Catalonha Nòrd: lo referendum empoisonat

La consulta sul nom del departament a menat al manten de Pirenèus Orientals, mas son organizacion defectuosa e la manca d’engatjament dels elegits an mostradas de dinamicas que poirán marcar las eleccions de 2028

Escrich per Jòrdi Ràfols

Los resultats de la consulta ciutadana sul cambiament de nom del departament dich dels Pirenèus Orientals poirián ja daissar entreveire las dinamicas politicas que marcaràn las eleccions departamentalas de 2028, çò rapòrta Vilaweb. Los resultats de l’escrutinh per causir la futura denominacion oficiala del territòri de Catalonha Nòrd foguèron desvelats divendres 28 d’agost al sèti del conselh departamental, a Perpinhan, en preséncia de sa presidenta, Hermeline Malherbe. 

De resultats controversiats 

La consulta enregistrèt una participacion relativament nauta per aquel tipe d’escrutinh, amb près de 38 000 votants, siá lo 10% del còrs electoral de Catalonha Nòrd. Malgrat que «Pirenèus Orientals» arribèsse en cap amb lo 47% dels sufragis favorables (18 000 vòtes), mai de la mitat dels participants se prononcièron per un cambiament de nom. «Pirenèus Catalans» reculhiguèt lo 42% de las voses, çò es mai o mens 16 000 vòtes, mentre que «Pirenèus Mediterranèa» n’obteniá sonque lo 10%, çò es près de 4000 voses. La proposicion «Pirenèus Mediterranèa», presentada dins la tòca de diluir lo vòte al benefici de «Pirenèus Catalans», beneficièt del sosten discret de Louis Aliot, cònsol màger d’extrèma drecha de Perpinhan, e de Laurent Gauze, president de la Cambra de Comèrci e d’Indústria. 

Una consulta mal organizada 

Pasmens, d’associacions e organizacions culturalas engatjadas dins la defensa de l’identitat catalana denoncièron lo periòde causit per l’escrutinh, del 22 de junh al 15 d’agost, en plena sason toristica dins un dels territòris mai frequentats de l’estat francés. Segon elas, aquel calendièr auriá pogut pesar sus la mobilizacion dels electors.

Delà lo periòde estivenc e lo contèxt actual, marcat pels incendis en Conflent e sul litoral, los militants an tanben criticada la manca de comunicacion publica del conselh departamental per encoratjar la participacion. Fòra dels canals institucionals abituals, la consulta beneficièt pas de gaire de visibilitat. Demest los elegits de la majoritat socialista, a l’excepcion del vicepresident encargat de la catalanitat, Nicolas Garcia, cap d’eles cridèt pas oficialament los abitants a votar. Un silenci politic qu’auriá dirèctament pesat sus la mobilizacion en los mai joves, qu’èran tanben los mai favorables al nom «Pirenèus Catalans».

Fàcia al silenci dels elegits departamentals, los rets socials prenguèron lo relèu. Mantun messatge denonciava las dificultats ligadas al vòte en linha. «Lo sit consagrat al vòte es pas fisable», çò escriguèt una legeira, qu’afirmava aver descobèrt, après verificacion al près dels servicis departamentals, que son vòte èra pas estat enregistrat. Deplorava tanben aver pas recebut de bulletin dins sa boita. «En soma, caliá èsser vertadièrament motivat per votar…», çò planhiá. 

Una arma de doble talhant pels socialistas 

Amb un còst de 30 000 èuros, la campanha departamentala s’es conclusa per un fiasco politic per la majoritat actuala, en fragmentant lo camp socialista e en afortissent lo de l’extrèma drecha. Una operacion que probablement profecharà mai als opausants de Malherbe pendent las eleccions departamentalas de 2028.

[Sorsa: www.jornalet.com]

L’Alguer celebra un any més les Festes del 31 d’agost per reivindicar la seva catalanitat

La commemoració del Retrobament de 1960 inclou enguany un homenatge a Carlo Sechi i activitats musicals i culturals

Escrit per Judit Robles

L’Alguer celebra avui l’última jornada de les Festes del 31 d’agost, una commemoració que recorda el Retrobament de 1960 entre la ciutat catalana de Sardenya i la resta dels Països Catalans. Les activitats, organitzades per l’Obra Cultural de l’Alguer, van començar divendres amb el lliurament del premi "Fidelitat a l’Alguer" a Carlo Sechi, director de l’entitat, per la seva trajectòria en defensa de la llengua i la cultura alguereses.

Dissabte, la cantautora Eleonora Peana va presentar el seu nou disc, "Llibre", amb la participació dels músics Salvatore Maltana i Marcello Peghin. Les festes es clouen avui a les 18 h amb l’acte 'L’illa dels poetes, Artistes de la Catalunya Nord', que reunirà diversos creadors nord-catalans i tindrà Pere Figueres i Àngel Maresca, Lo Barber, com a convidats d’honor.

Les Festes 31 d’Agost commemoren l’arribada a l’Alguer, l’agost de 1960, d’una expedició de més d’un centenar de catalans encapçalada per Pere Català i Roca, un episodi que va contribuir a recuperar els vincles culturals i lingüístics entre l’Alguer i la resta dels territoris de parla catalana. 

Un nou impuls per al català alguerès

La commemoració d’enguany arriba després que, l’abril passat, el Comú de l’Alguer reforcés les polítiques de promoció de l’alguerès amb un projecte finançat per la Regió de Sardenya. La iniciativa, dotada amb 60.000 euros, el doble que en les anualitats precedents, inclou el reforç de l’Ofici Lingüístic Municipal, la incorporació de continguts en alguerès al Museu del Corall i projectes educatius a les escoles.

 

[Foto: Obra Cultural de l’Alguer - Margherita Sechi - font: www.racocatala.cat]

El blaverisme de l’extrema dreta francesa a la Catalunya Nord

Amb l’ultradretà Louis Aliot com a batlle de Perpinyà, s’ha iniciat una croada per diluir la catalanitat de la ciutat i desvincular-la de la resta de territoris catalanoparlants. L’eixida del consistori de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana coincideix amb l’impuls de l’Institut del Rosselló. «L’objectiu és considerar el rossellonès com a un idioma diferent del català», adverteix l’activista nord-català Pere Manzanares.

Marine Le Pen, líder de Reagrupament Nacional, amb Louis Aliot, batlle de Perpinyà.

Escrit per Moisés Pérez

Les graderies de l’estadi de la USAP són un collage de la catalanitat. Els seguidors de l’equip de rugbi de Perpinyà fan càntics en català, onegen estelades i senyeres i llueixen unes samarretes de colors quadribarrats. El club és un símbol de la resistència de la identitat catalana dintre d’un territori hostil a qualsevol anhel nacional diferent del francés. No debades, l’Estaca, de Lluís Llach, ressona habitualment al coliseu dels nord-catalans.

Aquesta eufòria catalanista contrasta amb la croada impulsada per Louis Aliot, batlle de Perpinyà pel reaccionari i xenòfob Reagrupament Nacional, contra la llengua i la identitat catalana. L’ultradretà, en coherència amb el nacionalisme francès exacerbat dels deixebles de Marine Le Pen, ha impulsat accions per diluir els elements de reivindicació catalana a la ciutat i pintar-los amb una capa folklòrica, allunyada de la vinculació amb la resta de territoris catalanoparlants.

Aliot ha suprimit el lema de «Perpinyà, la catalana», ha eliminat la regidoria de Catalanitat, ha tret elements com barretines, senyeres o la Flama del Canigó del cartell de Sant Jordi i ha curtcircuitat les subvencions a entitats com ara Òmnium Cultural o l’escola La Bressola, una de les poques entitats educatives amb un programa d’ensenyament en la llengua autòctona de la Catalunya Nord. «L'extrema dreta francesa està reduint cada cop més la catalanitat a una cosa simbòlica i està traient tota la part lingüística i cultural», avisava Gautier Sabrià, responsable de Plataforma per la Llengua a la Catalunya Nord, a les pàgines d’EL TEMPS.

L’ofensiva, però, s’ha multiplicat durant aquest estiu. A la seua defensa de la denominació jacobina de «Pirineu Oriental» per al departament que engloba la Catalunya Nord —en contraposició a «Pirineu Català», la fórmula promocionada pel catalanisme—, va anunciar l’eixida de Perpinyà de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana. Ho va fer amb una excusa econòmica, amb la qual cosa no sols retirava el suport polític del consistori, sinó una injecció dinerària d’uns 25.000 euros anuals.

Paral·lelament a la seua decisió d’eixir d’uns ens que havia estat fruit de l’empenta pel català dels col·lectius autòctons per la llengua i la cultura, ha impulsat l’Institut del Rosselló. Aquesta entitat neix del contacte i dels lligams d’Aliot amb l’administració balear. En 2024, Palma i Perpinyà signaren un conveni d’intercanvi cultural, però amb una perspectiva allunyada de reivindicar els nexes lingüístics. Malgrat algunes referències a la història comuna, l’acte va servir perquè el batlle de la ciutat nord-catalana carregara contra el catalanisme i l’independentisme.

Louis Aliot, batlle de Perpinyà, per Reagrupament Nacional i l'alcalde de Palma, el popular Jaime Martínez, en 2024.

«La Generalitat d’aquells que la denominen com a Catalunya del Sud utilitza Perpinyà com una base de rereguarda per al seu combat. Volem mantenir unes bones relacions, però la Catalunya Nord no existeix. La nostra regió es diu Pirinencs Orientals», va defensar un càrrec local instal·lat a l’estructura directiva de Reagrupament Nacional, ja que n’ocupa la vicepresidència. Aliot està condemnat per malversació i és d’ascendència alacantina per part materna. 

Trencar amb la unitat de la llengua 

El foment d’aquest Institut del Rosselló tindria com a propòsit, segons destacades veus del catalanisme a la Catalunya Nord, erosionar la unitat de la llengua catalana. «L’objectiu és trencar amb la unitat de la llengua en considerar el rossellonès no com a un dialecte del català, sinó atribuir-li unes singularitats i una raó de ser al marge del català», explica Pere Manzanares, impulsor de Ràdio Arrels i activista històric per la llengua catalana a la part més septentrional del país. «És la mateixa estratègia del blaverisme al País Valencià i està alineada amb Vox a les Illes Balears», indica. 

«No és un discurs nou, però l’està promocionant amb força. Aquests missatges no atreuen cap intel·lectual, acadèmic, entitat o científic. És evident que el rossellonès és un dialecte del català. Ara bé, pot penetrar en una part de la població que està verge identitàriament, és a dir, en residents a la Catalunya Nord que han vingut de fora, són aquí des de fa una o dues generacions i no tenen gaires lligams amb el català», exposa. El blaverisme amenaça de créixer a la Catalunya Nord i erosionar els lligams amb la catalanitat en benefici de l’omnipresent nacionalisme francés.

 

[Imatges: Europa Press - font: www.eltemps.cat]

La lluita onomàstica per la catalanitat de la Catalunya Nord

378.000 persones tenen a les seues mans escollir la futura denominació del departament de l'Estat francès que integra la Catalunya Nord. Fins al dissabte 15 d'agost, escolliran entre l'opció jacobina i actual de «Pirineu Oriental», la seua renovació de «Pirineu Mediterrani» o la identitària de «Pirineu Català». Tot i que la darrera paraula està en mans del Consell d'Estat francès, un triomf de la denominació «Pirineu Català» seria un reconeixement a la identitat catalana i un cop a les polítiques de descatalanització de Reagrupament Nacional. 

Mapa de la Catalunya Nord amb la denominació de 'Pirineus Orientals'

Escrit per Moisés Pérez

A pesar que l'Estat francès ha practicat un nacionalisme poc tolerant amb les expressions identitàries que sortien a les seues fronteres, la flama de la catalanitat continua bategant a milers d'habitants de la Catalunya Nord, en aquells territoris de la Catalunya històrica que van quedar sota jurisdicció estatal francesa amb el Tractat dels Pirineus del 1659. Tot i les traves contra la llengua pròpia i l'embranzida jacobina de l'extrema dreta de Reagrupament Nacional, el sentiment de catalanitat perviu i es visualitza actualment en la batalla onomàstica per canviar el nom al departament que integra les actuals terres nord-catalanes.

La Catalunya del Nord es troba enquadrada dintre de l'artefacte administratiu francès de Pirineus Orientals, una denominació originària de la Revolució Francesa. Gràcies a l'empenta dels col·lectius i les organitzacions que treballen per preservar la catalanitat en aquests territoris, se celebra una consulta sobre el nom del departament. Hi ha 378.000 habitants inscrits que han d'escollir entre la jacobina i actual «Pirineu Oriental», l'actualització de «Pirineu Mediterrani» o la identitària de «Pirineu Català».

Aquesta darrera opció compta amb el suport d'Òmnium Cultural, Plataforma per la Llengua, l'escola La Bressola, el Casal de Conflent, la formació Unitat Catalana o el col·lectiu Crida 66, integrat per diverses personalitats del catalanisme més septentrional. Tanmateix, es va barallar la denominació «País Català», que va imposar-se en una consulta digital no vinculant l'any 2024 amb el 56% dels sufragis. En aquella ocasió, hi van participar 17.000 persones.

«La denominació 'País Català' era inviable. Els departaments francesos han de contenir referències geogràfiques, normalment lligades a rius o muntanyes. En aquest cas, l'única opció possible era 'Pirineu Català'», explica Jaume Pol, representant d'Unitat Catalana. «Tot i que era popular, es va descartar per prevenir reaccions de les institucions franceses. La denominació 'País Català' implica dir que el territori és català i no francès. I aquest extrem era insuportable dintre de l'esperit del Govern francès i del Consell d'Estat», complementa Pere Manzanares, impulsor de l'Escola Arrels i activista de llarga trajectòria per la catalanitat a la Catalunya Nord.

Una senda tortuosa

Com si es tractara d'uns dels recorreguts més exigents de les grandioses muntanyes dels Pirineus Catalans, la senda per assolir canviar de denominació al departament francès que inclou la Catalunya Nord és ben tortuosa. «No és segur que guanyi l'opció de 'Pirineu Català'. El resultat, segurament, serà ajustat», adverteix. De moment, hi han participat 31.828 persones, de les quals 21.022 ho han fet telemàticament i 10.800 de manera presencial. Les urnes estan obertes fins al 15 d'agost i el desenllaç es coneixerà en l'epíleg del mes.

La Catalunya Nord ha mostrat la seua identitat catalana. Amb aquesta votació, ho visualitzaria oficialment| 

«Ha votat prop d'un 10% del cens i és molt possible que ens puguem apropar a un 15%. Encara que sembla que és una participació prou baixa, no està gens malament perquè es tracta d'una consulta i no d'unes eleccions tradicionals», contextualitza Pol. La votació ha comptat amb detractors, especialment en les files del nacionalisme francès més exacerbat. «A la Catalunya Nord, els catalanistes no som ni de bon tros majoritaris i hi ha molta gent que considerava la consulta com a inútil. Defensaven que s'havien de centrar en altres qüestions», apunta Manzanares.

Siga com siga i en cas que l'opció «Pirineu Català» assolisca la victòria, no hi hauria una adopció immediata d'aquesta denominació. Estaria sotmesa a diversos sedassos per part de l'administració francesa. «Si guanya 'Pirineu Català', el Consell Departamental, això és, la institució promotora de la consulta, farà una avaluació. De fet, pot reconsiderar si traslladar el resultat o no al Govern francès i al Consell d'Estat si creu que hi ha hagut una baixa participació», alerta. «En cas que el Consell Departamental ho elevi a les institucions estatals, la pilota serà al terrat el Govern francès i, especialment, del Consell d'Estat», completa.

L'òrgan que ostentarà l'última paraula està constituït, segons exposa l'activista, «per jutges i juristes que han estat criats a l'escola jacobina». «No tenen cap sentiment favorable a l'expressió de les identitats, diguem-les així, regionals. No sabem si 'Pirineu Català' serà considerat una cosa massa identitària perquè pugui ser assumida per l'Estat francès», reflexiona. «És una institució de tendència jacobina i serà l'encarregada de decidir si s'accepta aquesta denominació», reforça Pol.

Triomf simbòlic

La victòria definitiva d'aquesta opció i la seua hipotètica validació per part de les institucions franceses tindrien un efecte simbòlic per al catalanisme més septentrional. «Només que la denominació 'Pirineu Català' s'imposés a la consulta ja seria una mitja victòria. No debades, l'assumpte es mediatitzaria al conjunt dels mitjans francesos», valora Manzanares. «Aconseguir el canvi a 'Pirineu Català' seria un reconeixement a la nostra identitat catalana, i més quan l'anhel d'aconseguir una Estatut d'autonomia queda molt i molt lluny dintre de la França jacobina», indica Pol.

«Seria una victòria simbòlica, però cal recordar que el nom no fa la cosa. No canviaria radicalment la situació de la Catalunya Nord envers l'ús de la llengua», matisa Manzanares, qui, al seu torn, veu que «podria donar una imatge positiva a la catalanitat» i «acumular arguments en defensa de la identitat i la llengua catalana enfront de l'ofensiva de l'extrema dreta de Reagrupament Nacional», exemplificada pel batlle de Perpinyà, l'ultradretà Louis Aliot. Seria un cop dels nord-catalans en consciència de país contra l'onada nacionalitzadora francesa, accelerada pels deixebles de Marine Le Pen.

 

[Font: www.eltemps.cat]

Aliot accelera l’ofensiva contra el català a Perpinyà: proposa d’abandonar l’Oficina Pública de la Llengua Catalana

Segons els estatuts, perquè un membre surti de l’ens, ha de tenir el vot del conjunt dels altres membres, un element que podria dificultar la sortida de Perpinyà 

Escrit per Lluís Dagues

Després d’anunciar el seu projecte d’Institut del Rosselló, el Louis Aliot, batlle de Perpinyà,  i el seu equip municipal volen sotmetre a votació, durant el consell municipal de demà, de retirar-se de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana (OPLC).

Era previsible. Després de set anys justos d’existència, l’Oficina Pública de la Llengua Catalana és a punt de perdre un dels seus membres fundadors. Louis Aliot va convocar un consell municipal extraordinari aquest mes d’agost amb el pretext de fer votar un pla de prevenció de riscs d’inundació. Però una setmana abans del consell, el batlle va afegir a l’ordre del dia la retirada de l’Oficina Pública de la Llengua Catalana amb aquesta informació: “Des de la seva creació, la Vila dóna 25.000 euros per al funcionament de l’estructura i el seu programa d’activitat”.

Cinc mesos després de la seva reelecció, mesos en què ha suprimit la Regidoria de la Catalanitat de l’ajuntament i ha anunciat la creació d’un Institut del Rosselló, el batlle de la capital nord-catalana vol eliminar l’últim rastre de política en favor del català. L’anunci segueix el que va fer, fa vuit mesos, la Regió Occitània, també membre fundador de l’oficina i presidida per Carole Delga (socialista), de retirar 50.000 euros dels 100.000 anuals que donava a l’OPLC. Entre el secessionisme lingüístic i la baixada de les subvencions, l’estructura sofreix una hemorràgia interna. Diagnòstic general d’un malestar de la llengua.

Una oficina catalana per a una regió occitana

Per entendre l’OPLC, s’ha de tornar enrere. El 2015, el govern socialista va imposar la constitució de megaregions administratives, amb el pretext de facilitar la gestió dels territoris i economitzar mitjans i recursos. Si bé a Tolosa la notícia fou ben acollida, a Perpinyà la reforma va fer sortir milers de nord-catalans al carrer. El 2016, per tal de rasurar el món militant nord-català, Carole Delga va proposar la creació d’una Oficina de la Llengua, estructura que ja existia a l’estat francès per a les llengües basca, occitana i bretona, i que porta les polítiques lingüístiques per a incentivar l’ensenyament, l’ús i la presència pública de les llengües pròpies a cada territori.

El projecte d’Oficina Pública de la Llengua Catalana era un vell tema recurrent, segons Pere Manzares, activista. “Va sortir d’uns quants àmbits al voltant de l’any 2010: un candidat a les eleccions regionals, de la Federació d’Entitats en Defensa de la Llengua Catalana, i també  s’havia creat el Sindicat Intercomunal per la Promoció de la Llengua Catalana i Occitana (SIOCCAT)”.

El 2016, la nova Regió Occitània, el Departament dels Pirineus Orientals, la Vila de Perpinyà i l’estat francès, per mitjà de la seva delegació regional i dels representants de l’Education Nationale, anunciaren per fi l’impuls de l’OPLC. Els estatuts foren signats passats vint-i-dos mesos d’espera, i referendats per l’estat, que mai no complí el seu compromís financer, fins al punt que avui deu desenes de milers d’euros no atorgats a l’OPLC.

Pere Manzanares, que va seguir la constitució de l’OPLC, explica: “En Pujol [predecessor d’Aliot] era pas un gran defensor de la llengua, però hi havia elegits que sí que eren convençuts pel projecte.” Entre ells, Annabelle Brunet, que fins el 2019 fou elegida a la Vila de Perpinyà, sota el mandat de Jean-Marc Pujol, i que va representar l’ajuntament durant el procés de creació de l’OPLC. Pujol, després de perdre l’ajuntament contra Aliot, féu costat al batlle de RN. Brunet, per la seva banda, va continuar plantant cara a Aliot fins a guanyar, en les darreres eleccions municipals, una plaça entre els escons –reduïts– de l’oposició. Brunet recorda: “Amb la Regió era molt complicat, hi havia una guerra d’influència. Volien triar la direcció des de Tolosa, i no volien compartir la governança amb la Vila de Perpinyà. Veient la situació ara, no era tampoc una mala idea, i si vam veure de seguida que Perpinyà no seria un motor per a l’OPLC, volíem que almenys en fos un actor financer. Llavors, allò que ens preocupava més, a banda de la voluntat que la Vila de Perpinyà tingués més pes en l’estructura, era que l’OPLC tingués un pressupost propi per al seu funcionament. Un pressupost nou per a una nova política lingüística.”

Amb un pressupost total de 365.000 euros anual, és a dir, 1,36 euros de diners públics invertits per a la llengua catalana per cada habitant de Catalunya Nord, l’OPLC va néixer deu mesos abans del confinament sanitari per la pandèmia i de la primera elecció de Louis Aliot. De llavors ençà, l’Ajuntament de Perpinyà s’ha presentat únicament dues vegades a l’assemblea general de l’oficina, representat pel seu antic delegat de Cultura, André Bonet, que deixà finalment un seient buit durant sis anys. “Tot mantenint l’adhesió financera, van desertar completament. Cap notícia”, resumeix Manzanares. Per Annabelle Brunet, “és l’OPLC que va prendre el relleu de la política lingüística, atès que l’Ajuntament de Perpinyà ho va deixar completament”.

La Nova Enquesta d’Usos Lingüístics

Contactat pel diari local L’Indépendant, l’ajuntament avança que “el manteniment d’aquesta ajuda financera no es justificava en un moment de rigor i seguiment de diners públics”. Recordem, irònicament, que Aliot acaba de ser condemnat per malversació de diners públics europeus. A més, l’ajuntament reprotxa a l’OPLC unes despeses majoritàriament centrades en el manteniment de l’estructura o injustificades, i posa d’exemple de la realització d’una enquesta lingüística que costà 50.000 euros. És, de fet, de la Nova Enquesta d’Usos Lingüístics a Catalunya Nord, basada en les enquestes sociolingüístiques que es fan a la resta dels Països Catalans. 

Deu anys després de la darrera, amb una aportació financera compartida entre el departament (una aportació de 20.000 euros), la Generalitat de Catalunya (25.000 euros) i l’OPLC (35.000 euros), l’enquesta, de 1.800 respostes, havia estat votada en assemblea general per unanimitat. Recordem, novament, que tres anys després de la seva primera elecció, Louis Aliot havia encarregat una enquesta de satisfacció a un gabinet de sondatge privat que va costar 33.000 euros per 600 respostes, és a dir, 55 euros la resposta; contra 44 euros per l’enquesta lingüística.

“Els ciutadans sempre s’han de malfiar de les institucions”

Els estatuts de l’OPLC declaren que, perquè un membre deixi de participar-hi, ha de tenir el vot del conjunt dels altres membres. Un element que podria dificultar la sortida de Perpinyà. Pere Manzanares és més aviat crític, i diu que l’anunci de l’Ajuntament de Perpinyà no és pas una sorpresa. “Em pensava que ho farien abans. Teòricament, la seva retirada ha de ser acceptada per tothom. A la pràctica, és molt difícil de fer-ho.” Per Annabelle Brunet, la retirada de l’ajuntament “no és una qüestió d’oportunitat financera, sinó que és, primer, l’afirmació d’una política anticatalanista, de cara també al debat actual sobre el canvi de nom del departament”. I afegeix: “Després, és l’ocasió que té per a atacar-me, desacreditar-me personalment, perquè sóc l’elegida de Perpinyà que va participar en la creació de l’OPLC.” Diagnòstic compartit per l’advocat i vice-president del partit polític Unitat Catalana, Mateu Pons: “És la continuïtat de tota la política d’Aliot. És la primera vegada que la llengua catalana és completament absent d’un programa polític a Perpinyà.”

I com s’interpreta que el batlle de Perpinyà presenti, alhora, el projecte de l’Institut del Rosselló? “És una pensada ideològica d’extrema dreta regionalista”, diu Manzanares. “De Mauràs a Petain, tots valoraven la petita pàtria per enfortir la gran, és a dir, del campanar fins a la nació. És una manera de singularitzar i de no ser pas acusat d’antiregionalisme, reemplaçant ‘català’ per ‘Rosselló’. Aquest institut voldrà substituir l’OPLC, i va lligat amb les relacions que va teixir el RN amb el PP-Vox de Mallorca i el conveni signat entre Palma i Perpinyà l’any passat. Aquest rossellonisme ja hi era fa cinquanta anys, però sense clau política, amb un aspecte merament cultural, lingüístic o intel·lectual, i que no ha qüestionat mai els lligams amb la resta dels Països Catalans.”

Blaverisme a la francesa

Per Manzanares, el discurs al voltant d’una identitat rossellonesa “és un perill, perquè Aliot, agafant el protagonisme, pot difondre molt fàcilment aquestes idees entre gent que no fa la diferència entre ser català i ser rossellonès. D’altra banda, confii que tot el sector intel·lectual, cultural i universitari no seguirà pas la ideologia d’Aliot.” Annabelle Brunet pensa que “és més patètic”: “No són prou intel·ligents ni s’interessen prou pels altres per mirar què passa a l’altra banda de la frontera. Ens agradaria creure que hi ha un gran complot blaver, de Perpinyà a Palma, perquè ens donaria més impacte, a nosaltres els catalans. Però ni tan sols és això. És únicament un acte mediàtic, un contrafoc. És bestiesa i ignorància. El que costa és treballar i lluitar contra tota aquesta política, que no té cap sentit, però que justament ens desorganitza i ens deixa perplexos.” Però afegeix: “Aquest rossellonisme pot ser molt perillós si els habitants no coneixen les intencions que hi ha al darrere. És a dir, que la gent que se sent molt vinculada al sentiment de catalanitat pot acabar essent enganyada per un home que els ven la protecció del Rosselló”. Per Mateu Pons es tractaria “d’un doble joc, en què defensa la seva pròpia política lingüística, però sense cap política definida per la llengua, cap pressupost dedicat a la llengua, i amb la supressió dels serveis dedicats a la llengua”. I continua: “El seu primer mandat va ser un esborrament progressiu. Aquests sis últims mesos han estat menys insidiosos: es tracta d’una anihilació completa”. 

El fenomen de la rosquilla  

Fins ara, no hi ha hagut gaires reaccions públiques del món polític o ciutadà. Pere Manzanares, més aviat cínic, diu: “Crec pas que hi hagi una acció jurídica del departament o de la regió per a obligar l’Ajuntament de Perpinyà a pagar, i crec pas tampoc que hi hagi una resposta ciutadana, perquè les manifestacions espontànies han desaparegut. D’altra banda, lamento les complicacions de subvencions, sobretot que el departament i la regió retallin, any rere any, el pressupost dedicat a les associacions. En paraules diuen que sostenen, però en actes és diferent.” Annabelle Brunet és més pragmàtica: “Quan Aliot va canviar el lema de la Vila, hi va haver una reacció popular. Ara cal transformar aquesta reacció popular en reacció política. Aquest episodi ens mostra que els ciutadans sempre s’han de malfiar de les institucions. A Catalunya Nord sabem que no podem pas comptar amb l’estat. Ara hem d’entendre que el nostre benestar no vindrà del funcionariat ni de les institucions.” Mateu Pons analitza: “Hi ha una reacció feble del món polític del territori, és el mínim que podem dir. Però ara, per a la majoria de la ciutadania, el posicionament d’Aliot contra el català és molt clar. Molts dels seus votants no podran continuar votant-lo i, alhora, declarar-se catalans.” 

I continua: “Constatem que molts municipis al voltant de Perpinyà fan com més va més per la llengua, cosa que abans no passava. Hi ha potser un efecte mirall, on tothom fa més, tret de Perpinyà, que fa menys. És el fenomen de la rosquilla [pastisset nord-català amb forma rodona i un forat al centre]: Perpinyà ha deixat el seu paper de motor que tenia històricament. Hi ha una fugida cap als afores, que fins ara tan sols era un fenomen econòmic i social, però que actualment és cultural i lingüístic. La catalanitat surt de la capital i va cap a la perifèria. La natura detesta el buit i el no-res, i com que Aliot ha triat el buit, els altres municipis han agafat el relleu, no pas per militància, sinó per contestar a una necessitat social i ciutadana. Pensi també que el món associatiu agafarà el relleu a la carència institucional, sóc molt optimista. Hi va haver reaccions disperses, és clar que falta de coordinació. La Federació pot ajudar amb això.”

[Font: www.vilaweb.cat]

La societat civil defensa «Pirineu Català» en la consulta del nom a la Catalunya Nord

Un total de 66 personalitats fan una crida a favor d’aquesta denominació i Plataforma per la Llengua hi veu una «oportunitat històrica per al reconeixement institucional de la catalanitat»

Gent passejant per Prats de Molló, a la Catalunya Nord 

La campanya a favor de l’opció «Pirineu Català» (en francès, «Pyrénées Catalanes») en la consulta ciutadana que es fa a la Catalunya Nord, des del 22 de juny fins al 15 d’agost per triar el nom del departament s’ha intensificat els darrers dies. Els nord-catalans poden escollir entre la denominació actual «Pirineu Oriental» «Pyrénées-Orientales»), «Pirineu Català» («Pyrénées Catalanes») i «Pirineu Mediterrània» («Pyrénées Méditerranée»). 

Un total de 66 personalitats de la Catalunya Nord han engegat la Crida dels 66 per un Departament Pirineus Catalans en què, des de «diferents recorreguts personals i professionals, diferents sensibilitats polítiques» i un «profund afecte per aqueixa terra catalana» exposen que tenen «en comú el desig de veure prosperar aqueixa terra per als nostres fills i filles, per a tots els que hi viuen i per a tots els que s’hi establiran». És per això que consideren que «aquest futur pròsper passa pel reconeixement d’un nom que ens designa i designa aqueixa terra […]. un nom que ens ajudi a situar-nos millor en el món complex i global que ens envolta. Un nom que correspon a una geografia i a una història passada, present i futura». El nom pel qual fan campanya és «Pirineus Catalans». 

Entre els membres de la Crida dels 66 hi ha el president de l’Associació per a l’Ensenyament del Català (APLEC), Alà Baylac-Ferrer, el geògraf Joan Becat, l’exbatlle d’Elna Nicolas Garcia, l’activista Pere Manzanares, el president de La Bressola, Guillem Nivet, i la responsable de la Llibreria catalana de Perpinyà, Joana Serra. 

En el mateix sentit s’expressa Plataforma per la Llengua, que considera que aquesta denominació representa una «oportunitat històrica per fer avançar el reconeixement institucional de la catalanitat de la Catalunya del Nord». Per a Plataforma per la Llengua, mantenir el nom actual significaria continuar amb una denominació administrativa que no transmet res de la identitat pròpia del territori. «Pirineu Mediterrània», tot i ser una fórmula geogràfica, és una denominació genèrica i intercanviable sense ànima, diu l’entitat, que creu que, en canvi, «Pirineu Català» és l’única proposta que incorpora explícitament la referència catalana. 

L’organització recorda que la Catalunya del Nord ha patit, des de l’annexió a França, un llarg procés d’uniformització política, administrativa i lingüística que ha arraconat progressivament la llengua catalana dels usos oficials, l’escola i la vida pública. En aquest context, el reconeixement de la catalanitat en el nom del departament no és un simple canvi simbòlic, sinó que contribueix a legitimar la presència pública de la llengua i a reforçar-ne el reconeixement institucional.  

Denominacions més fidels 

Plataforma per la Llengua considera que hi podria haver denominacions més fidels a la realitat històrica i social del territori, com la de Catalunya del Nord que fa servir l’entitat, o País Català, que havia triomfat en una consulta popular fa uns quants anys i que va ser descartada per aquesta votació. Davant les tres propostes presentades, l’entitat creu que «Pirineu Català» és l’única que permet avançar en el reconeixement de la identitat catalana del país. És per això que l’entitat anima els electors inscrits a les llistes electorals del departament a participar en la consulta.  

L’entitat recorda que el resultat de la consulta no comportarà automàticament el canvi de nom. D’acord amb la legislació francesa, el canvi de nom d’un departament ha de ser decidit per decret en Consell d’Estat, a petició del Consell departamental. Tot i això, una victòria clara de l’opció «Pirineu Català» donaria més força i legitimitat a la demanda institucional i tornaria a posar el tema al centre del debat públic. Per a l’entitat, aquesta consulta pot ser un pas important per reparar segles de negació i invisibilització de la catalanitat nord-catalana.

 

[Imatge:  Raül G. Aranzueque - font: www.diaridelallengua.cat]

Josep-Anton Fernàndez: «Els catalans han oblidat que són immigrants»

Entrevista a l'autor del llibre 'Un origen buit. Immigració i cultura a Catalunya' (L'Avenç) 

Josep-Anton Fernàndez, dimecres a Barcelona 

Escrit per Andreu Barnils 

Josep-Anton Fernàndez i Montolí és doctor en llengües modernes a la Universitat de Cambridge i durant quasi vint anys va viure a Londres, on va ser professor de literatura i cultura catalanes i cap de la secció d’Estudis Hispànics a la Universitat Queen Mary, on també va crear i dirigir el Centre for Catalan Studies. Ara publica Un origen buit. Immigració i cultura a Catalunya (L’Avenç), un recull de treballs que ha fet durant gairebé dues dècades. Fernàndez es pregunta com pot ser que una nació d’immigrants com la catalana tingui tan poca representació cultural d’aquest fenomen en la cultura, ja sia en les obres de ficció com en les d’assaig. VilaWeb va entrevistar el senyor Fernàndez en un hotel de Barcelona, ciutat on viu ara.

—Frase vostra: “La immigració és el nostre autèntic fet diferencial.”

—A final del segle XX, un 75% de la població té origen immigrant i només un 25% de catalans tenia els quatre avis catalans. Hi ha molt poques societats a Europa que presentin aquesta configuració demogràfica. Això ens diferencia de la resta de societats europees.

—Frase que surt al llibre: “Els catalans han oblidat que són immigrants.”

—Aquesta idea, no se’m va acudir a mi, sinó a una estudiant meva de Londres. Aquesta noia era ella mateixa britànica, però de pares gallecs. Un dels texts que donava a llegir als estudiants era Què és una nació?, d’Ernest Renaud. Una nació és un plebiscit diari, deia ell, i per a ser una nació s’han de recordar moltes coses, però també se n’han d’oblidar moltes altres. Aquesta noia, al seu treball, deia que els catalans havien oblidat que eren immigrants. Volia dir que, per poder exercir la catalanitat, no pots estar tot el dia dient-te que ets immigrant o que els teus pares o avis eren immigrants. En la nostra vida privada ens en podem oblidar, però com a societat sí que és importantíssim que ho recordem. I convertir, com diu Salvador Cardús, la immigració en un lloc de memòria, que és la memòria de tots. Hi ha d’haver un relat, un discurs, que permeti que tothom s’hi senti inclòs, que tothom tingui un lloc en la història de Catalunya. I si provinc del Paquistan i em diuen que aquest país s’ha forjat com Austràlia, el Canadà, els Estats Units i l’Argentina, rebent gent de fora que amb el seu esforç el fa créixer i acaba formant part de la seva societat, doncs això és proporcionar-me un lloc en la història del país.

—Exemple d’oblit: al segle XVII, un home de cada cinc a Catalunya era occità. Barnils, segurament, n’era un. Jo havia oblidat que vinc de fora.

—Hi ha una majoria molt majoritària de catalans que tenim aquest origen.

—Què és ser català, per a vós?

—No tinc la resposta a la pregunta de què és ser català i no crec que la tingui ningú en aquests moments. La cosa important, crec, no és tant sentir-se català com que la resta de catalans et reconeguin com a tal. I, en aquests moments, tenim aquest dèficit, aquesta manca de reconeixement a una part important de la població que se sent catalana, però que no és percebuda com a tal. La qüestió real és com oferir aquest reconeixement. El reconeixement normalment es fa amb condicions: ningú no forma part d’un equip, d’un grup d’amics, sense que els altres no t’hi acceptin com a membre.

—Tinc coneguts estrangers a qui la gent s’adreça en castellà, ells els responen en català i els continuen parlant en castellà. No els obren la porta.

—Al meu marit li passa això. El meu marit és noruec, parla català i no sap castellà. I això porta a situacions divertides, per exemple en trucades comercials: “Em pots parlar en català o en anglès”, els diu. És una funció que la gent que s’incorpora de manera recent a la nostra comunitat nacional pot jugar. Una funció molt important de preservar l’espai de la llengua. Entre nosaltres parlem anglès, però el meu marit ja abans de venir a viure a Catalunya tenia molt clar que faria aquest pas. I el parla.

—Idea del llibre: “La llengua catalana fa que el de fora passi a ser de dins.”

—Abans, els catalans eren catalans per les seves constitucions i pel seu sistema jurídic i pel seu sistema polític. Una mica com els americans d’ara, per a qui el sistema polític, les lleis i les constitucions són una part molt important d’allò que representa ser americà. En el moment en què es perd això i comença la revolució industrial, amb una transformació molt profunda de la societat catalana i també amb un èxode del camp cap a les ciutats, sense estructures pròpies d’estat i amb unes lleis que s’han perdut, quina és la manera més fàcil, més pràctica, més senzilla i fins i tot podríem dir més democràtica de convertir gent de fora en gent d’aquí? Doncs fas aquest pas de començar a parlar la llengua i, en el moment en què ets percebut com un parlant d’aquí, ja ets d’aquí. I això forma part de l’experiència social. La meva experiència va ser aquesta.

—Quina va ser la vostra experiència?

—A casa meva parlem en castellà. No vaig començar a parlar català fins a setze anys, més o menys. I en el moment en què la gent et percep com un parlant de català, et considera com un igual. En aquell moment, al final dels setanta, el català era la llengua de la llibertat i de prestigi social, amb uns autors literaris molt reconeguts. Era una llengua progressista, si es pot dir això, innovadora, amb què es feien coses realment molt bones. Llavors era molt atractiu. Per a generacions posteriors, això va canviar. I en el moment en què el català s’institucionalitza –afortunadament es va institucionalitzar–, llavors passa a ser la llengua de l’escola: però és la llengua del professor. I potser durant un temps no es va parar prou atenció a aspectes com el vincle entre llengua i transgressió.

—Dieu que heu volgut fer una certa crítica a Jaume Vicens Vives. Quina seria?

—Vicens Vives, durant dècades, va ser una figura de consens entre els polítics, fossin d’una tendència o d’una altra, la qual cosa, d’entrada, a mi ja em fa pensar. Per una banda, expressa aquesta idea que els catalans som fruit d’uns quants llevats, que provenim d’orígens molt diversos perquè som una terra de pas, però per una altra també fa una crítica a allò que anomena l’hibridisme. I situa l’hibridisme al cantó del sentimentalisme, de la impulsivitat, de la rauxa i de totes les qualitats que històricament s’han situat a la banda de la feminitat. I situa l’hibridisme en les tendències més silvestres del país. Escriu això durant la postguerra, després de la revolució i de l’ensulsiada de la guerra del 1936-1939. D’alguna manera, allò que diu és que tota la culpa és dels murcians, per dir-ho de pressa i una mica col·loquial. I una implicació d’allò que diu és que aquesta part de la població, que és híbrida, és situada a la banda de la irracionalitat. I com pots mantenir una conversa política amb gent situada a la banda de la irracionalitat? La conversa, en realitat, no és possible. Perquè és irracional. I això té conseqüències encara avui.

—En un capítol del llibre recordeu tots els qui s’han posicionat en contra de la normalització lingüística. Són, dieu, els castellanoparlants que no es van voler desprendre dels privilegis que tenien.

—Això és l’anàlisi dels manifests castellanistes, per dir-ho així, que s’havien fet d’ençà del 1982. Un d’aquests va ser el manifest dels 2.300, que es va publicar a Madrid aquell 1982. La reacció catalana al manifest va ser la Crida a la Solidaritat, amb un gran concert al camp del Barça. Després hi ha els dos manifests del Foro Babel. Quan van sortir, em vaig sentir escindit.

—Per què?

—Em sentia escindit perquè m’havia oblidat que era castellanoparlant. La meva vida era fonamentalment en català, amb la família en castellà, i de cop i volta sortien tots aquells recordant-me que era castellanoparlant (ja ho sabia, però no calia que m’ho recordessin) i interpel·lant-me perquè hi prengués posició. I, encara pitjor, parlaven en nom meu. I, per a mi, això era intolerable. Part de la motivació per a fer aquest treball era analitzar de la manera més objectiva i precisa possible aquests discursos que en general fan molta trampa. Molta trampa.

—Per exemple?

—Fixa’t que sempre parlen dels nens. En llatí, infant és l’ésser que encara no parla: no té veu. Poden tenir presència en l’espai públic, però no voten. No tenen veu pública com a tals, els infants. Llavors és molt fàcil d’arrogar-se la veu dels infants. I això és trampa. A mi ningú d’ells no em va preguntar què volia o què en pensava.

—Dieu que tots som immigrants, però que la representació cultural sobre aquest fet és baixa. Esmenteu obres i autors que en parlen: Laila Karrouch, Matthew Tree, Agnès Agboton, Pius Alibek, Saïd El Kadaoui, Salah Jamal, Patrícia Gabancho, Silvana Vogt…

—Sí, però pensa que tot això és a partir de l’any 2000. El primer llibre de Najat El Hachmi, Jo també sóc catalana, és del 2004. És un molt bon llibre d’una gran escriptora, que té una capacitat no sols de fabulació, sinó també de percepció de la realitat molt aguda. És una persona d’una gran intel·ligència i d’una gran intel·ligència crítica. És capaç de fer un discurs que va més enllà del simple relat. És una capacitat molt important, aquesta.

—I teniu una teoria del perquè es parla poc del fenomen de la immigració.

—Pots dir que era un tabú o que era una altra cosa. Jo, en general, no crec que sigui un tabú. Hi ha poca representació perquè no hi havia els recursos discursius, retòrics, simbòlics, ni tan sols materials, per a fer-ho. I després hi ha un altre tema: la immigració és en general una experiència traumàtica. Per a qui la passa i per a la població receptora. I, sobretot, la immigració dels anys quaranta, cinquanta i seixanta del segle passat, en condicions de dictadura i en massa: probablement també tenia aquest element traumàtic. I un trauma és, entre més, una cosa que no es pot simbolitzar. Ens ha costat anys d’arribar-ho a fer.

—Saïd El-Kadaoui parla del dol, de la pèrdua i també de la idealització de l’origen que tenen els qui arriben.

—Una vegada més, parlem d’algú amb una capacitat crítica molt fina. Psicoanalista, coneix molt bé els ressorts de com funciona la subjectivitat. Té aquest llibre tan bonic que es diu Cartes al meu fill, on parla precisament de les dificultats que et pots trobar a l’hora de fer-te la pròpia identitat. I sobretot quan provens d’un context mixt. És realment una aportació molt interessant, la seva.

—A la Catalunya dels deu milions, hi ha gent que es queixa per la qüestió ètnica. I vós dieu que els deu milions poden ser un desastre d’un punt de vista econòmic. Introduïu, en el tema immigratori, qüestions de classe i econòmiques.

—És que nosaltres podem fer tots els discursos tan bonics com vulguem i podem animar la gent a parlar català i podem fer els programes de televisió que vulguem i els films que vulguem i les novel·les que vulguem, i tot serà molt bonic. Però si no existeixen les condicions materials perquè la gent pugui viure bé, llavors aquests discursos es desfan. Fer la Catalunya dels deu milions fonamentada en la precarietat, crec que és un mal negoci, perquè serà una Catalunya superpoblada i les administracions no recaptaran prou ingressos per a poder sostenir els serveis socials que caldran. Per tant, serà una Catalunya de molta gent desemparada. És un factor que cal tenir en compte. Si no es resol aquesta base material, em sembla que no anirem pel bon camí.

—Esmenteu la importància dels atemptats del 2017 en el naixement d’Aliança Catalana.

—Quan hi va haver els atemptats del 2017, em van venir al pensament els atemptats de Londres just abans o després que s’anunciessin els Jocs Olímpics. Allò va ser increïblement traumàtic també perquè els perpetradors eren britànics. Com és possible que algú que sigui britànic faci això als altres britànics? I a Catalunya passava una mica això mateix, perquè era gent que potser no era nascuda aquí, però sí educada aquí, escolaritzada aquí. A mi, aquells atemptats em feien pensar en la relació que tenen els anglesos amb el catolicisme.

—Quina relació?

—El gran problema del catolicisme al segle XVI era que els catòlics eren anglesos, però obeïen el papa, que era una autoritat estrangera. I aquí passava una mica això. Aquests nois del Regne Unit eren britànics, però retien obediència a la comunitat religiosa. I a Ripoll també passa una cosa semblant. I això va crear una reacció que, a més, es va afegir a tot allò que va passar després del Primer d’Octubre, que també va ser una experiència molt traumàtica, en un context en què no s’havia fet un dol sobre els atemptats. I llavors hi ha hagut una reacció que té un punt de visceral.

—Qualifiqueu Aliança de partit xenòfob i d’extrema dreta.

—Perquè són xenòfobs i, mentre no demostri el contrari, són d’extrema dreta en els seus pronunciaments públics. I, a més, amb un discurs sobre la identitat catalana que crec que serà desastrós, perquè la situarà en una posició minoritària. És un discurs adreçat als convençuts i que veu l’altre com un perill. Això és desastrós i és un problema molt Gros.

[Fotografies: Enric Gallí - font: www.vilaweb.cat]