A 'Les conseqüències' (Proa), Pere Antoni Pons ens parla d'una illa que ha anat cedint espai, llengua i memòria fins al punt de preguntar-se què en queda, del país que havia estat.
Pere Antoni Pons
Escrit per Guerau Xipell Casol
Historiador per la UB i gestor cultural per la UOC
Pons no escriu una novel·la de denúncia, ni un al·legat contra el turisme,
ni un manifest identitari. Escriu una història de persones. Tanmateix, mentre
aquestes persones estimen, s’equivoquen, recorden, callen i en definitiva viuen
les seves vides, el país i la cultura on viuen immersos es desfà. La història
que explica aquest thriller és la d’una investigació relacionada amb una
expedició nazi al poble de l’autor, Campanet, als peus de la serra de
Tramuntana.
La Mallorca que apareix a la novel·la és recognoscible perquè fuig dels
tòpics. No hi ha ni folklorisme ni nostàlgia complaent. Hi ha la constatació
que l’illa ha estat sotmesa durant dècades a dues forces que han alterat
profundament la seva manera de ser. D’una banda, un espanyolisme persistent que
ha relegat la llengua i la cultura pròpies a una posició subordinada, clarament
inferior i, fins i tot, anecdòtica. De l’altra, un model turístic que ha
convertit el territori en una mercaderia i que ha acabat transformant no només
el paisatge, sinó també les relacions humanes i la manera d’habitar-lo.
El gran encert de Pere Antoni Pons és que mai no converteix aquestes
qüestions en un discurs explícit. No hi ha personatges que pronunciïn llargues
reflexions sobre la identitat nacional ni cap voluntat de dictar conclusions al
lector. Tot emergeix de manera orgànica. El feixisme al qual es va sotmetre
l’illa després de l’alçament franquista hi apareix com un fet que altera la
vida quotidiana actual, no com una disquisició purament teòrica.
El turisme hi apareix no tant com una activitat econòmica, sinó com un
model de país que condiciona totes les altres dimensions de la vida; la feina,
el paisatge, l’habitatge, la llengua i, en definitiva, la manera com les
persones s’expliquen a si mateixes. La novel·la no cau en la caricatura ni en
el victimisme. Sap que la realitat és sempre més complexa que qualsevol
consigna i, precisament per això, el seu retrat resulta tan convincent.
Però si el llibre funciona és, sobretot, perquè Pere Antoni Pons escriu
suaument. La seva prosa té una qualitat que sovint passa desapercebuda perquè
no busca exhibir-se. És una llengua planera, neta i elegant, construïda amb una
precisió admirable. Hi ha autors que confonen complexitat amb barroquisme, Pons
demostra just el contrari. En las seva senzillesa rau la seva qualitat.
Aquesta manera no implica pobresa
expressiva. Al contrari. Les frases respiren naturalitat, els diàlegs sonen
autèntics i les descripcions tenen la mesura justa. És una escriptura que
confia més en el ritme que en l’ornament, més en la precisió que en
l’efectisme. Segurament la seva experiència periodística té un efecte clar en
la seva manera d’escriure.
També destaca la manera com està construït l’argument. Les conseqüències és una novel·la que es deixa llegir amb una facilitat sorprenent, de fet jo ho he fet en un cap de setmana. El relat avança sense interrupcions, amb una progressió constant que desperta la curiositat sense necessitat de recórrer a grans girs argumentals. L’interès neix dels personatges i dels seus conflictes, no de l’artifici narratiu. En aquest sentit, Pere Antoni Pons demostra una gran capacitat per administrar el ritme. La novel·la atrapa perquè els seus personatges resulten creïbles i perquè els seus dilemes són universals, encara que estiguin profundament arrelats en una realitat mallorquina molt concreta. Aquesta és una qualitat que sovint s’infravalora i que, en canvi, constitueix una de les bases de tota bona narrativa.
Pere Antoni Pons
Ara
bé, això no significa que l’obra sigui exempta de limitacions. La primera té a
veure amb l’estructura dels capítols. La brevetat amb què estan plantejats
contribueix a donar agilitat al conjunt, però també provoca una certa sensació
d’esquematisme. Hi ha escenes que semblen acabar just quan començaven a
desplegar tota la seva força dramàtica. Alguns personatges i alguns conflictes
haurien guanyat densitat si l’autor els hagués concedit unes quantes pàgines
més. No és tant una mancança com la impressió que el material narratiu donava
per a una exploració encara més profunda.
La segona reserva afecta la construcció
general del relat. La novel·la avança de manera molt lineal, gairebé sense
alteracions estructurals ni canvis de perspectiva que obliguin el lector a
reinterpretar el que ha llegit. Aquesta opció fa que la lectura sigui molt
clara i accessible, però també redueix una mica la capacitat de sorpresa. Sense
necessitat de recórrer a artificis, alguna fractura temporal o algun
desplaçament del punt de vista hauria aportat més complexitat a una història
que, per temàtica i ambició, podia permetre’s assumir algun risc formal més.
Malgrat això, aquestes observacions no
desdibuixen els mèrits d’una novel·la que sobresurt precisament per la seva
honestedat. En un moment en què bona part de la narrativa contemporània sembla
obsessionada per la pirueta formal o pel gir inesperat, Pere Antoni Pons opta
per una literatura que posa tota la confiança en els personatges, en la llengua
i en la capacitat del lector de llegir entre línies. És una aposta molt més
exigent del que pot semblar.
Quan es tanca el llibre, queda la sensació que el títol és molt més que una simple referència argumental. Les conseqüències no són només les dels personatges, sinó també les d’una illa que ha anat cedint espai, llengua i memòria fins al punt de preguntar-se què en queda, del país que havia estat. Poques novel·les recents han sabut formular aquesta pregunta amb tanta delicadesa i amb tan poca estridència. I, probablement, és aquí on rau la seva grandesa.
[Fotos: Ester Roig - font:
www.nuvol.com]
Sem comentários:
Enviar um comentário