder dir coses sense rigor, mitjans que et permeten expressar-te sense haver-te d’expressar bé i sense que es noti que no t’estàs expressant bé. Per això sabem que de la gran majoria de pòdcasts només se n’escolten els reels. Quan expressar-te bé no és important, el que dona valor és ser capaç de donar molt de contingut, de parlar de moltes coses tota l’estona. 

Llavors les xarxes no són, simplement, una tecnologia que amplifica la vella possibilitat de mentir?

No només. M’interessa molt la distinció entre mentida i falsedat, igual que entre veritat i autenticitat. La mentida té pretensió de veritat, i tu pots verificar si una cosa que algú diu és una mentida o no. En canvi, la falsedat, que és pretendre ser autèntic, és una cosa impossible de verificar, perquè fa referència a un reialme massa íntim. De fet, és tan difícil que ni tan sols la mateixa persona pot saber del tot si és autèntica o no. El que em preocupa de les xarxes és que amplifiquen els incentius per a la falsedat. 

Tanques l’assaig comentant una citació de Montserrat Roig “cal una mica de mentida per imaginar-nos que perseguim una mica de veritat”.

La idea és que no hi ha essència, o que l’essència és aquesta construcció mig personal mig col·lectiva, que ens condiciona a tots d’una manera molt semblant. Però, quan detectes un valor en el món que t’interpel·la, la gràcia de la idea d’autenticitat és que reflecteix que això que has trobat et pot interpel·lar d’una manera molt diferent que a la persona que tens al costat. Si tu llegeixes un llibre i només n’extreus allò que t’ha explicat algú altre o que t’han dit que toca extreure, no hi ha cap experiència. 

De nou, al cap del carrer, el que ens demanes és que apugem el nivell.

El que importa de l’ideal d’autenticitat és saber-ne aprofitar l’esperit contestatari. Odio expressions de la mena “avui en dia el més revolucionari és ser conservador”, però crec que, avui en dia, el més revolucionari és prendre’s les coses seriosament. 

Pol Viñas

[Fotos: Marina Miguel Pavia - font: www.nuvol.com]

Catalonha Nòrd: lo referendum empoisonat

La consulta sul nom del departament a menat al manten de Pirenèus Orientals, mas son organizacion defectuosa e la manca d’engatjament dels elegits an mostradas de dinamicas que poirán marcar las eleccions de 2028

Escrich per Jòrdi Ràfols

Los resultats de la consulta ciutadana sul cambiament de nom del departament dich dels Pirenèus Orientals poirián ja daissar entreveire las dinamicas politicas que marcaràn las eleccions departamentalas de 2028, çò rapòrta Vilaweb. Los resultats de l’escrutinh per causir la futura denominacion oficiala del territòri de Catalonha Nòrd foguèron desvelats divendres 28 d’agost al sèti del conselh departamental, a Perpinhan, en preséncia de sa presidenta, Hermeline Malherbe. 

De resultats controversiats 

La consulta enregistrèt una participacion relativament nauta per aquel tipe d’escrutinh, amb près de 38 000 votants, siá lo 10% del còrs electoral de Catalonha Nòrd. Malgrat que «Pirenèus Orientals» arribèsse en cap amb lo 47% dels sufragis favorables (18 000 vòtes), mai de la mitat dels participants se prononcièron per un cambiament de nom. «Pirenèus Catalans» reculhiguèt lo 42% de las voses, çò es mai o mens 16 000 vòtes, mentre que «Pirenèus Mediterranèa» n’obteniá sonque lo 10%, çò es près de 4000 voses. La proposicion «Pirenèus Mediterranèa», presentada dins la tòca de diluir lo vòte al benefici de «Pirenèus Catalans», beneficièt del sosten discret de Louis Aliot, cònsol màger d’extrèma drecha de Perpinhan, e de Laurent Gauze, president de la Cambra de Comèrci e d’Indústria. 

Una consulta mal organizada 

Pasmens, d’associacions e organizacions culturalas engatjadas dins la defensa de l’identitat catalana denoncièron lo periòde causit per l’escrutinh, del 22 de junh al 15 d’agost, en plena sason toristica dins un dels territòris mai frequentats de l’estat francés. Segon elas, aquel calendièr auriá pogut pesar sus la mobilizacion dels electors.

Delà lo periòde estivenc e lo contèxt actual, marcat pels incendis en Conflent e sul litoral, los militants an tanben criticada la manca de comunicacion publica del conselh departamental per encoratjar la participacion. Fòra dels canals institucionals abituals, la consulta beneficièt pas de gaire de visibilitat. Demest los elegits de la majoritat socialista, a l’excepcion del vicepresident encargat de la catalanitat, Nicolas Garcia, cap d’eles cridèt pas oficialament los abitants a votar. Un silenci politic qu’auriá dirèctament pesat sus la mobilizacion en los mai joves, qu’èran tanben los mai favorables al nom «Pirenèus Catalans».

Fàcia al silenci dels elegits departamentals, los rets socials prenguèron lo relèu. Mantun messatge denonciava las dificultats ligadas al vòte en linha. «Lo sit consagrat al vòte es pas fisable», çò escriguèt una legeira, qu’afirmava aver descobèrt, après verificacion al près dels servicis departamentals, que son vòte èra pas estat enregistrat. Deplorava tanben aver pas recebut de bulletin dins sa boita. «En soma, caliá èsser vertadièrament motivat per votar…», çò planhiá. 

Una arma de doble talhant pels socialistas 

Amb un còst de 30 000 èuros, la campanha departamentala s’es conclusa per un fiasco politic per la majoritat actuala, en fragmentant lo camp socialista e en afortissent lo de l’extrèma drecha. Una operacion que probablement profecharà mai als opausants de Malherbe pendent las eleccions departamentalas de 2028.

[Sorsa: www.jornalet.com]

L’Alguer celebra un any més les Festes del 31 d’agost per reivindicar la seva catalanitat

La commemoració del Retrobament de 1960 inclou enguany un homenatge a Carlo Sechi i activitats musicals i culturals

Escrit per Judit Robles

L’Alguer celebra avui l’última jornada de les Festes del 31 d’agost, una commemoració que recorda el Retrobament de 1960 entre la ciutat catalana de Sardenya i la resta dels Països Catalans. Les activitats, organitzades per l’Obra Cultural de l’Alguer, van començar divendres amb el lliurament del premi "Fidelitat a l’Alguer" a Carlo Sechi, director de l’entitat, per la seva trajectòria en defensa de la llengua i la cultura alguereses.

Dissabte, la cantautora Eleonora Peana va presentar el seu nou disc, "Llibre", amb la participació dels músics Salvatore Maltana i Marcello Peghin. Les festes es clouen avui a les 18 h amb l’acte 'L’illa dels poetes, Artistes de la Catalunya Nord', que reunirà diversos creadors nord-catalans i tindrà Pere Figueres i Àngel Maresca, Lo Barber, com a convidats d’honor.

Les Festes 31 d’Agost commemoren l’arribada a l’Alguer, l’agost de 1960, d’una expedició de més d’un centenar de catalans encapçalada per Pere Català i Roca, un episodi que va contribuir a recuperar els vincles culturals i lingüístics entre l’Alguer i la resta dels territoris de parla catalana. 

Un nou impuls per al català alguerès

La commemoració d’enguany arriba després que, l’abril passat, el Comú de l’Alguer reforcés les polítiques de promoció de l’alguerès amb un projecte finançat per la Regió de Sardenya. La iniciativa, dotada amb 60.000 euros, el doble que en les anualitats precedents, inclou el reforç de l’Ofici Lingüístic Municipal, la incorporació de continguts en alguerès al Museu del Corall i projectes educatius a les escoles.

 

[Foto: Obra Cultural de l’Alguer - Margherita Sechi - font: www.racocatala.cat]

El blaverisme de l’extrema dreta francesa a la Catalunya Nord

Amb l’ultradretà Louis Aliot com a batlle de Perpinyà, s’ha iniciat una croada per diluir la catalanitat de la ciutat i desvincular-la de la resta de territoris catalanoparlants. L’eixida del consistori de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana coincideix amb l’impuls de l’Institut del Rosselló. «L’objectiu és considerar el rossellonès com a un idioma diferent del català», adverteix l’activista nord-català Pere Manzanares.

Marine Le Pen, líder de Reagrupament Nacional, amb Louis Aliot, batlle de Perpinyà.

Escrit per Moisés Pérez

Les graderies de l’estadi de la USAP són un collage de la catalanitat. Els seguidors de l’equip de rugbi de Perpinyà fan càntics en català, onegen estelades i senyeres i llueixen unes samarretes de colors quadribarrats. El club és un símbol de la resistència de la identitat catalana dintre d’un territori hostil a qualsevol anhel nacional diferent del francés. No debades, l’Estaca, de Lluís Llach, ressona habitualment al coliseu dels nord-catalans.

Aquesta eufòria catalanista contrasta amb la croada impulsada per Louis Aliot, batlle de Perpinyà pel reaccionari i xenòfob Reagrupament Nacional, contra la llengua i la identitat catalana. L’ultradretà, en coherència amb el nacionalisme francès exacerbat dels deixebles de Marine Le Pen, ha impulsat accions per diluir els elements de reivindicació catalana a la ciutat i pintar-los amb una capa folklòrica, allunyada de la vinculació amb la resta de territoris catalanoparlants.

Aliot ha suprimit el lema de «Perpinyà, la catalana», ha eliminat la regidoria de Catalanitat, ha tret elements com barretines, senyeres o la Flama del Canigó del cartell de Sant Jordi i ha curtcircuitat les subvencions a entitats com ara Òmnium Cultural o l’escola La Bressola, una de les poques entitats educatives amb un programa d’ensenyament en la llengua autòctona de la Catalunya Nord. «L'extrema dreta francesa està reduint cada cop més la catalanitat a una cosa simbòlica i està traient tota la part lingüística i cultural», avisava Gautier Sabrià, responsable de Plataforma per la Llengua a la Catalunya Nord, a les pàgines d’EL TEMPS.

L’ofensiva, però, s’ha multiplicat durant aquest estiu. A la seua defensa de la denominació jacobina de «Pirineu Oriental» per al departament que engloba la Catalunya Nord —en contraposició a «Pirineu Català», la fórmula promocionada pel catalanisme—, va anunciar l’eixida de Perpinyà de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana. Ho va fer amb una excusa econòmica, amb la qual cosa no sols retirava el suport polític del consistori, sinó una injecció dinerària d’uns 25.000 euros anuals.

Paral·lelament a la seua decisió d’eixir d’uns ens que havia estat fruit de l’empenta pel català dels col·lectius autòctons per la llengua i la cultura, ha impulsat l’Institut del Rosselló. Aquesta entitat neix del contacte i dels lligams d’Aliot amb l’administració balear. En 2024, Palma i Perpinyà signaren un conveni d’intercanvi cultural, però amb una perspectiva allunyada de reivindicar els nexes lingüístics. Malgrat algunes referències a la història comuna, l’acte va servir perquè el batlle de la ciutat nord-catalana carregara contra el catalanisme i l’independentisme.

Louis Aliot, batlle de Perpinyà, per Reagrupament Nacional i l'alcalde de Palma, el popular Jaime Martínez, en 2024.

«La Generalitat d’aquells que la denominen com a Catalunya del Sud utilitza Perpinyà com una base de rereguarda per al seu combat. Volem mantenir unes bones relacions, però la Catalunya Nord no existeix. La nostra regió es diu Pirinencs Orientals», va defensar un càrrec local instal·lat a l’estructura directiva de Reagrupament Nacional, ja que n’ocupa la vicepresidència. Aliot està condemnat per malversació i és d’ascendència alacantina per part materna. 

Trencar amb la unitat de la llengua 

El foment d’aquest Institut del Rosselló tindria com a propòsit, segons destacades veus del catalanisme a la Catalunya Nord, erosionar la unitat de la llengua catalana. «L’objectiu és trencar amb la unitat de la llengua en considerar el rossellonès no com a un dialecte del català, sinó atribuir-li unes singularitats i una raó de ser al marge del català», explica Pere Manzanares, impulsor de Ràdio Arrels i activista històric per la llengua catalana a la part més septentrional del país. «És la mateixa estratègia del blaverisme al País Valencià i està alineada amb Vox a les Illes Balears», indica. 

«No és un discurs nou, però l’està promocionant amb força. Aquests missatges no atreuen cap intel·lectual, acadèmic, entitat o científic. És evident que el rossellonès és un dialecte del català. Ara bé, pot penetrar en una part de la població que està verge identitàriament, és a dir, en residents a la Catalunya Nord que han vingut de fora, són aquí des de fa una o dues generacions i no tenen gaires lligams amb el català», exposa. El blaverisme amenaça de créixer a la Catalunya Nord i erosionar els lligams amb la catalanitat en benefici de l’omnipresent nacionalisme francés.

 

[Imatges: Europa Press - font: www.eltemps.cat]

La lluita onomàstica per la catalanitat de la Catalunya Nord

378.000 persones tenen a les seues mans escollir la futura denominació del departament de l'Estat francès que integra la Catalunya Nord. Fins al dissabte 15 d'agost, escolliran entre l'opció jacobina i actual de «Pirineu Oriental», la seua renovació de «Pirineu Mediterrani» o la identitària de «Pirineu Català». Tot i que la darrera paraula està en mans del Consell d'Estat francès, un triomf de la denominació «Pirineu Català» seria un reconeixement a la identitat catalana i un cop a les polítiques de descatalanització de Reagrupament Nacional. 

Mapa de la Catalunya Nord amb la denominació de 'Pirineus Orientals'

Escrit per Moisés Pérez

A pesar que l'Estat francès ha practicat un nacionalisme poc tolerant amb les expressions identitàries que sortien a les seues fronteres, la flama de la catalanitat continua bategant a milers d'habitants de la Catalunya Nord, en aquells territoris de la Catalunya històrica que van quedar sota jurisdicció estatal francesa amb el Tractat dels Pirineus del 1659. Tot i les traves contra la llengua pròpia i l'embranzida jacobina de l'extrema dreta de Reagrupament Nacional, el sentiment de catalanitat perviu i es visualitza actualment en la batalla onomàstica per canviar el nom al departament que integra les actuals terres nord-catalanes.

La Catalunya del Nord es troba enquadrada dintre de l'artefacte administratiu francès de Pirineus Orientals, una denominació originària de la Revolució Francesa. Gràcies a l'empenta dels col·lectius i les organitzacions que treballen per preservar la catalanitat en aquests territoris, se celebra una consulta sobre el nom del departament. Hi ha 378.000 habitants inscrits que han d'escollir entre la jacobina i actual «Pirineu Oriental», l'actualització de «Pirineu Mediterrani» o la identitària de «Pirineu Català».

Aquesta darrera opció compta amb el suport d'Òmnium Cultural, Plataforma per la Llengua, l'escola La Bressola, el Casal de Conflent, la formació Unitat Catalana o el col·lectiu Crida 66, integrat per diverses personalitats del catalanisme més septentrional. Tanmateix, es va barallar la denominació «País Català», que va imposar-se en una consulta digital no vinculant l'any 2024 amb el 56% dels sufragis. En aquella ocasió, hi van participar 17.000 persones.

«La denominació 'País Català' era inviable. Els departaments francesos han de contenir referències geogràfiques, normalment lligades a rius o muntanyes. En aquest cas, l'única opció possible era 'Pirineu Català'», explica Jaume Pol, representant d'Unitat Catalana. «Tot i que era popular, es va descartar per prevenir reaccions de les institucions franceses. La denominació 'País Català' implica dir que el territori és català i no francès. I aquest extrem era insuportable dintre de l'esperit del Govern francès i del Consell d'Estat», complementa Pere Manzanares, impulsor de l'Escola Arrels i activista de llarga trajectòria per la catalanitat a la Catalunya Nord.

Una senda tortuosa

Com si es tractara d'uns dels recorreguts més exigents de les grandioses muntanyes dels Pirineus Catalans, la senda per assolir canviar de denominació al departament francès que inclou la Catalunya Nord és ben tortuosa. «No és segur que guanyi l'opció de 'Pirineu Català'. El resultat, segurament, serà ajustat», adverteix. De moment, hi han participat 31.828 persones, de les quals 21.022 ho han fet telemàticament i 10.800 de manera presencial. Les urnes estan obertes fins al 15 d'agost i el desenllaç es coneixerà en l'epíleg del mes.

La Catalunya Nord ha mostrat la seua identitat catalana. Amb aquesta votació, ho visualitzaria oficialment| 

«Ha votat prop d'un 10% del cens i és molt possible que ens puguem apropar a un 15%. Encara que sembla que és una participació prou baixa, no està gens malament perquè es tracta d'una consulta i no d'unes eleccions tradicionals», contextualitza Pol. La votació ha comptat amb detractors, especialment en les files del nacionalisme francès més exacerbat. «A la Catalunya Nord, els catalanistes no som ni de bon tros majoritaris i hi ha molta gent que considerava la consulta com a inútil. Defensaven que s'havien de centrar en altres qüestions», apunta Manzanares.

Siga com siga i en cas que l'opció «Pirineu Català» assolisca la victòria, no hi hauria una adopció immediata d'aquesta denominació. Estaria sotmesa a diversos sedassos per part de l'administració francesa. «Si guanya 'Pirineu Català', el Consell Departamental, això és, la institució promotora de la consulta, farà una avaluació. De fet, pot reconsiderar si traslladar el resultat o no al Govern francès i al Consell d'Estat si creu que hi ha hagut una baixa participació», alerta. «En cas que el Consell Departamental ho elevi a les institucions estatals, la pilota serà al terrat el Govern francès i, especialment, del Consell d'Estat», completa.

L'òrgan que ostentarà l'última paraula està constituït, segons exposa l'activista, «per jutges i juristes que han estat criats a l'escola jacobina». «No tenen cap sentiment favorable a l'expressió de les identitats, diguem-les així, regionals. No sabem si 'Pirineu Català' serà considerat una cosa massa identitària perquè pugui ser assumida per l'Estat francès», reflexiona. «És una institució de tendència jacobina i serà l'encarregada de decidir si s'accepta aquesta denominació», reforça Pol.

Triomf simbòlic

La victòria definitiva d'aquesta opció i la seua hipotètica validació per part de les institucions franceses tindrien un efecte simbòlic per al catalanisme més septentrional. «Només que la denominació 'Pirineu Català' s'imposés a la consulta ja seria una mitja victòria. No debades, l'assumpte es mediatitzaria al conjunt dels mitjans francesos», valora Manzanares. «Aconseguir el canvi a 'Pirineu Català' seria un reconeixement a la nostra identitat catalana, i més quan l'anhel d'aconseguir una Estatut d'autonomia queda molt i molt lluny dintre de la França jacobina», indica Pol.

«Seria una victòria simbòlica, però cal recordar que el nom no fa la cosa. No canviaria radicalment la situació de la Catalunya Nord envers l'ús de la llengua», matisa Manzanares, qui, al seu torn, veu que «podria donar una imatge positiva a la catalanitat» i «acumular arguments en defensa de la identitat i la llengua catalana enfront de l'ofensiva de l'extrema dreta de Reagrupament Nacional», exemplificada pel batlle de Perpinyà, l'ultradretà Louis Aliot. Seria un cop dels nord-catalans en consciència de país contra l'onada nacionalitzadora francesa, accelerada pels deixebles de Marine Le Pen.

 

[Font: www.eltemps.cat]