Torna l’ou de la serp a Alemanya

Alternativa per Alemanya (AfD) va obtenir uns resultats excepcionals diumenge passat a les eleccions regionals de Saxònia-Anhalt. Ben aviat sabrem si la ultradreta està en disposició de dirigir un govern regional alemany per primer cop des de la caiguda del nazisme. Òbviament, seria un fet històric, que tindria repercussions directes com a mínim a escala europea. Com s’ha arribat fins a aquest punt? Quines són les causes de l’avenç del populisme i la xenofòbia precisament a un país com Alemanya, que té el passat que té? Ningú no és capaç d’aturar la gestació de la serp no només al cor d’Europa, sinó a escala mundial?

Ulrich Siegmund de l'AfD a les eleccions de Saxònia-Anhalt

Escrit per Martí Estruch Axmacher 

Dilluns passat, just l’endemà de les eleccions a la regió alemanya de Saxònia-Anhalt, la Universitat de Magdeburg va difondre un comunicat en anglès i alemany a les xarxes socials. La universitat de la capital del land es mostrava preocupada per la inseguretat que pot implicar la nova etapa política que auguren els resultats electorals, que no dubtava a qualificar de democràtics, i s’adreçava de manera específica als seus estudiants i professors estrangers per recordar-los que formen part d’una comunitat universitària consolidada, que sempre han estat benvinguts i que això no canviarà a partir d’ara. 

És només una mostra més de les reaccions que han provocat uns resultats electorals que són un autèntic terratrèmol polític. La victòria de l’AfD és indiscutible i abassegadora, amb el 43,8% dels vots i ben a prop de la majoria absoluta, amb 39 escons dels 42 necessaris. Alguns mitjans fins i tot han dit que es tracta de la primera victòria electoral de la ultradreta alemanya d’ençà de l'era nazi, però això no és cert perquè ja van guanyar les eleccions del 2024 a Turíngia. Allà, el cordó sanitari o tallafocs (Brandmauer) que la resta de partits han aplicat fins ara els va deixar fora del govern, però, en canvi, sembla que a Saxònia-Anhalt les possibilitats d’arribar al poder són elevades. 

Ja fa temps que l’AfD va avançant posicions a Alemanya, sobretot a les regions més orientals.  A banda de ser els més votats a Turíngia, són la segona força a Saxònia i Brandemburg, i el principal partit de l'oposició a Mecklenburg-Pomerània Occidental. A més, com a conseqüència lògica d’aquest creixement i en un avís seriós per a navegants, l'AfD va obtenir el 20,8% dels vots a les eleccions federals del 23 de febrer de 2025, gairebé duplicant la seva representació, ja que va passar de 83 a 152 escons al Bundestag de Berlín. Això la va convertir en segona força política després de la CDU/CSU i principal partit de l'oposició. Poca broma.

El fet, però, és que fins ara han fet bons resultats, tenen presència mediàtica i expectatives de futur, però no governen enlloc. Nascut el 2013 i codirigit actualment per Alice Weidel i Tino Chrupalla, l’AfD té algunes alcaldies, participa en governs municipals o de districte i presideix alguns grups parlamentaris i comissions regionals, però no hi ha cap govern regional alemany que l’inclogui com a soci de coalició i encara menys com a partit de govern. Això és el que pot canviar a Saxònia-Anhalt si els 5 diputats de la formació d’esquerres populista Aliança Sahra Wagenknecht (BSW) mantenen la posició anunciada de no impedir un govern de l’AfD. Aleshores, sí, aquestes eleccions es podran qualificar d’històriques.

Deportacions d’immigrants 

Com que Alemanya és un país on la descentralització i el federalisme s’apliquen no només en la teoria sinó també en la pràctica, els governs regionals tenen àmplies competències reals en molts àmbits, entre els quals la seguretat interior, l’educació, els mitjans de comunicació i la cultura. Si l’AfD arriba al govern, ben segur que aplicarà una reforma integral de la política d’educació i d’immigració de Saxònia-Anhalt, tal com van anunciar durant la campanya. El programa electoral del partit defensa legalitzar l’educació a casa, eliminar la cadena pública de televisió del land i emprendre una ofensiva de deportacions d’immigrants irregulars. Pel que fa a aquest darrer punt, sembla que Donald Trump ha mostrat el camí a seguir als Estats Units i ara només cal veure qui és el primer que en segueix les passes a Europa. 

De tota manera, malgrat que poca gent posa en dubte que l’AfD és un partit xenòfob, antisemita i islamòfob, a més de populista, i que la immigració és el boc expiatori perfecte per a aquest tipus de formacions polítiques, cal tenir en compte que la taxa d’immigració a Saxònia-Anhalt és baixíssima. A final de l’any passat, sobre una població total lleugerament superior als 2 milions d’habitants, la població amb nacionalitat estrangera no arribava a les 200.000 persones i se situava en una xifra propera al 8%, quan la mitjana alemanya és del 15%. És cert que els darrers deu anys s’ha duplicat, sobretot amb l’arribada de refugiats de les guerres de Síria i Ucraïna, però això no explica ni de bon tros l’èxit electoral de l’AfD. 

De causes, com acostuma a passar, n’hi ha diverses. La primera, indiscutible, és trobar el líder adequat. Ulrich Siegmund és un ex-comercial de 35 anys, jove i entusiasta, molt allunyat de la imatge grisa de la majoria dels candidats de la dreta clàssica, a qui pren no tots però molts dels vots. Siegmund ha sabut connectar amb els electors gràcies al seu carisma i un ús intel·ligent de les xarxes socials, sobretot TikTok. També ha donat un gir a la imatge pública clàssica del partit i ha canviat el tradicional lema irat de “Ja n’hi ha prou!” (Es reicht!) per un eslògan molt més optimista i atractiu: “Tot és possible” (Alles ist möglich). El resultat de l’operació és que el partit ha duplicat el suport electoral i ha deixat fora de joc la CDU del canceller Merz, que havia encapçalat el govern regional d’ençà del 2002 i que ara s’ha quedat amb tan sols el 17,1% dels vots.

La segona causa és diversa, complexa i conjuntural, i està relacionada amb els greuges històrics i els envits econòmics de l’antiga Alemanya de l’est després de la reunificació. El 1990, de manera bastant brusca i malgrat la fama de bons planificadors que tenen els alemanys, l’economia de l’est es va haver d’adaptar al sistema de mercat occidental. El repte no era impossible, perquè es va fer, però sí que era immens, i les conseqüències també ho van ser. Es van vendre, fusionar i tancar milers de companyies estatals. Dels 8,5 milions de treballadors de l’Alemanya de l’Est, entre 2,5 i 3 van perdre el seu lloc de feina. Sense feina no hi ha plat a taula i milers de joves van marxar cap a l’oest. Amb una població envellida, uns serveis deficients i deficitaris, i una sensació general de manca de futur, el terreny era i és més que adobat per al populisme.

Tallafocs o regeneració democràtica? 

L’avenç continuat i aparentment imparable de l’AfD a Alemanya demostra que no n’hi ha prou amb qualificar de feixistes i de nazis aquest tipus de partits i de moviments. És evident que una majoria dels seus votants i simpatitzants veuen amb bons ulls el feixisme i fins i tot el nazisme, però també ho és que han modernitzat el discurs, s’han tret la caspa de sobre i són els primers a aplicar amb èxit les regles del màrqueting polític i saben utilitzar les xarxes socials per arribar als electors més joves. Tampoc n’hi ha prou amb tallafocs com els que l’establishment polític alemany ha aplicat d’ençà de la Segona Guerra Mundial per aïllar els partits d’ultradreta. Potser en retarda l’avenç, potser en retarda l’arribada al poder, però no és suficient. Potser fins i tot té efectes contraris i l’únic que fa és augmentar les opcions de victimització d’aquests partits i, en conseqüència, les simpaties entre determinats sectors. 

Cal regeneració democràtica i cal sobretot que els partits polítics tradicionals repensin i actualitzin el seu rol, les seves activitats, la seva manera de funcionar i la seva relació amb els seus potencials votants. Fa massa anys que massa ciutadans tenen la sensació que l’única ambició dels polítics és, amb sort, ocupar el poder el màxim de temps possible per dedicar-se a gestionar les engrunes que els cedeix el gran capital. Amb menys sort i més corrupció, es dediquen directament a apropiar-se d’aquestes engrunes o miren d’accedir per la porta del darrere a espais més elevats. Semblava que la crisi del 2008 havia aconseguit que l’esquerra de laboratori baixés al carrer i donés veu a la indignació, però al final tot s’ha quedat en foc d’encenalls i pocs canvis reals. Ara bé, una cosa és segura: si els partits d’esquerra no ofereixen cap proposta efectiva i real en temes cabdals com la pobresa, la manca d’habitatge, la degradació de l’espai públic o la gestió de la immigració, n’apareixen de nous que aprofiten l’escenari per arreplegar vots i escampar discursos d’odi.

Els ous de les serps sovint són translúcids i tenen la particularitat que a través de la closca deixen veure l’animal que s’està formant a dins. Per això és una metàfora molt adient per descriure perills amagats que aviat es poden fer realitat. “L’ou de la serp” és precisament el títol del llibre que aplega les cròniques que el gran periodista català Eugeni Xammar va escriure des de Berlín a partir de l'hivern de 1922, que mostren una Alemanya derrotada per la Primera Guerra Mundial i on comença a gestar-se silenciosament el nazisme. Aquest mateix títol també el va triar el director de cinema suec Ingmar Bergman per a un film del 1977 en què mostra l’ambient a la capital alemanya just abans de l’arribada de Hitler al poder. 

Des del 1922 ha passat poc més d’un segle. Cent anys són molt pocs en la història de la humanitat, però sembla que són suficients perquè la gent hagi oblidat un dels episodis més foscos de la història de la humanitat. És així de trist. Fa cent anys, a Alemanya, van ser molts els qui malgrat veure o intuir el monstre que estava naixent, no van fer res per aturar-lo. Potser per indiferència, potser per por, potser per una complicitat més o menys conscient, o potser per no acabar de creure que seria el que va arribar a ser. A Europa, l’extrema dreta i el populisme fa anys que han deixat de ser marginals i cada cop estan ocupant més espais de poder, després d’ocupar les ments de milions de ciutadans. Sense anar més lluny, a un país com França, Marine Le Pen encapçala els sondatges de les eleccions presidencials de l’any vinent. A gairebé tots els països europeus hi han començat a néixer serps. Depèn de tots nosaltres controlar-les i que no continuïn reproduint-se. 

 

[Foto:  Picture alliance / DZBA / Jonas Lohrmann - font: www.nationalia.cat]

Unha cousa de nada

 

Escrito por Diego Ameixeiras

Colleume unha chuvia inesperada mentres paseaba só pola praia, nunha estampa digna dun drama bergmaniano, co remate do verán xa non horizonte. Non me importou. Ou areal estaba deserto e penso que durante aqueles minutos de orballo, coa vixilancia alternante dun par de gaivotas, non fixemos mala parella. Defendía Borges nun dous seus poemas máis soados que a chuvia é unha cousa que sempre acontece non pasado, e hai razóns dabondo para elevar ou pensamento do mestre arxentino a axioma. A chuvia, gran fornecedora de flashbacks, traballa en nós convertida nun retrovisor de primeira categoría. Exerce con destreza a arte de rebobinar imaxes ante vos nosos ollos. Pero en ocasións, consciente dous seus poderes, tamén sabe proxectarse en dirección ao futuro. Así interpretei ou significado desa repentina poalla que me acompañou mentres camiñaba pola beira, coma unha sorte de mecanismo propulsor cara a algunha mutación por experimentar. Supoño que se explica porque acaba de arrincar setembro, un mes ao que lle confiamos promesas e aspiracións. Ou a que escribo estas liñas mentres escoito Changes, ou tema orixinal de Black Sabbath que Charles Bradley transformou hai uns anos nunha emocionante peza de soul, capaz de encoller vos estómagos dous temperamentos máis duros e imperturbables. Ou tamén a que me veu agora á cabeza outro verso de beleza chuviosa, este de Uxío Novoneyra: «Chove para que eu soñe». Son días, vos primeiros de setembro, nos que a miúdo apetece modificar algo, sexa baixo a sorpresa dun ceo que ennegrece de súpeto ou baixo vos efectos euforizantes dun soño. Momentos de novas ventilacións. Regresamos á rutina, aos camiños marcados, ás obrigas inaprazables, pero sempre co desexo segredo de reformar unha disposición, un ánimo, un costume. Ou que sexa, pero cambiar. Eu ando nesas dende que comezou ou mes. Non absorbente proceso de reparar algo de portas para dentro, pero sen saber aínda onde debo localizar exactamente a reforma. Consólame saber que ninguén nace xeógrafo de se mesmo. Cando me colleu a chuvisca ou outro día na praia pensaba a fondo niso: en alterar unha práctica, unha visión, un obxectivo, unha ruta. E non cheguei a ningunha conclusión que pague a pena reproducir aquí. Só seguín camiñando, sen alterar demasiado ou ritmo, mentres a poalla dedicábase a facer tranquilamente a súa tarefa. Unha cousa de nada. Se ou penso ben, creo que foi un gran cambio.

 

[Ilustración: SIRO - fonte: www.lavozdegalicia.es]

Acord entre l’Advocacia Catalana i CCOO per reforçar el català a la feina i en el món jurídic

El sindicat s’adhereix a Compendium.cat, el portal de recursos de llenguatge jurídic i administratiu en la llengua pròpia 

Signatura de l'acord entre CCOO i l'Advocacia Catalana 

Comissions Obreres de Catalunya (CCOO) s’ha adherit al Compendium.cat, el portal impulsat pel Consell de l’Advocacia Catalana que facilita l’accés a recursos per a la redacció i l’ús del llenguatge jurídic i administratiu en català. Amb aquesta incorporació, el projecte ja s’acosta a la cinquantena d’entitats i institucions adherides i amplia la seva implantació en l’àmbit sindical i laboral. CCOO és el segon sindicat que s’incorpora al Compendium.cat, després de la UGT, de manera que els dos sindicats majoritaris de Catalunya formen part actualment del projecte. 

L’acord d’adhesió referma la voluntat del Consell de l’Advocacia Catalana i de CCOO de contribuir a la normalització de l’ús del català en els diferents àmbits professionals i, especialment, a facilitar que els professionals disposin d’eines i recursos que els permetin treballar en català amb normalitat i seguretat. 

El president del Consell de l’Advocacia Catalana, Rogeli Montoliu, ha destacat que la incorporació de CCOO “és especialment significativa perquè ens permet continuar ampliant l’abast del Compendium.cat més enllà de l’àmbit estrictament jurídic i arribar també a l’espai laboral i sindical”. Montoliu ha remarcat que “si volem que el català sigui una llengua normal d’ús professional, no n’hi ha prou amb reivindicar-ne la utilització, sinó que cal posar a disposició dels professionals eines que els facilitin fer-ho”. El president de l’Advocacia Catalana ha subratllat que el creixement del Compendium.cat “és fruit d’un esforç col·lectiu” i que comptar amb CCOO i UGT “demostra que el projecte és transversal i que hi ha una voluntat compartida per fer del català una llengua plenament útil en els àmbits jurídic, administratiu i laboral”. 

Dret dels treballadors 

Per la seva banda, la secretària general de CCOO de Catalunya, Belén López, ha destacat que “l’ús del català en l’àmbit laboral és un dret de les persones treballadores i garantir que es pugui exercir amb normalitat forma part també de la defensa dels drets laborals”. López ha recordat que “la defensa de la llengua catalana forma part dels objectius de CCOO a Catalunya” i ha assenyalat que “avui continuem treballant perquè el català sigui una llengua d’ús normal en els centres de treball, en les relacions laborals i en la nostra relació amb les administracions”. Per la secretària general de CCOO, l’adhesió al Compendium.cat “facilita eines i recursos per poder treballar en català” i “és també una manera de fer efectiu aquest dret”. 

El Compendium.cat és un portal de recursos per a la redacció jurídica i administrativa en català que ofereix formularis, models d’escrits, lèxics, diccionaris i altres eines lingüístiques i jurídiques. El projecte té una clara vocació transversal i compta amb la participació d’entitats i institucions de diferents àmbits i territoris, que contribueixen a ampliar els recursos disponibles i a fer créixer el portal. Amb l’adhesió de CCOO, el Compendium.cat s’aproxima a la cinquantena d’entitats adherides de Catalunya, Illes Balears, Andorra, País Valencià i la Catalunya Nord i consolida la seva voluntat de convertir-se en una eina útil no només per a l’advocacia, sinó també per a professionals de l’Administració, estudiants, organitzacions sindicals i, en general, qualsevol persona que necessiti redactar o consultar documentació jurídica i administrativa en català. 

 

[Imatge: CICAC - font: www.diaridelallengua.cat]

Nazional-sionismo pericolo per gli ebrei

Fin da ragazzino la parola ebreo è stata per me sinonimo di libertà del pensiero, e di emancipazione dall’ossessione dell’identità. Poi prevalse il nazional-sionismo.

in una strada di Norrebro, Copenaghen

di Franco Berardi

Dal momento che la legge italiana vieta la propaganda razzista, è ovvio che vieta anche la propaganda antisemita. Dunque perché questo decreto? La decisione di perseguire specificamente l’antisemitismo - quando le autorità israeliane tacciano di antisemitismo persino l’ONU - non è rivolta a punire chi agisce contro gli ebrei in quanto ebrei, ma è rivolta a difendere uno stato genocida e perseguire chi lo denuncia.

Il Decreto Legge si ispira alla definizione proposta dall’International Holocaust Remembrance Alliance secondo cui, tra l’altro, sarebbe antisemita fare paragoni tra la politica israeliana e quella dei Nazisti.

Purtroppo è impossibile comprendere la storia contemporanea se si ignora che l’occupazione, l’apartheid, la pulizia etnica, il genocidio, la tortura, e soprattutto la definizione di Israele come Stato degli ebrei sono manifestazioni di nazismo.

Il Decreto Legge che si discute il 9 di settembre mi vieta di scrivere quello che ho scritto.

Eppure lo penso. E lo pensano molti.

Da quando Israele ha scatenato un genocidio contro la popolazione di Gaza, da quando i coloni israeliani hanno intensificato un’aggressione contro gli abitanti palestinesi della Cisgiordania, da quando cioè lo stato di Israele ha iniziato la pulizia etnica con l’intento di realizzare la soluzione finale della questione palestinese - in molti paesi occidentali si sono adottate misure di repressione contro chiunque esprima protesta e solidarietà con i palestinesi. Tra coloro che sono stati attaccati dalle autorità tedesche come antisemiti ci sono numerosi intellettuali ebrei. Lo stesso accade negli Stati Uniti, dove un governo dichiaratamente razzista perseguita chi protesta contro il genocidio.

L’Europa, responsabile dello sterminio di oltre sei milioni di ebrei non ha pagato alcun prezzo per risarcirli, ma in compenso gli ha offerto la possibilità di occupare da padroni un territorio su cui gli Inglesi esercitavano il loro dominio coloniale, e ha successivamente appoggiato l’aggressione contro i palestinesi che venivano cacciati dalle loro case per far posto alle vittime degli europei.

Era del tutto prevedibile che questo avrebbe provocato una violenta risposta da parte dei palestinesi. Ma dopo decenni di false promesse sulla creazione di uno stato palestinese, dopo l’arrogante rifiuto da parte di Israele di una soluzione concordata di questo genere, dopo la detenzione di massa della popolazione palestinese in campi di concentramento, era prevedibile che la reazione prima o poi sarebbe stata violenta.

Il 7 ottobre questa risposta è venuta. Quel che ne è seguito è il genocidio, già in atto in maniera strisciante da 75 anni.

Non sappiamo in che misura Netanyahu sia stato al corrente di quel che Hamas stava preparando, e lo abbia lasciato accadere per scatenare poi quello che ha scatenato. Non lo sappiamo perché Netanyahu si è opposto a un’indagine sul suo operato. Finora. Oggi Haaretz ha pubblicato notizie che possono costringere Israele a fare i conti con la verità

Potremo continuare a dire la verità sul genocidio, se passa il Decreto legge in discussione? 

 

[Fonte: francoberardi.substack.com]

Recuperen dos discos de l'Orquestra Simfònica de Ràdio Associació, enregistrats durant la Guerra Civil

Ràdio Associació de Catalunya ha recuperat i digitalitzat dos discos d'acetat enregistrats el 1938 per l'Orquestra Simfònica de l'emissora EAJ15-Ràdio Associació, quan n'era director titular el mestre Joan Pich Santasusana. 

Orquestra de Ràdio Associació de Catalunya durant els anys 30 del segle XX

L'entitat considera excepcional la troballa perquè els enregistraments es van fer en plena Guerra Civil i l'arxiu sonor de l'emissora va desaparèixer després de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona. Els discos, localitzats per la família Pich Santasusana, es trobaven en molt mal estat i només se n'ha pogut recuperar una part del contingut, però permeten tornar a escoltar fragments musicals i un discurs polític de l'època. 

Els dos discos són d'acetat, de deu polzades, doble cara i 78 revolucions per minut. El material recuperat inclou fragments de "Figenia in Aülis", de Gluck; "Serenata Española-Cádiz", d'Isaac Albéniz; i "Maruxa", d'Amadeu Vives.  

La cara millor conservada correspon a un fragment de l'obra de Gluck, d'uns cinc minuts, mentre que la resta d'enregistraments presenten un nivell de soroll que en dificulta l'audició. 

La troballa també té un valor documental pel que fa a l'ús dels discos d'acetat durant la guerra per enregistrar discursos polítics. Un dels discos conté part d'un parlament de Bibiano Fernández Osorio y Tafall, que va ser alt comissari de l'exèrcit de Terra de la República. El discurs, en castellà, fa referència a la defensa de Madrid i Catalunya, als 22 mesos de guerra transcorreguts i a la lluita contra el feixisme. 

El disc que conté el parlament havia estat ratllat expressament pels tècnics de Ràdio Associació i no estava etiquetat, però a contrallum encara es pot llegir la inscripció "DISCO MALO PARA TIRAR - SALVAR LA OTRA CARA QUE ES BUENA". Segons les memòries del locutor Teodor Garriga, la "màquina d'enregistrar discos" de l'emissora permetia conservar discursos de personalitats dels dos bàndols del conflicte, entre els quals els de Lluís Companys, Josep Tarradellas, Carles Pi i Sunyer, Frederica Montseny, Manuel Azaña o Juan Negrín. 

La recuperació dels enregistraments permet també reivindicar el paper que l'emissora va donar a la música. L'Orquestra Simfònica de Ràdio Associació es va consolidar a partir de 1935 i va arribar a tenir 40 professors. Per la formació hi van passar músics i directors com Baltasar Samper, Joaquim Serra, Ramon Gorgué, Antoni Català, Francesc Palos i Joan Pich Santasusana, mentre que el concertino era Enric Casals, germà de Pau Casals. 

Pich Santasusana va dirigir l'Orquestra Simfònica de Ràdio Associació des de finals de 1936 fins al gener de 1939. En total, va dirigir 187 concerts als estudis de l'emissora, a més de les actuacions públiques. Un dels darrers grans concerts amb públic va tenir lloc el 18 de desembre de 1938 al Teatre Olympia. El darrer concert es va fer el 21 de gener de 1939 i es va retransmetre en directe des dels estudis de Ràdio Associació, pocs dies abans de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona. 

 

[Imatge: Ràdio Associació de Catalunya - font: www.racocatala.cat]