Per què tants joves es giren d’esquena a la IA?

L'auge del moviment anti-IA defensa de protegir la privacitat i l'autonomia de l'usuari en un món en què els bots i l'automatització s'obren pas amb força

La demanda d'aparells sense IA ni connectivitat a internet, com ara l'iPod, s'ha disparat en els darrers mesos (f). Fotografia: Feureau/Wikimedia Commons 

Escrit per Catherine Thorbecke

La tendència tecnològica més engrescadora de l’any no té res a veure amb la intel·ligència artificial (IA). Són els anomenats cyberdecks: uns ordinadors personals estranys, de fabricació casolana i altament personalitzables que rebutgen de manera explícita la integració de la IA. Semblen attrezzo d’un film de cyberpunk, i solen fabricar-se a partir d’una Raspberry Pi i peces de recanvi. Una afeccionada a l’electrònica que té vídeos sobre cyberdecks que acumulen desenes de milions de visualitzacions diu: “Hem de protegir els cyberdecks de la IA i de les macrocorporacions.”

El furor pels cyberdecks s’afegeix al ressorgiment de l’iPod entre els internautes de la generació Z: molts usuaris, de fet, cerquen models que van sortir al mercat quan ells encara no havien nascut. L’any passat, les vendes d’iPods al portal de tecnologia recondicionada Back Market s’enfilaren gairebé d’un 50%; i al portal de vendes en línia eBay, la paraula clau “iPod” rebé més de 1.300 cerques l’hora.

El ‘cyberdeck’ de l’autora

La tecnologia analògica no ha passat mai de moda, però això no tracta exactament de nostàlgia. Quan Google anuncià que integraria la IA al seu motor de cerca, el trànsit del cercador DuckDuckGo, que no fa servir IA, repuntà. Pocs usuaris tenen un vincle emocional amb el seu cercador: la gent vol poder triar com funciona la tecnologia que fan servir. L’auge del moviment anti-IA –que defensa un maquinari i programari que protegeixi la privacitat i l’autonomia de l’usuari en un món en què els bots i l’automatització s’obren pas amb força– és una resposta lògica dels consumidors a una revolució tecnològica sobre la qual ningú no els ha demanat mai l’opinió.

És possible que la IA sigui inevitable, però Silicon Valley no aconseguirà mai que sigui atractiva. La tendència dels dispositius monofuncionals i anti-IA em recorda als inicis del sector tecnològic, quan les empreses competien per fer arribar al mercat artefactes estranys amb la promesa de connectar les persones i democratitzar la informació.

Amb el pas del temps, els gegants del sector consolidaren el seu poder i convertiren els seus dispositius en ecosistemes tancats i monopolístics, dissenyats per ser addictius i invasius. Les xarxes socials esdevingueren focus de discursos intolerants i perillosos, amb conseqüències especialment devastadores per als usuaris joves.

No és estrany, doncs, que la gent es decanti per màquines que fan menys. N’entenc l’atractiu. Els meus ginys favorits d’enguany han estat dispositius d’un sol ús que, sovint de manera subtil, refusen de participar en la cursa armamentística de la IA. Faig servir el meu lector electrònic diminut cada dia, precisament perquè l’única cosa que puc fer-hi és llegir llibres. Fa poc, vaig comprar un bloc de notes digital de l’empresa japonesa de papereria King Jim que l’única cosa que em permet de fer és escriure esborranys, sense la distracció d’internet ni la nosa dels suggeriments de la IA. I, per si no n’hi hagués prou, ve amb una funda transparent que sembla treta de mitjan anys 2000, el darrer gran moment cultural de tecnooptimisme.

Karen Hao, autora del llibre Empire of AI (“Imperi de la IA”), una crònica mordaç i incisiva sobre el naixement i creixement de la IA, ha estat una de les participants més destacades en The AI Resist List (“La llista de resistència de la IA”), un projecte que ofereix instruccions per als usuaris que vulguin purgar la IA del seu entorn digital. Alhora, algunes organitzacions ensenyen als usuaris a “enverinar” les seves dades d’ús per evitar que les grans empreses puguin fer-les servir per a entrenar la IA. Són dos senyals inequívocs del rebuig polític i cultural, com més va més ampli, a una tecnologia que s’ha implementat més de pressa que no pas pot entendre i consentir el públic, si més no, de manera informada.

De fet, el sector tecnològic ja ha començat a prendre’n nota. En una entrada al bloc publicada aquesta setmana, el president de Microsoft, Brad Smith, es referia explícitament a les crítiques dels estudiants universitaris als discursos de graduació que esmentaven la IA, i els considerava un “crit poderós d’atenció per al sector tecnològic”. Els joves, escrigué Smith, solen ser els primers d’adaptar les tecnologies noves, cosa que fa que el rebuig a la IA sigui encara més significatiu.

Smith té raó: la generació Z ha passat més temps que cap altra en un món regit pels algorismes. Sap perfectament què se sent quan les plataformes exploten l’atenció de l’usuari i optimitzen fins el detall més petit amb l’objectiu de mantenir-lo enganxat. També han vist la facilitat amb què la conveniència pot convertir-se en dependència: poques coses són més fàcils que delegar els deures i els treballs a la IA. Però, per desenvolupar l’intel·lecte, aquest esforç mental que es delega a la IA és, precisament, el més important. Bregar amb un problema és la manera com els joves aprenen a jutjar, a tenir bon gust, a ser resilients i a desenvolupar totes les habilitats que els caldran per prosperar en aquesta època de canvis ràpids.

Cal reconèixer que Smith ha gosat de fer allò que el seu sector ha de fer més sovint: parlar de la IA en termes que sonin humans i propers. L’article parla de les múltiples aplicacions de la tecnologia més enllà de l’àmbit estrictament tecnològic: els bombers que la fan servir per detectar incendis forestals abans no s’escampin, els operaris que l’empren per retirar mines terrestres a Ucraïna, entre més. Es miri com es miri, és un argument molt més potent a favor de la IA que no pas fingir que és conscient.

Però aquestes aplicacions, per útils que siguin, justifiquen l’adopció obligatòria de la IA en qualsevol àmbit? Els consumidors joves diuen que no. Serà una distinció clau per al sector tecnològic durant els anys vinents.

L’argument que sovint se sent a Silicon Valley és que resistir-se a la versió del progrés que defensa el sector tecnològic equival a rebutjar el progrés en si mateix. La idea que la IA és inevitable és, sens dubte, una manera molt convenient de simplificar els debats sobre els drets d’autor, la creativitat, els deepfakes o els costs ambientals de la IA. El furor anti-IA lluita contra aquest fatalisme, tot defensant que els únics responsables de triar quina tecnologia fan servir i quina no –i quines dades cedeixen i quines no– han de ser els usuaris.

Està condemnat al fracàs, el moviment anti-IA, ateses les desenes de milers de milions de dòlars que els gegants del sector han invertit en aquesta tecnologia? Probablement. Sigui com sigui: visca el moviment anti-IA!

[Font: www.vilaweb.cat]