Musica, dança, fotografia e rets socials son venguts d’aisinas de resisténcia per una nòva generacion de joves indigènas que defendon lors territòris e lor cultura
Escrich
per Ferriòl Macip
De joves
indigènas brasilièrs utilizan l’art e los rets socials per aparar lors
territòris, lengas e de culturas davant los efièches de la crisi
climatica. L’ÒNU
a donat la paraula a tres d’aqueles joves a l’escasença de la
Jornada Internacionala dels Pòbles Indigènas, celebrada ièr dimenge 9 d’agost:
la dançaira Marciele Albuquerque, del pòble munduruku, la
cantaira Kaê Guajajara, del pòble guajajara, e lo
fotograf Cristian Wariu, del pòble xavante,
transforman lor creativitat en una forma de resisténcia.
Marciele Albuquerque,
originària de Juruti, en Amazonia, se remembra d’una enfança ont la selva
fornissiá aisidament de noiridura a sa comunautat. Uèi, la situacion a cambiat.
«Fa mai caud cada an. La frucha es pas tant abondosa coma abans», çò explica.
Las sasons de pluèja e de secada son tanben vengudas mai extrèmas. Per ela, que
fa de la dança una forma de revendicacion, l’art a una foncion clara: «Es un
biais de luchar».
De son
costat, Cristian Wariu constata,
dins la region de
Cerrado, una intensificacion dels fuòcs. Per el, las consequéncias van
plan mai luènh que la destruccion dels ecosistèmas: los fuòcs perturban la
cadena alimentària dels xavantes e favorisson l’arribada d’aliments mens
favorables a lor santat. Wariu vei tanben la comunicacion coma un terren de
lucha: «La delimitacion de las tèrras es pas solament una question politica:
cal tanben ocupar l’espaci mediatic e numeric», çò afirma.
Per Kaê
Guajajara, la crisi climatica es ligada als sègles de pression que los
an patits los territòris indigènas. La musica li permet de contar aquesta
istòria e de mesclar los cants tradicionals amb de sonoritats contemporanèas.
Dins sas cançons parla de desboscament, de desplaçaments forçats e de defensa
dels territòris. Una de sas cançons mai conegudas, “Sumaúma“,
celèbra aquel arbre
gigant considerat coma lo “Rei de la Forèst”. «Aimi fòrça aquela
cançon perque ditz que, quina que siá la quantitat de betum escampada sul sòl,
las raices finiràn totjorn que traucaràn. Contunharàn de créisser, coparàn lo
betum e reprendràn lors dreches».
D’aquel
biais, aquela jove generacion indigèna tresmuda la cultura en nautparlador. Musica, art, rets
socials e fotografia lor permeton de far conéisser çò que vivon, de combatre la
desinformacion e de transmetre lors culturas. E coma las raices de la sumauma, lor
messatge es simple: quitament jol betum, la vida pòt tornar créisser.
La crisi climatica, que tanben la patissèm fòrça en Occitània, a cambiat prigondament la vida vidanta dels pòbles indigènas en Brasil. De temperaturas mai nautas, de secadas, d’inondacions, d’incendis e la desaparicion de ressorsas naturalas menaçan lors territòris e lors biaisses de viure. Ara, la nòva generacion de joves refusan de demorar silencioses: utilizan la cultura e los rets socials per se far ausir.
Face à la crise climatique, la jeunesse autochtone du Brésil fait de sa culture une résistancehttps://t.co/qrQ5yrOEOd
— ONU Info (@ONUinfo) August 7, 2026
[Imatge: Cristian Wariu - sorsa: www.jornalet.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário