Israel contra Abraham

 

Escrit per Joanjo Garcia

Tot i que aquells dies s’abstingué de comprar la premsa, va veure el rostre que pretenia esquivar imprès en les primeres planes del diari. Va sentir el seu nom —aquell nom que encara el feria— en la ràdio de la cafeteria de la National Farm School. Li va semblar una profanació aquella pertorbació, precisament allà, en aquella escola tècnica de segona on, fastiguejat per la traïció, s’havia hagut de refugiar de l’escàndol. Va escoltar com el locutor proclamava les virtuts del doctor Waskman amb l’orgull estúpid i exaltat que només un irlandès rabiosament antisemita de Filadèlfia pot sentir per un compatriota nord-americà circumcidat nascut a un llogaret de l’Imperi Rus. El nom de Waskman va ressonar també en la televisió a la nit, mentre sopava, lligat a dues paraules que els perseguiren inevitablement per sempre, a ell i a Waskman, amb desigual fortuna: Premi Nobel. De fet, durant tota la setmana es van repetir les preguntes que mesos enrere, quan l’Acadèmia havia anunciat els guanyadors del 1952, havia hagut de respondre dissimulant la decepció.

—Vostè el coneix, veritat?— li interrogaven alguns estudiants amb la ingenuïtat refulgent que traspuaven els camps de Doylestown que es veien finestra enllà de la classe.

—Vostè el coneix, no és cert? —li preguntaven els estudiants dels cursos superiors amb molta menys ingenuïtat.

Schatz feia una ganyota que volia semblar un somriure i una teranyina d’arrugues prematures se li marcava a les parpelles. Clavava la mirada en l’horitzó de paisatge de Pensilvània i es consolava pensant que aquell refugi existia gràcies als consells que Tolstoi havia donat al rabí Krauskopf sobre la necessitat d’ensinistrar els jueus en l’art de l’agricultura. Aquell lligam —invisible, precari, fictici— amb Tolstoi, a qui també li havien negat el Premi Nobel, l’asserenava. La història, pensava, havia rescabalat l’escriptor rus de la injustícia. Qui se’n recordava de Sully Prudhomme? Havien conegut la posteritat algun dels seus poemes?

Encara era un jove investigador de trenta anys, tenia l’avenir encara al davant, però se li havia entelat amb el… del desengany. No podia saber que, Atlàntic enllà, Waskman també les havia temudes: a les preguntes malintencionades. Li havien perseguit els últims dos anys i justament davant la compareixença de premsa reapareixien: impertinents, ferotges, indomables. Ni tan sols la dolçor del Nobel, podia compensar el tràngol amarg d’haver-se-li qüestionat el mèrit.

—Odin, dve, tri, četyre —va comptar abans d’eixir a la conferència davant els focus de la premsa mundial. Va ajustar-se la corbata de llacet i va enfilar cap al faristol a passes curtes, amb les mans a l’esquena, mentre una fogonada de flaixos el perpetuava mentre ell repetia entre dents Odin, dve, tri, četyre

Nou anys abans, Schatz, havia sentit aquelles mateixes paraules en un murmuri indesxifrable, odin, dve, tri. Tot i que li havien cridat l’atenció, llavors no s’havia entretingut a preguntar-li’n el significat. Les havia atribuïdes a alguna mena de superstició.

Ho va descobrir més tard, per un ajudant de laboratori.

—Un, dos, tres. Significa això, en rus, no és cap conjur. Pots estar-te tranquil.

El dimecres 10 de desembre de 1952, Schatz també les recordà:

—Odin, dve, tri —n’havia millorat la pronúncia en el període d’admiració cap al professor.— Ho pots creure, Vivian? —es lamentava Schatz davant la seua dona.— Sabia comptar. Va conservar els números en la llengua de la infantesa, però després el vell va decidir comptar només fins a u.

Ella intentava confortar-lo. Des que dos anys enrere Schatz havia començat el litigi contra Waskman pel descobriment de l’estreptomicina, el notava diferent d’aquell xicot entusiasta, treballador incansable i investigador brillant, que havia conegut a la Universitat de Rutgers. —Ets el meu major descobriment— li solia dir ell en els llargs passejos pel campus, que sempre els conduïen a admirar la imponent façana d’Old Queens. Tractava d’afalagar-la, a Vivian, quan notava que l’estava començant a avorrir amb la cantarella de com havia arribat a descobrir el segon antibiòtic útil després de la penicil·lina. De Waskman encara parlava amb l’admiració d’un deixeble emmirallat. Repassava els dies que, sota la seua supervisió, havia passat tancat en el laboratori subterrani del departament. No volia que s’hi acostara ningú, sobretot el seu tutor, per por que es contagiara.

—Saps? Prompte acabarem amb la tuberculosi. I només és el primer pas. Els ho dec als xicots de Miami.

Així els deia, «els xicots de Miami», als soldats que havia vist morir en l’hospital militar durant els pocs mesos que havia servit en l’exèrcit. La seua particular contribució a la Segona Guerra Mundial havia estat la d’acompanyar moribunds incurables. Li sangcremava la falta de tractaments. Allà en Miami s’havia conjurat a posar-hi remei. S’havia conjurat a vèncer l’enemic: els bacteris. Quan arribà a Rutgers ningú donava crèdit de la capacitat de treball i de sacrifici. Fins que una nit, vora les dues de la matinada, aconseguí la troballa.

Això havia sigut a mitjan 1945 i, a partir d’aquell moment, el professor Waskman esdevingué menys accessible. Li anul·lava les cites que concertaven. La familiaritat que havien teixit es diluïa pels compromisos acadèmics que el tutor adduïa. Fins i tot, quan no li era possible excusar-se, el feia esperar per entrar al seu despatx; una humiliació. Així i tot, les primeres entrevistes les havien concedides junts, però en privat Waskman li explicava que era massa tècnic, que el seu fervor científic l’inhabilitava per a les relacions públiques. Schatz tractava d’encaixar les crítiques amb comprensió, però les primeres esquerdes de ressentiment i de sospita començaren a separar-los: per què mai el convidava a les conferències sobre les possibilitats del nou medicament que dictava a les universitats de l’estat? Els següents mesos encara empitjorà el diagnòstic. Li quedà clar que el professor Waskman no només volia monopolitzar el reconeixement, sinó que volia arrabassar-li’n els mèrits. Dos anys després, els ponts de la seua relació s’havien esfondrat. I Schatz va entendre que ell havia quedat en la banda equivocada del trencament.

Més tard descobriria que la donació dels royalties a la Universitat de Rutgers que havia signat amb Waskman no era certa, o no era certa del tot. El seu antic tutor rebia diners de la patent, encara que per dedicar-los a una institució que duria el seu nom. Fou llavors que decidí pledejar. Contra tots els consells dels col·legues que l’advertien que una demanda acabaria enfonsant la seua carrera investigadora, acudí a la justícia. Un veritable terratrèmol feu trontollar les rígides estructures universitàries. Al cap i a la fi, qui era el tal Schatz? Només un estudiant que seguia el pla dissenyat pel seu mentor. Qui es creia aquell estudiant de postgrau? Waskman li havia donat l’oportunitat de treballar amb ell, l’havia acollit com en el seu programa, li havia obert les portes del Departament de Microbiologia. Tot i els advertiments, se la jugà.

No corrien bons temps per a la rebel·lia. Just el gener del 1950 el senador McArthy havia fet pública la primera llista d’artistes a qui acusava de comunistes. Ràpidament, es va estendre un aire enrarit de sospita que va escampar-se, sobretot, entre intel·lectuals i activistes. Schatz no podia considerar-se en perill, però Vivian havia reeixit en els ambients contestataris.

—Han acusat Paul Robeson— li va anunciar el dia que es conegueren els acusats per McCarthy.— El vaig conèixer a Albany, en un concert. Destacava entre la multitud. Ha fet tant per aquest país! Si s’atreveixen amb ell, ningú estarà lliure de sospita.

Vivian no s’equivocava, una onada reaccionària va sotragar els fonaments de la societat americana: una mena de revolta contra la intel·ligència que va posar en el blanc a artistes, científics, pensadors. L’Amèrica profunda es mobilitzava amb l’espantall de l’anticomunisme, però també del fantasma l’antisemitisme. Els era familiar aquell espectre. Vivian l’havia conegut, de menuda, a Filadèlfia, i ell, Albert, també li havia vist la cara als carrers de Norwich. Per a Waskman, en canvi, era un vell acompanyant, el perseguia des d’Ucraïna.

Cap dels dos litigants s’arriscà a una sentència. La demanada de l’alumne contra el professor acabà amb un acord extrajudicial. Mitjançant una declaració, Albert Schatz i la també estudiant de postgrau Elizabeth Bugie eren reconeguts com a codescobridors de l’estreptomicina. El dictamen preveia que Schatz rebera un 3% de la patent i Bugie, de qui Waskman deia que tenia més mèrits que Schatz, obtindria un minso 0,12%, però una carrera menys complicada.

A partir d’aquell moment, tal com li havien advertit els seus col·legues docents, Schatz fou sistemàticament rebutjat per totes les universitats. Va parar a raure a la National Farm School, a Doylestown, lluny dels grans centres d’investigació.

Els anys posteriors durien el matrimoni Schatz fins a Xile. Hi va treballar gairebé una dècada sota els auspicis de la Facultat de Medicina de la Universitat de Santiago. S’hi pot rastrejar alguns testimoniatges en forma d’articles de divulgació i en les declaracions d’alguns professors que recordaven com es queixava amargament de la injustícia que l’Acadèmia sueca havia comès.

El 1991, el microbiòleg Milton Wainwright fou el primer a escriure un article reivindicatiu sobre la figura de Schatz. No és, per descomptat, un cas únic d’injustícia. El doctor Santiago Grisolia solia recordar la decepció d’Ernst Chain perquè tothom atribuïra a Fleming el descobriment de la penicil·lina, quan ell, conjuntament amb Howard Florey, l’havia aïllada. De fet, l’Acadèmia sueca havia premiat tots tres el 1945, però Fleming havia eclipsat la resta.

Selman Abraham Waksam va morir el 1973. Elizabeth Bugie, la gran desconeguda d’aquesta història, faltà el 2001. Albert Israel Schatz fou víctima d’un càncer de pàncrees el 2005. Fa només quatre anys, el 16 de juny de 2020, va morir també Vivian Schatz, potser l’última que podria donar resposta a les preguntes impertinents: de qui és el mèrit del descobriment? A qui pertanyia? Els anys, tanmateix, ja ens havien donat la resposta i havien demostrat que era de la gent. Gràcies a l’estreptomicina la pesta blanca, com es coneixia a la tuberculosi durant el segle XIX, va deixar de causar estralls entre la població. Milions de persones arreu del món se n’han salvat. Potser alguns de nosaltres n’hagueren sigut víctimes, com ho van ser Niels Abel, Emily Brontë o Erwin Schrödinger.

Fleming encara ha conegut al llarg de les nostres ciutats i viles certa fortuna hodonímica. Per a molt valencians és això només; el nom d’un carrer. Per a mi Waskman, fins que vaig topetar per casualitat amb la història de Schatz, era una avinguda. Hi freqüentava un bar amb els amics de la facultat. Estàvem acabant Història i la majoria, amb aquella arrogància característica de la joventut, perfilava els camps sobre els quals investigaria en el futur. Jo, condemnat pel meu currículum de mal estudiant, fantasiejava en silenci que escriuria novel·les, que aniria més enllà de desempolsegar arxius i rescataria els sentiments de la gent, recuperaria les ambicions i els afanys dels ciutadans anònims, els retornaria els noms, la dignitat, la memòria. Potser és per això que em fascina la figura de Schatz. Volia anar més enllà d’una disciplina que condemnava la gent a l’estadística. Ara bé, fins a aquell moment no havia tingut gens de fortuna artística. L’últim premi que no havia guanyat li l’havien concedit a un company que només coneixia de vista, però a qui a colp d’ull ja li endevinava molts defectes estilístics. Abans, fins i tot, de llegir-lo, ja hi malparlava. No el vaig tornar a veure fins que en una de les primeres fires del llibre que signava exemplars, aquell mateix xicot que jo havia criticat s’acostà perquè li dedicara un exemplar de la meua novel·la. No sé si ell continuà escrivint, però fa poc vaig trobar per casa, entre la vella paperassa, l’exemplar del conte pel qual li havien concedit el premi. Estava tot guixat, amb notes que delataven una immerescuda rancúnia. I és que el ressentiment encara no té vacuna.

[Font: www.metode.cat]