La comunitat de kurds a Catalunya, formada per unes 400 persones, crea una nova associació per impulsar una cultura i un idioma històricament perseguits i criminalitzats en quatre estats.
 |
Kurds ballant a una manifestació a Barcelona
Escrit per Víctor Yustres Santiago
Una llengua perseguida en quatre estats
El Kurdistan és la nació sense estat més gran que hi ha al món. Es calcula que hi ha entre 30 i 40 milions de kurds al planeta, tot i que no es disposa d’un cens rigorós. Al principi del segle XX, amb la descolonització i després de la Primera Guerra Mundial, es va fer un repartiment artificial de la zona que coneixem com a Orient Mitjà, cosa que va donar lloc a la disposició actual de Turquia, Iran, Síria i Iraq. La població kurda va quedar separada entre aquests països, dividida en quatre zones: Bakur (Kurdistan del Nord, a Turquia), Rojava (Kurdistan Occidental, a Síria), Başûr (Kurdistan del Sud, a l’Iraq) i Rojhilat (Kurdistan Oriental, a l’Iran). Tot el Kurdistan abasta fins a 500.000 quilòmetres quadrats compresos entre dues serralades: la del Taure, a l’est de la península d’Anatòlia, i la del Zagros, al límit occidental de l’altiplà de l’Iran.
La llengua majoritària de la població del Kurdistan és el kurd, una llengua irànica que pertany a la família de les indoeuropees. Té diverses variants dialectals: les dues principals són el kurmanji (que es parla principalment als territoris kurds de Turquia, Síria i occident de l’Iraq) i el sorani (predominant a l’orient dels territoris kurds de l’Iraq i a l’Iran).
 |
El kurd a Bakur: una criminalització constant
Actualment, la pitjor situació per als kurds i la seva llengua es dona a Bakur, el Kurdistan de Turquia. Des que es va crear el 1923, l’Estat turc ha negat reiteradament l’existència del poble kurd —que representa uns 20 milions de persones al país—, ha prohibit l’idioma kurd i, durant dècades, ha perseguit, empresonat i torturat persones kurdes pel fet de parlar la seva llengua materna. “Només el fet de ser tu mateixa, parlar la teva llengua o fins i tot celebrar una festa o xiular una cançó kurda, ja eren prou motiu per patir repressió i tenir problemes. El meu pare va estar a la presó molts anys i el van torturar. I la resta de la família sempre hem tingut conflictes amb l’Estat turc, també”, explica la Xezal, originària d’Amed i exiliada a Catalunya des de 2019 (utilitza un nom fictici per seguretat). La llengua kurda no és reconeguda oficialment i continua exclosa de l’educació pública (només es pot fer com a assignatura optativa en alguns casos). L’expressió simbòlica i política kurda pateix restriccions constants, i diversos partits prokurds han estat il·legalitzats o sotmesos a processos judicials al llarg de les darreres dècades. Tot i això, el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), considerat il·legal i terrorista per Turquia, ha mantingut durant dècades la lluita armada contra el govern turc, fins al 2025, moment en què el seu líder, Abdullah Öcalan, que està en una presó turca des de 1999, va anunciar la dissolució del grup i s’ha iniciat un procés de pau i negociació.
Una altra activista kurda de Bakur exiliada a Barcelona, la Nupelda (també nom fictici), explica que la discriminació per parlar kurd és transversal a tota la societat i posa alguns exemples. “A l’escola, t’humiliaven i fins i tot et pegaven si parlaves kurd o per no saber parlar bé el turc. Si anava a l’hospital a acompanyar la meva àvia quan estava malalta, com no sap parlar turc li cridaven i la tractaven malament. Fins i tot la meva mare, que parla turc, però té accent kurd, rebia violències i l’havíem d’acompanyar jo o els meus germans a fer gestions per la ciutat tota l’estona. Una persona kurda que no sàpiga parlar bé el turc no pot solucionar cap problema en el seu dia a dia. Ha calat tant la deshumanització cap al poble kurd entre la població turca que el millor que et pot passar és que et tractin amb pena”, relata. A més, afegeix: “Una persona kurda que parli la seva llengua o que defensi els seus drets mai serà contractada en el sector públic a Turquia i li serà molt difícil trobar una bona feina”. Fa un parell d’anys, les autoritats turques fins i tot van detenir una cinquantena de persones acusades de “propaganda terrorista” pel fet d’haver ballat o cantat cançons kurdes en casaments.
L’escola turca discrimina el kurd… però hi ha escletxes
Un dels espais on més repressió hi ha hagut cap a la comunitat kurda i la seva llengua a Turquia és el sistema educatiu. “Jo vaig arribar sense saber turc a l’escola i els companys i professors em cridaven, em deien que era estúpida i em pegaven. I si ets kurd i vius en ciutats de majoria turca com Istanbul o Ankara, el més habitual és que rebis assetjament per part dels companys també”, explica la Nupelda, que apunta a discriminacions que arriben fins a la seva etapa universitària. “Un professor a la universitat em va dir que els kurds érem terroristes i que volíem trencar el país. Jo havia de fer una entrevista amb ell perquè m’acceptés un projecte; ni tan sols anava a defensar la meva cultura ni el meu idioma. Però ell volia humiliar-me i, evidentment, em va excloure del programa. Si ets kurd i vols progressar en la societat, et forcen a renegar de la teva identitat”, apunta la jove kurda.
Tot i que les autoritats turques intenten que l’escola sigui un espai d’assimilació, fa més d’una dècada que s’han obert algunes escletxes. Com explica Mukaddes Akin a Nationalia, el kurd va ser introduït com a assignatura optativa (habitualment dues hores setmanals) a les escoles públiques l’any 2012, dins del programa de Llengües i dialectes vius, però la implantació ha estat limitada. Catorze anys després, només uns pocs milers d’alumnes poden assistir a aquestes classes, a causa de la greu manca de professorat i de les pressions socials, polítiques i culturals que en limiten l’oferta i fins i tot la difusió. Malgrat els obstacles, el darrer curs 2025-2026 s’hi van inscriure més de 60.000 alumnes.
En un context de tímida obertura de l’Estat turc als drets culturals i lingüístics del poble kurd, entre 2006 i 2011, el CIEMEN i l’associació kurda Kurdi-Der van impulsar un projecte de cooperació internacional que consistia en la formació de 500 professors per a l’ensenyament de llengua kurda, precisament per cobrir tant la mancança de professorat capacitat com de materials didàctics adequats.
No perdre la llengua a l’exili
A Catalunya, la comunitat kurda no és gaire nombrosa, comparada amb la d’altres nacionalitats. Segons fonts kurdes a la diàspora, a Catalunya hi viuen entre 350 i 400 persones kurdes. La gran majoria resideixen a Barcelona, unes 250, o a l’àrea metropolitana, però també es comptabilitzen nuclis importants a Manresa, on n’hi viu una cinquantena, o a Lleida, on hi ha uns 10 o 15 kurds instal·lats. La gran majoria són provinents de Bakur, però també hi ha alguns de Rojava i de Rojhilat.
Crear comunitat per recuperar la llengua
La diàspora kurda a Catalunya, tot i que dispersa i poc nombrosa, ha començat a organitzar-se fa pocs anys per reforçar els llaços comunitaris. Han creat un grup de WhatsApp en el qual intercanvien informacions i experiències, donen suport a les persones kurdes nouvingudes i comparteixen contactes laborals o per a fer tràmits burocràtics. I també han impulsat una nova associació cultural kurda a Barcelona, anomenada Berfin. Aquest nom fa referència a una flor que creix entre la neu als cims de les muntanyes kurdes.
Un dels objectius de l’associació és impulsar l’ensenyament de la llengua kurda a Catalunya, especialment per a la mateixa comunitat kurda a la diàspora i els seus fills, ja que molts l’han perduda. “És molt important que es creïn projectes com aquest en què els nens i nenes puguin trobar-se de manera freqüent per aprendre kurd i comunicar-se entre ells. En països com Suècia o Alemanya, on la diàspora kurda té més de quaranta anys d’implantació, hi ha cursos i materials didàctics que s’han creat perquè les famílies kurdes tinguin una oferta educativa pels seus fills i filles en llengua kurda. Aquí, com que la comunitat és tan petita, encara hi ha una manca de polítiques públiques per part de les institucions catalanes per fomentar aquest tipus de programes”, explica Sharifi.
La cultura, la música i la celebració de la cultura kurda seran també els pilars de la nova entitat, que vol centrar-se a fer un festival de música i activitats per la celebració del Newroz, l’any nou kurd, que se celebra el 21 de març. En els seus plans també està fer classes de danses tradicionals o tallers per aprendre a tocar el tanbur, un instrument de corda típic del Kurdistan, similar al llaüt, que ha estat present a Mesopotàmia des de fa més de 4.000 anys.
El principal repte a mitjà termini de Berfin és trobar un local que serveixi com a punt de trobada i d’organització de la comunitat, han sol·licitat un local a l’Ajuntament de Barcelona. De moment, utilitzen sales de la seu del CIEMEN per realitzar algunes de les seves reunions i activitats, com les classes de kurd, que es fan cada dimarts i dijous des del mes de febrer a l’Espai CIEMEN.
De la solidaritat política a l’afiliació cultural
Els vincles entre Catalunya i el Kurdistan venen de fa dècades. Des de la dècada dels vuitanta, associacions com el CIEMEN o el Comitè d’Agermanament Catalano-Kurd van servir per difondre la realitat del poble kurd i per reunir catalans interessats en el projecte polític del Kurdistan i també a kurds expatriats. Alguns catalans s’han apropat al Kurdistan i a la seva llengua, atrets pel projecte polític de Rojava, com és el cas del periodista i documentalista Ferran Domènech. “Vaig anar-hi a viure dos anys, a treballar com a periodista, i vaig decidir aprendre’n l’idioma per poder entendre veritablement la cultura i la gent, ja que gairebé ningú parlava l’anglès. Si hi viatges amb una visió internacionalista, aprendre kurd és fonamental”, explica.
La Mukaddes creu que l’apropament a una llengua a través d’un moviment polític és positiu, però alhora, limitat. “Crec que és reduccionista si la gent només pensa en la comunitat kurda com l’YPG [el nom de la guerrilla kurda de Rojava] o com un moviment de lluita política. Seria genial que, a poc a poc, es fessin més mostres de la llengua i la cultura kurda, també des de l’exili, per conèixer millor qui som els kurds. Per exemple, amb l’organització d’un festival de música amb grups locals del Kurdistan, amb la traducció d’algunes obres literàries al kurd, a través de la divulgació de la nostra cuina… Crec que, a poc a poc, anirem veient aquest canvi”.
Sem comentários:
Enviar um comentário