sábado, 11 de março de 2017

L’expressió de la intimitat


En l’entrada de 5 de setembre de 1918 d’El quadern gris, Josep Pla es preguntava «si aquest dietari és sincer, és a dir, si és un document absolutament íntim» i concloïa que com a mínim hi ha tres factors que fan pràcticament impossible l’expressió sincera —sencera— de la intimitat. En primer lloc, «l’expressió clara, coherent, intel·ligible, de la intimitat» no es pot aconseguir, perquè «no existeix ni un estil adequat a la sinceritat ni un lèxic eficient». A més, suposant que la intimitat fos expressable, com que és única, ningú no la podria entendre. En segon lloc, hi ha totes les passions i sentiments que la deformen inevitablement: «la vanitat, el tartufisme, l’educació, l’egoisme, el convencionalisme, l’enveja, el ressentiment, la humiliació, la influència dels diners o de la manca de diners, la impotència… és a dir, tot el detritus de passions i de sentiments que hom arrossega des que hom es lleva fins que se’n va al llit». Finalment, «l’home podria ésser sincer si fos sempre igual a si mateix: mentre sigui en públic —parlo d’un home normal— tan diferent de com és en trobar-se amb ell mateix, mentre no hi hagi entre aquests dos éssers que portem dins una solució de continuïtat, visible i permanent, l’expressió de la sinceritat és impossible». 

A més d’aquests tres factors assenyalats per Pla, n’hi ha un altre que en el seu cas concret potser encara és més decisiu: la reticència a expressar la intimitat a causa del sentit del ridícul. Ell mateix la reconeix en l’autoretrat reproduït en l’entrada del 7 de juny de 1918, quan es queixa de la mobilitat de les seues faccions, que el delaten sovint. Hi afirma que «si no podeu dissimular els sentiments que els altres us provoquen —si no podeu dissimular les decepcions de les senyoretes—, val més retirar-se a la Tebaida de la misantropia». En l’entrada del 5 de setembre havia escrit també que «personalment sóc una mena de vedell sentimental evanescent» i que «només sóc fort per a aparentar —trobant-me en públic— que tinc el sentit del ridícul despert».

El sentit del ridícul el porta a malfiar-se de qualsevol expressió dels seus sentiments personals per por de caure en el sentimentalisme: en el ridícul. Pla ho atribueix a la seua educació familiar, un espai, diu, poc donat a l’expansió sentimental. Aquesta actitud higiènica davant del sentimentalisme comporta els efectes secundaris d’una certa sequedat de cor i d’una reserva davant l’expressió de la intimitat. Aquesta reticència el força a reprimir, a callar, determinades manifestacions espontànies de la seua personalitat i de la seua vida i a adoptar a la defensiva una actitud irònicament distanciada davant d’ell mateix, que en molts casos resulta forçada, postissa. 


La lectura d’aquest text de Josep Pla m’ha recordat el pròleg que Fuster va escriure al seu Diari 1952-1960, en què feia unes consideracions sobre l’expressió de la intimitat que, en part, coincideixen amb les de Pla, però que potser són més ajustades al fons de la qüestió, i també més intel·ligents. Fuster afirmava en aquest pròleg: «Dubto que un “escriptor” arribi mai a produir un sol paper que sigui “íntim” de debò. El simple fet d'escriure ho comporta: l'”escriptor” escriu precisament perquè algú el llegeixi, i tard o d'hora algú acaba per llegir-lo. La “intimitat”, en canvi, acostuma a ser taciturna, gairebé silenciosa; en tot cas, és ben poc amiga de confiar-se a la lletra». Per a Fuster, per tant, l’expressió literària de la intimitat no vindria impedida per la inadequació del llenguatge, ni per la dissociació entre la personalitat social i la privada, ni per la miopia habitual a l’hora de contemplar-nos a nosaltres mateixos, sinó perquè intimitat i escriptura serien termes incompatibles. La intimitat és, per definició, el que callem. De més a més, la noció d’intimitat és equívoca i capciosa. Fuster ho remarca des del primer moment, emmarcant el mot entre cometes. Què entenem exactament per intimitat? És una qüestió prèvia que no es pot donar per suposada. 

I fins a quin punt la intimitat pot ser valuosa o pertinent? Fuster adverteix en aquest text que «no anaven per aquí les meves predileccions». Per a ell, la «literatura íntima» no tenia cap interès, o molt poc. Assenyalava, això sí, que la forma del diari ofereix a l’escriptor l’única intimitat viable: la intimitat d’una «escriptura en samarreta». La intimitat, o la llibertat. En el diari l’escriptor hi troba una llibertat prèvia inexistent en les altres formes literàries, condicionades «pel designi d’una publicació immediata». El diari, per a Fuster, és bàsicament un dipòsit de materials que es poden aprofitar, més endavant, per a «articles de periòdic, fitxes per a monografies, un capítol de llibre, fins i tot algun llibre complet». No és un «diari íntim», sinó l’obrador de l’escriptor.


[Font: laserpblanca.blogspot.com]

Nenhum comentário:

Postar um comentário