Tots els mots que anem perdent

Em ve una nostàlgia insondable d’aquell parlar tan ric, tan variat, tan genuí, tan nostre 

Escrit per Estel Solé

La bestia ve enfadada, més aviat dolguda, decebuda, amb una desolació que li inflama la indignació. “Vols que t’expliqui què ens ha passat? És gros, eh!” Ha anat a comprar petards amb el meu fill. El petit de casa es deleix perquè arribi la revetlla i s’ha assabentat que a la botiga de pirotècnia del poble, avui i només avui, si hi vas a comprar acompanyat d’una persona de més de seixanta-cinc anys, et fan un 25% de descompte. No ha trigat ni dos minuts a telefonar a la meva bes-tia, la germana del meu difunt avi, que sempre ha estat una àvia per a mi, i que ara és per a ell com una altra àvia, tot i que en realitat seria la seva rebes-tia. Total, que el nano l’ha persuadida, amb el seu entusiasme i la seva exquisida retòrica de futur venedor de vés a saber què, fins a aconseguir que l’acompanyés a comprar els petards. En tornar, ell feliç com un gínjol i ella que treia fum pels queixals. La bes-tia té un caràcter que calça’t si et toca el rebre a tu, però la seva mala jeia és ben divertida quan va adreçada a un altre. M’agrada de veure-la enfadada quan l’esbroncada no va cap a mi, perquè trobo que, anestesiats com estem tots socialment, ja no s’estila de veure gent escandalitzada per greuges ètics, morals, democràtics o bé lingüístics, com és el cas. “Tres xicotes, hi havia rere el taulell. Xerraven entre elles i no feien cas de la clientela”, em diu. “M’he atansat a una i li he demanat si ens podia despatxar. Doncs, no t’ho creuràs… M’ha mirat amb cara d’estaquirot. Em somreia com si fos aturadeta fins que m’ha dit: perdoni, però no l’entenc. Despatxar, reina, despatxar. No saps què vol dir?” El meu fill que fa estona que em guaita de reüll, prem els llavis com volent dir: s’ha ben enfadat. I aleshores la bes-tia ha deixat anar un monòleg en què mig es dolia, mig s’exasperava d’adonar-se que anem pel pedregar. Amb aquest jovent, està tot perdut, ha sentenciat. I després ha doblegat el coll, encorbant l’espinada, ella, tota teatral, i s’ha endut les mans a la boca. M’han vingut basques, fins i tot. Quina angúnia!, ha deixat anar. I ha tancat el discurs amb un sospir de plany i resignació.

El meu fill em parla i m’insisteix que anem a tirar petards, però jo ja no l’escolto, perquè he trobat que la tieta té tota la raó i he sentit, també, una pena pels mots que anem perdent i per tot allò que evoquen i deixem enrere, aquella vida d’abans, els dies compartits amb els nostres avis i àvies, aquells homes i aquelles dones que tal vegada deixaven anar alguns barbarismes o expressions populars, tradicionals, dolcíssimes i divertides, al meu entendre, com ara busson, en comptes de bústia, o vegilar en comptes de vigilar, o llavòrens en comptes d’aleshores, o les lentes, en comptes de les ulleres, o el ressibidor, en comptes del rebedor, o bé antes quan volien dir abans. D’ells i d’elles en vam aprendre paraules precioses que ara, com bé apunta la bes-tia, són moribundes o, algunes, ja sepultades. Ara em ve una nostàlgia insondable d’aquell parlar tan ric, tan variat, tan genuí, tan nostre, i em sento afortunada, com a catalanoparlant, d’haver-lo pogut aprendre dels avis i les àvies, de la mare i de les tietes, de la societat d’antes, en general. No em cal aclucar els ulls per tornar a tenir sis anys i anar, un diumenge, de bracet amb la bes-tia a comprar nata a la pastisseria i que la Núria, la mestressa, rere el taulell, en acabar d’enllaçar un tortell amb aquell fil vermell que permetia de traginar el paquet, digués: ja us despatxen? Anant a comprar amb l’àvia vaig aprendre a agafar tanda i a casa seva, quan estava malalta i em feia mandra de menjar el peix bullit amb patates llaurades, vaig aprendre què volia dir peixar, mentre ella em posava la forquilla plena a la boca. Vaig aprendre murri i anar a la quinta forca, i caure de la figuera, i l’any de la picor, o tenir-ne el pap ple. I no veure-hi tres dalt d’un burro, o fer l’agost, o firar-se, o xalar de valent, o perdre el senderi, i fer o ser un poca-solta i un pelacanyes. Vaig aprendre malgirbat i esgarriat, i tenir fred de peus, i anar a mal borràs i no girar rodó, i treure’s la son de les orelles, i badar boca o no badar-ne, i tenir el cap per a pom d’escala, i créixer com una carabassera, i mira’m i no em toquis, i n’hi ha per a llogar-hi cadires, i ser més tossuda que un gat borni, i –ras i curt– un fotimer de frases fetes, de dites, d’expressions i de mots que costa de sentir en el dia a dia i que enyoro terriblement. Per aquest motiu, tot sovint, com una mena d’obligació moral i lingüística, procuro de fer-les servir amb els meus fills perquè no les perdem del tot. Perquè, com diu la meva bes-tia, el parlar dels joves és tan planer, tan fat, tan poca cosa que ara ja ningú no despatxa la clientela, però és que ni tan sols podem pagar amb targeta en acabar-nos el cafè, perquè ara tot és “efectiu o tarja”, tot és castellà o anglès, i tenim els mots i les dites en coma, tots esmorteïts, tan esprimatxats, tan arraconats que ens cal, amb urgència, de salvar-los, com ens diu el títol del llibre de l’estimat i admirat Jordi Badia.

 

[Font: www.vilaweb.cat]