Mostrar mensagens com a etiqueta Ética. Mostrar todas as mensagens
Mostrar mensagens com a etiqueta Ética. Mostrar todas as mensagens

quarta-feira, 11 de novembro de 2026

Wild Horse Nine

Martin McDonagh fa ancora centro. Con una dark comedy che prende a pretesto la CIA e il golpe cileno per ragionare sul senso dell’amicizia, sull’imminenza della fine e sulla bellezza tragica di chi prova, anche solo per un istante, a deviare dal corso della storia. Coppa Volpi per John Malkovich a Venezia 83 

John Malkovich e Sam Rockwell in WILD HORSE NINE

Di Valerio Sammarco 

In fondo, come in Gli spiriti dell’isola, anche stavolta Martin McDonagh costruisce un film sul senso dell’amicizia. Un’amicizia qui plasmata da decenni di segreti, lealtà e compromessi morali. 

Chris (John Malkovich) e Lee (Sam Rockwell) sono due agenti veterani della CIA la cui carriera si è svolta all’ombra della politica della Guerra Fredda. Di stanza in Cile sotto la supervisione di MJ (Steve Buscemi) nei mesi che precedono il golpe dell’11 settembre 1973, vengono mandati sull’Isola di Pasqua portandosi dietro il peso di un passato lungamente condiviso e, sebbene fuori servizio, con secondi fini che non rivelano nemmeno l’uno all’altro. 

Wild Horse Nine – che segna la terza partecipazione consecutiva in concorso a Venezia per McDonagh – è anche, e soprattutto, un film sulla fine. L’ambientazione temporale, come detto, ci riporta ai giorni oscuri che precedono la caduta di Salvador Allende, presidente cileno democraticamente eletto. La CIA muove le sue pedine nell’ombra, ma il regista britannico-irlandese declina il dramma geopolitico secondo il suo inconfondibile registro: non thriller d'azione muscolare, bensì una surreale commedia da camera a cielo aperto.

John Malkovich e Sam Rockwell in WILD HORSE NINE

I protagonisti di questa trasferta ai confini della Terra sono due uomini consumati dal cinismo e dalle proprie colpe: Chris riflette sulle sue scelte di vita e sulla sua carriera attraverso un dittafono a cui affida le sue “memorie” (che partono dai dinosauri…), mentre Lee cerca di conciliare le direttive di MJ che lo pongono proprio al centro del destino del suo amico/collega. Come sempre, nel cinema di McDonagh, i dialoghi sono affilati come lame e il senso del tragico sgorga irresistibile dalla commedia nera più spietata: i buchi di memoria, la malattia terminale, i ragionamenti (promesse) sul fine vita, il senso di colpa (strisciante) per quello che è stato e manifesto per quello che sarà, i cavalli selvatici e il luogo abitato più isolato del pianeta sono gli ingredienti con cui amalgamare dark humour e intelligente riflessione sui destini del mondo. 

La sottile malinconia e l’ironia distaccata di John Malkovich si incastrano perfettamente con la consueta imprevedibilità viscerale e i tempi comici del collega-amico-custode Sam Rockwell (diretto per la terza volta da McDonagh, dopo 7 psicopatici e Tre manifesti a Ebbing, Missouri). 

E sul background di una storia già scritta (oltre all’imminente tragedia cilena c’è più di qualche accenno all’omicidio Kennedy di un decennio prima…) l'Isola di Pasqua – Rapa Nui come la chiamano “gli indigeni”… – smette presto di essere semplice sfondo esotico per farsi personaggio a tutti gli effetti: i monumentali moai, che stagliano le loro sagome mute contro la vastità dei cieli e praterie sconfinate, osservano imperturbabili le miserie di questi uomini minuscoli, accentuando così il contrasto grottesco tra la grandiosità di quel luogo e la meschinità delle trame imperialiste. 

La cospirazione della CIA è dunque lo sfondo ingombrante, ma ciò che interessa al regista è più che altro l'impatto morale che il male esercita sulle singole coscienze. E lo specchio etico in cui soprattutto Chris si ritrova costretto a guardare la propria deformità professionale ed esistenziale è incarnato dalla studentessa cilena, anche lei in vacanza sull’isola, interpretata da Mariana Di Girolamo (già protagonista in Ema di Pablo Larraín).

John Malkovich e Sam Rockwell in WILD HORSE NINE

Wild Horse Nine (nelle sale italiane dal 5 novembre e sicuro protagonista della prossima Awards Season) conferma, qualora ce ne fosse bisogno, le doti drammaturgiche di McDonagh: ancora una volta la scrittura è scintillante, caratterizzata da battute folgoranti, ritmi sincopati e repentini scarti di tono in grado di tramutare il riso amaro in groppo in gola nell’arco di una singola scena. 

Un saggio brillante sulla stoltezza del potere, sull'impossibilità di sfuggire a se stessi, sull’imminenza della fine e sulla bellezza tragica di chi prova, anche solo per un istante, a deviare dal corso della storia: “Avrei preferito uccidere qualche persona in meno e passare più tempo con i cavalli”. Chissà se Tom Waits (che appare in un cammeo all’alba dalla Monument Valley…) la scriverà poi quella canzone sui cavalli.  

[Foto: Searchlight Pictures/Diego Araya Corvalán - Searchlight Pictures - fonte: www.cinematografo.it]

 


segunda-feira, 9 de novembro de 2026

« Wild Horse Nine » : critique d’un coup d’État d’âme

On attend chaque nouveau film de Martin McDonagh avec impatience. Le réalisateur de Bons baisers de Bruges a atteint un état de grâce depuis 3 Billboards et Les Banshees d’Inisherin, qui en fait l’un des rares auteurs passionnants à suivre dans le système des majors hollywoodiennes. Wild Horse Nine fait d’ailleurs figure de joyeux best-of thématique, en interrogeant l’amitié de deux hommes au pessimisme patenté (John Malkovich et Sam Rockwell) partis sur l’île de Pâques, qu’ils vont transformer malgré eux en microcosme de leurs tourments personnels et politiques. 

Écrit par Antoine Desrues 

L’île pas si mystérieuse

On aime Martin McDonagh pour son humour mordant, pour ses dialogues méchants et ses personnages dont la noirceur est toujours teintée de drôlerie. Wild Horse Nine ne manque pas de ces éléments, mais ajoute à cette grammaire une nouvelle donnée : une ironie dramatique qui nous casse les pattes d’entrée de jeu, et nous hantera pendant toute la séance. Le réalisateur entretient volontiers un faux suspense à deux niveaux au travers de Chris (John Malkovich), agent vieillissant de la CIA qui part avec son collègue Lee (Sam Rockwell) sur Rapa Nui – l’île de Pâques – pour des « vacances ».

Nous sommes en 1973, et il suffit d’une salle d’attente à l’aéroport pour que Chris balance à deux étudiantes qu’ils ont contribué à organiser un coup d’État au Chili contre le président Salvador Allende, qui mènera à la dictature de Pinochet. Bien que le film ne nous montrera jamais cet aboutissement, les livres d’histoire ont déjà comblé le hors-champ et la tragédie larvée d’un récit aux airs de compte à rebours. La fin de la démocratie chilienne s’accorde avec l’autre fatalité du scénario : le cancer de Chris, qui lui promet une mort certaine et la perte d’une mémoire précieuse, qu’il aimerait coucher sur papier.

Quand les acteurs silencieux des bouleversements mondiaux commencent à parler, c’est le début des ennuis. Pourtant, le témoignage de Chris ne laisse, là encore, aucune place au doute. Bien qu’il reste évasif quant à sa responsabilité dans l’assassinat de JFK, McDonagh s’amuse d’un maillage d’indices qui donnera lieu à certaines des meilleures blagues du film. Le complotisme suppose que la vérité est cachée, mais dans Wild Horse Nine, les paysages dégagés (et somptueux) de Rapa Nui portent en eux cette absence d’ambiguïté. Tout est là, sous nos yeux, dénué de tout mystère civilisationnel, contrairement aux statues mythiques de l’île.

C’est, ironiquement, la maladie de Chris qui complexifie son rapport au réel, entre mensonges, fantasmes et oubli, le tout avec la prétention et le paternalisme ignorant typique d’une Amérique fière de ses ingérences et de son approche coloniale du monde (« J’ai tué dans des pays que tu ne sais pas épeler »). John Malkovich, qu’on n’avait pas vu aussi habité depuis longtemps, touche par cet équilibre précaire, quasi bipolaire, entre ses réflexions géopolitiques triviales et ses moments de lucidité d’une noirceur d’encre.

Chili avec viande mais sans éthique

Pour autant, il ne faudrait pas sous-estimer Sam Rockwell dans l’opération. Généreux comme à son habitude, l’acteur sait être le partenaire de jeu idéal pour son camarade plus grandiloquent, dont il s’adapte à la répartie dans un va-et-vient tonal jouissif. On pourrait s’attendre à la dynamique clownesque et complémentaire de l’auguste contre le clown blanc, mais Wild Horse Nine n’est qu’un film de clowns blancs, cyniques et désabusés.

C’est à la fois tout le dispositif du long-métrage et sa légère limite, qui incite Martin McDonagh à recycler les meilleurs motifs de Bons baisers de Bruges et des Banshees d’Inisherin. Il y a moins l’effet de surprise du premier ou la vertigineuse absurdité du second, bien qu’il transforme à nouveau une île en enclave, en lieu de stagnation et d’introspection. Les Moaï sont toujours là, immobiles et hors du temps, signes agaçants pour les personnages d’une spiritualité qui les confronte à leur culpabilité et leurs regrets.  

C’est là que Wild Horse Nine est le plus beau : quand ses héros bons petits soldats font face à la vacuité de leur vie, vouée à être effacée, contrairement aux événements qu’ils auront contribués à provoquer. La photographie faussement solaire de Ben Davis donne à voir, derrière la reconstitution des années 70 et la mise en valeur de ses panoramas, des contrastes d’échelle qui appuient la force presque cosmique de cette crise existentielle. Alors même que Chris évoque les dinosaures au début de ses brouillons de mémoires, il n’est lui-même qu’un brin de poussière, un clin d’œil au sein d’une frise chronologique qui lui survivra. Son héritage n’a pas de paternité, à moins qu’il ne soit similaire à celui de son cancer : il grandit et se développe jusqu’à tuer son hôte.  

Dans cet élan autodestructeur, McDonagh a le mérite de ne pas se montrer totalement désespéré, et voit la violence comme une échappatoire, comme un geste de résistance possible. L’amoralité qui se dégage de son écriture ciselée ne peut être combattue qu’au travers d’une croyance sincère en une cause. Chris sera le premier à présenter, dans un passage glaçant, que les manifestations pacifiques ne pourront jamais changer le monde. Même dans la permanence apaisée de l’île de Pâques, il faut provoquer un peu de casse. 

 

S’il étonne moins que Les Banshees d’Inisherin, Wild Horse Nine rappelle une nouvelle fois tout le talent d’écriture de Martin McDonagh, et sa manière de transformer un microcosme en métaphore géopolitique grinçante. 

[Photo : Searchlight - source : www.ecranlarge.com]



quarta-feira, 4 de novembro de 2026

Gadi Eisenkot, el general que aspira a deixar Netanyahu fora de combat

Tot i ser el candidat amb més butlletes per a reemplaçar l'actual primer ministre, l'aritmètica parlamentària obligarà Eisenkot a fer veritables malabarismes per poder formar govern a Israel  

Tot i ser el candidat amb més butlletes per a reemplaçar l'actual primer ministre, l'aritmètica parlamentària obligarà Eisenkot a fer veritables malabarismes per poder formar govern a Israel.

Escrit per Lior Soroka i Steve Hendrix 

Quan era cap del Comandament Nord d’Israel, a darreries de la dècada del 2000, el general Gadi Eisenkot es va erigir en un dels grans artífexs de la doctrina Dahiya. La doctrina, que propugna l’ús d’una força aclaparadora i desproporcionada contra les àrees civils on tingui presència l’enemic, és una de les estratègies de combat més brutals de l’exèrcit israelià. 

“Exercirem una força desproporcionada contra cada poble des del qual es dispari contra Israel, i hi causarem danys i destrucció immensos”, va dir a un diari israelià el 2008, tot descrivint les operacions contra l’Hesbol·là als afores de Beirut i al sud del Líban. “A parer nostre, són bases militars.” 

Però anys més tard, com a cap de l’estat major, Eisenkot es va llaurar una certa reputació de defensor de la precisió i la moderació, i del respecte al codi ètic i al sistema judicial de l’exèrcit. 

Ara –com a cap del bloc opositor israelià i com a home més ben situat per a desbancar el primer ministre, Benjamin Netanyahu–, Eisenkot, de seixanta-sis anys, s’enfronta a un dilema tàctic completament diferent: accedirà a formar govern amb el conjunt dels partits àrabs, que en les eleccions de la setmana passada van obtenir més vots que mai, per molt que això sigui tabú per a bona part de l’electorat israelià, o bé pactarà amb un sol partit àrab, el Ra’am, cosa que segurament li valdrà per formar govern en minoria? 

Pactarà amb els partits religiosos ultraortodoxos, tot i oposar-se fermament a la seva exigència d’eximir els jueus ultraortodoxos del servei militar? O renunciarà a exigir a Netanyahu que plegui de la política i accedirà a formar un govern d’unitat amb el primer ministre que podria indignar-ne els votants? 

Dissabte al vespre, en un comunicat, Eisenkot va obrir la porta a pactar amb qualsevol diputat disposat a acceptar-ne les condicions per a entrar al govern, incloent-hi l’obligatorietat del servei militar o civil i el compromís de destruir Hamàs a Gaza. És una fórmula que el podria ajudar a atreure desertors de l’òrbita de Netanyahu, però que difícilment serà acceptada pels ultraortodoxos i alguns diputats àrabs. 

Més enllà de criticar les acusacions de frau electoral de Netanyahu, Eisenkot no ha fet gaires intervencions en públic d’ençà de les eleccions de dimarts passat, en què Netanyahu va perdre la seva majoria parlamentària però va retenir una majoria simple: 53 escons, contra els 48 de l’oposició i els 19 dels partits àrabs. 

En el comunicat de dissabte, Eisenkot va insistir que el resultat electoral demostrava que els israelians volien un canvi, i que havia arribat l’hora que Netanyahu deixés la política. 

“La ciutadania ha triat el canvi”, va declarar Eisenkot quan es van publicar els primers resultats. “Un dirigent digne del seu nom acceptaria el veredicte del poble i anunciaria avui mateix que plega de la política.” 

“Milions d’israelians estan farts de les mentides, del fracàs, de la divisió i de les provocacions”, va dir. També va advertir Netanyahu que no fes servir una nova acció militar com a excusa per a allargar el govern, ara en funcions. 

“Netanyahu, no gosis fer servir la seguretat d’Israel amb finalitats polítiques”, va dir. 

Segons els resultats oficials, el partit d’Eisenkot, Iaixar (‘recte’ o ‘honest’, en hebreu), va obtenir 21 escons, contra els 27 del Likud, el partit de Netanyahu. Les negociacions amb la constel·lació de partits que han obtingut representació al parlament podrien allargar-se setmanes. 

Una de les incògnites és si el president d’Israel, Isaac Herzog, encarregarà a Netanyahu o Eisenkot de formar una coalició majoritària. Després de consultar els dirigents dels diferents partits amb representació i escoltar-ne les recomanacions, Herzog pot triar qui cregui que té més possibilitats de formar una coalició parlamentària estable. 

Tant si rep l’encàrrec com si no, l’ascens polític d’aquest ex-comandant i militar de carrera, discret i directe, ha estat extraordinàriament ràpid. També ho ha estat el del partit que va fundar ara fa tot just tretze mesos. 

És tan sols la segona vegada que es presenta a unes eleccions, i la primera com a cap d’un partit propi. 

Els experts, en aquest sentit, expliquen que Eisenkot ha arribat a les portes del poder perquè ofereix als israelians quelcom que cap dels dos bàndols –ni la dreta ni el bloc liberal– pot menystenir fàcilment: l’experiència d’una carrera militar en matèria de seguretat, la fama de ser un home de paraula i la pèrdua d’un fill a Gaza, un dol que comparteix amb milers de famílies israelianes. 

Gayil Talshir, politòloga de la Universitat Hebrea de Jerusalem, explica que el suport a Eisenkot ha anat creixent de manera sostinguda durant aquests dos darrers anys. Aquests darrers mesos, explica, Eisenkot sabut eixamplar aquest suport “no tan sols dins el bloc liberal, sinó també al bloc de dreta”. 

En campanya, Eisenkot va prometre que posaria fi al govern d’Hamàs a Gaza en divuit mesos, però també s’ha oposat a l’annexió de Cisjordània i ha promès d’enderrocar els assentaments colons il·legals. Aquesta combinació li ha permès d’anar-se obrint camí entre els votants de centre sense perdre els votants conservadors. 

Sobretot, la seva campanya s’ha basat en la rendició de comptes. 

Netanyahu s’ha negat a crear una comissió d’investigació sobre els errors que van permetre el 7 d’octubre. Eisenkot n’ha promès de crear una el primer dia de mandat, i ha dit que també caldria examinar la gestió que va fer ell mateix, com a cap de l’exèrcit, de l’atac. 

Eisenkot va entrar al gabinet de guerra d’emergència de Netanyahu cinc dies després dels atacs. Va dimitir-ne vuit mesos més tard juntament amb Benny Gantz, aleshores aliat seu al parlament. Ambdós van acusar Netanyahu d’anteposar la política al retorn dels ostatges, i de negar-se a traçar un pla per a la Gaza de postguerra. 

La seva biografia també l’ha ajudat. És fill d’immigrants marroquins, nascut a Tiberíades i criat a Eilat. Seria el primer cap de govern d’Israel que és jueu mizrahim (és a dir, amb arrels al nord de l’Àfrica i al Llevant) i no pas asquenazita (és a dir, d’origen europeu). Ha fet molta campanya en comunitats obreres que, aquestes darreres dècades, havien esdevingut bastions del Likud. 

“Mentre Netanyahu presenta els jueus mizrahim com a desafavorits, Eisenkot els ven la promesa de l’ascensor social”, diu Talshir. 

A títol més personal, Eisenkot té un lligam tràgic amb els milers d’israelians a qui la guerra de Gaza ha capgirat la vida. 

Al gabinet de guerra, va ser un dels defensors més tenaços dels acords per a alliberar els ostatges. A final del 2023, durant la primera –i altament fràgil– treva, l’acord semblava que era a punt de trencar-se. Segons el diari israelià Ha’aretz, Eisenkot fou una de les veus que va pronunciar-se més clarament a favor de mantenir l’acord a “gairebé a qualsevol preu”. 

Tanmateix, la treva es va acabar trencant. Pocs dies després, el fill d’Eisenkot, Gal, va morir durant una operació de rescat d’ostatges a Gaza. 

Eisenkot ha promès de tancar els fronts que Netanyahu ha deixat oberts. “Les zones de seguretat creades al Líban, a Síria i a Gaza són una eina i una palanca per a fer avançar els interessos nacionals d’Israel, no pas per a quedar-s’hi durant generacions”, va dir a la Conferència d’Herzliya, una cimera de seguretat israeliana. 

El missatge ha ressonat entre milions d’israelians farts d’anys de guerra. És el cas d’Hila Asayag, de quaranta-nou anys, que té un fill que ha servit a Gaza i al Líban. “No pots dormir, sempre pateixes”, diu. “Algú ha de canviar-ho, això.” 

Segons xifres del Ministeri de Salut de Gaza, que no distingeix entre civils i combatents, el conflicte a l’enclavament ha matat més de 70.000 palestins. L’exèrcit israelià encara controla prop d’un 70% del territori de Gaza: Eisenkot, tal com Netanyahu, ha descartat de retirar-se’n abans de desmantellar del tot el govern d’Hamàs. 

“Passats divuit mesos del nostre govern, l’organització terrorista Hamàs ja no governarà Gaza”, va prometre fa poc durant un acte a Tel-Aviv. 

Quant a la qüestió de Cisjordània, Eisenkot s’ha diferenciat clarament de la posició del govern Netanyahu. Eisenkot s’ha oposat a l’annexió del territori, si bé ha insistit que l’exèrcit hi havia de mantenir la llibertat d’acció. “Tenir 2,8 milions de palestins sota responsabilitat israeliana és molt perjudicial per a nosaltres”, va dir fa poc. 

També s’ha negat a expandir els assentaments colons, i ha promès de desmantellar “tots els assentaments il·legals de les àrees A i B”, que són les parts de Cisjordània sota control civil palestí. Quant al futur del territori, Eisenkot ha exposat dues opcions: un règim d’autonomia o “un estat minvat”, sense exèrcit i sota control israelià en matèria de seguretat. 

Eisenkot també ha condemnat la violència colona contra la població palestina de Cisjordània, i ha dit que Israel havia de ser “molt dur amb aquells qui es prenen la justícia pel seu compte”. 

Si Herzog li acaba encarregant de formar govern, Eisenkot es veurà obligat a fer certs malabarismes polítics. El seu objectiu, segons que ha explicat ell mateix, és una coalició de partits sionistes, però tampoc no ha descartat de treballar amb partits ultraortodoxos o àrabs. “No dic ni que sí que ni no a un partit haredim o àrab”, va dir fa poc. 

En campanya, Eisenkot va deixar molt clares les condicions per a afegir-se a la seva coalició. 

“Seuré amb tot aquell que cregui que Israel és un estat jueu i democràtic, que accepti els valors de la Declaració d’Independència i que accepti l’obligació del servei militar i del servei civil nacional”, va dir. També es va comprometre a obligar els ultraortodoxos a allistar-se. Més endavant hi va afegir una quarta condició: reconèixer que Hamàs és una organització terrorista.

 

Gerry Shih i Heidi Levine han contribuït a aquest article. 

 

 

[Foto: Atef Safadi/Efe - font: The Washington Post - reproduït dins www.vilaweb.cat]

sexta-feira, 23 de outubro de 2026

Un rock star en Sudamérica

Emmanuel Carrère lleva a Buenos Aires los dilemas de su escritura y su inquietud ante el futuro: «Tengo hijos y un nieto, y tengo la impresión de que van a vivir en un mundo de pesadillas». 

Emmanuel Carrère, durante su paso por Buenos Aires, una de las escalas de su gira por Argentina, Chile y Uruguay. 

Escrito por Pablo Perantuono 

A lo largo de sus más de 30 años de trayectoria, el público no solo ha podido conocer la obra de Emmanuel Carrère (París, 1957) y de ese modo disfrutar de títulos que rankean entre lo más alto de la no ficción de Occidente, sino que ha podido sumergirse en los pormenores de buena parte de su vida y de sus tribulaciones, habida cuenta de su inclinación a, o necesidad de, que ellas formen parte de muchos de sus relatos.

Se trata de un autor que desde muy temprano abandonó las producciones de ficción para, a comienzos de este siglo, empezar a narrar sucesos de la realidad, episodios que muchas veces albergaban situaciones o personajes que, de tan extraordinarias, parecían inventados. Pero esa elección tuvo un añadido, que fue la determinación, a la manera de Truman Capote, de involucrarse en esos relatos e incluso decidir que, agotadas las historias o disipados los personajes, él también podía ser el centro de esas construcciones. El salto estético, que bien pudo haber redundado en un ejercicio literario vacuo, una pirueta que poco tenía de artística y sí de un narcisismo mal procesado, al contrario, terminó consolidando su carrera literaria y situándolo en la elite literaria europea.

Entre 2009 y 2011 Carrère, que acaba de “girar” por Argentina, Chile y Uruguay en modo estrella de rock, publicó dos libros que lo dotaron de fama y prestigio universal. Hablamos de De vidas ajenas (Anagrama), un relato conmovedor que trata sobre, pongámoslo en términos grandilocuentes, la condición humana, y de Limonov (Anagrama), una especie de biografía diseccionada del hombre del título, un político y escritor ruso que, como muchos de los personajes que aborda el francés, de tan desmesurado y zigzagueante, resultaba inclasificable.

Iluminar esos claroscuros y bucear alrededor de los pliegues más turbios de sus criaturas -incluido él mismo- ha sido y es uno de los mayores atributos en el arte de Carrère. Para él, ninguna vida debe prescindir de sus pasiones más bajas, de sus miserias o de esos temores que las acechan. Dueño de una sensibilidad tan arrasadora como oblicua -hay pocos momentos de condescendencia en su literatura-, esa honestidad puesta al servicio del relato lo ha llevado a alcanzar cimas literarias infrecuentes.

Emmanuel Carrère conversa con periodistas durante su estancia en Buenos Aires. 

Ya antes, en El adversario (Anagrama, 2001), Carrère había rozado el genio con una inquietante capacidad para hundirse en las profundidades de la psiquis de un asesino, Jean-Claude Romand, reconstruyendo desde adentro los detalles más siniestros de un caso que sacudió a la opinión pública francesa a finales del siglo pasado. El libro se convirtió en best seller (vendió 250 mil ejemplares en todo el mundo) y fue llevado al cine. “Nunca llegué a sentir simpatía por el personaje de Romand -le dice a COOLT y a otros medios en un bar de Palermo, en Buenos Aires-, pero sí cierta empatía, como con cualquier ser humano. Con él hay una cosa muy paradójica. En general, el mal lo asociamos con la crueldad y el deseo de hacerle daño al otro, y eso está totalmente ausente en Romand. No es malo. Mató a todo el mundo para no generarles dolor a ellos. El mal en él está definido por la menticon cara y el miedo y no por la maldad tradicional, clásica. Eso fue muy perturbador para mí”.

Algunos años después, el éxito rotundo de De vidas ajenas posibilitó que Carrère pudiese abordar Limonov, su obra siguiente, en condiciones muy favorables. El proyecto le permitió reconstruir la desbordante aventura vital del biografiado y, de esa manera, poder adentrarse en una tierra y en una historia que, por linaje, siempre le interesó: la de la URSS y, más adelante, la de los territorios de la gran Rusia. Sus abuelos maternos eran de origen georgiano y su madre, la reconocida historiadora Hélène Carrère d’Encausse, se especializó en la Unión Soviética y llegó a ocupar cargos diplomáticos en Moscú. De ella habla en dos de sus últimos libros, Una novela rusa (Anagrama), que molestó a su madre y en la que repasa la historia familiar y, sobre todo, en Koljós (Anagrama), el más reciente de sus opus, que es una forma de hacer las paces con ella y, en simultáneo, resulta una especie de (auto)biografía suya, de sus padres y hermanos.

“Cuando publiqué Una novela rusa -cuenta- mi madre tenía miedo de que eso fuera una catástrofe para ella. Estuvimos distanciados varios años. Pero no pasó nada de eso. No hubo ningún problema de los que ella imaginaba. En el fondo, lo que creo es que ese libro la alivió. Finalmente fue una terapia muy violenta, pero una terapia al fin. Unos años después me dijo: “Creo que hiciste bien en escribir ese libro”. No se detuvo demasiado en la frase, pero lo dijo. Cuando tenés una espada de Damocles que te está pendiendo sobre la cabeza y de pronto ves que cae y no pasa nada, eso es algo positivo para tu vida. Creo que tal vez sea por eso que Koljós es un libro mucho más sereno, aplacado, a diferencia de Una novela rusa, que es algo más estridente, más transgresor y más nervioso”.

Emmanuel Carrère durante su participación en el Festival Internacional de Literatura de Buenos Aires. 

Escribir con libertad

Prolífico, ecléctico, Carrère se convirtió en una presencia permanente en el panorama periodístico y literario de Francia y buena parte de Europa. Desde fines del siglo pasado que el autor de El adversario escribe en medios galos, tanto ensayos como reportajes o incluso crónicas de largo aliento. Buena parte de ese material está reunido en otro de sus grandes libros, que quizás pasó algo desapercibido en Sudamérica pero que guarda un puñado de gemas entre sus páginas, Conviene tener un sitio adonde ir (Anagrama, 2017). Allí, Carrère ofrece dos perfiles extraordinarios narrados algunos años antes. El primero es uno sobre, justamente, Limonov, que serviría de base para su libro posterior. El otro, La vida de Julie (publicado originalmente en la revista Six Mois, en marzo de 2011), es una pequeña gran pieza en la que el escritor se sumerge en el oficio de Darcy Padilla, una galardonada fotorreportera norteamericana que, a su vez, trabaja en un ensayo fotográfico de largo aliento sobre la vida de la Julie del título, una madre soltera y adicta de la costa oeste de los Estados Unidos. Como muchos de sus textos, Carrère termina alumbrando un demoledor ensayo sobre los vínculos contemporáneos. “Soy consciente -asegura con hablar sereno y mirando a su interlocutor- de la suerte que tengo, de que gracias a mi notoriedad puedo permitirme escribir para un medio periodístico con la misma libertad y soltura con la que lo hago en un libro. Y la libertad significa también tener espacio. Además me gustaba esta limitante de tener que entregar una crónica los lunes después de haberla trabajado durante el fin de semana. Por más que la temática que estaba abordando era terrible, ese ritmo de trabajo me gustaba y me servía”.

En persona, Carrère tiene algo notable: su vestuario es juvenil y su presencia desprende un hálito vital que parece refutar su edad (cumple 69 años en dos meses), pero su rostro es como el mapa físico de un territorio surcado por ríos y canales. Hay vida consumida en esas arrugas. Su cabello desprolijo conserva un dejo de rebeldía que su mirada huidiza y ligeramente melancólica subraya. No sonríe muy a menudo pero, cuando lo hace, su boca es tan grande que allana la totalidad del hemisferio inferior de su cara, en un desplazamiento que más que una expansión parece una conquista. He aquí un hombre que ha puesto el cuerpo, que se ha caído, que se ha levantado y vuelto a caer. Él mismo se ha encargado de revelarlo en algunos de sus libros. Ha contado que es bipolar, que pasó por no menos de dos largas depresiones, que dos de sus matrimonios terminaron en pleitos desgastantes e incluso escandalosos. Esas experiencias han nutrido su literatura.

En Yoga (Anagrama, 2020), por caso, una de sus nonfiction menos celebradas pero igualmente potente, relató entre otras cosas la desintegración de su matrimonio, lo que le generó un conflicto legal con su ex y, debido a eso, a último momento debió mutilar parte del libro. El incidente no pareció dañar su reputación: al año siguiente ganó el Premio Príncipe de Asturias, uno de los más de 20 galardones que ha cosechado a lo largo de su carrera. “Uno tiene la plena libertad de contar lo que quiera cuando habla de sí mismo -dice sobre su trabajo-. Pero cuando uno habla de un tercero, siempre tiene que tener cuidado. Yo no tengo ningún problema en contar cosas que puedan resultar incómodas o para nada adorables respecto de mi persona; creo, incluso, que cuando uno puede decir esas cosas de sí mismo, le hace bien al lector, ve ahí algo auténtico y algo que produce identificación. Por otro lado, cuando uno escribe sobre sí mismo, es uno el que decide lo que cuenta: lo más problemático es escribir sobre los demás. En esos casos hay imperativos éticos que uno debe enfrentar en esas situaciones y que en Una novela rusa o Yoga claramente los transgredí. Lo hecho, hecho está, pero no me gustaría repetirlo”.

Emmanuel Carrère, ante un auditorio abarrotado en la Facultad de Derecho de la Universidad de Buenos Aires. 

La realidad se nos escapa

El paso de Carrère por Buenos Aires revalidó las credenciales de la ciudad como un enclave cultural inapelable: la charla que el escritor brindó en la facultad de derecho de la Universidad de Buenos Aires (UBA) fue presenciada por más de 800 personas, con gente que quedó afuera y espectadores parados o ubicados en lugares infrecuentes. A Carrère, esa condición de star no le produce temor, es decir, no parece habitar en él la neurosis por sentirse obligado a mantener con su próxima obra su condición de artista consagrado: “No me da miedo no tener un proyecto grande o un libro por delante”, asegura. “Ahora, cuando vuelva a Francia, voy a escribir para una revista una crónica para la que voy a estar durante 15 días en una comisaría. Me lo propusieron y dije: no puede no ser interesante. Hago cosas así. Tengo dos proyectos como guionista, algunos encargos periodísticos, así que no estoy desesperado.”

Una de sus participaciones en medios gráficos más destacadas ocurrió hace cinco años, cuando presenció las audiencias del juicio por los atentados yihadistas perpetrados en París en noviembre de 2015. El resultado de ese trabajo fue V13, crónica judicial (Anagrama, 2022), un libro que refleja su mirada sobre todo el proceso. Esa cercanía con el caso lo hizo empaparse del tema, de los fundamentalismos y del conflicto árabe-israelí, que desde los juicios a esta parte no ha dejado de intensificarse. “Por supuesto -confiesa- que comparto el sentimiento de espanto generalizado que hay respecto a la situación en Gaza y en los territorios ocupados. Es algo obvio, pero esa es mi posición en tanto ciudadano”. Carrère medita sus respuestas y, después de tomarse unos cuantos segundos, prosigue con el tema: “La verdad es que como escritor me cuesta mucho (tomar posición), porque siento que en este momento la realidad se nos escapa completamente. Y en todos los campos. En el de la política y la geopolítica… o en el campo de lo ecológico, obviamente. Me siento muy desamparado como hombre y también como padre. Tengo hijos, tengo un nieto, y tengo la impresión de que van a vivir en un mundo de pesadillas”. 

Carrère vuelve a su historia familiar en 'Koljós', su libro más reciente.

Una biografía doméstica 

Con cada nueva publicación, Carrère nos tiene acostumbrado a sacudir el panorama francés y europeo. Este año no fue la excepción. En febrero salió a la venta Koljós, obra de no ficción en la que, como señalamos arriba, repasa tierna pero quirúrgicamente la vida del núcleo duro de su familia. Es, en parte, una biografía doméstica. Los grandes protagonistas son sus padres: ella una reputada intelectual, de habitual presencia en los medios, y él un vendedor exitoso pero algo anodino, que coleccionaba y catalogaba recuerdos familiares y que vivió opacado por la figura imperial de esa mujer exigente, culta y de aires patricios. Aun cuando la crítica lo trató de forma dispar, o en todo caso señaló que no estaba a la altura de sus grandes obras, el libro tiene momentos extraordinarios, dignos del mejor Carrère, con esa capacidad única para ir hasta el grado cero de la existencia. Como cuando describe la tristeza que había engolfado el ánimo de su padre al momento de darse cuenta de que Hélène, esa monumental mujer con la que había tenido tres hijos, ya no tenía más interés en él. 

Escribe Carrère: “Guardo una imagen muy nítida de ese sufrimiento, una imagen fija, como un plano cinematográfico. Para ir al baño, pasamos por delante de esa habitación del fondo en la que ahora está relegado. La puerta no cierra bien, siempre queda ligeramente entreabierta. Un resquicio de apenas unos centímetros, suficientes para ver lo que ocurre dentro. Mi padre, con camisa y corbata, está tumbado en el camastro, como una efigie funeraria. Tiene los ojos abiertos, mirando al techo. No me ve. No se mueve. Está petrificado por el sufrimiento. Todo lo que ama, todo lo que da sentido a su vida es mi madre, y mi madre le da la espalda. Ella quiere a otro hombre, lo abandona. Sin ella, no puede vivir.”

 

[Fotos: JINIVA IRAZABAL / FILBA - fuente: www.coolt.com]


quinta-feira, 22 de outubro de 2026

Mircea Cărtărescu: «La realitat és allò que ens fa mal, que ens espanta i ens fa moure, allò que ens eleva i ens ensorra»

El reconegut escriptor romanès va confessar admiració per Salvador Dalí a qui va descriure com un "artista extraordinari", durant una xerrada a Figueres 

La directora dels Museus Dalí, Montse Aguer, conversant amb l'escriptor Mircea Cărtărescu i el seu intèrpret Xavier Montoliu.

Escrit per Cristina Vilà Bartis

Mircea Cărtărescu (Bucarest, 1956) està considerat un dels escriptors romanesos contemporanis amb més projecció internacional. La seva monumental obra, complexa, onírica i d'una gran exuberància verbal, ha estat traduïda a vint-i-vuit llengües, entre aquestes, el català. Guanyador, entre altres, dels premis Thomas Mann i Formentor (2018) i nominat al Booker 2025 per Solenoide, sovint ha aparegut dins les travesses del Premi Nobel de Literatura. És potser per això que la directora dels Museus Dalí, Montse Aguer, va descriure com "molt especial" la presència de Cărtărescu a Figueres, dimecres passat, coincidint amb la publicació en català del seu últim llibre, Travesti (Lleonard Muntaner). També ho sentia així el públic que, expectant, s'havia aplegat per escoltar-lo sota la cúpula geodèsica del Teatre-Museu Dalí, que Cărtărescu no va dubtar a descriure com "el crani del pintor, el seu tercer ull que li servia d'inspiració divina". Tot el que va venir després, gairebé una hora i mitja de monòleg transmès al detall per Xavier Montoliu, traductor oficial i amic personal de l'autor, va ser com un somni, un viatge des del realisme pur fins a l'onirisme més surrealista. Al llarg d'aquella estona, els assistents van copsar la dimensió de Cărtărescu, un home que es va confessar "obsessionat per la ciència" i per totes les branques del coneixement que, segons ell, "és unitari".  

Mircea Cărtărescu va declarar que trobar-se en aquell espai, amb la làpida del pintor figuerenc a tocar, era, per a ell, un "regal extraordinari. Mai he parlat en un espai tan grandiós com aquest, que intimida en ell mateix, però espero que ens enlairi i que ens produeixi aquella levitació daliniana que apareix a les seves pintures". Cărtărescu va admetre haver percebut sempre "en la levitació el poder de l'art". Potser per aquest motiu, l'art és molt present en els seus llibres. "Des que vaig començar a escriure vaig intentar incorporar la imatge pictòrica. Visc en cadascuna de les pintures que estimo i tot el que escric és ple de pintura. En totes les pàgines dels meus llibres hi ha rastres de tots i cadascun dels pintors que, per a mi, han significat alguna cosa", va confirmar.  

L'escriptor romanès amb Montse Aguer, davant el teló 'El laberint', sota la cúpula daliniana, dimecres passat.

Així, Cărtărescu va repassar, generosament, alguns dels creadors que el lector pot resseguir entre les línies dels seus llibres. És el cas de la seva última novel·la, Theodoros (Edicions del Periscopi), on apareix, en alguns passatges, la descripció de La batalla d'Anghiari, de Leonardo da Vinci. Malgrat tot, l'autor va reconèixer que, de tots els corrents literaris i pictòrics, el que més li cridava l'atenció era el surrealisme. "En els meus últims llibres hi ha una ombra molt més latent i present, que és lluminosa, com a les pintures de De Chirico; la plasmació de la llum a la pintura és una contradicció en el moviment de la vida", va afirmar, tot assegurant que, com Baudelaire, odiava "el moviment perquè la imatge queda sacsejada". Així, confirmà, totes les pàgines dels seus llibres "intenten presentar un món aturat en aquest moment de llum". Un altre exemple és la seva llarga trilogia Encegador, publicada entre 1996 i 2007, que gira entorn d'un pintor "que estimo d'una manera excepcional perquè és un dels pintors més enigmàtics del món". Es tracta de Desiderio Monsú, pseudònim rere el qual s'amaguen dos pintors: François de Nomé i Didier Barra, que "pintaven d'una manera que ningú ho havia fet abans i no hi ha cap altre pintor que hagi utilitzat la seva tècnica". Tots dos pintaven "palaus que no existien, que només veiem als somnis, carregats d'estàtues que fan gestos desesperats".     

De la inquietud de Magritte a la felicitat de Dalí  

Amb el pas del temps, l'interès de l'escriptor romanès va evolucionar i va enfocar la mirada en els poetes de la modernitat, "dialogant amb els grans pintors surrealistes: René Magritte, Paul Delvaux i, especialment, Salvador Dalí". Mircea Cărtărescu va aventurar-se a definir el concepte de surrealisme com "el moviment que no creu en el realisme, que levita a l'aire, és la poesia personificada". Segons ell, "la pintura surrealista és com les taques que hi ha dins d'una tassa de cafè quan ens l'hem begut i amb les quals endevinem el nostre futur, els nostres trets interiors i la pròpia vida". Aleshores Cărtărescu va aproximar-se als tres artistes esmentats. D'entrada, va definir els quadres de Magritte com "esquelets de pintura, jocs lògics, especulacions de la ment" que li generaven "inquietud, a diferència de Dalí, que em fa feliç".  

L'escriptor signant exemplars dels seus llibres.

Aquest vincle de l'escriptor amb el pintor figuerenc és profund i s'ha traduït en la recent publicació d'un fragment d'un relat seu del recull Melancolia en el primer número del Dalí News i en la reproducció de l'obra Pell de gallina inaugural (1928), de Dalí, a la coberta de la seva novel·la Travesti. Cărtărescu va explicar que, després de passejar-se pel Teatre-Museu, va veure clara l'evolució viscuda "des dels 17 anys fins que va esdevenir Dalí". Si, segons ell, Kafka va esdevenir artista en una sola nit, aquella en què va escriure El veredicte, "Dalí als 17 anys ja era extraordinari; no existeix cap altre artista, potser llevat de Leonardo, amb una destresa tan curosa, tan precisa, a la seva edat, però encara no era Dalí. Imitava Picasso millor que Picasso mateix; era més cubista que Juan Gris i els humiliava, d'alguna manera. No havia trobat el camí". El va trobar, segons ell, justament amb Pell de gallina inaugural, esdevenint "un pintor incomprensible, en el millor sentit de la paraula, un pintor que pinta per mitjà de la lògica del somni i que necessita les maniobres de Freud per arribar a fer-se'l seu". Cărtărescu va recordar que els somnis, "aquesta activitat nocturna de la ment", havien interessat els filòsofs de l'antiguitat, però que durant segles havien estat oblidats fins que van ser redescoberts pel romanticisme alemany, que els va reinventar "i els van dur al centre de la seva vida espiritual per transmetre'ls amb els surrealistes".     

L'essència de la meva modesta escriptura és onírica; no crec en la realitat. La realitat és també un somni"   

"Considero Dalí més aviat un oníric que un surrealista ortodox i per aquest motiu no era acceptat per la internacional del surrealisme perquè no se sotmetia als dogmes d'André Breton. Era un pintor massa gran per sotmetre's a un dogma. Cada pintura de Dalí es troba sota el signe del somni". Per a l'escriptor, els somnis de Dalí estan plens de significats i "cada pintura és com un somni enviat pels déus". Així, segons ell, "els déus van enviar primer de tot el somni a l'artista i Dalí ens l'ha enviat a nosaltres". L'escriptor va reconèixer que, al llarg de la seva trajectòria, tot això el va influir profundament. "L'essència de la meva modesta escriptura és onírica, no m'interessa el realisme, no hi crec. La realitat és també un somni", va concloure. Segons ell, el realisme en l'art no té sentit i, així, cada llibre és ficció. "Tots els escriptors escriuen literatura fantàstica, no realista, sinó surrealista, subrealista, metarealista", va admetre Cărtărescu, per a qui "la realitat és allò que ens fa mal, ens espanta i ens fa moure, allò que ens eleva i ens ensorra". Segons ell, "algunes vegades passa que no sabem si vivim dins del somni o si estem tenint una experiència real i ens provoquem dolor per despertar-nos". Així, "la realitat és un somni, però les guerres, tot el que ens fa patir, és real".  

El Bucarest de Cărtărescu: la construcció d'un arquetip   

Preguntat pels seus llibres i el seu procés de creació, Mircea Cărtărescu va assegurar que el Bucarest que hi apareix reiteradament no és el Bucarest real "sinó el meu Bucarest, una ciutat on vaig néixer però que vaig inventant llibre rere llibre". Per a ell, "cada ciutat és una figura d'estil; als pintors i escriptors no els interessa descriure sinó inventar segons les seves necessitats". En el seu cas, li va servir per fugir "de la ciutat en runes on vivíem, on vam passar fred, fam i por". Per compensar, la ciutat dels seus llibres "estava separada d'aquesta realitat tan dura". L'escriptor romanès va reconèixer sentir amor-odi per Bucarest, que ja no apareix en els seus últims llibres: "M'estimo molt Bucarest perquè és la ciutat on vaig néixer i conec cadascun dels seus racons, és una ciutat màgica, però al mateix temps odio la ciutat real, confusa, caòtica, no sempre gaire neta, on malauradament és difícil de viure". Malgrat tot, l'escriptor va defensar que tots "hem d'assumir la ciutat on vivim i si podem fer alguna cosa per ella, intentem-ho". La seva aportació ha estat intentar convertir Bucarest en un arquetip.   

D'altra banda, Mircea Cărtărescu va aprofitar l'acte per donar alguns detalls sobre el seu últim llibre, Travesti, i la figura de l'androgin tot defensant que "tots hauríem de ser-ho per poder llegir i endevinar el destí". Una teoria seva és que "alguns de nosaltres ho som; l'èsser humà no és ni home ni dona, té aquests dues vessants que defineixen l'èsser humà en la seva totalitat". Així, Travesti "mostra metafòricament l'estranyesa més fascinant de l'èsser humà, l'edat més fascinant, l'adolescència". L'escriptor no va dubtar a assegurar que "tots els adolescents són artistes" i va lamentar que "ningú s'ocupa d'ell, és com una ferida viva, un ésser inquietant i confús que defineix la sensibilitat de l'artista". Tenint en compte que "la revolta és l'estat natural de l'adolescència, Salvador Dalí és l'èsser revoltat per excel·lència" i això li va permetre perdonar-li "les seves comicitats, excentricitats i estupideses polítiques perquè ell ja no va crèixer a partir dels 17 anys, va ser un adolescent vell amb uns bigotis molt grans".     

"Ens estan robant l'empatia"     

Al final de l'acte, l'escriptor va ser molt contundent quan se li va demanar la seva opinió sobre la intel·ligència artificial i el sentit de l'art en l'època contemporània. Va parlar de com "la gent dolenta ens està robant l'empatia" i va esmentar Elon Musk i les seves afirmacions sobre la manca de necessitat d'ètica i d'empatia perquè són signes de feblesa. L'escriptor va rescatar el pensament de la filòsofa Hannah Arendt, que definia la humanitat a través de l'empatia. "Avui assistim a un assalt a la condició humana, hi ha un acceleracionisme promogut per la gent del món de la tecnologia que el controla econòmicament i que, en el fons, és una mena de feixisme". Per a Mircea Cărtărescu, l'art "sempre ha anat en contra de la deshumanització, és essencial en la salut mental de la humanitat en una època de bogeria". L'escriptor va afirmar que, respecte a la IA, vivim "un perill suprem perquè la IA no és una eina com una altra" i va posar en evidència que "el veritable perill és el seu ús militar perquè aquesta pot prendre decisions per si mateixa". En el camp de l'art, la IA suposa "una temptació" per als creadors. De fet, ja han sorgit escàndols literaris. "És una realitat trista", va assegurar, tot reclamant que "la IA marxi del camp de l'art, no hi té res a fer".    

La presència del reconegut escriptor a Figueres es va allargar l'endemà quan va visitar la casa natal de Salvador Dalí acompanyat per la historiadora de l'art i regidora de Cultura de l'Ajuntament de Figueres, Mariona Seguranyes, i la biblioteca Carles Fages de Climent on va copsar, de primera mà, com la seva obra és llegida amb entusiasme.

 

[Fotos: Jordi Blanco - font: www.emporda.info]