Samira Kadiri: «La Mediterrània és una sola espiritualitat cantada»

Samira Kadiri oferirà al FëMAP un viatge per la riba mediterrània a través dels cants sacres andalusins i sefardites 

La soprano i musicòloga marroquina Samira Kadiri 

Escrit per Meritxell Tena

Crítica i bloguera

La soprano i musicòloga marroquina Samira Kadiri és reconeguda per la seva tasca de recuperació i difusió del patrimoni musical andalusí, sefardita i mediterrani. Amb formació lírica occidental i un profund coneixement de les diverses tradicions que estudia, ha bastit una visió artística personal basada en cercar i celebrar la memòria comuna d’aquests pobles, la història dels quals conflueix i es trena al voltant del mateix tronc des de fa segles malgrat les diferències lingüístiques i religioses. I tot, explica Kadiri, gràcies al mar que compartim i que esdevé un camí invisible per compartir, un camí sinuós ple de significats ocults i amb ressonàncies d’eternitat.

Hem parlat amb la cantant en ocasió de la seva pròxima visita al Festival de Música Antiga dels Pirineus (FëMAP), on es presentarà acompanyada de l’Ensemble Andalusí amb l’espectacle De las Alpujarras a Arafat, una recopilació de cants sagrats entre Orient i Occident. Un cant al diàleg i a la celebració d’allò que ens uneix per sobre les fronteres que podrem gaudir el 12 d’agost a Encamp (Andorra) i el 13 d’agost a Puigcerdà (Cerdanya).

Ha rebut una formació musical clàssica com a soprano. Quina influència ha tingut l’estil clàssic en la seva expressió artística?

La meva formació clàssica ha estat el fonament i la brúixola del meu recorregut. El cant líric (bel canto) m’ha transmès el rigor de la respiració, la precisió de la dicció, el respecte pel text i la consciència de la veu com a instrument de narració. Però, sobretot, m’ha ensenyat la paciència i l’escolta del silenci. Avui, quan m’apropo als cants sagrats i profans de la Mediterrània, els treballo amb aquesta mateixa exigència clàssica. La música clàssica és l’estructura, l’esquelet. Les músiques tradicionals són la carn, el color i la memòria. L’una il·lumina l’altra. Sense aquesta disciplina, no podria transmetre la fragilitat i la força d’aquests cants com es mereixen.

L’interessa el diàleg entre les tradicions mediterrànies. Quins valors, influències o sensibilitats comparteixen aquestes cultures?

La Mediterrània és un sol mar amb mil ribes i una sola espiritualitat cantada. Allò que ens uneix és una sensibilitat comuna: la melangia joiosa, i la importància de l’oralitat, de la poesia i del ritual. També compartim modes musicals, instruments i una relació molt íntima amb allò sagrat en la vida quotidiana. La pregària cantada, la lamentació i la celebració travessen totes les nostres cultures.

«En un món que aixeca murs, la música ens recorda que les nostres pregàries es responen d’una riba a l’altra.»

I què és el que més les diferencia?

Allò que ens diferencia són les llengües, les històries i els ritus de cada port. Al Marroc, hi trobem la tradició andalusina i el sufisme. A Espanya, les saetas, les Alpujarras i la memòria morisca. A Orient, el maqam [sistema de modes melòdics de la música àrab tradicional] i el cant religiós. Com a investigadora, la meva tasca és cercar aquests ponts invisibles. El diàleg mediterrani no és una fusió que esborra les diferències: és una polifonia en què cada veu conserva el seu color però canta amb les altres.

Què veurem al FëMAP? Com descriuria el seu espectacle, De las Alpujarras a Arafat – Cantos Sagrados entre Oriente y Occidente?

Es tracta d’una composició espiritual que teixeix un vincle entre tradicions musicals sagrades compartides. Amb el meu conjunt andalusí, proposem un teixit híbrid que celebra la memòria mediterrània. L’espectacle és un viatge artístic on es combinen músiques procedents de les tradicions d’Orient i d’Occident. Hi presentem peces medievals d’ànima andalusina cantades en diverses llengües algunes gairebé oblidades avui en dia: l’haketia o ladí [variant judeocastellana parlada per la comunitat sefardí al nord del Marroc], l’aljamiat espanyol [pertanyent a la tradició morisca, és a dir, dels musulmans convertits a la força després de la conquesta de Granada i que van mantenir elements de la seva cultura en secret], el gallec-portuguès…

Quin és el missatge?

El missatge principal és el de la unitat en la diversitat. De Las Alpujarras a Arafat és el camí entre dues muntanyes sagrades i simbòliques: les Alpujarras, últim refugi dels moriscos a Espanya, i Arafat, cim del pelegrinatge i de la pregària [per als musulmans que viatgen a La Meca]. Vull mostrar que els nostres cants sagrats, malgrat les diferents llengües, comparteixen els mateixos anhels: la recerca espiritual, la pau, la memòria i la fraternitat. En un món que aixeca murs, la música ens recorda que les nostres pregàries es responen d’una riba a l’altra.

«El missatge principal és el de la unitat en la diversitat.» 

Quina recerca ha dut a terme per confegir el repertori?

Hem treballat per ressuscitar poemes sufís moriscos i khamriyat [gènere poètic àrab conegut com a poesia del vi que celebra el banquet, l’amistat, l’amor i els plaers de la vida] així com romanços sefardites. El repertori navega entre el muwashshah [forma poètica i musical pròpia d’Al-Andalus, una de les manifestacions més refinades de la cultura andalusí], la cantiga i el gallec-portuguès. Aquestes formes, tot i estar geogràficament allunyades, s’assemblen i es troben de manera sorprenent en el maqam, la melodia i la interpretació. 

[Font: www.nuvol.com]